:: wikimiki.org ::

Llatinoamèrica

Llatinoamèrica

Amèrica Llatina

Àrea	7.930.845 km²
Població	560.287.688
Estats independents	20
Dependències	4
PIB	US$2.260 bilions (taxa de canvi)
Llengües	Castellà, Portuguès, Francès, Nàhuatl, Quítxua, Maia
Fus Horari	UTC -3 a -8
Ciutats més grans	Ciutat de Mèxic, São Paulo, Buenos Aires

Amèrica Llatina o Llatinoamèrica és una regió cultural del continent americà integrada pels països dels quals la llengua predominant és d'origen romanç o llatí: castellà, portuguès i francès. Des d'una perspectiva socio-política, i incloent només als estats independents, l'Amèrica Llatina correspon la majoria de les nacions al sud del Rio Grande (o Riu Bravo), siguin de Nord-Amèrica, Centreamèrica, el Carib o Sud-Amèrica, nacions on es parla el castellà, francès, portuguès o llengües criolles derivades d'aquestes. D'acord a aquest criteri, l'Amèrica Llatina està formada per 20 estats independents i varies dependències polítiques. El gentilici que normalment s'utilitza és llatinoamericà. És evident que el terme Amèrica Llatina va més enllà d'una simple connotació lingüística i geogràfica; comprèn igualment característiques culturals, ètniques, històriques, religioses, polítiques, socials i econòmiques. Per això el Quebec, a Canadà, tradicionalment no es sol considerar part d'Amèrica Llatina, encara que s'hi parla el francès.

Etimologia

El terme "Amèrica Llatina" va ser una invenció francesa. Durant l'època del Segon Imperi Mexicà i l'invasió de l'exèrcit francès a aquest país, els francesos van utilitzar aquest terme per tal de fer una conexió entre Mèxic i el país invasor, França, ja que ambdós països, tenien la mateixa arrel i la mateixa cultura "llatina", (en referència a l'origen de la llengua), en oposició a la cultura anglo-saxona dels Estats Units. Avui dia, el terme "Amèrica Llatina" és utilitzat per a referir-se a la regió on la majoria dels habitants parlen una llengua que prové del llatí, encara que es parlen també altres llengues ameríndies i, en menor grau, europees i asiàtiques. Normalment s'exclouen els territoris no independents de parla francesa com ara Québec, Louisiana, Saint-Pierre i Miquelon, i sovint la Guaiana Francesa (en altres definicions s'inlcou aquesta dependència). Cal esmentar que el terme Iberoamèrica es refereix a les nacions on es parla el portuguès o el castellà, i sovint inlcou a Portugal i a Espanya, i per tant, difereix en definició de "Llatinoamèrica". El terme Hispanoamèrica només inlcou als països castellanoparlants d'Amèrica.

Divisions polítiques

Divisió política estricta

Amèrica L'Amèrica Llatina està formada pels següents estats independents: I les següents dependències: de França
- Guaiana Francesa
- Guadeloupe
- Martinica dels Estats Units
- Puerto Rico

Amèrica Llatina com a regió geopolítica i econòmica

Per a algunes institucions internacionals, com ara les Nacions Unides i el Banc Mundial, tots els països al sud dels Estats Units, formen l'Amèrica Llatina, com una divisió regional geopolítica i econòmica del món (també anomenada "Amèrica Llatina i el Carib"), encara que a alguns països s'hi parli una altra llengua que no sigui d'origen llatí estrictament. Així, sota aquesta denominació els següents països, a més del llistat anterior, formen part de l'Amèrica Llatina: Bahames, Barbados, Belize, Dominica, Grenada, Guyana, Jamaica, Surinam, Saint Kitts i Nevis, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Trinitat i Tobago i les dependències britàniques al Carib i a Sud-Amèrica (incloent-hi les Illes Malvines).

Economia

Renda Nacional Bruta

Blocs comercials

Malgrat algunes similituds socioeconòmiques i culturals, els països es divideixen en distints blocs comercials:
- Mèxic forma part del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (en anglès, NAFTA) amb els Estats Units i el Canadà;
- L'Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai formen part del Mercat Comú del Sud (Mercosur) amb Xile com a membre associat;
- Colòmbia, Equador, Perú i Veneçuela formen part de la Comunitat Andina de Nacions (CAN). El Mercosur i la Comunitat Andina de Nacions han iniciat un procès per tal d'integrar alguns aspectes de les seves polítiques comercials, i crear un bloc comercial sud-americà.

Demografia

Amèrica Llatina ofereix una amalgama d'ètnies que varia en la seva presència i percentatge d'un país a un altre, en funció de la seva història i els moviments migratoris. No obstant, es poden distingir quatre grans grups:
- Els països amb predomini de població mestissa; Mèxic, Centreamèrica, Equador, Paraguai, Colòmbia, Veneçuela i Xile
- Els de països amb predomini indígena de la seva població; Guatemala, Bolívia i Perú.
- Els de població d'origen predominantment europeu; Argentina i Uruguai.
- Els països amb predomini negre o mulat de la seva població; República Dominicana i Panamà
- El Brasil té una composició demogràfica una, amb una majoria europea (poc més del 50%), seguida de la població mulata i negra (ambdues conformant el 40%); la població indígena del Brasil representa menys del 5% de la població total. La demografia de Cuba té característiques similars, amb un percentatge considerable de població europea, mulata i negra. La qüestió demogràfica, però, és un tema molt controvertible als diferents països llatinoamericans. Amb una història de fragmentació social basada en castes imposada per Espanya, Llatinoamèrica ha tingut que resoldre la desigualtat i trobar una identitat pròpia. Les dades etnogràfiques per tant, no són precises, i sovint són enfoscades pels prejudicis ètnics. Aquests són alguns exemples de les controvèrsies de la classificació ètnica:
- L'Argentina s'ha definit com un país ètnicament europeu. Un recent i controvertible estudi genètic ha establert que al voltant del 50% de la població argentina té un avantpassat amerindi. Els censos oficials, però, fan la classificació ètnica segons el sistema de l'auto-adscripció; és a dir, pregunten a les persones si es consideren europeus, mestissos o amerindis. D'acord a l'auto-adscripció, més del 80% es considera europeu.
- Al Perú, tradicionalment un indígena que ha emigrat a les grans ciutats i que s'ha oblidat de les seves costums i la seva llengua, es converteix, quant a la classificació demogràfica oficial, en un mestís. Un avantpassat europeu, entre 256, és suficient per a que un indígena sigui considerat mestís. Per tant, d'acord a aquest sistema, la població peruana seria predominantment mestissa.
- Mèxic s'ha definit com un país mestís, i per tant hi ha una tendència "mestissadora" en el país. Els fills d'un estranger d'origen europeu que s'ha casat amb una mexicana (encara que ella sigui ètnicament d'ascendència europea) es consideren mestissos. Els fills d'un indígena amb una mestissa es consideren mestissos.
- A Xile, el 95% de la població és ètnicament mestissa. No obstant això, per les característiques fisiològiques predominants de la població, els xilens prefereixen considerar-se europeus. Cal esmentar que Llatinoamèrica ha rebut onades d'immigrants de diverses parts del món. Encara que al país un grup ètnic sigui predominant, es poden trobar persones amb avantpassats japonesos a l'Argentina, libanesos a Mèxic, italians a Centreamèrica i sud-coreans al Brasil.

Vegeu també

- Amèrica
- Hispanoamèrica
- Iberoamèrica
- Amèrica del Nord
- Amèrica del Sud
- Carib categoria:Amèrica ja:ラテンアメリカ ko:라틴아메리카 simple:Latin America th:ละตินอเมริกา zh-min-nan:Latin Bí-chiu

Castellà

El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua. Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.

Història

La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques. Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica. El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.

Distribució Geogràfica

El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla). Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions). El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.

Fonologia

El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi"). No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.

Variacions dialectals

Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.

s, c, z, x

A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.

Pronoms personals

El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai. El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic). La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Categoria:Castellà ja:スペイン語 simple:Spanish tokipona:toki Epanja zh-cn:西班牙语 zh-tw:西班牙語

Portuguès

El portuguès és una llengua romànica, derivada de l'antic galaicoportuguès, que també ha originat el gallec. Continua essent una llengua molt propera al gallec, i també al castellà. El portuguès és una de les llengües més parlades al món (cap a 176 milions de persones l'any 2000, segons la UNESCO), i la segona llengua romànica en nombre de parlants, després del castellà. Tot i que la llengua té el seu origen a Portugal, el nombre més gran de parlants és al Brasil. També es parla a Angola, Guinea Bissau, São Tomé i Príncipe, Timor Est, Cap Verd, Moçambic i Macau, antiga colònia portuguesa que actualment és una divisió administrativa especial de la Xina. També el parla una minoria de gent a Goa, a l'Índia. El portuguès també és la base de diversos idiomes criolls. És una de les llengües oficials de la Unió Europea i del Mercosur. Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'unes vocals tan curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.

Expressions bàsiques

- Bom-dia - Bon dia;
- Boa-tarde - Bona tarda;
- Boa-noite - Bona nit;
- Obrigado - Marcès – ;
- Tchau - Adeu;
- Por favor - Si us plau;
- Bem-vindo - Benvingut;
- Não o entendo - No l'entenc;
- Segunda-feira - Dilluns;
- Terça-feira - Dimartes;
- Quarta-feira - Dimecres;
- Quinta-feira - Dijous;
- Sexta-feira - Divendres;
- Sábado - Dissabte;
- Domingo - Diumenge.

Dialectes de la llengua portuguesa

- Caipira

Enllaços externs

- [http://www.travel.to/portuguese101/ Portuguese 101]
- [http://pt.wikipedia.com Wikipedia en portuguès]
- [http://groups.yahoo.com/group/portugues_asia/ português_ásia] Propagar e restaurar o português na Ásia
- [http://www.agal-gz.org/ Associació Gallega de la llengua] Categoria:Galaicoportuguès ja:ポルトガル語 ko:포르투갈어 simple:Portuguese language th:ภาษาโปรตุเกส zh-min-nan:Portugal-gú

Nàhuatl

El nàhuatl és una llengua indígena de Mèxic. És parlada pel 1,5% de la població d'aquest país, és a dir, un milió i mig de persones, la majoria bilingües, ja que l'educació pública primària a Mèxic és bilingüe en les comunitats indígenes.

Història

Nàhuatl, (nawatl, en aquesta llengua) prové del mot nawatlahtolli que en català vol dir "la parla clara". El nàhuatl va ser la "lingua franca" de l'àrea coneguda com a Mesoamèrica que abastava la meitat de Mèxic i gairebé tota Centreamèrica des del segle VII fins a l'arribada dels espanyols en el segle XVI. Va ser la llengua que parlaven els asteques, i per això, és coneguda erròniament com la llengua asteca; també és coneguda com la llengua meixica, un altre nom per als asteques. Abans de l'arribada dels espanyols, l'escriptura nahua era pictogràfica amb trets fonètics tipus rebus. Encara que molts escrits es van destruir durant la conquesta, es conserven escrits poètics de Nezahualcoyotl com el Nican Mopuha. Després de la conquesta, es va crear un sistema d'escriptura utilitzant l'alfabet llatí i bastat en el castellà antic del segle XVI. Per això, moltes paraules d'origen nahua, especialment els topònims, conserven l'ortografia clàssica, encara que la pronunciació ha evolucionat en castellà. Un clar exemple és el nom de Mèxic en castellà México: originalment, la x, representava el so fricatiu postalveolar /ʃ/ (com en català "peix"). Avui, el nàhuatl contemporani difereix del nàhuatl del segle XVI (anomenat nàhuatl clàssic), i per això s'ha elaborat un nou sistema d'escriptura que s'utilitza en el ensanyment bilingüe de les comunitats indígenes. Molts noms de països tenen el seu origen en la llengua nàhuatl: Mèxic (Mexihko), Guatemala (Kwauhtemallan), i Nicaragua (Nikanawak). Hi ha un gran nombre de topònims d'origen nahua Mèxic.

Fonètica

segle XVI Fonemes:
- 4 vocals: /a/, /e/, /i/, /o/ (breus i llargues)
- 2 semiconsonants: /w/, /y/;
- 12 consontants: /p/, /t/, /k/, /ʔ/, /m/, /n/, /s/, /ʃ/, /l/, /tl/, /ʦ/, /ʧ/. Les síl·labes són de forma CV i CVC. L'accentuació és sempre en la penúltima síl·laba, (excepte en els vocatius, que és en l'última). És una llengua aglutinant, polisintètica (possiblement oligosintètica).

