:: wikimiki.org ::

Jacqueline Kennedy

Jacqueline Kennedy

Jacqueline Bouvier (East Hampton, Long Island, 1929 -Nova York, 1994), esdevinguda Jacqueline Kennedy arran del seu matrimoni amb John Fitzerald Kennedy, president dels Estats Units de Nordamèrica, i posteriorment Jacqueline Onassis, a partir del seu casament amb el magnat grec Aristòtil Onassis. En la seva joventut va ser reportera gràfica del Times-Herald. Va passar els darrers anys de la seva vida al costat de Maurice Tempelsman, un industrial belga comerciant de diamants. En 1994 se li va diagnosticar un linfoma. Va morir al seu apartament de la Cinquena Avinguda el 19 de maig d'aquell mateix any. Fou una de les dones més populars en la premsa rosa en el decurs de la segona meitat del segle XX. Kennedy, Jacqueline ja:ジャクリーン・ケネディ・オナシス

Nova York

.]] La Ciutat de Nova York (en anglès City of New York o New York City) és la ciutat més poblada dels Estats Units d'Amèrica i la gran ciutat amb més densitat de població d'Amèrica del Nord. La ciutat és al centre de les finances internacionals, política, comunicacions, música, moda, i cultura. Nova York (juntament amb ciutats com Londres, Tòquio i París) és considerada una de les ciutats globals del món, i és la seu d'una gairebé inigualable col·lecció de museus de talla internacional, galeries, escenaris, corporacions i centenars de consulats internacionals associats amb les Nacions Unides, les quals tenen la seu en aquesta ciutat. Situada a l'Estat de Nova York (als Estats Units d'Amèrica), la ciutat de Nova York té una superfície de 800 km². Amb 8,168,388 residents (2004), és el cor de l'Àrea Metropolitana de Nova York, la qual és una de les conglomeracions més grans del món amb més de 22 milions d'habitants. A més, immigrants de més de 180 països viuen a la ciutat, convertint-la en un dels llocs més cosmopolitants del món. Gent d'arreu dels Estats Units mateix, també són atrets per la cultura, energia i cosmopolitanisme de la ciutat. La ciutat comprèn cinc districtes (boroughs en anglès): Brooklyn, el Bronx, Manhattan, Queens, i Staten Island, els quals podrien ser per si sols una ciutat independent amb més d'un milió d'habitants cadascun (excepte Staten Island). A més a més, és l'epicentre de l'àrea Tri-estat (que compèn els estats de Nova Jersey, Nova York i Connecticut) i també de la megalòpoli de BosWash. La ciutat de Nova York fa d'enorme motor per l'economia global i és la ciutat dels Estats Units amb més seus de les més importants empreses d'aquest país. Està estimat que la ciutat tenia un pressupost metropolità de gairebé 500 bilions de dòlars. Si Nova York fos un país independent, la ciutat tindria el dissetè lloc al món en quan a pressupost, sobrepassant de molt a Suïssa (377 bilions de $) i gairebé igualant-se amb Rússia (amb 586 bilions de dòlars). Sobrenoms de la ciutat com "The Big Apple", "The City That Never Sleeps" (La ciutat que mai dorm), o senzillament "The City" (La Ciutat, fet servir per referir-se a Manhattan) són famosos arreu.
Història de la ciutat
Molt abans de l'arribada dels primers pobladors europeus, l'àrea que ara ocupa la ciutat de Nova York era habitada per tribus natives com els Lenape, els Manahattoes, Canarsies i Raritan. Giovanni da Verrazzano va ser el primer explorador europeu que va entrar a la badia de Nova York, el 1524. A partir del viatge de Henry Hudson, el 1609, l'assentament europeu va començar amb la fundació de la fortificació holandesa pel comerç de pell de Nova Amsterdam (Nieuw Amsterdam) a la colònia Nova Bèlgica (Nieuw-Nederland) a la punta sud de Manhattan, el 1626. En aquest mateix any, Peter Minuit va establir una llarga tradició adquirint la illa de Manhattan i la illa Staten als homes de les tribus a canvi de béns de comerç. L'acord de Minuit també afavoria a Huguenots perquè convertia aquestes terres en un refugi en per buscar la llibertat religiosa. El 1664, els vaixells anglesos van capturar la ciutat sense cap enfrontament, i els holandesos la van cedir formalment als anglesos amb el Tractat de Breda al final de la segona guerra anglo-holandesa, el 1667. Com a contrapartida, els holandesos van rebre la colònia de Surinam. La ciutat es va rebatejar amb el nom de Nova York, en honor del Duc de York, i quan aquest va succeir el seu germà com a Rei d'Anglaterra, la ciutat es convertí en una colònia reial. Rei d'Anglaterra.]] A l'inici de la Guerra de la independència dels Estats Units, la ciutat va ser greument malmesa pel foc durant la Batalla de Brooklyn i va ser ocupada pels anglesos fins el 25 de novembre de 1783, dia en què la ciutat tornà a les mans de George Washington i dels novaiorquèsos i és recordat i celebrat anualment com el "Dia de l'evacuació". El 30 d'abril de 1789, Washington es convertí en el primer President dels Estats Units d'Amèrica al Federal Hall del Wall Street. Llavors la ciutat esdevingué capital dels EUA fins el 1790. Durant el segle XIX, la població de la ciutat va augmentar considerablement per l'influx d'un gran número d'inmigrants. El 1811, el traçat dels carrers de la ciutat va anar expendint-se fins a ocupar tota la illa de Manhattan, gràcies a un visionari pla de desenvolupament anomenat Commissioner's Plan. A més a més, el 1819 es va obrir lErie Canal que va connectar el port atlàntic de Nova York amb els grans mercats agricoles de la meitat oest dels EUA i del Canadà. El 1835, la ciutat de Nova York va superar a Filadelfia com a ciutat més gran del país. Durant la Guerra Civil dels Estats Units (1862-1865), els forts enllaços comercials lligats amb el sud, la creixent població immigrada i la ràbia pel reclutament, va portar a una divisió entre La Unió i la Confederació (els Estats Confederats d'Amèrica, Confederate States of America) que va culminar en els "Aldarulls per el reclutament" (Draft Riots) de 1863, el pitjor malestar civil de la història nordamericana. Després de la Guerra Civil, l'índex d'immigració des d'Europa augmentava esgraonadament, i Nova York es converteix en la primera parada per milions de persones buscant una nova i millor vida als Estats Units, un paper admès per la dedicatòria de l'Estàtua de la Llibertat el 1886. 1886 En dues fases separades, una el 1874 i l'altre el 1895, la ciutat de Nova York (i el Comtat de Nova York) es van annexionar part del sud del Comtat de Westchester conegut com el Bronx. El 1898, pren la forma politica que es manté fins avui en dia. Manhattan i el Bronx, tot i formant part del mateix comptat, es van establir com a dos districtes separats, els quals es van ajuntar amb tres districtes més creats a partir de comtats adjacents per formar el nou govern municipal originalment anomenat Gran Nova York (Greater New York). El districte de Brooklyn va incorporar la Ciutat de Brooklyn (independent fins aleshores, però recentment enllaçada amb Manhattan pel Pont de Brooklyn) i uns quants municipis més de l'est del Comtat de Kings (Kings County); el districte de Queens va ser creat a partir del Comtat de Queens, situat a l'oest, i el districte de Staten Island contenia tot el Comtat de Richmond. Tots els governs municipals (comptats, pobles i ciutats) van ser abolits. El 1914, la Legislatura Estatal de Nova York va crear el comptat de Bronx, fent cinc comtats coincidents amb els cinc districtes. Categoria:Ciutats dels Estats Units ko:뉴욕 ja:ニューヨーク simple:New York City zh-cn:纽约市 zh-tw:紐約市

