:: wikimiki.org ::

John Coltrane

John Coltrane

John William Coltrane (23 de setembre de 1926 – 17 de juliol de 1967) va ser un saxofonista i un compositor americà de jazz. jazz Encara que va ser en actiu ja abans de 1955, els seus millors anys van ser els que van de 1955 a 1967, període en el qual va donar una nova forma al jazz modern i va influir en generacions de músics. La quantitat d’enregistraments de Coltrane és sorprenent. En aquells dotze anys Coltrane va llançar unes cinquanta gravacions com a líder i en va aparéixer a dotzenes més dirigides per altres músics. Va morir d’una malaltia de fetge a l’Hospital Huntington, Long Island (Nova York). Generalment, és tingut com un dels músics de jazz més importants i influents i, a més, com un dels pocs innovadors de veritat del saxo tenor, junt amb Coleman Hawkins, Lester Young o Sonny Rollins que van canviar completament les perspectives de l’instrument. Des d’un punt de vista més ample, Coltrane ha estat considerat un dels més grans músics del segle XX.

Primers anys

Coltrane va nàixer a Hamlet, Carolina del Nord (EUA) i va créixer a High Point, durant una època de segregació racial. Mentre feia seté grau, va haver de patir les morts de tres familiars molt propers. Va perdre la seua tia, el seu avi i el seu pare. Va ser durant aquella època que Coltrane va començar a tocar i a practicar obsessivament. Es va traslladar a Filadèlfia, Pensilvània el juny de 1943. Els seus primers anys va ser influït per l’educació tradicional del Sud dels Estats Units. És potser arran d’aquesta influència la importància de la religió que va afectar els últims anys de la seua carrera músical. Va començar tocant el clarinet, però aviat es va interessar pel jazz i es va passar al saxo alt. Va ser enrolat a la Marina el 1945 i va tornar a la vida civil el 1946. Va treballar en uns quants treballs els darrers anys quaranta fins que es va unir a la Big Band de Dizzy Gillespie el 1949 com saxo alt. Hi va restar fins que la banda es va trencar el maig de 1950 i es va passar al saxo tenor amb el grup més reduït de Gillespie fins l’abril de 1951, quan va tornar cap a Filadèlfia per anar a l’institut. A principis de 1952, Coltrane es va unir a la banda d’Earl Bostic. El 1953, després de treballar amb Eddie Vinson, es va unir al grup de [[Johnny Hodges]] —que feia un xicotet descans com a membre de l’[[orquestra de Duke Ellington — i hi va estar fins mitjans 1954.

El primer quintet de Miles Davis

Tot i que n’hi ha enregistraments des de 1946, Coltrane va rebre poc reconeixement fins el 1955. Estava tocant pel seu compte, durant l’estiu de 1955, quan va ser cridat pel trompetista Miles Davis. Davis, l’èxit del qual durant els darrers quaranta havia estat seguit per uns quants anys de baixada, era de nou en actiu i estava a punt de formar un quintet. Coltrane va estar amb la primera edició del grup deDavis des de l’octubre de 1955 fins a l’abril de 1957 (amb una xicoteta absència), un període durant el qual van aparéixer discos influents de Davis i els primers senyals de la creixent habilitat de Coltrane. Aquest primer Quintet clàssic —la millor mostra del qual són dos enregistraments maratonians fets per al segell Prestige el 1956— es va desfer a mitjans abril del 1957 en part per culpa de la problemàtica addicció de Coltrane a l’heroïna. Coltrane aprofitaria molt d’allò que havia aprés amb Davis a l’hora de portar els seus propis grups: permetent als músics fer solos i improvisar amb les seues pròpies sensibilitats i, al mateix temps, evitant el compromís amb el públic i mantenint-se al marge de la premsa. L’estil de Coltrane en aquell moment era loquaç i els crítics deien que la seua manera de tocar era enrabiada i aspra. Harry Frost va dir que els solos de Coltrane eren “ràfegues allargades el doble i notables per la seua manca de direcció”. Durant la darrera part de 1957 Coltrane va treballar amb Thelonious Monk al New York's Five Spot, una actuació llegendària. La seua música durant aquest període mostra una evolució ràpida i tremenda. Això és ben documentat gràcies als seus enregistraments per a Prestige Records, ja siga com a sideman (acompanyant) ja siga com a líder. El gener de 1958, després de deixar l’heroïna i experimentar una epifania espiritual que el portaria a concentrar-se completament en la seua música, es va tornar a unir a Miles, amb qui va romandre fins 1960, normalment tocant en un sextet al costat del saxofonista alt Cannonball Adderley i el baterista Philly Joe Jones. Durant aquest temps va participar en enregistraments de Miles Davis com ara els que van donar lloc a àlbums com Milestones o Kind of Blue. I en va fer els seues propis, també molt influents (en són exemple Blue Train i Giant Steps). L’octubre de 1958 el crític de jazz Ira Gitler va encunyar el terme planxes de so (sheets of sound) per a l’estil únic de Coltrane durant aquest període amb Davis. La seua manera de tocar era comprimida, com si el solo sencer passés en uns pocs segons, amb un temps triple o quàdruple caient en centenars de notes per minut. Cap al final de la seua estada amb Davis, Coltrane va començar a tocar el saxo soprano, un canvi poc convencional, si tenim en compte com era de passat de moda aquest instrument aleshores. El seu interés naix de l’admiració que tenia a Sidney Bechet i al treball del seu contemporani Steve Lacy. El canvi radical en el seu estil de tenor després de deixar el grup de Davis va ser degut parcialment a un problema amb l’embocadura i l’agut dolor a les genives, una altra possible raó per a prendre el soprano, amb el qual Coltrane, normalment, tocava “més ràpid”.

El Quartet de Coltrane

Coltrane va formar un quartet el 1960. Després d’anar canviant de músics (Steve Kuhn, Pete Laroca o Billy Higgins) la formació es va acabar estabilitzant amb el pianista McCoy Tyner, el baixista Steve Davis i el baterista Elvin Jones. Cap a principis de 1961, Davis va ser reemplaçat per Reggie Workman. Per la mateixa època, Eric Dolphy es va unir al grup. El quintet va gravar un famós concert el novembre de 1961 al Village Vanguard prova de la nova direcció musical presa. Era la música més experimental que mai no havia tocat fins aleshores. Una música influïda per les ragas de l’Índia, el nous desenvolupaments del jazz modal i l’expansiu free-jazz. Durant aquest període, molts crítics veien Coltrane com un intèrpret interessant i virtuós però una mica estèril. Va ser escridassat pel públic durant el final de la gira amb Davis. El 1961 la revista Down Beat el va acusar, junt amb Eric Dolphy, de fer “Anti-Jazz” en un article que va deixar desconcertats i molestos els músics. Coltrane va reconéixer que molts dels seus solos del principi eren basats sobretot en idees tècniques. A més, la manera de tocar de Dolphy, angulosa i irregular, el van fer guanyar una reputació com a capdavanter de la “New Thing”, moviment liderat per Ornette Coleman, que era també denigrat per alguns músics de jazz. El 1962 Jimmy Garrison va substituir Workman i a principis d’any va marxar Eric Dolphy. L’anomenat “Quartet Clàssic” amb Tyner, Garrison i Jones va fer un treball de recerca espiritual. Coltrane ràpidament va desenvolupar un estil de tenor abrupte, de vegades espontàniament agressiu que tenia tota la densitat de Giant Steps, però res de les seues estructures formals. Va ser aquest grup el que va fer el conegut A Love Supreme el 1964. Després d’acabar el seu contracte amb la discogràfica Atlantic Records, el maig de 1961 amb l’àlbum Ole, Coltrane s’unia a la debutant Impulse!. Les crítiques al quintet amb Dolphy potser van influir en Coltrane. Comparades amb del radicalisme del Coltrane de 1961 i les gravacions al Village Vanguard, els discos en estudi de 1962 i 1963 eren molt més conservadors i accessibles. Va fer un àlbum de balades. I va participar en col·laboracions amb Duke Ellington i Johnny Hartman. Ballads és un magnífic exemple de la versatitilitat de Coltrane i de la seua capacitat d’abordar diverses formes de jazz i alhora mantenir la capacitat de veure les antics standards d’una altra manera. Un exemple, n'és It's Easy to Remember. No obstant això, en concert el quartet va continuar amb els seus plantejaments exploradors i desafiadors.

Free jazz

Durant els primers anys de la dècada de 1960 Coltrane va ser influït pels plantejaments modals de Miles Davis, el Free Jazz d’Ornette Coleman i la música de Ravi Shankar. Moltes d’aquestes influències ja poden escoltar-se a My Favorite Things, una versió de gairebé 14 minuts del clàssic de Rogers i Hammerstein i que el 1960 va ser tot un èxit sorpresa. Coltrane va continuar tocant aquest tema tot al llarg de la resta de la seua carrera, amb versions cada vegada més abstractes i amb només una semblança a la cançó original cada vegada més dèbil. L’èxit de Coltrane va ser fenomenal per al món del jazz de l’època. L’enregistrament d’A Love Supreme el desembre de 1964 va ser un moment decisiu en la carrera de Coltrane. Era molt més espiriual que no les gravacions en estudi dels darrers tres anys. De fet, mostrava per primera vegada l’espiritualitat que caracteritzaria la seua manera de tocar des de 1965 a 1967. La seua concepció —una suite en quatre parts sense interrupcions— influiria molt en les futures composicions de Coltrane. Hi apareixia també l’atonalisme de les darreres gravacions free (com ara Ascension). Malgrat el seu contingut musicalment desafiador, però, l’àlbum va ser tot un èxit comercial si tenim en compte les vendes de jazz de l’època. N’hi ha un conegut enregistrament en directe fet després (a Juan-Les-Pins, el juliol de 1965) que ofereix un contrast interessant amb l’original i alhora mostra com la música de Coltrane s’havia anat fent més arriscada. El darrer període musical de Coltrane es caracteritza per un interés creixent pel free jazz que encetaven músics com ara Cecil Taylor o Albert Ayler, que el va influir en l’estil del seu darrer període. De fet, Coltrane va protegir molts joves músics de free jazz (Archie Shepp, posem per cas) i, baix la seua guia, Impulse! va esdevenir la companyia capdavantera del free jazz. Després d’enregistrar A Love Supreme, la influència d’Ayler es va fer més important. Un seguit d’enregistraments de la primera meitat de 1965 amb el Quartet Clàssic mostra un Coltrane cada vegada més abstracte i dissonant. En l’estudi, es va concentrar més en el saxo tenor que no en el soprano. A més, la resta de membres del quartet responien a la manera de tocar del líder, fent-ho ells, al seu torn, amb una cada vegada més gran llibertat. Aquesta evolució pot ser vista resseguint els enregistraments de l’època: The John Coltrane Quartet Plays, Dear Old Stockholm (tots dos de maig de 1965), Living Space, Transition (juny de 1965), New Thing at Newport (juliol de 1965), Sun Ship (agost de 1965) i First Meditations (setembre). Una vegada Coltrane va anar tan lluny com va poder amb el Quartet, va començar a augmentar-lo amb altres músics. Ja el juny de 1965 havia enregistrat Ascension —una llarga peça de 40 minuts que a més dels arriscats solos, incloïa seccions d’improvisació col·lectiva— amb una dotzena de músics, entre els quals hi havia Shepp, Pharoah Sanders, Freddie Hubbard, Marion Brown i John Tchicai. Tot i que va tornar a gravar amb el Quartet durant uns mesos, Coltrane va acabar invitant Pharoah Sanders a afegir-se a la banda el setembre de 1965. D’alguna manera, Sanders era un dels saxofonistes més agressius de l’època. Coltrane, que acostumava sovint a rebufar com a punt d’exclamació emocional, es va sentir atret pels solos de Sanders, sovint autèntiques orgies de revelacions i xiscles basades en aquestes rebufades. Una influència també important en aquest darrer període va ser John Gilmore, saxofonista de Sun Ra. Sembla que, després d’escoltar una actuació seua, Coltrane va dir: “El té. Gilmore té el concepte”. Coltrane en va prendre lliçons d’una manera informal i el seu "Chasin' the 'Trane" (1961) n’és fortament inspirat. Cap a la tardor de 1965, Coltrane havia anat augmentant el seu grup amb Sanders i altres músics de free jazz. Rashied Ali s’hi va afegir com segon baterista. Afirmant que era incapaç d’escoltar-se per damunt de dos bateristes, Tyner va abandonar el grup poc després d’enregistrar Meditations. Jones se’n va anar a principis de 1966, descontent d’haver de compartir les funcions de bateria amb Ali. És possible que tots dos estiguessen en desacord amb la nova direcció musical. Va ser també el 1965 que Coltrane va començar a consumir LSD, la qual cosa explicaria la transcendència sublim i “còsmica” d’aquest darrer període i també la impossibilitat de comprendre’l de molts oients. Després que Jones i Tyner se’n van anar, Coltrane va muntar un quintet amb Pharoah Sanders al saxo tenor, Alice Coltrane, la seua nova dona, al piano, Jimmy Garrison al contrabaix i Rashied Ali a la bateria. Nat Hentoff va descriure Coltrane i Sanders com parlant llengües, una interpretació interessant que tenia a veure amb l’educació de Coltrane al Sud dels Estats Units. Els xiscles, sobretot, poden ser comparats a les cadències dels predicadors negres als púlpits. Malgrat el radicalisme de la secció de vent, la rítmica amb Ali i Alice Coltrane tenia un aspecte molt diferent, més relaxat que quan hi tocaven Jones i Tyner. Aquest grup pot ser escoltat a molts enregistraments des de 1966. L’any 1967, Coltrane va anar a l’estudi moltes vegades. Malgrat l’enregistrament amb duo amb Sanders (tots dos a la flauta) de To be, molts àlbums d’aquella època són amb el Quartet, sense Sanders (Expression i Stellar Regions) o només amb Ali. Els darrers exemples d’aquests duos apareixen a l’àlbum Interstellar Space i són considerants el millor del que Coltrane va enregistrar cap a la fi de la seua carrera. A hores d’ara, la major part d’oients de casual jazz (i alguns dels que es descriuen com a músics tradicionalistes, Wynton Marsalis, posem per cas) consideren aquest darrer període de Coltrane inescoltable. Tanmateix, molts enregistraments —entre els quals Ascencion, Meditations o el pòstum Interstellar Space— són generalment considerats obres mestres. Moltes de les innovacions de Coltrane han estat incorporades pel moviment de jazz fussió, disminuint, això sí, la càrrega d’enfervoriment espiritual i la seriositat. I molts guitarristes de rock com Jimi Hendrix prendrien, junt amb el Blues, el treball de Coltrane com a inspiració. Coltrane va morir de càncer de fetge a l’Hospital Huntington, Long Island (Nova York)) el 17 de juliol de 1967, a d’edat de 40 anys. Potser el consum abusiu d’alcohol i heroïna en van ser la causa. El Ayler]] va declarar en una entrevista que Coltrane estava consultant un sanador meditatiu hindú i substituint així la medicina occidental. El tractament convencional podria haver estat inefectiu. La gran influència de Coltrane en el [[jazz (ja siga en el mainstream on l’avant-garde) va començar durant la seua vida i va continuar creixent després de la seua mort. Ell és una de les influències dominants en les saxofonistes de jazz de després dels anys seixanta. Coltrane va ser també un pioner a l’hora de tocar només acompanyat d’un baterista (primer amb Elvin Jones i després amb Rashied Ali). El seu fill, Ravi Coltrane, ha continuat les passes del seu pare i és saxofonista. La seua vídua, Alice Coltrane, fa poc que va tornar a la música després d’estar-se apartada durant dècades.

Discos més importants

Com a líder:
- Blue Train (1957)
- Giant Steps (1959)
- My Favorite Things (1960)
- Coltrane Plays the Blues (1960)
- Olé Coltrane (1961)
- Live! at the Village Vanguard (1961)
- Africa/Brass (1961)
- Live at Birdland]] (1962)
- Ballads (1962)
- Impressions (1963)
- Live at Birdland (1963)
- Newport '63 (1963), (pòstum)
- Crescent (1964)
- A Love Supreme (1964)
- Transition (1965)
- Ascension (1965)
- Om (1965)
- Meditations (1965)
- Live! at the Village Vanguard Again (1966)
- Stellar Regions (1967, pòstum)
- Interstellar Space (1967, pòstum) Sota Miles Davis:
- Round About Midnight (1955)
- Workin (1956)
- Steamin (1956)
- Relaxin (1956)
- Cookin (1956)
- Milestones (1958)
- Kind of Blue (1959)

Enllaços

- [http://www.johncoltrane.com El lloc oficial]
- [http://www.jazzdisco.org/trane/ La discografia de Coltrane a jazzdisco.org] Coltrane, John Coltrane, John Coltrane, John ja:ジョン・コルトレーン

23 de setembre

El 23 de setembre és el dos-cents seixanta-sisè dia de l'any del calendari gregorià i el dos-cents seixanta-setè en els anys de traspàs. Queden 99 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1893 Neix Carles Riba i Bracons, escriptor i poeta català.
- 1938 - Les Brigades internacionals, després d'haver participat en diverses batalles de la Guerra civil espanyola com la defensa de Madrid, la de Brunete, de Terol, de l'Ebre... es retiran a conseqüència de la intervenció extrangera del Comitè de No intervenció :MÓN

1926

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS PAÏSOS CATALANS Barcelona - Inauguració del Ferrocarril Metropolità Transversal de Barcelona, construït per Ferrocarrils de la Mancomunitat de Catalunya, sota la direcció d'Esteban Terradas i Illa. :MÓN
- 11 de setembre - Roma (Itàlia): fan un atemptat contra Mussolini en què resulten ferits vuit vianants.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 13 d'agost - Mayarí (Holguín, Cuba): Fidel Castro, polític cubà, president del país (segons altres fonts el 1927).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 25 de febrer - Palma: Joan Alcover i Maspons, escriptor i polític mallorquí (n. 1854).
- 10 de juny - Barcelona: Antoni Gaudí, arquitecte català, atropellat per un tramvia (n. 1852). :MÓN
- 5 de març - Tolosa de Llenguadoc (el Llenguadoc, Occitània): Clément Ader, enginyer occità (n. 1841).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1926年 ko:1926년 ms:1926 simple:1926 th:พ.ศ. 2469

1967

Esdeveniments:

Països Catalans

Món

- 11 de setembre - la Lluna: la sonda Surveyor V envia des de la superfície del satèl·lit els resultats de les anàlisis químiques realitzades en el sòl de l'astre.
- 30 de novembre - el Iemen s'independitza de l'Imperi Britànic.

Naixements:

Països Catalans

Món

- 20 de febrer - Hoquaim (estat de Washington, EUA): Kurt Donald Cobain, conegut com Kurt Cobain, cantant de Nirvana (m. 1994).

Necrològiques:

Països Catalans

Món

- 5 de març - Montreal (el Quebec): Georges Vanier, polític quevequès, governador general del Canadà (n. 1888).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1967年 ko:1967년 ms:1967 simple:1967 th:พ.ศ. 2510

Compositor

Llistat_de_compositors

Jazz

El Jazz és un gènere musical, originari de New Orleans (Louisiana, Estats Units d'Amèrica), on es mescla una rítmica pròpia dels negres nord-americans (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels "Minstrels") amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets). Quan aquests conjunts s'estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s'hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l'Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s'anà evolucionant fins arribar, als anys 80 i 90 del segle XX, a una fusió d'estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d'operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts. Amb l'estil anomenat "Chicago" - o hot jazz - s'enriquiren les improvisacions i s'incorporaren nous instruments com el saxofó (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s'anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxofons barítons i soprano, la flauta, l'orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir dels anys 30 s'incorporaren al jazz. Un altre tret distintiu d'aquest gènere són les jam sessions, trobades de músics al final dels concerts, en que tots els instrumentistes improvisen a partir d'una melodia. Entre finals dels anys 20 i fins 1945 triomfà l'estil anomenat swing, interpretat per grans orquestres (big bands) de dotze o catorze instrumentistes. Després de la II Guerra Mundial s'inicià l'esclat del be bop que revolucionà les formes d'improvisar, apropant-les quasi a l'avantguardisme, i també el tipus de sonoritat. El bop és la base del que es coneix, habitualment, com a modern jazz, en oposició al mainstream, més clàssic, que ha seguit interpretant-se sense interrupció. Entre els derivats del bop trobem el cool, també l'estil west coast, el hard bop, el third stream i, finalment, el free jazz, en que no es segueix cap patró melòdic ni harmònic, i només importa la tímbrica, l'experimentació amb els instruments i la discontinuïtat rítmica. Des de finals dels 60 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky, que ha fet que sovint s'anomenés a aquesta tendència fussion.

Principals músics

Per ordre cronològic d'estils:
- New Orleans (Dixieland), Chicago (hot jazz): King Oliver, Louis Armstrong, Kid Ory, Sidney Bechet, Jelly Roll Morton, Johnny Dodds, Jimmie Noone Earl Hines, Fats Waller,
- Swing i anys 30: Fletcher Henderson, Coleman Hawkins, Benny Carter, Roy Eldridge, Duke Ellington, Bubber Miley, Johnny Hodges, Lawrence Brown, Ben Webster, Ray Nance, Count Basie, Lester Young, Jo Jones, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Benny Goodman, Gene Krupa, Harry James, Lionel Hampton, Woody Herman, Art Tatum, Glenn Miller, Django Reinhardt, Nat King Cole, Charlie Christian, Erroll Garner.
- Be-bop, cool, jazz dels anys 50: Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Kenny Clarke, Max Roach, J.J. Johnson, Miles Davis, Stan Getz, Gerry Mulligan, Chet Baker, Clifford Brown, Sarah Vaughan, Dexter Gordon, Clark Terry, Paul Gonsalves, Wes Montgomery, Sonny Rollins, John Coltrane, Charles Mingus, Bill Evans, Tete Montoliu, Cannonball Adderley Art Blakey.
- Free jazz, fussion i latin jazz, darreres tendències : Ornette Coleman, Archie Shepp, Sun Ra, Cecil Taylor, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Chick Corea, Wayne Shorter, Jaco Pastorious, Keith Jarret, Ron Carter, Jack deJohnette, Pat Metheny, Lester Bowie, Jan Garbarek, Winton Marsalis, Terence Blanchard, David Murray, John Zorn,Don Byron, Steve Coleman, Joshua Redman, James Carter, Diana Krall, Cassandra Wilson, Jordi Rossy, Poncho Sánchez, Chucho Valdés, Tito Puente... Categoria:Estils musicals Categoria:Jazz ja:ジャズ ko:재즈 simple:Jazz

1955

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 d'octubre - Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és declarat Parc Nacional. :MÓN
- 25 de març - l'Índia: el parlament de declara il·legals les discriminacions de què en són víctimes els pàries.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 27 de març - Sant Jaume de Galícia (Galícia): Mariano Rajoy, polític espanyol.
- 28 d'octubre - Seattle (Washington, EUA): William H. Gates, conegut com Bill Gates, empresari informàtic.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de març - Saratov (Rússia): Antanas Merkys, polític lituà, president del país, després de ser deportat per la Unió Soviètica (n. 1887).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1955年 ko:1955년 ms:1955 simple:1955 th:พ.ศ. 2498

1967

Esdeveniments:

Països Catalans

Món

Naixements:

Països Catalans

Món

- 20 de febrer - Hoquaim (estat de Washington, EUA): Kurt Donald Cobain, conegut com Kurt Cobain, cantant de Nirvana (m. 1994).

Necrològiques:

Països Catalans

Món

- 5 de març - Montreal (el Quebec): Georges Vanier, polític quevequès, governador general del Canadà (n. 1888).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1967年 ko:1967년 ms:1967 simple:1967 th:พ.ศ. 2510

Jazz

Principals músics

Jazz

Principals músics

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització economica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia

- Física: Teoria de la relativitat, Mecànica quàntica.
- Biologia: Descobriment de l'ADN.
- Astronautica: Exploracio de l'espai, l'home a la lluna.
- Tecnologia: Televisió, Telèfon, Informàtica i Internet, automoció, etc.
- Medicina: descobriment de la penicil.lina

Guerres i Política

- Revolució d'Octubre i creació de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques (1917). Altres revolucions comunistes a la Xina (XXX) i a Cuba (XXX).
- Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)
- Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Dictadura de Franco (1939-1975)
- Segona Guerra Mundial (1939 - 1945)
- Descolonització d'Àfrica
- Conflicte Àrab-Israelià
- Guerra del Vietnam XXXX-XXXX
- Transició democràtica a Espanya a partir del 1975. Aprovació de la Constitució Espanyola (1977), i els Estatuts d'Autonomia (Catalunya (1980),País Valencià (XXXX),Balears (XXX) )
- Unió Europea
- Caiguda de la U.R.S.S. i règims afins a l'Europa de l'Est, reunificació d'Alemanya
- Guerra del Golf, 1991

Desastres

- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.

Cultura

- Cultura de masses: premsa, cinema, còmic, televisió, música, internet...
- Normalitzacio de la llengua catalana (Pompeu Fabra i Poch)

Persones rellevants

Cientifics

- Albert Einstein
- Werner Heisenberg
- Schrödinger

Politics i Liders Mundials

- Francesc Macià i Llussà, Lluís Companys i Jover, Jordi Pujol i Soley
- Francisco Franco, Adolfo Suarez, Joan Carles I d'Espanya
- Lenin, Stalin, Gorbatxev
- Fidel Castro
- Winston Churchill
- Franlin D Roosevelt, John Fitgzerald Kennedy
- Benito Mussolini
- Adolf Hitler
- Mao Tse Tung

Artistes

- Joan Miró i Serrà, Picasso, Salvador Dalí i Domènech (pintura)
- Gabriel Garcia Marquez, (literatura)
- The Beatles, Rolling Stones, Bob Dylan (música)
- Charlie Chaplin, Orson Welles (cinema)

Esportistes

- Pele, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona (futbol)
- Eddy Merckx, Miguel Indurain (ciclisme)
- Michael Jordan (bàsquet)
- Bob Beamon, Carl Lewis, Sergei Bubka (Atletisme) Segle anterior - Segle posterior Categoria:Segle XX ja:20世紀 ko:20세기 simple:20th century

Filadèlfia

1955

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 5 de març - Saratov (Rússia): Antanas Merkys, polític lituà, president del país, després de ser deportat per la Unió Soviètica (n. 1887).

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1955年 ko:1955년 ms:1955 simple:1955 th:พ.ศ. 2498

Miles Davis

Miles Dewey Davis III (26 de maig de 1926 - 28 de setembre de 1991) va ser un dels músics més influents i innovadors del segle XX. Trompetista, compsitor i líder de banda, Davis va ser a primera línia de gairebé totes les evolucions que va fer el jazz després de la II Guerra Mundial. Va tocar en algunes de les importants primeres gravacions de bebop i en va fer les primeres de cool. Va ser parcialment responsable de l'evolució del jazz modal i el jazz-fusió va sorgir del treball que va fer amb altres músics als darrers 60 i primers 70. El Free-jazz va ser l'únic estil de després de la II Guerra Mundial en què no va influir de manera significativa. Tot i que alguns dels músics de les seues bandes van seguir aquest estil. Les seues gravacions, junt amb les actuacions en directe de les seues molt influents bandes, van ser vitals en l'acceptació del jazz com a música amb un valor artístic perdurable. Popularitzador alhora que innovador, Davis va esdevenir famós gràcies al seu estil lànguid i melòdic i, al mateix temps, per la seua personalitat conflictiva. En tant que músic cada vegada millor pagat i vestit a la moda, Davis també va ser un símbol del potencial comercial del jazz. Davis va ser el darrer de una tradició de trompetistes de jazz que comença amb Buddy Bolden i segueix amb Joe "King" Oliver, Louis Armstrong, Roy Eldridge i Dizzy Gillespie. Ha estat comparat amb Duke Ellington en tant que músic innovador. Tots dos van ser hàbils intèrprets dels seus instruments sense ser considerats virtuosos. Mentre que el principal valor d'Ellington era com a compositor i com a líder d'una gran banda, Davis tenia el do d'ajuntar músics amb talent en grups petits i permetre'ls-hi un espai per a evolucionar. Així, moltes de les figures més importants del jazz de després de la II Guerra Mundial van tocar en un dels grups de Davis en algun moment de les seues carreres.

Biografia

Els primers anys (fins 1944)

Miles Davis va nàixer en un família afroamericana relativament benestant que vivia a Alton, Illinois. El seu pare, Miles Henry Davis, era dentista. I el 1927 es van traslladar a un barri de població blanca a East St. Louis. Tenien, a més, un ranxo considerable, per la qual cosa ja de xiquet Davis va aprendre a muntar a cavall. La seua mare, Cleota, volia que Miles aprengués a tocar el violí. Tot i que ella era una pianista de blues competent, li ho va amagar al seu fill perquè trobava que la música negra no era prou elegant. Quan Miles tenia nou anys, un amic del seu pare li va donar la seua primera trompeta, però no va començar a aprendre a tocar-la seriosament fins que no va tenir tretze anys, quan el seu pare li'n va donar una de nova i li va contractar classes amb el trompetista local Elwoo Buchanan. Al contrari del que era moda aleshores, Buchanan insistia en la importància de tocar sense vibrato, cosa que Davis tindria en compte al llarg de la seua carrera. Clark Terry, a més d'amic de Davis, va ser una altra de les influències d'aquell període. Als setze anys, Miles es va fer membre la unió de músics i treballava professionalment quan no era a l'Institut. Al désset, va passar un any tocant amb els "Blue Devils" la banda de Eddie Randle. Va ser en aquella època que Sonny Stitt va mirar de convéncer-lo d'unir-se a la banda de Tonny Bradshaw que passava llavors per la ciutat. Cleota, però, va insistir que acabés el darrer any d'institut. El 1944, la Billy Eckstine Band va visitar East St. Louis. Dizzy Gillespie i Charlie Parker n'eren membres i Davis va ser agafat com a tercer trompetista per un parell de setmanes a causa de la malaltia de Buddy Anderson. Quan la banda d'Eckstine se'n va anar a completar la gira, va deixar enrere Davis. Els pares del trompetista encara estaven interessats que continués els seus estudis.

El bebop i el naixement del cool (de 1944 a 1955)

El 1944 Davis es va traslladar a la ciutat de Nova York, aparentment per a aprofitar una beca a la Julliard School of Music. En realitat, però, va negligir els estudis i de seguida es va posar a localitzar Charlie Parker. Les seues primeres gravacions van ser fetes el 1945 i aviat va ser membre del quitent de Parker i apareix a molts dels enregistraments iniciadors del bebop per als segells Savoy i Dial. L'estil de Davis a la trompeta ja era distingible llavors, però, com a solista, encara li mancaven la confiança i el virtuosismes dels seus mentors i es va fer conegut per tocar notes ofegades (una característica de Davis) i per entrebancar-se durant els seus solos. Cap al 1948 ja havia acomplert el seu aprenentatge com a sideman, tant en l'escenari com a l'estudi, i començava una carrera d'enregistraments pel seu compte. Davis va començar a treballar amb un nonet i una formació instrumentació aleshores poc usual que incloïa una corn d'harmonia i una tuba. El nonet presentava uns joves Gerry Mulligan i Lee Konitz. Després d'algunes actuacions al New York's Royal, Davis va signar amb capitol Records. El nonet va traure uns quants singles el 1949 i el 1950, amb arranjaments de Gil Evans, Gerry Mulligan i John Lewis. Amb això va començar la col·laboració amb Evans, amb qui col·laboraria en moltes de les seues obres més importants durant més de vint anys. Amb el material d'aquesta època Miles taruria el seu primer LP: Birth of the cool. Tocant als club de jazz de Nova York, Davis va sovintejar el contacte amb drogadictes i traficants i, cap al 1950, com molts dels seus contemporanis, ja havia desenvolupat una addicció greu a l'heroïna. Durant la primera part de la dècada dels cinquanta, tot i que va fer moltes actuacions i i va enregistrar moltes sessions, la major part són poc inspirades i semblava que el seu talent anava desapareixent. Ningú no n'era més conscient que el mateix Davis i el 1954 va tornar a East St. Louis i, amb l'ajut i l'encoratjament del seu pare, va aconseguir de deixar les drogues, apartant-se ell mateix de la societat fins que no en va estar completament lliure. Entre 1950 i 1955, Davis va gravar com a líder, principalment, per a Prestige i Blue Note amb petits grups de composició variada. D'aquesta època, cal destacar Dig (Prestige, 1951) perquè es pot considerar el naixement del Hard-bop. I entre els músics amb qui va tocar, Sonny Rollins, John Lewis, Kenny Clarke, Jackie McLean, Art Blakey, Horace Silver, Thelonious Monk, J. J. Johnson, Percy Heath, Milt Jackson i Charles Mingus. I ja el 1953 havia escoltat a Chicago el pianista Ahmad Jamal que va influir en la manera de tocar de Davis. Després de véncer l'addició a l'heroïna, el 1954, Davis va fer per a Prestige un seguit d'enregistraments d'importància: Bag's Groove, Miles and the Modern Jazz Giants i Walkin. Va ser en aquella època que va començar a fer servir una sordina Harmon per a fer més fosc i suau el timbre de la seua trompeta. Va ser aquesta sonoritat i aquest tó que van ser associats per sempre més a la carrera de Davis. Tanmateix, la seua fama entre el públic no va esclatar fins el juliol de 1955, quan va tocar un solo llegendari sobre el "'Round Midnight" de Monk al Festival de Jazz de Newport. Va ser aquesta actuació que va portar Davis a la primera línia del jazz de l'època i que el va permetre, a més, signar amb la Columbia induït per George Avakian i formar el seu primer quintet.
El primer quintet i sextet (de 1955 a 1958)
El 1955 Davis va formar la primera encarnació del seu famós Miles Davis Quintet. Aquesta primera banda la formaven John Coltrane al saxo tenor, Red Garland al piano, Paul Chambers al baix i Philly Joe Jones a la bateria. Músicalment la banda continuava per on Miles davis ho havia deixat cap a la fi dels anys 40. Evitant la complexitat rítmica i harmònica del llavors regnant bebop, Davis podia disposar d'un espai per a tocar molt i legato unes frases melòdiques amb les quals va començar a explorar la música modal. En aquella època, Davis era un gran admirador de Ahmad Jamal, de qui es port rastrejar la influència a la música del quintet. El primer enregistrament del grup, el van fer per a la Columbia Records el 1955, Round About Midnight. Davis encara era sota contracte de Prestige, però va arribar-hi a un acord, gràcies al qual podia fer gravacions per al seu nou segells. Les darreres per a Prestige són el producte de dos dies de gravació de 1956: Relaxin' with the Miles Davis Quintet, Steamin' with the Miles Davis Quintet, Workin' with the Miles Davis Quintet i Cookin' with the Miles Davis Quintet. Tot i que avui és tingut com un dels millors grups de jazz de la història, la tria de músics que va fer Davis va rebre algunes crítiques a l'època. El quintet, a més, mai no va ser del tot estable; molts d'ells consumïen heroïna, i a principis del 1957 es va desfer. El 1958, va reaparéixer convertit en sextet, amb l'afegit de Julian "Cannonball" Adderley al saxo alt i van gravar Milestones. Musicalment, abasta tant el passat, com el futur del jazz. Davis hi va demostrar que podia tocar tant blues com bebop (hàbilment assitit per Coltrane). La peça central és la que dóna títol a l'àlbum, una composició de Davis centrada en els modes dòrics i eòlics i presenta la improvisació lliure en estil modal que Davis havia fet seua. En un altre dels temes, Billy Boy, només hi trobem la secció rítmica, sense els vents —cosa que és molt poc usual.

Gravacions amb Gil Evans (de 1957 a 1963)

Entre finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, Davis va gravar una sèrie d'àlbums amb Gil Evans on tocava, a més de la trompeta, el flugelhorn. El primer, Miles Ahead (1957), mostrava la seua manera de tocar amb una big band i una secció de vents bellament arranjada per Gil Evans. Les melodies incloïen "The Duke" de Dave Brubeck, a més de "Les xiques de Cadis" de Léo Delibes, la primera peça de música clàssica europea que davis va enregistrar. Al Porgy and Bess (1958), de Davis i Evans, una adaptació del de George Gershiwn, l'estructura de les cançons de Gershwin oferia una ample espai per a la improvisavió de Davis, qui demostrava així el seu domini de les variacions i expansions sobre els temes originals, així com les seues originals idees melòediques. Sketches of Spain (1959-1960) oferia tant melodies del compositors espanyols contemporanis Manuel de Falla o Joaquín Rodrigo, com composicions originals del propi Evans sobre temes espanyols. El disc Miles Davis at Carnegie Hall (1961) inclou el Concert d'Aranjuez de Rodrigo al costat d'altres melodies enregistrades en concert amb una orquestra sota la direcció d'Evans. De les sessions de 1962 i 1963, n'és fruit l'àlbum Quiet Nights, una breu col·lecció de melodies de bossa nova que va eixir en contra dels desitjos tant de Davis com d'Evans. La col·laboració dels dos músics es va acabar amb una sessió fracassada el 1968.

Kind of Blue (de 1959 a 1964)

Després d'enregistrar Milestones Garland i Jones van ser substituïts per Bill Evans i Jimmy Cobb. Probablement, va contractar Evans pel seu enfocament harmònicament sofisticat. L'estada d'Evans al grup, però, va ser, per un seguit de raons, breu. I a finals de 1958 va ser remplaçat per Wynton Kelly. Al març i abril de 1959 va tornar a l'estudi de gravació amb el seu sextet i amb Bill Evans per a gravar la que ha estat considerada per tothom la seua obra mestra, Kind of Blue. Al disc planeja l'estil de piano d'Evans (present a tots els temes tret d'un). És influït, a més, pels conceptes que Evans havia aprés mentre treballava amb George Russell durant les primeres gravacions de jazz modal i que va transmetre al sextet. Kelly només toca a Freddie Freeloader (el segon tema al disc, però el primer cronològicament a ser gravat) i ni tan sols va ser present a la sessió d'abril. So What i All Blues ja havien estat tocades pel sextet en concerts anteriors a les sessions d'enregistrament, però per a les altres tres composicions Davis i Evans van apreparar estructures harmòniques poc dibuixades que els músics que havien de gravar-les només coneixien el mateix dia de la gravació. Es tractava d'aconseguir enfocaments improvisatoris fescos i espontanis. El resultat? L'àlbum és el més apreciat (segons la RIAA) i el més venut de tota la història del jazz i, a més, ha tingut una influència molt gran en els altres músics. Aquell mateix any, mentre descansava fora del conegut Birdland (un night club de la ciutat de Nova York), Davis va ser colpejat i arrestat per la policia. Davis, pensant que les motivacions havien estat raciestes, va intentar portar lagressió als tribunals, però va acabar desistint-hi. Ben diferent era, però, el tracctament que Miles Davis rebia durants les seues periòdiques gires europees, durant les qual era agombolat per la societat. Coltrane, qui havia esperat amb ànsia la possibilitat de formar el seu propi grup, es va deixar convéncer per Davis per a tocar amb el grup d'aquest darrer durant una última gira en la primavera de 1960. Després —malgrat una tornada esporàdica com la d'alguns temes de Someday My Prince Will Come— se n'aniria a formar el seu quartet clàssic. Davis va provar uns quants saxofonistes per a substituïr-lo. Entre ells, Sonny Stitt i Hank Mobley. El quintet amb Mobley va fer enregistraments en estudi i també en directe, com ara els concerts al Carnegie Hall i al Blackhawk supper club (San Francisco). A Sonny Stitt, en canvi, el trobem al disc Live in Stockholm. El 1963 la que havia estat la secció rítmica de Davis durant molt de temps (Kelly, Chambers i Jimmy Cobb) se'n va anar. Miles es va afanyar a formar un nou grup que incloïa el saxo tenor George Coleman i el baixista Ron Carter. Ells tres,junt a uns altres músics, van enregistrar la meitat d'un àlbum durant la primavera de 1963. Setmanes després, però, s'hi incorporaven el bateria Tony Williams i el pianista Herbie Hancock que junt amb els dos esmentats abans i el mateix Davis van enregistrar la resta de l'àlbum Seven Steps to Heaven. La nova i jove secció rítmica de seguida es va conjuntar entre ells i amb la secció de vent. Aquesta ràpida evolució del grup es veu a l'àlbum esmentat abans, així com als discos In Europe (juliol de 1963), My Funny Valentine i Four and More (tots dos de febrer de 1964). El grup tocava bàsicament el mateix repertori de bebop i estàndars que havia tocar Davis amb les seues primeres bandes. El tocaven, però, amb una creixent llibertat tant rítmica com estructura i (en el cas del material per damunt del tempo) amb una velocitat suïcida. Coleman se'n va anar la primavera de 1964 i, seguint el suggeriment de Tony Williams, va ser substituït per Sam Rivers un saxofonista d'avantguarda. Per a Davis, però, que menyspreava l'avantguarda, Rivers no era una bona tria i no va durar gaire al grup. No obstant la brevedat de la seua estada, va enregistrar un disc en directe al Japó, In Tokyo (juliol de 1964).

El segon quintet (de 1965 a 1968)

Fusió (de 1969 a 1975)

Tornada a les actuacions (de 1981 a 1991)

Discos més importants:

- Birth of the Cool (1949)
- 'Round About Midnight (1956)
- Cookin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Steamin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Relaxin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Workin' with the Miles Davis Quintet (1956)
- Miles Ahead (1957)
- Milestones (1958)
- Ascenseur pour l'échafaud (Lift to the scaffold)- Soundtrack (1958)
- Kind of Blue (1959)
- Seven Steps to Heaven (1963)
- E.S.P. (1965)
- Nefertiti (1967)
- In a Silent way (1969)
- Bitches Brew (1969)
- The Man with the Horn (1981)
- Decoy (1983)
- Aura (1985)
- Tutu (1989) Categoria:Músics de jazz

John Coltrane

Primers anys

El primer quintet de Miles Davis

El Quartet de Coltrane

Free jazz

Discos més importants

Enllaços

23 de setembre

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

Efemèrides astronòmiques:

1926

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1967

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Compositor

Jazz

Principals músics

1955

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1967

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Jazz

Principals músics

Jazz

Principals músics

Segle XX

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia

Guerres i Política

Desastres

Cultura

Persones rellevants

Cientifics

Politics i Liders Mundials

Artistes

Esportistes

Filadèlfia

Pensilvània

Clarinet

Evolució

Ús

1945

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1949

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1952

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1946

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

1955

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques: