:: wikimiki.org ::

Joan Fuster

Joan Fuster

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992) va ser un escriptor valencià en llengua catalana. És reconegut sobretot per la seua obra assagística: Nosaltres els valencians (1962), Qüestió de noms, Diccionari per a ociosos (1963), etc. Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es convertí en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana. Es llicencià en dret el 1947 i es doctorà en filologia catalana el 1985. Del 1946 al 1956 codirigí la revista Verbo. Dels seus primers llibres, tots de versos, destaca Escrit per al silenci (1954). El 1952 començà a Levante, de València, les seves col·laboracions a la premsa, que fou després una de les seves facetes més destacades i que prosseguiria a Destino o a La Vanguardia Amb El descrèdit de la realitat (1955) inicià una brillant carrera assagística, de vasta amplitud temàtica, en un estil incisiu, d’adjectivació precisa. Un altre aspecte de la seva obra fou el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans. Continuà dins aquesta temàtica a Raimon (1964), Combustible per a falles (1967) i Ara o mai (1981), entre d’altres. Una part dels seus nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges, ha estat recollida en els volums I i III de les Obres completes, i el Diari 1952-1960 n’ocupa el volum segon. Dins el camp de l’assaig, publicà Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), etc, sempre dins la tradició d’arrel moral de l’humanisme clàssic a l’alè dels moralistes i reformadors francesos (de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dins els treballs d’història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972), a més de tres extensos pròlegs a l’obra de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), aplegats a Contra el noucentisme (1978). També va escriure lletres de cançons per a Lluís Llach. Fuster és l’assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear. Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i rebé, l’any 1983, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El 1984 fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona i, el 1986, catedràtic de literatura a la Universitat de València. El 1987 recollí la seva poesia (Set llibres de versos). Fruit del treball de recerca dels darrers anys són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989). El 1994 hom edità les obres Fuster inèdit i Fuster sabàtic.

Enllaços externs

- [http://www.endavant.org/groups/Formacio/textos/jfuster62 Qüestió de noms]
- [http://www.antiblavers.info/media/pdf/NosaltreselsValencians.pdf Nosaltres el valencians] Fuster, Joan Fuster, Joan Fuster, Joan

Sueca

Sueca és un municipi valencià que es troba a la comarca de la Ribera Baixa.

Enllaços externs

- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://diariparlem.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=5 Secció "Poble a poble" del Diari Parlem], d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat]. Categoria:Ribera Baixa

1922

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1922年 ko:1922년 ms:1922 simple:1922 th:พ.ศ. 2465

Escriptor

- Literatura: un escriptor és una persona que es dedica a la literatura, en qualsevol dels seus gèneres.
- Art: escriptor també també pot ser sinònim de cal·lígraf.

País valencià

El País Valencià és el territori de l'històric Regne de València creat al segle XIII com a causa de la colonització feudal de catalans i aragonesos, fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València i Dénia. La seua cohesió territorial, però, no arribaria fins a l'any 1304 quan és definitivament i expressament consolidada a la Sentència Arbitral de Torrelles, entre els reis Jaume II el Just d'Aragó, i Ferran IV de Castella. Situat a l'Est de la Península Ibèrica, entre els rius Sénia i un poc més enllà del Segura, té una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i té 518 km de longitud de costa amb la mar Mediterrània, on es troben les illes de Nova Tabarca i les Columbretes, d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental. Políticament, a l'actualitat és una comunitat autònoma d'Espanya des de l'any 1982, any en què es va aprovar l'Estatut d'Autonomia, amb el nom oficial de Comunitat Valenciana. Per tant, administrativament limita a l'Oest amb Castella-La Manxa i l'Aragó, al Sud amb Múrcia, i al Nord amb Catalunya. Hi viuen més de 4,5 milions de persones, encara que la xifra és molt superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (785.732 hab.), Alacant (310.330 hab.), Elx (209.439 hab.), i Castelló de la Plana (163.088 hab.).

Història

:Article principal Història del País Valencià. La història del País Valencià és principalment vinculada amb la fundació del Regne de València: a l'any 1233 el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes taifa de Balansiya, Dénia, i Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, es fèren repoblacions cristianes d'origen català i aragonés, fonamentalment. Aquestos cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts Valencianes. Provist d'un estatus políticament independent amb els Furs de València, la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics de la Corona d'Aragó. Després d'una període d'opulència al llarg del Segle d'Or propiciada per l'expansinó mediterrània de la Corona d'Aragó al segle XV, el regne es veu sotmés a una presió cada vegada més creixent del centralisme castellà. Després de diversos conflictes socials, el país finalment cedeix pels Decrets de Nova Planta en 1707, amb què es desmantela el Regne derogant els seus furs, hom passa formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l priva d'autonomia, llengua, i cultura pròpies. Durant el segle XIX el País Valencià amplia les árees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu de del raïm, l'arrós, els tarongers, i l'ametller. El pas cap la indústria el situarà en el quart lloc d'Espanya fins l'actualitat. A principis del segle XX la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i, després d'un primer intent durant la Segona República Espanyola i després d'un període de totalitarisme de 1939 a 1975, finalment disposa d'autonomia en 1977 durant la Transició Espanyola, Durant la segona meitat d'aquest segle sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al nivell d'ingressos econòmics, el turisme. Amb l'aprovació del seu Estatut en 1982 recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana, que n'assegura l'administració.

Llengua

Generalitat Valenciana).]] Per a més informació, vegeu l'article principal de llengua valenciana El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català a altres territoris dels Països Catalans, és reconegut com a idioma oficial a l’Estatut d'Autonomia, i com a llengua pròpia segons la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià de 1983. Com totes les variants d'una llengua, té uns trets lingüístics diferencials, i la seua evolució des de l'Edat Mitjana ha estat -en molts aspectes- més conservadora que, per exemple, a Catalunya. Actualment existeixen al País Valencià dues zones de predomini lingüístic: el valencià i el castellà. Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària a tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya. L’excepció van ser les comarques amb frontera amb Aragó (Racó, Alt Millars, Alt Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà. La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, i alguns municipis del Vinalopó) son producte de la repoblació amb castellans del segle XVII, després de l'expulsió del moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura patí un procés de substitució lingüística del castellà pel català que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta negra, en 1648, que afectà a la població anterior valencianoparlant. La comarca de la Plana d'Utiel, com el municipi de Villena, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'Edat Mitjana un país amb dualitat lingüística valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó. Avui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i a qualsevol part del territori, si bé de forma no tan acusada), la presència del català és cada vegada menor, a causa del procés de minorització d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà, en bona mesura per falta de recolzament polític. Aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la resta de l'Estat Espanyol o Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà. Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, a les Comarques del Nord es considerada zona de transició lingüística i es troben els dialectes tortosí, tortosí-sud, i castellonenc; a les Comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al "cap i casal"; a les Comarques Centrals i a la Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valenciano-parlants, en termes demogràfics; i, per últim, a les Comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un dialecte fortament castellanitzat, potser, a causa de la històrica substitució lingüística del Baix Segura.

Divisió administrativa

Baix Segura El País Valencià deixà de ser un Estat administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa a l'any 1707 quan passà sota administració castellana por derecho de conquista segons els Decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit.

Províncies

Per raons polítiques, al segle XIX l'administració espanyola intentà seccesionar infructuosament el territori entre la província d'Alacant, per una banda, i les de València i de Castelló per altra, afegint a la primera les províncies espanyoles de Múrcia i Albacete per a crear un sud-est espanyol, i a la segona Terol i Conca per a crear un llevant espanyol. Finalment, en la divisió provincial espanyola aprovada per les Corts de Cadis en 1833, el País es divideix en les províncies d'Alacant, Castelló, i València. Aquesta divisió només segueix criteris homogenis d'extensió territorial i demogràfica respecte a Espanya, i no criteris històrics, sociològics o lingüístics. Posteriorment s'hi afegiren les poblacions castellanes de Villena i Saix a la província d'Alacant, i de la comarca de la Plana d'Utiel a la província de València, i aquesta divisió provincial roman sense canvis fins a l'actualitat.

Comarques i regions

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber al 1970, difereix de la divisió comarcal tradicional, descrita per Emili Beüt al 1937. No obstant açò, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma valenciana a l'any 1982, i se'ls va superditar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris històrics, lingüístics, i socio-econòmics. Per últim, a l'any 1999 es crea el [http://www.comarquescentrals.com Consorci de les Comarques Centrals] del País Valencià amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, del qual s'hi afegeix una cinquena regió valenciana. Regions del País Valencià:
- Comarques del Nord.
- Comarques de l'Interior.
- Comarques del Túria-Xúquer.
- Comarques Centrals.
- Comarques del Sud. Per a més informació vegeu les comarques oficials, el llistat de municipis, o l'article sobre l'història de la comarcalització del País Valencià.

Geografia

El relleu

Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa, de 1.813 m. d'altura, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat li correspon al Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins els 1.839 m; també al Racó trobem el Gavilán (1.747 m), La Cruz de los Tres Reinos (1.555 m) i el Tortajada (1.541 m). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els pics amb més de 1.500 m citarem, en terres de La Marina, l'Aitana (1558 m). El litoral alterna penya-segats com la Serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la Serra Gelada amb aiguamolls i maresmes, com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les Albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de Guardamar.

Hidrografia

Només trobem dos grans rius: el Segura i el Xúquer, ambdós al.lòctons, com també ho són el Millars i el Túria. Tots quatre naixen a la serralada ibèrica. Els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen una gran pendent. Al nord hi ha el riu Sénia, límit amb Catalunya, el Cèrvol, el Cervera i el Palància. Al sud el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Gorgos, l'Algar, l'Amadorio, el Montnegre, la Rambla de les Ovelles i el Vinalopó.

Economia

Vegeu l'article principal d'Economia del País Valencià. El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl, i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud del país, que es resol de moment amb restriccions i amb l'explotació d'aqüífers subterranis. En l'any 2002 el País Valencià va generar el 10'5% del PIB estatal, el 12% de les exportacions espanyoles i la taxa d'atur es va situar en el 10'5%. En recursos humans la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any 2002 el 56'8%, per bé que les diferències per gènere son força acusades. El model empresarial valencià característic són la PIME, principalment de caire familiar, si bé hi han algune smultinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, amb un 12%.

Demografia

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura, Vinalopó), així com a poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia o Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la Plana. D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del Nord i de l'interior. També afectà a la demografia (i és potser l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, a ciutats no costaneres com ara Alcoi, Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó. En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes (destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats costaneres. Així, poblacions tradicionalment menudes, (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions generades pel turisme. Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencia hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a les poblacions costaneres. Vegeu: Llistat de municipis valencians per població

Diada nacional

- 9 d'octubre: Es commemora l'entrada de Jaume I a la ciutat de València.
- 25 d'abril: aniversari de la derrota a la batalla d'Almansa, que suposà la victòria de Felip V i la derogació dels Furs atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural, i cívic, malgrat que oficialment només és el dia de les Corts Valencianes.

Cultura i tradicions

Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu. Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a altres indrets de la mediterrània, així com la dieta, també existeixen importants influències àrabs en la cultura, especialment en la gastronomia. De la reconquesta, encara hui és visible les diferències culturals entre els pobles de repoblament català, els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella (com a ara la comarca de la Plana d'Utiel i el senyoriu de Villena). Aquestes diferències es difuminen més en les grans ciutats, on moltes tradicions són fins i tot desconegudes per la gent jove i els nouvinguts. Entre les tradicions culturals podem citar-ne:
- Esports fortament arrelats al País Valencià com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: la pilota valenciana.
- Aficcions amb molta tradició, com ara la colombicultura.
- Jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara el joc del truc.
- L'existència d'un conreu molt extés de la música en totes les capes socials, generalment al voltant de les bandes de música i les societats musicals.
- L'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer.
- La preservació, encara viva, de cants tradicionals, com les albades, i els balls tradicionals (com ara la xota valenciana).
- La indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius.
- Les festes, amb una gran importància del foc, la pirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall).
- La gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).

Festes

arrossos]]
- A tot el País: festes de Setmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per a empinar el catxerulo (envolar l'estel) i menjar-se la mona.
- Les Falles en honor de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la capital).
- La Magdalena, a Castelló de la Plana.
- Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarc), el Comtat, les comarques del Vinalopó, etc...
- Fogueres de Sant Joan, a Alacant
- El Misteri d'Elx
- La mocadorada, a la ciutat de València i rodalies, que té lloc tots els 9 d'octubre, dia de Sant Donís (Sant Dionís) i diada del País Valencià.
- La Muixeranga a Algemesí
- Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.

Gastronomia

- Begudes :Mistela - Cafè-licor - Herbero - Aiguardent - Absenta - Casalla - Orxata - Barrejat
- Menjars
- Arrossos :Arròs a la paella - Arròs a banda - Arròs i costra - Arròs al forn - Arròs amb fesols i naps - Arròs negre - Arròs a la pedrada - Arròs caldòs
- Altres :Fideuà - Putxero - Albergínies farcides - All i pebre - Coques de dacsa - Coca de tonyina - Bollit
- Postres i piscolabis
- Dolç :Arnadí - Coca de llauna - Delícies d'Elx - Panellets - Torró - Almojàbenes o monjòvenes - Pastís de moniato - Carabassa al forn - Carabassat - Arrop i tallaetes - Mona - Flaons - Fartons - Coca celestial - Tonya o pa socarrat
- Salat :Rosquilletes
- Altres :Allioli

Enllaços externs

- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://www.gva.es/ Govern Valencià]
- [http://www.pre.gva.es/dogvweb/cindex.htm Diari Oficial de la Generalitat Valenciana]
- [http://www.pre.gva.es/argos/archivo/indexv.html Arxiu Històric Electoral del País Valencià]
- [http://www.comunitatvalenciana.com/ Web oficial de Turisme]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0 Estatut del País Valencià]
- [http://wikisource.org/wiki/Llei_d%27%C3%BAs_i_ensenyament_del_valenci%C3%A0 Llei d'ús i ensenyament del valencià] Categoria:País Valencià ja:バレンシア州

Llengua catalana

::Aquést article és sobre la llengua catalana. Vegeu també Condició política de català El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. La gran majoria viuen a Catalunya, al País Valencià, a les illes Balears, a Andorra, a la Franja de Ponent (Aragó), a la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), a la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals, França) i al Carxe (Iecla), un petit territori de Múrcia. Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot suposar com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 de que :«és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i les Illes Balears».

Nombre de parlants al món

Territoris on la llengua té estatus oficial

Territoris on la llengua no té ple estatus oficial

Total

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[http://www.idescat.net/dequavi/Dequavi?TC=444&V0=1&V1=1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/padron/p2002/ini_val.htm]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[http://www.caib.es/ibae/demo/evolucio_poblacio/ccaa.htm].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/catnord2004.pdf]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[http://www.estadistica.ad/indexdee.htm]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[http://www.pauvila.net/]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[http://www.uoc.edu/euromosaic/web/document/catala/an/e19/e19.html]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/coneix.htm#alguer]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

Pàgines que s'hi relacionen

- Dialectes del català

Parlars amb empremta de la llengua catalana

- Panotxo (Múrcia)
- Sicilià (Sicília)
- Napolità (Nàpols)
- Xurro (Comarques de l'Interior del País Valencià)

Manifests

- [http://www.fundccc.org/htmdocs/manifest2001.htm Un memorial reial per a passats irreals]
- [http://www.vilaweb.com/www/especials/especial?id=807190 Manifest per la llengua]
- [http://bloc.jovesllengua.org/acampallengua2004/manifest Joves de Mallorca per la llengua]
- [http://www.cercat.com/cinema/plataforma.htm Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català]
- [http://lavanc.com/lavanc/iphp/not1.php?id=646 Manifest per la llengua de valencians residents al Principat] Categoria:Català ja:カタルーニャ語 ko:카탈루냐어 simple:Catalan language

1962

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 25 de setembre - un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat.
- 22 de desembre - Palma (Mallorca): s'hi constitueix a l'Obra Cultural Balear. :MÓN
- 25 de març - Algèria: hi moren 110 persones i 147 esdevenen ferides en una colla d'atemptats de l'OAS.
- 12 d'abril - Madrid: les Corts Espanyoles aproven la nacionalització del Banc d'Espanya.
- 11 de setembre - Anglaterra: The Beatles hi acaben de gravar Love Me Do, el seu primer disc senzill.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 4 de març - Reykjavík (Islàndia): Friðrik Erlingsson, músic i escriptor islandès.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 10 de març - Madrid: Joan March, contrabandista i financer mallorquí (n. 1880). :MÓN
- 6 de juliol - Oxford (Mississippi, EUA): William Harrison Faulkner, conegt com William Faulkner, escriptor estatunidenc (n. 1897).
- 5 d'agost - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Norma Jean Baker, coneguda com Marilyn Monroe actriu estatunidenca, trobada morta després d'una aparent sobredosi de somnífers (n. 1926).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1962年 ko:1962년 ms:1962 simple:1962 th:พ.ศ. 2505

1963

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 13 de març - Barcelona: atorguen la Lletra d'Or a "Nosaltres els Valencians", de Joan Fuster.
- 26 de maig - Mallorca: s'hi celebra l'acabament del "Diccionari català-valencià-balear".
- 14 de novembre - París (França): Le Monde publica unes declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, en què defensa la identitat nacional catalana que acabaran comportant que les autoritats fanquistes l'expulsin de l'estat espanyol, el 12 de març de 1965. :MÓN
- 11 d'abril - la Ciutat del Vaticà (Roma): Joan XXIII publica l'encíclica Pacem in Terris.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 4 de març - Rutherford (Nova Jersey, EUA): William Carlos Williams, poeta estatunidenc (n. 1883).
- 5 de març - Camden (Tennessee, EUA): Virginia Patterson Hensley, coneguda com Patsy Cline, Lloyd Estel Copas conegut com Cowboy Copas i Harold Franklin Hawkins conegut com Hawkshaw Hawkins, cantants de country, morts en accident d'aviació (n. respect. el 1932, 1913 i 1921).
- 10 d'octubre - Grassa (la Provença): Édith Giovanna Gassion, coneguda com Édith Piaf, cantant francesa (tot i que oficialment consta que va morir a París l'endemà, el mateix dia que el seu gran amic Jean Cocteau) (n. 1915).
- 11 d'octubre - Milly-la-Fôret (l'Illa de França, França: Jean Cocteau, escriptor, dibuixant i director de cinema francès, l'endemà de la mort de seva gran amiga Édith Piaf (n. 1889).
- 22 de novembre - Dallas (Texas, EUA): John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units (n. 1917).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Història ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1963年 ko:1963년 ms:1963 simple:1963 th:พ.ศ. 2506

València

:Aquesta pàgina és sobre la ciutat, si voleu informació sobre el concepte químic aneu a València (química). :El terme València també s'utilitza sovint per a designar tot el País Valencià. La ciutat de València és la capital (popularment, cap i casal) del País Valencià, de la comarca de l'Horta, i de la província del mateix nom. Està situada a la costa mediterrània, i té un dels ports més importants de la península ibèrica. Compta amb 785.732 habitants, segons el padró de l'INE del 2004. L'àrea metropolitana de València és més coneguda com L'Horta de València i té més de 1.400.000 habitants pel que ocupa el 4º lloc al conjunt de l'Estat Espanyol.

Localització Geogràfica i Clima

La ciutat de València es troba a la costa mediterrània de la Península Ibèrica, sobre una planura a la vora del riu Túria, envoltada de xicotetes muntanyes que rarament sobrepassen els 100 metres d'altitud. L'única serra d'importància prop de la ciutat és la Serra Calderona, a uns 30 km. Nordoest de la ciutat. La ciutat antiga a la vora del riu, a més d'un quilòmetre de la mar, on antigament estava el Grau de València, anomenat també Vilanova de València, i ara un barri més de la ciutat conegut com a Poblats Marítims. Al Sud de la ciutat València es troba el paratge de l'Albufera de València, un llac d'aigua dolça al costat de la mar, que es nodreix de nombrosos aquífers i que hui en dia és un parc nacional. València posseïx un clima típicament mediterrani. Es caracteritza per un clima suau, amb una temperatura mitjana anual superior als 17ºC. Els estius són càlids i els hiverns molt moderats. Durant els mesos hivernals la temperatura no sol baixar dels 10ºC. Les precipitacions són discretes i presenten el clàssic mínim estival mediterrani, amb dos màxims, un a la tardor i un altre a l’acabament de l'hivern i començament de la primavera.

Història

primavera]] La Ciutat de València va ser fundada l'any 138 aC, sobre un antic assentament iber, sent cònsol romà Dècim Juni Brut, per a instal·lar soldats llicenciats, als quals va repartir terres a la vora de la nova ciutat. En aquesta època inclús es van encunyar moneda pròpia a la ciutat, sent aquesta una mostra de la importància que va tenir. L'any 75 aC va ser destruïda a la guerra entre Pompeu i Sertori, i va ser abandonada durant uns 50 anys. Al Segle I, la Ciutat de València ja havia recuperat la població, i es van començar a construir grans obres d'infraestructura. Al segle III va començar una nova època de Decadència, com a la resta de Imperi Romà. Amb la caiguda, la ciutat va ser ocupada pels Visigots i va formar part de diversos regnes peninsulars. Visigots.]] A l'any 711, la ciutat va caure a domini musulmà. A la caiguda del Califat de Còrdova, València va esdevenir la capital de la taifa del mateix nom, i així es va mantenir fins a l'any 1094, que la va conquerir el Cid i per tant va passar a domini castellà. Poc després de la seua mort, els almoràvits van recuperar la ciutat al 1102. En 1171, Valencia va passar a ser de dominació almohade. L'arribada a la Ciutat de València del rei Aragonès Jaume I, el 9 d'octubre de 1238, va posar fi a cinc segles de cultura musulmana, però esta va deixar una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencià. Després de la seua incorporació a la Corona d'Aragó, la ciutat va desenvolupar-se considerablement. Al segle XV, la ciutat va tindre una època de desenvolupament econòmic i cívic, amb la construcció de nous espais públics, com les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), o el Micalet. València arribà a ser una de les ciutats més importants del Mediterrani. La primera impremta de la Península es va construir a València. La primera Bíblia impresa en un idioma romanç, el valencià, s'imprimí a València vora l'any 1478, atribuïda a Bonifaci Ferrer. Al 1502 es fundà la Universitat de València, a partir de l'Estudi General. Els banquers valencians prestaren diners a la Reina "Isabel de Castilla" per al viatge de Cristòfor Colom al 1492. No obstant açò, a causa de les tensions derivades de la unió dinàstica amb Castella, l'esplendor de València començà minvar-se cap al segle XVI amb el despoblament causat per la primera expulsió dels moriscos pels Reis Catòlics, els quals eren la majoria de la població. Les tensions amb els reis castellans anaren creixent, arribant al punt més àlgid amb la Revolta de les Germanies (1519–1522), la segona expulsió dels moriscos del 1609, que va reduir significativament la seua població i, per últim, la Guerra de la Successió del 1702 al 1709 que significà la fi de la independència política i jurídica del Regne de València, en derogar Felip V d'Espanya els Furs de València. La decadència de la ciutat durà fins mitjans del segle XIX, quan una dèbil burgesia va impulsar lleugerament el desenvolupament de la ciutat, i també una lleu renaixença de les tradicions i de la llengua pròpia, el valencià. Un dels polítics de principis del segle XX i que feren arrelar el republicanisme a la ciutat va ser Vicent Blasco i Ibáñez, que universalment és més conegut com a un dels novel·listes valencians més importants, encara que en llengua castellana. Potser degut a esta tradició republicana, València es va alinear immediatament amb el bandol republicà durant la Guerra Civil Espanyola, que començà el 1936. Fins i tot, la capital d'Espanya va estar traslladada a València durant els últims meseos de la guerra. Una vegada més, terminada la guerra en el bandol perdedor, València patí més greument que altres ciutats espanyoles la postguerra. Durant la dictadura de Franco, parlar o escriure el valencià va estar prohibit, fins i tot arribant a colpejar a la gent si es parlava en llocs públics, o arribant a penes criminals. El 1957 el riu Túria es desbordà, fet que es coneix amb el nom de la "Gran Riuà", causant la mort de molts valencians. Per tal d'evitar noves catàstrofes, anys després el riu es desvià per un nou llit. El riu vell (o vell llit del Túria) es va deixar abandonat durant molts anys. Els alcaldes franquistes proposaren fer-hi una autopista, opció que finalment es va descartar. Amb l'arribada de la democràcia a l'Estat Espanyol, València es va constituir com la capital de la Comunitat Valenciana establida el 1982 amb certa autonomia i seu de la Generalitat Valenciana i tots els òrgans de govern de la Comunitat. Durant els primers 25 anys de democràcia, València ha canviat significativament, destacant com obres emblemàtiques el jardí del Túria (ajardinament del vell llit del Túria) i la nova Ciutat de les Arts i les Ciències, de Santiago Calatrava. : Per a més informació sobre la història de la ciutat, consulteu Història de València

Població

Història de València La ciutat de València compta al 2003 amb un total de 782.846 habitants, segons l'Ajuntament, i és el centre d'una extensa àrea metropolitana que aconseguix el milió i mig. Representa el 18% de la població del País Valencià. Al llarg del segle XX la ciutat ha multiplicat per tres i mig la seua població inicial, sent els períodes de màxim creixement demogràfic els anys 1930-1940 i la dècada dels seixanta. Els anys noranta han sigut anys d'estabilitat demogràfica per efecte de la caiguda dels moviments migratoris, que van ser el factor fonamental de creixement dels anys anteriors, i per la reducció de la natalitat. En els últims anys les forts corrents migratòries exteriors estan provocant de nou una dinàmica demogràfica positiva. El progressiu augment de l'esperança de vida i la reducció de la fecunditat s'han reflectit en una piràmide d'edats que s'estreny en la seua base i s'eixampla en la part superior, amb un pes creixent de les generacions de major edat. No obstant això, la població de la ciutat continua sent relativament jovençà, amb un 25% dels seus efectius en la generacions de 15 a 29 anys i un 29% en les de 30 a 49 anys.

Distribució de la població de València per districtes i barris (2003).

2003 Inclou les pedanies, com a Pobles del Nord, de l'Oest i del Sud.
- Ciutat Vella, 25.051 habitants.
- :La Seu 2.637, La Xerea 3.931, El Carme 5.836, El Pilar 3.804, Mercat 3.239, Sant Francesc 5.604.
- Eixample, 45.110 habitants.
- :Russafa 25.428, El Pla del Remei 7.262, Gran Via 12.420.
- Extramurs, 50.385 habitants.
- :El Botànic 6.272, La Roqueta 4.631, La Petxina 15.628, Arrancapins 23.854.
- Campanar, 31.244 habitants.
- :Campanar 12.719, Les Tendetes 5.697, El Calvari 5.157, Sant Pau 7.671.
- Saïdia, 49.951 habitants.
- :Marxalenes 11.651, Morvedre 10.663, Trinitat 8.577, Tormos 8.805, Sant Antoni 10.255.
- Pla del Real, 31.573 habitants.
- : Exposició 7.190, Mestalla 14.646, Jaume Roig 7.052, Ciutat Universitària 2.685.
- Olivereta, 49.271 habitants.
- : Nou Moles 26.643, Soternes 4.973, Tres Forques 9.001, La Fontsanta 3.629, La Llum 5.025.
- Patraix, 59.181 habitants.
- : Patraix 25.669, Sant Isidre 9.914, Vara de Quart 11.685, Safranar 8.647, Favara 3.266.
- Jesús, 51.787 habitants.
- : Raiosa 14.823, Hort de Senabre 17.621, Creu Coberta 6.510, Sant Marcel·lí 10.149, Camí Real 2.684.
- Quatre Carreres, 73.774 habitants.
- : Montolivet 19.902, En Corts 11.677, Malilla 22.499, Fonteta Sant Lluís 3.087, Na Rovella 9.243, La Punta 2.356, Ciutat de les Arts i les Ciències 5.010.
- Poblats Marítims de València, 58.527 habitants.
- : El Grau 9.090, Cabanyal-Canyamelar 20.793, Malva-rossa 14.007, Betero 8.341, Natzaret 6.296.
- Camins al Grau, 58.209 habitants.
- : Aiora 24.749, Albors 9.361, Creu del Grau 14.601, Camí Fondo 4.231, Penya-roja 5.267.
- Algirós, 41.919 habitants.
- : Illa perduda 9.569, Ciutat Jardí 14.237, Amistat 8.025, Bega Baixa 6.313, La Carrasca 3.775.
- Benimaclet, 31.410 habitants.
- : Benimaclet 25.419, Camí de Vera 5.991.
- Rascanya, 46.465 habitants.
- : Els Orriols 16.508, Torrefiel 25.227, Sant Llorenç 4.730.
- Benicalap, 40.613 habitants.
- : Benicalap 34.346, Ciutat Fallera 6.267.
- Pobles del Nord, 5.692 habitants.
- : Benifaraig 965, Poble Nou 1.003, Carpesa 1.283, Cases de Bàrcena 420, Mauella 58, Massarojos 1.206, Borbotó 757.
- Pobles de l'Oest, 12.767 habitants.
- : Benimàmet 12.230, Beniferri 537.
- Pobles del Sud, 19.917 habitants. :
- Forn d'Alcedo 1.355, Castellar-Oliveral 6.945, Pinedo 2.520, Saler 1.435, Palmar 835, Perellonet 1.553, La Torre 4.933, Faitanar 341. TOTAL València ciutat: 782.846 habitants.

Activitats Econòmiques

Pobles del Sud La ciutat de València és, fonamentalment, una àrea de serveis la influència de la qual està molt mes enllà dels límits del seu terme municipal. Actualment la població ocupada en el sector serveis és el 73,2% del total, amb un gran pes de les activitats de demanda final, del comerç detallista i majorista, dels serveis especialitzats a empreses i d'activitats professionals. No obstant la ciutat manté una base industrial important, amb un percentatge de població ocupada del 14,2%, formada per xicotetes i mitjanes empreses entre els quals destaquen els sectors de paper i arts gràfiques, de fusta i moble, de productes metàl·lics i de calçat i confecció. La Economia de la ciutat ha tingut durant els últims anys una dinàmica positiva que és veu reflectida en les xifres de desocupació registrada, de matriculació de vehícles, o de llicències de construcció. El seu dinamisme com a centre econòmic i com a lloc de referència per a múltiples activitats econòmiques és reflectix també en la puixança d'institucions claus per al desenvolupament econòmic com la Fira de València, el Port Autònom, la Borsa, el Palau de Congressos o les seues Universitats. València compta també amb importants institucions culturals que tenen una importància creixent en el seu desenrotllament: l'IVAM, el Palau de la Música o la Ciutat de les Arts i les Ciències]] aporten un innegable valor afegit a la ciutat i al seu entorn metropolità com a centre cultural i d'oci. D'altra banda les activitats agràries, fins i tot tenint una importància relativament menor, perviuen en el terme municipal, ocupant un total de 3.973 has., ocupades en la seua major part per cultius hortícoles.

Festes, Tradicions i Gastronomia

Palau de la Música València és famosa per Les Falles, les festes locals del 15 al 19 de març, en honor al seu patró, Sant Josep, encara que són unes festes de tradició pagana. Dins de les festes religioses, també se celebren amb devoció les festes de Sant Vicent Màrtir, també patró de la vila, en Gener, i les de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. En aquesta darrera festivitat es representen en molts llocs de la ciutat els suposats miracles de Sant Vicent, generalment representats per infants. Una altra festivitat gran en la ciutat és el 9 d'octubre, data que rememora l'entrada de Jaume I a la ciutat. A banda d'una processó cívica, eixe dia se celebra a la ciutat Sant Donís o, més popularment, la "Mocaorà", quan els hòmens regalen a les seues parelles (i de vegades també a les mares) un mocador que embolica uns dolços de massapà de diferents formes i colors que representen les fruites i també dos figures més grans: la piuleta i el tronador, que representen una antiga prohibició de llançar coets el dia 9 d'octubre per tal de celebrar l'entrada de Jaume I. Per a molts valencians, el 9 d'octubre és considerat el dia dels enamorats. Altres festes populars són la Setmana Santa del Cabanyal, la nit de Sant Joan a la platja de la Malva-rosa, els carnestoltes, sent, per exemple, els de Benimaclet molt famosos, i moltes altres activitats relacionades amb les festes falleres. Dins de la gastronomia, la ciutat ha fet propis els plats més coneguts de la comarca de l'Horta: la paella valenciana, originària de la zona de l'Albufera de València, els bunyols amb xocolate, l'all i pebre, i l'orxata, originària de l'Horta Nord.

Galeria

Image:Paella callejera.jpg|Una paella Image:Ciutat de les Arts i les Ciències - L'Umbracle.jpg|L'Umbracle Image:Falla egipcia plorant.jpg|Una falla

Enllaços Externs

- [http://www.valencia.es Web de l'ajuntament de València] d'on s'ha extret part de la informació anterior, amb permís. Categoria:Comarca de València Categoria:Ciutats ja:バレンシア (スペイン)

La Vanguardia

La Vanguardia és un diari en llengua castellana publicat a Barcelona. Està editat pel Grup Godó i es considera de signe liberal. És un dels dos rotatius amb més difusió a Catalunya. Categoria:Empreses d'Espanya Categoria:Premsa

1955

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 d'octubre - Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és declarat Parc Nacional. :MÓN
- 25 de març - l'Índia: el parlament de declara il·legals les discriminacions de què en són víctimes els pàries.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 27 de març - Sant Jaume de Galícia (Galícia): Mariano Rajoy, polític espanyol.
- 28 d'octubre - Seattle (Washington, EUA): William H. Gates, conegut com Bill Gates, empresari informàtic.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de març - Saratov (Rússia): Antanas Merkys, polític lituà, president del país, després de ser deportat per la Unió Soviètica (n. 1887).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1955年 ko:1955년 ms:1955 simple:1955 th:พ.ศ. 2498

1962

Esdeveniments:

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 4 de març - Reykjavík (Islàndia): Friðrik Erlingsson, músic i escriptor islandès.

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1962年 ko:1962년 ms:1962 simple:1962 th:พ.ศ. 2505

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits

- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen

- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs

- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

1967

Esdeveniments:

Països Catalans

Món

- 11 de setembre - la Lluna: la sonda Surveyor V envia des de la superfície del satèl·lit els resultats de les anàlisis químiques realitzades en el sòl de l'astre.
- 30 de novembre - el Iemen s'independitza de l'Imperi Britànic.

Naixements:

Països Catalans

Món

- 20 de febrer - Hoquaim (estat de Washington, EUA): Kurt Donald Cobain, conegut com Kurt Cobain, cantant de Nirvana (m. 1994).

Necrològiques:

Països Catalans

Món

- 5 de març - Montreal (el Quebec): Georges Vanier, polític quevequès, governador general del Canadà (n. 1888).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1967年 ko:1967년 ms:1967 simple:1967 th:พ.ศ. 2510

Salvador Espriu

Salvador Espriu i Castelló va nèixer a Santa Coloma de Farners el 1913 i morí a Barcelona el 1985. Poeta, dramaturg i novel·lista. Va renovar, juntament amb Josep Pla i Josep M. de Sagarra, la prosa catalana de fórmules noucentistes. La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica, Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert. Espriu i Castelló, Salvador Espriu i Castelló, Salvador Espriu i Castelló, Salvador

Lluís Llach

Lluís Llach i Grande (Verges, 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer als grup dels Setze Jutges i que pot considerar-se com un dels capdavanters de la cançó catalana. Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, la seva mare, mestra, havia rebut una educació burgesa a Barcelona. Té un germà més gran que es diu Josep Maria. Segons paraules del propi Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. La guitarra que feien servir ell i el seu germà era d'ella. A més a més tenien un piano. Les seves primeres melodies les composa amb només sis o set anys, però la primera cançó-cançó amb lletra del seu germà i música d'ell és del voltant de 1965. Aquesta cançó és Que feliç era, mare. El seu debut el va fer a principis de 1967 com a integrant del moviment de la Nova Cançó quan es va incorporar a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim component. Va optar de seguida per la línia del compromís obert, dins la qual ha prosseguit al llarg de la seva evolució artística. A finals de 1969, després d'uns èxits d'un impacte popular molt clar, es va presentar en solitari al Palau de la Música Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors del moment amb una popularitat creixent a tots els nivells. Va viatjar a Cuba, i es va presentar també tot sol davant del públic de Madrid. Això li va ocasionar dures prohibicions: durant quatre anys no podria cantar a Barcelona. És llavors quan comença a actuar sovint a França, i més concretament a París, on arriba a presentar-se a l'Olympia. Després dels seus recitals de l'any 1975 va ser detingut, multat i durant més de vuit mesos van ser prohibides totes les seves actuacions a l'Estat espanyol. Va tornar a reaparèixer el 1976 al Palau Municipals d'Esports de Barcelona on va demostrar contundentment el seu poder de convocatòria. Durant la seva carrera a part de cantar textos seus, ha posat música a poemes de poetes que ha contribuït a difondre com Kavafis, Joan Salvat-Papasseit, Joan Oliver, Josep Maria de Sagarra, Màrius Torres o Miquel Martí i Pol. La seva producció és enorme. Algunes de les seves cançons més populars són:
- L'Estaca
- El Bandoler
- La Gallineta
- Si arribeu
- I si canto trist
- Que tinguem sort
- Fills d'Hiroshima
- Itaca
- Vaixell de Grècia
- Jo també he dormit a l'alba L'any 2000 va estrenar a la ciutat de València la cantata Germanies, creada en col·laboració amb Miquel Martí i Pol, que aquell mateix any va aparèixer en disc.

Discografia completa

Aquesta és la producció discogràfica de Lluís Llach publicada en LP i CD. No inclou singles ni discos que acompanyen llibres.
- Els èxits de Lluís Llach (1968)
- Ara i aquí (1970)
- Com un arbre nu (1972)
- Lluís Llach a l'Olympia (1973)
- I si canto trist... (1974)
- Viatge a Itaca (1975)
- Barcelona, gener de 1976 (1976)
- Campanades a morts (1977)
- El meu amic, el mar (1978)
- Somniem (1979)
- Verges 50 (1980)
- I amb el somriure, la revolta (1982)
- T'estimo (1984)
- Maremar (1985)
- Camp del Barça, 6 de juliol de 1985 (1985)
- Astres (1986)
- Geografia (1988)
- La forja de un rebelde (BSO)(1990)
- Torna aviat (1991)
- Ara, 25 anys en directe (1992)
- Un pont de mar blava (1993)
- Rar (1994)
- Porrera (1995)
- Nu (1997)
- 9 (1998)
- Temps de revoltes (2000)
- Jocs (2002)
- Junts (2003)
- Poetes (2004)

Enllaços

[http://www.lluisllach.com Pàgina de Lluís Llach] Llach, Lluís Llach, Lluís

Universitat de Barcelona

Universitat de Barcelona (UB)

(logotip) (escut)

Pressu
Lema	Perfundet omnia luce ("La llum ho il·luminarà tot")
Fundada	1450
Finançament	Públic (Departament d'Universitats, recerca i societat de la informació, Generalitat de Catalunya
Rector	Màrius Rubiralta Alcañiz
Ubicació	Barcelona, Catalunya
Alumnat (curs 2004 - 2005)	63.771
Personal Docent i Investigador (curs 2004 - 2005)	4.448