Jacqueline Kennedy

John Fitzerald Kennedy

John Fitzgerald Kennedy (29 de maig de 1917- 22 de novembre de 1963). Fou el 35^è president dels Estats Units. Va morir en un atemptat a Dallas, Texas. Categoria:Presidents dels Estats Units ja:ジョン・F・ケネディ ko:존 F. 케네디 simple:John F. Kennedy th:จอห์น เอฟ. เคนเนดี

Bèlgica

Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany) és un país d’Europa occidental, membre de la Unió Europea des de la seva fundació. Limita al nord amb els Països Baixos, a l’est amb Alemanya i el Gran Ducat de Luxemburg, al sud amb França i a l’oest amb el Mar del Nord. Els seus habitants s’anomenen belgues i culturalment hi podem distingir els flamencs, (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ), els francòfons (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons) i els de parla alemanya (habitant als cantons de l’est, a la frontera amb Alemanya).

Història

Article principal: Història de Bèlgica El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupada pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclosa dins la província de la Gallia però essent només romanitzada en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s’extenia molt més enllà de la Bèlgica actual. Un cop desaparegut l'imperi romà, i les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l’abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes Sota l'impuls de Carlemany, nat a Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic del l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdum després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l’oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre-Imperi Romà. Dins la futura Bèlgica, es desenvolupen múltiples feus quasi independents com els comtats de Flandes, Hainaut, Looz i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d’ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera política fins al segle XX. Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ypres, Tournai) i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja) mentre la urbanització del centre de Bèlgica és més lent amb algunes ciutats brabançones més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Malines). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d’Europa, ajudada per la navegació fluvial a l’Escalda i entre el Rin i el Mosa. En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontament entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota. Després de la Guerra dels Cent Anys, els comptats i ducat del futur territori belga a excepció del principat de Lieja passen a estar sota dominació borgonyona. És d’aquesta època el naixement del nom de Països Baixos. Els ducs de Borgonya designaren a tots els seus territoris a l’actual Bèlgica i Holanda amb aquest nom amb relació amb les terres altes del comptat de Borgonya. Després de la mort de Carles el Temerari, els territoris passaren en mans dels Habsburg espanyols, els anomenats Països Baixos espanyols, les 17 províncies. Després de una llarga dominació espanyola, la història de Bèlgica, encara no com a entitat independent però com un espai territorial semblant a l’actual, es pot considerar que comença amb la ruptura al 1579 de les 17 províncies, un cop les Províncies Unides de la Unió d’Utrech (actuals Països Baixos) reformistes i protestants van assolir la independència dels espanyols. Les províncies del sud de la Unió d’Arras, catòliques i fartes dels excessos dels calvinistes del nord, resten sota el domini de Felip II. Durant el segle XVII va ser el camp de batalla d’Europa entre un imperi espanyol en decadència, les Províncies Unides desitjant consolidar la seva independència ajudades per una Anglaterra volent limitar l’expansió francesa. Durant les sis guerres que s’hi produïren entre 1635 i 1713, els espanyols van anar perdent territoris, com el Flandes francès, l’Artois o l’Hainaut francès. La Guerra de Successió Espanyola acaba amb la pèrdua dels seus territoris, amb el Tractat d’Utrech al 1713, que cedeix les Províncies del sud als Habsburg d’Àustria. Durant aquest segle XVIII les diferents ciutats, comptats i marquesats dels Països Baixos del sud s’administren de forma força independent. Durant la llarga pau, reformen l’agricultura, les finances i fan renéixer la indústria i comerç. A finals del segle XVIII, França, s’annexiona els Països Baixos austríacs i el Principat de Lieja. S’aboleixen les institucions pròpies, privilegis i un decret declara els futurs belgues ciutadans francesos sota les lleis i institucions franceses. S’endeguen tota una sèrie de reformes inspirades en la igualtat i uniformitat, en bona part conservades fins els nostre dies: organització de l’estat civil, igualtat davant els impostos i lleis, jerarquia i administració de la justícia. S’inicia la industrialització de Valònia (carbó, siderúrgica, tèxtil) mentre creix el descontent per les reformes, el despotisme de Napoleó, i el forçós enrolament dels joves en l’exercit napoleònic. La derrota de Napoleó a la batalla de Waterloo davant l’aliança dels prussians i els anglesos de Wellington acaba amb el domini francès. El Congrés de Viena al 1818 reunifica els antics Països Baixos més el Gran Ducat de Luxemburg, formant el Regne dels Països Baixos, sota el rei Guillem I d’Orange. Les fèrtils terres de Flandes, la indústria minera, siderúrgica i tèxtil valona troben sortida i exportació en una Holanda de canals i ports o en el riu Escalda que torna a estar obert permetent l’expansió del port d’Anvers. Políticament, creix l’oposició al rei, pel seu excessiu poder, la poca llibertat religiosa, els privilegis dels neerlandesos i l'aprovació de la constitució (Llei fonamental) malgrat el refús dels belgues. La Revolució Belga 1830, s’inicia el 15 d’agost” al Teatre de la Moneda. Lluites oposen els holandesos als brussel·lencs i altres voluntaris belgues entorn a Brussel·les. Finalment la revolta és general i els holandesos són vençuts. La Conferència de Londres reconeix, el desembre de 1830, una Bèlgica independent, de la qual s’havia ja fet càrrec un govern provisional que convoca un Congrés Nacional de Notables, per elaborar la constitució. La constitució belga fou sancionada el 7 de febrer de 1831. El Congrés va oferir la corona reial a Leopold de Saxe-Coburg-Gotha. Durant el segle XIX, disposant de carbó i ferro, es desenvolupa la revolució industrial essent durant alguns anys la segona potència econòmica mundial. El rei Leopold II (successor i fill de Leopold 1r, 1865) dirigeix a títol personal la colonització del Congo per assegurar suficients matèries primeres per a Bèlgica. L’actual República Democràtica del Congo (Congo Kinshasa, ex-Zaire) esdevé el seu domini personal. El 1885 Leopold II esdevé oficialment cap d’Estat del Congo, que no cedirà a Bèlgica fins al 1908. Durant la Primera Guerra Mundial, al 1914 Bèlgica és ocupada per una Alemanya en guerra contra França. La violació de la imposada neutralitat belga desencadena l’entrada del Regne Unit a la guerra. Malgrat una ferma resistència, l’exèrcit belga dirigit pel rei Albert I és ràpidament vençut i el país ocupat excepte els territoris darrera la línia de l’Yser. Després de la guerra, Bèlgica rebé les antigues colònies alemanyes de Ruanda i Burundi Durant el període d’entreguerres, Bèlgica com tot Europa pateix les conseqüències de una forta crisi econòmica. En 1940, Bèlgica torna a ésser ocupada per Alemanya a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Després de només 18 dies de batalla, el rei Leopold II decideix la capitulació en contra de la voluntat del govern refugiat a Londres, en una actitud que fou considerada com una traïció. La resistència a l’ocupació és desenvolupà especialment a Valònia mentre el govern a l’exili declara el rei, que roman a Bèlgica oficialment com a presoner de guerra, no apte per desenvolupar el càrrec, condició que no s’anul·larà després de l’alliberació. Després de la guerra, al 1950 el govern del partit catòlic organitzà un referèndum sobre la “qüestió reial” amb un resultat global favorable al seu retorn. Però la forta derrota a Valònia, especialment a Lieja (amb més d’un 80% de vots en contra) i a l’Hainaut, fan que el retorn del rei provoqui greus insurreccions, amb atemptats a les mines i alts forns valons i diversos morts en enfrontaments amb les forces d’ordre. S’arriba a plantejar un govern secret a Valònia que declari la independència. L’abdicació del rei, titllat de col·laboracionista pels valons, en favor del seu fill Balduí I permet salvar la unitat belga. Aquests fets marcaran de tota manera el final de l’unitarisme belga. Després de la segona guerra mundial, Bèlgica esdevé membre fundador de l’OTAN i de la Comunitat Econòmica Europea, avui ja Unió Europea Als anys seixanta, sota la pressió del moviment flamenc, Bèlgica s’enfronta a majors demandes de descentralització de l’estat, evolucionant progressivament cap un estat federal. Els conflictes lingüístics són cada cop més importants, arribant al zenit amb l’escissió de la secció francòfona de la Universitat de Lovaina i la creació d’una nova ciutat (Louvain-la-Neuve) en territori való per acollir la nova Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment es fixà una frontera lingüística que esdevé frontera política (que mai havia estat) amb la creació de les regions (Valona, Flamenca i de Brussel·les Capital) i les comunitats (flamenca, francòfona i gemanòfona) arribant al delicat i consensuat equilibri actual, no exempt de friccions i reivindicacions entre comunitats.

Política

Article principal: Política de Bèlgica Bèlgica és un Estat Federal i una monarquia constitucional, de la qual Albert II n’és rei en l’actualitat. El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, havent tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. Per contra, també posseeix caràcters unitaris com les finances públiques encara competència de l’Estat en més d’un 80%, o l’organització de la Seguretat Social (excepte alguns aspectes organitzats per la Comunitat Flamenca) El sistema polític belga és sovint presentat com una “particràcia”, on els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (Regions i Comunitats) malgrat l’escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dues vessants lingüístiques i de l’ascens de partits Verds i d’Ultradreta (Front Nacional, Vlaams Block) durant el darrer decenni. Les tensions de l’últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les Regions i Comunitats un major reconeixement i una certa autonomia. Aquestes modificacions de la Constitució han comportat la creació d’un gran nombre d’entitats governamentals:
- Estat federal
- Comunitats de Bèlgica
- Comunitat Flamenca (Vlaamse Gemeenschap) posteriorment fusionada amb la resta d’institucions de la regió flamenca
- Comunitat Francesa de Bèlgica (Communauté française de Belgique ou Communaté Wallonie-Bruxelles)
- Comunitat Germanòfona de Bèlgica (Deutschsprachige Gemeinschaft), amb competències als cantons de l’est de Valònia
- Regions de Bèlgica
- Regió de Brussel·les-Capital ( Région de Bruxelles Capitale - Brussels hoofdstedelijk Gewest), incloent Brussel·les i comunes adjacents
- Regió Flamenca (Vlaams Gewest)
- Regió Valona (Région Wallone) Cal dir que la regió Flamenca no es correspon al comptat de Flandes de l’edat mitjana, que incloïa territoris actualment a Valònia (Tournai) i a França (Lille). A més la Regió Flamenca incorpora els territoris de parla neerlandesa de l’antic ducat del Brabant i part del Limburg (dividit entre els Països Baixos, Bèlgica i Alemanya). Per la seva part la Regió Valona incorpora els històrics Principat de Lieja, els comptats de Namur i l’Hainaut, part de Flandes francòfona i el Brabant francòfon. La regió brussel·lenca es limita a la ciutat de Brussel·les (majoritàriament francòfona) i algunes ciutats de l’aglomeració (Anderlech, Ixelles, St. Gilles, Uccle o Ganshoren). Tota la regió s’assenta al centre de l’antic comptat brabançó. Els flamencs van immediatament fusionar les seves institucions, preferint la simplicitat. Paradoxalment la seu de la regió-comunitat flamenca és a Brussel·les, fora de la Regió Flamenca (però amb competències “comunitàries” sobre el 20% de població neerlandòfona) com reivindicació de Brussel·les com a territori flamenc. Els francòfons mantenen ambdues institucions, amb certes friccions entre elles i entre els valons i els brussel·lencs francòfons. Els membres del parlament de la Comunitat francesa de Bèlgica són directament triats entre els parlamentaris valons i capitalins francòfons reduint així el nombre global de parlamentaris, per alleujament del contribuent. El poder federal és en mans del Primer ministre i el seu govern. Hi ha gran tradició de pactes i coalicions, donada la dispersió de partits en famílies i comunitats lingüístiques. Actualment Guy Verhofstadt encapçala una amplia coalició de lliberals flamencs (VLD) i valons (MR) i socialistes flamencs (SP.A) i valons (PS) des de les eleccions de juny de 2003. Anteriorment la coalició de govern la formaven fins a sis partits, incloent els Verds valons (Écolo) i flamencs (Agalev), deixant a la família cristiana d’ambdós costats (CVP i PSC) sola a l’oposició amb les independentistes d’ultradreta del Vlaams Block. L’Estat federal, té les competències de tots els afers d’interès nacional, com la defensa i part dels afers internacionals, la seguretat social, l’economia, les telecomunicacions i nombroses competències federalitzades parcialment, com la recerca científica o l’ensenyament (fixa edat de educació obligatòria, homologació de títols, etc.) Els governs de cada Comunitat - francesa, flamenca o gemanòfona - són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Són responsables de la cultura, l’educació (escoles, biblioteques, teatres, audiovisual..), la recerca i formació, la sanitat (només medicina preventiva), la joventut, l’esport i les relacions internacionals (des de 1996) Els governs regionals - Flandes, Valònia i Brussel·les-Capital - s’ocupen en exclusiva d’afers territorials i econòmics com Transports, Sanitat, Política Territorial, Medi Ambient , Energia Habitatge, Agricultura, Indústria o Turisme. Les Comunitats i les Regions duent també a terme les Relacions Internacionals en les matèries de la seva competència (excepte en el capítol d’ajuda al tercer món) representant-se fins i tot als consells de ministres de la Unió Europea. A més, brussel·lencs francòfons o de parla neerlandesa tenen les seves pròpies institucions polítiques i administratives, la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) pels francòfons, la VGC (Vlaamse gemeenschcapsCommisie) pels de parla neerlandesa. Les matèries bi-comunitàries, és a dir, que no poden atribuir-se a una sola comunitat lingüística (com el Teatre de la Moneda el Museu d’Art Modern i Contemporani) són gestionades per la CCC-GGC (Commission communautaire commune - Gemeenschappelijke Gemeenschapscommissie) D’aquesta manera, una escola de Brussel·les, com a institució pedagògica, dependrà de la Comunitat Francesa si l’escola és francòfona, o de la flamenca si utilitzen la llengua neerlandesa, tant pel que fa als salaris dels funcionaris com dels programes educatius. És un compromís complex, però que permet una cohabitació pacífica de les dues cultures principals del país. Evidentment es produeixen paradoxes com l’existència d’un ministre d’agricultura a la Regió de Brussel·les, amb competències sobre només 17 explotacions.

Províncies

Artícle principal: Divisions de Bèlgica Les províncies representen un nivell polític intermediari poc conegut per la mateixa població. Bèlgica, a excepció de la Regió uniprovincial de Brussel·les sense institucions provincials, es divideix en deu províncies, que depenen directament de les Regions:
- Flandes
- Anvers (Antwerpen), amb capital a Anvers (Antwerpen)
- Brabant Flamenc (Vlaamse Brabant), amb capital a Lovaina (Leuven)
- Flandes Oriental (Oost Vlaanderen), amb capital a Gant (Gent)
- Flandes Occidental (West Vlaanderen), amb capital a Bruges (Brugge)
- Limburg, amb capital a Genk
- Valònia
- Brabant Való (Brabant wallon), amb capital a Wavre
- Hainaut, amb capital a Mons
- Lieja (Liège), amb capital a Lieja
- Luxemburg, (Luxembourg), amb capital a Arlon
- Namur, amb capital a Namur

Geografia

Artícle principal: Geografia de Bèlgica

Image:Plan Belgique.jpg

Fronteres terrestres : 1 385 km (França 620 km; Països Baixos 450 km; Alemanya 167 km; Luxemburg 148 km)
Litoral : 66 km
Extrems d'altitud : 0 m > + 694 m Tot i ésser majoritàriament pla, el territori esdevé ràpidament força ondulat i forestal a mida que ens apropem a la meitat sud del país (les Ardenes) Els rius principals de país, tots desembocant a la Mar del Nord que drenen el país són:
- el Mosa (Meuse / Maas) i els seus afluents com l’Ourthe o la Sambre a l’est, on es desenvolupà la indústria pesada i les conques carboníferes. El Mosa i la Sambre són navegables i una de les principals vies de comunicació de Valònia amb el mar, via el canal Albert, que duu de Lieja a Anvers o directament Mosa avall per territori neerlandès.
- l’Escalda (Escaut / Schelde) drenant l’oest de Bèlgica, en l’estuari del qual se situa el port d’Anvers, el segon més important d’Europa darrera Rotterdam.
- L’Yser (Yser / IJzer), riu curt amb una conca d’ únicament el 5% del territori, a Flandes Oriental. L’únic que desemboca a la costa belga. El clima és suau, temperat i humit, amb temperatures mitjanes de 25°C a l’estiu i de 7,2°C a l’hivern. Les temperatures extremes son -12,2°C et +32,2°C.

Economia

Artícle principal: Economia de Bèlgica Forma part juntament amb els Països Baixos i Luxemburg del Benelux.

Demografia

Artícle principal: Demografia de Bèlgica Població: 10 258 762 habitants (2001). 0-14 anys: 17,48 %; 15-64 anys: 65,57 %; + 65 anys: 16,95 %
Densitat: 336 hab/km²
Esperança de vida dels homes: 75 anys ( 2001)
Esperança de vida de les dones 81 anys ( 2001)
Taxa de creixement de la pob.: 0,16 % (2001)
Taxa de natalitat: 10,74 ‰ (2001)
Taxa de mortalitat: 10,1 ‰ ( 2001)
Taxa de mortalitat infantil: 4,7 ‰ (2001)
Taxa de fecunditat: 1,6 fills/dona (2001)
Taxa de migració: 0,97 ‰ (2001)
La població es composa de tres grups lingüístics:
- els flamencs de parla neerlandesa (+/- 60% de la població, vivint a les regions flamenca i de Brussel·les
- els francòfons (valons i brussel·lencs francòfons, junts +/- 40%)
- els germanòfons (unes 70 000 persones, menys de 1%), molt localitzats a els cantons fronterers amb Alemanya (Eupen, Malmédy, Saint-Vith) Independentment de aquesta diferència lingüística, es troben petites minories com els jueu que s’instal·laren fa més de cinc segles a Anvers i que continuen essent una comunitat fonamental de la ciutat, malgrat que actualment se’n trobin més a Brussel·les. Geogràficament i culturalment, Bèlgica se situa al centre d’Europa, i durant els últims mil·lennis, ha rebut les influències del tots els pobles i cultures que hi han passat, esdevenint una barreja de cultures celta, romana, francesa, neerlandesa, espanyola i austríaca Té la segona densitat de població més gran d’Europa, després de la dels Països Baixos, força dispersa per tot el país, especialment a la rodalia de Brussel·les i a la plana flamenca. Per contra la regió sud-est, les Ardenes, és poc poblada. Bèlgica compta amb tres llengües oficials: el neerlandès, el francès i l’alemany. L’anglès és una llengua força utilitzada sobretot en el món dels negocis, les comunicacions i les institucions públiques i seus d’organismes internacionals. Brussel·les, amb un status oficial de bilingüisme, és majoritàriament francòfona (80%), malgrat la llengua original és el “patois” brussel·lenc (d’arrel germànica). El francès ha estat la llengua de l’administració, noblesa i burgesia des dels temps dels espanyols i els Habsburg. Des de la independència belga, el francès també és parlat pels flamencs “afrancesats”, dels valons i francesos que hi anaren a viure, i més recentment dels barris sorgits de la immigració (especialment de França, Espanya, el Magrib i Turquia). També va ser la llengua del poder fins a les reivindicacions flamenques dels anys 50. Un gran nombre de flamencs es descriuen primer com a flamencs, després com a belgues i per últim com europeus. Pels brussel·lencs francòfons, el sentiment “belga en primer lloc” sembla ser majoritari. Mentre que entre els valons, el sentiment “belga” sembla recular en profit del sentiment “való”, degut als problemes comunitaris recurrents que ha experimentat Bèlgica durant els últims quaranta anys malgrat la progressiva federalització. El rei proposa cada any un “federalisme d’unió” que és lluny d’acomplir-se ja que els problemes perduren.

Cultura

Artícle principal: Cultura de Bèlgica Bèlgica és reconeguda principalment per:
- la pintura : primitius flamencs(Jan Van Eyck, Petrus Christus), Van der Weyden, surrealisme (Magritte)
- l’arquitectura: “Art Nouveau” (Victor Horta, Paul Hankar)
- el còmic: Hergé (Tintin), André Franquin (Spirou), Jigé (Valhardi), Morris (Lucky Luck) i molts d’altres
- literatura: el gènere fantàstic (Georges Eekhoud, Franz Hellens, Thomas Owen, Jean Ray, Marcel Thiry, Jacques Sternberg)
- la cervesa : més de 400 tipus diferents, com les famoses cerveses d’abadia trappistes, blanques o de fermentació natural (gueuze) i cerveses de temporada (Nadal..)
- la gastronomia: els musclos amb patates (moules et frites), el conill amb prunes i a la cervesa, les croquettes (de patata), les frites (típiques patates, fregides dues cops)
- la prestigiosa xocolata (pralinés): Neuhaus, Galler, Godiva, Léonidas i petits artesans
- els esportistes: Tennis(Kim Clijsters,Justine Henin-Hardenne,Sabine Appelmans), Tennis de taula, Equitació, Hoquei sobre herba, Ciclisme (Eddie Merckx,Philippe Thys)

Ensenyament

Principals universitats belgues (oferint la major part d’especialitats):
- Universitats francòfones
- UCL, [http://www.ucl.ac.be Université Catolique de Louvain] (Ottignies - Louvain-la-Neuve)
- ULB, [http://www.ulb.ac.be Université Libre de Bruxelles](Brussel·les)
- ULg, [http://www.ulg.ac.be Université de Liège](Lieja)
- Universitats flamenques
- VUB, [http://www.vub.ac.be Vrije Universiteit Brussel](Brussel·les)
- KUL, [http://www.kul.ac.be Katholieke Universiteit Leuven](Lovaina)
- RUG, [http://www.rug.ac.be Universiteit Gent](Gant)

Festes i dies festius

Altres Dades

- Línies de telèfon : 4,769 milions (1997) ;
- Telèfons mòbils : 974 km²494 (1997) ;
- Aparells de ràdio : 8,075 milions (1997) ;
- Aparells de televisió : 4,72 milions (1997) ;
- Usuaris d'Internet : 2,7 milions (2000) ;
- Carreteres: 145 774 km (116 182 km asfaltades) (1999) ;
- Ferrocarril : 3 437 km (1998)

- Vies navegables : 2 043 km

- Aeroports: 42 (24 amb pistes asfaltades) (2000).

Enllaços externs

Portals de les institucions
- [http://www.belgium.be Administració federal]
- [http://www.wallonie.be Regió Valona]
- [http://www.vlaanderen.be Regió Flamenca]
- [http://www.bruxelles.irisnet.be Regió de Brussel·les Capital]
- [http://www.cfwb.be Comunitat francesa de Wallonie-Bruxelles ]
- [http://www.dglive.be Comunitat germanòfona de Bèlgica]
- [http://www.ilotsacre.be/ Plànol de Bruselles] Categoria:Bèlgica als:Belgien fiu-vro:Belgiä ja:ベルギー ko:벨기에 ms:Belgium simple:Belgium th:ประเทศเบลเยียม zh-min-nan:Belgien

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització economica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia

- Física: Teoria de la relativitat, Mecànica quàntica.
- Biologia: Descobriment de l'ADN.
- Astronautica: Exploracio de l'espai, l'home a la lluna.
- Tecnologia: Televisió, Telèfon, Informàtica i Internet, automoció, etc.
- Medicina: descobriment de la penicil.lina

Guerres i Política

- Revolució d'Octubre i creació de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques (1917). Altres revolucions comunistes a la Xina (XXX) i a Cuba (XXX).
- Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)
- Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Dictadura de Franco (1939-1975)
- Segona Guerra Mundial (1939 - 1945)
- Descolonització d'Àfrica
- Conflicte Àrab-Israelià
- Guerra del Vietnam XXXX-XXXX
- Transició democràtica a Espanya a partir del 1975. Aprovació de la Constitució Espanyola (1977), i els Estatuts d'Autonomia (Catalunya (1980),País Valencià (XXXX),Balears (XXX) )
- Unió Europea
- Caiguda de la U.R.S.S. i règims afins a l'Europa de l'Est, reunificació d'Alemanya
- Guerra del Golf, 1991

Desastres

- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.

Cultura

- Cultura de masses: premsa, cinema, còmic, televisió, música, internet...
- Normalitzacio de la llengua catalana (Pompeu Fabra i Poch)

Persones rellevants

Menschenversuch

Ein Menschenversuch (oder Humanexperiment) ist allgemein ein Versuch oder Experiment an einem oder mehreren Probanden zum Zwecke des Erkenntnisgewinns. Im engeren Sinn handelt es sich um einen wissenschaftlich durchgeführten Versuch, insbesondere aus dem Bereich der Medizin, der einen körperlichen Eingriff beinhaltet, d.h. den Gesundheitszustand der Versuchsperson beeinflusst. Da Erkenntnisse von Tierversuchen nur begrenzt auf Menschen übertragbar sind sind Menschenversuche in der Medizin notwendig.

Abgrenzung

Zwei Abgrenzungen sind wesentlich. Zum einen deckt der Begriff nicht triviale Versuche ab (wenn etwa ein Schüler ausprobiert, wann der Lehrer wütend wird). Zum anderen sind explizit willentliche Versuche gemeint, nicht fahrlässige Handlungen oder Begleiterscheinungen wirtschaftlich motivierter Entscheidungen (s.u.), für die andere Begriffe besser geeignet sind (siehe Strafrecht). Die Kernbedeutung liegt im medizinischen Bereich. Insbesondere bei der Zulassung neuer Medikamente spielen Menschenversuche eine Rolle, dort stehen Tests an freiwilligen Menschen mit an letzter Stelle des Zulassungsprozesses.

Kontext

Da bei einem Menschenversuch die Versuchsperson, ein Mensch, als Objekt betrachtet wird, handelt es sich nicht um einen wertfrei zu verwendenden wissenschaftlichen Begriff, sondern muss seine Verwendung im gesellschaftlichen, speziell strafrechtlichen, ethischen und historischen Kontext betrachtet werden. Im öffentlichen Diskurs ist der Begriff Menschenversuch überwiegend negativ besetzt und wird auch auf Bereiche außerhalb seiner Kernbedeutung im Medizinbetrieb ausgedehnt. Auf der einen Seite der öffentlichen Wahrnehmung steht der Spezialfall eines oftmals als bewunderungswürdig angesehenen Selbstversuchs, bei dem z. B. ein Mediziner die Wirkung und etwaige Gefährlichkeit einer neue Substanz an sich selbst erprobt. In der vorindustriellen Zeit war dies die wichtigste Methode verantwortungsbewusster Ärzte und Forscher, die Medizin weiter zu entwickeln. Auf der anderen Seite stehen insbesondere die Erfahrungen im Nationalsozialismus, wo Menschenversuche etwa an Inhaftierten von Konzentrationslagern oder Behinderten durchgeführt wurden. Unter Umständen ist bei einem Menschenversuch der Tatbestand der Körperverletzung erfüllt (siehe auch §223 und folgende im deutschen StGB). Ethisch und rechtlich anerkannt wird im allgemeinen ein Menschenversuch, wenn die Versuchsperson dem Experiment freiwillig zustimmt und umfassend über mögliche Folgen aufgeklärt wurde. Jedoch ist dies nur eine erste, keineswegs hinreichende Voraussetzung (siehe Sittenwidrigkeit).

Aktualität und gesellschaftliche Verwendung

Eine aktuelle Situation stellen dem Menschenversuch verwandte Fälle dar, in denen Vertrauenspersonen, oft Ärzte, Menschen in Extremsituationen, insbesondere Soldaten oder Leistungssportlern (siehe Doping), Wirkstoffe verabreichen, ohne über deren Wirkung genau aufzuklären bzw. deren Gefährlichkeit oder Nebenwirkungen gar nicht hinreichend gesichert sind. Geschieht dies systematisch, kann die Grenze zum Menschenversuch überschritten werden. Die oft in solchen Fällen eingeholte "Zustimmung" ist in der Regel von unvollständiger Information des Betroffenen und besonderen Abhängigkeiten, von der Selbsttäuschung bis zum Zwang, gekennzeichnet. Auch die "ungefragte" und unkontrollierbare Einführung neuer Technologien (z. B. Mobilfunk) oder genetisch modifizierter Nahrungsmittel wird von vielen Kritikern als Menschenversuch bezeichnet. Dies ist jedoch eine sehr umstrittene Auslegung außerhalb der Kernbedeutung (siehe Definition).

Geschichte der Menschenversuche

Medizinische Menschenversuche sind seit der Antike überliefert, waren nach dem Mittelalter ein Begleiter des neuzeitlichen Wandels in der Medizin und wurden im 19. Jahrhundert erstmals Gegenstand öffentlicher Kritik. Eine besondere Rolle spielten sie in den Euthanasie- und Rassenhygiene-Programmen während der Zeit des Nationalsozialismus. Hier kam es zu einer hohen Anzahl staatlich organisierter und ausführlich dokumentierter Versuchsreihen an Menschen, deren Leben als "unwert" betrachtet wurde. Aus heutiger Sicht werden diese Versuche - mit zumeist tödlichem Ausgang - als verbrecherischer Massenmord eingestuft. Seit den Nürnberger Prozessen werden internationale Richtlinien für die Durchführung und Zulässigkeit von Menschenversuchen erarbeitet. Sowohl die sich wandelnden Erkenntnisse und Möglichkeiten der Medizin als auch die öffentlichen Debatten über deren Legitimität führen seitdem zu regelmäßig revidierten Fassungen ethischer Standards. Insbesondere die aktuelle Bioethik-Debatte über humangenetische Experimente hat mittlerweile die gesamtkulturelle Relevanz des Themas verdeutlicht.

Antike

Will man unter medizinischen Menschenversuchen grundsätzlich nur wissenschaftlich geführte Experimente einordnen, so markiert nach heutiger Auffassung die Antike um 500 v. Chr. den historischen Ausgangspunkt. Archäologische Funde aus prähistorischer Zeit belegen zwar medizinische Eingriffe am menschlichen Körper, wie etwa Trepanationen. Es wird jedoch angenommen, dass das Vorgehen eher mythisch-religiös - und damit vorwissenschaftlich - intendiert war. Zudem ist es oft schwer, medizinische Eingriffe deutlich von rituellen Opfergaben abzugrenzen. Medizinisches Leitbild der Antike war die Humoralpathologie des Hippokrates. Diese "Vier-Säfte-Lehre" fand ihre Entsprechung in der Vier-Elemente-Lehre und manifestierte sich so für viele Jahrhunderte im kulturellen Überbau sowohl der Griechen als auch der Römer. Demnach entsprachen sich auch alle Lebewesen in der Natur einander. So kam es, dass die Untersuchungsergebnisse von Krankheitsverläufen bei Tieren analog auf den Menschen übertragen wurden. Lange Zeit sah man daher keine Notwendigkeit für Experimente am Menschen und beschränkte sich auf Tierversuche. Erst mit Aristoteles ist die Auffassung überliefert, dass auch Untersuchungen am lebenden Menschen zum Verständnis von Krankheiten nötig sein, da sich der tote Leib so sehr ändere, dass die Ergebnisse nicht auf Lebendige übertragbar seien. Die ersten systematischen Vivisektionen begannen wahrscheinlich im hellenistischen Alexandria zum Ende des 4. Jahrhunderts v. Chr. Vier Jahrhunderte später klagten römische Historiker die zwei alexandrinischen Wissenschaftler Herophilus und Eristratus an, sie hätten bis zu 600 Menschen bei lebendigem Leibe seziert. Vermutlich dienten diese Versuche dem besseren Verständnis der menschlichen Anatomie. Auch schien ein Staatsoberhaupt in Pergamon 137 v.Chr. Verbrecher zum Studium der Wirkung von Giftpflanzen verwendet zu haben. Ebenso gibt es Berichte über Experimente römischer Ärzte: So ist ein römisches Schriftstück aus dem zweiten Jahrhundert n.Chr. erhalten, in dem ein Arzt versprach, einen von zwei hoffnungslos kranken Zwillingen zu retten, wenn er den anderen dazu vivisezieren dürfe. Vom römischen Arzt Galen (2. Jhdt. n. Chr.) wird schließlich von gezielten Eingriffen in körperliche Abläufe im Sinne von Menschenversuchen berichtet. Er und seine Nachfolger sollen z.B. Entzündungsprozesse gefördert haben, da nach ihrer Auffassung der ausfließende Eiter das Gleichgewicht der vier Körpersäfte wieder herstellte.

Mittelalter und Renaissance

Mit dem Untergang des römischen Reiches im 5. Jahrhundert und der wachsenden Vorherrschaft des Christentums kam es in Europa für viele Jahrhunderte zum Stillstand in den Naturwissenschaften. Das Studium weltlicher Dinge galt als ein Werk des Teufels. Ärzte waren mit wenigen Ausnahmen Mönche oder Priester, die eher studierende als praktizierende Mediziner waren, da sie bei Ausübung ihrer Kunst mit einer Exkommunikation rechnen mussten. Die Humoralpathologie, die Mensch und Kosmos untrennbar miteinander verband, passte der Kirche gut in ihr Konzept. Zudem setzte sie für lange Zeit ein generelles Sezierverbot durch, das erst im 13. Jahrhundert wieder aufgehoben wurde. Nachdem man der Pestepidemie im 14. Jahrhundert hilflos gegenüber stand, begann man in der Renaissance mit einer Rückbesinnung auf eine weltliche medizinische Forschung. Neue ethische Forderungen an die Ärzte, wie in der Peinlichen Halsgerichtsordnung von Karl V. im Jahre 1532 wurden erlassen. Sie stellten die Verantwortlichkeit des Arztes für fahrlässige und vorsätzliche Tötung von Patienten heraus. Die Vivisektion blieb hingegen auch weiterhin verboten. Erlaubt und mancherorts üblich waren nur Versuche an den zum Tode verurteilten Gefangenen. Untersucht wurde dabei zumeist die Wirkung von Pflanzengiften und das Erproben möglicher Gegengifte. So ist etwa ein Experiment aus dem 16. Jhdt. überliefert, bei dem die hohe Toxizität des Blauen Eisenhutes nachgewiesen wurde.

Neuzeit bis zur preußischen Anweisung 1900

Mit dem Durchbruch der wissenschaftlichen Methode Anfang des 19. Jahrhunderts gewann das Experiment am Menschen eine neue Bedeutung: Nun war es zur systematischen medizinischen Forschung notwendig, da mit ihm Arzneien und Therapien wissenschaftlich auf Wirksamkeit getestet werden konnten. In dem ungebrochenen Fortschrittsdenken des 19. Jahrhunderts stellte sich kaum die moralische Frage der Zulässigkeit von Menschenversuchen. Claude Bernard, der als Begründer der experimentellen Physiologie gilt stellte 1865 hierzu eine einfache Regel auf: „Von den Versuchen, die man am Menschen ausführen kann, sind jene, die nur schaden können, verboten, jene, die harmlos sind, erlaubt, jene, die nützen können, geboten.“ Angeregt durch die Arbeiten Louis Pasteurs und Robert Kochs brach in der zweiten Hälfte des 19. Jahrhunderts die Blütezeit der Bakteriologie an. Sukzessiv wurden die Erreger von vielen Infektionskrankheiten entdeckt. Vor allem mit den Erregern der Syphilis und der Gonorrhö wurden Menschen versuchsweise infiziert, um herauszufinden, ob die Bakterien die ursprünglichen Krankheitsbilder wieder hervorrufen könnten. Die meist an mittellosen Patienten durchgeführten Experimente wurden in Deutschland seit ca 1890 zunehmend öffentlich diskutiert. Der spätere Friedensnobelpreisträgers Ludwig Quidde äußerte in einer liberalen Tageszeitung öffentlich Kritik an Menschenexperimenten. Ein von ihm aufgedeckter Skandal über den jüdischen Dermatologen Albert Neisser bewegte das preussische Kultusministerium, am 29. Dezember 1900 erstmals Richtlinien über wissenschaftliche Experimente zu erlassen, die in vielen Bundesstaaten Deutschlands übernommen wurden.

1900 bis 1918

Der preußische Erlass -wenn auch einzigartig für seine Zeit- konnte weitere Skandale nicht wirkungsvoll verhindern. Beispielsweise hatte Paul Ehrlich 1910 das Salvarsan zur Therapie der Syphilis vor der Freigabe an mehreren 100 Patienten ausprobieren lassen, ohne zuvor deren Einwilligung dazu einzuholen. 1912 hatte der Berliner Tuberkuloseforscher Friedrich Franz Friedmann 53 Kinder einer Berliner Waisenanstalt impfen lassen, ohne vorher die Einwilligung der Angehörigen noch die Zustimmung der vorgesetzten Behörden eingeholt zu haben. Für die Zeit des Ersten Weltkrieges sind keine wissenschaftliche Menschenversuche dokumentiert, die direkt mit der Kriegsvorbereitung oder Kriegsführung zusammenhingen.

Weimarer Republik

Friedrich Franz Friedmann Gegen Ende der Weimarer Republik wies der Reichstagsabgeordnete und jüdische Sozialdemokrat Julius Moses auf zahlreiche in naturheilkundlichen Zeitschriften angeprangerten Menschenversuche hin. Unter der Überschrift „100 Ratten und 20 Kinder! Arbeiterkinder als Experimentierkarnickel.“ veröffentlichte er 1928 im Vorwärts eine polemische Anklage gegen die Experimente eines Klinikarztes und brachte damit einen öffentlichen Skandal ins Rollen. Der Protest auf die entmündigenden Zustände im klinischen Forschungswesen während der Weimarer Republik und Moses’ Engagement zur Kodifizierung von Humanexperimenten führten 1930 zur Entwicklung der Richtlinien für neuartige Heilbehandlung und für die Vornahme wissenschaftlicher Versuche am Menschen. Noch vor Publikation dieser Richtlinien kam es 1930 zum Lübecker Impfunglück nach BCG-Schutzimpfung, in dessen Folge 77 Kinder an Tuberkulose starben.

Drittes Reich

Die verbrecherischen Menschenversuche durch KZ-Ärzte mit Häftlingen beschreibt der Artikel Nürnberger Ärzteprozess.

Nachkriegszeit

Gegenwart

In seinem Dokumentarfilm Guinea Pig Kids für die BBC (dt. "Kinder als Versuchskaninchen", ARD, 10.08.2005)) deckt der Dokumentarfilmer Jamie Doran die Praktiken der Jugendbehörde von New York City (Administration of Children's Services) auf, Experimente mit AIDS- Medikamenten an Kindern zu erlauben und mit Zwang durchzusetzen. Diese Experimente fanden bis 2002 im Incarnation Children's Center statt und finden jetzt noch anderen Institutionen statt. Wenn die Kinder sich wegen der massiven Schädigungen weigern die 'Medikamente' zu nehmen, werden sie dazu gezwungen. Mehrere Kinder sind gestorben. Einer Großmutter, die sich weigerte, ihren Enkeln die 'Medikamente' zu geben, wurden die Kinder weggenommen. Die Kinder kommen überwiegend aus armen schwarzen Familien, die sich keine teuren Anwälte leisten können. Eine Krankenschwester, die zwei Kinder adoptiert hatte, setzte die 'Medikamente' ab und den Kindern ging es wesentlich besser. Darauf wurden ihr die Kinder weggenommen. Die beteiligten Firmen lehnen jeden Kommentar ab.

Literatur

- Rainer Osnowski: Menschenversuche. Wahnsinn und Wirklichkeit (1988) ISBN 3929106035
- Uwe Fröhlich: Forschung wider Willen? (1998) ISBN 3540656790
- Andrew Goliszek, In the Name of Science: A History of Secret Programs, Medical Research, and Human Experimentation, St. Martin's Press 2003, ISBN 0312303564
- Hans-Dieter Lippert u. Wolfgang Eisenmenger: Forschung am Menschen (1999) ISBN 3540664548
- Ernst Klee: Auschwitz, die NS-Medizin und ihre Opfer (2001) ISBN 3596149061
- Freya Klier: Die Kaninchen von Ravensbrück. Medizinische Versuche an Frauen in der NS-Zeit (1994) ISBN 3426771624
- Kevorkian, Jack: A brief history of experimentation on condemned and executed humans. JAMA 77 (1985) S.215-226
- Lederer, Susan: Subjected to science. Human experimentation in America before the Second World War Baltimore, Maryland: Johns Hopkins University Press (1995)
- Elkeles, Barbara: Der moralische Diskurs über das medizinische Menschenexperiment zwischen 1835 und dem Ersten Weltkrieg. Habilitationsschrift, Hannover (1991)
- Reuland, Andreas Jens: Menschenversuche in der Weimarer Republik Norderstedt, Books on Demand GmbH (2004) ISBN 3833418230
Schutz vor Menschenversuchen

- Menschenversuche wurden und werden besonders häufig an Menschen ausgeführt, die sich kaum dagegen wehren können, wie z.B. Strafgefangene oder Personen, die einer andren zwangsmäßigen Verwaltung ausgesetzt sind. Der Schutz vor Menschenexperimenten betrifft dabei elementare Menschenrechte wie das Recht auf körperliche Unversehrtheit. Die Organisation [http://www.ahrp.org/about/about.php Alliance for Human Research Protection] setzt sich für die Menschenrechte von Menschenversuchen ausgesetzten Menschen ein.
Verwandte Themen

- Bekannte psychologische Menschenversuche waren das Milgram-Experiment und das Stanford Prison Experiment. Der Film Das Experiment lehnt sich an letzteres an.
- Selbstversuch bezeichnet man Menschenversuche, die Wissenschaftler an sich selbst durchführen.
- Euthanasie und Rassenhygiene
Weblinks

- [http://www.ahrp.org/history/chronology.php Human Experiments: A Chronology of Human Research]
- http://www.rzuser.uni-heidelberg.de/~areuland/menschenversuche/Reuland_Menschenversuche_Weimar_Kapitel3.htm
- http://www.mja.com.au/public/issues/178_09_050503/letters_050503-10.html
- http://www.ama-assn.org/ama/pub/category/10817.html
- http://www.newscientist.com/opinion/opbooks.jsp?id=ns24356
- [http://www.democracynow.org/article.pl?sid=04/12/22/151230 Guinea Pig Kids: How New York City is Using Children to Test Experimental AIDS Drugs] Kategorie:Medizinethik Noch einige Kapitel zu schreiben: Nürnberger Kodex, Geklaration von Helsinki, Bioethik-Debatte, Zeit des Nationalsozialismus (Euthanasie, Rassenhygiene) sowie Milgram-Experiment und Stanford-Experiment kurz und sinnvoll in Text integrieren (derzeit unter Siehe auch), ggf. noch eine Unterteilung in verschiedene Fachbereich (Medizin, Psychologie)

niusy Skr�ty angielskie Sennik online Zapraszamy sprzet

:: RELATED NEWS ::

Klasa równoważności
Klasa abstrakcji elementu a∈X względem danej relacji równoważności R w zbiorze X to zbiór elementów x∈X, które są w relacji R z a. Nazywa się ją też klasą równoważności (lub warstwą) elementu a i oznacza symbolem [a]. Każdy element zbioru, na którym określona jest dana relacja równoważn

Homeomorfizm
Homeomorfizm to funkcja z jednej przestrzeni topologicznej w drugą mająca następujące własności:
- wzajemna jednoznaczność
- ciągłość
- otwartość. Dwie przestrzenie topologiczne, które są homeomorficzne (to znaczy pomiędzy którymi istnieje homeomorfizm) są w

Deska Galtona
Deska Galtona jest praktyczną wizualizacją schematu Bernoulliego. Jest to deska z rozmieszczonymi na kształt trójkąta gwoździami. Kulki spuszczane z góry odbijają się od gwoździ na różne strony, a ich ostateczne położenie jest całkowicie losowe. Grafika:Deska_galtona.png Jeżeli przyjmiemy, że spadek w prawą stronę oznaczymy jako 1 (sukces), zaś spadek w lewo jako 0 (porażka), to deska Galtona może s�

Tylda
Tylda (łac. titulus, hiszp. tilde) - znak pisarski o wyglądzie wężyka ( ~ ). Stosowany jest, gdy zostaje opuszczony wyraz lub jego część (jeśli są one oczywiste) dla oszczędności miejsca. W średniowieczu typowym zastosowaniem tyldy były abrewiatury. Obecnie tylda jest bardzo często stosowana w słownikach jako symbol-zami

Jakob Bernoulli
Jakob Bernoulli (ur. 27 grudnia 1654 r. - zm. 16 sierpnia 1705 r.) - szwajcarski matematyk i fizyk. Był profesorem uniwersytetu w Bazylei. Stworzył podstawy rachunku pr

Wojny śląskie
Wojny śląskie - (1740-1763) 3 wojny między Austrią Habsburgów i Prusami Hohenzollernów o panowanie nad Śląskiem, w ich wyniku większość Śląska wraz z Ziemią Kłodzką znalazła się w granicach tych o

Daniel Bernoulli
Daniel Bernoulli (ur. 9 lutego 1700 r. – zm. 17 marca 1782 r.) - szwajcarski matematyk i fizyk. Był profesorem uniwersytetów w Bazylei i Rodan - departament we Francji Rodan (franc. Rhône, wł. Rodano, łac. Rhodanus) – rzeka płynąca przez terytorium Szwajcarii i Francji. Długość Rodanu – 812 km,

Jacqueline Kennedy

Nova York

Història de la ciutat

Jacqueline Kennedy

John Fitzerald Kennedy

Bèlgica

Història

Política

Províncies

Geografia

Economia

Demografia

Cultura

Ensenyament

Festes i dies festius

Altres Dades

Enllaços externs

Segle XX

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia

Guerres i Política

Desastres

Cultura

Persones rellevants

Cientifics

Politics i Liders Mundials

Artistes

Esportistes

Menschenversuch

Abgrenzung

Kontext

Aktualität und gesellschaftliche Verwendung

Geschichte der Menschenversuche

Antike

Mittelalter und Renaissance

Neuzeit bis zur preußischen Anweisung 1900

1900 bis 1918

Weimarer Republik

Drittes Reich

Nachkriegszeit

Gegenwart

Literatur

Schutz vor Menschenversuchen

Verwandte Themen

Weblinks