:: wikimiki.org ::
| II Guerra Mundial |
II Guerra MundialLa Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va durar del 1939 al 1945, que va involucrar a un gran nombre de països de tot el planeta i que generalment es considera la més gran i mortífera guerra de la història de la humanitat.
Els països involucrats estaven dividits entre els Aliats i les Potències de l'Eix. Entre els primers trobem, inicialment, el Regne Unit, França i Polònia. Posteriorment s'hi van sumar la Unió Soviètica (juny del 1941), els Estats Units d'Amèrica (desembre del 1941) i molts altres països. Entre les Potències de l'Eix hi havia, principalment, Alemanya, Itàlia i el Japó (desembre 1941).
La major part de la lluita es va produir a Europa i als seus voltants, i a l'Àsia (Est d'Àsia i Pacífic). També és van lliurar nombroses batalles al nord d'Àfrica d'important valor estratègic.
Generalment, es considera que el conflicte va començar el 1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia i va acabar, a Europa, el 8 de maig de 1945 amb la rendició d'Alemanya; i a l'Àsia, el 15 d'agost del mateix any amb la rendició de Japó.
Aquesta guerra va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, un 3% de la població mundial de l'època i s'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes.
A Rússia, es coneix també amb el nom de Gran Guerra Patriòtica o Guerra contra l'Agressió.
Rússia, el bolet atòmic de l'explosió nuclear sobre la ciutat japonesa de Nagasaki es va elevar a una altitud de 18.000 m. Aquest atac va precipitar la rendició de Japó i la fi de la guerra.]]
Sumari
Formalment, la guerra va començar l'1 de setembre de 1939, quan l'Alemanya nazi va envair Polònia. De totes maneres, la Segona Guerra Mundial va ser precedida per altres conflictes que hi són estretament lligats: la Guerra Civil Espanyola (acabada just abans de la Segona Guerra Mundial), i la Segona Guerra Xino-Japonesa: Japó ocupava part de la Xina (Manxúria) des del 1931 i des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre la Xina i el Japó.
La guerra a Europa es va acabar quan Alemanya es va rendir, el 8 de maig de 1945. La guerra al Pacífic va acabar l'agost de 1945 encara que la rendició oficial japonesa no va ser fins al 2 de setembre de 1945. La retirada del Japó va catalitzar la Revolució comunista a la Xina. D'altra banda, a les zones d'Europa ocupades pels soviètics també s'hi van establir règims comunistes immediatament després de la guerra.
Tot i el nom, no tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns van decidir mantenir-se neutrals com Irlanda, Portugal, Suècia, Suïssa i Turquia. D'altres, com Mèxic, mancaven de rellevància militar i estratègica. Espanya es va declarar neutral, però després de les aplastants victòries nazis de 1939 i 1940 va canviar el seu estat a no bel·ligerant, donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (División Azul). El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a canviar-se a neutral. Tot i això, va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears.
Durant la Guerra, es van produir gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya, massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó a l'Àsia, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels aliats com de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les poblacions d'Hiroshima i Nagasaki (Japó) per part dels americans. En total, es calcula que el conflicte va produir cap a 50 milions de morts. Després de la guerra, varis dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat.
Antecedents de la guerra
Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933 Hitler va assumir el càrrec de Canceller d'Alemanya.
Poc després de la seva arribada al poder, Hitler va prohibir tots els partits polítics excepte el partit nazi i després de la mort del president Paul von Hindenburg (1934) va prendre també el càrrec de President del Reich fusionant els dos càrrecs en un de sol i adoptant el títol de Führer.
Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Ocupació i annexió de territoris i petits estats limítrofs amb Alemanya.
Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria e intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).
I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau.
Però Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes segons les quals s'acordava el repartiment de Polònia. Llavors, Hitler, segur d'ell mateix a causa dels seus anteriors èxits, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya hi intervindrien.
Països involucrats
Gran Bretanya i Josef Stalin durant la Conferència de Yalta el febrer de 1945.]]
Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els Aliats i les Potències de l'Eix.
Inicialment, els principals països Aliats eren: Gran Bretanya, França (França Lliure a partir del juny de 1940), Polònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbour va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat.
A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests no van tenir cap paper actiu en la guerra.
Les Potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar la ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix.
Alguns països, com Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir l'status de neutralitat durant tota la guerra. Espanya també es va declarar neutral però, entre el 1940 i el 1943, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar a no bel·ligerant a favor d'Alemanya. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte.
Desenvolupament de la guerra
1939
Invasió de Polònia: Operació Fall Weiss (Pla Blanc)
- Per a més informació vegeu l'article Campanya de Polònia.
La matinada del 1 de setembre de 1939 les SS alemanyes van agafar uns quants presoners d'un camp de concentració, els van vestir amb uniformes polonesos, els van portar fins a l'estació de ràdio de Gliewitz (actualment Gliwice), prop de la frontera entre Alemanya i Polònia, i allà els van matar. Hitler, que ja tenia preparada la invasió de Polònia des de feia temps, va presentar els cadàvers com la prova d'una violació polonesa de la frontera. I això va ser l'excusa que va donar al món per envair aquest país.
Poques hores després, les tropes alemanyes ja havien començat a avançar cap a Polònia. Aquí va ser on els alemanys van posar en pràctica la Blitzkrieg (guerra llampec). La Blitzkrieg consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se.
Les tropes nazis, ajudades pels bombardeigs de la Luftwaffe, van superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havien arribat als afores de la capital, Varsòvia. El 17 de setembre l'exèrcit soviètic va entrar a Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorrussa i ucraïnesa de la zona. El motiu real és que Hitler i Stalin ja havien acordat prèviament repartir-se Polònia (Pacte Molotov-Ribbentrop). Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre. En només un mes, Polònia havia estat vençuda.
Però una cosa no va sortir com Hitler esperava: el 3 de setembre, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Això va sorprendre Hitler però va ser, sobretot, una acció simbòlica ja que, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció efectiva contra Alemanya.
1940
Invasió de Noruega i Dinamarca: Operació Weserübung (Exercici Weser)
- Per a més informació vegeu l'article Operació Weserübung.
Operació Weserübung
El 9 d'abril de 1940 l'exèrcit alemany va iniciar la invasió de Noruega i Dinamarca. La principal raó per fer-ho era assegurar el subministre de ferro de les mines sueques, del que Alemanya depenia per al seu esforç de guerra. El transport d'aquest ferro cap a Alemanya passava pel port norueg de Narvik. A més, l'ocupació dels ports noruegs permetia evitar el bloqueig dels ports alemanys decretat per Gran Bretanya des de la declaració de guerra el setembre passat. Dinamarca no tenia cap valor estratègic però els ports danesos donaven un fàcil accés als ports noruegs i, a més, en ser un país veí d'Alemanya calia tenir-lo controlat d'alguna manera.
Dinamarca es va rendir quasi immediatament. El govern danès sabia perfectament que no podia fer res contra l'exèrcit alemany i va voler evitar un vessament inútil de sang. A causa d'aquesta poca resistència, l'ocupació alemanya va ser lleugera comparada amb la d'altres països ocupats. Les institucions daneses van poder conservar gran part de la seva autonomia i es va postposar la deportació de la població jueva. Aquesta actitud permissiva es va acabar l'agost de 1943. Les derrotes alemanyes a Stalingrad i El Alamein havien provocat creixents disturbis i manifestacions antialemanyes que, segons els nazis, el govern danès no va castigar amb la suficient duresa.
L'ocupació de Noruega va ser més complicada. Les tropes alemanyes van poder ocupar els ports en només tres dies però l'exèrcit norueg es va replegar a les valls de l'interior del país, molt muntanyós, i allà es va preparar per oferir resistència. A més, Gran Bretanya i França van enviar algunes divisions per ajudar als noruegs. Però la situació de les tropes aliades es va anar tornant cada dia més crítica i el 28 d'abril els britànics van decidir retirar-se del sud de Noruega. Només al nord, al port de Narvik, la guarnició alemanya, aïllada de la resta de l'exèrcit, va poder ser derrotada, i el port ocupat el 28 de maig. Però llavors, la invasió alemanya dels Països Baixos i Bèlgica havia canviat les prioritats defensives de britànics i francesos. El 8 de juny, després de destruir les instal·lacions portuàries, les tropes aliades van ser evacuades del nord de Noruega. Finalment, el 10 de juny Noruega es va rendir incondicionalment.
Batalla de França
- Per a més informació vegeu l'article Batalla de França.
Poc després d'haver finalitzat la invasió de Polònia, els nazis ja van començar a preparar l'atac contra França. Això implicava no només envair França sinó també Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg que eren països neutrals. El pla consistia en concentrar el principal atac alemany contra la regió boscosa de les Ardenes, entre Bèlgica i Luxemburg, una zona que els aliats consideraven impenetrable per als tancs i que per això mateix estava pobrament defensada.
Finalment, la invasió va començar el 10 de maig de 1940. L'atac va sortir tal i com Hitler havia previst. L'avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa, a l'altura de Sedan, on va tenir lloc una batalla crucial. El dia 13 els alemanys ja havien creuat el riu. Seguidament, van avançar ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega, arribant a la costa el dia 20. Aquesta maniobra va deixar una gran part de l'exèrcit aliat encerclat dins de Bèlgica. Els nazis van fer retrocedir les tropes aliades fins a Dunkerque i els aliats van veure que seria necessària una evacuació a gran escala. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa.
3 de juny
El 5 de juny l'exèrcit alemany va girar cap a França; llavors l'avanç alemany ja era imparable. Veient que la derrota de França estava pròxima i no volent desaprofitar l'ocasió, la Itàlia de Mussolini va declarar la guerra a França el dia 10 de juny. El dia 14 els nazis van entrar a París, que havia estat declarada ciutat oberta. Mentrestant, els tancs alemanys avançaven, gairebé sense oposició, a lo llarg i a lo ample de França. El 22 de juny França i Alemanya van signar un armistici segons el qual l'exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern francès amb capital a Vichy, evidentment sota control nazi. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, situat a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la «França de Vichy»; l'altre, en el bàndol aliat, operant desde l'exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la «França Lliure». En poc més d'un mes França havia estat ocupada, els aliats havien patit una gravíssima derrota i, ara, només Gran Bretanya quedava per fer front al temut i poderós règim nazi.
Batalla d'Anglaterra
- Per a més informació vegeu l'article Batalla d'Anglaterra.
Després de la invasió de França, Hitler va pensar que potser Gran Bretanya es rendiria, però el primer ministre britànic Winston Churchill va decidir continuar lluitant fins al final. Per tant, els nazis van preparar un pla per a la invasió de la illa. Però per a què aquest pla tingués probabilitats d'èxit primer s'havia d'aconseguir superioritat aèria sobre el cel britànic. Així va començar la Batalla d'Anglaterra que no es va lliurar a terra sinó a l'aire.
La fase principal de la batalla va tenir lloc durant el mes d'agost de 1940. Els nazis esperaven aconseguir la victòria ràpidament i començar la invasió abans de que acabés l'estiu. Els principals atacs anaven dirigits contra els aeròdroms de la RAF i contra les estacions de radar. Però els pilots britànics, a pesar d'estar en inferioritat numèrica, van oposar més resistència de l'esperada. Després d'unes quantes setmanes i de veure que no s'aconseguia un resultat clar, els nazis van decidir canviar d'estratègia i van començar a bombardejar Londres. Amb això esperaven atreure molts avions britànics i així poder destruir-los, però va tenir l'efecte contrari i va donar un respir a la RAF que va poder recuperar-se de les pèrdues de les últimes setmanes. Finalment, el 17 de setembre, Hitler va aplaçar la invasió de Gran Bretanya (en teoria fins l'any que ve, però en realitat ja no es va tornar a preparar mai més).
Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica.
El 13 de setembre de 1940, forces italianes van envair Egipte desde les seves bases a Líbia. En aquella època, Egipte era colònia britànica i Líbia colònia italiana. Els italians van ocupar una petita regió a l'oest del país i van establir posicions defensives a Sidi Barrani. El 9 de desembre, els britànics van contraatacar llançant l'Operació Compass que va fer retrocedir els italians fins a El Agheila (Líbia). Durant l'operació, es van capturar una gran quantitat de presoners italians.
Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans.
El 28 d'octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albània. Però l'exèrcit grec, no tan sols va resistir l'ofensiva, sinó que va fer retrocedir als italians, capturant algunes ciutats del sud del país. Durant l'hivern, el conflicte va arribar a un punt mort.
1941
Campanya del nord d'Àfrica
- Per a més informació vegeu l'article Campanya del nord d'Àfrica.
La derrota de l'exèrcit italià a mans de forces britàniques com a resultat de l'Operació Compass va forçar Hitler a enviar reforços al nord d'Àfrica. Durant el mes de febrer de 1941, les primeres unitats del que més endavant seria conegut com Afrika Korps, sota el comandament del general Erwin Rommel, van arribar a Líbia. Inicialment, Rommel només tenia ordres de mantenir la posició contra possibles atacs aliats, però veient que trobava poca resistència va començar una ofensiva improvisada que va fer retirar als britàncis fins a la frontera amb Egipte. L'única ciutat que no va poder conquerir va ser Tobruk (Líbia) que va ser assetjada. Els posteriors contraatacs britànics van fracassar. Això va portar a una reorganització de les forces, rebatejades amb el nom de Vuitè Exèrcit Britànic. Finalment, el 18 de novembre de 1941, va començar l'Operació Crusader amb l'objectiu de trencar el setge de Tobruk, que encara resistia. L'operació va ser un èxit i es va recapturar tot el territori perdut durant la primavera passada fins a El Agheila (28 - 30 de desembre).
Campanya dels Balcans
- Per a més informació vegeu l'article Campanya dels Balcans.
Des de mitjans de 1940, i a pesar de que Gran Bretanya encara no s'havia rendit, Hitler va considerar que ja havia arribat el moment d'atacar i envair la Unió Soviètica, que fins aquell moment era el seu aliat. Però abans d'iniciar un atac d'aquesta magnitud, era de vital importància tenir controlada la retaguàrdia, posant punt i final al conflicte entre Itàlia i Grècia. Durant l'hivern de 1940-41, Hitler va convèncer als governs d'Hongria, Romania, Bulgària e Iugoslàvia perquè s'unissin a les forces de l'Eix. Però el 27 de març de 1941 un cop d'estat anti-Eix a Iugoslàvia va obligar als nazis a canviar els plans per incloure també un atac contra Iugoslàvia a més de la ja planejada invasió de Grècia.
Finalment, el 6 d'abril de 1941, tropes alemanyes, italianes i hongareses van començar la invasió simultània de Iugoslàvia i Grècia. Els britànics van donar suport a Grècia i fins i tot van enviar tropes al país. Però l'avanç alemany va ser molt ràpid i la resistència iugoslava escassa. La capital, Belgrad, va caure el dia 12 i la rendició del país va arribar el dia 17. A Grècia, les coses van succeir de forma igualment ràpida i a la fi del mes Grècia estava ja sota control nazi. En un primer moment, els britànics es van retirar a Creta. Però davant la superioritat aèria de la Luftwaffe, la RAF britànica va decidir traslladar avions i personal a Egipte, intentant salvar vides i aparells per a futures batalles. El 20 de maig els alemanys van iniciar la invasió de l'illa que va quedar totalment ocupada el dia 1 de juny de 1941.
Encara que la victòria nazi va ser ràpida i contundent, la campanya dels Balcans va aconseguir retardar cinc setmanes l'inici de l'Operació Barbarroja. Un temps important que va obligar als alemanys a combatre en ple hivern durant els punts clau de l'atac contra la Unió Soviètica.
Front Oriental
- Per a més informació vegeu l'article Front Oriental.
Front Oriental
La matinada del 22 de juny de 1941 començà l'Operació Barbarroja, la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Va ser un atac per sorpresa ja que fins a la data, Alemanya i la Unió Soviètica eren aliats segons el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. L'ofensiva estava organitzada en tres grans fronts: un, al nord en direcció a Leningrad; el segon, al centre en direcció a Moscou; i el tercer, més al sud en direcció a la regió industrial del Donets i els camps petrolífers del Caucas. L'objectiu de Hitler era encerclar i derrotar ràpidament a l'exèrcit soviètic a les planes de Bielorússia i Ucraïna per després ocupar tota la part europea de la Unió Soviètica fins a la línia Arjanguelsk-Urals-Volga-Astrakhan, des l'Àrtic fins al Mar Caspi. Amb aquest objectiu, els alemanys havien concentrat prop de 140 divisions que incloïen 3.200.000 d'homes, 625.000 cavalls, 7.100 peces d'artilleria, 3.300 tancs i 2770 avions. Els aliats d'Alemanya: Itàlia, Hongria, Romania i Bulgària també aportaven unes quantes divisions cadascun. L'Exèrcit Roig disposava de 134 divisions, 2.500.000 d'homes, 24.000 tancs i 8.000 avions. Va ser, sens dubte, l'operació militar més gran de la història.
Les primeres setmanes l'avanç alemany va ser ràpid i efectiu. Al nord, els estats bàltics van ser ocupats i el 8 de setembre va començar el setge de Leningrad, que duraria fins al gener de 1944. Al centre, l'ofensiva va capturar la totalitat de Bielorússia i va arribar fins a Smolensk, capturada el 16 de juliol. Al sud, l'avanç a través d'Ucraïna va ser una mica més lent de lo esperat. Això va fer que Hitler ordenés una parada a l'ofensiva del front central per proporcionar ajuda al del sud. La majoria de generals alemanys no van estar d'acord amb aquesta decisió ja que consideraven Moscou l'objectiu prioritari. Finalment, després de la caiguda de Kíev, el 19 de setembre, es va donar l'ordre de continuar cap a Moscou (Operació Tifó). Però llavors, va començar el mal temps al front oriental, les pluges primer i la neu i el fred després van alentir l'avanç alemany, que a més es va trobar una creixent resistència de l'exèrcit soviètic a mesura que s'acostava a la capital. Els alemanys van poder arribar fins a les portes de la ciutat (a només 30 quilòmetres del Kremlin) però no més enllà. El 5 de desembre, Hitler va ordenar una parada general de l'ofensiva, en espera de poder continuar-la a la primavera següent.
Atac a Pearl Harbor
5 de desembre
- Vegeu els articles Atac a Pearl Harbor i Guerra del Pacífic.
Durant el matí del 7 de desembre de 1941, avions japonesos procedents de portaavions van atacar la base naval nord-americana de Pearl Harbor a l'illa Oahu de Hawaii. Els americans van ser agafats completament per sorpresa i van patir prop de 2.400 baixes. Vuit cuirassats i altres vaixells menors van ser enfonsats o danyats severament. No obstant, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i les instal·lacions de reparació de vaixells van escapar a l'atac. El mateix dia 7, el Japó (en aquell temps, Imperi Japonès) va declarar la guerra als Estats Units i al Regne Unit, declaració que va ser resposta l'endemà mateix per americans, britànics i també australians. De forma simultània, hi va haver atacs e invasions japoneses a Hong Kong, Malàisia, Borneo, les Filipines i la resta de possessions americanes, britàniques i holandeses del sud-est asiàtic i les illes de l'Oceà Pacífic. El dia 11 de desembre, Alemanya va declarar la guerra als EUA, tot i que segons el Pacte Tripartit de 1940 no hi estava obligada. A partir de llavors, la guerra que fins aquell moment s'havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic convertint-se en una verdadera guerra mundial.
1942
Front Oriental
- Vegeu els articles: Batalla de Stalingrad i Front Oriental.
Durant l'hivern de 1941-42, els soviètics van realitzar alguns contraatacs contra les línees alemanyes. Va ser la primera vegada que els soviètics prenien la iniciativa en el Front Oriental i van poder sorprendre als alemanys i eliminar l'amenaça nazi sobre Moscou recuperant una mica de terreny al voltant de la capital soviètica, però no es va aconseguir forçar una retirada general tal com hauria volgut Stalin. A la primavera, el front va quedar més o menys estable mentre ambdós bàndols es dedicaven a fer plans per a l'ofensiva de l'estiu. Hitler va canviar d'objectiu respecte l'any anterior i va concentrar els seus esforços en capturar els pous petrolífers del Caucas. Això deixaria els soviètics sense una part important del seu subministrament de combustible a l'hora que solucionaria els problemes alemanys per a l'obtenció del mateix. El pla consistia en capturar tota la regió entre els mars Negre i Caspi i els monts Caucas al sud. Mentestant, un altre grup d'exèrcits tallaria el riu Volga més amunt de Stalingrad per a protegir el flanc de l'avanç alemany.
L'atac va començar a finals de juny i va acabar a principis de novembre, irònicament, perquè en arribar a prop de Grozni, a pocs quilòmetres dels pous de petroli, els tancs alemanys es van quedar sense combustible. A més, en aquell moment les línees alemanyes estaven sobreexteses i els contraatacs soviètics els van obligar a una lenta però inexorable retirada.
Grozni
Més al nord, els alemanys van arribar al Don el 5 de juliol i al Volga el 20 d'agost. Tot seguit va començar l'atac contra Stalingrad. Stalin va ordenar que la ciutat fos defensada a qualsevol preu i així va començar un setge que tindria importants conseqüències per al desenvolupament de la guerra. De carrer en carrer, durant 3 mesos, els alemanys van anar reduïnt el perímetre defensiu soviètic. Però el 19 de novembre, en el moment en què la batalla estava en el seu punt àlgid, els soviètics van llançar un contraatac en forma de pinça des del nord i el sud de la ciutat simultàniament (Operació Urà). El 23 de novembre, els dos fronts van enllaçar, deixant el 6è Exèrcit alemany encerclat. Hitler no va deixar que les seves tropes intentessin escapar del cercle, abandonant així Stalingrad. El que sí es va fer va ser un intent de trencar el setge des de fora però els soviètics van resistir perfectament l'ofensiva. Durant mesos, els alemanys van enviar subministres al 6è Exèrcit per aire, però això només va servir per allargar l'agonia dels assetjats. Finalment, les últimes tropes alemanyes es van rendir el 2 de febrer de 1943. Dels 300.000 soldats que formaven el 6è Exèrcit, només 96.000 van sobreviure per a ser capturats pels soviètics. Aquest va ser un dels grans punts d'inflexió en l'escenari europeu de la 2ª Guerra Mundial.
1943
1944
1945
1943 de Berlín]]
Conseqüències
Llista de fets rellevants en ordre cronològic
1939
- 22 d'agost: l'URSS i Alemanya signen un pacte de no-agressió.
- 1 de setembre: Comença formalment la guerra. Alemanya envaeix Polònia.
- 3 de setembre: Gran Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya.
- 18 de setembre: L'URSS envaeix Polònia.
- 27 de setembre: Varsòvia es rendeix a les tropes nazis.
1940
- 9 d'abril: Alemanya envaeix Noruega i Dinamarca.
- 10 de maig: Comença l'ofensiva nazi a l'oest. Alemanya envaeix Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França.
- 14 de maig: Països Baixos capitula.
- 25 de maig: La British Expedionary Force, el primer exèrcit francès i els belgues queden encerclats a Dunkerque.
- 28 de maig: Bèlgica capitula.
- 4 de juny: Acaba l'Evacuació de Dunkerque, 337.000 soldats aliats són evacuats.
- 10 de juny: Itàlia entra a la guerra a favor de l'Eix. Noruega capitula.
- 14 de juny: Els alemanys entren a París.
- 22 de juny: Rendició de França.
1941
- 6 d'abril: Tropes alemanyes, italianes i hongareses envaeixen Iugoslàvia, Grècia i Albània.
- 27 de maig: Victòria alemanya en la Batalla de Creta. La campanya de Grècia conclou amb la derrota britànica.
- 22 de juny: Comença l'ofensiva nazi a l'est. Alemanya envaeix la URSS (Operació Barbarroja)
- 15 de setembre: Comença el setge de Leningrad.
- 7 de desembre: Japó ataca la base nord-americana de Pearl Harbour. Els EUA entren a la guerra.
1942
- 27 de maig: Batalla del Mar del Corall. La Flota nord-americana frena a la japonesa a les portes d'Austràlia.
- 4 de juny: Batalla de Midway. La flota japonesa és vençuda per la nord-americana.
- 7 d'agost: Els marines nord-americans desembarquen a Guadalcanal i Tulagi.
- 19 d'agost: L'exèrcit alemany comença l'atac contra la ciutat d'Stalingrad.
- 4 de novembre: L'Afrika Corps es retira després de ser derrotat a la Batalla d'El Alamein.
- 8 de novembre: Tropes nord-americanes i britàniques desembarquen al Marroc i Algèria (Operació Torxa).
1943
- 2 de febrer: Les restes del 6è Exèrcit alemany es rendeix a les tropes soviètiques a Stalingrad.
- 13 de maig: S'acaba la guerra a l'Àfrica. Les tropes nazis a Tunísia es rendeixen als aliats.
- 3 de setembre: Itàlia es rendeix.
1944
- 4 de juny: Els aliats entren a Roma.
- 6 de juny: Dia D, 200.000 soldats aliats desembarquen en les platges de Normandia (Operació Overlord).
- 25 d'agost: Les tropes aliades entren a París.
1945
- 30 d'abril: Adolf Hitler se suïcida al seu búnquer de Berlín.
- 7 de maig: Alemanya firma la rendició incondicional que entrarà en vigor l'endemà.
- 8 de maig: S'acaba la guerra a Europa. Dia de la Victòria a Europa (V-E Day)
- 6 d'agost: Els americans llencen la bomba atòmica d'urani-235 sobre Hiroshima.
- 9 d'agost: Els americans llencen la bomba atòmica de plutoni sobre Nagasaki.
- 15 d'agost: Japó es rendeix. S'acaba la guerra a l'Àsia (V-J Day).
- 2 de setembre: rendició oficial de Japó.
Vegeu també
- Dia D Desembarcament de Normandia.
- Enemy Territory Joc basat en la segona guerra mundial.
Enllaços externs
- [http://www.cafebabel.com/ca/dossier.asp?id=169 60 anys després, la guerra de la memòria (cafebabel.com)]
Categoria:Segona Guerra Mundial
als:Zweiter Weltkrieg
ja:第二次世界大戦
ko:제2차 세계 대전
ms:Perang Dunia II
simple:World War II
th:สงครามโลกครั้งที่สอง
GuerraLa guerra és l'enfrontament entre països, o d'altres organitzacions armades, amb l'ús de violència i d'armes.
De vegades, es fa la distinció entre conflictes armats i guerres. D'acord amb aquest punt de vista, un conflicte només seria una guerra si els bel·ligerants han fet una declaració formal de guerra.
Al llarg de la Història, hi ha hagut guerres pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per mantenir o canviar balanços de poder, per qüestions de legalitat, per tal de dirimir disputes economiques o territorials, o altres causes. Normalment, les raons que porten a la guerra entre dos estats són complexes, però amb un important factor econòmic.
Militarment, l'objectiu en la guerra és la victòria sobre l'enemic. Per això, cal establir una superioritat armamentística i humana, que obligui al contrari a la rendició o a proposar un armistici. La pràctica totalitat de guerres causen gran nombre de víctimes, no només entre els combatents, sinó també en la població civil. A més, les guerres donen lloc també a greus violacions dels drets humans. Tot i que s'han establert convenis internacionals per limitar la mortaldat causada en les guerres, i garantir un tracte digne als presoners, aquestes convencions s'ignoren molt sovint en la pràctica.
La diferència entre la guerra en aparença i la guerra a la pràctica es basa en que les parts enfrontades intenten mantenir una imatge d'honor i legitimitat de la seva causa, mentre practiquen una sistemàtica transgressió de tota norma de respecte humà. La guerra parteix de la visió més extrema de que la fi justifica els mitjans.
Enllaços relacionats
- Conflictes armats
Categoria:Guerra
ja:戦争
ms:Peperangan
simple:War
1939 Esdeveniments:
:PAÏSOS CATALANS
- 4 de gener - Artesa de Segre (la Noguera): els feixistes ocupen la vila.
- 26 de gener - Barcelona: els franquistes ocupen la ciutat.
- 4 de febrer - Girona: les tropes feixistes ocupen la ciutat.
- 10 de febrer - Catalunya: l'exèrcit franquista arriba a la frontera francesa: la Catalunya del sud ja està del tot ocupada.
- 19 de febrer - el País Valencià: l'aviació franquista en bombardeja la zona costanera.
- 30 de març - València: els franquistes ocupen la ciutat.
- 1 d'abril - Espanya: hi acaba la Guerra Civil Espanyola amb la victòria del bàndol franquista.
:MÓN
- 9 de gener - Líbia: Itàlia s'annexiona el país.
- 2 de març - Ciutat del Vaticà (Roma): el conclave proclama papa Eugenio Pacelli, que regnarà com a Pius XII.
- 15 de març - Txèquia: després de l'ocupació de Praga, els alemanys la converteixen en el protectorat alemany de Bohèmia i Moràvia.
- 11 de setembre - Normandia (França): hi desembarquen les primeres tropes britàniques (II Guerra Mundial).
- 30 de novembre - Finlàndia: les tropes soviètiques envaeixen el país.
Naixements:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Necrològiques:
:PAÏSOS CATALANS
:MÓN
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX
ja:1939年
ko:1939년
ms:1939
simple:1939
th:พ.ศ. 2482
1945 Esdeveniments:
:
- Països Catalans
-
- San Francisco - La Generalitat de Catalunya a l'exili denuncia el cop militar feixista a la primera Conferència Internacional de les Nacions Unides.
- Espanya - es rebutjada com a membre de la Societat de Nacions[http://www.culturageneral.net/historiaespana/], i no serà acceptada fins a deu anys més tard[http://www.un.org/spanish/aboutun/unmember.htm].
:
- Món
-
- 24 de gener - Rússia conquereix Cracòvia (Polònia).
- 12 d'abril - Harry S. Truman esdevé president dels Estats Units.
- 29 d'abril - Adolf Hitler es casa amb Eva Braun.
- 5 de maig - És alliberat pels aliats, el camp de concentració de Mauthausen, on van morir 2.000 catalans.
- 11 de juliol - Primera explosió nuclear de prova de la història al desert d'Alamogordo (Nou Mèxic, USA).
- 6 d'agost - La ciutat d'Hiroshima (el Japó) queda destruïda en el que va ser el primer bombardeig atòmic de la història.
- 9 d'agost - Es llança la segona bomba atòmica sobre la ciutat de Nagasaki (el Japó).
- 17 d'agost - Indonèsia: es proclama la independència del país.
Naixements:
:
- Països Catalans
-
:
- Món
- 4 de Febrer Naixament de Bob Marley
- 11 de setembre - Múnic (Alemanya): Franz Beckenbauer, futbolista i entrenador alemany.
- 11 de setembre - Lares (Puerto Rico): José Feliciano, cantant.
Necrològiques:
:
- Països Catalans
-
:
- Món
-
- 30 d'abril - Adolf Hitler (Berlín, Alemanya).
Pàgines que s'hi relacionen
- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX
----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX
ja:1945年
ko:1945년
ms:1945
simple:1945
th:พ.ศ. 2488
Regne Unit
El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica.
Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.
Divisió administrativa
El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff
i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast
Principals àrees metropolitanes
Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents:
#Londres, 13.945.000
#Birmingham, 2.575.768
#Manchester, 2.244.931
#Leeds, 1.499.465
#Glasgow, 1.168.270
#Newcastle, 879.996
#Liverpool, 816.216
#Nottingham, 666.358
#Sheffield, 640.720
#Bristol, 551.066
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Categoria:Regne Unit
Categoria:Unió Europea
ja:イギリス
ko:영국
ms:United Kingdom
simple:United Kingdom
th:สหราชอาณาจักร
zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Unió Soviètica
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), o Unió Soviètica, va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991.
La URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, al 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics es van fer amb el poder. El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política. L'únic partit reconegut, i que controlava tota la vida política, era el Partit Comunista de la Unió Soviètica.
Presidents
- Lenin
- Stalin
- Khrusxov
- Brejnev
- Andropov
- Mikhaïl Gorbatxov
Repúbliques
La Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS). Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Bielorússia i RSS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Entre el 1922 i el 1940, el nombre de repúbliques va créixer fins a setze. Algunes de les noves repúbliques es formaren a partir de territoris adquirits o readquirits per la Unió Soviètica, i d'altres de la fragmentació repúbliques ja existents. Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents:
# que estiguéssin situades a la perifèria de la Unió Soviètica per tal que fóssin capaces de poder exercir el dret a la secessió,
# que fóssin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i
# que fóssin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants.
Aquest sistema va romandre invariable fins el 1940 i no es formaren noves repúbliques. La RSS Carelo-Finesa, fou dissolta el 1956. Les 15 repúbliques restants van romandre fins el 1991. El dret a secessió era només teòric, ja que era molt poc desitjat pel centralisme soviètic fins el col·lapse de la Unió el 1991. A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents.
Comunitat d'Estats Independents
Economia
Els sistema econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat de l'estat dels mitjans de producció, dins la teoria general marxista-leninista.
L'estat determinava una planificació global de l'economia de forma centralitzada. El màxim òrgan planificador era el Gosplan de la Unió Soviètica. En el seu procés de determinar un desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de la URSS i dels Gosplan de les repúbliques federades. Seguidament elaborava el pla i l'aprobava després de sotmetre'l al Sòviet Suprem. A partir dels programes de planificació del 1928, la Unió Soviètica va experimentar un període d'esplendor i desenvolupament fins, aproximadament, l'any 1965. El caràcter maximalista dels plans va conduir després del 1965 a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts.
categoria:Unió Soviètica
ja:ソビエト連邦
ko:소비에트 연방
simple:Soviet Union
th:สหภาพโซเวียต
Estats Units D'Amèrica
Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats.
La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units.
Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca.
La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies.
La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.
Geografia
Els seus límits són:
#Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic).
#Al sud amb Mèxic.
#A l'est amb l'oceà Atlàntic.
#A l'oest amb l'oceà Pacífic.
Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical.
La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.
Història
El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació.
Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees.
Rússia
Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats.
El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.
Economia
:Article principal: Economia dels Estats Units
Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya.
L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país.
El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.
Política
Japó
És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd.
Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.
Divisió administrativa
Partit Demòcrata
Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.
Estats
Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:
Districte federal
- Districte de Colúmbia
Àrees insulars
La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico.
Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.
Àrees metropolitanes
Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)
Demografia
Origen ètnic
Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia.
S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.
Religió
El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.
Llengua
No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).
Enllaços externs
- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol
Categoria:Estats Units
ja:アメリカ合衆国
ko:미국
| | |
