Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Lenin

Lenin

Lenin (Ленин) (Simbirsk, 10 (22) d'abril de 1870 - 21 de gener de 1924), pseudònim de Vladímir Ilich Uliànov (Владимир Ильич Ульянов), activista revolucionari i pensador rus. Líder el sector bolxevic del Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, va ser el primer dirigent de la Unió Soviètica. Vladímir Ilich Ulianov va nàixer en el si d'una família burgesa, a la ciutat de Simbirsk (actualment Ulianovsk), el 22 d'abril de 1870. El seu pare era un funcionari públic amb idees demòcrates. Ben aviat la seva vida va ser condicionada per l'execució del seu germà Alexandre, a qui Lenin professava un gran afecte, condemnat per la seua participació en un complot contra el tsar Alexandre III. En 1887 va ingressar en la Facultat de Dret de la Universitat de Kazan d'on va ser expulsat per la seva participació en protestes estudiantils. Va haver de continuar els estudis al marge de la Universitat i als 21 anys va obtenir la llicència per a exercir com a advocat. A causa de les seves activitats de propaganda marxista va ser empresonat i posteriorment desterrarat a Sibèria. Va ingressar en el Partit Socialdemòcrata Obrer Rus, que posteriorment (1903) es va dividir en dues faccions: menxevics i bolxevics, aquesta última encapçalada per Lenin. Un dels motius de la divisió van ser les tesis que havia exposat en el seu llibre Què fer? on defensava un model de partit que fos l'avantguarda del proletariat mitjançant el centralisme democràtic i una fèrria disciplina. Va participar en la fracassada Revolució de 1905 Exiliat a Suïssa, en esclatar la Primera Guerra Mundial va condemnar la guerra per ser un conflicte entre les potències imperialistes en el qual el treballadors del món no tenien res a guanyar. Després de la revolució de febrer de 1917 va tornar a Rússia. Lenin va haver d'utilitzar tota la seva influència per convèncer la majoria de la direcció del seu partir que havia arribat el moment de derrocar el govern per mitjà d'una nova revolució, la revolució d'octubre que va portar al poder als bolxevics. Des de llavors i fins a la seva mort va encapçalar el govern revolucionari (president del Consell de comissaris del Poble). Després de fer la pau amb Alemanya es va haver d'enfrontar a la guerra civil i contra els anomenats blancs que comtaven amb l'ajuda de les principals potències extrageres. Va demostrar flexibilitat com a governant aprovant la Nova política econòmica (NEP) l'any 1921, que va suposar un retorn transitori al capitalisme per fer front al desgavell econòmic que havia suposat l'anomenat comunisme de guerra. Va ser ferit en un atemptat (1918) que li deixà greus seqüeles. Va morir el 21 de gener de 1924 a causa d'un vessament cerebral. El seu cos embalsamat es troba al mausoleu de la Plaça Roja. Després de la seua mort es planteja el problema de la successió en la conducció del govern i el partit. Per a alguns el successor era clarament Trotski, encara que el mateix Lenin en el seu testament considerava que ni Trotski ni Stalin eren aptes, aquest últim fortament criticat per concentrar l'autoritat, i fins suggeria la remoció dels seus càrrecs en el partit. El text del testament de Lenin, es va mantenir en secret fins a 1956. En el seu honor, entre 1924 i 1991 es va nomenar Leningrad a l'actual Sant Petersburg.

Articles relacionats


-
- Leninisme
- Història de la Unió Soviètica

Enllaços externs


- http://www.marxists.org/catala/ Enciclopèdia del marxisme. Categoria:Comunisme Categoria:Polítics Categoria:Unió Soviètica ja:ウラジーミル・レーニン ko:블라디미르 레닌 simple:Vladimir Lenin th:วลาดิมีร์ เลนิน

22 d'abril

El 22 d'abril és el cent dotzè dia de l'any del calendari gregorià i el cent tretzè en els anys de traspàs. Queden 253 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1296 - Alacant: Jaume II conquereix la ciutat als castellans.
- 1866 - Andorra: Josep Caixal, bisbe d'Urgell, hi promulga la llei anomenada de la "nova reforma".
- 1990 - Catalunya: amb protestes d'alguns ciutadans, Felip de Borbó va a Balaguer i Cervera, on pren possessió dels títols de Senyor de Balaguer i comte de Cervera; després visita Montblanc. :MÓN
- 2004 - Ryongchon (Corea): el xoc de dos trens carregats de fuel hi causa gairebé dos centenars de morts i més d'un miler de ferits.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1724 - Königsberg (Prússia, Alemanya; ara Kaliningrad, Rússia): Immanuel Kant, filòsof alemany (m. 1804).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1994 - Nova York (Estat de Nova York, EUA): Richard Nixon, president dels Estats Units (n. 1913).
- 2003 - París (França): Eunice Kathleen Waymon, coneguda com Nina Simone, cantant de jazz, soul i gospel estatunidenca (n. 1933).

Festes i commemoracions:


- Dia de la Terra
- Sant Caius (o Gai) de Dalmàcia)
- Sant Soter
- Sant Agapit I, papa
- Santa Senorina
- A les cultures de l'Europa oriental és el dia de critatures màgiques o monstruoses, com els vampirs. ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Abril ja:4月22日 ko:4월 22일 simple:April 22 th:22 เมษายน

21 de gener

El 21 de gener és el vintuné dia de l'any del calendari gregorià. Queden 344 dies per finalitzar l'any i 345 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1464 - Barcelona: hi arriba, amb fama d'esforçat cavaller, Pere el Conestable de Portugal, refermant l'esperança d'un possible ajut contra Joan II de Portugal i la Borgonya.
- 1932 - conques del Llobregat i del Cardener: s'hi declara la vaga general revolucionària. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1901 - Barcelona: Ricard Zamora, porter de futbol.
- 1937 - Vilassar de Mar: Ernest Lluch, economista i ministre espanyol de sanitat, (m. 2000). :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Gener ja:1月21日 ko:1월 21일 simple:January 21 th:21 มกราคม

1924

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS PAÏSOS CATALANS
- Balaguer - la Secció de Telèfons de la Mancomunitat de Catalunya, sota la direcció d'Esteban Terradas i Illa, hi instal·la la primera central automàtica.
- 20 de gener - Espanya: Primo de Rivera nomena reconeguts anticatalanistes com a diputats provincials de Catalunya. :MÓN
- 5 de març - Albània: Shefqet Verlaci esdevé primer ministre del país.
- 25 de març - Grècia: s'hi proclama la república.
- 29 d'octubre - Catalunya: a la revista 'El xut', dibuixat per Valentí Castanys, apareix per primera vegada l'Avi del Barça.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de setembre - Burjassot (l'Horta): Vicent Andrés i Estellés, periodista i poeta valencià. :MÓN
- 16 d'abril - Cleveland (Ohio, EUA) - Henry Mancini, músic, compositor de música per a cinema.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 18 de juliol - Barcelona: Àngel Guimerà, escriptor català. :MÓN
- 29 de novembre - Brussel·les (Bèlgica): Giacomo Puccini, compositor italià. ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1924年 ko:1924년 ms:1924 simple:1924 th:พ.ศ. 2467

22 d'abril

El 22 d'abril és el cent dotzè dia de l'any del calendari gregorià i el cent tretzè en els anys de traspàs. Queden 253 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1296 - Alacant: Jaume II conquereix la ciutat als castellans.
- 1866 - Andorra: Josep Caixal, bisbe d'Urgell, hi promulga la llei anomenada de la "nova reforma".
- 1990 - Catalunya: amb protestes d'alguns ciutadans, Felip de Borbó va a Balaguer i Cervera, on pren possessió dels títols de Senyor de Balaguer i comte de Cervera; després visita Montblanc. :MÓN
- 2004 - Ryongchon (Corea): el xoc de dos trens carregats de fuel hi causa gairebé dos centenars de morts i més d'un miler de ferits.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1724 - Königsberg (Prússia, Alemanya; ara Kaliningrad, Rússia): Immanuel Kant, filòsof alemany (m. 1804).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1994 - Nova York (Estat de Nova York, EUA): Richard Nixon, president dels Estats Units (n. 1913).
- 2003 - París (França): Eunice Kathleen Waymon, coneguda com Nina Simone, cantant de jazz, soul i gospel estatunidenca (n. 1933).

