Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Horta De Múrcia

Horta de Múrcia

Característiques

L'Horta de Múrcia (en castellà Huerta de Murcia) és una comarca de la Regió de Múrcia amb 477.134 habitants i capital a Múrcia. Està formada pels municipis d'Alcantarilla, Beniel, Múrcia i Santomera. És troba entre la Vega Mitjana i el Baix Segura, aquesta ultima ja al País Valencià. Es dedica als serveis, l'administració, la indústria conservera i l'agricultura de regadiu al voltant de les hortes del riu Segura. La població està dispersa en nombroses poblacions i el nucli principal de Múrcia té uns 175.000 habitants, encara que el seu municipi te més de 400.000 i la seva area urbana més de 550.000 habitants. Els seus productes agrícoles són molt coneguts i tenen reputació internacional. Sempre s'ha dit que només hi ha dues hortes: la de València i la de Múrcia.

Historia

Reconquistada als àrabs pels castellans, aviat es va incorporar a la Corona d'Aragó per a passar definitivament de nou a Castella mitjançant la Sentència de Torrellas de 1305. Va ser repoblada amb un gran nombre de catalans, cosa que explica avui la gran presència de cognoms catalans en aquesta comarca. De llengua castellana en l'actualitat, s'hi va parlar el català fins al segle XVI, i murcià, en franca reculada per l'ensenyament del castellà normatiu a les escoles.

Economia

Tradicionalment agrícola, i seu de la major productora d'hortalisses de tota Europa, actualment la veguería murciana ha adoptat un paper decisiu en el sector industrial i de serveis murcians. Destaca el polígon oest, on es troben localitzades gran part d'aquestes industrial. Poblacions com Alcantarilla són seu de grans empreses que exporten conserves a l'estranger. En Santomera i a Beniel destaca la producció de cítrics, especialment la llimona, el que ha dut A Santomera a ser coneguda com "el limonar d'Europa".

Articles relacionats


- Comarques de Múrcia
- Comarques del País Valencià Categoria:Regió de Múrcia

Regió de Múrcia

La Regió de Múrcia (Región de Murcia, en castellà) és part del territori històric del Regne de Múrcia, format arran de la conquesta cristiana i colonització del regne a càrrec de catalans, castellans, i aragonesos fonamentalment i part històrica de les corones d'Aragó (segle XIII), i de la de Castella (des del segle XIII fins a l'aparició de l'estat espanyol). Situada al sud-est de la Península Ibèrica, entre Andalusia i el País Valencià, i entre la costa Mediterrània i Castella-La Manxa. La seua capital és la ciutat de Múrcia i altres ciutats importants són Cartagena i Llorca. Antigament i històricament la província d'Albacete formava part de la regió, fins que en 1833 la regió fou dividida en dues províncies i en 1982 passà formar part de l'autonomia manxega. Un terç de la població total de Múrcia viu a la seua capital, i la regió és la major productora de fruites, verdures, i flors d'Europa. Hi té vinyars importants prop dels municipis de Bulles, Iecla, i Jumella. El seu territori és càlid, àrid i, malgrat això, la seua agricultura és tradicionalment de regadiu. La provisió d'aigua vé del riu Segura el qual, desafortunadament, és un dels rius més contaminats d'Europa.
- Població: 1.269.230 habitants (2003)
- Superfície: 11.317 km2
- Densitat de població: 112,2 hab/km2 (2003)
- Capital política: Múrcia
- Capital legislativa: Cartagena
- Escons: 9 al Congrés dels Diputats, però de fet són 11 ja que el PP n'utilitza un d'Alacant i un altre de València.

Hidrografia

El principal curs d'aigua de la regió és el riu Segura i els seus afluents: Benamor, Mula, Rambla del Judío i Guadalentín.

Història

Segura.]] Els Cartaginesos hi establiren una colònia comercial a la costa de Cartagena, als quals els romans l'anomenaren Cartago Nova. Per als comerciants cartaginesos, el territori muntanyós només era l'àrea influència del seu emporium costaner. Sota l'Imperi Romà, Múrcia va formar part de la província de la Hispània Carthaginense. Amb la conquesta musulmana, s'hi introduí l'agricultura de regadiu i de latifundis, de la qual la Regió encara en depèn. Durant eixa època constituí el Regne de Todmir, al qual hi formaven part, d'acord amb Idrisi, Oriola, Cartagena, Llorca, Mula, i Chinchilla. El Regne de Múrcia es fundà a partir d'una taifa al voltant de la ciutat musulmana de Múrcia després de la decadència del Califat omeia del Còrdova al segle XI. Aquell regne hi incloia l'actual província d'Albacete, i part de la província d'Almeria almenys. Després de la Batalla de Sagrajas en 1086 la dinastia dels almoràvids s'estengueren per totes les taifes i reunificaren al-Àndalus. Ferran III de Castella aconseguí el vasallatge del regne musulmà de Múrcia en 1242 i malgrat això va fer un procés de genocidi i persecució vers els andalusins murcians. En 1296, el territori va ser conquerit pel rei de la Corona d'Aragó, Jaume II el Just, afegint-lo al Regne de València i el repoblà de catalans fins al punt que els colons castellans esdevingueren una minoria. No obstant això, amb el Tractat d'Elx en 1305, En Jaume "el Just" tornà a Castella gran part del territori conquerit, romanent les comarques de la Vall del Vinalopó, l'Alacantí i el Baix Segura al Regne de València.

Llengua

A la Regió de Múrcia es parlava valencià i, en menor mesura, també aragonés, a causa de la històrica repoblació al segle XIV de colons cristians provinents de Catalunya i del País Valencià. No obstant açò, patí un procés de castellanització que va fer desaparèixer la llengua catalana al segle XVI, moment que coincidí amb l'aparició d'una llengua castellana fortament dialectalitzada, amb un important substrat valencià, que encara existeix d'alguna manera hui dia. Actualment, aquest dialecte del castellà és reivindicat per alguns com a una llengua murciana independent i diferent de la llengua castellana, i el panotxo és una de les seues varietats més esteses. A la zona del Carxe, dins del municipi de Jumella, actualment hi ha presència de parlants de valencià, a conseqüència d'un altre repoblament molt posterior, al segle XIX, de valencians provinents de la comarca de les Valls del Vinalopó. Malgrat això, només el castellà hi té reconeixement oficial.

Ciutats

Els municipis de més de 20.000 habitants segons el padró de l'INE de 2003 són: #Múrcia 391.146 #Cartagena 199.434 #Llorca 82.511 #Molina de Segura 50.545 #Alcantarilla 35.916 #Cieza 33.701 #Iecla 32.468 #Águilas 29.642 #Torre Pacheco 27.092 #Totana 26.361 #Mazarrón 24.969 #Caravaca de la Cruz 23.847 #Jumella 23.666

Comarcalització


- Comarques de Múrcia Categoria:Regió de Múrcia ja:ムルシア州

Alcantarilla

Alcantarilla és un municipi i ciutat de la Regió de Múrcia, situat en la comarca de l'Horta de Múrcia i localitzat a 5 quilòmetres de la capital. Té una població de 44.381 habitants i un terme municipal d'uns 10 km2, el que fa que sigui un dels tres municipis més densament poblats de tota Europa. Recentment, el municipi d'Alcantarilla va ampliar el seu terme municipal a costa del de Múrcia. Destaca la seva indústria conservera i un ampli teixit empresarial que abasta els més diversos sectors.

Articles relacionats


- Múrcia
- Horta de Múrcia

Enllaços externs


- [http://www.alcantarilla.es/ Ajuntament d'Alcantarilla] categoria:Regió de Múrcia

Vega Mitjana

Category:Regió de Múrcia

País Valencià

El País Valencià és el territori de l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València i Dénia. La seua cohesió territorial, però, no arribaria fins a l'any 1304 quan és definitivament i expressament consolidada a la Sentència Arbitral de Torrelles, entre els reis Jaume II el Just d'Aragó, i Ferran IV de Castella. Situat a l'Est de la Península Ibèrica, entre els rius Sénia i un poc més enllà del Segura, té una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i té 518 km de longitud de costa amb la mar Mediterrània, on es troben les illes de Nova Tabarca i les Columbretes, d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental. Políticament, a l'actualitat és una comunitat autònoma d'Espanya des de l'any 1982, any en què es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. Per tant, administrativament limita a l'Oest amb Castella-La Manxa i l'Aragó, al Sud amb Múrcia, i al Nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).

Història

:Article principal Història del País Valencià. La història del País Valencià és principalment vinculada amb la fundació del Regne de València: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions cristianes d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. Provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València, la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó. Després d'una període d'opulència al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansinó mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies. Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola, Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.

Llengua

Generalitat Valenciana).]] Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a idioma oficial a l’Estatut d'Autonomia, i com a llengua pròpia segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya. Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà. La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió del moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta negra, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó. Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del català és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà. Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Divisió administrativa

Baix Segura El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.

Províncies

Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol. Finalment, en la divisió provincial espanyola aprovada per les Corts de Cadis en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Posteriorment s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.

Comarques i regions

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937. No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el [http://www.comarquescentrals.com Consorci de les Comarques Centrals] del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana. Regions del País Valencià:
- Comarques del Nord.
- Comarques de l'Interior.
- Comarques del Túria-Xúquer.
- Comarques Centrals.
- Comarques del Sud. Per a més informació vegeu les comarques oficials, el llistat de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.

Geografia

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m). El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al.lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Economia

Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià. El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis. En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algune smultinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.

Demografia

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana. D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó. En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme. Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres. Vegeu: Llistat de municipis valencians per població

Diada nacional


- 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València.
- 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.

Cultura i tradicions

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu. Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia. De la reconquesta, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts. Entre les tradicions culturals podem citar-ne:
- Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
- Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
- Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
- L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
- L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
- La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals (com ara la xota valenciana).
- La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
- Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
- La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).

Festes

arrossos]]
- A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
- Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
- La Magdalena, a Castelló de la Plana.
- Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
- Fogueres de Sant Joan, a Alacant
- El Misteri d'Elx
- La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
- La Muixeranga a Algemesí
- Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.

Gastronomia


- Begudes :Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat
- Menjars
  - Arrossos :Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs
  - Altres :Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit
- Postres i piscolabis
  - Dolç :Arnadí - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat
  - Salat :Rosquilletes
- Altres :Allioli

Enllaços externs


- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://www.gva.es/ Govern Valencià]
- [http://www.pre.gva.es/dogvweb/cindex.htm Diari Oficial de la Generalitat Valenciana]
- [http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html Arxiu Històric Electoral del País Valencià]
- [http://www.comunitatvalenciana.com/ Web oficial de Turisme]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Estatut del País Valencià]
- [http://wikisource.org/wiki/Llei_d%27%C3%BAs_i_ensenyament_del_valenci%C3%A0 Llei d'ús i ensenyament del valencià] Categoria:País Valencià ja:バレンシア州

Segura

El Segura és un riu de la Península Ibèrica que naix en el paratge de Fuente Segura, a 5 quilòmetres de Pontón Bajo en el municipi de Santiago-Pontones (Jaén). Les seues aigües brollen d'una cova natural inundada, a 1.413 metres d'altura. Discorre per les províncies de Jaén, Albacete, Múrcia i Alacant; i desemboca en el Mediterrani, a Guardamar del Segura (Alacant). Els romans el van anomenar Thader o Tader i els àrabs War-Alabiat que vol dir "riu blanc". Conca: 19.525 km2. Longitud: 325 km. Cabal mitjà:
- Cieza: 26 m³/s
- Oriola: 21,59 m³/s
- Guardamar del Segura: 5 m³/s Afluents:
- Riu Món (que naix a Albacete), és el que li aporta un major cabal.
- Riu Argos.
- Rius Alhárabe i Benamor.
- Riu Quípar.
- Riu Mula.
- Riu Guadalentín, Sangonera o Reguerón (que naix aigües arriba de Llorca, Múrcia).
- Rambla Salada.
- Rambla de Favanella. Règim fluvial: El riu Segura és en capçalera un riu plujo-nival però en la major part de la seua conca és pluvial mediterrani, amb grans crescudes tardorenques. Amb uns 20 embassaments repartits per la seua conca, el seu cabal s'ha vist completament alterat de manera que presenta el màxim a l'estiu i el mínim a la tardor, a càusa de les necessitats del reg a Múrcia i Alacant. El cabal mitjà a la desembocadura és de 5 m³/s, minvat pel seu intens aprofitament hídric. Presenta al llarg del seu recorregut des de Múrcia fins al mar greus problemes de contaminació. Riu famós per les seues furioses crescudes i temudes inundacions, la riuada de Sant Calixt de 1651 va causar 1.500 morts a Múrcia amb un cabal de 1.700 m³/s. El 1879, la cèlebre riuada de Santa Teresa va superar els 1.800 m³/s tant a Múrcia com a Oriola. Les riuades dels anys 1946, 1948, 1973, 1987 i 1989 passaren a la història, ien moltes d'elles se superaren els 1.000 m³/s de cabal màxim instantani. A causa d'això és el riu més controlat d'Europa i va ser canalitzat a finals del segle XX en la seua conca baixa. Poblacions que travessa: Cieza, Abarà, Arxena, Molina de Segura, Alcantarilla, Múrcia i Beniel en la Regió de Múrcia. Oriola, Rojals i Guardamar del Segura en la província d'Alacant. Embassaments: La conca té una capacitat d'embassament de 1.129 Hm³ Els principals embassaments i pantans són:
- En el riu Segura:
  - Cenajo: 437 Hm³
  - Fuensanta: 210 Hm³
- En els seus afluents:
  - La Pedrera, al Baix Segura: 346 Hm³
  - Algeciras, al riu Algeciras: 45 Hm³
  - Camarillas, al riu Món: 36 Hm³
  - Talave, al riu Món: 35 Hm³
  - Santomera, a la rambla Salada: 26 Hm³
  - Alfons XII, al riu Quipar: 22 Hm³
  - Puentes, al riu Guadalentín: 14 Hm³
  - Crevillent, a la rambla del Bosch: 13 Hm³
  - Valdeinfierno, al riu Alcaide: 13 Hm³
  - Argos, al riu Argos: 10 Hm³ Categoria:Rius del País Valencià Categoria:Baix Segura

