:: wikimiki.org ::
| Horta |
Horta
- Agricultura: una horta és una terra de regadiu (vegeu conreu de regadiu)
- Horta també apareix freqüentment en la toponímia dels Països Catalans i de Portugal
- a Barcelona: el barri d'Horta
- al País Valencià: la comarca de l'Horta de València
- a la Terra Alta: el poble de l'Horta de Sant Joan
- a Portugal: la ciutat d'Horta (Açores)
Agricultura
Agricultura en un sentit ampli és el procés de produir aliments i altres productes d'interès econòmic a travès del conreu de certes plantes i la domesticació d'alguns animals.
En sentit estricte l'agricultura només es refereix al cultiu dels vegetals i queda apartada així de la ramaderia tot i que sovint hi ha una explotació mixta d'animals i plantes.
A nivell mundial la majoria de la població activa es dedica a l'agricultura, en sentit ampli, però aquesta activitat només representa un 4% del Producte Interior Brut del món.
A més dels aliments i cada vegada en major proporció els agricultors produeixen altres productes no alimentaris com flor tallada, plantes ornamentals vives, fertilitzants orgànics (com a subproducte o expressament) fibra vegetal, matèria primera per a combustible (biodièsel) o per a fer alguna droga legal i il·legal.
La història de l'agricultura ha donat un tomb en els anys més recents s'ha introduït la tecnologia a gran escala i a nivell mundial: En el segle XIX va iniciar-se la mecanització de les feines del camp, en el segle XX l'ús generalitzat i massiu dels agroquímics i en els darrers anys la controvertida utilització d'enginyeria genètica.
En els països desenvolupats el resultat d'aquesta evolució tecnològica ha estat una multiplicació dels rendiments i una reducció de la població ocupada en l'agricultura que actualment és menor del 5% del total dels treballadors. A més d'una sèrie de problemes medioambientals per contaminació de terres i aigües.
El països subdesenvolupats continuen amb una majoria dedicada a agricultura de subsistència o a una agricultura de plantació molt problemàtica economicament.
Les respostes a la nova situació han estat tot un seguit d'estratègies (agricultura ecològica, producció integrada etc., que tenen com a finalitat la sostenibilitat.
Llistat de plantes cultivades
Cereals
- Arròs (Oryza sativa)
- Blat (Gènere: Triticum)
- Blat de Moro (Zea mais)
- Civada (Avena sativa)
- Ordi (Hordeum vulgare)
- Sègol (Secale cereale)
Lleguminoses
- Cigró o ciuró (Cicer arietinum)
- Fava (Vicia faba)
- Mongeta (Phaseolus vulgaris)
- Pèsol (Pisum sativum)
Tubercles i Bulbs
- Ceba(Allium cepa)
- Patata (Solanum Tuberosum)
- Remolatxa (Beta vulgaris)
- Safanòria
Estupefaents
- Tabac (Nicotiana tabacum)
Fruiters
- Albercoquer (Prunus armeniaca)
- Ametller (Prunus amigdalus)
- Avellaner (Corylus avellana)
- Castanyer (Castanea sativa)
- Servera (arbre)
- Cirerer (Prunus avium)
- Codonyer (Cydonia vulgaris)
- Figuera (Ficus carica)
- Garrover (Ceratonia siliqua)
- Llambrusca (Vitis vinifera)
- Llimoner (Citrus limon)
- Magraner (Punica granatum)
- Mandariner (Citrus nobilis)
- Nespler (Mespilus germanica)
- Noguera o Noguer (Juglans regia)
- Olivera (Olea europaea)
- Palmera datilera (Phoenix dactylifera)
- Perera (Pyrus communis)
- Pomera (Malus domestica)
- Presseguer (Prunus persica)
- Prunera (Prunus domestica)
- Taronger agre (Citrus aurantium)
Cucurbitàcies
- Carbassera o Carabassera
- Melonera
- Sindriera (Cucumis citrullus)
Altres hortícoles
Enllaços relacionats
- Agricultura ecològica
- Conreu biològic
Categoria:Agricultura
ja:農業
ko:농업
simple:Agriculture
ToponímiaLa Toponímia és la part de l'Onomàstica que estudia els topònims o noms propis de lloc. Està íntimament lligada a la investigació etimològica i l'evolució d'aquesta mena de noms.
Categoria:Onomàstica
Portugal
La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens).
Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano).
El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus.
El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".
Història
Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu
territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic.
Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges).
El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV.
Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar.
El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.
Divisió administrativa
Article principal: Subdivisions de Portugal
A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.
Districtes
Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro
- Districte de Beja
- Districte de Braga
- Districte de Bragança
- Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra
- Districte d'Évora
- Districte de Faro
- Districte de Guarda
- Districte de Leiria
- Districte de Lisboa
- Districte de Portalegre
- Districte de Porto
- Districte de Santarém
- Districte de Setúbal
- Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real
- Districte de Viseu
I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira
NUTS
Posteriorment, els NUTS (Nomeclaturas de Unidades Territoriais para fins Estatísticos) designen les subregions estadístiques en que s'organitza el territori. N'hi ha de tres nivells:
NUTS I
- Portugal continental; que abarca tots els districtes i regions del territori peninsular.
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira
NUTS II i III
Madeira
- Regió Nord (Norte)
- Alto Trás-os-Montes (14 municipis; 8171 km2; 223259 habitants)
- Ave (8 municipis; 1245 km2; 509969 habitants)
- Cávado (6 municipis; 1246 km2; 393064 habitants)
- Douro (19 municipis; 4110 km2; 221853 habitants)
- Entre Douro e Vouga (5 municipis; 861 km2; 276814 habitants)
- Grande Porto (5 municipis; 815 km2; 1260679 habitants)
- Minho-Lima (10 municipios; 2219 km2; 250273 habitants)
- Tâmega (15 municipis; 2621 km2; 551301 habitants)
- Regió Centre(Centro)
- Baixo Mondego (8 municipis; 2063 km2; 340342 habitants)
- Baixo Vouga (12 municipis; 1802 km2; 385725 habitants)
- Beira Interior Norte (9 municipis; 4063 km2; 115326 habitants)
- Beira Interior Sul (4 municipis; 3749 km2; 78127 habitants)
- Cova da Beira (3 municipis; 1375 km2; 93580 habitants)
- Dão-Lafões (15 municipis; 3489 km2; 286315 habitants)
- Médio Tejo (10 municipis; 2306 km2; 226070 habitants)
- Oeste (12 municipis; 2221 km2; 338711 habitants)
- Pinhal Interior Norte (14 municipis; 2617 km2; 138543 habitants)
- Pinhal Interior Sul (5 municipis; 1903 km2; 44804 habitants)
- Pinhal Litoral (5 municipis; 1746 km2; 251014 habitants)
- Serra da Estrela (3 municipis; 868 km2; 49896 habitants)
- Regió de Lisboa
- Grande Lisboa (9 municipis; 1382 km2; 1947249 habitants)
- Península de Setúbal (9 municipis; 1581 km2; 714589 habitants)
- Regió de l'Alentejo
- Alentejo Central (14 municipis; 7228 km2; 173401 habitants)
- Alentejo Litoral (5 municipis; 5303 km2; 99976 habitants)
- Alto Alentejo (15 municipis; 6248 km2; 127025 habitants)
- Baixo Alentejo (13 municipis; 8545 km2; 135105 habitants)
- Lezíria do Tejo (11 municipis; 4273 km2; 240832 habitants)
- Regió de l'Algarve
- Algarve (16 municipis; 4995 km2; 395208 habitants)
- Regió Autònoma de les Açores
- Região Autónoma dos Açores
- Regió Autònoma de Madeira
- Região Autónoma da Madeira
Àrees Urbanes
Una pròxima organització administrativa de Portugal que està en procés d'implementació és el d'àrees urbanes. Sorgeixen de la unió de municipis (concelhos). N'hi ha de tres tipus:
- Grans Àrees Metropolitanes (Grandes Áreas Metropolitanas - GAM)
Amb un mínim de nou municipis i 350.000 habitants
- GAM de Lisboa
- GAM de Porto
- GAM de Minho
- GAM d'Aveiro
- GAM de Coimbra
- GAM de l'Algarve
- GAM de Viseu
- Comunitats Urbanes (Comunidades Urbanas - ComUrb)
Agrupacions d'entre 150.000 i 350.000 habitants.
- Comunitats Intermunicipals (Comunidades Intermunicipais - ComInter)
Agrupacions de menys de 150.000 habitants.
Encara resta per decidir algunes àrees urbanes.
Geografia
Article principal: Geografia de Portugal
Geografia de Portugal
Les fronteres de Portugal les marquen, en bona mesura, les muntanyes i els rius. L'interior és muntanyenc i descendeix cap a les planes litorals, cultivades profusament. El punt més alt del territori portuguès és la muntanya del Pico, situada a l'illa homònima (illes Açores, que té més de 2,000 metres d'alçada. Portugal és travessat per tres grans rius, els naixement dels quals és a Espanya i la desembocadura a les ciutats principals del país.
El clima portuguès varia amb l'alçada i oscil•la entre les temperatures elevades i l'ambient sec de les regions del sud i unes temperatures mitjanes més baixes amb un ambient humit a la zona nord. Les pluges són constants durant tot l'any tret del període comprès entre juliol i agost, durant el qual són pràcticament nul•les.
Ciutats Principals
Lisboa (vora 550.000 habitants - 2.300.000 habitants a la Gran Lisboa ) és la capital, la ciutat més gran del país així com el port marítim principal. Va ser la Capital Europea de la Cultura al 1994 i la seu de l'Exposició Internacional de 1998, al'EXPO 98". Altres ciutats importants són les de Porto, (vora 260.000 habitants - 1.000.300 mil habitants al Gran Porto) la segona ciutat i port marítim, Coimbra (vora de 105.000), centre important a nivell industrial i universitari, i la Vila Nova de Gaia (que forma part del Gran Porto), vora 300.000 habitants. Faro, Évora, Braga i Aveiro són pols regionals importants.
Economia
Article principal: Economia de Portugal
Des de l'1 de gener de 1998 l'Euro (EUR).
L'1 de gener de 2002, els bitllets i les monedes d'euro van substituir l'Escut (PTE). La taxa de conversió és d'1 Euro = 200,482 escuts.
Demografia
Article principal: Demografia de Portugal
La població portuguesa és una combinació de diversos elements ètnics, els ibers, els romans, els visigots i, més avant, els àrabs. Portugal, inclosos els arxipèlags de les Açores i de Madeira té una població estimada en 9,865,114 persones, amb una densitat de 107 persones per quilòmetre quadrat.
L'idioma oficial, emprat per gairebé tota la població, és el portuguès.
El Mirandès és oficial en certes comarques del nord-est.
Categoria:Portugal
Categoria:Unió Europea
als:Portugal
ja:ポルトガル
ko:포르투갈
ms:Portugal
simple:Portugal
th:สาธารณรัฐโปรตุเกส
zh-min-nan:Portugal
País Valencià
El País Valencià és el territori de l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València i Dénia. La seua cohesió territorial, però, no arribaria fins a l'any 1304 quan és definitivament i expressament consolidada a la Sentència Arbitral de Torrelles, entre els reis Jaume II el Just d'Aragó, i Ferran IV de Castella.
Situat a l'Est de la Península Ibèrica, entre els rius Sénia i un poc més enllà del Segura, té una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i té 518 km de longitud de costa amb la mar Mediterrània, on es troben les illes de Nova Tabarca i les Columbretes, d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental.
Políticament, a l'actualitat és una comunitat autònoma d'Espanya des de l'any 1982, any en què es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. Per tant, administrativament limita a l'Oest amb Castella-La Manxa i l'Aragó, al Sud amb Múrcia, i al Nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).
Història
:Article principal Història del País Valencià.
La història del País Valencià és principalment vinculada amb la fundació del Regne de València: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions cristianes d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. Provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València, la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó.
Després d'una període d'opulència al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansinó mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies.
Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola, Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.
Llengua
Generalitat Valenciana).]]
Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana
El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a idioma oficial a l’Estatut d'Autonomia, i com a llengua pròpia segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya.
Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà.
Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà.
La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió del moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta negra, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes.
El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.
Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del català és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.
Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.
Divisió administrativa
Baix Segura
El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.
Províncies
Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol.
Finalment, en la divisió provincial espanyola aprovada per les Corts de Cadis en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Posteriorment s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.
Comarques i regions
Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937.
No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el [http://www.comarquescentrals.com Consorci de les Comarques Centrals] del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana.
Regions del País Valencià:
- Comarques del Nord.
- Comarques de l'Interior.
- Comarques del Túria-Xúquer.
- Comarques Centrals.
- Comarques del Sud.
Per a més informació vegeu les comarques oficials, el llistat de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.
Geografia
El relleu
Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m).
El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.
Hidrografia
Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al.lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.
Economia
Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià.
El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis.
En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algune smultinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.
Demografia
La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana.
D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.
En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme.
Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres.
Vegeu: Llistat de municipis valencians per població
Diada nacional
- 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València.
- 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.
Cultura i tradicions
Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.
Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia.
De la reconquesta, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts.
Entre les tradicions culturals podem citar-ne:
- Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
- Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
- Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
- L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
- L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
- La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals (com ara la xota valenciana).
- La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
- Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
- La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).
Festes
arrossos]]
- A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
- Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
- La Magdalena, a Castelló de la Plana.
- Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
- Fogueres de Sant Joan, a Alacant
- El Misteri d'Elx
- La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
- La Muixeranga a Algemesí
- Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.
Gastronomia
- Begudes
:Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat
- Menjars
- Arrossos
:Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs
- Altres
:Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit
- Postres i piscolabis
- Dolç
:Arnadí - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat
- Salat
:Rosquilletes
- Altres
:Allioli
Enllaços externs
- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://www.gva.es/ Govern Valencià]
- [http://www.pre.gva.es/dogvweb/cindex.htm Diari Oficial de la Generalitat Valenciana]
- [http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html Arxiu Històric Electoral del País Valencià]
- [http://www.comunitatvalenciana.com/ Web oficial de Turisme]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Estatut del País Valencià]
- [http://wikisource.org/wiki/Llei_d%27%C3%BAs_i_ensenyament_del_valenci%C3%A0 Llei d'ús i ensenyament del valencià]
Categoria:País Valencià
ja:バレンシア州
Horta de ValènciaL'Horta de València es una històrica comarca del País Valencià, amb capital a València. Hi formaven part tots els municipis de l'Horta Nord, part de l'Horta Sud (Alfafar, Benetússer, Catarroja, Massanassa, Paiporta, Poblenou de la Corona, i Sedaví), part de l'Horta Oest (Xirivella, Mislata, Paterna, Picanya), i la Ciutat de València. Actualment hom tendeix a incloure-hi la resta dels municipis de les esmentades comarques actuals.
Per a més informació, vegeu: Comarques del País Valencià
Demografia
És la comarca més poblada del País Valencià i també on s'ha experimentat l'augment més gran de població, sobretot com a receptora d'immigració. La seua expansió urbana ha motivat la creació de diverses conurbacions i la incorporació al nucli urbà de la metròpoli de nuclis d'antics pobles, així com la seua divisió en quatre comarques considerades, encara hui en dia, com a subcomarques.
Geografia
Aquesta comarca s'estén des de Puçol, al nord, fins a l'Albufera, pel sud, i pels relleus de Paterna, Torrent i Montcada, per l'oest. Es tracta d'una comarca plana que s'eleva lentament des del mar cap a l'interior.
Economia
Agricultura
De clima típicament mediterrani, té hiverns suaus i estius prou calorossos. L'activitat històricament tradicional de la comarca ha estat l'agrícola, amb un predomini de tres tipus de conreus: el taronger, les hortalisses i l'arròs. El seu sistema de regs s'estructura al voltant de 13 sèquies que possibiliten els conreus de regadiu tot l'any. Alguns termes municipals presenten una certa especialització pel que fa als conreus: xufa a Alboraia i Almàssera; tomaques i pebrots per a conserva al Puig, Puçol i Tavernes Blanques; maduixes a Rafelbunyol; melons a Meliana i Almàssera, etc. L'arròs es troba en crisi, però continua conreant-se a les vores de l'Albufera.
Indústria
A l'oest de la comarca, les poblacions se situen en el marge de l'horta, al voltant de la capital: Montcada, amb indústria tèxtil i pirotècnica; Burjassot, unida a Godella, amb fàbriques de ceràmica i ciment; Paterna, Manises i Quart de Poblet, que ténen una important indústria ceràmica; Mislata, que presenta indústries del paper i tèxtils, etc. A la zona nord, els pobles segueixen una línia paral·lela al litoral: Tavernes Blanques amb indústries de ceràmiques i porcellanes: Massamagrell, Meliana, Puçol, bàsicament agrícoles, etc. Al sud hi ha diverses poblacions quasi unides entre si: Benetússer, Sedaví, Massanassa, Catarroja i Silla. La capital de la comarca, València, que ho és també del País Valencià, amb més de 760.000 habitants, en l'actualitat manté l'agricultura que en altres temps la féu famosa, però ha desenvolupat molt la indústria (mobles, química, mecànica, etc…) i el comerç. El seu port és el segon del mediterrani espanyol, després del de Barcelona.
Enllaços externs
- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
Categoria:Comarques històriques del País Valencià
Categoria:Horta Sud
Categoria:Horta Oest
Categoria:Horta Nord
Categoria:València
Terra Alta
]]
Enllaços externs
- [http://www.terra-alta.altanet.org/ Lloc oficial del Consell Comarcal]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=8103790004&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=37 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
Categoria:Terra Alta
BuxtonBuxton é uma cidade e estância balnear do centro de Inglaterra, a SO de Manchester. Possui termas de águas minerais e grutas com estalactites.
Categoria: Cidades do Reino Unido
Categoria: Cidades da Inglaterra
online slots death metal alojamientos en edimburgo poker warsaw hotels
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Catégorie:Artiste contemporain
Cette page regroupe les artistes contemporains, par souci de différenciation avec les "plasticiens" contemporains, qui recouvrent une définition plus vaste. Les artiste contemporains font partie du corpus historique décrit par les critiques d'art contemporains, dont la définition est donnée dans l'article art contemporain. Merci d'y faire un tour pour ajouter un nom à cette liste !
Catég
|
|
Néo-géo
Le Néo-Géo est un mouvement artistique ayant émergé dans les années 1980.
La peinture Néo-Géo a remis au goût du jour les préceptes visuels du minimalismes, réadaptés au nouvel encodage linéaire de la société urbaine, dont les signalétiques sont devenues le support de jeux visuels, ou, en sculpture, l'occasion de ready-made sacralisant la vacuité : le Three Ball Total Equilibrium Tank et le Vaccum Cleaner (aspirateur) de Jeff Koons en sont les symboles les plus marquants, avec la peinture de 1732-1812) fut lieutenant général des armées du roi et député du Vivarais aux États généraux en 1789. Il émigra sous la Révolution et servit dans l’armée des Princes. Il rentra en France sous le Consulat et mourut en 1812.
En Read More... |
Démographie d'Andorre
Les andorrans sont minoritaires chez eux. En effet, les Espagnols, Français et Portugais totalisent 67,7% de la population.
Le catalan est langue officielle, mais vu l'importance de l'immigration, l'espagnol, le français et le portugais sont aussi usités dans la principauté.
Les données suivantes, sauf mention contraire, sont des estimations datant de 2004 :
|
Gouy-lez-Piéton
Gouy-lez-Piéton est un village belge situé dans la commune de Courcelles, en province du Hainaut.
Code Postal : 6181
Situation géographique : Au nord-ouest de Charleroi
Nombre d'habitants : 3&nb
|
IHS
Le monogramme IHS (parfois JHS) est une abréviation et une translittération imparfaite du nom de "Jésus" en grec : Ι = J, Η = E et Σ = S (JES. = Jesus/Ιησους).
Usage dans l'Église catholique
Saint Bernardin de Sienne a prêché aux foules en leur montrant un tableau peint sur bois (conservé à Volterra) sur lequel figurait ce monogramme (en lettres gothiques) au coeur d'un soleil. Ce s
|
Saison NFL 1945
La saison NFL 1945 est la 26e saison de la National Football League. Elle voit le sacre des Cleveland Rams.
Classement général
Finale NFL
- 16 décembre 1945, à Cleveland devant 32 178 spectateurs,
|
Teuf
Une Free party (aussi nommée teuf ou rave-party) est une fête techno gratuite ou dont le tarif à l'entrée est libre et laissé à l'appréciation des participants. La Free party se déroule souvent dans la nature (forêt, montagne...) ou dans des usines ou hangars désaffectés. Le terme le plus usité à l'origine était celui de rave party. Aujourd'hui, les « raves » désignent plus souvent les fêtes commerciales, tandis que les « free parties » se fondent sur la gratuité -ou semi-gratuité-
|
|