Enllaços externs

- [http://www.sil.org/~tuggyd/NahuatlLecciones/L01/Lecc_01_NLV.htm Curs de nàhuatl]
- [http://www.proel.org/alfabetos/nahuatl.htm La escriptura nàhuatl]
- [http://ohui.net/aulex/nah-es/index.php Diccionari nàhuatl-castellà]
- [http://ohui.net/aulex/es-nah/index.php Diccionari castellà-nàhuatl] Categoria:Mèxic Categoria:Llengües ameríndies ja:ナワトル語 simple:Nahuatl language

Maia

:Aquest article és sobre la llengua maia. Si voleu informació sobre la civilització, visiteu Civilització maia ---- La llengua maia és una llengua que es parla principalment a Mèxic, i també a Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador. La majoria dels parlants són bilingües, sobretot a Mèxic, on l'educació primària es realitza en castellà i maia en algunes comunitats indígenes, i on viuen la meitat dels parlants: 1,5 milions. Per això, el dialecte maia més conegut i utilitzat és el maia yucatec que es parla a la península de Yucatan i a la regió nord de Guatemala i Belize, i que els parlants anomenan simplement maia. El segon dialecte més important és el txol (chol) que es parla principalment a l'estat mexicà de Chiapas i a Guatemala, i sovint es considerat una altra llengua indígena separada del maia yucatec. Un dialecte molt similar al chol és el txorti (chorti) que es parla a Hondures i El Salvador. Hi ha en total 26 dialectes del maia que es deriven del maia clàssic que ja no es parla avui. Aquest article està enfocat al maia yucatec.

Resum Lingüístic

Actualment el maia yucatec utilitza l'alfabet llatí que va ser aportat pels conquistadors espanyols en el segle XVI, i per això, s'utilitzen grafies de l'espanyol antic; per exemple, la x representa el so (com en català), i la c representa dz que era el so de l'espanyol antic d'aquesta lletra, encara que avui s'utilitza dz també, per a evitar confusions degudes a la influència de l'espanyol actual. Al sud de Mèxic hi ha un nombre considerable de topònims d'origen maia utilitzant aquestes grafies. Gairebé tots els dialectes del maia tenen consonants glotalitzades (principalment p, k, i t), és a dir, que tenen una pausa glotal abans de ser pronunciades. A partir del segle XX s'utilitza l'apòstrof per indicar aquesta pausa, per exemple, k'ux k'a k'al, "fa calor fora" El maia és una llengua aglutinant i ergativa, amb ordre VSO (Verb-Subjecte-Objecte). Categoria:Mèxic Categoria:Amèrica Central Categoria:Llengües ameríndies

UTC

Quan s'ha carregat aquesta plana, són les
(vegeu [http://www.w3.org/TR/NOTE-datetime W3C Date and Time Formats])

Temps Universal Coordinat, o UTC, també conegut com a temps civil, és la zona horària de referència respecte de la qual es calculen totes les hores corresponents a les altres zones horàries del món. És el successor del GMT (Greenwich Mean Time: Temps mitjà de l'observatori de Greenwich, a Londres) encara que col·loquialment algunes vegades se l'anomena així. La nova denominació fou creada per eliminar la inclusió d'una localització específica en un estàndard internacional, així com per basar la mesura del temps en els estàndards atòmics, més que en els celests. A diferència del GMT, l'UTC no es defineix pel sol o els estels, sinó que es mesura per rellotges atòmics. Degut a que la rotació de la Terra s'alenteix, s'endarrereix respecte del temps atòmic. L'UTC se sincronitza amb el dia i la nit de UT1, se li afegeixen o resten segons de salt (leap seconds) a finals de juny i de desembre. La posada en circulació dels segons de salt ve determinada pel Servei Internacional de Rotació de la Terra, d'acord amb les seves mesures de la rotació de la Terra. L'UTC és el sistema de temps emprat per molts estàndards d'Internet i de la World Wide Web. Ben mirat, el mateix servidor de la Viquipèdia utilitza UTC com a base per a la seva llista d'actualitzacions d'articles. Els territoris l'hora dels quals coincideix amb la UTC són: Burkina Faso, Costa d'Ivori, Gàmbia, Ghana, Guinea, Guinea Bissau, Islàndia, Libèria, Mali, Mauritània, Marroc, Santa Helena, São Tomé i Príncipe, Senegal, Sierra Leone, Togo, Illes Fèroe (Dinamarca), Illes Canàries (Espanya), Irlanda, Portugal i el Regne Unit. Per contra, els Països Catalans ens trobem dins l'anomenada Central European Time (també anomenada MET - Middle European Time). Com que canviem l'hora dues vegades l'any (avancem una hora a la primavera i l'endarrerim a la tardor), a l'estiu, el nostre fus horari equival a UTC+2, mentre que a l'hivern equival a UTC+1. Així, per exemple, quan a l'estiu són les 13:00 UTC, als Països Catalans són les 15:00 (UTC+2), i quan a l'hivern són les 9:00 UTC, a casa nostra són les 10:00 (UTC+1). Categoria:Temps ja:協定世界時

Ciutat de Mèxic

La Ciutat de Mèxic és la capital i la ciutat més gran de Mèxic. Amb 8,6 milions d’habitants, és el municipi més poblat del món, i amb 19 milions, l’àrea metropolitana de la ciutat és la segona més gran del món després de Tòquio. La ciutat està localitzada al Districte Federal, encara que l’àrea metropolitana desborda els límits d’aquest. La Ciutat de Mèxic és el centre polític, econòmic, cultural i educatiu de Mèxic, encara que el país ha assolit un alt grau de descentralització, permitent el ràpid desenvolupament d'altres ciutats com Monterrey, sovint considerat el nou centre industrial del país o Guadalajara, un important centre cultural.

Història

La ciutat va ser construïda el 1325 pels Asteques amb el nom de México-Tenochtitlan, sobre una illa localitzada enmig d’un llac. D’acord amb la llegenda, els asteques hi van trobar un àguila devorant una serp, el senyal que esperaven dels seus déus que indicava el lloc on havien de bastir la ciutat. Aquesta imatge s’ha convertit en l’escut nacional que es troba al centre de la bandera de Mèxic. La ciutat es va convertir en el centre més important de l'Amèrica del Nord i Amèrica Central de l'època Pre-Hispànica, i una de les més grans del món amb 400.000 habitants. Va ser comparada amb Venècia pels conquistadors espanyols pels nombrosos canals que connectaven la ciutat, ja que havia crescut sobre el llac. Venècia Els espanyols van arribar a Mèxic en 1519, i va assetjar la ciutat en 1521. La batalla final, de tres mesos, es va realitzar gairebé tota com una autèntica batalla naval per la geografia de la ciutat i els llacs. Finalment, la ciutat va caure el 13 d'agost de 1521, i amb ella tot l'Imperi Asteca. Gairebé tota la ciutat va quedar destruïda, i la nova ciutat va ser edificada a l'estil europeu. Durant l’època colonial, la ciutat de Mèxic es va convertir en la capital del virregnat de la Nova Espanya, i la més important de totes les colònies espanyoles. Després de la Guerra d'Independència, la ciutat va ser designada com a capital del nou país, l'Imperi Mexicà. Aquest sistema de govern no duraria ni un any, ja que les forces republicanes van prendre el poder, i van reconstruir el país com una República Federal. El 1824 es va escriure la constitució de la república, la qual va crear el Districte Federal com a seu del govern de la Federació d’estats mexicans, convertint a la Ciutat de Mèxic en la capital dels Estats Units Mexicans. La dècada de 1950 la ciutat tenia una població al voltant dels 2 milions d'habitants. Amb el ràpid creixement econòmic mexicà de la post-guerra, la ciutat es convertiria en el centre industrial i comercial del país, atraient a milers d'immigrants de tots els estats de la federació, i de Centre i Sud-Amèrica. El 1990 ja tenia una població superior als 16 milions d'habitants. Per causa de la situació geogràfica (la ciutat està envoltada per muntanyes i volcans de la Sierra Nevada Mexicana), els gases contaminants de les indústries i els vehicles no poden ser dispersats per les corrents de vent. Per tal de revertir la tendència de creixement poblacional i els problemes ambientals, el govern va iniciar diversos programes de descentralització, i la població al 2000 només creixeria a 17,9 milions d'habitants. Segons les estadístiques de les àrees metropolitanes més grans del món del Banc Mundial, el 2005 la ciutat té una població de 21 milions d'habitants. La taxa de migració neta, de 1995-2000 va ser negativa. taxa de migració

Arquitectura

taxa de migració La ciutat mostra una varietat destacada d’estils arquitectònics: piràmides asteques, edificis colonials i moderns gratacels, incloent el més alt de Llatinoamèrica. Alguns edificis importants són el Palau de Belles Arts, el Monument a la Revolució, la Torre Llatinoamericana, la Torre "Mayor", el Castell de Chapultepec, la Basílica de Guadalupe, i el Palau Nacional. La ciutat ha estat coneguda tradicionalment com a Ciutat dels Palaus per la bellesa del seus edificis antics.

Transport

El sistema de transport més important és el metro, utilitzat per més de 4 milions de passatgers diàriament. El metro de Mèxic l'any 2005 era un dels més extensos del món, amb 204 km en onze línies, i un dels més barats, ja que un bitllet d’un viatge costava tan sols 2 pesos, és a dir, menys de 15 cèntims d’euro.

Política

Originalment, el sistema federal contemplava instal·lar la capital del país en un districte que pertanyis a tots els estats de la federació, i les autoritats locals inicialment eren nomenades directament pel president de Mèxic, en representació de tots els estats. Però, des de 1997, els residents poden elegir directament al Cap de Govern del Districte Federal, als seus delegats i als representants a l'Assemblea Legislativa del Districte Federal. El Cap de Govern és alhora governador del Districte Federal i alcalde de la ciutat de Mèxic. Els delegats tenen un rang equivalent al d'un president municipal i els representants a l'Assemblea Legislativa als d'un diputat local. La situació política del Districte Federal (DF) ha canviat molt en els últims vint anys. A més de poder elegir el seu Cap de Govern, la representació del DF en la Cambra dels Diputats i en el Senat és la mateixa que la de qualsevol estat. No obstant això, encara conservan molts privilegis econòmics, una raó per la qual els estats volen canviar la distribució del pressupost i el cobrament d'imposts.

Esports

La ciutat va ser seu dels Jocs Olímpics de 1968. Hi ha molts estadis en la ciutat, com l'Estadi Asteca, amb capacitat per a més de 100.000 persones, construït pels Jocs Olímpics i seu de l'equip de futbol "Aguilas del América". Hi ha altres estadis de futbol a la ciutat com l'Estadi Blau ("Estadio Azul") de l'equip "Cruz Azul", i l'Estadi Universitari, de l'equip "Pumas". El Palau dels Esports, amb capacitat per a 20.000 persones es utilitzat per als jocs de bàsquet.

Divisions Administratives

bàsquetLa ciutat està dividida en 16 delegacions:
- Alvaro Obregón
- Azcapotzalco
- Benito Juárez
- Coyoacán
- Cuajimalpa
- Cuauhtémoc
- Gustavo A. Madero
- Iztacalco
- Iztapalapa
- Magdalena Contreras
- Miguel Hidalgo
- Milpa Alta
- Tláhuac
- Tlalpan
- Venustiano Carranza
- Xochimilco

Enllaços externs

- [http://www.df.gob.mx Pàgina del govern del Districte Federal]
- [http://www.mexicocity.gob.mx Pàgina del Departament de Turisme de la Ciutat de Mèxic] Categoria:Ciutats de Mèxic Categoria:Capitals d'estats independents ja:メキシコシティ ko:멕시코 시

Buenos Aires

Buenos Aires és la capital de l'Argentina i n'és la ciutat i el port més important; és alhora una de les ciutats més grans de l'Amèrica del Sud. La ciutat pròpiament dita té una extensió de 202 km2 i una població de 2.995.397 segons el cens del 2001, amb més de 12 milions d'habitants a l'àrea metropolitana del Gran Buenos Aires. Està situada a la riba meridional del riu de la Plata, al litoral sud-oriental de l'Amèrica del Sud (Montevideo, la capital de l'Uruguai, se situa a l'altra banda del riu), a 34º 36' de latitud i 58º 26' de longitud, i es divideix en 48 barris. La població de Buenos Aires està formada essencialment per argentins d'ascendència espanyola i Italiana, tot i que hi ha nombroses comunitats d'origen àrab, jueu, armeni, xinès i coreà. La majoria dels habitants són catòlics, i l'idioma predominant és l'espanyol. Buenos Aires és la capital federal de l' Argentina i té un estatus autònom segons la constitució de 1994 (abans, l'alcalde era elegit directament pel President de la República). Els suburbis localitzats dins el Gran Buenos Aires pertanyen a la província de Buenos Aires, però la ciutat autònoma de Buenos Aires no.

Economia i transports

Buenos Aires és el centre financer, industrial, comercial i social de l'Argentina. El seu port és un dels que tenen més tràfic del món; rius navegables el connecten amb el nord-est del país, el Brasil, l'Uruguai i el Paraguai. De resultes d'això, funciona com a centre de distribució per a una extensa àrea de la regió sud-oriental del continent. Els habitants de Buenos Aires són coneguts com a porteños (gent del port), cosa que testimonia la rellevància històrica del port en el desenvolupament de la nació. A l'oest de Buenos Aires hi ha la Pampa, la regió argentina més productiva. A la ciutat i la seva rodalia s'hi processen o s'hi manufacturen els productes resultants: carn, llet, cereals, tabac, llana i pells. Altres indústries importants són l'automobilística, petroliera (refineries), metal·lúrgica, de maquinària, tèxtil, química, paperera i de la moda. L'aeroport internacional de Buenos Aires, o Aeroport Internacional Ministro Pistarini, està situat al suburbi d'Ezeiza i sovint és anomenat simplement "Aeropuerto Internacional de Ezeiza", o tan sols "Ezeiza". L'aeroport anomenat Aeroparque Jorge Newbery està situat dins els límits de la ciutat i està dedicat als vols interiors. La ciutat disposa d'una extensa xarxa d'autobusos (anomenats colectivos) amb més de 180 línies que uneixen Buenos Aires amb les localitats metropolitanes. La xarxa de metro (l'anomenat subte) té cinc línies que connecten amb les estacions de trens i autobusos.

Història

El mariner espanyol Juan Díaz de Solís va descobrir el riu de la Plata el 1516, però va morir en l'atac de la població indígena a la seva expedició. La ciutat fou fundada primerament com a Santa María del Buen Ayre el 2 de febrer de 1536 per una expedició espanyola a la recerca d'or, sota el comandament de Pedro de Mendoza. El nom el va escollir el capellà de Mendoza, que era un devot fervent de la Mare de Déu de Bonària, a Càller (Sardenya). La ciutat de Mendoza estava situada a l'actual barri de San Telmo (al sud del que avui dia és el centre urbà). Més atacs de la població indígena van obligar els fundadors a fugir de la ciutat, que el 1541 fou abandonada. El segon establiment (ara ja definitiu) va ser obra de Juan de Garay el 1580, tot baixant pel riu Paranà des d'Asunción. Des del seu origen l'èxit de Buenos Aires depenia del comerç. L'administració espanyola dels segles XVII i XVIII insistia que tot el comerç d'Europa passés inicialment per Lima (Perú), per tal de controlar-ne la recaptació de taxes. Aquesta decisió extravagant va frustrar els comerciants de Buenos Aires, on es va desenvolupar una pròspera indústria del contraban. Això va fer que els porteños covessin un fort ressentiment cap a les autoritats espanyoles. Conscient del problema, Carles III va anar aixecant progressivament les restriccions contra el comerç, i finalment va declarar Buenos Aires port franc a la fi del segle XVIII. Aquestes accions per aplacar els ànims no van tenir l'efecte desitjat, i els porteños cada vegada desitjaven més independitzar-se d'Espanya. Finalment, el 25 de maig del 1810, mentre a la metròpoli s'esdevenia la Guerra del Francès i després d'una setmana de discussions majoritàriament pacífiques, els ciutadans criolls de Buenos Aires van aconseguir expulsar el Virrei espanyol i van establir un govern provincial (actualment aquesta data és celebrada com a diada nacional). El 9 de juliol de 1816 un congrés reunit a Tucumán va declarar la independència d'Espanya, que no la va reconèixer oficialment fins a 1862. La construcció del ferrocarril al segle XIX no va fer més que incrementar el poder econòmic de Buenos Aires, ja que facilitava l'arribada de les matèries primeres per a la indústria. Cap als anys 1920 Buenos Aires fou una destinació favorita per als immigrants d'Europa, i al voltant de les àrees industrials de la ciutat van començar a créixer-hi grans barris de barraques que comportaren importants problemes socials. Al mateix temps, Buenos Aires era una ciutat multicultural que es podia equiparar a les capitals europees. Una agressiva campanya d'eliminació dels suburbis, combinada amb el desenvolupament d'un sistema de transport eficient als anys 1970 i 1980, va alleujar molts dels problemes de creixement de la ciutat. Des dels anys 1970 Argentina i Buenos Aires s'han fet famosos pels desapareguts, els records dels quals (cartells, fotografies) es poden veure a la Plaza de Mayo, prop de la Casa Rosada, on solien protestar les mares d'aquests desapareguts (les madres de la Plaza de Mayo). A Buenos Aires van tenir lloc els Jocs Panamericans, que començaven el 25 de febrer de 1951, igual com també els campionats mundials de bàsquet de 1950 i 1990 i la copa del món de futbol de 1978 (Argentina en va guanyar la final el 25 de juny de 1978, quan va derrotar els Països Baixos per 3-1). El 17 de març de 1992 va explotar una bomba a l'ambaixada d'Israel a Buenos Aires que va fer 29 morts i 242 ferits. Una altra explosió, el 18 de juliol de 1994, va destruir l'edifici AMIA on s'hi hostatjaven diverses associacions jueves, que va fer 96 morts i bastants més ferits.

Cultura

Immigració i variants lingüístiques

Al començament del segle XX, l'Argentina va absorbir milions d'immigrants, molts dels quals provinents d'Itàlia i Espanya. L'adopció de l'espanyol per part de la comunitat italiana va ser gradual. La barreja d'italià i espanyol es va anomenar cocoliche; amb el temps va caure en desús, i avui dia sobreviu en algunes frases, normalment pronunciades en to còmic. L'argot lunfardo es va originar entre la població reclusa i es va anar escampant entre tots els porteños . El lunfardo usa mots de diversos dialectes italians, sobretot sicilians, i solucions enginyoses com ara la inversió de síl·labes dins la paraula (fenomen conegut com el vesre). El lunfardo és usat pels porteños sobretot en situacions informals.

El tango

Molts immigrants van arribar a Buenos Aires sense la família, cosa que va comportar un significatiu fenomen de prostitució que es va iniciar pels volts de 1890. El seu producte més rellevant és el tango, que es va originar als bordells però més endavant va ampliar el seu públic. El 1902, el Teatro Óperas va començar a organitzar ballades de tangos. A la dècada dels anys 1920, el tango fou adoptat per l'alta societat parisenca i des d'allà es va estendre arreu del món. L'estil de la música de tango de Buenos Aires va anar evolucionant cap a un gènere molt elaborat. En la seva època d'or, hi van destacar els compositors Aníbal Troilo i Juan D'Arienzo, i cantants com Carlos Gardel i Edmundo Rivero. Buenos Aires celebra cada any el "Dia del Tango" l'11 de desembre. A San Telmo, cada diumenge hi ha representacions de tango pel carrer i a la plaça Dorrego s'hi fa un mercat d'antiguitats relacionades amb aquest gènere musical.

Miscel·lània

El Teatro Colón és un dels teatres d'òpera més coneguts del món. Buenos Aires fou la ciutat natal de Jorge Luis Borges, Ernesto Sábato i Julio Cortázar (que va emigrar a França). De la Universitat de Buenos Aires han sortit diversos Premis Nobel. Buenos Aires va ser la seu del Gran Premi de l'Argentina de Fórmula U durant vint anys no consecutius, el primer cop el 1953 i l'últim el 1998.

Monuments i llocs d'interès

- Centre
- La Plaza de Mayo, on hi ha el Cabildo Histórico (antic palau dels virreis espanyols, conté el Museo Nacional del Cabildo), la Casa Rosada (palau del Govern), la Catedral metropolitana i el Palacio Municipal (Ajuntament)
- Congreso Nacional, antic edifici del Congrés, acull l'Academia Nacional de la Historia
- Puente de la Mujer, dissenyat per Santiago Calatrava
- Puerto Madero, barri de nova construcció situat vora el riu, amb moderns gratacels
- Manzana de las Luces, antiga seu de la Universitat
- L'Obelisc (1936), a la cruïlla de les avingudes 9 de Julio i Corrientes
- Reserva Ecológica Costanera Sur, de 360 hectàrees, vora el riu de la Plata
- Teatro Colón (1908), teatre de l'òpera
- Barri Nord
- Biblioteca Nacional
- Cementerio de La Recoleta, cementiri monumental on hi ha enterrats Eva Perón i Adolfo Bioy Casares, entre d'altres
- MALBA (Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires)
- Museo Nacional de Bellas Artes
- Plaza Francia
- Barri de Palermo
- Parque Tres de Febrero, conté el Jardín Japonés (un dels més grans del món en el seu estil) i el Planetario Galileo Galilei, obra de 1966
- Jardín Botánico (1908)
- Barri de La Boca
- Caminito (carrer típic, veritable museu a l'aire lliure)
- Cancha de Boca (l'estadi de futbol del Boca Juniors)
- Museo Histórico Nacional, situat dins el Parque Lezama
- Barri de Mataderos
- Feria de Mataderos, fira d'artesania i tradicions argentines, els diumenges i festius al Mercado Nacional de Hacienda
- Barri de San Telmo
- La Casa Mínima
- Plaza Dorrego, amb actuacions de tango i mercat d'antiguitats
- Museo Nacional de Arte Decorativo

Futbol

El futbol és una passió per als argentins. La ciutat té molts equips que juguen a la primera divisió de la lliga. És famosa la rivalitat entre el River Plate i el Boca Juniors. Diego Armando Maradona, que ha estat considerat un dels millors jugadors del món, va començar la seva carrera a l'Argentinos Juniors i més tard va jugar al Boca Juniors (també va jugar a la selecció nacional i a diversos clubs europeus, entre els quals el Nàpols i el Futbol Club Barcelona).

Enllaços externs

- [http://www.buenosaires.gov.ar/ Govern de la ciutat de Buenos Aires]
- [http://www.bue.gov.ar/home/ Turisme de Buenos Aires]
- [http://www.buenosaires.com BuenosAires.com - Medio turístico online de Buenos Aires]
- [http://casal.org.ar/catala/frame.htm Casal de Catalunya de Buenos Aires] ;Diaris on-line:
- [http://www.clarin.com.ar/ Clarín]
- [http://www.lanacion.com.ar/ La Nación]
- [http://www.pagina12web.com.ar/ Página / 12] Categoria:Argentina Categoria:Capitals d'estats independents ja:ブエノスアイレス ko:부에노스아이레스 ms:Buenos Aires simple:Buenos Aires

Castellà

Història

Distribució Geogràfica

Fonologia

Variacions dialectals

s, c, z, x

Pronoms personals

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

Portuguès

Expressions bàsiques

Dialectes de la llengua portuguesa

- Caipira

Enllaços externs

Nord-Amèrica

Amèrica del Nord o també Nord-amèrica, és un subcontinent que forma part d'Amèrica i que s'estén en l'hemisferi occidental des de l'oceà Glacial Àrtic pel nord, fins a la frontera de Mèxic amb Guatemala i Belize pel sud, i està al seu torn envoltat per l'oceà Pacífic a l'oest, i per l'oceà Atlàntic a l'est. En un sentit menys estricte, l'Amèrica del Nord també comprèn l'Amèrica Central, és a dir, aniria des de l'oceà Glacial Àrtic fins a l'istme de Panamà, incloent-hi les Antilles.

Geografia política

Antilles Com a resultat de l'esdevenir històric, l'Amèrica del Nord estricta compta actualment els següents quatre països, ordenats per ordre d'extensió:
- Canadà
- Grenlàndia, territori autònom que pertany a Dinamarca.
- Estats Units d'Amèrica
- Mèxic

Demografia

La major part de la població està formada per blancs o criolls europeus que van colonitzar aquesta part del continent, com els descendents d'anglesos (Estats Units i Canadà), espanyols (Mèxic i sud dels Estats Units) i francesos (província de Quebec al Canadà i a varies regions de l'antiga Louisiana). Cal agregar-hi altres immigrants europeus (irlandesos, italians i d'altres) i del continent asiàtic. La població indígena és escassa, excepte en algunes regions de Mèxic on hi ha descendents majoritàriament d'asteques i maies. A la resta del subcontinent hi ha una minoria descendent de pellroges, apatxes, esquimals, etc. Els mestissos, mescla d'europeus i indígenes, són molt comuns a Mèxic, mentre que a la resta de països són molt escassos. La població negra i mulata abunda als Estats Units i és escassa al Canadà i a Mèxic. Cal destacar als Estats Units la que ja és la primera minoria, la dels immigrants hispans provinents fonamentalment de Mèxic, Cuba (important colònia a Miami) i d'altres països de l'Amèrica Central i del Carib.

Llengües

L'idioma més parlat a Amèrica del Nord és l'anglès, a Canadà i als Estats Units, seguit de l'espanyol als Estats Units i Mèxic i el francès a Quebec. Es parlen moltes més llengües minoritàries als tres països.

Religió

Les religions més difoses són el protestantisme, predominant als Estats Units i al Canadà; el catolicisme, a Mèxic i part de Canadà i els Estats Units, i diversos nuclis de judaisme, islamisme, cristianisme ortodox, budisme, confucianisme, mormonisme, etc.

Economia

Amèrica del Nord, excepte Grenlàndia, està integrada comercialment en la Zona de Lluire Comerç coneguda com a NAFTA. El NAFTA és el bloc comercial més gran del món. Des del 2005 la regió està unida també sota la Societat de Seguretat i Prosperitat de Nord-Amèrica.

Vegeu també

- Amèrica
- Amèrica Central
- Carib
- Amèrica del Sud
- Amèrica Llatina Categoria:Amèrica del Nord ja:北アメリカ ko:북아메리카 simple:North America th:ทวีปอเมริกาเหนือ zh-min-nan:Pak Bí-chiu

Carib

S'anomena el Carib a l'àrea d'Amèrica banyada pel mar Carib, especialment les nombroses illes que hi ha. Aquestes illes, anomenades també les Antilles i, antigament, les Índies Occidentals, es disposen en una corba que va des del sud de Florida fins al nord-est de Veneçuela. N'hi ha unes 7.000, entre illes, illots i esculls. S'organitzen en 25 territoris, que inclouen tant estats sobirans com departaments d'ultramar i dependències. Els territoris del Carib, tant els insulars com els continentals, formen part majoritàriament de l'Amèrica Central, si bé també s'hi inclou la costa nord de l'Amèrica del Sud. El Carib agafa aquest nom dels caribs, una de les tribus ameríndies que habitaven la regió abans del descobriment d'Amèrica, sobretot les Petites Antilles i una part de les terres veïnes del continent. Ara en queden molt pocs, la majoria en àrees muntanyoses desavinents de les Guaianes i de Veneçuela. La regió caribenya històricament ha estat famosa pels seus pirates i actualment és una destacada destinació turística.

Organitzacions intergovernamentals de caràcter regional

Llistat d'alguns dels organismes de col·laboració entre les diverses illes caribenyes:
- Agència de Resposta a Emergències i Desastres del Carib (CDERA)
- Associació d'Estats del Carib (AEC)
- Associació Hotelera del Carib (AHC)
- Banc de Desenvolupament del Carib (BDC)
- Comissió Econòmica de les Nacions Unides per a l'Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL)
- Comunitat del Carib (CARICOM)
- Estats d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP)
- Maquinària Regional de Negociació del Carib (MRNC)
- Organització d'Estats del Carib Oriental (OECO)
- Organització del Turisme del Carib (OTC)
- Programa Regional del Carib per a la Competitivitat Econòmica (CPEC)
- Registre d'Adreces d'Internet per a l'Amèrica Llatina i el Carib (LACNIC) Categoria:Carib Categoria:Amèrica ja:西インド諸島

Castellà

Història

Distribució Geogràfica

Fonologia

Variacions dialectals

s, c, z, x

Pronoms personals

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

Francès

El francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés. A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco. Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Enllaços externs

- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès) Categoria:Llengües romàniques als:Französische Sprache ja:フランス語 ko:프랑스어 simple:French language th:ภาษาฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-gí

Quebec

El Quebec (en francès Québec, conegut també com "la belle province") és una província canadenca amb una població de 7'5 milions d'habitants. La majoria dels quebequesos parlen francès i això fa del Quebec l'únic territori de llengua francesa majoritària de l'Amèrica del Nord i dels pocs a Amèrica. La capital del Quebec és la ciutat de Quebec. La ciutat més poblada del Quebec és Mont-real que és la segona ciutat més gran del món on es parla francès.

Geografia del Quebec

El Quebec es troba situat a l'est del Canadà, envoltat per la província d'Ontàrio i la badia de Hudson a l'oest, per les províncies de Terranova i Labrador i de Nova Brunsvic a l'est, els Estats Units (els estats de Maine, Nova Hampshire, Vermont i el de Nova York) al sud i l'oceà Àrtic al nord. El Quebec és la província més extensa del Canadà, és un vast territori, aproximadament 2'8 vegades l'estat francés, la major part del qual es troba poc poblat. Més del 90% de la superfície del Quebec forma part de l'escut canadenc, un gran territori que, històricament, es deia la regió d'Ungava. Al temps de la Nova França, el Quebec consistia en una franja de terra habitable d'algunes desenes de quilòmetres d'amplària que vorejava les dues ribes del riu Sant Llorenç. Va ser aquí que els primers colons francesos van instal.lar-se per conrrear-hi la terra, després d'haver-la romput. Al 1912, un gran tros de la regió canadenca d'Ungava va ser tret dels Territoris del Nord-Oest per ser integrat al Quebec de resultes d'una llei del Parlament del Canadà aprovada per Londres. Aquesta vasta regió del nord, gairebé inhabitada, va crear l'enorme província del Quebec tal com hom la coneix avui. Aquest afegitó incloïa la badia James, on es troben alguns dels projectes hidroelèctrics més grans del Quebec. El territori quebequés és extremadament ric en recursos naturals a conseqüència dels boscs de coníferes, dels llacs i dels rius. El paper, la fusta i la hidroelectricitat figuren com a les indústries més importants de la província. L'extrem nord del Quebec es troba format per una regió subàrtica anomenada Nunavuk, la terra dels inuits. La vall del riu Sant Llorenç és una regió fèrtil on es conreen fruites i cereals així com productes lleters, xarop d'erable, del qual el Quebec és el productor més important del món, i bestiar. Pel que fa al clima, hi ha diferències importats de resultes de la gran extensió territorial. La sona sud i la vall del riu Sant Llorenç té un clima continental, és a dir, un hivern fred i un estdiu calorós. La part central del Quebec té un clima subàrtic carateritzat per uns hiverns més llargs i més freds. La part nord del Quebec té un clima àrtic. Finalment a les illes de la Madelena la mar té una gran influència sobre el clima.

Les regions administratives del Quebec

El Quebec es troba dividit en 17 regions administratives :
- 01 Bas-Saint-Laurent
- 02 Saguenay-Lac-Saint-Jean
- 03 Capitale-Nationale
- 04 Mauricie
- 05 Estrie
- 06 Mont-real
- 07 Outaouais
- 08 Abitibi-Téminscamingue
- 09 Côte-Nord
- 10 Nord-du-Québec
- 11 Gaspésie-Îles-de-la-Madeleine
- 12 Chaudière-Appalaches
- 13 Laval
- 14 Lanaudière
- 15 Laurentides
- 16 Montérégie
- 17 Centre-du-Québec

Història del Quebec

El primer explorador europeu del Quebec va ser el francés Jacques Cartier que va plantar una creu a Gaspé l'any 1534 i que va navegar pel riu Sant Llorenç al 1535. Al 1608, Samuel de Champlain va donar naixença a la Nova França en fundar a la riba nort del riu Sant Llorenç, en un indret que els aborígens anomenaven Kébec (estret), la ciutat de Quebec que va esdevenir el punt d'eixida de l'exploració francesa de l'Amèrica del Nord. A partir de 1627, el rei de França Lluís XIII va concedir el monopoli de la colonització als catòlics. Nova França esdevingué una colònia reial al 1663, sota el regnat de Lluís XIV. Els francesos i els canadencs es van aliar amb els hurons en contra dels iroquesos que eren aliats dels anglesos. La guerra dels Set Anys (1756–1763), entre Anglaterra i França va tindre un moment decisiu a l'Amèrica del Nord amb la desfeta al 1759 de l'excèrcit de Louis-Joseph de Montcalm per l'excèrcit del general anglés James Wolfe a la batalla de les Planes d'Abraham, a prop de la ciutat de Quebec. Nova França va ser, així, perduda definitivament per França. El Canadà, la colònia més gran de Nova França, només comptava amb 55 000 habitants al principi de la guerra, mentre que la població de Nova Angleterra era de prop d'un milió de colons. La població ameríndia de l'immens territori de Nova França ascendia llavors al voltant de les 600 000 persones... Gran Bretanya va prendre possessió de Nova França a conseqüència del Tractat de París, al 1763. Lluís XV i els seus consellers s'estimen més conservar l'illa de Guadeloupe, productora de sucre que el Quebec, ja que aquest era considerat com un gran territori de gel sense cap importància per al regne de França. Tot i això, França perd l'imperi colonial que havia bastit a l'Amèrica del Nord. Com a resposta a les agitations de les colònies americanes, la corona britànica va instaurar l'Acta de Quebec al 1774, que restaurava el codi civil francès i el sistema de propietat territorial, garantia la pràctica del catolicisme però mantenia el codi criminal anglès. Durant la revolució americana, la ciutat de Mont-real va ser presa i els revolucionaris americans va intentar de guanyar els Canadencs a llur causa. Aquests darrers van romandre més aviat neutres durant ell conflicte, seguint les recomanacions de l'església catòlica que va declarar-se en favor dels Britànics. Rere la independència americana, els qui havien recolzat la causa anglesa s'instal·laren al Quebec. Insatisfets dels nombrosos privilegis concedits als Canadencs, van demanar reformes i van obtindre el que volien a l'acta constitucional de 1791 que va dividir la província de Quebec i va crear l'Alt Canadà (l'Ontàrio actual) i el Baix Canadà (el Quebec actual). Les dues poblacions va descobrir el parlamentarisme britànic i van adonar-se, molt ràpidement, dels límits d'aquest sistema colonial. Les grans idees del liberalisme de l'època van acabar provocant un alçament armat al Baix Canadà i a l'Alt Canadà al 1837; la revolta va tenir lloc rere el refús de Londres a prendre en consideració les peticions del Partit dels patriotes de Louis-Joseph Papineau.

Cultura quebequesa

Article principal : Cultura quebequesa

Enllaços externs

- [http://www.gouv.qc.ca/ Govern del Quebec]
- [http://www.drapeau.gouv.qc.ca/drapeau/histoire/fleurdelise.html Bandera quebequesa]
- [http://www.olf.gouv.qc.ca/ Oficina quebequesa de la llengua francesa]
- [http://casal-catala-quebec.net/ Casal català del Quebec] Categoria:Quebec ja:ケベック州 ko:퀘벡 주 simple:Quebec zh-min-nan:Québec

Francès

Enllaços externs

Imperi Mexicà

L'Imperi Mexicà és el nom donat a Mèxic en dues ocasions no consecutives durant el segle XIX en les quals la forma de govern d'aquest país va ser la monarquia constitucional.

El Primer Imperi Mexicà

El període conegut com el Primer Imperi Mexicà va començar després de la Independència de Mèxic el 1821. Durant la guerra l'exèrcit independentista republicà havia assolit molt poc, ja que els criolls i espanyols, que representaven més del 50% de la població eren lleials a Espanya. No obstant això, quan a Espanya es va signar la Constitució de Cadis, l'exèrcit reialista (lleial al Rei) es va unir a l'exèrcit republicà. Agustí de Iturbide, militar reialista, va proclamar el