:: wikimiki.org ::
| Islam |
IslamL'islam ( ) és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en l'Alcorà. Els musulmans creuen que Déu (altrament dit Al·là) va revelar l'Alcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el text sagrat en paper. L'islam considera Muhàmmad l'últim profeta, que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès.
L'islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials.
La xària o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si es segueix, garantirà la pròpia salvació.
Sovint es representa l'islam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquest símbol té l'origen a l'Imperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans.
Preceptes bàsics
El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe (la xahada), la pregària ritual (la salat), l'almoina (la zakat), el dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm) i el pelegrinatge a la Meca (el hajj).
La professió de fe (xahada)
Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula: «No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.
La pregària ritual (salat)
Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s’han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten capítols sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·lah àkbar» («Déu és el més gran!»).
L'almoina (zakat)
L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.
El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)
El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.
El pelegrinatge a la Meca (hajj)
Almenys un cop a la vida, els musulmans adults que disposen de mitjans suficients, han de pelegrinar a la Meca i a la Gran Mesquita, davant la 'pedra negra' o Ka'ba, han de proclamar conjuntament: «Aquí estic, al teu servei, oh Déu!».
Pautes de conducta
Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.
- Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera.
- Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.
- Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d'homes i d'éssers vius. Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és voler imitar Déu.
El jihad
Sovint s'ha afirmat que l'islam té un caràcter combatiu a conseqüència de la predicació a favor de la «guerra santa».
Certament, la paraula àrab jihad s'ha traduït com a guerra santa.
Ara bé, aquest concepte significa «esforç especial a favor de l'islam», un esforç dirigit tant contra l'enemic interior, dins de cada musulmà, com contra l'enemic exterior, quan l'islam es veu atacat. Només és justa la guerra d'autodefensa.
Pàgines que s'hi relacionen
- Expansió de l'Islam
- Divisió de l'Islam
Enllaços externs
- [http://orbita.starmedia.com/~serveis/islam/ Història de l'islam]
- [http://www.arabic-islamic.org/ Directori i biblioteca virtual amb enllaços directes a documents complerts d'accés lliure sobre la civilització arabo-islàmica]
- [http://wwwuser.gwdg.de/~mriexin/euroislam.html Links: Islam in Western Europe]
- [http://www.sufiblog.com/ Islamic Meditation]
- [http://es.geocities.com/xarqand/ L'islam des de l'Orient de l'Àndalus]
Categoria:Islam
ja:イスラム教
ko:이슬람교
ms:Islam
simple:Islam
th:ศาสนาอิสลาม
Religió)]]
La Religió es el conjunt de creences (sobre el món i la persona) i d'actituds (moral) pròpies d'una persona o d'una comunitat humana. Especialment es refereix al concepte de sagrat, entès com allò digne de reverència, de respecte o d'obediència.
Les religions se solen classificar en aquests quatre grups principals,
- Animisme
- Dualisme
- Monoteisme
- Politeisme
Conceptualment i històrica, la primera religió és l'animisme, que és la noció consubstancial a l'ànima humana segons la qual tota la resta d'objectes de la natura posseeixen igualment una ànima homologable a aquesta.
La creença en les "forces de la natura", pròpia de l'animisme, cristal·litza en la divinització d'aquestes, és a dir en el teisme, que utilitza el concepte de Déu, bé sigui en plural politeisme o bé sigui en singular monoteisme.
D'altra banda el conjunt de teoria i pràctica de l'animisme ha evolucionat fins a donar lloc a creences molt més ben estructurades, com és el cas del xintoisme japonès, o a les religions-filosofies, de les quals destaquen l'hinduisme i el budisme.
El pas últim en l'evolució del pensament religiós és justament la negació de la possibilitat de demostrar tant l'existència d'una realitat sobrenatural com la seva inexistència: l'agnosticisme. O bé la seva negació absoluta: l'ateisme.
En el procés de formació de la societat catalana, hi va intervenir el cristianisme com a factor de cohesió social. Això s'accentuà al segle XIV amb el procés de depuració de la religió (Vicent Ferrer), i amb la represàlia i expulsió de les minories judaista (segle XV) i musulmana (segle XVI). Amb la Reforma-Contrareforma, els Països Catalans quedaren alineats en el bàndol catòlic, del qual les monarquies hispànica i francesa foren el referent secular. Tanmateix, el procés de modernització, amb la consegüent secularització, trigà molt a arribar al nostre país, com mostra el cas del mestre solsoní Ripoll, que fou executat per la Inquisició valenciana entrat el segle XIX. Al segle XX, el monopoli religiós catòlic s'ha trencat, bàsicament per un augment de la indiferència religiosa.
Categoria:Religió
ja:宗教
ko:종교
ms:Agama
simple:Religion
th:ศาสนา
AbrahamAbraham (אַבְרָהָם "Pare de multituds", en hebreu estàndard Avraham, en hebreu tiberí ʾAḇrāhām; en àrab ابراهيم Ibrāhīm) és el patriarca del judaisme, reconegut pel cristianisme i un profeta molt important de l'islam. La història de la seva vida és relatada al llibre de Gènesi i a l'Alcorà, però no hi ha cap evidència històrica de la seva existència. Si realment va existir, probablement va viure entre el 2166 i el 1991 a.C.
El judaisme, el cristianisme i l'islam reben el nom de "religions abrahàmiques", ja que aquest personatge té un paper molt important en el desenvolupament de les seves creences:
- En el judaisme, Abraham és considerat el patriarca beneït de Déu, a qui Déu va prometre que del seu fill faria una gran nació, la qual seria Israel. Per virtut del pacte de Déu i Abraham, manifestat en la circumcisió, Abraham és considerat en el judaisme, com el "primer jueu".
- En l'islam, segons l'Alcorà, Abraham és un patriarca i pare d'Ismael, el qual és el pare dels àrabs. És considerat un dels profetes més importants enviats per Déu.
- En el cristianisme, a més de ser l'home per mitjà del qual Déu faria la nació de la qual vindria Jesucrist, és també el model de fe en Déu, i per virtut de la seva fe, el pare dels cristians. La seva disposició a oferir a Isaac en sacrifici obeint a Déu va ser una "ombra" o "exemple" de Déu oferint al seu fill Jesús en sacrifici per la humanitat.
El seu nom original era Abraham (אַבְרָם "Pare exaltat", hebreu estàndard Avram, hebreu tiberí ʾAḇrām); el més important dels patriarques bíblics. Encara que la seva dona era estèril, Déu va prometre que de la seva descendència faria una gran nació, raó per la qual va canviar el seu nom per "Abraham".
Abraham segons la història del Gènesi
En el Gènesi, Abraham és el patriarca dels hebreus que va signar el pacte amb Déu a través de la circumcisió. Ell mateix tenia noranta-nou anys quan es tallà la pell del prepuci. El seu nom original era Abram però Déu l'hi va canviar per significar que la seva descendència seria incomptable.
Va sortir d'Ur de Caldea amb el seu pare Tèrah, la seva muller i alhora germana Sarai (Gènesi 20:12) i el seu nebot Lot sota la promesa d'una terra per a la seva descendència, que havia de ser Canaan. Durant la seva vida va viatjar diversos cops entre Hebron i Egipte, on tingué problemes amb la seva dona, que era reclamada per la seva bellesa per altra gent.
Creient-se la seva muller estèril, va tenir un fill, Ismael, amb l'esclava Agar, que després repudià quan Déu li féu el regal de poder engendrar un fill a l'avançada edat d'ell, cent anys, i noranta, la seva dona. Aquest fill fou Isaac. Els jueus es consideren descendents d'Isaac i els àrabs d'Ismael, motiu pel qual tots dos pobles es creuen els hereus veritables d'Abraham. Els primers per descendir del fill anunciat per Déu i els segons per descendir del primogènit d'Abraham.
Un dia Déu li digué que prengués el seu fill i li oferí en sacrifici. Quan estigué a punt de matar-lo li manà que no ho fes, ja que havia vist que l'obeïa i ja no li calia. I en compensació li sacrificà una ovella.
Després de la mort de Sara va agafar Queturà com a segona esposa que li infantà Zimran, Jocxan, Medan, Madian, Ixbac i Xúah.
Va morir als cent setanta-cinc anys i va ser enterrat pels seus fills Isaac i Ismael a la Cova de Macpelà, terra que ell mateix havia comprat per enterrar-hi Sara.
Categoria:Gènesi
ja:アブラハム
ko:아브라함
Alcorà
L'Alcorà (, ) és el llibre sagrat de la religió islàmica o Islam.
Islam.]]
La visió musulmana
Els musulmans defineixen l'Alcorà ("al-Qurān") com un missatge d'Al·là a la Humanitat, transmés mitjançant una cadena que comença en Déu mateix i que continua amb l'arcàngel Gabriel i s'acaba en el Profeta Mahoma. El missatge contingut a l'Alcorà fou revelat a Mahoma durant un període de vint-i-tres anys, entre el 610 i el 623; el Profeta tenia quaranta anys quan va rebre la primera revelació i seixanta-tres en rebre la darrera.
El llenguatge del missatge original fou l'àrab. De l'Alcorà se n'han fet traduccions a molts idiomes; ara bé, una traducció de l'Alcorà no és pas la paraula exacta d'Al·là i, per això, no pot tenir mai el mateix valor que l'original àrab. En realitat, una traducció de l'Alcorà sempre és una interpretació.
L'Alcorà és una de les dues bases fonamentals de l'Islam; l'altra és la Sunna, l'exemple donat pel Profeta amb la seva vida. A diferència de la Sunna, l'Alcorà és la paraula exacta de Déu, mentre que la Sunna només són les paraules i les accions del Profeta, inspirades en la divinitat. L'Alcorà no s'ha expressat pas mitjançant paraules humanes sinó que el seu contingut, lletra per lletra, l'ha fixat Déu mateix.
El Profeta Mahoma és el darrer missatger d'Al·là a la Humanitat; per tant, l'Alcorà és el darrer missatge que Déu ens ha enviat. Els missatges anteriors (la Torah, els Psalms i els Evangelis) han quedat derogats per l'Alcorà. És una obligació i una benedicció per a tot aquell que sent a parlar de l'existència de l'Alcorà i de l'Islam investigar-hi i avaluar-lo per ell mateix.
Estructura
L'extensió de l'Alcorà és similar a la del Nou Testament. Per tal de facilitar-ne la recitació durant el mes sagrat del Ramadà es divideix en trenta fragments (juz, plural ajzã), un per a cada dia. Tanmateix, la divisió principal de l'Alcorà és en cent catorze capítols anomenats sures. Amb l'excepció de la primera, una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no pas segons el seu contingut sinó de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues es refereixen a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final del llibre i les més noves, al principi.
En la versió actual de l'Alcorà, cadascuna de les sures té un encapçalament on hi ha:
- un títol, derivat d'alguna paraula important a la sura (La vaca, Els poetes), però que no és pas una indicació del contingut del capítol
- la basmal·là, és a dir, la fórmula En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós; aquesta fórmula, però, no apareix pas a la novena sura
- una indicació sobre si la sura fou revelada a Medina o a la Meca i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis
- en alguns casos, unes lletres assenyalades, el significat de les quals no s'ha esbrinat del tot; podria ser que es tractés d'abreviatures indicant una determinada col·lecció de sures o bé podria ser que tinguessin un significat esotèric.
Els versos de l'Alcorà s'anomenen ãiah (plural ãiãt, que vol dir ell canta) i varien molt en la seva longitud. Els versos més curts acostumen a ser els de les primeres sures, on l'estil de la revelació de Mahoma resulta força semblant al de la prosa rimada, comú entre els àrabs al segle VII. A mesura que els versos es van fent més llargs, les rimes esdevenen més escasses. Hi ha també un important canvi d'estil en el llenguatge, les primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i força poètica; les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Així doncs, resulta difícil determinar si una rima marca la fi d'un vers i hi ha variacions en la numeració dels versos, com ara les que es donen entre les edicions usades al món occidental i l'edició d'Egipte considerada oficial.
Generalment, l'Alcorà apareix com el discurs de Déu, que, en moltes ocasions, parla en plural majestàtic. Quan qui parla és Mahoma, les seves paraules apareixen després de la forma imperativa digues, per indicar que el Profeta parla només per voluntat de Déu. A vegades, hi apareixen diàlegs en què Mahoma refuta les objeccions que algú presenta a les seves paraules. Els passatges narratius són breus, sovint es fa al·lusió a narracions i personatges d'origen bíblic. L'èmfasi es posa no pas en la narració del fet sinó en el seu caràcter didàctic.
Les sures no acostumen a ser uniformes en estil i en continguts. El text més llarg dedicat a un determinat tema és la sura dotzena, que explica la història de Josep, amb moltes diferències respecte del relat de la Bíblia, que semblen originar-se en fonts jueves. Per altra banda, les sures més llargues es divideixen en breus seccions tractant sobre temes diferents; a més, moltes frases com ara tanmateix, Déu és misericordiós i compassiu; Déu és omniscient i savi; molts d'ells no saben res apareixen al text sense tenir res a veure amb el context immediat, de tal manera que semblen inserides només per intentar aconseguir la rima desitjada . Per tot això, l'Alcorà no fa pas l'efecte d'una obra planificada sistemàticament.
La llengua de l'Alcorà
El text de l'Alcorà fou escrit en àrab, però hi apareixen també paraules d'origen hebreu o siríac, que serien mostra de l'origen jueu o cristià d'algunes de les idees exposades per Mahoma. Aquests préstecs lingüístics són principalment paraules tècniques com ara injil (=evangeli), derivada del grec evangelion; taurãt (= la llei o la Torà), d'origen hebreu; Iblis (=el Dimoni), procedent del grec diabolos. També hi ha traduccions o adaptacions de termes teològics com ara ãmana(=creure), d'origen hebreu o arameu, salãt (=pregària), probablement d'origen siríac.
Els musulmans són contraris a admetre l'existència d'estrangerismes a l'Alcorà ja que el consideren escrit en la forma més pura de la llengua àrab.
Doctrines
Déu
L'Alcorà presenta una doctrina rigorosament monoteista: Déu és únic, no té cap company ni cap igual. El dogma trinitari, és a dir, la idea cristiana que Déu és tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant) però una única substància, és rebutjada d'una manera radical perquè, per als musulmans, la creença en la Santíssima Trinitat és una forma de politeisme. Per altra banda, l'Alcorà també condemna la idolatria.
No hi ha cap intermediari entre Déu i la Creació, que Ell dugué a terme amb el seu absolut imperatiu Sigui. Malgrat ser omnipresent, Déu no resideix en res; és l'únic Creador i mantenidor de l'Univers, on cada criatura testimonia la seva unicitat i la seva senyoria. Déu també és just i misericordiós, la seva justícia assegura l'ordre dins de la Creació, en la qual no hi ha res fora de lloc; la seva compassió és il·limitada i ho abasta tot.
L'acte de la Creació i de l'ordenació de l'Univers és la primera acció de la misericòrdia de Déu, per la qual, totes les coses canten la Seva glòria.
En l'Alcorà, Déu hi és descrit com a majestàtic i sobirà, però també és un ésser proper a l'home; allà on algú en necessitat El crida, Ell respon. Per damunt de tot, Déu és el guia que ensenya el camí correcte.
En realitat, la concepció de Déu exposada a l'Alcorà és una síntesi d'elements de la tradició jueva i cristiana amb elements de l'antic paganisme àrab. Els àrabs pagans creien en un destí cec i inexorable sobre el qual l'home no tenia cap control; l'Alcorà substitueix aquesta força del destí per un Déu misericordiós.
L'Univers
Per tal de demostrar la unicitat de Déu, l'Alcorà acostuma a insistir en el designi i l'ordre de l'Univers; no hi ha desordre en la Natura. L'ordre s'explica pel fet que tota cosa creada ha estat dotada amb una naturalesa ben definida per la qual encaixa en un model. Aquesta naturalesa, tot i permetre a tota cosa creada funcionar com un tot, estableix límits; aquesta idea dels límits de totes les coses és un dels punts bàsics en la cosmologia i la teologia de l'Alcorà. Així doncs, l'Univers és autònom en el sentit que totes les coses hi tenen les seves lleis de comportament, però aquestes lleis de comportament les ha donades Déu i són estrictament limitades Tot ha estat creat per Nós segons una mesura. Com que tota criatura és limitada i depèn de Déu, només Déu, que regna sense rival al Cel i a la Terra, és il·limitat, independent i autosuficient.
L'home
Segons l'Alcorà, Déu va crear dues menes paral·leles de criatures: els djinn i els homes; aquells del foc, i aquests de l'argil·la. Sobre els djinn, l'Alcorà no en parla gaire, tot i que s'hagi de sobrentendre que estan dotats de raó i de responsabilitat, però es troben molt més inclinats cap al mal que l'home. L'Alcorà, que es presenta com una guia per a la raça humana, s'ocupa principalment dels homes.
L'Alcorà explica el mite bíblic de la caiguda d'Adam (el primer home); ara bé, Déu va perdonar a l'home la seva desobediència, que l'Alcorà no considera pas com un pecat original.
Segons el mite alcorànic, uns àngels que protestaren davant Déu contra la creació de l'home perquè portaria la discòrdia a la terra foren vençuts en una competició de coneixement amb Adam. Per això, l'Alcorà defineix l'home com la més noble de totes les creacions de Déu, la que acceptà la responsabilitat que totes les altres criatures refusaren. L'Alcorà afirma repetidament que tota la Creació ha estat posada per Déu al servei de l'home; res no ha estat creat sense tenir un propòsit assignat, la missió de l'home és obeir la voluntat de Déu.
Malgrat tot, mentre que totes les altres criatures reconeixen les seves limitacions, l'home sempre és orgullós i rebel. L'orgull és el principal pecat de l'home, perquè el porta a no reconèixer les seves limitacions com a criatura creada i a pretendre, doncs, igualar-se a Déu violant-Ne la unitat. La fe vertadera consisteix a creure en la Unitat Divina i l'Islam és la submissió a la Voluntat de Déu.
Per tal de comunicar la veritat de la Unitat Divina, Déu ha enviat missatgers (profetes) als homes, la feblesa dels quals els porta sovint a oblidar o, fins i tot, rebutjar la Unitat Divina, seguint així les temptacions de Satanàs, el Dimoni.
Satanàs, el pecat i el penediment
Segons l'Alcorà, Satanàs havia ocupat un lloc molt alt en la Creació, però caigué en desgràcia quan va rebutjar obeir l'ordre de Déu d'honorar Adam. Des d'aleshores, la tasca de Satanàs i el grup d'àngels que el seguiren no s'han dedicat a res més que a intentar dur l'home cap a l'error i el pecat; les maquinacions de Satanàs no s'acabaran fins al Darrer Dia.
L'Univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa és testimoni de la Unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no creients.
Quan un home esdevé tan obstinat en rebutjar la veritat, Déu li segella el cor. Aquest és anomentat kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, alguns musulmans designen els no musulmans amb la paraula kãffir, tot i que principalment s'aplica a casos extrems.
Al contrari que els kuffar, un pecador sempre pot penedir-se i redimir-se mitjançant una genuïna conversió a la veritat; Déu sempre està disposat a perdonar; un penediment sincer esborra tots els pecats i restitueix a la persona l'estat de gràcia amb què havia començat la seva vida.
Els Profetes
Els profetes són homes especialment elegits per Déu per ser els seus missatgers; l'Alcorà exigeix als musulmans reconéixer tots els profetes per igual. D'entre els profetes en destaquen Abraham, Noè, Moisès i Jesús; com que la seva tasca és la reivindicació de la veritat, Déu els assenyala amb miracles: Abraham fou salvat del foc, Noè ho fou del Diluvi i Moisès, del faraó; Jesús no sols nasqué de la Verge Maria sinó que Déu evità que fos crucificat pels jueus. La idea que els profetes sempre són finalment vindicats i salvats forma part de la doctrina alcorànica.
Tots els profetes són humans i no tenen cap mena de naturalesa divina; no són més que receptors de la revelació de Déu. Déu mai no parla directament a una persona sinó que li envia un àngel li fa sentir la seva veu o l'inspira.
Mahoma és el darrer i el més gran dels profetes ja que en ell tots els missatges dels profetes anteriors s'hi han manifestat. El seu principal miracle és l'Alcorà, aquella obra que cap humà no pot crear. L'arcàngel Gabriel dugué l'Alcorà al cor de Mahoma; quan rebia les revelacions per mitjà de Gabriel, Mahoma entrava en un estat de trànsit en què perdia el coneixement i suava molt. Alguns investigadors relacionen aquests símptomes amb l'epilèpsia.
L'Alcorà és, segons els musulmans, la transcripció d'un Llibre celestial escrit en unes taules conservades per Déu.
Escatologia
Al Darrer Dia, quan el món arribi a la seva fi, els morts resucitaran i es pronunciarà un judici sobre cada persona segons les seves obres. Tot i que l'Alcorà parla principalment d'un judici individual, alguns versicles mencionen la resurrecció d'algunes comunitats que seran jutjades segons el seu llibre. Tanmateix, l'autèntica avaluació serà la individual.
L'Alcorà basa la doctrina de la resurrecció i del Darrer Dia en un argument moral -la justícia complerta no s'assoleix mai en aquest món- i en un altre de teològic: en la seva omnipotència, Déu té la capacitat de destruir i fer tornar a la vida totes les seves criatures, que, a causa de la seva limitació, estan subjectes al Seu infinit poder.
En el judici, els condemnats es rostiran al foc de l'Infern i els salvats gaudiran dels plaers eterns del Paradís. A l'Infern, els condemnats, a més de patir un foc físic, en patiran un altre d'espiritual en el seu cor; al Paradís, els benaurats hi experimentaran tota mena de plaers.
L'ajuda als necessitats
Com que el propòsit de l'existència de l'home, igual com el de qualsevol altra criatura, és la submissió a la voluntat divina, la relació de Déu amb l'home és la de comandament.
Mentre que la naturalesa obeeix Déu automàticament, l'home és l'únic que té l'opció d'obeir o de desobeir; admesa l'existència de Satanàs, l'existència de l'home esdevé una lluita moral. Reconèixer la unitat de Déu no es limita pas a l'àmbit intel·lectual sinó que també té conseqüències en la lluita moral que és l'existència humana, que consisteix principalment a alliberar-se un mateix de l'estretor mental i de la duresa de cor. Hom ha d'anar més enllà de si mateix i dedicar els seus béns al profit d'altri.
El deure d'alleujar el sofriment dels altres i de socórrer els necessitats constitueix una part essencial de la doctrina islàmica. Dur a terme les pregàries i postrar-se davant Déu no serveix per a res si no s'és caritatiu.
El Dimoni sempre tempta els homes dient-los que si practiquen la caritat perdran els seus béns i s'arruïnaran mentre que Déu promet la prosperitat a canvi d'ajudar el proïsme; amb la caritat s'obtindran uns beneficis molt més substanciosos que amb els diners invertits en la usura.
Acumular riqueses sense preocupar-se de les necessitats dels pobres és castigat amb els suplicis més durs a l'altra vida; l'ambició per l'enriquiment personal es considera una de les principals causes de decadència de les societats al món. La usura, és a dir el préstec de diners a qualsevol tipus d'interès per baix que sigui, està completament prohibida.
Aquesta doctrina social, que esdevé un dels punts bàsics de la fe, dona origen a la idea de l' ummah, és a dir, del conjunt dels creients com una comunitat sòlidament unida en què tots són germans els uns dels altres; així, els musulmans es descriuen com la comunitat que dóna exemple a la humanitat, l' ummah és la millor comunitat de totes les del món que té com a funció fomentar el Bé i prohibir el Mal. Aquell qui perjudiqui la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; aquells que, des dins, s'oposin als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força militar si el problema no pot resoldre's per la persuasió o per l'arbitratge.
Els deures de caritat es tenen només envers els altres musulmans, no pas envers els infidels.
El Jihad
Com que la missió de l'umma és fomentar el Bé i prohibir el Mal perquè ja no hi hagi més maldat ni corrupció al món, s'arriba a la idea del Jihad. Literalment, significa esforç, la realització d'un esforç per l'Islam. Aquest abarcaria des de la superació personal de totes les temptacions fins al martiri.
En temps de guerra, el Jihad ha estat utilitzat com a element propagandístic, per la qual cosa avui en dia es tradueix majoritàriament per Guerra Santa.
Els no creients
La relació de l'Islam amb els no-creients es manifesta en diverses formes. D'una banda estan els els creients d'altres confessions monoteistes, als quals es permet viure dins del món musulmà sota el règim de dhimmins. Això suposa acceptar l'autoritat musulmana i el pagament d'un tribut especifc "en compensació per la protecció oferida".
El motiu d'aquest règim especial és que els musulmans consideren les altres confessions monoteistes com a versions antigues (i per tant imperfectes) de l'Islam. Per tant, es suposa que han acceptat una part de la doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.
L'actitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té tendència a ser bel·ligerant i hostil. Existeixen nombrosos versicles incitant al total extermini d'aquestes confessions, ja sigui via genocidi o via conversió. Però cal destacar la presència d'altres que relativitzen aquest ús de la violència, ja que es recomana perdonar a aquells que deixin de temptar als musulmans i de lluitar contra l'Islam.
Les Dones
La societat islàmica es caracteritza per donar una gran importància a la família. El model de família es més aviat tribal, per contra del model nuclear que domina a Occident.
A l'Islam, l'autoritat dins la família cau damunt l'home. Per tant, el marit és l'encarregat de mantenir la rectitud moral a la vida privada de la seva família, així com la seva fe i el seu honor. Hi ha polèmica sobre els mètodes que pot utilitzar per exercir aquesta autoritat, ja que segons diferents interpretacions podrien arribar fins a l'us de la violència física.
El marit també està obligat a garantitzar la seva integritat i manteniment econòmic.
Aquesta concepció bàsicament patriarcal de la família xoca amb l'exemple donat per diversos matriarcats islàmics. La seva existència és possible gràcies a la dependència econòmica que, dins aquestes societats, tenen els marits de les mullers, així com la possibilitat de divorci.
Com ja s'ha dit, l'home està obligat a aportar part de les seves riqueses per a mantenir la seva família. Per contra, la dona pot disposar lliurement del que siguin les seves pròpies. Donades les obligacions de l'home, aquest te dret al doble d'herença de les dones, però a les societats matriarcals, les riqueses passen directament de dona en dona.
A l'Islam, cada home pot casar-se amb, com a màxim, quatre dones. Per contra, les dones només poden tenir un marit. Aquests casos de poligàmia haurien d'estar limitats a casos excepcionals, i sempre i quan el marit pugui mantenir per igual a totes les seves dones. Una dona també podria establir al contracte nupcial que el seu marit no es casarà amb cap altra dona.
La finalitat de la poligàmia sembla ser el que totes les dones es puguin casar (i per tant tenir fills, i tenir dret a ser mantenides econòmicament). Per a entendre això, cal contextualitzar l'antiga societat islàmica dins un temps on la mortandat masculina era molt més elevada que la femenina, a causa de guerres i epidèmies.
Existeixen altres limitacions cap a les dones que a l'actual context social són considerades com a masclistes. Aquestes són relatives, per exemple, als viatges sense presència de qualque home de la família que la pugui protegir.
La represió sexual, típica eina per lluitar contra les enfermetats venerees a les societats antigues, obliga als musulmans a no apareixer en públic arreglats sensualment, o actuar de forma incitant. A nivell de vestimenta, als homes, això implica cobrir braços i cames. A les dones, a més, arriba a incloure segons les interpretacions els cabells (xador), o fins i tot els ulls i les mans (burka).
Aquest vel és considerat pels musulmans com a símbol de submissió a Déu, i per tant té gran importància. Però alguns corrents islàmics ho consideren com a una interpretació humana sobre un versicle referent a les dones del profeta, del qual se'n podria extreure una altra conclussió: la prohibició de ser ostentosos.
Al món occidental, el vel es considerat com a símbol de submissió a l'home, especialment entre moviments feministes i xenòfobs. Des del feminisme islàmic, es replica que només es una preda de vestir més, amb un significat religiós. La seva finalitat seria tapar el pudor femení, traçant pral·lelismes amb la vestimenta occidental: està molt pitjor vista una dona amb el pit descobert que un home.
L'abrogació
Un element clau per comprendre el punt de vista de molts estudiosos de l'Alcorà és la doctrina de l'abrogació, segons la qual hi ha versicles de l'Alcorà que són abrogats, és a dir, anul·lats, per d'altres; així s'explica que en el text de l'Alcorà s'hi puguin trobar versicles que en contradiuen d'altres; en molts casos, això indica que un d'aquests dos versicles està abrogat; generalment, per saber quin és el versicle que abroga i quin és l'abrogat, cal saber quin dels dos és cronològicament anterior ja que el posterior sempre abroga l'anterior. Aquest fet, admès per alguns teòlegs musulmans, significa que, durant els vint-i-tres anys que durà el període en què Mahoma va rebre les revelacions de l'Alcorà, les circumstàncies anaren canviant i, doncs, el contingut de la revelació també. Per tant, per comprendre l'Islam cal saber quins versicles de l'Alcorà estan abrogats i quins no. Els versicles abrogats no tenen cap valor normatiu per als musulmans ja que només es guien pels versicles no abrogats.
Segons ho admeten aquests teòlegs musulmans, de les cent catorze sures, només n'hi ha quaranta-tres de no afectades per l'abrogació.
L'Alcorà i la vida religiosa dels musulmans
El significat de l'Alcorà
Segons els musulmans, l'Alcorà és un llibre que cal venerar perquè és d'origen diví. Conté unes normes que regeixen tots els aspectes de la vida personal i social.
En l'Islam, el centre fonamental de la fe és Déu i el seu missatge, contingut en l'Alcorà. El Profeta Mahoma només actuà com a transmissor d'aquest missatge; per això, si comparem l'Islam amb el cristianisme, l'Alcorà és l'equivalent no pas de la Bíblia sinó de Jesucrist.
En la teologia musulmana, l'autoritat de l'Alcorà ho domina tot ja que aquest text sagrat se'l considera etern i miraculosament inimitable.
Els musulmans atribueixen al text de l'Alcorà la capacitat de poder guarir malalties; per això, hom recitarà l'Alcorà al costat del llit del malalt
La recitació
L'Alcorà és, principalment, un text oral, una recitació, ja que fou oralment com el va transmetre Mahoma, qui, segons ho admet la tradició musulmana mateixa, era analfabet. Per a un musulmà, el text escrit de l'Alcorà no és més que el suport material dels textos que ell té memoritzats des de la infantesa. Per això, avui dia, en molts països musulmans a l'escola es considera més important ensenyar els nens a recitar l'Alcorà de memòria que l'aprenentatge d'altres matèries.
La recitació de l'Alcorà va generalment precedida de dues fórmules tretes del mateix text alcorànic:
- Jo prego refugi a Déu contra el dimoni lapidat
- Al·là ha confirmat sempre la Seva veritat
Als països musulmans, hi ha els qurrà, recitadors professionals de l'Alcorà que, generalment, són cecs que s'han après el text de memòria perquè no el poden llegir i perquè la seva deficiència visual els ha estimulat la capacitat de memoritzar textos d'oida. Els qurrà acostumen a actuar en enterraments, circumscisions de nens i en la mesquita on sovint també fan la crida a l'oració, que pot anar precedida o seguida del cant o recitació de l'Alcorà. També poden fer recitacions domèstiques i en reunions de devoció.
A tot arreu de l'Islam i allà on hi existeixin comunitats musulmanes organitzades, hi ha associacions per a la lectura de l'Alcorà, dedicades a promoure l'aprenentatge, la lectura i l'estudi del text sagrat musulmà, amb premis i sessions religioses especials.
Gràcies als progressos tècnics esdevinguts durant la segona meitat del segle XX al món occidental, als països islàmics hi proliferen discos, vídeos, cd, etc amb recitacions de l'Alcorà. Algunes emissores de ràdio difonen la recitació de l'Alcorà moltes hores al dia, fins i tot els vint-i-quatre hores. Els altaveus dels minarets de les mesquites també difonen entre les ciutats i pobles la recitació de l'Alcorà.
La recitació de l'Alcorà cal fer-la amb una actitud de respecte: descalç i en estat de purificació ritual, sense fumar, menjar o beure. Els qui l'escolten s'han de mantenir en silenci.
L'Alcorà i la vida social i política
Lumma, és a dir, la comunitat formada pels musulmans de tot arreu del món, és una comunitat política i no pas una simple organització internacional de confraternitat religiosa com pugui ser-ho l'Església Catòlica o qualsevol altra església cristiana. La umma pren el seu model de la comunitat que Mahoma creà a Medina després d'haver fugit de la Meca, la qual posseeix tots els atributs d'un estat islàmic.
El versicle Has de manar que es faci el bé i prohibir que es faci el mal s'usa per justificar el control polític i moral de la societat. Per altra banda, l'Alcorà regula també moltes activitats socials dins la vida familiar o domèstica, com ara la intimitat de la cambra en els matrimonis i el permís que cal demanar per entrar-hi a certes hores del dia.
Al Discurs de l'adéu, que va dirigir Mahoma als seus companys poc abans de morir, s'hi expressa la superioritat de l'Islam com a revelació divina i la superioritat dels seus preceptes socials i és un incentiu per obtenir una societat millor, perfecta, en tots els nivells. Aquest discurs és la base d'insatisfacció social permanent entre els musulmans arran de les deficiències socials i econòmiques dels països islàmics, que legitima la crítica a les autoritats de no seguir els preceptes divins, la qual cosa provoca les disfuncions socials.
Ara bé, d'altres versicles exigeixen el respecte i l'obediència a l'autoritat, en molts àmbits: domèstic, familiar, clànic o tribal, municipal, fiscal, administratiu, etc.
Les Traduccions de l'Alcorà
Que l'Alcorà és inimitable i únic és una de les creences més importants dels musulmans sobre el text sagrat de l'Islam, el llibre sant revelat per Déu als homes per mitjà del seu profeta i missatger Mahoma.
Així doncs, el text de l'Alcorà no pot ser mai igualat per qualsevol altre text ni en àrab ni en cap altra llengua. Ara bé, si l'Alcorà conté una revelació divina adreçada a tota la Humanitat, cal que tothom el pugui entendre en la seva llengua. Per això, els teòlegs musulmans es troben entre dos extrems: l'Alcorà en àrab és el text únic de la revelació divina a través de Mahoma, però les traduccions i els estudis són útils per a aquelles persones que no entenen l'àrab. D'ací que molts musulmans titulin les traduccions de l'Alcorà explicació, comentari o traducció dels sentits per deixar clar la traducció no és pas l'Alcorà mateix i, per tant, no pot substituir l'original àrab.
Per als musulmans, el text àrab de l'Alcorà fou revelat per Déu mentre que les traduccions les fan els homes. Per això, l'Alcorà autèntic és àrab i en àrab; el culte, la legislació i la recerca teològica només poden fer-se a partir del text en àrab.
En conseqüència, si cal aprendre's l'Alcorà de memòria per poder-lo recitar, allò que cal memoritzar-se és el text en àrab. Ara bé, aquesta és una llengua que la majoria dels musulmans desconeixen perquè en molts països musulmans es parlen unes llengües com ara el turc, el persa, el xinès, l'urdú, l'amazigh, el francès, etc que no tenen cap parentiu amb l'àrab, mentre que, als països àrabs, és a dir, en aquells països on l'àrab hi és reconegut com a llengua oficial, hi ha una diferència entre l'àrab clàssic (la llengua de l'Alcorà) i l'àrab vulgar (l'idioma que hom parla); la diferència entre l'àrab clàssic i l'àrab vulgar és semblant a la que existeix entre el llatí i el català.
Així doncs, en una madrassa (escola alcorànica) on s'obliga els nens a memoritzar-se tot el text de l'Alcorà, les criatures reciten i estudien en una llengua (l'àrab clàssic) que, en realitat, no entenen; d'ací que l'esforç memorístic hagi de ser molt gran.
Orígens i compilació de l'Alcorà
La tradició musulmana
Segons la tradició musulmana, l'Alcorà fou revelat a Mahoma en parts separades durant un període de temps de vint anys. En aquelles ocasions, Mahoma entrava en una situació d'èxtasi en què perdia el coneixement; aleshores, l'arcàngel Gabriel li transmetia les revelacions. Quan tornava a la normalitat, Mahoma recitava les paraules de la revelació als que hi eren presents. Hi ha moltes tradicions sobre els moments en què Mahoma va rebre revelacions, per això, les revelacions de l'Alcorà poden relacionar-se amb moments de la vida del Profeta; d'ací que les sures es classifiquin en sures revelades a la Meca o sures revelades a Medina.
Molta gent memoritzava les revelacions de Mahoma; ara bé, segons algunes fonts, Mahoma, que tal com ho admeten els musulmans era analfabet, ordenava que les revelacions fossin escrites per escrivans o secretaris els quals les escrivien en fulles de palmera, trossos de paper, pedres, trossos de pell, és a dir, en qualsevol cosa en què s'hi pogués escriure. Segons es creu, el Profeta indicava a aquests escrivans el context en què certs passatges havien d'aparèixer.
A la batalla de Iamamah (633), esdevinguda després de la mort de Mahoma (632), hi moriren molts dels que se sabien les revelacions alcoràniques de memòria. Per això, es va tèmer que el coneixement de les revelacions transmeses pel Profeta es perdés. Aleshores, el califa Abu Bakr (632-634) va decidir posar per escrit totes les revelacions del Profeta, fent servir com a fonts els textos escrits i les recitacions dels qui se les sabien de memòria. El compilador d'aquest text escrit fou un antic secretari de Mahoma, anomenat Zaïd ibn Thabit, qui va lliurar el seu treball al califa Omar (634-644). Després de mort Omar, la custòdia del text escrit quedà a càrrec de la seva filla Hafsah.
Tanmateix, posteriorment s'escrigueren d'altres versions de l'Alcorà, amb un text diferent del custodiat per Hafsah, les quals circularen per tot arreu de l'imperi musulmà, que, aleshores, ja s'estenia per tot el Proper Orient. Per tal que no pogués haver-hi dubtes sobre quina era la lectura correcta de l'Alcorà, el califa Otman (644-656) va encarregar a Zaïd ibn Thabit i a d'altres homes instruïts de revisar l'Alcorà; la seva feina consistia a comparar els fulls d'Hafsah amb qualsevol altre material que es trobés; en cas de contradicció, es resoldria el dubte consultant amb aquells que es sabessin les revelacions de memòria. Si hi havia discrepàncies sobre la manera de pronunciar les paraules de la revelació, tindria sempre preferència la pronúncia dialectal dels Quraix, la tribu a què pertanyia Mahoma. D'aquesta manera, s'arribà a redactar la versió canònica de l'Alcorà.
Segons ho la creença islàmica, Al·là ha garantit que protegirà l'Alcorà de manipulacions humanes i, per això, avui dia hom pot trobar-ne còpies exactes a tot arreu del món. Així doncs, el text actual de l'Alcorà seria el mateix que fou revelat a Mahoma.
La crítica a la tradició musulmana
Contradiccions en la tradició musulmana
La crítica a la tradició musulmana sobre l'origen de l'Alcorà comença assenyalant l'existència de versions contradictòries sobre qui va ordenar compilar les revelacions per escrit. Segons algunes fonts, qui va donar aquesta ordre no fou pas Abu Bakr sinó el quart califa Alí (656-661), gendre i cosí de Mahoma i successor d'Otman; algunes versions exclouen totalment la intervenció d'Abu Bakr en la compilació del primer text.
Per altra banda, si la primera compilació va dur-se a terme durant el regnat del califa Abu Bakr, llavors tota la feina es deuria fer en només dos anys, cosa que no sembla gaire paussible. A més, molts dels guerrers musulmans morts a Iamama eren nous conversos, en conseqüència, no se'n deurien saber gaires de versicles de memòria. Per cert, com és que la compilació feta per ordre d'Abu Bakr no va ser publicada i acabà considerant-se com una propietat que Hafsah custodiava en secret? Potser la història de la compilació d'Abu Bakr fou inventada o bé per disposar del mite d'una primera redacció efectuada poc després de mort Mahoma o bé per prendre-li al califa Otman la glòria d'haver dut a terme la compilació de l'Alcorà; alguns musulmans deurien ser enemics d'Otman, perquè aquest califa va morir assassinat.
Segons la tradició, el califa Otman va ordenar la compilació de l'Alcorà perquè alguns generals li ho demanaren per trobar la manera de poser fi als enfrontaments que contínuament es produïen entre tropes de diferents províncies a causa de disputes teològiques motivades en la qüestió de quina era la versió correcta de l'Alcorà. La tradició no explica pas, però, quin origen tenien aquestes diferents versions de l'Alcorà i ni qui les havia escrites.
El califa Otman va ordenar a Zaïd ibn Thabit la redacció de la versió oficial de l'Alcorà; ara bé, si creiem en l'existència d'una primera compilació efectuada per ordre d'Abu Bakr, llavors resulta que Zaïd ibn Thabit va posar-se a fer de nou la feina que havia dut a terme deu anys enrera; si, tal com ens ho expliquen, la compilació ordenada per Otman va dur-se a terme comparant textos alcorànics d'origen desconegut amb els fulls d'Hafsah, llavors Zaïd ibn Thabit va trobar-se amb el manuscrit que ell mateix havia escrit deu anys abans.
Còpies de la versió de l'Alcorà autoritzada per Otman van ser enviades cap a Kufa, Basra, Damasc i la Meca entre els anys 650 i 656. Totes les altres versions de l'Alcorà diferents de la d'Otman foren destruïdes. D'aquestes versions destruïdes no en coneixem res, ni l'origen ni les raons que duien els seus partidaris a considerar-les legítimes, per això no podem estar segurs que la versió d'Otman fos la còpia fidel de les revelacions comunicades per Déu a Mahoma per mitjà de l'arcàngel Gabriel.
Segons expliquen algunes tradicions, Otman va ordenar posar l'Alcorà per escrit per així lluitar contra el poder dels qurra -recitadors professionals de l'Alcorà- que qüestionaven l'autoritat dels califes, considerats successors del Profeta, argumentant que els versos que sabien de memòria els havien après de Mahoma mateix. Per altra banda, la manca d'un text escrit podia dur alguns qurra a inventar-se revelacions segons el seu propi interès, cosa que també podia haver fet Otman amb la seva compilació escrita.
A més del problema que Zaïd ibn Thabit hauria fet la mateixa feina dues vegades, la primera en tems d'Abu Bakr i la segona en època d'Otman, hi ha d'altres qüestions més greus: en la llista de la comissió d'encarregats de redactar el text d'Otman, s'hi inclouen homes que eren enemics d'aquest califa o, pitjor encara, homes que, en el moment de la redacció del text ja eren morts.
L'origen dels relats sobre la compilació
Un altre problema dels relats sobre la compilació de l'Alcorà és el del moment de la seva aparició. Els primers que coneixem són els de Waqidi (823) d'Ibn Saad de l'any 844, el de Bukhari, del 870 i el de Musulmà del 874; tots els quals són, evidentment, dos-cents anys posteriors a la mort de Mahoma (632).
Segons Waqidi, un esclau cristià anomenat Ibn Qumta fou l'escrivà de Mahoma
A Ibn Saad se li atribueixen diferents relats sobre la compilació de l'Alcorà que resulten contradictoris els uns amb els altres:
- Els companys de Mahoma compilaren l'Alcorà en vida del Profeta
- Algú anomenat Otman ibn Affan va recompilar l'Alcorà no pas en vida de Mahoma sinó durant el regnat del califa Omar (634-644)
- La compilació la va dur a terme el mateix califa Omar
Els relats de Bukhari també es contradiuen els uns amb els altres, tal com pot veure's:
- L'Alcorà fou compilat en vida de Mahoma per quatre ajudants: Ubai ibn Kaab, Muadh ibn Jabal, Zaïd ibn Thabit i Abu Zaïd; en d'altres tradicions, Ubai ibn Kaab és substituït per Abud-Darda.
- L'Alcorà fou compilat únicament per Zaïd ibn Thabit en temps del califa Abu Bakr; a més es donen proves per demostrar aquesta afirmació
Per altra banda, segons Hajjaj bin Iusuf Barhebraeus, el califa Abdul Malik (684-704), fou el compilador de l'Alcorà; amb la qual cosa, l'Alcorà s'hauria redactat no pas en l'època immediatament posterior a la mort de Mahoma sinó en temps ja dels califes omeies.
Les fonts no musulmanes
Què expliquen les fonts no musulmanes de l'època de les conquestes àrabs sobre els orígens de l'Alcorà?
Joan I, patriarca monofisita d'Antioquia, va mantenir converses i diàlegs amb el general musulmà Amr bin al-As l'any 639, és a dir només set anys després de mort Mahoma; en el record d'aquestes converses, el patriarca no diu res que permeti creure en l'existència d'un llibre sagrat musulmà, malgrat que, en el transcurs de les seves converses, ell havia mostrat al general Amr bin al-As la Torà, els llibres dels profetes i els Evangelis. Com és que el general no va replicar al patriarca parlant-li de l'Alcorà?
Vers l'any 647, és a dir, durant el regnat del califa Otman, el patriarca de Seleúcia Isho‘yahb III va escriure una carta que demostra que ell no tenia cap coneixement de l'existència de l'Alcorà. Segons els estudiosos, aquest patriarca hauria fet menció de l'Alcorà si n'hagués conegut l'existència.
L'any 680, en època, doncs, del califat omeia, un escriptor anònim va descriure els àrabs com a descendents d'Ismael, que encara practicaven l'antiga fe d'Abraham i parlà de Mahoma com un simple cabdill militar, sense cap mena de paper religiós. La ignorància de l'existència d'un llibre sagrat musulmà també la trobem el 690 en Joan Bar Penkaye, testimoni de les conquestes àrabs.
Tot plegat, durant el segle VII, els pensadors i escriptors cristians desconeixen l'existència de cap mena de text sagrat musulmà; no és fins a finals del primer quart del segle VIII quan pensadors cristians nestorians, jacobites i melquites comencen a discutir sobre l'Alcorà. Una mica més tard, aquestes polèmiques reben resposta per part dels musulmans.
Una defensa del cristianisme escrita vers 835 per algú anomenat al-Kindi parla de la història de la transmissió de l'Alcorà i ens dóna detalls del tipus d'històries que circulaven entre els musulmans, dos-cents anys després de mort Mahoma.
Segons explica al-Kindi, en els primers temps de l'Islam, l'Alcorà no va ser pas compilat en un volum, sinó que es conservà en fulls separats; per això n'hi havia diferents versions: la d'Alí, la d'Abu Bakr, la d'ibn Masud i la d'Ubai ibn Kaab.
En explicar la història de la compilació ordenada pel califa Otman, al-Kindi ens explica que, en el moment de l'adveniment d'Otman, hi havia diferents versions, amb canvis i interpolacions, algunes versions tenien més extensió que d'altres. Per tal d'evitar els perills de cismes i apostasies, Otman va ordenar que tothom li lliures els fulls i inscripcions amb versicles de l'Alcorà a més dels exemplars d'una compilació de l'Alcorà escrita anteriorment; Alí, el gendre i cosí de Mahoma que succeiria Otman com a califa, no va lliurar els seus exemplars com tampoc no va fer-ho Ibn Masud. Aleshores, els homes del califa Otman ordenaren Zaïd ibn Thabit i a Abdal·là ibn Abbasde revisar i corregir el text, eliminant-ne les corrupcions. Un cop redactat el text, Otman va ordenar la destrucció de totes les altres versions de l'Alcorà
Del text redactat per ordre d'Otman, se n'envià un exemplar a la Meca, un altre a Medina, un altre a Síria i un altre cap a Kufa. Ara bé, a causa de guerres, saqueigs i incendis, a principis del segle IX, les còpies de Kufa, la Meca i Medina ja es consideraven perdudes.
Al-Kindi també explica que, posteriorment a Otman, Hajjaj bin Yusuf va esporgar molts fragments del text alcorànic, suprimint-ne els versicles que tractaven sobre els omeies i sobre els abbassides. Sis còpies d'aquest nou text foren enviades cap a Egipte, Síria, Medina, la Meca, Kufa i Basra i tots els textos que continguessin versions anteriors foren destruïts, com Otman havia fet en el seu moment. Segons recorda al-Kindi, l'enemistat existent entre Alí i Abu Bakr així com entre Omar i Otman resultava força coneguda, cadascun d'aquests califes va introduir canvis en el text de l'Alcorà per afavorir les seves postures i van suprimir el que consideraven contrari als seus interessos.
Un fet significatiu: el califa Mutawakkil (847-861), pertanyen a la nissaga dels abbasides,, va ordenar a Ali bin Rabbanat-Tabari d'escriure una apologia de l'Islam, en resposta als textos escrits pels cristians. Ali bin Rabbanat-Tabari no va refutar pas les acusacions d'al-Kindi sobre manipulacions en el text de l'Alcorà sinó que es va limitar a replicar que si en la transmissió de l'Alcorà hi havia hagut manipulacions i adulteracions, això també havia passat en la transmissió dels textos cristians.
Proves de canvis en el text de l'Alcorà
As-Suyuti, mort el 1505, un dels més famosos comentadors de l'Alcorà, cita el teòleg Ibn Omar al-Khattab dient que ningú no pot conèixer el contingut complert de l'Alcorà perquè una gran part s'ha perdut; a més, Aixa, l'esposa preferida del Profeta, va explicar que la sura La Partició contenia dos-cents versos, ara bé, en la còpia redactada per ordre del califa Otman l'extensió d'aquesta sura és de només setanta-tres versos. Entre els versicles suprimits, hi havia el de La lapidació on, suposadament, s'hi contenia l'ordre d'Al·là que si un home o una dona vells cometen adulteri, lapideu-los fins a la mort.
Molts textos alcorànics trobats en inscripcions i monedes del segle VII difereixen de la versió canònica actual. Això també passa amb versicles alcorànics inscrits amb fins ornamentals a les parets de la Mesquita de la Roca, construïda a Jerusalem entre els anys 691 i 692, durant el regnat del califa omeia Abd al-Malik.
Per altra banda, alguns estudiosos afirmen que una gran part de l'Alcorà és, en realitat, anterior a Mahoma ja que procedeix de textos litúrgics usats per àrabs monoteistes, potser jueus o cristians o dels misteriosos Hanifs
Categoria:Islam
ja:クルアーン
ko:코란
ms:Al-Quran
simple:Qur'an
Déu#Deïtat a la qual donen o han donat culte les diverses religions. Qualsevol dels éssers superiors a l'home amb capacitats sobrenaturals. Vegeu mitologia.
#En les religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme), ésser suprem i suposadament omnipotent que és considerat com el creador de l'Univers. La concepció de "Déu" (en aquest cas cal iniciar-ho amb majúscula) no és idèntica en aquestes tres religions, encara que totes parteixen de l'Antic Testament. Així, per exemple, la majoria dels cristians, creuen en la Santíssima Trinitat. Tot i la seva suposada omnipotència, també creuen que no té la capacitat de conèixer el comportament futur dels humans, ja que alhora estan dotats de llibertat de comportament.
Hi ha qui defineix la Teologia com la ciència que tracta de Déu, tot i que no es basi en els mètodes científics i no pugui ser considerada com a tal. En rigor no és, doncs, una ciència. Les societats, a més, se solen donar a si mateixes una moral de comportament inspirada en el llibre de revelació de la religió majoritària: per al cristianisme és la Bíblia, i per a l'Islam l'Alcorà. En política, el dret a governar prové directament de Déu per a les societats més primitives, especialment a l'Edat mitjana. Fins i tot en època franquista es governava per la gràcia de Déu. Històricament, la fe ha servit, a més, de justificació de tot allò que encara no es comprèn científicament.
Les persones que neguen l'existència de déus es denominen atees. La desaparició de la certesa d'existència de déu és comentada per autors com Nietzsche. Per a alguns d'aquests, el concepte de Déu ens ha deixat com seqüela una innombrable quantitat de tradicions i costums mantinguts en "el seu nom" que han deixat a l'humà, com ser animal, en segon pla, cosa que ha fet girar la història de manera transcendental en contra d'ell mateix, deixant-ho subjecte a la voluntat d'aquest concepte intangible, i limitant la seva vida i criança per generacions i generacions sobre la base del seu discurs.
Les persones que ni afirmen ni neguen l'existència de déus, es denominen agnòstiques. No creuen ni en l'existència ni en l'inexistència de déus.
Categoria:Teologia
simple:God
Al·làAl·là ( ) és tradicionalment la paraula aràbiga usada pels musulmans per anomenar a Déu (no és el "nom personal de Déu", sinó l'equivalent del mot hebreu El — no YHWH). Tanmateix, la paraula Al·là no és específica de l'Islam; els cristians i jueus àrabs i els maltesos, majoritàriament catòlics, també la fan servir per referir-se a la deïtat monoteista. Si bé "Al·là" s'associa sovint amb l'Islam, també era usat en els temps pre-islàmics.
Categoria:Islam
ja:アッラーフ
ko:알라
ms:Allah
th:อัลลอหฺ
MahomaMahoma (de l'àrab محمد, Muḥammad ) també transliterat a l'alfabet llatí com Muhàmmad, Mohammad, Mohammed i Mahomet fou el fundador de l'islam, venerat per els musulmans com el darrer profeta de Déu. D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sira en àrab), va néixer vers 570 a la Meca (o Makkah) i morí el 8 de juny de 632 a Medina (Madinah). El seu nom complet és Abu-l-Qàsim Muhàmmad ibn Abd-Allah ibn Abd-al-Muttàlib ibn Hàxim (el mot ibn significa fill de i abu pare de). Els musulmans consideren Mahoma com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (o Al·là) a tota la humanitat. Unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar las conquestes aràbiques i la creació dels posteriors imperis islàmics.
La cultura musulmana té en gran reverència a Mahoma. Després d'esmentar o escriure el seu nom, o el d'un altre profeta, com Jesús o Moisès, un musulmà afegeix La pau sia amb ell o Sal·là Al·lahu alay-hi wa-sallam (صلى الله عليه و سلم). En llengües d'escriptura llatina, a vegades aquesta expressió s'indica simplement amb les inicials, de forma abreviada.
Segons la creença islàmica, Mahoma és la persona ideal, que tot musulmà ha de prendre com a model en la seva vida; tothom ha d'adherir-se a tots els codis ètics i morals establerts pel Profeta (la pau sia amb ell) perquè així ho mana Déu. Mahoma, la persona perfecta, un regal de Déu al món, uneix l'esfera divina amb la humana, igual com l'alba uneix la nit i el dia.
Els musulmans sovint caracteritzen Mahoma com un home molt bo que estimava molt Déu.
Els primers anys
Segons la tradició, Mahoma va nèixer a la Meca, a la província d'Hagaz (Aràbia), vers l'any 571. El seu pare, Abd-Al·lah ja havia mort quan va néixer Mahoma, mentre que la seva mare, Amina, membre del clan de Zura, va morir quan el nen tenia només sis anys; aleshores, se'n va fer càrrec el seu avi Abd-al-Muttàlib, el qual, però, va morir al cap de dos anys, llavors, Mahoma va quedar sota la tutela del seu oncle Abu-Tàlib, a qui va acompanyar en viatges comercials cap a Síria.
L'avi de Mahoma era el cap del prestigiós clan dels Hàxim, molt influent a la Meca, membre de la tribu dels Quraix; ara bé, com que segons els costums dels àrabs, els menors d'edat no tenien dret a heretar, Mahoma no va poder rebre res del patrimoni dels seus pares i dels seus avis; per això, fou pobre i per poder guanyar-se la vida va haver d'anar fent diferents oficis, entre els quals el de pastor; la seva situació social, però, va millorar quan va començar a treballar al servei d'una vídua rica anomenada Khadija, pertanyent al clan d'Assad, que es dedicava als negocis; Mahoma va treballar per a ella com a viatjant comercial, fins que va acabar casant-s'hi el 595, aleshores, ell tenia vint-i-quatre anys, i ella trenta-nou.
Del matrimoni de Mahoma amb Khadija van néixer dos fills, que moriren joves, i quatre filles, de les quals la més coneguda és Fàtima. En vida de Khadija, morta el 619, Mahoma va mantenir-se monògam.
La Meca se'ns descriu com una ciutat mercantil formada al voltant d'un santuari anomenat la Kaaba, una etapa de les rutes comercials entre el Iemen i les regions mediterrànies de Gaza i Damasc, per les quals, productes originaris de l'Índia i Etiòpia arribaven a la Mediterrània. La Meca era una ciutat pròspera on, tanmateix, la riquesa la monopolitzaven els membres de l'oligarquia mercantil, els quals tenien un comportament individualista que trencava els antics costums tribals, sobretot en el que fa als deures de caritat envers els necessitats.
Les revelacions
L'any 612, quan ja en tenia quaranta, al mont Hira, prop de la Meca, Mahoma va experimentar l'aparició sobrenatural d'una veu que afirmava parlar-li en nom de Déu; posteriorment, aquesta veu s'identificaria amb l'arcàngel Gabriel. Arran d'aquesta experiència Mahoma es va sentir terroritzat i trobà consol en Khadija; com que no va rebre cap més revelació, Mahoma va creure's que potser estava posseït pels dimonis i es deprimí tant que li vingueren ganes de suïcidar-se.
Tres anys després, l'arcàngel Gabriel va aparèixer-se de nou a Mahoma i va dir-li Mahoma: tu ets el profeta de Déu i jo sóc Gabriel; atemorit, Mahoma va demanar a Khadija que li tapés el cap per així no patir visions terrorífiques; aleshores, tal com s'explica a la sura 74 vv 1-7, la veu celestial va dir: Tu que estàs cobert amb una flassada, aixeca't i escolta: Glorifica Déu, purifica els teus vestits i fuig de l'abominació; l'abominació de què Mahoma havia de fugir era el politeisme que, fins aleshores, practicaven els àrabs.
Les experiències d'aquest tipus van continuar repetint-se; les veus celestials sempre insistien en l'existència d'un únic Déu i en la missió de Mahoma com a profeta; finalment, Mahoma va convèncer-se d'assumir la condició d'enviat de Déu, i es considerà successor dels profetes enviats anteriorment als jueus (Abraham, Moisès, Jesús).
A partir del 613, Mahoma va començar a predicar públicament el contingut d'aquestes revelacions; els seus seguidors en conservaren el record oralment fins que, vers l'any 650, ja mort Mahoma, les posaren per escrit en el llibre que denominaren l'Alcorà.
Aviat, Mahoma va reunir un grup de seguidors que el reconeixien com a profeta i que s'uniren en les seves pregàries, les quals culminaren en un acte de prostració en què els fidels tocaren a terra amb el front en senyal de reconeixement de la Majestat de Déu, fet que esdevingué un acte central en l'adoració musulmana.
Igual com els altres àrabs, els habitants de la Meca eren politeistes, només uns quants creien que l'home depenguès dels poders sobrenaturals. Els mercaders creien que moltes coses es podien assolir mitjançant la riquesa i l'acció humana; d'entre els molts déus que hom adorava a la Meca, és a dir, al santuari de la Kaaba, Al·là era la divinitat superior, igual com Júpiter ho era per als romans o Zeus per als grecs. Mahoma afirmava que Al·là era l'únic déu existent (No hi ha més déu que Al·là) i, a més, identificava Al·là amb el déu únic de la tradició jueva i cristiana, d'ací que, avui dia Al·là sigui la paraula que en àrab significa Déu, i que l'usin en aquest sentit tan els àrabs musulmans com els àrabs cristians. Si el pare de Mahoma, mort abans del naixement del seu fill, es deia Abdul·lah, que, en àrab, vol dir el servent d'Al·là, és evident que, entre els àrabs, la creença en Al·là és anterior a Mahoma; la innovació de Mahoma consisteix simplement a presentar Al·là no pas com el déu suprem sinó com l'únic déu existent.
