:: wikimiki.org ::

Imperi Carolingi

Imperi Carolingi

El Sacre Imperi Romano-Germànic (en alemany Heiliges Römisches Reich deutscher Nation) o Primer Reich va ser un conglomerat polític de territoris de l'Edat Mitjana en Europa occidental i central. Va emergir de la part Est de l'Imperi Carolingi després de la seua divisió estipulada en el Tractat de Verdú (843) i va durar formalment quasi un mil·lenni fins a la seua dissolució en 1806, però realment només fins a la Pau de Westfàlia (1648).

Nom

La terminologia contemporània per a l'imperi va variar enormement al llarg dels segles:
- El terme Imperi Romà va ser utilitzat en 1034 per a referir-se a les terres baix domini de Conrad II.
- El terme Sacre Imperi va ser usat per primera vegada en 1157.
- L'ús del terme Emperador Romà feia referència als governadors de les terres europees del nord i va començar a usar-se amb Otó II (emperador 973-983). Els emperadors anteriors, des de Carlemany (mort en 814) fins a Otó I El Gran (emperador 962-973) havien utilitzat simplement el títol de Imperator Augustus ("Emperador August").
- El terme Sacre Imperi Romà comença a ser utilitzat a partir de 1254.
- El terme Sacre Imperi Romà Germànic data del 1512, després de moltes variacions en el tardà segle XV.

Història

Edat Mitjana

Durant l'Edat Mitjana, l'emperador es va enfrontar molts cops al papa de Roma.

Edat Moderna: desaparició real

La Pau de Westfàlia de 1648 va suposar la pèrdua de poder real de l'emperador i una major autonomia dels tres-cents cinquanta estats resultants: a tots els efectes, el Sacre Imperi Romà va passar a ser una confederació d'Estats, encara que formalment va seguir existint fins el 1806. Si l'imperi dels Habsburg haguera format una entitat nacional, la crisi dinàstica que va seguir la mort de Carles VI d'Àustria s'haguera reduït a una qüestió austríaca exclusivament. Però tal imperi era una juxtaposició de països units només per la dinastia, la qual cosa temptava a les potències imperialistes a destruir l'hegemonia que era obstacle per als seus propis interessos. L'imperi es va veure sacsat pel sorgiment de Prússia, desenvolupat principalment davall el regnat de Frederic II el Gran, i les guerres de Successió Austríaca i dels Set Anys van posar en evidència la crisi del Sacre Imperi.

Edat Contemporània: desaparició formal

Finalment, les guerres empreses per Napoleó I van acabar amb l'existència merament formal de l'Imperi el 1806 i van portar a la creació de la Confederació del Rin.

Vegeu també

- Casa d'Àustria
- Querella de les investidures
- Príncep elector Categoria:Història d'Alemanya ja:神聖ローマ帝国 zh-min-nan:Sèng Roma Tè-kok

Alemany

L'alemany (Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada Benrather Linie que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat. L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita. En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard. La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany. La separació entre ambdues zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath. Aquesta línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia; els dialectes d'aquests pobles han donat lloc a l'alt alemany actual. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia han donat lloc al anglès, neerlandès, frisó i els dialectes del baix alemany. Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació: Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

L'alemany suís - Schwyzerdütsch Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats depèn de la regió geogràfic, per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), .. En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parla és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard. Encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcil, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.
Exemples de variacions lèxiques dialectals

- Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
- rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
- merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
- schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
- nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
- chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
- Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
- Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
- Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres. En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent: :és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >> : e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >> : eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >> : «un poc de mantega»
Exemples de variacions morfològiques
En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.
Exemples de variacions fonològiques
En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r». La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.
Gramàtica
L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa. Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes. Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:
- Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
- La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
- La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats. Els seus desavantatges:
- És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
- L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.
Flexió nominal
Els noms alemanys es flexionen segons:
- Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
- Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
- Dos nombres (singular o plural).
- Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial. En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis. Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.
Flexió verbal
Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:
- El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
- Tres persones, primera, segona o tercera.
- Dos nombres, singular o plural.
- Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
- Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
- No hi ha distinció aspectual. El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració. La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
Sistema d'escritura i Ortografia
L'alemany s'escriu usant el alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'. El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). La útima revisió va ser al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemana i va ser molt polèmica per part dels lingüístes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
- La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
- daß -> dass (que -conjunció-).
- der Fluß -> der Fluss (el riu).
- La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
- kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
- radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
- Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
- Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
- As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
- Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
- Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
- Clarifica el criteri de posar majúscula:
- Es pot posar majúscula després d'una coma.
- La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.
Noms de l'alemany en altres llengües
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües. En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen: El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
- En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
- El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
- El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa. Categoria:Alt Alemany als:Deutsche Sprache ja:ドイツ語 ko:독일어 ms:Bahasa Jerman simple:German language th:ภาษาเยอรมัน

Imperi Carolingi

Nom

Història

Edat Mitjana

Durant l'Edat Mitjana, l'emperador es va enfrontar molts cops al papa de Roma.

Edat Moderna: desaparició real

Edat Contemporània: desaparició formal

Finalment, les guerres empreses per Napoleó I van acabar amb l'existència merament formal de l'Imperi el 1806 i van portar a la creació de la Confederació del Rin.

Vegeu també

- Casa d'Àustria
- Querella de les investidures
- Príncep elector Categoria:Història d'Alemanya ja:神聖ローマ帝国 zh-min-nan:Sèng Roma Tè-kok

843

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:843년

Mil·lenni

Un mil·lenni és una unitat de temps, equivalent a un periode de 1000 anys consecutius. Aquesta pàgina conté els enllaços als diferents mil·lennis de la història humana. Podeu veure la informació més detallada a la pàgina de segles i dècades. Per a períodes anteriors, consulteu els articles; geologia històrica, pleistocè, i paleolitic.
- Els mil·lennis aC
- Mil·lenni X aC
- Mil·lenni IX aC
- Mil·lenni VIII aC
- Mil·lenni VII aC
- Mil·lenni VI aC
- Mil·lenni V aC
- Mil·lenni IV aC
- Mil·lenni III aC
- Mil·lenni II aC
- Mil·lenni I aC
- Els mil·lennis dC
- Mil·lenni I
- Mil·lenni II
- Mil·lenni III

Categoria:Unitats de temps Categoria:Història ja:ミレニアム simple:Millennium

1806

Esdeveniments:

- 25 de març – Ocumare (Veneçuela): Francisco Miranda intenta desembarcar-hi amb tres vaixells, però el rebutgen les forces reials i s'ha de retirar a l'Illa de la Trinitat.

Naixements:

- 20 de maig - Pentonville (Londres, Anglaterra): John Stuart Mill, filòsof anglès (m. 1873).
- 25 d'octubre - Bayreuth (Baviera, Alemanya): Johann Kaspar Schmidt conegut com Max Stirner, filòsof alemany (m. 1856).

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1806년 ms:1806 simple:1806

1648

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVII ko:1648년 ms:1648 simple:1648

Imperi

Un imperi és un gran estat multiètnic, on el poder polític està dominat per una part. (Comparat amb una federació, on els grans estats multiètnics es basen en el consentiment recíproc entre els diferents pobles.) El terme modern prové del llatí imperium degut a l'Imperi romà,fundat en el 31 AC. Tan mateix, el concepte polític efectiu del que és un imperi va néixer alguns milers d'anys abans que els romans. Probablement el primer exemple fos l'Imperi accadi. Un imperi pot tenir diverses formes. Tradicionalment, els imperis eren els regnes d'una monarquia potent, sota el comandament d'un emperador. Historicament, el naixement d'un imperi s'ha degut a què militarment el regne més fort ha conquerit altres regnes i inclosos en els seus territoris creant una unió política més gran. Sovint, aquests estats multiètnics troben força en la unió d'una mateixa religió. Així mateix passà amb la Roma de Constantí. El descobriment del món nou va possibilitar que molts regnes comencesin comdels d'imperialisme amb el model de colonialisme. Sota aquest model hi havia diferents estats subordinats de facto per altres de més potents. Atres problemes del model imperial europeu és la impossibilitat de fosilitzar les fronteres. Els imperis, per tal de durar el màxim de temps possible tendeixen a ignorar la gran diversitat de la seva gent i a reprimir diverses cultures de manera que tot acaba esclatant i partint-se com va passar amb la Índia, que després d'anar-se'n de l'imperi britànic es va dividir primer en l'escició del Pakistan i en acabat de Bangla Desh]. La idea d'"imperi" en el món modern, encara que encara existeix políticament perd coherència semàntica. Així per exemple tot i que la Unió Soviètica va sotmetre molts altres pobles mai va ser per exaltació del seu emperador sinó pretesament per ajudar als altres pobles. En el segle XXI molta gent coincideix a dir que l'únic imperi real que existeix és l'imperi estatunidenc. La primera guerra mundial fou precisament una lluita per la supremacia dels dieferents imperis europeus. Subimperi és un regne que juga a ser un imperi relacionat amb altres potències però que depèn de una altra potència imperial. Per exemple, durant la guerra freda, Cuba i Sud-àfrica van batallar a Angola enlloc de la URSS i els Estats Units respectivament. Alguns títols utilitzats pels caps d'imperis eren cèsar, tsar, emperador o kàiser.

Imperis més importants

Entre els diferents imperis de la història hi ha:
- Imperis americans:
- Imperi asteca
- Imperi inca
- Imperis africans:
- Imperi abissini
- Imperi del Congo
- Imperis asiàtics:
- Imperi accadi
- Imperi àrab
- Imperi gupta
- Imperi japonès
- Imperi mogol
- Imperi mongol
- Imperi meda
- Imperi otomà
- Imperi persa
- Imperi xinès
- Imperis europeus:
- Imperi alemany
- Imperi austro-hongarès
- Imperi bizantí
- Imperi britànic
- Imperi espanyol
- Imperi francès
- Imperi portuguès
- Imperi romà
- Imperi rus
- Sacre Imperi Romano-Germànic
- Imperi suec
- URSS Categoria:Història Categoria:Política

Carlemany

Carlemany (en alemany: Karl der Große, en francès: Charlemagne, en llatí: Carolus Magnus), Rei dels francs, Emperador d'Occident i fundador de l'Imperi Carolingi. Va nàixer l'any 754 i va morir l'any 814 d.C. A la mort de son pare, Pipí el Breu, Carlemany va assumir el tron dels francs junt amb el seu germà Carloman. Al morir aquest poc després, Carlemany va quedar com a únic senyor del Regne Franc. Carloman L'any 800, el Papa va coronar Carlemany com a Emperador d'Occident, la qual cosa va motivar l'immediat refredament de les seues relacions amb l'Imperi Bizantí. A canvi, el Califat Abasida, enemic mortal de l'Imperi Bizantí, li va donar la seua amistat i va enviar una ambaixada a Aquisgrà, la capital de Carlemany.

Política exterior

En política exterior, va mamprendre una sèrie d'agressives campanyes militars destinades a expandir les seues fronteres. D'aquesta manera va sotmetre els llombards i els va fer desaparéixer de la Història. A la Península Ibèrica, va intentar portar la guerra als àrabs, però va haver de conformar-se de crear la Marca Hispànica, en la contornada del que després seria Barcelona. A Alemanya, va sotmetre els saxons, i va portar la guerra fins a Hongria, on va destruir els avars, per sempre.

