:: wikimiki.org ::

Japó

Japó

Japó (en japonès, 日本, Nippon, Nihon, significat literal: "l'origen del sol") és un país d'Àsia constituït per un arxipèlag del mateix nom. Està situat a l'oceà Pacífic, prop de les costes orientals de l'Àsia continental. Conegut com "La Terra del Sol Naixent", el Japó és actualment una potència econòmica amb tretze segles d'història i una cultura molt marcada. El nom oficial del país és Nihon-koku o Nippon-koku, que significa "Estat de Japó". El Japó està compost per més de 3,000 illes. Les més grans i més importants de nord a sud són Hokkaido, Honshu, Shikoku i Kyushu. La capital és Tòquio, i la seva llengua oficial és el japonès.

Història

La població japonesa descendeix principalment d'immigrants coreans i xinesos. Japó va ser fundat al segle VII aC per l'emperador Jinmu. Durant els segles V i VI, el sistema caligràfic xinés i el budisme van ser introduïts junt a altres costums xinesos a través de la península coreana o directament des de Xina. Els emperadors foren governants oficials, però el vertader poder romania generalment en mans de poderoses corts nobles, regents o shoguns (governadors militars). Durant el segle XVI, mercaders de Portugal, Holanda, Anglaterra i Espanya van arribar a Japó i van fundar missions cristianes. A principis del segle XVII, el shogunat va començar a sospitar de les missions, considerant-les precursores d'una conquesta militar per forces europees. Com a mesura de protecció, Japó va trencar tota relació amb el món exterior a excepció de contactes restringits amb mercaders xinesos i holandesos a la ciutat de Nagasaki. Aquest aïllament es va perllongar per 251 anys, fins l'any 1854, en que el comodor nordamericà Matthew Perry va forçar l'obertura del Japó a Occident mitjançant el Tractat de Kanagawa. Tractat de Kanagawa Durant un llarg període, el restablert contacte amb Occident va provocar canvis en la societat japonesa. El shogunat va ser obligat a renunciar i el poder va ser tornar a l'emperador. La Restauració Meiji de 1868 va iniciar diferents reformes. El sistema feudal ca ser abolit i nombroses institucions occidentals van ser adoptades, incloent un sistema legal i de govern occidentals, junt amb altres reformes econòmiques, socials i militars que van transformar Japó en una potència mundial de nivell mitjà a alt. Com a resultat de les guerres xinesa-japonesa i rusa-japonesa, Japó va annexionar Taiwan, Corea i altres territoris al seu imperi en expansió

Política

Parlament

La constitució del Japó declara que l'òrgan més alt del poder estatal de la nació és el parlament bicameral, la Dieta Nacional del Japó. La Dieta està composta per una Cambra de Representants (Cambra Baixa o Shūgi-in), amb 480 representants electes cada quatre anys o quan es dissol, i la Cambra de Regidors (Cambra Alta o Sangi-in), amb 242 regidors electes per vot popular cada 6 anys. El sufragi és universal (per als ciutadans majors de 20 anys). El Gabinet està format per un Primer Ministre i els ministres de l'estat, i són responsables davant la Dieta. El Primer Ministre ha de ser un membre de la Dieta, designat pels seus col·legues. El Primer Ministre té el poder de designar i remoure ministres, la majoria dels quals han de ser membres de la Dieta. El Partit Liberal Democràtic, un partit conservador, ha estat en el poder des de 1955, llevat d'un període breu de govern de coalició format pels partits d'oposició el 1993. El partit d'oposició més gran és el liberal-socialista Partit Democràtic del Japó.

La Casa Imperial

La casa Imperial del Japó està encapçalada per l'emperador. La constitució del Japó defineix a l'emperador com el "símbol de l'estat i de la unitat del poble". Realitza les activitats cerimonials, però no té cap poder real, ni tan sols poders d'emergència. La sobirania reposa sobre el poble japonès. Encara que el seu estatus ha estat disputat, en cerimònies diplomàtiques l'emperador es presenta com a cap d'estat. El Japó és, generalment, considerat una monarquia constitucional, basada en el sistema britànic. Akihito (明仁) és l'actual (125è) emperador del Japó. Va pujar al tron després de la mort del seu pare, Hirohito, el 7 de gener, 1989. El seu fill, el príncep Naruhito, està cassat amb Masako Owada, i té una filla, la princesa Aiko. La Llei Imperial de 1947 estableix que la successió és exclusiva als homes. Però, al Japó han hagut discussions públiques sobre la controvèrsia de la successió imperial en aquest tema. Probablement, la llei es va modificar per a permetre l'accés al tron a una dona (només vuit dones han pujat al tron durant la història del Japó).

Economia

El Japó s'ha convertit ràpidament en un dels poders econòmics més gran del món amb els Estats Units i la Unió Europea, gràcies a una forta cooperació entre el govern i la indústria, una forta ètica laboral, un control extraordinari de l'alta tecnologia, el seu èmfasi sobre l'educació, i que són pocs els recursos destinats a la defensa militar. Per més de tres dècades, el creixement econòmic real ha estat espectacular: una mitjana de 10% durant la dècada de 1960, 5% la dècada de 1970 i 4% la dècada de 1980. La dècada de 1990 el creixement va ser molt més lent, principalment pels efectes d'una sobre-inversió la dècada anterior, i per causa de les noves polítiques amb les quals es volia eliminar els excessos especulatius dels mercats de valors i de béns immobles. Els esforços del govern per a revertir aquesta tendència han tingut poc èxit, sobretot el 2000 i 2001 amb la recessió de l'economia nord-americana i asiàtica. No obstant, l'economia ja mostra senyals de recuperació el 2005 amb un creixement de 4% per a la primera meitat de l'any.

Regions

2005 El Japó està dividit en regions. Honshu, l'illa més gran i més polbada, es divideix en cinc (o més) regions. Les altres illes consitueixen cadascuna una regió. De nord cap al sud les regions són: Honshu:
- Tohoku - al nord-est de Honshu de la qual Sendai iFukushima són les ciutats més grans.
- Kanto - inclou Tokyo, Kawasaki, Yokohama, Yokosuka, i la plana que les envolta. També inclou les prefectures de Gunma, Saitama, Chiba, Tochigi, iIbaraki.
- Chubu - una regió muntanyosa dels alps japonesos. La regió amb la costa a la mar del Japó és Hokuriku, i la regió amb la costa a l'oceà Pacífic és Tokai. Les ciutats principals de la regió de Hokuriru són Niigata iKanazawa,i les ciutats principals de Tokai són Nagoya (la quarta ciutat més gran del país) i Shizuoka.
- Kinki o Kansai - l'antic centre de cultura i comerç que inclou les prefectures d'Osaka, Kyoto, Kobe, Nara, Wakayama iShiga.
- Chugoku - inclou les ciutats d'Hiroshima i Okayama. Altres illes:
- Hokkaido - les ciutats principals són Sapporo i Hakodate.
- Shikoku - la més petita de les quatre illes principals, coneguda com a destinació dels pelegrins budistes. Les ciutats principals són: Matsuyama i Takamatsu.
- Kyushu - la illa localitzada més al sud, de les quatre illes principals. Les ciutats principals són: Fukuoka, Kitakyushu i Nagasaki.
- Okinawa - cadena d'illes semi-tropicals que s'estén fins a l'illa de Taiwan.L'única ciutat important és Naha. El govern local del Japó divideix al país en 47 prefectures, les quals duen a terme les tasques administratives separades del govern central. Els votants de cada prefactura eligeixen un governador i una assamblea legislativa. Cada prefectura té una burocràcia administrativa.

Demografia

Etnografia

La societat japonesa és ètnica i lingüísticament homogènia. Les minories més importants són els ryukyuans (1,5 milions), nord i sud-coreans (1 milió), xinesos i taiwanesos (500.000), filipins (500.000), i brasiler, la majoria d'ascendència japonesa (250.000), així com el grup indígena ainu a l'illa de Hokkaido. El 99% de la població parla el japonès com la seva primera llengua. La ciutadania japonesa es rep quan un membre de la família registra un naixement en el registre familiar de la localitat. Néixer al Japó no dóna la nacionalitat japonesa. Encara que hi ha minories monolingües de les quals han residit moltes generacions al Japó, hi viuen sota l'estatus de residència permanent, sense rebre la ciutadania japonesa. Les persones d'ascendència japonesa que neixen a l'estranger tenen la ciutadania si algun familiar registra llur naixement al Japó. Però, alguns repatriats no són considerats "veritablement" japonesos, i alguns consideren que són descendents de la casta dels Burakumin, els quals es creu van emigrar als països sud-americans, i per tant són discriminats per la resta de la societat.

Religió

sud-americans La percepció japonesa de la religió usualment està relacionada amb la mitologia, les tradicions i les activitats locals. El confucianisme, o fins i tot el taoisme han estat la base del codi moral i del shakai-tsunen (la idea social comuna). La majoria dels japonesos professen el xintoisme (54%), o el budisme (40%), per tradició familiar, o per a evitar conflictes amb els estrangers religiosos. No obstant, la majoria no són ateus, sinó que la tendència ha estat el sincretisme. Això té com a resultat que les famílies celebren els rituals xintoistes, els estudiants oren abans de les examinacions escolars, algunes parelles es cassen a les esglésies cristianes, i els funerals es realitzen als temples budistes. Una minoria de la població professa el cristianisme (0,7%), i altres religions (4,7%) com ara el xamanisme i l'islam. Des del segle XIX moltes sectes religioses anomenades originalment shinkosyukyo, i ara shinshukyo, han sorgit.

Articles relacionats

- Prefectura del Japó
- Ciutats del Japó
- Kimono
- Vegetació del Japó
- Origami

Enllaços externs

- [http://home.att.ne.jp/banana/cck/ Centre Català de Kansai]
- als:Japan ja:日本 ko:일본 ms:Jepun simple:Japan th:ประเทศญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún

Japonès

El japonès és una llengua de difícil filiació, relacionada per molts amb el coreà i el manxú i amb les llengües altaiques, però, fins ara és classificada com a llengua aïllada. Té una gran varietat dialectal, i el dialecte de Tòquio és considerat l'idioma oficial. El japonès és parlat al Japó per uns 120 milions de persones, a les illes Hawaii (més de 250000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300000) i al Brasil (150000). És la llengua oficial de Japó. Hi ha dues formes de la llengua considerats estàndards: hyōjungo 標準語 o japonès estàndard, i kyōtsūgo 共通語 o llengua comuna. Atès que el govern ha modernitzat el japonès, la diferència entre ambdues és cada vegada més petita. La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions fetes en caràcters xinesos al segle V.

Fonologia i Gramàtica

És una llengua d'estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en mots simples. Cadascun d'aquests elements té una significació fixa i apta per a existir separadament. Té poques vocals i consonants, i la major part de les síl·labes són obertes. La r i la l no es distingeixen l'una de l'altra. No té veritables pronoms, i els verbs són bàsicament impersonals, amb formes especials. Els adjectius verbals tenen una sola forma. L'accent és musical i té tres tons diferents (baix, mitjà i alt). No existeixen articles ni gènere, i el cas és indicat pels sufixos. right El sistema fonològic és bastant senzill, consta de cinc vocals, que escrites en caràcters romans són: a, i, u, e, o. Es pronuncien de forma semblant al castellà. Té 19 consonants que es corresponen amb: k, s, x, t, tx, ts, n, h, f, m, y, r, w, g, z, j, d, b, i p. L’escriptura japonesa utilitza caràcters xinesos i dos sil·labaris nadius, el katakana i el hiragana. Els japonesos utilitzen els instruments d’escriptura moderns, però el tradicional pinzell és la base per a l’ensenyament de la cal·ligrafia. La bona escriptura a mà es considera al Japó com una clau de la personalitat. Categoria:Llengües ja:日本語 ko:일본어 ms:Bahasa Jepun simple:Japanese language th:ภาษาญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún-oē

Àsia

L'Àsia és el continent més gran i més poblat del planeta, i és la part més extensa d'Euràsia. Limita al nord amb l'oceà Àrtic, a l'est amb el Pacífic, al sud amb l'Índic i a l'oest amb la mar Roja, l'istme de Suez (que la separa de l'Àfrica), la Mediterrània, la mar de Màrmara i la mar Negra; la separen d'Europa (a l'oest) els estrets dels Dardanels i el Bòsfor, les serralades del Caucas i els Urals i la mar Càspia. A l'extrem nord-est, l'estret de Bering la separa d'Amèrica. Té un litoral molt accidentat, amb multitud de mars interiors (mar Aràbiga, mar de la Xina Meridional, mar de Java, mar de la Xina Oriental, mar Groga, mar del Japó, mar d'Okhotsk, mar de Bering, mar de Kara, mar de Barentsz, etc.); golfs (golf Pèrsic, golf d'Oman, golf de Bengala, golf de Siam, golf de Tonquín, golf d'Anadir, etc.); penínsules (Anatòlia, Aràbia, Índia, Malacca, Indo-xina, Corea, Kamtxatka, Taimir, Kola, etc.), i illes adjacents, com Xipre, les Maldives, Sri Lanka, el gran arxipèlag d'Insulíndia (que inclou les Filipines, Borneo, Sumatra, Java i Cèlebes, entre d'altres), Taiwan, les illes del Japó, Sakhalín, Nova Sibèria, la Terra del Nord, Nova Zembla, etc.). Pel que fa al relleu, és un continent molt muntanyós, on sobresurt la serralada de l'Himàlaia, que conté les màximes altures de la Terra, amb cims com l'Everest, el K2 o l'Annapurna, tots amb més de 8.000 metres d'altitud. També hi trobem grans planícies com Sibèria i deserts com el Gobi o el desert d'Aràbia. Hi trobem rius importants, com l'Obi, el Ienissei i el Lena a la conca de l'Àrtic; l'Amur, el riu Groc, el Iangtsè i el Mekong a la conca del Pacífic; i el Brahmaputra, l'Irauadi, el Ganges i l'Indus a la conca de l'Índic; el Tigris i l'Eufrates a l'Àsia occidental, i l'Amu Dària i el Sir Dària a la conca endorreica interior. El continent també té grans llacs, com la mar Càspia, el més gran del planeta, la mar d'Aral, la mar Morta, de salinitat intensa o el Baikal, el llac més fondo del món. Baikal

Llista de països de l'Àsia

- l'Afganistan
- l'Aràbia Saudita
- Armènia (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa)
- l'Azerbaidjan
- Bahrain
- Bangla Desh
- Bhutan
- Brunei
- Cambodja
- Corea del Nord
- Corea del Sud
- els Emirats Àrabs Units
- les Filipines
- Geòrgia (forma part d'Europa, però una petita part del seu territori es troba a l'Àsia)
- el Iemen
- l'Índia
- Indonèsia
- l'Iran
- l'Iraq
- Israel
- el Japó
- Jordània
- el Kazakhstan (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- el Kirguizistan
- Kuwait
- Laos
- el Líban
- Malàisia
- les Maldives
- Mongòlia
- Myanmar
- el Nepal
- Oman
- el Pakistan
- Palestina
- Qatar
- Rússia (una quarta part del seu territori es troba a Europa)
- Singapur
- Síria
- Sri Lanka
- el Tadjikistan
- Tailàndia
- Taiwan
- Timor Est
- el Turkmenistan
- Turquia (una petita part del seu territori es troba a Europa)
- l'Uzbekistan
- el Vietnam
- la Xina
- Xipre (geogràficament forma part de l'Àsia, però a nivell històric, polític i cultural es considera Europa) Asia ja:アジア ko:아시아 ms:Asia simple:Asia th:ทวีปเอเชีย zh-min-nan:A-chiu

Oceà

Zona d'una superfícies molt gran en què es pot subdividir la mar, limitada per dos o més continents o altres oceans. Els oceans de la Terra: vegeu els diferents oceans amb els diversos mars en què se subdivideixen o que tenen associats.
- Oceà Atlàntic
- Oceà Pacífic
- Oceà Índic
- Oceà Àrtic
- Oceà Antàrtic Categoria:Oceans ja:大洋 ko:대양 ms:Lautan simple:Ocean th:มหาสมุทร zh-min-nan:Hái-iûⁿ

Àsia

Llista de països de l'Àsia

Japó

Història

Política

Parlament

La Casa Imperial

Economia

Regions

Demografia

Etnografia

Religió

Articles relacionats

- Prefectura del Japó
- Ciutats del Japó
- Kimono
- Vegetació del Japó
- Origami

Enllaços externs

- [http://home.att.ne.jp/banana/cck/ Centre Català de Kansai]
- als:Japan ja:日本 ko:일본 ms:Jepun simple:Japan th:ประเทศญี่ปุ่น zh-min-nan:Ji̍t-pún

Honshu

Honshu (本州; ほんしゅう) és l'illa principal de l'arxipèlag del Japó. Categoria:Illes del Japó ja:本州 ko:혼슈

Kyushu

Kyūshū (kanji: 九州; hiragana: きゅうしゅう; Hepburn: Kyūshū) és la tercera illa més gran del Japó, i es troba al sud de l'arxipèlag. És considerada el bressol de la civilització japonesa. Població: 13,44 milions (1995). Àrea: 35.640 km². Moltes de les persones més lòngeves del món, com Shigechiyo Izumi, Kamato Fongō i Yukichi Chuganji són de Kyūshū. Categoria:Illes del Japó ja:九州 ko:규슈

Tòquio

Tòquio 東京; Tōkyō (literalment "capital oriental"), està localitzada en la regió Kanto de l'illa d'Honshu a Japó. És una de les 47 prefectures del Japó, i comunament és considerada la capital del Japó, ja que és la seu del govern japonès i de l'emperador. Amb una població de més de 12 milions, és a dir, 10% de la població total del Japó, és la prefectura més poblada del país. L'àrea metropolitana de Tòquio-Yokohama, coneguda com el Gran Tòquio (東京圏 Tōkyō-ken), i que inclou les prefectures de Tòquio, Chiba, Kanagawa i Saitama, és la més poblada del món amb 33 milions d'habitants. Encara que Tòquio és considerada una de les ciutats més grans del món, tècnicament, no és una ciutat; no existeix una ciutat anomenada Tòquio. Tòquio és una "metròpolis" (都 -to), similar a la prefectura (県 -ken), i consisteix de 23 districtes especials 区 -ku), 26 ciutats (市 -shi), 5 viles (町 -cho o machi) i 8 pobles (村 -son o mura), cadascun amb govern local propi. Tòquio inclou les illes d'Ogasawara, un arxipèlag localitzat a 1000 km al sud. Tòquio té un governador, i no pas un alcalde. La capital de la prefectura de Tòquio és Shinjuku, un districte especial. Tòquio és el centre de política, finances, negocis, educació, mitjans de comunicació i de cultura del país, i té la més gran concentració d'oficines de companyies principals, institucions financeres, universitats, museus, teatres i centres comercials i d'entreteniment del país. Té un sistema de transport públic molt desenvolupat amb nombroses línies de tren, metro i autobusos. Categoria:geografia del Japó Categoria:Capitals d'estats independents ja:東京 ko:도쿄 simple:Tokyo tokipona:ma tomo Tokijo

Xina

La Xina és una nació asiàtica de tradició mil·lenària, que va ser un puntal de saviesa a l'antiguitat. Actualment, existeixen dos estats xinesos:
- La República Popular de la Xina (中[Zhōng] 华[huá] 人[Rén] 民[mín] 共[Gòng] 和[hé] 国[guó]), que agrupa la immensa majoria dels territoris tradicionals xinesos al continent asiàtic, així com alguns altres territoris sota la seua jurisdicció (com ara el Tibet).
- La República de la Xina, que agrupa l'illa de Taiwan i algunes de menors. Encara que és un estat de facto, no està reconegut com a tal ni per les Nacions Unides ni per gairebé cap altre estat.

Articles relacionats

- Història de la Xina
- Geografia de la Xina Categoria:Xina ja:中国 ms:China

Portugal

República Portuguesa

	Escut d'armes oficial de Portugal
(En Detall)

Lema nacional: Cap

imatge:Localització_de_Portugal.png

Idioma oficial

Portuguès,a Miranda mirandès

Superfície
- Total
- % aigua

Posició núm. 109
92.391 km2
0.5%

- Població
- Total (2004)
- Densitat

Posició núm. 75
10.524.145
114 hab/km^{2^(66è)}

Independència
- Declarada
- Reconeguda

del Regne de Lleó
1128
1143

Moneda

Euro¹

Fus horari

Gentilici

Portuguès, portuguesa

.PT

351

(¹) Abans del 1999: Escut

La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens). Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano). El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus. El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".

Història

Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic. Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges). El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV. Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar. El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.

Divisió administrativa

Article principal: Subdivisions de Portugal A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.

Districtes

Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro
- Districte de Beja
- Districte de Braga
- Districte de Bragança
- Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra
- Districte d'Évora
- Districte de Faro
- Districte de Guarda
- Districte de Leiria
- Districte de Lisboa
- Districte de Portalegre
- Districte de Porto
- Districte de Santarém
- Districte de Setúbal
- Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real
- Districte de Viseu I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira

NUTS

Posteriorment, els NUTS (Nomeclaturas de Unidades Territoriais para fins Estatísticos) designen les subregions estadístiques en que s'organitza el territori. N'hi ha de tres nivells:

NUTS I

- Portugal continental; que abarca tots els districtes i regions del territori peninsular.
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira

NUTS II i III

Madeira
- Regió Nord (Norte)
- Alto Trás-os-Montes (14 municipis; 8171 km2; 223259 habitants)
- Ave (8 municipis; 1245 km2; 509969 habitants)
- Cávado (6 municipis; 1246 km2; 393064 habitants)
- Douro (19 municipis; 4110 km2; 221853 habitants)
- Entre Douro e Vouga (5 municipis; 861 km2; 276814 habitants)
- Grande Porto (5 municipis; 815 km2; 1260679 habitants)
- Minho-Lima (10 municipios; 2219 km2; 250273 habitants)
- Tâmega (15 municipis; 2621 km2; 551301 habitants)
- Regió Centre(Centro)
- Baixo Mondego (8 municipis; 2063 km2; 340342 habitants)
- Baixo Vouga (12 municipis; 1802 km2; 385725 habitants)
- Beira Interior Norte (9 municipis; 4063 km2; 115326 habitants)
- Beira Interior Sul (4 municipis; 3749 km2; 78127 habitants)
- Cova da Beira (3 municipis; 1375 km2; 93580 habitants)
- Dão-Lafões (15 municipis; 3489 km2; 286315 habitants)
- Médio Tejo (10 municipis; 2306 km2; 226070 habitants)
- Oeste (12 municipis; 2221 km2; 338711 habitants)
- Pinhal Interior Norte (14 municipis; 2617 km2; 138543 habitants)
- Pinhal Interior Sul (5 municipis; 1903 km2; 44804 habitants)
- Pinhal Litoral (5 municipis; 1746 km2; 251014 habitants)
- Serra da Estrela (3 municipis; 868 km2; 49896 habitants)
- Regió de Lisboa
- Grande Lisboa (9 municipis; 1382 km2; 1947249 habitants)
- Península de Setúbal (9 municipis; 1581 km2; 714589 habitants)
- Regió de l'Alentejo
- Alentejo Central (14 municipis; 7228 km2; 173401 habitants)
- Alentejo Litoral (5 municipis; 5303 km2; 99976 habitants)
- Alto Alentejo (15 municipis; 6248 km2; 127025 habitants)
- Baixo Alentejo (13 municipis; 8545 km2; 135105 habitants)
- Lezíria do Tejo (11 municipis; 4273 km2; 240832 habitants)
- Regió de l'Algarve
- Algarve (16 municipis; 4995 km2; 395208 habitants)
- Regió Autònoma de les Açores
- Região Autónoma dos Açores
- Regió Autònoma de Madeira
- Região Autónoma da Madeira

Àrees Urbanes

Una pròxima organització administrativa de Portugal que està en procés d'implementació és el d'àrees urbanes. Sorgeixen de la unió de municipis (concelhos). N'hi ha de tres tipus:
- Grans Àrees Metropolitanes (Grandes Áreas Metropolitanas - GAM) Amb un mínim de nou municipis i 350.000 habitants
- GAM de Lisboa
- GAM de Porto
- GAM de Minho
- GAM d'Aveiro
- GAM de Coimbra
- GAM de l'Algarve
- GAM de Viseu
- Comunitats Urbanes (Comunidades Urbanas - ComUrb) Agrupacions d'entre 150.000 i 350.000 habitants.
- Comunitats Intermunicipals (Comunidades Intermunicipais - ComInter) Agrupacions de menys de 150.000 habitants. Encara resta per decidir algunes àrees urbanes.

