Júpiter

- En la mitologia romana, Júpiter es el pare dels déus.
- En astronomia, Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar. als:Jupiter ja:ジュピター simple:Jupiter

Mitologia romana

)]] Inicialment la mitologia romana consistia en una sèrie de déus amb funcions específiques, i clergues associats, però sense les narracions llegendàries característiques de la mitologia grega. Més endavant, a la darrera part de la República, els romans escrigueren històries sobre els seus déus equivalents a la Titanomàquia grega. Els déus de la primitius dels romans eren els manes, esperits dels morts, o de un mort en particular. Aquests deus en confongueren amb els lares i penates. Cada casa tenia un lar. Els habitants d'una casa daven culte als deus propis, així, per exemple quan una noia es casava era raptada pel seu marit, per que havia de deixar de donar culte als deus de la casa dels seus pares, i a partir de llavors en donaria als de la casa del seu espòs. També en tenien els camps, i els camins; protegien els camperols i els caminants. Protegien també els pobles i ciutats, els districtes, i les viae. Els hi donaven culte les cruïlles fent una festa cada any. Els penates eren deus de les cases. Alguns dels déus de la Roma arcaica eren Júpiter o Jovis (déu principal del cel resplendent) i la seva companya Juno (deessa del naixement i de la proli), Mart (déu de la guerra), Jano (déu de l'accés a la casa), Vesta (deessa de la llar), Els Penats (déus del rebost), Els Silvanos (genis dels boscos i les selves), Les Llars (genis de la casa), Hèrcules Itàlic (déu de l'alqueria cultivada en pau, més tard déu de la bona fi), Vertumno (déu de l'any i les seves estacions), Saturn (déu de la Sementera), Ops (déu dels Camps), Flora (deessa de les flors), Bellona (deessa de la guerra), Terminus (déu dels limits), Juventus (déu de la joventut), Salus (deessa de la salut), Fides (deessa de la fi), Concordia (deessa de la concòrdia), Fors (deessa de la Fortuna), Les Camoneae (deesses de les fonts) i Dea o Ceres (deessa de la fecunditat). Ceres El primer rei romà, Rómul, va ser elevat a la categoria de déu, amb el nom de Quirino i aquest déu era el principal al costat de Júpiter i Mart, més tard substituïts per la triada Júpiter, Juno i Minerva, ja amb influències exteriors (eren els déus de Llatins, Etruscs i Sabins respectivament). Existien a més déus negatius: Vejovis, Laverna (deessa dels lladres), déus de l'aire pestilent, de la febre, de les malalties i altres. També existien els fantasmes (Lèmurs) que despertaven un gran temor en el poble. Per a les activitats humanes existien déus molt específics. Així el pagès invocava al déu del guaret, al de la feina, al dels solcs, al de les sementeras, al dels enterraments de llavors, al déu d'eixarcolar, al de segar, al de mallar, i al de tancar el blat en els graners (entre els déus agrícoles citem a Runcina, Messia, Tutulina, Terensis, Tellumo vervactor, Tellumo obarator, Tellumo occator, Tellumo Messor, Tellumo convector, Tellumo promitor, etc...). Els ramaders disposaven també de divinitats pròpies: Bubona (que vetllava pels ramats de bous), Epona (que vetllava per les yeguadas), Pales (que vetllava pels ramats de moltons), Flora i Silvanus (déus tutelessis dels pastors), Puta i Pomona (deesses tutelars de jardiners i hortolans) etc. També tenien déus específics el matrimoni, el naixement i altres actes de la vida. Així els Numina eren els déus o genis protectors del naixement i desenvolupament