Horta de València

L'Horta de València es una històrica comarca del País Valencià, amb capital a València. Hi formaven part tots els municipis de l'Horta Nord, part de l'Horta Sud (Alfafar, Benetússer, Catarroja, Massanassa, Paiporta, Poblenou de la Corona, i Sedaví), part de l'Horta Oest (Xirivella, Mislata, Paterna, Picanya), i la Ciutat de València. Actualment hom tendeix a incloure-hi la resta dels municipis de les esmentades comarques actuals. Per a més informació, vegeu: Comarques del País Valencià

Demografia

És la comarca més poblada del País Valencià i també on s'ha experimentat l'augment més gran de població, sobretot com a receptora d'immigració. La seua expansió urbana ha motivat la creació de diverses conurbacions i la incorporació al nucli urbà de la metròpoli de nuclis d'antics pobles, així com la seua divisió en quatre comarques considerades, encara hui en dia, com a subcomarques.

Geografia

Aquesta comarca s'estén des de Puçol, al nord, fins a l'Albufera, pel sud, i pels relleus de Paterna, Torrent i Montcada, per l'oest. Es tracta d'una comarca plana que s'eleva lentament des del mar cap a l'interior.

Economia

Agricultura

De clima típicament mediterrani, té hiverns suaus i estius prou calorossos. L'activitat històricament tradicional de la comarca ha estat l'agrícola, amb un predomini de tres tipus de conreus: el taronger, les hortalisses i l'arròs. El seu sistema de regs s'estructura al voltant de 13 sèquies que possibiliten els conreus de regadiu tot l'any. Alguns termes municipals presenten una certa especialització pel que fa als conreus: xufa a Alboraia i Almàssera; tomaques i pebrots per a conserva al Puig, Puçol i Tavernes Blanques; maduixes a Rafelbunyol; melons a Meliana i Almàssera, etc. L'arròs es troba en crisi, però continua conreant-se a les vores de l'Albufera.

Indústria

A l'oest de la comarca, les poblacions se situen en el marge de l'horta, al voltant de la capital: Montcada, amb indústria tèxtil i pirotècnica; Burjassot, unida a Godella, amb fàbriques de ceràmica i ciment; Paterna, Manises i Quart de Poblet, que ténen una important indústria ceràmica; Mislata, que presenta indústries del paper i tèxtils, etc. A la zona nord, els pobles segueixen una línia paral·lela al litoral: Tavernes Blanques amb indústries de ceràmiques i porcellanes: Massamagrell, Meliana, Puçol, bàsicament agrícoles, etc. Al sud hi ha diverses poblacions quasi unides entre si: Benetússer, Sedaví, Massanassa, Catarroja i Silla. La capital de la comarca, València, que ho és també del País Valencià, amb més de 760.000 habitants, en l'actualitat manté l'agricultura que en altres temps la féu famosa, però ha desenvolupat molt la indústria (mobles, química, mecànica, etc…) i el comerç. El seu port és el segon del mediterrani espanyol, després del de Barcelona.

Enllaços externs


- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment. Categoria:Comarques històriques del País Valencià Categoria:Horta Sud Categoria:Horta Oest Categoria:Horta Nord Categoria:València

Castella

Castella és una nació històrica de la Península Ibèrica, i antigament regne. Castella es el lloc d'origen de la llengua castellana o espanyola.

Geografia

El territori de la regió de Castella correspon a les següents províncies espanyoles:
- Cantàbria
- La Rioja
- Madrid
- Àvila, Burgos, Palència, Segòvia, Sòria i Valladolid a Castella i Lleó
- Ciudad Real, Conca, Guadalajara i Toledo a Castella-La Manxa No formàven part de Castella les tres províncies del regne de Lleó: Lleó, Salamanca i Zamora (les dues últiimes, depenent del moment històric) que actualment si que són de Castella i Lleó i la província d'Albacete que històricament és de la Regió de Múrcia. ----
- Població: 9.521.132 habitants (2003)
- Superfície: 150.281 km2
- Densitat de població: 63,4 hab/km2
- Capital: Madrid
- Ciutats importants: Valladolid, Burgos i Albacete

Història

Castella va sorgir com a comtat vassall del Regne de Lleó. El nom es deu a la gran quantitat de castells en aquella zona. Al segle X, es va independitzar de Lleó, tot i que es dos regnes es van reunificar definitivament al segle XIII. Durant l'Edat Mitjana, el Regne de Castella es va anar expandint cap al Sud, conquerint territori als moros. Des del temps dels Reis Catòlics, se solia dividir en dues regions: Castella la Vella, que corresponía a la meitat nord amb capital en Valladolid o Burgos, i Castella la Nova, al sud del Sistema Central i capital en Madrid. En l'època moderna, Castella va esdevenir la nació hegemonica cultural i la dominada económicament a la Península Ibèrica. Després de la Guerra de Successió Espanyola, es va confirmar el castellà com a llengua oficial a tot Espanya, i es va desenvolupar un model d'estat jacobí basat en el model castellà, segrestat pel govern central i oblidat pels seus habitants. Quan es van crear les autonomíes Castella la Vella va perdre les dues provincies de fora de la Meseta: La Rioja i Cantàbria i es va unir amb la regió de Lleó, formant Castella i Lleó. Castella la Nova es va dividir en la Comunitat de Madrid que abarcaba únicament la província de Madrid, i Castella-La Manxa que guanyaba la província d'Albacete fins aquell moment murciana. Per tant actualment coincidixen tres autonomíes castellanes amb la meseta, deixant fora d'ella els territoris de l'Ebre, El Bierzo (Lleó), els territoris cantàbrics i les comarques occidentals del País Valenciá. En l'actualitat, hi ha alguns partits castellanistes minoritaris, com Tierra Comunera-Partido Nacionalista Castellano (TC-PNC) o Izquierda Castellana (Iz-Ca) que defensen la unió de totes les comunitats autonomes castellanes. Cap d'aquests partits té actualment cap representació en cap parlament autonòmic encara que TC-PNC va arribar a treure un diputat per Burgos. Categoria:Geografia d'Espanya

Corona d'Aragó

En un principi, la Corona d'Aragó (actualment també coneguda com a Corona catalano-aragonesa, Confederació catalano-aragonesa i fins i tot simplement com a Aragó) va ser l'entitat política nascuda de la unió dinàstica reial (1135) entre la Casa de Barcelona i la Casa de Jiménez mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella d'Aragó, els descendents dels quals tingueren sota els seus dominis reials tant el Regne d'Aragó com els Comtats Catalans.

Terminologia

Noms del territori

L'origen del terme Corona d'Aragó és de la cancelleria de Catalunya, que així va simplificar, a partir del segle XIII, la denominació de l'entitat política existent des de la unió dinàstica de Catalunya i Aragó. A les Corts de Montsó de 1289, el conjunt dels territoris ja era designat amb els noms de Corona Reial, de Ceptre Reial o de Corona d'Aragó i de Catalunya. A partir del segle XIV, encara es va simplificar més i es va dir Corona d'Aragó, regnes d'Aragó o simplement Aragó.

Títols dels sobirans

Encara que Peronella sí que agafà el títol de reina d'Aragó, Ramon Berenguer no va voler titular-se'n rei i prengué el nom de príncep i dominador d'Aragó. Els seus successors, ja des del seu fill Alfons I (1162), tot i tenir com a títol històric en la seva funció de sobirans de Catalunya el de comte de Barcelona, van rebre com a simplificació el títol de rei d'Aragó. Malgrat tot, aquests reis fruit de la nova forma política van iniciar la numeració com a reis d'Aragó sense continuar la dels anteriors a la unió dinàstica.

Història

La Corona d'Aragó va ser una monarquia binacional, com el coetani Gran Ducat de Lituània. La correlació de forces entre els aragonesos i els catalans va empènyer Jaume I el Conqueridor a constituir nous regnes (el de Mallorca i el de València) que se superposaren a la primitiva estructura binacional.

Primers segles

La Corona es constituí el 1135. La forma jurídica d'aquesta unió va ser una donació: Ramir II d'Aragó va donar el regne d'Aragó, el comtat de Ribagorça i el regne de Saragossa al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, comte d'Osona, Girona, Cerdanya i Besalú. El compromís de matrimoni, en ser aleshores Peronella molt menor d'edat, no es va acomplir fins l'any 1150. Des del primer moment, la Corona d'Aragó s'estructurà de forma plural, a diferència dels regnes de Castella, que es van fusionar. A poc a poc, tanmateix, s'anaren unificant els diversos territoris fins a formar les dues grans unitats d'Aragó i de Catalunya. A l'Aragó va desaparèixer el 1177 l'alta sobirania que tenien els reis de Castella sobre Saragossa. A Catalunya, el 1172 i el 1192 es van incorporar al comtat de Barcelona els comtats de Rosselló i de Pallars, i durant l'edat mitjana es van unir el d'Empúries, Urgell i Pallars Sobirà. En aplicació de les constitucions de pau i treva, el 1173 es van ajuntar els territoris compresos des de Salses a Lleida i Tortosa. Amb el temps, la Corona d'Aragó es va convertir en un imperi reial amb els regnes de Mallorca, València, Sicília, Sardenya i els ducats d'Atenes i Neopàtria. No obstant açò, cadascun d'aquestos territoris políticament només els unia la sobirania reial. Des del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença fins a la derrota catalana a la batalla de Muret (1213), també formaren part de la Corona catalanoaragonesa alguns territoris d'Occitània. Ja des del segle XII, l'antiga cúria comtal es diversificà en una cúria reial aragonesa i una cúria reial catalana, origen de les futures corts.

Unió amb Castella

cúria reial de 1585.]] En el segle XV, Ferran el Catòlic (rei d'Aragó) i Isabel la Catòlica (reina de Castella) van contraure matrimoni, la qual cosa va repercutir en què els seus respectius territoris fossin regits juntament en la persona del seu net: el rei Carles I d'Espanya.

Desaparició

Aquest estat desaparegué amb el Tractat d'Utrecht, que va posar fi a la Guerra de Successió Espanyola. De fet, per a evitar que l'Arxiduc Carles d'Àustria (investit com a Emperador Carles VI del Sacre Imperi Romano-Germànic), acumulara massa poder amb els dominis de la Corona d'Aragó, es va dividir el territori, passant a Felip V de Borbó els anomenats «regnes dençà mar» (Aragó, Catalunya, Mallorca, i València), mentre que els «regnes denllà mar» (Nàpols, Sicília i Sardenya) van passar al seu Imperi; tret de Menorca, que va passar a ser una colònia anglesa. A més, si bé els territoris extrahispànics mantingueren en certa manera la seua entitat administrativa i jurídica dins del Sacre Imperi Romano-Germànic, no passà així als territoris hispànics, on Felip V de Borbó signà els Decrets de Nova Planta de 1716, amb els quals abolí els seus furs per dret de conquesta, hi estengué les institucions legislatives i judicials castellanes, hi reprimí tota manifestació sociocultural pròpia. D'aquesta manera, el Regne de Castella s'estengué per tota la Península Ibèrica, tret de Portugal, Gibraltar, i Andorra.

Sobirans de la Corona d'Aragó

Enllaços externs


- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron102834939.htm Històries de Catalunya: La creació de la corona catalanoaragonesa]

Vegeu també


- Història dels Països Catalans
- Història de Catalunya
- Història de la Catalunya del Nord
- Història del Regne de Mallorca
- Història del País Valencià
- Història de Mallorca
- Història de Menorca
- Història de les Pitiüses
- Història d'Andorra
- Història de la Franja de Ponent Categoria:Corona d'Aragó Categoria:Edat mitjana de Catalunya ja:アラゴン王国

Castellà

El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua. Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.

Història

La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques. Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica. El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.

Distribució Geogràfica

El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla). Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions). El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.

Fonologia

El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi"). No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.

Variacions dialectals

Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.

s, c, z, x

A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.

Pronoms personals

El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai. El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic). La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).

Pàgines relacionades


- Alfabet castellà

Enllaç extern


- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Categoria:Castellà ja:スペイン語 simple:Spanish tokipona:toki Epanja zh-cn:西班牙语 zh-tw:西班牙語

Català

::Aquést article és sobre la llengua catalana. Vegeu també Condició política de català El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. La gran majoria viuen a Catalunya, al País Valencià, a les illes Balears, a Andorra, a la Franja de Ponent (Aragó), a la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), a la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals, França) i al Carxe (Iecla), un petit territori de Múrcia. Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot suposar com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 de que :«és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i les Illes Balears».

Nombre de parlants al món

Territoris on la llengua té estatus oficial

Territoris on la llengua no té ple estatus oficial

Total

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[http://www.idescat.net/dequavi/Dequavi?TC=444&V0=1&V1=1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/padron/p2002/ini_val.htm]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[http://www.caib.es/ibae/demo/evolucio_poblacio/ccaa.htm].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/catnord2004.pdf]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[http://www.estadistica.ad/indexdee.htm]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[http://www.pauvila.net/]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[http://www.uoc.edu/euromosaic/web/document/catala/an/e19/e19.html]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/coneix.htm#alguer]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

Pàgines que s'hi relacionen


- Dialectes del català

Parlars amb empremta de la llengua catalana


- Panotxo (Múrcia)
- Sicilià (Sicília)
- Napolità (Nàpols)
- Xurro (Comarques de l'Interior del País Valencià)

Manifests


- [http://www.fundccc.org/htmdocs/manifest2001.htm Un memorial reial per a passats irreals]
- [http://www.vilaweb.com/www/especials/especial?id=807190 Manifest per la llengua]
- [http://bloc.jovesllengua.org/acampallengua2004/manifest Joves de Mallorca per la llengua]
- [http://www.cercat.com/cinema/plataforma.htm Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català]
- [http://lavanc.com/lavanc/iphp/not1.php?id=646 Manifest per la llengua de valencians residents al Principat] Categoria:Català ja:カタルーニャ語 ko:카탈루냐어 simple:Catalan language

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants


- Miguel de Cervantes, autor del Don Quixot de la Manxa.
- William Shakespeare

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVI ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XVI ja:16世紀 ko:16세기

Comarques de Múrcia

Encara que la Regió de Múrcia és una terra bastant definida naturalment quant a la seva comarcalització, aquesta mai ha estat duta a la pràctica de manera continuada. Han existit diversos intents de comarcalització que englobaven a municipis diversos al llarg dels últims 100 anys. Actualment no existeix poder algun atorgat a les comarques, i per tant, el paper d'aquestes és gairebé purament anecdòtic.

Comarques del País Valencià

Si bé el comarcalisme ha sigut una forma d'estructura territorial tradicional del País Valencià, les comarques actuals són modernes, fruit de l'intens debat (i fins i tot conflicte) emprès en la dècada dels anys 60 del segle XX (vegeu Comarcalització del País Valencià). L'estructura actual és aprovada pel Decret de 6 de juny de 1989 del Govern de la Generalitat Valenciana, en què s'hi establien tres categories de Demarcacions Territorials Homologades. Així, la 1a categoria de DTH es tracta d'un municipi, la 2a de comarques, i la 3a de províncies. Cal dir que aquest decret no esmenta la definició de "comarca", ni tampoc atorga competències ni entitat jurídica de nivell comarcal, i ho deixa a la llibertat de decisió dels municipis que vulguen compartir competències creant Mancomunitats, podent superar les delimitacions comarcals, però no les delimitacions provincials.

Articles relacionats


- Comarcalització del País Valencià, on es poden conèixer les comarques històriques, així com d'altres delimitacions proposades.
- Regions de les Comarques del Nord, de l'Interior, del Xúquer, Centrals, i del Sud.
- Províncies d'Alacant, de Castelló, i de València. Categoria: Comarques del País Valencià

Categoria:Regió de Múrcia

Categoria:Comunitats Autònomes d'Espanya Categoria:Països Catalans

Gadożer

Gadożer
Systematyka
Typ:strunowce
Podtyp:kręgowce
Gromada:ptaki
Podgromada:Neornithes
Nadrząd:neognatyczne
Rząd:sokołowe
Rodzina:jastrzębiowate
Gatunek:gadożer
Nazwa systematyczna gatunku
Circaëtus gallicus
Gadożer (krótkoszpon) (Circaëtus gallicus) - duży, wędrowny ptak drapieżny z rodziny jastrzębiowatych, zamieszkujący południową i środkową Europę, zachodnią i południową Azję oraz Afryce. Przeloty w kwietniu i sierpniu - październiku. Europejska populacja zimuje w północnej i środkowej Afryce. W Polsce niegdyś liczniejszy, obecnie bardzo nielicznie lęgowy (głównie na wschód od Wisły). ;Cechy gatunku : Brak dymorfizmu płciowego. Grzbiet brązowobrunatny, spód jasny, niemal biały z drobnymi plamkami układającymi się w brunatne, poprzeczne pręgi. Dziób niebiesko-czarny, nogi niebieskie. Młodociane mają jaśniejszy grzbiet. ;Wymiary średnie :dł. ciała ok. 67 cm
rozpiętość skrzydeł ok. 170 cm
waga ok. 2 kg ;Biotop : Rozległe lasy w otoczeniu których znajdują się tereny podmokłe. ;Gniazdo : Luźna konstrukcja, na wysokim drzewie, w sporej odległości od pnia. ;Jaja : W ciągu roku wyprowadza jeden lęg, składając jedno jajo. ;Wysiadywanie : Jajo wysiadywane jest przez okres około 35 dni przez obydwoje rodziców. Pisklęta opuszczają gniazdo po około 70 dniach. ;Pożywienie : Niemal wyłącznie płazy i gady. ;Ochrona : Chronione są nie tylko ptaki, ale i ich gniazda w promieniu 500 m. Zobacz też: przegląd zagadnień z zakresu biologii, fauna Polski, ptaki Polski. ptaki Polski kategoria:Ptaki

spielautomaten Sepsa zycie hotel kiev spielautomaten










































:: RELATED NEWS ::
Gail Lee Bernstein
Gail Lee Bernstein (1939 - ) is a Full Professor of history at the University of Arizona, in Tucson, Arizona, USA. She specializes in the history of Japanese women, and is considered one of the pioneers in this field.

Education

Dr. Bernstein studied under many of the pioneers of modern Japanese history, including Edwin O. Reischauer and Albert Craig.
- B.A. 1959, Ba
September 28 in baseball

- 1919 - In the shortest nine-inning game in major league history, 51 minutes, the New York Giants beat the Philadelphia Phillies 6–1.
- 1920 - A grand jury indicted eight members of the Chicago White Sox on charges of fixing the
Neurosurgical
Neurosurgery is the surgical discipline focused on treating those central and peripheral nervous system diseases amenable to mechanical intervention. Neurosurgery is widely viewed as one of the most prestegious fields in medicine. This is due to the extemely complex knowledge base required to master the field as well as the highly selective admissio

Easy (song)
Easy is a Faith No More cover of the famous Commodores song. The single was released on the 1993 E.P. Songs To Make Love To. It was later released on european copies of Angel Dust and proved to be the biggest hit on the album. Faith No More veered away from their aggressive style with the cover of Easy, but the song does show lead singer

Wikipedia:Articles for deletion/Robert J. Fox (priest)
:The following discussion is an archived debate of the proposed deletion of the article below. Please do not modify it. Subsequent comments should be made on the appropriate discussion page (such as the article's talk page or in a deletion review). No further edits should be made to this page.