:: wikimiki.org ::
| Península Ibèrica |
Península Ibèrica
La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km².
El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria.
La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest.
Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges.
Categoria:Geografia d'Europa
Categoria:Penínsules
ja:イベリア半島
ko:이베리아 반도
Europa:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
Pirineus
Els Pirineus (o el Pirineu) són una serralada situada a l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent europeu. S'estén des del cap de Creus, a l'est, fins al golf de Biscaia, a l'oest; al sud hi té la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona. Ocupa la zona nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i el País Basc i la zona sud del Bearn i la Gascunya, així com la totalitat d'Andorra. La frontera entre França i Espanya també ressegueix aproximadament els Pirineus; el País Basc i Catalunya, als extrems oest i est respectivament, es troben a cavall de la serralada.
Tenen una llargada d'uns 425 km2 i una amplada que generalment no supera els 100 km.
Els Pirineus reben els següents noms en les llengües dels territoris que ocupen: en català Pirineus; en francès Pyrénées; en espanyol Pirineos; en occità Pirenèus or Pirenèas; en aragonès Perinés; en basc Pirinioak.
Alguns dels cims més importants dels Pirineus són, entre d'altres:
- L'Aneto (3.404 m), a la Ribagorça, el més alt de la serralada.
- El pic de Pocets (3.375 m), a la Ribagorça.
- El mont Perdut (3.355 m), a l'Aragó.
- El Vinhamala (3.298 m), a la Gascunya.
- La Pica d'Estats (3.143 m), a cavall entre el Pallars Sobirà i la Gascunya, és la muntanya més alta de Catalunya.
- El Comapedrosa (2.942 m), la màxima altitud d'Andorra.
- El Carlit (2.921 m), a l'Alta Cerdanya.
- El Montardo (2.830 m), a la Vall d'Aran.
- El Canigó (2.784 m), al Conflent.
- Els dos cims dels Encantats (2.747 i 2.738 m), al Pallars Sobirà.
categoria:Pirineus
ja:ピレネー山脈
ko:피레네 산맥
Mar Mediterrani
La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km2.
L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.
Principals mars incloses en la Mediterrània
- Mar d'Alborán
- Mar Menor
- Mar Catalana o mar Balear
- Mar Tirrena
- Mar Adriàtica
- Mar Jònica
- Mar Egea
- Mar de Màrmara
- Mar d'Azov
- Mar Negra, sovint considerada a part de la Mediterrània
Illes principals de la Mediterrània
- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest
Estats que limiten amb la mar Mediterrània
- Espanya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Grècia i Turquia, a la ribera nord.
- El Líban, Síria, Israel i el territori de l'Autoritat Nacional Palestina (Franja de Gaza), a l'est.
- Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, a la ribera sud.
- L'estat insular de Malta i, a l'illa de Xipre, la República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (no ha aconseguit el reconeixement intenacional, tret del de Turquia).
- La colònia britànica de Gibraltar.
Pàgines relacionades
- Illes de la mar Mediterrània
categoria:Mar Mediterrània
Categoria:Mars d'Europa
Categoria:Àfrica
Categoria:Àsia
ja:地中海
ko:지중해
th:ทะเลเมดิเตอร์เรเนียน
zh-min-nan:Tē-tiong-hái
Estret de Gibraltar
L'estret de Gibraltar (en àrab جبل طارق, en espanyol Estrecho de Gibraltar) és un estret que comunica l'oceà Atlàntic amb la mar Mediterrània i que separa Europa d'Àfrica. Concretament, la Mediterrània pren el nom de mar d'Alboran a llevant de l'estret, mentre que l'Atlàntic s'obre al nord en l'anomenat golf de Cadis. Al nord de l'estret es troben Espanya i Gibraltar (Regne Unit); al sud, el Marroc i la ciutat de Ceuta (Espanya). Antigament era conegut com les Columnes d'Hèrcules.
La profunditat màxima és de 300 m i l'amplada mínima fa 13 km.
Etimologia
L'estret i el penyal de Gibraltar deuen el seu nom a una deformació de Djebel Tarik, de Tarik ibn Ziad, que el 711 va travessar l'estret par atacar la Hispània visigòtica, en la primera incursió musulmana en la península Ibèrica.
Geopolítica
L'estret de Gibraltar té una posició estratègica molt important. Els vaixells que naveguen de l'Atlàntic al Mediterrani i viceversa passen a través d'aquest estret. Moltes persones que viatgen d'Europa cap a Àfrica i viceversa també ho fan creuant l'estret. Hom ha establert carrils de navegació per facilitar-hi el trànsit.
Darrerament, l'estret és escenari habitual d'intents d'entrada a la Unió Europea per part d'africans que hi veurien refusada la immigració per canals legals. No tots són reeixits, sigui per l'enfonsament de les barques emprades pel creuament (sovint molt sobrecarregades), sigui per la intercepció dels serveis politicomilitars espanyols. Pel constant degoteig de morts és considerat un problema humanitari de primer nivell a Espanya, on rep un seguiment periodístic quotidià, si bé cap política no ha reeixit a esmenar-lo.
Túnel
Durant anys Espanya i el Marroc han estudiat conjuntament la possibilitat de construir-hi un túnel, similar al que hi ha sota el canal de la Mànega entre Anglaterra i França. El 2003 se'n va anunciar un nou estudi per tirar-ho endavant.
Categoria:Estrets
Categoria:Marroc
Categoria:Espanya
Categoria:Oceà Atlàntic
Categoria:Mar Mediterrània
ja:ジブラルタル海峡
ko:지브롤터 해협
Oceà atlàntic
L'Oceà Atlàntic es un dels cinc oceans de la Terra. És situat entre Amèrica -a l'oest- i Europa i Àfrica -a l'est.
Mars que formen part de l'Oceà Atlàntic:
- Tocant a les costes d'Europa:
- Mar del Nord
- Mar Cantàbrica
- Tocant a les costes d'Amèrica
- Mar de les Antilles o del Carib
Mars interiors que tenen connexió amb de l'Oceà Atlàntic:
- Mar Bàltica
- Mar Mediterrània
L'oceà ocupa una conca allargada, en forma de S, extesa de Nord a Sud i dividida en l'Atlàntic Nord i el Sud pels corrents equatorials a una latitud de 8° nord, aproximadament. Limitat per Nord Amèrica i Sud Amèrica a l'oest i Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'Oceà Pacífic per l'Oceà Àrtic al nord i el Pas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel Canal de Panamà . A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'Oceà Índic és el meridià 20° est . L'Atlàntic està separat de l'Oceà Àrtic per una línia que va de Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen al nord de Noruega.
Cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre, només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents ocupa una àrea de 106,450,000 km²; sense ells, té una àrea de 82,362,000 km². L'àrea de terra que drena a l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic amb els seus mars adjacents és 354,700,000 km3 i sense ells 323,600,000 km3.
La profunditat mitja de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és 3332 m; sense ells és de 3,926 m. La profunditat més gran, 8605 m, és la fossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia de 2848 km entre Brasil i Libèria a 4830 km entre els Estats Units i el nord d'Àfrica.
L'Oceà Atlàntic té costes irregulars indentades per nombroses badies, golfs, i mars. Inclouen el Mar del Carib, el Golf de Mèxic, Golf de Sant Llorenç, Badia de Hudson, Badia de Baffin, Mar Mediterrani, Mar Negre, Mar del Nord, Mar Bàltic, Mar de Barents, Mar de Noruega-Groenlàndia, i Mar de Weddell. Una altra característica és que el seu nombre d'illes és relativament petit. Inclouen les Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Fernando de Noronha, les Açores, les Illes Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, Bermudes, Índies Occidentals, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha, les Falkland (o Malvines), i les de Georgia Sud, a més de les del Carib.
Fons Oceànic
La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenada Dorsal Atlàntica Central. S'extén des d'Islàndia al nord fins aproximadament 58 ° de latitud sud, assolint una amplada màxima de 1,600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2700 m a molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes. L'Atlàntic Sud també té una serralada adicional, la Serralada Walvis .
La Dorsal Atlàntica Central separa l'Oceà Atlàntic en dos grans conques, de profunditats entre els 3,660 i 5,485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i la Dorsal Atlàntica Central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques.
El fons oceànic es creu que és, en general, bastant pla, tot i que hi ha força muntanyes submarines, a mes de rases i fosses de gran profunditat . La Fossa de Puerto Rico, a l'Atlàntic Nord, és la més profunda. A l'Atlantic sud , la Fossa de les Sandwich Sud arriba a una profunditat de 8,428 m. Una tercera fossa, la Fossa Romanche, està situada a prop de l'equator i té 7,760 m. Les plataformes als marges continentals constitueixen al voltant de l'11% del fons. A més, existeix un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes.
Els sediments oceànics estan composats de materials terrígens, pelàgics, i autigènics. Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió, desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques. Els dipòsits pelàgics, contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic, inclouen argil·les vermelles i Globigerina, entre altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3,300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua. Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els currents graduen els dipòsits.
Característiques de l'Aigua
La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37 parts per mil i varia segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25 ° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials, i el desglaç.
Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de currents, les estacions i reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud, varia des de menys de 2 ° a 29 °C. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i als mínims a les regions polars. A latituds mitges, on hi ha les màximes variacions, els valors poden variar en 7 o 8 ° C.
L'Oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua sub-antàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4000 m. L'aigua antàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4000 m.
Degut a la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic Nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic Sud és en contra. Les marees són semi-diurnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.
Clima
El clima de l'Oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Degut a la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La precipitació es pot aproximar de les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire de la de l'aigua. Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes de gel marí. Les corrents oceàniques contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquestes corrents. La corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nordoest d'Europa, i les corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nordest de Canada (els Grans Bancs) i la zona nordoest d'Africa. En general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen o refreden l'aire a totes les terres. Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord.
Història i Economia
L'oceà Atlàntic sembla ser el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Els vikings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves es van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent l'expedició alemanya Meteor, la de la Universitat de Columbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades.
L'oceà també ha contribuit significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaners més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans Bancs de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el Banc de Georges a Cape Cod, els Bancs de Bahamas, les aigües al voltant d' Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els Bancs de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlantic un gran valor comercial. Degut a les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació.
línia de costa:
111,866 km
Clima:
Els ciclons tropicals (huracans) es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al Mar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comuns a l'Atlàntic Nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.
Terreny
La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i el Mar Bàltic d'octubre a juny.
Recursos Naturals
Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava, nòduls polimetàl·lics, pedres precioses
Perills Naturals
Els icebergs són comuns a l'estret de Davis , el de Dinamarca, i l'Atlàntic nordoest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre)
Temes mediambientals actuals
Algunes espècies marines en perill inclouen els manatís, les foques, lleons marins, tortuges, i balenes; la pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos. Les aigües residuals que s'escampen des de la costa est dels EEUU, el sud del Brasil, i l'est d'Argentina; contaminació per hidrocarburs al Mar Carib, el Golf de Mexic, Venezuela, el Mediterrani, i el mar del Nord; hi ha contaminació industrial al Bàltic, al mar del Nord, i al Mediterrani.
Notes de geografia
Els estrets més importants són els Dardanels, l'Estret de Gibraltar, l'accés al Panama i de Suez; estrets estratègics inclouen el de Dover, els Estrets de Florida, el Pas Mona entre Puerto Rico i la República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el Pas Windward; l'Equador divideix l'Atlàntic Ocean en el Nord i el Sud. Durant la Guerra Freda la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK (Regne Unit), anomenada (GIUK) era una zona amb un gran interés estratègic.
Ports
Alexandria (Egipte), Alger (Algèria), Anvers (Bèlgica), Barcelona (Espanya), Buenos Aires (Argentina), Casablanca (Marroc), Colom (Panamà), Copenhaguen (Dinamarca), Cork/Corcaigh Irlanda, Dakar (Senegal), Gdansk (Polònia), Hamburg (Alemanya), Halifax, Nova Scotia (Canadà), Helsinki (Finlàndia), Les Palmes (Illes Canàries, Espanya), Le Havre (França), Lisboa (Portugal), Liverpool (Regne Unit), Londres (Regne Unit), Marsella (França), Montevideo (Uruguai), Montreal (Canadà), Nàpols (Itàlia), Nova Orleans (Estats Units), Nova York (Estats Units), Newport News Virgínia (Estats Units), Oran (Algèria), Oslo (Noruega), Palma de Mallorca (Espanya), Pireu (Grècia), Rio de Janeiro (Brasil), Rotterdam (Països Baixos), Sant Petersburg (Rússia), Southampton (Regne Unit), Estocolm (Suècia)
Categoria:Oceans
als:Atlantik
ja:大西洋
ko:대서양
simple:Atlantic Ocean
th:มหาสมุทรแอตแลนติก
zh-min-nan:Tāi-se-iûⁿ
Vall d'Aran
Val d'Aran
|
|
Localització de la Vall d'Aran
Altres comarques catalanes |
La Vall d'Aran (oficialment en aranès Val d'Aran) és una comarca situada a l'extrem nord-occidental de Catalunya. El nom és un pleonasme amb l'antic mot basc aran (vall), essent doncs la Vall de la Vall.
La llengua pròpia d'aquesta comarca és l'aranès, varietat gascona de l'occità.
Geografia
És l'única comarca de Catalunya que pertany en gran part a una conca fluvial atlàntica. La Garona, que neix a la vall i la travessa, desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar tota la Gascunya. També té una petita part de conca mediterrània, ja que la Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a un centenar de metres de la Garona, però inicia el curs en direcció oposada. Així mateix, la part nord de la Vall de Barravés (Mulleres i Conanglios) pertany administrativament també a l'Aran.
Els animals de la Vall d'Aran en perill d'extinció, amb programes de reintroducció o de protecció i conservació són:
- ós bru (Ursus arctos),
- perdiu blanca (Lagopus mutus)
- sargantana aranesa (Lacerta aranica)
- trencalòs (Gypaëtus barbatus)
Història
El 1067 la Vall d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sancho Abarka ni els comtes de Ribagorça en poderen impedir la seva independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtar. El 1169 fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya.
El 1312 fou incorporada novament a la corona d’Aragó. El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume II, reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer provilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mija gudanheria.
El 1389 fou cedia als comtes de Montsó, i durant el periode 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament al regne d’Aragó, que formava part del nou regne d’Espanya, encara que fou invadida temporalment el 1597 pels hugonots comandats pel comte de Sent Jeròni.
El 1595 les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815. L'aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria.
El 1805 la Vall d'Aran fou posada sotaa la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en comptes de la de Comenges, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. El 2 de setembre del 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834.
Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut d’autonomia català de Núria, recollides ala Disposició Adicional Primera del Projecte.
El 26 de juliol del 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredós) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran, amb els següents objectius:
- Identificar plenament les institucions antigues, llur funcionament, potestats i forma d’elecció.
- Estudiar llur adequació possible a la realitat actual, i proposar-ho a l’Assemblea de Parlamentaris.
D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però. El 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficiaoitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-1985 s’ensenyaria l’aranès de manera regualr a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difrondre’n l’ús a tots els nivells possibles.
Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al PP), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès),el 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, format per 13 síndics. El resultat fou:
- Convergencia d'Aran (CA) obté 1.947 vots (37,8 %) i 7 síndics
- Unió Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (UA-PNA) obté 1.514 vots (29,4 %) i 6 síndics
- Partido Popular (PP) obté 203 vots (3,9 %) i cap síndic
- Independents de Lairissa obté 58 vots (1,2 %)
D’aquesta manera, fou nomenat per primer cop el Síndic d’Aran, en la persona de Pilar Busquets (CA-CiU), contra l'altre candidat, Emili Medan (UA-PNA). La participació fou del 60,7 % sobre 5.142 votants.
Enllaços externs
- [http://aran.ddl.net/ Lloc web del Conselh Generau d'Aran]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8103980001 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=39 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
Categoria:Vall d'Aran
Portugal
La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens).
Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano).
El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus.
El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".
Història
Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu
territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic.
Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges).
El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV.
Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar.
El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.
Divisió administrativa
Article principal: Subdivisions de Portugal
A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.
Districtes
Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro
- Districte de Beja
- Districte de Braga
- Districte de Bragança
- Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra
- Districte d'Évora
- Districte de Faro
- Districte de Guarda
- Districte de Leiria
- Districte de Lisboa
- Districte de Portalegre
- Districte de Porto
- Districte de Santarém
- Districte de Setúbal
- Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real
- Districte de Viseu
I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira
NUTS
Posteriorment, els NUTS (Nomeclaturas de Unidades Territoriais para fins Estatísticos) designen les subregions estadístiques en que s'organitza el territori. N'hi ha de tres nivells:
NUTS I
- Portugal continental; que abarca tots els districtes i regions del territori peninsular.
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira
NUTS II i III
Madeira
- Regió Nord (Norte)
- Alto Trás-os-Montes (14 municipis; 8171 km2; 223259 habitants)
- Ave (8 municipis; 1245 km2; 509969 habitants)
- Cávado (6 municipis; 1246 km2; 393064 habitants)
- Douro (19 municipis; 4110 km2; 221853 habitants)
- Entre Douro e Vouga (5 municipis; 861 km2; 276814 habitants)
- Grande Porto (5 municipis; 815 km2; 1260679 habitants)
- Minho-Lima (10 municipios; 2219 km2; 250273 habitants)
- Tâmega (15 municipis; 2621 km2; 551301 habitants)
- Regió Centre(Centro)
- Baixo Mondego (8 municipis; 2063 km2; 340342 habitants)
- Baixo Vouga (12 municipis; 1802 km2; 385725 habitants)
- Beira Interior Norte (9 municipis; 4063 km2; 115326 habitants)
- Beira Interior Sul (4 municipis; 3749 km2; 78127 habitants)
- Cova da Beira (3 municipis; 1375 km2; 93580 habitants)
- Dão-Lafões (15 municipis; 3489 km2; 286315 habitants)
- Médio Tejo (10 municipis; 2306 km2; 226070 habitants)
- Oeste (12 municipis; 2221 km2; 338711 habitants)
- Pinhal Interior Norte (14 municipis; 2617 km2; 138543 habitants)
- Pinhal Interior Sul (5 municipis; 1903 km2; 44804 habitants)
- Pinhal Litoral (5 municipis; 1746 km2; 251014 habitants)
- Serra da Estrela (3 municipis; 868 km2; 49896 habitants)
- Regió de Lisboa
- Grande Lisboa (9 municipis; 1382 km2; 1947249 habitants)
- Península de Setúbal (9 municipis; 1581 km2; 714589 habitants)
- Regió de l'Alentejo
- Alentejo Central (14 municipis; 7228 km2; 173401 habitants)
- Alentejo Litoral (5 municipis; 5303 km2; 99976 habitants)
- Alto Alentejo (15 municipis; 6248 km2; 127025 habitants)
- Baixo Alentejo (13 municipis; 8545 km2; 135105 habitants)
- Lezíria do Tejo (11 municipis; 4273 km2; 240832 habitants)
- Regió de l'Algarve
- Algarve (16 municipis; 4995 km2; 395208 habitants)
- Regió Autònoma de les Açores
- Região Autónoma dos Açores
- Regió Autònoma de Madeira
- Região Autónoma da Madeira
Àrees Urbanes
Una pròxima organització administrativa de Portugal que està en procés d'implementació és el d'àrees urbanes. Sorgeixen de la unió de municipis (concelhos). N'hi ha de tres tipus:
- Grans Àrees Metropolitanes (Grandes Áreas Metropolitanas - GAM)
Amb un mínim de nou municipis i 350.000 habitants
- GAM de Lisboa
- GAM de Porto
- GAM de Minho
- GAM d'Aveiro
- GAM de Coimbra
- GAM de l'Algarve
- GAM de Viseu
- Comunitats Urbanes (Comunidades Urbanas - ComUrb)
Agrupacions d'entre 150.000 i 350.000 habitants.
- Comunitats Intermunicipals (Comunidades Intermunicipais - ComInter)
Agrupacions de menys de 150.000 habitants.
Encara resta per decidir algunes àrees urbanes.
Geografia
Article principal: Geografia de Portugal
Geografia de Portugal
Les fronteres de Portugal les marquen, en bona mesura, les muntanyes i els rius. L'interior és muntanyenc i descendeix cap a les planes litorals, cultivades profusament. El punt més alt del territori portuguès és la muntanya del Pico, situada a l'illa homònima (illes Açores, que té més de 2,000 metres d'alçada. Portugal és travessat per tres grans rius, els naixement dels quals és a Espanya i la desembocadura a les ciutats principals del país.
El clima portuguès varia amb l'alçada i oscil•la entre les temperatures elevades i l'ambient sec de les regions del sud i unes temperatures mitjanes més baixes amb un ambient humit a la zona nord. Les pluges són constants durant tot l'any tret del període comprès entre juliol i agost, durant el qual són pràcticament nul•les.
Ciutats Principals
Lisboa (vora 550.000 habitants - 2.300.000 habitants a la Gran Lisboa ) és la capital, la ciutat més gran del país així com el port marítim principal. Va ser la Capital Europea de la Cultura al 1994 i la seu de l'Exposició Internacional de 1998, al'EXPO 98". Altres ciutats importants són les de Porto, (vora 260.000 habitants - 1.000.300 mil habitants al Gran Porto) la segona ciutat i port marítim, Coimbra (vora de 105.000), centre important a nivell industrial i universitari, i la Vila Nova de Gaia (que forma part del Gran Porto), vora 300.000 habitants. Faro, Évora, Braga i Aveiro són pols regionals importants.
Economia
Article principal: Economia de Portugal
Des de l'1 de gener de 1998 l'Euro (EUR).
L'1 de gener de 2002, els bitllets i les monedes d'euro van substituir l'Escut (PTE). La taxa de conversió és d'1 Euro = 200,482 escuts.
Demografia
Article principal: Demografia de Portugal
La població portuguesa és una combinació de diversos elements ètnics, els ibers, els romans, els visigots i, més avant, els àrabs. Portugal, inclosos els arxipèlags de les Açores i de Madeira té una població estimada en 9,865,114 persones, amb una densitat de 107 persones per quilòmetre quadrat.
L'idioma oficial, emprat per gairebé tota la població, és el portuguès.
El Mirandès és oficial en certes comarques del nord-est.
Categoria:Portugal
Categoria:Unió Europea
als:Portugal
ja:ポルトガル
ko:포르투갈
ms:Portugal
simple:Portugal
th:สาธารณรัฐโปรตุเกส
zh-min-nan:Portugal
Andorra
El Principat d'Andorra és un petit estat independent de l'Europa sud-occidental, i una regió històrica dels Països Catalans, la capital del qual és Andorra la Vella.
Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, situada als Pirineus entre Espanya al sud i França al nord, va començar a prosperar tímidament durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant la postguerra civil espanyola per fer contraban de mercaderies i refugiar exiliats de tots els bàndols.
Des dels anys 60 ha aconseguit una notable prosperitat gràcies al turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant de Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet que els impostos són sensiblement menors que a la resta d'estats de la Unió Europea.
L'idioma oficial d'Andorra és el català. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos.
La figura del cap d'estat andorrà esta dividida en dos coprínceps que corresponen a les persones del President de la República Francesa i al bisbe de la Seu d'Urgell.
Història
A l'Edat Mitjana, les Valls d'Andorra pertanyien al Comtat d'Urgell. Amb l'expansió d'aquest comtat cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Per això les Valls d'Andorra van passar a mans del Bisbat d'Urgell. El Bisbat va cedir en feu aquest territori al Vescomtat de Castellbò; mitjançant matrimonis, els dominis d'aquest vescomtat passaren a mans del Comtat de Foix. A partir d'aquí Andorra serà un Cosenyoriu encapçalat pel Bisbe d'Urgell i el Comte de Foix. Durant el segle XIII va caldre signar els Pariatges(1278-1288), documents que fixen els límits de poder de cada senyor. El Comte de Foix va anar adquirint poder (Bearn, Regne de Navarra i d'aquí al Regne de França). A partir d'un Edicte del Rei francès Henri IV de França promulgat el 1607, els caps d'estat d'Andorra seran el Bisbe d'Urgell i el Rei de França (avui el President de la República Francesa).
Aquesta estructura arribarà fins als nostre dies, i és el que ha permès a Andorra mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el departament del Segre. Del 8 d'agost al 9 d'octubre del 1933, França va ocupar Andorra arran del malestar social previ a les eleccions.
El 6 de juliol del 1934, el rus Boris Skossyreff fou proclamat Rei pel Govern d'Andorra. El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola va entrar a Andorra i se'l va endur a Barcelona, i més endavant a Madrid, des d'on fou expulsat a Portugal.
De juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra per prevenir atacs espanyols durant la Guerra Civil i el govern de Franco (el juny 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). El 25 de setembre del 1939, Andorra va signar un tractat de pau amb Alemanya, que fou oblidat en el Traité de Versailles, per la qual cosa els dos països continuen legalment en guerra. Andorra va romandre neutral durant la Segona Guerra Mundial.
1981 amb la creació del govern andorrà, el 15 de gener denominat Consell Executiu, s'inicia la separació de poders al país i el procés de reformes que culminarà amb l'elaboració de la primera Constitució, votada pel poble en referèndum el 14 de març de 1993.
La indústria turística i el desenvolupament dels transports i les comunicacions han posat fi al tradicional aïllament del país, que es va dotar d'una moderna constitució el 1993.
Govern
Fins fa ben poc, el sistema polític d’Andorra no tenia una divisió de poders clara entre l’executiu, el legislatiu i el judicial. Ratificada i aprovada el 1993, la Constitució estableix Andorra com una democràcia parlamentària sobirana que té els Coprínceps com a Caps d’Estat; els dos Coprínceps són considerats en un mateix nivell i tenen un poder simbòlic i limitat, que no inclou el dret de veto sobre els actes de govern. Tenen un delegat que els representa a Andorra. El Cap de Govern és qui reté el poder executiu.
El Cap de Govern, que nomena lliurement els Ministres del seu govern, és el responsable de la política nacional i internacional de l'Estat andorrà i respon dels seus actes davant del Consell General de les Valls (o parlament, situat a la Casa De La Vall a Andorra La Vella), que és qui el nomena per 4 anys, mandat que no pot repetir més de dues vegades consecutives. El Consell General consta de 28 escons; els seus membres són escollits per vot popular directe, la meitat en unes eleccions d’abast nacional i l’altra meitat en representació de cadascuna de les set parròquies.
La defensa és responsabilitat de França i (?) Espanya.
Divisió administrativa
Espanya
Andorra es divideix en set parròquies. La següent llista està per ordre protocol·lari :
- Canillo
- Encamp
- Ordino
- La Massana
- Andorra la Vella
- Sant Julià de Lòria
- Escaldes-Engordany (creada en l'any 1978 de la divisió de la Parròquia d'Andorra La Vella)
Aquestes Parròquies porten el nom de cadascuna de les 7 principals ciutats.
A l'any 2004 s'hi introduïren els codis postals:
Geografia
codis postals
Tal com correspon a la seva situació en plena serralada dels Pirineus orientals, el territori andorrà és predominantment muntanyós, amb una altitud mitjana de 1.996 m, que culmina a la Coma Pedrosa (2.946 m). Entremig d'aquestes muntanyes s'obren tres estretes valls en forma de Y que s'uneixen en el riu principal del país, la Valira, que entra a Catalunya i va a parar al Segre (en el que és el punt més baix d'Andorra, a 870 m).
El clima andorrà és similar al dels seus veïns (clima temperat), però a causa de l'altitud s'hi donen més dies de neu a l'hivern i unes temperatures més fresques a l'estiu.
Economia
El turisme, el principal recurs de la petita però pròspera economia andorrana, aporta un 80% del PIB. S'estima entre 9 i més de 10 milions els turistes que visiten anualment el país, atrets per una taxació menys forta (comerços), les pistes d'esquí, els restaurants i altres complexos termals. L'avantatge comparatiu d'Andorra s'ha vist reduït per l'obertura de l'economia catalana i espanyola en el seu conjunt que ofereixen més béns de consum i uns preus més atractius que pel passat.
És segurament per aquesta raó que una part dels empresaris andorrans intenten tirar el país cap a un turisme procedent de les classes socials mitjanes superiors i un turisme verd (exceptuat per al període hivernal que lògicament s'adreça al major nombre amb un dels més vastos dominis esquiable d'Europa, diversificat i modern).
El sector bancari, en un país considerat com un paradís fiscal, també contribueix substancialment a l'economia. La producció agrícola és limitada —només el 2% de la terra és cultivable— i la majoria dels productes alimentaris s'han d'importar. La principal activitat ramadera és la cria de bestiar oví. Els principals productes manufacturats són el tabac (cigars, cigarrets) i els mobles.
Andorra no és un membre de ple dret de la Unió Europea, però gaudeix d'una relació especial dins de la Unió; per exemple, és tractada com un membre més de la UE pel que fa als productes manufacturats (no s'hi apliquen tarifes) i, alhora, és tractada com un país no-membre pel que fa als productes agraris. Andorra no té moneda pròpia i usa la dels estats veïns. Abans de 1999 utilitzava el franc francès i la pesseta espanyola, que foren substituïdes per la moneda única, l'euro. A diferència dels altres petits estats europeus que usen l'euro (com Mònaco, San Marino o el Vaticà), Andorra no encunya les seves pròpies monedes d'euro; de tota manera, l'octubre del 2004, es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord que permetria als andorrans encunyar la seva pròpia moneda.
Demografia
Els andorrans són minoria en el seu propi país; només un 33% del total de la població té la nacionalitat andorrana. El grup principal de residents estrangers el formen els espanyols (43%, de parla castellana majoritàriament, després catalana i gallega), juntament amb els portuguesos (11%) i els francesos (7%). El 6% restant pertany a altres nacionalitats (principalment anglesos).
L'única llengua oficial és el català, la llengua dels Països Catalans, amb els quals Andorra comparteix molts trets culturals, si bé el castellà, el portuguès i el francès també hi són llengües d'ús habitual. La religió predominant és la catòlica.
Transports
Andorra es comunica amb l'exterior a través de les vies terrestres. No disposa de tren, metro o aeroports (en discution des de fa diversos anys amb el govern espanyol i català per a la reobertura de l'aeroport de la Seu D'Urgell), però té una infraestructura de carreteres prou àmplia per poder cobrir la major part del país (cal tenir en compte que el fet de ser un país muntanyós en dificulta i n'encareix la construcció).
A notar que diverses noves realitzacions són en curs ; ampliació dels últims trams difícils sobre les carreteres principals i tunels, del qual un que permetrà anar d'Encamp a La Massana i viceversa sense passar per Escaldes-Engordany (que toca Andorra La Vella), punt de trobada de les 3 valls que formen un Y...).
Una altra manera d'arribar-hi és a través dels heliports que hi ha a Andorra La Vella (la capital) i a La Massana. Òbviament no disposa d'accessos per mar, ni de cap riu navegable, com acostuma a passar en els països pirinencs o d'alta muntanya.
Articles relacionats
- Exèrcit d'Andorra
- Llistat de Coprínceps d'Andorra
Enllaços externs
- [http://www.govern.ad/ Govern d'Andorra]
- [http://www.andorra.ad/ Turisme > Web oficial de turisme realitzada pel Ministeri de Turisme i Medi Ambient][http://www.turisme.ad/ -> altra adreça]
- [http://www.rtvasa.ad/ RTVASA > organisme públic que gestiona Ràdio Nacional d'Andorra (RNA) i Andorra Televisió (ATV)]
- [http://www.sta.ad/ S.T.A. : Servei de Telecomunicacions d'Andorra]
- [http://www.andorraonline.ad/ Andorra Online > portada]
- [http://www.travel-images.com/andorra.html Imatges d'Andorra]
- [http://www.andorraz.org/ ANDORRa-z > Guia Independent i Selectiu sobre Andorra d'A a Z (obertura final 2006 / principi 2007)]
+
- [http://numismondo.com/pm/and/ Bitllets andorrans]
- [http://www.kwfm.net/ KWFM.net > WebRàdio de ROCK International -Rock al Metall- des d'Andorra La Vella (Lloc Web en català, english, castellano i français)]
- [http://www.euro-andorra.com/ Euro Andorra - Andorra a l'Eurovisió]
- [http://www.quars.ad/ www.quars.ad Compri a Andorra sense sortir de casa]
Categoria:Andorra
fiu-vro:Andorra
ja:アンドラ
ko:안도라
ms:Andorra
simple:Andorra
th:ประเทศอันดอร์รา
zh-min-nan:Andorra
Alta Cerdanya
L'Alta Cerdanya és una comarca de la Catalunya Nord, amb capital a Montlluís. Limita amb les comarques del Capcir, el Conflent, el Ripollès i la Baixa Cerdanya, i amb el principat d'Andorra.
Presenta la singularitat d'estar situada a la conca del Segre (de fet, aquest riu neix al sud d'aquesta comarca, concretament a la cara nord del Pic del Segre), que en la seva major part pertany a Espanya. Això aïlla la comarca de la resta de la Catalunya Nord, per la qual es connecta a través del coll de la Perxa.
Municipis de l'Alta Cerdanya
- Angostrina
- Bolquera
- Cabanassa, la
- Dorres
- Èguet
- Eina
- Enveig
- Er
- Estavar
- Font-romeu, Odelló i Vià
- Guingueta d'Ix, la
- Llo
- Montlluís
- Naüja
- Oceja
- Palau de Cerdanya
- Planès
- Porta
- Portè
- Sallagosa
- Sant Pere dels Forcats
- Santa Llocaia
- Targasona
- Tor de Querol, la
- Ur
- Vallcebollera
Categoria:Alta Cerdanya
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Ebre
]
L'Ebre (928 km) és l'únic gran riu peninsu | | |