Política interior

avar] En l'interior, Carlemany va crear el comtat, com a unitat administrativa bàsica de l'imperi, a càrrec d'un comte, i va crear diverses marques, cada una de les quals estava a càrrec d'un marquès. Al mateix temps va crear un cos d'inspectors, els missi dominici, encarregats de mantindre en l'obediència als nobles i les autoritats locals. Per la seua banda, Carlemany va ser un adalil de la cultura, va crear l'Escola Palatina a Aquisgrà i va cridar Alcuí de York per a dirigir-la, un dels erudits més importants del seu temps.

Llegat

El sistema va funcionar bé en vida de Carlemany, gràcies a la seua mà de ferro, però una vegada mort, el seu successor, el dèbil Ludovic Pius va ser incapaç de contindre la desintegració de l'Imperi, el que es dividiria definitivament pel Tractat de Verdú, l'any 843.

Vegeu també

- Dinastia Carolíngia categoria:Reis dels francs ja:カール大帝 ko:카롤루스 대제

814

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle IX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle IX ko:814년

1512

Esdeveniments:

- Conquistament del Regne de Navarra (que eren en mans dels Francesos)

Naixements:

- 5 de març - Rupelmonde (Flandes, Bèlgica): Gerardus Mercator, cartògraf flamenc (m. 1594).

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1512년

Edat mitjana

En la Història d'Europa, l'Edat Mitjana o medieval és el periode intermedi entre l'Edat Antiga i la Civilització Moderna. Se sol considerar que l'edat mitjana dura des de la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476 fins al segle XV. Les dues dates de referència per situar la fi d'aquesta Edat són el Descobriment d'Amèrica el 1492 o la Caiguda de l'Imperi Romà d'Orient, el 1453. El nom va ser posat pels homes del Renaixement com a termes despectiu, era l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural. El sistema econòmic i polític imperant era el feudalisme i l'estructura de la població piramidal, amb els nobles i els clergues manant sobre els vassalls. Destaca el teocentrisme dominant, els centres religiosos eren també focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat. La llengua de cultura i d'intercanvi era el llatí. Europa estava divida en regnes de fronteres canviants i petits ducats, comtats i altres divisions sota el poder de nobles que governaven de manera absolutista sobre el seu territori i els seus habitants. En art, destaquen dos moviments: el romànic i el gòtic. Pel que fa a l'economia, basada en l'inercanvi i el treball agrícola, és important esmentar els gremis, les primeres associacions professionals.

Temes relacionats

- Edat Mitjana al País Valencià Categoria:Edat mitjana ja:中世 simple:Middle Ages

Papa De Roma

El Papa de Roma és el bisbe catòlic i patriarca de Roma, i cap de l'Església Catòlica (que comprèn l'Església Catòlica Romana i les Esglésies Catòliques Orientals). També és el monarca de l'estat de la Ciutat del Vaticà, avui en dia un mini-estat a dins de la ciutat de Roma, però que havia tingut vastes extensions de territori fins a 1870. El govern del Papa s'anomena Pontificat. La seva jurisdicció eclesiàstica s'anomena Santa Seu. El Papa és oficialment bisbe de Roma. Però també ostenta els següents títols: Pontífex de l´Esglèsia Universal, Servent dels Servents de Déu, Patriarca d'Occident, Arquebisbe de la diòcesi romana, Primat d'Itàlia, Vicari de Crist, Sobirà de la Ciutat Estat del Vaticà, successor del Primat dels Apòstols. Extraoficialment també és Pontífex Màxim i Pare dels prínceps i reis. El papa actualment és Benet XVI (Joseph Ratzinger). Benet XVI

Els set punts que ha de seguir un nou Papa

# Adopció d'un nom nou en el moment en què és escollit. # Pèrdua de qualsevol connexió amb el seu país d´origen: li és retirada la nacionalitat i el passaport. # La seva labor diària és supervisada. # Assignació d'un confessor privat; serà l'única persona que pugui absoldre el Papa dels seus pecats. # Ostentació del poder absolut sobre l'Església Catòlica. # Té poder absolut per a modificar normes i lleis de l´Església. # No pot ser jutjat per cap home o tribunal.

Privil·legis d'un nou Papa

# Aprova o suprimeix ordres religiosos. # Concedeix indulgències. # Beatifica o canonitza. # Nomena bisbes i cardenals. # Crea diòcesis. # Funda universitats pontifícies i decreta les seves normes. # Pot publicar obres litúrgiques. # Administra els béns de les fundacions dependents del Vaticà. # Regenta i presideix totes les missions vincul.lades al Vaticà. # Té potestat per a convocar concilis. # Regula les festivitats catòliques. # Publica encícliques sobre qüestions de fe. # Pot promulgar, modificar o eliminar lleis eclesiàstiques. # Té poder per a dispensar dels vots a aquells religiosos que vulguin secularitzar-se. # Falla sentències. El Papa ostenta la infal·libilitat en algunes de les setències, però no en totes. # Pot constituir tribunals per al estudi de causes religioses o assumptes de fe concrets. # Té potestat per a escollir personalment els membres de cada tribunal.

Els símbols del Papa

El més característic és la sotana de seda blanca. També duu un solideu (gorreta blanca). Un altra símbol important és l´Anell del Pescador. Cada Papa té un anell amb un disseny únic i un cop mort, és destruit. Ho complementen la tiara i una gran creu d´or penjada al pit (també se´n diu pectoral). Un antipapa és una persona que es proclama Papa sense haver-ne estat elegit canònicament. Històricament, això ha passat en èpoques de controvèrsia doctrinal en l'Església Catòlica, o quan hi havia dubtes sobre la legitimitat d'algun Papa. L´últim antipapa va ser Fèlix V, (1439-1449). Va ser antipapa durant els pontificats de Martí V i Nicolau V. El Papa no rep cap sou ni tampoc té compte corrent. El cap de l'Església Copta també es anomenat Papa (vegeu: Papa d'Alexandria.)