Mahoma atribuïa la prosperitat de la Meca a la voluntat d'Al·là, per tant els habitants de la Meca havien de mostrar-se agraïts amb Al·là sent generosos amb la seva riquesa i defugint l'avarícia; Mahoma també avisava que les persones hauran de comparèixer davant Déu en el judici del Darrer Dia on, segons les seves obres, aniran al Cel o a l'Infern.
Molts dels seguidors de Mahoma eren fills i germans dels homes més rics de la Meca, però exclosos dels negocis lucratius. La nova religió predicada per Mahoma va ser denominada Islam, que vol dir submissió a la voluntat de Déu, i els seus fidels foren denominats musulmans, que vol dir aquells que s'han sotmès malgrat que, en un principi, l'Alcorà els definís com els creients.
L'oposició de la Meca a la prèdica de Mahoma
Aviat va sorgir a la Meca un moviment d'oposició a Mahoma; per una banda, els politeistes consideraven una blasfèmia que ofenia els déus l'afirmació de Mahoma que l'únic déu existent és Al·là; per altra, en la seva prèdica, Mahoma criticava la manera de viure dels rics comerciants, els quals intentaren atraure's Mahoma oferint-li una part en els seus negocis o la possibilitat de contraure matrimoni dins dels clans de l'oligarquia mercantil, ofertes que Mahoma va rebutjar.
Vers el 615, a la Meca va cristal·litzar el moviment d'oposició a Mahoma, dirigit per Abu Jahl,que sospitava que Mahoma usés el seu missatge religiós per prendre el poder a la Meca; hom va qüestionar algunes de les afirmacions del Profeta com ara que les persones ressucitarien abans del Judici; a més, va començar la persecució contra els musulmans. El 616, Abu Jahl va decretar el boicot contra el clan de Hasim, perquè aquests protegien Mahoma i els seus seguidors, aquest boicot va mantenir-se durant tres anys; el 619, van morir tant Khadija com Abu Talib, l'oncle de Mahoma, aleshores, Abu Lahab, el nou cap del clan dels Hasim, va retirar la protecció del clan a Mahoma, el qual va intentar refugiar-se a al-Taïf, un poble a la rodalia de la Meca, però hi va ser rebutjat; després d'haver aconseguit la protecció d'un altre clan, Mahoma va tornar a la Meca.
Els versicles satànics
Segons s'explica, la persecució duta a terme a la Meca contra els musulmans va provocar que, el 615, alguns d'ells s'exiliessin a Etiòpia, mentre que Mahoma es va quedar a la Meca, en una situació difícil perquè les autoritats de la Meca el tenien assetjat en un edifici amb la intenció d'obligar-lo a rendir-se per fam. Aleshores, Mahoma va rebre una nova revelació que va predicar: Al·là no és pas l'únic déu, sinó que les tres deeses principals de la Meca (al-Lat, al-Uzzah i al-Manat) també existeixen. Gràcies a aquesta revelació, es posà fi al setge contra Mahoma i els seus seguidors van poder tornar a la Meca.
Ara bé, amb aquesta darrera revelació Mahoma abjurava del monoteisme, que, fins aleshores, havia estat la base de la seva doctrina. Aquest important problema teològic va resoldre's posteriorment afirmant que aquesta revelació no havia vingut pas de Déu sinó de Satanàs; tanmateix, aquesta solució presenta d'altres problemes: com és que Satanàs, és a dir, el Dimoni, va voler salvar el Profeta de Déu?, com és que Déu mateix no va salvar el seu Profeta? L'Alcorà és el recull de les revelacions rebudes per Mahoma, ara bé si Mahoma mateix admet que va rebre revelacions de Satanàs, com podem estar segurs que l'Alcorà no contingui també d'altres revelacions satàniques? Com podem distingir en l'Alcorà les revelacions de Déu de les revelacions del Dimoni?
Aquest incident només es troba a unes poques fonts, i molts musulmans no l'accepten pas com un fet.
L'Hègira
Durant l'estiu del 621, dotze homes de Medina visitaren la Meca per dur a terme el pelegrinatge anual a la Kaaba; en secret, aquests pelegrins es declararen musulmans davant de Mahoma i se'n tornaren a Medina a fer propaganda de l'Islam. Un any més tard, el juny del 622, un grup de setanta-cinc persones de Medina, dins del qual, hi havia dues dones, no sols es declararen musulmans sinó que juraren protegir Mahoma; aquests són els Dos Juraments d'al-Aqaba. Aleshores, Mahoma va demanar als seus seguidors de la Meca que es dirigissin a Medina en petits grups; segons s'explica, a la Meca van conspirar per assassinar Mahoma abans que pogués fugir, però aquest va aconseguir esmunyir-se secretament i arribà a Medina el setembre del 622.
Aquesta fugida de Mahoma de la Meca cap a Medina és allò que la tradició musulmana anomena lhègira paraula que es tradueix per emigració tot i que el seu significat principal és el de trencament dels llaços de parentiu. En l'Islam, es compten els anys a partir del primer dia de l'any àrab en què s'esdevingué l'Hègira, que, en el còmput cristià, correspon al 16 de juliol del 622.
La Constitució de Medina
Medina es trobava situada en un oasi; era una ciutat agrària, on hi vivien alguns clans jueus, dedicats a l'agricultura. El 618, la ciutat de Medina s'havia vist sacsejada per lluites sagnants entre els clans que hi vivien; convidant Mahoma a viure a la ciutat, potser esperaven trobar algú amb autoritat que fes de mitjancer entre els clans locals.
Es conserva un document denominat la Constitució de Medina; en la forma com ens ha arribat, consisteix, en realitat, en dos documents que, segurament, són posteriors a l'any 627; tanmateix, els investigadors creuen que les seves disposicions són les donades per Mahoma a Medina.
Aquest document estableix la creació d'una confederació, organitzada segons els costums tradicionals dels àrabs, de nou grups: els vuit clans àrabs i els vinguts de la Meca; aquesta constitució no atorga pas cap autoritat especial a Mahoma, simplement el preàmbul parla de l'acord a què han arribat el profeta Mahoma i els musulmans de Medina, és a partir dels termes d'aquest acord que s'han de resoldre els conflictes. Els jueus no havien acceptat pas Mahoma com a profeta i, per això, a la Constitució de Medina, hi apareixen subordinats als clans àrabs.
Durant almenys cinc anys, Mahoma no va tenir cap autoritat directa sobre els membres dels altres clans, però, al final de la seva vida, el prestigi de les seves victòries militars li va conferir un poder autocràtic. Les revelacions que Mahoma va rebre a Medina sovint contenen normes legals i jurídiques per a la comunitat de musulmans, però no acostumen a tractar pas de qüestions polítiques.
Els primers cinc anys a Medina
A Medina, a Mahoma li van donar un camp i li van construir una casa, on els musulmans acudien a pregar-hi; després de mort Mahoma, aquesta casa va esdevenir la mesquita de Medina.
D'entre els emigrants, és a dir, els que havien vingut de la Meca amb Mahoma, alguns van dedicar-se al comerç al mercat local, dirigit per clans jueus, mentre que d'altres, amb l'aprovació de Mahoma, van dedicar-se a assaltar caravanes de mercaders de la Meca que es dirigien cap a Síria; Mahoma mateix va dirigir tres d'aquests assalts el 623, que fracassaren perquè algun traïdor va avisar els mercaders de la Meca. Finalment, el gener del 624, un petit escamot va ser enviat cap a l'est, amb ordres de dirigir-se a Nakhlah, a prop de la Meca, per atacar una caravana procedent del Iemen; l'èxit d'aquest atac, dut a terme contrariant els costums religiosos sobre seguretat, va fer que a la Meca se n'adonessin del perill que representava Mahoma.
Moltes tribus beduïnes s'uniren a Mahoma i es convertiren a l'Islam atretes pel botí resultant dels atacs a les caravanes de mercaders.
Després de la victòria de Nakhlah, Mahoma va canviar la seva política envers els jueus; va deixar de fer-los concessions per intentar aconseguir que el reconeguessin com a profeta i va prendre certes mesures com ara ordenar als fidels musulmans que deixessin de pregar mirant cap a Jerusalem, tal com fins aleshores ho havien fet, i comencessin a pregar en direcció a la Meca, com d'ençà de llavors ha estat el ritu musulmà.
Pel març del 624, Mahoma va dirigir un escamot de tres-cents quinze homes per assaltar una rica caravana de la Meca que tornava de Síria; la caravana, dirigida per Abu Sufian, el cap del clan dels Umaiah, va eludir els musulmans desviant-se de la ruta; ara bé, Abu Jahl, el cap del clan dels Makhzum, va voler posar fi al bandidatge de Mahoma i la seva banda; per això, va marxar amb una troba de vuit-cents homes per atacar-lo, cosa que va donar lloc a la batalla de Badr (15 de març del 624); en aquesta batalla, entre els soldats de la Meca van haver-hi quaranta-cinc morts, entre les quals el mateix Abu Jahl, i setanta presoners, mentre que només van morir catorze musulmans. Mahoma va interpretar aquest resultat com una confirmació divina de la seva condició de Profeta, i els musulmans celebraren la victòria amb joia i alegria.
Després d'aquesta victòria, a Medina foren assassinades tota una sèrie de persones que havien expressat el seu desacord amb Mahoma escrivint poemes satírics ridiculitzant-lo; fou aleshores que Mahoma va expulsar de la ciutat el clan jueu que controlava el mercat de Medina.
Segons explica la tradició, Kab ibnul Aixraf era un jueu que havia conspirat per matar Mahoma així com havia cantat cançons burlesques sobre les dones musulmanes. Mahoma va demanar si algú estava disposat a matar Kab ibnul Aixraf. Segons Ibn Hisham, un cronista musulmà dels primers temps, Mahoma va autoritzar Mohamed ibn Maslama, que s'havia ofert com a voluntari per assassinar el jueu, a mentir i enganyar per dur a terme la seva missió. A més, Mahoma va usar el cas de Kab ibnul Aixraf com a pretext per donar l'ordre de matar i perseguir tots els jueus.
En una altra ocasió, després d'haver sotmès un poble jueu, com ho era el clan dels Bani Qurayza, Mahoma va ordenar que tots els homes adults (entre set-centes i mil persones) fossin decapitats a la plaça; les dones i les criatures foren venudes com a esclaus i el poble va ser arrassat.
Els matrimonis de Mahoma
Enfortit en la seva condició d'autòcrata per la victòria de Badr, Mahoma va afirmar la seva posició mitjançant una política matrimonial: va casar les seves filles Fàtima amb Alí (futur califa) i Umm Kulthum amb Utman, que en el futur també esdevindria califa. Mahoma mateix va casar-se amb Hafsah, filla d'Omar, l'anterior marit de la qual havia estat un dels soldats musulmans morts a Badr, i amb Aixa, filla d'Abu Baker, qui, a la mort de Mahoma, esdevindria califa; en el moment de celebrar-se el matrimoni, Aixa només tenia sis anys i el matrimoni fou consumat tres anys més tard, quan Aixa tenia nou anys; aquesta edat infantil d'Aixa en el moment de consumar el seu matrimoni amb Mahoma, qui ja deuria tenir cinquanta-tres anys, ens ve demostrada per algunes hadith; les hadith són relats de fets i dites del Profeta explicats per gent que el va conèixer, algunes hadith són narrades per la pròpia Aixa qui, segons la tradició, fou l'esposa preferida del Profeta.
Mahoma va arribar a tenir fins a setze esposes; l'Islam permet als homes tenir quatre dones; ara bé, Mahoma va explicar revelacions en què Déu l'autoritzava a ell especialment a superar el nombre de quatre esposes; a més de les seves setze esposes, Mahoma va tenir dues concubines-esclaves i va gaudir dels favors de quatre dones que se li lliuraren en acte de devoció. Després de la victòria dels musulmans a la batalla de Khyber, on hi foren morts el seu marit i tota la seva família, una dona anomenada Xafiya fou sortejada com a botí de guerra entre la tropa musulmana; ara bé, en saber de la seva incomparable bellesa, Mahoma ordenà que Xafiya li fos concedida a ell com a esposa. Reyhana, una noia jueva, fou també un botí de guerra que Mahoma aconseguí després de la victòria sobre els Banu Quryza. La setena esposa de Mahoma fou Zainab; en un principi, ella estava casada amb Zaïd, fill adoptiu del Profeta; ara bé, Mahoma se'n va enamorar i després d'aconseguir que Zaïd se'n divorciés, ell s'hi va casar; aquest fet va causar escàndol entre els àrabs; Mahoma va resoldre la situació revelant un missatge de Déu autoritzant el casament del Profeta amb Zainab.
Maria la Copta fou un regal que el governador d'Egipte féu a Mahoma; ara bé, Maria va refusar convertir-se a l'Islam i va romandre fidel al cristianisme, la seva religió; per això, Mahoma no s'hi va casar i es va limitar a tenir-la com a concubina-esclava.
En diferents ocasions, Mahoma aconsellava als homes musulmans casar-se amb dones atractives ja fos per la seva riquesa, bellesa o per la possibilitat de convertir-les a l'Islam.
La batalla d'Uhud
Aquell mateix any de 624, Mahoma va aconseguir algunes victòries atacant tribus nòmades que li eren hostils; ara bé, Abu Sufian de la Meca va entrar a l'oasi de Medina amb uns tres mil homes; Mahoma tenia la possibilitat de refugiar-se en unes fortaleses inexpugnables existents a Medina, ara bé, això hauria significat permetre als de la Meca destruir les collites dels camps sembrats més enllà de les muralles de Medina, per això, Mahoma va haver de sortir a enfrontar-se amb Abu Sufian; la batalla entre els dos exèrcits, esdevinguda el 23 de març de 625 als turons d'Uhud, va tenir un resultat incert; després de la batalla d'Uhud, en la qual no havia estat vençut però tampoc no havia derrotat els mecans, Mahoma va témer que Déu no hagués abandonat els musulmans i la seva fe va experimentar uns moments de dubte, que aviat va saber superar per tornar a infondre confiança en els seus seguidors.
Durant els dos anys que seguiren a la batalla d'Uhud, tant Mahoma com els dirigents de la Meca es prepararen per a un nou enfrontament. Durant l'abril de 627, Abu Sufian va dirigir un gran exèrcit de deu mil homes contra Medina; aquesta vegada, Mahoma havia ordenat recollir les collites dels camps d'extramurs i, per això, va poder refugiar-se a les fortaleses de Medina, on les forces d'Abu Sufian van assetjar-lo, fins que, després d'una nit de tempestes i vent, els mecans van decidir alçar el setge i retirar-se. Aleshores, Mahoma va atacar el clan jueu dels Qurayzah, acusats de col·laborar amb els mecans i d'intrigar contra el Profeta; després d'haver-se rendit, els homes Qurayzah foren executats i les seves dones i criatures venudes com a esclaus.
La conversió de la Meca
D'ençà de l'Hègira, la Meca havia estat el principal nucli dels enemics de Mahoma; ara bé, l'objectiu del Profeta no era pas anihilar aquesta ciutat sinó guanyar-la per a l'Islam; ell comprenia que els mercaders de la Meca podien proporcionar-li l'estructura administrativa necessària per a l'estat musulmà que estava bastint; a més, l'existència del santuari de la Kaaba donava a la Meca la condició de ciutat santa, capital religiosa dels àrabs.
Pel març del 628, Mahoma va tenir el somni d'acudir al pelegrinatge anual a la Meca; a la Meca no volien permetre de cap manera que Mahoma hi entrés; per això, el Profeta va aturar-se a al-Hudaybiyah, al límit del territori sagrat de la Meca, on, després d'uns dies de negociacions, va acordar-se permetre als musulmans fer el pelegrinatge a la Meca el 629; l'ordre en què es va realitzar la retirada dels musulmans després d'aconseguit l'acord va mostrar el control que Mahoma tenia sobre els seus seguidors; com a recompensa a la seva docilitat, Mahoma va dirigir aquests homes a atacar els jueus de l'oasi de Khayabar, situat al nord de Medina; un cop vençuts, els jueus foren autoritzats a quedar-se al seu territori, però amb la condició d'haver d'enviar cada any la meitat de la collita a Medina.
Segons sembla, el creixement de l'Islam anava afirmant el poder de Mahoma; a la Meca, cada vegada més gent emigrava a Medina per fer-se musulmans; per altra banda, malgrat que l'acord a què s'havia arribat amb Mahoma havia aminorat els seus atacs contra caravanes comercials de la Meca, aquesta ciutat continuava en declivi; poc després del tractat d'al-Hudaybiyah, Mahoma va casar-se amb Umm Habibah, una filla d'Abu Sufian i amb la vídua d'un musulmà mort a Etiòpia; segurament, aleshores Abu Sufian va començar a negociar una rendició pacífica de la Meca; segurament durant la pelegrinació del març del 629, Mahoma va reconciliar-se amb el seu oncle al-Abbas, un dels dirigents de la Meca, i va casar-se amb Maimunah, cunyada d'al-Abbas.
Pel novembre del 629, aliats de la Meca van atacar aliats de Mahoma, per la qual cosa el Profeta va considerar trencat el pacte d'al-Hudaybiyah. Pel gener del 630, Mahoma va marxar sobre la Meca amb un exèrcit de deu mil homes; Abu Sufian i d'altres dirigents de la Meca anaren a trobar Mahoma per retre-li la ciutat, i el Profeta va prometre'ls una generosa amnistia, tot i que una determinada sèrie de gent va ser exclosa del perdó general, com fou el cas d'Asma ibn Marwan, una poetessa que acusava Mahoma d'haver plagiat poemes del seu pare, Marwan, per presentar-los com a versicles de l'Alcorà; Mahoma va demanar si algú estava disposat a assassinar Asma; al que es presentà dient-li que havia mort la poetessa, Mahoma l'elogià dient-li que havia servit Déu i el seu profeta. Mahoma també ordenà la mort d'un vell que havia fet comentaris irònics sobre la manera de pregar dels musulmans.
La ciutat va rendir-se sense resistència, Mahoma va entrar-hi en triomf i a la Meca molta gent es va convertir a l'Islam. Mentre Mahoma era a la Meca resolent qüestions polítiques i administratives, van ser destruïts tots els ídols de la Kaaba, la qual, aleshores, deixà de ser un santuari pagà per esdevenir el centre mundial del culte musulmà. Per tal d'afavorir els més pobres dels seus seguidors, Mahoma va exigir diners als rics comerciants de la Meca.
El domini d'Aràbia
D'ençà de l'Hègira, Mahoma havia fet tractes amb tribus nòmades d'Aràbia; segurament, al principi aquests tractes eren simplement pactes de no agressió; ara bé, segons va anar creixent el poder militar de Mahoma, el Profeta va posar la conversió a l'Islam com a condició a aquelles tribus que volguessin establir-hi acords d'aliança per obtenir-ne protecció contra d'altres tribus.
Mentre encara era a la Meca, Mahoma va avisar de l'atac d'una sèrie de tribus hostils i va sortir de la ciutat per combatre-les. La batalla va tenir lloc a Hunayn; els enemics foren vençuts i les seves propietats capturades i repartides com a botí; Mahoma autoritzà els seus soldats a demanar rescat per les dones i les criatures dels vençuts.
Després de la batalla d'Hunayn, Mahoma era el cabdill militar més fort d'Aràbia; per això, moltes tribus enviaren representants a Medina per demanar l'aliança amb Mahoma. Després de la derrota de l'Imperi Persa en la guerra que l'enfrontava amb l'Imperi Romà (dit també Imperi Bizantí pels historiadors actuals), esdevinguda durant els anys 627 i 628, al Iemen i en alguns llocs del Golf Pèrsic, grups que havien demanat ajuda als perses contra els romans cercaren l'ajuda de Mahoma.
L'atac contra Síria
La més gran expedició militar de Mahoma s'esdevingué a finals del 630 quan va dirigir un exèrcit de trenta mil homes cap a la frontera de Síria. Algunes de les tribus sirianes eren cristianes i aliades amb els romans; per això, la inicial amistat de Mahoma amb els cristians, principalment els d'Etiòpia, va convertir-se en hostilitat. Per altra banda, en alguns llocs d'Aràbia, l'estat islàmic de Mahoma va haver de reprimir alçaments de tribus paganes; la victòria de Mahoma contra aquests rebels va deixar Aràbia unificada i va preparar les posteriors conquestes musulmanes de Síria, Pèrsia i gran part de la Mediterrània, que s'esdevingueren després de mort Mahoma.
La mort i la successió de Mahoma
Mahoma va morir a Medina el juny del 632; com que no havia deixat cap disposició successòria, la lluita pel lideratge va provocar el cisma més important de la història de l'Islam.
El llegat de Mahoma
Mahoma va inculcar als seus seguidors un sentiment de germanor en la fe i també d'odi contra els enemics contra els quals es combatia mitjançant la Jihad (Guerra Santa). Ja en vida de Mahoma, l'Islam va adquirir la seva característica principal: ser una religió que uneix d'una manera inseparable l'àmbit temporal amb l'espiritual, al contrari del cristianisme que pot mantenir-los separats, regulant tant la relació del creient amb Déu com la vida social. Per això, no sols hi ha una religió islàmica sinó també un Dret Islàmic (la xària) i un estat islàmic. Tot això es concreta en el concepte d'umma: la comunitat musulmana que rep de Déu el manament d'imposar i difondre la seva fe a tot arreu del món mitjançant la Jihad.
Miracles de Mahoma
L'Islam ens presenta Mahoma simplement com un home que rep la missió de transmetre la revelació de Déu; el monoteisme radical de l'Islam ha evitat sempre la divinització de Mahoma, qui sempre proclamava que el seu únic miracle era la transmissió de l'Alcorà; ara bé, tot i així, la tradició musulmana atribueix a Mahoma miracles i fets de tipus sobrenatural:
- amb el seu dit, Mahoma va dividir la lluna
- algú va intentar assassinar Mahoma donant-li un tall de carn enverinada, però el mateix tall de carn va parlar avisant el Profeta de no tocar-lo
- el tronc d'una palmera va sospirar en veure Mahoma
- una gasel·la va parlar a Mahoma
- Mahoma no tenia ombra i de la seva suor se'n va crear la rosada
- el Miraj: Mahoma va ascendir al Cel muntant un cavall amb ales de nom Buraq en companyia de l'arcàngel Gabriel; en el seu viatge, el Profeta va travessar les set esferes celestials i va trobar-se amb tots els profetes anteriors, fins que, finalment, va atènyer la Presència Divina. El Miraj és un fet que avui dia commemoren els musulmans.
El naixement de Mahoma va anar acompanyat de miracles; el seu aniversari és una festa popular. El Dia del Judici, Mahoma intercedirà davant Déu en favor de la comunitat musulmana.
Categoria:Islam
Categoria:Profetes
ja:ムハンマド・イブン＝アブドゥッラーフ
ko:무함마드
ms:Nabi Muhammad s.a.w.
simple:Muhammad
th:มุฮัมมัด
Jesucrist
Jesucrist o Jesús (Crist és la traducció grega de l'hebrea Messies) (Betlem? 4 aC - Jerusalem 29 dC) personatge històric fonament del cristianisme.
Introducció
Les fonts escrites contemporànies sobre la vida de Jesús són de dos tipus:
- El primer correspon a les fonts independents, reduïdes a breus citacions, com les de Josep Flavi, Tàcit i Suetoni i les del Talmud rabínnic,(que es limita a qualificar-lo de fetiller i amb voluntat de confondre al poble hebreu)
- El segon tipus de testimonis corresponen als mateixos escrits del cristianisme agrupats d'una banda en els evangelis canònics i oficialment acceptats pel cristianisme (datats entre 15 a 75 anys després de la mort de Jesús) i els anomenats evangelis apòcrifs que són rebutjats per tots els corrents del cristianisme i que tenen un caràcter més anecdòtic, fins i tot grotesc, que els fa difícilment acceptables. Tot i això provenen dels Evangelis apòcrifs la menció dels noms dels tres Reis mags Melcior, Gaspar i Baltasar o els noms dels pares de la Verge Maria Joaquim i Anna.
- Els evangelis canònics no són ni pretenen ser una biografia de Jesús, sinó que pretenen explicar-ne el seu missatge que predica. No segueixen un ordre estrictament cronològic. Tots el fets que esmenten ho fan atenen al valor que poden tenir com a doctrina.
Biografia de Jesucrist
doctrina]
Segons els evangelistes (Mateu 2,1 i Lluc 2,4-7 ) Jesús nasquè a Betlem . La data (segons els càlculs actuals) resulta paradoxalment de 4 anys abans de Crist. El lloc de naixement a Betlem correspon a una profecia de l’Antic Testament i no es pot comprovar històricament.
Des del moment del naixement fins l’edat adulta de Jesús només hi ha una menció que es refereix a la seva precocitat i autoritat intelectual quan tenia 12 anys.
Va créixer a Natzaret (Mateu 4,23) i va ser educat en la tradició religiosa jueva.
Demostrava conéixer i interpretar bé l'Antic Testament, sense ésser de la classe sacerdotal.
Parlava arameu i és molt probable que també l’hebreu que es mantenia en usos relacionats amb la religió.
hebreu]
L’any 27 es va fer batejar al riu Jordà pel seu cosí Joan Baptista i a continuació Jesús va iniciar una predicació itinerant dirigida als elements marginats (pobres, prostitutes, samaritans). Segons els evangelis va expulsar dimonis i guarir malalties i fins i tot tornà a la vida a una noia i al seu amic Llàtzer. Practicà la pregària (Lluc 10,18) i visqué pobrament, bé que no ascèticament ja que celebrava festes, banquets i acceptava fins i tot perfums cars (Mateu 11,18-19).
Segons els evangelis tenia tants seguidors que de vegades l'incomodaven i havia de fugir d'ells. Un grup de seguidors íntims constituien els dotze apòstols que l’anomenaven Rabbí (mestre). Jesús mateix els va preguntar qui consideraven que era ell i la resposta que va rebre de l'apòstol Pere el considerava el fill de Déu.
L'activitat de Jesús es va concentrar principalment a la regió de Galilea, sobretot a Cafarnaüm. Després d’un cert temps va anar a Jerusalem on va ser sotmès a un procés per les autoritats religioses jueves que, basant-se en les pròpies paraules de Jesús, el van acusar de blasfem, ell no va voler retractar-se i va acabar condemnat a mort en la creu en temps del governador de Roma Ponç Pilat que procurava sobretot no tenir aldarulls en el seu territori.
Ponç Pilat
Ponç Pilat]
Els evangelistes relaten tortures i escarnis a Jesús previs a la crucifixió. El dia de la mort de Jesús, va ser segons alguns dels evangelis, el primer dia de Pasqua, el 15 de nisan (març-abril).
Va ser enterrat i després de tres dies els deixebles afirmaren haver-lo vist viu i amb els senyals de la seva passió i mort perquè Déu l'havia ressuscitat d'entre els morts (1 Cor 15,3ss; Lc 24,23).
Interpretació Religiosa
- La creença en la resurrecció de Jesús és el que fonamenta tot el cristianisme.
- Pau de Tars (Sant Pau) encara que no va conéixer directament a Jesús és l'autor de la interpretació religiosa de la vida de Jesucrist i creador del cristianisme en general.Des de Sant Pau la via a seguir per la salvació passa pel manteniment de la Fe en Jesucrist i el seguiment del seu exemple molt concretament l'amor al proïsme que Jesús va afirmar com un nou manament.
- Els evangelis s'estenen molt i donen gran importància a l'episodi de la Passió de Jesús per raons estrictament teològiques. Presenten a Déu, que tot i poder evitar-ho, pateix per nosaltres.
- La teologia cristiana afirma que la resurrecció no és el revifament d'un cadàver sinó que és la culminació de l'existència en un pla espiritual. En l'evangeli alguns veuen a Jesús resucitat i no el reconeixen fins que ell fa un gest, ple de simbolisme, de partir el pa.
- Segons les religions que s'anomenen cristianes, Jesús es el Messies i el fill de Déu, que va portar la salvació a la humanitat, mitjançant la seva mort i resurrecció. Per als musulmans, Jesús va ser un profeta. Segons el judaisme, va ser un fals messies. Altres religions sostenen punts de vista diversos sobre la figura de Jesús.
- Inicialment el símbol dels cristians era un peix, però des dels inicis de l'edat mitjana tots els cristians el solen representar amb una creu, que representa la crucifixió de Crist.
ko:예수 그리스도
ms:Yesus Kristus
ja:イエス・キリスト
simple:Jesus
th:เยซู คริสต์
zh-cn:耶穌基督
zh-tw:耶穌基督
Categoria:Cristianisme
MoisèsMoisès (Hebreu Móše, Àrab موسى), fill de Amram. Fou un personatge bíblic que, segons el relat de l'Èxode, va alliberar al poble jueu de l'opressió que es veia sotmès per Egipte. Va proporcionar segons el mateix relat la taula de les lleis de Déu per al seu poble. La seva història es situa entre els segle XVIII aC i el Segle XIII aC.
Segons la història de la Bíblia, Moisés era fill d'una dona hebrea que el va confiar a les aigües del Nil per a salvar-lo de les amenaces dels faraons que volien delmar la població dels jueus, esclaus seus, per ser massa nombrosa. El seu nom al·ludeix a aquest fet. Va ser adoptat per la família del faraó, educant-se com un príncep egipci. En saber quins eren els seus autèntics orígens, va voler alliberar els seus i els va conduir a través del desert a la seva antiga terra. Per a això va contar amb l'ajuda de Déu, que va enviar plagues llegendàries per a convèncer al faraó que permetés la marxa dels esclaus. Es van succeir miracles en la travessia del desert, com la caiguda de mannà o la separació de les aigües del Mar Roig. En una muntanya, Déu va lliurar la llei a Moisés presentant-se sota la forma d'un esbarzer cremant. Aquesta llei es resumia en els Deu Manaments. Moisés va morir sense conèixer la Terra Promesa per haver dubtat de la divinitat i el seu germà Aaró va entrar amb els jueus en la seva llar.
Fonts
- [http://enciclopedia.us.es/index.php/Mois%C3%A9s L'enciclopèdia lliure], d'on prové la primera versió d'aquest article.
Categoria:Èxode
ja:モーセ
CreuLa creu és una figura geomètrica que consisteix en dues línies que es creuen en angle recte, de manera que divideixen quatre quadrants. Hi ha diversos tipus de creu (llatina, grega, en forma d'aspa...) És un dels símbols més antics de la humanitat.
Les primeres creus que es van trobar van ser a les estepes de l'Àsia Central a la prehistòria. Als temples d'Armènia, plens de creus, es parla de la influència turca en la seva configuració.
Aparicions de la creu
- Al sistema de numeració romà, una creu en forma d'X representa el nombre deu
- Els signes de suma i multiplicació, així com la marca que un nombre és positiu
- Lobelus, una marca tipogràfica que remet a les notes a peu de pàgina, té forma de creu
- Una X sobre fons vermell indica "nociu"
- Al cristianisme és un dels símbols bàsics, un recordatori permanent de la crucifixió de Jesús
- Una creu dins un cercle feia referència al déu Odin
- L'esvàstica (creu amb braços torts, també anomenada creu gammada) és un símbol del hinduisme que es va apropiar Hitler
- La Creu de Lorena és molt usada a l'heràldica
- La Creu Roja és una organització humanitària
- Els ossos de la bandera pirata es creuen en forma de creu
- La Creu del Sud és una famosa constel·lació
- Una creu en aspa indica incorrecció (per exemple en les notes escolars)
- Apareix en moltes banderes nacionals, per exemple a tots els països nòrdics
ja:十字
SímbolUn símbol és una representació d'una idea de manera que aquesta pugui ser percebuda per algun dels sentits; és una realitat que evoca d'altres en la nostra ment mitjançant algun procediment d'analogia. Segons, Charles Sanders Peirce és un tipus de signe especial.
La seva etimologia deriva del grec σύμβoλoν, que vol dir aproximadament "llançar amb" o "juntra amb", és a dir, el símbol treu a la llum una altra realitat sense desaparèixer ell mateix, sinó combinant les dues, com passa a la metàfora. El símbol acostuma a ser polisèmic gràcies a la connotació, que l'enriqueix.
Els símbols poden ser de molts tipus: materials (una creu és el símbol del cristianisme), visuals (el color vermell és símbol de moviments socialistes), verbals (tota paraula és um símbol), numèrics, sons...
La semiòtica és la disciplina que estudia els símbols, presents a la religió, la psicologia o l'art, entre altres.
En un altre sentit, un símbol era un tipus especial de joia, normalment un medalló, dividit en dues meitats que es quedaven cadascuna en poder d'un enamorat o amics. Quan la parella es retrobava, el símbol estava complet i mostrava el dibuix, inscripció o figura. En canvi, quan els dos estaven separats, una meitat evocava sempre l'altra perquè es veia incomplet.
ja:シンボル
simple:Symbol
Pregària SalatLa pregària ritual o oració ritual (salat) de la religió islàmica és el segon dels cinc pilars de l'islam.
En principi es feia tres vegades al dia, però es va augmentar a cinc, a unes hores fixes determinades per la posició del sol: a l'aurora, al migdia, a mitja tarda, després de la caiguda del sol i a la matinada.
Les hores de pregària s'anuncien de forma pública per un muetzí des del minaret de la mesquita.
La pregària es pot fer a qualsevol lloc que no sigui impur, que se sacralitza simbòlicament amb el traçat d'una línia, normalment amb una catifa.
Durant l'oració el que resa ha d'estar orientat cap a la Meca.
Després de la neteja ritual, anomenada ablucions, el musulmà realitza un seguit de moviments corporals i recita diverses oracions.
Els moviments corporals són un conjunt de quatre postures: drets, inclinats, postrats i asseguts. Aquestes postures es porten a terme en un cicle regular que cada musulmà aprèn des de nen.
L'oració acaba cada vegada de la mateixa manera. Tornant-se a la dreta i a l'esquerra, cada fidel desitja a la persona que està al seu costat, pau i la benedicció de Déu. Aquesta és una manera per la qual els musulmans afirmen que tots són membres d'una mateixa comunitat, i que comparteixen la mateixa fe en un sol Déu.
L'oració preferida és coneguda com al-fatiha, i consisteix a recitar els primers versicles de l'Alcorà:
::En nom de Déu, el Compassiu, el Misericordiós.
::Alabat sigui Déu, Senyor dels Móns.
::El molt Misericordiós, el Compassiu.
::El rei del dia del judici!
::A tu només et servim i a tu només implorem ajuda!
::Guiats pel camí recte.
::Via d'aquells en qui Tu et complaus.
::I no dels que són objecte de la teva còlera
::i s'han apartat del camí (Alc. 1, 1-7).
categoria:Islam
La Meca
La Meca, en àrab Makka (, Makka al-Mukkarama), és una ciutat de l'oest de la Península Aràbiga. Antigament es va anomenar Makoraba. A aquesta ciutat va néixer Mahoma, i és la més important de totes les ciutats santes de l'islam, visitada cada any per nombrosos peregrins.
Història
La primera vegada en la història que es menciona La Meca, amb el nom de Makoraba, és en el segle II pel geògraf egipci Claudi Ptolemeu.
Abans que | | |
