:: wikimiki.org ::

Líbia

Líbia

Líbia és una república del nord d'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània , a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km2. El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país. La capital és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Història

A l'Antiga Grècia, el nom de Líbia era usat en un sentit més amplir, per designar tot el nord d'Àfrica a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer. Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, Dido vivia a 'Líbia'. La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al segle VII. Al segle XIX era una província otomana cada vegada més independent; i va passar a estar controlada per Itàlia el 1911. Després de la Segona Guerra Mundial Líbia va obtenir la independència, com una de les condicions del tractat que els aliats van signar amb Itàlia. Des de 1969 Líbia està governada pel coronel Muammar el Gaddafi, que va arribar al poder en un cop d'estat que va derrocar la monarquia líbia del rei Idris. Actualment el país es declara una república islàmica àrab i socialista i no sembla que ho hagi obertura democràtica.

Relacions internacionals

Líbia ha estat molts anys aïllada del context internacional per le negació del seu líder a condemnar el terrorisme. Estats Units ha promogut un embargament comercial. Recentment, però, a partir de tímids gestos, la comunitat internacional accepta millor a Líbia, com proven les diverses reunions de caps d'Estat.

Economia

Líbia té una economia mitjana, en gran auge des de l'aixecament parcial d'algunes sancions. La seva balança comercial amb la UE és positiva. Els seus socis principals són Itàlia, França, Espanya i Alemanya. Exporta principalment petroli i gas i importa productes manufacturats i aigua. Per solucionar el perenne dèficit hídric s'està construint un immens riu artificial, un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del moment. Igualment, s'han creat oasis artificials amb aigua subterrània. El sector secundari i el terciari es reparteixen a parts iguals el pes del creixement.

Població

La població, segons l'estimació del 2005, és de 5.980.693 habitants, essent la costa la zona més poblada (ja que gran part del país és un desert). Gran part d'ells continuen tenint un estil de vida nòmades (són els berbers). En l'actualitat és un país d'acollida d'immigrants d'altres zons d'Àfrica, a causa del seu creixement econòmic. La religió oficial és l'islam sunnita. És una població jove (més de la meitat té menys de 15 anys) i urbana. Categoria:Líbia ja:リビア ko:리비아 ms:Libya th:ประเทศลิเบีย zh-min-nan:Libya

Àfrica

Geografia física

L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors. Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol". fenícia

Llista d'estats d'Àfrica

- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe Categoria:Àfrica ja:アフリカ ko:아프리카 ms:Afrika simple:Africa th:ทวีปแอฟริกา zh-min-nan:Hui-chiu

Tunísia

Tunísia és una estat musulmà del nord d'Àfrica que fa frontera amb Algèria a l'oest i amb Líbia al sud-est, mentre que el mar Mediterrani banya les seves costes, al nord i a l'est del país.

Història

Tunísia és el territori de l'antiga Cartago, un estat conquerit per l'Imperi Romà, que va abandonar al segle V. Fou conquerit pels àrabs musulmans al segle VII, i més endavant (segle XVI) va passar a ser part integrant de l'Imperi Otomà. Al segle XIX encara era oficialment territori otomà, però cada cop era més independent. Es va convertir en protectorat francès el 1881. Va obtenir-ne la independència el 1956, i des de llavors ha tingut dos presidents, Habib Bourguiba i Zine El Abidine Ben Ali. Tunísia va signr un acord d'associació amb la Unió Europea el 1998, que afavoreix el comerç bilateral.

Geografia

Tunísia està situada al Magrib, entre el Mediterrani i el desert del Sàhara. La major part del terreny és semiàrid i desèrtic. Al nord hi ha muntanyes. El clima és temperat al nord, amb hiverns suaus i plujosos i estius càlids i secs. El desert es troba al sud del país. La capital de l'estat és la ciutat de Tunis, amb uns 700.000 habitants i més d'un milió i mig a l'àrea metropolitana. També passen dels cent mil habitants les ciutats de Sfax (275.000), Sousse (164.000), Kairouan (120.000), Bizerta (115.000) i Gabès (110.000). Categoria:Tunísia ja:チュニジア ko:튀니지 ms:Tunisia simple:Tunisia th:ประเทศตูนิเซีย zh-min-nan:Tunisia

Algèria

Algèria és un estat de l'Àfrica mediterrània. Limita al nord, precisament, amb la mar Mediterrània, a l'est amb Tunísia i Líbia, a l'oest amb el Marroc i el Sàhara Occidental i al sud amb la part sahariana de Mauritània, Mali i el Níger. La capital és Alger i les ciutats principals són Orà, Constantina i Annaba. Hi ha serralades importants que divideixen el país entre la zona costanera i el desert del Sàhara.

Història

Història antiga

Els primers pobladors van ser els berbers, dels que es conserven restes del 10000 aC. Van patir la dominació de Cartago fins les Guerres Púniques. Al 200 aC van passar a formar part de l'Imperi Romà. Al segle VIII va haver-hi una conversió massiva a l'islam, com a la majoria de països de la zona, si bé els algerians van rebutjar el domini polític àrab amb una resistència ferotge. Al Renaixement diverses ciutats costaneres van ser atacades per Espanya, per la qual cosa Algèria va demanar ajuda a l'Imperi Otomà, que la va annexionar. Diversos paixàs i deis van regnar a la zona durant prop de dos segles

Llista de paixàs i deis

Paixàs (1535-1700):
- Muhammad Hassan 1535-1545
- Hassan I 1545-1552 (fill de Kheir ed Din, el germà de Barba-rossa)
- Sahah Rais 1552-1556
- Hassan II 1556
- Muhammad Kurdogli 1556
- Yusuf I 1556
- Yahyia Paixà 1557
- Hassan I (segona vegada) 1557-1561
- Ahmed Bostandji 1561-1562
- Hassan I (tercera vegada) 1562-1566
- Muhammad I Paixà 1566-1568 (fill de Sahah Rais) 1566-1568
- Alí I l'Apòstata 1568-1571
- Arab Ahmed Paixà 1571-1573
- Ramdan Paixà 1573-1576
- Hassan III 1576-1580
- Djafar Paixà 1580-1581
- Hassan III (segona vegada) 1581-1584
- Mamí Muhammad Paixà 1584-1586
- Dalí Ahmed Paixà 1586
- Hassan III (tercera vegada) 1586-1588
- Kader Paixà 1588-1590
- Hadji Xaban Paixà 1590-1593
- Mustafà Paixà 1593-1594
- Kader Paixà (segona vegada) 1594-1595
- Mustafà II Paixà 1596-1599
- Dalí Hassan Paixà 1599-1601
- Somiman Paixà 1601-1603
- Muhammad II l'Eunuc 1605-1607
- Mustafà III Paixà 1607
- Redwan Paixà 1607-1610
- Kussa Mustafà 1610-1614
- Hasan IV 1614-1616
- Mustafà IV Paixà 1616-1619
- Kassan Kaid Kussa 1619-1621
- Kader Paixà 1621-1626
- Hassan Khodja 1626-1634
- Yusuf II 1634-1645
- Ahmed I Paixà 1645-1651
- Yusuf III Paixà 1651
- Murad Paixà 1651-1656
- Buzenak Muhammad 1656-1657
- Ahmed II Paixà 1657
- Ibrahim Paixà 1657-1659
- Ismaïl Paixà 1659-1686
- Hadji Hussein 1686-1687
- Mustafà V Paixà 1694
- Umar Paixà 1694-1695
- Mussa Paixà 1695-1698
- Umar Paixà (segona vegada) 1698-1700
- paixàs sense poder 1700-1711
- Xarkan Ibr 1711-1718 Deis (1687-1718):
- Ahmed Xarban 1687-1695
- Hadji Ahmed ben al-Hadji 1696-1698
- Baba Hassan 1698-1700
- Hadji Mustafà 1700-1710
- Delí Ibrahim 1710
- Alí Xaux 1710-1718 (paixà 1718) Paixàs Deis:
- Muhammad III ben Hassan 1718-1724
- Abdi Paixà 1724-1732
- Ibrahim ben Ramdan 1732-1745
- Kutxuk Ibrahim 1745-1748
- Muhammed IV Paixà 1748-1754
- Alí II Paixà 1754-1766
- Muhammad V ben Othman 1766-1791
- Baba Hussein 1791-1799
- Mustafà VI ben Ibrahim 1799-1806
- Ahmed ben Alí 1806-1808
- Alí III ben Muhammad 1808
- Hadji Alí ben Khrelil 1808-1815
- Hadji Muhammad 1815
- Umar ben Muhammad 1815-1817
- Alí IV Paixà 1817
- Muhammad VI ben Alí 1817
- Alí V ben Ahmed 1817-1818
- Hussein ben Hassan 1818-1830

Història moderna

El 9 de juny de 1830 França va envair el país, seguint els dictats de l'imperialisme de l'època. De nou, la resistència va ser molt dura. Els francesos van reprimir amb brutalitat els líders locals, que clamaven contra una dominació estrangera i a més no musulmana. Molts francesos van traslladar-se al país africà i es van establir a les millors terres de conreu. El règim imposat discriminava els nadius en el terreny social, econòmic i polític. El Front d'Alliberament Nacional va començar una guerra de guerrilles per acosenguir la independència, que va lograr el 3 de juliol de 1962. Va començar un període de relativa estabilitat sota un govern simpatitzant del socialisme. Fins el 1988 no es va permetre la legalització d'altres partits polítics diferents al que detentava el poder. El 1991 el Front Islàmic de Salvació (FIS), un moviment fonamentalista, va guanyar la primera volta d'unes eleccions. Es va declarar l'estat d'emergència per impedir la seva arribada al govern, fet que va acabar en una violenta Guerra Civil. Les massacres generalitzades no van acabar fins la pau i la consegüent celebració d'eleccions al 1997, on va ser escollit l'actual dirigent:Abdelaziz Bouteflika. La Kabília, zona desèrtica, continua sent un focus de rebélions, amb presència de grups terroristes.

Economia

La seva riquesa es basa en l'exportació de gas (els segons del món) i petroli (el 14è país en importància). La pesca abasteix d'aliments bàsics la majoria de la població. Un llast per al creixement és l'enorme deute extern, que diverses iniciatives internacionals miren de reduir, i l'atur, que ronda el 35% (tot i que les xifres oficials són molt menors). És un país d'emigració i bàsicament industrial. Els seus socis comercials principals són França, Anglaterra, els Països Baixos i el Japó. Categoria:Algèria ja:アルジェリア ko:알제리 ms:Algeria simple:Algeria th:ประเทศแอลจีเรีย zh-min-nan:Algeria

Níger

El Níger és un estat de l'Àfrica occidental, limitat per Algèria i Líbia al nord, pel Txad a l'est, per Nigèria i Benín al sud i per Burkina Faso i Mali a l'oest. La capital és Niamey. Entre els recursos naturals del Níger es poden citar l'or, el ferro, el carbó, l'urani i el petroli. Alguns dels animals nigerins, com els elefants, els lleons i les girafes, estan en perill d'extinció a causa de la destrucció del seu hàbitat. categoria:Níger ja:ニジェール ko:니제르 ms:Niger zh-min-nan:Niger

Txad

El Txad és una república de l'Àfrica central sense sortida al mar, que limita al nord amb Líbia, a l'est amb el Sudan, al sud amb la República Centreafricana, al sud-oest amb el Camerun i Nigèria i a l'oest amb el Níger. Té una extensió de 1,284,000 km2 i una població de 9.253.493 habitants (2003). La capital és N'Djamena, amb més de set-cents mil habitants; passen dels cent mil Moundou i Sarh. El Txad té quatre zones climàtiques: unes extenses planes àrides al centre, el Sahel; al nord, la part corresponent del desert del Sàhara; una àrida regió muntanyosa al nord-oest, el Tibesti, la màxima elevació de la qual és l'Emi Koussi, amb 3.415 m, i terres baixes tropicals al sud. Només el 3% del territori és cultivable, tot i que no hi ha conreus permanents enlloc del país. A causa de la seva situació geogràfica és terra de perills ambientals com els vents anomenats harmattan de la regió nord, calents, secs i polsegosos; les sequeres periòdiques i les plagues de llagostes. El llac Txad, compartit amb el Camerun i Nigèria, en una època va ser el segon més gran de l'Àfrica, però ha anat minvant dramàticament durant les últimes dècades i ara no arriba ni al 10% de la seva forma originària. L'únic curs d'aigua important és el riu Chari, que desguassa al llac Txad, amb el seu afluent Logone. Colònia francesa des del 1891, va esdevenir-ne independent el 1960. El 1965, hi va començar una guerra civil com a conseqüència d'una revolta contra els impostos generada en el nord musulmà. Aquesta llarga i dolorosa guerra va durar fins al 1996, en què es redactà una nova constitució i es va elegir Idriss Déby com a president. Categoria:Txad ja:チャド ko:차드 ms:Chad th:สาธารณรัฐชาด zh-min-nan:Tchad

Sudan

El Sudan és el país més extens d'Àfrica. Està situat a la part nord-est del continent. Limita amb Egipte al nord, amb Eritrea i Etiòpia a l'est, amb Kenya al sud-est, amb Uganda i la República Democràtica del Congo al sud, amb la República Centreafricana i el Txad a l'oest i amb Líbia al nord-oest. Al nord-est té costa a la mar Roja. La capital és Khartum.

Ciutats importants

Segons el cens del 2005 les principals ciutats de Sudan o capitals provincials tenen la seguent població:
- Ad-Damazin 201,966
- Ad-Damir 96,540
- Ad-Du'ayn 165,056
- Ad-Duwaym 88,469
- Al-Fashir 255,344
- Al-Fulah 14,004
- Al-Junaynah 163,012
- Al-Manaqil 154,115
- Al-Nuhud 84,115
- Al-Qadarif 354,927
- Al-Ubayyid 396,172
- Atbara 103,734
- Bentiu 8,010
- Bor 28,176
- Port Sudan (Bur Sudan) 504,868
- Dongola (Dunqulah) 17,771
- Halfa al-Jadidah 86,375
- Juba 198,527
- Kaduqli 127,812
- Kassala 386,510
- Khartum 1,740,661
- Khartoum North (Khartum Bahri) 1,723,081
- Kusti 306,721
- Malakal 110,046
- Nyala 496,695
- Omdurman (Umm Durman) 2,956,894
- Rabak 117,208
- Rumbek 23,653
- Sennar (Sennar) 124,027
- Tonj 6,592
- Torit 16,560
- Uwayl 58,580
- Wad Madani 315,105
- Waw 110,039
- Yambio c. 35.000

Història

A l'Edat Antiga van instal·lar-se diversos regnes, formant part de Núbia. La vida d'aquestes civilitzacvions girava entorn del Nil i tenia molta relació amb els faraons d'Egipte. El cristianisme va arribar al segle III però va ser substituït per l'Islam ja des del 640, amb una influència creixent. El sud del país roman cristià, però barrejant aquesta religió amb l'animisme. Egipte va envair el país al 1820. Seixanta anys després, el Mahdi, autoproclamat messies, va encapçalar la revolta per la independència, aconseguida el 1956 després de lluitar amb egipcis i britànics. La inestabilitat política ha dominat des de llavors, amb contínues guerres civils. Es volia intaurar una teocràcia islàmica, cosa que va atreue l'atenció d'Osama bin Laden, que va invertir grans sumes per tractar de modernitzar el país. El govern actual es pot qualificar d'inexistent.

Economia

Sudan és un país amb alts índexs de pobresa. La seva economia es basa en l'agricultura, que dóna treball a més del 80% de la població. Té un deute extern molt alt, depèn de l'ajuda internacional i les contínues guerres fan impossible un pla de viabilitat, alhora que disparen la inflació. La sequera ha portat a diverses crisis de fam. Exporta or i petroli mitjançant empreses estrangeres. És el principal productor de goma aràbiga del món i el tercer productor de sucre de l'Àfrica. categoria:Sudan ja:スーダン ko:수단 ms:Sudan simple:Sudan th:ประเทศซูดาน zh-min-nan:Sudan

Egipte

La República Àrab d'Egipte, més coneguda habitualment com a Egipte, és l'estat més poblat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1,020,000 km2, inclou la península del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord. La gran majoria de la població d'Egipte viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km2) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants, i la segueixen en importància Alexandria, amb més de tres milions i mig, i Gizeh, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions; Shubra al-Khaymah (també dins l'aglomeració d'El Caire) i Port Saïd passen del mig milió d'habitants. El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara les piràmides, el temple de Karnak o la Vall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab. El nom Egipte ve del llatí Aegyptus i del grec Αιγυπτος (Aígyptos), provinents de l'antic egipci Hi-ku-ptah, que era el nom d'un temple de Tebes. El nom àrab del país, مصر (Mişr), és d'origen semític, i possiblement vol dir 'país' o 'estat'.

Història

La regularitat i la riquesa de la inundació anual del Nil, junt amb el semiaïllament que oferien les terres desèrtiques a l'est i a l'oest, van permetre el desenvolupament d'una de les grans civilitzacions del món. Pels volts de l'any 3200 aC hi va néixer un regne unificat, governat per una sèrie de dinasties que havien de regir Egipte durant els següents tres mil·lennis. L'última dinastia originària va caure sota els perses el 341 aC, que van excavar el que havia de ser el predecessor del canal de Suez i van connectar la mar Roja amb la Mediterrània. Més endavant Egipte passaria a estar sota el poder dels grecs, els romans, els bizantins i, novament, els perses. Foren els àrabs els qui introduïren l'Islam i la llengua àrab al segle VII, amb la qual cosa Egipte passava a ser un país àrab per sempre més. Governants àrabs nomenats pel Califat Islàmic en van conservar el control durant els següents sis segles. Una casta militar local, els mamelucs, hi va prendre el poder pels volts de 1250 i van continuar governant-hi després de la conquesta d'Egipte pels turcs otomans el 1517. Arran de la inauguració del canal de Suez el 1869, Egipte es va convertir en un important centre mundial del transport marítim, però també va contraure un deute asfixiant. Clarament per protegir-hi les seves inversions, el Regne Unit va agafar el control del govern d'Egipte el 1882, però la fidelitat nominal a l'Imperi Otomà va continuar fins al 1914. Parcialment independent del Regne Unit el 1922, Egipte va adquirir la plena sobirania després de la Segona Guerra Mundial. El 1952, Gamal Abdel Nasser en va assumir el poder i va nacionalitzar el canal de Suez, cosa que va comportar la crisi de Suez del 1956. Entre 1958 i 1961 Egipte va estar formalment unit amb Síria en l'anomenada República Àrab Unida.

Pàgines relacionades

- Antic Egipte
- Història de l'antic Egipte 3000 aC - 332 aC
- Història del Egipte grec i romà 332 aC - 639
- Història del Egipte Àrab 639 - 1517
- Història del Egipte Otomà 1517 - 1882
- Història moderna d'Egipte des 1882

Enllaç extern

- [http://www.eternalegypt.org Història d'Egipte] Categoria:Egipte als:Ägypten ja:エジプト ko:이집트 ms:Mesir simple:Egypt th:ประเทศอียิปต์ zh-min-nan:Ai-ki̍p

Antiga Grècia

Antiga Grècia, Grècia Clàssica o Civilització Hel·lènica és el conjunt de territoris i colònies de cultura i llengua gregues de l'antiguitat i, per extensió, de la seua cultura. L'Antiga Grècia és la base de la cultura occidental, sobre la que ha influit i segueix influint sempre ja sigui indirectament (a través de la cultura romana) o directament (sobretot a partir del Renaixement). L'antiga Grècia no ocupava només el territori de la Grècia moderna, sinó també:
- altres àrees poblades pels grecs en l'antiguitat: Xipre, la costa Egea de Turquia (aleshores coneguda per Àsia Menor), la Magna Grècia (Sicília i el sud de la Península Itàlica).
- assentaments i colònies en les actuals Albània, Bulgària, Egipte, Sud de França, Líbia, costa mediterrània de la Península Ibèrica i Ucraïna.
- l'Imperi Persa després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Història

No hi ha un acord universal sobre el principi i la fi de l'Antiga Grècia: generalment, l'ús comú es refereix al període abans de l'Imperi Romà, però de vegades els historiadors fan servir altres perioditzacions. Respecte al principi, alguns autors inclouen a l'Antiga Grècia les civilitzacions Minoica i Micènica (entre vora 1600 aC i 1100 aC). Altres consideren que aquestes civilitzacions eren tan diferents de la cultura clàssica grega posterior, que s'han de considerar diferents, i fan començar l'Antiga Grècia vora el 1000 aC o després, amb els Jocs Olímpics del 776 aC (els primers dels que es té constància històrica). Sobre la fi de l'Antiga Grècia, molts autors consideren el període fins a la mort d'Alexandre Magne (el 323 aC) com a l'Antiga Grècia pròpiament dita, mentre que posteriorment, especialment amb la influència romana, ja parlen d'un període "Hel·lenístic" independent. Sovint es divideix la història de l'Antiga Grècia en els tres períodes següents: #Període Arcaic (des de la fundació dels primers estats grecs). Al principi hi ha l'edat heroica que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i finalment l'època pròpiament històrica. #Període Clàssic (des de les Guerres Mèdiques). Hi destaquen les Guerres Mèdiques, la Guerra del Peloponès i les Guerres Macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran). #Període Hel·lenístic (des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma).

Economia

A diferència de les grans civilitzacions orientals, de caràcter essencialment continental i agrícola, la civilització grega va ser bàsicament marítima i comercial. La geografia de Grècia hi va jugar un paper fonamental, ja que el relleu accidentat dificultava els conreus. Agricultura: Malgrat aquestes dificultats, durant l'època clàssica, l'agricultura grega es va adaptar al relleu existent, i a les valls, on l'aigua era més abundant, s'hi conreava blat i hortalisses, mentre que a les terres dels pendents de les muntanyes s'hi cultivaven la vinya i l'olivera, de la qual s'obtenia oli, un producte fàcilment comerciable. També s'hi plantaven figueres. Ramaderia: Entre les oliveres i aprofitant les pastures de muntanya hi havia ramats de cabres i ovelles. Comerç: La Grècia del segle VIII aC. era una societat eminentment rural, on la principal riquesa era la propietat de la terra, però a partir de l'any 700 aC. Grècia començà una colonització bàsicament comercial al llarg de la Mediterrània.

Bibliografia

- Heròdot, Històries
- Tucídides, Història de la guerra del Peloponès

Vegeu també

- Història de Grècia antiga: Alexandre el Gran
- Art grec:
- Arquitectura grega
- Escultura grega
- Ceràmica grega
- Poesia grega: Homer, Píndar, Sòfocles, Aristòfanes
- Mitologia grega
- Filosofia grega: Sòcrates, Plató, Aristòtil
- Ciència grega: Hipòcrates
- Grècia moderna Categoria:Antiga Grècia Categoria:Història ja:古代ギリシャ

Mitologia grega

La mitologia grega està formada per un conjunt de llegendes que provenen de la religió d'aquesta antiga civilització de la Mediterrània oriental. Els grecs, encara que no practiquessin la religió, coneixien aquestes històries, les quals formaven part del seu patrimoni cultural. La mitologia grega és absolutament complexa, farcida de déus, herois o semidéus i monstres que passen infinitat d'aventures de tota mena.

Déus

Els déus del Panteó grec adoptaven figures humanes i personificaven les forces de l'Univers; igual que els homes, els déus hel·lènics eren impredictibles, per això unes vegades tenien un estricte sentit de la justícia i unes altres eren cruels i venjatius. S'arribava a aconseguir el seu favor per mitjà de sacrificis i de pietat, però aquests procediments no eren sempre efectius, ja que els déus eren molt volubles. Heròdot afirma que Homer i Hesíode van ser qui van donar nom als déus i van assignar a cadascun d'ells la seva tasca o comesa, alhora que els donaven la forma i els atributs. Tot i reconeixent la importància de la font, no podem oblidar que Homer recull en els seus escrits una tradició oral que es remunta a diverses generacions, que aquests autors es limiten a fixar entre els anys 850 a 750 aC. Els citats autors van descriure als déus com a arquetips de la Humanitat. L'escultura grega i, en general el seu art, s'encarregarien de retratar els déus Olímpics amb una perfecció i bellesa que ha arribat als nostres dies com a models artístics; ara bé, aquells déus també eren arquetips de la realitat humana en totes les seves accepcions i, per tant, també la realitat religiosa del poble.

Déus de l'Olimp

Els déus olímpics eren els déus principals de la mitologia grega. A més de Zeus, que era el més important de tots ells, hi havia Afrodita (amb Eros), Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter (i Persèfone), Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia i Posidó. Però aquests déus no havien dominat sempre sobre els altres, sinó que es van imposar per la força sobre uns déus més antics, els Titans, que estaven sota el control de Cronos. Entre aquests déus hi havia: Ceo, Clímene, Crio, Euribia, Febe, Hiperió, Iapetus, Mnemòsine, Oceà, Rea, Tetis i Tia. Al seu torn, els Titans havien ocupat el poder desplaçant els primers déus, que estaven encapçalats per Urà. Aquests déus representaven les forces més fonamentals de la natura: el cel (Urà), la terra (Gea), la mort (Tànatos), etc.

Deïtats menors

- Asclepi
- Hècate
- Hermafrodita
- Latona
- Morfeu
- Les Nereides
- Les nimfes
- Pan

Semidéus i mortals

En la mitologia grega destaquen 3 fets successius que van centrar moltes de les històries dels semidéus i els mortals: #L'expedició de Jàson i els argonautes. Alguns dels molts participants d'aquest viatge van ser: Heracles, Medea i Orfeu (casat amb Eurídice). #Els set contra Tebes. Els seus protagonistes van ser: Antígona, Èdip i altres. #La Guerra de Troia. Alguns dels personatges més importants són: Agamèmnon, Aquil·les, Euríale i Nissos, Hèctor, Hel·lena, Leda, Menelau, Paris, Patrocle, Penèlope, Proteu, Telèmac i Ulisses. De la resta de mites en destaquen aquests:
- Les aventures de Perseu: Andròmeda, Dànae i les Hespèrides.
- A Creta: Ariadna, Dèdal, Europa, Ícar i Minos.
- A Atenes: Egeu, Teseu i Hipòlit.
- Ganimedes
- Ió
- Mides
- Les Plèiades

Animals i monstres

Aquestes són algunes criatures mítiques importants:
- La cabra Amaltea
- Els centaures
- El ca Cèrber
- Els ciclops
- L'Esfinx
- L'au Fènix
- Les Gòrgones
- Els grifons
- Les Harpies
- L'Hidra de Lerna
- L'Hipocamp
- Les làmies
- La Medusa
- El Minotaure
- El cavall alat Pegàs
- La Quimera
- Els sàtirs
- Les sirenes

El món mitològic

Aquests són alguns llocs mitològics:
- L'oracle de Delfos
- L'Hades
- El Mont Helicó
- La font Hipocrene
- Les fonts de l'Oceà
- L'Olimp
- La ciutat de Temiscira Alguns objectes mitològics:
- L'Argos
- El Caduceu
- La copa d'Hígia
- La vara d'Esculapi

Pàgines que s'hi relacionen

- Mitologia grecoromana
- Mitologia romana

Enllaços externs

- [http://www.colegiosaofrancisco.com.br/novo/mitologia_grega/mitologia_grega_menu.html Mitologia Grega (Português)] Categoria:Mitologia grega ja:ギリシア神話 ko:그리스 신화

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Segle VII

Esdeveniments:

- 622 - Hègira, començament de l'Islam
- Establiment de serbis, croats i búlgars als Balcans

Personatges importants

- Mahoma

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle VII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle VII ja:7世紀 ko:7세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 7

Segle XIX

Esdeveniments:

- 1806 - Dissolució oficial del Sacre Imperi Romano-Germànic
- 1815 - Congrés de Viena, redefinició del mapa d'Europa
- 1830 - França ocupa Algèria
- 1834 - Desaparició de la Inquisició a Espanya
- 1848 - Publicació del manifest comunista de Karl Marx
- 1885 - Pesentació del Memorial de greuges

Personatges importants

- Karl Marx
- Baudelaire
- Charles Darwin

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIX ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIX als:19. Jahrhundert ja:19世紀 ko:19세기 simple:19th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 19 zh-min-nan:19 sè-kí

Itàlia

La República Italiana o simplement Itàlia és un estat de l'Europa mediterrània, que consisteix principalment d'una península allargada i de dues grans illes en el mar Mediterrani: Sicília i Sardenya. Pel nord està borejat pels Alps, per on limita amb França, Suïssa, Àustria i Eslovènia. Els estats independents de San Marino i la Ciutat del Vaticà són enclavaments dintre del territori italià.

Repubblica Italiana

Bandera oficial d'Itàlia	Escut oficial d'Itàlia
(En detall)	(Gran)

Lema nacional : No en té

imatge:Localització d'Itàlia.png

Idioma oficial

Capital

Ciutat més gran

President

Primer Ministre

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc núm. 69
301.270 km²
2.4%

Població
- Total (Any)
- Densitat

Lloc núm. 22
57.600.000
196 hab/km² (40è)

Unificació

17 de març de 1861

Moneda

Euro (abans lira)

Zona Horària

UTC +/-X

Gentilici

Italià, italiana

Himne nacional

Fratelli d'Italia

Domini d'internet

.IT

Codi telefònic

Història

Article principal: Història d'Itàlia La història d'Itàlia és potser la més important per al desenvolupament de la cultura i societat de l'àrea mediterrània. El país ha estat amfitrió de moltes activitats humanes en temps prehistòrics, per la qual cosa s'hi han trobat numerosos llocs arqueològics en diferents regions: Lazio i Toscana, Umbria i Basilicata. Després de la Grècia Magna, la civilització etrusca i especialment l'Imperi Romà que va dominar aquesta part del món per molts segles, hi varen arribar l'humanisme medieval i el Renaixement que varen ajudar en la formació de la filosofia i l'art europeus. La ciutat de Roma conté alguns dels exemples d'estil barroc més importants de tot Europa. La Itàlia moderna es va convertir en estat amb bastant retard respecte de la resta d'estats europeus. La conversió va ocórrer el 17 de març de 1861, quan els estats de la península i les Dues Sicílies es varen unir sota el tron del rei Victor Emanuel II de la dinastia Saboia, fins llavors governant del Piamont i reis de Sardenya. L'artífex de la unificació italiana, tanmateix, va ser el Comte Camillo Benso di Cavour, el ministre en cap de Víctor Emmanuel. Roma, per la seva part, es va mantenir separada de la resta d'Itàlia sota el comandament del Papa i no va ser part del regne d'Itàlia fins al 20 de setembre de 1870, data final per a la unificació italiana. Actualment, el Vaticà és un enclavament independent, completament envoltant per Itàlia, exactament igual que San Marino. La dictadura feixista de Benito Mussolini iniciada el 1922 va portar a Itàlia a una aliança desastrosa amb l'Alemanya Nazi i l'imperi de Japó, portant la conseqüent derrota d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. El 2 de juny de 1946, un referèndum sobre la monarquia va desembocar en l'establiment de la República Italiana, la qual va adoptar una nova constitució l'1 de gener de 1948. Els membres de la família reial es varen dur a l'exili per la seva relació amb el règim feixista. Itàlia va ingressar a l'OTAN i a la Unió Europea i per tant es va sumar a la creixent unificació econòmica i política d'Europa occidental, incloent-hi l'adopció de l'Euro el 1999.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Itàlia La constitució de 1948 va establir un parlament bicameral, que va consistir d'una cambra de diputats (Camera dei Deputati) i un senat (Senato della Repubblica), un poder judicial i un poder executiu compost per un consell de ministres (gabinet), presidit pel primer ministre. El president de la república és escollit per 7 anys pel parlament junt a un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, qui proposa la resta de ministres (nomenats formalment pel president). El consell de ministres ha de retenir la confiança (Fiducia) d'ambdues cambres. Las cambres del parlament són escollides popularment i directa per un sistema representatiu mixt, majoritari i proporcional. Sota la legislació de 1993, Itàlia té districtes d'un sol representant per al 75% dels seients en el parlament. El 25% restant dels seients són repartits proporcionalment. La cambra de diputats posseeix un total de 630 membres. A més de 315 membres electes, el senat inclou ex-presidents i diverses altres persones vitalícies conforme a acords constitucionals. Ambdues cambres són electes per un màxim de 5 anys. Les cartes legislatives poden ser originades en qualsevol de les cambra i han de ser aprovades per majoria. El sistema judicial italià es basa en el dret romà, modificat pel codi napoleònic i estatuts subseqüents. Una cort constitucional, la Corte Constituzionale, la qual autoritza les lleis constitucionals, és una innovació introduïda després de la Segona Guerra Mundial.

Organització política i administrativa

Segona Guerra Mundial Article principal: Organització política i administrativa d'Itàlia Itàlia es divideix en diverses regions. De aquestas, 5 (Vall d'Aosta, Friül — Venècia Júlia, Sicília, Sardenya i Trentino — Tirol del Sud) tenen un estatus especial en raó de la seva natura geogràfica, cultural o social. Les altres (Llombardia, Ligúria, Vèneto, Piemont, Calàbria, Toscana, Abruços, Basilicata, Campània, Emília-Romanya, Laci, Marques, Molise, Pulla i Úmbria) tenen un estatut comú de administració.

Geografia

Úmbria Article principal: Geografia d'Itàlia Itàlia consisteix predominantment en una gran península que s'estén cap al Mar Mediterrani, on junt a les seves dues principals illes, Sicília i Sardenya, crea masses aquàtiques importants, com el Mar Adriàtic al nord-est i el Mar Jònic al sud-est. Els Apenins formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els Alps, la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, la esplanada po-veneciana, drenada pel riu Po i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i Dolomites. El seu punt més elevat és el Mont Blanc (Monte Bianco) a 4.810 m d'alçada, però Itàlia s'associa més fàcilment amb dos volcans famosos: l'actualment inactiu Vesuvi prop de Nàpols i el molt actiu Etna a Sicília.

Economia

Article principal: Economia d'Itàlia Itàlia posseeix una economia industrial diversa, amb pràcticament el mateix ingrés per càpita que França i el Regne Unit. Aquesta economia capitalista es manté dividida en un nord industrial, dominat per empreses privades, i un sud agrícola, amb un 20% d'atur. En comparació amb països europeus veïns, posseeix un alt nombre de petites i mitjanes empreses (PiMEs). La major part de les matèries primeres utilitzades per la industria i més del 75% de l'energia són importades. Durant la dècada passada Itàlia ha perseguit una política fiscal estreta que li permetés arribar a complir amb els seus requeriments econòmics. Des de la seva adhesió a la Unió Europea, Itàlia s'ha beneficiat àmpliament de l'interès i inflació més baixos de l'euro. El rendiment econòmic d'Itàlia s'ha mantingut rere dels seus companys de la Unió Europea i el govern de Berlusconi ha posat en acció nombroses reformes de curt plaç destinades a millorar la competitivitat i el creixement a llarg plaç. S'ha mogut lentament, per una altra part, en la implementació de necessàries reformes estructurals, tals com alleujar els impostos i replantejar el rígid mercat laboral italià i car sistema pensionari. Després de l'escàndol contable de Parmalat el 2003 algunes persones han posat en dubte els escassos sistemes de control financer del país. Vegeu: Llistat d'empreses italianes

Demografia

Article principal: Demografia de Itàlia Itàlia és un país molt heterogeni tant lingüísticament com religiosa, però és divers culturalment, econòmica i política. Itàlia posseeix la cinquena major densitat poblacional a Europa, amb un promig de 196 persones per quilòmetre quadrat. Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla alemanya al sud del Tirol (segons el cens de 1991, la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els eslovens al voltant de Trieste. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla francesa a la regió de la Vall d'Aosta; els sards, el català i l'idioma retorromà en les muntanyes dolomites, essent tots idiomes romançs. Tot i que el catolicisme és la religió predominant (85% de la població), existeixen comunitats madures de protestants i jueus i una comunitat creixent d'origen musulmà.

Cultura

Article principal: Cultura de Itàlia Itàlia és reconeguda pel seu art; cultura i diversos monuments, entre ells la torre de Pisa i el Coliseu romà; així com per la seva gastronomia (plats italians famosos són la pizza i la pasta), el seu vi, el seu estil de vida, la seva elegància, disseny, cine, teatre, literatura: tant en poesia amb poetes de renom com Pasolini, Umberto Saba, Cesare Pavese entre d'altres, o d'altres gèneres, com la narratiba amb autors com Gianni Rodari o Gianni Rodari, i en teatre com el nòbel Dario Fo; i música (en particular l'òpera). El període del renaixement europeu va començar a Itàlia durant els segles XIV i XV.

Festes
Dates	Nom en català	Nom local	Notes
1 de gener	Any nou	Capodanno
6 de gener	Epifania	Epifania
Mòbil	Diumenge de Pasqua	Pasqua
Mòbil	Dilluns de Pasqua	Lunedì di Pasqua
25 d'abril	Aniversari de l'alliberació	Liberazione	1945
1 de maig	Dia de treball	Festa del Lavoro
2 de juny	Dia de la República	Festa della Repubblica	1946
15 d'agost	Dia de l'assumpció	Ferragosto
11 de novembre	Dia de Tots els Sants	Tutti i Santi
8 de desembre	Immaculada Concepció	Immacolata
25 de desembre	Nadal	Natale
26 de desembre	Dia de Sant Esteve	Santo Stefano
31 de desembre	Revetlla d' Any Nou	San Silvestro

Categoria:Itàlia Categoria:Unió Europea als:Italien fiu-vro:Itaalia ja:イタリア ko:이탈리아 ms:Itali simple:Italy th:ประเทศอิตาลี zh-min-nan:Italia

1911

Esdeveniments:

:
- Països Catalans
- :
- Món
-

Naixements:

:
- Països Catalans
- :
- Món
-
- 3 de desembre, Milà - Nino Rota, compositor italià.

Necrològiques:

:
- Països Catalans
- :
- Món
-

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX Categoria:Segle XX ja:1911年 ko:1911년 ms:1911 simple:1911 th:พ.ศ. 2454

1969

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1969年 ko:1969년 ms:1969 simple:1969 th:พ.ศ. 2512

Muammar el Gaddafi

Moammar Abu Minyar al-Qadhafi , Muamar Gadafi o Muammar el Gaddafi (معمر القذافي ; n. c 1942?) és un militar libi i líder del seu país des de 1969.

Origen i formació

Va néixer al desert de Sirte a Líbia, sense que es conegui amb certesa la data. La seva família era beduïna, i durant la seva infància va rebre una profunda formació islàmica. Durant l'adolescència va entrar en contacte amb la ideologia de Gamal Abdel Nasser i es va interessar en la lluita per la justícia social, el panarabisme i la defensa de l'Islam. Als 21 anys es graduà en Dret. Va ingressar a l'escola militar i organitza la "unió de militars lliures". El 1965 viatjà a Gran Bretanya per assistir a cursos de perfeccionament.

Cop d'estat

L'1 de setembre de 1969 va participar en el cop d'estat que derrocà el rei Idris i amb manco de 30 anys es va posar al front de la junta militar i del Consell de la revolució, proclamant els seus principis programàtics: #Neutralitat exterior #Unitat nacional (primera passa per a la unió àrab) #Prohibició dels partits polítics #Evacuació de les bases militars britàniques i nord-americanes #Explotació de la riquesa petroliera en benefici del poble Durant els dies que seguiren al cop d'estat va desaparèixer de l'escena pública. Oficialment va ser operat d'apendicitis i a l'hospital va conèixer una infermera, a la que convertí en la seva segona muller.

El socialista rebel

El 1970 exigeix i obté que es retirin les bases estrangeres i es nacionalitzen algunes empreses petrolieres. S'inicien els plans agrícoles a la costa del país. Es va prohibir el consum d'alcohol i es va decidir augmentar la igualtat de la dona a la societat. El nivell de vida de la població va augmentar ràpidament amb els beneficis del petroli, convertint a Libia en la nació africana amb major PIB. Gaddafi, Muammar el Gaddafi, Muammar el ja:ムアンマル・アル＝カッザーフィー

Cop d'estat

Un cop d'Estat és la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional a un Estat per part d'un grup de persones, generalment militars, i en alguns casos mitjançant l'ajuda d'altres estats, amb l'objectiu de conseguir el poder absolut i governar mitjançant una dictadura. En alguns casos aconsegueixen el poder ràpidament, instaurant la dictadura, i en d'altres al no triomfar durant els primers dies generen una guerra civil. Quan es produeix el cas invers, en què mitjançant una acció armada es pretén retornar als ciutadans el poder que els ha estat usurpat, es denomina Revolució.

Països amb tradició de cops d'estat

- Argentina :1943, 1976
- Bolívia
- Grècia :1935, 1967
- Paraguai :1954
- Veneçuela :1948
- Xile :1973
- Espanya :1936

Cops d'Estat involucionistes

Son els mes habituals, retallen les llibertats individuals, no respecten els drets humans i practiquen la repressió violenta dels opositors:
- 1913 :Victoriano Huerta a Mèxic
- 1917 :Rússia
- 1935 :Grècia
- 1936 :Francisco Franco Bahamonde a Espanya
- 1943 :Argentina
- 1947 :Tailàndia
- 1952 :Egipte
- 1953 :Iran
- 1954 :Paraguai
- 1948 :Veneçuela
- 1962 :Argentina
- 1966 :Argentina
- 1967 :Grècia
- 1969 :Muammar el Gaddafi a Líbia
- 1973 :Augusto Pinochet Ugarte a Xile
- 1976 :Argentina
- 1980 :Turquia
- 1999 :Pervez Musharraf a Pakistan

Cops d'Estat evolucionistes

Son un cas poc habitual, i els solen realitzar militars progressistes per acabar amb dictadures:
- 1958 :Veneçuela, Revolució del 23 de gener
- 1974 :Portugal , Revolució dels clavells Categoria:Política ja:クーデター ko:쿠데타

República

Una república és un sistema de govern en el què tots els càrrecs públics han estat escollits democràticament. Hi ha dictadures que s'autonomenen repúbliques només per designar que no es governada per un noble.