:: wikimiki.org ::
| Hondures |
Hondures
Hondures és una república de l'Amèrica Central que limita a l'oest amb Guatemala i El Salvador, al sud amb Nicaragua i l'oceà Pacífic i al nord amb el golf d'Hondures i el mar Carib. Belize (l'antiga "Hondures Britànica") està només a 75 km enllà del golf d'Hondures.
Té una extensió de 112.090 km² i una població estimada de 6.500.000 habitants (2005). Tegucigalpa n'és la capital, amb 850.000 habitants i una aglomeració urbana d'un milió i mig, seguida de San Pedro Sula (490.000 hab.), que dins la seva aglomeració urbana (690.000 hab.) conté la ciutat de Choloma (140.000 hab.); també passen dels cent mil habitants La Ceiba i El Progreso.
El territori hondureny és muntanyós (punt culminant, el Cerro Las Minas, amb 2.865 m d'altitud), amb estretes planes costaneres i un litoral accidentat: a la costa caribenya s'obre el golf d'Hondures i la llacuna de Caratasca, i a la costa del Pacífic hi ha el golf de Fonseca. Pertanyen també a Hondures les anomenades Islas de la Bahía (Roatán, Guanaja i altres). El clima varia de subtropical a les terres baixes fins a temperat a les muntanyes.
Antiga colònia espanyola, Hondures va esdevenir un estat de les Províncies Unides de l'Amèrica Central el 1823, i una república independent el 1840. Després de dues dècades i mitja de governs militars, el 1982 es va aprovar una nova constitució que consagrava el joc democràtic. Durant els anys 80 Hondures va ser un refugi segur per a la contra antisandinista que combatia contra el govern de Nicaragua i un aliat de les forces governamentals d'El Salvador en la seva lluita amb les guerrilles d'esquerra.
Enllaços externs
Govern d'Hondures
- [http://www.casapresidencial.hn/ Presidència d'Hondures]
- [http://www.congreso.gob.hn/ Congrés dels Diputats]
Informació i Premsa
- [http://www.laprensa.hn/ La Prensa de Honduras]
- [http://tribuna.icomstec.com/news/index.php La Tribuna de Honduras]
- [http://www.tiempo.hn/ El Tiempo de Honduras]
- [http://www.elheraldo.hn/ El Heraldo de Honduras]
- [http://www.marrder.com/htw/ Honduras This Week en anglès]
Categoria:Hondures
ja:ホンジュラス
ko:온두라스
ms:Honduras
zh-min-nan:Honduras
Amèrica CentralL'Amèrica Central és una part del continent americà compresa entre els istmes de Tehuantepec, a Mèxic, i de Panamà. Inclou, d'oest a est, Guatemala, Belize, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Costa Rica i Panamà, a més de les Antilles. Mèxic, per la seva part, es troba a cavall de l'Amèrica del Nord i la Central, per la qual cosa tan aviat és classificat dins un subcontinent o l'altre.
Categoria:Amèrica Central
Guatemala:Per a la capital del país, vegeu Ciutat de Guatemala.
Guatemala és una república de l'Amèrica Central que limita al nord i a l'oest amb Mèxic, al nord-est amb Belize i amb el mar Carib a través de la badia d'Amatique (al golf d'Hondures), al sud-est amb Hondures i El Salvador, i al sud amb l'oceà Pacífic.
Excepte a les regions costaneres, Guatemala és majoritàriament muntanyosa, amb un clima tropical càlid, més temperat a les terres altes. La major part de les ciutats principals se situen a la meitat sud del país; les més importants són la ciutat de Guatemala (la capital, amb vora un milió d'habitants, i més de dos i mig a l'aglomeració urbana), Quetzaltenango (130.000 hab.) i Escuintla (100.000 hab.). El gran llac d'Izabal és situat prop de la costa caribenya.
Té una extensió de 108.890 km² i una població (2003) de 13.909.384 habitants, amb una densitat de 119 hab/km².
