:: wikimiki.org ::

James Cook

James Cook

James Cook (Marton, Anglaterra, 27 d'octubre de 1728 - Kealakekua Bay, Hawaii, 14 de febrer de 1779) és un explorador i cartògraf anglès. En els seus tres viatges pel Pacífic va explorar les principals illes d'aquesta regió. Fill d'un pagès immigrant escocès, va assistir a l'escola fins als dotze anys. Més tard, va obtenir treball com a aprenent en una empresa naviliera, i així va entrar en contacte amb el mar i els vaixells, que haurien de ser la seua gran passió. Les seues habilitats per a l'ofici en el dur Mar del Nord li van valdre que als 27 anys se li oferís el comandament d'un vaixell. Però el jove Cook va decidir ingressar com a voluntari en l'Armada Reial, on va fer una brillant carrera. Va ser cartògraf en la costa de l'Atlàntic Nord, i en 1768 va dur a terme el primer dels seus tres grans viatges d'exploració: al comandament de la nau Endeavour, va transportar a un grup d'astrònoms i al botànic Joseph Banks a l'illa de Tahití per observar el trànsit de Venus. D'allí va seguir fins a Nova Zelanda, on va cartografiar un mapa de la costa tan precís que es va continuar utilitzant durant quasi un segle. Així mateix, va comprovar que Nova Zelanda no formava part d'una estructura continental més gran (com alguns sostenien llavors), per la qual cosa la va circumnavegar per complet. Va creuar també l'estret que separa les dues illes majors i que porta avui el seu nom. Després va passar a la costa oriental d'Austràlia, que va cartografiar i a la que va batejar com Nova Gal·les del Sud, a més d'hissar la bandera britànica en aquest territori. Abans de tornar, va navegar així mateix entre les illes de Java i Sumatra i va demostrar així que eren dos blocs de terra separats. Un fet de summa importància en aquest viatge va ser que cap home de la seva tripulació va morir d'escorbut, afecció que havia delmat moltes expedicions marítimes anteriors. Això es va deure a una especial preocupació de Cook per millorar les condicions d'higiene i la dieta dels seus subordinats durant el viatge, en la que va incloure els cítrics com a preventius de la malaltia, segons un descobriment del metge anglès Lind. Una vegada a Anglaterra, va ser promogut a comandant i presentat al rei Jordi III. En 1772, va partir al comandament de la nau Resolution a la recerca de la Terra Australis, un continent del qual es pensava que Austràlia era només una part. El secundava un altre vaixell, lAdventure. Va navegar rumb sud fins a l'Antàrtida i el 16 de gener de 1773 va aconseguir travessar el cercle polar antàrtic. Després va arribar a les illes que avui porten el seu nom: les illes Cook, que ell va denominar Hervey. L'any següent va abastar les illes Vanuatu, les Marqueses i l'illa de Pasqua. De tornada, va descobrir les illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud. Aquesta expedició va demostrar que no existia tal continent austral, sinó la massa de gel antàrtica. A la seva tornada va rebre un nou ascens i va ser condecorat amb la medalla Copley i anomenat membre de la Royal Society. En el seu tercer gran viatge, al juliol de 1776, novament al front del vaixell Resolution, va anar a la recerca d'un pas entre els oceans Atlàntic i Pacífic pel nord-oest. En el seu camí va trobar les illes Sandwich, avui anomenades Hawaii. No va tenir èxit en el seu objectiu original de trobar aquella comunicació, però va cartografiar la costa occidental d'Alaska i va presentar un informe precís sobre gran part de la hidrografia americana amb desembocadura a l'Atlàntic. Va arribar fins a l'estret de Bering, però va haver de retrocedir a causa del gel. En el viatge de tornada a Anglaterra, l'expedició va fondejar novament a les illes Sandwich, on va haver de romandre més temps del previst a causa de dificultats climàtiques que feien impossible la navegació. Això va generar tensions amb els indígenes del lloc a causa de l'escassetat de provisions, i, després d'algunes baralles, Cook va ser mort pels nadius. Malgrat haver passat gran part de la seva vida al mar, va tenir ocasió de formar una família; a l'edat de trenta-quatre anys va casar amb Elizabeth Batts, matrimoni del qual van nàixer sis fills, la meitat dels quals van morir en l'infància. Dels tres fills restants, dos van ser mariners. estret de Bering Cook, James Cook, James ja:ジェームズ・クック th:เจมส์ คุก

Anglaterra
] Anglaterra (England en anglès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi. El nom Anglaterra vol dir "terra dels angles", que era una de les tribus germàniques que van envair Gran Bretanya, al segle V juntament amb els saxons i els juts. Cal no confondre Anglaterra, amb Gran Bretanya, que és una illa que inclou també Escòcia, el País de Gal·les i Cornualla ni amb el Regne Unit, que inclou a més Irlanda del Nord. El nom Albio, d'origen llatí; i que feia referència als penyasegats de Dover, també s'utilitza de vegades en sentit literari.
Història
Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV. Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings. La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la Història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.
Política
Al 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent, si bé; va passar a ser la nació dominant en el Regne Unit. Tot i que recentment s'ha restaurat el parlament escocès i creat una assamblea gal·lesa, de moment no hi ha cap parlament anglès - de fet, el govern britànic ha dit que en lloc de crear-ne, s'estima més dividir l'Anglaterra en regions i donar una assamblea legislativa a cada regió. No hi ha cap moviment amb suport popular significatiu que promogui la independència d'Anglaterra del Regne Unit tot i que una part significativa de la població se sent més anglesa que britànica i no posaria impediments a la independència de les altres parts. Categoria:Anglaterra ja:イングランド ko:잉글랜드 ms:England simple:England th:แคว้นอังกฤษ zh-min-nan:England

27 d'octubre

El 27 d'octubre és el tres-centè dia de l'any del calendari gregorià i el tres-cent unè en els anys de traspàs. Queden 65 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1997 - Barcelona: s'hi publica el primer número en català de l'edició d'El Periódico de Catalunya.
- 2005 - Barcelona: l'exsenador i pacifista Lluís Maria Xirinacs de 74 anys ingressa a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, i el mateix dia és traslladat al centre penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). :MÓN
- 1977 - Espanya: el govern, els partits parlamentaris i els sindicats (com CCOO i UGT) signen els Pactes de la Moncloa per reduir la conflictivitat laboral, millorar l'economia i consolidar la democràcia.

Hawaii

Hawaii (en hawaiià: Hawaii) és l'arxipèlag de les illes Hawaii a l'Oceà Pacífic. Hawaii constitueix el 50è estat dels Estats Units d'Amèrica, i en el cens de l'any 2000 tenia una població de 1.211.537 habitants. Honolulu és la ciutat més gran i la capital de l'estat.

Geografia

Vegeu l'article principal: illes Hawaii L'arxipèlag de les illes Hawaii està format per dinou illes i atols al llarg de 2.400 km alineats de nord-oest a sud-est al Pacífic Nord. Les illes principals són les vuit illes de l'extrem sud-est de l'arxipèlag: Hawaii, Maui, Kahoolawe, Lanai, Molokai, Oahu, Kauai i Niihau. La resta són illots i atols al nord-oest que formen les illes de Sotavent. Les illes són d'origen volcànic formades per un punt calent geològic. Un punt calent és una zona de la litosfera travessada per una columna de magma. Les erupcions de lava formen un con volcànic i una illa, però com que la placa tectònica es va desplaçant cap el nord-oest i el punt calent es manté fix, es van formant nous volcans. Això explica perquè els volcans actius són a l'extrem sud-est, a l'illa de Hawaii. L'última erupció fora de l'illa de Hawaii va ser al Haleakala de Maui al segle XVIII. El més jove és el volcà submarí Loihi davant de la costa sud de l'illa de Hawaii. L'aïllament de les illes Hawaii al mig del Pacífic, i les condicions ambientals que es donen a les illes altes als tròpics, ha donat com a resultat un ample ventall de flora i fauna endèmica. L'activitat volcànica i la subsegüent erosió han creat unes característiques geològiques peculiars. Per exemple, el Mont Waialeale de Kauai és el lloc més humit del món, amb una mitjana d'11.700 mm de precipitació anual. El trasllat de la família reial hawaiana de l'illa de Hawaii a Maui i desprès a Oahu explica la formació de les ciutats. La ciutat principal és Honolulu a Oahu. Va ser escollida pel rei Kamehameha III com la capital del seu regne per la seva situació en un port natural. Les altres ciutats principals són Hilo, a Hawaii, Kahului, a Maui, i Lihue, a Kauai.

Llengües

Vegeu l'article principal: Hawaià L'estat de Hawaii té oficialment dues llengües: el hawaià i l'anglès. La Constitució de Hawaii del 1978 permet l'ús legal del hawaià en tot tipus de documents i promou l'ús oficial. La tercera i quarta llengua més parlada és, respectivament, el tagalog i el japonès. Abans de l'arribada dels europeus, el hawaià era una llengua col·loquial. El primer alfabet va ser creat pels missioners durant el segle XIX. Dos caràcters típics del hawaià són la pausa glotal, okina, i el macró per les vocals llargues, kahak. Per exemple, l'illa de Lanai, en hawaià, porta els dos caràcters: Lnai. Avui el hawaià és una llengua minoritària. La majoria de parlants nadius són a l'illa Niihau, on s'ha preservat la cultura tradicional. De totes formes, hi ha un creixent interès en la seva recuperació social i s'han engegat programes escolars d'immersió lingüística. L'anglès hawaià és l'estàndard anglès utilitzat oficialment a l'estat de Hawaii. Es basa en l'anglès americà excepte en els topònims i les paraules d'origen hawaià que s'escriuen i en pronuncien en hawaià, incloent la okina i el kahak. Un exemple paradigmàtic és el mateix nom de l'estat. Les illes, que eren conegudes com illes Sandwich, van ser admeses com a estat dels Estats Units amb el nom de Hawaii, pronunciat a l'anglesa com en català. Aquest és el nom utilitzat en relacions federals i internacionals. A les illes s'utilitza oficialment, i també de forma habitual entre angloparlants residents, la forma Hawaii amb pronunciació de «ve» labiodental i una pausa glotal semblant a una «g» sorda. Com a estàndard escrit, l'anglès hawaià és utilitzat en totes les publicacions estatals i àmpliament en els mitjans de comunicació escrits. El pidgin, o crioll hawaià, és una llengua que va sorgir entre els immigrants treballadors de les plantacions durant el segle XIX. És una barreja de hawaià i d'anglès amb aportacions dels seus llocs d'origen: Xina, Japó, Corea, Filipines i Portugal. Avui és una llengua que es parla per tot l'estat i és un mitjà d'integració social de diferents ètnies i grups socioeconòmics. Categoria:Hawaii ja:ハワイ州 ko:하와이 주 simple:Hawaii th:มลรัฐฮาวาย zh-min-nan:Hawai‘i

1779

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1779년 ms:1779 simple:1779

Pacífic

L'Oceà Pacífic, el cos més gran d'aigua del món, cubreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179.7 milions de km². S'extén aproximadament 15,500 km des del Mar de Bering en el nord Àrtic fins als marges gelats de l'Antàrtida (el Mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O a 5 graus de latitud N, aproximadament, on s'exten per uns 19,800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit oest de l'oceà es posa sovint a l'estret de Malacca. El punt més baix conegut de la superfície terrestre, la fosa de les Marianes està al Pacífic. El Pacífic conté unes 25.000 illes (més que la resta d'oceans junts) la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de les Celebes, mar del Coral, mar de l'Est de Xina, mar del Japó, mar de Sulu, mar Tasmà i el Mar Groc. L'estret de Malacca uneix el oceà Pacífic i el Índic a l'oest, i l'estret de Magallanes uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. L'explorador portugués Fernando de Magallanes va batejar l'oceà com Pacífic, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. De tota manera, el Pacífic no està sempre en calma. Hi ha molts tifons i huracans a les illes del Pacífic i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els Tsunamis, deguts a terratrèmols submarins, han devastat moltes illes i escombrat pobles sencers.

