:: wikimiki.org ::

Imperi Romà

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

República Romana

Roma durant el regne i la república

ANTECEDENTS DE ROMA.

Roma va tenir el seu origen en un poble del grup indoeuropeu: els Llatins.

ESTRUCTURA SOCIAL I POLÍTICA

La primera estructura social i política dels Llatins va ser la família: el pare (pater famílies), la dona (unides al pare de família pel ritu sagrat de la torta), els fills, les dones dels fills, els fills dels fills, i les filles no casades. De l'agrupació d'algunes famílies del mateix tronc, van sorgir les gens, i d'un conjunt de famílies van sorgir les tribus. La família està formada pels més pròxims (agnados), però a mesura que la família s'estén es forma la gens o raça d'un tronc comú, integrada per la família pròpiament esmentada (adnati) i pels gentils, tots aquells procedents del mateix avantpasat. S'arriba a ser membre de la gens per naixement, per admissió o per entrar a formar part d'una família pertanyent a la gens. Més tard es va admetre també als clients en les gens. Es deixa de pertànyer a una gens per mort, per entrar en una altra gens, o per perdre la ciutadania o la llibertat. Tots els membres de la gens portaven un nom gentilici que se suposava era el del a-vantpassat comú, i realitzaven un culte comú a una divinitat que se suposava protectora de la gens. El cap de cada gens era el pater. Cada gens podia tenir normes especifiques i costums i usos particulars. Cada gens disposava d'un lloc comú d'enterrament. Entre els membres de les gens existia el deure de prestar-se mútuament auxili i d'exercir la tutela sobre els quals no tenien parents agnats; en cas de mort sense parents agnats el pater de la gens era cridat a la successió intestada. Els membres de les gens eren anomenat Patricis (això és, descendents de patres) i també Quirites (guerrers o llancers) i durant molt temps van ser els únics que van gaudir del poder polític i de la plenitud de drets a Roma. La seva extensió i l'augment del poder de l'Estat va provocar la seva desaparició com a entitat política al cap d'uns segles. Cada gens o tribu té un punt comú d'encontre, generalment per al culte religiós (encara que no exclusivament amb aquesta finalitat), punt que constitueix l'embrió de les civitas (ciutats).

LA CIUTAT

La fundació de Roma s'atribueix a tres tribus: els Ramnes, els Ticios i els Lúceres. Aquests tres grups van fundar la Roma Quadrata al turó Palatí. Una altra ciutat fundada per un altre o altres grups al Quirinal, es va unir a la Roma Quadrata, sorgint així la civitas anomenada Roma. Als primers ciutadans romans se'ls anomena Patricis o Patres, perquè o bé són pares de família (Pater famílies) o bé són fills de pares de família vinculats a l'obediència paterna (els fills homes no arribaven a la condició de pare de família fins que el pare moria i s'independitzaven, però es donava per descomptat que arribarien a aquesta condició). Els fills dels Patricis, al complir 17 anys (més tard l'edat va ser rebaixade fins als 14 anys) adquirien la condició de ciutadans plens (amb tal motiu celebraven una festivitat que deixaven de vestir la toga praetexta pròpia dels nois i es col•locaven la toga virilis, pròpia dels homes), però continuaven subjectes a la potestat del pare fins que aquest moria. Als patricis correspon el dret ple de ciutadania: formen el poble i són d'entre els habitants els de classe social més elevada. Els seus drets eren: el sufragi, el desenvolupament dels càrrecs públics polítics o religiosos, el dret a assignació de terres públiques, els drets civils propis de les gens (tutela, successió, potestat ...), el dret de contreure matrimoni amb altres membres de les gens, el dret de patronat, el dret de contractació (l'únic que s'estenia també als no patricis lliures) i el dret a fer testament (el conjunt d'aquests drets constituïa el ius quiritium o ius civitatis). Com deures citarem: el servei militar, i el deure contribuir amb certs impostos al sosteniment de l'Estat.

EL REI

Governa Roma un rei, representant de la institució monàrquica, al qual correspon tot el poder (imperium) i dicta les ordens (dictador), el qual era elegit entre el poble com a cap d'una gran família política (magister populi). Auxilien al rei els lictores, agutzils que el precedeixen en les seves actuacions amb la destral i les vares. En la seva absència els poders administratius corresponien a un delegat (Praefectus urbis). Si el rei no designava successor els ciutadans designaven en l'interregne, per un període de cinc dies, a un Inter rex, i després s'elegia un nou rei, o bé es designava un nou Inter rex per altres cinc dies amb facultat de designar nou cap. Segons Titus Livi al Llibre I d' Ab Urbe Condita a Roma es succeïren set reis:
- Ròmul
- Numa Pompil·li
- Tul·li Hostili
- Anc Marci
- Tarquí Prisc
- Servi Tul·li
- Tarquí el Superb

EL SENAT

Front al rei s'erigeix la institució del Consell de Ancians (Senatus) com a contrapès a la institució real. Els primers senadors són els representants designats per cada gens. Tenen caràcter vitalici. Com el nombre de gens és invariables (les successives famílies sorgeixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integra en alguna de les gens existents) també és invariable el nombre de senadors. No obstant això hi havia una excepció: quan un senador moria el rei estava facultat per nomenar un substitut temporal (fins a la designació del substitut designat per la gens). El costum del nomenament real, acabà concedint a la institució règia l'elecció dels Senadors. El Senat era un òrgan merament consultiu, però com emanació del poble, el rei considerava les seves propostes, i el convocava sovint. Les seves reunions se celebren en el Comitium (Fòrum) en una sala anomenada Bule.

LA CONSTITUCIÓ DE SERVI TUL·LI I LES NOVES DIVISIONS DE POBLACIÓN. LES TRIBUS.

El rei Servi Tuli va establir que el servei a l'exèrcit i el pagament del tributum (quan per raons d'urgència s'impusare) no afectaria sol als ciutadans personalment, sinó que es tindria en compte les seves propietats: Tots els ciutadans que cultiven un domini (Adsidui) o ho posseeixen (Locupletes), siguin o no ciutadans romans, estan obligats a la prestació del servei militar. Els designats per complir les tasques militars s'elegirien entre una nova divisió per propietats. Així els soldats (entre 16 i 60 anys) serien distribuïts en cinc classes:
- 1ª classe: Els que per les seves possessions aportaven una armadura (classici). Corresponia aquesta classe als que posseïen un heredium en ple domini (la meitat de les terres romanes corresponien als heredium posseïts en ple domini, mentre l'altra meitat se n'havia anat fraccionant per successives particions hereditàries o per vendes; un heredium era una finca rústica d'extensió mínima vint iugades, és a dir cinc hectàrees i quaranta centiáreas, és a dir que la mesura romana de la iugada era equivalent a 2700 metres quadrats). Anaven armats amb llança (hasta), elm (galea), cuirassa (lorica), escut (clipeus) i polaines (ocreae). Aquesta primera classe havia de comprar i mantenir un cavall d'on van ser llamados Equite és a dir cavallers.
- 2ª classe: Els que posseïen tres quarts de heredium (és a dir almenys 40500 metres quadrats).
- 3ª classe: Els que posseïen la meitat de heredium (almenys 27000 metres quadrats).
- 4ª classe: Els que posseïen un quart de heredium (almenys 13500 metres quadrats).
- 5à classe: Els que posseïen un vuitè de heredium (almenys 6750 metres quadrats). L'armament de les classes successives era cada vegada més lleuger. Després de les cinc classes estaven els que no posseïen res (capite censi) que col•laboraven en la milícia com fusters, ferrers, músics, etc. Per cada 80 soldats d'1ª classe, havien de sortir 20 de classe 2ª, 20 de classe 3ª, 20 de classe 4ª i 28 de classe 5à. Els soldats eren mobilitzats per a la campanya, i acabada aquesta eren llicenciats. En canvi els cavallers permanecían en l'exercito de manera continuada, i els seus integrants sortien de les famílies de ciutadans amb major riquesa. Les diverses classes formaven la població susceptible d'actuar militarment i es reunien en Assemblea, en l'anomenat Comicis Centuriados (Comitia Centuriata). A fi de facilitar les lleves la constitució de Servi Tuli va dividir la ciutat en quatre circumscripcions territorials anomenades tribus, cadascuna amb una població similar. Els soldats van ser dividits en dues categories: els joves (juniores) entre 16 i 25 anys; i els veterans (seniores), de més de 25 anys. S'estructuraven en Legions, formant una legió 3000 soldats (classes) i 1200 auxiliéss (Velites). Les legions operaven en formacions constituïdes per files de soldats: les quatre primeres files estaven integrades per soldats amb armadura completa (hoplites). Una legió ( 4200 homes) es dividia en centúries (fins a un total de 42). Gairebé la meitat dels homes d'una Legió disposaven d'armadura completa (el nombre de hoplites era de 2000 per cada legió). Altres mil homes eren soldats de 2ª i 3ª classe. La resta, els auxiliars (Velites) eren soldats de 4ª classe (en nombre de 500) i de 5ª classe (en nombre de 700). En una legió havia 1050 homes de cadascuna de les quatre "tribus" que es dividia la ciutat; i en les centúries, cada tribu aportava 25 homes. En aquesta època Roma disposava normalment de quatre legions (dues d'elles en campanya i dos de guarnició). Cada legió comptava amb tres-cents cavallers. Tot el que els soldats guanyessin en la lluita, fossin mobles o immobles, passava a l'Estat romà. Aquest sistema de reclutament pel que fa als béns posseïts, va fer necessari establir un cens de propietats i transmissions, que es revisava cada quatre anys. Un efecte immediat va ser el de dividir a la societat Romana: a la divisió ja existent entre Patricis i Plebeus, s'afegia ara la divisió entre propietaris (els que tenen terra, siguin ciutadans o no) i proletaris (és a dir els que crien fills, majoritàriament plebeus, però també amb alguns ciutadans arruïnats o desposseïts per sucesivas particions). El cens es feia cada quatre anys. A l'any següent es feien sacrificis (Lustrum) i els encarregats del cens o censors resignaven el seu càrrec.

Divisions de la població romana

Gens i cúries

La divisió de la població es feia des de les gens (10 gens = una curia) Les cúries al principi era subdivisions de les tribus fundadores de la ciutat (cada tribu deu cúries) constituint districtes adminis-tratius de la ciutat. Vegeu article gens i cúries

Ciutadans plens, honoraris i clients

A Roma hi havia diversos tipus de ciutadans. Vegeu l'article Ciutadans plens, honoraris i clients

Patricis i plebeus

Les dues classes socials de Roma foren els patricis i plebeus

Impostos romans

Existiren a Roma una gran varietat d'impostos que afectaren els ciutadans. Vegeu Impostos romans

Exèrcit romà

L'exèrcit romà, que tan poderòs va arrivar a ser, va anar creixent poc a poc. Vegeu Exèrcit romà

Justícia romana

La jurisdicció es concentra a la ciutat, i en la fase monàrquica en concret en el Rei, que té el seu "Tribunal" i ordena (ius) en els dies establerts (dies fasti) seient en l'anomenada Cadira Curul (Sella Curulis) auxiliat pels agutzils (lictores), i enfront de les parts litigants (rei). Vegeu Justícia romana

Propietat i contractes a Roma

Segons el dret romà la propietat, fora moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (ínter vius ) o a causa de mort (mortis causa). Vegeu Propietat i contractes a Roma

Religió a Roma

Vegeu:
- Mitologia romana
- Sacerdots romans
- Auguris romans
- Pontífexs romans
- Santuaris i temples romans

Agricultura romana

Els pagesos eren el nucli de la societat romana. Al principi els romans posseïen la terra en usdefruit i la seva riquesa (pecúnia) es mesurava pels ramats, i els estalvis personals eren el peculium (el nombre del bestiar). Més tard es va introduir la propietat privada de la terra. Vegeu Agricultura romana

Indústria romana

Al principi les indústries es van organitzar a Roma en set rams d'activitat o gremis. Mes tard se'n hi van afegir mes. Vegeu Indústria romana

Comerç romà

Per al comerç s'organitzaven mercats diaris, un cada nona és a dir cada vuit dies, anomenats Nundinae. Existían altres mercats periòdics com fires, anomenats Mercatus. Vegeu Comerç romà

Mesures romanes

Els romans pesaven, comptaven i mesuraven en lliures (pes = lliura), asos (tot = as) i peus (pes), tots dividits en dotze unitats (un as = dotze unciae) Vegeu: Mesures romanes (superficie, longitud, pes, solids i liquids i unitat de compte)

Calendari romà

Vegeu Calendari romà

Escriptura romana

L'alfabet va ser importat dels grecs de Sicília i perfeccionat. Vegeu: Escriptura romana

Festes romanes

Els romans tenian nombroses festes, algunes importants com els Ludi Maximi i d'altres poc rellevants. Algunes, com la festa dels morts, encara es celebren avui. Vegeu Festes romanes

LA REPÚBLICA

En circumstàncies històriques poc clares la monarquia romana va ser abolida el 509 aC, i substituïda per la República. Característica del canvi va ser que l'administració de la ciutat i els seus districtes rurals va quedar regulada en el dret d'apel•lar al poble (ius provocationis) contra qualsevol decisió d'un magistrat concernent a la vida o a l'estatut jurídico (asput). L'administració executiva va quedar dotada d'Imperium o poder omnímode el qual tenia un origen religiós que arrencava del propi déu Júpiter.

Els cònsols i els dictadors

Els cònsols en nombre de dos van assumir les funciones del rei. Les seves funcios podien ser exercides per un magistrat unic anomenat Dictador. Vegeu: LLista de cònsols de Roma Vegeu: cònsol romà i dictador romà

Delegació de funcions. Llegats, questors, procònsols, proquestors i propretors

Els cònsols delegaven algunes funcions: Vegeu:
- Llegat romà
- Questor romà
- Procònsol romà
- Pretor romà
- Propretor romà

Els Publicani

Vegeu Publicani

Possessió de la terra

L'ús de les terres públiques, sobretot de les pastures comunals, pertanyia exclusivament als patricis. Amb la República l'exclusió dels plebeus es va mantenir. Els patricis que usaven aquests terrenys de pastures comunals havien de pagar una petita suma (scriptura) percepció que va caure en desús quan el control de les arques públiques va passar als Questors (que eren patricis). Les noves conquestes de territoris van seguir aportant noves terres (ager publicus) amb les quals es van seguir fent repartiments entre els ciutadans pobres i els plebeus, si bé la major part continu en mans de l'Estat (d'aquestes terres publiques arrabassades a les ciutats sotmeses, una part eren terres de cultiu destinades al repartiment, i una altra part estaven dedicades a pastures comunals). Dels terrenys subjectes a repartiment, l'Estat efectuava una parcel•lació i procedia al seu lliurament a plebeus i ciutadans pobres. A poc a poc els repartiments van ser menys nombrosos, i de parcel•les més petites. Amb el temps el repartiment de les terres ja no es va fer mitjançant parcel•les en propietat, sinó mitjançant el sistema de l'ocupació, que permetia a l'ocupant al qual s'entregava, i als seus hereus, gaudi de la terra, però mantenia el dret de l'Estat al retracte sense que calgues justificació, i obligava al posseïdor al pagament d'un delme de les cullites o del cinquè de l'oli i vi, convertint el domini public, de fet, en un sistema de possessió en precari (precarium). L'ocupació de les millors i més grans finques va recaure en els privilegiats o rics, i aviat van deixar de pagar amb exactitud i regularitat el delme o el cinquè degut i en canvi van accedir a les pastures comunals mitjançant concessions individuals que si be no van ser molt freqüents, van acabar per afectar a tots els grans terratinents plebeus. El pagament dels impostos es va recarregar sobre les ocupacions mitjanes o petites, sobre les quals també va recaure l'import que l'Estat deixava d'ingressar per la falta de percepció de la scriptura, mentre que aquestes ocupacions no disfrutaven del dret a les pastures comunals. La disminució i gairebé desaparició d'entregues de noves terres als pobres, va provocar que les terres ocupades haguessin de servir a una família cada vegada més extensa (en el supòsit normal que no es dividissin en casos d'herències). Els grans propietaris van iniciar el procés d'explotació mitjançant l'ús exclusiu d'esclaus, prescindint de jornalers assalariats, colons i precaris, i els llaços de clientela entre el gran propietari i els petits pagesos van desapareixer. Algunes guerres desgraciades i els serveis i impostos que van resultar de les mateixes, van arruïnar als posseïdors de predis mitjans i petits i als mitjans i petits propietaris, que es van veure llançats de les seves terres i possessions, o convertits en assalariats o esclaus d'un nou propietari o ocupant, que generalment era l'antic creditor del propietari o del posseïdor morós. Sovint els petits propietaris o posseïdors, aclaparats pels deutes, es van veure obligats a pagar un arrendament per un termini determinat als seus creditors. Els capitalistes van aprofitar la situació de penúria de la classe posseïdora precarista i dels petits propietaris, i molts d'aquells van adquirir grans propietats (que a vegades van reunir amb les que ja posseïen). Però la majoria dels capitalistes es van convertir en creditors dels petits propietaris o posseïdors, als quals deixaven la possessió de la terra, però tenia a les seves mans la seva persona i els seus béns ja que no podia pagar el deute, i havia de servir al creditor, qui, en cas contrari, s'hagués possessionat de la terra (la Llei Romana havia estat pensada per evitar l'acumulació de deutes i fer que pesessin les càrregues sobre el posseïdor real de la terra, per la qual cosa s'havia rebutjat el sistema d'hipoteca i en cas d'impagament d'un deute la propietat havia de passar immediatament a mans del creditor).

Tribuns del poble

Cap al 500 aC una rebel•lió militar va amenaçar amb fundar una nova ciutat plebea en Crustumerium. Per evitar-lo es van dictar mesures sobre la perduda de la propietat o la possessió a causa de deutes, es van crear colònies i es van entregar terres, i es va establir el Tribunat amb dos Tribuns del poble al capdevant Vegeu Tribun del Poble

Plebiscits romans

Vegeu Plebisicit romà

Nova divisió per tribus (Districtes)

Les quatre primeres tribus o districtes representaven a les antigues circumscripcions de la ciutat i voltants. Altres setze comprenien els camps o Pagaments (Pagi) ocupats des de feia temps per famílies romanes. I l'últim corresponia al districte de Crustumerium, lloc elegit pels plebeus per fundar una nova ciutat. Els votants en les Assemblees de Tribu i els de les Assemblees per Centúries eren bàsicament els mateixos: tots els domiciliats en cada tribu, patricis o plebeus, votaven per tribus, i d'ells els aptes per al servei militar en les Centúries. Però en les votacions per tribus desapareixia la distinció entre grans i petits propietaris, i els rics no votaven els primers. A més els Tribuns dirigien l'Assemblea i les votacions. Aquestes Assemblees per Tribus van ser reconegudes formalment com valides per la Llei Icilia ( 492 aC = 262 de Roma) encara que les seves votacions (Plebi scita = el que agrada al poble) no van tenir força de Llei. Amb el temps, no obstant això, les votacions tribunícies van acabar adquirint rang de llei. El 486 aC ( 268 de Roma) el cònsol patrici Espuri Casio va intentar un repartiment de terres, posar fi al sistema d'ocupacions, i retenir una part de les terres amb un cens a favor del Tresor. Però la noblesa patrícia es va oposar tenaçment i Casio va morir, abandonant-se la Llei, però fent créixer l'oposició dels plebeus que des d'aleshores van aprofitar qualsevol ocasió per incrementar el poder dels tribuns, mentre la noblesa intentava destruir la institución. Cap al 481 aC ( 273 de Roma) es va privar a un dels cònsols (almenys) del dret de designar successor perquè el poble ho elegís en el Comicis Centuriats. El mateix any un Tribú anomanat Gneo Genucio va ser assassinat el mateix dia que anava a llançar l'acusació contra els dos cònsols. Cap al 471 aC ( 283 de Roma) com a molt tard, el numero de Tribuns passà de dos a cinc, potser en ocasió de l'aprovació de la Llei Publilia que va concedir l'elecció dels Tribuns al Comicis Tribunados (Comitia Tributa) prnenetse-la als Comicis Curials. El 457 aC ( 297 de Roma) el nombre de Tribuns va passar de cinc a deu.

Noves institucions del periode repúblicà

- decenvir romà
- Constitució de les dotze taules
- Censor romà
- Questor romà
- Comicis romans
- Tributum
- Lleis Liciniae-Sextiae
- Agricultura romana
- Aristocràcia romana
- Assemblea romana
- Cònsol romà
- Dictador romà
- Pretor romà
- Magistratura curul
- Ordre senatorial romà
- Colònia romana
- Llatins
- Deditici
- Marina romana
- Ciutats dependents de Roma
- Govern romà d'Itàlia
- Censor romà
- Moneda romana
- Justícia romana
- Exèrcit romà
- Policia romana
- Moda romana
- Llibre romà

Administració romana amb la república

Vegeu: Administració romana els segles III i II aC

Llei de Repetundis i altres lleis

L' administració deficient de les províncies va portar a la promulgació de la Llei de Pecuniis Repetundis que preveia el judici dels magistrats (governadors provincials és a dir procònsols) acusats d'administració dolenta i d'enriquiment. Des del 149 aC, a proposta del Tribú popular Lluci Calpurni Pisó Frugi (del qual el fill Calpurni Pisó va ser més tard procònsol a Hispània, on va morir), es va establir que el judici, de portar-se a terme, no ho seria davant les Assemblees, sinó davant una Quaestio perpetua o Comissió permanent, formada per Senadors (els governadors provincials eren també Senadors). El 139 aC es va establir el vot secret en les Assemblees (Llei Gabinia) per a l'elecció de magistratures. El 137 aC es va establir el vot secret per a l'elecció dels Tribunals Populars. El 130 aC es va establir el vot secret per a les iniciatives legislatives. Gairebé simultàniament, el 129 aC, es va obligar als Senadors a renunciar al Equites en ser admesos a les cúries, amb la qual cosa van ser eliminats del Comicis centuriats on figuraven com cavallers (Llei Tabellaria, Lleis de Gabí, de Casi Longí i de Papiri Carbo). Les votacions, no obstant això i la introducció del vot secret, són sempre entre candidats d'idees similars. Tots els joves de la noblesa es llancen a la carrera pública (cursus honorum). Les magistratures menors són abundants, però com les altes magistratures són limitades, per aconseguir-les es precisa desenvolupar el clientelisme i la compra de vots. Es va promulgar també una llei de reclutament, però com era impopular va ser suprimida.

Els Gracos

Vegeu Tiberi Graco i Caius Graco

Els cavallers o ordre eqüestre

El nom de cavallers s'havia donat al principi a aquells que pel seu cens podien formar part de la cavalleria en l'Exèrcit. Després es va estendre als quals posseint una fortuna d'almenys quatre-cents mil sestercios havien de servir a cavall. En ser incompatible el rang senatorial amb el servei en la cavalleria des del 129 a C, els cavallers (Equo Publico) van quedar formant part d'un cos aristocràtic diferent al de l'ordre Senatorial (encara que els curials no senadors i els fills de les grans famílies senatorials van continuar inscrits com cavallers en el comicis centuriats). Es tractava bàsicament d'una potent classe mitjana, sense accés a moltes magistratures, molts membres de la qual tenien una fortuna igual o superior a la d'alguns Senadors. Lògicament van accedir a aquesta classe els rics comerciants i intermediaris (Publicani). Caius Graco va concedir algunes distincions a aquesta classe, distincions honorífiques però que tenien la seva importància a la societat romana, i també altres concessions més reals (com les rendes d'Agafava, cobrades per agents intermediaris, que per Llei serien obligatòriament de la capital, en perjudici dels intermediaris locals; i el que les llistes anuals dels jurats o comissions permanents o extraordinàries, que sortien de l'ordre senatorial, serien concedides als cavallers, excloent-se no sol als senadors, sinó als quals formaven part de les famílies senatorials). La reacció senatorial va establir algunes lleis: que es creessin colònies a Itàlia en lloc de a les províncies; com no havia terrenys aquests serien lliurats a costa dels terrenys comunals en possessió dels Llatins, que a canvi rebien algunes concessions menors (per exemple els soldats llatins no podrien ser apallissats per un oficial romà, sinó només per un Llatí). Aquest va ser l'inici de la contrarevolució, i Caius Graco va morir poc després en les lluites del carrer entre partidaris del Senat (que havien aconseguit l'aliança tàcita dels cavallers) i els seguidors del partit popular. Després d'això el poder va tornar a l'aristocràcia senatorial, mancats els populars d'un líder. Però els cavallers van aconseguir conservar els privilegis adquirits. La fundació de colònies a províncies es va detenir encara que es va permetre la fundació de la colònia de Narvo Martius (Narbona), més enllà dels Alps (118 aC) com a única excepción. S'havia abolit l'import dels arrendaments a l'Estat de les parcel•les, i es va permetre la seva transmissió ínter vius. Es va establir que els ocupants llatins i italians podrien conservar les terres de l'Estat cedides en règim d'ocupació, perdent-se la facultat estatal de ser essencialment revocables. Els Triumvirs van ser suprimits el 119 aC i els ocupants gravats amb una quota destinada a satisfer la Annona o distribució de blat entre el populatxo romà a un preu molt baix. Uns anys després l'Estat va reconèixer el títol d'ocupació convertint les possessions sota aquest títol en propietats privades sense càrregues, prohibint-se per al futur el règim de ocupatio, el qual deuria o bé distribuir-se en lots o bé convertir-se en pastures comunals per a ramaders de entre deu i cinquanta caps (per impedir la seva absorció pels grans propietaris ramaders). Aquestes mesures dictades sota el poder de l'aristocràcia estaven viciades encara que semblaven populars, doncs de fet tot el Ager publicus d'Itàlia que podia ser repartit ja ho havia estat, i en canvi assegurava als antics ocupants que ara disposaven de les terres (aristòcrates gairebé tots entre els romans, així com també entre els aliats llatins e itálicos als quals s'acontentava) la plena propietat. Aviat l'aristocràcia senatorial i els cavallers (en total uns dos mil famílies) es van fer una altra vegada amb les petites propietats camperoles, mitjançant compres legals o forçades. Les rebel•lions d'esclaus es van fer més freqüents. La pirateria es va desenvolupar a les províncies orientals.

Marius i el seu temps

Vegeu Caius Marius

Roma al segle I aC

Vegeu: Roma al segle I aC Categoria:Antiga Roma

Mar Mediterrània

La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.

Principals mars incloses en la Mediterrània

- Mar d'Alborán
- Mar Menor
- Mar Catalana o mar Balear
- Mar Tirrena
- Mar Adriàtica
- Mar Jònica
- Mar Egea
- Mar de Màrmara
- Mar d'Azov
- Mar Negra, sovint considerada a part de la Mediterrània

Illes principals de la Mediterrània

- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest

Estats que limiten amb la mar Mediterrània

- Espanya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Grècia i Turquia, a la ribera nord.
- El Líban, Síria, Israel i el territori de l'Autoritat Nacional Palestina (Franja de Gaza), a l'est.
- Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, a la ribera sud.
- L'estat insular de Malta i, a l'illa de Xipre, la República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (no ha aconseguit el reconeixement intenacional, tret del de Turquia).
- La colònia britànica de Gibraltar.

Pàgines relacionades

- Illes de la mar Mediterrània categoria:Mar Mediterrània Categoria:Mars d'Europa Categoria:Àfrica Categoria:Àsia ja:地中海 ko:지중해 th:ทะเลเมดิเตอร์เรเนียน zh-min-nan:Tē-tiong-hái

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

31 aC

Esdeveniments:

- 2 de setembre - Les forces de Cèsar August derroten les tropes sota el poder de Marc Antoni i Cleopatra a la Batalla d'Actium.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle I aC ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle I aC ko:기원전 31년

1453

Esdeveniments:

- 29 de maig: Constantinoble cau sota domini turc i és la desaparició de l'Imperi Bizantí. Aquesta data es considerada per molts la fi de l'edat mitjana.
- Invenció de la impremta, una revolució en el camp de la cultura.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1453년

Constantinoble

Constantinoble (nom llatí: Constantinopolis; nom grec: Konstantinoupolis o Κωνσταντινούπολη) és el nom antic de l'actual ciutat d'Istanbul a Turquia. Es deu aquest nom a l'emperador romà Constantí en el segle IV. Va ser capital de l'Imperi Bizantí (també anomenat Bizanci) o Imperi Romà d'Orient durant segles, fins a la seua conquesta pels turcs en el segle XV, quan comença l'Edat Moderna i deixa de ser majoritàriament cristiana per a transformar-se en majoritàriament musulmana. Categoria:Imperi Bizantí ja:コンスタンティノポリス ko:콘스탄티노폴리스

Amfiteatre

Un amfiteatre, és una gran edificació descoberta, normalment de planta oval amb terra d'arena la qual estava envoltada per grades. El primer amfiteatre es va construir l'any 59 aC per ordre del màxim pontífex romà i cap d'obres públiques, Cayo Escribonio Curio. Els primers amfiteatres foren fets de fusta, posteriorment es van construir amb pedra. El primer que es va construir parcialment amb pedra va ser el d'August, l'any 30 aC, abans de que aquest arribés a ser el primer emperador de Roma. L'amfiteatre d'August va seguir essent l'únic que no estava construït totalment de fusta a la ciutat de Roma, fins que es va construir el Coliseu l'any 80 dC. categoria:Amfiteatres categoria:Antiga Roma

Aqüeducte

] Un aqüeducte és una construcció feta per l'home per a transportar aigua d'un indret a un altre, evitant desnivells i d'altres accidents geogràfics pronunciats. Els aqüeductes aprofiten la inclinació del terreny per a que l'aigua només flueixi en el sentit desitjat. Els aqüeductes antics més coneguts a Europa són els que encara avui es mantenen, herència de l'Imperi Romà. N'hi ha, per exemple, a Tarragona, Segòvia, i també per Itàlia i França. Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat, atès que s'edificaven per a abastir d'aigua poblacions que, pel seu gran nombre d'habitants, no en tenien prou amb les reserves de què disposaven. Al mateix temps que sorprèn com, no gaudint com aleshores no es gaudien dels avenços tecnològics en matèria de construcció de què avui disposem, siguin construccions més sòlides que algunes actuals. L'estil arquitectònic és sempre molt semblant. A sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeïnt nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la part superior s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual. Categoria:Edificis Categoria:Enginyeria

Conreu

El conreu és fer al sòl, i a les plantes les labors necessàries per que fruitin. En un sentit, més general és l'explotació, i cria de éssers vius amb finalitats científiques, o per negoci. El conreu inclou, com a més principals, les labors de adobar el sòl, sembrar, esporgar, cuir els fruits, cavar, llaurar, i regar.

història

Es creu que l'home primitiu no conreava, ni tenia bestiar, la seva activitat es limitava a caçar, i recollir els fruits que el bosc donava de forma natural. Més tard hauria aprés a conrear aquelles plantes que li donaven aliment, o que li eren útils d'alguna manera. Així hauria aconseguit una certa independència de l'atzar de la natura. Alguns consideren el conreu una de les més grans equivocacions, car, si bé l'ús de tècniques de conreu intensiu permeten d'obtenir un gran rendiment de la terra, i alimentar una població major; aquest mateix conreu acaba empobrint la terra i la diversitat biològica.

Pàgines que s'hi relacionen:

- Conreu biològic
- Conreu hidropònic
- conreu marí

Enllaç extern

- [http://www.ishs.org/icra/ INTERNATIONAL SOCIETY FOR HORTICULTURAL SCIENCE, en anglès] Categoria:Agricultura

August

August (Nascut el 23 de setembre de l'any 63 aC com a Gaius Octauius Thurinus a Roma o Velitrae; † 19 d'agost de l'any 14 dC a Nola, a prop de Nàpols) és considerat el primer emperador romà. Nebot i hereu de Cèsar, s'imposà a la Guerra Civil que hi hagué després de l'assassinat de Cèsar l'any 44 aC. Des de l'any 31 aC governà l'imperi de facto, tot i que fins l'any 27 aC no rebé el títol de princeps de la República per part del Senat, i fundà la Dinastia Julio-clàudia. Sota el lema de reinstaurar la República (restitutio rei publica) ell conduí, de fet, la transició cap a una monarquia amb la forma de principat. El seu govern culminà amb una gran període de pau, el qual se'l coneixeria més tard amb el nom de Pax augusta.

Noms i títols d'August

El nom de naixement d'August fou Gaius Octauius Thurinus. Després de l'adopció testamentària que en féu Cèsar ell acceptà els seus noms Gaius Iulius Caesar, probablement sense posar-hi l'adició, convencional en aquests casos, d'Octauianus. No obstant això, ell fou anomenat Octavi, en els temps de la seva ascenció, en la literatura històrica, per a diferenciar-lo de Cèsar. El títol honorífic dAugust (El de bons auguris), el qual esdevingué el títol fonamental de tots els emperadors romans, li atorgà el Senat el 16 de gener de l'any 27 aC. Aquest fet ha marcat, tradicionalment, l'inici oficial de l'Imperi Romà. En el moment de la seva mort, tots els seus títols eren Imperator Caesar Divi filius Augustus, Pontifex Maximus, Consul XIII, Imperator XXI, Tribuniciae potestatis XXXVII i Pater patriae.
Biografia
La biografia d'August gira, bàsicament, al voltant de dues personalitats antitètiques però perfectes: d'una banda, la d'un jove ambiciós, de vegades un polític ferotge, que en la lluita pel major poder no coneix ni lleis ni escrúpols, de l'altra, la d'un emperador que, una vegada es troba en possessió d'aquest poder, l'usa assenyadament i que, amb el Principat, imposa un nou i durador sistema, després de 100 anys de conflictes civils, el qual enterra definitivament la república romana.
Naixement i joventut
August era fill de Gai Octavi i la seva dona Àtia, una neboda de Juli Cèsar. La família del seu pare pertanyia a l'ordre dels equites, la classe romana dels cavallers, propera a l'aristocràcia. Així doncs, estaven ben situats, però tenien menys importància política. Gai Octavi era, probablement, prestador de diners, però ascendí posicions en el Senat i arribà a ser pretor. Després de la mort del seu pare, l'any 58 aC, el jove August se'n va anar a viure a la finca de la seva àvia Júlia, germana de Cèsar, a Velitrae, i després a casa del seu padrastre Luci Marci Felip. Després, Suetoni atura la seva narració l'any 51 aC, en el panegíric per la mort de la seva àvia, i reprèn la seva biografia l'any 49 aC, any en el qual rep la toga masculina (toga uirilis). toga masculina Juli Cèsar no tenia fills i s'encarregà del seu nebot i li permeté participar, l'any 46 aC, en el seu Triomf amb motiu de la seva victòria a la Guerra Civil. L'any següent el jove August acompanyà al seu oncle valencià a la seva marxa contra els fills de Pompeu a Hispània, on Cèsar, evidentment gràcies a la seva audàcia, s'imposà. Ell degué participar també en la campanya contra els parts com a magister equitum i va ser destinat ja, amb els seus amics Marc Vipsani Agripa i Quint Salvidiè Rufus, a Apol·lonia, a l'actual Albània. Allà li arribà la notícia de l'assassinat de Cèsar. Durant el seu viatge cap a Roma s'assabentà que el seu oncle valencià, el dictador Juli Cèsar, l'havia adoptat mitjançant el testament i que l'havia designat hereu principal dels seus bens privats.
Ascens al poder
Una vegada arribà a Roma, August acceptà el testament així com tots els càrrecs per tal d'unir-los i s'anomenà des d'aleshores ençà com el seu pare adoptiu, Gai Juli Cèsar. En el conflicte entre els partidaris de l'imperi, els quals s'agrupaven al voltant de Marc Antoni, i els republicans, enfrontats des de l'assassinat de Cèsar, ell no tingué cap mena d'importància per a Gai Càssius Longí ni per a Brutus i Dècim Juni Brutus. Marc Antoni reclamà, com a subordinat de Cèsar i com a cònsol de l'any 44 aC, el lideratge del partit de Cèsar. Per tant, es negà, en un principi, a entregar el poder del dictador a Octavi. No obstant això, aquest pagà als llegats de Cèsar i a la població de Roma. Per això, August usà les tropes segrestades d'Apol·lònia, destinades a la guerra contra els parts, però hagué de subhastar-se alguns bens. Aquesta manera de d'actuar li proporcionà ràpidament un bon nombre de seguidors i, per tant, pes polític. L'influent senador i excònsol Marc Tul·li Ciceró, el qual no s'havia assabentat de la conspiració però que simpatitzava amb la causa republicana, sostingué l'aparentment inexperimentat jove, amb l'esperança de poder-lo consolidar com a oponent polític de Marc Antoni. Octavi després el matà. Però es recolzà en alguns consellers erudits com l'acabalat Mecenes i seguí amb els seus plans.
Aliança amb els assassins de Cèsar
Mentre Antoni, l'any 43 aC, lluitava a la Gàl·lia contra Dècim Brutus, Octavi reclutà a Itàlia un exèrcit de veterans de Cèsar i s'apoderà, mitjançant un cop d'Estat, de la ciutat de Roma. Sota pressió militar i a proposta de Ciceró, el Senat li assegurà a Octavi un càrrec militar acceptable per a ambdós, li atorgà el dret de senador i cònsol i li autoritzà l'assumpció de tots els càrrecs 10 anys abans de l'edat legal mínima per a poder assumir-los. Octavi va contreure fins i tot una aliança amb els republicans a partir d'aquell moment. De fet, aquell mateix any Octavi guanyà a Antoni a la Guerra Mutinense juntament amb un exèrcit del Senat sota les ordres dels cònsols Hirti i Pansa. Ambdós cònsols de la República van morir durant la guerra i Octavi reclamà un dels consolats per a ell. Com que el Senat s'hi negava, Octavi l'obligà a elegir-lo com a cònsol, el 19 d'agost de l'any 43 aC, amb l'ajuda de les tropes i la proposta dels assassins de Cèsar. Mentrestant, Antoni tenia cada vegada més legions sota el seu comandament, fins a arribar a tenir les mateixes que tenia abans de la derrota. Per això, mente Octavi es mostrava en l'escenari polític romà com al "venjador" del seu pare adoptiu, s'intercanviaren els papers i Marc Antoni va contreure una aliança amb els líders del partit dels populares, el partit de Cèsar. Aleshores, seguint l'exemple de Cèsar, Pompeu i Cras de l'any 60 aC, Octavi, Antoni i el cap dels genets Lèpid formaren, l'octubre de l'any 43 aC, un Segon Triumvirat, la ratificació del qual fou el casament d'Octavi amb la fillastra d'Antoni, Clòdia.
El Segon Triumvirat
L'aliança de tres homes per al manteniment de l'ordre de l'Estat, tal i com s'anomenava oficialment el triumvirat, es basava en el poder militar dels triumvirs, sota el poder dels quals es trobaven la major part de les legions. Van necessitar la delegació de poders dictatorials durant cinc anys per part del Senat, el 27 de novembre de l'any 43 aC, per a poder consolidar el triumvirat. Com en els temps de Sul·la, s'obriren les llistes de proscripció, les quals, després dels allistaments, van ser anul·lades. Suetoni ens diu clarament que Octavi devia oposar-se des de bon principi a les proscripcions, les quals, però, no va executar amb tanta severitat com els seus companys. Després, i per iniciativa d'Antoni, massacrà als adversaris polítics dels triumvirs, entre els quals hi havia Ciceró. L'any següent Antoni i Octavi van anar a Grècia, on els assassins de Cèsar, Gai Càssius Longí i Marc Juni Brutus, havien reunit les seves forces. La seva derrota a la batalla de Filipos, a Macedònia, la tardor de l'any 42 aC, significà l'enfonsament definitiu de la república romana. La victòria es devia, bàsicament, a l'actuació d'Antoni, la qual va fer créixer la seva importància dins el triumvirat. Després de la victòria a Filipos, els triumvirs van demarcar les seves esferes d'influència, Antoni aconseguí, a més de la Gàl·lia Comata, l'antiga Àfrica. Més endavant, disposà d'una bona proporció de les riques províncies orientals. Lèpid s'adjudicà la província d'Àfrica que li era contemporània, i que, en aquells temps, era el graner de Roma. Octavi aconseguí les dues províncies d'Hispània i l'obligació més difícil, els veterans establerts a Itàlia, és a dir, el triumvir dels quals els governaria a tots en comú. A causa de la repartició de zones d'influència hi hagué expropiacions i desallotjaments per tot l'Estat, i no només per a terratinents en concret, sinó per a tota la població. Per això, Octavi era odiat per tots. Arran d'això, hi hagué algunes diferències entre Octavi i el germà d'Antoni, Lluci, al qual Octavi derrotà en la Guerra Perusiana. Aleshores Antoni, a causa de la derrota del seu germà, tornà a Itàlia, ambdós triumvirs refusaren emprar les legions, no obstant això, lluitaren i renovaren l'aliança. El Tractat de Brindisi de la tardor de l'any 40 aC preveia la boda d'Antoni amb la germana d'Octavi, Octàvia, fet que segellaria el nou pacte. Octavi s'havia casat aquell mateix any, després de la mort de la seva primera esposa Clòdia, amb una parenta del fill de Pompeu, Sext Pompeu. Ella li donà una filla, Júlia, la qual seria el seu únic fill biològic. Però abans del naixement de Júlia ell rebutjà la seva mare una altra vegada per a, l'any 38 aC, prendre com a muller a Lívia Drúsil·la. Per això, l'escàndol s'anà engrandint, perquè Lívia es podia allotjar al seu palau encara que abans ella s'havia divorciat del seu anterior marit, el republicà convençut Tiberi Claudi Neró. Aquesta dona, que es convertí en la seva consellera més íntima, pogué introduir al seus dos fills Tiberi i Drus a la família d'Octavi gràcies al casament. Tot i que Octavi apostà en un principi per Drus com al seu successor, després de la seva mort a Germània designà com a hereu a Tiberi.
Lluita pel poder
Tiberi En el Tractat de Brindisi també hi intervingué Sext Pompeu, l'últim adversari dels triumvirs, el qual, amb la seva flota, encara representava un estimable poder militar oposat al triumvirat. Sext controlava Sicília i, per tant, posava en perill l'arribada del blat de les províncies a Roma, fet que soscavava l'autoritat d'Octavi. Com que Pompeu no abandonava la seva política de bloqueig, tornà a trencar el tractat l'any 38 aC. Aquell mateix any la concessió de poders dictatorials es renovà per cinc anys més. Dos anys després, el 36 aC, el general d'Octavi, Marc Vipsani Agripa, aconseguí guanyar a Pompeu a la Batalla de Naulòquia, al nord de Sicília. Octavi va arribar poc després, derrocà a Lèpid, les tropes del qual estaven plenes a vessar de soldats, i des d'aleshores dominà tota la part occidental de l'imperi. En la lluita entre els triumvirs pel govern en solitari ja només quedava Antoni. Mentre Octavi conduia, des de finals de l'any 35 aC fins l'any 34 aC, un exèrcit ferotge per petites campanyes a Dalmàcia, el seu rival liderava una guerra contra els parts que fracassà. A part d'això, Antoni va establir una relació duradora amb la reina d'Egipte, Cleòpatra, fet que comportà que, l'any 32 aC, ell rebutgés i abandonés a Roma la molt popular Octàvia. Octavi aprofità la conducta d'Antoni hàbilment per a fer-se propaganda. En aquesta situació es trobaven quan, aquell mateix any, Antoni entregà a Cleòpatra i als fills d'ambdós algunes províncies orientals de Roma, la qual cosa el va conduir a perdre qualsevol suport a Roma. Octavi, per tal de fer els seus últims partidaris infidels a Antoni, els intimidà amb un sacrilegi: llegí el testament d'Antoni entregat a les vestals (possiblement falsificat) en públic, en el qual declarava als fills de Cleòpatra els seus hereus. Arran d'això, el Senat declarà la guerra a Cleòpatra i enemic públic a Marc Antoni. Així doncs, Octavi havia aconseguit transformar la lluita contra un rival polític en una guerra de Roma contra un enemic extern. El primer xoc entre ambdós rivals dugué aviat la resolució del conflicte. A la Batalla d'Àccium, que ocorregué a l'entrada del golf ambraci de l'Epir el 2 de setembre de l'any 31 aC, Octavi guanyà a Antoni i Cleòpatra en un enfrontament entre les seves forces i les d'Agripa i Octavi, el qual , presumptament, es marejà a la coberta del seu vaixell durant el combat. L'any següent, amb la conquesta d'Alexandria, l'annexió d'Egipte com a província romana i el suïcidi d'Antoni i Cleòpatra, acabà la guerra entre ambdós pel poder i, tanmateix, un segle de guerres civils romanes. Com a simbol d'aquest fet, que per fi la pau imperava a tot l'Estat, s'enllestí, el 12 de gener de l'any 29 aC, l'arc de triomf del déu romà Janus al Fòrum romà. Aquest fet ocorregué fins a tres vegades en el darrer segle d'història de Roma.
Cèsar August
El 13 de gener de l'any 27 aC començà a Roma un acte d'Estat de diversos dies de duració que oficialment posà fi a l'estat d'excepció de la guerra civil. Amb aquest fet es restaurava, formalment, l'antic ordre de la República, però de fet s'establí un ordre monàrquic completament nou: l'Imperi Romà sota la forma del Principat. A proposta del senador Luci Munaci Planc, el Senat romà entragà a Octavi aquell mateix 16 de gener el nou títol honorífic d'August, el qual acabaria eclipsant el seu nom real. En els anys posteriors a Àccium el nou emperador es topà amb tres grans reptes: la construcció del nou Estat imperial, enfortir tan internament com externament la seguretat de l'imperi i garantir-se la successió, per a assegurar la continuació de la seva obra després de la seva mort. I en aquell acte August ho aconseguí tot, aquell acte no només marcà l'inici dels seus 40 anys de govern com a emperador, sinó que també marcà l'inici d'una nova era de la història de Roma.
La instauració del Principat

El problema
Quan n'Octavi tornà a Roma des de les províncies orientals l'estiu del 29 aC, es trobà amb el mateix problema amb què es trobà Juli Cèsar 15 anys abans: el de crear una organització de l'Estat que fos acceptable per a la ideologia republicana de feia més de 400 anys que proporcionava als romans un bon enteniment dels seus drets i, tanmateix, la realitat era que el poder fàctic, des de feia 70 anys, no depenia ni del Senat, ni dels cònsols ni d'altres institucions republicanes, sinó que depenia dels comandaments de les legions. Des de Màrius i Sul·la fins el Primer i Segon Triumvirat els comandants havien obtingut, cada vegada més, un poder extraordinari. Per això, per fer que aquest poder extraordinari dels dèspotes militars anés a favor del nou l'ordre, calia encabir-los legalment en la, fins aleshores, estructura de l'Estat. El simple restabliment de l'antiga república aristocràtica era impossible per a Octavi amb dos motius que no estaven en dubte: per una banda hi havia l'estrat social que menava la República, els patricis, que havia estat quasi bé destruït per les guerres civils. De l'altra, l'expansió de l'Imperi necessitava d'un gran nombre de legionaris. Recaigué doncs en l'Imperi la tasca d'unir la majoria de les milícies romanes.
La solució
Després de l'anarquia de les dècades anteriors, els romans - tradicionalment oposats contra tot tipus de poder en mans d'un sol home - estigueren disposats a posar tot el poder militar en mans d'una sola persona. Llavors n'August s'avança, però prou intel·ligentment com per no reclamar el títol de rei, sinó que buscà unir totes les forces republicanes al voltant seu, cosa que no li donava poders reials però que li permetia al mateix temps presentar-se com el cabdill de la República. Com ja havia demostrat en el combat contra en Marc Antoni, va tornar a mostrar que era un mestre de la propaganda. Cap al final de la seva vida va fer aquesta descripció de la seva direcció: : En el meus sisè i setè consulat (és a dir: 28 i 27 aC), després que hagués posat fi a la guerra civil, jo, que havia arribat al poder amb el màxim recolzament públic, vaig portar l'Estat fora de la meva influència i de nou a la lliure el·lecció del Senat i del poble romà. Per això, essent la meva recompensa, vaig ser anomenat August per decisió del Senat. (...)

Realität und Propaganda

27 In der Tat suchte Octavian gleich nach seiner Rückkehr die Unterstützung der alten Adelsgeschlechter und ging daran, das Ansehen der republikanischen Institutionen zu stärken. So ließ er aus dem Senat 190 Mitglieder ausschließen, die als nicht standesgemäß galten. Gleichzeitig füllte er die gelichteten Reihen des Senatsadels wieder auf, indem er verdiente Personen in den Patrizierstand erhob. Er selbst nannte sich – betont bescheiden – princeps senatus, Erster des Senats, ein Titel den es früher schon gegeben hatte und lediglich einen primus inter pares meinte, einen Ersten unter Gleichen. Daraus entwickelte sich die Bezeichnung Prinzipat für die augusteische Herrschaftsform, die etwa so viel bedeutet wie „Herrschaft des ersten Bürgers“. Großen Eindruck bei der Bevölkerung Roms machte der neue Princeps Ende des Jahres 28 v. Chr., als er alle Gesetze aus der Zeit des Triumvirats aufheben ließ. Am 13. Januar 27 v. Chr. schließlich, dem ersten Tag des Staatsakts, legte Octavian die gesamte außerordentliche Militärgewalt über die Provinzen zurück in die Hände des „gereinigten“ Senats. Damit bildete dieser wieder das zentrale Herrschaftsorgan. Die Republik war formal wiederhergestellt. Allgemein war von der res publica restituta die Rede. Soweit stimmten die Tatsachen mit Augustus’ propagandistischer Version überein. Gleich am nächsten Tag aber übertrug der Senat die Herrschaft über die Hälfte der Provinzen wieder an Octavian – und zwar die Hälfte derer, die an den Rändern des Imperiums lagen und in denen daher das Gros der Legionen stand. Da Octavian – vertreten durch Legaten – die Befehlsgewalt über sie behielt, blieb er also Militärmachthaber, nun aber im Rahmen der Gesetze. Das Reich gliederte sich fortan in kaiserliche und senatorische Provinzen. Doch mit der konsularischen Gewalt auf Lebenszeit erlangte Augustus 19 v. Chr. auch gegenüber den Statthaltern der letzteren die Weisungsbefugnis. Ein weiteres republikanisches Element der neuen Staatsordnung war die Rückkehr zur jährlichen Neubesetzung der Magistrate. Eines der zwei Konsulate allerdings nahm der Princeps in den nächsten Jahren regelmäßig für sich in Anspruch. Dies änderte sich mit der Revision der Prinzipatsverfassung am 1. Juli 23 v. Chr. Bis auf zwei Jahre verzichtete Augustus von da an auf das Konsulat. Statt dessen ließ er sich auf Lebenszeit die tribunizische Gewalt übertragen, also nicht das Amt des Volkstribunen, sondern „nur“ dessen Amtsbefugnisse. Damit gewann er das Recht, Volksversammlungen einzuberufen, Gesetze vorzuschlagen und sein Veto gegen Senatsbeschlüsse einzulegen. Letztlich war der Prinzipat also eine verschleierte Monarchie, ein komplizierter, fein austarierter Kompromiss: Augustus verzichtete auf die absolute Macht, ließ vielmehr den Senatsadel daran teilhaben, behielt aber gleichzeitig alle wichtigen Funktionen in Staat und Militär in seiner Hand.

Verleihung des Namens Augustus

Der Ehrenname Augustus, der Erhabene, den der Senat Octavian am letzten Tag des Staatsakts vom Januar 27 v. Chr. verlieh, erinnerte an das augurium, eine Kulthandlung zur Deutung des Willens der Götter, die der Sage nach schon Romulus vorgenommen hatte. Der Name setzte seinen Träger also mit dem legendären Gründer der Stadt Rom gleich und verlieh der obersten politischen Gewalt im Staat eine sakrale Aura, wie sie die Konsuln zu Zeiten der Republik nie besessen hatten. Weiter verfestigt wurde diese Entwicklung als im Jahre 13 oder 12 v. Chr. Marcus Aemilius Lepidus starb, Augustus' einstiger Kollege im Triumvirat, der nach seiner Entmachtung mit dem Amt des Pontifex Maximus abgefunden worden war. Augustus übernahm damals auch diese Funktion und war nun zugleich oberster Priester des römischen Staatskultes. Schließlich, im Jahre 2 v. Chr. ernannte der Senat Augustus zum pater patriae, zum "Vater des Vaterlands", ein Titel, auf den er besonders stolz war. Denn er war mehr als eine bloße Ehrenbezeichnung. Vielmehr führte er jedermann vor Augen, dass dem Kaiser gegenüber allen Reichsangehörigen die gleiche Autorität zustand wie jedem römischen Familienoberhaupt, dem pater familias, über die Seinen.

Akzeptanz der neuen Ordnung

Die Neuordnung des Staatswesens wurde von den Römern nicht widerspruchslos hingenommen. Insbesondere die patrizischen Familien des alten Senatsadels, die Augustus als Emporkömmling ansahen, konnten sich mit ihrer Entmachtung nur schwer abfinden. Einige Quellen berichten, dass Augustus sich in der Zeit nach seiner Rückkehr aus dem Osten nur mit einem Brustpanzer unter der Toga in den Senat wagte und Senatoren nur einzeln und nach eingehender Leibesvisitation empfing. Verschwörungen wie die von Maecenas' Schwager A. Terentius Varro Murena und des Fannius Caepio, die im Jahr 23 oder 22 v. Chr. aufgedeckt wurde, zeigen, dass Augustus' Politik noch lange Zeit erheblichen Widerstand hervorrief. Da der Zeitpunkt der Verschwörung nicht genau datiert werden kann, ist bis heute ungeklärt, ob sie auslösender Faktor oder Folge der im Jahr 23 erfolgten Neujustierung der Prinzipatsordnung war. Dass das neue Herrschaftssystem schließlich doch akzeptiert wurde, lag sicher nur zum Teil daran, dass Augustus den republikanischen Institutionen und den althergebrachten Rechten und Sitten, dem mos maiorum, seinen Respekt erwies. Die Römer konnten sich zwar sagen, dass die alte Republik und ihre Institutionen der Form nach weiterhin bestanden, aber die politisch Interessierten dürften Augustus' Propaganda sicher durchschaut haben. Ausschlaggebend war am Ende die schlichte Tatsache, dass der Prinzipat funktionierte – ganz im Gegensatz etwa zu den Ordnungsmodellen Sullas oder Caesars – und dass es zu Augustus keine realistische Alternative gab. Ein weiterer, nicht zu unterschätzender Faktor für den Erfolg der neuen Herrschaftsordnung war die Zeit: Augustus regierte nach der Erringung der Alleinherrschaft noch mehr als 40 Jahre, länger als jeder seiner Nachfolger. Die Römer gewöhnten sich in dieser langen Zeit an die Herrschaft des Ersten Bürgers. Als der Kaiser starb, waren kaum noch Römer am Leben, die die alte Republik noch bewusst erlebt hatten. So setzte mit der Errichtung des Prinzipats eine lange Periode des inneren Friedens und des Wohlstands ein. Augustus’ neue Ordnung sollte 300 Jahre – bis zur Herrschaft Diokletians – Bestand haben.

Wirtschaftliche und gesellschaftliche Neuordnung

Eine ebenso anspruchsvolle Aufgabe wie der Umbau der Staatsverfassung war die innere und äußere Stabilisierung des Reichs, seine wirtschaftliche Erholung, die Wiederherstellung von Recht und Ordnung in Rom und den Provinzen und die Sicherung der Grenzen. Die Voraussetzungen für einen allgemeinen Wirtschaftsaufschwung waren nach Actium besser denn je in den vorangegangenen Jahrzehnten. Augustus konnte mehr als ein Drittel aller Legionen (von denen es nun nach dem Ende des Bürgerkriegs etwa 70 gab) entlassen – insgesamt etwa 80.000 der 230.000 Mann, die 31 v. Chr. noch unter Waffen gestanden hatten. Ein solch gewaltiges Heer wäre ansonsten auch zu groß und zu kostspielig gewesen, zumal es eine potentielle Gefahr dargestellt hätte, derart viele Soldaten unter Waffen zu belassen. Anders als 12 Jahre zuvor musste er für die Abfindung der Veteranen nicht auf Konfiskationen zurückgreifen, sondern konnte die ungeheure Beute, die ihm mit dem ägyptischen Staatsschatz in die Hände gefallen war, für Landkäufe nutzen. So entstand in Italien und den Provinzen eine breite Schicht ihm ergebener Bauern. Auch seine Anhänger in Rom – etwa im neuen Senat – wurden mit Geld und Posten bedacht. Augustus schuf selbst die neuen Gesellschaftsschichten, auf denen die Staatsordnung des Prinzipats ruhen sollte.

Neuordnung der Provinzen

Staatsschatz In die Provinzen, die bis dahin immer wieder von Kontributionen, Truppenaushebungen und durchziehenden Heeren heimgesucht worden waren, kehrte allmählich ein gewisser Wohlstand zurück, denn der Prinzipat stellte Rechtssicherheit her und verhinderte vor allem die bis dahin übliche Ausplünderung durch ehemalige Magistrate der Republik. Diese hatten sich in den Provinzen stets für die Kosten schadlos gehalten, die ihr politisches Engagement in Rom verursachte. Der Geschichtsschreiber Velleius Paterculus drückte es wenige Jahre nach Augustus' Tod so aus: "Die Äcker fanden wieder Pflege, die Heiligtümer wurden geehrt, die Menschen genossen Ruhe und Frieden und waren sicher im Besitz ihres Eigentums". Selbst Tacitus, einer der schärfsten Kritiker der Prinzipatsordnung, sah darin ihr größtes Verdienst. Anfangs übernahm der Kaiser die Neuordnung der Provinzen noch selbst. Bereits im Sommer des Jahres 27 v. Chr. brach er zu einer mehrjährigen Inspektionsreise durch den Nordwesten des Reiches auf. Gallien war seit der Eroberung durch Caesar sich selbst überlassen geblieben. Nach der Ordnung der Verhältnisse dort eroberte Augustus diejenigen Gebiete im Norden der iberischen Halbinsel, die bis dahin noch nicht zum Reich gehört hatten, und gliederte sie der Provinz Hispania Tarraconensis ein. Auf der Rückreise nach Rom im Jahr 23 v. Chr. erkrankte Augustus so schwer, dass seine Umgebung bereits mit seinem Tod rechnete. Er überlebte schließlich, entschloss sich aber, seine Legionen künftig nicht mehr persönlich zu führen.

Konservative Sittenpolitik

23 v. Chr. Zu einem Kennzeichen der Herrschaft des Augustus wurde auch eine Rückbesinnung auf althergebrachte Sitte und Moral. Im Jahr 19 v. Chr. ließ sich Augustus vom Senat die cura morum, die Sittenaufsicht übertragen. Im Jahr darauf ließ er in den Leges Iuliae etwa die Strafvorschriften für Ehebruch verschärfen und eine allgemeine Pflicht zur Ehe einführen. Er selbst hatte in den Jahren seines Aufstiegs nicht eben ein Muster altrömischer Tugenden abgegeben – die erzwungene Scheidung seiner Frau Livia von ihrem früheren Mann war dafür nur das hervorstechendste Beispiel. Nun aber sah er in der Betonung traditioneller Werte ein Mittel, die geistigen Verheerungen der Bürgerkriege zu heilen. Würde und Autorität des Princeps erforderten natürlich, dass Augustus und seine Familie mit gutem Beispiel vorangingen. Dies führte schließlich zum Zerwürfnis mit seiner Tochter Julia, die sich der altväterlich-keuschen Moral nicht unterwerfen wollte. Im Jahr 2 v. Chr. ließ ihr eigener Vater sie vor dem Senat des Ehebruchs anklagen und auf die kleine Insel Pandateria verbannen. Neun Jahre später, 8 n. Chr., ereilte den Dichter Ovid, den Autor der Ars amatoria ("Liebeskunst"), das gleiche Schicksal: Er wurde nach Tomis am Schwarzen Meer verbannt. Das propagandistische Bild vom Princeps als treusorgendem altrömischem Patron, der über das Wohl der Seinen wacht, fand ihren sichtbaren Ausdruck in einem umfangreichen Bauprogramm in Rom. Dazu gehörten Zweckbauten wie Aquädukte und eine riesige Sonnenuhr, vor allem aber Repräsentationsbauten wie das Augustusforum, das Marcellustheater und zahlreiche Tempel, die dazu dienten, den Römern Macht und Autorität des Augustus vor Augen zu führen. Der Kaiser spricht in seinem Tatenbericht von 82 Tempeln, die er in einem Jahr habe instandsetzen, Vergil in der Aeneis von 300 Tempeln, die er insgesamt habe bauen lassen.

Außenpolitik und Grenzsicherung

Augustus Außenpolitik wurde lange als defensiv beurteilt. Historiker des 19. Jahrhunderts sahen in ihr nur eine Arrondierung und Sicherung der Reichsgrenzen. Zu dieser Sicht trug unter anderem die Tatsache bei, dass Augustus den Plan Caesars zu einem Feldzug gegen das Partherreich nicht wieder aufnahm. Eine militärische Machtdemonstration gegenüber dem Nachbarn im Südosten genügte, um diesen im Jahr 20 v. Chr. zu einer vertraglichen Grenzregelung und zur Herausgabe der in der Schlacht bei Carrhae 53 v. Chr. erbeuteten, symbolträchtigen Legionsadler zu veranlassen. In Rom wurde als großer militärischer Sieg propagiert, was in Wirklichkeit eine friedliche Lösung darstellte. Die Eingliederung Ägyptens verlief weitgehend problemlos. Im Jahr 25 v. Chr. gewann Rom die neue Provinz Galatia in Kleinasien aufgrund einer testamentarischen Verfügung des letzten Galater-Königs Amyntas. Zudem geriet eine Reihe neuer Klientelstaaten wie Armenien, Kappadokien und Mauretanien in Abhängigkeit von Rom. Dennoch ließ sich die These von der prinzipiell friedlichen, defensiven Außenpolitik nicht aufrecht erhalten. Kein republikanischer Feldherr und kein Kaiser hat dem Römischen Reich so große Territorien einverleibt wie Augustus – und dies vor allem durch kriegerische Eroberungen. Nachdem 17 v. Chr. bei den Saecularfeiern in Rom noch die Friedensordnung des Prinzipats gefeiert worden war, ging das Reich im darauffolgenden Jahr wieder zur Offensive über. Der Grund dafür ist bis heute ungeklärt. Womöglich fing als kleinere Grenzstreitigkeit mit germanischen Stämmen an, was mit ausgedehnten militärischen Operationen an den nordöstlichen Grenzen und der Eingliederung von nicht weniger als fünf neuen Provinzen endete. Von der Ostgrenze Galliens, den Alpen und dem dalmatinischen Küstengebirge wurde die Reichsgrenze bis zu Donau und Rhein, zeitweise sogar bis zur Elbe vorgeschoben. Südlich der Donau entstanden die neuen Provinzen Raetia, Noricum, Pannonia, Illyricum und Moesia. In diese Zeit fällt beispielsweise die Gründung der Stadt Augsburg (antiker Name: Augusta Vindelicorum) im Jahr 15 v. Chr.. An der strategisch wichtigen Via Claudia Augusta gelegen, wurde der Ort später zur Hauptstadt der Provinz Raetien. Augsburg ist eine von vielen Städten, deren Namen auf den Kaiser zurückgeht. In einer militärischen Katastrophe endete allerdings die Eroberung des rechtsrheinischen Germanien. Diese Eroberung war schon unter Augustus' Stiefsohn Drusus weit gediehen und wurde nach dessen Tod in Mainz im Jahr 9 v. Chr. von Tiberius erfolgreich weitergeführt. Im Jahr 9 aber vernichtete ein von dem Cheruskerfürsten Arminius initiiertes Bündnis germanischer Stämme in der Schlacht im Teutoburger Wald drei ganze römische Legionen unter dem Befehl des Publius Quinctilius Varus. Die schwere Niederlage hatte zunächst einen verlustreichen Kleinkrieg und schließlich den Rückzug der Römer auf die Rhein-Donau-Linie und den Limes zur Folge.

Regelung der Nachfolge

Obwohl Augustus in fast allen Quellen zu seinem Leben als gutaussehender Mann geschildert wird, war er seit seiner Kindheit von schwacher Konstitution. Er überlebte mehrere schwere Krankheiten wie die im Jahre 23 v. Chr. nur knapp und konnte nicht damit rechnen, das für die damalige Zeit sehr hohe Alter von fast 76 Jahren zu erreichen. Für sein Bestreben, der neugeschaffenen Herrschaftsordnung Dauer zu verleihen, stellte die Erbfolgeregelung daher eine zentrale Aufgabe dar. Während seine Frau Livia einen ihrer Söhne von Tiberius Claudius Nero auf dem Thron sehen wollte, verfolgte Augustus den Plan, die Nachfolge in der eigenen, julischen Familie zu sichern. Da der Kaiser keine Söhne hatte, zwang er seine Tochter Julia, nacheinander mehrere Nachfolgekandidaten zu heiraten. Julia Dies war im Jahr 25 v. Chr. zunächst Marcellus, der Sohn seiner Schwester Octavia und ihres ersten Mannes. Die Bevorzugung seines Neffen führte offenbar zu zeitweisen Spannungen zwischen Augustus und seinem Feldherrn Agrippa, der sich selbst begründete Hoffnungen auf die Nachfolge machte. Doch Marcellus starb kaum 20-jährig Ende des Jahres 23 v. Chr. und Agrippa galt nun als unumstrittener Nachfolgekandidat. Augustus drängte den alten Freund im Jahr 21 v. Chr., sich von seiner Frau scheiden zu lassen und die 25 Jahre jüngere Julia zu heiraten. Die beiden hatten zwei Töchter und drei Söhne, Gaius Caesar, Lucius Caesar und den nachgeborenen Agrippa Postumus. Als Agrippa 12 v. Chr. starb, ruhten Augustus' Hoffnungen auf den beiden älteren Enkeln, die er durch Adoption an Sohnes statt angenommen hatte. Er befürchtete jedoch, dass Livia und sein Stiefsohn Tiberius die Kinder bei seinem Tod übergehen oder gar beseitigen könnten. Daher zwang er nun auch Tiberius, sich von seiner Frau Vipsania, einer Tochter Agrippas, zu trennen, Julia zu heiraten und sich zum Schutz der beiden jungen Prinzen zu verpflichten. Augustus scheint sich damals weder Tiberius noch dessen Bruder Drusus, zu dem er ein besseres Verhältnis hatte, als Nachfolger gewünscht zu haben. Mit Tiberius, der die erzwungene Ehe mit Julia als Qual empfand, kam es schließlich zum Zerwürfnis. Der Stiefsohn legte