Història
Des del segle IV fins al segle XI va ser el centre de la civilització maia del Petén (regió situada entre Mèxic i Belize), de la qual han quedat, entre d'altres, les ruïnes de Tikal. El 1523 hi arriben els espanyols, que colonitzen la regió. Guatemala esdevé independent el 1823, primer com a part de les Províncies Unides de l'Amèrica Central, i a partir de 1840 com a república independent. La història de Guatemala ha estat marcada per revolucions, cops d'estat, governs antidemocràtics i diverses intervencions dels Estats Units, la més recent el 1954. Després d'una guerra civil de 36 anys, la violència política va acabar el 1985 i s'hi va instaurar un règim democràtic.
Economia
El sector agrícola representa el 25% del Producte Intern Brut, 66% de les exportacions i el 50% de la força laboral. El café, el sucre i la banana són els productes principals. La manfuactura i la construcció representen el 20% del Producte Intern Brut. Els acord de pau de 1996, els quals van finalitzar amb una guerra civil de 36 anys, van remoure els obstacles a la inversió estrangera, i han accelerat el creixement econòmic del país.
Política
La branca legislativa de Guatemala està representada per un congrés (Congreso de la República, Congrés de la República) compost per una cambra de 158 membres, elegits cada 4 anys. El president de Guatemala, elegit cada 4 anys, és el cap de govern i d'estat, i representa el poder executiu de la nació, assistit per el gabinet i els ministeris de la nació.
Divisió Administrativa
Guatemala està dividida en 22 departaments:
Demografia
Els mestissos i els amerindis occidentalitzats (coneguts a Guatemala com a ladinos), representen el 56% de la població. Els amerindis que no han estat assimilats i descendents del poble maia, representen el 43% de la població. La majoria de la població viu en àrees rurals, encara que amb el recent desenvolupament econòmic la urbanització està sent accelerada.
La religió principal és el catolicisme. A les comunitats indígenes ha incorporat cultes tradicionals amerindis. El 40% de la població és protestant. L'1% de la població encara practica religions maies.
La llengua oficial és l'espanyol, però no tota la població el parla. A Guatemala encara es parlen diverses dialectes de la llengua maia, especialment a les comunitats rurals.
Categoria:Guatemala
ja:グアテマラ
ko:과테말라
ms:Guatemala
th:สาธารณรัฐกัวเตมาลา
zh-min-nan:Guatemala
NicaraguaLa República de Nicaragua és un país de l'Amèrica Central que limita el nord-oest amb Hondures, al sud amb Costa Rica, a l'oest amb el oceà Pacífic i a l'est amb el mar Carib.
Història
En 1524 les dues primeres ciutats espanyoles (León i Granada) van ser fundades en el que avui és Nicaragua. Va existir com colònia d'aquesta potència europea fins a 1821, quan es va declarar la independència de Centreamèrica. En dues curts anys va passar de colònia a part d'un país independent, a part de l'Imperi Mexicà, a part d'un país independent altra vegada. Les Províncies Unides de l'Amèrica Central van sobreviure fins a 1840. Durant el segle XIX es van succeir diversos intents de reunificar Centreamèrica, sense èxit. Durant el segle XX la història de Nicaragua va estar fortament influenciada per diverses intervencions armades dels Estats Units, algunes directes i altres indirectes (donant suport financera i militarment als "contras", els contrarrevolucionaris, durant els governs sandinistas). Els Somoza van governar el país durant diverses dècades, fins a ser reemplaçats el 19 de juliol de 1979 pel govern esquerrà del FSLN, el Front Sandinista d'Alliberament Nacional. El govern sandinista va sofrir la seva primera derrota electoral a principis dels anys 90 i no va aconseguir tornar al poder després d'aquesta data: des de llavors i fins a l'any 2004, els tres presidents electes han estat de la "coalicion contrària al Sandinismo". Actualment el president de Nicaragua és l'Enginyer Enrique Bolaños Geyer.