Fons oceànic

El fons de l'oceà a la conca del Pacífic és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4,270 m. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com grups d'illes, com les Illes Solomó i Nova Zelanda, i foses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les foses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental. Al llarg del límit est de la conca Pacífica està la serralada Pacífica Est, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent. Degut a que una àrea relativament petita drena al Pacífic, i degut a la mida inmensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i filipsita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argil·les roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.

Característiques de l'aigua

Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees. La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15º N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450 N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent Aleutià, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix al aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base de un gir en contra de les agulles del rellotge al mar Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud. El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dóna la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Current Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

Clima

Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equator, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius. La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sudoest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronesia oriental.

Geologia

La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamchatka, les Illes Kurils, Japó, les Marianes, les Salomó, i Nova Zelanda. La discontinuitat continua cap al nordest al llarg del extrem oest de la Serralada Albatross al llarg de Sudamèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonesia, les Filipines, Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita. En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de foses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el volcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sudest es troba el gran grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30ºN i 30ºS, extenent-se del Sudeast Asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les illes Cook, Marqueses, Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga, i Tuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de Micronèsia, incloent les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. En el racó sudoest del Pacífic estan les illes de Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó , i Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes, esculls de corall, i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'inclou Nova Guinea, Nova Zelanda y les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic , i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes estan Bougainville, Hawaii, i les illes Salomó. El tercer i quart tipus de illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nordest d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

Història i economia

Migracions humanes importants han tingut lloc al Pacífic en temps prehistòrics, notablement a la Polinèsia des de Tahití fins a Hawaii i Nova Zelanda. L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle XVI, primer per Vasco Nuñez de Balboa (1513) i després per Fernando de Magallanes, que el va creuar durant la seva circumnavegació (1519-22). La resta del segle XVI, la influència espanyola va ser creixent, amb vaixells navegant d'Espanya a les Filipines, Nova Guinea, i les illes Solomó. Durant el segle XVII els holandesos, navegant pel sud d'Àfrica, van dominar el comerç i les descobertes; Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmania el (1642) i Nova Zelanda. El segle XVIII va estar marcat per l'exploració per part dels russos d'Alaska i les illes Aleutianes, els francesos a la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges de James Cook--al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic. L'imperialisme del segle XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà. Hi ha disset estats independents al Pacific: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Illes Salomó, República de Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total independència a partir dels anys 1960. Les Illes Marianes Nord s'autogovernen amb la política exterior menada per Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda. També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units. L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està atemperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacific és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del Forum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i prevenir l'abocament de residus nuclears.

Bibliografia

- Barkley, R.A., Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (1969)
- Cameron, I., Lost Paradise (1987)
- Couper, A., Development in the Pacific Islands (1988)
- Crump, D.J., ed., Blue Horizons (1980)
- Gilbert, John, Charting the Vast Pacific (1971)
- Lower, J. Arthur, Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (1978)
- Oliver, D.L., The Pacific Islands, 3d ed. (1989)
- Ridgell, R., Pacific Nations and Territories, 2d ed. (1988)
- Soule, Gardner, The Greatest Depths (1970)
- Spate, O.H., Paradise Found and Lost (1988)
- Stanley, David, Moon Handbooks South Pacific (2004)
- Terrell, J.E., Prehistory in the Pacific Islands (1986). Basat en el text de domini públic de [http://oceanographer.navy.mil/pacific.html US Naval Oceanographer] Categoria:Oceans ja:太平洋 ko:태평양 simple:Pacific Ocean th:มหาสมุทรแปซิฟิก zh-min-nan:Thài-pêng-iûⁿ

Trànsit de Venus

Un Trànsit de Venus és el pas de Venus per davant del Sol, vist des de la Terra. Es produïx quan el Sol, Venus i la Terra es troben alineats.

Cada quant succeeix?

És un succés molt poc freqüent. Té lloc a parells amb un interval de 8 anys entre els membres del parell i un poc més de 100 anys entre parell i parell. En el tauler que segueix s'arrepleguen tots els trànsits des de 1500 fins a 2500: En el Segle XXI tindrem oportunitat de veure'l en dos ocasions, en 2004 i en 2012.

La distància Terra-Sol

A partir de l'observació del trànsit de Venus és possible mesurar la Paral·laxi solar: i a partir d'esta la distància terra-sol.

Quan es va veure el primer?

Johannes Kepler (1571-1630) va calcular les distintes posicions de Venus al llarg del temps i va predir que cada 130 anys tindrien lloc trànsits de Venus, els dos primers en 1631 i 1761. El trànsit de 1631 no va ser observat ja que, pràcticament en tota Europa, va tenir lloc després de la posta del Sol. Jeremiah Horrocks, (1617 - 1641) un clergue anglès, que havia estudiat astronomia i matemàtiques en Cambridge, va calcular la trajectòria de Venus descobrint que hi hauria un trànsit el 4 de desembre de 1639. El dia del trànsit va ser diumenge i a pesar de tenir que compaginar les tasques pròpies del seu treball com a rector en el poble d'Hoole, Horrocks va poder observar el trànsit i va ser capaç de deduir de les seves observacions un valor de 14 " per a la Paral·laxi solar o el que és el mateix, que la distància Terra-Sol era de 95 milions de km. (William Crabtree, estudiós així mateix dels nous mètodes introduïts per Kepler, va observar també el trànsit a instàncies del seu amic Horrocks) (Valors acceptats actualment : Paral·laxi solar : 8,8" ; Distancia terra-sol=150 milions de km)

