Illes Columbretes

Les Illes Columbretes són un arxipèlag que constitueix una reserva natural del País Valencià. Situades a 30 milles (56 km) del cap d'Orpesa a la costa de Castelló. Està format per una sèrie d'illots d'origen volcànic reunits en quatre grups que tenen els noms d'Illa Grossa, La Ferrera, La Foradada i el Carallot. Ocupa una superfície total de 19 hectàrees, 14 d'elles a l'Illa Grossa. Clima més sec que el peninsular, uns 300 litres de pluja l'any i més càlid. Presenta nombrosos cràters i ximeneies volcàniques. Actualment estan deshabitades amb l'excepció de l'Illa Grossa que compta amb un servei de vigilància de la reserva natural. Des de mitjan segle XIX fins 1975 havia estat habitada i compta amb un far situat en un turó que, amb 67 metres d'altitud, és él punt més alt de l'arxipèlag.

Història

Va ser coneguda pels grecs amb el nom dOphiusa i pels romans com Colubraria. Aquestes denominacions responien a la gran quantitat de colobres que hi vivien i que van ser eliminades totalment pels pobladors a finals del segle XIX. Només van ser visitades per pescadors contrabandistes i pirates fins que amb la construcció del far entre 1856 i 1860 es va poblar l'illa amb els farers que hi van viure fins l'automatització del far el 1975. Les Columbretes van servir com camp de tir militar fins a la seva protecció oficial. A partir de 1987 es van instalar personal de vigilància de la Generalitat Valenciana.
Vegetació
Va ser en gran part destruida pels pobladors per a fer llenya i destruir els escurçons a més es van introduir animals domèstics com conills cabres i porcs que també van eliminar gran part de la vegetació. A l'illa Grossa hi ha restes de margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia Lentiscus) i Smilax aspera que abans cobrien tota l'Illa Grossa. En les zones més pròximes al mar hia ha fonoll marí (Chrithnum maritimum), pastanaga marina(Daucus gingidium) i en les parts altes la sosa fina (Suaeda vera) alfals arbori (Medicago citrina) i l'endemisme Lobularia maritima columbretensis.
Fauna
Dominen el paisatge les aus marines com la gavina d'Audouin (Larus audouinii), Calonectris diamedea, Falco eleonorae i Phalacrocorax aristotelisés l' únic lloc del País Valencià on nidifiquen donat que són molt sensibles a la presència humana. Hi ha 10 insectes endèmics i també la sargantana (Podarcis atrata) només es troba en les Columbretes. Dins del mar es troba el corall vermell (Corallium rubrum) i l'alga Laminaria redriguezi, molt poc frequent en el mediterrani.
Protecció
Declarades Parc Natural pel Decret 15/1988, de 25 de gener, del Consell de la Generalitat Valenciana. Reserva marina de 4.400 hectàrees per Ordre de 19 de abril de 1990, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació. Requalificada com Reserva Natural per llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana. Només es permet la visita a l'Illa Grossa i entre altres mesures de protecció no es poden collir minerals plantes o animals. Categoria:Geografia del País Valencià

País Valencià
El País Valencià és el territori de l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València i Dénia. La seua cohesió territorial, però, no arribaria fins a l'any 1304 quan és definitivament i expressament consolidada a la Sentència Arbitral de Torrelles, entre els reis Jaume II el Just d'Aragó, i Ferran IV de Castella. Situat a l'Est de la Península Ibèrica, entre els rius Sénia i un poc més enllà del Segura, té una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i té 518 km de longitud de costa amb la mar Mediterrània, on es troben les illes de Nova Tabarca i les Columbretes, d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental. Políticament, a l'actualitat és una comunitat autònoma d'Espanya des de l'any 1982, any en què es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. Per tant, administrativament limita a l'Oest amb Castella-La Manxa i l'Aragó, al Sud amb Múrcia, i al Nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).
Història
:Article principal Història del País Valencià. La història del País Valencià és principalment vinculada amb la fundació del Regne de València: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions cristianes d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. Provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València, la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó. Després d'una període d'opulència al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansinó mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies. Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola, Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.
Llengua
Generalitat Valenciana).]] Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a idioma oficial a l’Estatut d'Autonomia, i com a llengua pròpia segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya. Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà. La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió del moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta negra, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó. Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del català és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà. Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.
Divisió administrativa
Baix Segura El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.
Províncies
Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol. Finalment, en la divisió provincial espanyola aprovada per les Corts de Cadis en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Posteriorment s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.
Comarques i regions
Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937. No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el [http://www.comarquescentrals.com Consorci de les Comarques Centrals] del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana. Regions del País Valencià:
- Comarques del Nord.
- Comarques de l'Interior.
- Comarques del Túria-Xúquer.
- Comarques Centrals.
- Comarques del Sud. Per a més informació vegeu les comarques oficials, el llistat de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.
Geografia

El relleu
Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m). El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.
Hidrografia
Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al.lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.
Economia
Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià. El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis. En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algune smultinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.
Demografia
La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana. D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó. En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme. Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres. Vegeu: Llistat de municipis valencians per població
Diada nacional

- 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València.
- 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.
Cultura i tradicions
Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu. Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia. De la reconquesta, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts. Entre les tradicions culturals podem citar-ne:
- Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
- Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
- Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
- L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
- L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
- La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals (com ara la xota valenciana).
- La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
- Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
- La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).
Festes
arrossos]]
- A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
- Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
- La Magdalena, a Castelló de la Plana.
- Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
- Fogueres de Sant Joan, a Alacant
- El Misteri d'Elx
- La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
- La Muixeranga a Algemesí
- Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.
Gastronomia

- Begudes :Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat
- Menjars
- Arrossos :Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs
- Altres :Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit
- Postres i piscolabis
- Dolç :Arnadí - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat
- Salat :Rosquilletes
- Altres :Allioli
Enllaços externs

- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://www.gva.es/ Govern Valencià]
- [http://www.pre.gva.es/dogvweb/cindex.htm Diari Oficial de la Generalitat Valenciana]
- [http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html Arxiu Històric Electoral del País Valencià]
- [http://www.comunitatvalenciana.com/ Web oficial de Turisme]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Estatut del País Valencià]
- [http://wikisource.org/wiki/Llei_d%27%C3%BAs_i_ensenyament_del_valenci%C3%A0 Llei d'ús i ensenyament del valencià] Categoria:País Valencià ja:バレンシア州

Cràter

- Cràter (volcànic): obertures o boques d'erupció dels volcans.
- Cràter (impacte): formació produïda per l'impacte de meteorits contra un cos com un planeta, asteroide o Satèl·lit de superfície sòlida.

1860

Esdeveniments:

- 5 de març - Itàlia: els ciutadans de Parma, la Toscana, Mòdena i la Romanya (els Estats Pontificis excepte el Laci) accepten en referèndum d'unir-se al regne de Sardenya.
- 3 d'abril - els Estats Units: s'hi inaugura el servei postal del Pony Express.
- 20 de desembre - Carolina del Sud (els Estats Units): l'Assemblea d'aquest estat declara dissolta la unió amb els Estats Units: aquest fet origina la Guerra de Secessió.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 29 de maig - Camprodon (la Garrotxa): Isaac Albéniz, compositor i pianista català (m. 1909). :MÓN
- 29 de gener - Taganrog (Rostov, Rússia): Anton Txèkhov, dramaturg i rondallaire rus (m. 1904).

Necrològiques:

- 12 de setembre - Trujillo (Hondures): William Walker, aventurer estatunidenc, afusellat perquè s'havia apoderat de Nicaragua.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1860년 ms:1860 simple:1860 th:พ.ศ. 2403

1987

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 26 d'abril - Lleida: 8.000 persones aconsegueixen un rècord Guinnes en ballar a una sardana de 5 km de longitud. :MÓN
- 25 de març - el Vaticà: el papa Joan Pau II fa pública la seva sisena encíclica, "Redemptoris Mater", que versa sobre la Mare de Déu.
- 20 de desembre - Larry Wall distribueix la primera versió del llenguatge de programació Perl (Perl 1)

Naixements:

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 27 de març - Barcelona: Frederic Escofet, polític i militar català (n. 1898). :MÓN
- 3 de març - Los Angeles (Califòrnia, USA): David Daniel Kominski, conegut com Danny Kaye, actor de cinema i cantant estatunidenc (n. 1913).
- 11 de setembre - Kingston (Jamaica): Winston Hubert McIntosh, conegut com Peter Tosh, músic jamaicà (n. 1944).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1987 ja:1987年 ko:1987년 ms:1987 simple:1987 th:พ.ศ. 2530

Generalitat Valenciana

(vegeu en detall)]] La Generalitat Valenciana és el conjunt d'institucions d'autogovern del País Valencià. En formen part les Corts Valencianes, la Presidència i el Govern o Consell. La Generalitat Valenciana actual es va establir el 1982, després d'aprovar-se el corresponent Estatut d'Autonomia.

Història

Les Corts de València de l'any 1418 creen la Generalitat Valenciana, amb una duració dels càrrecs de tres anys, tenint una funció executiva i administrativa, com seria ara el Govern. Les corts de 1510 reorganitzaren la designació dels càrrecs de la Generalitat, en un sentit més automàtic i menys electiu. Amb aquesta estructura s’institucionalitzà aquest organisme, durant l’edat moderna, fins la seua extinció total, l’any 1709. La Generalitat Valenciana no va ser restablida, amb un funcionament completament diferent, per tal d'adaptar-se al temps moderns, fins el 1982.

Enllaç extern

- [http://www.gva.es Portal de la Generalitat Valenciana] Categoria:País Valencià

Margall

Margall o raigràs: Lolium multiflorum margall italià i Lolium perenne margall anglès. Lolium rigidum i altres espècies són males herbes de nom comú margall. El margall italià és una gramínia anual rústega,agressiva molt resistent al fred i no suporta la terra entollada,ella sola es resembra. El margall anglès sí que aguanta les terres entollades i és pot tenir com planta perenne. Se sembren de març a juliol a 1cm de fondària, separades uns 20 cm, utilitzant per la sembra de 25 a 30 kg de llavor i amb 210 dies de durada del cicle. El rendiment en massa verda és de 30 a 60 tones per Ha. en massa seca de 2 a 6 tones i en llavors de 500 a 600 kg. Constitueixen un bon farratge de zones temperades molt ben acceptat pels animals. Es pot utilitzar com adob en verd o sigui per a ser colgat per donar matèria orgànica al sòl. En secà només es conrea amb bons rendiments a la Catalunya humida ( principalment a les comarques gironines). Categoria: Agricultura

Alga

Les algues són éssers eucariotes, unicel·lulars o pluricel·lulars, que realitzen la fotosíntesi, és a dir, són autòtrofs fotosintètics. Les algues pluricel·lulars tenen totes les cèl·lules del mateix tipus, no formen teixits diferents. Aquest tipus d'estructura s'anomena tal·lus. Per això les algues es defineixen com a tal·lofítiques amb clorofil·la. Com que no tenen un teixit epidèrmic impermeable que eviti la seva dessecació, les algues no són plantes autèntiques. Tot i que realitzen la fotosíntesi, les seves cèl·lules tenen una paret externa de cel·lulosa i, malgrat que algunes tenen formes semblants a les fulles, tiges i arrels, no s'inclouen en el regne de les plantes, sinó que, juntament amb els protozous, formen un regne diferent que s'anomena regne dels protoctists. Alguns grups d'algues tenen el pigment verd (la clorofil·la) emmascarat per altres pigments que els proporcionen altres colors (groc, marró o vermell). Viuen a l'aigua o en llocs molt humits, de manera lliure o fixes en una superfície. Moltes algues unicel·lulars viuen suspesses en l'aigua i constitueixen el fitoplàncton. Es reprodueixen asexualment per bipartició, fragmentació, o mitjançant espores, i sexualment, mitjançant gàmetes. En general, la seva reproducció és alternant, és a dir, s'alterna una reproducció mitjançant espores amb una reproducció mitjançant gàmetes. protozous

Classificació

- Algues flagel·lades Són algues unicel·lulars que tenen un o més flagels. Formen part del fitoplàncton. Apareixen en grans quantitats en aigües dolces, com les euglenes, o al mar, com les dinoflagel·lades. - Exemples: Euglena
- Algues grogues o diatomees Són algues unicel·lulars i formen part del fitoplàncton. La clorofil·la està emmascarada per un pigment groc, i el seu cos està protegit per una mena d'estoig de sílice. - Exemples:
- Algues verdes Són algues unicel·lulars o pluricel·lulars de color verd, perquè en elles predomina la clorofil·la. Viuen en aigües riques en sals minerals, a les quals donen un color verd intens. Abunden en aigües dolces, i també viuen en el mar, i find i tot en la terra humida. Es diu que d'aquestes algues provenen les plantes superiors. - Exemples: Cladophora, Spirogyra, Chara, Enciam de mar, Ulva latuca, chlorella
- Algues brunes Són algues pluricel·lulars en les quals la clorofil·la està emmascarada per un pigment de color marró. La majoria viuen fixes en els substrats mitjançant arrels falses. Encara que el seu aspecte sigui com el de plantes superiors, no ho són perquè no tenen teixit epidèrmic ni vasos conductors. El seu cos està cobert de substàncies mucilaginoses, la qual cosa els permet suportar emersions llargues fora de l'aigua i viure en zones de marea. Poden arribar a tenir grans dimensions, com en el cas de les laminàries, que són els organismes més grans que existeixen. De vegades, tenen flotadors que les mantenen dretes. - Exemples: Fucus Categoria:Botànica ja:藻類

Categoria:Geografia del País Valencià

Articles relacionats amb la geografia del País Valencià. Trobareu informació sobre els diferents municipis a les respectives comarques. Categoria:País Valencià Categoria:Geografia de la Península Ibèrica

Helgoland

Helgoland to wyspa na Morzu Północnym, należąca do Niemiec. Niemiec

Geografia

Wyspa Helgoland leży w południowo-wschodniej części Morza Północnego, 70 km od wybrzeża Niemiec, na 54° 10' szerokości geograficznej północnej i 07° 53' długości geograficznej wschodniej. Składa się z dwóch wysp: głównej, o trójkątnym kształcie, długości ok. 2 km i powierzchni 1,0 km² oraz mniejszej wyspy Düne na wschód od niej, o powierzchni 0,7 km². Obie wyspy były połączone do 1720 roku, kiedy to połączenie zostało zniszczone przez sztorm. Najwyższy punkt wysp sięga 61 m n.p.m. Na południu wyspy znajduje się plaża, na północy i zachodzie wysokie klify. Ludność wysp wynosi 1478 (2004). Wyspy administracyjnie należą do okręgu Pinneberg landu Szlezwik-Holsztyn. Na głównej wyspie znajduje się port.

Historia

W 697 roku, Radbod, ostatni król Fryzyjski zbiegł na wyspę po porażce zadanej mu przez Franków. W 1231 wyspa jest wymieniona jako własnosć króla duńskiego Waldemara II. Od tej pory do 1714 panowanie nad wyspą kilkukrotnie przechodziło z rąk do rąk pomiędzy Danią i księstwem Szlezwiku, jednorazowo na rzecz hanzeatyckiego miasta Hamburga. Od 1714 wyspa była duńska, aż do opanowania jej przez Wielką Brytanię w 1807 podczas wojen napoleońskich. W 1720 uległo zniszczeniu połączenie między oboma wyspami. Od około 1826 wyspa stała się miejscowścią wypoczynkową, odwiedzaną m.in. przez wielu pisarzy, zwłaszcza z Niemiec. W 1864 w pobliżu wyspy doszło do bitwy morskiej okrętów duńskich i austriackich (bitwa pod Helgolandem (1864)). Wielka Brytania przekazała kontrolę nad wyspami Niemcom w 1890 w zamian za uzyskanie wolnej ręki w Zanzibarze. Pod rządami Cesarstwa Niemieckiego, wyspa stała się bazą morską. Podczas I wojny światowej, ludność wyspy została ewakuowana do Niemiec kontynentalnych. W okolicy wyspy doszło w sierpniu 1914 do pierwszej bitwy morskiej tej wojny (bitwa pod Helgolandem (1914)). W 1918 ludność powróciła na wyspę. Również podczas II wojny światowej Helgoland stanowił niemiecka bazę morską. 18 kwietnia 1945 wyspa została doszczętnie zbombardowana przez nalot dywanowy 1000 bombowców alianckich, po którym ludność wyspy została ewakuowana. Między 1945 a 1952 rokiem niezamieszkałe wyspy były używane jako poligon bombowy. 18 kwietnia 1947 Brytyjczycy podjęli próbę wysadzenia głównej wyspy w powietrze wielką ilością materiałów wybuchowych, co doprowadziło do dalszych zniszczeń. W 1952 wyspy zostały zwrócone rządowi RFN, po czym stopniowo przywrócono ich funkcje mieszkalne i turystyczne.

Linki zewnętrzne

[http://www.helgoland.de/ Helgoland - Tourist board] (niem.) kategoria:Wyspy Morza Północnego Kategoria:Geografia Niemiec

prace magisterskie Baby names Dorota Rabczewska narty austria programy p2p

:: RELATED NEWS ::

Florida State Route 869
The Sawgrass Expressway, also designated Florida State Road 869, is a 24-mile-long toll bypass of Broward County, Florida, USA, extending westward from US 1 (SR 5) in Deerfield Beach as a surface street, then becoming a toll expressway as it passes ]] Admiralty Board (Адмиралтейств-коллегия in Russian) was a supreme body for the administration of the Imperial Russian Navy in the Russian Empire, established by Peter the Great on December 12, 1718.

Rondelet rice
The Rondelet is a brief French form of poetry. It consists of one stanza, made up of seven lines. It contains a refrain, a strict rhyme scheme and a distinct meter pattern. The word is from the diminutive of rondel, meaning round. This is the basic structure: Line 1 :: A -- four syllables
Line 2 :: b -- eight syllables
Line 3 :: A -- repeat of line one
Line 4 :: a -- eight syllab

Svyatopolk-Mirskiy
]] Svyatopolk-Mirsky (, ) is a family of Russian and Polish nobility that originated from Belarus. They first appeared in the Grand Duchy of Lithuania in the late 15th century as Mirski, a name derived from their famous

Światopełk-Mirski
]] Svyatopolk-Mirsky (, ) is a family of Russian and Polish nobility that originated from Belarus. They first appeared in the Grand Duchy of Lithuania in the late 15th century as Mirski, a name derived from their famous

Michael Bishop
Michael Bishop is the name of:
- Michael Bishop (born 1942), British businessman
- Michael Bishop (born 1945), author
- Michael Bishop, American bassist
- Michael Bishop (born 1976), Canadian football player
- Michael J. Bishop, musical engineer S

Read More...