Govern i Política
Nicaragua és una república constituïda per 4 poders: Executiu, Legislatiu, Judicial i Electoral. El poder executiu és exercit per el president el qual és triat per a un període de 5 anys. El poder legislatiu està radicat en l'Assemblea Nacional (unicameral), formada per 90 diputats electes per 5 anys. Una Cort Suprema de Justícia s'encarrega de vigilar el sistema judicial. Les conteses electorals són responsabilitat del Consell Suprem Electoral. Administrativament, Nicaragua està divideixi en 152 municipis aglutinats en 15 departaments i 2 regions autònomes.
Veure llista de Presidents de Nicaragua
Organització polític-administrativa
Està conformat per 15 Departaments (entre parèntesis les seves capitals): Nova Segòvia (Ocotal), Madriz (Somoto), Estelí (Estelí), Chinandega (Chinandega), León (León), Managua (Managua), Masaya (Masaya), Carazo (Jinotepe), Granada (Granada), Rivas (Rivas), Chontales (Juigalpa), Boaco (Boaco), Matagalpa (Matagalpa), Jinotega (Jinotega) i Riu San Juan (San Carlos); també hi ha 2 Regions Autònomes: Atlàntic Nord (Bilwi) i Atlàntic Sud (Bluefields).
Els departaments i regions autònomes es divideixen al seu torn en municipis, que actualment són 152. L'últim que es va crear va ser San José de Bocay, en el Departament de Jinotega, desprenent-se de l'antic municipi del Cuá-Bocay, que actualment es denomina El Cuá.
Geografia
llista de Presidents de Nicaragua
La República de Nicaragua és un país situat en centreamèrica que limita al nord amb Hondures, al sud amb Costa Rica, a l'oest amb el oceà Pacífic i a l'aquest amb el Mar Carib.
Té dos grans llacs : el Llac de Managua o Llac Xolotlán i el Llac de Nicaragua o Llac Cocibolca.
Managua, la capital té més d'un milió d'habitants. Les ciutats amb més de 100,000 habitants són: Estelí, Chinandega, León, Masaya, Granada, Matagalpa, Jinotega i Nova Guinea. Altres ciutats importants són: Ocotal, Somoto, Jinotepe, Rivas, Juigalpa, Boaco, Bilwi (Port Cabezas), Bluefields i San Carlos.
La Zona del Pacífic del país es caracteritza per ser la regió volcànica i lacustre del país. El primer volcà és el Cocigüina, situat en la Península Cocigüina en el Golf de Fonseca, li segueix la cadena volcànica dels Maribios, que acaba amb el Momotombito, un illot en el Llac Xolotlán, li segueixen altres volcans, com el Masaya, el Fustes i Concepción, aquests dos últims formen la Illa de Ometepe en el Llac Cocibolca. Els rius d'aquesta zona són curts sent els principals: Riu Negre, Riu Estero Real, Riu Vell i Riu Tipitapa el qual uneix els dos grans llacs. El Llac Cocibolca serveix com font al Riu San Juan, que desemboca en el Mar Carib.
La Zona Nord del país presenta regions seques en Les Segovias i muntanyenques i humides en Jinotega i Matagalpa. Aquestes zones serveixen de font a 2 grans rius: Riu Coco i Riu Gran de Matagalpa. La regió de Les Segovias presenta les cadenes muntanyenques de Dipilto i Jalapa que serveixen de frontera amb Hondures, en Jinotega es té a la Serralada Isabelia i en Matagalpa es troba la Serralada Dariense.
La Zona Central del país és també muntanyenc i serveix de font per a altre gran riu: Riu Amagat, a través de les seves tres fonts: Riu Siquia, Riu Mico i Riu Rama. Al llarg d'aquesta regió es desplaça la Serralada Chontaleña.
La Zona de l'Atlàntic del país és una gran planicie coberta de grans boscos, presentant-se grans rius que corren per les seves terres. Entre els principals rius que corren i desemboquen aquesta regió es tenen: Coco, Wawa, Kukalaya, Prinzapolka, Bambana, Gran de Matagalpa, Kurinwás, Amagat i els seus afluents Siquia, Mico i Rama, Punta Grossa i San Juan. En la part nord d'aquesta zona es troben part de la Serralada Isabelia i Dariense i en el Sud un branc de la Chontaleña.
Economia
L'agricultura és la principal activitat econòmica. Destaquen els cultius de cotó, cafè, canya de sucre, banano, blat de moro i ajonjolí. La ramaderia és una activitat important. Els principals recursos miners són el or, el cobri, la plata i el plom. Té un escàs nivell d'industrialització. Els principals nuclis industrials estan situats en la zona occidental del país.
Demografia
La composició ètnica de Nicaragua és bastant homogènia i es basa principalment en els següents grups:
Ladinos (descendents europeus o barreja de descendents europeus amb indígenes) que habiten les zones del Pacífic, Nord, Centre i el agunas zones del caribe, corresponen a mes del 90% de la població. Nicaragua és un dels paises de centreamèrica amb menor component indígena igual que Costa Rica.
Grups minoritaris mes o menys purs que corresponen a un 9% de la població com són els:
Descendents africans (provinents en la seva majoria de Jamaica) corresponen a prop del 8% de la població i assenten particularment en la costa altlántica.
Miskitos que habiten principalment la Regió Autònoma Atlàntic Nord, sobre les riberes dels principals rius com el Coco, Wawa, Prinzapolka, Bambana i Gran de Matagalpa;
Mayangnas que habiten en la Regió Autònoma Atlàntic Nord en la zona de les mines i la Reserva de Bosawás en Jinotega, Creoles i Branques que habiten en la Regió Autònoma Atlàntic Sud, en la zona de la ciutat de Bluefields.
Descendents d'immigrants Xinesos, Jueus, Sirios i altres nacionalitats àrabs.
Geogràficament, la zona més poblada és la del Pacífic, tenint grans ciutats com Managua, amb més de 1 millon d'habitants, León amb més de 200,000 habitants i Chinandega, Masaya i Magrana amb més de 150,000 habitants. En el Pacífic es troben les principals universitats, centres de producció, ports i aeroports. La zona Nord té ciutats amb més de 100,000 habitants com: Estelí, Matagalpa i Jinotega on existeix població d'origen europeu, en la seva majoria descendents d'immigrants espanyols i alemanys. En zona pacífic sud incloent Managua també també es troba predomini de descendents europeus.
Cultura
Festes locals
- 19 de juliol; Triomf de la Revolució
- 14 de setembre; Batalla de San Jacinto
- 15 de setembre; Independència de Nicaragua
- 7 de desembre; Dia de La Purísima
Enllaços Externs
- http://dmoz.org/World/Español/Países/Nicaragua/ - Directori obert
Categoria:Nicaragua
ja:ニカラグア
ko:니카라과
ms:Nicaragua
simple:Nicaragua
th:ประเทศนิการากัว
zh-min-nan:Nicaragua
Mar CaribEl mar Carib, també anomenat mar de les Antilles, és una massa d'aigua adjacent a l'oceà Atlàntic, al sud del golf de Mèxic. Al sud, banya les costes de Veneçuela, Colòmbia i el Panamà; a l'oest, les de Costa Rica, Nicaragua, Hondures, Guatemala, Belize i la península del Yucatán, a Mèxic; al nord, les de les Grans Antilles (Cuba, la Hispaniola, Jamaica i Puerto Rico), i a l'est les de les Petites Antilles.
Segons les llengües oficials dels estats i territoris que l'envolten, és anomenat Mar Caribe en espanyol, Caribbean Sea en anglès, Mer des Caraïbes en francès i Caribische Zee en neerlandès.
El mar Carib té una extensió de 2.754.000 km². La màxima profunditat n'és la fossa de les Caiman, entre Cuba i Jamaica, a 7.500 m sota el nivell del mar.
L'àrea sencera banyada pel mar Carib, especialment les nombroses illes que hi ha, és coneguda simplement com el Carib.
Vegeu també
- Illes del Carib
- el Carib
- les Antilles
Categoria:Mars
ja:カリブ海
Belize
Belize és un estat de l'Amèrica central, que limita al nord i nord-oest amb Mèxic, a l'oest i al sud amb Guatemala i a l'est amb el mar de les Antilles. La capital n'és Belmopan.
Antiga colònia britànica (antigament era coneguda com a Hondures Britànica), va obtenir la independència l'any 1981.
1981
Categoria: Belize
ja:ベリーズ
ko:벨리즈
ms:Belize
simple:Belize
zh-min-nan:Belize
TegucigalpaTegucigalpa, amb 850.000 habitants i una aglomeració urbana d'un milió i mig (2005), és la capital d'Hondures i la ciutat principal de la república. Està situada a la vall homònima, a uns 990 metres sobre el nivell del mar, a la riba del riu Choluteca. El nom significa 'muntanya de plata' en la llengua autòctona local. Tegucigalpa també és la capital del departament hondureny de Francisco Morazán.
Les indústries de la ciutat són la tèxtil, la del sucre i la del tabac. Tegucigalpa fou fundada al segle XVI, i era un centre miner de plata i or. La capital de la república independent d'Hondures va anar canviant entre Tegucigalpa i Comayagua fins que es va instal·lar permanentment a Tegucigalpa el 1880. La Universitat Autònoma Nacional d'Hondures s'hi va establir el 1847. El Museu Nacional conté una notable col·lecció d'art precolombí. A la dècada de 1930, la ciutat de Comayagüela (a l'altra banda del riu Choluteca) fou agregada a Tegucigalpa.
Tegucigalpa té l'Aeroport Internacional de Toncontín, a 7 km del centre de la capital.
La ciutat va sofrir greus danys arran de l'huracà Mitch el 1998.
Categoria:HonduresCategoria:Capitals d'estats independents
ja:テグシガルパ
ko:테구시갈파
Espanya
El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil.
En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional.
Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.
Història
Article principal: Història d'Espanya
Edat Antiga
Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers.
Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles.
Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena).
Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.
Edat Mitjana
càntabre]]
Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures.
Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica.
Marca Hispànica.]]
Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.
A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".
Edat Moderna
Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó.
Dinastia dels Habsburg
#Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran.
#Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol".
#Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià.
Dinastia dels Borbó
#Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia.
#Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.
Edat Contemporània
Segle XIX
L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista.
Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat.
La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys.
El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.
Segle XX
L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular.
L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).
Sistema polític
Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978
Altes Institucions
Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional
Partits Polítics
Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:
Divisions administratives
Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies.
Tribunal Constitucional
Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana
Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla
Geografia
Àrees metropolitanes més grans
Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :
Conflictes territorials
Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc.
Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.
Economia
:Article principal: Economia d'Espanya
Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes.
L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.
Demografia
La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.
Llengua
El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia.
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya.
L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.
La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".
També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab
Religió
Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.
Enllaços relacionats
- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya
Enllaços externs
- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa
Categoria:Espanya
fiu-vro:Hispaania
ja:スペイン
ko:에스파냐
ms:Sepanyol
simple:Spain
th:ประเทศสเปน
zh-min-nan:Se-pan-gâ
1823 Esdeveniments:
- 28 de gener - Xile: Bernardo O'Higgins abdica del càrrec de director suprem del país.
Naixements:
Necrològiques:
- 26 de gener - Berkeley (Anglaterra): Eduard Jenner, metge anglès que va desenvolupar la vacuna contra la verola.
- 11 de setembre - Londres (Anglaterra): David Ricardo, economista anglès del corrent de pensament clàssic.
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX
ko:1823년
ms:1823
simple:1823
1982 Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 28 de març - Madrid: el Congrés dels Diputats Espanyol aprova l'Estatut d'autonomia del País Valencià.
- 1 de juliol - el País Valencià: hi entra en vigor l'Estatut d'Autonomia.
- 12 d'agost - el País Valencià: Joan Lerma esdevé President de la Generalitat Valenciana Provisional.
- 20 d'octubre - Tous (la Canal de Navarrés): les pluges torrencials (que arriben als 700 mm) provoquen l'ensorrament de la presa de l'embassament de Tous i, com a conseqüència, s'origina una gran riuada -d'uns 16.000 m3/s- que arrasa les riberes del Xúquer.
:MÓN
- 5 de març - Venus: hi arriba la sonda soviètica Venera-14.
- 11 de setembre - Mèxic: Miguel de Lamadrid n'és nomenat oficialment president.
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
- 3 de març - Ivry-sur-Seine (Val-de-Marne, illa de França, França): Georges Perec, escriptor francès (n. 1936).
- 13 de setembre - Mònaco: Grace Kelly, actriu de cinema estatunidenca i princesa de Mònaco, morta en accident de trànsit (n. 1929).
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX
als:1982
ja:1982年
ko:1982년
ms:1982
simple:1982
th:พ.ศ. 2525
Categoria:Hondures
Categoria:Amèrica Central
ja:Category:ホンジュラス
ko:분류:온두라스
Wikipedia:AdministratorsBurmese
Awaiting translation.
English
An administrator is a person who can delete pages, as well as alter pages that are protected.
At this stage, this position is most important to be able to edit the menu on the left.
For instance, only an administrator can change the text of MediaWiki:Randompage to become Burmese.
To become an administrator, write a request (preferably in English) on m:requests for permissions.
Current users with administrator privileges
- Tristanb
See Special:Listadmins for an automatically generated list.
Varsovia hotel wadysawowo pokoje spielautomaten gry rpg video poker
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Giáo hội Công giáo La-Mã
Giáo hội Công giáo Rôma là giáo hội Kitô giáo lớn nhất, với hơn một tỉ tín đồ. Giáo hội này tuyên bố họ là giáo hội Kitô giáo nguyên thuỷ về mặt tổ chức và giáo lí, được sáng lập bởi Chúa Giêsu, Thánh Phêrô và các Tông đồ còn lại, và tuyên bố có tính tông tru
|
Giáo hội Công giáo La-mã
Giáo hội Công giáo Rôma là giáo hội Kitô giáo lớn nhất, với hơn một tỉ tín đồ. Giáo hội này tuyên bố họ là giáo hội Kitô giáo nguyên thuỷ về mặt tổ chức và giáo lí, được sáng lập bởi Chúa Giêsu, Thánh Phêrô và các Tông đồ còn lại, và tuyên bố có tính tông tru
|
Giáo hội công giáo La-mã
Giáo hội Công giáo Rôma là giáo hội Kitô giáo lớn nhất, với hơn một tỉ tín đồ. Giáo hội này tuyên bố họ là giáo hội Kitô giáo nguyên thuỷ về mặt tổ chức và giáo lí, được sáng lập bởi Chúa Giêsu, Thánh Phêrô và các Tông đồ còn lại, và tuyên bố có tính tông tru
|
Giáo hội công giáo la-mã
Giáo hội Công giáo Rôma là giáo hội Kitô giáo lớn nhất, với hơn một tỉ tín đồ. Giáo hội này tuyên bố họ là giáo hội Kitô giáo nguyên thuỷ về mặt tổ chức và giáo lí, được sáng lập bởi Chúa Giêsu, Thánh Phêrô và các Tông đồ còn lại, và tuyên bố có tính tông tru
|
|
Kiếng
Kinh có nhiều nghĩa, phụ thuộc vào vị trí của nó trong câu văn hoàn chỉnh:
- Như danh từ:
- Quyển sách thiêng liêng của các tôn giáo như đạo Phật, đạo Kitô...
- Văn bản (thường được quy ước sẵn) dùng để đọc khi cầu nguyện.
- Sách của các triết gia Trung Hoa cổ đại.
- Kinh trong các các từ ghép như:
- | |