Els trànsits del Segle XVIII

En 1716 l'astrònom anglès Edmund Halley va enviar a la Royal Society un mètode per a mesurar la distància Tierra-Venus i a partir d'esta, la unitat astronòmica (distància terra-sol) aprofitant el trànsit de Venus que s'anava a produir en 1761. Astrònoms de tot el món, comissionats pels seus governs es van preparar per a l'observació. Els britànics van enviar una expedició a Santa Helena i una altra a Sumatra. Els francesos van organitzar quatre: Sibèria, Viena, Illa Rodríguez i Pondicherry en L'Índia. Esta última va tornar sense aconseguir el seu objectiu a causa de la guerra existent entre anglesos i francesos. En total, el trànsit va ser observat des d'uns 70 llocs distribuïts al voltant del globus terrestre, constituint la primera gran empresa científica internacional. Els resultats obtinguts no van estar concordes amb les expectatives. El mal temps en molts dels llocs d'observació, la dificultat de determinar amb precisió la localització geogràfica del lloc en què l'observació es realitzava i l'efecte de la gota negra (poc abans i poc després del contacte visual entre Venus i el Sol apareix un punt negre d'unió entre ambdós) van dificultar l'aplicació del mètode d'Halley. En l'observació del trànsit de 1769 va haver-hi 150 observadors oficials i molts altres aficionats. Entre els observadors es trobava el cèlebre capità James Cook que realitzava el primer dels seus viatges. Una de les observació amb millors resultats va ser la realitzada en la península de Baixa Califòrnia pel francès Jean-Baptiste Chappe D'auteroche a què acompanyaven els espanyols Vicente de Doz i Salvador Medina i el mexicà Joaquín Velázquez Moradenques de León. En 1835 el director de l'observatori de Berlín Johann Franz Encke va obtenir a partir de les dades obtingudes en els trànsits de 1761 i 1769 un valor de la paral·laxi solar de 8,57 segons que corresponia una distància terra-sol de 153.500.000 km

Els trànsits del Segle XIX

Segle XIX Els trànsits de 1874 i 1882 van ser també seguits per centenars d'observadors enviats per les acadèmies científiques de multitud de països. Així per exemple França envià, entre altres, observadors a Nova Caledònia, Pequín, Japó (l'espectroscopista Jansen), Indoxina i Nova Zelanda. El Butlletí de la Societat Astronòmica de Londres arreplega que es van obtindre 3440 proves fotogràfiques dels distints aspectes que va oferir el fenomen. En el trànsit de 1882 participa Espanya per primera vegada de forma oficial, habilitant el govern un pressupost de 20.000 pesetes per a l'adquisició d'instruments, despeses d'embalatge, etc. Es van enviar dos grups d'observadors, un a Cuba i l'altre a Puerto Rico. Per a les observacions en l'estació de Puerto Rico es disposava de:
- Un telescopi equatorial amb objectiu de 6 polzades angleses d'obertura lliure, amb moviment de rellotgeria, ocular solar diagonal, micròmetre, etc. construït per Cooke.
- Un altre telescopi equatorial de 4 polzades angleses d'obertura lliure, construït per Secreten.
- Un telescopi Fronghton amb objectiu de 3½ polzades angleses, muntatge equatorial, construït per Cooke, i ocular solar diagonal.
- Un instrument de passos de Repsold per a la determinació del temps i la latitud.
- Un pèndol sidèreo .
- Quatre cronòmetres.
- Un cronògraf construït per Hipp.
- Una taula telegràfica per a fixar la longitud dels punts d'estació amb refencia a un meridià determinat.
- Un sextant de Fronghton.
- Un teodolit de Brunner per a alguna xicoteta triangulació que siga necessari fer.
- Un baròmetre.
- Un psicròmetre.
- Un anemòmetre, sistema Robinson.

El trànsit de Venus del 8 de juny de 2004

2004 En el Reial Institut i Observatori de l'Armada de Sant Ferran hi ha informació sobre els llocs des d'on es pot observar i les circumstàncies locals per a diferents llocs del món. En [http://www.transitofvenus.org] i en la NASA es pot trobar tot tipus d'informació (en anglés) sobre el trànsit. En [http://personal.telefonica.terra.es/web/xgarciaf/paso/transito.html] hi ha informació del trànsit i [http://www.inicia.es/de/xgarciaf/paso/080604.html#nikon fotos] (en castellà)

Bibliografía

MONTI, José Genaro. L'últim trànsit de Venus pel disc del Sol en el segle XIX. Madrid : Enrique Teodoro, 1883. MORENO CORRAL, Marco Arturo. Odissea 1874 o el primer viatge internacional de científics mexicans. 2a ed. Mèxic: Fons de Cultura Econòmica, 1995 MAOR, Eli. Venus in Transit. Princeton: Princeton University Press, 2000. SELLERS, David. The Transit of Venus: The Quest to Find the True Distance of the Sun. Magavelda Press, 2001. Font: http://ciencianet.com/8jun2004.html

Articles relacionats:

- Trànsit (astronomia)
- Trànsit de Mercuri Categoria:Fenòmens astronòmics ja:金星の日面通過 th:ดาวศุกร์ผ่านหน้าดวงอาทิตย์

Austràlia

L'Austràlia continental té una extensió de 7,69 milions de quilòmetres quadrats i és al mateix temps l'illa més gran del món, però el continent més petit; Austràlia és, de fet, la part principal del continent oceànic; l'estat australià comprèn, a més, l'illa de Tasmània i diverses dependències, com les illes Christmas i Norfolk. Els països veïns són Nova Zelanda, al sud-est, i al nord Indonèsia, el Timor Oriental i Papua Nova Guinea, del qual està separada per l'estret de Torres. Banyen Austràlia els mars de Timor i Arafura al nord, el mar del Coral i el mar de Tasmània a l'est, l'oceà Antàrtic al sud i l'oceà Índic a l'oest. De nord a sud té uns 3.700 quilòmetres, mentre que d'est a oest en té uns 4.000. És la sisena nació més gran del planeta després de Rússia, el Canadà, la Xina, els Estats Units i el Brasil, però la seva població no arriba als 20 milions de persones. El sostre del país és el mont Kosciusko, amb 2.228 metres d'altitud. El riu principal és el Murray, amb 2.575 metres de longitud. Políticament és una federació d'estats pertanyent al Commonwealth, amb la reina (o el rei) del Regne Unit com a cap de l'estat. La capital és Canberra, i les ciutats principals, amb més d'un milió d'habitants, són Sydney, Melbourne, Brisbane, Perth i Adelaide. Adelaide