de l'home: Educa i Pontina eren els déus del menjar i del beure; Cuba el déu de guardar el bressol; Ossipago el déu robustecedor dels ossos; Carna, el déu que enfortia la carn; Statanus el déu que ensenyava a tenir-se en peu; Abeona i Adeona les deesses que ensenyaven a caminar; Fabulinus, Farinus i Locutius els déus que ensenyaven a parlar; Terduca el déu de l'escola; Domiduca la deessa que ho portava a casa; Mens, Catius, Consus i Sentia eren els déus de la comprensió; Voleta i Stimula eren els déus de la voluntat; Pollentia, Peragenor, Praestrana i Strenia eren els déus que donaven força per executar els actes, etc. Els Numina de l'habitatge familiar eren els Forculus (que guardaven les portes), els Limentinus (que guardaven els llindars), Cardea, etc . Cardea Els romans creien que les ànimes dels morts (les ragis) baixaven com ombres on estava el cos del difunt, i després tornaven al fons dels abismes, sense comunicació amb el món dels vius. Existien diverses organitzacions religioses per a cada divinitat, amb els seus corresponents sacerdots: Així al déu Mart corresponia el Flamen Martialis (sacerdot de Mart), mentre que els joves que ballaven i cantaven la dansa de les armes eren els Salii (saltadors o Salios). El déu Quirino tenia també el seu sacerdot ((Flamen Quirinalis) i un grup de joves dansaires (Salii Colini); estaven també els germans dels Camps (Frates Arvales) encarregats de demanar en el mes de maig els favors de la deessa de la fecunditat Dea o Ceres, els sacerdots encarregats de la vigilància dels focs sagrats de cada cúria (Flamines curialis), els sacerdots de la tribu dels Ticis, etc . Es celebraven diverses festivitats, destacant la festa del llop (Lupercalia) en honor al déu dels socors Faunus, i que els dansaires eren els Luperci; la festa d'Hèrcules, amb les confraries dels Poticians i els Pinarians; la de Júpiter Capitoli (el sacerdot era el Flamen Dialis i tènia caràcter vitalici). Les festes en honor de Roma estaven presidides per sis verges llamadas Vestals. La festa de Mart es celebrava de l'1 al 23 de març; la festa de la deessa Tellus (deessa dels camps sembrats) era el 15 d'abril i s'anomenava Fordicida. El 19 d'abril eren les festes de Ceres (Cerialia) i el 21 d'abril era la festa de la Parilia, dedicada al déu dels ramats Pales. Altres festes eren les Vinalia ( 23 d'abril), Les Robigalia ( 25 d'abril), les Saturnalia (17 de desembre), les Compitalia i altres. La principal festa romana eren els Jocs (Ludi Romani o Ludi maximi o Ludi Magni), costum importada de Etruria. A la religió romana dels primers temps se'n van anar afegint cultes i déus estrangers: Els Lascivus, genis bons, d'origen etrusc; Minerva, deessa de la Memòria, la raó, el calcul i la invenció, també d'origen etrusc; Castor i Polux (déus dels navegants); Esculapi (déu de la salut); Mercuri (déu del comerç); Liber (déu del vi); Plutó (déu dels Abismes); Prosèrpina (la que fa germinar); Diana (deessa de la caça); Neptú (déu del mar), Vulcà (déu dels llamps), Apolo o Aperta (déu benefactor que cura les enfermetats) i altres. Amb el pas dels anys nous déus s'uneixen al culte romà. Entre ells citarem a Argentins, déu de la plata, fill de Aesculanus, déu del bronze (el culte del qual era més antic); el culte dels Castors (d'origen grec); el culte a Venus (versió romana de la deessa grega Afrodita); el culte a Esculapi (d'origen grec); i el culte a Aruspides (d'origen etrusc). categoria:Mitologia romana ja:ローマ神話 ko:로마 신화

Júpiter (mitologia)

En la mitologia romana Júpiter és el déu suprem del cel i cap del panteó. La seva figura evoluciona a partir del mem de Dyeus havent estat molt inflenciat per Zeus amb el que va ser identificat pels romans. Categoria:Mitologia romana ja:ユピテル

Astronomia

L' astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en la esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica). L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden jugar un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com a corbes de llum d'estreles variables, descobriment de asteroides i cometes etc. No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudo-ciència que afirma que el destí de les persones i dels assumptes humans en general es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentres que els astròlegs no. A més els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc.

Branques de l'astronomia

L'Astronomia es troba dividida en quatre grans branques:
- Astronomia de posició: Té com a objecte situar en la esfera celeste la posició dels astres mesurant determinats angles respecte a uns plans fonamentals. És la branca més antiga d'esta ciència. Descriu el moviment dels astres, planetas, satèl·lits i fenòmens com els eclipsis, trànsits dels planetes pel disc del Sol. També estudia el moviment diürn i el anual del Sol i les estreles. Inclou la descripció de cada un dels planetes, asteroides i satèl·lits del Sistema solar. Són tasques fonamentals de la mateixa la determinació de la hora i la determinació per a la navegació de les coordenades geogràfiques.
- Mecànica celeste: Té com a objecte interpretar els moviments de l'Astronomia de posició en l'àmbit de la part de la física coneguda com a mecànica generalment la newtoniana (Llei de la Gravitació Universal de Isaac Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbitas de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra va ser per la seva complexitat molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany de Urà causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut va permetre a Le Verrier i Adams descobrir sobre el paper al planeta Neptú. El descobriment d'una xicoteta desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta pròxim al Sol fins que Einstein amb el seu Teoria de la Relativitat la va explicar.
- Astrofísica és una part moderna de l'Astronomia que estudia els astres com a cossos de la física estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici en el segle XIX quan gràcies als espectres es va poder esbrinar la composició física de les estreles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear (generació de l'energia en l'interior de les estreles) i relativitat.
- Cosmologia és la branca de l'Astrofísica que estudia els orígens, estructura, evolució i naixement de l'Univers en el seu conjunt.

Branques de l'astronomia per la part de l'espectre utilitzada

Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste l'astronomia es divideix en:
- Astronomia òptica quan l'observació utilitza exclusivament la llum en les longituds d'ona que poden ser detectades per l'ull, o molt prop d'elles (al voltant de 400 - 800 nm). És la branca més antiga.
- La radioastronomia usa per a l'observació, radiació amb longituds d'ona de mm a cm, semblant a la usada en radiodifusió. L'Astronomia Òptica i de Ràdio pot realitzar-se usant observatoris terrestres, perquè la atmosfera és transparent en eixes longituds d'ona.
- Astronomia infraroja que utilitza detectors de llum infraroja (longituds d'ona més llargues que el roig). La llum infraroja és fàcilment absorbida pel vapor d'aigua, així que els observatoris d'infrarojos han d'establir-se en llocs alts i secs.
- Astronomia d'Alta Energia: Inclou l'astronomia de rajos X, astronomia de rajos gamma i astronomia ultraviolada, així com l'estudi dels neutrís i els rajos còsmics. Les observacions es poden fer únicament des de globus aerostàtics u observatoris espacials.

Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat

- Astrometria: l'estudi de la posició dels objectes a l'espai i els canvis de posició. Defineix el sistema de coordenades usat i la cinemàtica dels objectes de la nostra galàxia.
- Astrofísica: l'estudi de la física de l'univers, incloent les propietats físiques (lluminositat, densitat, temperatura, composició química) dels objectes astronòmics.
- Cosmologia: l'estudi de l'origen de l'univers i la seua evolució. L'estudi de la cosmologia és astrofísica teòrica a una escala més gran.
- Formació de la galàxia i evolució: l'estudi de la formació de la gàlaxia i llur evolucions.
- Astronomia galàctica: l'estudi de l'estructura i components de la nostra galàxia i altres galàxies.
- Astronomia extragalàctica: l'estudi dels objectes (principalment galàxies) de fora de la nostra galàxia.
- Astronomia estelar: l'estudi dels estels.
- Evolució estelar: l'estudi de l'evolució de les estreles, des de la seua formació fins el seu final.
- Formació estelar: l'estudi de les condicions i processos que han conduït a la formació d'estreles en l'interior de núbols de gas, i el procés de formació en sí mateix.
- Ciències planetàries: l'estudi dels planetes del Sistema Solar i dels planetes extrasolars.
- Astrobiologia (o exobiologia): l'estudi de l'adveniment i evolució de sistemes biològics a l'univers.
- Arqueoastronomia
- Astroquímica

Vegeu també

- Llista d'astrònoms
- Història de l'astronomia és vital en el desenvolupament del pensament humà.

Enllaços externs

- [http://www.astrogea.org/ipa/que_hi_ha_alli_dalt.htm Plana sobre Astronomia]
- [http://www.astroalella.org Agrupació d'Astronomia d'Alella]
- [http://www.ub.es/slc/termens/astronomia.pdf Vocabulari d'astrofísica i astronomia]
- [http://www.palmcat.org PalmCAT - AI (Astro Info)] Aplicació en català per a ordinadors de butxaca que proporciona dades molt completes dels objectes del nostre sistema solar així com catàlegs de tots els tipus d'objectes interestelars. Categoria:Astronomia ja:天文学 ko:천문학 ms:Astronomi simple:Astronomy th:ดาราศาสตร์

Sistema Solar

El Sistema Solar és el conjunt de tots els astres que orbiten al voltant del Sol i que, per tant, hi estan gravitatòriament lligats. Està format per 9 planetes, almenys 156 satèl·lits i desenes de milers de planetes menors o planetoides, asteroides, meteoroides i cometes. A més, també hi ha el que s'anomena medi interplanetari, format per gas i pols. Tot aquest conjunt està situat en un dels braços de la galàxia Via Làctia, girant al voltant del seu centre des de 26.000 anys-llum de distància i a una velocitat de 220 km/s.

Cossos del Sistema Solar

Els planetes que formen part del Sistema Solar són (ordenats de menys a més distància al Sol): Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els satèl·lits estan repartits entre les òrbites de diversos planetes de la forma següent: 1 a la Terra, 2 a Mart, 63 a Júpiter, 47 a Saturn, 27 a Urà, 13 a Neptú i 3 a Plutó. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contínuament subjectes a canvi degut al descobriment de nous satèl·lits. El satèl·lit més conegut és, naturalment, la Lluna, satèl·lit de la Terra. Altres satèl·lits importants són Ganimedes a Júpiter, Tità a Saturn i Tritó a Neptú. Els meteoroides són petites roques de no més de 10 metres de diàmetre que estan escampades per tot el Sistema Solar. Els planetes menors o planetoides són objectes més grans que els meteoroides però més petits Mercuri (4880 km de diàmetre) i també estan escampats per tot el Sistema Solar. Tècnicament, els asteroides són una classe de planetes menors, encara que a vegades asteroide i planetoide s'utilitzen com a sinònims. Les seves òrbites es concentren en una zona anomenada el Cinturó d'asteroides, situada entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els més importants són: (1) Ceres, (2) Pal·les i (4) Vesta. Alguns asteroides tenen els seus propis satèl·lits naturals que s'anomenen satèl·lits d'asteroides. Un exemple és (243) Ida amb el seu asteroide Dàctil. Els objectes trans-neptunians són una altra classe de planetes menors les òrbites dels quals són més llunyanes que la de Neptú. Es concentren majoritàriament en una zona anomenada Cinturó de Kuiper. Alguns exemples de membres d'aquest grup són 2003 UB313 i Quaoar. S'ha suggerit que Plutó pot pertànyer també a aquest grup. Els cometes són enormes blocs de gel i roca amb òrbites molt excèntriques. El més famós dels cometes és el cometa Halley. Finalment, es creu que pot existir una zona molt llunyana anomenada Núvol d'Oort que seria la font d'on provenen els cometes. De moment, l'únic astre descobert que podria pertànyer a aquest grup és Sedna.

Distàncies

Quan parlem de distàncies dins del Sistema Solar les unitats de longitud que fem servir per mesurar distàncies terrestres es queden petites. Per questions pràctiques s'ha definit una unitat anomenada Unitat astronòmica (UA) de forma que 1 UA és igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra, és a dir, uns 150 milions de km. km Distàncies mitjanes (semieix major de l'òrbita) entre el Sol i els planetes:
- Mercuri: 0,39 UA
- Venus: 0,72 UA
- Terra: 1 UA
- Mart: 1,52 UA
- Cinturó d'asteroides: entre 2,3 i 3,3 UA
- Júpiter: 5,20 UA
- Saturn: 9,54 UA
- Urà: 19,18 UA
- Neptú: 30,06 UA
- Plutó: 39,48 UA
- Cinturó de Kuiper: entre 30 i 50 UA
- Núvol d'Oort: ?

Òrbites

Les òrbites dels cossos del Sistema Solar estan determinades per les Lleis de Kepler, descobertes per l'astrònom alemany Johannes Kepler entre el 1609 i el 1618. Aquestes lleis són tres i diuen el següent:
- 1a Llei : Els planetes descriuen òrbites el·líptiques, amb el Sol situat en un dels focus. El grau d'allargament d'una el·lipse es mesura amb l'excentricitat, que val 0 si la corba és una circumferència i 1 si és una paràbola. Per a la majoria de planetes l'excentricitat és menor que 0,1 i, per tant, les seves òrbites són pràcticament circulars. Excepcions: Mercuri amb 0,21 i Plutó amb 0,25.
- 2a Llei: La línia que uneix un planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals. És a dir, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l'afeli. Com que les òrbites dels planetes són quasi-circulars aquest efecte no es nota gaire. És molt més evident, però, en les òrbites dels cometes, que tenen òrbites molt excèntriques.
- 3a Llei: El quadrat del període orbital d'un planeta és directament proporcional al cub de la seva distància mitjana al Sol. Quant menor és la distància mitjana Sol-planeta, menys tarda aquest en completar la seva òrbita: Mercuri es mou més ràpid que Venus, Venus més ràpid que la Terra,... i així successivament fins a Plutó que tarda 248 anys en donar una volta al Sol. Aquestes lleis no només són vàlides per les òrbites dels planetes al voltant del Sol sinó també per les òrbites dels satèl·lits al voltant dels planetes (per exemple, la Terra i la Lluna). La immensa majoria dels cossos del Sistema Solar orbiten «grosso modo» en un mateix pla, anomenat pla de l'eclíptica. El pla de l'eclíptica és el pla de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. Evidentment, el fet d'haver agafat aquest pla com a pla de refèrencia és per comoditat, en podríem haver agafat qualsevol altre. Lo important és que la inclinació dels plans orbitals dels planetes, tant interiors com exteriors, no difereix massa els uns dels altres. La principal excepció és Plutó, l'òrbita del qual està inclinada 17º respecte a l'eclíptica. Els cometes i molts dels objectes trans-neptunians també tenen òrbites molt inclinades. Aquest és un dels motius pels quals es pensa que Plutó podria no ser un verdader planeta sinó un planetoide. Aquest aplanament dels plans de les òrbites és conseqüència del procés de formació del Sistema Solar: la rotació del núvol protoestel·lar va provocar el seu propi aplanament formant un disc perpendicular a l'eix de rotació del Sol. Els cossos amb òrbites molt inclinades s'haurien format molt aviat en el procés de formació, abans que el disc s'aplanés massa.

Planetes interiors i exteriors

Els planetes del Sistema Solar es divideixen en dos grups: planetes interiors i planetes exteriors. Els planetes interiors, també anomenats terrestres o tel·lúrics, són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Es caracteritzen per tenir una atmosfera gasosa (excepte Mercuri), escorça de roca sòlida, un mantell semi-líquid i un nucli de ferro. Tots tenen cràters d'impacte i molts tenen o han tingut activitat tectònica que ha format muntanyes, valls, volcans,... Són relativament densos (~5 gr/cm³) i petits comparats amb els exteriors. No tenen anells i pocs o cap satèl·lit. Els planetes exteriors, també anomenats jovians, són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Estan formats majoritàriament per gas, tenen densitats relativament baixes (~1 gr/cm³) i són molt més grossos que els interiors, per això a vegades també se'ls anomena gegants gasosos. La majoria tenen anells i gran quantitat de satèl·lits. Plutó és un cas especial ja que és petit i rocós com un planeta interior però la seva òrbita és llunyana com la d'un planeta exterior. De fet, amb 2.340 km de diàmetre és el més petit dels planetes i és, fins i tot, més petit que el planetoide 2003 UB313, recentment descobert. A més, la seva òrbita és bastant excèntrica i força inclinada respecte a l'eclíptica. Per tot això, en els últims anys s'ha posat en dubte que Plutó hagi de ser classificat com a planeta.

