:: wikimiki.org ::

Joan Oliver I Sallarès

Joan Oliver i Sallarès

Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart (1899-1986), és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Cap al compromís polític

Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d’onze germans, dels quals en fou l’únic supervivent. D’aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l’obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L’any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l’avantguardisme amb l’humorisme més local i el gust pel rigor i l’obra ben feta d’herència noucentista.

La Guerra Civil i l'Exili

Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l’Associació d’Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d’un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l’Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l’obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d’evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s’exiliarà primer a França, s’embarcarà cap a Buenos Aires i s’establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l’exili va continuar la seva tasca d’intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col·laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col•lecció El pi de les tres branques.

Resistència, "vacances pagades" i la transició

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l’autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català dEl misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l’entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L’any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX. Alguns dels seus poemes han estat musicalitzats per cantautors com Lluís Llach, la qual cosa va donar major projecció popular a la seva figura. L’any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.
Obres

- Una tragèdia a Lil·liput
- Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet
- Cataclisme (1935)
- Allò que tal vegada s'esdevingué (1936)
- Bestiari (1937)
- "Oda a Barcelona" (1936)
- La fam (1938)
- Saló de tardor (1947)
- Terra de naufragis (1956)
- Primera representació (1959)
- La gran pietat (1960)
- Vacances pagades (1959)
- Circumstanciès (1968)
- Quatre mil mots (1977)
- Poesia empírica (1981)
- Refugi de versos, obra pòstuma (1987) Oliver i Sallar, Joan Oliver i Sallar, Joan Oliver i Sallar, Joan

1899
Esdeveniments:

- 14 de març - Barcelona: Bartomeu Robert i Yarzábal, més conegut com a Dr. Robert, és escollit batlle de la ciutat.
- 20 d'octubre - Barcelona: Bartomeu Robert i Yarzábal, encapçala, com a batlle de la ciutat, una protesta dels botiguers contra la llei del Gabinet de Silvela i del seu ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, que es va anomenar el Tancament de Caixes.
- 29 de novembre - Barcelona: al gimnàs Solé, un grup d'esportistes encapçalats per Joan Gamper funden el Futbol Club Barcelona.
- 3 de desembre - Barcelona: un grup d'estudiants funda la Institució Catalana d'Història Natural, actualment (novembre del 2004) filial de l'Institut d'Estudis Catalans.
Naixements:

- 21 de juliol - Oak Park, Chicago (Illinois, els Estats Units): Ernest Hemingway, escriptor nord-americà.
- 29 de novembre - Sabadell, (Vallès Occidental, Catalunya): Joan Oliver, escriptor català.
Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ja:1899年 ko:1899년 ms:1899 simple:1899 th:พ.ศ. 2442

1986

Any Internacional de la Pau per les Nacions Unides

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 26 d'abril - Catàstrofe a la cental nuclear de Txernòbil (Ucraïna – ex-URSS)

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 15 de juny - Barcelona: Joan Oliver, poeta català que signava les obres com "Pere Quart" (n. 1899). :MÓN
- 28 de febrer - Estocolm (Suècia): Olof Palme, primer ministre suec, en ser assassinat (n. 1927).
- 7 de març - Santa Fe (Nou Mèxic, EUA): Georgia O'Keefe, pintora estatunidenca (n. 1887).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1986 ja:1986年 ko:1986년 ms:1986 simple:1986 th:พ.ศ. 2529

