Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Libèria

Libèria

Libèria és un estat de l'Àfrica occidental banyat per l'Atlàntic al sud i al sud-oest, i que fa frontera amb Sierra Leone al nord-oest, Guinea al nord i Costa d'Ivori a l'est. Fou fundat per antics esclaus dels EUA. Recentment ha patit dues guerres civils (1989-1996 i 1999-2003) que n'han desplaçat milers dels ciutadans i n'han destruït l'economia, que depèn de les exportacions de minerals, bàsicament del ferro o dels diamants. Actualment hi ha més d'un 85% d'atur. Els seus socis comercials són principalment països europeus, incloent-hi Espanya. El seu clima és tropical. Té una gran barreja ètnica i religiosa, amb predomini de diverses formes de cristianisme i creences locals. L'idioma oficial, l'anglès, és conegut només per una tercera part de la població, la resta parla una veintena d'idiomes diferents. Categoria:Libèria ja:リベリア ko:라이베리아 ms:Liberia simple:Liberia zh-min-nan:Liberia

Àfrica

Geografia física

L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors. Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol". fenícia

Llista d'estats d'Àfrica


- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe Categoria:Àfrica ja:アフリカ ko:아프리카 ms:Afrika simple:Africa th:ทวีปแอฟริกา zh-min-nan:Hui-chiu

Sierra Leone

Sierra Leone és estat d'Àfrica occidental que està envoltada per Guinea (al nord), Libèria (al sud-est) i l'oceà Atlàntic al sud-oest. categoria:Sierra Leone ja:シエラレオネ ko:시에라리온 ms:Sierra Leone zh-min-nan:Sierra Leone

Guinea


- Guinea, una regió de l'Àfrica
- Guinea, un estat de l'Àfrica occidental, antiga colònia francesa (Guinea Francesa).
- Guinea Bissau, un estat de l'Àfrica occidental, antiga colònia portuguesa (Guinea Portuguesa).
- Guinea Equatorial, un estat de l'Àfrica occidental, antiga colònia espanyola (Guinea Espanyola).
- Nova Guinea, una illa de l'oceà Pacífic.
- Papua Nova Guinea, un estat que ocupa la meitat oriental de Nova Guinea.
- Golf de Guinea, una part de l'oceà Atlàntic, a l'Àfrica occidental.
- Guinea, una moneda anglesa antiga.
- Gallina de Guinea, un ocell fasianiforme (Numida meleagris).

Esclavitud

Esclavitud és la condició que implica el control d'una o més persones contra la seva voluntat, obligades per la violència o d'altres formes de coacció. L'esclavitud s'ha utilitzat per fer treballar les persones o bé per comerciar amb elles. La forma d'esclavitut que implica la propietat legal de les persones actualment està prohibida en tots els països del món.

Definició

La Convenció sobre l'Esclavitud promoguda per la Societat de Nacions celebrada el 25 de setembre del 1926 la va descriure com "... l'estatus o condició d'una persona sobre la que s'exerceixn algun o tots els drets de possessió ...". Així entenem que un esclau és aquell que no pot deixar o abandonar el seu amo, propietari, cap, controlador, ... sense un permís explicit i que serà retornat a aquest si s'extravia o s'escapa. Han de poseir-se o controlar-se de manera informal. El control s'ha de fer complir mitjançant acords oficials i/o tàcits amb la policia o d'altres autoritats - pels amos que tenen alguna influència amb les autoritats, degut a la seva condició de persones riques o poseedores de terres. En el sentit estricte de la paraula, esclaus són aquells que treballen per algú altre sense cap tipus de remuneració i que no tenen cap dret. La paraula prové del llatí sclavus < slavus.

Història

L'esclavitud al Gènesi

Noè, cultivador de la terra, començà a plantar la vinya. Havent begut vi, s’embriagà i es despullà enmig de la seva tenda. Cam pare Canaan, veié la nuesa del seu pare i ho féu saber als seus germans que eren fora. Tenint la cara tombada, no veieren la nuesa del seu pare. Noè es despertà de la seva embriaguesa i, quan va saber el que havia fet el seu fill més petit, digué: Malaït sigui Canaan!
Que sigui per als seus germans
esclau dels esclaus. Gn 9,20-27 Heus ací la primera profecia de subjecció, en que s’ha basat la civilització de la raça blanca i ha exportat a altres pobles com per exemple Àfrica amb les horroroses conseqüències actuals.

L'esclavitud a Roma i Grècia

Alguns filòsofs de l'antiguitat creien que l'esclavitud era natural i necessària; Aristòtil va declarar que tots els bàrbars eren esclaus des del seu naixement. D'acord amb la llei romana "els esclaus no tenien cap representant a l'Estat, no tenien cap nom, no tenien cap títol, ni cap registre; no tenien dret al matrimoni, ni cap protecció contra l'adulteri; podien ser comprats i venuts o regalats com a propietats personals; podien ser torturats, fins i tot, fins a la mort si així ho creia convenient el seu amo". Els esclaus de les ciutats gregues i romanes, oposadament als dedicats a l'agricultura, tenien algun tipus d'oportunitat de manumissió. A Roma eren considerats una classe social (hi ha autors que els consideren els inicis del proletariat) i l'única propietat que els era permesa era el do de la reproducció. Els esclaus tenien poques esperances de tenir una vida millor i eren poseïts i intercanviats, com a bens, pels homes lliures. Tenien un preu com a "instruments humans", però la seva vida no en tenia i els seus patrons podien matar-los amb total impunitat. Tot i això, hi havia una classe d'homes i dones alliberades, anomenat liberti, en tots els períodes de la societat romana. Aquests homes i dones alliberats eren famosos per a donar exemple i esperança a la resta, però tenien alguns drets menys que els homes nascuts lliures. Tot i que esdevinguessin homes rics i poderosos, seguien sent considerats vulgars. Els fills d'aquests homes i dones alliberades eren completament lliures i amb ple dret.

L'eclavitud a l'actualitat

L'esclavitud és considerada avui en dia il·legal a tots els països del món i és una activitat criminal condemnada per les convencions de les Nacions Unides. A pesar d'això, en alguns països com Myanmar i Sudan encara existeix, així com la prostitució infantil i l'explotació de la mà d'obra també existeixen en algunes regions d'Àsia de l'Est, Àfrica i Europa de l'Est. Aquestes persones podrien ser considerades esclaves ja que no tenen dret a queixar-se ni a abandonar aquesta situació degut a que podria perillar la seva integritat física.

També ho trobarem a ...

categoria:Història ja:奴隷 ko:노예 simple:Slavery

EUA

Els Estats Units d'Amèrica són una federació de 50 estats, més algunes altres entitats. Freguen en extensió total la xifra de 10.000.000 de quilòmetres quadrats. La data oficial de la fundació dels Estats Units és el 4 de juliol, 1776, quan el Segon Congrés Continental, que representava tretze colònies britàniques, van adoptar la declaració de la independència. Però, la estructura de la nació va canviar radicalment el 1788 quan els estats van reemplaçar els Articles de la Confederació amb la Constitució dels Estats Units; la data en la que els tretze estats van adoptar la constitució és considerada la data "d'entrada a la Unió", convertint-se en part dels Estats Units. Els Estats Units mantenen acords comercials amb un nombre important de nacions. Són fundadors i socis principals de molts organismes internacionals, com el BIRD, l'FMI o l'OTAN, i tenen dret de vet al Consell de Seguretat de l'ONU. Els diferents governs dels Estats Units no han dubtat en la seva història d'usar la seva influència en organismes multilaterals, i quan això ha fallat, el seu poder militar, per protegir els seus interessos. Tenen una economia molt sòlida, que destaca en tots els camps: agricultura, ramaderia, mineria, pesca. La població actual supera els 267.000.000 de persones, la majoria d'origen europeu, amb percentatges importants de persones d'origen africà, llatí, asiàtic i una petita minoria d'amerindis. L'idioma més estès és l'anglès, encara que també hi destaquen el castellà, llengües asiàtiques i ameríndies. La població és urbana en un 90% i establerta sobretot als grans centres industrials i comercials del centre i, sobretot, a la costa. La capital és Washington i les seves principals àrees urbanes són: Nova York, Los Angeles, Chicago, Dallas, Houston, Seattle, etc.

Geografia

Els seus límits són: #Al nord amb el Canadà (i, pel que fa a l'estat d'Alaska, amb l'oceà Àrtic). #Al sud amb Mèxic. #A l'est amb l'oceà Atlàntic. #A l'oest amb l'oceà Pacífic. Ja que són el tercer país més gran del món, després de Rússia i el Canadà, amb un àrea de 9.631.418 km², els Estats Units contenen una enorme varietat geogràfica: boscos de clima templat a la costa est, àrees pantanoses al sud-est, grans planes al centre, un sistema fluvial dels rius Mississippi-Missouri, els grans Lacs, les muntanyes rocalloses a l'oest de les planes, deserts i canyons a l'oest de aquest sistema muntanyós, i boscos de clima templat a l'oest. A més, la geografia d'Alaska és volcànica i amb un clima àrtic, i les illes d'Hawaii tenen un clima tropical. La geografia és accidentada a la zona centre-oest, on hi ha les muntanyes Rocalloses; a la zona est, on hi ha els Apalatxes, i a la regió sud-oest, on comença la Sierra Madre mexicana.

Història

El territori dels Estats Units havia estat habitat per pobles amerindis 13.000 anys abans de l'arribada dels europeus el segle XVI (espanyols), i el segle XVII (francesos, anglesos i neerlandesos). Després de la Guerra dels Set Anys entre Espanya i Gran Bretanya, les dues potències es van repartir Nord-Amèrica. El 1776 tretze colònies es van separar de la Gran Bretanya per formar els Estats Units, la primera república federal constitucional del món. L'estructura original va ser una confederació, el 1777 i ratificada el 1781 en els Articles de la Confederació. Aquest sistema tenia compilacions, i el 1789 es va crear la Constitució que establia un govern federal més centralitzat que una Confederació. Després d'assegurar la independència, els Estats Units van començar la seva expansió cap a l'oceà Pacífic, gràcies a la compra de Louisiana i d'adquirir, per mitjà d'una guerra contra Mèxic, la meitat del seu territori que incloïa els estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Utah, Nevada, Colorado i part de Texas, que ja s'havia independitzat de Mèxic, amb el suport de les nord-americans dirigits per Samuel Houston, el 1836. Després van adquirir el territori d'Oregon de la Gran Bretanya (corresponent a una àrea molt superior a la de l'estat homònim actual) i Alaska de Rússia. Amb l'adquisició de nous territoris, nous estats van ser afegits a la Unió. En el procés, van desplaçar als pobles amerindis, prenent o expropiant les seves terres, matant-ne molts, i obligant-los a establir-se en altres àrees. Rússia Des de l'època colonial, existia una carència de mà d'obra, la qual cosa va propiciar l'establiment de la comercialització inhumana i l'esclavitud de persones d'origen africà. Durant el segle XIX, els Estats Units es van dividir en qüestions relacionades amb els drets dels estats i la continuació de l'esclavitud. Els estats del nord s'oposaven a l'esclavitud, però, els estats del sur pensaven que era necessària per a continuar amb l'èxit de l'agricultura, i volien estendre-la als nous territoris adquirits. La disputa va arribar a la crisi el 1861 data en la qual 7 estats del sud se separaven de la Unió per a formar un nou país, els Estats Confederats d'Amèrica, iniciant la Guerra civil dels Estats Units. Poc després 4 estats més es van separar. Guerra civil dels Estats UnitsEl llavors president, Abraham Lincoln, no va reconèixer la secessió, va publicar la Proclamació de l'Emancipació, declarant la llibertat de tots els esclaus als estats del sud, encara que no va ser realitat sinó a la fi de la guerra el 1865 amb la dissolució de la Confederació. La Guerra Civil va acabar amb la disputa sobre el dret dels estats per a separar-se de la Unió, donant de més poder al govern federal que no pas als estats. El país va experimentar un impressionant creixement econòmic, propiciat per la immigració massiva de persones d'origen europeu. A finals del segle XIX, els Estats Units s'havien ja convertit en una potència industrial. La nació es va convertir en un centre de desenvolupament tecnològic. El 1929 però, el país va experimentar la Gran Depressió, un període de severa contracció econòmica després de la Primera Guerra Mundial que s'estengué arreu del món. Els Estats Units van participar en la Primera i en la Segona Guerra Mundial, consolidant-se com a potència militar després de la fi de la Guerra Freda. Els Estats Units també van participar en la Guerra de Corea i la Guerra de Vietnam, en les quals també es va involucrar la Unió Soviètica. A partir de la dècada dels noranta, els Estats Units s'han involucrat en accions per a l'establiment de la pau o de la democràcia en diverses nacions, Kosovo, Haití, Somàlia, Libèria i, recentment a l'Afganistan i a l'Iraq.

Economia

:Article principal: Economia dels Estats Units Els Estats Units són una potència mundial amb importantíssimes empreses en tots els sectors de l'economia. El país disposa de rics recursos minerals amb extensos jaciments d'or, petroli, carbó, i urani. Les indústries agrícoles principals són de blat de moro, blat, sucre, i tabac. El sector industrial produeix, entre altres coses, cotxes, avions, i productes electrònics. La indústria més gran és ara el sector de serveis. Els Estats Units són la tercera destinació turística més important del món després de França i Espanya. L'activitat econòmica s'estén a tot el país: Nova York és el centre industrial, financer, i televisiu de la nació; la Silicon Valley, a Califòrnia, és el centre tecnològic del país; Los Angeles és el centre cinematogràfic; Detroit és el centre de la indústria de l'automòbil, i els estats de las Grans Planes, al centre del país, són coneguts com les "paneres" del país, per la seva producció agrícola; Texas és el centre petrolier; i el sud-est del país és un centre important de recerca mèdica i on es localitzen les indústries tèxtils més importants del país. El Producte Intern Brut dels Estats Units és el més gran del món. El seus principals socis comercials són: Canadà (20%) i Mèxic (12%), amb els que integren el NAFTA, l'àrea comercial més gran del món. Altres importants socis comercials són: la República Popular de Xina (10%, 11% si s'hi inclou Hong Kong) i el Japó (8%). Més del 50% de tot el comerç es realitza amb aquests quatre països.

Política

Japó És un país democràtic, representatiu i federal governat per un president electe per a un període de 4 anys. El país està integrat per 50 estats autònoms. Els principals partits polítics són el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, que dominen la política del país i per això algunes consideren la democràcia nord-americana una democràcia bi-partidista. Altres partits de menor importància són el Partit de la Reforma i el Partit Verd. Els estats de la federació encara conserven un grau relatiu d'autonomia. Cada estat té la seva pròpia constitució, i poden establir diferent sistemes governamentals. Nebraska, per exemple, té una branca legislativa representada per 2 cambres, i Nova Hampshire té el tercer cos legislatiu més gran del món angloparlant.

Divisió administrativa

Partit Demòcrata Els Estats Units d'Amèrica està dividit en 50 estats i altres entitats polítiques. La capital n'és Washington, localitzada al Districte de Columbia.

Estats

Estats que formen els Estats Units d'Amèrica:

Districte federal


- Districte de Colúmbia

Àrees insulars

La més important és l'estat lliure associat de Puerto Rico. Les següentes illes també són administrades pels Estats Units: Samoa Americana, Illa Baker, Guam, Illes Howland, Illa Jarvis, Atol Johnston, Escull Kingman, Atol Midway, Illa Navassa, Illes Marianes del Nord, Atol Palmyra, Illes Verges Nord-americanes i les Illes Wake.

Àrees metropolitanes

Illes WakeLes àrees metropolitanes més importants als Estats Units (i la població) són:
- Nova York-Northern New Jersey (18,3 milions)
- Los Angeles-Long Beach-Santa Ana (12,3 milions)
- Chicago-Naperville-Joliet (9,0 milions)
- Filadèlfia-Cadmen-Wilmington (5,7 milions)
- Dallas-Fort Worth-Arlington (5,1 milions)
- Miami-Fort Lauderdale-Miami Beach (5,0 milions)
- Washington-Arlington-Alexandria (4,7 milions; si s'hi inclou l'àrea de Baltimore: 7,9 milions)
- Houston-Bayton-Sugar Land (4,7 milions)
- Detroit-Warren-Livonia (4,4 milions)
- Boston-Cambridge-Quincy (4,4 milions)

Demografia

Origen ètnic

Els Estats Units tenen una demografia molt variada, el 77% de la població és d'origen europeu el 13% és de origen africà, el 4% d'origen asiàtic, l'1,5% és amerindi i el 0,3% d'origen hawaià o nadiu del Pacífic. Aquesta classificació demogràfica prové de les institucions governamentals i no hi existeix una divisió separada per a les persones d'origen llatinoamericà, (que als Estats Units es coneixen com a hispans) ja que poden pertànyer al grup racial d'origen europeu, amerindi, o mestís. No obstant això, la població d'origen llatinoamericà és el 17% del total, principalment provinent de Mèxic. En termes d'origen nacional, els països d'origen més importants dels nord-americans són: Alemanya, Irlanda, Anglaterra, Mèxic, Itàlia, França i Polònia. S'estima que hi ha més de 5 milions d'immigrants il·legals als Estats Units, principalment de Mèxic. Mèxic té la intenció de crear un programa d'immigració més ampli amb els Estats Units, però els conservadors d'aquest país s'oposen fins i tot a donar un estatus legal als immigrants que ja hi viuen i treballen.

Religió

El 52% del nord-americans són protestants (principalment baptistes o metodistes), el 24% són catòlics, l'1,3% són mormons, l'1,4% son jueus, el 0,5% són musulmans, el 7% tenen una altra religió, i el 14% es consideren ateus.

Llengua

No hi ha cap llengua oficial a nivell federal, però l'anglès és la llengua de facto, utilitzada en el govern, en la proclamació de les lleis, en les ordres executives, en els tractats diplomàtics i en altres publicacions oficials. L'anglès n'és oficial a 27 estats, tres dels quals (Hawaii, Louisiana i Nou Mèxic) també tenen una altra llengua oficial (hawaià, francès i espanyol). Els altres estats no tenen llengua oficial. L'espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units (per 28,1 milions de persones, el 10,7% de la població).

Enllaços externs


- [http://www.whitehouse.gov Pàgina de la Casa Blanca], en anglès i espanyol
- [http://www.embusa.es/barcelona.html Consolat General dels Estats Units a Barcelona], en català
- [http://www.embusa.es/ Ambaixada dels Estats Units a Espanya], en espanyol Categoria:Estats Units ja:アメリカ合衆国 ko:미국 ms:Amerika Syarikat simple:United States th:สหรัฐอเมริกา zh-min-nan:Bí-kok

1996

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 8 de setembre - la Conca del Barberà i Balaguer: Felip de Borbó les visita i es converteix en el primer Borbó que ostenta el títol de duc de Montblanc. :MÓN
- 7 de març - Ramal·lah (Cisjordània): s'hi constitueix el primer parlament palestí escollit democràticament.
- 15 de març - Malabo (Guinea Equatorial): Teodoro Obiang, fins aleshores president del país, es proclama cap de l'estat.
- 25 de març - Brussel·les (Bèlgica): el Comitè Veterinari de la UE prohibeix las exportacions de vaca britànica així com els seus productes derivats, a causa de la malaltia de las "vaques boges" (encefalopatia espongiforme).
- 5 de juliol - Edimburg (Escòcia): hi neix el primer mamífer clònic, una ovella anomenada Dolly; l'Institut Roslinde ho farà públic el 23 de febrer de l'any següent

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 de febrer - Fèlix Cucurull, escriptor i historiador català. :MÓN
- 8 de gener - París (França): François Mitterrand, polític francès, president de la República.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XX als:1996 ja:1996年 ko:1996년 ms:1996 simple:1996 th:พ.ศ. 2539

2003

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 10 de juliol - Catalunya: l'Institut Català del Voluntariat crea [http://www.xarxanet.org Xarxanet.org].
- 28 de setembre - Salses (el Rosselló): sense la presència de cap reprentant de l'estat francès, el conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas, i les autoritats municipals de la vila hi inauguren la Porta dels Països Catalans.
- 11 d'octubre - Lleida (el Segrià): hi entra en servei per al públic el Tren de Gran Velocitat que l'uneix amb Madrid, passant per Saragossa.
- 12 d'octubre - Sepang (Malàisia): Dani Pedrosa s'hi proclama campió del món de motociclisme de 125 centímetres cúbics.
- 16 de novembre - Catalunya: s'hi celebren eleccions al Parlament; CiU, encapçalada per Artur Mas, hi obté la representació majoritària superant en 4 escons el PSC-Ciutadans pel Canvi, encapçalats per Pasqual Maragall, però sense assolir la majoria absoluta.
- 24 de novembre - Barcelona: practiquen l'eutanàsia a Floquet de Neu per estalviar-li el patiment del càncer.
- 30 de novembre - Barcelona: s'hi publica el primer número d'El Punt Barcelona.
- 5 de desembre - Barcelona: s'hi constitueix el Parlament de Catalunya de la setena legislatura.
- 16 de desembre - Barcelona: el Parlament de Catalunya elegeix Pasqual Maragall president de la Generalitat de Catalunya.
- 20 de desembre - Barcelona: Pasqual Maragall pren possessió com a 127è president de la Generalitat de Catalunya.
- 22 de desembre - Barcelona: l'Ajuntament recupera la bandera de Barcelona del 1906 i l'escut amb corona reial, amb la qual cosa deixa de ser vigent la simbologia modificada per l'alcalde Pasqual Maragall el 1996. :MÓN
- 1 de gener - el Brasil: Lula da Silva n'esdevé president.
- 14 de febrer - Edimburg (Escòcia): l'Institut Roslin sacrifica l'ovella Dolly a causa de l'envelliment prematur que patia.
- 30 de maig - Nova York (EUA): procedent de París hi arriba el darrer avió Concorde en servei d'Air France; els de British Airways deixaran de volar el 25 d'octubre del mateix any.
- 9 d'abril - Bagdad (l'Iraq): les tropes dels Estats Units prenen el control de la ciutat: amb la seva ajuda un grup de ciutadans abaten una colossal estàtua de Saddam Hussein (guerra d'Iraq).
- 10 d'abril - Kirkuk (el Kurdistan): la ciutat cau en mans de la guerrilla kurda i de l'exèrcit dels Estats Units (guerra d'Iraq).
- 12 d'abril - Cuba: el règim castrista executa tres de les persones que el 2 d'abril, amb la intenció de fugir del país, havien segrestat una embarcació de passatgers a la badia de l'Havana.
- 14 d'abril - Tikrit (l'Iraq): les tropes dels Estats Units ocupen la ciutat on nasqué Saddam Hussein; és la darrera de les ciutats importants del país a ser conquerida (guerra d'Iraq).
- 16 d'abril - Atenes (Grècia): s'hi signa el tractat pel qual Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre, 10 estats que la majoria eren de l'antiga Europa de l'Est, esdevenen observadors de la Unió Europea (amb veu però sense vot) i que els permetrà d'ingressar-hi a partir del primer de maig del 2004.
- 1 de maig - Washington (EUA): el president George Bush proclama la fi de la guerra de l'Iraq.
- 26 de maig - Macka (Trabzon, Turquia): hi moren 62 militars espanyols en estavellar-se l'avió Iàkovlev 42 ucraïnès amb el qual tornaven de l'Afganistan; l'errònia identificació posterior dels cadàvers aixecarà un important escàndol polític.
- 15 d'octubre - desert de Gobi (la Xina): Yang Liwei esdevé el primer astronauta xinès després de fer 14 òrbites entorn la Terra amb la nau Shenzhou V (nau divina, en xinès).
- 17 d'octubre - Bolívia: després de mesos de protesta contra el pla d'exportació de gas, que va causar una vuintantena de morts, Gonzalo Sánchez de Lozada abandona la presidència i fuig cap als Estats Units; el succeeix el vicepresident Carlos Mesa Gisbert.
- 25 d'octubre - Heathrow (Londres, Anglaterra): procedents de Nova York hi arriben els tres darrers avions Concorde en servei de British Airways; el 30 de maig del mateix any havien deixat de volar els d'Air France.
- 1 de novembre - Madrid (Espanya): la Casa Reial espanyola fa públic el compromís matrimonial del príncep Felip amb la periodista Letizia Ortiz.
- 2 de novembre - Durham (Carolina del Nord, EUA): l'església episcopaliana ordena el primer bisbe que es reconeix homosexual.
- 2 de novembre - Geòrgia: s'hi celebren unes eleccions legislatives fraudulentes que provocaran una revolta que comportarà la dimissió i l'exili del president Eduard Xevardnadze el 23 de novembre.
- 22 de novembre - Sidney (Austràlia): la selecció anglesa derrota l'australiana i guanya la copa del món de rugby.
- 23 de novembre - Geòrgia: el president Eduard Xevardnadze abandona el país després d'una revolta provocada pel frau en les eleccions celebrades el 2 de novembre.
- 29 de novembre - Bagdad (l'Iraq): hi moren set agents del servei d'intel·ligència espanyol en un atemptat.
- 14 de desembre - Bagdad (l'Iraq): els Estats Units anuncien la captura el dia abans de Saddam Hussein a Al-Dawr (a 15 km de Tikrit), tot i que potser el tenien detingut des de feia almenys deu dies.
- 26 de desembre - Bam (Kerman, l'Iran): un fort terratrèmol de 6.3 graus a l'escala de Richter provoca la destrucció de la ciutat i la mort de més de 20 mil persones.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 9 de febrer - Sant Cugat del Vallès (el Vallès Occidental): Miquel Batllori, historiador i jesuïta català (n. 1909).
- 2 d'abril - Barcelona: Ramon Moix i Messeguer, conegut com Terenci Moix, escriptor català en llengua catalana i, principalment, castellana (n. 1943).
- 13 d'abril - Sant Andreu de Sureda (el Vallespir): Jean Petit, psicolingüista francès, defensor de les llengües minoritzades al seu país (n. 1929).
- 7 de juliol - Esparreguera (el Baix Llobregat): Dolors Lizarán i Ronnette, coneguda com Lola Lizarán, actriu catalana (n. 1932).
- 24 de setembre - Barcelona: Jordi Petit Fontserè, economista català (n. 1937).
- 18 d'octubre - Bangkok (Tailàndia): Manuel Vázquez Montalbán, escriptor i periodista català, en llengua catalana i, principalment, castellana (n. 1939).
- 28 d'octubre - Barcelona: Joan Perucho, escriptor català (n. 1920).
- 2 de novembre - Madrid: Fernando Vizcaíno Casas, escriptor valencià en llengua castellana (n. 1926).
- 11 de novembre - Vic (Osona): Miquel Martí i Pol, poeta català (n. 1929).
- 29 de desembre - Badalona (el Barcelonès): Juan José Moreno Cuenca, conegut com el Vaquilla, actor de cinema i conegut delinqüent contra la propietat privada (n. 1961). :MÓN
- 3 de març - Berlín (Alemanya): Horst Buchholz, actor de cinema alemany (n. 1933).
- 3 de març - Londres (Anglaterra): Peter Smithson, arquitecte anglès (n. 1923).
- 22 d'abril - París (França): Eunice Kathleen Waymon, coneguda com Nina Simone, cantant de jazz, soul i gospel estatunidenca (n. 1933).
- 29 de juny - ciutat de Connecticut (Connecticut, EUA): Katharine Hepburn, actriu de cinema estatunidenca (n. 1907).
- 4 de juliol - Los Angeles (Califòrnia, EUA): Barry White, cantant estatunidenc (n. 1944).
- 25 de setembre - Nova York (EUA): Edward W. Said, assagista polític palestí (n. 1935).
- 28 de setembre - Nova York (EUA): Elia Kazanjoglou, conegut com Elia Kazan, director de teatre i de cinema estatunidenc d'origen grec (n. 1909).
- 10 d'octubre - Washington (EUA): Eugene Istomin, pianista (estatunidenc, deixeble i amic de Pau Casals que va ser enterrat al Vendrell (el Baix Penedès) (n. 1925).
- 19 d'octubre - Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina): Alija Izetbegovic, polític bosnià, president del país durant la guerra i pare de la independència del país (n. 1925).
- 7 de novembre - Madrid (Espanya): Juan José Menéndez Gutiérrez, conegut com Juanjo Menéndez, actor de cinema espanyol (n. 1929).
- 3 de desembre - Brunete (Madrid, Espanya): Dulce Chacón escriptora espanyola (n. 1954).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XXI ----
Un any abans / Un any després
categoria:Segle XXI als:2003 ja:2003年 ko:2003년 ms:2003 simple:2003 th:พ.ศ. 2546 zh-min-nan:2003 nî

Diamant

El Diamant és un dels principals al·lòtrops del carboni (el principal és el grafit) El diamant és, en l'actualitat, la joia més preuada del món. L'explotació de mantells diamantífers constitueix un ferma línia per la mineria i, finalment, la venda d'aquestes gemmes constitueix una font molt important d'ingressos. La importància del diamant no només es xifra per la seva innegable bellesa, sinó també per la seva gran utilitat en la indústria. S'ha de dir que, sense el diamant, moltes activitats industrials estarien seriosament limitades.

Història del diamant

indústria Des de fa milers d'anys, el diamant ha figurat entre les pedres precioses preferides per l'home. Foren les civilitzacions orientals les primeres en conèixer aquesta gemma. L'Índia (el primer i més extens productor) donar al mon els més preciosos diamants, com el Ko-i-nor (que traduït significa una cosa així com "Tuc de llum") que pesava, en brut, 78,5 quirats. (El quirat és la unitat de pes usada en pedres precioses i equival a 205 miligrams.) El nom del diamant prove del grec adamas o adamantem, que significa "l'invencible". En efecte, s'ha usat amb freqüència per simbolitzar l'etern i l'infinit. Antigament li conferien tota classe de poders estranys. El diamant arribà a Europa molt possiblement en el tercer segle abans de la nostra era, poder com a conseqüència dels viatges d'Alexandre Magne, que provocaren un vigorós intercanvi entre els ports del Mar Roig i els de la Costa de Malabar, a l'Índia.

Característiques i propietats

El diamant (la més valuosa de totes les joies, usada per reis i dames famoses, causant d'envejes i lluites) és, en els seus orígens, un carbó: carbó cristalitzat que, si es sotmetes al foc, en quedaria només cendres. En efecte, el diamant és una de les formes del carboni elemental; l'altra és el grafit, físicament diferent però químicament idèntic al diamant. Mentres el grafit és un material "tou", el segon és el mineral més dur que es coneix. El diamant és carboni cristalitzat que comuntment té forma cúbica o romboïdal. Pel general és una pedra transparent, a vegades es presenta combinada amb diferents colors com el blanc groguenc, rosat, verd o blavos, sent més apreciada encara. L'índex de refracció és tan alt que dona tots els matisos de l'arc iris. En hi ha alguns que al estar tacats de gris o negre no serveixen com a pedres precioses, però són utilitzats en la indústria. Les característiques geològiques de la formació del diamant són molt diverses. Alguns estudiosos coincideixen en afirmar que es va crear a grans profunditats de l'escorça terrestre i a conseqüència de presions i temperatures molt elevades, superiors generalment als mil graus centígrads. Altres, assenyalen que la cristalització dels diamants en la seva matriu de kimberlita (un tipus de roca) és producte de l'acció dels líquids en moviment (sense formar part del magma original), que més tard són lliurats per l'acció glacial i l'erosió i dipositats després en rius, barrancs i terres desgastades.

Regions riques en diamants

Les regions del planeta més riques en diamants són l'Índia, el Brasil y Sudàfrica, però les característiques del substrat on es troben són diferents en cada zona. A l'Índia, per exemple, els trobem principalment en terres arenoses i conglomerats antics, probablement silúrics (perteneixents al segon període de l'era primària) i masses dels rius. Al Brasil, en l'estat de Mines Gerais, els mantells es troben en una roca formada en gran part per quars i mica; en els estats de Bahia, Goya i Matto Grosso es troben en dipòsits dispersos de crescudes y en les arenes dels rius. Al Sud d'Àfrica les condicions són diferents: el diamant es troba en les arenes dels rius i en depresions crateriformes del sol, prenes d'una terra que en la superfície és de color groguenc i ja en la fondaria és gris blavosa, constituïda per partícules d'una roca eruptiva anàloga a la serpentina, procedent de la descomposició d'una roca d'olivino (anomenada kimberlita.)

Extracció i tall

kimberlita kimberlita El procés d'extracció és també molt divers, ja que depent de la regió en la que el diamant s'exploti. Però, en general, les operacions de feineig es divideixen en tres parts: eliminació dels elements estèrils (terra i pedra que cobreix l'arena diamantífera), extracció i rentat. Degut a que el feineig d'aquestes mines és molt costos (de cada deu tones de mena, només s'extrau un quirat de diamant) les companyies únicament inverteixen en aquelles zones que els garanteixen una producció abundant. Per norma general, extensos quilòmetres de terreny són excavats per obtenir una gemma de mida apreciable. Això explica per què el diamant te un preu tan alt en el mercat. Un diamant captiva pels seus reflexos. La bellesa del seu resplendor es deu a que poseeix un alt index de refracció de la llum i un gran poder dispersiu: al penetrar, els rajos de llum sofreixen innumerables reflexions interiors i la llum blanca es dispersa, tornant a l'interior convertida en un ventall de múltiples colors. Els diamants i les gotes d'aigua funcionen com prismes al frenar, en major o menor grau, les longituds d'ona (violeta al màxim, vermell al mínim), fent que els colors s'extenguin en forma d'arc de sant martí. El grau de la bellesa de l'iris del diamant depent, en gran mesura, del tall i pulit de la pessa. Encara que naturalment els diamants tenen els seus propis reflexes, aquestos poden ser millorats i multiplicats sota la mà pacient d'un lapidari expert. Per la seva extrema duresa, el diamant només pot partir-se amb un altre diamant. Per això, en el tallat i pulit de la pedra un dels elements més importants és el diamant mateix. Abans de procedir a tallar, s'examina la gemma per determinar els seus plans de creuer. Després es traça sobre ella una línia que marqui el perímetre d'aquests plans. Sobre aquest es fa una petita ranura amb una especie de bastó que porta en el seu extrem una aresta de diamant. Por aquesta obertura s'introdueix una finíssima fulla d'acer, se li dona un cop sec i la pedra es parteix en dos. Per al tallat, els lapidaris usen serres circulars de fòsfor sobre el tall de les quals si posa pols de diamant barrejat amb oli d'oliva, tantes vegades com duri la operació (que, en ocasions, es prolonga durant dies dependent de la mida i la duresa de la gemma.) Però no tots els diamants són útils per la joieria. Qualsevol defecte pot treure'ls valor i llavors només tenen aplicació industrial. Generalment això succeeix amb aquells que presenten en el seu interior bombolles o partícules extranyes, o be, amb els que estan irregularment formats o pobrament colorits.

Aplicacions en la industria

Hi ha dos tipus de diamants usats de manera comú en la indústria: el carbonat i el bales. El primer presenta un marcat principi de cristalització amb un gran nombre de puntets blancs lluminosos. El bales és de forma semiesfèrica i superfície granulenta. Per la seva extrema duresa és impossible lapidar-los. Amb aquests diamants es fabriquen escarpes i moles per pulir eines. També s'utilitzen per perforar pous petrolers i per tallar tot tipus de pedres. Durant molt temps es va somiar amb lograr produir diamants artificialment. Fou fins el 1954 que la companyia General Elèctric va produir (encara que petits) autèntics diamants al sotmetre una substància carbonosa (rica en grafit) a una temperatura de 2.899 graus centígrads i pressió de més de 100.000 atmòsferes (semblant a la que se suposa que existia en les profunditats de l'escorça terrestre quant es formaren els mantells diamantifers.) A partir de llavors, el diamant artificial es fabrica a gran escala. La seva major aplicació és de tipus industrial, encara que també es fabriquen diamants per a joies. El seu preu és més reduït que el d'un autèntic i, pot ser, que les seves característiques siguin quasi idèntiques al més pur diamant. Tot i això, encara la gemma extreta de la terra no ha sigut eclipsada por aquella, producte del laboratori. L'home encara compra els seus capricis a un preu molt alt. ------------- Ciutat de Diamants, Entre Rius, Argentina. Categoria:Minerals ja:ダイヤモンド ms:Berlian simple:Diamond

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
  - El Congrés dels Diputats
  - El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats


- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs


- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya