:: wikimiki.org ::

Irlanda

Irlanda

Irlanda (Éire en gaèlic irlandès) és una illa europea de l'Atlàntic Nord que forma amb Gran Bretanya, Man i d'altres illes, l'Arxipèlag de les Illes Britàniques. Políticament es troba dividida entre la República d'Irlanda, estat membre de la Unió Europea, i el territori d'Irlanda del Nord, integrat en el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.
Història
Irlanda fou poblada ja fa uns 9.000 anys. En la segona meitat del I milenni a.C., fou ocupada pels celtes, que deixaren l'idioma (gaèlic irlandès) i la cultura. Irlanda romangué fora de l'imperi romà, però cristianitzada en el segle V d.C., esdevingué ún important centre cultural durant els segles VI i VII. El període floreixent de la civilització irlandesa entra en decadència, amb les successives invasions de pobles nòrdics (incursions marítimes víkingues en el segle X, invasió dels normands del Regne d'Anglaterra a partir del segle XII). A partir del segle XIII, Irlanda queda sota la influència anglesa, com demostra el predomini actual que té l'anglès en relació al gaèlic irlandès. Amb la independència de la major part de l'illa, però, Irlanda ha experimentat, especialment en les darreres dècades del segle XX, un creixement econòmic que la fa un dels països amb millors perspectives de l'Europa contemporània.
Vegeu també

- República d'Irlanda: article centrat an l'estat independent irlandès.
Enllaços externs

- [http://www.catalansadublin.com/ Casal Català a Dublin] Categoria:Irlanda Categoria:Illes ja:アイルランド島 simple:Ireland zh-cn:爱尔兰岛 zh-tw:愛爾蘭島

Gran Bretanya
Gran Bretanya és l'illa més important de les Illes Britàniques. Està composta per tres nacions, Anglaterra, País de Gal·les i Escòcia, que conformen, conjuntament amb Irlanda del Nord, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit En conjunt, Gran Bretanya té 229.335 km2. La capital d'Anglaterra i del Regne Unit és Londres (London), mentre que Cardiff (Caerdydd) i Edimburg (Edinburgh) són les capitals de Gal·les i Escòcia respectivament. Segons la font oficial, http://www.statistics.gov.uk/glance/default.asp, la població de Gran Bretanya el 2001 era de 57 103 927 persones (Anglaterra, 49.138.831; Escòcia 5.062.011; i País de Gal·les 2.903.085). Completa el Regne Unit Irlanda del Nord, amb 1.685.267 habitants. El punt més elevat de l'illa és la muntanya escocesa Ben Nevis (1.343 m), i el riu més llarg, el Severn (336 km; en gal·lès, Hafren) neix a Ceredigion a l'oest de Gal·les. Categoria:Regne Unit ja:グレートブリテン島 simple:Great Britain

Man

Man (Ellan Vannin en manx) és una petita illa de la mar d'Irlanda que forma, amb Gran Bretanya, Irlanda i d'altres illes, l'Arxipèlag de les Illes Britàniques. Pertany a la Corona del Regne Unit (British Crown Dependency). Tradicionalment s'hi parlava manx, si bé el seu darrer parlant nadiu morí el 1974, i ara hi domina l'anglès (tot i certs intents de revifalla).

Lligams

- [http://www.iomguide.com/ Isle of Man Guide ] Website sobre l'illa
- [http://www.manxies.net/forums Manxies.net forums] La parla de l'illa.
- [http://maps.google.com/maps?ll=54.201050,-4.550400&spn=0.522537,0.764923&t=k&hl=en Google Maps Satellite Photo]
- [http://www.manxforums.com Manx Discussion Forums ] Forum de Man
- [http://www.isle-of-man.com/places.shtml Informació de Llocs de l'illa]
- [http://groups.yahoo.com/group/IsleofMan/ IsleofMan Email group ]amb fotografies i adreces de l'illa
- [http://www.gov.im Manx Government Website] Cobreix diversos aspectes de la vida a Man, com la pesca o la legislació financera
- [http://www.tynwald.org.im Tynwald.org] Govern de Man
- [http://www.manxradio.com/ Manx Radio] Ràdio de l'illa
- [http://www.corpun.com/manx.htm Birching in the Isle of Man 1945-1976] Sobre alguns càstigs a l'illa.
- [http://www.manxscenes.com/ Manx Scenes.com] Llibreria fotogràfica
- [http://www.isle-of-man.com/manxnotebook/ Manx Notebook] Arxiu d'Història de Man
- [http://www.isleofmanaccommodation.com/ Isle of Man Accommodation]
- [http://www.manxradio.com/webcammap.aspx Isle of Man Webcams] Via Manx Radio Website.
- [http://www.cia.gov/cia/publications/factbook/geos/im.html The World Factbook listing for the Isle of Man]
- [http://travel.holidays.com/#isleofman Viatges a l'illa de Man - Links] Categoria:Regne Unit Categoria:illes ja:マン島 ko:맨 섬 zh-min-nan:Mannin

Illes Britàniques

Les illes Britàniques (en anglès the British Isles, en gaèlic na hOileáin Bhriotanacha) és el nom tradicionalment emprat per identificar l’arxipèlag d’illes al nord-oest de la costa europea consistents en la Gran Bretanya, Irlanda i moltes altres illes menors que hi són properes.

Geografia

Les illes Britàniques són separades de l’Europa continental per la mar del Nord a l´est i pel canal de la Mànega al sud, mentre que a l’oest i al nord limiten amb l’oceà Atlàntic. La mar d’Irlanda en separa les dues illes majors. La superfície de l'arxipèlag és de 315.134 km².

Illes que en formen part

- la Gran Bretanya
- Irlanda
- Man
- Wight
- les Òrcades
- les Shetland
- Fair
- les Hèbrides i moltes altres petites illes que envolten la Gran Bretanya i Irlanda. Les illes Anglonormandes són a voltes també incloses en l’arxipèlag, si bé les raons per fer-ho són més aviat polítques que no pas estríctament geogràfiques, puix que són molt més a prop de la costa francesa que de l'anglesa.

El terme illes Britàniques

L’ús del terme pateix una certa davallada, sobretot entre els mateixos habitants de les illes, a causa de les seves connotacions polítiques i històriques. Mentre pertanyeren enterament a l’Imperi Britànic el terme restà mancat de polèmica. Amb la independència de la República d'Irlanda, però, alhora que amb una certa revifalla del sentiment diferencial a Gal·les i Escòcia, part dels seus habitants el consideren inacceptable, ja que remet a un subordinament al Regne Unit que actualment és història. Precisament un dels noms alternatius que el gaèlic irlandès dóna a l'arxipèlag és el d'Oileáin Iarthair Eorpa, "illes de l'Europa Occidental". Categoria:Illes Categoria:Regne Unit ja:ブリテン諸島 ko:영국 제도

República d'Irlanda

La República d'Irlanda (gaèlic irlandès: Poblacht na hÉireann) és un estat que abasta aproximadament cinc sisenes parts de l'illa d'Irlanda, enfront de la costa nord-est d'Europa. La seva capital és Dublín. És l'Estat més a l'oest de la Unió Europea. L'altre tros de l'illa d'Irlanda és conegut com Irlanda del Nord i és un territori del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. La constitució irlandesa proclama que el nom de l'estat és Éire en gaèlic irlandès o Ireland en anglès. La República d'Irlanda és la descripció oficial de l'estat, provinent de l'Acta de la República d'Irlanda. Col·loquialment, a vegades s'anomena Irlanda amb l'epítet poètic dIlla Maragda, que fa referència a l'intens color verd dels camps irlandesos. Irlanda (no la república, sinó l'illa sencera) ha estat tradicionalment dividida en quatre grans regions o províncies que es corresponen amb antics regnes: Leinster (gaèlic irlandès:Laighin), Ulster (gaèlic irlandès:Cúige Uladh), Connacht (gaèlic irlandès:Connachta) i Munster (gaèlic irlandès:An Mhumhain).
Història
Des de l'1 de gener de 1801 fins al 6 de desembre de 1922, l'illa va formar part del que era el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Des de l'any 1874, i especialment a partir de l'any 1880 sota el lideratge ideològic de Charles Stewart Parnell els irlandesos intentaren d'aconseguir el retorn dels seus poders polítics a travès del Partit Parlamentari Irlandès, que haguès dotat a l'illa d'autonomia política sense haver de prendre el dràstic pas d'independitzar-se del Regne Unit. Va començar a semblar una opció viable el 1911 quan la Cambra dels Lords va deixar de ser vetada i John Redmond signà la tercera llei d'autonomia. Tot i això, els protestants irlandesos del creixent moviment unionista varen témer ésser discriminats i perdre els seus privilegis si els catòlics (majoria a Irlanda) assolissin una situació de poder real. Tot i que l'unionisme existia a tota Irlanda, des de finals del segle XIX que aquest era més prominent a la regió de l'Ulster, on la industrialització es trobava en un estat molt més avançat que en la resta d'Irlanda, més semblant a un medi agrari. Els unionistes temien especialment que les mesures de taxació proteccionista fossin perilloses per a l'economia de les regions industrialitzades del nord de l'illa. Amb el lideratge del dublinès Sir Edward Cradson i de Sir James Craig, nascut a l'Ulster es va consolidar un protestantisme de caire més militant. El 1914, per tal d'evitar una rebel·lió a l'Ulster, el Primer Ministre britànic, Herbert Asquith va introduïr una clàusula per l'autonomia de 26 dels 32 comptats d'Irlanda, deixant fora una part de l'Ulster en la qual encara s'havia de trobar una solució plausible. Tot i ser acceptada per la monarquia britànica, aquesta llei no es va posar en pràctica fins a les acaballes de la Gran Guerra. Arribat el gener de 1919, després de les eleccions generals de 1918, 73 dels 106 parlamentaris que havien estat votats eren membres de la formació política Sinn Féin, que es negaren a prendre els escons a la Cambra dels Comuns britànica. En lloc d'això varen crear un parlament irlandès propi, no reconegut per la jurisdicció anomenat Dáil Éireann. Aquest parlament es va donar pressa en signar un document de Declaració d'independència unilateral per a la República Irlandesa que no suscità cap reconeixement internacional fora de la República Russa de Lenin. Amb tot, la el Ministeri va enviar a la Conferència de la Pau de París, 1919 una delegació representada per Sean O. Telly, que no fou admesa. Després de la duríssima Guerra per la independència d'Irlanda o Guerra Anglo-Irlandesa, que acabà el 1921, els insurgents irlandesos i el govern britànic signaren un tractat segons el qual el Regne Unit reconeixia la independència d'Irlanda, però amb la figura del monarca britànic encara amb poder sobre l'illa, i amb el nom d'Estat Lliure Irlandès (Saorstát Éireann en gaèlic irlandès. El Dáil, parlament, acceptà. Aquest tractat, si més no, no fou completament com s'esperava i ni els irlandesos ni els anglesos no n'estaven satisfets ja que la república s'havia acabat constituïnt finalment en una monarquia constitucional però que al mateix temps donava més poder als irlandesos del que s'havia pensat en primera instància, i a més, els sis comptats d'Irlanda del Nord tenien en les seves mans l'opció de formar part del nou estat, o no. La Guerra Civil Irlandesa fou la conseqüència directa de la creació d'aquest estat. Les forces contràries al tractat, liderades per Eamon de Valera s'oposaven al fet que aquest estat haguès abolit la República d'Irlanda per aquesta nova forma de govern que encara formava part de la Commonwealth britànica i part de la seva esfera política on els diputats parlamentaris haurien de jurar lleialtat al rei Jordi V de la Casa de Windsor. Michael Collins, líder pro-tractat en canvi digué que aquest tractat no atorgava el poder que totes les nacions aspiren a aconseguir per desenvolupar-se, però sí la llibertat per poder assolir-lo. Ja al començament del conflicte, l'IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) es va dividir entre els que s'oposaven al tractat i els que hi estaven d'acord. Després del conflicte i la derrota dels que s'oposaven al tractat, prop de 4000 homes van perdre la vida i l'economia de l'Estat Lliure Irlandès va patir un cop brutal. El 29 de desembre de 1937, una nova constitució anomenada Constitució d'Irlanda es va posar en pràctica. Aquesta modificava el nom de l'estat senzillament pel d"Irlanda" i retirava la figura del rei per la del President de la República L'1 d'agost de 1939 el president de la república va ser investit amb els poder propis del rei durant el període immediatament anterior. Aquesta nova encarnació de la república va seguir formant part de l'esfera de la Commonwealth britànica fins l'any 1949. Això sí, tot i deixar la membresia dins d'aquesta, alguns dels seus beneficis varen romandre implícits, com el dret a la ciutadania britànica per als irlandesos residents al Regne Unit. La República d'Irlanda va entrar dins de l'ONU com a membre l'any 1955 i la Comunitat Econòmica Europea (avui en dia anomenada Unió Europea) el 1973. Els successius governs irlandesos han cooperat amb el govern del Regne Unit per tal d'acabar amb el violent conflicte amb la IRA Provisional a Irlanda del Nord

Llengua

El gaèlic irlandès, una llengua de la branca goidèlica de les llengües cèltiques, era l'únic idioma parlat a l'illa fins la imposició de l'anglès en els àmbits oficials i la pèrdua de prestigi del gaèlic, convertit en una parla popular. Avui en dia, des de la proclamació de la República, és cooficial amb l'anglès en tot el territori, i segueix sent la llengua majoritària a aquells territoris coneguts com a Gaeltachtaí, plural de Gaeltacht, encara que es troba en situació de retrocès i davallada, tot i els esforços del govern per fomentar-la. A les altres àrees, el nivell de coneixement varia enormement segons les estadístiques, però en general es pot parlar que l'anglès és majoritari a gairebé tot arreu de l'illa.

Tradicions

La festa nacional és el 17 de març, en honor del patró d'Irlanda; Sant Patrici (Saint Patrick), que va fomentar el cristianisme a l'illa. Sovint es fa servir la metàfora de l'expulsió de les serps de l'illa per part del sant per parlar de l'expulsió dels pagans. L'arpa, que apareix a l'escut de la província de Leinster i el trèbol de tres fulles, també són símbols amb els quals s'identifiquen els irlandesos. També es podria parlar del color verd com a senyal identificadora dels irlandesos i immigrants arreu del món provenents d'Irlanda. El dia després de Nadal, el 26 de desembre, es celebra Sant Esteve. L'1 de febrer és la festa catòlica de lImbolc, Candlemas en anglès, o purificació de la Verge i presentació de l'infant Jesús al temple. Altres celebracions pre-cristianes conserven els seus noms pagans en gaèlic irlandès i ara són el nom d'alguns dels mesos de l'any: Bealtaine (Maig), Lúnasa (Agost) o Samhain (Novembre). Aquesta última, una mena d'equivalent pre-cristià de Tots Sants, encara és celebrada popularment, tot i que amb el nom de Halloween.
Indústria
Conté grans empreses fabricants de cervesa (Guinness, Murphy's...) i de Whisky (Jameson,...).
Arts
Irlanda ha estat el lloc de naixement o procedència d'un bon nombre de personatges mundialment reconeguts relacionats amb diferents branques de les arts, especialment la literatura i la música. Escriptors com ara James Joyce, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, William Butler Yeats, Samuel Beckett, Jonathan Swift o Bram Stoker hi varen néixer i viure.
Comtats d'Irlanda
Categoria:Irlanda ms:Ireland ja:アイルランド simple:Republic of Ireland

Unió Europea

La Unió Europea o UE és una organització internacional d'estats europeus, establerta pel Tractat de Maastricht. La Unió Europea és l'organització internacional més poderosa que existeix actualment, d'alguna manera similar a un estat, tot i que no del tot, ja que els estats membres mantenen representacions diplomàtiques a altres estats. Alguns experts creuen que no s'hauria de considerar com una organització internacional, més aviat una entitat sui generis'.
Problemes actuals
Els assumptes més importants que preocupen a la Unió Europea en l'actualitat són l'ampliació cap al sud i l'est (vegeu més avall), la constitució europea, proposada per la Convenció, la relació de la unió amb els Estats Units d'Amèrica i la participació a l'Euro d'aquells estats membres actualment fora de la zona euro.
Orígens
El motiu original per la fundació (del que més tard seria) la Unió Europea va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra.
Mètodes
Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infrastuctura que atravessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perque els estats membres poden crear una única unió aduanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posar-se mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estandards d'etiquetatge i higiene. El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres ja que per vendre-hi, es útil seguir els seus estàndars (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduït al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (al eliminar els costos aduaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis. Per aquest motiu, alguns especialistes han començat a comparar la UE amb un virus informàtic
Concepte
En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 25 Estats (Maig de 2004), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració. Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única per tots els estats membres (la denominada Eurozona). Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament Jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres.
Història
Originalment, aquesta institució es coneixia com a Comunitat Econòmica Europea (1957) (informalment anomenada Mercat Comú al Regne Unit). Més tard, es va canviar el nom a Comunitat Europea (arran de l'Acta Única Europea el 1986) i finalment Unió Europea (arran del Tractat de Maastricht el 1992). La UE ha evolucionat d'un organisme comercial a una aliança econòmica i política. Fets històrics més importants: #Com a precedents importants cal destacar la Declaració Schuman (9 de maig de 1950) i el Tractat de París (18 d'abril de 1951), pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. #Comunitat Econòmica Europea (1957-1986) #
- El 25 de març de 1957, els sis Estats membres de la CECA van signar el Tractat de Roma i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom). #
- Al llarg dels anys següents, la CEE va anar incorporant progressivament més Estats: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973, Grècia el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. #Comunitat Europea (1986-1992) #
- Acta Única Europea (1986). #
- La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, com a conseqüència de la reunificació alemanya. #Unió Europea (des de 1992) #
- Tractat de Maastricht de 1992. #
- Ampliació: Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. #
- Tractat d'Amsterdam de 1999. #
- Tractat de Niça de 2001. #
- L'ampliació de 2004 (1 de maig de 2004) amb la incorporació de Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia. #
- Constitució Europea 2004 (pendent de ratificació per part dels estats membres). #Ús oficial de la llengua catalana #
- 16 de novembre de 2005: El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps, parlent oficialment per primera vegada en català al Comité de les Regions d'Europa, gràcies a l'acord signat el mateix dia amb l'embaixador espanyol a la UE.
Estats membres i ampliació a l'est
Desde de Maig de 2004, la Unió Europea esta formada per 25 estats membres. L'Any 1950 els sis membres fundadors eren:
- Alemanya (Occidental)
- França
- Itàlia
- Holanda
- Bèlgica
- Luxemburg Dinou estats es van unir més endavant en successives amplicacions:
- 1973: Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca
- 1981: Grècia
- 1986: Espanya i Portugal
- 1995: Finlàndia, Suècia i Austria
- 2004: Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria i Eslovènia. Nota: l'any 1990 el territori de la Unió Europea es va ampliar de facto quan l'Alemanya Oriental i l'Alemanya Occidental es van unificar. Es preveu una nova ampliació en l'any 2007 (data provisional, sense acord fixe) cap a Bulgària i Romania. Les negociacions amb Turquia depenen del criteri del consell de ministres, que ha de pendre una decisió aquest any (2004). Altres negociacions han començat amb la resta de països balcànics com Croàcia (un estat candidat), Bòsnia-Herzegovina i Macedònia tot i que Sèrbia i Montenegro de moment es troba apartada.
Economia
En l'actualitat (maig de 2005), la UE, considerada com un bloc d'integració econòmica, té la segona economia més gran del món, amb un PIB de 12,32911 bilions de dòlars (9,760974 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbaoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=5&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=998&S=PPPWGT&CMP=0&x=47&y=18]. L'economia dels EUA, classificada com la primera, té un PIB de 12,332296 bilions de dòlars (9,7633902 bilions d'euros) [http://www.imf.org/external/pubs/ft/weo/2005/01/data/dbcoutm.cfm?SD=2005&ED=2005&R1=1&R2=1&CS=3&SS=2&OS=C&DD=0&OUT=1&C=914-446-612-666-614-672-311-946-213-137-911-962-193-674-122-676-912-548-313-556-419-678-513-181-316-682-913-684-124-273-339-921-638-948-514-686-218-688-963-518-616-728-223-558-516-138-918-353-748-196-618-278-522-692-622-694-156-142-624-449-626-564-628-283-228-853-924-288-233-293-632-566-636-964-634-182-238-453-662-968-960-922-423-714-935-862-128-716-611-456-321-722-243-965-248-718-469-724-253-576-642-936-643-961-939-813-644-199-819-184-172-524-132-361-646-362-648-364-915-732-134-366-652-734-174-144-328-146-258-463-656-528-654-923-336-738-263-578-268-537-532-742-944-866-176-369-534-744-536-186-429-925-178-746-436-926-136-466-343-112-158-111-439-298-916-927-664-846-826-299-542-582-443-474-917-754-544-698-941&S=PPPWGT&CMP=0&x=31&y=14]. Es preveu que l'economia de la UE creixerà més durant la pròxima dècada a mesura que més països afegeixin a la unió -principalment ja que la majoria dels nous membres estan per sota de la mitjana de la unió, i per això s'espera un que creixement del PIB ràpid els ajudarà a aconseguir arribar a la dinàmica de la europa unida. No obstant això, el PIB per càpita de la unió caurà a curt termini. Vegeu Pressupost de la Unió Europea
Responsabilitat principals
Com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contrarestra amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comité de les regions com a part del tractat de Maastricht. A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferentes formes de cooperació:
- Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per pendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització.
- Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència es que la llei comunitari està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membres.
- Cooperació: Els estats membres , que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors. La tensió entre la UE i els estats membres sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. (vegeu Intergovernamentalisme vs supranacionalisme, euroescepticisme). Tots els estats membres han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la el marc legal comú europeu, conegut com Acquis Communautaire. (Vegeu també Associació Europea de LLiure Comerç, Espai Econòmic Europeu , i espai aeri europeu).
Institucions

- Parlament Europeu.
- Consell de la Unió Europea.
- Comissió Europea.
- Tribunal de Justícia.
- Tribunal de comptes.
- Banc Central Europeu.
- Comitè Econòmic i Social.
- Comitè de les Regions.
- Banc Europeu d'Inversions.
- Defensor del Poble Europeu.
- Europol.
Llengües oficials
Hi ha una vintena de llengües oficials a la UE: anglès, alemany, castellà, danès, eslovac, eslovè, estoni, finès, francès, grec, holandès, hongarès, letó, lituà, maltès, gaèlic irlandès (2007), polonès, portuguès, suec i txec, però el català no és llengua oficial.
Demografia
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Enllaços externs

- [http://www.europa.eu.int Pàgina oficial de la Unió Europea]
- [http://euabc.com EUABC] - online dictionary on the EU, includes "Reader-friendly EU Constititution" (in European languages, you may contribute too)
- [http://euobserver.com EUobserver] - observing the EU, news, comments, sources, newsletter by e-mail (english) categoria:Unió Europea fiu-vro:Õuruupa Liit ja:欧州連合 ko:유럽 연합 ms:Kesatuan Eropah simple:European Union th:สหภาพยุโรป zh-min-nan:Europa Liân-bêng

Irlanda del Nord

Categoria:Regne Unit ja:北アイルランド ko:북아일랜드 simple:Northern Ireland

Celtes

En temps antics els Celtes que van arribar cap al 1200 aC a Europa i cap al 900 aC] a la [[Península Ibèrica]] , eren un cert nombre de pobles interrelacionats entre ells que habitaven a Europa central, tot aquest pobles parlaven llengües [[Indoeuropees indicatiu d'un origen comú. Avui, el terme "Celta" s'utilitza sovint per descriure la gent i les seves cultures respectives i llengües de molts grups ètnics en les Illes Britàniques, a França en la regió de la Bretanya i a Espanya a la regió de Galícia que també comparteixen molts dels trets comuns en les seves respectives cultures i llengües, com els celtes originals però que en temps antics no eren considerats necessàriament forasters. (Tanmateix tribus o nacions, com els Atrebates, Menapii, i Parisii, des de regions celtes de terra ferma, incloent-hi la Gàl·lia i Bèlgica, se sap que es van moure cap a Gran Bretanya i Irlanda i contribuint al creixement d'aquelles poblacions.) Si us plau fixi's tanmateix, que l'ús del terme celta per referir-se a gent d'Irlanda i Gran Bretanya sorgeix al Segle XVIII. Els grecs, els van anomenar primerament "hiperbòris"; després van ser anomenats keltoi o gent oculta, que prové del grec Hecataeus el 517 a. C.. No és pot parlar d´un Estat propiament celta, ja que cada zona tenia el seu líder, i sent els celtes un poble guerrer com eren, sempre hi havien rivalitats entre ells. En quant a la dona a la societat, estava molt ben considerada, ja que no hi havia el masclisme d´altres pobles de l´època, com els romans. Al contrari, les dones celtes feien el servei militar i anaven a la guerra. Eren inclòs més boens a la batalla que els homes, o així ho explica Juli Cèsar, segons el qual la batalla estava perduda si acudien les dones celtes. Es podien casar amb qui elles desitjessin, i podien rebutjar fins i tot a prínceps i grans guerrers. Un cop casats, a la parella manava el que tenia un rang guerrer més elevat i més possessions. Com les dones celtes podien anar a la guerra i heretar terres (fins i tot tenint germans varons]], hi havia matrimonis en qui manava la dona i matrimonis en que manava l´home. Va haver-hi moltes reines celtes importants, així com grans guerreres, druideses... Una altre prova de que el poble celta estava molt avançat, era que existia el divorci. A més, abans del casament "per tota la vida" (ja que no s´acostumava a trencar) hi havia un altre que durava un any i un dia, durant el qual la parella convivia en la mateixa casa i decidia si volien casar-se per sempre o no volien renovar el matrimoni. En quan a les relacions "sexuals " previes al matrimoni, estaven totalment a favor, fet que no deixava d´asombrar els romans i els altres pobles que van estar en contacte amb ells. Categoria:Edat del ferro als:Kelten ja:ケルト人 ms:Celt

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Segle V

Esdeveniments:

- 476 - Caiguda de l'Imperi Romà d'occident després d'anys de decadència i d'invasions dels bàrbars. Inici de l'Edat Mitjana
- Auge dels pobles germànics

Personatges importants

- Hipatia d'Alexandria
- Atila, rei dels huns

Invents, descobriments, introduccions

- Perfeccionament de l'arada
- Invenció de l'estrep, que permet dominar millor el cavall Vegeu la Taula anual del segle V ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle V ja:5世紀 ko:5세기 simple:5th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 5

Segle VI

Esdeveniments:

- Extensió del budisme
- Crisi econòmica a Europa, ruralització
- Fundació dels primers monestirs medievals

Personatges importants

- El Papa Gregori

Invents, descobriments, introduccions

- Remodelació dels joc d'escacs
- S'introdueix la seda xinesa a Bizanci Vegeu la Taula anual del segle VI ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle VI ja:6世紀 ko:6세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 6

Segle VII

Esdeveniments:

- 622 - Hègira, començament de l'Islam
- Establiment de serbis, croats i búlgars als Balcans

Personatges importants

- Mahoma

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle VII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle VII ja:7世紀 ko:7세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 7

Viking

Els víkings, també anomenats normands, són un grup ètnic originari de la Península Escandinava, . El seu nom significa "homes de mar" o "del nord". Van ser coneguts a tota Europa pel seu domini naval, que els va permetre conquerir ciutats costaneres d'arreu, creant una llegenda d'incursions cruels i efectives, basades en els pirates. Durant molts anys van sotmetre Anglaterra i segons algunes versions van ser els primers europeus que van arribar al continent americà. El víking més conegut és Eric el Roig. categoria:Escandinàvia als:Wikinger ja:ヴァイキング ko:바이킹 ms:Viking simple:Vikings zh-min-nan:Viking-lâng

Segle X

Esdeveniments:

- Ordre de Cluny
- Auge de la civilització tolteca
- 1000 - Por davant la fi del món o Apocalipsi

Personatges importants

- Otó, del Sacre Imperi Romano-Germànic
- Guido d'Arezzo

Invents, descobriments, introduccions

- Nova fermentació de la cervesa
- A la música, nou sistema de notació Vegeu la Taula anual del segle X ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle X ja:10世紀 ko:10세기

Segle XII

Esdeveniments:

- Fi de l'imperi tolteca
- Continuen les croades
- Periòdiques epidèmies de grip

Personatges importants

- Abelard, monjo medieval
- Maimònides, filòsof jueu
- Saladí, soldà
- Ricard Cor de Lleó, rei anglès
- Averroes, filòsof àrab

Invents, descobriments, introduccions

- Inici de l'estil gòtic a l'art
- Auge dels trobadors
- Invenció de la brúixola Vegeu la Taula anual del segle XII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XII ja:12世紀 ko:12세기 simple:12th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 12

Segle XIII

Esdeveniments:

- Gengis Kan es corona rei dels mongols, i emprèn una sèrie de guerres des de Rússia fins a la Xina.
- Últimes croades
- Conquesta de les Illes Balears i València per part de Jaume I
- Catarisme

Personatges importants

- Sant Francesc d'Assís
- Gengis Kan
- Marco Polo
- Sant Tomàs d'Aquino
- Kublai Kan
- Alfons X el Savi
- Manco Capac
- Innocenci III
- Innocenci IV
- Dante
- Ramon Llull

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIII ja:13世紀 ko:13세기 simple:13th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 13

Anglès

::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva) ---- L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.

Extensió

L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris. També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes). És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.

Història

L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare. L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.

Vocabulari

Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000. Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%

Sistema d'Escriptura

L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.

Principals dialectes

- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)

Altres enllaços

- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert] Categoria:Anglès als:Englische Sprache ja:英語 ko:영어 ms:Bahasa Inggeris simple:English language th:ภาษาอังกฤษ zh-min-nan:Eng-gí

Segle

Un segle és un període de temps de cent anys. Aquesta pàgina conté els enllaços als diferents segles. Per temps anterior vegeu paleolític.
- Mil·lenni X aC
- Mil·lenni IX aC
- Mil·lenni VIII aC
- Mil·lenni VII aC
- Mil·lenni VI aC
- Mil·lenni V aC

Mil·lenni	Segle
IV aC:	XL aC	XXXIX aC	XXXVIII aC	XXXVII aC	XXXVI aC	XXXV aC	XXXIV aC	XXXIII aC	XXXII aC	XXXI aC
III aC:	XXX aC	XXIX aC	XXVIII aC	XVII aC	XXVI aC	XXV aC	XXIV aC	XXIII aC	XXII aC	XXI aC
II aC:	XX aC	XIX aC	XVIII aC	XVII aC	XVI aC	XV aC	XIV aC	XIII aC	XII aC	XI aC
I aC:	X aC	IX aC	VIII aC	VII aC	VI aC	V aC	IV aC	III aC	II aC	I aC
I:	I	II	III	IV	V	VI	VII	VIII	IX	X
II:	XI	XII	XIII	XIV	XV	XVI	XVII	XVIII	XIX	XX
III:	XXI	XXII	XXIII	XXIV	XXV	XXVI	XXVII	XVIII	XXIX	XXX
IV:	XXXI	XXXII	XXXIII	XXIV	XXXV	XXXVI	XXXVII	XXXVIII	XXXIX	XL

- Mil·lenni V
- Mil·lenni VI
- Mil·lenni VII
- Mil·lenni VIII
- Mil·lenni IX
- Mil·lenni X
- Mil·lenni XI
- Mil·lenni XII
- Mil·lenni XIII Taules anuals de segles: IV aC - III aC - II aC - I aC - I - II - III - IV - V - VI - VII - VIII - IX - X - XI - XII
XIII - XIV - XV - XVI - XVII - XVIII - XIX - XX - XXI Categoria:Efemèrides ja:年表 simple:Centuries

República d'Irlanda

Llengua

Tradicions

Categoria:Illes

Article principal: Illa Categoria:Geografia ja:Category:島 ko:분류:섬 th:Category:เกาะ

Gemüsepaprika

Die Gattung Paprika (Capsicum) gehört zur Familie der Nachtschattengewächse (Solanaceae). Verwandte Pflanzen sind etwa Kartoffeln (Solanum tuberosum) und Tomaten (Solanum lycopersicum). Umgangssprachlich wird sowohl die Pflanze als auch die Frucht als Paprika bezeichnet, vor allem für die Frucht gibt es noch weitere Namen, die Unterschiede in Schärfe, Größe und auch Farbe kennzeichnen.

Beschreibung

Habitus und Botanik

Schärfe Es gibt etwa 30 Arten in der Gattung Capsicum, von denen heute meist nur fünf Arten mit zahlreichen Kultursorten kultiviert werden.
- Capsicum annuum ist die weitaus bedeutendste Art, die sowohl milde (Gemüsepaprika) als auch scharfe Sorten (Chili) umfasst.
- Capsicum baccatum
- Capsicum chinense
- Capsicum frutescens
- Capsicum pubescens Die Arten C. annuum, C. frutescens und C. chinense entwickelten sich aus einem gemeinsamen Vorläufer, der im nördlichen Amazonasbecken (Nordwestbrasilien, Kolumbien) beheimatet war. Von dort fächerte sich die Entwicklung auf: C. annuum und C. frutescens verbreiteten sich nach Norden und wurden dort (in Mexico bzw. Panama) in Kultur genommen. C. chinense dagegen wanderte westwärts und wurde in Peru domestiziert (allerdings wird diese Art heute in Südamerika kaum mehr angebaut). Ebenfalls eine westliche Verbreitung erfuhren zwei weitere heute kultivierte Arten, die mit den vorherigen entfernter verwandt sind: C. baccatum im peruanischen Tiefland und C. pubescens im Andenhochland (Peru, Bolivien, Ecuador). Die verschiedenen Arten lassen sich gut anhand der Blüten unterscheiden. Oft wird auch auf aufrechtwachsende bzw. hängende Früchte als Unterscheidungsmerkmal verwiesen. Hierbei gibt es jedoch viele Abweichungen, wodurch dieses Merkmal nicht sehr aussagekräftig ist. Peru Alle Paprikasorten sind prinzipiell mehrjährige Pflanzen, auch wenn der Name Art Capsicum anuum andere Vermutung stützt. In Mitteleuropa werden Paprika jedoch meist einjährig gezogen, da die Pflanze sehr kälteempfindlich ist. Die Pflanzen werden meistens bis zu 150 cm hoch, aber es existieren sowohl bodendeckende als auch deutlich größere Exemplare, und haben meist weiße, teils jedoch auch grünliche und violette (bei C. pubescens) Blüten. Die Frucht wird fälschlicherweise oft als Schote bezeichnet. Botanisch gesehen handelt es sich aber um eine Beere. Die Früchte sind sehr formen- und farbenreich. Von schmal-zylindrisch bis kugelig gibt es viele Erscheinungsbilder. Reife Früchte sind je nach Sorte rot, orange, gelb oder auch weiß. Grüne Früchte sind immer unreif. Ein Überblick über die bekannten Arten und deren Kulturformen ist unter Liste der Chilisorten zu finden

Inhaltsstoffe

Der Paprikageschmack ist zum größten Teil auf ein ätherisches Öl zurückzuführen. Der Anteil an langkettigen Kohlenwasserstoffen, Fettsäuren und deren Methylestern beträgt weniger als ein Prozent. Für den Paprikageruch bedeutsam sind Alkylmethoxypyrazine, etwa das „erdig“ riechende 3-Isobutyl-2-methoxypyrazin. Reife Paprika enthalten auch bis zu 6 % Zucker. Paprika enthält relativ viel Vitamin C (0,1 %). So gelang es erstmals dem ungarischen Chemiker Albert Szent-György, Vitamin C aus Paprika in genügender Menge zu isolieren. Er erhielt dafür den Nobelpreis. Weitere wichtige Inhaltsstoffe sind etwa: 290mg Kalium, 20mg Magnesium, 15mg Calcium pro 100g Paprika.

Farbstoffe

Paprikafarbstoffe sind mannigfaltig und sehr verschieden. Die Farbe entsteht vor allem durch verschiedene Farbstoffe der Carotinoid-Reihe: Die meisten dieser Carotinoide sind rot gefärbt (Capsanthin, Capsorubin und andere), aber auch gelbe Vertreter sind verbreitet (Cucurbiten). Der Gesamtcarotinoidgehalt im Paprikapulver liegt bei bei 0,1 bis 0,5 %. Auch Anthocyane sind bei manchen Sorten für einen dunklen, auberginefarbenen Farbton der unreifen Früchte zuständig. Bei der Reife verändern sich jedoch die Anthocyane und bewirken schließlich einen Farbwechsel nach orange bis rot. Die Farbstoffe können auch zur Färbung von Kleidungsstücken verwendet werden, wenn man eine entsprechende Aufbereitung durchführt. Geraspelte und pürrierte Paprika gärt leicht und neigt zu Explosionen (auch hier spielen die Farbstoffe, die als Mercaptoverbindungen Dehydrogenierungsverbindungen katalysieren können, eine wichtige Rolle).

Capsaicin

Die unterschiedliche Schärfe verschiedener Sorten kommt durch unterschiedlichen Capsaicingehalt zustande. Je mehr Capsaicin eine Art enthält, desto schärfer ist sie. Fast alle milden bis mittelscharfen, aber auch viele scharfen Sorten gehören zu der Art Capsicum annuum; die anderen Arten sind durchweg sehr scharf und machen nur einen kleinen Teil der Welternte aus. Die Schärfe der Früchte ist ursprünglich als ein Abwehrmechanismus gegen Säugetiere zu verstehen. Für Vögel ist Paprika nicht scharf, da ihre Nervenzellen etwas anders aufgebaut sind und nicht auf Capsaicin reagieren. Säugetiere lernen schnell, scharfe Paprika zu meiden, wozu auch die gute Wiedererkennbarkeit durch die oft leuchtend rote Farbe beiträgt. Indem die Pflanze sich speziell Vögeln als Futter anbietet, erreicht sie eine weitere Verbreitung ihrer Samen, da Vögel im Durchschnitt wesentlich größere Strecken zurücklegen als Säugetiere. Die ab etwa 1950 gezüchteten süßen oder milden Paprika enthalten fast kein Capsaicin mehr. Pepperoni enthalten etwa 5 mal soviel, ungarische scharfe Paprika etwa 10 mal soviel, Peperoncini etwa 50 mal soviel und sehr scharfe Arten (Tepin, Habanero) etwa 1000 mal soviel Capsaicin. Bei sehr scharfen Sorten findet sich das Capsaicin besonders in den Samenkörnern und den Innenrippen (Samenscheidewände) der Früchte. Bei vielen scharfen Sorten ist die Spitze weit weniger scharf als das Stielende der Frucht. Die Capsaicin-Konzentration wird mit dem Scoville-Test ermittelt und in Scoville-Einheiten von 0 bis über 300.000 angegeben. Pures kristallines Capsaicin hat einen Schärfegrad von 16.000.000 Scoville-Einheiten. Die ungefähre Klassifizierung ist:
- mild: 0–500 Scoville-Einheiten (z. B. Gemüsepaprika)
- pikant: 500–1.500 Scoville-Einheiten (z. B. Peperoni, Peperoncini)
- mittelscharf: 1.500–10.000 Scoville-Einheiten (z. B. Rocotillo-Chili, Wachspaprika)
- scharf: 30.000–300.000 Scoville-Einheiten (z. B. Cayennepfeffer, Habanero-Chili)

Paprika im Sprachgebrauch

Obwohl alle Paprika – ob mild oder scharf – der gleichen Gattung zuzuordnen sind, gibt es oftmals eine begriffliche Trennung zwischen Paprika und Chili. Zudem gibt es viele Begriffe, die eine bestimmte Gruppe von Paprika beschreiben, wie zum Beispiel Gewürzpaprika, Pepperoni (auch Peperoni oder – besonders in Österreich – Pfefferoni genannt) oder Pepperoncini. Zudem sind Begriffe wie Spanischer Pfeffer, Roter Pfeffer oder Cayennepfeffer gebräuchlich, die alle auf die historische Verknüpfung mit dem Pfefferhandel zurückzuführen sind. In anderen Sprachen ist diese Verbindung noch stärker ausgeprägt, so wird im Spanischen das Wort Pimienta oft sowohl für Paprika als auch für den schwarzen Pfeffer oder für Piment (Neugewürz) verwendet. Im Englischen ist bei Gemüsepaprika zumeist von Bell Pepper (Glockenpaprika) oder Sweet Pepper, bei scharfen Paprika von Chili oder Hot Pepper die Rede. Weitere Verwirrungen gibt es um den Begriff Chili: Oft ist nicht klar, ob damit die Pflanze, die Frucht oder ein Gericht, welches die Früchte verwendet, gemeint ist. Auch die Schreibweise des Wortes Chili ist sehr umstritten. So trifft man vor allem im englischen Sprachraum, aber auch hierzulande auf die Versionen Chilie, Chilli, Chillie, Chile oder Chille. Der Name geht nicht auf den Namen des Landes Chile zurück, sondern leitet sich aus der Bezeichnung für Chilischoten in der Nahuatl-Sprachfamilie ab, die von Teilen der aztekischen Ureinwohner in Mexiko gesprochen wurde und wird.

Kultivierung

Herkunft und Geschichte

Der Ursprung der Paprikapflanzen ist Mittel- und Südamerika. Hier werden die Pflanzen schon seit etwa 3000 (nach anderen Quellen auch 6000) Jahren kultiviert. Die Gattung entwickelte sich wahrscheinlich im Gebiet des heutigen Südbrasilien bis Bolivien. Die einzelnen Arten wurden durch Vögel bis nach Mittelamerika weiterverbreitet. Christoph Kolumbus' Reisen ab 1492 hatten auch zum Ziel, das damalige Monopol Venedigs im Pfeffer- und Gewürzhandel zu brechen. Er brachte (bzw. Dr. Chanca, Kolumbus' Leibarzt) als Erster eine Paprika-Pflanze nach Europa. Kolumbus hielt diese irrtümlich für eine Pfefferverwandte und gab ihr den Namen pimienta. Auch heute sind scharfe Paprikasorten als Spanischer Pfeffer bekannt. Erst bei der nächsten Reise, zwei Jahre später gab ein Botaniker ihr den Gattungsnamen Capsicum. Durch den Imperialismus dieser Zeit und den zunehmenden Welthandel breitete sich die Pflanze schnell in Afrika, im Nahen Osten und Südostasien bis nach Japan aus. Sie wurde in vielen Ländern wie Indien und Thailand fester Bestandteil der heimischen Küche. Vorher wurden dort Ingwer und teilweise Pfeffer als scharfe Gewürze genutzt.

Gezielte Züchtung

Pfeffer Als Urform der meisten kultivierten Paprika gilt heute die Sorte Tepin (Auch Bird-Eye) deren Früchte etwa 1 cm im Durchmesser groß, rund und sehr scharf sind. Diese Pflanze ist auch heute noch wildwachsend in Südamerika anzutreffen. Durch gezielte Selektion und Kreuzung entstanden über tausend verschiedene Sorten, wie etwa der bekannte mexikanische Jalapeño, der österreichische Halblanger Vulkan und der japanische Shishitou. Auch heute noch werden viele neue Sorten durch Einkreuzen gezüchtet. Darunter auch sogenannte Zierchilis, deren Früchte beim Ausreifen etwa die Farbskala von Purpur über Gelb bis Rot durchlaufen. Da das Ziel dieser Züchtungen eine bestimmte Optik war, sind diese Zierchilis meist geschmacklich uninteressant, obwohl sie durchaus essbar sind. Für fast alle Arten existiert eine Wildform, welche sich durch sehr kleine Früchte auszeichnet. Da dieser bereits seit mehreren tausend Jahren domestiziert wurde, existiert