Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
París

París

] ] París (en francès Paris), capital de França i de la regió de l'Illa de França també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població d'11.174.743 habitants, 2.125.246 dels quals residixen al municipi de París. Per la seva renda per càpita és la ciutat més rica d'Europa. Alguns monuments importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont d'Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de Triomf de l'Estrella, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Defensa, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Demografia

En el cens de 1999, la població de la ciutat de París (excloent els suburbis) era de 2.125.246. La població de l'àrea metropolitana de París era de 11.174.743.

Història

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb un altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII. París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52, a.C. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la nou ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París. El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia Merovingiana dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comptes de França va provocar el ascens en importància dels comptes de Paris que finalment es convertirien en reis de França. Durant l'Edat Mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a Versalles. La Revolució Francesa va començar el 14 de juliol, 1789, i la ciutat va ser centre del conflicte. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu del Jocs Olímpics. Va caure en mans dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va ser alliberada l'agost de 1944. Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini es situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Enllaços externs


- [http://www.casal.fr.tc/ Casal de Catalunya de París] Categoria:ParísCategoria:Capitals d'estats independents als:Paris (Stadt) ja:パリ ko:파리 시 ms:Paris simple:Paris th:ปารีส

Francès

El francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés. A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco. Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

Enllaços externs


- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès) Categoria:Llengües romàniques als:Französische Sprache ja:フランス語 ko:프랑스어 simple:French language th:ภาษาฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-gí

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs


- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Illa de França

L'Illa de França (en francès Île-de-France) és una regió francesa que compta amb 8 departaments. La seva capital és París. És una de les regions amb major renda per càpita del món i constitueix l'àrea metropolitana de París.

Història

La regió Illa de França troba els seus orígens en la propietat reial d'ençà del segle X per la Dinastia dels Capets. Els seus límits han canviat des de la fi de l'Antic Règim. Aquesta província es va estendre més cap a l'oest i sobre tot cap al nord, era menys gran que en la actualitat. Formava la zona d'interès econòmic de les corporacions comercials de París, que van contribuir a fixar les seves fronteres. Després de la Revolució francesa, va ser dividida en tres departaments: Sena, Sena i Oise, i Seine i Marne. Aquests noms es corresponen amb els dels rius que travessen els departaments homònims. Al 1965, el número de departaments va passar de tres a huit, inclòs París. Un d'ells, el Sena i Marne, ocupa quasi la meitat de la superfície regional. Al voltant de París, els Hauts-de-Seine (Alts del Sena), Seine-Saint-Denis i el Val-de-Marne forman la "petita corona" (petite couronne). Els departaments de Val-d'Oise, Yvelines i Essonne constitueixen la "gran corona" (grande couronne). La regió va ser reconstituïda el 1945 i es va realitzar una llavor de descentralització administrativa a partir del 1964; la descentralització política del 1982 va consolidar les antigues províncies.

Geografia

L'Illa de França conté els vuit departaments següents:
- Essonne (91)
- Alts del Sena (92)
- París (75)
- Sena Saint-Denis (93)
- Sena i Marne (77)
- Val-de-Marne (94)
- Val-d'Oise (95)
- Yvelines (78) Categoria:Regions de França categoria:Illa de França ja:イル・ド・フランス地域圏 ko:일-드-프랑스

Torre Eiffel

La Torre Eiffel va ser erigida amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a París (França) l’any 1889. Va suposar una fita decisiva en la construcció en ferro. L’enginyer francès Alexandre Gustave Eiffel va projectar aquesta impressionant estructura reticulada que pesa unes 7300 tones de ferro colat. La seua altura és de 300 metres, als quals cal afegir els de l'antena, Categoria:París Eiffel als:Eiffelturm ja:エッフェル塔 simple:Eiffel Tower th:หอไอเฟล

Catedral de Notre Dame

Notre-Dame, la catedral de París, és una de les catedrals franceses més antigues d'estil gòtic. Dedicada a la Verge Maria (Notre-Dame és la forma francesa per "Nostra Senyora"), se situa a la plaça del Parvis, a la petita illa de la Cité, al cor de París, i rodejada per les aigües del riu Sena. Categoria:Catedrals Categoria:França ja:ノートルダム聖堂

Segle XVII

Esdeveniments:

Crisi social i política a Europa Guerra dels Trenta Anys. Crisi de la Monarquia hispànica. La Revolució Catalana de 1640. Pau Claris i la República Catalana. Guerra de Separació o Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus. Revolta dels Angelets. Revolta dels Barretines o dels Gorretes. Revolta de Nàpols. Independència de Portugal de la Monarquia hispànica. Final de la guerra i independència dels Països Baixos. L'absolutisme a la resta d'Europa: La Fronda francesa. Richelieu. Lluís XIV: "L'estat soc jo". La Revolució Anglesa de 1641. Execució de Carles II. Els radicals: levelers i diggers. La Gloriosa de 1688. A l'albada del capitalisme Demografia als Països Catalans: Expulsió dels moriscos a la monarquia hispànica, que representa un daltabaix demogràfic al País Valencià, recuperat al llarg del segle. Immigració occitana al Principat de Catalunya. Successives epidèmies de pesta al llarg del segle que afecten especialment a la Corona d’Aragó. Economia: Colbert i el Mercantilisme francès. Cromwell i el naixent capitalisme angles. Pensament: Galileu. Hobbes i el Leviatan. Descartes. Art: El Barroc. El Segle d'Or de la cultura castellana: Cervantes (El Quixot), Quevedo, Góngora, Velázquez.

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVII ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XVII ja:17世紀 ko:17세기

Segle XVIII

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVIII ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XVIII ja:18世紀 ko:18세기

52

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle I ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle I ko:52년

508

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle VI ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle VI ko:508년

28 de març

El 28 de març és elvuitanta setè dia de l'any del calendari gregorià i el vuitanta vuitè en els anys de traspàs. Queden 278 dies per a finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1938 - Fraga (el Baix Cinca): els franquistes ocupen la vila.
- 1982 - Madrid (Espanya): el Congrés espanyol aprova l'Estatut d'autonomia del País Valencià. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 1485 - Barcelona: Pere Joan Sala, cap dels remences, executat. :MÓN
- 2004 - Suïssa: Peter Ustinov, cineasta britànic d'origen rus.