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Santiago de Xile

La ciutat de Santiago (coneguda sovint com Santiago de Chile en espanyol i Santiago de Xile en català) és la ciutat més gran i la capital de la República de Xile. Està localitzada en la vall central del país, i té una àrea metropolitana de més de 5 milions d'habitants, més d'un terç de la població total del país. Santiago va ser fundada amb el nom de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de la Nova Extremadura) pel conqueridor extremeny Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541 en la vall de Mapocho, una zona de clima temperat i de fàcil protecció, ja que el riu Mapocho hi origina una illa fluvial. Els primers edificis hi van ser construïts amb el suport del indígenes nadius picunche. Va ser designada com a capital de Xile el 1818. Durant el segle XIX, Santiago va ser una ciutat petita amb pocs edificis importants, excepte el Palau de la Moneda, i altres construccions cíviques i religioses. De 1880 a 1890 l'extracció de guano a la regió nord de Xile va permetre el desenvolupament i la prosperitat de la ciutat. Santiago va començar un procés de modernització durant els anys trenta, amb la construcció del "Barrio Cívico", envoltant el Palau de la Moneda. La ciutat va créixer en població, amb la immigració del nord i sud del país. Després de la transició a la democràcia i del desenvolupament subsegüent del país, Santiago s'ha convertit en un centre financer molt important de Llatinoamèrica, i ha rebut en diverses ocasions la distinció de Millor ciutat per a fer negocis de Llatinoamèrica.

Enllaços externs

- [http://www.ciudad.cl Ajuntament de Santiago de Xile] Categoria:Xile Categoria:Capitals d'estats independents ja:サンティアゴ (チリ) ko:산티아고 (칠레)

1948

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1948 ja:1948年 ko:1948년 ms:1948 simple:1948 th:พ.ศ. 2491

París

] ] París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa. Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Demografia

En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.

Història

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII. París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París. El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França. Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944. Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Enllaços externs

- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París] Categoria:París Categoria:Capitals d'estats independents als:Paris (Stadt) ja:パリ ko:파리 시 ms:Paris simple:Paris th:ปารีส

Anton Txèkhov

Anton Pavlovitx Txèkhov (Анто́н Па́влович Че́хов) (1860 – 1904), un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia.

Obra teatral

- Ivanov («Иванов» - 1887)
- L'ós (1888)
- La gavina («Чайка» - 1896)
- L'oncle Vània («Дядя Ваня» - 1899-1900)
- Les tres germanes («Три сестры» - 1901)
- El jardí dels cirerers (1904)

Traduccions catalanes

- Contes, Quaderns Crema, 1995
- Del foc a les brases, Lumen, 1993
- El monjo negre, Laertes, 2003
- La gavina, Teatre Nacional de Catalunya, 1997
- L'estepa i altres narracions, Edicions 62, 1991
- Les tres germanes, Pòrtic, 1990, trad. Joan Oliver
- Les tres germanes, Proa, 2005, trad. Narcís Comadira
- L'oncle Vània: escenes de la vida rural en quatre actes, Edicions del Mall, 1983, trad. Feliu Formosa
- Mel salvatge, Edhasa, 1986
- Teatre complet (Obra completa), Diputaciò Provincial de Barcelona. Institut del Teatre, s. d.
- Teatre de Txekhov, Aymà, 1982, trad. Joan Oliver Txèkhov ja:アントン・チェーホフ ko:안톤 체호프

1960

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 19 de maig - Barcelona: s'hi esdevenen els "Fets del Palau de la Música": la interpretació del Cant de la Senyera provoca mesures de repressió contra el catalanisme per part de les autoritats franquistes. :MÓN
- 5 de març - els Estats Units: llicencien de l'Armada Elvis Presley.
- 21 d'abril - el Brasil: Brasília esdevé oficialment la capital del país i Rio de Janeiro ho deixa de ser.
- 22 de maig - Valdivia (Xile): s'hi esdevé el moviment sísmic més potent mai registrat: tingué una magnitud de 9.5 graus a l'escala de Richter i causà gairebé 5.000 morts; provocà un tsunami que recorregué el Pacífic i féu 138 morts al Japó, 61 a Hawaii, 32 a les Filipines i danys considerables a totes les costes d'aquest oceà.
- 28 de novembre - Mauritània: aquest país s'independitza de França.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 4 d'agost - Valladolid (Espanya): José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern d'Espanya des del 16 d'abril del 2004 i secretari general del PSOE des del 22 de juliol del 2000.
- 30 d'octubre - Villa Fiorito, Buenos Aires (l'Argentina): Diego Armando Maradona, futbolista argentí.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 5 de gener - Sant Celoni (el Maresme): Francesc Sabaté i Llopart, conegut com Quico Sabater, militant anarquista i maqui, assassinat per la Guàrdia Civil. :MÓN
- 25 de novembre - Ojo de Agua (província de Salcedo, la República Dominicana): les germanes Mirabal, en un accident de trànsit provocat per agents de Trujillo.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1960年 ko:1960년 ms:1960 simple:1960 th:พ.ศ. 2503

Transició espanyola

La Transició democràtica espanyola, transició espanyola o simplement, transició democràtica, és el període de temps comprès entre la caiguda de la Dictadura franquista i el restabliment de les institución democràtiques a Espanya. La seva durada varia segons les fons, encara que sovint és considera que va ser el període 1975-1979, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia (el 18 de desembre de 1979 entra en vigor el de Catalunya). Nombroses fons coincideixen també en designar com a culminació de la transició, en produïr-se l'alternància política, en guanyar les eleccions el PSOE, el 28 d'octubre de 1982. Molts catalans van considerar la transició com una traïció, en permetre la impunitat dels delictes comesos pel règim franquista. Vegeu, per exemple Pere Quart i Lluís Maria Xirinacs. Categoria:Política Categoria:Segle XX a Catalunya Categoria:Història del País Valencià Categoria:Història d'Espanya Categoria:Franquisme

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització economica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia

- Física: Teoria de la relativitat, Mecànica quàntica.
- Biologia: Descobriment de l'ADN.
- Astronautica: Exploracio de l'espai, l'home a la lluna.
- Tecnologia: Televisió, Telèfon, Informàtica i Internet, automoció, etc.
- Medicina: descobriment de la penicil.lina

Guerres i Política

- Revolució d'Octubre i creació de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques (1917). Altres revolucions comunistes a la Xina (XXX) i a Cuba (XXX).
- Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)
- Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Dictadura de Franco (1939-1975)
- Segona Guerra Mundial (1939 - 1945)
- Descolonització d'Àfrica
- Conflicte Àrab-Israelià
- Guerra del Vietnam XXXX-XXXX
- Transició democràtica a Espanya a partir del 1975. Aprovació de la Constitució Espanyola (1977), i els Estatuts d'Autonomia (Catalunya (1980),País Valencià (XXXX),Balears (XXX) )
- Unió Europea
- Caiguda de la U.R.S.S. i règims afins a l'Europa de l'Est, reunificació d'Alemanya
- Guerra del Golf, 1991

Desastres

- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.

Cultura

- Cultura de masses: premsa, cinema, còmic, televisió, música, internet...
- Normalitzacio de la llengua catalana (Pompeu Fabra i Poch)

Persones rellevants

Cientifics

- Albert Einstein
- Werner Heisenberg
- Schrödinger

Politics i Liders Mundials

- Francesc Macià i Llussà, Lluís Companys i Jover, Jordi Pujol i Soley
- Francisco Franco, Adolfo Suarez, Joan Carles I d'Espanya
- Lenin, Stalin, Gorbatxev
- Fidel Castro
- Winston Churchill
- Franlin D Roosevelt, John Fitgzerald Kennedy
- Benito Mussolini
- Adolf Hitler
- Mao Tse Tung

Artistes

- Joan Miró i Serrà, Picasso, Salvador Dalí i Domènech (pintura)
- Gabriel Garcia Marquez, (literatura)
- The Beatles, Rolling Stones, Bob Dylan (música)
- Charlie Chaplin, Orson Welles (cinema)

Esportistes

- Pele, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona (futbol)
- Eddy Merckx, Miguel Indurain (ciclisme)
- Michael Jordan (bàsquet)
- Bob Beamon, Carl Lewis, Sergei Bubka (Atletisme) Segle anterior - Segle posterior Categoria:Segle XX ja:20世紀 ko:20세기 simple:20th century

Barcelona

Bandera oficial de la ciutat de Barcelona	Escut oficial de Barcelona
(En detall)	(En detall)

Localització de Barcelona respecte el Barcelonès
Barcelonès

Gentilici

Barceloní, barcelonina

1.578.546 hab.

100,39 Km²

15.724,14 hab/Km²

9 m

Entitats de població

m m m Barcelona () és una ciutat situada a la costa de la mar Mediterrània al nord-est de la Península Ibèrica i és la capital política de Catalunya. En la ciutat s'hi troben les seus de les institucions d'autogovern més importants de Catalunya: la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya. També és capital de la comarca del Barcelonès i de la província de Barcelona.

Emplaçament geogràfic

Situada a la costa de la mar Mediterrània, entre les desembocadures dels rius Llobregat i Besòs, limita al nord amb el riu Besòs i els municipis de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs; al sud amb la Zona Franca, l'Hospitalet de Llobregat i Esplugues de Llobregat; a l'est amb el mar, i a l'oest amb Montcada i Reixac i Sant Cugat del Vallès. El territori de la ciutat presenta tres zones ben diferenciades: la serralada de Collserola (amb el cim del Tibidabo com a punt més alt: 512 metres), el pla i els deltes dels rius Besòs i Llobregat, que juntament amb el litoral del mar tanquen els límits de la ciutat. La part del pla més propera a la serralada litoral es troba esquitxada de petits turons, alguns dels quals urbanitzats: el Carmel (267 metres), Monterols (121 metres), el Putxet (181 metres), la Rovira (261 metres) i la Peira (133 metres). Prop del litoral s'aixeca la muntanya de Montjuïc (173 metres).

Història

Els primers vestigis de població humana a Barcelona es remunten a finals del neolític (2000 a 1500 a.C.). Dels segles VII a VI a.C. n'està documentada l'existència de poblats de les tribus laietanes (ibers). Sembla que en aquesta època també hi hagué una colònia grega (Kallipolis), tot i que hi ha discrepàncies entre els historiadors sobre l'emplaçament exacte. Els cartaginesos l'ocuparen durant la segona guerra púnica i després s'hi van establir els romans. En sentit estricte doncs, sembla que la ciutat de Barcelona va ser fundada pels romans a finals del segle I a.C., sobre el mateix assentament ibèric anterior, on ja s'havien instal·lat des de l'any 218 a.C., i la varen convertir en una fortificació militar, anomenada Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, que era situada sobre l'anomenat Mons Taber, una petita elevació on avui es troba el barri de la catedral i la plaça de Sant Jaume. Al segle II fou enmurallada per ordre de Claudi. A principis del segle III la població de la Barcino romana s'estimava entre 4.000 i 8.000 habitants Al segle V Barcelona fou ocupada pels visigots d'Ataülf (any 415), provinents del nord d'Europa. El 531 Amalaric hi fou assassinat. Posteriorment al segle VIII, fou conquerida pel visir Al-Hurr i s'inicià un període de gairebé un segle de domini musulmà, fins a l'any 801 que fou ocupada pels carolingis que la convertiren en la capital del Comtat de Barcelona i la incorporaren a la Marca Hispànica. La potencia econòmica de la ciutat i la seva situació estratègica van fer que els musulmans hi tornessin el 985 comandants per Almansor que l'ocupà durnat uns mesos Posteriorment Borrell II emprengué la reconstrucció (985) i donà pas al periode comtal A partir del segle XVI la ciutat inicià una etapa de decadència que es perllongaria durant els segles següents. La Unió dels Regnes de Castella i Aragó, oficialitzada amb el matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella, va generar tensions entre castellans i catalans que arribaren al seu moment més crític amb l'esclat de la Guerra dels Segadors, entre 1640 y 1651, y posteriorment, amb la Guerra de Successió (de 1706 a 1714)), que comportà l'abolició de les institucions pròpies de Catalunya. Cap a finals del segle XVIII Barcelona inicià una recuperació econòmica amb la progressiva industrialització, ja al segle XIX, que li va permetre arribar al segle XX com una de les urbs capdavanteres de l'Espanya del moment. Va ser la seu de dues Exposicions Universals els anys 1888 i 1929. L'esclat de la Guerra Civil i la derrota de les forces republicanes tornà a enfosquir el panorama ja que Barcelona s'havia posat des de sempre al costat de la República i a finals de gener de 1939 les tropes franquistes ocuparen la ciutat ja en la darrera fase de la guerra. Després d'una posguerra dura Barcelona inicià una fase de desarrollisme compulsiu i especulació exacerbada sota el mandat de l'alcalde Josep Maria de Porcioles i Colomer. Recuperada la democràcia amb la mort de Franco emprengué un nou desenvolupament cultural i urbanístic amb un creixent protagonisme de la societat civil, que l'han dotat de grans infrastuructures consolidant una metròpoli cosmopolita i moderna, molt atractiva per al turisme. En aquesta darrera etapa s'hi han celebrat els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004.

Esdeveniments

- 1888 Exposició Universal
- 1929 Exposició Universal
- 1936 Olimpíada Popular, anul·lada a causa de la Guerra Civil Espanyola
- 1952 Congrés Eucarístic
- 1962 el 25 de setembre, un gran desbordament causa 441 morts i 374 desaparicions en les comarques del Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat
- 1992 Jocs Olímpics
- 1995 Comencen les conferències euromediterrànies
- 2004 Fòrum Universal de les Cultures
- 12 de febrer Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona
- 24 de setembre Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona

Districtes i barris

Barcelona ha anat creixent annexionant municipis veïns que són avui dia barris de la ciutat. Cal destacar l'aportació fonamental d'Ildefons Cerdà en l'ordenació urbanística. Ildefons Cerdà Barcelona està dividida en deu districtes (s'enumeren alguns barris històrics):
- Ciutat Vella: el Raval, el barri Gòtic, la Ribera i la Barceloneta.
- L'Eixample: Sant Antoni, Esquerra de l'Eixample, Dreta de l'Eixample, la Sagrada Família, Fort Pienc.
- Sants-Montjuïc: Can Tunis, Montjuïc, Hostafrancs, Sants, Poble Sec, la Zona Franca, la Font de la Guatlla.
- Les Corts: les Corts, Pedralbes.
- Sarrià - Sant Gervasi: Sarrià, Galvany, Sant Gervasi de Cassoles, El Putget, la Bonanova, Vallvidrera.
- Gràcia: Vallcarca, la Salut, Gràcia, el Camp d'en Grassot.
- Horta-Guinardó: Horta, el Carmel, la Teixonera, el Guinardó, la Vall d'Hebron, Montbau, Sant Genís
- Nou Barris: la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Ciutat Meridiana, Verdum.
- Sant Andreu: el Congrés, La Sagrera, Sant Andreu de Palomar.
- Sant Martí: Sant Martí de Provençals, el Clot, el Camp de l'Arpa, el Poble Nou, la Verneda, la Ciutadella, Nova Icària, Diagonal Mar

Llocs d’interès

Barri antic

Diagonal Mar Al Barri Antic de Barcelona es troben algunes de les obres de joventut d'Antoni Gaudí com ara el Palau Güell o els fanals de la Plaça Reial. L'edifici modernista més emblemàtic del Barri Antic és, sense cap mena de dubte, el Palau de la Música Catalana obra de Lluís Domènech i Montaner, construït l'any 1908 com a seu de l'Orfeó Català. És una de les obres mestres del modernisme arquitectònic. ----

