:: wikimiki.org ::

Joan Coromines I Vigneaux

Joan Coromines i Vigneaux

Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 1997), lingüista, autor del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l'Onomasticon Cataloniae. Coromines va ser un dels principals especialistes en lingüística romànica. Tenia un gran coneixement del català, castellà i occità, i també de la lingüística indoeuropea i aràbiga.

Biografia

Fill del polític Pere Coromines i de la pedagoga Celestina Vigneaux. De molt jove ja va mostrar interès en la lingüística. Estudia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i va completar estudis en varies ciutats europees. El 1930 comença a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans 1931 publica la tesi doctoral Vocabulario aranés.El mateix any comença a preparar l'Onomasticon Cataloniae. Després de la Guerra Civil Espanyola s'exilia en diversos països, fins que aconsegueix una càtedra a la Universitat de Chicago el 1948. Entre 1980 i 1991 va preparar el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. El 1994 va acabar l' Onomasticon Cataloniae. Va passar els últims anys de la seva vida a Pineda de Mar, treballant intensament. Coromines va mantenir posicions profundament catalanistes, i va rebutjar una càtedra a Madrid i diversos premis del govern espanyol a causa del tractament de la situació de la llengua catalana a l'estat espanyol.

Obres

- Diccionario etimológico de la lengua castellana
- Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, obra monumental sobre la llengua catalana
- Onomasticon Cataloniae, recopilació i etimologia de tots els noms geogràfics dels Països Catalans.

Premis

- Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980)
- Premi d'Honor Jaume I, (1981)
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1984)
- Premio Nacional de las Letras Españolas (1989)
- Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1994)
- Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996)

Enllaços externs

- [http://www.uoc.edu/lletra/noms/jcoromines/ Pàgina dedicada a l'autor, a Lletra, l'espai virtual de literatura catalana]
- [http://www.escriptors.com/autors/coromines Perfil de Joan Coromines a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]
- [http://www.geocities.com/toponimia_valles/bibliografia/coromines.html Biografia de Joan Coromines]
- [http://www.anycoromines.org/ Pàgina d'homenatge en el centenari del seu naixement] Coromines i Vigneaux, Joan Coromines i Vigneaux, Joan Coromines i Vigneaux, Joan

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

1905

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- Cotlliure (el Rosselló): els pintors Matisse i Derain fan una estada al poble arran de la qual hi neix el fauvisme.
- 24 de novembre - Barcelona: Fets del ¡Cu-Cut!, militars espanyols assalten el local del setmanari "Cu-Cut!" i del diari La Veu de Catalunya i el govern espanyol, suspen les garanties constitucionals a la ciutat i impulsa la Llei de Jurisdiccions. :MÓN
- 25 d'octubre - l'Imperi Rus: els ferroviaris declaren la vaga general (Revolució Russa).

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 21 de juny - París (França): Jean-Paul Sartre, filòsof francès (m. 1980).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1905年 ko:1905년 ms:1905 simple:1905 th:พ.ศ. 2448

Pineda de Mar

(Bandera)	Escut oficial de Pineda
(En detall)	(En detall)

Localització de Pineda de Mar respecte el Maresme
Maresme

Pinetenc, pinetenca

23.539

10,77 Km²

2.185,61 hab/Km²

10 m

Entitats de població

Enllaços externs

- [http://www.pinedademar.org/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=1&cod=0816350006 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08163 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Maresme

Maresme

El Maresme és una Comarca litoral que s'estén entre Barcelona i la Costa Brava, estreta franja als vessants i als peus de les muntanyes de la serralada Litoral —serres de Sant Mateu, del Corredor i de Montnegre (les dues darreres formen un parc natural)— de platges llargues i sorrenques on aflueixen una sèrie de rieres formades a les muntanyes esmentades. Mataró n'és la capital i comprèn poblacions amb molta personalitat i vitalitat: Arenys de Mar, Calella, el Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar, entre d'altres. La clara unitat geogràfica de la comarca no es correspon amb la seva història: el sector des de Montgat a Caldes d'Estrac (Baix Maresme) formà part des de l'edat mitjana de la diòcesi, comtat i vegueria de Barcelona, mentre que el sector d'Arenys de Mar a Tordera (Alt Maresme) ho féu de la diòcesi, comtat i vegueria de Girona. El perill de pirates féu que les poblacions antigues fossin apartades de la costa (anomenades de Dalt o de Munt), mentre que els antics barris pescadors es van convertir des del s. XVIII en nuclis importants. L'economia havia estat tradicionalment de base agrícola (horta, flors), marinera (pesca i navegació) i la industrialització hi tingué gran incidència (especialment tèxtil). Però els darrers decennis ha esdevingut —per la benignitat del clima i la bellesa del paisatge i també la proximitat amb Barcelona— una comarca eminentment turística, especialment a l'Alt Maresme (Calella, Pineda, Malgrat, Arenys de Mar), i residencial per la proximitat de Barcelona, especialment al Baix Maresme. Aquesta comarca disposa d'una bona infraestructura turística (hotels, càmpings, ports esportius,golf, etc).

Arqueologia

Malgrat] Dolmen de la Roca d'en Toni a Vilassar de Dalt, poblat ibèric de Burriac (Cabrils), restes romanes a Sent-romà (Tiana) i Mataró, aqüeducte romà de Pineda.

Gastronomia

Prestigi dels pèsols de Llavaneres, patates de Mataró, mongetes i tomàquets de les hortes, maduixons, plats de peix a les poblacions costaneres, especialment a Arenys (subhastes de peix), restaurants d'anomenada.

Festes i actes culturals

Aplec de Pasqua al santuari del Corredor (Dosrius), aplec de la sardana a Calella (juny), catifes de flors per Corpus a Argentona, retaule dels Sants Màrtirs a Vilassar de Dalt (juliol), Missa de les Santes a Mataró (fi de juliol), Ball de la plaça a Arenys de Mar (agost), Festa de la verema a Alella (setembre), Fira de Tordera (desembre).

Comunicacions

desembre A-19 Barcelona-Palafolls, N-II Barcelona-la Jonquera, B-40 Mataró-Granollers. Ferrocarril Barcelona-Maçanet-Massanes. El Maresme està integrat per un total de 30 municipis:

Enllaços externs

- [http://www.xtec.es/~evicioso/maresme/totspla.htm El Maresme, per Josep Pla (un Homenot)]
- [http://www.ccmaresme.es/ Lloc web oficial del Consell Comarcal del Maresme]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=8102130008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=21 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Maresme

Llengua Romànica

Les llengües romàniques són totes aquelles llengües que provenen de l'evolució del llatí vulgar, estès per bona part del que fou l'Imperi Romà, i que hom engloba actualment com una família lingüística dins de la branca itàlica de les llengües indoeuropees. Gairebé totes les llengües romàniques són contigües i sovint formen un continu dialectal que en fa difícil una diferenciació precisa. Així, no existeix un consens universal sobre quines són les llengües romàniques (i què en són mers dialectes), essent sovint més un debat polític que no pas estríctament lingüístic. Anàlogament, la seva classificació en sub-famílies no gaudeix tampoc de consens. Així i tot, una possible llista de les llengües i les seves relacions és:
- grup oriental
- romanès
-
- grup occidental
- dàlmata (E)
- istriot
- italià
- judeoitalià
- napolità
- sicilià
- grup ibero-romànic
- occidental
- galaico-portuguès
-
- fala
-
- gallec
-
- portuguès
- astur-lleonès
-
- asturià
-
- lleonès
-
- mirandès
- castellà
-
- espanyol
-
- extremeny
-
- judeocastellà (lladino)
- oriental
- català (català-valencià-balear)
- judeocatalà (qatalanit, catalanic)
- occità
- gascó
- alvernès
- llemosí
- vivaro-alpí
- llenguadocià
- provençal
- shuadit (judeoprovençal).
- grup pirenaic
- aragonès
- mossàrab (E)
- grup gal.lo-romànic
- francès
- francès
- francoprovençal
- zarphatic (judeofrancès)
- grup reto-romànic
- friülès
- ladí
- romanx
- grup meridional
- sard
- cors Hi ha dialectes pels quals de vegades es reclama l'estatus de llengua a part. Seria el cas del való (respecte el francès), el gascó (respecte l'occità), l'àstur-lleonès (respecte l'espanyol i amb forta influència galaico-portuguesa), l'aragonès (respecte l'espanyol i amb forta influència catalana i gascona), el sicilià (respecte l'italià) i els parlars romanesos al sud del Danubi. Val a dir, que l'arrel d'aquests debats és que els dialectes en qüestió, en molts casos, són llengües de transició entre dues altres llengües romàniques. En altres casos, les llengües de transició s'associen directament com a dialecte d'una de les implicades en la transició, com és el cas del panotxo, considerat dialecte de l'espanyol i llengua de transició entre l'espanyol i el català, o el benasquès, considerat generalment dialecte de l'aragonès o parlar de transició entre aragonès, català i gascó. D'altra banda, el fet que el portuguès i el gallec siguin dues llengües separades és també fortament debatut. Hi ha qui pensa que, sorgides d'un mateix parlar romanç (el galaico-portuguès), el gallec i el portuguès només són dues variants dialectals de la mateixa llengua: la segona que va seguir evolucionant lliurement i la primera que és el fruit de la pressió uniformitzadora d'Espanya, que l'ha dut fins i tot a adoptar una ortografia diferent. En contra del criteri de la major part de la comunitat científica, hom reclama a voltes com a llengües separades el valencià i el moldau malgrat el consens acadèmic que són, respectivament, dialectes del català i del romanès (escrit amb alfabet ciríl·lic entre 1940 i 1989).

Criolls

Arran de l'experiència colonialista de certs estats d'Europa a partir de finals del segle XV, les llengües romàniques s'estengueren arreu del planeta (especialment l'espanyol, el portuguès i el francès). A més però, donaren lloc a una sèrie de barreges (ja sigui amb llengües locals o altres llengües estrangeres) que hom coneix com a criolls. En són exemples (en negreta la llengua d'origen i entre parèntesi el país o territori on es parla):
- Basats en el francès
- Crioll haitià
- Patois (crioll de jamaica)
- Basats en l'espanyol
- Chavacano (Filipines)
- Palenquero (Colòmbia)
- Yanito (Gibraltar)
- Basats en el portuguès
- Papiamento (Antilles Neerlandeses i Aruba) Categoria:Llengües romàniques als:Romanische Sprachen ja:ロマンス語 simple:Romance languages

Català

::Aquést article és sobre la llengua catalana. Vegeu també Condició política de català El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. La gran majoria viuen a Catalunya, al País Valencià, a les illes Balears, a Andorra, a la Franja de Ponent (Aragó), a la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), a la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals, França) i al Carxe (Iecla), un petit territori de Múrcia. Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot suposar com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 de que :«és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i les Illes Balears».

Nombre de parlants al món

Territoris on la llengua té estatus oficial

Territoris on la llengua no té ple estatus oficial

Total

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[http://www.idescat.net/dequavi/Dequavi?TC=444&V0=1&V1=1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/padron/p2002/ini_val.htm]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[http://www.caib.es/ibae/demo/evolucio_poblacio/ccaa.htm].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/catnord2004.pdf]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[http://www.estadistica.ad/indexdee.htm]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[http://www.pauvila.net/]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[http://www.uoc.edu/euromosaic/web/document/catala/an/e19/e19.html]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/coneix.htm#alguer]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

Pàgines que s'hi relacionen

- Dialectes del català

Parlars amb empremta de la llengua catalana

- Panotxo (Múrcia)
- Sicilià (Sicília)
- Napolità (Nàpols)
- Xurro (Comarques de l'Interior del País Valencià)

Manifests

- [http://www.fundccc.org/htmdocs/manifest2001.htm Un memorial reial per a passats irreals]
- [http://www.vilaweb.com/www/especials/especial?id=807190 Manifest per la llengua]
- [http://bloc.jovesllengua.org/acampallengua2004/manifest Joves de Mallorca per la llengua]
- [http://www.cercat.com/cinema/plataforma.htm Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català]
- [http://lavanc.com/lavanc/iphp/not1.php?id=646 Manifest per la llengua de valencians residents al Principat] Categoria:Català ja:カタルーニャ語 ko:카탈루냐어 simple:Catalan language

Occità

L'occità, o llengua d'oc és la llengua romànica pròpia d'Occitània.El domini lingüístic actual de l'occità s'exten per quatre estats:
- El terç sud de França
- Mònaco (Monegue en occità)
- La Vall d'Aran a Espanya
- Una franja del Piemont - la Vall de Susa (en occità Valadas) -, a Itàlia

Introducció i definició

ItàliaEs denomina occità el conjunt de dialectes romànics que es parlen als territòris de l'antiga Occitània. Segons les escoles, aquests dialectes es consideren llengües diferents, o bé diferents dialectes de la mateixa llengua. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndard acceptat majoritàriament han exercit una fragmentació de la llengua tal, que hom podria considerar l'occità com un conjunt de llengües diferents. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo. L'occità, junt al català, és una llengua occitanoromànica. Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua ve dòc, "sí" en occità, en contrast a les "llengües d'oïl", predecessores del francès actual. Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la llengua més propera al català que existeix.
Extensió
L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla un llistat de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:
- Aquitània: exceptuant-ne la part bascòfona i una xicoteta àrea al nord del departament de la Gironda. Cal fer notar que originàriament les ciutats de Biarritz, Anglet i Baiona eren també occitanòfones, però amb els moviments poblacionals de la Revolució Industrial va passar a predominar-hi el basc.
- Migdia-Pirineus.
- Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, on es parla català.
- Provença-Alps-Costa Blava: exceptuant-ne algunes valls isolades dels Alps Marítims.
- Poitou-Charentes.
- Llemosí.
- Alvèrnia.
- Roine-Alps: exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que abans eren zones de transició i en l'actualitat han esdevingut definitivament francòfones. (francoprovençal)
- Piemont: sols algunes valls altes; a la resta de valls es parla italià i piemontès, un dialecte gal·loromànic.
- Mònaco: originalment sols s'hi parlava el monegasc i el lígur (un dialecte de l'italià), però en el passat hi va haver una forta migració d'occitans.
- Vall d'Aran.
- Regions frontereres de l'Aragó amb França. En el següent llistat es detallen zones on es parla occità a causa de la forta immigració d'occitans fora d'Occitània:
- Calàbria al sud d'Itàlia.
- Sant Sebastià al País Basc.
- Württemberg a Alemanya.
- Argentina.
- Uruguai.
- Idaho i Oregon als Estats Units d'Amèrica.
Característiques de l'occità

Ortografia
Actualment, hi ha dues ortografies occitanes, l'una coneguda com la clàssica, basada en l'occità medieval i avalada per l'Institut d'Estudis Occitans; i l'altra, de vegades anomenada mistraliana, ja que va ser usada per Frederic Mistral i el Felibritge. Aquesta segona ortografia està basada en l'ortografia del francès modern. Hi ha conflictes entre els seguidors de cada sistema. L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn, però en la mistraliana, pot ser jour, joun o jorn, en funció de la procedència de l'escriptor. En canvi, l'ortografia mistraliana té l'avantatge de no forçar els parlants, que ja estan acostumats al francès, a aprendre un sistema completament nou. També ha estat usat per un nombre important d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal. El dígrafs lh i nh, usats en l'ortografia clàssica, foren adoptats per les normes portugueses.
Vocabulari
Taula de comparació de llengües romàniques:
Diferències amb el català
Als primers estadis de la llengua, hom pot dir que l'occità i el català eren la mateixa llengua. Les diferències van esdevenir a mitjan segle XIII, rere criteris essencialment polítics i geogràfics. En efecte, el gascó és considerat com un dialecte occità, mentre que el català, més proper a altres dialectes des d'un punt de vista lingüístic, és considerat com una llengua diferent. L'occità i el català es distingeixen per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia de la llengua medieval, encara que altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar. També varia molt la pronunciació. Per exemple,
- L' [o] es pronuncia sempre com a [u]
- Quan un mot finalitza amb -a, aquesta es pronuncia com a [o] (plaç/o/) en la majoria dels casos. L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que Catalunya està englobada dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència castellanitzant, mentre que l'occità la té gal·licitzant. Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió ente catalanoparlants i occitanoparlans, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.
Dites en occità
Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador: «Tan m'abellis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor» I traduït al català modern: «Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor» També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.
Dialectes de l'occità
trobadors L'occità presenta diversos dialectes:
- Alvernès
- Alt alvernès
- Baix alvernès
- Gascó
- Landès
- Bearnès
- Ariegès
- Aranès
- Llemosí
- Alt llemosí
- Baix llemosí
- Llenguadocià
- Baix llenguadocià
- Llenguadocià mitjà
- Alt llenguadocià
- Guienès
- Provençal
- Transalpí
- Niçard
- Marítim
- Gavot
- Rodanenc
- Delfinès
- Shoadit o Judeoprovençal (extingit el 1977)
Història de la llengua

Origens de l'occità
L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità ha degut estar influenciat per una sèrie de circumstàncies úniques (a nivell europeu) com són:
- L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per tots els costats per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agriculura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.
L'occità a l'Edat Mitjana
L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època. L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes. Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.
La decadència
La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent. El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones. La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble. La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge. Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.
Les renaixences

Primera Renaixença
Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
- El moviment dels savis :Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
- El moviment obrer :"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Victor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
- El moviment burgès i esteta :Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dimamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
- El moviment utilitari :El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era revindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percursor que va dotar l'occità de coherència.
Segona Renaixença
La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó. Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en Auguste Forès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prosper Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.
Època contemporània
Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre. Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills. Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
- Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquest filòsof va esdevenir el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
- L'antinarcisisme històric de la gent del Llenguadoc.
- La lògica antiunitarista.
- Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
- Va recordar la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
- Bernat Manciet (1927), aquest diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
- Robèrt Lafont, lingüista, historiador de la literatura occitana, poeta, novel.lista, i dramaturg.
- Pèire Bec, especialista de la llengua i la literatura d'oc i escriptor. Va publicar, el 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
- Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme. Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social. L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.
Situació actual de la llengua
On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piamont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius, però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l’Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:
- 1.500.000 (13 %) en són parlants habituals.
- 3.500.000 (30 %) el parlen sovint.
- 4.500.000 (38 %) el parlen rarament.
- 6.000.000 (50 %) no el parlen mai. Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28 %, un 9 % l’usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l’escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50 % l’entenen. L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77 % dels francesos eren partidaris d’adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68 % creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers. Pel que fa a la Vall d’Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l’occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l’aranès només és conseqüència de la presència d’un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19 % són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l’entenia. Ací s’observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirir l'aranès com a segona llengua a partir del grup d’edats comprès entre els 11 i 20 anys (12 %) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4 %). Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d’opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:
- 64 % Aranès
- 28 % Castellà
- 8 % Català
Notícies recents sobre l'occità

- El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
- Occità, llengua olímpica (març de 2004): els pròxims Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraran a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità formarà part de les llengües oficials dels Jocs.
- L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.
Enllaços relacionats

- [http://membres.lycos.fr/occitancatala/ Occità i català]
- [http://br.groups.yahoo.com/group/parlar_occitan/ Parlar occitan] Categoria:Occità als:Okzitanische Sprache ja:オック語 ko:오크어

Indoeuropea

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Universitat de Barcelona

Universitat de Barcelona (UB)

(logotip) (escut)

Lema	Perfundet omnia luce ("La llum ho il·luminarà tot")
Fundada	1450
Finançament	Públic (Departament d'Universitats, recerca i societat de la informació, Generalitat de Catalunya
Rector	Màrius Rubiralta Alcañiz
Ubicació	Barcelona, Catalunya
Alumnat (curs 2004 - 2005)	63.771
Personal Docent i Investigador (curs 2004 - 2005)	4.448
Pressupost en milers d'€ (2003)	286.648
Campus	5 campus urbans: Campus central, Pedralbes, Sants, Bellvitge i Mundet
Pàgina web oficial	[http://www.ub.edu/ www.ub.edu]

La Universitat de Barcelona és una universitat situada a la ciutat de Barcelona. A vegades rep el nom d' Universitat Central de Barcelona per a distingir-la de la resta d'universitats de la ciutat.

Història

Els seus orígens resideixen en l'Estudi de Medicina que Martí I l'Humà volgué otorgar a la ciutat sense el beneplàcit del Consell de Cent, que creia invadides les seves competències, però oficialment va ser fundada el 1450 pel rei Alfons el Magnànim, forçada a trasladar-se a Cervera (la Segarra) al segle XVIII durant uns 150 anys i retornada a Barcelona altra vegada al segle XIX. El motiu del transllat a Cervera va ser que com a recompensa del suport dels cerverins cap a Felip d'Anjou en la Guerra de Successió, aquests van demanar tenir a la ciutat drets portuaris. Felip V va desestimar aquesta petició, però a canvi va concedir moure la Universitat de Barcelona a Cervera. Fou la única institució universitària de Catalunya i les Illes Balears fins que el 1968 s'inicià un procés de segregació que no s'acabà fins els anys 90 i que ha originat la resta d'universitats catalanes, així com la Universitat de les Illes Balears. Igualment, en aquesta data s'inicià un procés d'expansió que condugué a ampliar la Universitat (fins aleshores reduïda a l'edifici històric de la plaça universitat) amb la construcció dels campus de Pedralbes, Sants, Bellvitge i Mundet. Actualment s'està construïnt un nou edifici per a les Facultats de filosofia i història i geografia al barri del Raval de Barcelona. Igualment, aquests darrers anys s'han dut a terme importants millores en molts edificis de la Universitat. Des del 2005 el rector de la Universitat és Màrius Rubiralta Alcañiz, primer rector de la història elegit per sufragi universal ponderat. Actualment la universitat gaudeix de prestigi tant estatal com internacional i és l'única universitat dels Països Catalans que es troba entre les 200 millors del món pel que fa a la qualitat de la docència i a la recerca. Països Catalans

Admissió

Avui en dia, la Universitat de Barcelona és la segona universitat d'Espanya en nombre d'estudiants i la primera en recerca juntament amb la Universitat Autònoma de Madrid. La demanda és lleugerament superior a l'oferta (una proporció d'1,24 el 2005), fet actualment estrany en una universitat de l'Estat espanyol. L'accés es realitza a través de les vies d'accés establertes per l'Administració General de l'Estat. Les preinscripcions s'han de dur a terme a través de l'Oficina d'Orientació d'Accés a la Universitat depenent de la Generalitat de Catalunya. Malgrat pertanyi al districte universitari de Catalunya, qualsevol estudiant de l'Estat espanyol pot sol·licitat l'ingrés en qualsevol ensenyament ofert per la Universitat. La nota de tall màxima de les PAU exigigida al juliol de 2005 fou de 8,14 corresponent a l'ensenyament de medicina, però en la major part de carreres es quedà en el 5.

Divisions administratives

Des del 1985, la Universitat de Barcelona es subdivideix en cinc divisions autònomes corresponents a cinc àrees genèriques de coneixement, amb la finalitat de millorar la governabilitat de la Universitat i evitar la seva desintegració en diverses universitats més petites. Aquestes divisions es subdivideixen en facultats que, a la vegada, són dividides en departaments. Tant els departaments com les facultats gaudeixen d'una autonomia interna i òrgans propis d'autogovern. Actualment existeixen a la UB 35 facultats i 100 departaments.

Professors destacats

- Roger Alier, musicòleg.
- Antoni Badia i Margarit, filòleg.
- Fabián Estapé, economista i rector de la UB.
- Ramon Margalef, ecòleg.
- Manuel Milà i Fontanals, filòleg, erudit i escriptor.
- Ernest Lluch, economista i ministre espanyol de sanitat.
- Carme Riera Guilera, escriptora.
- Santiago Ramón y Cajal, metge, Premi Nobel de Medicina.
- Bartomeu Robert i Yarzábal, metge, conegut també com el Dr. Robert.
- Esteban Terradas i Illa, Doctor en Ciències Exactes i en Ciències Físiques; Enginyer de Camins, Canals i Ports; i Enginyer Industrial.

Alumnes destacats

- Roger Alier, musicòleg especialitzat en òpera.
- Julio Anguita González, polític andalús.
- Carlos Barral, editor.
- Anna Birulés, ministra espanyola de ciència i tecnologia.
- Francesc Cambó i Batlle, polític.
- Jordi Carbonell i de Ballester, polític i filòleg.
- Josep-Lluís Carod-Rovira, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya.
- Joan Clos i Matheu, alcalde de Barcelona.
- Josep Comas i Solà, astrònom.
- Lluís Companys i Jover, advocat laboralista, alcalde de Barcelona, ministre espanyol de Marina, president del Parlament de Catalunya i de la Generalitat de Catalunya.
- Joan Coromines i Vigneaux, lingüista.
- Fabián Estapé, economista, impulsor dels plans d'estabilització econòmica durant el franquisme i rector de la Universitat de Barcelona.
- Jaume Ferran i Clua, metge, bacteriòleg.
- Josep Ferrater Mora, filòsof.
- Jaime Gil de Biedma, poeta.
- Federico Jiménez Losantos, periodista aragonès.
- Ernest Lluch, economista i ministre espanyol de sanitat.
- Joan Maragall, poeta.
- Ramon Margalef, ecòleg.
- Joan Massagué, oncòleg, Premi Príncep d'Astúries d'Investigació.
- Joan Oró, bioquímic.
- Júlia Otero, periodista.
- Eugeni d'Ors, escriptor, polític i filòsof.
- Anibal Ramos, polític espanyol.
- Joan Reventós i Carner, polític.
- Àngel Ros i Domingo, polític.
- Josep Pla, escriptor.
- Josep Piqué, economista, ministre espanyol d'Indústria i d'afers exteriors.
- Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya.
- Carme Riera Guilera, escriptora.
- Narcís Serra i Serra, alcalde de Barcelona, economista, ministre espanyol de defensa i president de Caixa Catalunya.
- Antoni Siurana i Zaragoza, polític.
- Josep Trueta i Raspall, metge
- Josep Bargalló, conseller primer de la Generalitat de Catalunya.

Altres

La Universitat de Barcelona és membre del Grup Coïmbra i de la Xarxa d'Universitats Institut Joan Lluís Vives.

