:: wikimiki.org ::

OPEP

OPEP

L'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) (en anglès OPEC, Organization of the Petroleum Exporting Countries) és un càrtel format per països productors de petroli amb la intenció de negociar conjuntament amb les empreses petroleres temes referents a volums de producció, preus i drets d'explotació. Fundada el 4 de setembre de 1960 a la Conferència de Bagdad, l'OPEP estava constituïda només per cinc països que signaren un acord que especificava la quantitat produïda de petroli i els preus per a la exportació assignant quotes de producció als estats membres. La OPEP té la seu central situada a Viena (Austria). Actualment, els països membres de la OPEP controlen el 75% de les reserves i proporcionen un 40% del subministrament mundial de petroli. Les decisions de l'OPEP tenen una forta influència en els preus del petroli en els mercats internacionals. Un mostra d'això és la Crisi del Petroli de (1973) en la qual els països de l'OPEP es van negar a subministrar cru als països occidentals que havien donat suport a Israel en el seu conflicte amb Egipte (Guerra del Yom Kipur). Aquesta aturada en el subministrament, causa un fort augment en els preus que durà uns cinc mesos, del 17 d'octubre de 1973 al 18 de març de 1974. Posteriorment, el 7 de gener de 1975 decidiren augmentar el preu del cru un 10%. Al contrari que molts altres càrtels, l'OPEP ha tingut èxit en mantenir preus elevats durant períodes llargs de temps. Bona part d'aquest èxit es deu a la flexibilitat de l'Aràbia Saudita (principal país productor) que ha tolerat que altres països incomplissin el pacte reduïnt la seva pròpia producció per tal de compensar l'excés de producció dels països que excedien la seva quota. No obstant, la capacitat de l'OPEP d'augmentar preus és limitada ja que un augment de preus comporta una disminució en el consum (per l'anomenat efecte renda) i per tant també dels ingressos dels països membres. Així mateix, degut a l'efecte susbstitució, un augment del preu del petroli provoca un augment del consum d'energies alternatives i un augment de la investigació en energies renovables.
Relació petroli/dòlar
Com que els preus del petroli estan denominats en dòlars americans, els canvis en el valor del dòlar respecte la resta de divises afecten notablement les decidions de producció de l'OPEP. Una disminució del valor del dòlar, faria disminuir també els ingressos (en termes de poder adquisitiu) dels països exportadors de petroli. Amb la introducció de l'Euro, l'Iraq decidí unilateralment que volia que el petroli que exportava fós pagat en euros en compte de dòlars. Posteriorment, altres països membres han expressat la seva voluntat de facturar el petroli en euros si bé encara cap país més ho ha posat en pràctica. Algunes persones, argumenten que aquesta decisió presa pel govern iraquià, i el temor a que aquest fet s'extengués per la resta de països membres, fou un dels motius de la Guerra d'Iraq.
Països membres

- Àfrica:
- Algèria (des de 1969)
- Gabon (de 1975 a 1995)
- Líbia (des de 1962)
- Nigèria (des de 1971)
- Orient mitjà:
- Iran (membre fundador)
- Iraq (membre fundador)
- Kuwait (membre fundador)
- Qatar (des de 1961)
- Aràbia Saudita (membre fundador)
- Emirats Àrabs Units (des de 1974)
- Abu Dhabi (des de 1967). A partit de 1974 integrat dins els Emirats Àrabs Units.
- Llatinoamèrica:
- Equador (de 1973 a 1992)
- Venezuela (membre fundador)
- Sud-est asiàtic:
- Indonèsia (des de 1962)
Països productors de petroli no-membres de l'OPEP

- A Europa: Noruega i Rússia.
- A l'Amèrica del Nord: Canadà, Mèxic i els Estats Units.
- A l'Orient mitjà: Oman.
Vegeu també

- Crisi energètica
- Crisi del petroli (1973)
- Crisi del petroli (1979)
- Petroli
- Energies renovables
- Petrodòlars
Enllaços externs

- [http://www.opec.org/ Pàgina de l'OPEP] Categoria:Organitzacions internacionals Categoria:Petroli Categoria:Economia ja:石油輸出国機構 ko:석유 수출국 기구

Anglès
::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva) ---- L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris. També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes). És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.
Història
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare. L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000. Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes

- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)
Altres enllaços

- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert] Categoria:Anglès als:Englische Sprache ja:英語 ko:영어 ms:Bahasa Inggeris simple:English language th:ภาษาอังกฤษ zh-min-nan:Eng-gí

Petroli

El petroli (del llatí petrus, pedra, i oleum, oli; "oli de pedra") és una mescla complexa no homogènia d'hidrocarburs, composts formats per hidrogen i carboni. Difereixen molt entre si, des de groguencs i líquids a negres i viscosos. Aquestes diferències són degudes a les relacions entre els tipus d'hidrocarburs. És un recurs natural no renovable, i actualment també és la principal font d'energia als països desenvolupats. Els components químics del petroli se separen i obtenen per destil·lació mitjançant un procés de refineria. D'ell s'extrauen diferents productes, entre altres: propà i butà, gasolina, querosè, gasoil o dièsel, fueloil, olis lubricants, asfalts, carbó de coc, etc. Aquesta mescla d'hidrocarburs apareix generalment associada a grans bambolles de gas natural, en jaciments tancats durant milers d'anys sota terra, coberts pels estrats superiors de la corfa terrestre.

Origen

Teoria biogènica Segons aquesta teoria, el seu probable origen està en l'acumulació d'enormes quantitats de restes prehistòrics d'animals marins i de vegetals terrestres. Durant milions d'anys, mesclats amb sediments, davall la intensa acció de la compressió i el calor generat, es transformen en petroli i en gas. Aquest petroli i gas, per desplaçament, passa a impregnar roques mes porosas i permeables i s'acumula formant una bossa de cru, que sovint se situa entre una bossa de gas i una bossa d'aigua salada. D'allí, aquest petroli i gas es poden extraure mitjançant perforació i bombar-se fins al seu emmagatzemament previ al seu refinament.

Composició

El petroli està compost d'hidrocarburs, composts d'hidrogen i carboni, en la seua majoria parafines, naftens i aromàtics, que caracteritzen aqueix petroli. Junt amb quantitats variables de derivats hidrocarbonats de sofre, oxigen i nitrogen. Quantitats variables de gas dissolt i xicotetes proporcions de components metàl·lics. També pot contenir aigua en suspensió o en emulsió i sals. Els seus components útils s'obtenen per destil·lació en la refineries de petroli. Els components no desitjats: sofre, oxigen, nitrogen, metalls, aigua, sals, etc,... s'eliminen mitjançant processos fisicoquímics.

Extracció

S'extrau mitjançant la perforació d'un pou sobre el jaciment. Si la pressió de la bossa de gas és prou, forçarà l'eixida natural del petroli a través del pou que es connecta mitjançant una xarxa de oleoductes cap al seu emmagatzemament, el seu transport mitjançant vaixells petroliers i el seu refinament. Durant la vida del jaciment, la pressió descendirà i serà necessari usar altres tècniques per a l'extracció del petroli. Aqueixes tècniques inclouen l'extracció mitjançant bombes, la injecció d'aigua o la injecció de gas, entre altres.

Història del Petroli

Des de l'antiguitat el petroli apareixia de forma natural en certes regions terrestres com són els països d'Orient Mitjà. Fa 6.000 anys els asiris i babilonis l'usaven per a apegar rajoles i pedres; els egipcis, per a greixar pells; i les tribus precolombines de Mèxic van pintar escultures amb ell. En 1859 Edwin L. Drake va perforar el primer pou de petroli, prop de Titusville, en Pennsilvània, quedant-se aquesta com la data del "descobriment" del petroli. El 14 de setembre de 1960 en Bagdad, (Iraq) es constitueix la OPEP.

Situació actual

Els principals productors de petroli són Aràbia Saudita, Iraq, Kuwait, Veneçuela, Mèxic, Rússia, Estats Units i el Regne Unit, entre d'altres. La combustió dels seus derivats produeix productes residuals: partícules, CO2, SOx (òxids de sofre), NOx (òxids nitrosos), etc. Els vessaments de petroli suposen una forta amenaça al medi ambient marí. A causa de la importància fonamental per a la indústria manufacturera i el transport, l'increment del preu del petroli pot ser responsable de grans variacions en les economies locals i provoca un fort impacte en l'economia global. Com a substàncies alternatives als combustibles derivats del petroli hem de citar el biodièsel, oli combustible amb característiques comparables al dièsel que s'extrau principalment de les llavors oleaginoses de diferents plantes o el bioetanol, alcohol procedent de restes vegetals, que es pot utilitzar mesclant-lo amb altres combustibles o per a la fabricació d'èters, que són bases per a fabricar combustibles més ecològics.

Reserves

Si l'extracció continua al mateix ritme que en el 2002, llevat que es trobaren nous jaciments, les reserves mundials durarien aproximadament 42 anys. Es calcula que queden unes 143.000 milions de tones (1,05 bilions de barrils) Category:Petroli ja:石油 ko:석유

Preu

En economia i en els negocis, el preu és l'assignació d'un valor monetari numèric a una mercaderia, servici, o possessió valuosa. El concepte de preu és central en microeconomia on és una de les variables més importants en la teoria del preu. Quan es parla del preu dels valors mobiliaris, de les divises, o de bens que tenen un preu a una borsa, hom en diu cotització. Categoria:Economia

Bagdad

:Aquest article és sobre la capital de l'Iraq, però Bagdad també és una ciutat de Mèxic. ---- Mèxic Bagdad és la capital i la ciutat mes gran d'Iraq. Té 5.772.000 habitants (2003) i és una de les ciutats mes poblades d'Orient mitjà (després d' El Caire, Teheran i Istambul). Està situada devora el riu Tigris. Es un creuer de comunicacions per tren i carretera, i te aeroport internacional. A l'any 762, el califa Al-Mansur (el Victoriós) la va fundar aprop de les restes de l'antiga Babilònia i la convertí en la capital d'Iraq. Aquest país havia estat envaït abans (des de el 538 aC) per perses, grecs i romans i tenia com a centre a Damasc (capital de Síria). Durant la primera (1991) i segona (2003) guerres del golf, va ser bombardejada i parcialment destruïda. Categoria:Iraq Categoria:Capitals d'estats independents ja:バグダード ko:바그다드

Austria

Republik Österreich

	Escut oficial d'Àustria
En detall	En detall

Lema nacional:

imatge:Localització d'Àustria.png

Idioma oficial

Capital

President

Canciller

Superfície
- Total
- % aigua

Lloc nº 112
83858 km2
1.3%

Població
- Total (2002)
- Densitat

Lloc nº 86
8.150.836
97 hab/km² (78è)

Independència
- Declarada
-

27 de juliol 1955

Moneda

Euro (que va substituir el Schilling austríac)

Zona horària

CET (UTC+1; UTC+2 in summer)

Gentilici

austríac

Himne nacional

Land der Berge, Land am Strome

Domini d'internet

.AT

Codi telefònic

Àustria (en alemany Österreich ) és una república federal del centre d'Europa. Limita a l'oest amb Suïssa i Liechtenstein, al nord amb Alemanya i Txèquia, a l'est amb Eslovàquia i Hongria, i al sud amb Eslovènia i Itàlia. És membre de la Unió Europea.
- Capital: Viena (1.825.287 habitants en l'àrea metropolitana) Viena
Divisió administrativa
Àustria es divideix en nou länder o estats federats:
- Alta Àustria, capital: Linz
- Baixa Àustria, capital: Sankt Pölten
- Burgenland, capital: Eisenstadt
- Caríntia, capital: Klagenfurt
- Estíria, capital: Graz
- Salzburg, capital: Salzburg
- Tirol, capital: Innsbruck
- Viena, capital: Viena
- Vorarlberg, capital: Bregenz
Història
Artícle principal: Història d'Àustria Àustria és dels estats més antics d'Europa i el seu origen és de terra fronterera dels germànics, l'Ostmark. Va formar part del Sacre Imperi Romanogermànic fins a la seua dissolució com a país principal d'este conjunt d'estats. La dinastia dels Habsburg residia a Viena i eren nomenats emperadors d'Alemanya. Des del segle XVII la política austríaca es va dirigir més a les terres danubianes que no al nord, amb l'expansió per terres hongareses. Les invasions napoleòniques van dur a terme aquest estat. Al congrés de Viena de 1815, quan es va refer Europa després de les guerres napoleòniques, va nàixer l'Imperi Austríac que en 1867 es va transformar en l'Imperi Austrohongarès, conjunt multiètnic que va dirigir fins 1916 l'emperador Francesc Josep I, casat amb l'emperadriu Sissi; i de 1916 fins 1918 fou encapçalat per l'emperador Carles I, nebot-nét de Francesc Josep I i casat amb l'emperadriu Zita. En 1908 s'annexionà Bòsnia i Hercegovina i en 1914 va ser assassinat a Sarajevo l'arxiduc Francesc Ferran, fet que va donar origen a la Primera Guerra Mundial. L'Imperi Austrohongarès es va dissoldre en 1918 en perdre la guerra. En aquell any va nàixer la República d'Àustria, que va ser annexionada en 1938 per l'Alemanya de Hitler. En 1945, a la fi de la Segona Guerra Mundial, Àustria tornà a ser un estat independent. En 1995 va entrar a la Unió Europea després d'un referèndum que va ser favorable a l'adhesió.
Economia
Artícle principal: Economia d'Àustria Austria Categoria:Unió Europea als:Österreich fiu-vro:Austria ja:オーストリア ko:오스트리아 ms:Austria simple:Austria th:ประเทศออสเตรีย zh-min-nan:Tang-kok

1973

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1973 ja:1973年 ko:1973년 ms:1973 simple:1973 th:พ.ศ. 2516

Israel

Israel és un estat a l'Orient Mitjà, a la vora est del mar Mediterrani. És una democràcia parlamentària, amb una població majoritàriament jueva, i una important minoria no-jueva, sobretot àrab. Israel fa frontera (de Nord a Sud) amb el Líban, Síria, Jordània i Egipte. A més, Israel controla una sèrie de territoris al banc oest del riu Jordà i la franja de Gaza, a la costa mediterrània. Tè costes al mar Mediterrani, el golf d'Aqaba (o d'Eilat), el Mar Mort i el Mar de Galilea.

Història

En les creences jueves, Israel ha estat la seva llar per més de 5.000 anys, com a Terra Promesa o Terra Santa. Es creu que el poble hebreu hi va evolucionar com a una fusió de les cultures caananita i l'arameu cap al 1200 aC. com a regne independent que es va dividir en el Regne de Judà al sud, i el Regne d'Israel al nord. El regne del nord va ser conquistat per Assíria i el del sud per Babilònia. Després van formar part de l'Imperi Persa, de l'Imperi Grec, i de l'Imperi Romà. Van tenir un breu període de independència obtingut gràcies als macabeus. Però, després de diverses sublevacions, els romans van destruir Jerusalem i van obligar als jueus a fugir d'Israel, començant el període de la Diàspora i van anomenar aquest territori Província de Síria i Palestina. El territori va formar part de l'Imperi Bizantí, i després de l'Imperi Otomà, encara que per un breu període durant l'Edat Mitjana els croats van conquistar Jerusalem i les regions voltants establint el Regne de Jerusalem. Des de la pèrdua dels cristians davant dels musulmans ha estat un territori ocupat pels àrabs. El moviment sionista, va ser un moviment nacionalista jueu que va néixer a finals del segle XIX, amb l'intenció de reestablir l'estat de Israel a Palestina (malgrat pressions externes per triar altres països com Uganda), i donar un territori a una nació en exili. Els primers immigrants van arribar fugint de la persecució a Rússia. Però, després de la Segona Guerra Mundial i l'holocaust jueu sota la persecució nazi, es va crear l'estat d'Israel independent per votació de la Lliga de Nacions, i immigrants de tota Europa s'hi van establir. Davant el conflicte creixent entre jueus i àrabs, que havia començat amb els primers immigrants sionistes, la comunitat internacional va forçar la divisió de Palestina entre jueus i àrabs. Aquesta solució no va ser acceptada pels països àrabs, i el 1949 va esclatar la primera guerra entre àrabs i israelians. Israel va guanyar la guerra, conquerint part del territori destinat als àrabs. Encara avui, el conflicte per la terra i l'aigua, i el dret dels refugiats palestins a retornar als territoris controlats per Israel són una font de conflictes i de tensió internacional. Desprès de diversos enfrontaments bèl·lics entre diversos estats àrabs i el nou estat d'Israel, aquest útim s'ha imposat militarment i actualment ocupa els territoris de Palestina transgredint les resolucions de les Nacions Unides al respecte. Aquesta situació d'ocupació genera un enfrontament entre la població palestina i l'exercit d'Israel, conflicte que està causant nombroses víctimes entre les dues comunitats, especialment en la palestina. Periòdicament, especialment des de 1990, es posen en marxa diversos processos de pau que, tanmateix, fins al moment no han aconseguit resoldre el conflicte.

Política

L'estat d'Israel és una democràcia parlamentària basada en el sufragi universal i en la representació proporcional. La branca legislativa d'Israel està formada per un parlament de 120 membres conegut com a Knesset. Les eleccions al Knesset es realitzen cada 4 anys, però, el Knesset pot dissoldre's per majoria simple i convocar eleccions anticipades. El president d'Israel és el cap d'estat, qui selecciona al líder del partit amb majoria o la coalició amb majoria del Knesset com a Primer Ministre qui és el cap de govern.

Economia

Israel té una economia de mercat amb tecnologia avançada, i una forta participació del govern. L'economia depèn de les importacions de combustibles (petroli, gas i carbó), de matèria primera i d'equip militar. Malgrat els recursos naturals limitats Israel ha assolit un intens desenvolupament de l'agricultura i la indústria durant els últims 20 anys, i en agricultura Israel es autosuficient. Les exportacions principals d'Israel són els diamants, equip d'alta tecnologia, equip militar, software, productes farmacèutics, químics especials i productes agrícoles.Gairebé la meitat del deute extern és dels Estats Units, el país que més dóna recursos econòmics i militars a Israel. Un altra fracció considerable del deute es realitza per mitjà de inversors privats.

Divisió administrativa

PalestinaIsrael està dividit en 6 districtes (mehozot; singular, mehoz) i 13 sub-districtes (nafot; singular, nafa):
- Disctricte de Jerusalem (Mehoz Yerushalayim). Capital del Disctricte: Jerusalem
- Disricte del Nord (Mehoz HaZafon). 'Capital del Disctricte: Nazaret
- Zefat S.D. (sub-disctricte).
- Kinneret S.D.
- Yizre'el S.D.
- Akko S.D.
- Golan S.D.
- Disctricte d'Haifa (Mehoz Hefa). Capital del Disctricte: Haifa
- Haifa S.D.
- Hadera S.D.
- Disctricte del Centre (Mehoz HaMerkaz). Capital del Disctricte: Ramla
- Sharon S.D.
- Petah Tiqwa S.D.
- Ramla S.D.
- Rehovot S.D.
- Disctricte de Tel Aviv (Mehoz Tel-Aviv). Capital del Disctricte: Tel Aviv
- Disctricte del Sud (Mehoz HaDarom). Capital del Disctricte: Be'er Sheva
- Ashqelon S.D.
- Be'er Sheva S.D.

Demografia i religió

A finals del 2002, el 19.1% de la població d'Israel era àrab i el 81.9% queia en la classificació "jueus i altres". Entre aquests darrers un 63% eren nascuts a Israel, un 27% immigrats d'Europa o Amèrica i un 11% provinents de l'Àfrica o l'Àsia. Pel que fa a religió, en una enquesta que no inclou ateus o agnòstics, el 77% eren jueus, el 6% eren musulmans, el 4% eren cristians, el 2% eren drusos i la resta altres (samaritans, baha'i...). El 6% dels jueus israelians es consideren haredim (religiosos ortodoxos), el 9% són religiosos, el 34% es consideren tradicionalistes (però no obeeixen estrictament les lleis religioses) i la majoria, el 51%, són seculars. D'aquests només el 53% creuen en déu, de manera que es pot deduir que un mínim d'un 18% dels israelians són ateus o agnòstics. Dels àrabs israelians, el 82% són musulmans, i el 9% són cristians.

Enllaços externs

- [http://www.knesset.gov.il/index.html Pàgina Oficial del Knesset] en hebreu, àrab i anglès
- [http://www.cbs.gov.il/engindex.htm Oficina d'Estadístiques] en anglès. Categoria:Israel ja:イスラエル ko:이스라엘 ms:Israel simple:Israel zh-min-nan:Í-sek-lia̍t-kok

1973

Esdeveniments:

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX als:1973 ja:1973年 ko:1973년 ms:1973 simple:1973 th:พ.ศ. 2516

18 de març

El 18 de març és el setanta-setè dia de l'any del calendari gregorià i el setanta-vuitè en els anys de traspàs. Queden 288 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1938 - Barcelona: la ciutat pateix el tercer i darrer dia del més devastador dels bombardejos que patirà durant de guerra Civil Espanyola per part de l'aviació franquista. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes:

- Sant Salvador d'Horta ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Març ja:3月18日 ko:3월 18일 simple:March 18 th:18 มีนาคม

7 de gener

El 7 de gener és el setè dia de l'any del calendari gregorià. Queden 358 dies per finalitzar l'any i 359 en els anys de traspàs. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1325 - Portugal: Alfons IV accedeix al tron.
- 1558 - Calais (Pas-de-Calais, França): les tropes franceses ocupen aquesta ciutat, la darrera possessió continental anglesa, amb la qual cosa acaba definitivament la Guerra dels Cent Anys.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1502 - Bolonya (l'Emília, l'Emília-Romanya, Itàlia): Ugo Buoncompagni, que regnà com a papa amb el nom de Gregori XIII (m. 1585).
- 1964 - Long Beach (Califòrnia, EUA): Nicholas Kim Coppola, conegut com Nicolas Cage, actor de cinema estatunidenc.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 1989 - Tòquio (el Japó): Hiro Hito, emperador del Japó.

Festes i commemoracions:

- Dia de Nadal de l'Església Ortodoxa ---- Un dia abans / Un dia després Categoria:Gener ja:1月7日 ko:1월 7일 simple:January 7 th:7 มกราคม

1975

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- maig - Espanya: Comissions Obreres guanya les eleccions sindicals en la majoria dels grans centres industrials. :MÓN
- 4 de març - Londres (el Regne Unit): la reina Isabel II nomena cavaller Charles Chaplin.
- 24 de març - Madrid (Espanya): Fernando Herrero Tejedor, ministre secretari general del Movimiento, nomena Adolfo Suárez vicesecretari general del Movimiento.
- 9 de maig - Madrid (Espanya): el govern aprova un decret-llei que regula la vaga laboral.
- 11 de juny - Madrid (Espanya): un grup de forces polítiques, entre les quals destaca el PSOE, creen la Plataforma de Convergencia Democrática.
- 18 de juny: un discurs de Joan de Borbó pronunciat davant representants de l'oposició democràtica provoca que el govern li prohibeixi l'entrada a l'estat.
- 22 d'agost - Madrid (Espanya): el govern aprova un dur decret-llei antiterrorista, que comporta la restricció d'encara més llibertats.
- 27 de setembre - Madrid i Burgos (Espanya); Barcelona: hi afusellen tres membres del FRAP i dos d'ETA.
- 1 d'octubre - Madrid (Espanya): per contrarestar la presió internacional contrària, el règim convoca una gran manifestació de suport a Franco en la plaza de Oriente.
- 12 d'octubre - Madrid (Espanya): Franco apareix en públic per darrera vegada, en un acte a l'Instituto de Cultura Hispánica.
- 17 d'octubre - Madrid (Espanya): s'hi celebra el darrer consell de ministres presidit per Franco.
- 23 d'octubre - Madrid (Espanya): una setmana després de patir el primer infart, s'emet el primer comunicat oficial en què es reconeix la malaltia de Franco.
- 28 d'octubre - Espanya: per segona vegada, el príncep Joan Carles n'esdevé cap de l'estat interinament.
- 2 de novembre - el Sàhara Occidental: el príncep Joan Carles visita les tropas espanyoles que hi ha destacades.
- 9 de novembre - Rabat (el Marroc): Hassan II anuncia la retirada de la Marxa Verda sobre el Sàhara.
- 12 de novembre - Madrid (Espanya): Arias Navarro presenta en privat la dimissió al príncep a causa d'una reunió que aquest va mantenir amb els ministres militars sense el seu coneixement.
- 25 de novembre - Surinam: aquest país s'independitza d'Holanda.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 20 de novembre - Madrid (Espanya): Francisco Franco, polític i militar espanyol, cap de l'estat; podria haver mort tres dies abans, en realitat. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1975年 ko:1975년 ms:1975 simple:1975 th:พ.ศ. 2518

Euro

L'euro (codi ISO 4217: EUR; símbol: €) és la unitat monetària de dotze dels vint-i-cinc estats que formen part de la Unió Europea (i també d'alguns de fora de la Unió). Es divideix en 100 cèntims. La introducció de l'euro en substitució de les diverses monedes estatals ha estat la reforma monetària més destacada a Europa en l'època moderna, i es considera una part molt important del procés d'unificació europea.

Estats adherits

Els estats de la zona euro o eurozona són: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França (i les dependències d'ultramar franceses, excepte els territoris del Pacífic, que usen el franc CFP), Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Mònaco, San Marino i la Ciutat del Vaticà també utilitzen i han encunyat monedes d'euro, tot i que no són pròpiament membres de la Unió Europea, arran dels acords signats amb els estats amb què anteriorment compartien la moneda (Itàlia pel que fa a San Marino i el Vaticà, França pel que fa a Mònaco), en nom de la Unió. Andorra, Montenegro i Kosovo també usaven monedes que foren substituïdes per l'euro (el franc francès i la pesseta en el cas andorrà, el marc alemany pel que fa a Montenegro i Kosovo). Actualment han adoptat l'euro com a moneda d'ús legal sense haver signat cap acord especial amb la Unió que els ho permeti. De tota manera, a l'octubre del 2004 es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord monetari que permetria als andorrans encunyar els seus propis euros, tal com fan els altres tres petits estats europeus.

Transició

2004 L'acord per a l'euro i les condicions d'adhesió es van establir el 1992 en el que es coneix com el Tractat de Maastricht. L'euro va començar a funcionar com a unitat monetària l'1 de gener de 1999, quan les taxes de canvi de totes les monedes participants es van fixar en relació amb l'euro. L'euro es va començar a utilitzar físicament en monedes i bitllets a partir de l'1 de gener del 2001. El canvi fixat respecte a les antigues monedes estatals és el següent (per 1 euro):
- 340,750 dracmes gregues (GRD)
- 200,482 escuts portuguesos (PTE)
- 2,20371 florins neerlandesos (NLG)
- 40,3399 francs belgues (BEF)
- 6,55957 francs francesos (FRF)
- 40,3399 francs luxemburgesos (LUF)
- 1936,27 lires italianes (ITL)
- 0,787564 lliures irlandeses (IEP)
- 1,95583 marcs alemanys (DEM)
- 5,94573 marcs finlandesos(FIM)
- 166,386 pessetes espanyoles (ESP)
- 13,7603 xílings austríacs (ATS) (els codis de les monedes, segons la norma ISO 4217, estan formats per dues lletres que corresponen a les inicials, o altres lletres, del nom de l'estat determinat, i una lletra que correspon al nom de la moneda; tingueu en compte que a "DEM", per exemple, DE són les inicials de "Deutschland"; a "NLG", NL vol dir "Nederland", i "G", "Gulden", etc.)

Símbol

ISO 4217 El símbol oficial de l'euro, €, s'inspira en l'alfabet grec, concretament en la lletra èpsilon. S'escollí aquest símbol en referència a la inicial d'Europa, “E”. Les dues línies paral·leles que creuen la lletra simbolitzen l'estabilitat d'aquesta moneda. De les deu propostes que es van presentar a concurs per triar el símbol de la nova moneda, es va escollir el disseny que havia proposat un equip de quatre experts dels quals no s'ha fet públic el nom. Pel que fa al símbol del cèntim de l'euro, no hi ha cap recomanació oficial, i s'acostuma a usar la lletra ce minúscula, c. èpsilon

Bitllets i monedes

El disseny de la cara comuna de les monedes és obra de Luc Luycx, de la Reial Fàbrica de Moneda de Bèlgica. De monedes en circulen d'1, 2, 5, 10, 20 i 50 cèntims i d'1 i 2 euros. El disseny dels bitllets és de Robert Kalina, del Banc Central d'Àustria. Els bitllets que circulen són de 5, 10, 20, 50, 100, 200 i 500 euros.

Vegeu també

- Unió monetària

Enllaços externs

- [http://www.ecb.int Banc Central Europeu] (en alemany, anglès, danès, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, finès, francès, grec, hongarès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, suec i txec) Categoria:Monedes Categoria:Unió Europea Categoria:Economia de la Unió Europea fiu-vro:Õuro ja:ユーロ ko:유로 ms:Euro simple:Euro th:ยูโร zh-min-nan:Euro

Guerra d'Iraq

El govern del president nord-americà George Walker Bush, ajudat per la Gran Bretanya, representada per Tony Blair, Primer ministre, i amb l'aquiescència d'altres països, decidí conquerir Iraq amparant-se amb a justificació que el país, presidit per Saddam Hussein, tenia armes de destrucció massiva. Espanya donà, oficialment, ajut humanitari en aquestes accions bèl·liques. L'ofensiva, iniciada el 21 de març del 2003, fou rebutjada per milions de persones en tot el món. L'aliança pactada entre EUA, Regne Unit i Austràlia, amb el suport d'Espanya, Polònia, Japó i Itàlia, i amb el desacord de l'ONU, conquerí el territori. Dia 31 de març entraren a Bagdad i el 1^er d'abril, el president nord-americà donà la guerra per acabada. Durant la post-guerra, han mort més soldats que a la guerra. Mesos després de la finalització de les accions bàl·liques es posaren de manifest una serie d'actes de barbaria i contraris a la legatitat internacional, comesos sobre els presoners que havia fet les forces ocupants. Segons va anunciar el Washington Post i es va demostrar després, hi havia hagut tortures i vexacions cotra els presos. Aquestes tortures també haurien estat denunciades per Amnistia Internacional, i per la Creu Roja. Categoria:Guerres

Àfrica

Geografia física

L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors. Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol". fenícia

Llista d'estats d'Àfrica

- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe Categoria:Àfrica ja:アフリカ ko:아프리카 ms:Afrika simple:Africa th:ทวีปแอฟริกา zh-min-nan:Hui-chiu

1969

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 16 d'abril - Barcelona: atorguen a Jordi Rubió i Balaguer el primer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. :MÓN
- 29 d'octubre - Califòrnia (els Estats Units): l'equip dirigit per l'informàtic Leonard Kleinrock envia el primer missatge electrònic d'un ordinador de la Henry Samueli School of Engineering and Applied Science (Los Angeles) fins a un altre situat a l'Stanford Research Institute (prop de San Francisco), a través d'Arpanet, l'embrió d'Internet. :ASTRONÀUTICA ASTRONÀUTICA
- 20 de juliol - mar de la Tranquil·litat (la Lluna): el mòdul lunar "Eagle" de la nau Apollo 11, llançada per la NASA, hi aterra amb èxit amb dos dels tres tripulants; per primera vegada l'home trepitja un astre distint de la Terra.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1969年 ko:1969년 ms:1969 simple:1969 th:พ.ศ. 2512

Gabon

El Gabon és una república de l'Àfrica occidental central, que limita al nord amb Guinea Equatorial i el Camerun, a l'est i el sud amb el Congo i a l'oest amb el golf de Guinea. La capital del país és Libreville, port al golf de Guinea, amb mig milió d'habitants. La segona ciutat en importància és Port-Gentil, amb uns cent mil habitants, situada al cap López, prop de la desembocadura del riu Ogooué, el més important del país. Fins el 1958 va formar part del Àfrica Equatorial francesa. Va entrar dins el previst a la llei de 23 de juny de 1956 que establia l’autonomia administrativa de les colònies, i es va convertir en república autònoma el 28 de novembre de 1958. El febrer de 1960 Gabon va decidir sortir de l'Unió Francesa, el que va fer efectiu el març i va obtenir la independència el 17 d'agost de 1960, essent des llavors governat per presidents autocràtics (un intent militar de instaurar un govern de progrés el 1964 va ser desfet per la intervenció de les forces franceses) fins que va introduir un sistema multipartidari i una nova constitució al començament dels anys 90 que van permetre un procés electoral més transparent i reformes de les institucions governamentals. Una població reduïda (no arriba a 1.400.000 habitants en una àrea de 267.667 km2), abundants recursos naturals (entre els quals destaca el petroli) i les inversions estrangeres han ajudat a fer del Gabon un dels països més pròspers de la regió. Vegeu també:Bandera de Gabon

Enllaços externs

- [http://www.pygmies.info/ Els Pigmeus Baka del Camerun i Gabon] Cultura i imatges dels primers habitants del Gabon Categoria:Gabon ja:ガボン ko:가봉 ms:Gabon th:ประเทศกาบอง zh-min-nan:Gabon

1975

Esdeveniments:

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 20 de novembre - Madrid (Espanya): Francisco Franco, polític i militar espanyol, cap de l'estat; podria haver mort tres dies abans, en realitat. :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1975年 ko:1975년 ms:1975 simple:1975 th:พ.ศ. 2518

Líbia

Líbia és una república del nord d'Àfrica. Limita al nord amb la mar Mediterrània , a l'oest amb Tunísia i Algèria, al sud-oest amb el Níger, al sud amb el Txad, al sud-est amb el Sudan i a l'est amb Egipte. Té una extensió d'1.759.540 km2. El clima és mediterrani a la costa i desèrtic a la resta del país. La capital és Trípoli, amb més d'un milió d'habitants, i les ciutats que la segueixen en importància són Bengasi (650.000 hab.) i Misratah (380.000 hab.).

Història

A l'Antiga Grècia, el nom de Líbia era usat en un sentit més amplir, per designar tot el nord d'Àfrica a l'oest d'Egipte. Fins i tot, de vegades passava a significar el continent africà sencer. Les tres parts tradicionals del país són la Tripolitània, el Fezzan i la Cirenaica. En la mitologia grega, Dido vivia a 'Líbia'. La Tripolitània i la Cirenaica eren colònies romanes que foren conquerides pels musulmans al segle VII. Al segle XIX era una província otomana cada vegada més independent; i va passar a estar controlada per Itàlia el 1911. Després de la Segona Guerra Mundial Líbia va obtenir la independència, com una de les condicions del tractat que els aliats van signar amb Itàlia. Des de 1969 Líbia està governada pel coronel Muammar el Gaddafi, que va arribar al poder en un cop d'estat que va derrocar la monarquia líbia del rei Idris. Actualment el país es declara una república islàmica àrab i socialista i no sembla que ho hagi obertura democràtica.

Relacions internacionals

Líbia ha estat molts anys aïllada del context internacional per le negació del seu líder a condemnar el terrorisme. Estats Units ha promogut un embargament comercial. Recentment, però, a partir de tímids gestos, la comunitat internacional accepta millor a Líbia, com proven les diverses reunions de caps d'Estat.

Economia

Líbia té una economia mitjana, en gran auge des de l'aixecament parcial d'algunes sancions. La seva balança comercial amb la UE és positiva. Els seus socis principals són Itàlia, França, Espanya i Alemanya. Exporta principalment petroli i gas i importa productes manufacturats i aigua. Per solucionar el perenne dèficit hídric s'està construint un immens riu artificial, un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del moment. Igualment, s'han creat oasis artificials amb aigua subterrània. El sector secundari i el terciari es reparteixen a parts iguals el pes del creixement.

Població

La població, segons l'estimació del 2005, és de 5.980.693 habitants, essent la costa la zona més poblada (ja que gran part del país és un desert). Gran part d'ells continuen tenint un estil de vida nòmades (són els berbers). En l'actualitat és un país d'acollida d'immigrants d'altres zons d'Àfrica, a causa del seu creixement econòmic. La religió oficial és l'islam sunnita. És una població jove (més de la meitat té menys de 15 anys) i urbana. Categoria:Líbia ja:リビア ko:리비아 ms:Libya th:ประเทศลิเบีย zh-min-nan:Libya

Nigèria

La República Federal de Nigèria és un país d'Àfrica Occidental, banyat pel golf de Guinea (oceà Atlàntic). Limita al nord amb Níger, a l'est amb Txad (a través del llac Txad) i amb el Camerun, a l'oest amb Benín al sud de Nigèria, al Golf de Guinea, es troba l'illa de Bioko que pertany a (Guinea Equatorial). És el país més poblat d'Àfrica. La capital és Abuja, fins al 1991 ho havia estat Lagos. categoria:Nigèria ja:ナイジェリア ko:나이지리아 ms:Nigeria simple:Nigeria zh-min-nan:Nigeria