Geografia

Article principal: Geografia de Portugal Geografia de Portugal Les fronteres de Portugal les marquen, en bona mesura, les muntanyes i els rius. L'interior és muntanyenc i descendeix cap a les planes litorals, cultivades profusament. El punt més alt del territori portuguès és la muntanya del Pico, situada a l'illa homònima (illes Açores, que té més de 2,000 metres d'alçada. Portugal és travessat per tres grans rius, els naixement dels quals és a Espanya i la desembocadura a les ciutats principals del país. El clima portuguès varia amb l'alçada i oscil•la entre les temperatures elevades i l'ambient sec de les regions del sud i unes temperatures mitjanes més baixes amb un ambient humit a la zona nord. Les pluges són constants durant tot l'any tret del període comprès entre juliol i agost, durant el qual són pràcticament nul•les.

Ciutats Principals

Lisboa (vora 550.000 habitants - 2.300.000 habitants a la Gran Lisboa ) és la capital, la ciutat més gran del país així com el port marítim principal. Va ser la Capital Europea de la Cultura al 1994 i la seu de l'Exposició Internacional de 1998, al'EXPO 98". Altres ciutats importants són les de Porto, (vora 260.000 habitants - 1.000.300 mil habitants al Gran Porto) la segona ciutat i port marítim, Coimbra (vora de 105.000), centre important a nivell industrial i universitari, i la Vila Nova de Gaia (que forma part del Gran Porto), vora 300.000 habitants. Faro, Évora, Braga i Aveiro són pols regionals importants.

Economia

Article principal: Economia de Portugal Des de l'1 de gener de 1998 l'Euro (EUR). L'1 de gener de 2002, els bitllets i les monedes d'euro van substituir l'Escut (PTE). La taxa de conversió és d'1 Euro = 200,482 escuts.

Demografia

Article principal: Demografia de Portugal La població portuguesa és una combinació de diversos elements ètnics, els ibers, els romans, els visigots i, més avant, els àrabs. Portugal, inclosos els arxipèlags de les Açores i de Madeira té una població estimada en 9,865,114 persones, amb una densitat de 107 persones per quilòmetre quadrat. L'idioma oficial, emprat per gairebé tota la població, és el portuguès. El Mirandès és oficial en certes comarques del nord-est. Categoria:Portugal Categoria:Unió Europea als:Portugal ja:ポルトガル ko:포르투갈 ms:Portugal simple:Portugal th:สาธารณรัฐโปรตุเกส zh-min-nan:Portugal

Holanda

Holanda és el nom de la part nord-occidental dels Països Baixos. Antigament havia estat un comtat, que va formar part del Sacre Imperi Romà, i va ser membre capdavanter de la República de les Set Províncies Unides dels Països Baixos (1581-1795). El nom prové de Holtland, és a dir hout-land («terra de la fusta»), atribuïble originàriament a una àrea boscosa propera a Leiden. És força freqüent confondre el nom d'Holanda amb la totalitat dels Països Baixos, si bé només n'és una regió (fenomen aguditzat per l'ús històric d'holandès com a sinònim o subsitut de neerlandès, tant pel que fa a llengua com a gentilici). De totes maneres, entre 1806 i 1810 va existir un Regne Napoleònic d'Holanda, que abastava tots els Països Baixos actuals. Durant segles, els holandesos van dependre dels molins de vent i cap al segle XIX se n’havien construït uns 9000. Aquests molins de vent tradicionals es troben repartits per tot el país i molts d’ells encara s’utilitzen. Com que el terreny té pocs accidents topogràfics, el vent pot moure els molins amb gran eficàcia. Actualment es troba dividida a efectes administratius en les províncies d´ Holanda Meridional i Holanda Septentrional. La seva part central, constitueix, juntament amb Utrecht (amb qui constitueix el Randstad), la part més poblada i econòmicament important de l'estat, puix que allotja la capital (Amsterdam), la seu del govern (l'Haia) i la principal ciutat portuària (Rotterdam). Categoria:Països Baixos zh-min-nan:Hô-lân (tē-tài)

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés