:: wikimiki.org ::

Jocs Olímpics

Jocs Olímpics

] Els Jocs Olímpics són un esdeveniment esportiu internacional celebrat durant els darrers quinze dies d'un període de quatre anys anomenat Olimpíada. Iniciats originalment a l’antiga Grècia, van ésser recuperats pel baró de Coubertin a la fi del segle XIX. Actualment se celebren els Jocs Olímpics d’estiu cada quatre anys en els anys múltiples de quatre, i els Jocs Olímpics d’hivern també cada quatre anys, en els altres anys parells.

Jocs Olímpics de l'antigor

A Olímpia s'hi van arribar a celebrar 293 aC Jocs Olímpics, fins que amb la conquesta de Grècia pels romans, l'emperador romà Teodosi els va abolir l'any 393 d.C. Com a excusa va dir que eren pagans (és a dir, que no creien en el mateix que creia la religió cristiana).

Jocs Olímpics de l'era moderna

Jocs Olímpics d'estiu

Jocs Olímpics d'hivern

Esports olímpics

Les modalitats esportives presents als Jocs Olímpics han variat al llarg de les diferents edicions. Actualment, alguns esports es consideren fixos a tots els Jocs Olímpics, i altres modalitats es consideren de demostració. Aquestes varien d'uns Jocs a uns altres i són proposades pel Comitè Organitzador amb l'aprovació del Comitè Internacional Olímpic.
- Atletisme
- Bàsquet
- Equitació
- Esgrima
- Futbol
- Gimnàstica
- Hoquei sobre patins -esport de demostració als Jocs Olímpics d'estiu 1992-
- Judo
- Natació
- Piragüisme
- Tae-kwondo
- Vela
- Waterpolo

Jocs paralímpics

- L'any 1948, com a precedent dels jocs paralímpics, Sir Ludwig Guttmann va organitzar a Anglaterra una competició esportiva amb ex-combatentes de la Segona Guerra mundial que havien patit lesions en la columna vertebral.
- El 1960 coincidint amb els Jocs Olímpics de Roma, ja es va organitzar oficialment i amb el nom de paralímpics aquesta competició esportiva.
- El 1976, a Suècia, es van fer els primers Jocs Paralímpics d'hivern.
- Actualment aquests jocs es divideixen en 6 grups segons la discapacitat que presenten els participants.
- La participació, en els Jocs Paralímpics d'estiu ha passat de 400 atletes de 23 països a Roma l'any 1960 a 3.806 participants de 136 seleccions a Atenes el 2004.
- El 2006 la ciutat de Torí (Torino) serà la seu del Paralímpics d'hivern
- El 2008 es celebraran a Beijing, Xina els corresponents a l'estiu.

Símbols olímpics

Els Anells Olímpics són el símbol més representatiu dels Jocs Olímpics, la bandera olímpica consisteix en els Anells Olímpics sobre un fons blanc.(Per més informació veure Anells Olímpics) La música més representativa dels jocs és Olympic Fanfare and Theme de John Williams. Els Kotinos és una corona feta amb una branca de color verd oliva que es posava als campions olímpics, als Jocs Olímpics d'estiu de 2004 a Atenes, Grècia, es va tornar a utilitzar. Com a lema es considera "Citius, Altius, Fortius", traduit del llatí "més ràpid, més alt, més fort". Tanmateix, a cada edició dels Jocs Olímpics es dissenya un símbol o personatge que representarà aquells jocs.

Vegeu també

Anells Olímpics categoria:Jocs Olímpics ja:近代オリンピック ko:올림픽 ms:Sukan Olimpik th:กีฬาโอลิมปิก zh-min-nan:Olympia Ūn-tōng-hoē

Gràcia

Gràcia és un dels barri més populars i actius de la ciutat de Barcelona. També és el nom del districte municipal que abasta a més a més de la pròpia Gràcia els barris de Vallcarca, la Salut i el Camp d'en Grassot. L'ex-vila de Gràcia va ser un municipi independent fins a l'any 1897 en que quedà annexionada a Barcelona. El seu monument més identificatiu és el la torre del rellotge que s'alça al bell mig de la plaça Rius i Taulet, on hi ha l'antic ajuntament, avui seu del districte.

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Tothom situa el principi de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). No obstant, dos segles enrera, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als Caputxins Vells, que va ésser destruït el 1714. A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies, Unes dècades després d'economia bàsicament agrària va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia. Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueg dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Pça. Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.

Les tres independències.

El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com estava abans del 1 de març del 1820, i el 30 de gener del 1824, Gràcia perdia el seu primer ajuntament. El 1828, però, per tal de tornar a aconseguir la independència municipal, els graciencs insten els monarques Ferran i Amàlia la segregació de Gràcia, amb la condició de que se li canviaría el nom pel de "Villa de San Fernando y Santa Amalia". Després de dos anys, el 1830, es va concedir, i de nou Gràcia podria tenir ajuntament propi, encara que fos perdent el seu nom, i aconseguia el títol de Vila. Però problemes polítics van fer que mai es pogués constituir l'ajuntament de nou, quedant tot en no res. Va ser aleshores, quan el 13 d'octubre del 1849 es va redactar una exposició on es sol·licitava la concessió del municipi, amb el títol de Vila, basant-se en la Constitució del 1845. En nou mesos, això es feia realitat i el 6 de juliol del 1850 prenia possessió de l'alcaldia en Josep Pons i Tarrecli, tres tinents d'alcalde i catorze regidors. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, fins que va arribar l'annexió a la ciutat de Barcelona.

La Gràcia obrera

Al segle XIX, la gran majoria dels graciencs havien d'anar a treballar a Barcelona, però durant aquell segle es van establir ja algunes indústries: Una de les més importants va el Vapor Vilaregut, a la zona de Perill/Torrent de l'Olla, va que ser conegut com el "Vapor Vell", ja que a la zona de Puigmartí també va existir el Vapor Puigmartí, conegut com el "Vapor Nou", engrandit el 1839. El "Vapor Nou" va ser potser una de les indústries més importants de la Vila, amb prop de 500 treballadors, però no va estar exempta de conflictes laborals: El 1841 es va voler calar foc al nou vapor, importat d'Alemanya, i a l'estiu del 1855 es va denunciar l'existència d'un complot per matar en Puigmartí, es van jutjar cinc treballadors, però no es va poder provar res i les penes van ser lleus. La fàbrica va mantenir-se forta fins el maig del 1876, quan un incendi la va destruir totalment. Els terrenys de l'antiga fàbrica son ara ocupats per pisos, el el mercat de l'Abaceria Central. Encara es pot contemplar la xemeneia del vapor a l'actual Plaça del Poble Romaní. El "Vapor Vell" no va quedar lliure dels problemes laborals de l'época. Al 1842 els treballadors ja van haver de lluitar contra el patró per evitar una baixada de salaris, i al 1855 es van manifestar a la frontera de la Vila per demanar "pa i treball". Aquestes dues indústries cotoneres, juntament amb la gran quantitat de telers manuals que molts artesans posseïen, van fer de Gràcia un centre important dins la producció tèxtil de l'època. El 10 de maig del 1840 es va constituir la primera societat obrera de Catalunya, l'Associació de Teixidors de Barcelona, molts dels socis de la qual eren graciencs. Altres indústries es van anar establint, com la fàbrica de teixits elàstics d'en Miquel Matas, al 1851, la qual, al 1889 ja tenia 140 treballadors i va subsistir fins el 1935; la fàbrica sedera que Josep Reig va obrir a l'actual carrer Escorial, a la segona meitat del segle, on es van arribar a col·locar 200 persones, i que va acabar en tragèdia quan, el 1962, es va ensorrar l'edifici i van morir quatre persones. A poc a poc, Gràcia va anar creixent gràcies a les indústries i les cases que s'hi construïen per als treballadors. El 1863, el tren de Sarrià va tenir el seu baixador a l'oest a la Vila. Al mateix temps que Gràcia creixia gràcies a les indústries, els seus habitants anaven accentuant el seu tarannà obrerista: durant el Bienni Progresista, el triomf de la insurrecció va ser absolut. El 1856 set oficials es van refugiar a la casa de la Marquesa, a l'entrada de Gràcia: els insurrectes hi van calar foc, i, un cop van sortir els oficials, van ser executats allà mateix. Vuit dies més tard, setze graciencs que fugien de la repressió i van ser capturats, van ser executats sense judici previ davant de les runes de la mateixa casa.

La Revolta de les Quintes (1870)

L'abril del 1870, el govern volgué cridar obligatòriament els mossos per servir dins l'exèrcit, i es produí una revolta popular d'oposició en diversos pobles del pla de Barcelona, entre ells Gràcia, coneguda com la Revolta de les Quintes. El general Eugenio de Gaminde va ser l'encarregat de fer efectiva l'ordre de les primeres quintes. Els graciencs foren avisats de l'arribada de les tropes amb els tocs de la campana de la Plaça Orient (avui Rius i Taulet). Els militars, enutjats pel so de la campana no van parar de llençar canonades des del Passeig de Gràcia; no van aconseguir destruir-la, però si esquedar-la. No obstant, no va deixar de tocar, tot i el mal so que feia. El setge va durar sis dies, del 4 al 9 d'abril, amb el resultat de 27 morts i el saqueig indiscriminat de gran nombre de cases. Després, la mitologia popular va fer de la Campana de Gràcia un element essencial de la revolta. Malgrat rebre impactes de projectils, la campana gran -"la Marieta"- continuà tocant amb el seu característic so esquerdat. Així ho explica el setmanari La Campana de Gràcia corresponent al dia 24 de desembre de 1932, en un article escrit per Antoni Esclasans en homenatge a Valentí Almirall. ::Conta l'anècdota que a Barcelona el 1870, quan la revolta de les quintes una dona humil, encarnació del Poble amb majúscula, va passar-se tot un dia tivant la corda del campanar de Gràcia, cridant a sometent. Les forces militars (...) no gosaven moure's per por a la gran Revolució que el toc de la campana presagiava. Quan els revoltats ja eren part d'allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d'aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d'Alcalà d'Henares. (...) Tres anys després i ja proclamada la República, (Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí Moltes cases de la vila de Gràcia quedaren destruïdes a causa dels bombardeigs. A partir d'aquells fets, el general Gaminde fou conegut popularment com el "general Bum-Bum", però d'aquesta manera la campana va fer-se molt popular entre els barcelonins, i més entre els republicans que la veien com un símbol del federalisme que defensaven molts catalans, entre ells els veïns de Gràcia. Deprés del saqueig i rendició de la vila, poc abans d'aixecar-se l'estat de setge, l'editor Innocenci López Bernagosi estava buscant un títol per un nou setmanari que havia de treure per aquelles dates. Valentí Almirall, líder republicà federalista, proposà a Innocenci López el títol de "La Campana de Gràcia" com a capçalera del nou setmanari i en homenatge al símbol de la revolta de les quintes. "No t'apuris -digué Almirall a López Bernagosi-: titula el nou periòdic La Campana de Gràcia, i deixa'l anar, que farà forrolla". El dia 8 de maig de 1870 apareixia el primer número de La Campana de Gràcia. Un dels dos setmanaris en català -juntament amb la germana l'Esquella de la Torratxa- que va sobrepassar els 3.000. números i que va publicar-se durant quasi seixanta-cinc anys. Al 1873, durant la Primera República, l'Ajuntament de Gràcia va fer pressió perquè la Diputació de Barcelona es transformés en una Convenció, i aquell mateix any es plantà al mig de la Plaça del Sol un cedre, com a nou símbol de llibertat. Quan el general Pavía donà el cop d'estat que posà fi a la República, la Vila de Gràcia es declarà en vaga general i la campana va tornar a intervenir tot cridant al sometent general. Per aquest motiu la campana fou temporalment despenjada. El 1876 naixia la Cooperativa Teixidors a Mà (als locals de la qual actualment hi ha el Teatreneu), el 1892, una escissió d'aquesta Cooperativa donava lloc a la Cooperativa La Lleialtat (on actualment hi ha el Teatre Lliure). El 1888 s'aprovà el projecte del Mercat de la Llibertat, que va suposar un canvi en el comerç i els mercats al barri, fins aleshores més propis d'un àmbit rural. El va seguir, el 1892, el Mercat de l'Abaceria Central, a la Travessera de Gràcia. Per aquelles dates, encara s'instal·laven a Gràcia més indústries. Les Xocolates Juncosa, al principi del Carrer Gran, la impremta Ramírez, que es va traslladar des de Barcelona, o l'empresa tèxtil d'Antoni Bargalló. Una part dels obrers graciencs van anar radicalitzant-se i van aparèixer diverses publicacions de caràcter anarquista com Tierra y Libertad o La justícia humana i també d'altres de tipus catalanista com Las Barras Catalanas o L'Esperit Català. Per aquells temps també es funden diaris i revistes com: El Diario de Gracia, L'Escut de Gràcia, La Tranca, La Revista, El Eco de Gracia, La Cotorra, La Linterna de Gracia o la coneguda La Campana de Gràcia.

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

- [http://www.gracianet.org GràciaNet, Xarxa Ciutadana de la Vila de Gràcia]
- [http://www.gracianet.org/transversal TransversalWeb: La comunicació dels barris de Gràcia]
- [http://www.vilaweb.com/gracia VilaWeb Vila de Gràcia]

Bibliografia

- Història extreta de [http://www.gracianet.org/la_vila/historia/passat99/primera.html GràciaNet], en col·laboració amb el [http://gracianet.org/taller/ Taller d'història de Gràcia]. La informació allà hostatjada és llicenciada com a Creative Commons. Categoria:Districtes de Barcelona

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Atenes

Atenes (en grec modern Athina o Αθήνα) és la capital de Grècia i també la capital de la regió grega de l'Àtica. A més d'una ciutat moderna, Atenes també és famosa per haver estat una poderosa polis i un important centre del coneixement en els temps antics. En grec antic, Atenes s'anomenava Athēnai (Αθήναι) i, al segle XIX, es va reprendre formalment aquest nom per designar la ciutat moderna. Des de l'abandonament oficial del grec katharévousa en la dècada de 1970, però, la forma popular Athina ha esdevingut el nom oficial de la ciutat.

Localització

katharévousa Incloent-hi els suburbis, Atenes té una població de prop de 3.300.000 habitants (els atenesos o atenencs), quasi un terç de la població total de Grècia; el municipi estricte té tan sols 730.000 habitants. Atenes ha crescut ràpidament els últims anys i pateix problemes urbans com la superpoblació, els embussos de trànsit i la contaminació de l'aire. Atenes s'estén per la plana central de l'Àtica, que està limitada pel mont Egaleu (Aigàleo) a l'oest, el mont Parnes (Pàrnitha) al nord, el mont Pentèlic (Pendeli) al nord-est, el mont Himet (Imittòs) a l'est i el golf Sarònic al sud-oest. Atenes s'ha expandit fins que ha cobert tota la plana, per tant és poc probable que la ciutat creixi en extensió de forma significativa en el futur a causa de les fronteres naturals. La geomorfologia d'Atenes causa sovint fenòmens d'inversions tèrmiques, parcialment responsables del problema de la pol·lució. (Los Angeles té una geomorfologia semblant i uns problemes semblants). La terra és rocosa i poc fèrtil. El cor de la ciutat antiga es trobava al turó rocós de l'Acròpoli. Temps enrere, el port del Pireu (Pireàs) era una ciutat a part, mentre que actualment forma part de la gran Atenes. El centre de la ciutat és la plaça Síndagma (o plaça de la Constitució), on es troba l'antic Palau Reial, que allotja el Parlament grec, i altres edificis públics del segle XIX. La majoria de les parts antigues de la ciutat es concentren al voltant d'aquest centre. Les parts més recents consisteixen en edificacions de ciment i, generalment, tenen una veritable manca de serveis urbans, com ara places d'aparcament. Atenes ha estat la seu dels Jocs Olímpics del 2004, així com també dels primers jocs olímpics moderns, els jocs d'Atenes de 1896, i dels Jocs Olímpics Intermedis de 1906. L'antic campus de la Universitat d'Atenes, a l'avinguda Panepistímiou, és una de les construccions més espectaculars d'Atenes, juntament amb l'edifici de la Biblioteca Nacional i l'edifici de l'Acadèmia d'Arts d'Atenes. Aquests edificis formen, plegats, la Trilogia d'Atenes, construïda a la fi del segle XIX. Això no obstant, la major part de les funcions universitàries s'han traslladat a un campus modern, a l'est del centre de la ciutat, proper al Zogràfou. Una altra universitat present a Atenes és la Escola Politècnica d'Atenes (Ethnikò Metsòvio Politekhnio), on 24 estudiants foren morts el 1973 durant manifestacions contra el règim militar grec.

Història

1973 Atenes fou la ciutat principal de Grècia durant el gran període de la civilització grega, al primer mil·lenni aC. Durant l'"edat d'or" de Grècia (aproximadament del 500 aC al 300 aC) era el principal centre cultural i intel·lectual d'Occident, i certament és en les idees i en les pràctiques de l'Antiga Atenes on té l'origen el que anomenem la "civilització occidental". Després dels seus dies de grandesa, Atenes va continuar sent una ciutat pròspera i un centre d'estudis fins al període tardà de l'Imperi Romà. Les escoles de filosofia van ser tancades l'any 529, després que l'Imperi Bizantí es convertís al cristianisme. Atenes va perdre bastant del seu estatus anterior i es va tornar una ciutat provinciana. Entre els segles XIII i XV fou combatuda pels bizantins i els cavallers croats de l'Imperi Romà d'Occident. De 1205 a 1456 fou la capital del Ducat d'Atenes, que va estar en poder dels almogàvers catalans de 1311 a 1379. El 1458 va caure en poder de l'Imperi Otomà i la població va començar a disminuir; les condicions encara van empitjorar quan va entrar en decadència l'Imperi Otomà. Parts de la ciutat (incloent-hi molts dels seus edificis) foren destruïts als segles XVII, XVIII i XIX per les diferents faccions que van intentar controlar la ciutat. A l'època en què va esdevenir la capital del recentment establert Regne de Grècia, el 1833, estava pràcticament deshabitada. Durant les pròximes poques dècades fou reconstruïda i es va transformar en una ciutat moderna. L'última gran expansió va tenir lloc a la dècada de 1920, quan es van crear els suburbis per allotjar-hi els refugiats grecs de l'Àsia Menor. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels alemanys i ho va passar malament els darrers anys de la guerra. Després de la guerra va començar a créixer de nou. Grècia va entrar a la futura Unió Europea el 1981, cosa que va comportar noves inversions per a la ciutat, acompanyades de problemes de congestionament i de contaminació de l'aire. Durant els anys 1990 es van prendre una sèrie de mesures reeixides per combatre la pol·lució. Durant la preparació dels Jocs Olímpics del 2004 la ciutat va netejar la seva imatge amb la introducció de mitjans de transport moderns, un nou aeroport, àrees per a vianants, nous museus i places públiques. La població cada vegada més multiètnica de la ciutat gaudeix d'una vibrant vida nocturna i un comerç a l'altura de qualsevol metròpoli moderna.

Monuments i museus

1981]
- l'Acròpoli, amb els Propileus, el temple de Nike, el Partenó, l'Erectèon i el Museu de l'Acròpoli;
- l'Àgora (centre neuràlgic de la ciutat antiga) i el seu temple (Stoà d'Àtal);
- l'Àgora romana i la Torre dels Vents (un rellotge hidràulic construït al segle I aC);
- el Tesèon (temple consagrat a Hefest);
- el teatre de Dionís i l'odèon d'Herodes Àtic;
- l'estadi Panatenaic, refet per Adrià i Herodes Àtic i renovat el 1896;
- el Museu Arqueològic Nacional, amb les seves magnífiques col·leccions d'escultures, ceràmiques i terrisses de la Grècia antiga;
- l'Olímpion, o temple de Zeus Olímpic;
- el Museu Benaki, el Museu Bizantí i el Museu d'Art Ciclàdic.

Altres llocs d'interès

- el gran mercat d'Atenes;
- els encants de la plaça Monastiraki;
- els carrers de Kolonaki, amb les seves botigues de luxe i els seus museus d'art contemporani;
- el mont Licabet, des d'on es gaudeix d'una vista panoràmica de la ciutat;
- el barri de Plaka, un dels més animats d'Atenes;
- la plaça Síndagma i l’antic Palau Reial, seu del Parlement, amb el seu curiós canvi de guàrdia.

Transports

El sistema de transport públic d'Atenas consisteix en el metro, l'autobús, el tramvia i el ferrocarril suburbà, a part del servei privat de taxi. En ocasió dels Jocs Olímpics del 2004 se n'ha fet una moderna remodelació. El Metro d'Atenes és un dels sistemes més moderns del món. Té tres línies, distingides per colors diferents: la línia verda (la més antiga) connecta el Pireu amb Kifissià. Les altres dues es van construir principalment durant els anys 1990 i van entrar en servei el 1998. A diferència de l'anterior, fan tot el seu recorregut sota terra. La línia blava va de Monastiraki a l'aeroport, i la vermella de Dafní a Sepòlia. S'està treballant en l'allargament d'aquestes dues línies. Atenes té l'Aeroport Internacional Elefthèrios Venizelos, situat a Spata, a l'est de la ciutat. És també el centre del sistema ferroviari grec, i els vaixells que surten del Pireu viatgen cap a tot arreu del país.

Enllaços externs

- [http://www.athens.gr Pàgina oficial de la ciutat d'Atenes] Categoria:Grècia Categoria:Capitals d'estats independents ja:アテネ ko:아테네 simple:Athens th:เอเธนส์ zh-min-nan:Athína

Gràcia

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Les tres independències.

La Gràcia obrera

La Revolta de les Quintes (1870)

L'agregació a Barcelona (1897)

Arribat el 1897, Gràcia, juntament amb d'altres pobles del pla de Barcelona es annexionada a la ciutat de Barcelona.

Enllaços Externs

Bibliografia

París

] ] París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa. Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Demografia

En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.

Història

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII. París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París. El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França. Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944. Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Enllaços externs

- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París] Categoria:París Categoria:Capitals d'estats independents als:Paris (Stadt) ja:パリ ko:파리 시 ms:Paris simple:Paris th:ปารีส

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs

- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Londres

Londres (en anglès London) és la capital d'Anglaterra i del Regne Unit, i és una de les ciutats més grans d'Europa. Es troba al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del pas de Calais, que separa el Regne Unit de França. Al nord es troba la ciutat de Cambridge (notable seu universitària), mentre que al sud hi ha la de Brighton, famosa localitat turística sobre el canal de la Mànega. Cap a l'oest, en canvi, anant per la M4, s'arriba a la petita ciutat de Windsor, la coneguda residència estiuenca de la Corona anglesa, no gaire lluny de l'aeroport de Heathrow. La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, neogòtic. Entre les seves principals atraccions, cal destacar la Torre de Londres, el London Eye, el Royal Albert Hall i la galeria d'art modern Tate Modern, entre moltíssimes d'altres. Un altre dels símbols de la ciutat és el Big Ben, que és el rellotge situat a la torre del Palau de Westminster. Els principals aeroports de Londres són: Heathrow, Gatwick i Stansted. Altres aeroports menors són el Ciutat de Londres i el de Luton.

Història

Luton] Originàriament ciutat cèltica, fou fortificada pels invasors romans que la van anomenar Londinium i la van fer servir com a port sobre el riu Tàmesi. Durant aquest període Londres fou erigida com a capital de la Britània per parte dels romans, que la van abandonar al començament del segle V, quan les legions van deixar tota l'illa. Durant el segle VII la Londinium romana fou abandonada però molt a prop d'ella s'hi va construir un assentament saxó anomenat Lundenwic, a l'àrea que ara es coneix com a Aldwych. La ciutat romana va ser ocupada de nou cap a finals del segle IX i començaments del X. En el període medieval va créixer la importància de Londres, ratificada també per la catedral de Westminster. En aquesta abadia, des de l'Edat Mitjana, és on es coronen tots els reis d'Anglaterra des del primer rei normand, Guillem el Conqueridor. La residència dels reis anglesos des del període normand fou el castell fortalesa situat a la Torre de Londres, on avui encara es guarden les joies de la Corona. Amb el pas dels anys, damunt la Londres romana es va desenvolupar el que avui dia és el barri financer (la City), que més endavant, al segle XVII, es va veure enriquit per la construcció de la catedral de Saint Paul per part de l'arquitecte Christopher Wren, on avui reposen els herois de la nació britànica. Això fou possible arran d'un incendi l'any 1666, que va destruir quasi completament la ciutat. Londres es va anar expandint, sobretot durant l'anomenada Era Victoriana que va coincidir amb l'explosió i expansió de la Revolució Industrial i el moment àlgid de la colonització imperialista, i ha englobat camps, boscos, viles i pobles i, des de ja abans del 1940, s'estén en qualsevol direcció. Durant la Segona Guerra Mundial la capital britànica va patir intensos bombardeigs coneguts com el blitz per part de les forces de l'Alemanya Nazi. Avui en dia, l'àrea administrativa del Gran Londres (Greater London) cobreix 1.579 km² en 32 districtes, amb una població segons el cens del 2001 de 7.172.000 habitants dins del terme municipal (anomenats londinencs) i més de 12 milions de persones vivint dins de l'àrea metropolitana, amb la qual cosa és una de les ciutats europees més poblades juntament amb Moscou, Istanbul i París. L'expansió externa de Londres es va veure notablement alentida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial amb l'adopció de diversos plans d'ordenació urbanística, duts a terme per salvaguardar un anell verd entorn de la ciutat (Green Belt). Des dels anys vuitanta, l'arquitectura de la ciutat ha estat objecte de polèmica: entre els principals opositors del nou estil arquitectònic es troba Carles, l'actual Príncep de Gales i hereu del tron. Després d'haver estat centre de l'Imperi britànic, la ciutat contribueix avui amb el 17% del PNB d'un país que és la quarta economia més gran del món. El dia 6 de juliol de 2005 Londres va ser escollida seu dels Jocs Olimpics del 2012. Només un dia més tard, diverses bombes col·locades a la xarxa de transport públic (metro i autobus) per grups islamistes radicals varen esclatar sembrant el terror a la capital britànica amb un balanç de més de 50 morts i prop de 700 ferits. Dues setmanes després, el dia 21, un altre atac fet per terroristes suïcides va sacsejar la ciutat. Aquests dos incidents terroristes dugueren a la policia i forces de seguretat britàniques, i d'altres països, a incrementar la seguretat estatal. La política de disparar a matar seguida per les forces policials a l'hora d'enfrontar-se amb els pressumptes autors dels atacs provocaren la mort del ciutadà brasiler Jean Charles de Menezes

Museus

- Museu Britànic
- Courtauld Gallery
- National Gallery
- National Portrait Gallery
- Victoria and Albert Museum
- Tate Gallery i Tate Modern
- Madame Tussaud's, museu de cera

Enllaços externs

- [http://www.visitlondon.com/ Pàgina oficial de turisme sobre Londres]
- [http://www.london.gov.uk/ Ajuntament de Londres]
- [http://london.visittown.com London, VisitTown.com] Categoria:Anglaterra Categoria:Capitals d'estats independents als:London fiu-vro:London ja:ロンドン ko:런던 ms:London simple:London th:ลอนดอน zh-min-nan:London

Regne Unit

United Kingdom of Great Britain
and Northern Ireland (anglès)
Teyrnas Unedig Prydain Fawr
a Gogledd Iwerddon (gal·lès)
An Rìoghachd Aonaichte na Breatainn Mhòr
agus Eirinn mu Thuath (gaèlic escocès)
Ríocht Aontaithe na Breataine Móire
agus Thuaisceart Éireann (irlandès)
Unitit Kinrick o Great Breetain
an Northren Ireland (escocès)

escocès	escocès
(En detall)	En detall

Lema nacional lema reial de la monarquia britànica: Dieu et mon droit
(Francès: Déu i el meu dret)

imatge:Localització del Regne Unit.png

Idioma oficial

anglès de facto;
també gaèlic escocès
i gal·lès a Escòcia i
Gal·les respectivament.

Ciutat més gran

Superfície
- Total
- % agua

Posició num. 76
244.101 km²
1,3%

Població
- Total (2003)
- Densitat

Posició núm. 21
60.094.648
246 hab/km² (33è)

Establiment¹

UTC, Estiu: +1 UTC

God Save the Queen (oficiòs)

Domini d'internet

.UK (però en ISO 3166-1 és GB)

Codi telefònic

Prefix telefònic

(1) Format com a Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Nom canviat a Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord en 1927.

El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica. Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.

Divisió administrativa

El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast

Principals àrees metropolitanes

Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents: #Londres, 13.945.000 #Birmingham, 2.575.768 #Manchester, 2.244.931 #Leeds, 1.499.465 #Glasgow, 1.168.270 #Newcastle, 879.996 #Liverpool, 816.216 #Nottingham, 666.358 #Sheffield, 640.720 #Bristol, 551.066 Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea Categoria:Regne Unit Categoria:Unió Europea ja:イギリス ko:영국 ms:United Kingdom simple:United Kingdom th:สหราชอาณาจักร zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok

Estocolm

Estocolm (en suec Stockholm) és la capital del Regne de Suècia i la més gran de les capitals escandinaves. La seva conurbació, a cavall del llac Mälaren i el mar Bàltic, passa del milió d'habitants. La ciutat s'estén per un conjunt d'illes, de les quals la més significativa és la que forma la Gamla Stan, o ciutat vella. L'edifici seu de l'Ajuntament és famós internacionalment, ja que és on es fa lliurament dels prestigiosos Premis Nobel. Com totes les ciutats escandinaves, es troba molt ben comunicada via marítima amb les altres ciutats importants del seu entorn, com Göteborg (via llacs interiors i el Göta Älv), Hèlsinki o Copenhaguen i les ciutats costaneres d'Alemanya, Polònia i les repúbliques bàltiques. repúbliques bàltiques Categoria:Capitals d'estats independents Categoria:Suècia ja:ストックホルム ko:스톡홀름 simple:Stockholm zh-min-nan:Stockholm

Bèlgica

Bèlgica (België en neerlandès, Belgique en francès, Belgien en alemany) és un país d’Europa occidental, membre de la Unió Europea des de la seva fundació. Limita al nord amb els Països Baixos, a l’est amb Alemanya i el Gran Ducat de Luxemburg, al sud amb França i a l’oest amb el Mar del Nord. Els seus habitants s’anomenen belgues i culturalment hi podem distingir els flamencs, (+/- 60% de la població, de llengua neerlandesa habitant principalment a Flandes ), els francòfons (+/- 40% de la població, dels quals un 80% són valons i un 20% brussel·lencs francòfons) i els de parla alemanya (habitant als cantons de l’est, a la frontera amb Alemanya).

Història

Article principal: Història de Bèlgica El territori on s'assenta Bèlgica va ser ocupada pels romans de Juli Cèsar (segle I aC), inclosa dins la província de la Gallia però essent només romanitzada en profunditat al sud (actual Valònia de llengua llatina). Fou separada de la Gàl·lia per August formant part de la província de Gallia Belgica que s’extenia molt més enllà de la Bèlgica actual. Un cop desaparegut l'imperi romà, i les successives grans invasions dels pobles germànics, la regió va esdevenir el centre del primer reialme franc, amb capital a Tournai, fins que el rei Clovis dels Francs l’abandona per París. La cristianització massiva començà el 630 amb el suport de monjos celtes Sota l'impuls de Carlemany, nat a Lieja, la vall del Mosa esdevingué el centre polític i econòmic del l'imperi Carolingi, el més gran imperi post-romà amb capital a Aquisgrà La divisió de l'imperi amb el Tractat de Verdum després de la mort de Carlemany va dividir Europa i també el territori de la futura Bèlgica, quedant dividit entre el regne de Carles I el Calb a l’oest de l'Escalda incloent el comtat de Flandes i el de Lotaríngia , posteriorment unit al Sacre-Imperi Romà. Dins la futura Bèlgica, es desenvolupen múltiples feus quasi independents com els comtats de Flandes, Hainaut, Looz i Namur, els ducats del Brabant i Limburg i el principat de Lieja. Cal remarcar que tots aquestes entitats polítiques englobaven territoris d’ambdós constats de la frontera lingüística, que no ha esdevingut frontera política fins al segle XX. Es comencen a desenvolupar a partir del segle X nombroses ciutats, especialment a Flandes (Bruges, Gant, Ypres, Tournai) i a la vall del Mosa (Huy, Namur, Dinant i Lieja) mentre la urbanització del centre de Bèlgica és més lent amb algunes ciutats brabançones més tardanes (Brussel·les, Lovaina, Malines). La indústria de la llana i el comerç marítim, amb la Lliga Hanseàtica converteixen la regió amb el cor econòmic i comercial d’Europa, ajudada per la navegació fluvial a l’Escalda i entre el Rin i el Mosa. En aquesta època es produeixen nombrosos enfrontament entre les viles flamenques, que els governs de rics burgesos gaudien de força autonomia, i el rei de França, com la Batalla dels Esperons d’Or l’11 de juliol de 1302, considerada com el naixement de la nació flamenca, on les tropes franceses van rebre una severa derrota. Després de la Guerra dels Cent Anys, els comptats i ducat del futur territori belga a excepció del principat de Lieja passen a estar sota dominació borgonyona. És d’aquesta època el naixement del nom de Països Baixos. Els ducs de Borgonya designaren a tots els seus territoris a l’actual Bèlgica i Holanda amb aquest nom amb relació amb les terres altes del comptat de Borgonya. Després de la mort de Carles el Temerari, els territoris passaren en mans dels Habsburg espanyols, els anomenats Països Baixos espanyols, les 17 províncies. Després de una llarga dominació espanyola, la història de Bèlgica, encara no com a entitat independent però com un espai territorial semblant a l’actual, es pot considerar que comença amb la ruptura al 1579 de les 17