:: wikimiki.org ::

Península Ibèrica

Península Ibèrica

La Península Ibèrica, o Ibèria, és una península de dimensions importants del sud-oest d'Europa, entre els Pirineus i el nord d'Àfrica, entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Està separada del continent africà per l'Estret de Gibraltar, que comunica la Mediterrània i l'Atlàntic. Geogràficament, emmarca els territoris continentals d'Espanya (tret de la Vall d'Aran, les aigües de la qual drenen vers el riu Garona), Portugal, Andorra, l'enclavament de Gibraltar i l'Alta Cerdanya francesa. Compta amb 582.925 km². El seu nom prové del riu Iber, probablement l'actual Ebre, tanmateix també és possible fós el Guadalquivir, o un altre riu de la província d'Huelva on textos molt antics hi esmenten un riu anomenat Iberus, i un poble al que anomenen "ibers". Des de molt temps ençà els grecs estaven acostumats dir a la península com a Ibèria. La seua frontera natural amb la resta del continent és la serralada dels Pirineus i es troba envoltada per les mars Cantàbrica pel nord, Mediterrània per l'est i sud, i l'Oceà Atlàntic per l'oest. Geològicament, com a tret especial, la major part de la seua superfície continental és configurada com un altiplà quasi completament pla a una altura de 600 metres sobre el nivell de la mar, el seu litoral nord, nordest i oest és rocallós i amb penya-segats, mentres que els litorals mediterranis són més suaus, amb contínues platges. Categoria:Geografia d'Europa Categoria:Penínsules ja:イベリア半島 ko:이베리아 반도

Península

Una península és una extensió de terra rodejada d'aigua per tot arreu excepte per una part, que rep el nom d'istme. En algunes regions, la poca altura de l'istme unida a una variació gran de l'altura de l'aigua per culpa de les marees fa que algunes penínsules es converteixin en illes durant el període de marea alta, com és el cas del Mont Saint Michel, a França. Algunes penínsules notables són: A Amèrica
- Península de la Baixa Califòrnia a Mèxic
- Península de Florida a Estats Units
- Península de Labrador a Canadà
- Península de Yucatàn a Mèxic A Àsia
- Península de Corea
- Península de Kamchatka a Sibèria. A Europa
- Península ibèrica
- Península dels Balcans
- Península itàlica
- Península escandinava o Península d'Escandinàvia. Categoria:Geografia ja:半島 ko:반도 simple:Peninsula zh-min-nan:Poàn-tó

Pirineus

Els Pirineus (o el Pirineu) són una serralada situada a l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent europeu. S'estén des del cap de Creus, a l'est, fins al golf de Biscaia, a l'oest; al sud hi té la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona. Ocupa la zona nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i el País Basc i la zona sud del Bearn i la Gascunya, així com la totalitat d'Andorra. La frontera entre França i Espanya també ressegueix aproximadament els Pirineus; el País Basc i Catalunya, als extrems oest i est respectivament, es troben a cavall de la serralada. Tenen una llargada d'uns 425 km² i una amplada que generalment no supera els 100 km. Els Pirineus reben els següents noms en les llengües dels territoris que ocupen: en català Pirineus; en francès Pyrénées; en espanyol Pirineos; en occità Pirenèus or Pirenèas; en aragonès Perinés; en basc Pirinioak. Alguns dels cims més importants dels Pirineus són, entre d'altres:
- L'Aneto (3.404 m), a la Ribagorça, el més alt de la serralada.
- El pic de Pocets (3.375 m), a la Ribagorça.
- El mont Perdut (3.355 m), a l'Aragó.
- El Vinhamala (3.298 m), a la Gascunya.
- La Pica d'Estats (3.143 m), a cavall entre el Pallars Sobirà i la Gascunya, és la muntanya més alta de Catalunya.
- El Comapedrosa (2.942 m), la màxima altitud d'Andorra.
- El Carlit (2.921 m), a l'Alta Cerdanya.
- El Montardo (2.830 m), a la Vall d'Aran.
- El Canigó (2.784 m), al Conflent.
- Els dos cims dels Encantats (2.747 i 2.738 m), al Pallars Sobirà. categoria:Pirineus ja:ピレネー山脈 ko:피레네 산맥

Àfrica

Geografia física

L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors. Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol". fenícia

Llista d'estats d'Àfrica

- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe Categoria:Àfrica ja:アフリカ ko:아프리카 ms:Afrika simple:Africa th:ทวีปแอฟริกา zh-min-nan:Hui-chiu

Mar Mediterrani

La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.

Principals mars incloses en la Mediterrània

- Mar d'Alborán
- Mar Menor
- Mar Catalana o mar Balear
- Mar Tirrena
- Mar Adriàtica
- Mar Jònica
- Mar Egea
- Mar de Màrmara
- Mar d'Azov
- Mar Negra, sovint considerada a part de la Mediterrània

Illes principals de la Mediterrània

- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest

Estats que limiten amb la mar Mediterrània

- Espanya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Grècia i Turquia, a la ribera nord.
- El Líban, Síria, Israel i el territori de l'Autoritat Nacional Palestina (Franja de Gaza), a l'est.
- Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, a la ribera sud.
- L'estat insular de Malta i, a l'illa de Xipre, la República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (no ha aconseguit el reconeixement intenacional, tret del de Turquia).
- La colònia britànica de Gibraltar.

Pàgines relacionades

- Illes de la mar Mediterrània categoria:Mar Mediterrània Categoria:Mars d'Europa Categoria:Àfrica Categoria:Àsia ja:地中海 ko:지중해 th:ทะเลเมดิเตอร์เรเนียน zh-min-nan:Tē-tiong-hái

Mediterrània

Principals mars incloses en la Mediterrània

Illes principals de la Mediterrània

- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest

Estats que limiten amb la mar Mediterrània

Pàgines relacionades

Oceà atlàntic

L'Oceà Atlàntic es un dels cinc oceans de la Terra. És situat entre Amèrica -a l'oest- i Europa i Àfrica -a l'est. Mars que formen part de l'Oceà Atlàntic:
- Tocant a les costes d'Europa:
- Mar del Nord
- Mar Cantàbrica
- Tocant a les costes d'Amèrica
- Mar de les Antilles o del Carib Mars interiors que tenen connexió amb de l'Oceà Atlàntic:
- Mar Bàltica
- Mar Mediterrània L'oceà ocupa una conca allargada, en forma de S, extesa de Nord a Sud i dividida en l'Atlàntic Nord i el Sud pels corrents equatorials a una latitud de 8° nord, aproximadament. Limitat per Nord Amèrica i Sud Amèrica a l'oest i Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'Oceà Pacífic per l'Oceà Àrtic al nord i el Pas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel Canal de Panamà . A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'Oceà Índic és el meridià 20° est . L'Atlàntic està separat de l'Oceà Àrtic per una línia que va de Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen al nord de Noruega. Cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre, només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents ocupa una àrea de 106,450,000 km²; sense ells, té una àrea de 82,362,000 km². L'àrea de terra que drena a l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic amb els seus mars adjacents és 354,700,000 km³ i sense ells 323,600,000 km³. La profunditat mitja de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és 3332 m; sense ells és de 3,926 m. La profunditat més gran, 8605 m, és la fossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia de 2848 km entre Brasil i Libèria a 4830 km entre els Estats Units i el nord d'Àfrica. L'Oceà Atlàntic té costes irregulars indentades per nombroses badies, golfs, i mars. Inclouen el Mar del Carib, el Golf de Mèxic, Golf de Sant Llorenç, Badia de Hudson, Badia de Baffin, Mar Mediterrani, Mar Negre, Mar del Nord, Mar Bàltic, Mar de Barents, Mar de Noruega-Groenlàndia, i Mar de Weddell. Una altra característica és que el seu nombre d'illes és relativament petit. Inclouen les Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Fernando de Noronha, les Açores, les Illes Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, Bermudes, Índies Occidentals, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha, les Falkland (o Malvines), i les de Georgia Sud, a més de les del Carib.

Fons Oceànic

La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenada Dorsal Atlàntica Central. S'extén des d'Islàndia al nord fins aproximadament 58 ° de latitud sud, assolint una amplada màxima de 1,600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2700 m a molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes. L'Atlàntic Sud també té una serralada adicional, la Serralada Walvis . La Dorsal Atlàntica Central separa l'Oceà Atlàntic en dos grans conques, de profunditats entre els 3,660 i 5,485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i la Dorsal Atlàntica Central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques. El fons oceànic es creu que és, en general, bastant pla, tot i que hi ha força muntanyes submarines, a mes de rases i fosses de gran profunditat . La Fossa de Puerto Rico, a l'Atlàntic Nord, és la més profunda. A l'Atlantic sud , la Fossa de les Sandwich Sud arriba a una profunditat de 8,428 m. Una tercera fossa, la Fossa Romanche, està situada a prop de l'equator i té 7,760 m. Les plataformes als marges continentals constitueixen al voltant de l'11% del fons. A més, existeix un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes. Els sediments oceànics estan composats de materials terrígens, pelàgics, i autigènics. Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió, desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques. Els dipòsits pelàgics, contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic, inclouen argil·les vermelles i Globigerina, entre altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3,300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua. Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els currents graduen els dipòsits.

Característiques de l'Aigua

La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37 parts per mil i varia segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25 ° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials, i el desglaç. Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de currents, les estacions i reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud, varia des de menys de 2 ° a 29 °C. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i als mínims a les regions polars. A latituds mitges, on hi ha les màximes variacions, els valors poden variar en 7 o 8 ° C. L'Oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua sub-antàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4000 m. L'aigua antàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4000 m. Degut a la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic Nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic Sud és en contra. Les marees són semi-diurnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.

Clima

El clima de l'Oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Degut a la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La precipitació es pot aproximar de les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire de la de l'aigua. Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes de gel marí. Les corrents oceàniques contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquestes corrents. La corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nordoest d'Europa, i les corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nordest de Canada (els Grans Bancs) i la zona nordoest d'Africa. En general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen o refreden l'aire a totes les terres. Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord.

Història i Economia

L'oceà Atlàntic sembla ser el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Els vikings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves es van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent l'expedició alemanya Meteor, la de la Universitat de Columbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades. L'oceà també ha contribuit significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaners més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans Bancs de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el Banc de Georges a Cape Cod, els Bancs de Bahamas, les aigües al voltant d' Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els Bancs de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlantic un gran valor comercial. Degut a les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació. línia de costa: 111,866 km Clima: Els ciclons tropicals (huracans) es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al Mar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comuns a l'Atlàntic Nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.

Terreny

La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i el Mar Bàltic d'octubre a juny.

Recursos Naturals

Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava, nòduls polimetàl·lics, pedres precioses

Perills Naturals

Els icebergs són comuns a l'estret de Davis , el de Dinamarca, i l'Atlàntic nordoest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre)

Temes mediambientals actuals

Algunes espècies marines en perill inclouen els manatís, les foques, lleons marins, tortuges, i balenes; la pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos. Les aigües residuals que s'escampen des de la costa est dels EEUU, el sud del Brasil, i l'est d'Argentina; contaminació per hidrocarburs al Mar Carib, el Golf de Mexic, Venezuela, el Mediterrani, i el mar del Nord; hi ha contaminació industrial al Bàltic, al mar del Nord, i al Mediterrani.

Notes de geografia

Els estrets més importants són els Dardanels, l'Estret de Gibraltar, l'accés al Panama i de Suez; estrets estratègics inclouen el de Dover, els Estrets de Florida, el Pas Mona entre Puerto Rico i la República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el Pas Windward; l'Equador divideix l'Atlàntic Ocean en el Nord i el Sud. Durant la Guerra Freda la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK (Regne Unit), anomenada (GIUK) era una zona amb un gran interés estratègic.

Ports

Alexandria (Egipte), Alger (Algèria), Anvers (Bèlgica), Barcelona (Espanya), Buenos Aires (Argentina), Casablanca (Marroc), Colom (Panamà), Copenhaguen (Dinamarca), Cork/Corcaigh Irlanda, Dakar (Senegal), Gdansk (Polònia), Hamburg (Alemanya), Halifax, Nova Scotia (Canadà), Helsinki (Finlàndia), Les Palmes (Illes Canàries, Espanya), Le Havre (França), Lisboa (Portugal), Liverpool (Regne Unit), Londres (Regne Unit), Marsella (França), Montevideo (Uruguai), Montreal (Canadà), Nàpols (Itàlia), Nova Orleans (Estats Units), Nova York (Estats Units), Newport News Virgínia (Estats Units), Oran (Algèria), Oslo (Noruega), Palma de Mallorca (Espanya), Pireu (Grècia), Rio de Janeiro (Brasil), Rotterdam (Països Baixos), Sant Petersburg (Rússia), Southampton (Regne Unit), Estocolm (Suècia) Categoria:Oceans als:Atlantik ja:大西洋 ko:대서양 simple:Atlantic Ocean th:มหาสมุทรแอตแลนติก zh-min-nan:Tāi-se-iûⁿ

Vall d'Aran

La Vall d'Aran (oficialment en aranès Val d'Aran) és una comarca situada a l'extrem nord-occidental de Catalunya. El nom és un pleonasme amb l'antic mot bascaran (vall), essent doncs la Vall de la Vall. La llengua pròpia d'aquesta comarca és l'aranès, varietat gascona de l'occità.

Geografia

És l'única comarca de Catalunya que pertany en gran part a una conca fluvial atlàntica. La Garona, que neix a la vall i la travessa, desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar tota la Gascunya. També té una petita part de conca mediterrània, ja que la Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a un centenar de metres de la Garona, però inicia el curs en direcció oposada. Així mateix, la part nord de la Vall de Barravés (Mulleres i Conanglios) pertany administrativament també a l'Aran. Els animals de la Vall d'Aran en perill d'extinció, amb programes de reintroducció o de protecció i conservació són:

- ós bru (Ursus arctos),
- perdiu blanca (Lagopus mutus)
- sargantana aranesa (Lacerta aranica)
- trencalòs (Gypaëtus barbatus)

Història

El 1067 la Vall d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sancho Abarka ni els comtes de Ribagorça en poderen impedir la seva independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtar. El 1169 fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1312 fou incorporada novament a la corona d’Aragó. El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume II, reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer provilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mija gudanheria. El 1389 fou cedia als comtes de Montsó, i durant el periode 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament al regne d’Aragó, que formava part del nou regne d’Espanya, encara que fou invadida temporalment el 1597 pels hugonots comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595 les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815. L'aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 1805 la Vall d'Aran fou posada sotaa la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en comptes de la de Comenges, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. El 2 de setembre del 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut d’autonomia català de Núria, recollides ala Disposició Adicional Primera del Projecte. El 26 de juliol del 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredós) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran, amb els següents objectius:
- Identificar plenament les institucions antigues, llur funcionament, potestats i forma d’elecció.
- Estudiar llur adequació possible a la realitat actual, i proposar-ho a l’Assemblea de Parlamentaris. D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però. El 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficiaoitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-1985 s’ensenyaria l’aranès de manera regualr a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difrondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al PP), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès),el 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, format per 13 síndics. El resultat fou:
- Convergencia d'Aran (CA) obté 1.947 vots (37,8 %) i 7 síndics
- Unió Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (UA-PNA) obté 1.514 vots (29,4 %) i 6 síndics
- Partido Popular (PP) obté 203 vots (3,9 %) i cap síndic
- Independents de Lairissa obté 58 vots (1,2 %) D’aquesta manera, fou nomenat per primer cop el Síndic d’Aran, en la persona de Pilar Busquets (CA-CiU), contra l'altre candidat, Emili Medan (UA-PNA). La participació fou del 60,7 % sobre 5.142 votants.

Enllaços externs

- [http://aran.ddl.net/ Lloc web del Conselh Generau d'Aran]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8103980001 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=39 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Vall d'Aran

Portugal

Val d'Aran


(En detall)	(En detall)

Localització de la Vall d'Aran
Altres comarques catalanes

República Portuguesa

	Escut d'armes oficial de Portugal
(En Detall)

Lema nacional: Cap

imatge:Localització_de_Portugal.png

Idioma oficial

Portuguès,a Miranda mirandès

Superfície
- Total
- % aigua

Posició núm. 109
92.391 km2
0.5%

- Població
- Total (2004)
- Densitat

Posició núm. 75
10.524.145
114 hab/km^{2^(66è)}

Independència
- Declarada
- Reconeguda

del Regne de Lleó
1128
1143

Moneda

Euro¹

Fus horari

Gentilici

Portuguès, portuguesa

.PT

351

(¹) Abans del 1999: Escut

La República de Portugal (República Portuguesa en portuguès), o Portugal, és una república democràtica localitzada a l'oest i sud-oest de la Península Ibèrica al sud-oest d'Europa, per tant, és l'Estat més occidental del continent. Té frontera terrestre amb Espanya per el nord i l'est, i per l'Oceà Atlàntic pel sud i l'oest. A més, Portugal s'estén per diverses illes de l'Atlàntic, tals com les Açores, Madeira i Porto Santo, incloent les illes Salvatges (Ilhas Selvagens). Un ciutadà de Portugal és referit com a portuguès, però també pot rebre el nom de lus, (luso) o lusità (lusitano). El territori portuguès ha sigut testimoni durant els passats 3100 anys d'un constant fluix de civilitzacions. Fenicis, celtes, cartaginesos, romans, bàrbars i àrabs han deixat la seva empremta. Durant els segles XV i XVII Portugal va esdevenir una potència econòmica, política i cultural. Els territoris d'ultramar i colònies es van estendre per tot el globus. El nom de Portugal deriva del nom romà Portus Cale, una barreja de grec i llatí que significa "Port bonic".

Història

Emergint de la Reconquesta com escisió del regne de Lleó en 1111, i com país independent en 1143, i amb la frontera principal del seu territori gairebé sense canviar des del segle_XIII, Portugal sempre va estar lligat al mar. Des del principi, la pesca i el comerç d'ultramar han estat activitats econòmiques importants. L'interès d'Enric el Navegant en l'exploració, juntament amb alguns progressos tecnològics en la navegació, van dur a l'expansió portuguesa i a grans avenços en el seu coneixement geogràfic. Després del seu apogeu com potència mundial durant els segles XV i XVI, Portugal va perdre moltes de les seves riqueses i del seu estatus amb la destrucció de Lisboa en un terratrèmol en 1755, l'ocupació durant les guerres napoleòniques, la pèrdua de la seva colònia brasilera en 1822 i l'ocupació Espanyola de la ciutat portuguesa d'Olivença i la seva comarca (guerra de les Taronges). El 1580 la mort del rei Sebastiá, sense fills, en la batalla de'Alcazarquivir deixa el tron de Portugal vacant i ho hereta el seu cosí Felip II d'Espanya i I de Portugal, sent el primer Rei que uneix tota la Península Ibèrica en un sol Estat. El 1 de desembre de 1640 una revolta a Portugal destrona el rei Felip III de Portugal i IV d'Espanya fent tornar la independència en la jura com a rei Joan IV. Una revolució en 1910 va deposar la monarquia portuguesa, començant un període de republicanisme caòtic (Primera República); en 1926 un cop d'estat militar nacionalista va començar un període de més de cinc dècades de governs feixistes repressius, la figura principal dels quals va ser Antonio d'Oliveira Salazar. El 1974, un cop militar esquerrà i pacífic (la Revoluço dues Cravos, Revolució dels Clavells) va instal·lar un govern que va instituir àmplies reformes democràtiques. A l'any següent Portugal va concedir la independència a les seves colònies a l'Àfrica: Moçambic, Angola, Guinea Bissau, Cap Verd i Sant Tomé i Príncep i havia perdut la seva colònia de Timor Oriental a l'Àsia per una invasió indonèsia. Portugal va ingressar a la Unió Europea en 1986, mentre que altra dependència asiàtica, Macau, va ser retornada a la sobirania xinesa el 20 de desembre de 1999.

Divisió administrativa

Article principal: Subdivisions de Portugal A Portugal es mantenen diversos tipus d'organització territorial. Es basa originàriament en 308 municipis (municípios o concelhos) com a resultat d'agrupacions d'unitats poblacionals anomenades freguesias (parròquies civils, semblant a Andorra). A banda de subdivisions governamentals, persisteixen altres formes com l'organització judicial, regions turístiques, històriques o culturals.

Districtes

Tradicionalment, una organització encara utilitzada és el districte (distrito), la vigència de les quals és semblant a les províncies d'Espanya. N'hi ha 18 districtes juntament amb dues regions autònomes (regiões autónomas).
- Districte d'Aveiro
- Districte de Beja
- Districte de Braga
- Districte de Bragança
- Districte de Castelo Branco (Castell Blanc)
- Districte de Coïmbra
- Districte d'Évora
- Districte de Faro
- Districte de Guarda
- Districte de Leiria
- Districte de Lisboa
- Districte de Portalegre
- Districte de Porto
- Districte de Santarém
- Districte de Setúbal
- Districte de Viana do Castelo (Viana del Castell)
- Districte de Vila Real
- Districte de Viseu I les regions autònomes de:
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira

NUTS

Posteriorment, els NUTS (Nomeclaturas de Unidades Territoriais para fins Estatísticos) designen les subregions estadístiques en que s'organitza el territori. N'hi ha de tres nivells:

NUTS I

- Portugal continental; que abarca tots els districtes i regions del territori peninsular.
- Regió Autònoma de les Açores
- Regió Autònoma de Madeira

NUTS II i III

Madeira
- Regió Nord (Norte)
- Alto Trás-os-Montes (14 municipis; 8171 km2; 223259 habitants)
- Ave (8 municipis; 1245 km2; 509969 habitants)
- Cávado (6 municipis; 1246 km2; 393064 habitants)
- Douro (19 municipis; 4110 km2; 221853 habitants)
- Entre Douro e Vouga (5 municipis; 861 km2; 276814 habitants)
- Grande Porto (5 municipis; 815 km2; 1260679 habitants)
- Minho-Lima (10 municipios; 2219 km2; 250273 habitants)
- Tâmega (15 municipis; 2621 km2; 551301 habitants)
- Regió Centre(Centro)
- Baixo Mondego (8 municipis; 2063 km2; 340342 habitants)
- Baixo Vouga (12 municipis; 1802 km2; 385725 habitants)
- Beira Interior Norte (9 municipis; 4063 km2; 115326 habitants)
- Beira Interior Sul (4 municipis; 3749 km2; 78127 habitants)
- Cova da Beira (3 municipis; 1375 km2; 93580 habitants)
- Dão-Lafões (15 municipis; 3489 km2; 286315 habitants)
- Médio Tejo (10 municipis; 2306 km2; 226070 habitants)
- Oeste (12 municipis; 2221 km2; 338711 habitants)
- Pinhal Interior Norte (14 municipis; 2617 km2; 138543 habitants)
- Pinhal Interior Sul (5 municipis; 1903 km2; 44804 habitants)
- Pinhal Litoral (5 municipis; 1746 km2; 251014 habitants)
- Serra da Estrela (3 municipis; 868 km2; 49896 habitants)
- Regió de Lisboa
- Grande Lisboa (9 municipis; 1382 km2; 1947249 habitants)
- Península de Setúbal (9 municipis; 1581 km2; 714589 habitants)
- Regió de l'Alentejo
- Alentejo Central (14 municipis; 7228 km2; 173401 habitants)
- Alentejo Litoral (5 municipis; 5303 km2; 99976 habitants)
- Alto Alentejo (15 municipis; 6248 km2; 127025 habitants)
- Baixo Alentejo (13 municipis; 8545 km2; 135105 habitants)
- Lezíria do Tejo (11 municipis; 4273 km2; 240832 habitants)
- Regió de l'Algarve
- Algarve (16 municipis; 4995 km2; 395208 habitants)
- Regió Autònoma de les Açores
- Região Autónoma dos Açores
- Regió Autònoma de Madeira
- Região Autónoma da Madeira

Àrees Urbanes

Una pròxima organització administrativa de Portugal que està en procés d'implementació és el d'àrees urbanes. Sorgeixen de la unió de municipis (concelhos). N'hi ha de tres tipus:
- Grans Àrees Metropolitanes (Grandes Áreas Metropolitanas - GAM) Amb un mínim de nou municipis i 350.000 habitants
- GAM de Lisboa
- GAM de Porto
- GAM de Minho
- GAM d'Aveiro
- GAM de Coimbra
- GAM de l'Algarve
- GAM de Viseu
- Comunitats Urbanes (Comunidades Urbanas - ComUrb) Agrupacions d'entre 150.000 i 350.000 habitants.
- Comunitats Intermunicipals (Comunidades Intermunicipais - ComInter) Agrupacions de menys de 150.000 habitants. Encara resta per decidir algunes àrees urbanes.

Geografia

Article principal: Geografia de Portugal Geografia de Portugal Les fronteres de Portugal les marquen, en bona mesura, les muntanyes i els rius. L'interior és muntanyenc i descendeix cap a les planes litorals, cultivades profusament. El punt més alt del territori portuguès és la muntanya del Pico, situada a l'illa homònima (illes Açores, que té més de 2,000 metres d'alçada. Portugal és travessat per tres grans rius, els naixement dels quals és a Espanya i la desembocadura a les ciutats principals del país. El clima portuguès varia amb l'alçada i oscil•la entre les temperatures elevades i l'ambient sec de les regions del sud i unes temperatures mitjanes més baixes amb un ambient humit a la zona nord. Les pluges són constants durant tot l'any tret del període comprès entre juliol i agost, durant el qual són pràcticament nul•les.

Ciutats Principals

Lisboa (vora 550.000 habitants - 2.300.000 habitants a la Gran Lisboa ) és la capital, la ciutat més gran del país així com el port marítim principal. Va ser la Capital Europea de la Cultura al 1994 i la seu de l'Exposició Internacional de 1998, al'EXPO 98". Altres ciutats importants són les de Porto, (vora 260.000 habitants - 1.000.300 mil habitants al Gran Porto) la segona ciutat i port marítim, Coimbra (vora de 105.000), centre important a nivell industrial i universitari, i la Vila Nova de Gaia (que forma part del Gran Porto), vora 300.000 habitants. Faro, Évora, Braga i Aveiro són pols regionals importants.

Economia

Article principal: Economia de Portugal Des de l'1 de gener de 1998 l'Euro (EUR). L'1 de gener de 2002, els bitllets i les monedes d'euro van substituir l'Escut (PTE). La taxa de conversió és d'1 Euro = 200,482 escuts.

Demografia

Article principal: Demografia de Portugal La població portuguesa és una combinació de diversos elements ètnics, els ibers, els romans, els visigots i, més avant, els àrabs. Portugal, inclosos els arxipèlags de les Açores i de Madeira té una població estimada en 9,865,114 persones, amb una densitat de 107 persones per quilòmetre quadrat. L'idioma oficial, emprat per gairebé tota la població, és el portuguès. El Mirandès és oficial en certes comarques del nord-est. Categoria:Portugal Categoria:Unió Europea als:Portugal ja:ポルトガル ko:포르투갈 ms:Portugal simple:Portugal th:สาธารณรัฐโปรตุเกส zh-min-nan:Portugal

Andorra

El Principat d'Andorra és un petit estat independent de l'Europa sud-occidental, i una regió històrica dels Països Catalans, la capital del qual és Andorra la Vella. Durant molt de temps pobra i aïllada, la muntanyosa Andorra, situada als Pirineus entre Espanya al sud i França al nord, va començar a prosperar tímidament durant la Segona Guerra Mundial, aprofitant la postguerra civil espanyola per fer contraban de mercaderies i refugiar exiliats de tots els bàndols. Des dels anys 60 ha aconseguit una notable prosperitat gràcies al turisme. La puixant economia ha atret molts immigrants procedents tant de Espanya (sobre tot catalans i gallecs) com de Portugal i de França. Un dels factors que més atreu el comerç i els clients és el fet que els impostos són sensiblement menors que a la resta d'estats de la Unió Europea. L'idioma oficial d'Andorra és el català. L'ingrés d'Andorra a l'ONU el 28 de juliol de 1993 va permetre per primera vegada a la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Concurs de la Cançó d'Eurovisió l'any 2004 amb Marta Roure i la cançó Jugarem a estimar-nos. La figura del cap d'estat andorrà esta dividida en dos coprínceps que corresponen a les persones del President de la República Francesa i al bisbe de la Seu d'Urgell.

Història

A l'Edat Mitjana, les Valls d'Andorra pertanyien al Comtat d'Urgell. Amb l'expansió d'aquest comtat cap al sud (Mur, Àger, Ponts, Balaguer, Guissona, Agramunt, etc.), on hi havia els terrenys més fèrtils, les zones muntanyoses del nord van deixar de tenir interès per al Comte. Per això les Valls d'Andorra van passar a mans del Bisbat d'Urgell. El Bisbat va cedir en feu aquest territori al Vescomtat de Castellbò; mitjançant matrimonis, els dominis d'aquest vescomtat passaren a mans del Comtat de Foix. A partir d'aquí Andorra serà un Cosenyoriu encapçalat pel Bisbe d'Urgell i el Comte de Foix. Durant el segle XIII va caldre signar els Pariatges(1278-1288), documents que fixen els límits de poder de cada senyor. El Comte de Foix va anar adquirint poder (Bearn, Regne de Navarra i d'aquí al Regne de França). A partir d'un Edicte del Rei francès Henri IV de França promulgat el 1607, els caps d'estat d'Andorra seran el Bisbe d'Urgell i el Rei de França (avui el President de la República Francesa). Aquesta estructura arribarà fins als nostre dies, i és el que ha permès a Andorra mantenir la seva independència, excepte en curts períodes de temps. Per exemple, de 1812 a 1814, quan l'Imperi Francès es va annexionar Catalunya i la va dividir en quatre departaments (Segre, Ter, Montserrat i Boques de l'Ebre), Andorra va formar part del districte de Puigcerdà, dins el departament del Segre. Del 8 d'agost al 9 d'octubre del 1933, França va ocupar Andorra arran del malestar social previ a les eleccions. El 6 de juliol del 1934, el rus Boris Skossyreff fou proclamat Rei pel Govern d'Andorra. El 14 de juliol, la Guàrdia Civil espanyola va entrar a Andorra i se'l va endur a Barcelona, i més endavant a Madrid, des d'on fou expulsat a Portugal. De juliol del 1936 a juny del 1940, hi va haver un destacament francès a Andorra per prevenir atacs espanyols durant la Guerra Civil i el govern de Franco (el juny 1940 és la data en què França es rendeix a l'exèrcit alemany). El 25 de setembre del 1939, Andorra va signar un tractat de pau amb Alemanya, que fou oblidat en el Traité de Versailles, per la qual cosa els dos països continuen legalment en guerra. Andorra va romandre neutral durant la Segona Guerra Mundial. 1981 amb la creació del govern andorrà, el 15 de gener denominat Consell Executiu, s'inicia la separació de poders al país i el procés de reformes que culminarà amb l'elaboració de la primera Constitució, votada pel poble en referèndum el 14 de març de 1993. La indústria turística i el desenvolupament dels transports i les comunicacions han posat fi al tradicional aïllament del país, que es va dotar d'una moderna constitució el 1993.

Govern

Fins fa ben poc, el sistema polític d’Andorra no tenia una divisió de poders clara entre l’executiu, el legislatiu i el judicial. Ratificada i aprovada el 1993, la Constitució estableix Andorra com una democràcia parlamentària sobirana que té els Coprínceps com a Caps d’Estat; els dos Coprínceps són considerats en un mateix nivell i tenen un poder simbòlic i limitat, que no inclou el dret de veto sobre els actes de govern. Tenen un delegat que els representa a Andorra. El Cap de Govern és qui reté el poder executiu. El Cap de Govern, que nomena lliurement els Ministres del seu govern, és el responsable de la política nacional i internacional de l'Estat andorrà i respon dels seus actes davant del Consell General de les Valls (o parlament, situat a la Casa De La Vall a Andorra La Vella), que és qui el nomena per 4 anys, mandat que no pot repetir més de dues vegades consecutives. El Consell General consta de 28 escons; els seus membres són escollits per vot popular directe, la meitat en unes eleccions d’abast nacional i l’altra meitat en representació de cadascuna de les set parròquies. La defensa és responsabilitat de França i (?) Espanya.

Divisió administrativa

Espanya Andorra es divideix en set parròquies. La següent llista està per ordre protocol·lari :
- Canillo
- Encamp
- Ordino
- La Massana
- Andorra la Vella
- Sant Julià de Lòria
- Escaldes-Engordany (creada en l'any 1978 de la divisió de la Parròquia d'Andorra La Vella) Aquestes Parròquies porten el nom de cadascuna de les 7 principals ciutats. A l'any 2004 s'hi introduïren els codis postals:

Geografia

codis postals Tal com correspon a la seva situació en plena serralada dels Pirineus orientals, el territori andorrà és predominantment muntanyós, amb una altitud mitjana de 1.996 m, que culmina a la Coma Pedrosa (2.946 m). Entremig d'aquestes muntanyes s'obren tres estretes valls en forma de Y que s'uneixen en el riu principal del país, la Valira, que entra a Catalunya i va a parar al Segre (en el que és el punt més baix d'Andorra, a 870 m). El clima andorrà és similar al dels seus veïns (clima temperat), però a causa de l'altitud s'hi donen més dies de neu a l'hivern i unes temperatures més fresques a l'estiu.

Economia

El turisme, el principal recurs de la petita però pròspera economia andorrana, aporta un 80% del PIB. S'estima entre 9 i més de 10 milions els turistes que visiten anualment el país, atrets per una taxació menys forta (comerços), les pistes d'esquí, els restaurants i altres complexos termals. L'avantatge comparatiu d'Andorra s'ha vist reduït per l'obertura de l'economia catalana i espanyola en el seu conjunt que ofereixen més béns de consum i uns preus més atractius que pel passat. És segurament per aquesta raó que una part dels empresaris andorrans intenten tirar el país cap a un turisme procedent de les classes socials mitjanes superiors i un turisme verd (exceptuat per al període hivernal que lògicament s'adreça al major nombre amb un dels més vastos dominis esquiable d'Europa, diversificat i modern). El sector bancari, en un país considerat com un paradís fiscal, també contribueix substancialment a l'economia. La producció agrícola és limitada —només el 2% de la terra és cultivable— i la majoria dels productes alimentaris s'han d'importar. La principal activitat ramadera és la cria de bestiar oví. Els principals productes manufacturats són el tabac (cigars, cigarrets) i els mobles. Andorra no és un membre de ple dret de la Unió Europea, però gaudeix d'una relació especial dins de la Unió; per exemple, és tractada com un membre més de la UE pel que fa als productes manufacturats (no s'hi apliquen tarifes) i, alhora, és tractada com un país no-membre pel que fa als productes agraris. Andorra no té moneda pròpia i usa la dels estats veïns. Abans de 1999 utilitzava el franc francès i la pesseta espanyola, que foren substituïdes per la moneda única, l'euro. A diferència dels altres petits estats europeus que usen l'euro (com Mònaco, San Marino o el Vaticà), Andorra no encunya les seves pròpies monedes d'euro; de tota manera, l'octubre del 2004, es van encetar les negociacions entre Andorra i la Unió Europea per arribar a un acord que permetria als andorrans encunyar la seva pròpia moneda.

Demografia

Els andorrans són minoria en el seu propi país; només un 33% del total de la població té la nacionalitat andorrana. El grup principal de residents estrangers el formen els espanyols (43%, de parla castellana majoritàriament, després catalana i gallega), juntament amb els portuguesos (11%) i els francesos (7%). El 6% restant pertany a altres nacionalitats (principalment anglesos). L'única llengua oficial és el català, la llengua dels Països Catalans, amb els quals Andorra comparteix molts trets culturals, si bé el castellà, el portuguès i el francès també hi són llengües d'ús habitual. La religió predominant és la catòlica.

Transports

Andorra es comunica amb l'exterior a través de les vies terrestres. No disposa de tren, metro o aeroports (en discution des de fa diversos anys amb el govern espanyol i català per a la reobertura de l'aeroport de la Seu D'Urgell), però té una infraestructura de carreteres prou àmplia per poder cobrir la major part del país (cal tenir en compte que el fet de ser un país muntanyós en dificulta i n'encareix la construcció). A notar que diverses noves realitzacions són en curs ; ampliació dels últims trams difícils sobre les carreteres principals i tunels, del qual un que permetrà anar d'Encamp a La Massana i viceversa sense passar per Escaldes-Engordany (que toca Andorra La Vella), punt de trobada de les 3 valls que formen un Y...). Una altra manera d'arribar-hi és a través dels heliports que hi ha a Andorra La Vella (la capital) i a La Massana. Òbviament no disposa d'accessos per mar, ni de cap riu navegable, com acostuma a passar en els països pirinencs o d'alta muntanya.

Articles relacionats

- Exèrcit d'Andorra
- Llistat de Coprínceps d'Andorra

Enllaços externs

- [http://www.govern.ad/ Govern d'Andorra]
- [http://www.andorra.ad/ Turisme > Web oficial de turisme realitzada pel Ministeri de Turisme i Medi Ambient][http://www.turisme.ad/ -> altra adreça]
- [http://www.rtvasa.ad/ RTVASA > organisme públic que gestiona Ràdio Nacional d'Andorra (RNA) i Andorra Televisió (ATV)]
- [http://www.sta.ad/ S.T.A. : Servei de Telecomunicacions d'Andorra]
- [http://www.andorraonline.ad/ Andorra Online > portada]
- [http://www.travel-images.com/andorra.html Imatges d'Andorra]
- [http://www.andorraz.org/ ANDORRa-z > Guia Independent i Selectiu sobre Andorra d'A a Z (obertura final 2006 / principi 2007)] +
- [http://numismondo.com/pm/and/ Bitllets andorrans]
- [http://www.kwfm.net/ KWFM.net > WebRàdio de ROCK International -Rock al Metall- des d'Andorra La Vella (Lloc Web en català, english, castellano i français)]
- [http://www.euro-andorra.com/ Euro Andorra - Andorra a l'Eurovisió]
- [http://www.quars.ad/ www.quars.ad Compri a Andorra sense sortir de casa] Categoria:Andorra fiu-vro:Andorra ja:アンドラ ko:안도라 ms:Andorra simple:Andorra th:ประเทศอันดอร์รา zh-min-nan:Andorra

Gibraltar

Gibraltar és una colònia britànica situada al penyal que domina la riba nord de l'estret de Gibraltar, que uneix el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic. Al sud de la península Ibèrica, el penyal de Gibraltar (en anglès the Rock) és una gran muntanya rocosa que s'alça arran de mar convertida en fortalesa. La ciutat és un centre bancari i turístic, i base de l'Armada Britànica (Royal Navy). Idioma oficial anglès Capital (Gibraltar) Governador i Comandant en Cap:Sir Francis Richards Ministre principal Peter Caruana Superfície 10 km2 Població 28.000 (1998) Densitat No comparat 2800/km2 Moneda: Lliura de Gibraltar. Canvi fix respecte a la lliura esterlina. Fus horari UTC +1 Domini Internet .gi Codi telefònic 9567 (des d'Espanya) 350 (des de qualsevol part del món)

Història

Gibraltar i Abila (antiga ciutat i promontori en l'actual Ceuta) formaven les anomenades Columnes d'Hèrcules, que els mariners fenicis van marcar amb unes columnes de plata per a assenyalar als pobles mediterranis els límits segurs de navegació. El nom de Gibraltar (Kalpe per als grecs) prové de l'àrab Djebel al-TariK ??? ???("muntanya de Tarik") en honor del general musulmà Tarik ibn Ziyad. Anglaterra i Holanda, dos grans potències marítimes, eren enemigues de l'aspiració de Felip d'Anjou (Felip V) al tron d'Espanya. Al juliol de 1702, durant la Guerra de Successió Espanyola, van arribar A Cadis i van desembarcar a Rota i Port de Santa Maria. El 4 d'agost de 1704, altra esquadra anglesa va prendre Gibraltar. El seu comandant va prendre possessió del Penyal en nom de l'Arxiduc Carles d'Àustria, pretendent al tron d'Espanya. Un dels protagonistes d'aquests esdeveniments és el cèlebre Marlborough (cridat Mambrú pels espanyols). Nou anys més tard, la conquesta es va formalitzar mitjançant el Tractat d'Utrecht (1713), en el qual Espanya cedia al Regne Unit l'ús del Penyal amb la condició d'evitar, o en defecte d'això controlar, el contraban cap a Espanya. Espanya va fer diversos intents de reconquerir aquesta ciutat, en 1727, 1779 fins a 1782, i no va reconèixer l'ocupació d'aquesta zona del seu territori i ho va posar en restitució, establint un límit fronterer entre el Regne Unit i Espanya. En 1783, pel tractat de Versalles, Espanya va acceptar la cessió de la sobirania de Gibraltar al Regne Unit a canvi de la recuperació de Menorca i part de Florida. Tots els intents per recuperar Gibraltar van fracassar a causa de la superioritat anglesa en el mar. L'escriptor espanyol, nascut a Cadis, José Cadalso va morir en un d'aquests intents. Es va establir una frontera i camp militar a Gibraltar. Els gibraltarenys de 1704 s'havien refugiat amb la insígnia del seu municipi a Sanr Roc i al costat d'aquest poble va créixer l'anomenat Los Barrios. Més tard va ser repoblada Algesires (abandonada des de 1369). 1369 Durant la Guerra Civil Espanyola, les tropes britàniques van ocupar l' itsme, que no havia estat cedit a Anglaterra i que pertanyia a Espanya, on van construir un aeroport. L'aeroport es troba il·legalment situat sobre territori espanyol, pel que la seva administració ha estat reclamada pel govern espanyol. Les converses mantingudes amb Londres han finalitzat en un acord d'administració conjunta per part d'Espanya i el Regne Unit de les instal·lacions, encara que solament hi ha vols regulars amb aeroports britànics. Durant la Segona Guerra Mundial, Gibraltar va ser la base d'operacions militars britàniques entre l'Atlàntic i el Mediterrani, a més de ser l'únic territori de l'Europa continental que es va mantenir lliure d'ocupació per les forces de l'Eix. Francisco Franco la considerava un afront a la dignitat espanyola. Intentant forçar una devolució va mantenir tancada "el reixat" durant gairebé 13 anys, el que va impedir la comunicació directa entre les poblacions a un costat i a l'altre de la frontera. Després de finalitzar la dictadura, de nou es va permetre el pas de viatgers i mercaderies. En l'actualitat els governs espanyols segueixen reclamant la sobirania o cosoberanía del Penyal, però aquesta reclamació sempre ha estat rebutjada pel govern britànic; els habitants de Gibraltar han defensat el seu dret d'acte-determinació, garantit per la Carta de l'ONU en la seva resolució Nº 1514 (XV), i, en referends convocats per les autoritats locals, han rebutjat desvincular-se de la sobirania britànica.

Demografia

Com és propi en un port mediterrani de màxima importància, la població actual de Gibraltar té un origen divers: principalment britànic i espanyol, amb minories d'origen italià, portuguès i maltès; i àrabs i jueus originaris del Marroc i altres països del sud del Mediterrani. Els ciutadans de Gibraltar són cridats "llanitos", possiblement de l'italià gianni (gióvanni: 'jove'). La variant del dialecte andalús que es parla en la colònia rep també aquest nom. La llengua oficial és l'anglès, encara que molts parlen també l'espanyol i un dialecte propi cridat llanito. Les religions més professades són el catolicisme (76%) el protestantisme (6%), l'anglicanisme, l'islam (6,9%), el judaisme (2,3%), cap o altra 7% (1991). Gibraltar és un dels territoris més densament poblats del món, amb aproximadament 4.245 persones per km2. La demanda d'espai s'ha solucionat amb l'ocupació de terres al mar, que actualment suposa un terç de la superfície total de la ciutat.

Economia

Més de 5 milions de turistes visiten Gibraltar cada any. A més, la seva economia es dóna suport també en el contraban de begudes alcohòliques i tabac amb Espanya, ja que a Gibraltar estan lliures d'impostos i són molt més barats, i el tràfic il·legal de drogues (especialment haixix marroquí i cocaïna del sud-est asiàtic) i d'immigrants subsaharians. Gibraltar és un paradís fiscal, amb uns actius de més de 6.500 milions de lliures esterlines, i 10 empreses registrades en el seu territori per habitant. La Unió Europea ha demandat al Regne Unit el cessament dels privilegis de paradís fiscal i de les operacions de blanqueig de diners en el seu territori, pel que la viabilitat econòmica de la colònia és incerta. Categoria:Regne Unit Categoria:Territoris dependents ja:ジブラルタル ko:지브롤터 simple:Gibraltar zh-min-nan:Gibraltar

Alta Cerdanya

L'Alta Cerdanya és una comarca de la Catalunya Nord, amb capital a Montlluís. Limita amb les comarques del Capcir, el Conflent, el Ripollès i la Baixa Cerdanya, i amb el principat d'Andorra. Presenta la singularitat d'estar situada a la conca del Segre (de fet, aquest riu neix al sud d'aquesta comarca, concretament a la cara nord del Pic del Segre), que en la seva major part pertany a Espanya. Això aïlla la comarca de la resta de la Catalunya Nord, per la qual es connecta a través del coll de la Perxa.

Municipis de l'Alta Cerdanya

- Angostrina
- Bolquera
- Cabanassa, la
- Dorres
- Èguet
- Eina
- Enveig
- Er
- Estavar
- Font-romeu, Odelló i Vià
- Guingueta d'Ix, la
- Llo
- Montlluís
- Naüja
- Oceja
- Palau de Cerdanya
- Planès
- Porta
- Portè
- Sallagosa
- Sant Pere dels Forcats
- Santa Llocaia
- Targasona
- Tor de Querol, la
- Ur
- Vallcebollera Categoria:Alta Cerdanya

Ebre

] L'Ebre (928 km) és l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània. Recull les aigües dels rius pirinencs (Arga, Aragó, Gállego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). A la desembocadura forma un ampli delta de 500 km². El Parc Natural del Delta de l'Ebre va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya a instàncies dels habitants del municipi de Deltebre. És la zona humida més important de Catalunya i la seva superfície total és de 7802. L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de la guerra civil espanyola (vegeu Batalla de l'Ebre). Categoria:Rius de la Península Ibèrica

Gràcia

Gràcia és un dels barri més populars i actius de la ciutat de Barcelona. També és el nom del districte municipal que abasta a més a més de la pròpia Gràcia els barris de Vallcarca, la Salut i el Camp d'en Grassot. L'ex-vila de Gràcia va ser un municipi independent fins a l'any 1897 en que quedà annexionada a Barcelona. El seu monument més identificatiu és el la torre del rellotge que s'alça al bell mig de la plaça Rius i Taulet, on hi ha l'antic ajuntament, avui seu del districte.

Història breu de Gràcia

De la construcció dels Josepets a la primera independència.

Tothom situa el principi de la Vila de Gràcia amb l'establiment, el 17 de gener de 1626, del noviciat dels carmelites descalços al convent de Nostra Senyora de Gràcia, que va rebre el nom de Els Josepets, a causa dels seus ocupants. Aquest convent va ser construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau, conseller de la ciutat de Barcelona, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que va passar pel dolor de perdre els seus set fills. A l'entorn del convent van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). No obstant, dos segles enrera, al segle XV, es va establir l'ordre dels franciscans, al convent de Jesús, i el segle XVI es va construir el monestir del Montcalvari, pertanyent als Caputxins Vells, que va ésser destruït el 1714. A començament del segle XVIII a la vila hi havia un total d'onze propietaris amb les seves respectives famílies, Unes dècades després d'economia bàsicament agrària va començar a diversificar-se; llavors van sorgir els primers artesans i menestrals. Segons ho consigna un document de 1767, el territori rep ja el nom de Gràcia. Durant el segle XVIII, Gràcia consolidà la que seria la seva estructura social durant molts anys, entre zona rural i zona d'estiueg dels burgesos barcelonins. Prova d'això és la gran quantitat de torres i segones residències pertanyents a famílies adinerades A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la zona que avui anomenem Gràcia era poc poblada, els tres nuclis més importants eren els que havien crescut al voltant dels convents de la zona: el de Jesús (a l'inici del Carrer Gran), el del convent dels Josepets (la zona de l'actual Pça. Lesseps), i el dels Caputxins Vells (situat per la zona on actualment hi ha el Mercat de l'Abaceria Central). Documentació de l'època demostra que, almenys dos d'aquests nuclis no s'avenien gaire (el de Jesús i el de Josepets), i fins i tot apareix en un d'aquests documents un alcalde del "Barri del carrer Jesús": Josep Fatjó.

Les tres independències.

El 4 de març de 1821, gràcies a la Constitució de Cadis, que autoritzava aquells nuclis de més d'un miler d'habitants a constituir-se en municipi, Gràcia va obtenir la seva primera independència municipal, de la qual en va ser alcalde en Josep Tuset. Però aquesta independència durà ben poc: l'abril del 1823, l'absolutisme obligà a tornar a posar tot tal com esta