Formació del Sistema Solar

Actualment, la teoria més acceptada pel que fa a la formació del Sistema Solar diu que el Sol i els planetes es van formar al mateix temps. Segons aquesta teoria, el Sistema Solar va començar com un núvol de gas interestel·lar o nebulosa que es va anar contraient degut a la força gravitatòria fins a formar un estel, el Sol i una sèrie de cossos més petits, els planetes. El procés va començar fa uns 4.600 milions d'anys. La nebulosa, que devia tenir unes 100 UA de diàmetre, va ser perturbada per alguna cosa, potser l'explosió d'una supernova no molt llunyana i va començar a contraure's. Tot el material es va anar comprimint, formant una bola de gas en el centre. La nebulosa, com tota la galàxia, estava en rotació i la seva velocitat de rotació va anar augmentant a mesura que es contreia. Això va fer que la nebulosa s'aplanés formant el disc d'acreció, perpendicular al seu eix de rotació. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada protoestel. Lluny del centre del disc, es van formar partícules sòlides; primer metalls com el ferro i el níquel, i després roques com el silici, i a la part més exterior, gel d'aigua, d'amoníac i de metà. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps els planetesimals van anar colisionant entre sí, formant cossos més grans, els planetes. Els planetes més grans van atreure gran quantitat de gas i per això van aconseguir unes denses atmosferes com la de Júpiter. Els satèl·lits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou com per donar lloc a reaccions termonuclears de fusió, generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procés devia durar uns 100 milions d'anys.

Exploració del Sistema Solar

Altres sistemes planetaris

Des de 1992 s'han descobert planetes que orbiten altres estrelles. Aquests sistemes planetaris no es poden anomenar «sistemes solars» ja que la paraula «solar» prové de Sol. Quan parlem d'un d'aquests sistemes planetaris hem de fer-ho afegint el nom de l'estrella corresponent després de la paraula «sistema»; per exemple, Sistema 55 Cancri.

Dades dels principals cossos del Sistema Solar

Vegeu també

Origen dels noms dels planetes

Enllaços externs

- [http://www.solarviews.com Solarviews]
- [http://www.michaelschultz.de/index_en.html Michael Schultz (Sistema Solar)] Animació interactiva (Zoom en 145 passos i efectes temporals) Categoria:Astronomia ja:太陽系 ko:태양계 ms:Sistem suria nb:Solsystem simple:Solar system th:ระบบสุริยะ

Sekularyzacja

Sekularyzacja, czyli inaczej zeświecczenie to przejęcie majątku, urzędów lub innych sfer życia publicznego spod władzy lub kontroli władzy kościelnej na rzecz władz świeckich. Najważniejsze sekularyzacje w historii państwa polskiego:
- 1525 – sekularyzacja państwa krzyżackiego (hołd pruski), które zostało przekształcone w świeckie Prusy Książęce
- 1773 – sekularyzacja szkolnictwa
- 1789 – sekularyzacja majątków biskupstwa krakowskiego na rzecz państwa Termin sekularyzacja odnosi się także do sfer niematerialnych (jak kultura), rozumiany jako wyjęcie spod dominującego wpływu religii i kościoła i poddanie wpływom świeckim. Termin pochodzi od łac. saecularis – świecki. Kategoria:Politologia Kategoria:Chrześcijaństwo

�mieszne gry hoteles en berlin Praga appartamenti technologie Dorota Rabczewska

:: RELATED NEWS ::

Phantom Manor
Phantom Manor (Adhantare Manor) is the French marrae tae the US Haunted Mansion (Hauntit Haw); an auld muckle Victorian manor locatit naur the entrance o the Disneyland Paris Pairk, no far fae Boothill. At the stairt o 2002 hit wis steekit for replenishin. [http://h

Mainstreet USA
Main Street, U.S.A. is the first "themed laund" juist inside the entry tae the mony Magic Kinrick-style pairks rin bi The Walt Disney Company athort the warld. Based on Walt Disney's hametoun o Marceline, Missouri, Main Street, U.S.A. is shapit for tae resemmle the mids o a turn-o-the-centurie (aerlie 1900s) American toun.

Vatican euro cunyies
Vatican euro cunyies featurs the stookie o Pape John Paul II. Follaein his daith in 2005, the Vatican issued speicial cunyies in throu the time o Sede Vacante shawin a closed umberellae (see [http://www.vatican.va/vatican_city_state/services/stamps_coins/immagini_2005/num_2005/sv_div_2005.gif here]). Fae nou on new mintit cunyies will featur the stookie o Pape

Disney peen nifferin
Disney peen nifferin is the buyin an sellin o collectible peens (gornals) an siclike paraphernalia featurin Disney Chairacters an elements. Peens is selt anerly for a leemitit time; the base price for a peen is US$6.50, but efter bein "retired", some can fesh owre US$500 at the likes o eBay. Le