:: wikimiki.org ::

Karl Marx

Karl Marx

right Karl Marx (5 de maig de 1818 – 14 de març de 1883) va ser un filòsof, economista i sociòleg europeu. Conegut sobretot per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes. Els seus seguidors van desenvolupar el marxisme basant-se en les seves idees i teories. Es pot dir que la que més influí fou la lluita de classes per tal d'alliberar l'individu de la seva alienació econòmica, política i religiosa.

Biografia

Nascut a Trèveris (Prússia) en una família jueva acomodada. Abandona els estudis de dret que havia començat a Bonn i a Berlín on cursa estudis de filosofia, especialment la del món clàssic i es doctora amb una tesi sobre la filosofia de la natura d'Epicur. El seu pare mor el 1838. Comença la seva "vida pública" amb una crítica les tesis sobre l'alienació religiosa de Feuerbach. El 1843 viatja a París on funda la revista Els annals Francoalemanys. El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, passa a formar part de la denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians on coneix el seu company Friedrich Engels amb qui estableix una bona amistat i una estreta col·laboració intel·lectual i política. L'any 1845 és expulsat de París i se'n va a viure a Bèlgica. Bèlgica] L'any 1848 publica el Manifest Comunista, escrit revolucionari que encoratja la revolució del mateix any. A partir d'aquest moment, Karl Marx i Friedric Engels s'exilien a Londres on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en 3 volums on analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres la AIT (Associació Internacional de Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsador. AIT] Fins al final de la seva vida segueix amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer.

El marxisme sociològic (bàsic)

La sociologia de Marx es fonamenta sobre dos pilars bàsics: en primer terme, en torn al materialisme històric; i, en segon lloc, entorn a l'alienació dels éssers humans.

El materialisme històric

El materialisme històric es basa en el materialisme dialèctic que consisteix en la coexistència conflictiva de contradiccions en tant que interdependents. Aquest conflicte és el que provoca els canvis en la naturalesa. De igual manera, el materialisme històric es basa en la dialèctica de les forces de producció i les relacions socials de producció. Les primeres són les eines i la tècnica emprada a la hora de produir; les segones les conseqüències socials de la forma de producció. El conflicte es produeix en el moment en que les primeres es desenvolupen. Amb aquesta dinàmica s'han succeït quatre models de producció (Comunisme primitiu, Mode de producció antic, Feudalisme i Capitalisme). Marx analitza aquest darrer. En aquest el conflicte es dóna entre la classe burgesa, o la posseïdora de les forces de producció; i els proletaris. La dinàmica provocarà que el Capitalisme caigui per les seves contradiccions. Tot i això Marx elabora la teoria de la revolució; on detalladament indica els passos a seguir: consciència de classe, revolució, dictadura del proletariat i comunisme.

L'alienació humana

L'alienació és aquella situació en la qual l'individu queda supeditat a qualsevol altre individu o institució. Marx diferencia entre diferents tipus d'alienació: la de tipus econòmic (provocada pel fet que el treballador no és l'amo del producte que fabrica, i per tant del seu treball); la política (l'estat aliena l'individu en tant que exerceix un poder coactiu sobre ell); i, la religiosa (la religió actua com a "opi del poble" i com a ideologia en tant que no mostra la realitat social i supedita l'individu a la felicitat extraterrenal i a Déu). Altres aportacions de Marx a la sociologia són la teoria del Valor i la Teoria de la ideologia. La primera es fonamenta en el fet que el burgés expropia amb el treballador part del seu treball; justament, el necessari per a augmentar els seus beneficis (la plusvàlua). La Ideologia és definida per Marx com aquella distorsió de la realitat que pretén reflexar el que no és; justament, allò que fan els burgesos i les religions. Per Marx, la ideologia dominant en una societat, o superestructura, és producte del mode de producció dominant, o infrastructura econòmica. Es tracta d'una relació dialèctica on la praxi determina la teoria, però la teoria conseqüentment es veu reflectida en la praxi. La superestructura burgesa capitalista (Estat, Política, Filosofia, Religió, Moral, Art...) és alienadora: respon i defensa els interessos burgesos. És per això que Marx defensa un canvi sobtat, una revolució proletària com a forma de subvertir l'ordre burgès i assolir la societat comunista.

Socialisme i comunisme

Tots els modes de producció s'han caracteritzat pel mateix conflicte de classes. El materialisme històric descriu la direcció d'aquest procés vers la desaparició de les classes i la instauració del comunisme, després de passar pel socialisme. En una societat en lluita de classes, l'Estat pretén ser l'intermediari just entre interessos contraposats, però en realitat és l'instrument que la classe dominant utilitza per mantenir la seva posició. La fase capitalista, presidida per la propietat privada, serà substituïda per la dictadura del proletariat, que eliminarà la forma privada de propietat, i per la societat comunista: una societat sense classes en la qual imperarà la propietat col·lectiva i l'Estat serà abolit. Una societat on "el lliure desenvolupament de cada persona serà condició necessària per al lliure desenvolupament de tots." La desaparició de les classes socials permetrà a la humanitat viure finalment, en pau, igualtat i llibertat. Marx, Karl Marx, Karl Marx, Karl ja:カール・マルクス ko:카를 마르크스 ms:Karl Marx simple:Karl Marx th:คาร์ล มาร์กซ zh-min-nan:Karl Marx

5 de maig

El 5 de maig és el cent vint-i-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el cent vint-i-sisè en els anys de traspàs. Queden 240 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1959 - La soprano Maria Callas fa la seva única actuació al teatre del Liceu de Barcelona on interpreta l'òpera "Il Pirata" del compositor italià Vincenzo Bellini. :MÓN
- 1862 - Puebla de Zaragoza (Puebla, Mèxic): el general Zaragoza, enfront de l'excèrcit liberal mexicà, derrota a les tropes intervencionistes franceses que feien costat als conservadors (batalla de Puebla).
- 1945 - Mauthausen (Alta Àustria, Àustria): les tropes dels Estats Units n'alliberen el camp de concentració nazi, on moriren 2.000 catalans.

1818

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1818년 ms:1818

14 de març

El 14 de març és el setanta tresè dia de l'any del calendari gregorià i el setanta quart en els anys de traspàs. Queden 292 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1899 - Barcelona: Bartomeu Robert i Yarzábal, més conegut com a Dr. Robert, és escollit batlle de la ciutat. 1993 - Andorra: s'hi celebra el referèndum amb què s'aprova la primera Constitució del país. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 2001 - Reus (el Baix Camp): Ramon Barnils, periodista català. :MÓN

Festes:

---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Març ja:3月14日 ko:3월 14일 simple:March 14 th:14 มีนาคม

1883

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 26 d'agost - Krakatoa (Indonèsia): el volcà de l'illa sofreix una de les més grans explosions volcàniques conegudes; van desapareixer volatilitzats dos terços de l'illa.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 21 de juny - el Tarrós (l'Urgell): Lluís Companys i Jover, polític Lluís Companys i Jover
- 15 de setembre - Barcelona: Esteban Terradas i Illa, físic, matemàtic i enginyer català. :MÓN
- 29 de juliol - Predappio (la Romanya, Itàlia): Benito Mussolini, dictador italià.
- 14 de desembre - Tanabe (Japó): Morihei Ueshiba, fundador de l'aikido.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 13 de febrer - Venècia (el Vèneto, Itàlia): Richard Wagner, compositor alemany, autor d'òperes.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1883년 ms:1883 simple:1883 th:พ.ศ. 2426

Economia

L'economia (del grec οίκος [oikos], 'casa', and νέμω [nemo], 'regles,' per tant "administració de la llar") és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de bens i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos. L'economia estudia la satisfacció de les necessitats humanes per mitjà de recursos escassos, partint del principi que els recursos naturals i els béns són limitats o insuficients, és a dir que no poden satisfer a tots el participants de l'economia, i que els individus o societats han de decidir entre diferents alternatives que poden excloure's mútuament. Per tant, entendre el procés de tria en individus o grups és un aspecte central de l'economia. En general, els economistes sostenen que els incentius i les preferències particulars determinen majoritàriament el procés de decisió. L'economia, però, realitza l'estudi amb variables quantitativament mesurables, particularment el preu en el context del "mercat". Alguns dels aspectes principals que tracta l'Economia són el comerç, la distribució de recursos i la competència. L'economia es pot centrar en l'estudi de la producció, la distribució i el consum de la riquesa, així com els problemes relacionats amb el finançament, la fiscalitat, la mà d'obra, la llei, la pobresa, el medi ambient, etc.

Economia positiva i economia normativa

L'economia és positiva quan intenta explicar les conseqüències de les diferents tries donat un conjunt de suposicions o d'observacions; és normativa quan prescriu una certa acció que ha de realitzar-se. L'essència de l'economia és l'estudi dels incentius i de les eleccions sota un conjunt de restriccions; l'aplicació és molt ampla: els economistes han estudiat temas relacionats amb les institucions polítiques, la pena de mort, l'educació, et. al.

Branques d'estudi

L’economia es divideix normalment en dues branques amples:
- Microeconomia, que estudia el comportament econòmic d’actors individuals com ara empreses, llars, i individus, amb l’objectiu d’entendre el procés de presa de decisions enfront una escassedat i les conseqüències d’assignació d’aquestes decisions.
- Macroeconomia, que estudia una economia com un conjunt o una agregació d'individus amb l’intenció d’entendre la interacció entre agregats econòmics com ara l’ingrés nacional, l'ocupació i la inflació. La teoria d'equilibri general combina conceptes des d'un punt de vista macroeconòmic, però amb una construcció microeconòmica. Alguns economistes van intentar unir aquestes dues branques o van rebutjar les seves diferències recentment, especialment en els anys setanta i vuitanta. Avui, el consens és que la macroeconomia té un fonament microeconòmic sòlid, és a dir, les premisses macroeconòmiques han de tenir una base en la microeconomia. L'economia també es pot dividir en nombroses subdisciplines que no necessàriament pertanyen exclusivament a una de les dues branques de l'economia. Algunes d'aquestes subdisciplines són: economia internacional, economia laboral, economia del benestar, neuroeconomia, economia de la informació, economia dels recursos, economia ambiental, economia administrativa, economia financera, economia del desenvolupament i geografia econòmica. Els economistes utilitzen metodologies matemàtiques en la investigació com ara l'econometria, l'ús de tècniques estadístiques aplicades a l'estudi de les dades econòmiques.

Conceptes econòmics

Oferta i demanda

En la teoria microeconòmica l'oferta i la demanda intenta descriure, explicar i predir el preu i la quantitat de bens que es venen en els mercats competitius. És un dels models més fonamentals utilitzat en la construcció de models i teories més detallades. En termes generals, aquesta teoria diu si la demanda dels consumidors és superior a la quantitat de bens produïts, el preu s'incrementa. Amb el mateix raonament, l'excés de l'oferta causa un decrement en el preu dels productes. Aquest procés continua fins a l'arribada d'un punt d'equilibri en el qual no hi ha cap motiu per canviar el preu ni la quantitat produïda. Aquest punt és anomenat equilibri del mercat.

Preu

Per a amidar el flux de l'oferta i la demanda, és necessari un valor mesurable quantitatiu. El valor més antic i més utilitzat és el preu, o la taxa de canvi entre compradors i venedors en un mercat. La teoria del preu, per tant, analitza el moviment de les quantitats mesurables en el temps, i la relació entre el preu i altres variables mesurables. Una gran part de la teoria econòmica està basada en el preu i en la teoria de l'oferta i la demanda; el preu és el mitjà més eficient per comunicar els canvis de l'economia. En alguns models econòmics pràctics, però, hi ha una "fricció econòmica", és a dir, una restricció en el moviment dels preus que impedeix que el mercat arribi a l'equilibri. Per altra banda, hi ha controvèrsia amb la utilització del preu com a variable econòmica, ja que hi ha elements importants de l'economia que no estan relacionats amb el preu.

Escassesa

L'escassesa és un punt central de la teoria econòmica. L'anàlisi econòmic estudia la maximització d'alguna cosa (temps d'oci, riquesa, sanitat, felicitat; tots reduïts al concepte d'utilitat) subjecte a restriccions. Aquestes restriccions, com ara l'escassesa, estableixen un sacrifici o intercanvi. Per exemple, hom pot rebre més diners treballant més, però amb menys temps lliure (el temps és escàs). Hom pot menjar més raves, sacrificant, per exemple, les pastanagues (la terra fèrtil és escassa, i el pressupost personal també).

Raonament econòmic

L'economia té el seu fonament en el raonament rigorós i lògic. La metodologia econòmica està conformada per:
- La recol·lecció de dades: dades de variables mesurables (com ara el preu o els canvis en el preu).
- Formulació de models de relacions econòmiques: per exemple, la relació entre el nivell general dels preus i el nivell general d'atur. La formulació inclou formes observables de l'activitat econòmica, com ara diners, consum, preferències, compres, vendes, i preus. Alguns models són models de comptabilitat senzills; altres postulen un comportament econòmic específic, com ara la maximització de la utilitat o guanys.
- La producció d'estadístiques econòmiques: amb les dades i el model aplicat, es produeix una representació d'una activitat econòmica.
- Raonament amb els models econòmics: el procés de raonament sovint es realitza amb matemàtica avançada. Com la resta de les ciències, les conclusions del model tenen un valor predictiu i de confirmació (o rebuig) de les hipòtesis de la relació entre les diferents variables.

Articles relacionats

Vegeu també:
- Borsa
- Empresa
- Integració econòmica
- Mercat Categoria:Economia ja:経済学 ko:경제학 simple:Economics

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
³ El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
⁴ Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
⁵ La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen

- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links

- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Classe social

La societat de classes és la societat que apareix amb la revolució industrial, i que es caracteritza pel fet d´estar dividida en classes socials segons la riquesa de les persones (i no en estaments com era fins llavors.) A les societats de classes hi podem identificar, essencialment, dues classes: la classe dominant, i la classe dominada. La classe dominant està formada pels elements que posseeixen els mitjans de producció, mentre la classe dominada només té la seva pròpia feina: els anomenat també proletaris. Amb el temps a les societats industrials ha aparegut la classe mitja formada per individus benestants, no només posseïdors de la seva feina, com els proletaris, sinó que també tenen alguns bens. Categoria:Societat

Marxisme

El Marxisme és el conjunt de doctrines polítiques i filosòfiques derivades de l'obra de Karl Marx. La multitud d'aspectes que aquesta abarca fa que pràcticament no existeixi branca de les ciències humanes sense la seva escola de pensament marxista. L'anàlisi marxista es caracteritza per un enfocament estructuralista i dialèctic del món.

Arrels hegelianes: marxisme, història i societat

El marxisme té com a element central de les seves construccions la filosofia i metodologia dialèctica de Hegel, fortament historicistes i deterministes, segons les quals no cream les idees que tenim, sinó que aquestes son una conseqüència de les anteriors. Cada corrent de pensament surt en resposta (en oposició) a les contradiccions de l'anterior, formant-se així una tesi i una anti-tesi, de les quals ha de sorgir una síntesi. Marx aplica aquesta teoria al camp social, i la refunda, de forma que en comptes de que les idees formin les condicions materials, això sigui a la inversa: els marxistes opinen que és el món material el que crea les idees, i que les contradiccions d'aquestes son reflexe de les contradiccions materials. Així sorgeix un mètode d'interpretació de la història, l'anomenat materialisme històric, segons el qual el desenvolupament de les forces productives es el motor de les diferents fases històriques per les que ha passat la humanitat. Aquestes formen diferents classes socials, i una relació de domini d'unes sobre unes altres, cosa que desencadena la lluita de classes. L'anàlisi de les classes socials, els seus interessos materials i les relacions d'explotació permeten no tan sols un anàlisi de la història, sinó la creació de tota una sociologia que permet interpretar el present i predir el futur. Sota aquest esquema analític, es realitza una primera "teoria del desenvolupament", identificant totes les fases històriques de la humanitat:
- El comunisme primitiu, que formaven les tribus de caçadors-recolectors.
- La societat esclavista, on una classe era propietària de l'altra i la obligava a treballar.
- El feudalisme, on una classe campesina estava lligada a les terres d'un senyor, que a canvi els hi oferia protecció militar.
- El capitalisme, fase contemporània a Marx, on la classe privilegiada es propietària dels mitjans de producció, obligant a l'altra a vendre la seva força de treball bruta per a sobreviure. D'aquesta manera, els capitalistes obtenen una plus-vàlua que els permet incrementar el seu patrimoni.
- La fase socialista, que hauria d'aparèixer quan la classe dominada al capitalisme, el proletariat, es revolti contra el sistema i aconsegueixi la conquesta de l'Estat i la socialització dels mitjans de producció.
- Retorn al comunisme, una vegada superada la fase transitoria socialista. Però els incisos fets pel propi Marx sobre el mètode de producció asiàtic posen en dubte aquest esquema del desenvolupament, ja que es reconeixen especifitats culturals. Això es la causa de que gran part dels marxistes moderns considerin que la lluita de classes (i amb ella la història) té un final obert. Tampoc falten els que consideren impossible que, dins una lògica dialèctica, es pugui arribar a una situació final (la fase comunista), acusant a Marx de contradictori i de crear mites amb finalitat propagandística.

Marxisme i economia

Les tesis de Marx es troben a la seva forma més perfeccionada dins la inacabada obra El Capital, Opera Magna del marxisme, on s'analitza la societat capitalista, les seves contradiccions i el seu futur, partint des del feudalisme. Per a l'anàlisi econòmic, es basa en la teoria del valor-treball, segons la qual el valor d'una mercaderia és equivalent a la feina que costaria crear-ne una d'igual. Tot i que aquesta tesi era generalment acceptada a la seva època, l'autèntic terratrèmol polític que va causar l'obra de Marx ha propiciat la recerca d'altres interpretacions, fins al punt que ara és considerada una teoria antiquada i el principal error del marxisme. Segons Marx, la economia capitalista es caracteritza per ser la primera on els diners, en comptes de ser una eina per a aconseguir les mercaderies desitjades, tornen una finalitat en si mateixa. És a dir, originàriament el comerç seguia una lògica M-D-M', canviar la mercaderia M per la quantitat D de diners, i utilitzar aquests per comprar la mercaderia M'. Al capitalisme, però, es comença a fer servir l'esquema D-M-D', que significa la compra amb els diners D d'unes mercaderies M, que posteriorment es venen per la quantitat D' de diners, superior a D. La diferència entre D' i D és el que Marx anomena plus-vàlua. Però per a que es pugui obtenir aquest benefici, no és possible simplement revendre les mateixes mercaderies que abans s'havien comprat (aquests guanys resulten insostenibles i volàtils, de component especulatiu), sinó que han de sofrir un procés de transformació que incrementi el seu valor. Amb la teoria del valor-treball, això només es possible si hi intervé el treball humà. Per tant, els capitalistes, per seguir l'esquema D-M-D', han de comprar l'única mercaderia de la que disposa la classe obrera (el treball) i aportar aquelles que seran objecte de treball (el capital). D'aqui sorgeix una de les contradiccions del capitalisme, entre treball i capital, matriu de la seva auto-destrucció. Durant el procés de producció, el valor de les mercaderies de capital es transfereix íntegrament al producte final, afegint-hi a més el valor de la feina socialment necessària per a realitzar aquesta transformació. Aquesta feina, que els capitalistes "compren", suposa per als treballadors un salari, equivalent a la feina necessària per a perpetuar la seva pròpia existència com a classe (és a dir, inclou aliment, educació, descendència, etc.). Cada treballador necessita un determinat temps de feina per a compensar aquest salari. A partir d'aquest punt comença el plus-treball, que suposa un guany net per al capitalista que coincideix amb la plus-vàlua. Aquest excedent és el que mou al capitalisme, i la causa del seu formidable increment de la producció industrial. El concepte anteriorment esmentat, de "socialment necessari", significa el temps mitjà que la societat necessita per a obtenir una determinada mercaderia. Aquest terme va ser utilitzat per en Marx per dos motius: un, perquè era conscient que el treball innecessari no genera valor. L'altre, perquè els capitalistes, per tal d'augmentar la seva taxa de benefici, sovint apliquen avanços tècnics que estalviaven treball. Això suposa que, durant un temps, poden vendre una determinada mercaderia a un preu molt superior al de la feina que per a ells suposa, fins que aquest mètode de producció es generalitza. Però la progressiva substitució de força de treball per maquinària, que permet aquests guanys extraordinaris temporals, té a llarg termini un efecte depressiu sobre el benefici, cosa que ocasiona les crisis cícliques del capitalisme. En substituir la força de treball per maquinària, s'incrementa la relació entre el capital que s'ha d'aportar i el benefici que s'obté del plus-treball. Per aquest motiu, cada vegada menys capitalistes estan en condicions de competir, es concentra la propietat, i s'augmenta la taxa d'explotació de la classe treballadora (és a dir, s'augmenten les hores de plus-treball). Aquesta tendència aguditza les contradiccions del capitalisme, i té com a conseqüència inevitable que la classe treballadora s'enrevolti contra la burgesia, per apropiar-se dels mitjans de producció. Després d'aquesta revolució inevitable, el proletariat implantaria una dictadura i gestionaria els mitjans de producció de forma col.lectiva. Ni Marx ni Engels han concretat la forma que tendria aquest nou sistema econòmic, cosa que duu a diverses diferències entre els corrents marxistes.

Enllaços

http://www.marxists.org Categoria:Comunisme Categoria:Filosofia ja:マルクス主義 ko:마르크스주의 simple:Marxism th:ลัทธิมาร์กซ zh-min-nan:Marx-chú-gī

Prússia

Prússia fou el més important dels antics estats alemanys, situat al nord de l'antiga Alemanya unificada. La superfície total arribà a ser de 292.800 km² durant el II Reich alemany (1871-1918). La Prússia originària s'originà a les ribes del mar Bàltic als actuals estats de Lituània, Polònia i Rússia, i visqué al llarg de la seva existència una important voràgine expansionista cap a l'Alemanya renana, a l'oest.

Origen

Històricament parlant, trobem els orígens de Prússia a l'actual ciutat de Kaliningrad (en alemany Königsberg), a la riba de la mar Bàltica a l'actual Rússia: el 1226, el duc Conrad de Masòvia, per tal de fer front als múltiples atacs de prussians i borussians, cridà a l'anomenada Orde Teutònica, que combaté als atacants però també desplaçà els qui l'havien sol·licitat. Al llarg dels segles XIII i XIV es visqué un període de repoblament de la zona amb gent portada d'Alemanya i es vestiren nombroses fortaleses a la vegada que es crearen noves ciutats. Al llarg de les nombroses lluites del segle XV, l'Estat Prussià s'hagué de convertir en feu del rei polonès jurant-li fidelitat. El 1525, el gran mestre de l'Orde Teutònica, Albert de Hohenzollern, s'adherí a la Reforma protestant, secularitzà l'Orde i convertí els territoris teutònics d'un estat teocràtic a un ducat hereditari.

Brandenburg i Prússia (1618-1701)

El 1618, a la mort d'Albert-Frederic de Hohenzollern (fill d'Albert de Hohenzollern), el feu polonès de Prússia passà en herència a mans de l'elector de Brandenburg Joan Segimon (d'una altra branca de la família dels Hohenzollern), unint-se així la marca de Brandenburg i el ducat de Prússia. L'enèrgic duc-elector Frederic Guillem I sostragué Prússia del feudatge polonès pel Tractat de Wehlau (1657) i la pau d'Oliwa (1660), tot reforçant-hi els seus poders en detriment de les assemblees de burgesos i de notables. Malgrat les posteriors adquisicions de Pomerània (1648 i 1720), no s'aconseguí fer de Prússia i Brandenburg un sol bloc territorial.

Regne de Prússia (1701-1918)

Frederic III (elector de Brandenburg des del 1688), gràcies al suport de l'emperador Leopold I, esdevingué rei de Prússia l'any 1701 com a Frederic I de Prússia. A partir de llavors començà una cursa d'adquisicions territorials que la portaren l'any 1871 a encapçalar la unificació alemanya. Dins d'aquest segon Imperi Alemany (1871-1918), Prússia va seguir sent un regne, i els seus reis eren al mateix temps emperadors d'Alemanya. Vegeu també: Reis de Prússia

Desaparició de Prússia (1918-1945)

El 1918, després de la Primera Guerra Mundial, Prússia perdé la seva dignitat de reialme i es convertí en l'Estat lliure de Prússia (Freistaat Preußen) dins de la República de Weimar (1919-1933), la primera república alemanya. Durant la Dictadura Nazi (1933-1945), Prússia desaparegué a la pràctica, ja que les Lleis d'Unificació (1933-1935) li prengueren l'autonomia. La unitat territorial anomenada Prússia deixa d'existir l'any 1945 amb els diferents tractats de pau de després de la Segona Guerra Mundial, fruit de la voluntat d'eliminar la possibilitat d'un nou aixecament alemany dirigit per Prússia. Categoria:Alemanya

Bonn

Bonn és una ciutat alemanya situada a la riba esquerra del Rin. Pertany a l’estat de Rin del Nord-Westfàlia, està 30 km al sud de Colònia i 60 km al nord de Coblença (Renània-Palatinat). Fou capital de la República Federal d’Alemanya des del 1949 fins el 1990. Actualment és la seu del Bundesrat. Té una població de 313.000 habitants (estimació de 2004), essent la 19a ciutat d’Alemanya, un port fluvial al Rin i és seu universitària des del 1818. El músic Ludwig van Beethoven (1770-1827) va nàixer a Bonn.

---- ---- categoria:Ciutats d'Alemanya Categoria:Rin del Nord-Westfàlia ja:ボン ko:본

Epicur

Epicur (341 aC-270 aC) fou un filòsof grec. Va nèixer a Samos, i és la figura més original de la filosofia hel·lenística. Deixeble de Nausífanes, seguidor de Demòcrit i fundador de l'epicureisme. Fundà una escola coneguda com "El jardí", per estar situada al jardí de casa seva a Atenes, i entre els seus deixebles acceptava dones i esclaus. Va elaborar una doctrina moral hedonista, basada en una filosofia natuerral d'inspiració atomista. La seva obra més important conservada és la lletra a Meneceu, síntesi de les seves teories sobre la mort, el plaer i la felicitat. Epicur afirma que la filosofia és necessària per a tothom, perquè ensenya i prescriu el camí de la felicitat, i perquè és el remei per als quatre grans mals de la humanitat (tetrafàrmac), que són:
- la por als déus
- la por a la mort
- la por a la insatisfacció
- la por al dolor Divideis la filosofia en tres grans apartats: #Lògica #Física #Ètica

Lògica

O canònica. Serveix per abastre la veritat. Epicur assenyala la importància de definir clarament el significat de les paraules i establí uns cànons o criteris que regeixen les formes de coneixement:
- les sensacions, que ens proposen la informació.
- les anticipacions, interpretacions subjectives del món.
- els afectes, (plaer i dolor) que ens orienten sobre el bé i el mal.

Física

Epicur adoptà la teoria atomista formada per Demòcrit, i hi va introduir un element de llibertat en el moment etern dels àtoms, que anomenà declinació (clínaman). Els àtoms costitueixen tot l'univers, incloses les ànimes (sensació, ment, raó) que són per tant, materials i moren amb el cos, de manera, que no cal tèmer la mort.

Ètica

Epicur remarca la importància del cos com a fonament de l'existència i afirma que la felicitat de l'ésser humà consisteix en el plaer. Aquest plaer es basa en l'evitació del dolor mitjançant l'automoderació dels desigs. La felicitat s'aconsegueix mitjançant l'autosuficiència de la persona (autarquia) i la mesurada a l'acció dels plaers naturals i necessaris, i es manifesta en l'ataràxia o serenitat de l'ànima. Per abastar aquest estat de serenitat recomana l'allunyament de la política, la indeferència davant dels déus i el conreu de l'amistat.

Conceptes

- Ataràxia: serenitat, absència de torbació en l'ànima, condició de la vida feliç.
- Amistat: es la fòrmula de la convivència, manifestació de la sociabilitat com el plaer, l'amistat és un imperatiu natural, que ens rescata de l'egoisme i ens projecta als altres, als quals necessitem per viure i sobreviure feliços.
- Divinitats: No cal tèmer els déus, perquè aquests no s'interposen en la vida dels humans. No hi ha providència divina: L'home és lliure i la felicitat és a les seves mans.
- Mort: No cal tèmer la mort perquè la mort és privació de sensació i, per tant, no comporta cap dolor. Quan nosaltres hi som, la mort no hi és. Quan la mort hi sigui, nosaltres no hi serem.

Filosofia de la ciència

Modernament s'atribueix a Epicur la visió de que totes les explicacions plausibles d'un fet han de ser preservades, en contraposició a la visió de la navalla d'Occam, per la qual hom ha de retenir l'explicació més simple a un fenòmen. La idea epicúrea de la multiplicitat es deriva de la seva visió d'epicur favorable als diversos plaers, fins i tot amb l'excès i la diversitat. Categoria:Filòsofs de l'Antiga Grècia ja:エピクロス ko:에피쿠로스

Ludwig Feuerbach

Ludwig Andreas Feuerbach.

Hegel

Georg Wilhelm Friedrich Hegel (Stuttgart, 27 d'agost de 1770 - Berlín, 14 de novembre de 1831), filòsof alemany de l'idealisme absolut. Va rebre la seva formació en el Tübinger Stift (seminari de l'Església protestant a Württemberg), on va fer amistat amb el futur filòsof Friedrich Schelling. Li van fascinar les obres d'Spinoza, Kant i Rousseau, així com la Revolució Francesa. Consideren molts que Hegel representa el cim del moviment vuitcentista alemany de l'idealisme filosòfic, que hauria de tenir un impacte profund en el materialisme històric de Karl Marx.

Obres principals

- Fenomenologia de l'esperit (Phänomenologie des Geistes), 1806.
- Ciència de la lògica (Wissenschaft der Logik) 1812-1816.
- Enciclopèdia de les ciències filosòfiques (Enzyklopaedie der philosophischen Wissenschaften) 1817-1830.
- Elements de la filosofia del dret (Grundlinien der Philosophie des Rechts) 1819. Categoria:Filòsofs Categoria:Alemanya ja:ゲオルク・ヴィルヘルム・フリードリヒ・ヘーゲル ko:게오르크 빌헬름 프리드리히 헤겔

París

] ] París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa. Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Demografia

En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.

Història

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII. París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París. El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França. Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944. Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Enllaços externs

- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París] Categoria:París Categoria:Capitals d'estats independents als:Paris (Stadt) ja:パリ ko:파리 시 ms:Paris simple:Paris th:ปารีส

Manifest Comunista

El Manifest Comunista fou el programa teòric i pràctic, destinat a la publicitat, de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat a novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. Publicat inicialment en alemay (1848), no veu la llum a Anglaterra fins el 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en mombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. La primera traducció al català data de 1930 i és obra d'Emili Granier i Barrera "Un fantasma recorre Europa, el comunisme" i "Proletaris de tots els països uniu-vos!" obren i tanquen el manifest respectivament. Ambdues mostren clarament la intencionalitat política d'un manifest destinat a convéncer el moviment obrer de que hi ha una alternativa al capitalisme, que a tots els països industrialitzats hi ha un moviment obrer emergent i que la internacionalització de la lluita obrera és el camí per al triomf del comunisme.

El Manifest

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l'època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses, l'abolició del dret a la propietat i a l'herència i la col·lectivització dels mitjans de producció i transport. Aquestes mesures, serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran Dictadura del proletariat) que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials

Enllaços Externs

- [http://www.marxists.org/catala/marx/manifest/index.htm El Manifest Comunista (en català)] Categoria:Comunisme ja:共産党宣言 ko:공산당선언 th:คำประกาศเจตนาคอมมิวนิสต์

Friedric Engels

Friedrich Engels (Barmen (Alemanya), 28 de novembre de 1820 - Londres (Anglaterra), 5 d'agost de 1895) fou un filòsof socialista alemany i co-fundador, conjuntament amb Karl Marx, de la teoria del comunisme modern.

Biografia

Nasqué a Barmen (Renània, actualment Wuppertal) dins d’una família d’idees liberals moderades, amb una ferma lleialtat al regne de Prússia, que s’havia annexionat Renània el 1815, i una molt devota fe protestant. El pare d’Engels era l’amo d’una fàbrica tèxtil a Barmen i soci de l’empresa cotonera Ermen & Engels, que posseïa una factoria a Manchester. Malgrat les seves idees revolucionàries, Engels sempre va poder comptar amb l’ajuda econòmica de la família. En la seva època d’estudiant, Engels va demostrar algun talent poètic, però el seu pare el va fer anar a treballar als negocis familiars; per això, entre 1838 i 1841 va estar-se a Bremen com a aprenent en una empresa exportadora. Tanmateix, tot i no descurar mai la seva feina a l’empresa, va començar a interessar-se per autors revolucionaris i liberals com ara Ludwig Börne, Karl Gatzkow i Heinrich Heine; aviat, però, va abandonar aquests pensadors per trobar les seves idees massa vagues i va iniciar el seu contacte amb les idees dels Joves Hegelians, entre els quals s’hi incloïen Bruno Bauer i Max Stirner: un grup d’intel·lectuals esquerranosos seguidors de la dialèctica hegeliana, segons la qual el progrés racional i el canvi històric resulten del conflicte entre punts de vista oposats. Aquest conflicte és el que porta a una nova síntesi; partint d’aquesta idea, els Joves Hegelians intentaven accelerar el procés de canvi històric criticant tot allò que consideraven irracional, antiquat i repressiu; el seu primer atac fou contra els fonaments del cristianisme, cosa que va convertir Engels d’agnòstic en ateu militant. Malgrat no tenir formació universitària, gràcies al prestigi adquirit per una sèrie d’articles publicats a Bremen sota el pseudònim de Friedrich Oswald, Engels va aconseguir ser admès al cercle dels Joves Hegelians, on conegué i feu amistat amb Marx. Després d’haver acabat el seu servei voluntari d’un any en un regiment d’artilleria a Berlín, la capital del regne de Prússia (1842), Engels va conèixer Moses Hess, segons el qual, la conseqüència lògica de la filosofia hegeliana i de la dialèctica era el comunisme; Hess considerava Anglaterra com un focus revolucionari a causa de la seva avançada industrialització, el seu proletariat creixent i els seus freqüents conflictes de classe; això va motivar Engels a voler continuar la seva formació laboral a la fàbrica que el seu pare tenia a Manchester. proletariat A Anglaterra, on va estar-s’hi des de 1842 a 1844, Engels va dur-hi la doble vida que el caracteritzaria sempre: treballar amb èxit a l’empresa familiar i, en el seu temps lliure, relacionar-se amb els cercles radicals i comunistes. A Manchester, va conèixer-hi Mary Burns, una noia irlandesa de classe obrera sense cap tipus de formació, amb qui va conviure-hi sense casar-s’hi, cosa que resultava tant de l’aversió d’Engels a la institució matrimonial com, possiblement, del temor, bastant fonamentat, que la seva família no acceptés Mary; a la mort de Mary (1863), Engels va amistançar-se amb Lizzy, germana de Mary. El 1844, Engels va escriure dos articles per al Deutsch-Französische Jahrbücher (en alemany: Anuaris Franco-Alemanys), editat per Marx a París, on hi exposava els que després serien els principis del marxisme: les contradiccions de la doctrina econòmica liberal feien que el sistema basat en la propietat privada hagués de portar a un món dividit entre milionaris i pobres; la revolució duria a l’eliminació de la propietat privada i a la reconciliació de la humanitat amb la natura i amb si mateixa. El 1845, Engels va publicar Die Lage der arbeintenden Klasse in England (en alemany: Sobre les condicions de la classe obrera a Anglaterra) i també va escriure conjuntament amb Marx Die deutsche Ideologie (en alemany: La ideologia alemanya); la col·laboració d’Engels amb Marx, establerta a partir de 1844, va dur a la publicació del Manifest der Kommunistischen partei (en alemany: Manifest del Partit Comunista), que, tot i ser principalment obra de Marx, recollia força idees expressades per Engels a Grundsätze des Kommunismus (en alemany: Principis del Comunisme), escrit el 1847. A Anglaterra, on va anar-hi a viure, igual com Marx, després de la fi de les revolucions de 1848 a Alemanya, per tal de guanyar-se la vida i de poder mantenir Marx i la seva família, Engels va acceptar treballar com a empleat a Ermen & Engels de Manchester, de la qual, el 1864, n’esdevingué soci; la seva ideologia comunista no va interferir mai la seva gestió com a empresari, que va dur a terme d’una manera convencional sense dur a terme mai experiments socials com els que havia intentat Robert Owen; per això, quan, el 1869, va vendre’s la seva part del negoci, Engels en va tenir prou per viure’n de les rendes tota la seva vida i, a més, passar una pensió mensual a Marx. Els articles apareguts a The New York Tribune entre 1851 i 1852, signats per Marx eren, en realitat, d’Engels, qui va publicar-los sota el seu nom amb el títol Revolution and Counter-Revolution in Germany in 1848 (en anglès: Revolució i Contrarevolució a Alemanya el 1848). En la col·laboració entre Marx i Engels, aquest darrer era l’especialista en qüestions de nacionalisme, afers militars, relacions internacionals i en ciències; sovint, Marx demanava a Engels que li aclarís qüestions d’economia, sobretot en temes de gestió empresarial. Engels va dur a terme una tasca divulgadora del primer volum de Das Kapital (en alemany: El Capital), aparegut el 1867 i reeditat el 1873, fent-ne ressenyes; després de mort Marx (1883), Engels, esdevingut la principal autoritat del pensament marxista, va completar els volums segon i tercer de Das Kapital, a partir dels esborranys manuscrits de Marx. De fet, algunes de les crítiques de Marx a l’economia burgesa expressades a Das Kapital, ja apareixien enunciades a Umrisse zu einer Kritik der Nationalökonomie (en alemany: Esbós d’una crítica de l’economia política), una crítica dels economistes clàssics com ara Adam Smith, David Ricardo, John Stuart Mill i J.B. Say, escrita per Engels el 1844.

Anti-Dühring

Per tal de refutar els plantejaments d’Eugen Dühring, un professor de Berlín que qüestionava el lideratge de Marx entre els socialdemòcrates alemanys, el 1878 Engels va escriure Herrn Eugen Dührings Umwälzung der Wissenschalft (en alemany: La revolució del senyor Eugen Dühring en ciència, obra coneguda popularment com l’Anti-Dühring); aquesta obra, que va promoure el coneixement del pensament marxista, conté tres parts: Filosofia, Economia Política i Socialisme. A la primera part, Engels hi afirma que les ciències naturals, fins i tot les matemàtiques, són dialèctiques, ja que la realitat observable és dialèctica; el mètode dialèctic d’anàlisi i de pensament s’imposa als homes per les forces materials a què s’enfronten; per tant, resulta correcte aplicar-lo a l’estudi de la història i de la societat humana. Fent la crítica dels plantejaments de Dühring segons els quals, les forces polítiques prevalen sobre totes les altres en la configuració de la història, Engels proporciona una clara exposició de la seva concepció materialista de la història, que presenta els factors econòmics com a les forces principals de la història. Els capítols d’Economia Política són una introducció a les principals idees econòmiques de Marx: el valor (simple i complex), el treball, el capital i la plusvalua. A Socialisme, formula de nou la crítica al sistema capitalista feta a Das Kapital; al final, Engels hi descriu com seria la societat socialista: la noció de valor ja no hi tindrà més relació amb la distribució de productes perquè, aleshores, tot treball esdevé treball social i la quantitat de treball social que tot producte conté no necessita pas ser valorat mitjançant un intercanvi; la divisió del treball i la separació del camp i la ciutat desapareixeran amb la supressió del caràcter capitalista de la indústria moderna; gràcies a l’economia planificada, la indústria s’establirà a tot arreu del país segons les necessitats de l’interès col·lectiu. Un cop alliberat l’home de l’opressió capitalista, l’Estat i la religió moriran del mort natural.

L'Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat

A Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des States (en alemany: L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat), escrit el 1884, Engels hi aplica la teoria materialista de la història a l’estudi de la societat primitiva; així, arriba a la conclusió que el principal factor de la història és la producció i la reproducció de la vida mateixa, que presenta dos aspectes: d’una banda, la de les subsistències i dels instruments de treball, i, de l’altra, la dels homes mateixos. Les institucions socials d’una època i d’un país determinat depenen d’aquestes dues classes de producció, del grau de desenvolupament del treball i de la família. Si el treball i la riquesa social es troben poc desenvolupats, tal com passa en les societats primitives, llavors els llaços familiars es fan més predominants en la constitució de la societat. Ací, Engels admet que durant bastant de temps, fins a la dissolució de la comunitat primitiva, la producció de béns no formava pas la base de la constitució social, ja que aquesta depenia de l’evolució de la família; la selecció natural féu passar cada poble des de la promiscuïtat primitiva a establir la institució familiar. El factor econòmic va anar guanyant importància fins esdevenir preponderant sobre el factor familiar i aconseguir la primacia en la vida social. En la versió original –la de 1847- del Manifest Comunista la frase La història de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes resumeix la concepció materialista de la Història de Marx i Engels; ara bé, en una nota a peu de pàgina de l’edició anglesa de 1888 i de l’alemanya de 1890,Engels hi explica que, la frase hauria hagut de passar a ser La història escrita de totes les societats que han existit fins avui és la història de la lluita de classes; el 1847, no hi havia cap coneixement sobre les societats prehistòriques, anteriors a la història escrita; segons Engels, els estudis duts a terme d’ençà d’aleshores pels estudiosos de la prehistòria, han descobert que la propietat comuna de la terra va ser la forma primitiva de la societat des de l’Índia fins a Irlanda; l’organització interna d’aquesta societat primitiva, afirma Engels, fou descoberta arran dels treballs de l’antropòleg Morgan sobre la veritable naturalesa de la gens (grup de famílies descendents d’un avantpassat comú) dins de la tribu. Amb la divisió d’aquestes comunitats primitives, comença la divisió de la societat en classes diferents que acaben oposades mútuament; a la nota a l’edició anglesa de 1888, Engels hi diu Jo he provat de seguir aquest procés de dissolució a “L’origen de la Família, de la Propietat Privada i de l’Estat”.

Vegeu també

- Comunisme
- Marxisme

Enllaços externs

- [http://www.marxists.org/catala/marx/index.htm Obres de Marx i Engels al Marxist Internet Archive (MIA)] (en català)
- [http://www.marxists.org/archive/marx/index.htm Obres de Marx i Engels al Marxist Internet Archive (MIA)] (en anglès)
- [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/socialisme/revolucionari.html Socialisme revolucionari] Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich Engels, Friedrich ja:フリードリヒ・エンゲルス ko:프리드리히 엥겔스 simple:Friedrich Engels

Londres

Londres (en anglès London) és la capital d'Anglaterra i del Regne Unit, i és una de les ciutats més grans d'Europa. Es troba al sud de l'illa de Gran Bretanya i dista poques hores del pas de Calais, que separa el Regne Unit de França. Al nord es troba la ciutat de Cambridge (notable seu universitària), mentre que al sud hi ha la de Brighton, famosa localitat turística sobre el canal de la Mànega. Cap a l'oest, en canvi, anant per la M4, s'arriba a la petita ciutat de Windsor, la coneguda residència estiuenca de la Corona anglesa, no gaire lluny de l'aeroport de Heathrow. La posició de Londres sobre el riu Tàmesi la fa ideal també per al transport marítim. El Tàmesi travessa la ciutat d'oest a est i la divideix en dues. Les seves ribes, però, estan unides per nombrosos túnels i ponts, el més famós dels quals és el Tower Bridge o Pont de la Torre, neogòtic. Entre les seves principals atraccions, cal destacar la Torre de Londres, el London Eye, el Royal Albert Hall i la galeria d'art modern Tate Modern, entre moltíssimes d'altres. Un altre dels símbols de la ciutat és el Big Ben, que és el rellotge situat a la torre del Palau de Westminster. Els principals aeroports de Londres són: Heathrow, Gatwick i Stansted. Altres aeroports menors són el Ciutat de Londres i el de Luton.

Història

Luton] Originàriament ciutat cèltica, fou fortificada pels invasors romans que la van anomenar Londinium i la van fer servir com a port sobre el riu Tàmesi. Durant aquest període Londres fou erigida com a capital de la Britània per parte dels romans, que la van abandonar al començament del segle V, quan les legions van deixar tota l'illa. Durant el segle VII la Londinium romana fou abandonada però molt a prop d'ella s'hi va construir un assentament saxó anomenat Lundenwic, a l'àrea que ara es coneix com a Aldwych. La ciutat romana va ser ocupada de nou cap a finals del segle IX i començaments del X. En el període medieval va créixer la importància de Londres, ratificada també per la catedral de Westminster. En aquesta abadia, des de l'Edat Mitjana, és on es coronen tots els reis d'Anglaterra des del primer rei normand, Guillem el Conqueridor. La residència dels reis anglesos des del període normand fou el castell fortalesa situat a la Torre de Londres, on avui encara es guarden les joies de la Corona. Amb el pas dels anys, damunt la Londres romana es va desenvolupar el que avui dia és el barri financer (la City), que més endavant, al segle XVII, es va veure enriquit per la construcció de la catedral de Saint Paul per part de l'arquitecte Christopher Wren, on avui reposen els herois de la nació britànica. Això fou possible arran d'un incendi l'any 1666, que va destruir quasi completament la ciutat. Londres es va anar expandint, sobretot durant l'anomenada Era Victoriana que va coincidir amb l'explosió i expansió de la Revolució Industrial i el moment àlgid de la colonització imperialista, i ha englobat camps, boscos, viles i pobles i, des de ja abans del 1940, s'estén en qualsevol direcció. Durant la Segona Guerra Mundial la capital britànica va patir intensos bombardeigs coneguts com el blitz per part de les forces de l'Alemanya Nazi. Avui en dia, l'àrea administrativa del Gran Londres (Greater London) cobreix 1.579 km² en 32 districtes, amb una població segons el cens del 2001 de 7.172.000 habitants dins del terme municipal (anomenats londinencs) i més de 12 milions de persones vivint dins de l'àrea metropolitana, amb la qual cosa és una de les ciutats europees més poblades juntament amb Moscou, Istanbul i París. L'expansió externa de Londres es va veure notablement alentida a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial amb l'adopció de diversos plans d'ordenació urbanística, duts a terme per salvaguardar un anell verd entorn de la ciutat (Green Belt). Des dels anys vuitanta, l'arquitectura de la ciutat ha estat objecte de polèmica: entre els principals opositors del nou estil arquitectònic es troba Carles, l'actual Príncep de Gales i hereu del tron. Després d'haver estat centre de l'Imperi britànic, la ciutat contribueix avui amb el 17% del PNB d'un país que és la quarta economia més gran del món. El dia 6 de juliol de 2005 Londres va ser escollida seu dels Jocs Olimpics del 2012. Només un dia més tard, diverses bombes col·locades a la xarxa de transport públic (metro i autobus) per grups islamistes radicals varen esclatar sembrant el terror a la capital britànica amb un balanç de més de 50 morts i prop de 700 ferits. Dues setmanes després, el dia 21, un altre atac fet per terroristes suïcides va sacsejar la ciutat. Aquests dos incidents terroristes dugueren a la policia i forces de seguretat britàniques, i d'altres països, a incrementar la seguretat estatal. La política de disparar a matar seguida per les forces policials a l'hora d'enfrontar-se amb els pressumptes autors dels atacs provocaren la mort del ciutadà brasiler Jean Charles de Menezes

Museus

- Museu Britànic
- Courtauld Gallery
- National Gallery
- National Portrait Gallery
- Victoria and Albert Museum
- Tate Gallery i Tate Modern
- Madame Tussaud's, museu de cera

Enllaços externs

- [http://www.visitlondon.com/ Pàgina oficial de turisme sobre Londres]
- [http://www.london.gov.uk/ Ajuntament de Londres]
- [http://london.visittown.com London, VisitTown.com] Categoria:Anglaterra Categoria:Capitals d'estats independents als:London fiu-vro:London ja:ロンドン ko:런던 ms:London simple:London th:ลอนดอน zh-min-nan:London

Sociologia

La sociologia és la ciència del fet social, i especialment la ciència de la societat humana. La sociologia estudia els processos i les regles socials que governen les interaccions entre les persones, no només com a individus, sinó també com a membres de grups, associacions i institucions amb una determinada ideologia. La sociologia és una de les ciències del significat. La sociologia va néixer al segle XIX com l'expressió científica del positivisme d'August Comte, i va adquirir la maduresa amb la sociologia marxista. Des d'un bon començament apareixen diverses branques com l'estructuralisme o el funcionalisme, cadascuna amb les seves tesis, hipòtesis i anàlisis.

Paradigmes dominants

La varietat del camp d'estudi explica la varietat d'enfocaments i mètodes d'anàlisi però hi ha dos paradigmes dominants: l'holístic i l'atomista.
- Paradgima holístic: Creu que la societat és un tot superior a la suma de totes les accions, persones i conceptes. Aquest tot preexisteix a l'home, que s'hi ha d'adaptar (procés de socialització), sovint amb coerció, en sigui o no conscient. L'èmfasi de l'estudi estarà en les relacions de la història i les institucions.
- Paradigma atomista: Cada individu és com un àtom de la societat, amb la seva especifictat. La societat s'explica pel conjunt de relacions de les persones, en sentit ampli. L'investigador s'ha de fixar doncs en l'acció social, buscant les causes i conseqüències d'allò que fem com a individus.

Sociòlegs importants

- Herbert Spencer
- Karl Marx i Friedrich Engels
- Ferdinand Tönnies
- Émile Durkheim
- Georg Simmel
- Vilfredo Pareto
- Max Weber
- Pierre Bourdieu
- Manuel Castells
- Ulrich Beck
- Anthony Giddens
- Salvador Giner
- Jesus M. de Miguel

Articles relacionats

- Grups i moviments socials
- Augment demogràfic
- Sociolingüística
- Psicologia

Enllaços externs

- [http://www.cis.es/ Web del Centre de Investigacions Sociològiques] Categoria:Sociologia ja:社会学 ko:사회학 ms:Sosiologi simple:Sociology th:สังคมวิทยา

Capitalisme

El capitalisme es un conjunt de sistemes econòmics sense definició clara ni consensuada. Etimològicament una persona capitalista es definiria com a "partidari del capital", d'on se pot extreure que els sistemes capitalistes son aquells on aquest element de l'economia pren una especial rellevància. Però al voltant d'aquest concepte també existeix polèmica, per no mencionar de les diverses interpretacions que se pot donar a la rellevància que aquest pot tenir als procés de producció.

Definició marxista

L'enfocament estructuralista plantejat per Karl Marx és, segurament, el més extés sobre la definició de capitalisme. Segons aquest, un sistema es pot qualificar com a capitalista quan la gran majoria de la població (que rebria el nom de proletariat) és nominalment lliure, però no disposa d'altre mitjà per a la supervivència que la seva força de treball bruta, la qual ha de vendre a una minoria privilegiada propietària (la burgesia) dels mitjans de producció. Aquesta estructura bàsica pot trobarse a diverses construccions al llarg de la història, agafant multitud de formes diferents, però predomina a l'època compresa entre el segle XVIII i la Gran Depresió a mitjans del segle XX a Europa i els Estats Units d'Amèrica. Més enllà d'aquesta definició, es troba la teoria marxista del capitalisme, no necessàriament compartida pels partidaris de la primera. Per als marxistes, la burgesia "compra" al proletariat la seva força de treball amb l'objectiu d'incrementar la seva propietat, seguint l'esquema D-M-D (Diners-Mercaderia-Diners), gràcies a l'extracció d'una plus-vàlua d'aquest treball assalariat. Els crítics amb la definició marxista posen en dubte el rigor de la oposició dialèctica entre treball i capital i el materialisme històric. Entre aquests autors es comú trobar referències al capital humà com a factor de producció, la importància de la capacitat intel·lectual de les persones, etc.

Definició liberal

Existeix una àmplia varietat de moviments que identifiquen el capitalisme amb les teories liberals sobre l'economia. Cal destacar que aquesta definició no es obra de liberals (molts dels quals rebutgen l'aplicació d'aquest nom a les seves teories), sino més aviat dels moviments anti-liberals que l'intentaven desprestigiar, tot i que molts defensors de l'ordre capitalista se l'han apropiat per recuperar la dignitat d'aquest sistema. Per als crítics, la identificació entre liberalisme i capitalisme es fal·laç, ja sigui perquè consideren que el sistema liberal es neutral (i que per tant podria afavorir en determinades condicions a altres elements econòmics), ja sigui perquè consideren que existeixen models capitalistes no necessàriament liberals (capitalisme d'Estat, intervencionisme en favor de la burgesia, etc.).

Definició institucionalista

Segons diverses escoles institucionalistes, el capitalisme es un sistema al qual la possessió de diners dona el poder polític. Per tant, s'oposa a l'època on la capacitat militar era sinonim de poder polític (feudalisme), i aquella on ho és el coneixement organitzat (que identifiquen amb l'actualitat). El partidari més famós d'aquesta interpretació es, sense dubte, John Kenneth Galbraith. Categoria:Economia Categoria:Política ja:資本主義 th:ทุนนิยม

Categoria:Filòsofs alemanys

categoria:Filòsofs categoria:Alemanys ja:Category:ドイツの哲学者 ko:분류:독일의 철학자

Categoria:Alemanys

Categoria:Alemanya Categoria:Europeus

Gesetz zur Förderung des Friesischen im öffentlichen Raum

Das Friesisch-Gesetz (Friesisch: Friisk Gesäts; Gesäts fort stipen foont friisk önj e öfentlikhäid; deutsch: Gesetz zur Förderung des Friesischen im öffentlichen Raum; Friesisch-Gesetz – FriesischG) ist ein vom SSW und vor allem vom Landtagsabgeordneten Lars Harms eingebrachtes und am 11. November 2004 vom Landtag Schleswig-Holstein verabschiedetes Gesetz, das u.a. folgende Punkte regelt:
- Friesisch ist zweite offizielle Sprache im Kreis Nordfriesland und auf Helgoland
- das Bekenntnis zur friesischen Volksgruppe ist frei
- Friesische Sprachkenntnisse werden bei der Einstellung in den öffentlichen Dienst berücksichtigt
- Beschilderung an Gebäuden kann zweisprachig sein
- die friesische Fahne (gold-rot-blau) kann neben der Landesfahne gezeigt werden
- Ortstafeln können zweisprachig angefertigt werden

Weblinks

- http://www.lvn.parlanet.de/infothek/wahl15/drucks/3100/drucksache-15-3150.pdf - Gesetzentwurf
- http://www.abendblatt.de/daten/2004/11/12/363320.html - Meldung über Verabschiedung
- http://www.lvn.parlanet.de/infothek/wahl15/drucks/3700/drucksache-15-3727.pdf - Endgültige Fassung Kategorie:Gesetz (Schleswig-Holstein)

zujer spalacze t�uszczu narty we francji london cheap hotel Praga appartamenti

:: RELATED NEWS ::

Says Gesetz
Das saysche Theorem (auch saysches Gesetz) wurde 1803 von Jean-Baptiste Say aufgestellt. Es stellt einen Kausalzusammenhang zwischen den volkswirtschaftlichen Größen Angebot und Nachfrage her. Das Theorem zählt zu den Das saysche Theorem (auch saysches Gesetz) wurde 1803 von Jean-Baptiste Say aufgestellt. Es stellt einen Kausalzusammenhang zwischen den volkswirtschaftlichen Größen Angebot und Nachfrage her. Das Theorem zählt zu den
Das saysche Theorem (auch saysches Gesetz) wurde 1803 von Jean-Baptiste Say aufgestellt. Es stellt einen Kausalzusammenhang zwischen den volkswirtschaftlichen Größen Angebot und Nachfrage her. Das Theorem zählt zu den Das saysche Theorem (auch saysches Gesetz) wurde 1803 von Jean-Baptiste Say aufgestellt. Es stellt einen Kausalzusammenhang zwischen den volkswirtschaftlichen Größen Angebot und Nachfrage her. Das Theorem zählt zu den Gewichtszunahme, nachdem man eine längere Diät beendet hat. Der Jo-Jo-Effekt hat seinen Namen vom Sportgerät Jo-Jo. Wie bei dem Spielzeug geht das Gewicht bei einer Diät schnell nach unten, aber springt unweigerlich am Schluss wieder nach oben. Er wird damit erklärt, dass viele Diäten darauf basieren zu hungern, das heißt, dem

Quanah Parker
Quanah Parker (
- Ende 1840er-Jahre in Oklahoma; † 23. Februar 1911 in ebend.; indianisch: Kwaina) war ein berühmter Indianerführer, Sohn einer entführten Weißen und des Komantschenhäuptlings Peta Nocon

CineStar
Die CineStar-Gruppe betreibt 91 Kinos mit insgesamt 600 Leinwänden in Deutschland. Die Gruppe wurde als Privatunternehmen von den Lübecker Geschwistern Kieft gegründet und unter dem Namen Kieft & Kieft geführt. Der erste "CineStar-Filmpalast" wurde 1995 in Wismar eröffnet. Nach der Übernahme von 30 Kinos der UFA-Gruppe 2003 war das Unternehmen mit 3700 Mitarbeitern

Fedajin Saddam
Die Saddam-Fedajin (arab. فدائيي صدام Fidā'iyyī Saddām, in etwa "die Opferbereiten") waren eine paramilitärische, gut ausgebildete und ausgerüstete Miliz im Irak. Die Miliz in einer Stärke von etwa 20.000 bis 40.000 Mann war 1995 von Saddam Husseins Sohn Udai gegründet worden und eine der wesentlichen Pfeiler, auf die sich die Macht des Systems gründete. Die ausschließlich

Singularitaet
Der Begriff Singularität bezeichnet ...
- in der Mathematik: siehe Singularität (Mathematik)
- in der Astronomie: siehe: Singularität (Astronomie)
- in der Astrophysik ein Schwarzes Loch, bzw. dessen Inneres
- in der Kosmologie den Zustand des Universums zum „Zeitpunkt“ des Urknalls
- in der Meteorologie einen <

UB
Eine Universitätsbibliothek (Abkürzung UB) ist eine Bibliothek, die einer Universität als zentrale Dienstleistungseinrichtung zugeordnet ist. Im Gegensatz zu den Fachbibliotheken der einzelnen Fakultäten oder Fachbereiche, die sich auf Literatur ihres jeweiligen Fachgebiets konzentrieren, umfassen die Bestände einer Universitätsbib

Karl Marx

Biografia

El marxisme sociològic (bàsic)

El materialisme històric

L'alienació humana

Socialisme i comunisme

5 de maig

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes i celebracions:

1818

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

14 de març

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

1883

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Economia

Economia positiva i economia normativa

Branques d'estudi

Conceptes econòmics

Oferta i demanda

Preu

Escassesa

Raonament econòmic

Articles relacionats

Europa

Geografia i geologia

Divisió política

Llengües d'Europa

Pàgines que s'hi relacionen

External links

Classe social

Marxisme

Arrels hegelianes: marxisme, història i societat

Marxisme i economia

Enllaços

Prússia

Origen

Brandenburg i Prússia (1618-1701)

Regne de Prússia (1701-1918)

Desaparició de Prússia (1918-1945)

Bonn

Epicur

Lògica

Física

Ètica

Conceptes

Filosofia de la ciència

Ludwig Feuerbach

Hegel

Obres principals

París

Demografia

Història

Enllaços externs

Manifest Comunista

El Manifest

Enllaços Externs

Friedric Engels

Biografia

Anti-Dühring

L'Origen de la Família, de la Propietat Privada i de l'Estat

Vegeu també

Enllaços externs

Londres

Història

Museus

Enllaços externs

Sociologia

Paradigmes dominants