:: wikimiki.org ::

Illa Norfolk

Illa Norfolk

L'illa Norfolk és un territori extern d'Austràlia (en anglès Territory of Norfolk Island), situat a l'oceà Pacífic, entre Austràlia, Nova Zelanda i Nova Caledònia.

Geografia

El territori consta d'un illa principal, una illa menor deshabitada i un illot entre ambdues:
- Illa Norfolk:
- Illa Philip:
- Illa Nepean. La superfície total és de 34,6 km², i l'altitud màxima és de 319 m al Mont Bates. L'illa és d'origen volcànic amb una costa escarpada sense cap port natural ni platges. El principal recurs natural és la pesca. No existeixen grans cultius i el 25% del terreny és dedicat a la pastura. El Parc Nacional de l'illa de Norfolk preserva l'àrea al voltant del Mont Bates i les illes Philip i Nepean. Té una extensió del 10% del total del territori, i preserva els boscos originaris. La vegetació de l'illa Philip va ser devastada per la introducció d'animals com porcs i conills. La principal activitat econòmica és el turisme. La moneda de curs legal és el dòlar australià. La població total era de 1.853 habitants, segons estimació del 2003. El 48% són descendents de Pitcairn, i la resta provenen majoritàriament d'Austràlia i Nova Zelanda. La majoria de la població és de religió protestant, destacant l'església anglicana. Els illencs parlen l'anglès i una llengua criolla coneguda com "Norfuk", una barreja d'anglès del segle XVIII i tahitià. L'abril del 2005 van ser declarades co-oficials.

Història

S'han trobat algunes eines de pedra que indiquen que els polinèsies hi van ser de pas, però no hi ha evidències de poblaments permanents. El primer europeu en arribar-hi va ser l'anglès James Cook, el 1774, i anomenà l'illa en honor de la duquessa de Norfolk, esposa del primer lord de Bretanya, Edward Howard 9è duc de Norfolk. Cook va quedar impressionat pels grans arbres i les plantes de lli, amb un gran potencial d'ús per la marina. Amb el primer assentament de convictes a Nova Gal·les del Sud el 1788, es va intentar l'explotació dels recursos de Norfolk i va acabar com una colònia penal alternativa a Sydney. Degut a l'aïllament i a les dificultats de mantenir la colònia, es va abandonar el 1814. El 1824 es va tornar a utilitzar com a colònia penal per a deportar de forma perpètua als convictes reincidents. Les condicions inhumanes van fer que es tornès a tancat el 1855 i els convictes es van traslladar a Tasmània. El 1856 es va oferir l'illa pels habitants de Pitcairn, descendents dels amotinats del Bounty i de tahitianes. La superpoblació a Pitcairn havia fet difícil la convivència i el govern britànic va decidir traslladar tots els habitants. Alguns, però, incapaços d'adaptar-se al nou lloc, van tornar a Pitcairn. Avui es mantenen els llaços familiars entre les dues illes allunyades. La meitat de la població de Norfolk és de descendència de Pitcairn, i l'himne del territori és compartit per les dues illes: "Come ye Blessed ". Encara que Norfolk no es troba geogràficament a la Polinèsia, per motius històrics i culturals es considera una de les illes polinèsies perifèriques.

Política

Polinèsia El territori de Norfolk disposa d'un govern autònom, amb una Assemblea legislativa elegida per sufragi ponderat: cada elector assigna nou vots amb un màxim de quatre pel mateix candidat. El govern australià nomena un administrador i el Parlament australià decideix quines lleis s'estenen a Norfolk. Alguns illencs reclamen que l'oferiment per part de la reina Victòria de l'illa per als habitants de Pitcairn era, de fet, una cessió d'independència. La capital del territori és Kingston, però la ciutat més gran és Burnt Pine. La festa nacional és Bounty Day, celebrada el 8 de juny, que rememora l'arribada dels habitants de Pitcairn el 1856. El símbol del territori és el pi de Norfolk (araucaria heterophylla), representat a la bandera. Els residents a Norfolk no paguen els impostos australians i tenen la seva pròpia política d'immigració que afecta fins i tot als ciutadans australians.

Enllaços externs

- [http://www.norfolk.gov.nf/ Web oficial]
- [http://nlkisland.blogspot.com Imatges de l'illa Norfolk] Norfolk, illa Norfolk, illa Norfolk, illa ja:ノーフォーク島 zh-min-nan:Norfolk-tó

Nova Caledònia

Nova Caledònia és un arxipèlag de la Melanèsia amb la consideració de territori d'ultramar de França. Les Nacions Unides l'inclouen en la llista de països no autònoms. Coordenades geogràfiques: Latitud 21°30′Sud i Longitud 165° 30′Est Es troba a l'oceà Pacífic a uns 1.500 km a l'est d'Austràlia i a uns 2.00 km al nord de Nova Zelanda. Superfície: 19.100 km2. Població: 230.789 habitants l'any 2004. D'origen melanesi (canacs) descendents d'europeus sovint mestissos(caldoches), polinesis del sud (sobretot de Wallis i Futuna) , europeus i altres asiàtics (indonesis i vietnamites sobretot). Capital :Noumea amb 91.386 habitants el 2004 Es parla el francès com a única llengua oficial i 28 llengües locals del grup lingüístic de les austronèsies. Després de la signatura dels acords de Nouméa, Nova Caledònia disposa d'un estatut particular, que la considera collectivité spécifique en l'espera del resultat d'un referendum local previst pel 2014 en el qual es decidirà la seva independència o el manteniment dins la República Francesa.

Geografia

L'origen del topònim Caledònia es troba en el nom que els romans donaren a unes muntanyes d'Escòcia i degut a l'origen escocès del navegant James Cook aquest va batejar com Nova Caledònia el territori albirat per ell. L'illa principal i de bon tros la més gran s'anomena La Grande Terre té una superfície de 16.372 km2. El punt més alt és el Mont Panié a 1.628 metres d'altitud. El clima és tropical més humid en la costa est que en l'oest.

Economia

Agricultura i pesca poc desenvolupades ocupen el 30% de la població però només aporten el 6% del PIB. El pais compta amb el 30% de les reserves mundials de niquel i aquest metall, que s'exporta principalment en brut, representa el 90% de les exportacions del territori. En menor mesura es troba crom, cobalt, ferro, coure i fins i tot or. El turisme està en vies de desenvolupament. Com atractius turístic Nova Caledònia compta amb el segon escull de corall del món i un paisatge tropical ple de platges i clima favorable.

Biodiversitat

Té la taxa d'organismes endèmics més alta de tot el món. Amb 2.425 espècies de plantes endèmiques, 61 de rèptils i 23 d'ocells, entre ells l'au anomenda Cagou que és l'emblema del territori. Categoria:Nova Caledònia ja:ニューカレドニア

Protestantisme

El protestantisme és una branca del cristianisme que agrupa diverses denominacions cristianes i generalment es refereix a aquelles que es van separar de l'Església Catòlica arran de la Reforma del segle XVI, les derivades d'aquestes i també aquelles que hi comparteixen doctrines o ideologies similars. Es considera una de les tres branques principals del cristianisme, juntament amb el catolicisme i l'Església Ortodoxa.

Història

El terme protestant originalment es referia al grup de prínceps de les ciutats imperials alemanyes que van protestar en contra de la decisió de la Dieta de Speyer de 1529 la qual va fer vàlid l'Edicte de Worms de 1521. Aquest edicte va prohibir els ensenyaments luterans dintre del Sacre Imperi Romà. El 1526 la sessió de la Dieta havia acordat tolerar els ensenyaments luterans (sota la base de cuius regio, eius religio) fins a que es realitzés un Concili General per a discutir els ensenyaments, però, atès que les forces catòliques ja havien aconseguit prou força el 1529 van decidir acabar amb la tolerància sense esperar la resposta oficial d'un Concili. 1529] No obstant això, en un sentit més ampli, el terme protestant va començar a utilitzar-se per a referir-se al moviment de separació de l'Església Catòlica, l'inici del qual van ser els qüestionaments de Martí Luter. Així doncs, qualsevol denominació cristiana que es va separar de l'autoritat papal després de la protesta de Luter, s'anomena protestant, encara que no tingui cap connexió històrica amb el moviment luterà. Com a moviment intel·lectual, el protestantisme va créixer a partir del Renaixement i de les universitats, atraient principalment als intel·lectuals, polítics, professionals i artistes. La nova tecnologia de la impremta va permetre que les idees protestants s'estenguessin ràpidament, i va permetre la producció massiva de Bíblies en llengües vernacles. Les idees protestants socials de la llibertat de consciència van antecedir els desenvolupaments de democratització i fins i tot la Il·lustració dels segles següents.

Teologia bàsica del Protestantisme

Els protestants van creure que l'Església s'havia desviat del missatge pur de la justificació davant de Déu per mitjà de Jesucrist, fins al punt de vendre salvació i perdó econòmicament. Els protestants van creure que era necessari retornar a la simplicitat de l'evangeli. Encara que hi ha diferències en les característiques doctrinals, totes les famílies protestants comparteixen aquesta doctrina bàsica.

Els cinc punts de la teologia protestant

Els protestants van establir la seva teologia en cinc punts:
- Solus Christus (Solament Crist)- Per als protestants la salvació només prové de Jesucrist. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que la salvació era possible per mitjà de la intercessió del sants ja morts, de la verge, o fins i tot, per la venda d'indulgències.
- Sola scriptura (Solament l'Escriptura)- Per als protestants la Bíblia (canònica) és l'única Paraula de Déu i havia de ser accessible i interpretada individualment per tots els creients. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia que l'Escriptura només podia ser interpretada per la tradició apostòlica del Magisterium (és a dir, el Papa i els concilis eclesiàstics) i que les tradicions catòliques històriques tenen la mateixa autoritat de la Bíblia. També s'oposava a la creença catòlica que la Bíblia només es podia llegir en llatí (i pels sacerdots) i no pas en les llengües del poble.
- Sola fide (Solament la fe)- Per als protestants la justificació davant de Déu prové per mitjà de la fe en el sacrifici de Jesucrist en la creu; les obres bones són el acompanyament o la resposta de l'home a la salvació de Déu. Per als protestants afegir obres bones per obtenir la justificació volia dir que el sacrifici de Jesucrist havia estat incomplet. Aquesta doctrina s'oposava a la doctrina catòlica que establia la justificació per mitjà de les obres meritòries, la penitència, les indulgències, les misses per als morts, el purgatori o qualsevol altre fonament que s'hi afegís a l'obra redemptora de la creu.
- Sola gratia (Solament gràcia)- Per als protestants la salvació prové de la gràcia de Déu, i no pels mèrits del pecador; la salvació és un regal (do) de Déu. La doctrina de la gràcia estableix que ningú no pot complir tots els manaments de la llei, i per això, ningú no pot salvar-se a sí mateix. La salvació s'ofereix al pecador per mitjà del perdó i de la gràcia rebuts després del penediment que produeix un nou naixement.
- Soli Deu Gloria (Solament la glòria a Déu)- Per als protestants la glòria pertany només a Déu, ja que ell ha fet tota la obra, no només per mitjà del sacrifici de Jesús en la creu, sinó per permetre que per mitjà de la fe l'home pugui ser salvat. Els protestants van creure que cap home (ni les seves institucions) no és digne de la glòria que pertany únicament a Déu.

L'eucaristia

La doctrina catòlica de l'eucaristia (anomenada també comunió o santa cena) està basada en el dogma de la transsubstanciació, que ensenya que les substàncies del pa i del vi usats en la missa es transformen en el cos, sang, ànima i divinitat de Crist. Els protestants es van oposar a aquest ensenyament, encara que no hi ha una doctrina única per a totes les famílies del protestantisme. La majoria d'elles, però, creuen que la presència de Crist està present durant la santa cena, i que el pa i el vi són només una representació de la salvació per mitjà del sacrifici corporal de Crist.

El Sacerdoci dels Creients

Basada en 1 Pere 2:9, aquesta doctrina estableix que tots els creients tenen el mateix accés a Déu en fe i adoració, i remou tota mena de jerarquia espiritual del cristianisme, encara que en diferents graus dependent de la denominació. La funció pastoral (líders o sacerdots protestants) és només una funció de direcció i ensenyament, però tots els creients per mitjà de la lectura de la Bíblia i les oracions, poden comunicar-se amb Déu.

Principals famílies del protestantisme

Aquestes són las famílies principals del moviment protestant agrupades d'acord a les característiques específiques de la seva doctrina. Cada família, però, conté varies denominacions o esglésies independents.
- Anabaptista i Baptista
- Anglicana i Episcopal
- Calvinista, Presbiteriana i Reformada
- Luterana
- Metodista/Wesleyana i el Moviment de la Santedat
- Pentecostal i el Moviment Carismàtic
- Quàquera El terme "evangèlic" o "evangelisme" en un sentit ampli, ha estat utilitzat per a definir a tots el grups protestants, ja que cerquen la "puresa del evangeli", des del començament de la Reforma. Diverses esglésies luteranes encara utilitzen l'adjectiu "Evangèlic". El segle XX el terme evangèlic ha estat utilitzat per a referir-se als grups, denominacions, o fins i tot famílies protestants que utilitzen el mètode d'evangelització (predicació de la doctrina) i que creuen en el testimoni i la conversió personal. Avui, en alguns països, el terme "evangèlic" s'ha convertit en sinònim de "protestant".

Vegeu també

- Martí Luter
- Joan Calví Categoria:Cristianisme ja:プロテスタント ko:개신교 ms:Protestan

Anglicanisme

L'anglicanisme o l'església anglicana és una denominació cristiana protestant que segueix les doctrines establertes per l'Església d'Anglaterra. Atès que l'origen de l'anglicanisme difereix de la resta de les denominacions protestants, teològicament comparteix doctrines amb l'Església Catòlica i el Protestantisme, però, històricament s'ha considerat part del moviment protestant, i la llei britànica la reconeix com a eslgésia protestant.

Història

L'església anglicana estableix el seu origen històric en la missió de Sant Agustí de 597, qui va ser enviat pel papa per realitzar l'evangelització dels angles. Amb el suport dels cristians residents de Kent, va establir la seva església a Canterbury, i es va convertir en el primer arquebisbe de Canterbury. Anglaterra va ser una nació catòlica fins al 1534, quan es va separar oficialment de Roma durant el regnat de Enric VIII. La ruptura es va provocar per la negació del papa Clement VIII a anular el matrimoni d'Enric amb Catalina d'Aragó, tia del rei Carles V, emperador del Sacre Imperi Romà el 1527. El 1529 Enric VIII va redactar un manuscrit de fonts antigues que provaven que la supremacia espiritual pertanyia al monarca i demostrava la il·legalitat de l'autoritat papal. L'església d'Anglaterra va reconèixer a Enric VIII com autoritat suprema el 1531, encara que el rei volia aconseguir un acord amb el papa. El 1532 l'Església va començar a trencar els vincles amb l'Església Catòlica, donant autoritat sobre les qüestions matrimonials al arquebisbe de Canberbury qui va anular el matrimoni d'Enric. Finalment, el 1534 es va proclamar l'Acte de Submissió del Clergat, amb el qual es donava fi a la influència del papa, i confirmava als reis d'Anglaterra com la cap suprema de l'Església d'Anglaterra. Malgrat la separació de Roma, l'Església d'Anglaterra sota Enric VIII va romandre essencialment catòlica en teologia. El papa Leo X, havia donat el títol de fidei defensor, defensor de la fe, a Enric VIII, principalment pels seus atacs contra el Luteranisme. Però, amb el creixement de la fe protestant en el continent poc a poc la doctrina anglicana va ser influenciada pel protestantisme, especialment durant el segle XVII. Avui, no existeix una Església Anglicana única, sinó que, varies esglésies accepten l'autoritat del arquebisbe de Canterbury i la teologia de l'Eslgésia d'Anglaterra, entre d'elles l'Església d'Escòcia i les esglésies episcopals.

Doctrina

L'Església d'Anglaterra es considera una església reformada i protestant i alhora dintre de la tradició catòlica: reformada ja que la doctrina protestant la ha influenciat i ja que no accepta l'autoritat del papa; catòlica ja que declara ser la continuació de l'església apostòlica i universal, i no pas una nova formació, a més que conserva l'estil litúrgic de la missa i l'adoració catòlics. En molts aspectes l'anglicanisme manté una política de tolerància d'idees. Per això, hi ha faccions molt ortodoxes i conservadores i faccions carismàtiques. Aquesta tolerància també ha permés el sorgiment de doctrines que es consideran liberals, com l'ordenació de dones i d'homosexuals. Categoria:Protestantisme ja:聖公会

Tahiti

Tahití és l'illa més gran de la Polinèsia Francesa, situada a l'arxipèlag de les illes de la Societat al sud d'Oceania. Històricament va ser coneguda també com Otaheite. La capital és Papeete, situada a la costa nord-oest de l'illa. És l'illa més poblada de la Polinèsia Francesa, amb un 69% de la població total. Disposa de l'aeroport internacional de Faa'a. Les llengües oficials són el francès i el tahitià o reo-maohi.

Geografia

Tahití té una llargada màxima de 45 km, amb una superfície de 1036 km², i una alçada màxima de 2241 m al mont Orohena. L'illa es compon de dues parts centrades sobre volcans extingits i unides per l'istme de Taravao. La part nord-occidental s'anomena Tahiti Nui, o gran Tahití, i la sud-oriental és Tahiti Iti, o petita Tahití. Només la franja costanera és habitada amb una penetració màxima que no sobrepassa els dos quilòmetres. Mentre Tahiti Nui està densament poblada, sobretot al voltant de Papeete, i disposa de bones infrastructures i forta influència de la metròpoli francesa, Tahiti Iti ha quedat més aïllada mantenint la cultura tradicional polinèsia. El clima és tropical, càlid i humit tot l'any. Només hi ha dues estacions: la seca i la humida, dita també de pluges, de novembre a abril. La durada de dies i nits es manté sensiblement constant tot l'any, independentment de les estacions.

Història

La població nadiua és polinèsia, i s'estima que es van establir a l'illa fa entre 2300 i 2800 anys. El sòl fèrtil i la pesca abundant van proveir un aliment fàcil als habitants. La percepció del caràcter relaxat i alegre dels nadius i la caracterització de l'illa com un paradís van impressionar els primers exploradors europeus, establint un mite romàntic i utòpic al món occidental que dura fins avui. S'ha especulat que Tahití fos la mateixa illa Sagitària que va descriure Quirós el 1606. Però el més probable és que es tractés de Rekareka situada al mateix paral·lel a les Tuamotu. L'anglès Samuel Wallis va descobrir l'illa, el 1767, anomenant-la illa del Rei Jordi (King George III Island). Wallis va ser seguit, el 1768, per l'explorador francès Louis-Antoine de Bougainville en el viatge de la primera circumnavegació francesa. Bougainville va fer Tahití famosa a Europa amb la publicació del relat del seu viatge. Anomenant-la Nova Citera, en referència a l'illa grega Citera on va néixer Venus, descriu l'illa com un paradís terrenal amb un poble que viu feliç en la innocència, lluny de la corrupció de la civilització. Les seves descripcions il·lustraven el concepte del noble salvatge de Jean-Jacques Rousseau, i van influir en els pensaments utòpics de filòsofs com ara Denis Diderot. El capità James Cook va visitar Tahití diverses vegades en els seus tres viatges entre 1769 i 1779. La seva base principal va ser la badia de Matavai, on va construir el fort Venus per observar el trànsit del planeta. Encara avui el lloc es diu Punta Venus. Entre 1772 i 1775, el virrei del Perú, el català Manuel d'Amat i de Junyent, va organitzar tres expedicions a Tahití. Durant un temps es conegué com l'illa d'Amat. Els capitans Domingo de Boenechea, José de Andía y Tomás Gayangos van intentar establir una missió a Tautira, a la península de Tahití Iti. El 1842 el regne de Tahití va ser declarat protectorat francès. El 1880 el rei Pomaré V (1842–1891) va cedir la sobirania a França. El pintor francès Paul Gauguin va viure a Tahití entre 1891 i 1901 inspirant-se en els paisatges i els models polinesis. A Papeari hi ha un petit museu dedicat a Gauguin. Des del 2004, Tahití junt amb la Polinèsia Francesa, té l'estatus de país d'ultramar. categoria:Polinèsia Francesa simple:Tahiti

1774

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1774년 ms:1774 simple:1774

1788

Esdeveniments:

- 1 de gener - Publicació a Londres del primer número del diari "The Times".

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1788년 ms:1788 simple:1788

1814

Esdeveniments:

- 25 de març – Veneçuela, els patriotes veneçolans triomfen a San Mateo.
- 28 de maig - Barcelona, es retiren les tropes franceses, que l'han ocupat a l'anomenada Guerra del Francès.

Naixements:

- 16 de desembre - Reus (el Baix Camp): Joan Prim, militar i polític català.

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1814년 ms:1814 simple:1814 th:พ.ศ. 2357

1824

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 2 de març - Alcoi (l'Alcoià): s'hi esdevé una revolta obrera. :MÓN
- 25 de març – Rio de Janeiro (el Brasil): l'emperador Pere I jura una constitució liberal presentada pel Consell d'Estat.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 d'abril - Barcelona - Josep Anselm Clavé i Camps, músic i polític català, creador dels Cors de Clavé. :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1824년 ms:1824 simple:1824

1855

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1855년 ms:1855 th:พ.ศ. 2398

1856

Esdeveniments:

Naixements:

- 25 de febrer - San Bernardo Po (Màntua, la Llombardia, Itàlia): Enrico Ferri, penalista, criminalista i polític italià.

Defuncions:

- 25 de juny - Max Stirner, filòsof alemany adscrit a l'anarquisme.
- 29 de juliol - Robert Schumann, compositor alemany adscrit al moviment romàntic.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1856년 ms:1856 simple:1856 th:พ.ศ. 2399

Pitcairn

Les illes Pitcairn (formalment Pitcairn, Henderson, Ducie and Oeno Islands, abans Pitcairn Group of Islands, i Pitcairn and Dependencies) són un grup de quatre illes, l'única colònia britànica que queda al Oceà Pacífic. Només és habitada l'illa Pitcairn per una cinquantena d'habitants de nou famílies, constituint l'entitat política més petita del món. La major part dels habitants són els descendents dels amotinats del HMS Bounty i de les seves dones tahitianes.

Geografia

Les illes Pitcairn són una prolongació al sud de l'arxipèlag de les Tuamotu, a 2.200 km a l'est de Tahití. A mig camí entre el Perú i Nova Zelanda, és un dels llocs habitats més remots del món. Les illes són:
- Illa Pitcairn, d'origen volcànic, l'única poblada.
- Illa Henderson, illa de corall, la més gran.
- Illa Ducie, atol de corall.
- Atol Oeno, format per l'illa Oeno i el banc de sorra Sandy. L'àrea total és de 47 km², corresponent només 5 km² a l'illa de Pitcairn, l'única habitada permanentment. Henderson, la més gran, està rodejada d'esculls de corall que la fan quasi inaccessible. Gràcies a l'aïllament té una fauna rica. Les altres illes són a una distància de més de 100 km i són deshabitades. El clima és tropical, càlid i humit, suavitzat les vents alisis del sud-est. L'estació de pluges és de novembre a març.

Història

Les restes arqueològiques fan pensar que Pitcairn, i la veïna Henderson, van ser poblades per polinesis entre els segles XI i XV. Probablement mantenien relacions comercials amb l'illa de Mangareva on les tradicions orals recorden una illa a l'oest anomenada Heragi. Quan van arribar els europeus, però, eren deshabitades. Pedro Fernández de Quirós, el 1606, en la seva ruta del Perú a Vanuatu, les primeres illes que va trobar van ser La Encarnación (Ducie), també anomenada Luna Puesta, i San Juan Bautista (Henderson), també anomenada San Valerio, Sin Provecho o Sin Puerto. L'anglès Philip Carteret, el 1767, va descobrir l'illa Pitcairn posant-li el nom del mariner que primer la va veure: el jove de 15 anys Robert Pitcairn. Però va calcular malament la seva posició facilitant així, a partir del 1790, l'amagatall dels amotinats del Bounty. El capità anglès Henderson va descobrir, el 1819, les illes Henderson (anomenada durant un temps illa Elizabeth) i Oeno. El 1838 es va constituir en colònia britànica. El 1902 es va prendre possessió formalment de les illes Henderson, Ducie i Oeno en l'anomenat Pitcairn i Dependències. El 1938 es va convertir en un únic districte administratiu anomenat Grup d'Illes Pitcairn.

Política

Com a colònia britànica el cap d'estat és la reina Elisabet II, representada per un governador que viu a Nova Zelanda. Els afers diaris són delegats al batlle de Pitcairn, que és alhora el president del Consell Insular. La capital és, per defecte, l'únic poble de les illes: Adamstown (anomenada a partir de l'últim dels amotinats, John Adams). És la capital oficial més petita del món.

Veure també

Per a la història a partir de l'assentament dels amotinats, la demografia i l'economia, veure els apartats corresponents a l'illa Pitcairn. Pitcairn, illes Pitcairn, illes Pitcairn, illes ja:ピトケアン諸島 zh-min-nan:Pitcairn Kûn-tó

8 de juny

El 8 de juny és el cent cinquenta-novè dia de l'any del calendari gregorià i el cent seixantè en els anys de traspàs. Queden 206 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1283 - mar Mediterrània, prop de l'illa de Malta: Roger de Llúria hi derrota els angevins.
- 2004 - Barcelona: Òmnium Cultural atorga el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Francesc Mira. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 632 - Mahoma, profeta de l'Islam.

Festes:

Efemèrides astronòmiques:

- 2004 - trànsit de Venus. ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Juny ja:6月8日 ko:6월 8일 simple:June 8 th:8 มิถุนายน

Categoria:Austràlia

categoria:Oceania ja:Category:オーストラリア ko:분류:오스트레일리아 zh-min-nan:Category:Ò-tāi-lī-a

Categoria:Polinèsia

Categoria:Oceania Categoria:Illes ko:분류:폴리네시아

Categoria:Territoris dependents

categoria:Geografia

RNA polymerase II

RNA polymerase II (also called RNAP II and Pol II) transcribes DNA to synthesize precursors of mRNA and most snRNA. A 550 kDa complex of 12 subunits, RNAP II is the most studied type of RNA polymerase. A wide range of Transcription factors are required for it to bind to its promoters and begin transcription. In the process of transcription (by any polymerase) there are three main stages: #Initiation; requiring construction of the RNA polymerase complex on the gene's promoter. #Elongation; the writing of the RNA transcript, highly moderated by several methods. #Termination; the finishing of RNA writing and dissasembly of the RNA polymerase complex. Due to the range of genes PolII transcribes this is the polymerase that experiences greatest regulation, by a range of factors, at each stage of transcription. It is also one of the most complex in terms of polymerase cofactors involved.

PolII Initiation

Initiation: the construction of the polymerase complex on the promoter. There is one common main conserved DNA sequence in the promoter, the TATA box (featuring the sequence TATA), where binding of the complex generally starts. There are also some weakly conserved features including the BRE element just upstream of the TATA box. #TBP (TATA Binding Protein, see TATA Binding Protein) and an attatched complex TAFs (TBP Associated Factors), collectively known as TFIID (Transcription Factor for polymeraseII D), bind at the TATA box.† #TFIIA (3 subunits) binds TFIID and DNA, stabilising the first interactions. #TFIIB binds between TFIID and the location of PolII binding in the near future. TFIIB binds partially sequence specifically, with some preference for the BRE Element. #PolII and TFIIF (two subunits, RAP30 and RAP74, showing some similarity to bacterial sigma factors) enter the complex together. #TFIIE enters the complex. #Finally TFIIH binds. TFIIH has 3 functions: Specific binding to the template strand (to ensure the correct strand of DNA is transcribed), ATP dependant Helicase (unwinds the DNA and promotes separation of the two strands), and a kinase activity. The TFIIH kinase activity phosphorylates an amino acid near the C terminal end of the main subunit of PolII. This switches the Polymerase to start producing the RNA, and marks the end of initiation and the start of elongation. †Occasionally there is no TATA box at the promoter. In this case a TAF will bind sequence specifically, and force the TBP to bind non sequence specifically. TAFs are highly variable, and add a level of control to the initiation.

PolII Initiation Regulation

Initiation is regulated by many mechanisms. These can be separated into two main categories: #Protein interference. #Chromatin structure inhibition. Protein interference is the process where some signaling protein interacts, either with the promoter or some stage of the partially constructed complex, to prevent further construction of the polymerase complex, so preventing initiation. This is generally a very rapid response and is used for fine level, individual gene control and for 'cascade' processes for a group of genes useful under a specific conditions (for example DNA repair genes or heat shock genes) Chromatin structure inhibition is the process where the promoter is hidden by chromatin structure. Chromatin structure is controlled by post-transcriptional modification of the histones involved and leads to gross levels of high or low transcription levels. See: chromatin, histone and nucleosome. For a detailed treatment of a single example see: RNA polymerase control by chromatin structure. These methods of control can be combined in a modular method, aloowing very high specificity in transcription initiation control.

PolII Elongation

The process of elongation is the actual writing of the RNA. It is functionally simple, the RNA PolII simply takes the required nucleotides and ligates them according to the template DNA strand, matched by watson crick base pairing. There is, however, a change in methylation of the polymerase, midway through elongation the phosphorylation location changes slightly under the influence of Ctk1.

PolII Elongation Regulation

RNA PolII elongation promoters can be summarised in 3 classes: #Drug/sequence-dependent arrest affected factors. Eg. SII (TFIIS) and PTEF-b protein families. #Chromatin structure orientated factors. Based on histone post translational modifications - phosphorylation, acetylation, methylation and ubiquination. See: chromatin, histone and nucleosome. #RNA PolII catalysis improving factors. Improve the Vmax or Km of RNA PolII, so inproving the catalytic quality of the polymerase enzyme. Eg. TFIIF, Elongin and ELL families. See: Enzyme Kinetics, Henri-Michaelis-Menten kinetics, Michaelis constant, and the Lineweaver-Burke diagram. As for initiation, protein interference, seen as the "drug/sequence-dependent arrest affected factors" and "RNA PolII catalysis improving factors" provide a very rapid response and is used for fine level individual gene control. Elongation downregulation is also possible, in this case usually by blocking polymerase progress or by deactivating the polymerase. Chromatin structure orientated factors are more complex than for initiation control. Often the chromating altering factor becomes bound to the polymerase complex, altering the histones as they are encountered and providing a semi-permenant 'memory' of previous promotion and transcription. For detailed treatment of an example see: RNA polymerase control by chromatin structure.

PolII Termination

Termination is the process of breaking up of the polymerase complex and ending of the RNA strand. In eukaryotes using RNA PolII this termination is very variable (up to 2000 bases), relying on post transcriptional modification. See: Messenger RNA and Polyadenylation. Little regulation occurs at termination, although it has been proposed newly transcribed RNA is held in place if proper termination is inhibited, alowing very fast expression of genes given a stimulus. This has not been demonstrated in eukaryotes as of yet.

szko�y praca bwin backup software download spielautomaten

:: RELATED NEWS ::

Montezuma II
Moctezuma II (egentligen Moteuczoma Xocoyotl eller Motecuhzoma Xocoyotzin ) var aztekernas härskare från 1502 till 1520. Moctezuma mötte år 1519 den spanske conquistadoren Hernán Cortés som avsatte honom och tvingade honom att erkänna Alaska med en yta av 10,7 km² och en befolkning, som uppgår till ca 8 000 invånare (2000). Staden, som är Alaskas femte till folkmängden, är belägen i den sydligaste delen av delstaten ca 300 km sydost om huvudstaden Juneau, Alaska och ca 100 km väster om gränsen mot Kanada. Kategori:Alaskas städer

Resultat

# Mika Häkkinen, McLaren-Mercedes, 10 poäng # David Coulthard, McLaren-Mercedes, 6 # Alaska med en yta av 12,6 km² och en befolkning, som uppgår till ca 6 300 invånare (2000). Staden är belägen på ön Kodiak i mitten av den södra delen av delstaten ca 580 km sydväst om den största staden Anchorage, Alaska. Kategori:Alaskas städer Kategori:Alaska