:: wikimiki.org ::
| Italià |
Italià
L'italià és una llengua romànica (o grup de llengües) oriental parlada a bona part d'Itàlia, a Suïssa, a part d'Eslovènia, i a Còrsega.
Aquesta llengua presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre sí que no pas el portuguès i el castellà.
Els dialectes italians es poden classificar en:
- dialectes padans: inclou el piemontès, el lígur, el lombard, el emilià etc.
- dialectes vènets: inclou el venecians.
- dialectes italians central: inclou el toscà, el cors, el romà, etc.
- dialectes sud-italians: inclou el napolità, el calabrès, l'apul·liès i el sicilià.
De tots aquests, el que té més reconeixement d'idioma és el cors.
El sicilià va tenir una literatura pròpia a l'edat mitjana.
Per altra banda, el sard, parlat a Sardenya, és una llengua clarament diferenciada de l'italià.
La llengua italiana estàndar es fonamenta en el toscà, si bé adquireix elements d'altres dialectes i, particularment en temps recents, del romà.
Categoria:Llengües romàniques
als:Italienische Sprache
ja:イタリア語
ko:이탈리아어
simple:Italian
Llengua RomànicaLes llengües romàniques són totes aquelles llengües que provenen de l'evolució del llatí vulgar, estès per bona part del que fou l'Imperi Romà, i que hom engloba actualment com una família lingüística dins de la branca itàlica de les llengües indoeuropees.
Gairebé totes les llengües romàniques són contigües i sovint formen un continu dialectal que en fa difícil una diferenciació precisa. Així, no existeix un consens universal sobre quines són les llengües romàniques (i què en són mers dialectes), essent sovint més un debat polític que no pas estríctament lingüístic. Anàlogament, la seva classificació en sub-famílies no gaudeix tampoc de consens. Així i tot, una possible llista de les llengües i les seves relacions és:
- grup oriental
- romanès
-
- grup occidental
- dàlmata (E)
- istriot
- italià
- judeoitalià
- napolità
- sicilià
- grup ibero-romànic
- occidental
- galaico-portuguès
-
- fala
-
- gallec
-
- portuguès
- astur-lleonès
-
- asturià
-
- lleonès
-
- mirandès
- castellà
-
- espanyol
-
- extremeny
-
- judeocastellà (lladino)
- oriental
- català (català-valencià-balear)
- judeocatalà (qatalanit, catalanic)
- occità
- gascó
- alvernès
- llemosí
- vivaro-alpí
- llenguadocià
- provençal
- shuadit (judeoprovençal).
- grup pirenaic
- aragonès
- mossàrab (E)
- grup gal.lo-romànic
- francès
- francès
- francoprovençal
- zarphatic (judeofrancès)
- grup reto-romànic
- friülès
- ladí
- romanx
- grup meridional
- sard
- cors
Hi ha dialectes pels quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte el francès), el gascó (respecte l'occità), l'àstur-lleonès (respecte l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià (respecte l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, català i gascó.
D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaico-portuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent.
En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).
Criolls
Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portuguès i el francès). A més però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja sigui amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):
- Basats en el francès
- Crioll haitià
- Patois (crioll de jamaica)
- Basats en l'espanyol
- Chavacano (Filipines)
- Palenquero (Colòmbia)
- Yanito (Gibraltar)
- Basats en el portuguès
- Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba)
Categoria:Llengües romàniques
als:Romanische Sprachen
ja:ロマンス語
simple:Romance languages
ItàliaLa República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.
Història
Article principal: Història d'Itàlia
La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa.
La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino.
La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista.
Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.
Govern i política
Article principal: Govern i política d'Itàlia
La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres.
Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria.
El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.
Organització política i administrativa
Segona Guerra Mundial
Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia
Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.
Geografia
Úmbria
Article principal: Geografia d'Itàlia
Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est.
Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites.
El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.
Economia
Article principal: Economia d'Itàlia
Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs).
La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro.
El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari.
Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país.
Vegeu: Llistat d'empreses italianes
Demografia
Article principal: Demografia de Itàlia
Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste.
Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs.
Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.
Cultura
Article principal: Cultura de Itàlia
Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera).
El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.
Categoria:Itàlia
Categoria:Unió Europea
als:Italien
fiu-vro:Itaalia
ja:イタリア
ko:이탈리아
ms:Itali
simple:Italy
th:ประเทศอิตาลี
zh-min-nan:Italia
Suïssa
La Confederació Helvètica o Suïssa és un petit estat format per cantons confederats de la Europa Central, té per veïns a Alemanya, França, Itàlia, Àustria, i Liechtenstein. Aquest país té un forta tradició de neutralitat política i militar, però també de cooperació internacional, per això és la seu de moltes organitzacions internacionals.
La versió llatina del seu nom oficial: Confoederatio Helvetica, evita escollir una de les quatre llengües oficials. La seva abreviació: CH, és la que es fa servir per identificar les pàgines referents a l'estat a Internet.
Internet
Història
En 1291, representants dels tres cantons d'Uri, Schwyz i Unterwalden van signar la Carta de l'Aliança, que els va unir en la lluita en contra del govern dels Habsburg, els qui en aquell temps controlaven el tron alemany imperial del Sacre Imperi Romà. En la batalla de Morgarten en 1315, els suïssos van derrotar a l'exèrcit dels Habsburg assegurant així la seua quasi-independència com la Confederació Helvètica.
En el Tractat de Westfàlia en 1648, els països europeus van reconèixer la independència de Suïssa del Sacre Imperi Romà i la seua neutralitat. En 1798, els exèrcits de la revolució francesa van conquerir Suïssa. El congrés de Viena de 1815 va restablir la independència suïssa i les potències europees van acceptar reconèixer permanentment la neutralitat suïssa.
Suïssa va adoptar una constitució federal en 1848, reformada profundament en 1874, que va establir responsabilitat federal per als assumptes legals, de defensa i de comerç. Des de llavors és contínua la millora política, econòmica i social que ha caracteritzat Suïssa.
Els suïssos són coneguts per la seua històrica neutralitat i per no haver participat militarment en cap de les guerres mundials. En 2002 Suïssa es va convertir plenament en membre de les Nacions Unides.
Govern i política
L'estructura de l'organització política de Suïssa es basa en tres nivells: Municipi, Cantó i Confederació. Aquests tres àmbits gaudeixen d'una àmplia autonomia. En cas de dubte, la presa de decisions té lloc en l'àmbit cantonal o municipal. Aquesta circumstància permet que el nivell més davall de l'esfera política nacional, el Municipi, tinga també un alt grau d'autonomia. Les matèries que el Municipi no estiga en condicions de reglamentar per si sol són assumides pel Cantón, les competències del qual, al seu torn, són complementades per les de la Confederació. Aquesta actitud de coordinació i suport es denomina subsidiarietat. Aquesta evita la preponderància d'una administració central i només concedeix accions de suport a la Confederació.
Amb origen en el terme llatí "confederatio", el concepte de federalisme té com a finalitat la unió de ens estatals equiparables, la sobirania de la qual ha de quedar garantida per la mateixa. El federalisme suís es caracteritza pel seu interès a mantenir l'autonomia dels Cantons, la qual cosa suposa un principi del quefer polític del país: prendre el nombre més gran possible de decisions de forma descentralitzada.
El més alt poder legislatiu l'ostenta l'Assemblea Federal (Parlament), que està composta per dues Cambres (el Consell Nacional i el Consell dels Estats), igual que el seu model, l'òrgan legislatiu d'EUA.
Els drets, comeses i competències d'ambdós Consells són idèntics. Els Parlamentaris desenvolupen les seues activitats polítiques paral·lelament a la seua vida professional i es reuneixen normalment quatre vegades a l'any en les sessions ordinàries (una cada tres mesos), que duren tres setmanes.
El Govern de Suïssa està compost per un Col·legi, que en altres països és equiparable al Gabinet o Consell de Ministres, que consisteix de set membres que s'anomena Consell Federal. Aquest òrgan constitueix, des de 1848, l'executiu nacional. Cada any un d'aquests set membres es tria com a president del consell, encara que només exerceix una funció representativa.
Els Suïssos amb dret a vot no sols poden influir en el marxa de la Confederació i dels Cantons a través de les eleccions, sinó també fent ús de dos instruments: la iniciativa i el referèndum.
Organització politicoadministrativa
Veure: Cantons de Suïssa
Cantons de Suïssa
La Confederació Helvètica es divideix en 26 cantons:
Els cantons estan dividits en 2.889 municipis. Cada cantó té la seua pròpia constitució, poder legislatiu, govern i corts.
Geografia
El paisatge suís està caracteritzat pels Alps, una alta cadena muntanyosa que discorre a través de la zona central i sud del país. Entre els alts pics dels Alps Suïssos està el Pic Dufour que aconsegueix els 4.634 metres sobre el nivell del mar. En el Pic Dufour es troben nombroses valls i alguns fins i tot amb glacera. D'aqueix lloc emergeixen alguns dels rius principals d'Europa, entre ells el Rin, el Roine, l'Inn, i l'Udolara o Ticino, aquests arriben fins a alguns llacs com per exemple el Llac Leman, el Llac de Zuric, Llac Neuchâtel, el Llac Constanza i el llac Verbà al cantó Ticino. La part del nord de Suïssa, la més poblada, és més oberta, però encara és mitjanament muntanyosa. El clima suís és normalment temperat, però pot variar molt depenent de la localitat, des del sever clima en les altes muntanyes fins a l'agradable clima mediterrani en el part sud.
Economia
Malgrat l'absència de recursos naturals, l'economía suïssa figura entre les més pròsperes i les més desenvolupades del món. Orientada als serveis, com els bancs i les assegurances, i la mecànica de precisió, el país produeix sobretot béns amb un fort valor afegit. El nivell de vida és un dels més elevats a Europa. A més, la seva estabilitat i la seva neutralitat han atirat un gran nombre de capitals estrangers i d'organitzacions internacionals com l'Organització de Nacions Unides.
Desprès de varis anys d'un creixement feble o nul, l'any 2004 ha experimentat una alça del 1,7% i un PIB sobrepassant els 435 millons (CHF). La taxa d'atur queda particularment baixa ( al voltant d'un 3.5% al Juliol 2005) i una inflació relativament feble.
Cultura
2005
Suïssa ha sigut influenciada per diverses de les majors cultures europees, des de en els seus practiques culturals fins en els idiomes. En Suïssa hi ha quatre idiomes oficials: alemany al nord i centre del país (64%, groc), francès a l'oest (19%, emporpra), italià al sud (8%, verd) i una xicoteta minoria parla romanx en el cantó sud-est de Graubünden (<1%, vermell). L'alemany parlat és predominantment el dialecte suís conegut com a alemany suís, però en els mitjans de comunicació s'usa l'alt alemany. Una situació anàloga es presenta al sud, amb una diglòssia entre lombard e italià. Vegeu [http://lmo.wikipedia.org/Svízzera aquest article in lombard] per a informacions mes detallades. Molts suïssos parlen més d'un idioma; i el 20% de la població el conforma residents i treballadors temporals estrangers.
La religió més seguida a Suïssa és el catolicisme romà a la qual pertany el 43% de la població, 35% protestantisme i a causa de la immigració s'ha establit l'Islam amb un 4% de la població i el catolicisme ortodox amb un 2%. L'estabilitat i prosperitat de Suïssa, combinada amb la seua diversitat de població ha portat que alguns descriguen al país com un estat consociacional.
Els suïssos són reconeguts pels seus bancs, xocolates, formatges i rellotges.
L'1 d'agost de cada any se celebra la Festa Nacional de Suïssa.
Categoria:Suïssa
als:Schweiz
ja:スイス
ko:스위스
ms:Switzerland
simple:Switzerland
th:ประเทศสวิตเซอร์แลนด์
zh-min-nan:Sūi-se
Eslovènia
La República d'Eslovènia (Slovenija, en eslovè) és un país costaner subalpí situat al sud de l'Europa central. Limita amb Itàlia a l'oest, amb el mar Adriàtic al sud-oest, amb Croàcia al sud i a l'est, amb Hongria al nord-est i amb Àustria al nord.
Eslovènia és el punt de trobada de quatre regions geogràfiques europees importants: els Alps, els Alps Dinàrics (aquí anomenats Alps Julians), la plana de Pannònia i la regió del Karst, juntament amb la Mediterrània. La muntanya més alta és el Triglav (2.864 m), símbol del país (és la muntanya representada a l'escut de la nació). La meitat d'Eslovènia és coberta de bosc: és el tercer país més boscós d'Europa, darrere de Finlàndia i Suècia. Els rius principals són el Drava i el Sava, afluents del Danubi.
La capital, Ljubljana, amb uns 265.000 habitants, i Maribor (114.000) són les dues ciutats eslovenes que passen dels cent mil habitants. La següent en importància, Celje, no arriba als cinquanta mil. Koper, que supera els 40.000 habitants, és el principal port d'Eslovènia (que té només 45 km de costa).
Eslovènia va ser part de Iugoslàvia des de 1945, i va obtenir-ne la independència el 1991. Va esdevenir membre de la Unió Europea el primer de maig del 2004. És membre, també, del Consell Europeu i de l'OTAN, i té condició d'observador a la Francofonia.
Categoria:Eslovènia
Categoria:Unió Europea
als:Slowenien
fiu-vro:Sloveeniä
ja:スロベニア
ko:슬로베니아
ms:Slovenia
th:ประเทศสโลวีเนีย
zh-min-nan:Slovenia
Llengua
- Lingüística: una llengua és un sistema de comunicació.
- Anatomia: la llengua és l'òrgan utilitzat per la parla.
PortuguèsEl portuguès és una llengua romànica, derivada de l'antic galaicoportuguès, que també ha originat el gallec. Continua essent una llengua molt propera al gallec, i també al castellà.
El portuguès és una de les llengües més parlades al món (cap a 176 milions de persones l'any 2000, segons la UNESCO), i la segona llengua romànica en nombre de parlants, després del castellà. Tot i que la llengua té el seu origen a Portugal, el nombre més gran de parlants és al Brasil. També es parla a Angola, Guinea Bissau, São Tomé i Príncipe, Timor Est, Cap Verd, Moçambic i Macau, antiga colònia portuguesa que actualment és una divisió administrativa especial de la Xina. També el parla una minoria de gent a Goa, a l'Índia. El portuguès també és la base de diversos idiomes criolls. És una de les llengües oficials de la Unió Europea i del Mercosur.
Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'unes vocals tan curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.
Expressions bàsiques
- Bom-dia - Bon dia;
- Boa-tarde - Bona tarda;
- Boa-noite - Bona nit;
- Obrigado - Marcès – ;
- Tchau - Adeu;
- Por favor - Si us plau;
- Bem-vindo - Benvingut;
- Não o entendo - No l'entenc;
- Segunda-feira - Dilluns;
- Terça-feira - Dimartes;
- Quarta-feira - Dimecres;
- Quinta-feira - Dijous;
- Sexta-feira - Divendres;
- Sábado - Dissabte;
- Domingo - Diumenge.
Dialectes de la llengua portuguesa
- Caipira
Enllaços externs
- [http://www.travel.to/portuguese101/ Portuguese 101]
- [http://pt.wikipedia.com Wikipedia en portuguès]
- [http://groups.yahoo.com/group/portugues_asia/ português_ásia] Propagar e restaurar o português na Ásia
- [http://www.agal-gz.org/ Associació Gallega de la llengua]
Categoria:Galaicoportuguès
ja:ポルトガル語
ko:포르투갈어
simple:Portuguese language
th:ภาษาโปรตุเกส
zh-min-nan:Portugal-gú
Castellà
El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua.
Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.
Història
La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques.
Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica.
El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.
Distribució Geogràfica
El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla).
Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions).
El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile.
Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.
Fonologia
El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi").
No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.
Variacions dialectals
Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.
s, c, z, x
A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.
Pronoms personals
El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai.
El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic).
La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis
Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).
Pàgines relacionades
- Alfabet castellà
Enllaç extern
- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola.
Categoria:Castellà
ja:スペイン語
simple:Spanish
tokipona:toki Epanja
zh-cn:西班牙语
zh-tw:西班牙語
CorsEls Cors és un joc de cartes l'objectiu del qual és acabar la partida amb el mínim de punts possible. És una evolució de l'original "Dame de Piques" francès. El joc estàndard es fa amb una baralla francesa i quatre jugadors. S'ha popularitzat molt a partir de la seva inclusió al sistema Windows.
Començament del joc
Es donen 13 cartes a cadascun i se'n passen 3 a l'adversari. Això es fa 3 vegades, ja que la quarta es comença sense passar-la a ningú. El jugador que en la seva mà tingui el 2 de trèvol comença el joc el qual es desenvoluparà en el sentit de les agulles del rellotge.
Una mà
El que comença la ronda tira una carta enmig de la taula. Els altres han de seguir el pal. Guanya la mà (i comença la següent) qui ha tret la carta més alta.
Si no es tenen cartes del pal escollit es pot tirar qualsevol altra, tenint en compte les cartes negatives o que valen punts. Algunes variants normatives diuen que no es pot tirar un cor fins que algú estigui "brut", és a dir, que tingui ja punts negatius.
Les 4 cartes d'una mà es van apilant boca avall en un piló. Només es pot consultar l'última mà per comptar i planificar l'estratègia. Les cartes negatives es posen davant del jugador que se les ha emportat i a la vista
Cartes negatives
Les cartes negatives són totes les de cors (valen cadascuna segons el valor numèric) i la carta de la Q de piques (la dama negra), que val 13 punts negatius.
Cada carta negativa és dolenta,però si se sumen els 26 punts (tots els cors més la dama negra), es guanya automàticament el joc. És el que s'anomena bola, tocar el cel, o ple de dama.
Categoria:Jocs de cartes
CorsEls Cors és un joc de cartes l'objectiu del qual és acabar la partida amb el mínim de punts possible. És una evolució de l'original "Dame de Piques" francès. El joc estàndard es fa amb una baralla francesa i quatre jugadors. S'ha popularitzat molt a partir de la seva inclusió al sistema Windows.
Començament del joc
Es donen 13 cartes a cadascun i se'n passen 3 a l'adversari. Això es fa 3 vegades, ja que la quarta es comença sense passar-la a ningú. El jugador que en la seva mà tingui el 2 de trèvol comença el joc el qual es desenvoluparà en el sentit de les agulles del rellotge.
Una mà
El que comença la ronda tira una carta enmig de la taula. Els altres han de seguir el pal. Guanya la mà (i comença la següent) qui ha tret la carta més alta.
Si no es tenen cartes del pal escollit es pot tirar qualsevol altra, tenint en compte les cartes negatives o que valen punts. Algunes variants normatives diuen que no es pot tirar un cor fins que algú estigui "brut", és a dir, que tingui ja punts negatius.
Les 4 cartes d'una mà es van apilant boca avall en un piló. Només es pot consultar l'última mà per comptar i planificar l'estratègia. Les cartes negatives es posen davant del jugador que se les ha emportat i a la vista
Cartes negatives
Les cartes negatives són totes les de cors (valen cadascuna segons el valor numèric) i la carta de la Q de piques (la dama negra), que val 13 punts negatius.
Cada carta negativa és dolenta,però si se sumen els 26 punts (tots els cors més la dama negra), es guanya automàticament el joc. És el que s'anomena bola, tocar el cel, o ple de dama.
Categoria:Jocs de cartes
SiciliàEl sicilià és el nom que s'utilitza per a la llengua romànica pròpia de la illa de Sicília, Itàlia. No cal confondre'l amb el dialecte de l'italià que es parla a la illa, que també rep freqüentment el nom de sicilià.
Evolució
El sicilià (U Sicilianu, Lingua Siciliana), com a llengua pròpia, evolucionà a partir del llatí, amb moltes influències del grec tant prèvies a la conquesta romana, com al període que va formar part de l'Imperi Bizantí a partir del 450 dC.
Vora el segle XIII el sicilià estava format com a llengua romànica, amb influència del provençal i del normand. En aquest moment es produeix la incorporació a la Corona Aragonesa del Regne de Sicília. Entre el segle XIII i el segle XV, el sicilià va ser llengua oficial al parlament de Sicília, juntament amb el català. Durant aquest període va ser l'únic temps en el qual el sicilià va ser llengua oficial escrita. La influència del català en el sicilià en aquest periode va ser important.
Amb la incorporació del regne de Sicília al Regne d'Espanya després de la unificació de la corona de Castella i la d'Aragó, el català i el sicilià deixaren de ser llengües de la cort i començà a utilitzar-se el Toscà, que esdevindria la base del modern italià.
La influència de l'italià des d'aleshores ha estat marcada i va esdevindre l'única llengua oficial.
El sicilià es mantenia de pares a fills com a llengua oral. A mitan segle XX, gran part de la població de la illa parlava un sicilià pur. La següent generació parlava un sicilià amb uns quants italianismes. A principis del segle XXI, la majoria dels jóvens ja no sap parlar bé el sicilià o el mescla amb l'italià.
Exemple de paraules similars entre català i sicilià
- abbuccari - abocar
- accabbari - acabar
- addunarisi - adonar-se
- affruntarisi - afrontar-se
- anciova - anxova
- arricugghirisi - recollir-se
- arruciari - arruixar
- attrivitu - atrevit
- atturrari - torrar
- muccaturi - mocador
- nzirtari - encertar
- palataru - paladar
- pinzeddu - pinzell
- priarisi - prear-se
- ragogghia - argolla
Enllaços externs
- [http://www.linguasiciliana.org/ www.linguasiciliana.org]
- [http://www.websters-online-dictionary.org/definition/Sicilian-english/ Diccionari Sicilià - Anglès] -
- [http://www.websters-online-dictionary.org Webster's Dictionary] the Rosetta Edition
- [http://scn.wikipedia.org/wiki/Paggina_principali Wikipedia en Sicilià]
categoria:llengües romàniques
Sardenya
Sardenya (Sardigna, Sardinna o Sardinnia en sard; Sardegna en italià) és la segona illa més gran de la Mediterrània, situada al sud de Còrsega i que pertany a l'estat italià, del qual és una regió autònoma. Té una superfície de 24.090 km2 i una població, l'any 2001, d'1.631.880 habitants. La capital n'és Càller. Es divideix en quatre províncies: Càller, Núoro, Oristany i Sàsser.
La llengua pròpia de l'illa és el sard. En una petita zona del nord es parla un dialecte de l'italià, per la influència corsa. La ciutat de l'Alguer, però, constitueix una illa lingüística on es parla el català. Les llengues autòctones actuals estan sent substituïdes per l'italià estàndard en les noves generacions.
A més de tenir un estatut autonòmic, els habitants de Sardenya (com els del Vèneto) han estat reconeguts com a "poble" pel Parlament Italià.
L'any 1353 Pere el Cerimoniós garantí una autonomia legislativa al Regne de Sardenya i Còrsega amb la delegació dels poders reials a un virrei.
El regne de Sardenya va romandre amb Catalunya de 1323 fins a 1720. Actualment es conserven moltisimes tradicions comunes amb Catalunya, amb una ciutat, l'Alguer (anomenada la Barceloneta de Sardenya) encara catalanoparlant.
Categoria:Itàlia
Categoria:Illes
ja:サルデーニャ島
Categoria:Llengües romàniques
Categoria:Llengües indoeuropees
ko:분류:로망스어군
Moon dogA moon dog is a brightening in the clouds caused by the refraction of moonlight in high-atmosphere cirrus clouds. It can appear on either the left or the right of the moon, approximately 22 degrees away. It is the nighttime equivalent of a sun dog, or parhelion, caused by the sun in the same manner. The only types of clouds that can form moon dogs are cirrus and cirrostratus clouds. However, low-level ice crystals suspended in the air can form moon dogs also. Moondogs are more rare than sundogs, because in order to produce moon dogs or other types of halos, the moon must be bright and therefore full or near full.
Category:Optical phenomena
Category:Meteorology
programy p2p Sklep Nurkowy SYLWESTER liczniki hmb
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
Assicurazione di qualità
Per assicurazione di qualità si intende l'insieme delle attività svolte per garantire il soddisfacimento degli obiettivi della qualità, che possono riguardare l'organizzazione della produzione, la progettazione, gli acquisti, le vendite, il prodotto, eccetera.
In questo senso il controllo di qualità è inteso come una attività specifica sul prodotto e/o sul servizio, a supporto dell'assicurazione qualità, che riguarda invece tutto il complesso organizzativo aziendale.
In gen
|
|
Fiat Argenta
Alla fine degli anni '70, l'invecchiamento della "132" (lanciata nel 1972) pone il problema alla Fiat di studiarne un'erede, per questo motivo, nel 1981, nasce la Fiat Argenta.
Le risorse finaziarie, tuttavia, sono, in quel momento, concentrate nella progettazione di una nuova vettura del segmento B (la "127", presentata nel
|
Deathmatch
Deathmatch (DM) è un termine largamente utilizzato relativo ad una particolare modalità di gioco a più giocatori integrato nella maggior parte degli sparatutto in prima persona. Lo scopo ultimo del deathmatch è uccidere il maggior numero di giocatori entro un certo limite di tempo prestabilito. Una volta che il tempo è saduto il vincitore risulta essere chi ha il miglior punteggio.
Storia
Probabilmente il primo esempio di deathmatch è del 1983, anno in cui ISO, che propongono un sistema di gestione per la qualità, pensato per tenere sotto controllo i processi aziendali indirizzandoli alla soddisfazione del cliente.
Le ISO 9000 sono suddivise in:
- ISO 9000 che descrive le terminologia e i principi essenziali dei sistemi di gestione qualità e della loro organizzazione
- ISO 9001 per la definizione dei requisiti dei sistemi qualità
- ISO 9004 che è una linea guida per
|
ISO 9002
ISO 9000 identifica una serie di norme e linee guida sviluppate dall’ISO, che propongono un sistema di gestione per la qualità, pensato per tenere sotto controllo i processi aziendali indirizzandoli alla soddisfazione del cliente.
Le ISO 9000 sono suddivise in:
- ISO 9000 che descrive le terminologia e i principi essenziali dei sistemi di gestione qualità e della loro organizzazione
- ISO 9001 per la definizione dei requisiti dei sistemi qualità
- ISO 9004 che è una linea guida per
|
ISO 9003
ISO 9000 identifica una serie di norme e linee guida sviluppate dall’ISO, che propongono un sistema di gestione per la qualità, pensato per tenere sotto controllo i processi aziendali indirizzandoli alla soddisfazione del cliente.
Le ISO 9000 sono suddivise in:
- ISO 9000 che descrive le terminologia e i principi essenziali dei sistemi di gestione qualità e della loro organizzazione
- ISO 9001 per la definizione dei requisiti dei sistemi qualità
- ISO 9004 che è una linea guida per
|
|
