Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Països Catalans

Països Catalans

Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer. L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.

Història, evolució del nom i noms alternatius

El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».

Política

Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa. Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent. Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.

Límits


- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella

Divisió política i administrativa

Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán) Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga. En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.

Llengua

La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris. Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Pàgines que s'hi relacionen


- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme

Enllaços externs


- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)] Categoria:Països Catalans

Península Ibèrica

La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km². El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria. La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest. Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges. Categoria:Geografia d'Europa Categoria:Penínsules ja:イベリア半島 ko:이베리아 반도

Riu

:Per informació sobre el poble de la Baixa Cerdanya vegeu Riu de Cerdanya. ---- Riu de Cerdanya.]] Un riu és un corrent natural d'aigua, de cabal variable però continu, que recull l'aigua d'una conca de dimensió significativa. Una riera és un corrent d'aigua intermitent, generalment estacional i de cabal inferior a un riu. Un rierol és un petit corrent natural d'aigua. Un riu te diferents parts. Els rius recullen l'aigua de pluja que cau a la seva conca, i la distribueixen fins arribar al mar o a un llac. Categoria:Hidrografia ja:川 ko:강 ms:Sungai simple:River th:แม่น้ำ zh-min-nan:Hô

Segura

El Segura és un riu de la Península Ibèrica que naix en el paratge de Fuente Segura, a 5 quilòmetres de Pontón Bajo en el municipi de Santiago-Pontones (Jaén). Les seues aigües brollen d'una cova natural inundada, a 1.413 metres d'altura. Discorre per les províncies de Jaén, Albacete, Múrcia i Alacant; i desemboca en el Mediterrani, a Guardamar del Segura (Alacant). Els romans el van anomenar Thader o Tader i els àrabs War-Alabiat que vol dir "riu blanc". Conca: 19.525 km2. Longitud: 325 km. Cabal mitjà:
- Cieza: 26 m³/s
- Oriola: 21,59 m³/s
- Guardamar del Segura: 5 m³/s Afluents:
- Riu Món (que naix a Albacete), és el que li aporta un major cabal.
- Riu Argos.
- Rius Alhárabe i Benamor.
- Riu Quípar.
- Riu Mula.
- Riu Guadalentín, Sangonera o Reguerón (que naix aigües arriba de Llorca, Múrcia).
- Rambla Salada.
- Rambla de Favanella. Règim fluvial: El riu Segura és en capçalera un riu plujo-nival però en la major part de la seua conca és pluvial mediterrani, amb grans crescudes tardorenques. Amb uns 20 embassaments repartits per la seua conca, el seu cabal s'ha vist completament alterat de manera que presenta el màxim a l'estiu i el mínim a la tardor, a càusa de les necessitats del reg a Múrcia i Alacant. El cabal mitjà a la desembocadura és de 5 m³/s, minvat pel seu intens aprofitament hídric. Presenta al llarg del seu recorregut des de Múrcia fins al mar greus problemes de contaminació. Riu famós per les seues furioses crescudes i temudes inundacions, la riuada de Sant Calixt de 1651 va causar 1.500 morts a Múrcia amb un cabal de 1.700 m³/s. El 1879, la cèlebre riuada de Santa Teresa va superar els 1.800 m³/s tant a Múrcia com a Oriola. Les riuades dels anys 1946, 1948, 1973, 1987 i 1989 passaren a la història, ien moltes d'elles se superaren els 1.000 m³/s de cabal màxim instantani. A causa d'això és el riu més controlat d'Europa i va ser canalitzat a finals del segle XX en la seua conca baixa. Poblacions que travessa: Cieza, Abarà, Arxena, Molina de Segura, Alcantarilla, Múrcia i Beniel en la Regió de Múrcia. Oriola, Rojals i Guardamar del Segura en la província d'Alacant. Embassaments: La conca té una capacitat d'embassament de 1.129 Hm³ Els principals embassaments i pantans són:
- En el riu Segura:
  - Cenajo: 437 Hm³
  - Fuensanta: 210 Hm³
- En els seus afluents:
  - La Pedrera, al Baix Segura: 346 Hm³
  - Algeciras, al riu Algeciras: 45 Hm³
  - Camarillas, al riu Món: 36 Hm³
  - Talave, al riu Món: 35 Hm³
  - Santomera, a la rambla Salada: 26 Hm³
  - Alfons XII, al riu Quipar: 22 Hm³
  - Puentes, al riu Guadalentín: 14 Hm³
  - Crevillent, a la rambla del Bosch: 13 Hm³
  - Valdeinfierno, al riu Alcaide: 13 Hm³
  - Argos, al riu Argos: 10 Hm³ Categoria:Rius del País Valencià Categoria:Baix Segura

Arxipèlag

Un arxipèlag és un conjunt d'illes properes entre elles, generalment d'origen volcànic.

Llista d'arxipèlags


- l'arxipèlag d'Estocolm (Suècia)
- l'arxipèlag de Göteborg (Suècia)
- l'arxipèlag de Turku (Finlàndia)
- l'arxipèlag de Fernando de Noronha (Brasil)
- les Açores (Portugal)
- les Bahames
- Cap Verd
- les Filipines
- les illes Åland (Finlàndia)
- les illes Aleutianes (Estats Units)
- les illes Àrtiques (Canadà)
- les illes Balears (Espanya)
- les illes Canàries (Espanya)
- les illes del Canal (Regne Unit i Irlanda)
- les illes Fox (Estats Units)
- les illes Galápagos (Equador)
- les illes Hawaii (Estats Units)
- les illes Kerguelen (França)
- les Illes Malvines o illes Falkland (Regne Unit))
- les Illes Òrcades del Sud (Regne Unit)
- les Illes Shetland (Regne Unit)
- Insulíndia (Indonèsia, Malàisia i Papua Nova Guinea)
- el Japó
- Juan Fernández (Xile)
- els Keys de Florida (Estats Units)
- les Maldives
- Malta
- la Polinèsia Francesa
- Nova Zelanda
- la Terra del Foc

Vegeu també


- Geografia
- Geomorfologia Categoria:Arxipèlags ja:列島

Pitiüses

] Les Pitiüses són les illes Eivissa i Formentera. A l'antigor eren anomenades així pels grecs, diferenciant-les de les que ells anomenaven Gimnèsies perquè no tenien poblament indigena (talaiòtics). El sufix -oussa és indicatiu dels noms imposats pels grecs a les illes i als territoris que fitaven les rutes mediterrànies des de l'Adriàtic i el sud d'Itàlia fins a l'estret de Gibraltar, i la fixació d'aquesta toponímia cal datar-la als voltants del segles VII-VI a.C. Així Meloussa s'ha atribuït a Menorca per quant melon, en grec, significa bestiar i des de sempre aquesta illa ha gaudit de la reputació de ser una terra ramadera, Cromioussa a Mallorca per raons incertes, i Ophioussa a Formentera per l'abundància d'ofidis (serps), i Pitioussa a Eivissa perquè, segons l'auto clàssic Diodor, hi abundaven els pins. El primer poblament de les Pitiüses és pretalaiòtic, però misteriosament, no té continuïtat en el temps amb l'època talaiòtica, i posteriorment al 1300 a.C. les illes estan despoblades. Els fenicis van ser els primer en repoblar-les, a la segona meitat dels segle VII a.C., i van anomenar a la colònia que van fundar a Eivissa colònia ebussitana (prenent el nom d'un dels dos ports que van fundar, Ebusus) i a les Gimnèsies Illes Balears. Més tard, l'Administració provincial romana va denominar insulae Pityusae el conjunt d'aquestes dues illes, i Ophiusa o Colubria quan es referien només a Formentera. En l'actualitat formen part de les Illes Balears, topònim que ha acabat agafant tot el protagonisme. Comparteixen el Consell Insular d'Eivissa i Formentera.

Bibliografia


- BELENGUER, E. Història de les illes Balears. Barcelona: Edicions 62, 2004. 525 p. ISBN 84-297-5506-3 (volum I)
- CASASNOVAS CAMPS, M.A. Història de les illes Balears. Mallorca: Editorial Moll, 1998. 447 p. ISBN 84-273-4044-3

Enllaços externs


- [http://www.cief.es Consell Insular d'Eivissa i Formentera]
- [http://www.toteivissa.com/ Informació d'Eivissa i Formentera] Categoria:Illes Balears

Illes Columbretes

Les Illes Columbretes són un arxipèlag que constitueix una reserva natural del País Valencià. Situades a 30 milles (56 km) del cap d'Orpesa a la costa de Castelló. Està format per una sèrie d'illots d'origen volcànic reunits en quatre grups que tenen els noms d'Illa Grossa, La Ferrera, La Foradada i el Carallot. Ocupa una superfície total de 19 hectàrees, 14 d'elles a l'Illa Grossa. Clima més sec que el peninsular, uns 300 litres de pluja l'any i més càlid. Presenta nombrosos cràters i ximeneies volcàniques. Actualment estan deshabitades amb l'excepció de l'Illa Grossa que compta amb un servei de vigilància de la reserva natural. Des de mitjan segle XIX fins 1975 havia estat habitada i compta amb un far situat en un turó que, amb 67 metres d'altitud, és él punt més alt de l'arxipèlag.

Història

Va ser coneguda pels grecs amb el nom dOphiusa i pels romans com Colubraria. Aquestes denominacions responien a la gran quantitat de colobres que hi vivien i que van ser eliminades totalment pels pobladors a finals del segle XIX. Només van ser visitades per pescadors contrabandistes i pirates fins que amb la construcció del far entre 1856 i 1860 es va poblar l'illa amb els farers que hi van viure fins l'automatització del far el 1975. Les Columbretes van servir com camp de tir militar fins a la seva protecció oficial. A partir de 1987 es van instalar personal de vigilància de la Generalitat Valenciana.

Vegetació

Va ser en gran part destruida pels pobladors per a fer llenya i destruir els escurçons a més es van introduir animals domèstics com conills cabres i porcs que també van eliminar gran part de la vegetació. A l'illa Grossa hi ha restes de margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia Lentiscus) i Smilax aspera que abans cobrien tota l'Illa Grossa. En les zones més pròximes al mar hia ha fonoll marí (Chrithnum maritimum), pastanaga marina(Daucus gingidium) i en les parts altes la sosa fina (Suaeda vera) alfals arbori (Medicago citrina) i l'endemisme Lobularia maritima columbretensis.

Fauna

Dominen el paisatge les aus marines com la gavina d'Audouin (Larus audouinii), Calonectris diamedea, Falco eleonorae i Phalacrocorax aristotelisés l' únic lloc del País Valencià on nidifiquen donat que són molt sensibles a la presència humana. Hi ha 10 insectes endèmics i també la sargantana (Podarcis atrata) només es troba en les Columbretes. Dins del mar es troba el corall vermell (Corallium rubrum) i l'alga Laminaria redriguezi, molt poc frequent en el mediterrani.

Protecció

Declarades Parc Natural pel Decret 15/1988, de 25 de gener, del Consell de la Generalitat Valenciana. Reserva marina de 4.400 hectàrees per Ordre de 19 de abril de 1990, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació. Requalificada com Reserva Natural per llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana. Només es permet la visita a l'Illa Grossa i entre altres mesures de protecció no es poden collir minerals plantes o animals. Categoria:Geografia del País Valencià



Catarroja

Catarroja és un municipi del País Valencià que es troba a la comarca de l'Horta Sud.

Enllaços externs


- [http://www.valencia.edu/~fjglez/pais/inici.htm País Valencià, poble a poble, comarca a comarca], de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
- [http://diariparlem.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=5 Secció "Poble a poble" del Diari Parlem], d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat]. Categoria:Horta Sud

Horta Sud

L'Horta Sud és una comarca valencianoparlant del centre del País Valencià, amb capital a Silla (encara que no n'és capital administrativa ni històrica). Antigament la Comarca de l'Horta de València incloïa les actuals comarques de l'Horta Nord, l'Horta Oest, l'Horta Sud i la ciutat de València. Degut al creixement de totes estes comarques es va dividir en les quatre comarques actuals. Limita al nord amb l'Horta Oest, al nord i a l'est amb la ciutat de València i l'Albufera, al sud amb la Ribera Baixa i la Ribera Alta. Els municipis d'aquesta comarca són:

Delimitacions històriques

La comarca de l'Horta Sud és de creació moderna, a l'any 1989, i hi comprén part de l'antiga comarca de la Ribera Baixa, i part de la històrica Horta de València. Aquestes comarques antigues apareixen al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934. Categoria:Horta Sud

Segle XIX

Esdeveniments:


- 1806 - Dissolució oficial del Sacre Imperi Romano-Germànic
- 1815 - Congrés de Viena, redefinició del mapa d'Europa
- 1830 - França ocupa Algèria
- 1834 - Desaparició de la Inquisició a Espanya
- 1848 - Publicació del manifest comunista de Karl Marx
- 1885 - Pesentació del Memorial de greuges

Personatges importants


- Karl Marx
- Baudelaire
- Charles Darwin

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIX ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XIX als:19. Jahrhundert ja:19世紀 ko:19세기 simple:19th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 19 zh-min-nan:19 sè-kí

Joan Fuster

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992) va ser un escriptor valencià en llengua catalana. És reconegut sobretot per la seua obra assagística: Nosaltres els valencians (1962), Qüestió de noms, Diccionari per a ociosos (1963), etc. Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es convertí en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana. Es llicencià en dret el 1947 i es doctorà en filologia catalana el 1985. Del 1946 al 1956 codirigí la revista Verbo. Dels seus primers llibres, tots de versos, destaca Escrit per al silenci (1954). El 1952 començà a Levante, de València, les seves col·laboracions a la premsa, que fou després una de les seves facetes més destacades i que prosseguiria a Destino o a La Vanguardia Amb El descrèdit de la realitat (1955) inicià una brillant carrera assagística, de vasta amplitud temàtica, en un estil incisiu, d’adjectivació precisa. Un altre aspecte de la seva obra fou el de l’erudició, la història i la crítica literàries, que alternà amb antologies. La seva dedicació als temes valencians culminà el 1962 amb la publicació de Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. En aquests llibres Fuster afirma que per redreçar la cultura autòctona del País Valencià cal estrènyer el vincles amb els altres territoris de parla catalana, creant una comunitat cultural o, fins i tot, política: els Països Catalans. Continuà dins aquesta temàtica a Raimon (1964), Combustible per a falles (1967) i Ara o mai (1981), entre d’altres. Una part dels seus nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges, ha estat recollida en els volums I i III de les Obres completes, i el Diari 1952-1960 n’ocupa el volum segon. Dins el camp de l’assaig, publicà Figures de temps, premi Yxart (1957), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d’esperar (1965), L’home, mesura de totes les coses (1967), etc, sempre dins la tradició d’arrel moral de l’humanisme clàssic a l’alè dels moralistes i reformadors francesos (de Montaigne als enciclopedistes), crític, escèptic i amb un humor corrosiu. Dins els treballs d’història, de crítica i de divulgació literària publicà La poesia catalana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Literatura catalana contemporània (1972), a més de tres extensos pròlegs a l’obra de Joan Salvat-Papasseit (1962), Salvador Espriu (1963) i Josep Pla (1966), aplegats a Contra el noucentisme (1978). També va escriure lletres de cançons per a Lluís Llach. Fuster és l’assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear. Fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i rebé, l’any 1983, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. El 1984 fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona i, el 1986, catedràtic de literatura a la Universitat de València. El 1987 recollí la seva poesia (Set llibres de versos). Fruit del treball de recerca dels darrers anys són els estudis aplegats a Llibres i problemes del Renaixement (1989). El 1994 hom edità les obres Fuster inèdit i Fuster sabàtic.

Enllaços externs


- [http://www.endavant.org/groups/Formacio/textos/jfuster62 Qüestió de noms]
- [http://www.antiblavers.info/media/pdf/NosaltreselsValencians.pdf Nosaltres el valencians] Fuster, Joan Fuster, Joan Fuster, Joan

Salses

Salses (en francès, Salses-le-Château) és un municipi del Rosselló. El nom prové del llatí i fa referència a la font salada al peu de les Corberes. Era un punt estratègic de la via Domícia entre Perpinyà i Narbona. El poble va ser repoblat per Alfons el Cast que concedí, entre altres privilegis, l'abolició dels mals usos. A partir del tractat de Corbeil, el 1258, la frontera entre el Principat i França va quedar establerta entre Salses i Leucata. És el punt més septentrional del Països Catalans, definits popularment «entre Salses i Guardamar». El 1497, Ferran II va fer construir el castell que encara es conserva avui. L'afegit francès de «le Château» és del 1986.

Enllaços externs


- [http://www.jtosti.com/villages/salses.htm Informació sobre el municipi]. Categoria:Rosselló

Guardamar

Guardamar del Segura és un municipi que oficialment forma part de la comarca del Baix Segura, però també se'l considera com a part del Baix Vinalopó per raons històriques i geogràfiques i lingüistiques. Es troba al sud del riu Segura que desemboca al mediterrani en el seu terme municipal. El municipi es valenciano-parlant, però pateix una forta castellanització com la mateixa capital Alacantina, pero un 30% de la població segons l'IEC parla Valencià. Les principals activitats són el turisme i la construcció abans era la agricultura de regadiu. Al seu terme municipal es troba la pineda de Guardamar, la gola del riu Segura que es a on desemboca al Mediterrani i les restes ibèriques on es va trobar la Dama de Guardamar.

Història

Fundada pels grecs masilienses, amb el nom d'Alone. Els àrabs la van fortificar i van construir la seva mesquita en l'any 944. Jaume I la va conquerir en l'any 1264 i encara que va repoblar amb famílies catalanes va passar al Regne de Castella pel tractat d'Almizra. Al costat del primitiu castell, Alfonso X el Savi funda la nova ciutadella a la fi del segle XIII. En 1296 es va incorporar al Regne de València. En 1331 va ser saquejada pels moros granadins en el curs d'una incursió contra Oriola. Durant la Guerra dels Dos Peres, Pere I el Cruel va tractar de conquistar el castell en 1338, el que no va aconseguir fins a un segon intent en 1339. Martí l'Humà li va concedir carta de poblament en 1400. Va formar part del municipi d'Oriola fins a 1602, que va constituir ajuntament amb Rojals; ambdues se separarien en 1770.

Dunes i pineda

Este espai forestal té 800 hectàrees d'extensió i al seu origen va ser un conjunt de dunes d'arena mòbils, que van ser fixades mitjançant la plantació de diverses espècies vegetals com ara pins, palmeres, xipresos, eucaliptus... en un projecte iniciat l'any 1900, dirigit per l'enginyer de monts Francisco Mira i Botella. Les dunes originals de Guardamar i Elx es van formar per les arenes llançades a la platja per les onades del mar que, posteriorment, el vent les introduïa terra endins formant grans monticles d'arena que, a la fi del segle XIX, amenaçaven de sepultar la població. La repoblació començà l'any 1900 i finalitzà en els anys 30, i ha donat lloc a l'actual massa forestal consolidada al costat de la mar. També es conserva un viver i diverses edificacions forestals de l'època.

Les platges

Les platges de Guardamar venen determinades per un extens parc litoral de més de 800 hectàrees de dunes cobertes de pins, eucaliptus i palmeres que impedeixen l'avanç de les sorres que voregen els seus 11 km. de platges d´arena fina.De nord a sud, la costa Guardamarenca comença amb dues platges naturals (els Tossals i els Vivers) separades per la desembocadura –la Gola– del riu Segura, els sediments del qual juntament amb els corrents marins, constitueixen l'origen de les dunes de Guardamar. A la desembocadura se situa també una moderna marina esportiva.

El Nadal

El Nadal comença amb l’arribada a la població del Gegant Menjabollos, un personatge mític de la població, que des de la seua cabanya en la pineda acudeix a visitar als nens, i acaba amb el dia dels Reis Mags de l’Orient, precedit per la cavalcada de la vespra.

Vegeu també

Castell de Guardamar

Enllaços relacionats


- [http://www.Guardamar.net/ El portal de l´Ajuntament de Guardamar].
- [http://www.ive.es/pegv/start.jsp Institut Valencià d'Estadística].
- [http://www.just.gva.es/civis/va/index_menu.htm Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat]. Categoria:Baix Segura

Maó

Maó
(Bandera)Imatge:Maó_120.gif
(En detall) (En detall)
Localització de Maó respecte Menorca
Menorca
Gentilicimaonès-maonesa
Població (2004)26.536
Superfície116,98 Km2
Densitat (2004)226,84 hab/Km2
Altitud72 m
Nuclis de població14
Maó és la capital administrativa de Menorca (seu del [http://www.cime.es Consell Insular de Menorca]). El general Magó, germà del cabdill cartaginès Hanibal, li va donar el nom actual, quan es trobava fugint dels romans l'any 205 aC. Cal constatar que la grafia castellana amb una hac intercalada en català no es considera correcte, segons les normes de l'àmbit lingüístic del català (1913), només es conserva la hac si es manté en la seva paraula derivada corresponent llatina (com home, hort, prohibir o adhesió). En el cas de Maó, deriva de la paraula llatina "Magonis", que no té hac. Àrees del nucli principal o adjacents amb denominació pròpia
- Bellavista
- la Clota
- es Cós de Gràcia
- Dalt Sant Joan
- Dalt Vilanova
- Malbuja
- es Molí del Pla
- sa Raval
- ses Tanques del Carme Nuclis tradicionals
- es Grau
- Llucmaçanes
- sa Mesquida
- Sant Antoni
- Sant Climent Nuclis nous
- Binidalí
- Binillautí
- Binixíquer
- Cala Llonga
- es Canutells
- es Caparrot
- es Murtar
- Forma Nou
- Llimpa
- Santa Madrona
- Serra Morena

Enllaços externs


- [http://www.caib.es/ibae/fitxes/menorca/mao.htm Informació de l'Institut Balear d'Estadística, en format pdf]
- [http://www.ajmao.org Pàgina de l'Ajuntament] Categoria:Menorca

Llemosí


- Lingüística:
  - Nom històric del català: llengua llemosina.
  - Dialecte de l'occità: llemosí (occità).
- Geografia:
  - Regió francesa d'Occitània: Llemosí (regió)

Valencianisme

Sota el terme de valencianisme, o nacionalisme valencià, en l'actualitat podrien encabir-s'hi un grup molt heterogeni de moviments que tenen com a àmbit d'actuació el País Valencià. Aquests poden demanar el reconeixement de les particularitats culturals o tradicionals valencianes, un major grau d'autonomia o, fins i tot, la independència. Pot distingir-se aquells que entenen el País Valencià en el context d'una única nació catalana en els Països Catalans, coneguts també com a catalanistes; o bé, com a una nació valenciana diferenciada, sense que això excloga la cooperació política i cultural amb Andorra, Catalunya i les Illes Balears. D'altra banda, també s'autoanomenen valencianistes diferents grups de tendències més o menys espanyolistes, que es caracteritzen majoritàriament pel seu blaverisme i anticatalanisme.

Vegeu també


- Catalanisme
- Anticatalanisme
- Espanyolisme
- Blaverisme
- Joan Francesc Mira
- Joan Fuster i Ortells

Enllaços externs


- [http://www.geocities.com/eltalp/fuster2.htm València en la integració de Catalunya] per Joan Fuster
- [http://www.valencianisme.com El Valencianisme de construcció] Categoria: Política Categoria: País Valencià Categoria: Països Catalans

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització economica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia


- Física: Teoria de la relativitat, Mecànica quàntica.
- Biologia: Descobriment de l'ADN.
- Astronautica: Exploracio de l'espai, l'home a la lluna.
- Tecnologia: Televisió, Telèfon, Informàtica i Internet, automoció, etc.
- Medicina: descobriment de la penicil.lina

Guerres i Política


- Revolució d'Octubre i creació de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques (1917). Altres revolucions comunistes a la Xina (XXX) i a Cuba (XXX).
- Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)
- Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Dictadura de Franco (1939-1975)
- Segona Guerra Mundial (1939 - 1945)
- Descolonització d'Àfrica
- Conflicte Àrab-Israelià
- Guerra del Vietnam XXXX-XXXX
- Transició democràtica a Espanya a partir del 1975. Aprovació de la Constitució Espanyola (1977), i els Estatuts d'Autonomia (Catalunya (1980),País Valencià (XXXX),Balears (XXX) )
- Unió Europea
- Caiguda de la U.R.S.S. i règims afins a l'Europa de l'Est, reunificació d'Alemanya
- Guerra del Golf, 1991

Desastres


- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.

Cultura


- Cultura de masses: premsa, cinema, còmic, televisió, música, internet...
- Normalitzacio de la llengua catalana (Pompeu Fabra i Poch)

Persones rellevants

Cientifics


- Albert Einstein
- Werner Heisenberg
- Schrödinger

Politics i Liders Mundials


- Francesc Macià i Llussà, Lluís Companys i Jover, Jordi Pujol i Soley
- Francisco Franco, Adolfo Suarez, Joan Carles I d'Espanya
- Lenin, Stalin, Gorbatxev
- Fidel Castro
- Winston Churchill
- Franlin D Roosevelt, John Fitgzerald Kennedy
- Benito Mussolini
- Adolf Hitler
- Mao Tse Tung

Artistes


- Joan Miró i Serrà, Picasso, Salvador Dalí i Domènech (pintura)
- Gabriel Garcia Marquez, (literatura)
- The Beatles, Rolling Stones, Bob Dylan (música)
- Charlie Chaplin, Orson Welles (cinema)

Esportistes


- Pele, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona (futbol)
- Eddy Merckx, Miguel Indurain (ciclisme)
- Michael Jordan (bàsquet)
- Bob Beamon, Carl Lewis, Sergei Bubka (Atletisme)
Segle anterior - Segle posterior
Categoria:Segle XX ja:20世紀 ko:20세기 simple:20th century

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
  - El Congrés dels Diputats
  - El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats


- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs


- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Andorra

El Principat d'Andorra és un petit estat independent de l'Europa sud-occidental, i una regió històrica dels Països Catalans, la capital del qual és Andorra la Vella. Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, situada als Pirineus entre Espanya al sud i França al nord, va començar a prosperar tímidament durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant la postguerra civil espanyola per fer contraban de mercaderies i refugiar exiliats de tots els bàndols. Des dels anys 60 ha aconseguit una notable prosperitat gràcies al turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant de Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet que els impostos són sensiblement menors que a la resta d'estats de la Unió Europea. L'idioma oficial d'Andorra és el català. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos. La figura del cap d'estat andorrà esta dividida en dos coprínceps que corresponen a les persones del President de la República Francesa i al bisbe de la Seu d'Urgell.

Història

A l'Edat Mitjana, les Valls d'Andorra pertanyien al Comtat d'Urgell. Amb l'expansió d'aquest comtat cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Per això les Valls d'Andorra van passar a mans del Bisbat d'Urgell. El Bisbat va cedir en feu aquest territori al Vescomtat de Castellbò; mitjançant matrimonis, els dominis d'aquest vescomtat passaren a mans del Comtat de Foix. A partir d'aquí Andorra serà un Cosenyoriu encapçalat pel Bisbe d'Urgell i el Comte de Foix. Durant el segle XIII va caldre signar els Pariatges(1278-1288), documents que fixen els límits de poder de cada senyor. El Comte de Foix va anar adquirint poder (Bearn, Regne de Navarra i d'aquí al Regne de França). A partir d'un Edicte del Rei francès Henri IV de França promulgat el 1607, els caps d'estat d'Andorra seran el Bisbe d'Urgell i el Rei de França (avui el President de la República Francesa). Aquesta estructura arribarà fins als nostre dies, i és el que ha permès a Andorra mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el departament del Segre. Del 8 d'agost al 9 d'octubre del 1933, França va ocupar Andorra arran del malestar social previ a les eleccions. El 6 de juliol del 1934, el rus Boris Skossyreff fou proclamat Rei pel Govern d'Andorra. El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola va entrar a Andorra i se'l va endur a Barcelona, i més endavant a Madrid, des d'on fou expulsat a Portugal. De juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra per prevenir atacs espanyols durant la Guerra Civil i el govern de Franco (el juny 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). El 25 de setembre del 1939, Andorra va signar un tractat de pau amb Alemanya, que fou oblidat en el Traité de Versailles, per la qual cosa els dos països continuen legalment en guerra. Andorra va romandre neutral durant la Segona Guerra Mundial. 1981 amb la creació del govern andorrà, el 15 de gener denominat Consell Executiu, s'inicia la separació de poders al país i el procés de reformes que culminarà amb l'elaboració de la primera Constitució, votada pel poble en referèndum el 14 de març de 1993. La indústria turística i el desenvolupament dels transports i les comunicacions han posat fi al tradicional aïllament del país, que es va dotar d'una moderna constitució el 1993.

Govern

Fins fa ben poc, el sistema polític d’Andorra no tenia una divisió de poders clara entre l’executiu, el legislatiu i el judicial. Ratificada i aprovada el 1993, la Constitució estableix Andorra com una democràcia parlamentària sobirana que té els Coprínceps com a Caps d’Estat; els dos Coprínceps són considerats en un mateix nivell i tenen un poder simbòlic i limitat, que no inclou el dret de veto sobre els actes de govern. Tenen un delegat que els representa a Andorra. El Cap de Govern és qui reté el poder executiu. El Cap de Govern, que nomena lliurement els Ministres del seu govern, és el responsable de la política nacional i internacional de l'Estat andorrà i respon dels seus actes davant del Consell General de les Valls (o parlament, situat a la Casa De La Vall a Andorra La Vella), que és qui el nomena per 4 anys, mandat que no pot repetir més de dues vegades consecutives. El Consell General consta de 28 escons; els seus membres són escollits per vot popular directe, la meitat en unes eleccions d’abast nacional i l’altra meitat en representació de cadascuna de les set parròquies. La defensa és responsabilitat de França i (?) Espanya.

Divisió administrativa

Espanya Andorra es divideix en set parròquies. La següent llista està per ordre protocol·lari :
- Canillo
- Encamp
- Ordino
- La Massana
- Andorra la Vella
- Sant Julià de Lòria
- Escaldes-Engordany (creada en l'any 1978 de la divisió de la Parròquia d'Andorra La Vella) Aquestes Parròquies porten el nom de cadascuna de les 7 principals ciutats. A l'any 2004 s'hi introduïren els codis postals:

Geografia

codis postals Tal com correspon a la seva situació en plena serralada dels Pirineus orientals, el territori andorrà és predominantment muntanyós, amb una altitud mitjana de 1.996 m, que culmina a la Coma Pedrosa (2.946 m). Entremig d'aquestes muntanyes s'obren tres estretes valls en forma de Y que s'uneixen en el riu principal del país, la Valira, que entra a Catalunya i va a parar al Segre (en el que és el punt més baix d'Andorra, a 870 m). El clima andorrà és similar al dels seus veïns (clima temperat), però a causa de l'altitud s'hi donen més dies de neu a l'hivern i unes temperatures més fresques a l'estiu.

Economia

El turisme, el principal recurs de la petita però pròspera economia andorrana, aporta un 80% del PIB. S'estima entre 9 i més de 10 milions els turistes que visiten anualment el país, atrets per una taxació menys forta (comerços), les pistes d'esquí, els restaurants i altres complexos termals. L'avantatge comparatiu d'Andorra s'ha vist reduït per l'obertura de l'economia catalana i espanyola en el seu conjunt que ofereixen més béns de consum i uns preus més atractius que pel passat. És segurament per aquesta raó que una part dels empresaris andorrans intenten tirar el país cap a un turisme procedent de les classes socials mitjanes superiors i un turisme verd (exceptuat per al període hivernal que lògicament s'adreça al major nombre amb un dels més vastos dominis esquiable d'Europa, diversificat i modern). El sector bancari, en un país considerat com un paradís fiscal, també contribueix substancialment a l'economia. La producció agrícola és limitada —només el 2% de la terra és cultivable— i la majoria dels productes alimentaris s'han d'importar. La principal activitat ramadera és la cria de bestiar oví. Els principals productes manufacturats són el tabac (cigars, cigarrets) i els mobles. Andorra no és un membre de ple dret de la Unió Europea, però gaudeix d'una relació especial dins de la Unió; per exemple, és tractada com un membre més de la UE pel que fa als productes manufacturats (no s'hi apliquen tarifes) i, alhora, és tractada com un país no-membre pel que fa als productes agraris. Andorra no té moneda pròpia i usa la dels estats veïns. Abans de 1999 utilitzava el franc francès i la pesseta espanyola, que foren substituïdes per la moneda única, l'euro. A diferència dels altres petits estats europeus que usen l'euro (com Mònaco, San Marino o el Vaticà), Andorra no encunya les seves pròpies monedes d'euro; de tota manera, l'octubre del 2004, es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord que permetria als andorrans encunyar la seva pròpia moneda.

Demografia

Els andorrans són minoria en el seu propi país; només un 33% del total de la població té la nacionalitat andorrana. El grup principal de residents estrangers el formen els espanyols (43%, de parla castellana majoritàriament, després catalana i gallega), juntament amb els portuguesos (11%) i els francesos (7%). El 6% restant pertany a altres nacionalitats (principalment anglesos). L'única llengua oficial és el català, la llengua dels Països Catalans, amb els quals Andorra comparteix molts trets culturals, si bé el castellà, el portuguès i el francès també hi són llengües d'ús habitual. La religió predominant és la catòlica.

Transports

Andorra es comunica amb l'exterior a través de les vies terrestres. No disposa de tren, metro o aeroports (en discution des de fa diversos anys amb el govern espanyol i català per a la reobertura de l'aeroport de la Seu D'Urgell), però té una infraestructura de carreteres prou àmplia per poder cobrir la major part del país (cal tenir en compte que el fet de ser un país muntanyós en dificulta i n'encareix la construcció). A notar que diverses noves realitzacions són en curs ; ampliació dels últims trams difícils sobre les carreteres principals i tunels, del qual un que permetrà anar d'Encamp a La Massana i viceversa sense passar per Escaldes-Engordany (que toca Andorra La Vella), punt de trobada de les 3 valls que formen un Y...). Una altra manera d'arribar-hi és a través dels heliports que hi ha a Andorra La Vella (la capital) i a La Massana. Òbviament no disposa d'accessos per mar, ni de cap riu navegable, com acostuma a passar en els països pirinencs o d'alta muntanya.

Articles relacionats


- Exèrcit d'Andorra
- Llistat de Coprínceps d'Andorra

Enllaços externs


- [http://www.govern.ad/ Govern d'Andorra]
- [http://www.andorra.ad/ Turisme > Web oficial de turisme realitzada pel Ministeri de Turisme i Medi Ambient][http://www.turisme.ad/ -> altra adreça]
- [http://www.rtvasa.ad/ RTVASA > organisme públic que gestiona Ràdio Nacional d'Andorra (RNA) i Andorra Televisió (ATV)]
- [http://www.sta.ad/ S.T.A. : Servei de Telecomunicacions d'Andorra]
- [http://www.andorraonline.ad/ Andorra Online > portada]
- [http://www.travel-images.com/andorra.html Imatges d'Andorra]
- [http://www.andorraz.org/ ANDORRa-z > Guia Independent i Selectiu sobre Andorra d'A a Z (obertura final 2006 / principi 2007)] +
- [http://numismondo.com/pm/and/ Bitllets andorrans]
- [http://www.kwfm.net/ KWFM.net > WebRàdio de ROCK International -Rock al Metall- des d'Andorra La Vella (Lloc Web en català, english, castellano i français)]
- [http://www.euro-andorra.com/ Euro Andorra - Andorra a l'Eurovisió]
- [http://www.quars.ad/ www.quars.ad Compri a Andorra sense sortir de casa] Categoria:Andorra fiu-vro:Andorra