Enllaços externs

- [http://www.ub.edu/homeub/welcome.html Universitat de Barcelona]
- [http://www.coimbra-group.be Coimbra Group] (una xarxa d'universitats punteres europees) Categoria:Barcelona Categoria:Universitats de Catalunya

1930

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 30 de març - Badalona (el Barcelonès): s'hi funda el "Penya Spirit of Badalona", l'actual Club Joventut de Badalona.
- 17 d'agost - Sant Sebastià: els representats republicans de tot l'estat espanyol, acorden al Pacte de Sant Sebastià la instauració de la República i liquidar la monarquia borbònica.
- 8 de setembre - Andorra la Vella (Andorra): en unes dependències de la Casa de la Vall s'hi inaugura una biblioteca que serà el precedent de la Biblioteca Nacional d'Andorra (inaugurada el 20 de desembre de 1974).
- 30 de desembre - Núria (Queralbs, el Ripollès): hi arriba el primer tren cremallera. :MÓN
- 10 de febrer - Espanya: el general Miguel Primo de Rivera abandona el país.
- 11 de setembre - Stromboli (illes Eòlies, Itàlia): erupciona el volcà de l'illa, conegut com "el far de la Mediterrània".

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 30 de juliol - Barcelona: Hans-Max Gamper Haessig, conegut com Joan Gamper, fundador del Futbol Club Barcelona. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1930年 ko:1930년 ms:1930 simple:1930 th:พ.ศ. 2473

1931

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 22 de febrer - Barcelona: Francesc Macià torna de Bèlgica, on s'havia exiliat a causa dels fets de Prats de Molló.
- 17-19 de març - Per la unió del Partit Republicà Català, el grup de L'Opinió i Estat Català, es fundat a la Conferència d'Esquerres, el partit Esquerra Republicana de Catalunya
- 22 de març - Ribes de Freser (el Ripollès): s'hi inaugura el tren cremallera que, passant per Queralbs, puja fins al santuari de la Mare de Déu de Núria.
- 12 d'abril - Països Catalans: les forces republicanes i d'esquerres guanyen les eleccions municipals a les principals capitals.
- 14 d'abril - Barcelona: arran de la victòria electoral del 12 d'abril, a mig matí, Lluís Companys -acompanyat d'Amadeu Aragai i Lluhí i Vallescà- es presenta a la casa de la ciutat, on deposa l'alcalde accidental Antoni Martínez i Domingo i des del balcó proclama la República a Catalunya; a les dues i cinc de la tarda, des del balcó del fins aleshores Palau de la Diputació, Francesc Macià proclama la República Catalana integrada en la Federació de Repúbliques Ibèriques i la consegüent formació del govern corresponent, després de destituir el president de la diputació monàrquica, Joan Maluquer i Viladot.
- 17 d'abril - Catalunya: per les pressions del govern espanyol, la República Catalana es converteix en la Generalitat de Catalunya, de la qual Francesc Macià n'esdevé el president.
- 24 de maig - Catalunya: els ajuntaments elegeixen l'assemblea que haurà de designar la Ponència Redactora de l'Avantprojecte de l'Estatut de Catalunya, que es reunirà a Núria durant el mes de juny.
- 20 de juny - Núria (Queralbs, el Ripollès): la Ponència Redactora de l'Avantprojecte de l'Estatut de Catalunya, presidida per Jaume Carner enllesteix la feina.
- 23 de juny - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari satíric "El Be Negre".
- 28 de juny - Catalunya: a les eleccions generals espanyoles triomfen la coalició de republicans d'esquerra i socialistes.
- 2 d'agost - Catalunya: s'hi aprova en referèndum l'Estatut de la Generalitat provisional, conegut com l'estatut de Núria. :MÓN
- 12 d'abril - Espanya: les forces republicanes i d'esquerres guanyen les eleccions municipals a les principals capitals.
- 14 d'abril - Madrid (Espanya): arran de la victòria electoral del 12 d'abril, a l'horabaixa, el poble madrileny es llança al carrer multitudinàriament; el comandant de la Guàrdia Civil, el general Sanjurjo, no pot garantir la continuïtat de la monarquia i el rei Alfons XIII el Cametes es veu obligat a abdicar.
- 18 d'agost - Madrid (Espanya): les Corts conclouen l'elaboració del projecte de Constitució de la República.
- 9 de desembre - Madrid (Espanya): les Corts aproven la nova Constitució.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 7 de març - Davos (cantó dels Grisons, Suïssa): Theo van Doesburg, pintor holandès.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any des