Elecció del Papa

Quan un Papa mor, el Col·legi de Cardenals assumeix l'autoritat eclesiàstica suprema. Es reuneixen en conclave. Aquesta paraula ve del llatí, de les paraules cum i clavis (amb i clau), que vol dir que els cardenals es reuneixen a porta tancada. El terme també s'aplica al lloc on es celebren aquestes assemblees. Una part del Vaticà, incloent la Capella Sixtina, queda tancada, deixant només una porta oberta sotmesa a constant vigilància. Les habitacions que envolten la capella estan dividides en petits apartaments per proveir una casa a cada cardenal, el seu secretari i un ajudant. El menjar es prepara a l'interior i els cardenals no es poden comunicar amb ningú de l'exterior fins que un Papa sigui escollit. Només els cardenals poden votar, i encara que qualsevol catòlic pot, en teoria, ser designat per elecció, els candidats són seleccionats de forma invariable entre els cardenals. A la Capella Sixtina s'hi realitzen de dues a quatre votacions secretes cada dia, fins que un candidat rep almenys dues terceres parts del sufragi. Tothom pot saber el resultat de cadascuna de les votacions. Després de les votacions del matí i després de les votacions de la tarda, es cremen les paperetes i el fum surt per la xemeneia de la Capella Sixtina. Si el fum és negre, significa que encara no ha estat escollit un nou Papa. Si el fum és blanc, vol dir que ja hi ha un nou Papa. Abans d'anunciar-ho al món, amb el fum blanc, el diaca dels cardenals li pregunta, llavors, d'una manera solemne si accepta o no la seva elecció i, de ser afirmativa la seva resposta, quin nom papal es proposa adoptar. Després un cardenal surt al balcó central de la Basílica de Sant Pere del Vaticà i diu en llatí:Annuntio vobis gaudium magnum: habemus Papam ("Anuncio amb gran joia: tenim Papa"). Aleshores el conclave es dissol.

Objeccions al papat

La posició del papa com a Pontífex Suprem de l'Església Universal és dogmàtica, és a dir, no està oberta al debat ni al qüestionament en l'Església Catòlica. El Primer Concili Vaticà va declarar anatema qualsevol disputa sobre la primacia d'honor i jurisdicció del papa. No obstant això, l'autoritat del papa sí és debatuda fora de l'Església Catòlica; les objeccions difereixen entre les denominacions, però, es poden dividir en (1) objeccions a l'extensió de la primacia del papa i (2) objeccions a la institució del papat. Algunes comunitats cristianes no catòliques, com l'Església Assíria de l'Est, l'Església Ortodoxa Oriental, l'Església Ortodoxa de l'Est, i la Comunió Anglicana, accepten la doctrina de la Successió Apostòlica, i per això, accepten (en diferents graus) la primacia papal d'honor. Però, aquestes esglésies neguen que el papa sigui el successor de Sant Pere, ja que qualsevol bisbe és el successor de Sant Pere, i neguen que Sant Pere hagi estat bisbe de Roma. La primacia, doncs, és el resultat de la posició del papa com bisbe de la capital original de l'Imperi Romà, una definició explícita del Concili de Calcedònia. Aquestes esglésies no accepten, però, la jurisdicció universal del papa ni la seva infal·libilitat. Altres esglésies cristianes no catòliques no accepten la doctrina de la Successió Apostòlica, o els termes jeràrquics d'aquesta, i per això, no accepten la supremacia d'honor en relació amb Sant Pere. Les relacions complexes dels imperis Romà i Bizantí, i altres estats seculars, i els territoris històrics papals d'Itàlia, són el centre de les objeccions, així com el caràcter monàrquic de l'ofici del papa. En el cristianisme occidental, aquestes objeccions, estan relacionades amb la Reforma Protestant, i no accepten l'autoritat del papa. Algunes confessions protestants, fins i tot, consideren que el papa és l'Anticrist.

Altres papes

Un antipapa és una persona que prendre el pontificat sense haver estat elegit canònicament. L'existència històrica dels antipapes ha estat el resultat de controvèrsies doctrinals o de confusions sobre la seva legitimitat. El cap de l'ordre jesuïta ha estat anomenat el Papa Negre, ja que aquest és el color de la seva vestimenta. Els caps de l'Església Copta i de l'Església Ortodoxa Oriental d'Alexandria també són anomenats "papes" per raons històriques. El primer era anomenat "Papa còptic" i el segon "Papa i Patriarca d'Alexandria i tota l'Àfrica".

Articles relacionats

- Llista de papes de Roma

Bibliografia

Secretos vaticanos, d'Eric Frattini. Ed. Edaf, 2003. En castellà.

Enllaços externs

- [http://www.vatican.va/phome_sp.htm| Web de La Santa Seu, (en castellà)] Categoria:Catolicisme Categoria: Papes de Roma als:Papst ja:ローマ教皇 ko:교황 ms:Paus (Katholik) simple:Pope th:พระสันตะปาปา

1648

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVII ko:1648년 ms:1648 simple:1648

Prússia

Prússia fou el més important dels antics estats alemanys, situat al nord de l'antiga Alemanya unificada. La superfície total arribà a ser de 292.800 km² durant el II Reich alemany (1871-1918). La Prússia originària s'originà a les ribes del mar Bàltic als actuals estats de Lituània, Polònia i Rússia, i visqué al llarg de la seva existència una important voràgine expansionista cap a l'Alemanya renana, a l'oest.

Origen

Històricament parlant, trobem els orígens de Prússia a l'actual ciutat de Kaliningrad (en alemany Königsberg), a la riba de la mar Bàltica a l'actual Rússia: el 1226, el duc Conrad de Masòvia, per tal de fer front als múltiples atacs de prussians i borussians, cridà a l'anomenada Orde Teutònica, que combaté als atacants però també desplaçà els qui l'havien sol·licitat. Al llarg dels segles XIII i XIV es visqué un període de repoblament de la zona amb gent portada d'Alemanya i es vestiren nombroses fortaleses a la vegada que es crearen noves ciutats. Al llarg de les nombroses lluites del segle XV, l'Estat Prussià s'hagué de convertir en feu del rei polonès jurant-li fidelitat. El 1525, el gran mestre de l'Orde Teutònica, Albert de Hohenzollern, s'adherí a la Reforma protestant, secularitzà l'Orde i convertí els territoris teutònics d'un estat teocràtic a un ducat hereditari.

Brandenburg i Prússia (1618-1701)

El 1618, a la mort d'Albert-Frederic de Hohenzollern (fill d'Albert de Hohenzollern), el feu polonès de Prússia passà en herència a mans de l'elector de Brandenburg Joan Segimon (d'una altra branca de la família dels Hohenzollern), unint-se així la marca de Brandenburg i el ducat de Prússia. L'enèrgic duc-elector Frederic Guillem I sostragué Prússia del feudatge polonès pel Tractat de Wehlau (1657) i la pau d'Oliwa (1660), tot reforçant-hi els seus poders en detriment de les assemblees de burgesos i de notables. Malgrat les posteriors adquisicions de Pomerània (1648 i 1720), no s'aconseguí fer de Prússia i Brandenburg un sol bloc territorial.

Regne de Prússia (1701-1918)

Frederic III (elector de Brandenburg des del 1688), gràcies al suport de l'emperador Leopold I, esdevingué rei de Prússia l'any 1701 com a Frederic I de Prússia. A partir de llavors començà una cursa d'adquisicions territorials que la portaren l'any 1871 a encapçalar la unificació alemanya. Dins d'aquest segon Imperi Alemany (1871-1918), Prússia va seguir sent un regne, i els seus reis eren al mateix temps emperadors d'Alemanya. Vegeu també: Reis de Prússia

Desaparició de Prússia (1918-1945)

El 1918, després de la Primera Guerra Mundial, Prússia perdé la seva dignitat de reialme i es convertí en l'Estat lliure de Prússia (Freistaat Preußen) dins de la República de Weimar (1919-1933), la primera república alemanya. Durant la Dictadura Nazi (1933-1945), Prússia desaparegué a la pràctica, ja que les Lleis d'Unificació (1933-1935) li prengueren l'autonomia. La unitat territorial anomenada Prússia deixa d'existir l'any 1945 amb els diferents tractats de pau de després de la Segona Guerra Mundial, fruit de la voluntat d'eliminar la possibilitat d'un nou aixecament alemany dirigit per Prússia. Categoria:Alemanya

Guerra dels Set Anys

La Guerra dels Set Anys és un conflicte que va tindre lloc de 1756 a 1763 per determinar el control de Silèsia a Europa així com la supremacia colonial a l'Amèrica del Nord i a l'Índia. La guerra també va tindre com a escenaris la costa d'Àfrica, el Carib i les Filipines. Hi van participar Prússia, Hanover, Portugal i l'imperi colonial de la Gran Bretanya d'una banda, i Saxònia, Àustria, França, Rússia --fins a l'any 1762--, Suècia --des del 1757 fins al 1762-- i Espanya --a partir del 1761--, de l'altra. Aquesta guerra va fer més de 100.000 morts i ha estat considerada per alguns especialistes com una vertadera Primera Guerra Mundial.

El front Europeu

Mentre que l'emperadriu Maria Teresa intenta de reprendre Silèsia --perduda al 1742 i confirmada aquesta pèrdua a la pau d'Aix-la-Chapelle al 1748-- a Frederic II de Prússia, Lluís XV respon a les provocacions marítimes de la Gran Bretanya (captura de vaixells comercials francesos) i sol·licita l'aliança austríaca (consagrada pel matrimoni del futur Lluís XVI amb Maria Antonieta). El 15 de maig de 1756 Anglaterra declara la guerra a França. La guerra comença en sòl europeu quan Frederic II de Prússia, informat de la coalició que s'ha format en contra d'ell, decideix d'atacar Saxònia --aliat d'Àustria--, el 29 d'agost de 1756. Saxònia es ret el 15 d'octubre de 1756, un dia després d'haver-se rendit l'exèrcit saxó. Tot i això, Saxònia va aconseguir de retardar la campanya prussiana. Frederic II de Prússia pren de nou la iniciativa a la primavera de 1757 i avança cap a Praga. Frederic derrota l'excèrcit austríac a la batalla de Praga el 6 de maig de 1757 i posa setge a la ciutat però ha d'abandonar el setge arran de la desfeta prussiana a la batalla de Kolin el 18 de juny. França i Àustria es mobilitzen en contra de Prússia i s'enfronten en dues batalles a l'armada prussiana. A la batalla de Rossbach que té lloc el 5 de novembre, Frederic II derrota la coalició entre França i el Sacre Imperi Romano-Germànic i el 5 de desembre cau derrotada Àustria a la batalla de Leuthen. A la primavera de 1758, Frederic II envaeix Àustria i a l'oest els francesos són batuts a la batalla de Rheinberg i el 23 de juny a la Batalla de Krefeld. A l'oest els russos s'enfronten amb els austríacs a la batalla de Zorndorf el 25 d'agost i els primers acaben per retirar-se del camp de batalla. El 25 de setembre a la batalla de Tornow, els prussians s'enfronten amb els suecs i aquests aconsegueixen de rebutjar sis atacs prussians. El 14 d'octubre els austríacs van sorprendre els prussians a la batalla de Hochkirk. Frederic II hi va perdre molta artilleria però va poder retirar-se'n de manera ordenada. Al 1759 es produeixen algunes desfetes prussianes. Així els russos, dirigits per Saltikov, van derrotar els prussians comandats pel General von Wedell a la batalla de Kay. Malgrat que l'excèrcit de Hanover va derrotar un excèrcit francès de 60.000 hòmens l'1 d'agost a la batalla de Minden, Frederic II va perdre la meitat de l'excèrcit a la batalla de Kunersdorf contra un excèrcit russoaustríac; i a la batalla de Maxen contra els austríacs, Prússia va perdre un cos sencer de 13.500 hòmens. Categoria:Guerres ja:七年戦争

Napoleó I

Napoleó I, (Napoléon Bonaparte (15 d'agost, 1769 - 5 de maig, 1821) Militar i home d'estat francés nascut en Ajaccio, Còrsega un any després de la compra de l'illa a la República de Gènova.

Les primeres campanyes

Napoleó va ser nomenat comandant de l'exèrcit francés en Itàlia en 1796. Va derrotar successivament quatre generals austríacs, les tropes dels quals eren superiors en nombre, i va obligar a Àustria i els seus aliats a firmar la pau. El Tractat de Campoformio estipulava que França podia conservar els territoris conquistats, en què Bonaparte va fundar, el 1797, la República Cisalpina (Venècia), la República Lígur (Gènova) i la República Transalpina (Llombardia), i va enfortir la seua posició a França enviant al tresor milions de francs. El 1798 va dirigir una expedició a Egipte, que es trobava sota domini turc, per tallar la ruta britànica cap a l'Índia. Encara que va conquerir aquest país, la seua flota va ser destruïda per l'almirall britànic Horatio Nelson i el militar francès va quedar aïllat al nord d'Àfrica després de ser derrotat a la batalla del Nil. Bonaparte no es va desanimar davant d'aquest contratemps i es va dedicar a la reforma de l'administració i legislació egípcies: la servitud i el feudalisme van ser abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Els erudits francesos que l'havien acompanyat en el viatge van començar a estudiar la història de l'antic Egipte i a realitzar diverses excavacions arqueològiques. No va aconseguir conquerir Síria el 1799, però va aconseguir una victòria indiscutible sobre els turcs a Abukir. Mentrestant, França feia front a una nova situació internacional: Àustria, Rússia, Nàpols i Portugal s'havien aliat amb Gran Bretanya, configurant la Segona Coalició.

La França napoleònica

Napoleó va decidir abandonar el seu exèrcit i tornar a França per a salvar el país atesa la crisi del Directori. Quan va arribar a París es va unir a una conspiració contra el govern. Bonaparte i els seus companys van prendre el poder durant el cop d'Estat del 9-10 de novembre de 1799 (18-19 de brumari segons el calendari revolucionari) i van establir un nou règim, el Consolat. Segons la constitució de l'any VIII, Napoleó, que havia estat nomenat primer cònsol, disposava de poders quasi dictatorials. La Constitució de l'any X, per ell dictada el 1802, va atorgar caràcter vitalici al seu consolat i, finalment, ell mateix es va proclamar emperador el 1804. L'electorat va mostrar el seu recolzament absolut a cada una d'aquestes reformes. Bonaparte va creuar els Alps amb un exèrcit el 1800 i va derrotar els austríacs en la batalla de Marengo, amb la qual cosa el seu poder va quedar reafirmat. Va entaular negociacions per a restablir la pau a Europa i aconseguir que el Rin fos reconegut com la frontera oriental de França. Així mateix, va firmar el Concordat de 1801 amb el Papa Pius VII, que va calmar els ànims a l'interior del país en posar fi a l'enfrontament amb l'Esglèsia catòlica, originat des de l'inici de la Revolució. Quant a la política interior, Napoleó va reorganitzar l'administració, va simplificar el sistema judicial i va sotmetre a totes les escoles a un control centralitzat. La legislació civil francesa va quedar tipificada al Codi de Napoleó i en altres sis codis que garantien els drets i llibertats assolits durant el període revolucionari, inclosa la igualtat davant de la llei i la llibertat de culte. llibertat de culte

Les guerres de conquesta

llibertat de culte Gran Bretanya, irritada per l'hostilitat de les accions de Napoleó, va reprendre la guerra naval amb França a l'abril de 1803. Dos anys després, Rússia i Àustria es van unir a Gran Bretanya en la Tercera Coalició. Napoleó va descartar el seu pla d'envair Anglaterra i va dirigir els seus exèrcits contra les forces austro-russes, les quuals va derrotar a la batalla d'Austerlitz, el 2 de desembre de 1805. Va conquerir el regne de Nàpols el 1806 i va nomenar rei el seu germà major, Josep; es va titular rei d'Itàlia (1805), va desintegrar les antigues Províncies Unides (hui Països Baixos), que en 1795 havia constituït com República de Batàvia, i va fundar el regne d'Holanda, al front del qual va situar el seu germà Lluís, i va establir la Confederació del Rin (que agrupava a la majoria dels estats alemanys) que va quedar davall la seua protecció. Va ser llavors quan Prússia i Rússia van forjar una nova aliança i van atacar a la confederació. Napoleó va aniquilar l'exèrcit prussià a Jena i Auerstedt (1806) i al rus en Friedland. A Tilsit (juliol de 1807), va establir un acord amb el tsar Alexandre I pel qual es reduïa enormement el territori de Prússia (vegeu Tractats de Tilsit); també va incorporar nous estats a l'Imperi: el regne de Westfàlia, governat pel seu germà Gerònim, i el Ducat de Varsòvia, entre altres. Durant aquest temps Bonaparte havia imposat el Sistema Continental en Europa, que consistia en un bloqueig sobre les mercaderies britàniques amb el propòsit d'arruïnar el poderós comerç de Gran Bretanya. Va conquerir Portugal en 1807 i en 1808 va nomenar el seu germà Josep rei de Espanya, després d'aconseguir l'abdicació de Ferran VII a Baiona i envair el país, deixant Nàpols com a recompensa per al seu cunyat, Joachim Murat. L'arribada a Espanya de Josep Bonaparte va recruar la guerra d'Independència espanyola. Napoleó es va traslladar a Espanya durant un temps i va aconseguir diverses victòries, però la lluita es va reprendre després de la seua partida, prolongant-se durant cinc anys la guerra entre les tropes franceses i les espanyoles (recolzades per Gran Bretanya), tenint un paper fonamental la lluita de guerrilles. Aquest conflicte va suposar un gran desgast humà (s'ha estimat en 300.000 baixes) i econòmic per a França que va contribuir al debilitament final de l'Imperi napoleònic. Bonaparte va vèncer els austríacs a Wagram en 1809, va convertir els territoris conquerits en les Províncies Il·líries (en l'actualitat part d'Eslovènia, Croàcia, Bosnia-Hercegovina, Sèrbia i Montenegro) i va conquistar els Estats Pontificis. Després de repudiar a Josefina, va contraure matrimoni el 1810 amb Maria Lluisa, arxiduquessa d'Àustria i filla de l'emperador Francesc I d'Àustria, pertanyent a la casa d'Habsburg. Amb aquest enllaç vinculava la seua dinastia a la més antiga de la cases reals d'Europa, amb l'esperança que el seu fill, nascut en 1811 i al que va atorgar el títol de rei de Roma com a hereu de l'Imperi, fóra millor acceptat pels monarques regnants. L'Imperi va aconseguir la seua màxima amplitud en 1810 amb la incorporació de Bremen, Lübeck i altres territoris del nord de Alemanya, així com amb el regne d'Holanda, després d'obligar a abdicar al seu germà Lluís I Bonaparte.

L'Europa napoleònica

El Codi Napoleònic es va implantar en tots els Estats creats per l'Emperador. Es van abolir el feudalisme i la servitud i es va establir la llibertat de culte (excepte en Espanya). Li va ser atorgada a cada Estat una constitució en què es concedia el sufragi universal masculí i una declaració de drets i la creació d'un parlament; va ser instaurat el sistema administratiu i judicial francès; les escoles van quedar supeditades a una administració centralitzada i es va ampliar el sistema educatiu lliure de manera que qualsevol ciutadà podira accedir a l'ensenyament secundari sense que es tingués en compte la seua classe social o religió. Cada Estat disposava d'una acadèmia o institut destinat a la promoció de les arts i les ciències, alhora que es finançava el treball dels investigadors, principalment el dels científics. La creació de governs constitucionals va continuar sent només una promesa, però el progrés i eficàcia de la gestió van ser un èxit real. Per a Amèrica Llatina, la figura de Napoleó Bonaparte és fonamental. La seua intervenció en Espanya, les abdicacions de Carles IV i Ferran VII, l'entrega del tron espanyol al seu germà Josep, que va regnar a Espanya i les Índies amb el títol de Josep I; la promulgació de la [http://sources.wikipedia.org/wiki/Constituci%C3%B3n_de_Bayona_de_1808 Constitució de Baiona de 1808], que reconeixia l'autonomia de les províncies americanes del domini espanyol; les seues pretensions de regnar sobre aquells immensos territoris, els habitants dels quals mai van voler acceptar els plans i designis de l'emperador, són elements bàsics per a entendre els moviments d'emancipació i les guerres hispanoamericanes per la seua independència.

La caiguda de Napoleó

Josep I L'aliança de Bonaparte amb el tsar Alexandre I va quedar anul·lada el 1812 i Napoleó va mamprendre una campanya contra Rússia que va acabar amb la tràgica retirada de Moscou. Després d'aquest fracàs, tota Europa es va unir per a combatre'l i, encara que va lluitar amb mestria, la superioritat dels seus enemics va impossibilitar la seua victòria. Els seus menescals es van negar a continuar combatent a l'abril de 1814. En ser rebutjada la seua proposta de renunciar als seus drets en favor del seu fill, va haver d'abdicar, permetent-li conservar el títol d'emperador i atorgant-se-li el govern de la illa d'Elba. L'1 de novembre de 1814 s'inicia el Congrés de Viena. Maria Lluïsa i el seu fill van quedar sota la custòdia del pare d'aquesta, l'emperador d'Àustria Francesc I, i Napoleó no va tornar a veure'ls mai, malgrat la seua dramàtica reaparició. Va escapar d'Elba al març de 1815, va arribar a França i va anar a París després de vèncer les tropes enviades per a capturar-lo, iniciant-se el període denominat dels Cent Dies. Establert a la capital, va promulgar una nova Constitució més democràtica i els veterans de les anteriors campanyes van acudir a la seua crida, començant novament l'enfrontament contra els aliats. El resultat va ser la campanya de Bèlgica, que va concloure amb la derrota en la batalla de Waterloo el 18 de juny de 1815. A París les multituds li imploraven que continués la lluita però els polítics li van retirar el seu suport, per la qual cosa va abdicar en favor del seu fill, Napoleó II. Va anar a Rochefort on va capitular davant del capità del vaixell britànic Bellerophon. Va ser reclòs llavors en Santa Hel·lena, una illa al sud de l'Oceà Atlàntic. Va romandre allí fins que va morir el 5 de maig de 1821.

