:: wikimiki.org ::

Lema Nacional

Lema nacional

El lema nacional és un frase en la llengua pròpia o en llatí que un estat, nació o subdivisions d'aquests utilitza en diversos símbols com ara escut, banderes o monedes. Algunes de les traduccions següents manquen de la llengua original i han estat traduïdes de l’anglès. Aquesta pàgina és una recopilació de lemes nacionals dels estats independents del món i les seves subdivisions.
- Alemanya: Einigkeit und Recht und Freiheit (Alemany, "Unitat i justícia i llibertat")
- Schleswig-Holstein: Up ewig ungedeelt (Baix alemany, "Per sempre indivisibles")
- Andorra: Virtus unita fortior (Llatí, "La virtut unida és més forta")
- Antigua i Barbuda: Each endeavouring, all achieving (Anglès, "Cada repte, tots aconseguits")
- Antilles holandeses: Libertate unanimus (Llatí, "Units per la llibertat")
- Argentina: En unión y libertad (Castellà, "En unió i llibertat")
- Austràlia: cap
- Territori de la Capital Australiana: For the Queen, the law and the people (Anglès, "Per la Reina, la llei i el poble")
- Nova Gal•les del Sud: Orta recens quam pura nites (Llatí, "Novament eixit, com brillant lluus")
- Territori del Nord: cap
- Queensland: Audax at fidelis (Llatí, "Audaç però fidel")
- Austràlia Meridional: cap
- Tasmània: Ubertas et fidelitas (Llatí, "Fertilitat i fidelitat")
- Victòria: The place to be (Anglès, "El lloc on ésser")
- Austràlia Occidental: cap
- Austria-Hongria: Indivisibiliter ac Inseparabiliter (Llatí, "Indivisible i inseparable"; la unió va desfer-se en diferents estats independents el 1918)
- Bahames: Forward upward onward together (Anglès, "Avant, amunt, endavant junts")
- Barbados: Pride and Industry (Anglès, "Orgull i diligència")
- Bèlgica: L'union fait la force, Eendracht maakt macht and Einigkeit gibt Stärke (Francès Neerlandès i Alemany, "La unió fa la força")
- Valònia: Walon todi! (Való, "Való per sempre!")
- Belize: Sub umbra floreo (Llatí, "Sota l'ombra floreixo")
- Bolívia: Firme y Feliz por la Unión (Castellà, "Ferm i feliç per la Unió")
- Brasil: Ordem e progresso (Portuguès, "Ordre i progrés")
- Brunei: Brunei darussalam (Malai, "Brunei, la Seu de la pau")
- Bulgària: Съединението прави силата (Búlgar, "La Unió és Força")
- Cambodja: "Nation, Religion, King" (Anglès, Nació, Religió, Rei)
- Canadà: A mari usque ad mare (Llatí, "De mar a mar")
- Alberta: Fortis et liber (Llatí, "Fort i lliure")
- Colúmbia Britànica: Splendor sine occasu (Llatí, "Esplendor sense minva")
- Illa del Príncep Eduard: Parva sub ingenti (Llatí, "la petita sota la protecció del gran")
- Manitoba: Gloriosus et liber (Llatí, "Gloriós i lliure")
- Nova Brunsvick: Spem reduxit (Llatí, "L’esperança fou restaurada")
- Nova Escòcia: Munit haec et altera vincit (Llatí, "Un defensa i l’altre conquereix")
- Nunavut: Nunavut sanginivut (Inuktitut, "Nunavut la nostra força" o "La nostra terra, la nostra força")
- Ontario: Ut incepit fidelis sic permanet (Llatí, "Lleial començà, lleial roman")
- Quebec: Je me souviens (Francès, "Recordo")
- Saskatchewan: Multis e gentibus vires (Llatí, "Força, per a molts pobles")
- Terranova i Labrador: Quaerite primum regnum dei (Llatí, "Primer cerca el regne de Déu")
- Colòmbia: Libertad y orden (Castellà, "llibertat i ordre")
- Corea del Nord: "One is sure to win if he believes in and depends upon the people" (Anglès, "Hom està segur de guanyar si creu i depèn del poble")
- Corea del Sud: 널리 인간을 이롭게하라 (Coreà, "Bona voluntat per a tota la humanitat")
- Cuba: Patria y Libertad (Castellà, "Pàtria i llibertat")
- Dinamarca: lema reial de la Reina Margarita II: Guds hjælp, Folkets kærlighed, Danmarks styrke (Danès, "L’ajuda de Déu, l’amor del poble, la força de Dinamarca")
- Equador:La Paz y el Bienestar, la Gloria y el Triunfo (Castellà, "La Pau i el Benestar, la Glòria i el Triomf")
- El Salvador: Dios, Unión, Libertad (Castellà, "Déu, Unió, Llibertat")
- Espanya: Plus ultra (Llatí, "Més enllà")
- Abans: Una, grande y libre (Castellà "Una, gran i lliure") (sota la dictadura de Franco)
- Andalusia: Andalucía para sí, para España y la humanidad (Castellà, "Andalusia per ella, per Espanya, i la humanitat")
- Catalunya: Som i serem
- Estats Units: E pluribus unum (Llatí, "De molts, un") i In God We Trust (Anglès, "En Déu confiem")
- Hi ha una llista de lemes dels estats dels EUA
- Fiji: Rerevaka na Kalou ka Doka na Tui (Fijiès, "Tem Déu i honora la Reina")
- Filipines: Maka-Diyos, Maka-Tao, Makakalikasan at Makabansa (Tagàlog, “Per Déu, el Poble, la Natura i el País”)
- França: Liberté, égalité, fraternité (Francès, "Llibertat, igualtat, fraternitat")
- Geòrgia: ძალა ერთობაშია! (Georgià, El Poder és en la Unió")
- Grècia: Ελευθερια η θανατος (transliterat com "Eleftheria o Thanatos") (Grec, "Llibertat o mort")
- Guyana: One people, one nation, one destiny (Anglès, Un poble, una nació, un destí)
- Haití: L'union fait la force (Francès, "La Unió fa la força")
- Illes Salomó: To Lead is to serve (Anglès, "Comandar és servir")
- Índia: Satyameva jayate (Sànscrit, "La veritat sola triomfa")
- Indonèsia: Bhinneka Tunggal Ika (Javanès antic, "Units en la diversitat")
- Iran: Allahu Akbar (Àrab, "Déu és el més gran")
- Irlanda:"Emancipation to the repressed Celtic Nation" (Anglès, "Emancipació per a la reprimida Nació Celta")
- Jamaica: Out of many people, we are one (Anglès, "Un poble a partir de molts")
- Kenya: Harambee (Suahili, "cooperativa" sovint traduït com a "treballem plegats")
- Kiribati: Te mauri, te raoi ao te tabomoa (Gilbertès, "Salut, Pau i Prosperitat")
- Laos: "Peace, independence, democracy, unity and prosperity" (Anglès, "Pau, independència, democràcia, unió i prosperitat")
- Líban: cap
- Lituània: Vienybė težydi (Lituà, Deixem que la unió floreixi)
- Luxemburg: Mir wëlle bleiwe wat mir sin (Luxemburgès, "Volem romandre com som")
- Malàisia: Bersekutu Bertambah Mutu (Malai, "La Unió augmenta la Força")
- Maurici: Stella clavisque Maris Indici (Llatí, "L’Estel i la Clau de l’Oceà Índic")
- Mèxic: cap. Tradicionalment: El respeto al derecho ajeno es la paz (Castellà, "El respecte al dret aliè és la pau"). També: Sufragio efectivo, no reelección (Castellà, "Sufragi efectiu, no reelecció"), és actualment imprès en la signatura d'alguns documents del govern.
- Mònegue: lema del Príncep de Mònegue: Deo juvante (Llatí, "Amb l’ajuda de Déu")
- Namíbia: Unity, liberty, justice (Anglès, "Unió, llibertat, justícia")
- Nauru: God's will first (Anglès, "La voluntad de Déu primer")
- Nepal: "La mare pàtria val més que el regne del cel"
- Nigèria: "Unity and Faith, Peace and Progress" (Anglès, "Unió i fe, pau i progrés")
- Noruega: lema reial del Rei Harald: Alt for Norge (Noruec, "Tot per Noruega")
- Països Baixos: Je maintiendrai (Francès, "Mantindré")
- Pakistan: Iman, Ittehad, Tanzeem (Urdu: "Fe, unitat, disciplina")
- Panamà: Pro mundi beneficio (Llatí, "Pel benefici del món")
- Polònia: cap; les frases Honor i Ojczyzna (Polonès: "Honor i Pàtria"); o Bóg, Honor, Ojczyzna (Polonès, "Déu, Honor, Pàtria") aparèixen en moltes banderes i pendons militars.
- Regne Unit: lema reial: Dieu et mon droit (Francès, "Déu i el meu dret")
- Escòcia: Nemo me impune lacessit (Llatí, "Ningú em fereix impúnement")
- Gal•les: Ich Dien (Alemany, "Serveixo" – lema del Príncep), Y ddraig goch ddyry cychwyn (Gal•lès, "El drac vermell inspira acció"), Cymru am byth (Gal•lès, "Gal•les per sempre" – no oficial)
- Gibraltar: Nulli expugnabilis hosti (Llatí, "Conquerida per cap enemic")
- Illes Caiman: He hath founded it upon the seas (Anglès, "Ell les fundà damunt del mar")
- Illa de Man: Quocunque jeceris stabit (Llatí, "El que sigui que llencis, romandrà")
- Illes Malvines (Falkland islands): Desire the right (Anglès, "Desitja el correcte")
- República Dominicana: Dios, Patria, Libertad (Castellà, "Déu, Pàtria, Llibertat")
- República Txeca: Pravda vítězí! (Txec, "La veritat perdura!")
- República de Macedònia (de l’antiga Iugoslàvia) :Sloboda ili smrt (Macedoni,"Llibertat o mort") en dubte...
- Saint Lucia: The land, the people, the light (Anglès, "La terra, el poble, la llum")
- San Marino: Libertas (Llatí, "Llibertat")
- Senegal: Un peuple, un but, une foi (Francès, "Un poble, un propòsit, una fe")
- Sèrbia i Montenegro (No oficial): Samo Sloga Srbina Spasava (Serbi, "Només la unió salva els serbis")
- Seychelles: Finis coronat opus (Llatí, "La fi corona l’obra")
- Sierra Leone: Unity, freedom, justice (Anglès, "Unió, llibertat, justícia")
- Singapur: Majulah Singapura (Malai, "Endavant Singapur")
- Sudàfrica:!ke e: /xarra //ke (Xam, "Pobles diversos units" o "Unió en la Diversitat")
- Suècia: Lema reial: För Sverige i tiden (Suec, "Per Suècia, amb els temps")
- Surinam: Justitia, pietas, fides (Llatí, "Justícia, pietat, lleialtat")
- Suïssa: Unus pro omnibus, omnes pro uno (Llatí, "Un per tots, tots per un")
- Swazilàndia: Siyinquaba (Swati, "Som la fortalesa")
- Tailàndia: cap
- Timor Oriental: Honra, pátria e povo (Portuguès, "Honor, pàtria i poble")
- Togo: Travail, Liberté, Patrie (Francès: "Treball, llibertat, pàtria")
- Turquia: Yurtta Sulh, Cihanda Sulh (Turc, "Pau a casa, pau al món")
- Tuvalu: Tuvalu mo te Atua (Tuvalès, "Tuvalu per al Totpoderós")
- Ucraïna: cap
- Unió Europea: In varietate concordia ('Units en la diversitat, United in diversity, Unie dans la diversité, etc. (Traduït en tots els idiomes dels estats members de la UE))
- Unió Soviètica: Пролетарии всех стран, соединяйтесь! (Rus, "Treballadors del món, uniu-vos!")
- Uruguai: Libertad o muerte (Castellà, "Llibertat o mort")
- Vietnam: Ðộc lập, tự do, hạnh phúc (Vietnamita, "Independència, llibertat i felicitat")
- Xile: Por la razón o la fuerza (Castellà, "Per la raó o per la força")
- Post Tenebras Lux (Llatí, "Després de l’obscuritat, llum") (Antic)
- Aut concilio, aut ense (Llatí, "Per la raó o per l’espasa") (Antic)

Escut d'armes

Un escut d'armes, també dit blasó o armoria, és una representació simbòlica de persones o entitats que es deriva de la pràctica medieval de pintar dissenys sobre l'escut i sobre les robes dels cavallers per permetre la identificació en la batalla i més tard en els tornejos. Han passat d'identificar llinatges o famílies determinades a ser utilitzats també com a símbol de municipis, regions, estats o determinades corporacions i organitzacions. L'escut és una superfície delimitada entre línies, anomenada camper, que pot tenir diverses formes (rectangular, caironat, quadrat, ovalat, etc.), dins el qual es representen els diversos elements o càrregues. Els escuts d'armes d'Europa, i dels països que en segueixen la tradició, estan dissenyats seguint les normes de l'heràldica. Els escuts d'armes japonesos, anomenats kamon (sovint abreujat "mon"), són blasons familiars que acostumen a datar-se al voltant del segle VII i avui en dia encara es fan servir al Japó.
- Vegeu heràldica Categoria:Escuts d'armes ja:紋章

Bandera

Una bandera és un tros de tela, ordinàriament rectangular, fixat per un costat a un pal o asta i que serveix com a símbol o insígnia d'una nació, d'un estat, d'una ciutat, d'una dinastia, d'una autoritat, d'un partit, d'una associació, etc, o com a signe per a identificar situacions jurídiques, militars, tècniques, etc. La bandera estatal és una bandera que simbolitza a un estat. És un dels signes d'identitat més importants que té un estat. La bandera estatal serveix per representar a l'estat a l'estranger, però també com a emblema estatal en la pròpia terra. La bandera estatal s'hissa cada dia en els edificis oficials. Les empreses i entitats privades també poden hissar-les, de la mateixa manera que els ciutadans. Quan hi ha un tràgic succès estatal o mor una persona de màxim rang polític les banderes onegen a mig pal en senyal de dol.
- Llistat de banderes d'estats sobirans
- Llistat de banderes de colònies, estats associats i nacions sense estat
- Llistat de banderes d'organitzacions internacionals Categoria:Banderes

Alemanya

Alemanya (en alemany Deutschland ) és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea, anomenat oficialment República Federal d'Alemanya (en alemany Bundesrepublik Deutschland). Limita al nord amb el mar del Nord, Dinamarca i el mar Bàltic; a l'est amb Polònia i Txèquia; al sud amb Àustria i Suïssa, i a l'oest amb França, Luxemburg, Bèlgica i els Països Baixos. Durant la major part de la seva història, Alemanya va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. Es va convertir en un estat unit durant 74 anys (1871-1945), però va ser dividit al terme de la Segona Guerra Mundial en la República Federal d'Alemanya (RFA —BRD—, coneguda com a Alemanya Occidental) i la República Democràtica Alemanya (RDA —DDR—, coneguda com a Alemanya Oriental). El 3 d'octubre del 1990, la RDA va passar a formar part de la RFA, de manera que Alemanya va tornar a ser una nació unida. Berlín n'és la capital i la ciutat més important. També passen del milió d'habitants les ciutats d'Hamburg i Munic.

Història

Article principal: Història d'Alemanya L'idioma alemany i l'orgull alemany es remunten a fa més de mil anys, però l'estat conegut actualment com a Alemanya fou unificat com una nació estat moderna molt recentment: el 1871. Aquest fou el segon Reich alemany, sovint traduït per "imperi", encara que també significa "regne". Abans de la seva unificació el 1871, Alemanya era una unitat cultural però no realment política. En aquest període s'hi poden distingir les fases següents:
- Primer Reich (conegut durant gran part de la seva existència com el Sacre Imperi Romà de la Nació Alemanya). Va sorgir el 843 de la divisió de l'Imperi Carolingi (que havia estat fundat el 25 de desembre del 800 per Carlemany) i va existir en diverses formes fins el 1806, quan va ser dissolt com a conseqüència de les guerres napoleòniques.
- Unificació alemanya. Després de les guerres napoleòniques, Prússia va anar ampliant els seus territoris fins que va forjar l'Imperi Alemany, encara que excloent-ne Àustria, la qual es va mantenir com un imperi multiètnic durant uns 50 anys més. Aquests són els períodes més importants de la història de l'Alemanya unificada:
- Segon Reich (l'Imperi Alemany). Es fundà el 18 de gener del 1871 a Versalles i va durar fins el 9 de gener del 1918. Va tenir només tres emperadors.
- República de Weimar (primera república alemanya). Es va instaurar després de la Primera Guerra Mundial.
- Dictadura Nazi (anomenat Tercer Reich pels nazis mateixos, encara que era una dictadura). Va durar 12 anys, des del 1933 fins al 1945.
- Segona república alemanya:
- Alemanya dividida. Després de la Segona Guerra Mundial, Alemanya va quedar dividida en dos estats republicans: la República Federal d'Alemanya (corresponent als sectors ocupats pels EUA, França i el Regne Unit) i la República Democràtica Alemanya (al tros ocupat pel soviètics).
- Alemanya reunificada. Des del 3 d'octubre del 1990, Alemanya torna a ser un sol Estat.

Govern i política

Article principal: Govern i política d'Alemanya Alemanya és una república federal democràtico-parlamentària, el sistema polític de la qual és definit en la seua constitució de 1949 (amb esmenes), anomenada Grundgesetz (llei fonamental):
- Poseeix un sistema parlamentari, en què el cap de govern, el Bundeskanzler (canceller), és electe.
- El parlament, anomenat Bundestag (dieta federal), és elegit cada quatre anys per sufragi popular en un sistema complex el qual combina representació directa i proporcional. Els 16 Bundesländer són representats a nivell federal pel Bundesrat (consell federal), el qual —depenent de l'afer en discussió— pot guanyar la paraula en el procedimient legislatiu. Ocasionalment es produeixen conflictes entre el Bundestag i el Bundesrat, creant dificultats en l'administració.
- La funció de cap d'Estat la compleix el Bundespräsident (president federal), els poders del qual es limiten a feines cerimonials i representatives. En l'àmbit de la Unió Europea, Alemanya té la representació més nombrosa al Parlament Europeu en virtut de la seua condició de país més poblat de la Unió. A més, actualment un dels vice-presidents de la Comissió Europea és alemany.

Organització territorial

Comissió Europea

Economia

Article principal: Economia d'Alemanya Categoria:Alemanya als:Deutschland fiu-vro:S'aksamaa ja:ドイツ ko:독일 ms:Jerman roa-rup:Ghirmânii simple:Germany th:สหพันธ์สาธารณรัฐเยอรมนี zh-min-nan:Tek-kok

Alemany

L'alemany (Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada Benrather Linie que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat. L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita. En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard. La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany. La separació entre ambdues zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath. Aquesta línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia; els dialectes d'aquests pobles han donat lloc a l'alt alemany actual. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia han donat lloc al anglès, neerlandès, frisó i els dialectes del baix alemany. Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació: Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

L'alemany suís - Schwyzerdütsch Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats depèn de la regió geogràfic, per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), .. En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parla és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard. Encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcil, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.
Exemples de variacions lèxiques dialectals

- Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
- rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
- merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
- schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
- nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
- chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
- Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
- Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
- Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres. En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent: :és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >> : e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >> : eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >> : «un poc de mantega»
Exemples de variacions morfològiques
En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.
Exemples de variacions fonològiques
En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r». La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.
Gramàtica
L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa. Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes. Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:
- Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
- La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
- La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats. Els seus desavantatges:
- És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
- L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.
Flexió nominal
Els noms alemanys es flexionen segons:
- Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
- Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
- Dos nombres (singular o plural).
- Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial. En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis. Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.
Flexió verbal
Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:
- El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
- Tres persones, primera, segona o tercera.
- Dos nombres, singular o plural.
- Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
- Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
- No hi ha distinció aspectual. El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració. La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
Sistema d'escritura i Ortografia
L'alemany s'escriu usant el alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'. El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). La útima revisió va ser al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemana i va ser molt polèmica per part dels lingüístes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
- La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
- daß -> dass (que -conjunció-).
- der Fluß -> der Fluss (el riu).
- La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
- kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
- radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
- Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
- Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
- As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
- Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
- Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
- Clarifica el criteri de posar majúscula:
- Es pot posar majúscula després d'una coma.
- La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.
Noms de l'alemany en altres llengües
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües. En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen: El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
- En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
- El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
- El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa. Categoria:Alt Alemany als:Deutsche Sprache ja:ドイツ語 ko:독일어 ms:Bahasa Jerman simple:German language th:ภาษาเยอรมัน

Baix alemany

El baix alemany és qualsevol dels dialectes germànics occidentals continentals (és a dir, sense incloure ni l'anglès ni l'escocès ni el frisó) que no van patir la segona mutació consonàntica. En principi inclou doncs també el neerlandès en totes les seves varietats així com l'afrikaans, que se'n derivà. Avui en dia però, havent aconseguit aquests dos estandaritzacions i àmplies difusions de manera independent, es restringeix a vegades el terme "baix alemany" a dialectes germànics occidentals parlats al nord d'Alemanya que no poden ser considerats variants de l'alt alemany o l'alemany estàndard. Categoria:Llengües germàniques occidentals

Andorra

El Principat d'Andorra és un petit estat independent de l'Europa sud-occidental, i una regió històrica dels Països Catalans, la capital del qual és Andorra la Vella. Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, situada als Pirineus entre Espanya al sud i França al nord, va començar a prosperar tímidament durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant la postguerra civil espanyola per fer contraban de mercaderies i refugiar exiliats de tots els bàndols. Des dels anys 60 ha aconseguit una notable prosperitat gràcies al turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant de Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet que els impostos són sensiblement menors que a la resta d'estats de la Unió Europea. L'idioma oficial d'Andorra és el català. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos. La figura del cap d'estat andorrà esta dividida en dos coprínceps que corresponen a les persones del President de la República Francesa i al bisbe de la Seu d'Urgell.

Història

A l'Edat Mitjana, les Valls d'Andorra pertanyien al Comtat d'Urgell. Amb l'expansió d'aquest comtat cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Per això les Valls d'Andorra van passar a mans del Bisbat d'Urgell. El Bisbat va cedir en feu aquest territori al Vescomtat de Castellbò; mitjançant matrimonis, els dominis d'aquest vescomtat passaren a mans del Comtat de Foix. A partir d'aquí Andorra serà un Cosenyoriu encapçalat pel Bisbe d'Urgell i el Comte de Foix. Durant el segle XIII va caldre signar els Pariatges(1278-1288), documents que fixen els límits de poder de cada senyor. El Comte de Foix va anar adquirint poder (Bearn, Regne de Navarra i d'aquí al Regne de França). A partir d'un Edicte del Rei francès Henri IV de França promulgat el 1607, els caps d'estat d'Andorra seran el Bisbe d'Urgell i el Rei de França (avui el President de la República Francesa). Aquesta estructura arribarà fins als nostre dies, i és el que ha permès a Andorra mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el departament del Segre. Del 8 d'agost al 9 d'octubre del 1933, França va ocupar Andorra arran del malestar social previ a les eleccions. El 6 de juliol del 1934, el rus Boris Skossyreff fou proclamat Rei pel Govern d'Andorra. El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola va entrar a Andorra i se'l va endur a Barcelona, i més endavant a Madrid, des d'on fou expulsat a Portugal. De juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra per prevenir atacs espanyols durant la Guerra Civil i el govern de Franco (el juny 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). El 25 de setembre del 1939, Andorra va signar un tractat de pau amb Alemanya, que fou oblidat en el Traité de Versailles, per la qual cosa els dos països continuen legalment en guerra. Andorra va romandre neutral durant la Segona Guerra Mundial. 1981 amb la creació del govern andorrà, el 15 de gener denominat Consell Executiu, s'inicia la separació de poders al país i el procés de reformes que culminarà amb l'elaboració de la primera Constitució, votada pel poble en referèndum el 14 de març de 1993. La indústria turística i el desenvolupament dels transports i les comunicacions han posat fi al tradicional aïllament del país, que es va dotar d'una moderna constitució el 1993.

Govern

Fins fa ben poc, el sistema polític d’Andorra no tenia una divisió de poders clara entre l’executiu, el legislatiu i el judicial. Ratificada i aprovada el 1993, la Constitució estableix Andorra com una democràcia parlamentària sobirana que té els Coprínceps com a Caps d’Estat; els dos Coprínceps són considerats en un mateix nivell i tenen un poder simbòlic i limitat, que no inclou el dret de veto sobre els actes de govern. Tenen un delegat que els representa a Andorra. El Cap de Govern és qui reté el poder executiu. El Cap de Govern, que nomena lliurement els Ministres del seu govern, és el responsable de la política nacional i internacional de l'Estat andorrà i respon dels seus actes davant del Consell General de les Valls (o parlament, situat a la Casa De La Vall a Andorra La Vella), que és qui el nomena per 4 anys, mandat que no pot repetir més de dues vegades consecutives. El Consell General consta de 28 escons; els seus membres són escollits per vot popular directe, la meitat en unes eleccions d’abast nacional i l’altra meitat en representació de cadascuna de les set parròquies. La defensa és responsabilitat de França i (?) Espanya.

Divisió administrativa

Espanya Andorra es divideix en set parròquies. La següent llista està per ordre protocol·lari :
- Canillo
- Encamp
- Ordino
- La Massana
- Andorra la Vella
- Sant Julià de Lòria
- Escaldes-Engordany (creada en l'any 1978 de la divisió de la Parròquia d'Andorra La Vella) Aquestes Parròquies porten el nom de cadascuna de les 7 principals ciutats. A l'any 2004 s'hi introduïren els codis postals:

Geografia

codis postals Tal com correspon a la seva situació en plena serralada dels Pirineus orientals, el territori andorrà és predominantment muntanyós, amb una altitud mitjana de 1.996 m, que culmina a la Coma Pedrosa (2.946 m). Entremig d'aquestes muntanyes s'obren tres estretes valls en forma de Y que s'uneixen en el riu principal del país, la Valira, que entra a Catalunya i va a parar al Segre (en el que és el punt més baix d'Andorra, a 870 m). El clima andorrà és similar al dels seus veïns (clima temperat), però a causa de l'altitud s'hi donen més dies de neu a l'hivern i unes temperatures més fresques a l'estiu.

Economia

El turisme, el principal recurs de la petita però pròspera economia andorrana, aporta un 80% del PIB. S'estima entre 9 i més de 10 milions els turistes que visiten anualment el país, atrets per una taxació menys forta (comerços), les pistes d'esquí, els restaurants i altres complexos termals. L'avantatge comparatiu d'Andorra s'ha vist reduït per l'obertura de l'economia catalana i espanyola en el seu conjunt que ofereixen més béns de consum i uns preus més atractius que pel passat. És segurament per aquesta raó que una part dels empresaris andorrans intenten tirar el país cap a un turisme procedent de les classes socials mitjanes superiors i un turisme verd (exceptuat per al període hivernal que lògicament s'adreça al major nombre amb un dels més vastos dominis esquiable d'Europa, diversificat i modern). El sector bancari, en un país considerat com un paradís fiscal, també contribueix substancialment a l'economia. La producció agrícola és limitada —només el 2% de la terra és cultivable— i la majoria dels productes alimentaris s'han d'importar. La principal activitat ramadera és la cria de bestiar oví. Els principals productes manufacturats són el tabac (cigars, cigarrets) i els mobles. Andorra no és un membre de ple dret de la Unió Europea, però gaudeix d'una relació especial dins de la Unió; per exemple, és tractada com un membre més de la UE pel que fa als productes manufacturats (no s'hi apliquen tarifes) i, alhora, és tractada com un país no-membre pel que fa als productes agraris. Andorra no té moneda pròpia i usa la dels estats veïns. Abans de 1999 utilitzava el franc francès i la pesseta espanyola, que foren substituïdes per la moneda única, l'euro. A diferència dels altres petits estats europeus que usen l'euro (com Mònaco, San Marino o el Vaticà), Andorra no encunya les seves pròpies monedes d'euro; de tota manera, l'octubre del 2004, es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord que permetria als andorrans encunyar la seva pròpia moneda.

Demografia

Els andorrans són minoria en el seu propi país; només un 33% del total de la població té la nacionalitat andorrana. El grup principal de residents estrangers el formen els espanyols (43%, de parla castellana majoritàriament, després catalana i gallega), juntament amb els portuguesos (11%) i els francesos (7%). El 6% restant pertany a altres nacionalitats (principalment anglesos). L'única llengua oficial és el català, la llengua dels Països Catalans, amb els quals Andorra comparteix molts trets culturals, si bé el castellà, el portuguès i el francès també hi són llengües d'ús habitual. La religió predominant és la catòlica.

Transports

Andorra es comunica amb l'exterior a través de les vies terrestres. No disposa de tren, metro o aeroports (en discution des de fa diversos anys amb el govern espanyol i català per a la reobertura de l'aeroport de la Seu D'Urgell), però té una infraestructura de carreteres prou àmplia per poder cobrir la major part del país (cal tenir en compte que el fet de ser un país muntanyós en dificulta i n'encareix la construcció). A notar que diverses noves realitzacions són en curs ; ampliació dels últims trams difícils sobre les carreteres principals i tunels, del qual un que permetrà anar d'Encamp a La Massana i viceversa sense passar per Escaldes-Engordany (que toca Andorra La Vella), punt de trobada de les 3 valls que formen un Y...). Una altra manera d'arribar-hi és a través dels heliports que hi ha a Andorra La Vella (la capital) i a La Massana. Òbviament no disposa d'accessos per mar, ni de cap riu navegable, com acostuma a passar en els països pirinencs o d'alta muntanya.

Articles relacionats

- Exèrcit d'Andorra
- Llistat de Coprínceps d'Andorra

Enllaços externs

- [http://www.govern.ad/ Govern d'Andorra]
- [http://www.andorra.ad/ Turisme > Web oficial de turisme realitzada pel Ministeri de Turisme i Medi Ambient][http://www.turisme.ad/ -> altra adreça]
- [http://www.rtvasa.ad/ RTVASA > organisme públic que gestiona Ràdio Nacional d'Andorra (RNA) i Andorra Televisió (ATV)]
- [http://www.sta.ad/ S.T.A. : Servei de Telecomunicacions d'Andorra]
- [http://www.andorraonline.ad/ Andorra Online > portada]
- [http://www.travel-images.com/andorra.html Imatges d'Andorra]
- [http://www.andorraz.org/ ANDORRa-z > Guia Independent i Selectiu sobre Andorra d'A a Z (obertura final 2006 / principi 2007)] +
- [http://numismondo.com/pm/and/ Bitllets andorrans]
- [http://www.kwfm.net/ KWFM.net > WebRàdio de ROCK International -Rock al Metall- des d'Andorra La Vella (Lloc Web en català, english, castellano i français)]
- [http://www.euro-andorra.com/ Euro Andorra - Andorra a l'Eurovisió]
- [http://www.quars.ad/ www.quars.ad Compri a Andorra sense sortir de casa] Categoria:Andorra fiu-vro:Andorra ja:アンドラ ko:안도라 ms:Andorra simple:Andorra th:ประเทศอันดอร์รา zh-min-nan:Andorra

Antigua i Barbuda

Antigua i Barbuda és un estat insular de l'Amèrica Central, a l'oceà Atlàntic. Comprèn les illes d'Antigua, Barbuda i Redonda, grup d'illes de les Petites Antilles situat entre Saint-Barthélemy al nord-oest, Saint Kitts i Nevis i Montserrat a l'oest i Guadeloupe al sud. La capital és Saint John's. Antiga colònia britànica, és independent des de 1981. El seu primer ministre, l'any 2005, era Lester B. Bird.

Enllaços externs

- [http://www.antigua-barbuda.org/ Pàgina web oficial del Departament de Turisme d'Antigua i Barbuda] Categoria:Antigua i Barbuda ja:アンティグア・バーブーダ ko:앤티가 바부다 ms:Antigua dan Barbuda simple:Antigua and Barbuda zh-min-nan:Antigua kap Barbuda

Anglès

::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva) ---- L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.

Extensió

L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris. També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes). És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.

Història

L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare. L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.

Vocabulari

Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000. Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%

Sistema d'Escriptura

L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.

Principals dialectes

- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)

Altres enllaços

- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert] Categoria:Anglès als:Englische Sprache ja:英語 ko:영어 ms:Bahasa Inggeris simple:English language th:ภาษาอังกฤษ zh-min-nan:Eng-gí

Antilles Holandeses

Les Antilles Neerlandeses són un conjunt d'illes situades al mar del Carib que formen part de l'arxipèlag de les Antilles i que, juntament amb Aruba i els Països Baixos constitueixen el Regne dels Països Baixos. A vegades són també anomenades Antilles Holandeses (arran de la confusió de noms entre els Països Baixos i Holanda, que n'és només un tros) o Índies Occidentals Holandeses/Neerlandeses (nom més antic amb referències més aviat colonials). Consten de 5 illes, parts d'illes o arxipèlags principals:
- Illes de Sotavent, que junt amb Aruba s'anomenen illes ABC:
- Bonaire
- Curaçao
- Illes de Sobrevent, o illes SSS:
- Saba
- Sint Eustatius
- Sint Maarten (part de l'illa) Fins el 1986 Aruba també en formava part. Tot i que la llengua oficial és el neerlandès, la que més s'hi parla és el papiamento a les illes ABC i l'anglès a les illes SSS. Categoria:Antilles Neerlandeses Categoria:Territoris dependents ja:オランダ領アンティル zh-min-nan:Kē-tē-kok Antilles

Argentina

La República Argentina és un estat d'Amèrica del Sud. Limita al nord amb Bolívia i el Paraguai, a l'est amb el Brasil, l'Uruguai i l'oceà Atlàntic, i a l'oest amb Xile, amb qui comparteix el sud de la serralada dels Andes. La capital és Buenos Aires i les ciutats més importants són Córdoba, Rosario, Mendoza, Santa Fe i La Plata.

Origen del nom

El nom Argentina prové del llatí argentum (plata). L'origen d'aquest nom prové dels primers viatges realitzats pels conquistadors espanyols al Rio de la Plata. Els naufragants d'una expedició dirigida per Juan Días de Solís es van trobar amb indígenes de la regió els quals els van donar objectes de plata. Les notícies sobre una Serralada de la Plata, mítica i llegendària, una muntanya rica en plata, van arribar a Espanya prop del 1524. Llavors, els espanyols van reanomenar el Rio Solís com a Rio de la Plata. La primera vegada que es va utilitzar el nom "Argentina" va ser en el llibre de Ruy Díaz de Guzmán, Historia del Descubrimiento, población y conquista del Río de la Plata (Història del descobriment, població i conquesta del Rio de la Plata) el 1612, el qual va anomenar el territori descobert per Solís com a Terra Argentina (Terra de Plata).

Història

Al febrer de 1516, el navegant espanyol Juan Díaz de Solís va pilotar la seva nau al gran estuari del Riu de la Plata i va reclamar la regió del voltant en nom d'Espanya. Tot el territori va ser colonitzat per Espanya al llarg dels segles XVI i XVII. El país es va independitzar d'Espanya el 1816. Durant les següents quatre dècades es van produir disputes internes entre faccions federalistes ("federals") i centralistes ("unitaris") fins a la proclamació de la constitució de 1853 encara avui vigent amb les modificacions realitzades el 1994. Dues forces van crear l'Argentina del segle XIX: la introducció de les tècniques agrícoles modernes i la integració de la nació a l'economia mundial. La inversió estrangera i la immigració d'Europa van ser una peça important en la revolució econòmica. Com als Estats Units, els immigrants que van desenvolupar els recursos argentins, especialment a la regió central de les pampes, hi van immigrar de diverses nacions europees, però, principalment d'Espanya i Itàlia. També s'hi van establir immigrants d'Alemanya, Suïssa, Regne Unit i Rússia. De 1880 a 1930 Argentina es va convertir en una de les 10 nacions més riques del món, riquesa basada en la expansió ràpida de l'agricultura i la inversió estrangera en la infraestructura. Les forces conservadores van dominar la política argentina fins al 1916, quan els rivals tradicionals, els radicals, van prendre el control del govern. Els radicals, amb la seva èmfasi en eleccions lliures i en l'establiment de les institucions democràtiques van obrir les portes a l'expansió de la classe mitjana del país, i l'arribada d'altres grups socials al govern. Però, aquest període va finalitzar amb un cop d'estat militar conservador el 1930. Els governs conservadors d'aquesta dècada no assolirien contenir els canvis econòmics i socials, i van recórrer al frau i a la violència. Finalment, Juan Domingo Perón va prendre el poder per mitjà d'un altra cop d'estat, i va ser elegit president per mitjà d'eleccions democràtiques el 1946. Amb tendències socialistes, va donar poder a classe treballadora i va expandir el nombre de treballadors sindicalitzats. El 1947 va anunciar la creació d'un pla de cinc anys basat en el creixement de les industries que havia nacionalitzat. La seva dona, Eva Duarte de Perón, coneguda com Evita, va ser una figura prominent aconseguint el suport que el seu marit necessitava. Perón va ser re-elegit el 1952, però, després d'un cop militar, el 1955 va ser exiliat. 1955 Durant les dècades del cinquanta i seixanta, el govern va estar encapçalat per militars i civils, però, ni les dictadures ni els governs democràtics van aconseguir el ple desenvolupament de l'economia de l'Argentina, la qual continuava el seu imparable descens. Les demandes socials i econòmiques es van traduir en expressions violentes, i els moviments d'oposició van començar a utilitzar el terrorisme durant la dècada dels setanta. Aquests esdeveniments van obrir la porta al retorn de Perón. L'11 de març, 1973, es van realitzar eleccions generals per primera vegada després de 10 anys. Héctor Cámpora, simpatitzant de Perón va ser elegit, però va renunciar quatre mesos després. Després de les noves eleccions generals, Perón va guanyar amb una victòria decisiva amb la seva tercera dona, María Estela Isabel Martínez de Perón, com a vicepresidenta. En aquest període els extremistes de dreta i esquerra van reaccionar amb terrorisme, la qual cosa va provocar la implementació de decrets d'emergència que donaven autoritat excessiva al govern, el qual la va utilitzar amb violència. Després de la mort de Perón, un altre cop d'Estat va remoure a la seva dona el 1976, i les forces armades van governar el país, però, recorrent al terrorisme d'estat i l'opressió civil. La pau va ser establerta, però, el cost va ser altíssim, amb 30.000 persones "desaparegudes" durant el període 1976-1983. Els problemes econòmics severs, la corrupció, i la derrota en la Guerra de les Malvines, van propiciar la caiguda de la dictadura. A partir de l'obertura democràtica de 1983 s'han produït eleccions que han assolit consolidar el progrés democràtic del país, però no han aconseguit resoldre la situació econòmica de l'Argentina d'una manera que millori la qualitat de vida de la majoria de la població. Encara que l'Argentina va experimentar un creixement i estabilitat econòmiques la dècada de 1990, el 2001 es va enfonsar en la pitjor crisi econòmica de la història.

Geografia

2001La geografia argentina pot ser dividida en tres regions:
- les planes fèrtils de les Pampes, al centre del país, i les quals són el centre de la riquesa agrícola de l'Argentina
- l'altiplà de la Patagònia que s'estén del centre cap al sud (Tierra de Fuego, que en català vol dir Terra de Foc)
- la cadena muntanyonsa dels Andes, a l'oest del país, a la zona fronterera amb Xile, on es troba el punt més alt del país, l'Aconcagua amb 6.960 m. Els rius principals (i els quals són molt amples en comparacío amb els rius europeus) són el Paraguai, el Bermejo, el Colorado, el Uruguai, i el més gran, el Paranà. Els últims dos rius s'uneixen formant l'estuari del Rio de la Plata. El clima argentí és predonimantment templat, amb extrems subtropicals al nord, i àrids-antàrtics al sud.

Economia

:Article principal: Economia de l'Argentina L'Argentina es beneficia de grans recursos naturals, una agricultura orientada a les exportacions, i una indústria diversificada. Al començament del segle XX l'Argentina era un dels 10 països més rics del món, riquesa basada en l'agricultura i la inversió estrangera. No obstant això, l'Argentina no assoliria el ple desenvolupament. Després de la recessió de 1929 el país va experimentar diverses crisis econòmiques, va acumular un enorme deute extern, i en els anys vuitanta la hiperinflació va arribar al 200% mensual. El govern de Carlos Ménem va establir un sistema de convertibilitat de la moneda, i l'economia va créixer en els anys noranta, però a la fi del seu segon terme, la situació econòmica va decaure. Per mitjà de la convertibilitat, amb la qual la taxa de canvi del peso argentí era mantinguda artificialment a l'una del dòlar nord-americà, la inflació va ser controlada, però, les exportacions argentines van perdre competitivitat, elevant el percentatge de la població en pobresa a nivells històrics. Els barrios miseria, els barris pobres sense serveis públics (i fins i tot només constituïts per construccions de cartró i alumini) van créixer considerablement a les grans ciutats, principalment a Buenos Aires. Fernando de la Rúa, electe el 1999 no va aconseguir estabilitzar l'economia i després de manifestacions violentes, va renunciar el 2001. Després de 4 presidents interins, el Congrés va seleccionar a Eduardo Duhalde com a president, qui va acabar amb el sistema de la convertibilitat de la moneda. Aquesta crisi, la pitjor de la història del país, va enfonsar a més del 50% de la població en pobresa. El govern de Néstor Kichner ha assolit importants avanços econòmics, va realitzar una sorprenent reestructuració del deute, i l'Argentina va créixer 8% durant el 2003 i 2004, en recuperació de les caigudas del PIB des de 1998. Però, d'acord a diversos analistes financers, Kichner ha de resoldre el problema energètic, i promoure inversions superiors als 2 milions de dòlars en aquest sector per aconseguir que l'economia creixi 3% el 2005. Argentina és membre del Mercosur.

Política

MercosurL'última dictadura, que va començar el 1976, va iniciar la seva caiguda amb la derrota d'Argentina en la Guerra de les Illes Malvines, i el 1983 es van realitzar eleccions democràtiques. Raúl Alfonsín, el primer president democràtic, va enfrontar-se a diversos reptes, incloent un aixecament militar, i va renunciar sis mesos abans de la fi del seu període. Carlos Ménem va ser designat president, i després d'una reforma constitucional, va aconseguir reelegir-se per un període de quatre anys més, fins al 1999, data en la qual Fernando de la Rúa va ser elegit, sent la primera transició pacífica en moltes dècades. La constitució argentina de 1853, estableix una separació de poders definida dins d'un sistema presidencialista. El president i el vicepresdient governen per un període de quatre anys amb la possibilitat de reelecció. La branca legislativa està representada pel Congrés de la Nació (Congreso de la Nación, en espanyol), compost pel Senat, amb 72 membres, i la Cambra de Diputats (Cámara de Diputados) amb 257 membres. Els partits polítics més grans de l'Argentina són el Partit Justicialista (PJ), un partit d'origen peronista, i la Unió Cívica Radical (UCR), fundada el 1890.

Divisions Administratives

1890 L'Argentina està dividida en 23 províncies i 1 districte autònom conegut com a Capital Federal. # Buenos Aires, Capital Federal # Província de Buenos Aires # Catamarca # Chaco # Chubut # Córdoba # Corrientes # Entre Ríos # Província de Formosa # Jujuy # La Pampa # La Rioja

Dades demogràfiques

Ciutats

L'Argentina té el percentatge més gran de població urbana d'Amèrica Llatina. La majoria dels immigrants europeus, que van arribar especialment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial) es van establir a les ciutats, les quals oferien feines, educació i altres oportunitats per a ingressar a la classe mitjana. Els treballadors agrícoles també es van a establir a les grans ciutats, especialment a Buenos Aires que ha centralitzat el creixement del país. Des de la dècada de 1990, molts pobles rurals han estat despoblats arran de l'abandó del servei ferroviari i de la importació massiva de productes barats importants que van reemplaçar els productes locals produïts a petita escala, quan es va introduir el sistema de convertibilitat que mantenia el valor del dòlar nord-americà artificialment baix. Avui dia un terç de la població total del país viu a l'àrea metropolitana de Buenos Aires, també coneguda com al Gran Buenos Aires. Les següents són les àreas metropolitanes amb població superior al milió d'habitants: #Buenos Aires (ciutat: 3 milions, àrea metropolitana: 13 milions) #Córdoba (1,4 milions) #Rosario (1,3 milions)

Entografia

La major part de la població argentina és d'ascendència europea, principalment d'Itàlia i d'Espanya (prop del 80% de la població), encara que hi ha grans comunitats d'origen alemany, anglès, suís, rus i polonès. Hi ha també un gran nombre de descendents d'immigrants del Orient Mitjà, principalment de Síria i Líban, i de l'Àsia, principalment de Corea del Sud i Xina. Els pobles amerindis representen un petit percentatge de la població, i estan localitzats sobretot a les províncies del nord. Un controversial estudi genètic recent, però, ha establert que prop del 50% de la població blanca argentina té un avantpassat amerindi.

Religió

La República Argentina no és un estat confessional. No obstant això, l'Església Catòlica compta amb un estatus jurídic diferenciat respecte al de la resta d'esglésies i confessions, ja que l'estat nacional la suporta econòmicament. El 77% dels argentins es consideren catòlics. Hi ha nombroses comunitats jueves, islàmiques i protestants. El 16% és atea.

Llengües

L'espanyol és la llengua oficial de l'Argentina a nivell nacional. Però, el 2004, la província de Corrientes va declarar la cooficialitat del guaraní en l'ensenyament i en els actes de govern. A las comunitats indígenes es parla també el quítxua, l'aimara i el mapudungun (la llengua dels maputxes). També es parlen moltes llengües d'origen europeu (rus, dialectes italians i alemany) a les grans ciutats.

Enllaços externs

Govern

- [http://www.presidencia.gov.ar Pàgina oficial del President de l'Argentina, en castellà]
- [http://www.info.gov.ar Govern Electrònic, en castellà]

Periòdics

- [http://www.clarin.com.ar Clarín]
- [http://www.lanacion.com.ar La Nación]
- [http://www.infobae.com Infobae] Categoria:Argentina fiu-vro:Argentina ja:アルゼンチン ko:아르헨티나 ms:Argentina simple:Argentina th:ประเทศอาร์เจนตินา

Castellà

El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua. Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.

Història

La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques. Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica. El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.

Distribució Geogràfica

El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla). Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions). El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.

Fonologia

El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi"). No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.

Variacions dialectals

Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.

s, c, z, x

A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.

Pronoms personals

El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai. El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic). La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Categoria:Castellà ja:スペイン語 simple:Spanish tokipona:toki Epanja zh-cn:西班牙语 zh-tw:西班牙語

Austràlia

L'Austràlia continental té una extensió de 7,69 milions de quilòmetres quadrats i és al mateix temps l'illa més gran del món, però el continent més petit; Austràlia és, de fet, la part principal del continent oceànic; l'estat australià comprèn, a més, l'illa de Tasmània i diverses dependències, com les illes Christmas i Norfolk. Els països veïns són Nova Zelanda, al sud-est, i al nord Indonèsia, el Timor Oriental i Papua Nova Guinea, del qual està separada per l'