:: wikimiki.org ::
| Pancatalanisme |
PancatalanismeCom a pancatalanistes poden conèixer-se aquells grups que defensen un estat o nació basats en els Països Catalans.
Actualment el terme l'utilitzen majoritàriament de forma despectiva espanyolistes i/o blavers per a designar els grups que s'autoanomenen catalanistes i/o valencianistes. Així, el terme és sovint utilitzat per comparar-lo amb el pangermanisme i la seva relació històrica amb el nazisme.
Durant la Renaixença, aquest terme havia estat utilitzat per algun sector catalanista, però avui en dia, només uns pocs grups continuen utilitzant-lo de forma esporàdica. Actualment, la majoria de grups catalanistes eviten o rebutgen aquesta denominació per les connotacions negativen que precisament volen imprimir-hi llurs crítics.
Enllaços externs
- http://www.geocities.com/eltalp/pancat2.htm
- http://www.unitat.org/nacio/autocritica.html
- http://www.elmundo-eldia.com/2003/01/28/opinion/1043622003.html
- http://miarroba.com/foros/ver.php?foroid=370297&temaid=1851531
- http://www.regnedevalencia.com/pancatalanisme.htm
Categoria: Política
Categoria: Països Catalans
Categoria: Història de Catalunya
Estat__NOTOC__
::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química)
Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera.
Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política.
Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals).
Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.
Organització política de l'estat
L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials.
L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.
El estats del món
En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.
A
Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan
B
Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi
C
Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba
D
Dinamarca - Djibouti - Dominica
E
Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia
F
Fiji - Filipines - Finlàndia - França
G
Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana
H
Haití - Hondures - Hongria
I
Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia
J
Jamaica - Japó - Jordània
K
Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait
L
Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg
M
Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar
N
Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda
O
Oman
P
Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal
Q
Qatar
R
Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda
S
Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia
T
Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad
U
Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan
V
Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam
X
Xile - Xina - Xipre
Z
Zàmbia - Zimbabwe
Enllaços externs
- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda
Articles relacionats
- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania
Categoria:Geografia
ja:国家
simple:State
th:รัฐ
Països Catalans
Els Països Catalans són el territori on els seus habitants parlen català, o hi existeixen drets i deures lingüístics per als habitants en eixa llengua. En termes generals, els Països Catalans abasten la Península Ibèrica oriental, entre el riu Segura al sud, i l'estany de Salses al nord, l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses i el de Cabrera), les illes Columbretes, la de Tabarca, així com la ciutat sarda de l'Alguer.
L'extensió és de 69.823 quilòmetres quadrats i té, actualment, més d'11 milions d'habitants.
Història, evolució del nom i noms alternatius
El terme Països Catalans es troba documentat per primera vegada en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I (Madrid, 1876) del valencià Bienvenido Oliver i Esteller, natural de Catarroja (l'Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té fortuna a la Renaixença catalana a finals del segle XIX com a sinònim de «territoris de parla catalana», si bé fou popularitzada per l'assaig Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, publicat el 1962. La dita popular defineix els Països Catalans com «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix concepte, amb menor o nul·la implantació. Dels noms utilitzats en els últims dos segles, podem citar-ne, entre d'altres: comunitat llemosina (desterrat a meitat del segle XX per la seua inexactitud històrica i filològica), comunitat catalànica, països o territoris catalanòfons (termes proposats des del valencianisme de meitats del segle XX), o, potser, el terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació política: «territoris de parla catalana».
Política
Els Països Catalans no estan reconeguts com a entitat política. De fet, estan fragmentats en diverses regions amb diversos graus d'autonomia política, pertanyents als estats espanyol, francès i andorrà. Hi ha un corrent politic que propugna la independència dels Països Catalans i la creació d'un Estat català (vegeu independentisme català). Alguns independentistes proposen l'ús del terme Catalunya per referir-se a la totalitat dels Països Catalans, però aquesta proposta no s'ha adoptat de manera significativa.
Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països Catalans» com a sinònim de «territoris de parla catalana», sense considerar que hagin de formar una entitat política independent.
Hi ha d'altres corrents polítics que rebutgen directament l'ús del terme «Països Catalans», i qualsevol proposta d'unitat política d'aquests territoris, tot considerant-ho una imposició de Catalunya cap als altres territoris. En els casos més extrems, hi ha sectors que neguen fins i tot la unitat de la llengua catalana.
Límits
- Al nord: Occitània
- Al sud: Múrcia
- A l'est: la mar Mediterrània
- A l'oest: l'Aragó i Castella
Divisió política i administrativa
Tradicionalment i administrativament, els Països Catalans inclouen els següents territoris:
- Catalunya, anomenada habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals) de la resta de l'antic Principat.
- El País Valencià, anomenat oficialment Comunitat Valenciana i que és l'Antic Regne de València.
- Les illes Balears i les Pitiüses
- el Principat d'Andorra
- la Franja de Ponent o d'Aragó (en aragonés a Francha de Lebán)
Cadascun dels principals territoris té la seva capital: Barcelona (Catalunya), València (País Valencià), Ciutat de Mallorca (illes Balears), Andorra la Vella (Andorra) i Perpinyà (la Catalunya del Nord). La ciutat més important de la Franja de Ponent, o Franja d'Aragó, és Fraga.
En un sentit més restringit al domini lingüístic també s'hi inclou:
- el poble de l'Alguer a Sardenya, on s'hi ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta de la ciutat.
- la regió murciana d'El Carxe, on s'hi ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors valencians entre els segles XVIII i XIX.
Llengua
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català que, informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com rossellonès, tortosí, etc.; només al País Valencià el gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial (novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya, al costat del castellà; i també és oficial conjuntament amb el castellà al País Valencià i a les illes Balears. No ho és, en canvi, als altres territoris.
Per a definir els Països Catalans no es tenen en compte els procesos de castellanització que s'han dut des del segle XIX fins l'actualitat. Per contra s'accepten com a castellanes altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.
Pàgines que s'hi relacionen
- Història dels Països Catalans
- Pancatalanisme
Enllaços externs
- [http://www.freecatalonia.com Informació sobre els PPCC]
- [http://www.geocities.com/perpinya/mapaplc-com.html Mapa dels Països Catalans]
- [http://www.racocatala.com Lloc de discussió sobre els Països Catalans]
- [http://historiamurcia.blogspot.com Múrcia, un país català frustrat? de Vicenç M. Roselló i Verger]
- [http://www.filmod.unina.it/aisc/ Associazione italiana di studi catalani]
- [http://www.llull.com/llull/estatic/napols/cat/jornades/programaAcademicConvegno.htm VIII Congrés Internacional de l'Associació Italiana d'Estudis Catalans (AISC)]
Categoria:Països Catalans
BlaverismeEl blaverisme és la denominaciò amb què sovint es coneix a un moviment polític de reacció contra la corrent pancatalanista del nacionalisme valencià al País Valencià. Aquesta denominació tenia originalment una connotació negativa a causa de l'apassionada defensa per part d'aquest moviment de la franja blava de la Senyera coronada valenciana de l'històric Regne de València. Modernament aquesta denominació és assumida per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'altres moviments que, igualment, s'autoproclamen valencianistes tot i tindre característiques de fons ben diferents.
El blaverisme és un moviment originalment populista i heterogeni, nascut a la segona meitat del segle XX i durant la Transició democràtica, que agrupa sectors d'ideologia majoritàriament regionalista o foralista. El moviment té especial arrelament en la capital i algunes comarques adjacents.
Sorgiment del blaverisme
Els blavers es presenten a si mateixos com el sentiment autèntic valencianista que sempre hi ha hagut en el territori. El terme "blaver", però és un neologisme i es relaciona especificament un grup de trets ideològics i identitaris que no han estat clarament definits fins recentment. Existeixen dos punts de vista sobre el sorgiment del blaverisme. Ambdós són parcialment complementaris, i diferents sensibilitats polítiques posaran més èmfasi en un o altre.
El blaverisme, d'acord amb els seus partidaris i alguns dels seus crítics, sorgeix com a reacció a les tesis pancatalanistes de l'escritor valencià Joan Fuster. Fuster, al seu assaig Nosaltres, els valencians (1962) i altres escrits, promulga un nacionalisme essencialista, basat fonamentalment en la llengua i en factors culturals (encara que també ètnics, si bé en poca mesura) i conclou, després d'una anàlisi històrica de la identitat valenciana molt influit pel marxisme, que els valencians, majoritàriament o essencialment, comparteixen nacionalitat amb els seus veïns catalans.
Aquestes tesis gaudiran d'èxit entre bona part de la intelectualitat i dels universitaris dels anys 60, pel seu component clarament antifranquista i de trencament i, alhora, influeix a tota l'esquerra (els partits dels quals adoptaran majoritàriament la bandera quadribarrada i el terme País Valencià, fins i tot si rebutgen el pancatalanisme). El trencament fusterià no fou plantejat només en relació amb el franquisme, sinò també amb el valencianisme anterior a la Guerra Civil Espanyola.
El trencament intern del valencianisme provocada pel sorgiment del nou valencianisme fusterià afavoriria la derivació (i el notable èxit) d'una part del valencianisme tradicional fins a plantejament clarament anticatalanistes, fent-hi lloc al blaverisme. Aquest moviment farà séu un determinat univers simbòlic que el nou valencianisme fusterià havia renunciat, arrossegant cap als seus plantejaments als participants d'allò que, segons el professor A. Ariño, es podria identificar com un valencianisme emotiu o temperamental.
És important posar èmfasi en allò que definirà al blaverisme no serà la denúncia de l'argument fusterià com una falàcia, sinò la seua resposta igualment essencialista però del tot antagònica. A la frase de Fuster: "No és que la bandera valenciana siga igual que la catalana. És la mateixa. Igual que amb la llengua i tantes altres coses" el blaverisme responderà amb una negació rotunda de que ambdues comunitats compartisquen cap d'aquests aspectes.
Alguns crítics del blaverisme, particularment des de l'esquerra, relativitzen la importància del punt de vista anterior i consideren un anacronisme el fet que, mentres el fusterianisme neix amb la publicació de Nosaltres, els valencians en 1962, el blaverisme no es manifestarà fins 1977, en plena transició democràtica. De fet, el llibre de Fuster serà publicat en 1962 per la valencianista Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, sense cap problema.
Pel contrari, aquestos crítics posen èmfasi el paper que hi haurien jugat al respecte polítics de la UCD valenciana com Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard, que després de les primeres eleccions democràtiques de 1977, en què guanyà l'esquerra al País Valencià, haurien decidit recollir la bandera de l'anticatalanisme per a frenar l'avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat amb Catalunya, i als quals se'ls acusarà de catalanistas o catalanitzadors. La primera declaració anticatalanista d'un dirigent de la UCD correspodnrà a Attard, màxim dirigent de la província de València, en desembre de 1977. En 1978, l'escriptor valencianista Vicent Andrés Estellés és acomiadat com a redactor en cap del diari Las Provincias a causa de suposades pressions polítiques provinents de la UCD, i en aquest diari al juny del mateix any es publica l'article de Manuel Broseta [http://www.antiblavers.info/pages/la-transiciF3/manuel-broseta.php#2 La paella de "Els Països Catalans"], el primer d'una sèrie de col·laboracions estructuradores de les idees anticatalanistes i de la pressumpta estratègia de la UCD al respecte.
La identificació de la UCD amb l'ideari blavero arribarà ser absoluta. Durant les negociacions de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, la UCD defensarà: a) la senyera coronada valenciana, contra la quadribarrada que defensaven els ponents socialistes i comunistes; b) la denominació valencià per a la llengua pròpia constaria sense cap referència de la seua filiació lingüística; c) la denominació de "Regne de València" per a la comunitat autònoma, contra la de "País Valencià" que defensava l'esquerra. Malgrat la seua posició minoritària la UCD valenciana farà valdre la seua capacitat de bloqueig per a imposar les seues tesis en tots aquestos punts, menys en l'últim. Finalment, la UCD espanyola rebutjarà la denominació "País Valencià" al Congrès dels Diputats i s'acabarà adoptant una nova denominació, suggerida per Emilio Attard, de Comunidad Valenciana.
Igualment, segons aquestos crítics, s'hauria afavorit la infiltració de destacats elements de la dreta franquista en el valencianisme tradicional. De fet, Attard arribà incorporar-hi en 1978 a la UCD, com a militants, a membres de l'ultradretista Grup d'Acció Valencianista (GAV), fundat en l'any anterior.
Aquestos elements ultradretistes encapçalaran els sectors més extremistes i en ocasions agressius del moviment, i se'ls atribuiran diverses accions en 1977 i 1978, com la utilització de bombes contra llibreries, insults i atacs a autoritats democràtiques en la processó cívica del Nou d'Octubre, desqualificacions i persecuccions des de mitjans de comunicacions, institucions i persones per "catalanistes", agressions físiques i incendi de locals públics. Aquesta mena d'accions continuarà en els successius anys: la crema de la senyera oficial del Consell Preautonòmic (sense la franja blava coronada, i l'escut de la Generalitat Valenciana al bell-mig) al balcó de l'Ajuntament de València en octubre de 1979, i l'agressió a membres del Consell Valencià de Cultura en la primavera de 1998 seran algunes de les que tindran més repercusió. Les dues principals figures públiques del nou valencianisme, Manuel Sanchis i Guarner i Joan Fuster, patiran cadascun d'ells dos atemptats amb bomba en 1978 i 1981 respectivament, dels quals no es responsabilitzarà cap grup ni pels que cap persona ha estat imputada. No obstant això, el GAV farà apologia de terrorisme el primer d'aquestos atemptats a la seua revista [http://www.gav-valencianistes.com/docs/som/SOM%2025%20aniversari.pdf SOM] en octubre de 2002, quan el delicte ja haja prescrit.
Els símbols
Com s'ha assenyalat anteriorment, el blaverisme es definirà, per damunt de tot, per la seua negació de que existisquen cap element simbòlic i cultural important que siguen compartits per catalans i valencians.
La tradicional Senyera Coronada valenciana, tricolor, amb la franja blava coronada junt al màstil, és des de la segona meitat del segle XIV, per privilegi reial, el símbol privatiu i oficial de la ciutat de València. Si aquest símbol de la ciutat resultava o no aplicable per extensió a la resta del Regne, és una qüestió que encara a hores d'ara és motiu de debat acadèmic. En qualsevol cas, l'extensió d'aquest símbol privatiu fora del Cap i Casal valencià i les seues comarques adjacents fou limitada, i la "senyera del Rei" (la quadribarrada), comú a tots els territoris de la Corona d'Aragó, serà també seguida en bona part del territori.
Amb el resorgiment del valencianisme o sentimetn identitari valencià, a finals del segle XIX i principis del XX, la bandera tricolor adquirirà un caràcter protagonista com a símbol privatiu que en algunes ocassions compartirà amb la senyera quadribarrada nua (que serà també honrada com el Penó de la Conquesta, retrobat el 1838).
El nou valencianisme fusterià promourà l'ús exclussiu de la senyera cuadribarrada nua (a la qual considerarà la bandera legítima de l'antic Regne de València) com a símbol compartit amb la resta dels Països Catalans. A això respondrà el blaverisme amb l'ús, ara exclusiu, de la bandera tricolor, si bé la defensa d'eixa ensenya no és exclussiva del blaverisme, encara que siga un dels seus trets identitaris pricipals.
La connotació negativa que tenia originalment el terme blaver prové del fet de que, des del punt de vista estrictament heràldic, la franja blava és un element secundari, i els elements substancials són les barres vermelles sobre fons groc i la corona. No obstant això, els blaveros tractaran d'afegir la franja blava per tot arreu, fins i tot als escuts municipals i entitats, cometent-hi en la gran majoria de casos incorreccions heràldiques.
En l'Estatut d'Autonomia del País Valencià de 1982 la senyera tricolor coronada serà dessignada com a bandera oficial de la Comunitat Valenciana.
Sense cap dubte, la part lingüística del moviment és el seu tret més definitori tal i com ho assumeixen els principals diccionaris valencians.
Per oposició a la caracterització per Joan Fuster dels catalanoparlats com a pertanyents de la nacionalitat catalana, els blavers abogaran per un ús dialectalitzant del valencià, i rebutjaran les unitaristes Normes de Castelló de 1932 per a optar per les diferents normatives ortogràfiques seccessionistes del català propostes per la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de 1978. En aquest procés s'iniciarà amb l'assaig de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana. perquè i cón s'ha d'escriure la que es parla (1977) i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poeta Xavier Casp, quins evolucionaren durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial (de la que hi ha nombrosos exemples constatats, vegeu, per exemple, la seua proposta de 1961 del terme catalànic per a designar al conjunt de la llengua).
El blaverisme lingüístic recollirà importants èxits durant els primers anys de la seua trajectòria. En octubre de 1979, les seues tesis s'imposaran en Lo Rat Penat, institució símbol del valencianisme cultural. En març de 1981, pocs dies abans de començar les negociacions de l'Estatut, la UCD donarà suport a les Normes del Puig de la RACV que havien estat signades en aquest mateix mes. Fins i tot l'Estatut d'Autonomia arribarà publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el 15 de juliol de 1982 amb auqesta darrera normativa ortogràfica. No obstant això, malgrat d'aquestos èxits inicials, els intents d'institucionalitzar aquestes normes propmte fracassaran, per raons bé polítiques (enfosament de la UCD) com culturals (ampli rebuig en la comunitat científica i universitària) i sociològiques (difussió limitada entre els seus parlants).
En 2001 es constituirà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, única autoritat lingüística oficial en el País Valencià i no subordinada a l'Institut d'Estudis Catalans. L'objectiu maniefst per part dels partits polítics valencians majoritaris serà, d'aquesta manera, deixar fora de l'àmbit polític el tema de la llengua. Al preamble de la seua Llei de creació 7/1998, del 16 de setembre, es diu que: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Així mateix, l'Article 3 de l'esmentada Llei declara que una de les seues funcions serà «vetllar per [...] la normativització assolida, a partir de les anomenades Normes de Castelló». L'ingrés en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de Xavier Casp, quan encara era degà de la RACV, suposarà un colp dur per al blaverisme.
Aquesta postura unitarista de l'AVL serà refrendada en un dictamen aprovat per unanimitat el 9 de febrer de 2005 (Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià), en què s'afirma que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també aquella que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears, i el Principat d'Andorra". Aquest últim dictamen serà assumit per la Generalitat Valenciana i per la totalitat de les forces polítiques amb representació a les Corts Valencianes.
Evolució del blaverisme
El blaverisme tinguè diverses expressions polítiques definides després de la desaparició de la UCD, entre els quals destaca el partit Unió Valenciana, fundat en 1982, i que arribà condicionar governs locals i autonòmics.
Fruit de l'heterogenitat d'aquest moviment, cal destacar l'existència de diversos grups com el que pot representar la desapareguda Joventut Valencianista, nascut a la si del blaverisme i que durant els anys 90 evolucionaren cap possicionaments nacionalistes i que en alguns casos ho feren també amb reflexions provinents de la tradició fusteriana, en un intent de convergència batetjat com a tercera via.
Aquest i altres processos, com per exemple la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o la substitució parcial del discurs practicat pels fusterianistes (visualitzat per una part important de la societat valenciana com un "intent annexionista") han minvat la força social d'aquest moviment.
Vegeu també
- Valencianisme
- Anticatalanisme
- Lo Rat Penat
- Batalla de València
Enllaços externs
- [http://www.valencianisme.net/ Enllaços de grups de caire blaver]
- [http://www.coaliciovalenciana.com Coalició Valenciana]
- [http://www.gav-valencianistes.com Grup d'Acció Valencianista]
- [http://www.naciovalenciana.com/ Nació Valenciana]: s'autoanomenen blavers i nacionalistes valencians alhora.
- [http://www.valencianisme.com/modules.php?name=Content&pa=showpage&pid=67 La Señera Tricolor de los Valencianos]. Dossier en valencianisme.com. Una crítica d'aquest dossier [http://www.valencianisme.com/modules.php?name=Forums&file=viewtopic&t=982 ací].
- http://www.antiblavers.info Lloc informatiu anti-blaver.
- http://www.geocities.com/valencianetprincipat/blaverisme.htm Informació sobre el blaverisme.
- [http://www.ciemen.org/mercator/pdf/wp18-def-cat.pdf L’origen i l’evolució argumentativa del secessionisme lingüístic valencià. Una anàlisi des de la transició fins a l’actualitat] (Fitxer PDF)
Categoria:Política
Categoria:País Valencià
Catalanisme del 1585.]]
El catalanisme, o nacionalisme català, és el moviment que propugna el reconeixement de la personalitat política i cultural de Catalunya o els Països Catalans.
Segons Joan Fuster Hi ha "catalanistes" perque hi ha "espanyolistes" [http://ca.wikiquote.org/wiki/Joan_Fuster], i de fet el catalanisme apareix segles després de la persecució contínua dels drets catalans, com ara els Decrets de Nova Planta, el Tractat dels Pirineus i la prohibició del català, pels successius intents fracassats unificadors per part de Castella.
Generalment, els partits o individus que es declaren catalanistes, o nacionalistes catalans, solen considerar que Catalunya, o els Països Catalans, son una nació, que mereix un cert grau d'autonomia política, o fins i tot la independència.
El naixement del catalanisme polític a Catalunya es sol situar a les Bases de Manresa (1898) amb les que Catalunya entra a Història Contemporània.
Vegeu també
- Drets històrics
- Espanyolisme
categoria:Política
categoria:Països Catalans
Categoria:Història Contemporània de Catalunya
ValencianismeSota el terme de valencianisme, o nacionalisme valencià, en l'actualitat
podrien encabir-s'hi un grup molt heterogeni de moviments que tenen com
a àmbit d'actuació el País Valencià. Aquests poden demanar el
reconeixement de les particularitats culturals o tradicionals
valencianes, un major grau d'autonomia o, fins i tot, la independència.
Pot distingir-se aquells que entenen el País Valencià en el context
d'una única nació catalana en els Països Catalans, coneguts
també com a catalanistes; o bé, com a una nació
valenciana diferenciada, sense que això excloga la cooperació política
i cultural amb Andorra, Catalunya i les Illes Balears.
D'altra banda, també s'autoanomenen valencianistes diferents grups de
tendències més o menys espanyolistes, que es
caracteritzen majoritàriament pel seu blaverisme i anticatalanisme.
Vegeu també
- Catalanisme
- Anticatalanisme
- Espanyolisme
- Blaverisme
- Joan Francesc Mira
- Joan Fuster i Ortells
Enllaços externs
- [http://www.geocities.com/eltalp/fuster2.htm València en la integració de Catalunya] per Joan Fuster
- [http://www.valencianisme.com El Valencianisme de construcció]
Categoria: Política Categoria: País Valencià Categoria: Països Catalans
Nazisme
El nazisme o nacional-socialisme (de l'alemany Nationalsozialismus) és el règim totalitari que va governar Alemanya de 1933 a 1945, i la ideologia i el moviment polític en què es basava aquest règim. El nazisme estava relacionat amb el feixisme, i tenia un fort component racista.
El terme nazi fou encunyat pel ministre de propaganda Joseph Goebbels, que la va fer servir per referir-se als membres del seu partit, el Partit Nacional Socialista Alemany (NSDAP), durant un dels seus discursos. Per extensió la paraula nazi va començar a utilitzar-se amb tot el que es relacionava amb el règim i la ideologia nacionalsocialistes.
En molts països, entre ells l'Alemanya actual, hi ha lleis estrictes en contra del nazisme, el qual és considerat un delicte.
Aquesta ideologia apareix a l'Alemanya dels anys 30, just quan a les dures condicions de pau que se li havien imposat a Alemanya després de la primera Guerra Mundial, s'hi van sumar els estralls econòmics provocats pel Crack del 29.
Apareix centrat al voltant de la figura de Hitler i la seva obra Mein Kampf (en alemany, La Meva Lluita) que recull les seves idees,centrades en l'atac al comunisme, cosa que li va suposar l'ajut d'una part de les classes altes.
El nazisme alemany presenta característiques similars al feixisme italià:
- Gran importància de l'Estat
- Creença en la desigualtat dels éssers humans: Hitler considera que la raça ària (a la que suposadament pertanyien els alemanys) era superior a les altres i per tant tenia el dret de dominar-les al seu servei
- Exaltació del guia o "führer"
- Defensa de l'imperialisme: Alemanya tenia el dret a envadir els territoris que creia seus.
Pel que respecta a la violència, era la norma de funcionament: es van crear cossos de policia com la Gestapo o les SS (guàrdia personal de Hitler) que es dedicaven a vigilar als ciutadans i a empaitar a tots aquells que s'atrevissin a fer el més mínim comentari contra Hitler. D'altra banda el control de la informació i del pensament constitueix una altra característica de l'Estat nazi; això s'aconseguia mitjançant el control dels diaris i la ràdio.
Al gener de 1933 Hitler va ser anomenat primer ministre d'Alemanya pel president de la república, gràcies a la seva victoria electoral i al support d'altres partits polìtics. Quan el president de la república, va morir, Hitler, es va anomenar a sí mateix cap d'estat.
categoria:nazisme
ja:ナチズム
simple:Nazism
RenaixençaLa Renaixença és un moviment literari a Catalunya al segle XIX. El seu nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles de diglòssia respecte al castellà (període anomenat genèricamente Decadència). Els autors més importants d'aquest moviment van ser Joan Maragall, Jacint Verdaguer i Bonaventura Carles Aribau i un dels punts claus de la seva difusió els Jocs Florals. L'estil de la Renaixença és proper al Romanticisme europeu, amb predomini dels sentiments, l'exaltació patriòtica i els temes històrics. La llengua emprada barreja cultismes i neologismes amb mots de la cultura popular.
Característiques
- fantasia i imaginació, idealisme, fe en les utopies.
- rebuig de les normes literàries clàssiques i exaltació de la llibertat artística(individualisme)
- recerca de les arrels, defensa de les llibertats nacionals.
- valoració de l'estat de l'anim i de la bondat natural de l'individu.
Enllaços externs
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103191654.htm Històries de Catalunya: La Renaixença i els orígens del catalanisme]
- [http://www.tvcatalunya.com/historiesdecatalunya/cronologia/cron103715158.htm Històries de Catalunya: Modernisme i noucentisme]
categoria:Literatura catalana
Categoria:Història Contemporània de Catalunya
Categoria:Països Catalans
Categoria:Català BiokimiaBiokimia adalah kimia mahluk hidup. Biokimiawan mempelajari molekul dan reaksi kimia terkatalisis oleh enzim yang berlangsung dalam semua organisme. Lihat artikel biologi molekular untuk diagram dan deskripsi hubungan antara biokimia, biologi molekular, dan genetika.
Biokimia merupakan ilmu yang mempelajari struktur dan fungsi komponen selular, seperti protein, karbohidrat, lipid, asam nukleat, dan biomolekul lainnya. Saat ini biokimia lebih terfokus secara khusus pada kimia reaksi termediasi enzim dan sifat-sifat protein.
Saat ini, biokimia metabolisme sel telah banyak dipelajari. Bidang lain dalam biokimia di antaranya sandi genetik (DNA, RNA), sintesis protein, angkutan membran sel, dan transduksi sinyal.
Perkembangan biokimia
Kebangkitan biokimia diawali dengan penemuan pertama molekul enzim, diastase, pada tahun 1833 oleh Anselme Payen. Tahun 1828, Friedrich Wöhler menerbitkan sebuah makalah tentang sintesis urea, yang membuktikan bahwa senyawa organik dapat dibuat secara mandiri. Penemuan ini bertolak belakang dengan pemahaman umum pada waktu itu yang meyakini bahwa senyawa organik hanya bisa dibuat oleh organisme. Istilah biokimia pertama kali dikemukakan pada tahun 1903 oleh Carl Neuber, seorang kimiawan Jerman. Sejak saat itu, biokimia semakin berkembang, terutama sejak pertengahan abad ke-20, dengan ditemukannya teknik-teknik baru seperti kromatografi, difraksi sinar X, RMI (nuclear magnetic resonance, NMR]], pelabelan radioisotop, mikroskop elektron, dan simulasi dinamika molekular. Teknik-teknik ini memungkinkan penemuan dan analisis yang lebih mendalam berbagai molekul dan jalur metabolik sel, seperti glikolisis dan siklus Krebs.
Saat ini, penemuan-penemuan biokimia digunakan di berbagai bidang, mulai dari genetika hingga biologi molekular dan dari pertanian hingga kedokteran. Penerapan biokimia yang pertama kali barangkali adalah dalam pembuatan roti menggunakan kapang, sekitar 5000 tahun yang lalu.
Subdisiplin
Biokimia secara prinsip merupakan kimia zat-zat yang bisa digolongkan ke dalam beberapa kategori utama:
- karbohidrat
- lipid
- protein dan asam amino
- DNA, RNA, dan asam nukleat
Lihat pula
- Daftar topik biokimia
- Biologi molekular
- Daftar biomolekul
- Ekologi kimia
Pranala keluar
- [http://www.biochemweb.org/ Perpustakaan Maya Biokimia dan Biologi Sel]
Category:Biokimia
ja:生化学
ko:생화학
ms:Biokimia
th:ชีวเคมี
odywki Odszkodowanie cukrzyca Varsavia appartamenti prag hotel
|
|
|
| :: RELATED NEWS :: |
|
E601
Image:E601.png
=Les routes européennes n° 601, 602, 603, 604 & 606=
62 Km
- FRANCE
- Niort
- La Rochelle E03, E602
68 Km
- FRANCE
|
E602
Image:E601.png
=Les routes européennes n° 601, 602, 603, 604 & 606=
62 Km
- FRANCE
- Niort
- La Rochelle E03, E602
68 Km
- FRANCE
|
Mickaël Landreau
Mickaël Landreau est un footballeur (gardien de but) né le 14 mai 1979 à Machecoul. Il a été formé au FC Nantes avec qui il a fait ses débuts professionnels en 1996 contre le SC Bastia.
Depuis, il n'a cessé de prendre de l'ampleur en devenant le capitaine des Canaris et un élément essentiel de l'équipe, étant
|
E603
Image:E601.png
=Les routes européennes n° 601, 602, 603, 604 & 606=
62 Km
- FRANCE
- Niort
- La Rochelle E03, E602
68 Km
- FRANCE
|
E604
Image:E601.png
=Les routes européennes n° 601, 602, 603, 604 & 606=
62 Km
- FRANCE
- Niort
- La Rochelle E03, E602
68 Km
- FRANCE
|
E606
Image:E601.png
=Les routes européennes n° 601, 602, 603, 604 & 606=
62 Km
- FRANCE
- Niort
- La Rochelle E03, E602
68 Km
- FRANCE
|
Société de Thule
L'ordre de Thulé est une secte pré-nazie allemande.
Historique
Origines
Elle tire son nom de l'île la plus septentrionale d'Europe, lieu mythique pour les anciens Grecs et Romains. Il s'agit d'une 1901 à Paris, décédé le 15 mars 1979 à Paris.
De 1929 à 1938, il est secrétaire général adjoint du Conseil national économique (devenu le Conseil économique
|
|
