En un sentit general, el món és tot allò que existeix, l'Univers. En un sentit més restringit, món es refereix a la Terra, i fins i tot s'utilitza com a sinònim de planeta. També s'utilitza molt sovint per referir-se a àmbits del coneixement, la cultura o l'experiència humana: el món cristià, el món de la informàtica, el món àrab, etc. També sovint per parlar de creacions fictícies; per exemple, el món de Tolkien.
En el cristianisme, món s'utilitza de vegades per referir-se al món corrupte i pecaminós fora de la comunitat dels creients. El món, el dimoni i la carn són les fonts clàssiques de temptació pels cristians.
En política, els termes primer món, segon món i tercer món s'utilitzàven fa uns anys per dividir els països en grans grups. El primer món comprenia els països capitalistes, el segon món, els comunistes, i el tercer món agrupava la resta de països, la majoria en vies de desenvolupament. Avui, desapareguts la majoria de règims comunistes, se solen utilitzar només els termes primer món, per referir-se a països rics o desenvolupats, i tercer món, per referir-se a països subdesenvolupats, o en vies de desenvolupament. A més, s'utilitza quart món per referir-se a les bosses de pobresa extrema que es troben enmig de les societats desenvolupades.
Categoria:ciències de la Terraja:世界
Univers
L'Univers és la totalitat del continu espai-temps en què vivim, juntament amb tota la matèria i energia continguda en ell. A gran escala, es l'objecte d'estudi de la cosmologia, que es basa en la física i l'astronomia, tot i que alguns dels temes d'estudi voregen la metafísica. Avui en dia, els experts no estan d'acord sobre si és possible (en principi) d'arribar a observar la totalitat de l'Univers.
Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per referir-se a la part de l'Univers que podem observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan se li considera com un sistema ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir només per a l'univers observat, mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent s'haja descobert o no. En aquest sentit, 'Cosmos' és l'"univers conegut".)
La majoria de científics estan d'acord que l'univers va començar desprès d'una gran explosió ( el Big Bang), fa 13.7 × 109 anys (amb una precisió de cap a 200 milions d'anys).
Mida
La mida de l'univers és una qüestió oberta. De fet encara no hi ha acord sobre si es finit o infinit. De totes maneres, sí que es pot estimar la mida de l'univers observable, que es finit i consisteix en tot allò que ens podria haver afectat des del Big Bang, tenint en compte la velocitat de la llum. Es calcula que l'univers observable podria ocupar un volum de 5·1032anys llum cúbics, amb 7·1022estrelles, organitzades en unes 1010 galàxies. Observacions recents amb el telescopi espacial Hubble indiquen que aquest nombre podria ser superior.
Normalment, les referències a l'univers, tant per afeccionats com professionals, solen fer referència per defecte a aquest univers observable o visible. De fet, en contradicció aparent amb les teories de Copèrnic, nosaltres estem situats al centre de l'univers observable. Això és així perquè l'univers visible es precisament tot allò que es troba a una certa distancia de nosaltres, i que pot haver interactuat amb nosaltres durant la història de l'univers.
Forma
Tampoc no se sap amb seguretat la forma de l'univers, però molts científics creuen que l'univers es gairebé pla, finit, però sense límits. És un concepte semblant al de la superfície de la Terra, però en tres dimensions.
Destí
Pel que fa al destí final de l'univers, es consideren dues possibilitats: que es torni a contraure per efecte de la gravetat i acabi implosionant en un punt (el Big Crunch), o que continui expandint-se per sempre, fins arribar a un estat d'entropia màxima. Actualment, té mes pes la segona opció.
Multiplicitat d'universos
Des d'un punt de vista metafísic, hi ha qui ha proposat que el nostre univers només és un d'una col·lecció d'universos independents o paral·lels, que tots plegats formarien un multivers. Com que no hi ha possibilitat científica de comprovar aquesta teoria, el principi de la navalla d'Occam aconsella mantenir la idea d'un sol univers. De fet, la idea dels universos paral·lels es popular sobretot en Ciència-Ficció.
Categoria:Cosmologiaja:宇宙ko:우주ms:Alam Semestasimple:Universe
Terra
La Terra és el tercer planeta del Sistema solar, per ordre de proximitat al Sol. La seva òrbita és molt poc excèntrica: és una el·lipse molt semblant a una circumferència, d'un radi d'uns 150 milions de km.
Gira al voltant del Sol a una velocitat mitjana de 29,8 km per segon, i la distància mitjana que la separa del Sol és de 149.600.000 km.
La Terra realitza els següents moviments de forma simultània:
- Translació sobre la seva òrbita al voltant del Sol.
- Rotació sobre el seu propi eix, que determina els dies i les nits, amb una duració de 23 hores, 56 minuts i 3,5 segons.
- Precessió i nutació.
El seu diàmetre equatorial és de 12.756,270 km.
És l'únic planeta conegut on existeix vida. La Terra posseix un únic satèl·lit natural, la Lluna.
Composició i estructura
La composició de la Terra en massa és:
La Terra està composta de diverses capes amb diferents composicions químiques i comportament geològic:
- Escorça: és la capa més superficial i té una profunditat que varia entre els 12 km, en els oceans, fins als 80 km en cratons (porcions més antigues dels nuclis continentals). Està composta per basalt en les conques oceàniques i per granit en els continents.
- Mantell: és una capa intermèdia entre l'escorça i el nucli. Arriba fins una profunditat de 2.900 km. Està compost per peridotita.
- Litosfera: és la part més superficial que es comporta de manera elàstica. Té un gruix de 250 km i comprèn l'escorça i la porció superior del mantell.
- Astenosfera: és la porció del mantell que es comporta de manera fluïda.
- Nucli: és la capa més profunda del planeta i té un gruix de 3.475 km. Està compost d'un aliatge de ferro i níquel i és en esta part on es genera el camp magnètic terrestre. El nucli es subdivideix al seu torn en el nucli intern, el qual és sòlid, i el nucli extern, el qual és líquid.
La hidrosfera
- Vegeu: Hidrosfera.
La Terra és l'únic planeta en el nostre sistema solar que té una superfície líquida. L'aigua cobreix un 71% de la superfície de la Terra (97% d'ella és aigua de mar i 3% aigua dolça). Formant cinc oceans i set continents.
La Terra està realment a la distància del Sol adequada per a tenir aigua líquida en la superfície. No obstant sense el efecte hivernacle, l'aigua en la Terra es congelaria. Al principi el Sol emetia menys radiació que ara, però els oceans no es van congelar perquè l'atmosfera de primera generació de la Terra posseïa molt més CO2 i per tant més efecte hivernacle.
En altres planetes, com Venus, l'aigua va desaparèixer perquè la radiació solar ultraviolada trenca la molècula i el ióhidrogen, que és lleuger, escapa de l'atmosfera. Aquest efecte és lent, però inexorable. Esta és una hipòtesi que explica per què Venus no té l'aigua. En l'atmosfera de la Terra, un tènue capa de ozó en l'estratosfera l’absorbeix la majoria d'esta radiació ultraviolada reduint l'efecte . L'ozó, protegeix a la bioesfera del perniciós efecte de la radiació ultraviolada . La magnetosfera també és un escut que ens protegeix del vent solar.
La massa total de la hidrosfera és aproximadament 1,4·1021kg.
L'atmosfera
- Vegeu: Atmosfera terrestre.
La Terra té una espessa atmosfera composta en un 78% de nitrogen, 21% de oxigen, i 1% d'argó, més traces d'altres gasos com anhídrid carbònic i vapor d'aigua. L'atmosfera actua com una manta que deixa entrar la radiació solar però no deixa escapar la radiació terrestre.(Efecte hivernacle). Gràcies a ella la temperatura mitjana de La Terra és d'uns 17ºC. La composició atmosfèrica de la Terra és inestable i es manté per la biosfera. Així, la gran quantitat d'oxigen lliure s'obté per la fotosíntesi de les plantes, que per l'acció de l'energia solar transforma CO2 en O2. L'oxigen lliure a l'atmosfera és una conseqüència de la presència de vida, i no al revés.
Les capes de l'atmosfera són: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera, i l'exosfera. Les seves altituds varien amb els canvis estacionals.
La massa total de l'atmosfera és aproximadament 5,1·1018 kg.
La Terra en el Sistema solar
La Terra tarda 23 hores, 56 minuts i 4,09 segons (dia sideral) a girar al voltant de l'eix de rotació que passa pel Pol Nord i el Pol Sud. Tarda 24 hores en dos passos del Sol pel mateix meridià (dia solar mitjà). Així a causa del moviment real de rotació de la Terra hi ha un moviment aparent de l'est a l'oest a una velocitat de 15º/hr = 15'/min, és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada dos minuts.
La Terra gira al voltant del Sol en 365,2564 dies solars mitjans (any sideral). Açò dóna un moviment del Sol respecte a les estrelles fixes a una velocitat de 1º/dia és a dir un diàmetre del Sol o de la Lluna cada 12 hores, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
La Terra té un satèl·lit natural, la Lluna que orbita al voltant de la Terra cada 27 1/3 dies. Així que hi ha un moviment de la Lluna respecte al Sol i les estrelles fixes a una velocitat d'aproximadament 12º/dia, és a dir un diàmetre de la Lluna cada hora, en la direcció oposada al de la rotació diària del cel.
Vist des del pol Nord de la Terra, el moviment de la Terra, i la Lluna així com els seus moviment de rotació són tots directes (en sentit contrari a les agulles del rellotge).
El pla de l'Equador i el pla de la Eclíptica formen un angle d'uns 23,5 graus. Això causa les estacions en la Terra. El pla de l'òrbita de la Lluna està inclinat aproximadament 5 graus respecte a la Eclíptica. Si no és així hi hauria un eclipsi de Sol i un de Lluna tots els mesos.
La Lluna
- Vegeu: Lluna.
La Lluna té un quart del diàmetre de la Terra. Quan comparem aquesta relació planeta-satèl·lit amb les de la resta de planetes dels sistema solar, veiem que no n'hi ha cap que tingui un satèl·lit tan gran en relació a la mida del planeta, excepte el sistema Plutó-Caront.
L'atracció gravitatòria entre la Terra i la Lluna causa les marees a la Terra. El mateix efecte a la Lluna fa que el seu període de rotació siga igual que el període orbital. Com a resultat, la Lluna sempre presenta la mateixa cara a la Terra. En el seu moviment al voltant de la Terra diferents fraccions de la Lluna són il·luminades pel Sol, presentant un cicle complet de fases lunars.
La Lluna pot causar una variació moderada del clima terrestre. La simulacions per ordinador mostren que la força d'atracció de la Lluna cap a la protuberància equatorial de la Terra causen una estabilització de la inclinació de l'eix de rotació, produint una variació moderada del clima. Sense esta estabilització alguns científics pensen que l'eix de rotació podria ser caòticament inestable, com pareix ocórrer en el planeta Mart. Si l'eix de rotació de la Terra s'acostara a l'eclíptica, la variació estacional del clima seria summament severa. Un pol apuntaria directament cap al Sol durant estiu i mentres per a l'altre seria nit permanent en hivern. Els científics que han estudiat l'efecte pensen que això causaria la desaparició de la vida, afectant animals i plantes grans.
La Lluna vista des de la Terra, té la mateixa grandària angular que el Sol (el Sol és 400 vegades més gran, però està 400 vegades més lluny que la Lluna). Açò permet que hi haja eclipsis de sol totals.
L'origen de la Lluna és desconegut, però la hipòtesi més acceptada actualment és que es va formar per la col·lisió d'un protoplaneta de la grandària de Mart quan la Terra era jove. Esta hipòtesi explica (entre altres coses) la falta de ferro a la Lluna.
La Terra té també almenys un satèl·lit coorbital, l'asteroide3753 Cruithne.
La biosfera
- Vegeu: Biosfera.
La Terra és l'únic lloc que es coneix amb vida. Les formes de vida del planeta Terra formen la "biosfera". La biosfera va començar a evolucionar fa aproximadament 3.500 milions d'anys (3,5·109 anys). La Hipòtesi Gaia o teoria de Gaia és un model científic de la biosfera terrestre formulat pel biòleg James Lovelock i que suggereix que la vida sobre la Terra organitza les condicions climàtiques per a afavorir el seu propi desenvolupament.
vidavidavida
El cristianisme és una religió monoteista basada en la vida, els ensenyaments, i d'acord al Nou Testament en la crucifixió i resurrecció de Jesús de Natzaret. Els cristians creuen que Jesús és el fill de Déu i el Messies dels jueus profetitzat en l'Antic Testament o Tanakh. Encara que el cristianisme és monoteista, la majoria dels cristians creuen que Déu existeix en tres persones, Déu Pare, Déu Fill (Jesús) i Déu Esperit Sant, doctrina coneguda com a Santíssima Trinitat. Hi ha vàries confessions o esglésies que s'anomenen cristianes i comparteixen aquesta base, però difereixen en altres aspectes de la seva doctrina, o en la seva organització.
Els únics documents històrics sobre el començament del cristianisme són els evangelis del Nou Testament i el Llibre dels Actes dels Apòstols. El cristianisme es va originar al segle I a partir del judaisme, immediatament després de la mort de Jesús de Natzaret. El creients van ser anomenats cristians per primera vegada a Antioquia, on es van establir després de la persecusió inicial a Judea.
Després del Primer Concili de Jerusalem, els creients, originalment jueus, segons la tradició cristiana, per revelació de l'Esperit Sant, van acceptar als gentils (no jueus) a la fe cristiana. L'apòstol Pau va portar l'evangeli a diverses regions de l'Imperi Romà. Després de tres segles de persecució es va convertir en la religió oficial de l'Imperi, amb la conversió del llavors emperador Constantí, cosa que va assegurar la seva expansió a tot Europa, Nord d'Àfrica, i part d'Àsia. Més endavant, els països europeus la van exportar a Amèrica i altres parts del món. El cristianisme ha estat la religió majoritària i oficial als Països Catalans fins a l'època moderna.
Doctrina
Encara que hi ha diferències en alguns aspectes de les creences de les diferents denominacions cristianes, totes comparteixen una doctrina bàsica. Aquesta doctrina estableix que el cristianisme és el compliment del judaisme, ja que Jesús de Natzaret és el messies profetitzat en les escriptures de l'Antic Testament que conformen el Tanakh jueu.
La creença central del cristianisme és que per mitjà de la fe en la mort i la resurrecció de Jesús, la humanitat pot ser salvada de la mort (física i espiritual), per la redempció dels seus pecats (és a dir, faltes, desobediència i rebel·lió contra Déu). Per mitjà de la gràcia de Déu, la fe i el penediment, els homes i les dones poden ser reconciliats amb Déu per mitjà del perdó i la santificació.
Els següents aspectes han format part del fonament doctrinal del cristianisme (avui, els restauracionistes no accepten alguns d'aquests aspectes):
- Déu és una Trinitat, un ser etern que existeix en tres persones: Pare, Fill (El Logos Diví encarnat, Jesucrist) i Esperit Sant.
- Jesús es completament Déu i completament humà.
- Maria, la mare de Jesús, va donar a llum el Fill de Déu, per mitjà de la concepció de l'Esperit Sant, sent verge.
- Jesús és el Messies esperat pels jueus, i hereu al tron de David.
- Jesús és innocent de tot pecat. Per mitjà de la mort i resurrecció de Jesús, els creients són perdonats dels seus pecats i són reconciliats amb Déu. Per mitjà de la fe, els creients reben l'Esperit Sant.
- Jesús retornarà personalment i coroporalment a la terra per jutjar la humanitat, i portar els fidels a la presència de Déu.
- La Bíblia es la Paraula inspirada de Déu, escrita per homes.
La política es el procés de presa de decisions en grups humans. Tot i que s'aplica habitualment als governs, la política en un sentit general també te lloc en institucions empresarials, acadèmiques, religioses, etc. La paraula ve del grec "polis", que significava ciutat i per tant la política seria tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups.
Les Ciències Polítiques estudien el comportament politic.
Política ficció
Actitud pública dels càrrecs polítics, basada en les discussions a premsa i publicitat desmesurada d'accions simbòliques, què no du a una concreció pràctica o que afecti gaire a la població.
Política professional
Sistema de càrrecs polítics de l'administració de l'estat, en què aquests reben una remuneració econòmica per la seva tasca.
El terme Tercer Món fou descrit per l'economista francès Alfred Sauvy el 1952, en un article de la revista L'Observateur, fent un paral·lelisme amb el terme francès tercer estat, per a designar els països que durant el periode de la guerra freda, no pertanyien ni al bloc occidental (EUA, Europa Occidental, Austràlia, etc.), ni al bloc comunista (Unió Soviètica, Xina, Europa Oriental, etc.). Aquests països també van ser coneguts com el bloc dels no alineats.
Actualment, aquest terme fa referència als països subdesenvolupats o "en vies de desenvolupament", en contrast amb als països industrialitzats. També són caracteritzats així per la seva alta taxa d'analfabetisme i la seva deficiència econòmica i política.
Les característiques comunes dels països del Tercer Món solen ser una base econòmica agrícola, una economia endeutada amb els països econòmicament més poderosos i una escassa infrastructura. La democràcia parlamentària no aconsegueix molta estabilitat en aquests països, on es donen més sovint governs autoritaris o populistes.
En el món globalitzat, els països tercermundistes pateixen una enorme pressió política i econòmica per part dels països més poderosos, especialment dels EUA i de les organitzacions econòmiques d'abast internacional com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, que arriben moltes vegades a la ingerència en assumptes interns.
__NOTOC__
::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química)
Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera.
Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política.
Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals).
Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.
Organització política de l'estat
L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials.
L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.
El estats del món
En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.
El capitalisme es un conjunt de sistemes econòmics sense definició clara ni consensuada. Etimològicament una persona capitalista es definiria com a "partidari del capital", d'on se pot extreure que els sistemes capitalistes son aquells on aquest element de l'economia pren una especial rellevància. Però al voltant d'aquest concepte també existeix polèmica, per no mencionar de les diverses interpretacions que se pot donar a la rellevància que aquest pot tenir als procés de producció.
L'enfocament estructuralista plantejat per Karl Marx és, segurament, el més extés sobre la definició de capitalisme. Segons aquest, un sistema es pot qualificar com a capitalista quan la gran majoria de la població (que rebria el nom de proletariat) és nominalment lliure, però no disposa d'altre mitjà per a la supervivència que la seva força de treball bruta, la qual ha de vendre a una minoria privilegiada propietària (la burgesia) dels mitjans de producció.
Aquesta estructura bàsica pot trobarse a diverses construccions al llarg de la història, agafant multitud de formes diferents, però predomina a l'època compresa entre el segle XVIII i la Gran Depresió a mitjans del segle XX a Europa i els Estats Units d'Amèrica.
Més enllà d'aquesta definició, es troba la teoria marxista del capitalisme, no necessàriament compartida pels partidaris de la primera. Per als marxistes, la burgesia "compra" al proletariat la seva força de treball amb l'objectiu d'incrementar la seva propietat, seguint l'esquema D-M-D (Diners-Mercaderia-Diners), gràcies a l'extracció d'una plus-vàlua d'aquest treball assalariat.
Els crítics amb la definició marxista posen en dubte el rigor de la oposició dialèctica entre treball i capital i el materialisme històric. Entre aquests autors es comú trobar referències al capital humà com a factor de producció, la importància de la capacitat intel·lectual de les persones, etc.
Existeix una àmplia varietat de moviments que identifiquen el capitalisme amb les teories liberals sobre l'economia. Cal destacar que aquesta definició no es obra de liberals (molts dels quals rebutgen l'aplicació d'aquest nom a les seves teories), sino més aviat dels moviments anti-liberals que l'intentaven desprestigiar, tot i que molts defensors de l'ordre capitalista se l'han apropiat per recuperar la dignitat d'aquest sistema.
Per als crítics, la identificació entre liberalisme i capitalisme es fal·laç, ja sigui perquè consideren que el sistema liberal es neutral (i que per tant podria afavorir en determinades condicions a altres elements econòmics), ja sigui perquè consideren que existeixen models capitalistes no necessàriament liberals (capitalisme d'Estat, intervencionisme en favor de la burgesia, etc.).
Segons diverses escoles institucionalistes, el capitalisme es un sistema al qual la possessió de diners dona el poder polític. Per tant, s'oposa a l'època on la capacitat militar era sinonim de poder polític (feudalisme), i aquella on ho és el coneixement organitzat (que identifiquen amb l'actualitat). El partidari més famós d'aquesta interpretació es, sense dubte, John Kenneth Galbraith.
Categoria:EconomiaCategoria:Políticaja:資本主義th:ทุนนิยม
Comunisme
El comunisme és un conjunt d'ideologies, així com el sistema d'organització social, econòmica i política que proposen. Es caracteritzen per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la propietat col.lectiva (comunitària).
El comunisme modern es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, però posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen gran quantitat de moviments considerats comunistes allunyats d'algunes de les tesis de Marx, com ara el comunisme llibertari.
Antecedents històrics
La noció de comunisme, de propietat comunitària de la riquesa, apareix molt abans que el Manifest Comunista. Destaca com a una de les primeres obres en aquest vessant La República de Plató.
Al segle XVI, Tomàs Moro descriu, a la seva obra Utopia, a una societat basada en la propietat col.lectiva dels bens, gestionats de forma racional pels seus dirigents. La crítica a la propietat privada continua durant la Il·lustració al segle XVIII, amb autors de la talla de Jean-Jacques Rousseau. També els socialistes utòpics, com ara Robert Owen, son considerats de vegades com a comunistes.
A la seva forma contemporània, el comunisme va néixer dels moviments obrers del segle XIX a Europa. Durant aquella època, marcada per la revolució industrial, els crítics socialistes acusaven al capitalisme de crear una nova classe d'obrers fabrils empobrits (el proletariat) i d'augmentar cada vegada més les diferències entre rics i pobres.
Comunisme marxista
Al igual que els altres autors socialistes, Marx i Engels foren crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat.
Els trets característics del comunisme marxista son:
- Ús del materialisme dialèctic com a principi filosòfic de superació de l'idealisme humanista i eina metodològica d'anàlisi de la realitat.
- Anàlisi materialista de la història (materialisme històric): el desenvolupament de les forces productives impulsa les diferent fases històriques que ha viscut l'home. En totes les fases hi ha uns actors bàsics (les classes) i una relació d'explotació que apareix a partir de l'aparició d'un excedent, i per la qual es desencadena la lluita de classes.
- L'anàlisi del capitalisme a partir de la teoria del valor-treball i el materialisme històric, segon la qual existeixen unes contradiccions estructurals al capitalisme que duran a la seva destrucció i superació per un sistema d'organització socialista.
- Consideració de l'Estat com a eina imprescindible d'organització política una vegada superada la fase capitalista de la història, que permetrà la desaparició de la societat de classes i amb ella, la seva autodissolució.
En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat.
Al segle XX, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear varis Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista.
Al cas de la URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del ranking mundial, tan pel què fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema a finals dels anys 80.
Durant la segona meitat del segle XX es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). A finals de segle, juntament amb la URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica està en transició cap a l'economia de mercat. Cuba i Corea del Nord són els exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista.
Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:
- Segons els estalinistes, la causa de la caiguda ha estat el revisionisme, considerat un retrocés ideològic cap a tesis més liberals. Al cas de la URSS, aquesta línia ideològica primer passa per una actitud crítica amb Stalin (Jrushov), amb Lenin (Brezhnev), i finalment acabar rebutjant a Marx (Gorbatxov). Tot això condueix, segons aquesta interpretació, a l'enfonsament ideològic i econòmic del socialisme, ja que marca el retrocés polític i econòmic dels Soviets, i la corrupció dels membres del partit, titllats com a "nova classe burgesa".
- Segons els trotskistes la dictadura del proletariat es va substituir per la dictadura del partit, aquesta per la del Comitè Central fins a arribar finalment a la del Secretari General. La novel·la 1984 de George Orwell exposa la visió trotskista de la "degeneració" de la URSS. Aquest corrent intern crític amb el poder establert a la URSS va ser aprofitat puntualment per les potències capitalistes, per a debilitar al seu adversari geopolític.
- Els liberals consideren el comunisme com a sistema inviable a llarg termini, i per tant condemnat al fracàs. Segons aquesta teoria, les traves que el socialisme posa a la iniciativa individual o grupal, així com la falta d'incentius i d'una cibernètica, suposen un ús crònicament ineficient dels recursos. A nivell polític, opinen que la pèrdua del que consideren llibertats civils bàsiques duu necessàriament a la corrupció del poder.
- Alguns analistes historicistes consideren que el sistema soviètic no es va saber adaptar a les noves circumstàncies històriques, especialment al seu paper de gran potència i la diversificació de necessitats econòmiques, criticant així el que consideren una falta d'adequació de les estructures polítiques i econòmiques al seu context històric. Consideren, per tant, insuficients, tardanes o incorrectes les reformes impulsades pels successius caps d'estat.
Marxisme-Leninisme
L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle XX. Pel que fa al marxisme, el va col.locar clarament en posició de lideratge a la lluita anti-capitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duita a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladimir Illich Lenin.
Cal mencionar que les aportacions de Lenin van des de l'elaboració de la primera teoria de l'Estat marxista, al seu famós llibre L'Estat i la Revolució, fins a conceptes com la vanguardia revolucionaria on es reclama el lideratge dels partits comunistes a la lluita de classes, i l'adaptació de l'obra de Marx a les noves circumstàncies històriques i l'especifitat de la Rússia zarista.
Estalinisme, trotskisme i bukharinisme
La mort de Lenin al 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic a mig fer, duu als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de la URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litza en tres vessants sobre com continuar la tasca.
- Els trotskistes, o partidaris de Lev Trotsky, consideraven necessària una revolució permanent, i estendre l'exemple rus a altres països i a l'enfrontament obert amb les potències capitalistes, ja que consideraven impossible la supervivència del socialisme només a la URSS.
- Els estalinistes, o partidaris de Josef Stalin, creien que era possible el socialisme a un sol país, però que calia consolidar-ho amb una forta lluita política interna.
- Els bukharinistes, o partidaris de Nikolai Bukharin, estaven convençuts de que una vegada iniciada la flama revolucionària, ja res podia aturar la seva força. Per tant, no era necessària una lluita interna amb els kulaks i koljoses.
D'aquesta lluita en surt victoriós Stalin, qui aplica amb mà de ferro les seves propostes, i acusa als primers de temeraris i als tercers de connivència amb el capitalisme. Tant Trotsky com Bukharin cauen víctimes de la repressió estalinista, però els partidaris de Trotsky es varen organitzar en diferents seccions de l'anomenada IV Internacional.
Maoisme
El Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de la URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà el conflicte sino-soviètic.
Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una completa doctrina de comportament militar, i dóna preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la pròpia cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969).
Altres corrents marxistes
Tot i que la vessant estalinista rebutja aquest nom, qualificant-se com a marxistes-leninistes "purs", i consideren no-leninistes als trotskistes, aquests darrers reivindiquen la figura de Lenin i part de la seva obra (a la que també la critiquen parcialment).
Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes son els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la conquesta de l'Estat per la via pacifica, participant als "sistemes parlamentaris burgesos".
A més, l'abandonament de les vies revolucionàries fa que sovint no siguin considerats com a comunistes, deixant-los en senzillament socialistes.
Estats on s'ha arribat a implantar el comunisme marxista
A Catalunya, el partit comunista més important ha estat el PSUC. La desintegració del partit en aquestes darreres dècades ha donat lloc a l'existència de diferents partits d'ideari comunista, però que presenten diferents estratègies:
- PSUC-viu, i el Partit dels Comunistes de Catalunya [PCC], partidaris de la participació en la democràcia liberal, i per tant de l'acció parlamentària i de l'estratègia pactista amb altres formacions polítiques no comunistes de l'arc parlamentari.
- Mesa de refundació Comunista (MRC) (integrada entre d'altres per l'Organització dels Comunistes de Catalunya, OCC i pel Partit Comunista del Poble de Catalunya, PCPC), partidaris de la lluita ideològica i política enfrontada a la via parlamentarista.
Comunisme no-marxista
Essent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en ultima instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usufructe. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:
- Socialistes no-marxistes, en sentit genuí. Proposen la total gestió dels mitjans de producció per part de l'Estat, però no comparteixen gran quantitat de la ideologia marxista (com per exemple, la dictadura del proletariat, o la creença en que el capitalisme s'autodestruirà).
- Corrents anarquitzants, que refusen una conquesta de l'Estat, i proposen la seva destrucció. Dins d'aquest grup, hi trobaríem el comunisme llibertari
Powered armor (also mechanized, battle, personal armor and suits) is a science fiction concept referring to a type of armored self-powered exoskeleton that is typically intended for use in battle, construction and survival in dangerous environments. Because the great weight of such a suit would be impractical for a human to wear without assistance, such suits are typically portrayed as providing enhanced strength and mobility to their wearers by some means (be it hydraulics, artificial muscle fibers, or anti-gravity), enabling them to move around while wearing the suit as though unencumbered. One can consider modern spacesuits and hard diving suits to be a very early type of unarmed powered armor.
In most portrayals of powered armor, the suit is usually not much larger than a human. In fact, it is more accurately described as a battlesuit with mechanical and electronic mechanisms designed to augment the wearer's abilities. In addition to the benefits provided by the exoskeleton, other popular features include internal life support for hostile environments, protection from environmental hazards such as radiation and vacuum, weapons targeting systems, firearms affixed directly to the suit itself, and transportation mechanisms that allow the wearer to fly, make giant leaps, or speed by on ground. All of these systems are usually powered by some on-board, self-sufficient power source. Masamune Shirow's Landmates in Appleseed used simple internal combustion engines installed into the thigh assembly of the armor. Still, more fantastic power sources have been introduced; in Halo and Halo 2, the Master Chief's MJOLNIR armor is powered by minituarized fusion reactors. Similarly, in Final Fantasy: The Spirits Within, the suits are powered by single-celled organisms cultured in Ovo Packs.
Japanese animation (anime) and comics (manga) often feature powered armor in the mecha subgenre; both the subgenre and the suits are called "mecha". Most mecha are not human-enhancing exoskeletons so much as human-operated robots, although there are some exceptions to the rule. The distinction between smaller mecha and their smaller cousins (and likely progenitors), the powered armor suits, is blurred; according to one definition, a mecha is piloted while a powered armor is worn. Anything large enough to have a cockpit where the pilot is seated is generally considered a mecha. Masamune Shirow's "Landmates" are featured prominently in Appleseed and Bubblegum Crisis, and are an example of powered armor that is worn. Conversely, the "Armored Trooper" of Armored Trooper VOTOMS are an example of piloted powered armor-sized mecha.
The first citable examples of powered suits were the Fat Man underwater suits (with mechanical pantograph arms and a propulsion system), which debuted in Tom Swift and His Jetmarine (1954). The powered suit of Robert A. Heinlein's 1959 novel Starship Troopers can be seen as spawning the entire sub-genre concept of military "powered armor". A Japanese animated version of Starship Troopers was produced by Sunrise with mechanical designs by Studio Nue, which presented a reasonable visual portrayal of how the suit operated (although the OAV story differed greatly from the Heinlein novel).
Numerous Americancomic book characters use powered armor, primarily the Marvel ComicssuperheroIron Man, who is an industrialist who fights evil and protects his company with a special suit of powered armor of his own design. Other notable powered armor users in Western comics include Steel, the Batman Beyond version of Batman, X-O Manowar, and the supervillainDoctor Doom. The Falloutcomputer role-playing game series is notable for its use of powered armors in retro-'50s style. The bounty hunterSamus Aran in the Metroidvideo game series wears a Power Suit with an attached arm cannon, which grants her the ability to roll into a ball around 1 meter in diameter or perform very high spinning jumps. The super-soldier Master Chief in the video game series Halo is clad in energy-shielded and strength-enhancing armored suit weighing nearly one thousand pounds, called the MJOLNIR battle armor, that can allow him to turn over armored vehicles, and the character is so heavily associated with the suit that he is never depicted outside of the armor. Though at both the end of Halo and the start of Halo 2, the Master Chief is helmetless, with his head offscreen. In the movie Aliens, mechanized exosuits are used in loading cargo for spaceships, as well as Ripley's duel with the queen alien. Also, the Clones in Star Wars: Republic Commando sport a version of powered armor (though it is more armor than power).
Powered armor is heavily used in science fictionrole-playing games, such as Rifts, to allow weak and mundane humans to compete in combat with supernatural and super-powerful adversaries. Two common examples of Powered Armor (or just Power Armor) in that series are the 10 foot Glitter Boy, which is covered in a coat of mirror-like, laser-resistant alloys; and the jet flight capable Strategic Armor Military Assault Suit (commonly called the SAMAS or Sam). Games Workshop´s science fiction world Warhammer 40,000 is most famous for Space Marines, the ultimate genetically engineered superhuman warriors who wear ancient powered armors that are seen almost as godlike in their lost technology. Battletech universe also has such armor, in form of Elemental Clan battle armor, later adopted by the Inner Sphere. In the Metroid series of video games a constant game mechanic is that Samus Aran must upgrade her Power Suit in order to access new areas of the game. The Half-Life 2mod known as Dystopia features power armor for its Light and Medium classes.
An alternative sci-fi concept to the powered armor would be the skinsuit, a very thin (hence the name) and flexible powered armor variant. The skinsuit can be used as an environmental-protection suit, similar to spacesuit (for example, in the Honorverse universe), or may have some artificial muscle that increases strength, resistance and endurance, but in that case sacrifices environmental protection, sensory equipment, and built-in weaponry. The suits seen in the anime and manga versions of Spriggan and Gantz or skull suit from Metal Gear Solid 2: Sons of Liberty would be prime example of this form of armor. The military uniforms in the webcomic Schlock Mercenary are almost universally skinsuits, utilzing buckminsterfullerene tubule-weave cloth and incorporating antigrav systems to allow a soldier flight capabilities.
There has been some limited work on creating real powered armor, though the actual utility of such systems in combat is still in debate. The United States government agency Defense Advanced Research Projects Agency (D.A.R.P.A.) lists it as one area of research they are pursuing.
I am nominating this article as a featured article. It is well-written and packed full of factual, verified information. 66.32.97.69 21:22, 21 August 2005 (UTC)
- Object for now. Lead section is too long, and there are no references. JYolkowski // talk 22:19, 21 August 2005 (UTC)
- Object. See its . Further comments should be made on the appropriate discussion page (such as the article's talk page or on a Votes for Undeletion nomination). No further edits should be made to this page.