Festes:

----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Març ja:3月28日 ko:3월 28일 simple:March 28 th:28 มีนาคม

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs


- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Lluís XIV

Lluís XIV (5 de setembre de 1638 – 1 de setembre de 1715) va regnar com a Rei de França i Rei de Navarra, el tercer de la Casa de Borbó (dins la Dinastia Capeta), des del 14 de maig de 1643 fins a la seva mort. Va heretar la Corona amb quatre anys, però no va assumir cap control del govern en persona fins a la mort del seu primer ministre, el Cardenal Mazzarino, al 1661. Lluís XIV, conegut com El Rei Sol (Francès: Le Roi Soleil) i com Lluís el Gran (en francès Louis le Grand), regnà a França durant setanta-dos anys: el regnat més de llarg de la història dels monarques francesos i de cap monarca d'un altre país europeu "major". Lluís tractà d'incrementar el poder francès a Europa, fent entrar el país en quatre grans guerres: la Guerra de Devolució, la Guerra Franco-Holandesa, la Guerra dels Nou Anys, i la Guerra de Successió Espanyola. Va treballar amb èxit per tal de crear un estat centralitzat i absolutista; molts historiadors sovint el citen com a exemple del despotisme il·lustrat. Lluís XIV va esdevenir l'arquetip de monarca absolutista. Se li atribueix la frase "L'État, c'est moi" ("L'Estat sóc jo"), tot i que els historiadors consideren que es tracta d'un mite, i que és més probable que la frase li hagi estat atribuïda pels seus oponents polítics com una forma de deixar palès l'esterotip d'absolutisme que ell representava. Ben al contrari, Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon testimonia el que Lluís XIV va dir al seu llit de mort: "Je m'en vais, mais l'État demeurera toujours." ("Jo me'n vaig, però l'Estat quedarà per sempre.").

Infantesa

Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon Amb el seu naixement Saint-Germain-en-Laye al 1638, els seus pares, Lluís XIII i Anna d'Àustria, que havien estst sens fills durant vint-i-tres anys, el van considerar un regal diví. (Aquest fet fa postular per alguns sobre la paternitat de Luís XIII.) El van batejar "Louis-Dieudonné" (Lluís el Déu-donat), i va rebre els títols Premier fils de France ("Primer Fill de França") i el més tradicional títol de Dofí de Viennois. Lluís XIII i Anna van tenir un segon fill, Felip I, Duc d'Orleans, al 1640. Lluís XIII no es refiava de la seva dona, i va mirar d'evitar que guanyès poder quan ell morís. Tot i això, quan Lluís XIII va morir i era un nen de quatre anys anomenat Lluís XIV, va pujar al tron el 14 de maig de 1643, Anna esdevingué regent. Va cedir tot el poder al seu primer ministre, l'Italià Cardenal Mazzarino, al qui la major part dels cercles polítics francesos menyspreaven; en part per no ser francès. Alhora que la Guerra dels Trenta Anys va acabar al 1648, s'inicià una guerra civil francesa, coneguda com la Fronde. El Cardenal Mazzarino va continuar amb la centralització de polítiques iniciada pel seu antecessor, el Cardenal Richelieu. Va intentar augmentar el poder de la Corona expenses de la noblesa. Al 1648, va imposar una taxa als membres del parlament, format principalment per la noblesa i l'alt clergat. Aquests, no només van refusar de pagar-lo, sino que van declarar nuls tots els anteriors edictes financers del Cardenal Mazzarino. Quan el Cardenal va fer empresonar els membres del Parlament, Paris es va revoltar. Lluís i la seva cort van haver de fugir de la ciutat. Poc després, la signatura de la Pau de Westfàlia va permetre a l'Exercit Francès, sota les ordres de Lluís II de Borbó, Princep de Condé, retornar en ajut de Lluís i la seva Cort Reial. Al Gener de 1649, el Princep de Condé va assetjar París. La posterior Pau de Rueil va concloure el conflicte temporalment. Més enllà de Westfàlia, França havia continuat la guerra contra la Monarquía Hispànica. El francesos van rebre ajut d'Anglaterra, llavors governada pel dictador Oliver Cromwell. L'aliança anglo-francesa esdevingué victoriosa el 1658 a la Batalla de les Dunes. El posterior Tractat dels Pirineus (1659) va fixar la frontera entre les dues monarquies als Pirineus. D'ençà aleshores Catalunya resta dividida en Catalunya del Nord (Estat Francès) i Catalunya del Sud (Estat Espanyol). Pel mateix tractat Lluís XIV adquiria el compromís de contraure matrimoni amb la filla de Felip IV de Castella (Felip III a Catalunya), Maria Teresa d'Àustria (Marie Thérèse). El casament es va duur a terme el 1660. També sota els acords del tractat, Maria va renunciar a tots els seus drets sobre la Monarquía Hispànica. L'enorme quantitat de 50.000 escuts d'or en concepte de dot - acordats al tractat - no van ser mai pagats en la seva totalitat per Felip IV.

Primers anys de Regnat

1660 Oficialment, la regència de la mare de Lluís va finalitzar quan ell va complir els tretze anys al 1651. Lluís XIV va continuar permetent que el Cardinal Mazzarino controlés els afers d'estat. Quan aquest morí al 1661, els cercles polítics esperaven el seu relleu per Nicolas Fouquet, Marqués de Belle-Isle, el Ministre de Finances. Tanmateix, Fouquet va èsser cessat i empresonat degut al fracàs en la seva gestió de les finances nacionals. Lluís va anunciar que no nomenaría cap Primer ministre més, i que seria ell qui governaria el regne. El seus consellers de confiança, els membres del conseil d'en haut (Alt Consell), incloïen els ministres més influents: Jean-Baptiste Colbert (d'interior), Hugues de Lionne (d'afers estrangers), i François-Michel le Tellier, Marqués de Louvois (de la guerra). El Rei va excloure l'alta noblesa del consell, cosa que va fer que el cronista de l'aristocràcia Louis de Rouvroy, Duc de Saint-Simon es referís al regne com el "regne dels burgesos de baixa estirp." El Tresor Francès estava en bancarrota quan Lluís XIV va assumir el poder al 1661. El Rei va resultar ser un malgastador extravagant, fent donacions d'elevades sumes de diners per tal de finançar la cort reial. Va èsser un mecenes de les arts, finançant figures literaries i culturals com Molière, Charles Le Brun, i Jean-Baptiste Lully. També va posar l'Acadèmia francesa sota el seu control, i esdevinguè el seu "Protector". Va gastar diners millorant el Museu del Louvre. Jean-Baptiste Colbert va ser nomenat interventor general al 1665. Va reduïr el deute nacional amb una més eficaç política d'impostos. La nova política d'impostos va incloure les aides, les duanes, la gabelle, i la taille. Les aides i duanes eren drets de duana, la gabelle un impost sobre la sal, i lataille un impost sobre les terres. Colbert, tanmateix, no va abolir l'exempció d'impostos reclamada per la noblesa i el clergat. Va perfeccionar els mètodes de recaptació d'impostos de l'època . Colbert també tenia plans per millorar el comerç francès. La seva administració va ordenar noves industries i encoratjà empresaris i inventors. També va millorar la Marina, tant al mar com als canals navegables de França. Figura com un dels pares de l'escola de pensament sobre comerç coneguda com mercantilisme — de fet, a França el mercantilisme és conegut com" Colbertisme. Lluís XIV va ordenar la construcció del complexe conegut com "Hôtel des Invalides", que feia de llar als oficials que havien servit amb lleialtat a l'Exèrcit i que, per edat o per ferides de guerra, restaven incapacitats. Lluís va considerar la seva construcció una de les fites més importants del seu regnat.

Guerra als Països Baixos

Desprès de que el sogre de Lluís, Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, va morir al 1665, el seu fill (de la seva segona dona), un noi malaltís i amb cert retard mental, esdevingué Carles II d'Espanya. Lluís reclamà que Brabant, un territori de la Monarquia Hispànica als Països Baixos, havia de ser "tornat" a la seva esposa, Maria Teresa, mig germana de Carles II. Lluís va argumentar legalment que el costum a Brabant requeria que un fill no patís el que s'esdevingués de les segones noces del seu pare. Ell mateix en persona participà en les batalles de la conseqüent Guerra de Devolució, que esclatà al 1667. Lluís identificà com el seu principal enemic no a la Monarquia Hispànica (que tenia poc interés a Brabant i demés territoris belgues), si no a les República de les Set Províncies Unides (els Països Baixos). Problemes interns a les Províncies Unides ajudaren als designis de Lluís sobre el Països Baixos. La figura més preeminent del moment pel que fa a les Províncies Unides, Johan de Witt, tingué por de que el país caigués sota el poder de Guillem III, Príncep d'Orange. De Witt va creure que es podia permetre una hipotètica manejable guerra naval amb França, però sabia que una guerra a terra hauria permès intervenir l'exèrcit de Guillem III. Així, França conquerí facilment tant Flandes com el Franc Comtat. Per tal de protegir-se de més agresions franceses, les Províncies Unides s'uniren a la Triple Aliança, amb Anglaterra i Suècia, al 1668. Enfrontat envers el poder marítim i comercial d'anglaterra i les Províncies Unides, Lluís acceptà la pau. Pel Tractat d'Aquisgrà (1668), França retenia Flandes, però cedia el Franc Comtat a Espanya. La triple Aliança no durà gaire. Al 1670, Carles II va signar en secret el Tractat de Dover, entrant en coalició amb França. Les dues monarquies van declarar la guerra a les Províncies Unides al 1672. Aquestà agressió va forçar la rendició de Johan de Witt i va permetre Guillem III, Príncep d'Orange, pendre el poder. Guillem III s'alià amb Espanya, forçant la retirada d'Anglaterra el 1674. Guillem fins i tot es va casar amb Maria II d'Anglaterra, la neboda del Rei Anglès Carles II d'Anglaterra. La pau s'accelerà, i es va signar al 1678 al Tractat de Nimega. Lluís va guanyar més territori als Països Baixos, i de nou el Franc Comtat. El Tracat de Nimega va impulsar la influència de França a Europa, però va satisfer Lluís XIV. Va fer fora el seu Ministre d'Afers Exteriors, Simon Arnaud, Marqués de Pomponne, al 1679. Va mantenir fent un bon ús del seu exèrcit, però va guanyar més territoris en processos judicials que no pas en militars. Lluís reclamava que els territoris que li eren cedits als tractats, havien de ser cedits conjuntament amb totes les seves dependències i terres que haguèssin pertanyut a aquells territoris anteriorment, encara que s'haguèssin separat al llarg dels anys. "Corts d'Unificació" eren nombrades per establir quins territoris pertanyien a França, i les tropes franceses els ocupaven posteriorment. L'annexió d'aquests territoris menors, tanmateix, no eren l'objectiu principal. El que Lluís volia era obtenir Estrasburg, un important lloc avançat (militarment parlant). Estrasburg era una part d'Alsàcia que no havia estat cedida amb la resta d'Alsàcia a la Pau de Westfàlia. Finalment va ser ocupada pels francesos al 1681 sota un nou pretext legal.

El zènit del poder

La influècia del monarca va incrementar-se notablement a primers de la dècada dels 80. Les colònies franceses creixien en nombre i mida arreu del món. Lluís s'estava rumiant de potenciar el Gal·licanisme, una doctrina que limitava l'autoritat del Papa a França. Mes enllà, Lluís començà a fer minvar el poder de la noblesa i la clerecia. Va conseguir un inmens control sobre la noblesa només pel fet de "reclourel's" al Palau de Versalles, exigint-los que passèssin la major part de l'any sota el seu "control visual" en lloc de romandre a les seves respectives terres. Entretenia els seus "visitants permanents" amb festes extravagants i d'altres distraccions, que van ser factors significatius que contribuiren al seu domini absolutiste. Seguint el seu objectiu, Lluís va intentar incrementar el seu poder sobre l'Esglèsia . Va convocar una assemblea de clergues al novembre de 1681. Abans de ser disolta al juny de 1682, es va promulgar la Declaració del Clerecia de França. El poder del rei de França es va veure incrementat, i el del Papat reduït. El Papa no estava legitimat per enviar cap legat papal a França sense consentiment del Rei. A més, aquests legats havien de ser autoritzats formalment abans de poder exercir el seu poder. Els bisbes no podien deixar França sense l'aprovació reial. Cap funcionari podia ser excomunicat per actes comesos en el compliment dels seus deures. El Rei tenia poder de promulgar lleis ecclesiàstiques, i totes les lleis emeses pel Papa serien considerades invàlides sense el vist-i-plau del monarca. La Declaració no va ser acceptada pel Papa. També va mirar de reduïr el poder de la noblesa, continuant el treball dels cardenals Richelieu i Mazzarin. Creia que el seu poder perduraria només si omplia les oficines d'alts executius amb plebeus, donat que si s'acomiadva a un d'ells, les repercussions serien nul·les entre la noblesa. Així forçà els nobles a servir-lo com a cortesans, mentre anomenava pebleus com a ministres i governadors regionals. Com a cortesans, els nobles encara esdevingueren més febles. Va convertir el Palau de Versalles, prop de París, en un suntuós palau reial, i s'intal·là definitivament amb la seva cort 6 de maig de 1682.1682La vida a la cort restà centrada en la grandesa; els cortesans havien de mostrar el luxe en estat pur, vestir amb magnificència i assistir constantment a balls, sopars, representacions i celebracions. Molts nobles hagueren de triar entre perdre tot poder i influència, o passar a dependre conmpletament dels ajuts i subsidis del Rei. Enlloc d'exercir el poder, els nobles competien per l'honor de sopar a la taula del Rei o el privilegi d'acompanyar-lo i fer de portadors de l'espelma quan el Rei es retirava a dormir. Lluís tenia diversos motius per construir Versalles. El principal: no li agradava París. Durant la revolta de La Fronda - instigada per part de la noblesa -, uns insurgents van capturar el jove Lluís i el retingueren com a hostatge. Va decidir construir una residència fora de París per tal d'observar en la seguretat de la distància tot el que passava al país. Versalles també va servir com a enlluernador escenari d'afers d'estat i recepcions de dirigents estrangers. El ministre més important de Lluís XIV, Jean-Baptiste Colbert, va morir al 1683. Colbert va ser decissiu per a la bona salut de les arques reials — el ingressos reials es van triplicar sota el seu mandat. El poble, en canvi, va romandre pobre en general, i gairebé mai va notar els beneficis de la gestió de Colbert. Al 1685, Lluís estava al zènit del poder. Un dels caps d'estat rivals, el del Sacre Imperi Romà Germànic, va quedar lligat de peus i mans batallant contra l'Imperi Otomà a la Guerra de la Santa Lliga. El Gran Visir Otomà estava a les portes de Viena, però en el darrer moment Joan III Sobieski va conduir una coalició d'exèrcits polonesos, alemanys i austríacs cap a la victòria final a la Batalla de Vienna, al 1683. Mentres tant, Lluís XIV havia pres control de diversos territoris, incloent-hi Luxemburg. Després de repel·lir l'atac Otomà sobre Viena, l'Emperador germànic restava de nou operatiu, però mai va mirar de recuperar els territoris annexionats pel Rei Sol.

Decliu

Luxemburg La Reina, Maria Teresa, també va morir al 1683. Lluís no li havia sigut fidel. Entre les seves amants va destacar Françoise-Athénaïs, Marquesa de Montespan. En canvi va ser més fidel a la seva segona esposa, Françoise d'Aubigné, Marquesa de Maintenon. El matrimoni entre Lluís XIV i Madame de Maintenon, al 1685, va romandre en secret. Madame de Maintenon, de confessió protestant, s'havia convertit al catolicisme. Es creu que va promoure la persecució de protestants, i va induir a Lluís XIV a revocar l'Edicte de Nantes (1598), que garantia un cert grau de llibertat als Hugonots (membres de l'Església Protestant Reformada). Ell va donar suport al pla, tot creient que, per tal d'assolir el poder absolut, primer havia d'aconseguir una nació uniforme religiosament parlant — reservant aquest paper a la catòlica. La persecució dels Hugonots va començar excloent-los de la funció pública i aquarterant soldats a les seves cases. L'intent d'aconseguir una França unida religiosament parlant va continuar al març de 1685. L'edicte va afectar a les colònies franceses, i va significar l'expulsió de tots els jueus. Tota pràctica pública d'una altra religió que no fos la catòlica esdevingué prohibida. Pel Codi Negre cap persona podia tenir un esclau a les colònies tret de que fos un membre de l'Esglèsia Catòlica Romana, i els capellans catòlics havien de batejar tots els esclaus. A l'octubre de 1685, Lluís va proclamar l'Edicte de Fontainebleau, que revocava l'Edicte de Nantes. El nou edicte desterrava del reialme qualsevol ministre protestant que refusés convertir-se al catolicisme. Les institucions i escoles protestants foren clausurades. Els nens nascuts a famílies protestants van ser obligats a ser batejats en la fe catòlica, i els llocs de culte protestants van èsser enderrocats. L'edicte no només impedia als individus de exercitar o practicar públicament la religió, sino que fins i tot prohibia el fet de creure en ella. L'Edicte deia que "la llibertat està garantida als protestants &hellip, amb la condició de no practicar aquesta religió ni reunir-se sota el pretext pregar o participar en altres rites religiosos". Tot i que l'edicte denegava formalment als Hugonots el permís per deixar França, 200.000 d'ells van marxar, enduent-se amb ells les seves habilitats mercantils i comercials. L'edicte resultà economicamnet perjudicial, i Sébastien Le Prestre, Marqués de Vauban, un dels ministres més influents, va comdemnar públicament la mesura. Lluís podria haver actuat contra els hugonots per fomentar l'odi mutu entre catòlics i protestants a Europa, esperant d'aquesta manera desalentar les aliances entre nacions de diferent fe. Si realment aquest va ser el seu pla, va fracassar. Al 1686, sobirans catòlics i protestants es van unir en la [Gran Aliança|Lliga d'Augsburg]], creada per controlar les ambicions de Lluís. La coalició incloia L'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic i sobirans diversos estats alemanys que havien format part de l'Imperi — principalment el Palatinat, Baviera i Brandenburg. Les Províncies Unides, Espanya i Suècia també es van unir la lliga. Lluís va enviar les seves tropes al Palatinat al 1688. L'Exèrcit tenia encomanada la tasca de donar suport a les aspiracions de la germana política de Lluís, Charlotte Elizabeth, Duquesa d'Orleans, a la corona del Palatinat. (La neboda de la Duquesa d'Orleans havia mort al 1685, i la corona, enlloc de a ella, va anar cap la branca jove Neuburg de la família.) De fet l'invasió tenia l'objectiu, tanmateix, d'aplicar pressió diplomàtica per tal de forçar el Palatinat a deixar la Lliga d'Augsburg. El pla de Lluís va unir als prínceps alemanys al voltant de l'Emperador. Lluís havia pensava que, sota el catòlic Jaume II, Anglaterra restaria neutral. Al 1689, però, la Revolució Gloriosa va significar l'abdicació de Jaume II i l'entronació de la seva filla, María II d'Anglaterra, que va governar conjuntament am el seu marit, Guillem III d'Anglaterra (Guillem d'Orange). Com que Guillem era un vell enemic de Lluís des de la guerra dels Països Baixos, Anglaterra es va unir a la Lliga d'Augsburg, que llavors es convertí en la Gran Aliança. Les campanyes de la Guerra de la Gran Aliança (1688 – 1697) foren inicialment favorables a França. Les forces de l'Imperi restaren inefectives, ja que el gruix de les tropes imperials estaven concentrades lluitant contra l'Imperi Otomà. Lluís XIV va ajudar Jaume II en el seu intent de recuperar el tron d'Anglaterra, però sense èxit. Jaume va perdre el seu darrer bastió, Irlanda, al 1690. Anglaterra podia llavors dedicar més tropes i fons a la guerra en el continent. Una flota Anglo-Holandesa va delmar l'armada francesa a la Batalla de La Hogue al 1692. La guerra va continuar durant cinc anys més, i finalitzar amb el Tractat de Ryswick al 1697. Lluís XIV va cedir Luxemburg i tots els territoris que havia reunit des del final de la guerra amb Holanda al 1679, tot i que va aconseguir retenir Estrasburg. També va haver de reconèixer Guillem III i María II com a soberans d'Anglaterra, i prometre no ajudar mai més Jaume II.

La Successió Espanyola

Estrasburg]El gran afer de la successió del tron espanyol va mediatitzar Europa des de la Pau de Ryswick. El Rei de la Monarquia Hispànica Carles II d'Espanya, profundament incapacitat, no va engendrar cap hereu. La herència espanyola oferia un gran premi — no només Espanya, sino també el Regne de Nàpols, Sicília, Milà, els Països Baixos Espanyols i un vast imperi colonial — amb un total de vint-i-dos diferents reialmes. França i el Sacre Imperi Romà Germànic es disputaven la Corona Espanyola. Lluís XIV i l'Emperador Leopold I tenien forts lligams familiars amb la família reial espanyola. Lluís era el fill de la filla gran de Felip III d'Espanya i marit de la filla gran de Felip IV. Leopold era fill de la germana petita de Felip III i marit de la filla més jove de Felip IV. Els francesos tenien un lleuger avantage donat que Anna d'Austria i Maria Teresa tenien el pes de l'antiguitat en el drets successoris. Moltes potències europees tenien por de que tant si França com l'Imperi prenien control d'Espanya, l'equilibri de poder a Europa es veuria amenaçat. El Rei anglès, Guillem III, va proposar un altre candidat, príncep bavarés Duc Josep Ferran de Baviera. Sota el primer tractat de partició, es va acordar que el prícep bavarés heretaria Espanya, amb els territoris d'Itàlia i els Països Baixos a dividir entre França i l'Imperi. Però Espanya es va resistir a l'esquarterament dels seus territoris. La cort reial espanyola insistia en mantenir la glòria de l'Imperi Espanyol. Quan Carles II va saber del tractat al 1698, va nomenar Josep Ferran com el seu hereu, assignant-li l'herència espanyola sencera. L'afer es va tornar més virulent quan el príncep bavarès va morir de verola sis mesos més tard. La cort reial espanyola se n'adonà que només podria mantenir el gran Imperi Espanyol unit triant o a un membre de la dinastia borbònica francesa o a algú de la dinastia imperial dels Habsburg. Carles II va triar al fill jove de l'Emperador Leopold, Arxiduc Carles d'Habsburg. Ignorant aquesta decisió, Lluís XIV i Guillem III van signar un segon tractat, permetent a l'Arxiduc Carles heretar Espanya, els Països Baixos i les colònies espanyoles, mentre que el fill de Lluís XIV, Lluís de França, Dofí de Viennois heretaria els territoris d'Itàlia. Al 1700, mentre esperava la mort, inesperadament Carles II va interferir en l'afer. Va tractar d'evitar que Espanya s'unifiqués amb França o l'Imperi. Tots els territoris espanyols havien d'anar a parar al jove fill del Dofí, Felip, Duc d'Anjou. Si el Duc d'Anjou heretés la Corona Francesa, llavors la Corona Espanyola aniria al següent fill del Dofí, Carles, Duc de Berry, i finalment a l'Arxiduc Carles. Llavors Lluís XIV tingué una difícil tria: podia decidir-se per la partició i pau a Europa, o acceptar la voluntat de Carles II i ofendre la resta de nacions europees. Lluís va assegurar a Guillem II de que cumpliria els termes del seu tracat particular i partició dels dominis espanyols. Però més tard, Jean-Baptiste Colbert, Marqués de Torcy (nebot de Jean-Baptiste Colbert) va advertir Lluís XIV que si França acceptava una porció de l'herència espanyola, la guerra amb el Sacre Imperi estaria assegurada. Lluís va pensar que en qualsevol cas hi hauria guerra, i que seria més profitós acceptar tota l'herència espanyola. Conseqüentment, quan Carles II va morir l'1 de novembre de 1700, Felip, Duc d'Anjou esdevingué Felip V, Rei d'Espanya. Els oponents de Lluís XIV acceptaren de mal grat Felip V com a Rei d'Espanya. Però Lluís va ser massa agressiu. Al 1701 va prohibir les importacions angleses a França. Més enllà, Lluís va deixar de reconèixer Guillem III com a Rei d'Anglaterra, donant suport a les reivindicacions del fill hereu de Jaume II, James Francis Edward Stuart (el "Vell Pretendent"). Anglaterra acte seguit es va aliar amb les Províncies Unides, el Sacre Imperi Romà i la majoria dels Estats Alemanys. Baviera, Portugal i Savoia van ajudar Lluís XIV i Felip V. La subseqüent Guerra de Sucessió va durar la major part de la resta del regnat de Lluís XIV. França va tenir alguns èxits a l'inici, però la victòria de John Churchill, Primer Duc de Marlborough a la Batalla de Blenheim (13 d'agostde 1704) el va forçar a una postura defensiva. Baviera va desvincular-se de la guerra, i Portugal i Savoia es van passar al bàndol contrari. L'aventura li va sortir cara a Lluís XIV. Cap el 1709 havia perdut gairebé tot el poder que França havia aconseguit durant el seu regnat. Alhora que quedava clar que França no aconseguiria tota l'herència espanyola, també semblava clar que els seus oponents no farien fora Felip V d'Espanya. Lluís i Felip V van fer les paus amb la Gran Bretanya i les Províncies Unides al 1713 al Tractat d'Utrecht al (1713). La pau amb l'Imperi es va signar al Tractact de Radstat al 1714. Es reconeixia a Felip V com a Rei d'Espanya i soberà de les colònies espanyoles, alhora que Felip V declinava qualsevol dret successori sobre la Corona Francesa. Els territoris espanyols als Països Baixos van passar a les Províncies Unides i els d'Itàlia es van perdre en favor del Imperi Austriac i Saboia. Lluís va cessar de donar suport a les aspiracions del Vell Pretendent sobre el tron de la Gran Bretanya. Alhora, el Regne Unit aconseguia dues preuades possessions espanyoles a la mediterrània: Gibraltar i l'illa de Menorca, a més d'aconseguir diversos territoris francesos de Nord-Amèrica i de trencar el monopoli comercial de Castella a banda i banda de l'Atlàntic. L'equilibri terrestre a Europa quedà reestablert però el naval passà a mans de la Gran Bretanya, mentres França quedava gairebé en la bancarrota.

Mort

Lluís XIV va morir l'1 de setembre de 1715 de gangrena, uns pocs dies abans de fer setanta-set anys. El seu cos jau a Basilica de Saint Denis a Paris. Gairebé tots els fills legítims van morir durant la seva infantesa. L'únic que va arrivar a ser adult, el seu primer fill Lluís, Dofí de Viennois, conegut com el "Gran Dofí" va morir al 1711, i va deixar tres fills. El mes gran, Lluís, duc de Borgonya, va morir al 1712. Així el net més gran de Lluís XIV, de cinc anys d'edat, el fill del duc de Borgonya, el va succeïr. Regnà amb el nom de Lluís XV de França. Lluís XIV va mirar de restringir el poder del seu nebot, Felip II, Duc d'Orleans, que per llei esdevindria Regent del futur Lluís XV. Enlloc d'això, va preferir transferir el poder al fill il·legítim que va tenir amb Madame de Montespan, Louis-Auguste de Bourbon, Duc de Maine. La voluntat de Lluís XIV previea que el Duc de Maine seria el guardià de Lluís XV i Commandant de la Guardia Reial. El Duc d'Orleans, no obstant, es va assegurar l'anul·lació de la voluntat de Lluís XIV a la cort. El Duc de Maine, despullat del títol i del comandament de la Guàrdia Reial, va anar a la presó, mentre que el Duc d'Orleans va governar com a regent únic.

Llegat

Va posar França en un posició dominat a Europa. Fins i tot amb diverses aliances fent-li front, va continuar engrandint el territori francès. Per la seva promoció vigorosa de la grandesa nacional francesa, va ser conegut com el "Rei Sol". Voltaire el va comparar amb Cèsar August i va posar al seu regnat el nom de "edat eternament memorable". El Duc de Saint-Simon digué d'ell: "No hi havia res que li agradés més que els afalacs, o, per dir-ho més clar, l'adulació; quan més ordinaria i vulgar fos, més l'entusiasmava … La seva vanitat, que va ser perpètuament alimentada – fins i tot per capellans que resaven mirant la seva cara des del púlpit – va ser la via d'engrandiment dels seus ministres." Alhora, però, els seus esforços no van portar prosperitat a la gent de França. Les nombroses guerres i palaus extravagants van portar la nació a la bancarrota, forçant-lo a fixar elevats impostos sobre els pagesos. Com que la noblesa i la clerecia estaven exemptes de pagar aquests impostos, la pagesia els va començar a tenir ganes. Els camperols també s'oposaren a l'absolutisme, i és força clar que la Revolució Francesa va beure d'aquestes fonts al 1789. Lluís XIV va aconseguir el somni de posar un membre de la dinastia borbònica al tron d'Espanya. La Casa de Borbó va retenir la corona durant la resta del segle XVIII, però va ser deposada i restaurada diverses vegades temps després 1808. L'actual Rei d'Espanya, Joan Carles I, és un descendent de Lluís XIV. Al 1682, l'explorador René Robert Cavelier, Senyor de La Salle va posar el nom de "Louisiane" a la desembocadura del Riu Mississippi, a Nord-Amèrica, en el seu honor. Tant el Territori de la Louisiana com l'Estat de Louisiana als Estats Units d'Amèrica van formar part de la Louisiane. Lluís XIV apareix als Romanços de d'Artagnan d'Alexandre Dumas. Al complot descrit a Romanços, el darrer dels tres llibres, El Bescompte de Bragelonne, ens parla d'un fictici germà bessó de Lluís XIV que tracta de suplantar el Rei. A la pel·lícula L'home amb la màscara de ferro, del 1929, basada en El Bescompte de Bragelonne, William Blakewell traeix Lluís i el seu bessó. Louis Hayward va interpretar el paper dels bessons a l'adaptació de 1939, i Leonardo DiCaprio va fer el mateix al 1998.

Armes i lema

Louis XIV tenía el següent lema: "Louis XIV, par la grâce de Dieu roi de France et de Navarre," o "Lluís XIV Rei de França i Navarra per la gràcia de Déu". Armes: Sobre atzur tres flors de lis d'or (per França). De gules cadena en creu travessada sobre una orla d'or i maragda (per Navarra).

Descendència legítima

Personalitats de la Cort i època

Veure també


- Barroc i Classicisme francesos
- Esglèsia gal·licana
- Absolutisme polític

Literatura

Biografia


- Olivier Bernier: Ludwig XIV : die Biographie. Düsseldorf: Albatross, 2003. ISBN 3-491-96085-1
- Francois Bluche: Louis XIV. Paris: Fayard, 1993
- Erlanger, Philippe: Ludwig XIV. Das Leben eines Sonnenkönigs, Frankfurt am Main 1996
- Geoffrey R. Treasure: Louis XIV. Harlow: Longman, 2001

Política


- Cornette, Joel: Chronique du Règne de Louis XIV., Paris 1997
- Hatton, Ragnhild: Europe in the Age of Louis XIV., London 1996
- Lossky, Andrew: Louis XIV. and the French Monarchy, London 1992
- Mager, Wolfgang: Frankreich vom Ancien Régime zur Moderne 1630 – 1830, Stuttgart 1980
- Malettke, Klaus: Ludwig XIV. von Frankreich, Leben, Politik und Leistung, Göttingen 1998. ISBN 3-7881-0143-1 (sehr empfehlenswert)
- Voltaire: Le siècle de Louis XIV. Paris: Union, 1962

Arquitectura


- Lablaude, Pierre-André : Die Gärten von Versailles, Worms 1995
- Maroteaux, Vincent: Marly – L’autre Palais du Soleil, Paris 2002
- Mérot, Alain: La peinture française au XVIIe siècle, Paris 1994
- Orsenna, Érik : Andrè Le Nôtre – Der Gärtner von Versailles, München 2001
- Pérouse de Montclos, Jean-Marie: Versailles, Köln 1996
- Pérouse de Montclos, Jean-Marie: Vaux-le-Vicomte, London 1997
- Ranum, Orest: Paris in the Age of Absolutism, Pennsylvania 2002
- Trout, Andrew: City on the Seine – Paris in the Time of Richelieu and Louis XIV., New York 1996

Militar


- Dessert, Daniel: La Royale - Vaisseaux et marins du Roi-Soleil, Paris 1996
- Lynn, John A.: Giant of the Grand Siècle - The French Army 1610-1715, New York 1997
- Lynn, John A.: The French Wars 1667 - 1714, The Sun King at War, Oxford 2002
- Lynn, John A.: The Wars of Louis XIV. 1667 – 1714, London 1999. ISBN 0-582-05629-2 (sehr empfehlenswert)
- Sonnino, Paul: Louis XIV. and the origins of the Dutch War, Cambridge 1988

Referències


- [http://oll.libertyfund.org/ToC/0028.php Acton, J. E. E., 1st Baron. (1906). Lectures on Modern History. London: Macmillan and Co.]
- Burke, Peter En kung blir till (Swedish translation of The fabrication of a king, 1992)
- [http://www.newadvent.org/cathen/09371a.htm Goyau, G. (1910). "Louis XIV." The Catholic Encyclopedia. (Volume IX). New York: Robert Appleton Company.]
- [http://www.louis-xiv.de/ Steingrad, E. (2004). "Louis XIV."]
- Wolf, J. B. (1968). Louis XIV. New York: Norton.
- [http://www.gmarchal.net/godsavetheking.htm Dieu sauve le Roi ! (Loulou la fistule...)], par Gilles Marchal
- [http://www.chateauversailles.fr/fr/210_Louis_XIV_le_Roi_Soleil.php Biographie] sur le site du [http://www.chateauversailles.fr/ château de Versailles] Categoria:Reis de França ja:ルイ14世 (フランス王) ko:루이 14세 simple:Louis XIV of France th:พระเจ้าหลุยส์ที่ 14 แห่งฝรั่งเศส

1643

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 20 d'abril - les Bordes (la Vall d'Aran): capitula la fortalesa de Castell-lleó, en poder dels terços castellans (Guerra dels Segadors). :MÓN
- 17 de gener - Espanya: Felip IV destitueix el comte-duc d'Olivares del càrrec de privat.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 14 de maig - Saint-Germain-en-Laye (l'Illa de França, França): Lluís XIII, rei de França.

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVII ko:1643년 ms:1643 simple:1643

1715

Esdeveniments:


- 11 de juliol - Mallorca: les tropes borbòniques ocupen l'illa.
- 28 de novembre - Mallorca i Eivissa: Felip V n'aboleix el govern polític i administratiu català amb un dels Decrets de Nova Planta.

Naixements:

Necrològiques:


- 26 de març - Barcelona: Josep Moragues, general català, decapitat pels filipistes com a represàlia de la seva participació a la guerra de Successió; durant 12 anys el seu cap estigué en una gàbia de ferro penjada al Portal de Mar de Barcelona (n. 1669).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XVIII ko:1715년 ms:1715 simple:1715

Versalles

Ciutat del departament Yvelines, a la regió de l'Illa de França (França). És molt coneguda pel fet que hi ha el famós palau de Versalles. Categoria:Ciutats de França ja:ヴェルサイユ

14 de juliol

El 14 de juliol és el cent noranta-cinquè dia de l'any del calendari gregorià i el cent noranta-sisè en els anys de traspàs. Queden 170 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1932 - Barcelona: s'hi publica a el primer número del setmanari "L'Intransigent". :MÓN
- 1789 - París (França): els revolucionaris assalten la Bastilla i n'alliberen els presos.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Festes i celebracions:


- Festa nacional de França. ----
Un dia abans / Un dia després
Categoria:Juliol ja:7月14日 ko:7월 14일 simple:July 14 th:14 กรกฎาคม

1870

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 d'abril - Gràcia (Barcelona): s'hi esdevé la revolta de les Quintes.
- 8 de maig - Barcelona: s'hi publica el primer número del setmanari satíric "La Campana de Gràcia" :MÓN
- 17 de juny - Espanya: s'hi promunga la llei de creació del Registre Civil.
- 18 de juliol - la Ciutat del Vaticà (Roma): davant la presència de les tropes piemonteses a les portes de Roma, Pius IX clou el Concili I del Vaticà, el mateix dia que promulga el dogma de la infal·libilitat del papa.
- 4 de setembre - França: després de l'abdicació de Napoleó III, s'hi declara la Tercera República.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de març - Barcelona: Eduard Fontserè i Riba, meteoròleg i sismòleg català (m. 1970). :MÓN
- 25 de novembre - Granville (la Normandia, França): Maurice Denis, pintor, crític i teòric de l'art francès, integrant del moviment artístic els nabís (m. 1943).

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX ko:1870년 ms:1870 simple:1870 th:พ.ศ. 2413

1889

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 4 d'agost - Palma (Mallorca): s'hi publica el primer número de la segona època del setmanari "La Roqueta".
- 12 de desembre - Barcelona: l'enginyer català Francesc Bonet i Dalmau patenta el primer automòbil d'explosió del nostre país, conegut com a Bonet. :MÓN

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 7 d'abril - Vicuña (Coquimbo, Xile): Lucila Godoy Alcayaga, coneguda com Gabriela Mistral, poetessa xilena, Premi Nobel de Literatura de 1945.
- 20 d'abril - Braunau am Inn (Àustria): Adolf Hitler, polític alemany.
- 5 de juliol - Maison-Laffitte (l'Illa de França, França): Jean Cocteau, escriptor, dibuixant i director de cinema francès.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 26 de febrer - Olesa de Montserrat (el Baix Llobregat): Paula Montal, religiosa catalana, fundadora de les Escolàpies (n. 1799). :MÓN
- 23 de gener - Santiago (Xile): Ignacio Domeyko, geòleg i mineralogista xilè d'origen polonès (n. 1802).

Pàgines que s'hi relacionen


- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ----
Un any abans / Un any després
Categoria:Segle XIX ko:1889년 ms:1889 simple:1889 th:พ.ศ. 2432

Jocs Olímpics

] Els Jocs Olímpics són un esdeveniment esportiu internacional celebrat durant els darrers quinze dies d'un període de quatre anys anomenat Olimpíada. Iniciats originalment a l’antiga Grècia, van ésser recuperats pel baró de Coubertin a la fi del segle XIX. Actualment se celebren els Jocs Olímpics d’estiu cada quatre anys en els anys múltiples de quatre, i els Jocs Olímpics d’hivern també cada quatre anys, en els altres anys parells.

Jocs Olímpics de l'antigor

A Olímpia s'hi van arribar a celebrar 293 aC Jocs Olímpics, fins que amb la conquesta de Grècia pels romans, l'emperador romà Teodosi els va abolir l'any 393 d.C. Com a excusa va dir que eren pagans (és a dir, que no creien en el mateix que creia la religió cristiana).

Jocs Olímpics de l'era moderna

Jocs Olímpics d'estiu

Jocs Olímpics d'estiu]
- Jocs Olímpics d'estiu 1896, Atenes (Grècia)
- Jocs Olímpics d'estiu 1900, París (França)
- Jocs Olímpics d'estiu 1904, Saint Louis (Estats Units)
- Jocs Olímpics d'estiu 1908, Londres (Regne Unit)
- Jocs Olímpics d'estiu 1912, Estocolm (Suècia)
- Jocs Olímpics d'estiu 1920, Anvers (Bèlgica)
- Jocs Olímpics d'estiu 1924, París (França)
- Jocs Olímpics d'estiu 1928, Amsterdam (Països Baixos)
- Jocs Olímpics d'estiu 1932, Los Angeles (Estats Units)
- Jocs Olímpics d'estiu 1936, Berlín (Alemanya)
- Jocs Olímpics d'estiu 1948, Londres (Regne Unit)
- Jocs Olímpics d'estiu 1952, Hèlsinki (Finlàndia)
- Jocs Olímpics d'estiu 1956, Melbourne (Austràlia) Austràlia, Grècia.]]
- Jocs Olímpics d'estiu 1960, Roma (Itàlia)
- Jocs Olímpics d'estiu 1964, Tòqui