Enllaços Externs

- [http://www.chateaudefontainebleau.net/ El castell de Fontainebleau] Bonaparte, Napoleó Bonaparte, Napoleó Bonaparte, Napoleó ja:ナポレオン・ボナパルト ko:나폴레옹 보나파르트 simple:Napoleon th:นโปเลียน โบนาปาร์ต

1806

Esdeveniments:

- 25 de març – Ocumare (Veneçuela): Francisco Miranda intenta desembarcar-hi amb tres vaixells, però el rebutgen les forces reials i s'ha de retirar a l'Illa de la Trinitat.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1806년 ms:1806 simple:1806

Casa d'Àustria

La família dels Habsburg, originaris de la Suïssa germànica, són sense cap mena de dubte una de les grans famílies europees ja que des de 1291 i fins a 1918 han detingut de forma ininterrompuda el poder en una gran extensió de territoris europees. La família dels Habsburg o també coneguda d'Àustria ha passat per diverses etapes molt diferent entre elles i lògiques a tenor de la llarga temporal en què han estat presents en la vida pública europea.
- Prínceps Alemanys (1273 - 1519)
- La monarquia universal (1519 - 1700)
- Àustria, gran potència europea (1700 - 1918)

Els Habsburg i Catalunya

La dinastia Habsburg juga un paper decisiu en la història de Catalunya. Per als catalans representava un contrapoder a l'absolutisme dels Borbons francesos. Diverses aliances al llarg de la història de Catalunya entre les potències catalana i austriaca demostren els intents de contrarrestar l'expansionisme unificador borbònic. Per altra banda, l'imperi austrohongarès, com el català, estaba format per diferents terriroris amb costums i lleis pròpies, per contraposició als intents unificadors de la monarquia francesa primer, i castella després. Exemple d'aquestes aliances són:
- A la Guerra de Successió Espanyola del 1700 al 1714 Catalunya pren partit per l'Arxiduc Carles d'Àustria
- La promesa de Carles VII el 1872 de restaurar les constitucions catalanes, que portà a Catalunya a donar suport a la Tercera Guerra Carlina.

Vegeu també

- Sacre Imperi Romano-Germànic (843 - 1648)
- Imperi austrohongarès (1687 - 1918)
- Tercera Guerra Carlina
- Història del Dret català Categoria:Governants Categoria:Edat moderna de Catalunya

Categoria:Història d'Alemanya

categoria:Història d'Europa categoria:Alemanya he:קטגוריה:גרמניה: גאוגרפיה ja:Category:ドイツの歴史 ko:분류:독일의 역사

Wonderland

Catégorie:Album de musique Catégorie:Album musical sorti en 1986 Wonderland est le 1 album studio du groupe anglais Erasure Date de parution : Juin 1986 Classement parmi les ventes de disques :
- Royaume-Uni : n° 71
- Allemagne : n° 16
- États-Unis : non classé Singles extraits de cet album :
- Who Needs Love Like That
- Heavenly Action
- Oh L'Amour Détail des plages (éditions européennes) : 1 - Who Needs Love Like That 2 - Réunion 3 - Cry So Easy 4 - Push Me Shove Me 5 - Heavenly Action 6 - Say What 7 - Love Is A Loser 8 - Senseless 9 - My Heart So Blue 10 - Oh L'Amour 11 - Pistol 12 - Say What (remix) 13 - March On Down The Line (remix) 14 - Senseless (remix)

cheap london hotels blackjack narty wakacje jastrz�bia g�ra praca w anglii

:: RELATED NEWS ::

3001
The 31st century (Gregorian Calendar) comprises the years 3000-3099.

Astronomical events

- December 18, 3089: Transit of Venus

Fiction

- The Guardians of the Galaxy of Marvel

Elements - The Best of Mike Oldfield
Elements - The Best of Mike Oldfield is a compilation album written and mostly performed by Mike Oldfield. A 4CD box version was also released.

Tracklist

# (04:19) "Tubular Bells (Opening Theme)" # (03:45) "Family Man" # (03:36) "Moonlight Shadow" # (04:27) "Heaven's Open" # (04:15) "Five Miles Out" # (04:43) "To France" # (03:54) "Foreign Affair " # (02:50) "In Dulci Jubilo" # (05:07) "Shadow On The Wall" (12" Versio

Adaptive structuration
In management science, Adaptive Structuration describes the theory, first described by Anthony Giddens and expanded and modeled by DeSanctis and Poole, that helps to address the joint evolution of technology and social systems. It emphisizes the social and intrapersonal affects that the use of technology has on groups, as opposed to the technology itself. These interactions can often af

Fulfulde language
The Fula language is a language of West Africa, spoken by the Fula people from Senegal to Cameroon and Sudan. It belongs to the Atlantic branch of the Niger-Congo language family. There are many names for the Fula people and their language. The Vail Pass (elevation 10666 ft) is a high mountain pass in the Rocky Mountains of central Colorado in the United States. The pass sits along the boundary between Eagle and Summit counties, bet

The Young Vic
The Young Vic is a theatre in the The Cut, located in the South Bank area of central London. It specialises in giving opportunities to young actors and directors. The theatre is publicly subsidised and has a high artistic reputation. The Young Vic's name derives from the nearby Old Vic, long one of the most celebrated of London's theatres, which was the fir

Wikipedia:Votes for Deletion/Aspersorium

This page is an archive of the discussion about the proposed deletion of the article below. This page is no longer live. Further comments should be made on the article's talk page rather than here so that this page is preserved as an historic record.
The result of the debate was merge and redirect to Holy water.

Young Vic Theatre
The Young Vic is a theatre in the The Cut, located in the South Bank area of central London. It specialises in giving opportunities to young actors and directors. The theatre is publicly subsidised and has a high artistic reputation. The Young Vic's name derives from the nearby Old Vic, long one of the most celebrated of London's theatres, which was the fir

Turok 3: Shadow of Oblivion
Turok 3: Shadow of Oblivion is a Nintendo 64 and Game Boy Color video game released in August of 2000. It is a sequel to Turok 2: Seeds of Evil.

Storyline

The storyline for Turok 3: Shadow of Oblivion picks up where Turok 2: Seeds of Evil left off when gamers were first introduced to "Oblivion", a monstrous cosmic entity that consumed everything in its path, Oblivion reigned before the birth of

Erie doctrine
The Erie doctrine is a fundamental legal doctrine of Civil procedure in the American legal system that stems from Supreme court Justice Louis Brandeis' watershed opinion in the landmark decision of