:: wikimiki.org ::
| Pirineus Orientals |
Pirineus Orientals
Els Pirineus Orientals (en occità Pirenèus-Orientals i oficialment en francès Pyrénées-Orientales) són el departament francès número 66 de la regió del Llenguadoc-Rosselló, a la frontera amb la Comunitat Autònoma de Catalunya. Limita al nord amb els departaments de l'Aude i l'Arièja, a l'oest amb Andorra, al sud amb les comarques catalanes de la Baixa Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa i l'Alt Empordà i a l'est amb la mar Mediterrània. La capital és Perpinyà.
Tret de la comarca occitana de la Fenolleda, la resta (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i Alta Cerdanya) havien estat regides per la Generalitat de Catalunya i en conjunt reben el nom no oficial de Catalunya Nord.
Els Pirineus Orientals, tal com diu el seu nom, es troben situats als estreps orientals dels Pirineus, que ocupen la meitat sud-occidental del departament, on destaquen els massissos del Carlit i el Canigó. Al nord, les Corberes el separen de l'Aude, i al sud el massís de l'Albera el separa de l'Alt Empordà. És travessat, de nord a sud, per l'Aglí, la Tet i el Tec. Tocant al mar hi ha els estanys de Leucata i Sant Nazari.
Amb una indústria poc desenvolupada (centrada sobretot a la rodalia de Perpinyà i dedicada principalment a la transformació de productes agrícoles), l'economia es basa en l'agricultura (principalment la vinya i la fruita) i, sobretot, el turisme, tant d'estiu com d'hivern. Llocs d'interès són la ciutat de Perpinyà, els monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, la catedral d'Elna, la vila fortificada de Vilafranca de Conflent, el castell de Salses, els pobles de Cotlliure i Castellnou dels Aspres, etc. Als Pirineus hi trobem les estacions hivernals de
Cerdanya-Puigmal 2600, l'Espai Cambra d'Ase, Eina - Sant Pere dels Forcats, Font-romeu - Pirineus 2000, Portè-Pimorent, Capcir, Formiguera, la Llaguna, els Angles, Puigbalador-Riutort i Mosset.
Categoria:Pirineus Orientals
ja:ピレネー＝オリアンタル県
Occità
L'occità, o llengua d'oc és la llengua romànica pròpia d'Occitània.El domini lingüístic actual de l'occità s'exten per quatre estats:
- El terç sud de França
- Mònaco (Monegue en occità)
- La Vall d'Aran a Espanya
- Una franja del Piemont - la Vall de Susa (en occità Valadas) -, a Itàlia
Introducció i definició
ItàliaEs denomina occità el conjunt de dialectes romànics que es parlen als territòris de l'antiga Occitània. Segons les escoles, aquests dialectes es consideren llengües diferents, o bé diferents dialectes de la mateixa llengua. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndard acceptat majoritàriament han exercit una fragmentació de la llengua tal, que hom podria considerar l'occità com un conjunt de llengües diferents. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo.
L'occità, junt al català, és una llengua occitanoromànica.
Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua ve dòc, "sí" en occità, en contrast a les "llengües d'oïl", predecessores del francès actual. Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la llengua més propera al català que existeix.
Extensió
L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla un llistat de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:
- Aquitània: exceptuant-ne la part bascòfona i una xicoteta àrea al nord del departament de la Gironda. Cal fer notar que originàriament les ciutats de Biarritz, Anglet i Baiona eren també occitanòfones, però amb els moviments poblacionals de la Revolució Industrial va passar a predominar-hi el basc.
- Migdia-Pirineus.
- Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, on es parla català.
- Provença-Alps-Costa Blava: exceptuant-ne algunes valls isolades dels Alps Marítims.
- Poitou-Charentes.
- Llemosí.
- Alvèrnia.
- Roine-Alps: exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que abans eren zones de transició i en l'actualitat han esdevingut definitivament francòfones. (francoprovençal)
- Piemont: sols algunes valls altes; a la resta de valls es parla italià i piemontès, un dialecte gal·loromànic.
- Mònaco: originalment sols s'hi parlava el monegasc i el lígur (un dialecte de l'italià), però en el passat hi va haver una forta migració d'occitans.
- Vall d'Aran.
- Regions frontereres de l'Aragó amb França.
En el següent llistat es detallen zones on es parla occità a causa de la forta immigració d'occitans fora d'Occitània:
- Calàbria al sud d'Itàlia.
- Sant Sebastià al País Basc.
- Württemberg a Alemanya.
- Argentina.
- Uruguai.
- Idaho i Oregon als Estats Units d'Amèrica.
Característiques de l'occità
Ortografia
Actualment, hi ha dues ortografies occitanes, l'una coneguda com la clàssica, basada en l'occità medieval i avalada per l'Institut d'Estudis Occitans; i l'altra, de vegades anomenada mistraliana, ja que va ser usada per Frederic Mistral i el Felibritge. Aquesta segona ortografia està basada en l'ortografia del francès modern. Hi ha conflictes entre els seguidors de cada sistema.
L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn, però en la mistraliana, pot ser jour, joun o jorn, en funció de la procedència de l'escriptor.
En canvi, l'ortografia mistraliana té l'avantatge de no forçar els parlants, que ja estan acostumats al francès, a aprendre un sistema completament nou. També ha estat usat per un nombre important d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal.
El dígrafs lh i nh, usats en l'ortografia clàssica, foren adoptats per les normes portugueses.
Vocabulari
Taula de comparació de llengües romàniques:
Diferències amb el català
Als primers estadis de la llengua, hom pot dir que l'occità i el català eren la mateixa llengua. Les diferències van esdevenir a mitjan segle XIII, rere criteris essencialment polítics i geogràfics. En efecte, el gascó és considerat com un dialecte occità, mentre que el català, més proper a altres dialectes des d'un punt de vista lingüístic, és considerat com una llengua diferent.
L'occità i el català es distingeixen per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia de la llengua medieval, encara que altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar.
També varia molt la pronunciació.
Per exemple,
- L' [o] es pronuncia sempre com a [u]
- Quan un mot finalitza amb -a, aquesta es pronuncia com a [o] (plaç/o/) en la majoria dels casos.
L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que Catalunya està englobada dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència castellanitzant, mentre que l'occità la té gal·licitzant.
Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió ente catalanoparlants i occitanoparlans, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.
Dites en occità
Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador:
«Tan m'abellis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor»
I traduït al català modern:
«Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor»
També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.
Dialectes de l'occità
trobadors
L'occità presenta diversos dialectes:
- Alvernès
- Alt alvernès
- Baix alvernès
- Gascó
- Landès
- Bearnès
- Ariegès
- Aranès
- Llemosí
- Alt llemosí
- Baix llemosí
- Llenguadocià
- Baix llenguadocià
- Llenguadocià mitjà
- Alt llenguadocià
- Guienès
- Provençal
- Transalpí
- Niçard
- Marítim
- Gavot
- Rodanenc
- Delfinès
- Shoadit o Judeoprovençal (extingit el 1977)
Història de la llengua
Origens de l'occità
L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità ha degut estar influenciat per una sèrie de circumstàncies úniques (a nivell europeu) com són:
- L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per tots els costats per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agriculura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.
L'occità a l'Edat Mitjana
L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època.
L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes.
Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.
La decadència
La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent.
El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones.
La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble.
La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge.
Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.
Les renaixences
Primera Renaixença
Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
- El moviment dels savis
:Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
- El moviment obrer
:"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Victor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
- El moviment burgès i esteta
:Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dimamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
- El moviment utilitari
:El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era revindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percursor que va dotar l'occità de coherència.
Segona Renaixença
La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó.
Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en Auguste Forès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prosper Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.
Època contemporània
Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre.
Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills.
Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
- Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquest filòsof va esdevenir el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
- L'antinarcisisme històric de la gent del Llenguadoc.
- La lògica antiunitarista.
- Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
- Va recordar la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
- Bernat Manciet (1927), aquest diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
- Robèrt Lafont, lingüista, historiador de la literatura occitana, poeta, novel.lista, i dramaturg.
- Pèire Bec, especialista de la llengua i la literatura d'oc i escriptor. Va publicar, el 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
- Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme.
Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social.
L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.
Situació actual de la llengua
On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piamont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.
Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius, però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l’Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:
- 1.500.000 (13 %) en són parlants habituals.
- 3.500.000 (30 %) el parlen sovint.
- 4.500.000 (38 %) el parlen rarament.
- 6.000.000 (50 %) no el parlen mai.
Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28 %, un 9 % l’usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l’escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50 % l’entenen.
L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77 % dels francesos eren partidaris d’adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68 % creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers.
Pel que fa a la Vall d’Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l’occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l’aranès només és conseqüència de la presència d’un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19 % són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l’entenia. Ací s’observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirir l'aranès com a segona llengua a partir del grup d’edats comprès entre els 11 i 20 anys (12 %) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4 %).
Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d’opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:
- 64 % Aranès
- 28 % Castellà
- 8 % Català
Notícies recents sobre l'occità
- El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
- Occità, llengua olímpica (març de 2004): els pròxims Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraran a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità formarà part de les llengües oficials dels Jocs.
- L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.
Enllaços relacionats
- [http://membres.lycos.fr/occitancatala/ Occità i català]
- [http://br.groups.yahoo.com/group/parlar_occitan/ Parlar occitan]
Categoria:Occità
als:Okzitanische Sprache
ja:オック語
ko:오크어
FrancèsEl francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés.
A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.
Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.
Enllaços externs
- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès)
Categoria:Llengües romàniques
als:Französische Sprache
ja:フランス語
ko:프랑스어
simple:French language
th:ภาษาฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-gí
Llista de departaments francesos per número
Taula dels departaments (départements) francesos amb la seva capital (préfecture), classificats segons el seu número ordinal. Tots els noms surten en la seva versió oficial en francès.
Notes:
#La capital de Val-d'Oise es va establir a Pontoise quan es va crear el departament, però va ser moguda de facto al municipi veí de Cergy; ara, tots dos municipis formen la ville nouvelle de Cergy-Pontoise.
#Els departaments d'ultramar són antigues colònies franceses que ara tenen un estatus similar al dels departaments de la França europea o metropolitana. Són part de la República francesa i de la UE, tot i que tenen normes especials. Cadascun constitueix alhora una regió d'ultramar.
Numeració
La numeració dels departaments es va establir el 1922 seguint l'ordre alfabètic des del 01 (Ain) fins el 89 (Yonne). El territori de Belfort (90) s'hi va afegir posteriorment. El 1964 es va partir l'Illa de França en 8 departaments amb les numeracions 75, 78 i del 91 al 95. El 1976 Còrsega, que tenia el 20, es va partir en dos: 2A i 2B.
Còrsega
La numeració dels departaments forma part de la vida quotidiana dels francesos, ja que es pot trobar a les plaques de les matrícules dels vehicles, als codis postals o als números de la seguretat social.
Per motius pràctics, les col·lectivitats d'ultramar franceses, que no són departaments, també tenen assignada una numeració: Saint-Pierre i Miquelon (975), Mayotte (976), Wallis i Futuna (986), Polinèsia Francesa (987), Nova Caledònia (988). D'altra banda, Mònaco utilitza el 98 per als codis postals.
Categoria:França
Comunitat autònoma de Catalunya
Catalunya és una de les comunitats autònomes d'Espanya. Situada al nord-est de la Península, comprèn la majoria del territori històric de Catalunya, a excepció de la Catalunya del Nord, sota administració francesa.
Administració i política
La llei fonamental de Catalunya és l'Estatut. D'acord amb aquest, les competències principals del govern de Catalunya són en l'àmbit de:
- l'educació
- la sanitat
- la cultura
El finançament de la Generalitat, regulat per l'Estatut i la LOFCA, és a càrrec del govern espanyol.
El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió. Des del 16 de desembre de 2003, el president és Pasqual Maragall.
Catalunya està dividida administrativament en quatre províncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació.
- Província de Barcelona
- Província de Girona
- Província de Lleida
- Província de Tarragona
Les capitals de província són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.
A més, Catalunya està dividida oficialment en 41 comarques, regulades per llei del Parlament.
Llengua
La llengua pròpia de Catalunya és el català. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'aranès, varietat de l'occità, és a més llengua oficial a la Vall d'Aran.
Història
Catalunya va gaudir d'una autonomia durant la Segona República Espanyola, fins que va ser abolida pel règim franquista (vegeu: Estatut de 1932).
Després de la transició democràtica espanyola, i l'aprovació de l'Estatut de 1979, Catalunya tornà a gaudir d'autonomia.
Vegeu Història de Catalunya per una història més completa.
Geografia
Catalunya té una superfície aproximada de 32.000km2 i una població de prop de set milions d'habitants.
Limita al nord amb Andorra i l'Estat francès, a l'oest amb l'Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb la mar Mediterrània.
Demografia
Segons les dades estadístiques oficials, la població de Catalunya a finals de 2004 era de 6.813.316 habitants, el 15,8 % del total de la població espanyola i amb un tant per cent de persones d'origen de fora de l'estat espanyol del 6,8%.
Economia
Comunitat de tradició industrial, el creixement mig anual 1995-2004 en termes reals de l'economia catalana fou inferior al de la mitjana espanyola. Segons les mateixes fonts oficials, Catalunya era a finals de l'any 2003 en el cinquè lloc del rànquing de comunitats espanyoles segons el PIB per càpita en Paritats de Poder Adquisitiu, diversos punts per sota de les comunitats de Madrid, Navarra, País Basc i Illes Balears, que encapçalaven, en aquest ordre, la llista. Tradicionalment, la balança fiscal catalana és deficitària en benefici de la solidaritat interterritorial espanyola.
La indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya.
Enllaços externs
- [http://www.gencat.net/ Pàgina de la Generalitat de Catalunya]
- [http://wikisource.org/wiki/Estatut_d%27autonomia_del_1979 Estatut d'Autonomia del 1979]
- [http://www.idescat.net/ Institut d'Estadística de Catalunya] Informació estadística detallada de Catalunya
Categoria:Catalunya
ja:カタルーニャ州
ko:카탈루냐
zh-min-nan:Catalunya
Baixa Cerdanya
La Baixa Cerdanya és una comarca pirinenca que comprèn gran part de la plana de la Cerdanya que limita amb les comarques de l'Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès, l'Alta Cerdanya i el Principat d'Andorra. És un dels dos fragments en què quedà subdividit el territori històric de la Cerdanya com a conseqüència del Tractat dels Pirineus (1659).
Enllaços externs
- [http://www.cerdanya.org/ Lloc web oficial del Consell Comarcal]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8101540003 Informació de la Generalitat]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=15 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
Categoria:Baixa Cerdanya
GarrotxaLa Garrotxa és una comarca pre-pirinenca que limita amb les comarques del Ripollès, Osona, la Selva, el Gironès, el Pla de l'Estany , l'Alt Empordà i el Vallespir.
La comarca de la Garrotxa té una extensió de 735,39 km2 i una població de 50.616 habitants (2004). Comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de la Muga i de les rieres d'Amer i de Llémena.
Geografia
El territori no és homogeni i es pot considerar, tant des del punt de vista físic com humà, dues subcomarques: el sector que s'estén al nord de la vall del Fluvià, denominat freqüentment alta Garrotxa, i el que ocupa la part meridional, conegut correntment per comarca d'Olot.
Fluvià]
Al sector occidental, la cubeta d'Olot-Santa Pau, la presència de materials volcànics contribueix a donar acusada personalitat al paisatge. Les formes que més ressalten en el paisatge són els cons volcànics, uns 40 entre els que destaquen el Croscat i el volcà de Santa Margarida.
El Fluvià, de règim mediterrani té un cabal no gaire important (1,07 m3/s a Olot).
La Garrotxa contrasta amb les comarques veïnes per l'elevada humitat. La pluja anual oscil·la al voltant dels 1000 mm. Es diu: Si no plou a Olot, no plou enlloc.
Pel que fa a les temperatures, a Olot la mínima de gener és de 0,09°C, i la màxima d'agost, de 27,7°C. Les freqüents formes de cubeta hi ocasionen inversions tèrmiques, i el relleu a l'alta Garrotxa i al Puigsacalm, particularment, una variant climàtica de muntanya, amb importància de les precipitacions de neu.
La vegetació segueix les línies del clima. Hi ha un sector de caràcter mediterrani, que s'estén per l'alta Garrotxa i est de la comarca, mentre que la resta és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits.
Població i activitat
Els nuclis de població concentrada són molt poc importants. El 1986 el 9,4% de la població activa treballava en el sector primari, el 59,4% en el sector secundari i el 31,2% restant en el terciari.
La superfície conreada ha anat disminuint. Així i tot, és la primera comarca productora de blat de moro de secà de Catalunya.
La ramaderia presenta una forta expansió i una acusada modernització tècnica, particularment pel que fa al porcí i el boví.
La indústria va rebre un impuls decisiu després del 1940. Actualment el sector tèxtil, sobretot el de filats i gèneres de punt, l'alimentari (la indústria càrnia) i el metal·lúrgic (la metal·lúrgia de transformació) són els més importants. En un segon lloc hi ha els sectors de les arts gràfiques i el paper, i el químic i el dels plàstics. L'activitat industrial es concentra a la ciutat d'Olot i els municipis veïns de Sant Joan les Fonts i Besalú.
Zona volcànica de la Garrotxa
Besalú]
La zona volcànica de la Garrotxa es troba situada als Pirineus orientals, on hi ha una quarantena de cons volcànics, en bon estat de conservació i amb importants corrents de lava basàltica.
El focus principal és al pla d'Olot i als seus vessants (el camp de lava ocupa una gran part del pla, uns 25 km2), on la lava va afluir seguint la vall del Fluvià i va arribar fins a Sant Jaume de Llierca.
Un altre sector important és a la vall tectònica del riu Ser, al peu de l'escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat). La lava va seguir aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau.
Finalment un tercer grup es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i de la riera d'Adri.
Al sector d'Olot també hi va haver erupcions antigues, ja que es poden trobar còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià.
En les erupcions modernes es reconeixen diferents fases que han estat situades totes dins el Quaternari mitjà.
Pel que fa a les formes de relleu, a més dels cons volcànics de tipus strombolià, dels quals n'hi ha amb cràter central (Montsacopa, Santa Margarida), amb cràters laterals (Garrinada), constituïts per escòries petites i uniformes (Montsacopa) o per materials grossers (Montolivet, Croscat), hi ha taules de lava, posades en relleu per l'erosió fluvial diferencial, com a Castellfollit de la Roca o a Sant Joan les Fonts, on es pot veure la constitució interna consolidada en prismes allargats.
Són abundants, al sector del Ser, les acumulacions de lapil·lis anomenades també grederes i, prop d'Olot, les formacions de laves poroses, consolidades en sectors d'aiguamolls, com en el Boscdetosca.
L'any 1982, la zona compresa entre les valls del Fluvià i del Ser i la capçalera de les valls d'Aiguavella i Sant Iscle va ser declarada, per la Generalitat de Catalunya, Paratge Natural d'Interès Nacional. Per la mateixa llei van ser declarades Reserves Integrals Geobotàniques la major part del cons volcànics i la Fageda d'en Jordà.
Tota aquesta zona volcànica es troba actualment protegida com a Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, que inclou els 40 volcans de la zona, amb una extensió de 12007 ha (120,07 km2).
Pàgines relacionades
Comtat de Besalú
Enllaços externs
- [http://www.infogarrotxa.com/web/index.php Pàgina oficial del Consell Comarcal]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8101920002 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=19 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.xtec.es/recursos/socials/comarca/garrotxa.htm Viatge literari per la Garrotxa]
- [http://www.parcsdecatalunya.net/zvg/cpgarrotxa00.htm Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa]
- [http://www.turismegarrotxa.com Turisme Garrotxa]
Categoria:Garrotxa
Mar Mediterrània
La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km2.
L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.
Principals mars incloses en la Mediterrània
- Mar d'Alborán
- Mar Menor
- Mar Catalana o mar Balear
- Mar Tirrena
- Mar Adriàtica
- Mar Jònica
- Mar Egea
- Mar de Màrmara
- Mar d'Azov
- Mar Negra, sovint considerada a part de la Mediterrània
Illes principals de la Mediterrània
- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest
Estats que limiten amb la mar Mediterrània
- Espanya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Grècia i Turquia, a la ribera nord.
- El Líban, Síria, Israel i el territori de l'Autoritat Nacional Palestina (Franja de Gaza), a l'est.
- Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, a la ribera sud.
- L'estat insular de Malta i, a l'illa de Xipre, la República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (no ha aconseguit el reconeixement intenacional, tret del de Turquia).
- La colònia britànica de Gibraltar.
Pàgines relacionades
- Illes de la mar Mediterrània
categoria:Mar Mediterrània
Categoria:Mars d'Europa
Categoria:Àfrica
Categoria:Àsia
ja:地中海
ko:지중해
th:ทะเลเมดิเตอร์เรเนียน
zh-min-nan:Tē-tiong-hái
Fenolleda
La Fenolleda és una comarca de llengua occitana, amb capital a Sant Pau de Fenollet, que actualment se situa en el département francès dels Pirineus Orientals amb les cinc comarques nordcatalanes, i per tant a vegades apareix en mapes de les comarques dels Països Catalans. Limita amb les comarques catalanes del Rosselló i el Conflent.
Categoria:Fenolleda
RossellóAquest article és sobre la comarca. Si voleu informació sobre el municipi vegeu Rosselló (Segrià).
Rosselló (Segrià)
El Rosselló és una comarca catalana situada al sud de l'estat francès. Perpinyà, la ciutat més important i capital, és també la ciutat més important de la Catalunya Nord. Limita amb les comarques catalanes de l'Alt Empordà, el Vallespir i el Conflent, i amb Occitània.
El Rosselló, amb les altres comarques de la Catalunya Nord, va deixar de formar part de Catalunya al segle XVII, com a resultat de la pèrdua catalana de la guerra dels Segadors i el resultant tractat dels Pirineus, en la que França i Espanya van dividir Catalunya i se la van repartir.
Municipis del Rosselló
Pàgines relacionades
- Comtat de Rosselló
- Catalunya Nord
Enllaços Externs
- [http://www.vilaweb.com/www/catalunyanord Actualitat local]
- [http://visualiseur.bnf.fr/Visualiseur?Destination=Daguerre&O=7860987&E=JPEG&NavigationSimplifiee=ok&typeFonds=noir Mapa del Roselló al segle XVII] a la [http://www.bnf.fr/ Biblioteca Nacional de França]
Categoria:Rosselló
Conflent
El Conflent és una comarca de la Catalunya Nord, amb capital a Prada.
Aquesta comarca limita al nord amb la Fenolleda, a l'est amb el Rosselló, a l'oest amb el Capcir i la Cerdanya i al sud amb el Vallespir i el Ripollès.
Geografia física
Orografia
L'orografia del Conflent és definida per les valls alta i mitjana de la Tet, des que aquest riu deixa enrera la fossa de Cerdanya, al congost entre Sautó i Fontpedrosa, fins al Riberal del Rosselló.
La cubeta d'esfondrament que constitueix el Conflent queda tancada al sud pel massís que s'estén des del pic d'Eina (2.786 metres d'alt) fins a roca Colom(2.464 metres), que fa de partió amb la vall del Ter (Ripollès), que puja cap al nord-est fins al puig de Tretzevents(2.763 metres) i la pica del Canigó, massís que parteix aigües amb la vall del Tec (Vallespir).
Al nord, les serralades no superen pas mai els 2.500 metres d'alçada: al massís de Madres (roc de Madres 2.471 metres, pic de Bernat Salvatge 2.427 metres) que separa el Conflent de la Vall de l'Aude (Capcir), i forma la frontera de Catalunya amb el Llenguadoc (País de Salt), continuant pel pic de la Gleva (2.024 metres), pel coll de Jau (1.513 metres), el tuc Dormidor (1.845 metres) i la serra d'Escales (1.702 metres). Des d'aquesta serra, el límit septentrional continua vers el roc del Rosselló (1.314 metres) i el roc Geler (1.104 metres), al límit amb la Fenolleda.
Hidrografia
L'eix de la comarca és la vall de la Tet, riu que travessa la comarca en sentit sud-oest cap a nord-est. Al congost de Canavelles, el riu origina una conca epigènica molt engorjada fins a Vilafranca de Conflent; allà hi ha un llindar muntanyós que separa dues conques reblertes per materials pliocènics més tous: la conca de Vernet, al sud, enlairada entre 600 i 900 metres sobre la Vall de la Tet, i la conca de Prada, al nord, per la qual s'endinsa la Tet fins al coll de Ternera (200 metres), obert damunt del Riberal (Rosselló)
Clima
Prada té set mesos de temperatura mitjana superior a 10ºC (20'6ºC al juliol i 4'4ºC al gener). La major pluviositat correspon al massís de Canigó (Cortalets 1.446'3 mm de mitjana anual) mentre que la vall de la Tet és molt més seca (Vilafranca, 567'3 mm; Prada 533 mm).
Vegetació
Dins de la comarca, hi apareix completa, la zonació altitudinal pròpia dels Pirineus, des de l'estatge inferior de l'alzinar amb marfull, fins a la vegetació alpina. Les fagedes, però, hi tenen una extensió limitada, mentre que les espècies mediterrànies continentals hi són notables
Municipis de la comarca
- Aiguatèbia-Talau
- Arboçols
- Campome
- Canavelles
- Castell de Vernet
- Catllà de Conflent
- Cauders de Conflent
- Censà
- Clerà
- Codalet
- Conat
- Cornellà de Conflent
- Escaró
- Espirà de Conflent
- Estoer
- Eus
- Fillols
- Finestret
- Fontpedrosa
- Fullà
- Glorianes
- Jóc
- Jújols
- Marquixanes
- Masos, els
- Mentet
- Molig
- Mosset
- Noedes
- Nyer
- Oleta
- Orbanyà
- Orellà
- Pi de Conflent
- Prada
- Ralleu
- Rià
- Rigardà
- Rodés
- Saorra
- Sautó
- Serdinyà
- Soanyes
- Tarerac
- Taurinyà
- Toès
- Vallestàvia
- Vallmanya
- Vernet
- Vilafranca de Conflent
- Vinçà
Enllaços Externs
- [http://www.vilaweb.com/www/catalunyanord Actualitat local]
Categoria:Conflent
Capcir
El Capcir és una comarca de la Catalunya Nord, amb capital als Angles.
Municipis del Capcir
- Angles, els
- Font Rabiosa
- Formiguera
- Llaguna, la
- Matamala
- Puigbalador
- Ral
Categoria:Capcir
Generalitat de Catalunya]
La Generalitat de Catalunya és l'òrgan d'autogovern de Catalunya. També existeix la Generalitat Valenciana, que és el govern del País Valencià. Ambdues tenen els seus orígens en les Diputacions permanents creades per governar l'administració entre reunions de les Corts, als diferents territoris de la Corona d'Aragó.
Història
Orígens
La Generalitat de Catalunya té els seus orígens en les Corts Reials Catalanes, les quals, durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1208-1276), es reunien convocades pel rei com a representatives dels estaments socials de l'època.
Sota Pere II el Gran (1276-1285) les Corts Reials Catalanes prengueren forma institucional. El rei s'obligà a celebrar "General Cort" cada any. Les Corts exercien funcions de consell i també legislatives per mitjà dels tres "braços" que les componien: l'eclesiàstic (clerecia), el militar (noblesa) i el popular o cambra reial (viles i ciutats sotmeses directament al govern del rei). El conjunt era anomenat "lo General de Cathalunya".
El primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a les Corts celebrades a Montsó (l'Aragó) l'any 1289, quan és designada una "Diputació del General", comissió temporal per recaptar el "servei" o tribut que els "braços" concedien al rei a petició seva. Aquest impost es coneixia popularment com generalitat, nom que es va exportar a França on es van crear les «generalités», districtes fiscals. Amb el temps el nom oficiós de Generalitat va acabar suplantant el nom oficial de Diputació del General.
A les Corts de 1358-1359, celebrades a Barcelona, Vilafranca del Penedès i Cervera sota el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387), i a causa del gran cost per repel·lir les incursions castellanes a l'Aragó i a València, les Corts designaren 12 diputats amb atribucions executives en matèria fiscal i uns "oïdors de comptes" que controlarien l'administració sota l'autoritat del que es podria considerar primer president de la Generalitat, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona (1359).
A l'interregne produït a la mort de Martí l'Humà, la Generalitat va assumir responsabilitats polítiques. El sistema d'elecció dels diputats va ser una discussió constant. A les Corts del 1455, i per evitar el nepotisme oligàrquic, s'introduí el sistema d'insaculació: els diputats sortints elegien dotze candidats d'entre els quals se'n triava un a l'atzar.
Abolició de fet
Encara que a la Guerra de Successió la Generalitat ocupà un lloc secundari, ja que fou la Junta de Braços la que tenia el comandament, els Decrets de Nova Planta de Felip V, el 16 de setembre del 1714, liquidaren de fet la institució centenària, trangredint les Constitucions catalanes.
Primera restauració al segle XX
El 14 d'abril de 1931, després de les eleccions que van donar la majoria al seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, Francesc Macià, va proclamar la República Catalana des de l'ajuntament de Barcelona.
Aquesta proclamació preocupà el govern provisional de la República, que envià en avió a Barcelona, el dia 18 d'octubre els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer. Després de tenses converses, s'arribà a l'acord que el consell format a Barcelona, actui com a govern de la Generalitat de Catalunya. La recuperació d'un nom històric en el qual, ningú no havia pensat abans, permet resoldre el conflicte i obre el camí a una nova forma d'autonomia catalana.
Segona Abolició
Un cop acabada la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, la Generalitat es va exiliar. El nou règim franquista reproduí la repressió de Felip V i, a més, abolí les institucions de la Generalitat. El seu president, Lluís Companys, defensor de la legalitat constitucional republicana, fou
detingut amb la col·laboració nazi de la Gestapo, li va ser aplicada l'extradició i el van tornar a Espanya, on va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc (1940).
Mort el president Companys, Josep Irla, darrer president del Parlament català, es féu càrrec de la presidència de la Generalitat a l'exili fins que, l'any 1954, el va succeir Josep Tarradellas, també a l'exili.
Novament, el centralisme imposà els governadors civils i les diputacions provincials, i al Palau de la Generalitat s'instal.là un cop més la Diputació de Barcelona. Aquesta divisió provincial ignorava la divisió territorial comarcal, tradicional a Catalunya.
Segona restauració al segle XX
Després del restabliment de la democràcia a Espanya i de les eleccions legislatives espanyoles (1977), la Generalitat fou restablerta el 29 de setembre de 1977, abans de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978, i ocupà novament el Palau de la Generalitat. Al desembre de 1979 fou promulgat el vigent Estatut d'Autonomia, i als comicis convocats el 20 de març de 1980 foren elegits els 135 diputats del Parlament de Catalunya. El 10 d'abril d'aquell mateix any es constituïa el Parlament. Finalment, amb l'elecció del president del Parlament i del president de la Generalitat, que formà el primer Govern estatutari, la Generalitat va quedar novament constituïda.
Funcions actuals
Actualment, la Generalitat de Catalunya és la institució en què s'organitza políticament el govern de Catalunya.
Està formada per tres institucions:
- El Parlament de Catalunya és l'organisme encarregat d'elaborar i aprovar les lleis i de controlar l'actuació política del govern.
- El Consell Executiu s'encarrega del govern de Catalunya. Li correspon proposar lleis al Parlament i fer complir les que aquest aprova.
- El President de la Generalitat és elegit pel Parlament d'entre els seus diputats i nomenat pel rei. El President és la més alta representació de la Generalitat de Catalunya.
Vegeu també
- Història de Catalunya
- Història del Dret català
- Constitucions catalanes
- Diputació del General
- Mancomunitat de Catalunya
Enllaços externs
- [http://www.gencat.net Lloc web oficial de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www10.gencat.net/gencat/AppJava/cat/generalitat/generalitat/origens/lescorts.jsp Les corts catalanes i la primera Generalitat medieval]
Categoria:Generalitat de Catalunya
ko:Generalitat de Catalunya
Catalunya-Nord
La Catalunya del Nord, o Catalunya Nord, és la part de l'Estat francès històrica i culturalment catalana cedida en virtut del Tractat dels Pirineus de 1659.
La constitueix el departament dels Pirineus Orientals, anomenat en francès "Pyrénées Orientales" (num. 66), que inclou també una comarca occitana: la Fenolleda.
La capital n'és Perpinyà (amb més de 100.000 habitants).
Històricament i geogràficament, a banda de la Fenolleda, està formada per les comarques del Rosselló (la plana), el Capcir, el Conflent, el Vallespir i la part nord de la Cerdanya, que rep el nom d'Alta Cerdanya.
Alta Cerdanya]]
La nissaga dels comtes reis catalanoaragonesos es va iniciar a la Catalunya del Nord: al poble de Rià (antigament Arrià), prop de la vila de Prada, al Conflent.
El Tractat dels Pirineus
A conseqüència de la signatura per part del rei del Tractat dels Pirineus, el 7 de novembre de 1659, sense la preceptiva convocatòria de Corts, fou cedida a França. Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats i els hi ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702.
Alguns anys després, el 1700, hi va ser prohibit l'ús de la llengua catalana en qualsevol acte i document oficial per un edicte reial. Des de llavors va quedar prohibida, com encara ho és a l'actualitat. També van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.
Va ser el reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continúa essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
El sentiment català és tan present com sempre en aquestes terres, amb nombroses entitats que promouen i reinvindiquen sovint el català, com a ara la Bressola o la Universitat Catalana d'Estiu que des de 1968, cada any té lloc a Prada.
Enllaços externs
- [http://www.catalunya-nord.com Catalunya-Nord.com]
- [http://membres.lycos.fr/catalunyadelnord/llistamunicipis.htm Toponímia dels noms de municipis de la Catalunya Nord]
- [http://perso.wanadoo.fr/catnet/ CatNord] Web sobre Catalunya Nord i els Països Catalans
- [http://wiccac.org/catnord/ Webs de la Catalunya Nord amb versió en català]
- [http://herve.pi.free.fr/auca.htm Auca de la Catalunya Nord]
- Editorials i mitjans de comunicació
- [http://www.trabucaire.com Editorial del Trabucaire]
- [http://perso.wanadoo.fr/arrels/RADIO/ Ràdio Arrels] i ([http://www.arrels.net en directe])
- [http://www.mil-dimonis.com Revista Mil Dimonis]
- [http://vilaweb.com/catalunyanord Vilaweb Catalunya Nord]
- Associacions i grups culturals o per la llengua catalana
- [http://herve.pi.free.fr/ Aire Nou de Bao]
- [http://perso.wanadoo.fr/arrels/ Associació Arrels]
- [http://www.portadelspaisoscatalans.com Associació de la Porta dels Països Catalans]
- [http://www.bluesdepicolat.com/groupe_ca.htm Blues de Picolat]
- [http://www.paisos-catalans.com/arria/catala/arria.html Casal Jaume I d'Arrià (Rià)]
- [http://www.bressola.com Escoles La Bressola]
- [http://www.llibreriacatalana.com Llibreria Catalana (Perpinyà)]
- Catalanisme a la Catalunya Nord
- [http://www.catalunyanord.galeon.com El Petit Llibre de Catalunya Nord]
- [http://arrels.free.fr/QUISOM/SUMARI.HTM Llibre: Qui som els catalans del nord?]
- Entitats, moviments i partits polítics catalanistes
- [http://www.bloc-catala.com Bloc català]
- [http://assembleanordcatalana.lamevaweb.info/ Assemblea Nord-Catalana (A.N-C)]
Categoria:Pirineus Orientals
Categoria:Països Catalans
Pirineus
Els Pirineus (o el Pirineu) són una serralada situada a l'istme que uneix la Península Ibèrica amb el continent europeu. S'estén des del cap de Creus, a l'est, fins al golf de Biscaia, a l'oest; al sud hi té la depressió de l'Ebre, i al nord la de la Garona. Ocupa la zona nord de Catalunya, l'Aragó, Navarra i el País Basc i la zona sud del Bearn i la Gascunya, així com la totalitat d'Andorra. La frontera entre França i Espanya també ressegueix aproximadament els Pirineus; el País Basc i Catalunya, als extrems oest i est respectivament, es troben a cavall de la serralada.
Tenen una llargada d'uns 425 km2 i una amplada que generalment no supera els 100 km.
Els Pirineus reben els següents noms en les llengües dels territoris que ocupen: en català Pirineus; en francès Pyrénées; en espanyol Pirineos; en occità Pirenèus or Pirenèas; en aragonès Perinés; en basc Pirinioak.
Alguns dels cims més importants dels Pirineus són, entre d'altres:
- L'Aneto (3.404 m), a la Ribagorça, el més alt de la serralada.
- El pic de Pocets (3.375 m), a la Ribagorça.
- El mont Perdut (3.355 m), a l'Aragó.
- El Vinhamala (3.298 m), a la Gascunya.
- La Pica d'Estats (3.143 m), a cavall entre el Pallars Sobirà i la Gascunya, és la muntanya més alta de Catalunya.
- El Comapedrosa (2.942 m), la màxima altitud d'Andorra.
- El Carlit (2.921 m), a l'Alta Cerdanya.
- El Montardo (2.830 m), a la Vall d'Aran.
- El Canigó (2.784 m), al Conflent.
- Els dos cims dels Encantats (2.747 i 2.738 m), al Pallars Sobirà.
categoria:Pirineus
ja:ピレネー山脈
ko:피레네 산맥
Canigó
El Canigó és un massís muntanyós del Pirineu, entre les comarques del Conflent, el Rosselló, el Vallespir i l'Alt Empordà.
El cim, la pica del Canigó, té 2.784 m. Malgrat la seva alçada moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus per culpa del gran i brusc desnivell que la separa de la plana del Rosselló, fent-la més impressionant que altres muntanyes més encaixonades i situades entre valls ja més altes.
Hi ha els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà.
Va inspirar el cançoner del Canigó, amb cançons que comencen amb els mots "Muntanyes de Canigó, fresques són i regalades", així com el poema Canigó, de Verdaguer.
Categoria:Pirineus
Tet
La Tet és un riu de la Catalunya del Nord que neix prop del Carlit, travessa el Conflent i la plana del Rosselló i desemboca a la Mediterrània, després de 120 km.
Travessa Prada i Perpinyà.
El 1940, la Tet va provocar l'aiguat, inundació que va fer destruccions.
Categoria:Rius de Catalunya
Categoria:Pirineus Orientals
Sant Nazari
Sant Nazari (en francès Saint-Nazaire) és un municipi del Rosselló, situat a prop de l'estany de Sant Nazari o estany de Canet. El municipi es va unir amb Canet de Rosselló, el 1975, però se'n va tornar a separar desprès d'un referendum el 1984.
Enllaços externs
- [http://www.linternaute.com/ville/ville/donnee/5508/saint-nazaire.shtml Informació sobre el municipi] (en francès)
Categoria:Rosselló
Elna
Elna (en francès Elne) és un municipi del Rosselló.
El seu origen és remonta a la vila ibera anomenada Illiberis. Al segle III va rebre el nom de Castrum Helenae en honor a la mare de l'emperador Constantí I, l’emperadriu Helena. D'Helena va passar a Helna i Elna.
Enllaços externs
- [http://www.ville-elne.fr/ Web de l'Ajuntament]
- [http://www.ot-elne.fr/catala/presentation.html Oficina de Turisme]
- [http://www.linternaute.com/ville/ville/donnee/14620/elne.shtml Informació sobre el municipi]
Categoria:Rosselló
Vilafranca de Conflent
Vilafranca de Conflent (en francès Villefranche-de-Conflent) és un municipi nordcatalà de la comarca del Conflent. Administrativament és una comuna del departament francès dels Pirineus Orientals.
Vilafranca està construïda en un recinte fortificat i forma part de la llista dels Pobles més bonics de França.
Categoria: Conflent
Salses
Salses (en francès, Salses-le-Château) és un municipi del Rosselló. El nom prové del llatí i fa referència a la font salada al peu de les Corberes. Era un punt estratègic de la via Domícia entre Perpinyà i Narbona. El poble va ser repoblat per Alfons el Cast que concedí, entre altres privilegis, l'abolició dels mals usos. A partir del tractat de Corbeil, el 1258, la frontera entre el Principat i França va quedar establerta entre Salses i Leucata. És el punt més septentrional del Països Catalans, definits popularment «entre Salses i Guardamar». El 1497, Ferran II va fer construir el castell que encara es conserva avui. L'afegit francès de «le Château» és del 1986.
Enllaços externs
- [http://www.jtosti.com/villages/salses.htm Informació sobre el municipi].
Categoria:Rosselló
CheselbourneCheselborne is a village in Dorset, England, situated in the | | |