Geografia i clima

Quasi un terç del territori és al nord del Tròpic de Capricorn, cosa que implica que un 70% del país sigui terra àrida o semiàrida, amb grans extensions de terreny deshabitades. Un 20% de la superfície del país està ocupada pels 12 deserts principals d'Austràlia. La pluviositat mitjana anual és de 465 mm, però depèn molt del lloc concret. La població habita les costes, on el clima és molt més agradable. Hi ha condicions tropicals humides a l'extrem nord, temperatures càlides i suaus a les costes centrals de l'est i l'oest, i fred a les costes meridionals de Tasmània. Però en general totes aquestes zones del país gaudeixen d'estius càlids i hiverns relativament suaus, i rarament hi neva.

Extensió i població per estats i territoris

Categoria:Austràlia ms:Australia ko:오스트레일리아 ja:オーストラリア simple:Australia th:ประเทศออสเตรเลีย zh-min-nan:Ò-tāi-lī-a

Java

- Geografia: L'illa de Java és l'illa principal d'Indonèsia
- Informàtica: Java és un llenguatge de programació. ja:Java ko:자바

1772

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1772년 ms:1772

1773

Esdeveniments:

- 4 de maig - Barcelona: s'hi esdevé l'Avalot de quintes, una protesta contra les lleves abusives, i seguit després pel Rebombori del pà, una de les causes de la Guerra dels Matiners.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1773년 ms:1773 simple:1773

Cercle polar antàrtic

El cercle polar antàrtic és un paral·lel a 66º 33' 39" S que delimita una àrea de la Terra al voltant del Pol Sud. Inclou el continent de l'Antàrtida. Categoria: Astronomia Categoria: Cartografia

Illes Cook

Les illes Cook (en anglès Cook Islands i en maori Kuki Arani) són quinze illes de la Polinèsia que formen un estat. Encara que independent, manté una lliure associació amb Nova Zelanda que el representa internacionalment.

Història

El grup septentrional de les illes Cook va ser descobert per espanyols. Álvaro Mendaña, en el seu segon viatge de Perú a les illes Salomó, va trobar l'illa San Bernardo (avui Pukapuka) el dia de Sant Bernat de 1595. Pedro Fernánez Quirós, el 1606, va quedar impressionat dels habitants de l'illa Gente Hermosa (avui Rakahanga). El grup meridional va ser descobert i explorat per James Cook el 1773. L'anomenà illes Hervey. Va ser al segle XIX que els exploradors russos, desprès de descobrir-ne la última, van començar a anomenar-les illes Cook en record del capità anglès. El 1888 van passar a ser protectorat britànic. El 1900 el control administratiu es va transferir a Nova Zelanda, i el 1965 els residents van escollir un autogovern en lliure associació amb Nova Zelanda.

Geografia

Les illes Cook són en total quinze. Les nou illes del sud són d'origen volcànic i les del nord són atols baixos de corall. El centre administratiu es troba a l'illa de Rarotonga, amb la capital Avarua. L'arxipèlag disposa de dos ports, Avarua i Avatiu, i de 6 aeroports. El clima és tropical moderat pels vents dominants.

Illes

- Illes Cook meridionals (Southern Cook Is), abans illes Hervey i illes Cook:
- Aitutaki
- Atiu
- Mauke
- Rarotonga, la capital
- Mangaia
- Manuae, abans illa Hervey
- Takutea
- Mitiaro
- Illes Cook septentrionals (Northern Cook Is), abans illes del Perill (Danger Is) i Dependències Cook:
- Penrhyn, també Tongareva
- Rakahanga (Gente Hermosa)
- Manihiki
- Pukapuka (San Bernardo), abans illa del Perill (Danger I.)
- Nassau
- Suwarrow, també Suvorov
- Palmerston

Població

El nombre d'habitants és de 18.027 (cens del 2001), amb una taxa de creixement anual de 1,6%. La mitjana d'esperança de vida és de 71 anys. Ètnicament un 87,7% són polinesis, 5,8% mestissos i 6,5% europeus. Les llengües oficials són el anglès i el maori de Rarotonga. Hi ha algunes variacions dialectals en les illes més allunyades.

Política

Té l'estatus d'autogovern amb lliure associació amb Nova Zelanda. Les illes Cook són totalment responsables dels afers interns i mantenen el dret d'accedir a la independència total unilateralment. Nova Zelanda manté la responsabilitat dels afers externs, la representació internacional i la defensa militar, prèvia consulta al govern de les illes Cook. La forma de govern és una democràcia parlamentaria amb seu a Avarua, a l'illa de Rarotonga. El cap d'estat és la reina Elisabet II, representada per un governador i per l'alt comissari de Nova Zelanda. El parlament està constituït per una única cambra. Els representants són escollits per sufragi universal. La Casa dels Arikis és una mena de Senat dels caps tradicionals amb dret de veu però sense poder legislatiu.

Economia

Com moltes altres illes del Pacífic, l'economia de les illes Cook està condicionada per l'aïllament dels mercats internacionals, l'escassetat de recursos naturals, les devastacions periòdiques per desastres naturals, i les infrastructures deficients. L'agricultura és la base econòmica de les exportacions, amb la producció de copra i cítrics. La resta de producció agrícola es limita a tomàquet, banana, coco, cafè, nyam, taro i papaia. A Manihiki també es cultiven perles negres. La indústria es limita als derivats de fruits, a la confecció de teixits i a la producció d'objectes artesans. El dèficit comercial es compensa amb els ingressos dels emigrants i l'ajuda exterior, sobretot de Nova Zelanda. El 1996 el país es va declarar en fallida i es va reduir dràsticament el nombre de funcionaris i representants diplomàtics. El govern prova de promoure el turisme, la pesca, la mineria i les finances oferint avantatges fiscals.

Enllaços externs

- [http://www.cook-islands.gov.ck/index.php Govern de les illes Cook] Categoria:Illes Cook Categoria:Arxipèlags zh-min-nan:Cook Kûn-tó ja:クック諸島

Marqueses

Les illes Marqueses (en francès: îles Marquises) és un arxipèlag de la Polinèsia Francesa, situat a 1.600 km de Tahití entre 600 i 1.000 km al sud de l'equador. Va ser Álvaro Mendaña qui les va anomenar, el 1595, «Islas de la Marquesa de Mendoza» en honor a la dona del virrei del Perú, García Hurtado de Mendoza, marquès de Cañete. En llengua marquesana s'anomena Te Henua ‘enana en el dialecte del nord, i Te Fenua ‘enata en el dialecte del sud. Habitualment es tradueix com «la terra dels homes», però més exacte seria «el país dels marquesans». També s'utilitza Makuita com a equivalent fonètic de Marquises.

Illes

Consta de sis illes, sis illots i alguns bancs de sorra i esculls, que es divideixen en dos grups diferenciats geogràficament i culturalment. De nord a sud són (entre parèntesi altres noms històrics):
- Grup Nord (illes Washington, illes Revolució)
- Motu One (Sable), illa de sorra deshabitada.
- Hatutu (Chanal, Hancock, Langdon), illot deshabitat
- Eiao (Fremantle, Knox, Masse, Robert), illot deshabitat.
- Motu Iti (Deux-Frères, Hergest’s Rock), illot deshabitat.
- Nuku Hiva (Federal, Baux, Henry Martin, Adams, Madison), amb la capital Taiohae.
- Ua Huka (Washignton, Riou)
- Ua Pou (Adams, Marchand, Trevenen)
- Grup Sud (illes de Mendaña)
- Fatu Huku (Hood), illot deshabitat.
- Hiva Oa (Dominica), amb Atuona, antiga capital.
- Tahuata (Santa Cristina)
- Moho Tani (Motane, San Pedro), illot deshabitat.
- Fatu Hiva (Magdalena)
- Motu Nao (Thomasset), roca.

Història

Els primers pobladors de les Marqueses van ser els polinesis, al voltant de l'any 300 dC. Segons les evidències etnològiques i les relacions lingüístiques, el més probable és que arribessin des de les illes Samoa. El primer europeu en visitar-les va ser Álvaro Mendaña, el 1595. En el seu viatge del Perú a les illes Salomó va trobar les illes del grup sud: Magdalena (Fatu Hiva), Dominica (Hiva Oa), Santa Cristina (Tahuata) y San Pedro (Moho Tani). Van passar gairebé dos segles sense més visites estrangeres fins que va arribar James Cook, el 1774, per estar-s'hi més d'un mes reposant desprès d'explorar la costa de l'Antàrtida. El nord-americà Joseph Ingraham, el 1791, descobreix les illes del grup nord: Washington (Ua Huka), Federal (Nuku Hiva) y Adams (Ua Pou). Anomena el grup com illes Washington, diferenciant-les de les illes de Mendaña. Dos mesos més tard arriba el francès Etienne Marchand en la segona volta al món francesa en plena Revolució. Anomena al grup nord illes Revolució i posa a les illes els noms dels seus oficials: Marchand (Ua Pou), Baux (Nuku Hiva), Deux Frères (Motu Iti), Masse (Eiao), Chanal (Hatutu). El 1813 durant la guerra anglo-americana, el nord-americà David Porter va establir una base naval a l'illa Madison (Nuku Hiva), nom del president nord-americà. Però després de la guerra els Estats Units no van ratificar la presa de possessió. El 1842, el francès Du Petit-Thouars pren possessió de l'arxipèlag. Un espectador és el escriptor Herman Melville que desprès escriurà la seva primera novel·la, Typee, explicant les seves aventures. Els francesos van utilitzar uns anys les illes com a penal i, més tard, les incorporen al territori de la Polinèsia Francesa.

Geografia

La superfície total és de 1.274 km². L'illa més gran és Nuku Hiva, la segona més gran de la Polinèsia Francesa desprès de Tahití. Amb la excepció de Motu One, totes les illes de les Marqueses són d'origen volcànic amb un relleu escarpat i sense esculls de corall que protegeixin la costa. Des dels cims i altiplans a més de 1.100 m d'altitud baixen directament els penya-segats fins el fons del mar, atacats i erosionats constantment pel corrent sud-equatorià del Pacífic. La costa té aspecte de muralla amb profundes coves, tallada en unes poques badies, i gairebé sense planes litorals. Les carenes muntanyoses són tallades per algunes valls estretes i aïllades. Aquesta orografia amb pilars de roques basàltiques queda reflectida en la toponímia: Hiva Oa, 'llarga cresta'; Nuku Hiva, 'cresta del penya-segat'; Fatu Iva, 'nou roques'; Fatu Huku, 'troç de pedra'; Ua Pou, 'dos pics', i la sorprenent badia de les Vergues que els missioners van canviar a Verges. El règim de pluges és molt variable entre illes i d'un any a un altre. Els vents alisis moderen la temperatura i aporten pluja. La precipitació és més abundant a les costes occidentals a sotavent, i les costes orientals a sobrevent són més pelades i més feréstegues.

Flora i fauna

El ecosistema de les Marqueses està marcat per la gran distància a terres continentals que fa que les espècies endèmiques siguin escasses. A més, ha sigut devastat en algunes àrees per l'activitat humana, la ramaderia i la introducció d’espècies forànies. Les illes tenen una fauna marina diversa, una fauna terrestre endèmica bastant limitada, i una flora diversa amb un alt grau d'endemisme. Els taurons són abundants en les aigües profundes. La fauna terrestre endèmica es limita a ocells, insectes, papallones, aranyes i una espècie de rata-pinyada. Els primers navegants polinesis van portar gossos i porcs. El contacte amb europeus va portar la introducció de cavalls, cabres, ovelles i rates, i també insectes com mosquits i escorpins. Hi ha arbres de pa, pandanals i cocoters. Les exportacions principals són copra, tabac, cotó i vainilla.

Demografia

El contacte amb els navegants va portar noves malalties reduint dràsticament la població de les illes. Al segle XVI s'estima que hi havia una població de 100.000 habitants aproximadament. A principis del segle XX s'havia reduït a un mínim de 2.000. Durant el segle XX la població s'ha anat recuperant. En el cens del 2002 es comptaven 8.712 habitants.

Comunicacions

A les Marqueses hi ha quatre aeroports a les illes de Nuku Hiva, Ua Pou, Ua Huka i Hiva Oa.

Cultura

Les illes Marqueses van ser un important centre de la civilització de la Polinèsia oriental. Degut a l’orografia de les illes, cada vall constituïa una unitat tribal amb el seu propi sistema social encapçalat per les genealogies dels caps i dels sacerdots. L’aïllament de les valls provocava interminables guerres tribals marcant el caràcter guerrer dels marquesans. Practicaven el canibalisme ritual amb els enemics presoners. Les èpoques de fam sovintejaven desprès de períodes de sequera, però també eren provocades per les pràctiques venjatives a les guerres on es destruïen els cocoters i els arbres de pa a les valls enemigues. Encara que la pràctica de tatuar-se es comú a tota la Polinèsia, a les Marqueses va arribar a un alt grau de sofisticació. Els homes es tatuaven totalment de cap a peus, adquirint un color blavós i ferotge. Encara que les Marqueses van ser de les primeres illes que van descobrir els europeus a la Polinèsia, durant dos segles van quedar fora de les rutes d’exploració i de la influència cultural occidental. La cultura nativa marquesana va ser devastada desprès de l'arribada dels exploradors europeus. A més de l'activitat dels missioners cristians, cal atribuir el col·lapse cultural als efectes catastròfics de les malalties importades. Però el seu redescobriment relativament tardà va impressionar. A partir de l'experiència de Herman Melville com a tripulant d'un balener, i com a desertor a les Marqueses, va escriure la seva primera novel·la, Typee, considerada com la primera del gènere de la literatura dels mars del sud. Robert Louis Stevenson i Jack London van seguir els passos de Melville, i els seus viatges també van quedar reflectits en els seus llibres. El famós pintor francès Paul Gauguin i el cantant belga Jacques Brel van passar els últims anys de la seva vida a les Marqueses on són enterrats. Brel va compondre aquí la cançó Les Marquises. El investigador i aventurer Thor Heyerdahl va escriure el seu llibre Fatu Hiva desprès d'estar-se un any llarg en aquesta illa. Va ser la base de les seves teories i investigacions sobre les migracions marines prehistòriques. Avui, la cultura marquesana és un barreja del ressorgiment de l'antiga cultura, amb fortes influències de la cultura tahitiana, i de la políticament important cultura francesa.

Vegeu també

Toponímia de les illes Marqueses. Categoria:Illes Marqueses

Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud

Les illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud (en anglès South Georgia and the South Sandwich Islands, conegudes també sota la sigla SGSSI) són un territori d'ultramar britànic de l'Atlàntic sud. El territori es va formar el 1985, ja que abans aquests grups d'illes estaven administrades per la dependència de les illes Malvines. El territori està format per l'illa de Geòrgia del Sud, que és la més gran de tot el conjunt, i per un grup d'illes menors conegudes com les illes Sandwich del Sud. Tenen una extensió total de 3.093 km². No hi ha població originària de cap de les illes i els únics habitants (un centenar, segons l'estimació del 2003) són els de la guarnició militar britànica i els científics de la British Antarctic Survey ("Inspecció Antàrtica Britànica"), que tenen una base a la capital, Grytviken. La sobirania de les illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud ha estat en disputa des del seu descobriment. L'Argentina és l'únic país que encara manté una reclamació territorial sobre les illes. Aquesta disputa sobre la sobirania de les illes fou un més dels detonants de l'anomenada Guerra de les Malvines del 1982 i encara no està resolta. L'Argentina va mantenir un destacament a les Sandwich del Sud de 1976 a 1982, i va ocupar la Geòrgia del Sud duran la guerra de les Malvines.

Grups d'illes

- Geòrgia del Sud i les seves illes associades, grup format per l'illa de Geòrgia del Sud (coordenades: ), de llarg la més gran de tot el territori d'ultramar britànic, les illes que envolten aquesta illa principal i algunes de més remotes i aïllades situades a l'oest i al sud-est de Geòrgia del Sud. Aquestes illes són les següents: Bird, Annenkov, Cooper i Trinity; els petits arxipèlags de Pickersgill, Welcome i Willis, i els esculls de Black Rocks. Les illes més llunyanes les formen els esculls de Shag Rocks (a 185 km al nord-oest de l'illa principal), Black Rock (a 169 km al nord-oest) i Clerke Rocks (a 56 km al sud-est).
- Les illes Sandwich del Sud (coordenades: ) són formades pels arxipèlags següents: Traversay (compost per les illes Leskov, Visokoi i Zavodovski), Candlemas (amb les illes Candlemas i Vindication) i Thule del Sud (amb les illes Bellingshausen, Cook i Thule), i per les illes soltes de Bristol, Montagu i Saunders. Categoria:Regne Unit Categoria:Territoris dependents ja:サウスジョージア・サウスサンドウィッチ諸島

Hawaii

Geografia

Llengües

Estret de Bering

L'estret de Bering (en anglès Bering Strait, en rus Берингов пролив, Béringov proliv) és el pas marí situat entre el cap Dejnev, l'extrem oriental d'Àsia, i el cap Príncep de Gal·les, el punt més occidental d'Amèrica; és a dir, separa Sibèria d'Alaska, o el que és el mateix, Rússia dels Estats Units. Té una amplària d'uns 85 km i una profunditat de 30 a 50 m. Connecta la mar dels Txuktxis (part de l'oceà Àrtic), al nord, amb la mar de Bering (part de l'oceà Pacífic), al sud. Al mig de l'estret hi ha les illes Diomedes. Rep el seu nom de l'explorador rus d'origen danès Vitus Bering, que fou el primer en travessar-lo el 1728. Sol estar colapsat pel gel bona part de l'any. Es creu que el poblament humà d'Amèrica es va fer a traves de l'estret de Bering, durant la darrera època glacial. Fa temps que es parla de la possibilitat de construir un pont (l'anomenat Pont Intercontinental de la Pau) o un túnel submarí que uneixi Sibèria i Alaska a través de l'estret. categoria:Estrets ko:베링 해협 ja:ベーリング海峡

Categoria:Exploradors

Categoria:Biografies

Europeiska folkpartiet och Europademokraterna

Europeiska folkpartiet och Europademokraterna (EPP-ED) är en partigrupp i Europaparlamentet för kristdemokratiska och konservativa partier.

Medlemspartier mandatperioden 2004-2009

- Belgien:
- (Flandern): Christen-Democratisch en Vlaams
- (Vallonien): Centre démocrate Humaniste
- (Tyskspråkiga belgare): Christlich Soziale Partei
- Cypern:
- Dimokratikos Sinagermos
- Gia tin Evropi
- Danmark: Det Konservative Folkeparti
- Estland: Isamaaliit
- Finland: Nationella samlingspartiet
- Frankrike: UMP (Union pour un Mouvement Populaire)
- Grekland: Nea Demokratia
- Ungern: Fidesz - Magyar Polgári Szövetség
- Irland: Fine Gael
- Italien:
- Cristiani Democratici Uniti
- Forza Italia
- Alleanza Popolare-UDEUR
- Partito dei Pensionati
- Südtiroler Volkspartei
- Lettland:
- Jaunais Laiks
- Tautas Partija
- Litauen: Tėvynės sąjunga -Lietuvos konservatoriai
- Luxemburg: Chrëstlich Sozial Vollekspartei
- Malta: Partit Nazzjonalista
- Nederländerna: Christen-Democratisch Appèl
- Polen:
- Platforma Obywatelska
- Polskie Stronnictwo Ludowe
- Portugal:
- Partido Social Democrata
- Partido Popular
- Slovakien:
- Magyar Koalíció Pártja
- Kresťansko-demokratické hnutie
- Slovenská demokratická a kresťanská únia
- Slovenien:
- Nova Slovenija
- Slovenska demokratska stranka
- Slovenska ljudska stranka
- Spanien: Partido Popular
- Storbritannien:
- Conservative Party
- Ulster Unionist Party
- Sverige:
- Moderaterna
- Kristdemokraterna
- Tjeckien:
- Evropští demokraté
- Křesťansko-demokratická unie - Československá strana lidová
- Občanská demokratická strana
- SNK sdružení nezávislých
- Tyskland:
- Christlich Demokratische Union Deutschlands (CDU)
- Christlich-Soziale Union in Bayern (CSU)
- Österrike: Österreichische Volkspartei

�yciorys Sepsa sprzet online blackjack best online casino

:: RELATED NEWS ::

Montfiquet
Montfiquet is a commune of the Calvados département, in the Basse-Normandie région, in France. Its postal code is 14490, and its INSEE code is 14445. Category:Co

Florida death metal
Florida always has been the home of an active death metal scene. In particular, the Tampa area is noteworthy. Florida death metal was most influential in the mid-1980's to early 1990's before thrash metal and metal music waned in popularity. The albums covers were often characterised by illegible band title fonts over various morbid pictures often supplemented by occult symbols at a 50-70% tint. New music is still

Datuk
The Malay language has a complex system of titles and honorifics, which is still extensively used in Malaysia and Brunei. Singapore, whose Malay royalty was abolished by the British colonial government in 1891, has adopted civic titles for its leaders. Indonesia, meanwhile

Jacques Boucher de CrèvecÅ“ur de Perthes
Jacques Boucher de Crèvecœur de Perthes (10 September, 1788 – 5 August 1868), also referred to as Boucher de Perthes, was the customhouse director at Abbeville in Picardy, France from 1825 to 1868. He developed a deep interest in certain stones in the

Mormon History Association
The Mormon History Association (MHA) is an independent, non-profit organization dedicated to the study and understanding of all aspects of Mormon history to promote understanding, scholarly research, and publication in the field. MHA was founded in December 1965 at the American Historical Association (AHA) meeting in San Francisco under the leadership of

Great Grimsby (borough)
Great Grimsby was a local government district and borough in the former English county of Humberside from 1974 to 1996. It was named after Great Grimsby, its main town

Tooter Turtle
Tooter Turtle (sometimes spelled Tutor) was a cartoon about a rather dopey-looking, Mortimer Snerdish talking turtle who first appeared on TV in 1960, as a segment, along with The Hunter (a Foghorn Leghornish detective dog), as part of the King Leonardo program. Tooter's segment was always a simple morality play, which involved Tooter calling on his friend, Mr. Wizard the Lizard, to transport him to some place in the

James Cook

Anglaterra

Història

Política

27 d'octubre

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

Hawaii

Geografia

Llengües

1779

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Pacífic

Fons oceànic

Característiques de l'aigua

Clima

Geologia

Masses de terra

Història i economia

Bibliografia

Trànsit de Venus

Cada quant succeeix?

La distància Terra-Sol

Quan es va veure el primer?

Els trànsits del Segle XVIII

Els trànsits del Segle XIX

El trànsit de Venus del 8 de juny de 2004

Bibliografía

Articles relacionats:

Austràlia

Geografia i clima

Extensió i població per estats i territoris

Java

1772

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1773

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Cercle polar antàrtic

Illes Cook

Història

Geografia

Illes

Població

Política

Economia

Enllaços externs

Marqueses

Illes

Història

Geografia

Flora i fauna

Demografia

Comunicacions

Cultura

Vegeu també

Illes Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud

Grups d'illes

Hawaii

Geografia

Llengües

Estret de Bering

Categoria:Exploradors

Europeiska folkpartiet och Europademokraterna

Medlemspartier mandatperioden 2004-2009