Montjuïc

La muntanya de Montjuïc, avui gairebé tota ella convertida en parc urbà, s'aixeca sobre el port presidida per la fortalesa del mateix nom (Castell de Montjuïc)i conté diversos jardins temàtics i singulars: Mossèn Costa i Llobera (cactus) Joan Maragall (bulbàcies), Joan Brossa (antic Parc d'Atraccions), Laribal (al voltant de la Font del Gat). Instl.lacions esportuives com l'Estadi Olímpic de Montjuïc seu central dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992¨, després rebatejat com Estadi Lluís Companys, així com el Palau Sant Jordi i les Piscines Bernat Picornell. També compta amb importants equipaments culturals: Museu Nacional d'Art de Catalunya (MACBA), Fundació Joan Miró, CaixaFòrum, Museu Militar, i la Ciutat del Teatre (ja al límit amb el barri del Poble Sec). ---- Poble Sec

Ciutadella

El parc de la Ciutadella és l'espai on l'any 1888 es va celebrar l'Exposició Universal. D'aquella època es conserven L'Arc de Triomf (antiga entrada al recinte firal) i l'actual Museu de Zoologia, on hi havia el cafè-restaurant.

---- Arc de Triomf

Port Olímpic

Construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, s'ha convertit en un espai lúdic amb restaurants, bars de moda i discoteques.
- Hotel Arts
- Torre Mapfre
- Casino de Barcelona
- Maremàgnum

---- Maremàgnum

L'Eixample

L'Eixample és l'indret de la ciutat on es troben la major part d'edificis d'estil modernista. No és estrany trobar-se, tot passejant pels seus carrers, una façana, un comerç o un vestíbul amb sorprenents ornaments florals, ferro forjat, escultures o rajoles. La Sagrada Família, obra inacabada d'Antoni Gaudí, està situada a l'Eixample. Antoni Gaudí

---- Antoni Gaudí

Passeig de Gràcia

Al Passeig de Gràcia es troben obres de tres dels principals arquitectes catalans:
- La Casa Ametller de Josep Puig i Cadafalch.
- La Casa Batlló d'Antoni Gaudí.
- La Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner.
- La més coneguda, però, és la Casa Milà d'Antoni Gaudí, anomenada popularment "La Pedrera". La Pedrera

---- La Pedrera

Parc Güell

El Parc Güell va ser un encàrrec del Comte Güell a Antoni Gaudí. Aquest parc es va pensar com una mena de barri de luxe per les famílies benestants de la ciutat. Però nomès es va vendre un terreny. En aquest parc (declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1984) la naturalesa i l'arquitectura es confonen i es complementen. Vegeu: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Gran Teatre del Liceu de Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial a Barcelona

Llocs de Patrimoni Mundial d'UNESCO a Barcelona:
- Casa Milà (La Pedrera)
- Hospital de Sant Pau
- Palau Güell
- Palau de la Música Catalana
- Parc Güell

Esport

Barcelona és la casa del FC Barcelona, conegut com a Barça, un dels clubs de futbol més famosos al món. El Museu del FC Barcelona és el segon museu a Catalunya en el número de visitants. El club sempre ha estat associat amb el nacionalisme català i té un dels estadis més grans d'Europa, el Camp Nou hi caben 98,600 persones. Hi ha un altre club a Barcelona, l'Espanyol, amb el seu nom complet: Reial Club Deportiu Espanyol.

Transport

A més del seu port, de gran importància comercial en el passat i actualment, Barcelona utilitza l'aeroport internacional d'El Prat (a la ciutat d'El Prat de Llobregat) per comunicar-se amb l'exterior. Barcelona és un centre important de Renfe (la xarxa ferroviària estatal espanyola), i la seva estació de rodalies principal és l'estació de Sants. L'AVE (el tren de gran velocitat) uneix des de fa poc temps Madrid amb Lleida (a la Catalunya occidental), i s'espera que arribi a Barcelona per l'any 2007. Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) gestionen l'estès servei de trens de rodalies de Barcelona. La companyia de trànsit de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), gestiona els autobusos i el metro de Barcelona. Recentment, Barcelona ha recuperat el tramvia amb dues noves línies: el Trambaix i el Trambesòs.

Pàgines relacionades

- Comtat de Barcelona
- Llistat d'alcaldes de Barcelona

Enllaços externs

- [http://www.bcn.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=0801930008&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=08019 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.geocities.com/medit1976/index.htm Arquitectura Barcelona] - Cronologia d'arquitectura catalana i biografies d'arquitectes catalans, des del gòtic fins a l'arquitectura contemporània Categoria:Barcelona ja:バルセロナ ko:바르셀로나 simple:Barcelona

Categoria:Poetes en català

Categoria:Poetes Categoria:Escriptors en català

Categoria:Escriptors catalans

categoria:Escriptors espanyols categoria:Catalans

Categoria:Escriptors en català

Categoria:Literatura catalana Català Català

Maglev

Maglev – zkráceně z magnetické levitace – je nejmodernější, nejrychlejší a nejdražší druh kolejové dopravy. :Poznámka: Anglickou zkratku maglev začal v 60. letech používat fyzik Howard T. Coffey, v angličtině se používá jak pro fyzikální jev, magnetic levitation, tak pro technologii dopravních systémů, založených na jejím principu. Vlak se pohybuje na polštáři magnetického pole, které je vytvářeno soustavou supravodivých magnetů, zabudovaných v trati i ve vlaku. Tento vlak má tedy, místo kol, speciální systém magnetů, včetně lineárních motorů a pohybuje se asi 1,2&nbps;cm (půl palce) nad kolejnicí. Tratě pro Maglev jsou poměrně nákladné a musejí být z bezpečnostních důvodů stavěny na mostech, nebo v tunelch, což rozvoj této technologie také prodražuje. Rychlost vlaků není teoreticky téměř nijak omezená, rychlostní rekord (2005) dosahuje 583 km/h, který vytvořili Japonci. V praxi je rychlost limitovaná spotřebou energie a aerodynamickým odporem, tento problém se snaží vyřešit projekt Swissmetro tím, že navrhuje provozovat dráhu v tunelech zbavených vzduchu až ke hranici vakua.

Maglev v provozu

Transrapid je německý systém, realizovaný na několika zkušební tratích od 70. let, dnes u Lathenu v Emslandu (Dolní Sasko), a od prosince 2002 v Šanghaji jako městská dráha mezi centrem a letištěm. Obdobně Japonci tento druh dopravy zkouší od 70. let. Dnes, od roku 1996, je japonský JR-Maglev provozován na zkušební trati v provincii Jamanaši, která je vedena převážně v tunelech.

Princip levitace

Vznášení vlaku nad kolejemi je zajištěno odpudivou nebo přitažlivou silou elektromagnetů (magnetická levitace). Někteří výrobci užívají klasické elektromagnety, jiní zvolili elektromagnety se supravodivými cívkami. Výroba dostatečně výkonných elektromagnetů s nepatrnou energetickou spotřebou je umožněna supravodivostí některých materiálů po ochlazení kapalným dusíkem. Zajímavé je, že dodnes neexistuje spolehlivá vědecká teorie vysvětlující tento jev. Dosud známá teorie supravodivosti hovoří o tom, že vibrace krystalové mříže způsobí vznik Cooperových párů elektronů. Teorie funguje na kapalném heliu a dalších látkách tak spolehlivě, že za ni byla udělena Nobelova cena. Zároveň však předpovídá, že k těmto jevům nemůže docházet při teplotách větších než 23 kelvinů, na což by kapalný dusík nestačil. Za vyšších teplot musí Cooperovy páry vznikat jiným způsobem, dosud přesně neobjasněným.

Vizte též

- vysokorychlostní dráha dále:
- magnetická levitace
- supravodivost
- vysokoteplotní supravodivost

Externí odkazy

- [http://www.rtri.or.jp/ Railway Technical Research Institute] Kategorie:Vysokorychlostní dráhy Kategorie:Železnice ja:浮上式高速鉄道 zh-cn:磁悬浮列车 zh-tw:磁懸浮列車

Hotels Warsaw gospodarka bia�ko slots gry zr�czno�ciowe

:: RELATED NEWS ::

Gary Cooper
] Gary Cooper, eigentlich Frank James Cooper (
- 7. Mai 1901 in Helena, Montana, USA; † 13. Mai 1961 in Beverly Hills, Kalifornien)

Humphrey Bogart

---Sidenote START---

Humphrey DeForest Bogart (
- 25. Dezember 1899 in New York, † 14. Januar 1957 in Hollywood) war ein US-amerikanischer Ernst Barlach (
- 2. Januar 1870 in Wedel, Holstein, † 24. Oktober 1938 in Rostock) war ein deutscher Bildhauer, Schriftstell

Histologie
Die Histologie ist die Wissenschaft von den biologischen Geweben und somit Teilgebiet der Medizin und Biologie, genauer der Anatomie und der Pathologie. Die Histologie untersucht mittels mikroskopischer Gewebsschnitte und besonderer Färbetechniken. An Hand histologischer Schnitte lassen sich oft sehr ge

Thrombin
Thrombin ist das entscheidende Enzym der plasmatischen Blutgerinnung. Es ist eine Protease. Es spaltet Fibrinogen zu Fibrin.
Fibrinogen + ^Thrombin → Fibrin

Vorkommen und Funktion

Man kann das Thrombin als Webstuhl der Blutgerinnung bezeichnen. Kommt es zu einer Verletzung von Gewebe, so wird Prothrombin zu Thrombin aktiviert.

Antithrombin
Antithrombin (Antithrombin III, AT3) ist ein endogenes Serpin (SERinProteaseINhibitor), das die Serinproteasen der plasmatischen Gerinnung hemmt. Antithrombin ist der Gegenspieler des Thrombin. Es wird durch Heparin in seiner Wirksamkeit verstärkt und beschleunigt. Ein Mangel von Antithrombin III kann also eine Unwirksamkeit des Heparins oder einen hohen Heparinbedarf zur Folge haben. Nach Oper

Mohssche Härte
Härte ist der mechanische Widerstand, den ein Körper dem Eindringen eines anderen, härteren Körpers entgegensetzt. Die Härte eines Körpers lässt Rückschlüsse auf vielerlei Eigenschaften zu, wobei sich diese nach der Art des Körpers richten. Ein Beispiel ist das Verschleißverhalten. Harte Brillengläser verkratzen weniger, harte Zahnräder nutzen langsamer ab. Bei der Auswahl von Werkzeugschneiden wie Fräskopf oder Drehmeißel ist die Härte von besonderer Bedeutung, denn harte Schneiden bleiben länger scharf. Eine Anwendung un

Hannah Höch
Hannah Höch, eigentl. Johanna Höch, (
- 1. November 1889 in Gotha; † 31. Mai 1978 in Berlin) war eine deutsche Collagekünstlerin des Dadaismus.

Leben

Höch war die Tochter eines Versicherungsangestellten, ihre Mutter war Ho

Tempora mutantur
Tempora mutantur, et nos mutamur in illis, lateinisch für "Die Zeiten ändern sich, und wir ändern uns in ihnen." Dieser Hexameter geht auf ein mittelalterliches Vorbild zurück, die Quelle dieses Spruches ist jedoch unbekannt. Eine Version des Spruches wird Kaiser Lothar I. (795-855) zugeschrieben: Omnia mutantur, nos et mutamur in illis.

795

Ereignisse

Politik und Weltgeschehen

- 26. Dezember - Nach dem Tod Hadrians I. wird Leo II. zum neuen Papst gewählt. Er schickt den Schlüssel Petri und das römische Banner an Karl den Großen als dem Schutzherren der Stadt Rom.
- Die erst