Festes i commemoracions:


- Dia de la Terra
- Sant Caius (o Gai) de Dalmàcia)
- Sant Soter
- Sant Agapit I, papa
- Santa Senorina
- A les cultures de l'Europa oriental és el dia de critatures màgiques o monstruoses, com els vampirs. ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Abril ja:4月22日 ko:4월 22일 simple:April 22 th:22 เมษายน

Alexandre III de Rússia

Alexandre III de Rússia (Sant Petersburg 1845 - Livadiya Crimea 1894). Tsar de Rússia 1881 - 1894. =Naixement i educació= Segon fill varó del tsar Alexandre II de Rússia i de la princesa Maria de Hessen-Darmstadt, nasqué a Sant Petersburg el 10 de març de 1845 Per línia paterna era nét del tsar Nicolau I de Rússia i de la princesa Carlota de Prússia. Per línia materna, era nét del gran duc Lluís II de Hessen-Darmstadt i de la princesa Guillermina de Baden. Per tant, era descendent directe de tsars com la tsarina Caterina II de Rússia, de reis com el rei Frederic II de Prússia o de princeses com la reina Lluïsa de Mecklemburg-Strelitz. El seu caràcter diferia molt del dels seus il·lustres ancestres. No proferia cap especial interès per l'alta cultura ni per la cultura d'avantguarda. Preferia la vida del camp rus que no la de les gran ciutats i posseïa una escala de valors més pròxima a la d'un jünker prussià o a la d'un aristòcrata rural que no a la d'un sobirà liberal de l'Europa de finals de segle XIX. Els seus primers vint anys de la seva vida els passà sota l'hombra del seu germà gran, el tsarevitx Nicolau de Rússia. A la mort d'aquest l'any 1865 a Sant Petersburg, Alexandre fou declarat el nou tsarevitx. S'inicià en l'estudi del dret rus i de l'administració de l'Imperi a les ordre de Konstantin Pobedonostev, catedràtic de la universitat de Moscou i que a partir de l'any 1880 seria el cap de la Santa Sínode russa. =Casament i descendència= L'any 1864 el tsarevitx Nicolau, germà d'Alexandre, fou promès amb la princesa Dagmar de Dinamarca. Als pocs mesos aquest moria i Dagmar quedà, de nou, promesa amb el nou tsarevitx. Dagmar i Alexandre es casaren a Sant Petersburg l'any 1866. La princesa Dagmar de Dinamarca provenia d'una branca secundària i empobrida de la família reial danesa. La sort de la seva família canvià quan el seu pare fou proclamant al tron de Dinamarca al qual accedí l'any 1866. El seu pare fou el rei Cristià IX de Dinamarca i la seva mare la princesa Lluïsa de Hessen-Kassel. La parella tingué sis fills:
- SM el tsar Nicolau II de Rússia nat a Tsarskoie Selo el 1868 i assassinat a Ekaterinburg amb la resta de la seva família pels bolxevics l'any 1918. Es casà amb la princesa Alexandra F'dorovna.
- SAI el gran duc Alexandre de Rússia nat a Sant Petersburg el 1869 i mort el 1870.
- SAI el gran duc Jordi de Rússia nat a Tsarskoie Selo el 1871 i mort al Caucas el 1899.
- SAI la gran duquessa Xenia de Rússia nascuda a Sant Petersburg el 1875 i morta el 1960 a la finca rural Wilderness House de Hampton Court on vivia pensionada per la família reial britànica. Es casà amb el seu cosí el gran duc Alexandre de Rússia de la branca dels Mikhailovich.
- SM el tsar Miquel II de Rússia nat a Sant Petersburg el 1878 i executat a Perm pels bolxevics. Es casà morganàticament amb la comtessa Ctss Natalia Sergeevna Sheremetievskaja creada princesa Romanovskaja-Brasova.
- SAI la gran duquessa Olga de Rússia nascuda a Peterhoff el 1882 i morta a Ontario el Canadà el 1960. Es casà amb primeres núpcies amb el príncep Pere d'Oldenburg, de la família gran ducal dels Oldenburg del nord d'Alemanya, es divorciaren el 1916. La gran duquessa es casà de nou l'any 1916 amb el capità Nicolai Kulikovski. Categoria:Tsars de Rússia

1887

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 27 de gener - París (França): hi comencen les obres de la Torre Eiffel.
- 5 de febrer - Milà (Itàlia): s'hi estrena l'òpera Otello, de Giuseppe Verdi.
- 26 de juliol - Polònia: Zamenhof hi publica la primera gramàtica de l'esperanto.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- Cocentaina (el Comtat) - Antoni Torró, filòsof i assagista franciscà (m. 1937). :MÓN
- 28 de novembre - Ingolstad (Baviera, Alemanya): Ernst Röhm, polític i militar alemany (m. 1934).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX ko:1887년 ms:1887 simple:1887 th:พ.ศ. 2430

1903

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 23 de març - Kitty Hawk (Carolina del Nord, EUA): Orwille i Wilbur Rright sol·liciten la patent del primer avió que aconseguirà volar.
- 17 de desembre - platja de Kitty Hawk (Carolina del Nord, EUA): Orwille i Wilbur Rright aconsegueixen fer volar 59 segons el Flyer (pilotant Orwille), el primer avió de la història.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 8 de febrer - Sagua la Grande (Villa Clara, Cuba): Antonio Abad Lugo Machín, conegut com Antonio Machín, cantant cubà (segons altres fonts el 17 o el 19 de gener de 1904, m. 1977).
- 4 de març - Santoña (Cantàbria, Espanya): Luis Carrero Blanco, polític i militar espanyol (m. 1973).
- 24 d'abril - Madrid (Espanya): José Antonio Primo de Rivera, polític espanyol (m. 1936).
- 3 de maig - Tacoma (Washington, USA) - Harry Lillis Crosby, conegut com Bing Crosby, cantant i actor de cinema estatunidenc (m. 1977).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 25 de novembre - Sukarrieta (Biscaia, el País Basc): Sabino Arana, pare del nacionalisme basc.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX ja:1903年 ko:1903년 ms:1903 simple:1903 th:พ.ศ. 2446

Menxevics

Els menxevics eren la facció més moderada del Partit Socialdemòcrata Rus. Creien que abans de fer una revolució socialista, s´havia de produir una revolució burgesa. categoria:Política categoria:Història de Rússia ja:メンシェヴィキ

Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial o la Gran Guerra va tenir lloc entre 1914 i 1918. Va ser un conflicte bèl·lic en què van intervenir sobretot les potències europees, però també altres països d'arreu del món. Dels 32 països participants, els principals països involucrats van ser, d'una banda els anomenats "aliats", França, l'Imperi Britànic, Sèrbia, l'Imperi Rus, els Estats Units, Itàlia, i de l'altra les "potències centrals" , l'Imperi Alemany, l'Imperi Austro-Hongarès, l'Imperi Turc i Bulgària. Algunes de les batalles més importants van ser:
- Les Batalles d'Arras
- La Batalla naval de Jutlàndia
- Les Batalles del Marne
- La Batalla de Messines
- La Batalla de Verdun
- Les Batalles d'Ypres
- El desembarcament de Gallipoli Tot i que es preveia que la guerra seria curta, va acabar esdevenint un conflicte molt sagnant, amb milions de morts. El nombre altíssim de baixes es va deure, en part, a la combinació d'una estratègia militar pròpia del segle XIX la guerra de desgast, amb una tecnologia militar que, a principis del segle XX, havia avançat considerablement.

Causes

Tot i que el desencadenant de la guerra va ser l'assassinat de l´arxiduc Francesc Ferran, l'hereu de la corona austro-hongaresa el 28 de juny de 1914, les causes indirectes de la guerra van ser la competència econòmica i les rivalitats colonials entre els Estats Europeus, el rearmament constant i molt accelerat a Europa i els conflictes a la zona dels Balcans. La guerra va començar com un enfrontament entre l'Imperi Austro-Hongarès i Sèrbia, però després de la declaració de guerra austro-hongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Finalment es van incrementar les hostilitats fins a convertir-se en una guerra mundial en la qual van participar 32 nacions. Vint-i-vuit d'elles, denominades "aliats", i entre les quals es trobaven França, Itàlia, Regne Unit, Rússia i Estats Units, van lluitar contra la coalició de les "Potències Centrals", integrada per Àustria-Hongria, Alemanya, el Imperi Otomà i Bulgària.

Colònies, zones de comerç i ascens d'Alemanya

A la fi de el segle XIX, Europa domina el món, tecnològicament, financerament, econòmicament i sobretot políticament: Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com Àsia meridional. Xina cau sota domini europeu a poc a poc. EEUU i Rússia tenen un domini eficient dels seus vasts territoris. Un conflicte entre França i Regne Unit va poder haver esclatat a causa de el incident de Fachoda, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir als dos països a través de la "Entente cordiale". El Regne Unit especialment, però igualment França, posseïen un immens imperi que assegurava una gairebé exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses sota el règim colonial. Alemanya, que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a pretendre algunes, en particular el Marroc, en la crisi de 1905 i 1911.

Alsàcia i Lorena

Per la seva banda França desitjava obtenir la revenja del fracàs sofert en la Guerra franco-prussiana de 1870 amb Alemanya. En les escoles s'encoratjava als nens després de les reformes de Jules Ferri, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa de França (territoris que havia cedit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta generació va ser educada sota la idea de venjar l'afront de 1870, derrotant als alemanys.

Els Balcans

El "país dels Balcans", alliberats de l'Imperi Otomà, (el "malalt d'Europa"), és objecte de rivalitat entre les grans potències. L'Imperi Otomà, que s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, a la vespra de la guerra, més que Istanbul. Tots els joves països nascuts de la seva descomposició (Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro, Albània) busquen expandir-se a costa dels seus veïns. A més, els dos enemics seculars de l'Imperi Otomà continuen la seva política tradicional. L'Imperi Austro-Hongarès desitja continuar la seva expansió en la vall de el Danubi, fins al mar Negre. Rússia, que està lligada històrica i culturalment als eslaus dels balcans, de confessió ortodoxa, i que els han brindat el seu suport ja en el passat, disposa d'aliats naturals en la seva política de conquesta d'un accés a "mar calent" (passant pel control dels estrets). Evidentment aquestes dues polítiques entre una potència catòlica i una ortodoxa, provoquen enfrontaments (els dos imperis posseeixen a més un àguila bicèfala com emblema).

Sistema d'aliances

Es creen vasts sistemes d'aliances: França, Anglaterra i Rússia per una banda (Triple Entente), Alemanya, Àustria-Hongria, i Itàlia que és enemiga de Rússia i Sèrbia (Triple Aliança (1882).

Engranatge del conflicte

L'esdeveniment detonant va ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron d'Àustria-Hongria, i la seva esposa, a Sarajevo el 14 de juny de 1914 a les mans del jove estudiant nacionalista serbi Gavrilo Princip. Àustria-Hongria exigeix poder investigar sobre el lloc, al que Sèrbia s'oposa per raons de sobirania. Àustria col·loca un ultimátum el 28 de juliol a Sèrbia, que no cedeix. L'atac portat a terme per Àustria activa les disposicions previstes per les aliances: el 30 de juliol, els russos declaren la guerra a Àustria per a ajudar als serbis, els alemanys al seu torn declaren la guerra a Rússia l'1 d'agost, després a França el dia 3 del mateix mes. El 4 d'agost el Regne Unit declara la guerra a Alemanya, que al seu torn inicia la invasió de França a través de Bèlgica (neutral). Aquest va ser l'inici de la guerra. Entre els grans països europeus només Itàlia roman neutral (aquest país entra en la guerra de part de la "Entente" a partir de 1915). Els dos camps estan equilibrats: l'Eix i la "Entente", posseeixen cadascun 1,9 milions de soldats. Els alemanys tenien un avantatge des del punt de vista de l'artilleria pesada, però això es veia compensat per la supremacia dels britànics en el mar.

Front occidental

Guerra de moviment: batalles en les fronteres

1915 El 1914, els europeus pensaven que la guerra seria curta. Però els generals, que havien estudiat les guerres Napoleòniques, estaven equivocats en el seu enfocament inicial de l'enfrontament. Seguint l'enorme eficàcia de les armes a causa de la revolució industrial, les fortificacions havien estat endurides, però la doctrina d'infanteria no es va prendre en compte. Els francesos van agrupar les seves tropes en la frontera franc-alemanya, entre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Preveient un atac frontal, van organitzar el Pla XVII. Per contra, els alemanys tenien un pla molt més ambiciós. Contaven amb la rapidesa d'un moviment de contorn per Bèlgica per a sorprendre a les tropes franceses i marxar cap a l'aquest de París (Pla Schlieffen de 1905) i després enfrontar-se a les forces franceses en Jura i Suïssa. Van llançar prop de 2/7 de les seves tropes sobre la frontera per a resistir l'atac frontal i van preparar 5/7 a marxes forçades. El començament del pla transcorre perfectament per als alemanys, van derrotar a l'exèrcit francès a la Batalla de Charleroi (21 d'agost). Simultàniament els francesos van llançar el pla XVII, però va resultar una catàstrofe a causa de un replegui prematur de les tropes cap a les seves línies. Per contra, els alemanys van progressar sempre i van trobar la guarnició de París i les tropes de reserva en la Primera Batalla del Marne que marca l'abandó definitiu dels plans anteriors a la guerra.

Batalla del Marne i curs del mar

Vegi's també: Batalla del Marne

Guerra de posició

Batalla del Marne Després d'aquestes diferents estratègies tan ambicioses, l'equilibri de forces i la presència d'un exèrcit anomenat mitrailleuse facilita enormement la defensa enfront de l'atac i imposa una estabilització del front. Els soldats de trinxera van col·locar quilòmetres de filats i mines. Un assalt presentava tal desavantatge enfront de l'adversari que cap dels dos bàndols es va decidir a llançar una ofensiva d'envergadura. A la fi de 1915, L'arxiduc Falkenhayn proposa el seu projecte a Emperador: atacar Verdún, plaça forta i impenetrable segons la publicitat francesa, però que estava en posició delicada, per no posseir un camí o una via fèrria per a la seva reavituallament. Ell esperava que la seva caiguda afebliria la moral dels soldats francesos. El 21 de febrer de 1916, l'atac pròpiament aquest s'inicia: l'artilleria vigila les posicions franceses. Els alemanys avancen poc, però les pèrdues de la part francesa eren enormes. El 25 de febrer, el General Langle de Cary decideix abandonar, el que era el més raonable des d'un punt de vista estratègic. Però el comandament francès pensava que no podrien permetre's perdre Verdún i nomena en el seu lloc a Philippe Pétain, qui organitza una sèrie de violents contra-atacs. Els alemanys van transformar aquesta batalla de front reduït en una vasta guerra. L'1 de juliol, els anglesos deslliguen una batalla paral·lela a Verdún, a la Batalla de Somme, a fi de dividir les tropes alemanyes i reduir la pressió sobre França. Els alemanys van retrocedir el 15 de desembre, perdent 5 quilòmetres de territoris, que van recuperar ràpidament.

Front oriental

15 de desembre L'estratègia de guerra alemanya funciona també contra Rússia. Els exèrcits russos eren enormes i França era necessària per a dividir l'exèrcit alemany. Però el seu nombre impressionant de soldats (8 milions en 1914) amagava la veritat: compost principalment per camperols sense cap formació militar, mal armats i mal equipats, no estava preparat per a enfrontar-se a la màquina de guerra germana. El comandament rus és també mediocre. Els dos exèrcits s'enfronten en la Batalla de Tannenberg (Prússia Oriental) del 26 al 30 d'agost de 1914, després en la batalla de Mazure del 6 al 15 de setembre de 1914. En els dos casos els russos van sofrir flagrants derrotes i van ser obligats a replegar-se. Paul von Hindenburg, el comandant alemany d'aquesta campanya, va ser enviat al capdavant occidental per a aplicar allí els mateixos mètodes. Ignora que el front s'ha estabilitzat i que els francesos han cavat trinxeres i plantat extensos camps de mines.

Altres fronts

Els altres fronts van intentar maniobres de distracció, però cap va tenir tanta importància com els dos fronts principals: Paul von Hindenburg Els aliats desfermen la Batalla dels Dardanels el 1915. El control dels estrets permetria a França i Anglaterra revitalitzar a Rússia i tancar als imperis centrals. Aquesta idea, defensada netament per Winston Churchill, s'iniciarà amb el desembarcament de Gallipoli, però els aliats no aconsegueixen penetrar per sorpresa en l'Imperi Otomà i fracassen en les successives ofensives. L'operació va ser un fracàs, encara que el cos expedicionari constitueix l'exèrcit d'orient, estacionat prop del camp de Salònica. Aquest exèrcit sostindrà tot seguit als serbis i participarà en l'enfonsament de l'[Imperi Austro-Hongarès]]. Coronel Lawrence, anomenat Lawrence d'Aràbia: Els anglesos van fomentar la sublevació de les tribus àrabs per a pertorbar als otomans. El ministre d'afers exteriors anglès, Lord Arthur Balfour proposa l'establiment d'un Estat jueu a Palestina per a obtenir el mètode de fabricació de l'Acetona i motivar als jueus nord-americans perquè donessin suport l'ingrés d'EEUU en la guerra. El mateix any, els anglesos ataquen Palestina (on van mantenir el control fins a 1947). A Àfrica, britànics i francesos van atacar des de tots els fronts a les colònies alemanyes, envoltades per les seves possessions. Les forces germanes a Togolàndia i Camerun es van rendir ràpidament a les tropes anglofranceses, mentre que la colònia de Àfrica del Sud-oest va ser envaïda per l'exèrcit sud-africà i ocupada totalment en 1915. Només la colònia de Tanganica (Tanzània continental), sota l'adreça del general Paul von Lettow-Vorbeck, va resistir sota domini alemany fins al final de la contesa. Els alemanys, amb els primers submaríns, van intentar imposar un bloqueig complet a Anglaterra i França, interceptar el suport de les seves colònies i trencar les rutes d'aprovisionament entre Amèrica (carn de Argentina, armament Nord-americà) i Europa. Els torpedes llançats contra el RMS Lusitania, on viatjaven 123 nord-americans, va provocar una viva reacció a EEUU, que es va preparar per a entrar oficialment en la guerra al costat dels aliats.

1917, el viratge de la guerra

RMS Lusitania Al març de 1917, l'Estat Major imperial alemany pren la decisió estratègica de mobilitzar el front més cap al nord, sobre la "Línia de Hindenburg", evacuant totes les seves tropes de les posicions ocupades posteriorment a 1914 en el sector de l'Aisne. Dinamiten sistemàticament els edificis emblemàtics de les ciutats ocupades. També desapareixen les fortaleses d'Ham i de Coucy (27 de març 1917). Més tard les dues revolucions russes de març i la octubre de 1917 permeten als alemanys avançar considerablement a Rússia. Els boltxevics van signar l'armistici amb els imperis centrals durant el mes de desembre, després de la Pau de Brest-Litovsk (negociada per Leo Trotsky) al març de 1918. Per a obtenir aquesta pau van consentir enormes sacrificis econòmics, com lliurar als alemanys un "tren d'or" (el contingut del qual va ser confiscat a Alemanya pel Tractat de Versalles). A més Alemanya ocupà Polònia, Ucraïna, Finlàndia, els països bàltics i una part de Bielorússia. Els alemanys aprofiten aquesta situació per a enviar importants reforços al front occidental i intentar obtenir una victòria ràpida abans de l'arribada dels nord-americans. Es produeix una tornada a la "guerra de moviments".

1918, fi de la guerra

Reforçats per les tropes provinents del front aquest, els alemanys posen totes les seves forces en l'última ofensiva de l'oest, a partir de març de 1918, sobre el riu Somme, a Flandre, en Chemin donis Dames i a Champagne (Ofensiva Michael). Però mal alimentades, mal rellevades, cansades, les tropes alemanyes no van poder resistir als exèrcits aliats coordinats pel general Foch i reforçats pel material i els homes americans, els primers tancs (Renault FT-17) i la superioritat submarina i aèria: després d'una revolució obrera en Berlín, el govern de la nova república alemanya signà l'armistici de Rethondes l'11 de novembre de 1918.

Conseqüències

La Primera Guerra Mundial va tenir conseqüències molt importants en tots els àmbits. Alguns historiadors consideren que la guerra va marcar el començament real del segle XX. Les conseqüències polítiques són enormes:
- Esclat de la Revolució Russa, que va portar el comunisme a Rússia.
- Canvi de sistema polític a Alemanya: l'Imperi Alemany es va convertir en la República de Weimar (primera república alemanya).
- Redistribució important de les fronteres:
  - Es van desmembrar els imperis Austro-Hongarès i Turc.
  - Van tenir pèrdues territorials: Alemanya, Rússia i Bulgària.
  - Van tenir guanys territorials: l'Imperi Britànic, França, Itàlia, Grècia, Romania, Sèrbia (que va esdevenir Iugoslàvia), Japó, i els Estats Units.
  - Van aparèixer nous estats: Polònia, Txecoslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia. També hi va haver grans convulsions econòmiques, com ara el descens de la població activa, i socials.

Pèrdues humanes i materials

Vuit milions de morts, sis milions d'invàlids. França va ser el país més afectat, proporcionalment: 1,4 milions de morts i desapareguts, equivalents a un 10% de la població activa masculina, acompanyada per un dèficit de naixements. L'estancament demogràfic francès es perllonga, amb un envelliment de la població que només assoleix créixer amb la immigració. Aquesta última participa de la reconstrucció d'un país on el nord està en ruïnes: cases, ponts, vies fèrries, fàbriques...

Pèrdua de prestigi dels europeus en les colònies del món

La guerra va ser mundial, es va conèixer a Àfrica, on els franc-britànics es van apropiar de colònies alemanyes, i en l'extrem orient, on Japó va fer el propi amb les Illes Mariannes i Nova Guinea. Les colònies van subministrar queviures, matèries primeres i soldats. Després de la guerra els pobles colonials no van creure més en el que se'ls havia inculcat sobre la superioritat natural de la metròpoli i van reclamar una millora de la seva situació. A aquest primer descens de la influència d'Europa en les colònies, se suma l'expansió d'EEUU, el major beneficiat de la guerra al costat de Japó, i els capitals de la qual es van col·locar al costat de París i Londres en l'escena internacional.

Transformació social

Les diferències socials es van accentuar amb l'enriquiment dels "mercaders d'armes" i l'empobriment dels petits estalviadors, els retirats i els assalariats afectats per la inflació. Les dones van adquirir un nou lloc en la societat, i es van tornar indispensables durant tota la guerra, en el camp, les fàbriques, les oficines, les escoles (per a compensar la marxa de nombrosos professors)... el feminisme progressa, la moda evoluciona, el dret a vot és acordat a Gran Bretanya, Alemanya, EEUU, Rússia, però no a França.

L'aparent victòria democràtica

Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, el que va transformar profundament el mapa d'Europa, redissenyat pel tractat de pau de 1919: l'Imperi del tzar -transformat a Rússia comunista-, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austro-Hongarès és desmantellat, amb el naixement de les minúscules Àustria i Hongria, d'una Txecoslovàquia i una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que el Tractat de Versalles disminueix en el plànol territorial, tallat en dos pel corredor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enormes compensacions i tractat com responsable del conflicte.

Personatges clau


- Albert I de Bèlgica
- Benet XV
- Georges Clemenceau
- Ferdinand Foch
- Francesc Josep I
- Guillem II d'Alemanya
- Paul von Hindenburg
- Manfred von Richthofen
- Lenin
- Karl Liebknecht
- Philippe Pétain
- Woodrow Wilson
- Erwin Rommel
- Alfred Graf von Schlieffen

Enllaços externs


- http://www.firstworldwar.com/ Categoria:Primera Guerra Mundial ja:第一次世界大戦 ko:제1차 세계 대전 ms:Perang Dunia I simple:World War I th:สงครามโลกครั้งที่หนึ่ง

Revolució d'Octubre

La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema Tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es pot distingir en dues fases. La primera, anomenada Revolució de febrer, en la qual s'enderroca el règim autocràtic del Tsar Nicolau II i s'estableix una república de caire liberal. En la segona, anomenada Revolució d'octubre, fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé, els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'extengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.

Revolució de febrer

La revolució de febrer va néixer d’una forma propera a l’esporàdica, quan la gent va sortir a protestar contra el règim tsarista, per la simple raó de la manca d’aliments, la carestia, la fam que passaven. Aquest no va ser, naturalment l’únic factor, ja que com hem exposat, d’entre totes les causes, hi havien les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. Des de gener, ja hi havien hagut vagues diverses per tot Petrograd (nom russificat del germanòfil Sant Petersburg, i vigent de 1914 fins 1924) això va fer crèixer les protestes de febrer. Durant aquest mes, l’esquerra radical i els liberals, abmdós, es van coordinar per extendre la revolta i dur a terme diverses activitats. El 24 de febrer, les protestes s’havien tornat molt violentes i un llarg nombre de residents de les ciutats van mantenir disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital Russa, Sant Petesburg, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1905, i aleshores la protesta va agafar un altre aire més revolucionari aconseguint que el 2 de març, el tsar Nicolau II abdiqués. Se’ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seves pròpies files, que anaven en augment. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejades pels revoltats. Veritablement, la seva dissort, va ser precisament que aquesta vegada la punta de llança que tenia, l’Exèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se l’hi havia polititzat i no a favor. La insurrecció de l’Exèrcit, sense la qual no s’hauria liderat amb suficient força el moviment per expulsar el tsar, fou el 27 de febrer. Un dia abans, però, van morir assassinats 50 manifestants a la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a l’incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l’Exèrcit Rus), fent que Garrison s’adherís als revolucionaris, i també la creació del sòviet de Petrograd. A més a més, el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, amb Kerenski com a ministre de guerra. L’objectiu d’aquest govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burgesia liberal menxevics.

Període Interrevolucionari

Després de la revolució de febrer, el 2 de març, el tsar ha d’abdicar, ja no pot fer res més, li han près el govern. Aleshores, un mes i un dia després, torna Lenin, el 3 d’abril de 1917, quan va publicar les famoses “Tesis d’abril”. Van ser publicades en el diari Pravda. En aquestes, va fer un anàlisis de com s’haurien de desenvolupar el polítics, ara que s’iniciava una nova etapa. A més a més, parla d’aconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. L’experiment, però, acaba aqui, ja que el 30 del mateix mes, s’anuncia en una nota de Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, doncs, se’n forma un de nou on Kerensky torna a obtenir el ministeri de guerra i el de la flota. Així, del 3 de juny al 24, es dona el Primer Congrés dels Sòviets russos a Petrograd; mentrestant, Kerensky farà les seves primeres maniobres militars: es decideix el 16 de juny a atacar les forces Austro-Hongareses, una aventura que acabarà el 2 de juliol, casualment, dia en el que Trotsky es fa Bolxevic. Kerensky, a banda de no treure’n res, es guanya un enfrontament amb el sector conservador de l’Exèrcit, liderat per Lavr Kornilov. Dos dies després, hi hauran protestes i manifestacions en contra del govern a Petrograd. Però destaca que, avançant dos dies més en el calendari, L’Imperi Austro-hongarès, juntament amb els Alemanys, contraataquen Rússia, que estarà en un estat de pànic i squejarà la ciutat ucrainesa de Tarnopol. Així, s’ordena l’arrest de líders bolxevics. El set de juliol, el Príncep Lvov, dimiteix, després de ser el primer ministre de dos governs. És l’hora de Kerensky, que el substitueix. Pel que fa a Trotsky, en vint dies d’afiliació, ja va aconseguir ésser detingut, juntament amb Lunacharskii (22 de juliol). El mes d’agost, es desenvolupà en base a dos fets que es varen succeïr; en primer lloc, acabà el segon govern de coalició, en aquest cas de caire socialista, el dia 26, i l’endemà, hi ha un intent de cop d’estat fracassat per el general Lavr Kornilov, que va anar amb tropes de soldats retirats. Aquest fou arrestat i empresonat. Així arribem al mes previ a la Revolució d’Octubre: setembre. El mateix 1 de setembre, Rússia serà declarada una República. Tres dies després, Trotsky, en el seu ascens meteòric dins el bloc bolxevic, en temps rècord, és alliberat juntament amb la resta, de la presó, i esdevé cap del Sòviet de Petrograd. Finalment, el 25 de setembre es forma un tercer govern de coalició.

Revolució d'octubre

La Revolució d'octubre, liderada per Lenin i el partit bolxevic, estava basada en les idees de Karl Marx i marcà el començament d'una onada de revolucions comunistes al llarg del Segle XX. Contrariament a la Revolució de febrer, no fou un procés espontani, sinó que fou fruit de la planificació i la coordinació. Lenin pas a pas, va anar construint la revolució pel seu compte. El 9 d’Octubre de 1917, va aconseguir que el Comitè Central Bolxevic, aprovés per deu vots a dos, l’insurrecció armada. De l’11 al 13 d’octubre, es va donar el Congrés de Sòviets de la regió del Nord. Dos dies després el 15, es forma el Comitè Militar Revolucionari, encapçalat, qui sinó, per Lleó Trotsky. Serà finalment el 25 d’octubre, quan s’iniciarà la presa del Palau d’Hivern. Kerensky, decidí enviar l’Exèrcit, per protegir la ciutat, que estava dispersat per la capital russa. De totes maneres, no es va produïr el 25 d’octubre, sinó el 7 de novembre, el fet és que en aquella època, Rússia encara feia servir el calendari Julià, sense haver adaptat les reformes del Papa Gregori XIII. Aquell 25 d’octubre, els insurrectes es feren amb els punts claus de la ciutat, com per exemple els edificis més rellevants. Sabem, doncs, que a les 21:30 d’aquest dia, les tropes es fan amb el Palau d’Hivern. D’aquesta manera, van provocar la fugida de Kerensky. L’endemà, el 26 d’octubre, es duu a terme el Segon Congrès de Sòviets. Aqui, els menxevics i la dreta social revolucionària, decideixen caminar per separat en protestes unitàries. Mentrestant, el mateix dia, es conformarà el Govern Bolxevic, en el qual serà Lenin el cap visible de l’Estat, president (establint les bases per la creació de la URSS el 1923), junt amb quatre personalitats destacades; en primer lloc, Lleó Trotsky que s’encarregaria dels afers estrangers, Lunacharskii que tractaria el tema de l’educació, Rikov com a ministre d’interior, i un tal Iosif Vissarionovich Stalin, Comissari de la Gent sobre Afers de les Nacionalitats. El seu nom originari, però, era Ioseb Jughashvili. El futur, li deparava un rol importantíssim en el sí de la història russa. Fins el 30 d’Agost de 1918, el govern liderat per Lenin, va dur a terme dues obres importants en el sí de la consolidació de la Revolució, com també del Partit Bolxevic en el poder sota la “dictadura del proletariat”. En primer lloc, Lenin va procedir al repartiment de terres entre els camperols pobres, sense indemnitzar els latifundistes, seguidament, el 3 de març de 1918, signaria la pau amb Alemanya, en el que s’anomena el tractat de Brest-Litovsk. En aquest tractat, Rússia finalment es retirava del tot de la Primera Guerra Mundial, quelcom que es demanava a crits des del poble, ja feia temps. Rússia no en va sortir econòmicament gaire afavorida puix que va perdre regions força fructíferes, però Lenin, pretenia com hem dit, consolidar la Revolució al poder i maniobrar a partir d’allí. Així, qualsevol intervenció de fora era un obstacle que s’havia de treure de sobre. Lenin, que va veure el poder del seu partit, disminuït en les eleccions a l’Assamblea Constituent, a banda de suprimir-la, va decidir anar fent desaparèixer tota la sèrie de partits no bolxevics, com ara els burgesos. Això, va fer crispar aquests sectors. Fanya Kaplan, membre del Partit Socialista Revolucionari, va ser la que el 30 d’agost de 1918, decepcionada per la progressiva retallada de drets, engega tres tres a Lenin durant un míting. L’impacten dos, un a l’espatlla i l’altre al pulmó. Lenin va ser traslladat a la seva residència privada, al Kremlin, rebutjant anar a l’hospital, ja que creia que allí l’esperaven més assassins. Lenin, sobreviuria, tot i que cada cop amb una salut més anormal.El mateix any, el 1918, l’RSDLP, es transforma en l’arxiconegut Partit Comunista de Russia, que el 1925 seria el PC de la URSS, fins adoptar, el 1952, el nom definitiu. Tot i això, no evitarà la Guerra Civil Russa, que es va començar a desenvolupar la primavera de 1918, després de que es creés l’Exèrcit Roig, el 28 de gener de la mà de Lenin, en un intent de controlar un poder clau com er a l’Exèrcit per tal de mantenir el poder. Sabia que això li havia permès arribar allí, com li havia près el tron al tsar. I què se’n va fer del tsar Nicolau II? En un primer moment, quan el març de 1917 abdica, marxa a Tobolsk, Siberia l’agost d’aquell any junt amb la seva família per ordres del govern de Kerenski. Allí van estar fins la Revolució d’Octubre, quan aleshores, presoners del govern bolxevic, es varen moure, juntament amb el seu sèquit a Yekaterinburg al sòtan de la casa de camp de Nicolái Ypatiev. Allí 11 soldats afusellen tota la família alineant-los el 17 de juliol de 1918. En un primer moment no varen morir tots, com per exemple les filles, que es diu que duien tantes joies, que aquestes les varen protegir de les bales. Aleshores haurien mort, incluida Anastàsia, a cops de baioneta i de culata de pistola. Varen ésser enterrats per que no els trobéssin després d’haver-los roixat amb àcid sulfúric.

Guerra civil

La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la revolució de 1917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Dels llocs on no governaven va sorgir una contrarrevolució després que els bolxevics es fessin amb Petrograd i Moscou. La guerra civil va començar la primavera de 1918 en un context molt complex, i va acabar el 1922 amb la victòria de l'exèrcit bolxevic i la futura fundació de l'URSS.

La Guerra Civil Russa: els dos blocs

La desinabilització de l’antic exèrcit rus va produir l’aparició de bandes organitzades d’oficials i soldats, dedicades al saqueig. Però aquestes van ser reforçades per forces angleses i franceses enviades a Rússia per a la lluita contra els alemanys, que van canviar els seus objectius contra el nou ordre imperant. A aquests exèrcits, s’hi van unir antics oficials tsaristes, aristòcrates, liberals bugesos i també socialistes revolucionaris a més d’estudiants. Amb aquests integrants, va formar-se l’Exèrcit Blanc, que va ser reforçat per partidaris i forces armades dels Estats independitzats. Enfront d’aquests, es trobava una força a penes creada, molt desorganitzada i pitjor fornida: l’Exèrcit Roig. La superioritat inicial dels blancs va ser poc utilitzada per la manca d’una direcció única i un pla concret, fruït de l’heterogeneïtat dels seus components. Al contrari, la gran capacitat de mobilització i resolució dels problemes d’instrucció, d’armament i proveïment, manifestada per la direcció de la revolució, va fer que aconseguíssin rebutjar tots els fronts i arribessin fins i tot a les portes de Varsòvia. L’eficàcia de l’Exèrcit Roig, encara improvisada, va posar de relleu la capacitat organitzativa i el rigor funcional d’un “teòric” com Trotski, de ràpid ascens (una tasca que no fou reconeguda a partir dels anys vint); a més a més va pesar el suport que la pagesia aportava, ja que estava temorosa, el govern revolucionari havua aguditzat els ressorts de l’economia de l’estat, i havia adoptat un seguit de mesures d’excepció. El manteniment d’aquestes mesures en un règim en formació va fer néixer desequilibris crònics i noves oposicions.

Del comunisme de guerra a la NEP (Nova Política Econòmica)

Si a la primera guerra mundial havia indicat la feblesa de l’economia i les infraestructures russes, la guerra civil les va fer enfonsar encara més, a causa de la disminució de la producció industrial, la reducció dels camps conrerats i la impossibilitat d’importació pel bloqueig enemic. Les necessitats de la guerra, com també els principis de govern comunista, van causar l’establiment d’un sistema sòcio-econòmic conegut com a “Comunisme de Guerra”. Les mesures per a l’augment de la producció van centrar-se en la naciónalització de les grans empreses; van posar sota control dels comitès obrers la resta. Els esforços per armar i alimentar l’Exèrcit van absorbir una gran part de la producció. Per assegurar l’abastiment i posar terme al mercat negre, es va crear la figura del Narkomprond, encarregat de realitzar les requises; s’obligava al lliurament dels excedents que els kulaks ocultaven, pagant preus molt baixos. Al mateix temps, va implantar-se un règim de racionament rigorós. Quan la guerra civil va poder considerar-se com a acabada el 1920, la nova república estava esgotada, l’economia, en bancarrota. Els canals de distribució havien desaparegut (les ciutats subministraven manufactures al camp i aquest no alimentava, llevat de fer-ho mitjançant requises als nuclis urbans), la direcció empresarial estava militaritzada, les mines estaven abandonades o arruïnades i els transports es trobaven desmantellats. En el desè Congrés del Partit Comunista de Rússia, celebrat el 1921, la direcció va emprendre la direcció del país mitjançant la Nova Política Econòmica (NEP). No es tracta pas d’un sistema preconcebut i estudiat fins als últims detalls. Ben al contrari, va ser un seguit consecutiu de mesures, no sempre en la mateixa direcció, algunes preses per compensar, consolidar o abandonar-se d’altres. En el punt més important de la NEP, sens dubte, va ser l’acceptació de la iniciativa privada en la petita i mitjana indústria, el comerç minorista i l’agricultura. L’estat es reservava, en canvi, la titularitat dels sectors cabdals i la gran indústria, els tancs, els transports i tot el comerç exterior. El descontentament de la pagesia per l’ús de les requises forçades va solucionar-se substituïnt la coacció per un impost en espècies a partir de 1922, el 10% de la producció; l’excedent restant podia ser venut al mercat lliure, ja conegut. Aquesta mesura va animar la productivitat, a més de potenciar el comerç de productes manufacturats; la indústria es va posar en marxa, sobretot en funció de les necessitats de la pagesia. La gran feblesa era el poc desenvolupament de la indústria pesada, fonament de tota de tota economia moderna i sector principal de formació del proletariat obrer, es base del règim comunista. Encara nacionalitzada, se li va aplicar uns criteris de productivitat capitalista –encontra dels assoliments socials dels mateixos treballadors- així va nèixer l’anomenat “Capitalisme d’Estat”, i nombrosos trusts van confirmar la seva activitat sota control governamental; aquesta tendència va ser reforçada per la inversió estrangera capitalista.

Notes finals

Lenin i Trotsky creien que l'objectiu del socialisme a Rússia no es podia aconseguir sense exportar amb èxit la revolució a altres països. No obstant, amb l'arribada al poder d'Stalin, s'abandonà aquesta idea.

Cronologia de la revolució russa

Les dates són d'acord amb el calendari julià, vigent a Rússia fins el 1918. Va 12 dies per darrere del calendari Gregorià durant el Segle XIX i 13 dies darrere durant el Segle XX.

Antecedents previs


- 1855 - Comença el regnat del Tsar Alexandre II
- 1861 - Abolició de la servitud.
- 1881 - Alexandre II és assassinat. El succeeix Alexandre III
- 1883 - Es forma la primera agrupació russa de caire marxista.
- 1894 - Comença el regant de Nicolau II
- 1898 - Primer congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
- 1900 - Fundació del Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
- 1903 - Segon congrés del POSDR. Es produeix una divisió entre Bolxevics i Menxevics.
- 1904-1905 - Guerra Russo-Japonesa
- 1905 - Revolució Russa de 1905. :Gener - Diumenge Roig a Petrograd. :Juny - Es produeix l'alçament del Cuirassat Potemkin a Odessa al Mar Negre :Octubre - Vaga general. Es forma el Soviet de Petrograd. :: - El Tsar accepta la constitució d'un parlament, la Duma - Manifest d'octubre
- 1906 - Primera Duma. Primer Ministre - Petr Stolypin. Comença la reforma agraria
- 1907 - Segona Duma, de febrer a juny.
- 1907 - Tercera Duma, fins el 1912.
- 1911 - Stolypin és assassinat.
- 1912 - Quarta Duma, fins el 1917. La divisió entre Bolxevics i Menxevics esdevé definitiva.
- 1914 - Alemanya declara la guerra a Rússia.
- 1915 - Després de serioses derrotes, Nicolau II es declara sí mateix Comandant en cap.
- 1916 - Gregory Rasputin mor.

Cronologia de 1917

Gener :Vagues i detencions a Petrograd Febrer : Revolució de febrer :26 de febrer -- moren 50 manifestants a la plaça Znamenskaya :27 de febrer -- L'exercit es nega a disparar als manifestants i bona part deserta. Presons, tribunals de justícia i casernes policials són preses per les masses revoltades. ::A Okhranka varis edificis són incendiats i la guardia dona suport als revolucionaris. ::A Petrograd es forma el primer Soviet de treballadors. Març :1 de març -- Ordre No.1 del Soviet de Petrograd :2 de març -- Nicolau II abdica. Es forma un govern provisional amb el primer ministre el princep Lvov Abril :3 d'abril -- Lenin retorna del seu exili i publica les seves Tesis d'abril. :20 d'abril -- L'actitut bel·licista del ministre d'affers exteriors Miliukov desestabilitza i fa caure el govern provisional. Maig :5 de maig -- Es forma un nou govern provisional. Kerensky esdevé ministre de la guerra i de la marina. Juny :3 de juny -- Primer congrés dels Soviets de tota Rússia a Petrograd. El congrés durarà fins al 24 de juny. :16 de juny-- Kerensky ordena una ofensiva contra les forces Austro-Hungareses (inicialment amb èxit) Juliol :2 de juliol -- S'acaba l'ofensiva russa. Trotsky s'uneix al partit Bolxevic. :4 de juliol -- Manifestacions en contra del govern provisional a Petrograd :6 de juliol -- Contratac alemany i austro-hongarès. S'ordena la detenció dels principals liders bolxevics. :7 de juliol -- Lvov renuncia al càrrec i Kerensky esdevé el nou Primer Ministre. :22 de juliol -- Trotsky i Lunacharskii són detinguts. Agost :26 d'agost -- S'acaba el segon govern de coalició. :27 d'agost -- Cop d'estat abortat del general Lavr Kornilov el qual és detingut i empresonat. Setembre :1 de setembre -- Russia declara la república. :4 de setembre -- Trotsky i altres liders bolxevics són alliberats. Trotsky esdevé el líder del Consell dels Soviets de Petrograd. :25 de setembre -- Es forma el tercer govern de coal·lició. Octubre :10 d'octubre -- El Comité Central Bolxevic aprova la insurrecció armada. :11 d'octubre -- Congrés dels Soviets del Nord de Rússia, fins al 13 d'ocubre. :20 d'octubre -- Primera trobada del Comité Militar Revolucionari de Petrograd. :25 d'octubre -- S'inicia la Revolució d'octubre. El Comité Militar Revolucionari envia els treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d'hivern és atacat a les 9:40 del matí. Kerensky abandona Petrograd. :26 d'octubre -- Segon Congrés de Soviets. Els Menxevics i el membres del SR se'n van en senyal de protesta amb els actes dels dies anteriors. Es proclama el govern dels soviets - El Consell dels Comissaris del Poble - (dominat pels bolxevics i amb Lenin al capdavant).

Enllaços externs


- [http://www.marxists.org/history/ussr/index.htm Arxiu d'història soviètica a www.marxists.org]
- [http://www.marxists.org/archive/reed/works/1919/10days/index.htm Deu dies que conmogueren el món, de John Reed] Categoria:Rússia Categoria:Revoltes Categoria:Comunisme Categoria:Revolucions ja:ロシア革命

Trotski

Lev Davidovich Bronstein (Лев Давидович Бронштейн), més conegut com Lev Trotsky (nom transliterat també com Leo, Trotskii, Trotski, Trotskij, Trotzky o Trotski). Va ser un revolucionari marxista rus i una de les figures més destades de revolució russa de 1917. Va nèixer a Yanovka Ucraïna l'any 1877 i va morir assassinat a Coyoacán (Mèxic) l'any 1940.

Activitat revolucionària

Va nàixer en una família de llauradors propietaris jueus i va estudiar Dret en la Universitat d'Odessa. Des de ben jove va participar en l'oposició clandestina contra el règim tsarista, adherint-se als ideals social-demòcrates l'any 1896 i organitzant una Lliga Obrera del Sud de Rússia (1897). Va ser detingut diverses vegades i desterrat a Sibèria; però va aconseguir fugir d'allí en 1902 i es va unir a Londres amb un dels caps de l'oposició socialdemòcrata a l'exili: Lenin. Aquest el va fer entrar en la redacció del diari Iskra Malgrat les seues discrepàncies amb Lenin, com ara la concepció autoritària del partit, va col·laborar amb ell i va intentar en va reconciliar a la facció que dirigia (els bolxevics) amb la facció rival de la socialdemocràcia russa (els menxevics). Va tornar a Rússia per a participar en la Revolució de 1905 (en la qual va organitzar el primer soviet o consell revolucionari). En fracassar la revolució, va ser deportat una altra vegada a Sibèria i novament es va escapar (1906).

Després de la Revolució de 1917

Després de recórrer mig món entrant en contacte amb els focus de conspiradors revolucionaris, es va traslladar a Rússia en quant va esclatar la Revolució de febrer de 1917, que va derrocar a Nicolau II. Abandonant la seua trajectòria anterior de socialista independent (en relació amb els menxevics), va posar el seu talent d'organitzador i d'agitador al servei del Partit Bolxevic i va ser triat president del Soviet de Petrograd. Exercí un paper central en la conquesta del poder per Lenin: va ser el principal responsable de la presa del Palau d'hivern pels bolxevics, que va instaurar el règim comunista a Rússia (Revolució d'octubre de 1917). Encara que Lenin va ocupar la cúspide del poder, Trotski va exercir un paper crucial en el govern soviètic fins a la mort d'aquell. Com a primer comissari d'Assumptes Exteriors de la Rússia bolxevic (1917-18), va negociar amb els alemanys la Pau de Brest-Litovsk, que va retirar al país de la Primera Guerra Mundial per a respondre als desitjos de pau de les masses i concentrar-se en la consolidació de la Revolució. Després va ser comissari de Guerra (1918-25), càrrec des del qual va organitzar l'Exèrcit Roig en condicions molt difícils i va derrotar en una llarga guerra civil als exèrcits blancs (contrarevolucionaris) i als seus aliats occidentals (1918-20). La seua tasca va ser, per tant, crucial per a la supervivència del primer Estat comunista del món.

Exili i mort

Trotski defensava la idea de la «La revolució permanent» com a via de realització dels ideals comunistes (estenent gradualment la Revolució a Alemanya i a altres països); mentre que Stalin li va oposar la concepció de consolidar el «socialisme en un sol país». Finalment el partit va apartar Trotski de la direcció en 1925, el va expulsar del mateix 1927, el va deportar a Kazastan en 1928 i el va desterrar del país en 1929. Trotski va continuar defensant les seues idees des de l'exili, principalment a Mèxic, on va ser acollit pels comunistes d'aqueix país, encapçalaments per Diego Rivera. Des d'allí va escriure en defensa de les seues idees (obres com La revolució permanent, 1930; o la Història de la Revolució Russa, 1932) i va encapçalar una corrent comunista dissident (agrupada en la IV Internacional des de 1938). Es creu que Stalin el va fer assassinar per l'agent soviètic, el català Ramón Mercader a la casa que compartia Diego Rivera amb Frida Kahlo (la qual suposadament va mantenir relacions amoroses amb Trotsky).

Articles relacionats


- Trotskisme
- Leninisme
- Estalinisme

Enllaços externs


- [http://www.marxists.org/catala Enciclopèdia del marxisme]
- [http://www.trotskyana.net/ The Lubitz TrotskyanaNet], sobre Trotsky i el trotskisme (en anglès) Trotsky, Lev Trotsky, Lev Trotsky, Lev Trotsky, Lev ja:レフ・トロツキー ko:레온 트로츠키 simple:Leon Trotsky

Stalin

Josef Stalin (1880-1953) va ser el màxim dirigent de la URSS entre els anys 1924 i 1953. =Vida i obra= Fill d´un humil sabater georgià, als 15 anys va igressar amb una beca al seminari ortodox de Tbilisi, on es va revelar com un alumne brillant, tot i que va ser expulsat al ser sorprès repartint propaganda del Partit Socialista georgià, del qual n´era membre des del 1898. Tot i això, va proseguir amb les seves activitats revolucionàries, i el 1902 va ser detingut i deportat a Sibèria. Dos anys més tard va regressar a Tbilisi, on es va adherir a la part bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Va intervenir en la revolució del 1905 i en les vagues de Bakú de 1907, després de les quals va ser detingut altre cop i tornat a enviar a Sibèria, d´on va fugir el 1911. Stalin va ingressar llavors en el comité central del POSDR i, designat president del Politburó, va viatjar a Viena, on va escriure "El marxisme i la qüestió nacional". Va contactar amb Lenin i se li va encarregar l´edició de Pravda, però, detingut a Petrograd, va continuar a la presó fins el 1917, quan va esclatar la revolució de febrer. Després del fracàs d´aquesta i de la marxa de Lenin a Finlàndia, Stalin va passar a dirigir el Pravda, al mateix temps que prenia part activa en la preparació d´una nova revolució. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre Stalin va formar part del govern com a comisari de nacionalitats, càrrec que va ocupar fins al 1922. Durant la guerra civil, Stalin va col·laborar en les defenses de Petrograd i Tsaritsin, ciutat que va rebre més tard el nom de Stalingrad. Va ser escollit com a secretari general del Comité Central el 1922. Després de la mort de Lenin, el 1924, es desencadena una lluita política i ideològica dins el partit que es poden resumir així: # Els partidaris de Trotski i Zinoviev que defensen la tesis de la revolució permanent, tot dient que el que cal és engegar altres revolucions a Europa perquè és impossible sostenir el socialisme a la URSS (els koljoses i els kulaks serien els embrions del poder capitalista que enderrocaria als soviets), i d'altra banda defensava l'eliminacó dels kulaks com a única possibilitat per tirar endevant elsocialisme a la URRS. És el corrent que seria titllat per Stalin d'aventuristes d'esquerres perquè una confrontació tan directa amb tots els poder capitalistes era excessivament aventurer i poc realista. # Els partidaris de Boukharin i Rikov que defensen la tesis de l'afebliment de la lluita de classes, tot dient que és innecessari preocupar-se per res perquè el socialisme iniciat és imparable (i per tant que la col·lectivització del Koljoses i la lluita contra el kulaks no cal). És el corrent que seria titllat per Stalin d'oportunistes de dretes perquè subestimava d'una manera sospitosa a les forces capitalistes que encara residien a la URSS # Els partidaris de Stalin i Kamenev que defensen la tesis del socialisme en un sol país, tot dient que si que és possible el socialisme a la URSS i és per el què cal lluitar (i no continuar la revolució, com assenyalen els del punt 1) però amb mesures cautelars i preventives (col·lectivitzant el Koljoses i perseguint al kulaks si s'oposen a això, oposant-se als del punt 1 i 2). Finalment, l'any 1927, en el 15è congrés dels soviets, on participaren 898 delegats amb veu i vot i 771 amb veu només, representant a 887.233 afil·liats i 348.957 aspirants, es van aprovar per majoria absoluta les tesis de Stalin i es va expulsar del partit als defensors de les tesis 1 i 2 qualificant-les d'antisoviètiques. Això els obligava a abandonar la lluita política, ja que la constitució de la URSS aprovada per ells mateixos així ho deia. Però això no va passar, de manera que uns anys més tard van ser detinguts i jutjats, A Trotsky se'l va perseguir fora del país, tractat de terrorista i conspirador antirevolucionari. L'any 1938 escriu l'obra que influiria més en els partits comunistes europeus de l'època (i entre ells al "PSUC"): "El materialisme dialèctic i el materialisme històric" Al 1993, Alexandre Zinoviev va dir d'ell: "Jo era un antistalinista convençut des que vaig tenir disset anys. L'idea d'un atemptat contra Stalin envaïa els meus pensaments i sentiments. Estudiàvem les possibilitats "tècniques" d'un atemptat. Després vem passar a la seva preparació pràctica.[...] Si m'haguessin condemnat a mort en 1939, aquesta decisió hagués estat justa. Havia concebut el pla per a mata Stalin, no era això un crim?[...] Durant l'època de Stalin, jo ceia t0t això d'una manera, però avui, quan puc sobrevolar aquest segle, dic: Stalin ha estat la més grandiosa personalitat del nostre segle, el polític més genial. Adoptar una actitud científica respecte a algú no significa comprometre's en una actitud personal" El pacte de no agresió que Stalin va firmar amb Hitler el 1939 no va ser respectat, i Alemanya va envair la URSS al 1941. Stalin va dirigir la guerra des del Kremlin, i es va negar a abandonar-lo tot i que el govern havia estat traslladat a Kuíbishev. I era, per espantar-se: Les tropes de Hitler van matar 5 milions de presoners que van anar fent a mesura que s'endinsaven en territori soviètic en l'operació més gran que mai cap exèrcit ha engegat: l'operació Barbarossa. Quan va acabar la guerra, el saldo de morts en les files soviètiques era de 23 milions. El país estava devastat i només un miracle podia refer tot allò. L'impuls de les col·lectivitzacions (1927, 15è congrés), i dels plans quinquenals (1929, 16è Congrés), en la política de kolkoses i sovkoses, van conduir al miracle. El país va passar a convertir-se en la 2a economia mundial i per tant una superpotència econòmica i militar. A nivell social, la totalitat de la població va ser alfabetitzada en el laicisme combatent. El sanejament i l'habitatge va ser universal, la jornada laboral va reduir-se progressivament a 37 hores, es va acabar amb la discriminació de gènere secular, es va acabar amb les distincions i desigualtats per raons de raça o religió, i en general, el país va fer un immens salt endavant (infraestructures, recursos, lleis, etc.). La contrapartida va ser una repressió que tot seguit s'analitzarà: =La repressió= Les xifres dels arxius soviètics, desclassificats l'any 1989 En 1939 en camps i colònies hi havia un total de 2 mil·lions de presos, dels quals 454.000 eren acusats de contrarevolucionaris. D'ells moriren 160.000 per causes diverses, especialment epidèmies, malalties contagioses i manca de medicines. Després de la guerra, al 1950, el nombre de contrarevolucionaris presos va pujar a 578.000, però el percentatge de presos que en total acabaven llurs condemnes mai passà del 2,4% de la población adulta d'aquella època (com a referència, actualment a Catalunya aquest percentage és del 2% i a EEUU del 2,8%). En el Gulag estaven compresos 105 camps de treball correccionals, 9 especials, i 97 departaments de camps i colònies de les repúbliques de la unió, autonomies, regions i districtes. Entre 1921 i 1953 passaren 4.060.306 persones pel sistema penal soviètic, incloses 799.455 que foren condemnades a afusellament. Al punt màxim s'arriba entre 1937-1938. En aquest període foren condemnades 1,3 mil·lions de persones, de les quals 681.692 foren executades. Cal tenir en compte que no tots els sentenciats a mort foren efectivament executats. Una gran proporció de condemnes a mort foren conmutades per penes en els camps de traball. També és important distingir entre els delinqüents comuns i els contrarevolucionaris. Molts dels sentenciats a mort havien comès críms violents com assessinat o violació. Fa 60 anys aquest tipus de delictes eren castigats amb la mort en molts països. Diferents sectors socials foren objecte de represàlies polítiques:
- Kulaks: prop de 5 mil·lions foren deportats a col·lonitzacions especials.
- Clergat: més de 200.000 persones.
- Militars: 40.000 entre 1937 i 1941 i 994.000 durant la guerra, d'ells 157.000 afusellats.
- Nacionalitats deportades: 14 pobles per complet, 48 parcialment. =La rehabilitació= La rehabilitació començà amb Jruschov en 1956. Més de 500.000 persones foren "rehabilitades" en els anys 50 i 60. Altres 500.703 ciutadans foren rehabilitats judicialment després de que s'aprovés la llei sobre "rehabilitació de les víctimes de la repressió política" el 18 d'octubre de 1991. En el mateix període els fiscals revisaren 631.000 apel·lacions en les que es rehabilità a 165.717 i es declarà perjudicades a unes altres 309.717. En 1999 es revisaren més de 42.000 processos (1917-1960) que afectaren a 64.362 persones. A més a més foren rehabilitades 7.271 persones i unes altres 12.263 foren declarades perjudicades com a conseqüència d'interpel·lacions de ciutadans i organitzacions. =Dades consultades=
- Agència Tass, 30/10/2000
- ZIMOVIEV. Les confessions d'un homme en trop. [s.l.]: Olivier Orban, 1990, pp.104-120
- ZIMOVIEV. Interview Humo 25 febrero 1993, p.48-49.
- WERTH, Nicolas. Goulag: les vrais chiffres. L'Histoire, 1993, n