Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Rin

Rin

El Rin (en alemany Rhein, en francès Rhin, en neerlandès Rijn) és un dels rius més llargs d'Europa. Té una longitud de 1.320 km. Neix als Alps suïssos, d'on s'allunya fluint essencialment cap al nord, on primer marca la frontera amb Àustria i Liechtenstein; després es desvia cap a l'oest, forma el llac de Constança i fa frontera amb Alemanya i, més endavant, altra vegada en direcció nord, marca el límit entre aquest darrer estat europeu i França. Posteriorment es manté enterament dins d'Alemanya, on agafa de nou la direcció oest i, finalment, desemboca a la mar del Nord als Països Baixos, on juntament amb el Mosa forma un vast delta. La major part de la conca rau en territori alemany (100.000 dels 185.000 km2).

Principals afluents

Des del naixement fins a la desembocadura:
- Per l'esquerra
  - Thur
  - Töss
  - Aar
  - Birs
  - Birsig
  - Ill (França)
  - Moder
  - Lauter
  - Nahe
  - Mosel·la
  - Nette
  - Ahr
  - Erft
  - Mosa Mosa
- Per la dreta
  - Hinterrhein
  - Ill (Àustria)
  - Schussen
  - Wutach
  - Alb
  - Wiese
  - Elz
  - Kinzig
  - Murg
  - Neckar
  - Main
  - Lahn
  - Wied
  - Sieg
  - Wupper
  - Düssel
  - Ruhr
  - Emscher
  - Lippe
  - Oude IJssel (Issel)
  - Berkel Categoria:Rius d'Europa als:Rhein ja:ライン川 ko:라인 강 simple:Rhine River

Alemany

L'alemany (Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".

Origen

Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada Benrather Linie que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat. L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany. Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.

Varietats de la llengua

Llengua estàndard

Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita. En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard. La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.

Dialectes

Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany. La separació entre ambdues zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath. Aquesta línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia; els dialectes d'aquests pobles han donat lloc a l'alt alemany actual. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia han donat lloc al anglès, neerlandès, frisó i els dialectes del baix alemany. Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació: Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.

L'alemany suís

L'alemany suís - Schwyzerdütsch Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats depèn de la regió geogràfic, per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), .. En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parla és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard. Encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcil, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.

Exemples de variacions lèxiques dialectals


- Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
- rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
- merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
- schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
- nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
- chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
- Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
- Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
- Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres. En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent: :és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >> : e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >> : eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >> : «un poc de mantega»

Exemples de variacions morfològiques

En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.

Exemples de variacions fonològiques

En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r». La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.

Gramàtica

L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa. Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes. Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:
- Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
- La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
- La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats. Els seus desavantatges:
- És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
- L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.

Flexió nominal

Els noms alemanys es flexionen segons:
- Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
- Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
- Dos nombres (singular o plural).
- Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial. En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis. Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.

Flexió verbal

Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:
- El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
- Tres persones, primera, segona o tercera.
- Dos nombres, singular o plural.
- Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
- Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
- No hi ha distinció aspectual. El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració. La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.

Sistema d'escritura i Ortografia

L'alemany s'escriu usant el alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'. El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). La útima revisió va ser al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemana i va ser molt polèmica per part dels lingüístes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
- La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
  - daß -> dass (que -conjunció-).
  - der Fluß -> der Fluss (el riu).
- La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
  - kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
  - radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
- Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
  - Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
  - As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
- Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
  - Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
- Clarifica el criteri de posar majúscula:
  - Es pot posar majúscula després d'una coma.
  - La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.

Noms de l'alemany en altres llengües

Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües. En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen: El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
- En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
- El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
- El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa. Categoria:Alt Alemany als:Deutsche Sprache ja:ドイツ語 ko:독일어 ms:Bahasa Jerman simple:German language th:ภาษาเยอรมัน

Neerlandès

El neerlandès és una llengua germànica occidental parlada als Països Baixos (així com ex-colònies) i a Flandes (Bèlgica), on és conegut habitualment com a flamenc.

Noms

El neerlandès ha estat tradicionalment anomenat "holandès" en català per raó de la llarga preeminença econòmica de la província d´Holanda dins de l'àrea neerlandòfona, cosa que també passa amb Holanda (emprat enlloc de Països Baixos). Tanmateix, tant a nivell oficial com per part dels propis neerlandòfons, "holandès" (hollands) no és la paraula més usada habitualment, puix que només correspon a un dialecte concret del neerlandès global. Com en el cas de l'alemany però, el nom d'aquesta idioma no ha estat fix a través dels segles ni és homogeni entre les altres llengües (Nederlandsk en noruec i altres llengües germàniques, Dutch en anglès, holandès entre la majoria de llengües romàniques, flamenc a les àrees del sud de l'àrea neerlandòfona). El terme neerlandès aparegué per primera vegada el 1482 en un incunable de Gouda, però no s'acabà imposant fins al segle XIX. Anteriorment, la llengua era coneguca com a "theodiscus", un mot llatí que servia per anomenar qualsevol llengua o dialecte germànics i que vol dir "vernacle", "de la gent" (per oposició al llatí o al francès, conegut com "való"). Localment, aquest mot esdevingué "dietsch" o "duutsch". Aquest terme (amb variacions) fou també adoptat a tota l'àrea de parla alemanya, i perviu en el seu nom actual Deutsch. Tanmateix, per poder distingir la llengua parlada al nord de la parlada al sud, hom començà a introduir "Neder" ("baix") al davant, de manera que primer aparagué "Nederduytsch" (baix alemany) i, posteriorment, "Nederlandsch" (literalment: "de les terres baixes", "terrabaixenc"), que, finalment, amb posteriors simplificacions ortogràfiques esdevingué l'actual Nederlands. Aquest canvi però, no es produí per exemple en l'anglès, on "Dutch" significà durant segles tan alemany com neerlandès, imposant-se al final però aquest darrer significat. Queden reminiscències del primer en el "Pennsylvania Dutch" (un dialecte de l'alt alemany parlat als Estats Units). Avui en dia, en neerlandès, "Duits" significa "alemany", "Diets" fa referència al neerlandès antic, "Hollands" al dialecte de d'Holanda i "Vlaams" (flamenc) als dialectes (estandaritzats o no) que es parlen o bé a la zona de neerladòfona de Bèlgica o bé només als corresponents a l'antic ducat de Flandes.

Abast i reconeixement oficial

El neerlandès és la llengua materna d'uns 21 milions de persones (15 als Països Baixos, 6 a Bèlgica, 250.000 a Surinam i 10.000 a França) i és a més après per 3 milions de belgues valons. En el marc de la Unió Europea, és la 7a llengua pel que fa el nombre de parlants. A internet, 1 de cada 50 pàgines és en neerlandès, cosa que el situa en 8a posició. El neerlandès és llengua oficial dels Països Baixos, Bèlgica, Surinam, Aruba i les Antilles Neerlandeses. Les autoritats de tots aquests territoris coordinen les seves activitats lingüístiques a través de la "Unió de la Llengua Neerdlandesa" (Nederlandse Taalunie). Ella estableix una sèrie de normes ortogràfiques i gramaticals que defineixen una llengua estàndard, coneguda com a "neerlandès estàndard" (Standaardnederlands) que és el que s'empra en la majoria de documents oficials, premsa i l'ensenyament. Abans d'utilitzar el citat nom, el neerlandès estàndard s'anomena oficialment Algemeen Beschaafd Nederlands (traducció aproximada: "Neerlandès General Civilitzat/Culte"), però aquest nom fou abandonat perquè tenia connotacions negatives per als dialectes que no s'hi acostessin. A França el neerlandès és parlat per gent gran al voltant de Dunkerque (departament del Nord), si bé no disposa de gaire suport oficial i recula fortament.

Classificació i relació amb altres llengües

Pertany a la branca germànica occidental, juntament amb l'anglès, el frisó i l'alemany entre d'altres. A diferència d'aquest darrer, no patí la segona mutació consonàntica que separà l'alt alemany (del qual en deriva l'actual alemany estàndard) de la resta de llengües del grup. Alhora, tampoc patí tota bona part de les mutacions ingaveòniques de l'anglès i el frisó. Pot ser considerada doncs una llengua "a mig camí" entre l'anglès i l'alemany: havent simplificat fortament la seva gramàtica (respecte les antigues llengües germàniques o fins l'alemany actual), no ho feu tant com en el cas de l'anglès (desaparicó total del gènere, poquíssima flexió verbal). La fortíssima llatinització/romanització (especialment arran de la influència normanda) que patí l'anglès fa que gloablment el neerlandès actual sigui més proper a l'alemany estàndard que no pas a l'anglès. Genèticament, es pot considerar el neerlandès com una varietat del baix alemany. En el si d'aquest darrer hi ha un continu dialectal que s'estén des de les ribes orientals del mar del Nord (deltes del Mosa i del Rin) fins a l'extrem oriental de l'Alemanya septentrional, tot passant de dialectes del baix fràncic fins a dialectes del baix saxó. Noti's que a l'est de l'IJsselmeer, dins dels propis Països Baixos, s'hi parla el baix saxó (veure més avall). Així doncs establir límits clars entre les seves varietats és complicat, puix que a les regions nord-orientals d'Alemanya el dialecte local és sovint més proper al neerlandès que a l'alemany estàndard que hi predomina a la vida pública i administrariva. Els criteris són sovint doncs, polítics.

Història

IJsselmeer Diverses tribus germàniques s’establiren al voltant del delta del Rin cap a les acaballes de l’Imperi Romà: els frisons (al nord) els saxons (a l’est) i els francs (al sud). Foren els seus parlars els qui, amb el pas del temps, acabaren donant lloc al neerlandès actual (així com el frisó, al nord). Els documents escrits més antics que se'n tenen provenen dels segles X i XI. El més conegut n'és la frase Hebban olla vogala, apareguda entremig d'un manuscrit en llatí.Durant el segle XIV els ducs de Borgonya acabaren controlant bona part dels actuals Països Baixos i Bèlgica. Malgrat que el francès era la llengua de l’administració, aquesta unió política permeté l'estandarització del vernacle germànic, basant-se sobretot en els dialectes de les ciutats flamenques. La posterior unió dinàstica al Sacre Imperi Romano-Germànic, unida a la Reforma i l'aparició de la imprempta acceleraren el procés, alhora que el centre cultural neerlandòfon es desplaçava vers Anvers. Tanmateix, el descontentament amb la centralització i les tributàries i l'intolerància religiosa provocaren aixecaments que, començant a les províncies del sud (Flandes, Brabant), s'acabaren extenent cap al nord. Els exèrcits de Felip II segon aconseguiren controlar la revolta al sud, però no al nord, tot apareixent l'estat independent dels Països Baixos del Nord (més conegut com a Províncies Unides o la República Neerlandesa). Cap allà fugiren tots els prohoms del sud descontents amb la política imperial, tot convertint Amsterdam i Holanda en general en el centre econòmic i cultural dels Països Baixos (el segle XVII significà l’apogeu de les Províncies Unides). La llengua que en resultà fou doncs una barreja dels dialectes holandesos que s'hi parlaven i el parlar dels refugiats del sud. Malgrat la tolerància religiosa, el nord era essencialment protestant (calvinista), de manera que la traducció de la Bíblia al neerlandès (Statenbijbel, 1637) tingué un paper central en l'evolució de la llengua, ja que creà un nou estàndard que s'acabà imposant els següents segles. A banda d'incorporar moltes paraules no neerlandeses arran de la voluntat de cenyir-se als textos originals, l'Statenbijbel es caractertizà per agafar trets lingüístics d’arreu del país, de manera que gent de totes les regions s'hi pogués sentir còmode (per exemple el pronom reflexiu en tercera persona del saxó zich enlloc de hem, haar). A banda d'això, el neerlandès rebé fortes influències del francès (llengua de cultura del moment, sobretot al sud) i el llatí, les diverses llengües d'altres grups que es refugiaren al nord (jueus) i les que es parlaven a les colònies de l'imperi colonial (malai). La primera ortografia oficial (Siegenbeek, 1804) s'imposà tant al sud com al nord durant l'ocupació napoleònica, si bé posteriors modificacions no foren adoptades arreu, i separaren la novament indepent Bèlgica (catòlica) del nord calvinista. Durant el següent segle hi hagué diversos intents tant de trobar un estàndard comú com d'establir-ne dos de separats. El fet que a Bèlgica, fins ben entrat el segle XX la llengua francesa dominés a la vida pública i l'educació (la primera universitat en ensenyar-hi en neerlandès fou la de Gant, el 1932) provocà una clara diglòssia, i, per exemple a Brussel·les, un canvi en els usos lingüístics (actualment, malgrat ser una àrea tradicionalment neerlandòfona i oficialment bilingüe, el francès hi predomina pel que fa al nombre de parlants). Les tendències unionistes acabaren prevalguen, i foren ratificades amb una sèrie de tractats després de la Segona Guerra Mundial, que culminaren el 1980 amb la Unió de la Llengua Neerlandesa (Nederlandse Taalunie).

Vocabulari

La base lexical del neerlandès és la comuna a la major part de les llengües germàniques. Així, hi ha termes tan comuns com stoel ("cadira"; pronunciat [stul]), boek ("llibre"; pron. [buk]) o werpen ("llançar"; pron. []). És a l'hora de distingir entre els mots més tradicionalment germànics que apareixen diferències, per exemple entre les diferents llengües germàniques occidentals: A vegades existeixen en neerlandès dues possibilitats per dir un concepte, l'un més proper a l'habitual anglès i l'altre a l'alemany. Així, tot i que en general werk i werken (anàlegs a l'anglès "work") siguin els mots emprats per dir "feina" i "treballar", existeix també arbeider ("treballador"), que és un mot més proper a l'alemany o les llengües escandinaves. Anàlogament, per dir "roda" tant es pot dir rad (alemany "Rad") com wiel (anglès "wheel"). Com gairebé totes les llengües d'Europa, el neerlandès té una part molt important del vocabulari científic provinent del grec o el llatí. En certes branques però, el neerlandès disposa d'un vocabulari propi. Així per exemple el científic Simon Stevin introduí paraules com driehoek (triangle), loodrecht (perpendicular) o evenwijdig (paral.lel) a les wiskunde (matemàtiques). En la gramàtica, el neerlandès adoptà mots particulars per (entre d'altres) anomenar un subjecte (onderwerp), un objecte directe (lijdend voorwerp) o un verb (werkwoord, literalment "paraula de treball").

Gramàtica

La gramàtica del neerlandès és anàloga a la d'altres llengües germàniques, si bé presenta menys simplificacions que l'anglès o el danès però més que l'alemany o l'islandès. A Flandes, hom tendeix a ser més conservador lingüísticament, romanent-hi expressions i declinacions que són vistes com a arcaiques als Països Baixos. Els tradicionals possibles tres gèneres del substantiu (masculí, femení i neutre) han estat reduïts a dos (comú i neutre), distingibles per l´article singular determinat que els acompanya: de o het respectivament. Aquest fenomen es dóna també en altres llengües germàniques com ara el danès i el suec. Les declinacions per cas han desaparegut de la major part de noms, i només en queden reminiscències en mots especials. Per contra, són mantingudes en els pronoms personals. Els adjectius tampoc presenten gaire flexió. Si apareixen després de verbs copulatius no duen cap sufix (Exmp: "De water is kald" - "L'aigua és freda"). Per contra, quan fan de complements de nom, porten s'acaben generlament amb -e (Exmp: "De kalde water" - "L'aigua freda"). Només en el singular indeterminat de paraules neutres desapareix aquest sufix (Exmp: "Een groot huis" - "Una casa grossa" contra "Het grote huis" - "La casa grossa"). Els verbs presenten certa inflexió. En present, afecta només les persones del singular. Existeixen dues formes bàsiques de passat, el perfectum i l´imperfectum. El primer es forma a partir de l'arrel del verb mentre que el segon demana un auxiliar (hebben -tenir- o zijn -ser-) davant del participi. Com en alemany, el participi té l'afix ge- al davant (en general). El futur s'expressa mitjançant verbs auxil·liars (zullen, gaan) o bé afegint algun complement circumstancial a una frase en present. Per exemple:
:Morgen reis ik naar Parijs. ("Demà viatjo a París.") L'ordre predominant a les frases en neerlandès és el SVO, si bé hi ha inversió de subjecte i verb quan la frase comença amb un complement circumstancial. Una altra caracterísitca del neerlandès és la capacitat (com altres llengües germàniques) de construir paraules ben llargues a base d'unir-ne moltes de curtes. A tall d'exemple:
:Afvalwaterzuiveringsinstallatie ("Planta de tractatment d'aigües residuals") L'ús del diminutiu -je està bastament estès en el neerlandès, i s'usa en situacions on la majoria de parlants d'altres llengües indo-europees no el trobarien normal. Tot nom és susceptible de ser "empetitit" afegint-hi el sufix en qüestió, que torna tota paraula (indepedentment del gènere que tingués prèviament) en neutra. Per exemple: :Zij schreeft een briefje voor haar vriendje terwijl zij drinkt een kopje koffie. (Ella escriu una carteta pel seu xicotet mentre beu una tasseta de cafè.) ::Per a més informació sobre aquest tema vegeu l'article "Gramàtica del neerlandès"

Escriptura

El neerlandès empra l'alfabet llatí ampliat amb el conjunt ij, que es considera una lletra única i va després després de la i. Correspon al diftong []. Pot també escriure's com a ÿ (noti's que escrivint tenen el mateix aspecte). En començaments de paraules tant I com J van en majúscula (p. e.: IJsselmeer). A més, disposa de dièresis i accents. Les primeres són utilitzades per trencar diftongs o separar sons vocàlics que, altrament, d'acord amb l'ortografia neerlandesa, serien un sol so. En són exemples: :België (Bèlgica). Així es pronuncia [] en lloc de []
:coördinatie (coordinació). Així es pronuncia [] en lloc de [] L'accent (en general tancat, ocasionalment obert) s'empra per assenyalar la presència d'una síl·laba tònica inusual, o com a diacrític o simplement per donar èmfasi a un mot. :een (un): article indefinit - één (u, un): nombre :Ik wil het zó!! (Ho vull així!!)

Dialectes

Vegeu el mapa a mà dreta amb la localització dels dialectes del neerlandès d'Europa. Part dels dialectes mostrats són sovint considerats idiomes per separat (limburguès, dialectes del baix saxó...). baix saxó A. Grup dialectal del sud-oest(zelandès/flamenc occidental) :1. Flamenc occidental (West-Vlaams), incloent-hi el flamenc francès (Frans-Vlaams) i el flamenc zelandès (Zeeuws-Vlaams) :2. Zelandès (Zeeuws) B. Grup dialectal del nord-oest (Holandès) :3. Holandès meridional (Zuid-Hollands) :4. Westhoeks :5. Waterlands
- i Volendams
- :6. Zaans
- :7. Kennemerlands :8. Frisó occidental (West-Fries)
- :9. Bildts, Midslands, Stadsfries i Amelands
-
- Els dialectes marcats amb un asterisc són considerats com a holandès si bé tenen una forta influència frisona, sobretot pel que fa al substrat (el nom "frisó" del dialecte número vuit no és només un epítet de neerlandès: neerlandès frisó, no pas la llengua frisona en si). Les variants del nord d'Holanda han vist una forta tendència cap al neerlandès estàndard d'ençà de la Segona Guerra Mundial. C. Grup dialectal del nord-est (Baix saxó) :10. Kollumerlands :11. Groninguès (Gronings) i Noord-Drents :12. Stellingswerfs :13. Midden-Drents :14. Zuid-Drents :15. Twents :16. Twents-Graafschaps :17. Gelders-Overijssels (Achterhoeks) i Urkers :18. Veluws D. Grup dialectal septenrional-central :19. Utrechts-Alblasserwaards E. Grup dialectal meridional-central :20. Zuid-Gelders :21. Brabançó septentrional (Noord-Brabants) i Limburguès septentrional (Noord-Limburgs) :22. Brabançó (Brabants) :23. Flamenc oriental (Oost-Vlaams) F. Grup dialectal del sud-est :24. Limburguès (Limburgs) G. Surinam :25. Neerlandès del Surinam (Surinaams Nederlands) Altres FL. Flevoland. Per raó de la seva recent colonització (duta a terme per gent de procedència diversa), aquest província no té cap dialecte particular. En general hi predominen les varietats sud-holandeses, o bé l'amsterdamès (a Lelystad i Almere). Al nord hi ha més influència del baix saxó. A més, a Sud-Àfrica, hom hi parla l'afrikaans, llengua derivada del neerlandès que els colonitzadors europeus hi portaren. Després de segles de separació política respecte la metròpoli i influències singulars (llengües africanes, indonesi) ha aconseguit la independència ortogràfica.

Fonts


- Fermaut, J. i Vandeputte, O. (1991) Le Neerlandais. Langue de vingt millions de Neerlandais et Flamands. Rekkem, Stichting Ons Erfeel vzw ISBN 90-70831-03-1.
- Price, G. (2000) Encyclopedia of the languages of Europe. Oxford, Blackwell Publishers ISBN 0-631-19286-7.

Enllaços externs


- [http://www.taalunie.org De Nederlandse Taalunie](neerlandès)
- [http://commons.wikimedia.org/wiki/Dutch Arxiu de so de paraules en holandès] Categoria:Neerlandès ja:オランダ語 nb:Nederlandsk språk

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2. Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia 1
- Àustria
- Azerbaidjan 2
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia2
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia
- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia3
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia4
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia5
- Ucraïna
- Xipre 1
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.

Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.

Llengües d'Europa

La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.

Pàgines que s'hi relacionen


- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa

External links


- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe] Categoria:Europa als:Europa ja:ヨーロッパ ko:유럽 ms:Eropah roa-rup:Evropa simple:Europe th:ทวีปยุโรป zh-min-nan:Europa

Suïssa

La Confederació Helvètica o Suïssa és un petit estat format per cantons confederats de la Europa Central, té per veïns a Alemanya, França, Itàlia, Àustria, i Liechtenstein. Aquest país té un forta tradició de neutralitat política i militar, però també de cooperació internacional, per això és la seu de moltes organitzacions internacionals. La versió llatina del seu nom oficial: Confoederatio Helvetica, evita escollir una de les quatre llengües oficials. La seva abreviació: CH, és la que es fa servir per identificar les pàgines referents a l'estat a Internet. Internet

Història

En 1291, representants dels tres cantons d'Uri, Schwyz i Unterwalden van signar la Carta de l'Aliança, que els va unir en la lluita en contra del govern dels Habsburg, els qui en aquell temps controlaven el tron alemany imperial del Sacre Imperi Romà. En la batalla de Morgarten en 1315, els suïssos van derrotar a l'exèrcit dels Habsburg assegurant així la seua quasi-independència com la Confederació Helvètica. En el Tractat de Westfàlia en 1648, els països europeus van reconèixer la independència de Suïssa del Sacre Imperi Romà i la seua neutralitat. En 1798, els exèrcits de la revolució francesa van conquerir Suïssa. El congrés de Viena de 1815 va restablir la independència suïssa i les potències europees van acceptar reconèixer permanentment la neutralitat suïssa. Suïssa va adoptar una constitució federal en 1848, reformada profundament en 1874, que va establir responsabilitat federal per als assumptes legals, de defensa i de comerç. Des de llavors és contínua la millora política, econòmica i social que ha caracteritzat Suïssa. Els suïssos són coneguts per la seua històrica neutralitat i per no haver participat militarment en cap de les guerres mundials. En 2002 Suïssa es va convertir plenament en membre de les Nacions Unides.

Govern i política

L'estructura de l'organització política de Suïssa es basa en tres nivells: Municipi, Cantó i Confederació. Aquests tres àmbits gaudeixen d'una àmplia autonomia. En cas de dubte, la presa de decisions té lloc en l'àmbit cantonal o municipal. Aquesta circumstància permet que el nivell més davall de l'esfera política nacional, el Municipi, tinga també un alt grau d'autonomia. Les matèries que el Municipi no estiga en condicions de reglamentar per si sol són assumides pel Cantón, les competències del qual, al seu torn, són complementades per les de la Confederació. Aquesta actitud de coordinació i suport es denomina subsidiarietat. Aquesta evita la preponderància d'una administració central i només concedeix accions de suport a la Confederació. Amb origen en el terme llatí "confederatio", el concepte de federalisme té com a finalitat la unió de ens estatals equiparables, la sobirania de la qual ha de quedar garantida per la mateixa. El federalisme suís es caracteritza pel seu interès a mantenir l'autonomia dels Cantons, la qual cosa suposa un principi del quefer polític del país: prendre el nombre més gran possible de decisions de forma descentralitzada. El més alt poder legislatiu l'ostenta l'Assemblea Federal (Parlament), que està composta per dues Cambres (el Consell Nacional i el Consell dels Estats), igual que el seu model, l'òrgan legislatiu d'EUA. Els drets, comeses i competències d'ambdós Consells són idèntics. Els Parlamentaris desenvolupen les seues activitats polítiques paral·lelament a la seua vida professional i es reuneixen normalment quatre vegades a l'any en les sessions ordinàries (una cada tres mesos), que duren tres setmanes. El Govern de Suïssa està compost per un Col·legi, que en altres països és equiparable al Gabinet o Consell de Ministres, que consisteix de set membres que s'anomena Consell Federal. Aquest òrgan constitueix, des de 1848, l'executiu nacional. Cada any un d'aquests set membres es tria com a president del consell, encara que només exerceix una funció representativa. Els Suïssos amb dret a vot no sols poden influir en el marxa de la Confederació i dels Cantons a través de les eleccions, sinó també fent ús de dos instruments: la iniciativa i el referèndum.

Organització politicoadministrativa

Veure: Cantons de Suïssa Cantons de Suïssa La Confederació Helvètica es divideix en 26 cantons: Els cantons estan dividits en 2.889 municipis. Cada cantó té la seua pròpia constitució, poder legislatiu, govern i corts.

Geografia

El paisatge suís està caracteritzat pels Alps, una alta cadena muntanyosa que discorre a través de la zona central i sud del país. Entre els alts pics dels Alps Suïssos està el Pic Dufour que aconsegueix els 4.634 metres sobre el nivell del mar. En el Pic Dufour es troben nombroses valls i alguns fins i tot amb glacera. D'aqueix lloc emergeixen alguns dels rius principals d'Europa, entre ells el Rin, el Roine, l'Inn, i l'Udolara o Ticino, aquests arriben fins a alguns llacs com per exemple el Llac Leman, el Llac de Zuric, Llac Neuchâtel, el Llac Constanza i el llac Verbà al cantó Ticino. La part del nord de Suïssa, la més poblada, és més oberta, però encara és mitjanament muntanyosa. El clima suís és normalment temperat, però pot variar molt depenent de la localitat, des del sever clima en les altes muntanyes fins a l'agradable clima mediterrani en el part sud.

Economia

Malgrat l'absència de recursos naturals, l'economía suïssa figura entre les més pròsperes i les més desenvolupades del món. Orientada als serveis, com els bancs i les assegurances, i la mecànica de precisió, el país produeix sobretot béns amb un fort valor afegit. El nivell de vida és un dels més elevats a Europa. A més, la seva estabilitat i la seva neutralitat han atirat un gran nombre de capitals estrangers i d'organitzacions internacionals com l'Organització de Nacions Unides. Desprès de varis anys d'un creixement feble o nul, l'any 2004 ha experimentat una alça del 1,7% i un PIB sobrepassant els 435 millons (CHF). La taxa d'atur queda particularment baixa ( al voltant d'un 3.5% al Juliol 2005) i una inflació relativament feble.

Cultura

2005 Suïssa ha sigut influenciada per diverses de les majors cultures europees, des de en els seus practiques culturals fins en els idiomes. En Suïssa hi ha quatre idiomes oficials: alemany al nord i centre del país (64%, groc), francès a l'oest (19%, emporpra), italià al sud (8%, verd) i una xicoteta minoria parla romanx en el cantó sud-est de Graubünden (<1%, vermell). L'alemany parlat és predominantment el dialecte suís conegut com a alemany suís, però en els mitjans de comunicació s'usa l'alt alemany. Una situació anàloga es presenta al sud, amb una diglòssia entre lombard e italià. Vegeu [http://lmo.wikipedia.org/Svízzera aquest article in lombard] per a informacions mes detallades. Molts suïssos parlen més d'un idioma; i el 20% de la població el conforma residents i treballadors temporals estrangers. La religió més seguida a Suïssa és el catolicisme romà a la qual pertany el 43% de la població, 35% protestantisme i a causa de la immigració s'ha establit l'Islam amb un 4% de la població i el catolicisme ortodox amb un 2%. L'estabilitat i prosperitat de Suïssa, combinada amb la seua diversitat de població ha portat que alguns descriguen al país com un estat consociacional. Els suïssos són reconeguts pels seus bancs, xocolates, formatges i rellotges. L'1 d'agost de cada any se celebra la Festa Nacional de Suïssa. Categoria:Suïssa als:Schweiz ja:スイス ko:스위스 ms:Switzerland simple:Switzerland th:ประเทศสวิตเซอร์แลนด์ zh-min-nan:Sūi-se

Liechtenstein

Liechtenstein és un mini-estat de l'Europa alpina situat entre Suïssa i Àustria. La Divisió Administrativa de Liechtenstein, s’organitza en Comunes, el que nosaltres anomenem Municipis. Liechtenstein té 11 Comunes (Municipis). Aquestes són:
- Balzers
- Eschen
- Gamprin
- Mauren
- Planken
- Ruggell
- Schaan
- Schellenberg
- Triesen
- Triesenberg
- Vaduz (Capital i Comuna) Vaduz Categoria:Liechtenstein als:Liechtenstein fiu-vro:Liechtenstein ja:リヒテンシュタイン ko:리히텐슈타인 ms:Liechtenstein simple:Liechtenstein th:ประเทศลิกเตนสไตน์ zh-min-nan:Liechtenstein

França

França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant). França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.

Geografia

Consell de Seguretat de les Nacions Unides Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF) ::Vegeu Dependències d'ultramar franceses

Orografia i hidrografia

França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m). Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.

Demografia

Roine Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren: #París 11.174.743 #Lió 1.648.216 #Marsella 1.516.340 #Lilla 1.182.026 #Bordeus 979.262 #Tolosa 819.507 #Nantes 715.358 #Grenoble 696.326 #Rouen 608.671 #Montpeller 591.646 #Rennes 569.932 #Estrasburg 557.120 #Niça 506.694

Història

Niça]] Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París. Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França. Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789. Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870). Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari. En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.

Llengües

La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries. Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada. Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia. Vegeu també: Literatura francesa

Economia

Article principal: Economia de França

Enllaços externs


- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França] Categoria:França als:Frankreich fiu-vro:Prantsusmaa ja:フランス ko:프랑스 ms:Perancis simple:France th:ประเทศฝรั่งเศส zh-min-nan:Hoat-kok

Països Baixos

Els Països Baixos (Nederland en neerlandès i Nederlân en frisó) són un estat d´Europa occidental situat a la desembocadura dels rius Rin i Mosa. Limiten al nord i a l´oest amb el Mar del Nord, al sud amb Bèlgica i a l´est amb Alemanya. El sistema de govern és una monarquia constitucional. Els Països Baixos formen juntament amb l'illa caribenca d'Aruba (status a part) i les Antilles Neerlandeses el Regne dels Països Baixos. Forma part juntament amb Bèlgica i Luxemburg del Benelux.

Noms

Si bé el nom oficial del país correspon al català Països Baixos (o, més estrictament, "País Baix" en la versió curta i "Regne dels Països Baixos" en la més llarga si bé no totalment equivalent, puix que inclou Aruba i les Antilles neerlandeses), el nom Holanda (que n'és només una regió actualment partida en dues províncies) és bastament emprat com a equivalent seu a nivell informal per part de no neerlandesos. Aquest fet pot provocar malestar entre neerlandesos no holandesos, des de catòlics de les províncies sud (Limburg, Brabant) fins a frisons de llengua i cultura diferents (no holandesos). En català, el malentès s'engrandeix pel fet que tradicionalment, la llengua neerlandesa ha estat coneguda amb el nom d'holandès, cosa que afavoreix l'etiquetar-ne tots els seus parlants (no belgues) com a 'holandesos', encara que siguin, posem per cas, d'Eindhoven o Groningen. Aquesta confusió, comuna a d'altres llengües romàniques (castellà, francès) no es dóna per exemple amb l'anglès, on es distingeix entre la llengua (Dutch), el gentilici (Netherlander, si bé Dutch o Dutchman també són emprats) el país (Netherlands), i la regió (Holland).

Història

(vegeu Història dels Països Baixos per una exposició més completa) Acceptada la seva indepedència per Espanya el 1648, les Províncies Unides esdevingueren una de les més importants potències marítimes i econòmiques del segle XVII. Durant aquest període (conegut localment com a segle d'or) els Països Baixos establiren colònies a diversos continents. Després d'una curta dominació francesa sota Napoleó, el Regne dels Països Baixos prengué el seu status actual com a monarquia constitucional el 1815 durant el regnat de Willem I, si bé incloïa també els actuals Luxemburg i Bèlgica. El 1830 Bèlgica s'establí com a regne independent. En morir Willem III el 1890 sense descendència masculina i accedir la reina Wilhemina al poder, Luxemburg adoptà un rei diferent del dels Països Baixos per culpa de la llei sàlica, esdevenint així plenament independent. Durant la Primera Guerra Mundial els Països Baixos romangueren neutrals, fet que no es repetí durant la Segona Guerra Mundial, en ser ocupats per Alemanya durant 5 anys. El 1953 el país patí unes inundacions desastroses que motivaren l'inici del les obres del Pla Delta. El 1957 esdevingué membre fundador de la Comunitat Econòmica Europea que finalment esdevingué la Unió Europea. Alhora que altres països que en són membres, adoptà l'euro el 2001, tot abandonant la seva anterior moneda, el florí.

Economia

Article principal: Economia dels Països Baixos Els Països Baixos tenen una economia oberta i moderna, fortament basada en el comerç exterior, especialment amb Alemanya, gràcies al seu paper de nus de comunicacions europeu, amb, d'entre d'altres, el port més important del continent (Rotterdam). Les indústries més importants són l'alimentària, la química, la petrolera i la fabricació d'aparells electrònics. L'agricultura, tot i tenir poc pes en el total econòmic, té més pes que en altres països desenvolupats, gràcies a una mecanització acusadíssima, que, tot i ocupar menys del 4% de la població activa produeix grans superàvits de menjar per a la indústria alimentària. El país se situa tercer a nivell mundial en valor d'exportacions agrícoles, darrera només dels Estats Units i França.

Cultura

Llengües

Els Països Baixos tenen dues llengües oficials: el neerlandès (arreu) i el frisó (a la província de Frísia, al costat del neerlandès). A més, tant el limburguès com una sèrie de dialectes del baix saxó (groninguès, drentès, stellingwerfès, sallandès, twentès, veluwès i achterhoekès) tenen el reconeixement de "llengua regional". Unes 17.500 persones empren la llengua de signes neerlandesa, que encara espera reconeixement oficial. En el món de l'empresa i l'educació l'ús de l'anglès és força estès. Així per exemple el segon cicle de la majoria de carreres universitàries (4t i 5è cursos, allà anomenats Master) és impartit en anglès i no pas en neerlandès. A més, la presència de molts immigrants ha dut moltes altres llengües al país. Hi són notables el malai i el crioll sranan, papiamentu (d'entre les llengües provinents d'antigues colònies o actuals territoris associats al Regne dels Països Baixos), i el turc, el kurd, l'àrab i el berber (d'entre les llengües dutes per immigrants econòmics del Nord d'Àfrica o Anatòlia).

Literatura

Dels Països Baixos podem destacar autors que, partint del clàssic pensador Baruch Spinoza (1632-1677), arriben als més contemporanis, com ara Annie M. G. Schmidt (1911-1995), Harry Mulisch (1927) o Cees Nooteboom (1933).

Festes i dies festius

Províncies

A efectes administratius els Països Baixos estan dividits en 12 províncies:
- Brabant Septentrional (capital: 's-Hertogenbosch)
- Drenthe (capital: Assen)
- Gelderland (capital: Arnhem)
- Groningen (capital: Groningen)
- Frísia (capital: Ljouwert)
- Flevoland (capital: Lelystad)
- Holanda Meridional (capital: l'Haia)
- Holanda Septentrional (capital: Haarlem)
- Limburg (capital: Maastricht)
- Overijssel (capital: Zwolle)
- Utrecht (capital: Utrecht)
- Zelanda (capital: Middelburg) Middelburg A més, el país també està dividit en 483 municipis.

Enllaços externs


- [http://casalcatala.nl/ Casal català dels Països Baixos] Categoria:Països Baixos Categoria:Unió Europea ja:オランダ ko:네덜란드 ms:Belanda nb:Nederland simple:Netherlands zh-min-nan:Kē-tē-kok

Mosa

El Mosa (Meuse en francès, Moûze en való, Maas en neerlandès) és un riu de l'Europa Occidental. Neix a l'altilpà de Langres (409 m d'alçada), a França, i desemboca a les costes del Mar del Nord després d'un trajecte de 925 km tot travessant Bèlgica i els Països Baixos, on forma juntament amb el Rin un extens delta. La seva conca té una àrea de 36.000 km². El seu cabal mitjà és de 230 m³/s. És de règim essencialment pluvial, si bé el desglaç de neu de les Ardenes en pot fer créixer força el cabal. Així i tot, és en gran part navegable per a barcasses de tonatge decreixent amb la distància des del mar (1.350 tones de Rotterdam a Givet, 250 fins a Freycinet).

Poblacions a les seves ribes

Verdun, Sedan, Charleville-Mézières, Dinant, Namur, Lieja, Maastricht, Roermond, Venlo, 's-Hertogenbosch, Rotterdam (a través del Nieuwe Maas). Categoria:Rius d'Europa ja:マース川

Mosa

El Mosa (Meuse en francès, Moûze en való, Maas en neerlandès) és un riu de l'Europa Occidental. Neix a l'altilpà de Langres (409 m d'alçada), a França, i desemboca a les costes del Mar del Nord després d'un trajecte de 925 km tot travessant Bèlgica i els Països Baixos, on forma juntament amb el Rin un extens delta. La seva conca té una àrea de 36.000 km². El seu cabal mitjà és de 230 m³/s. És de règim essencialment pluvial, si bé el desglaç de neu de les Ardenes en pot fer créixer força el cabal. Així i tot, és en gran part navegable per a barcasses de tonatge decreixent amb la distància des del mar (1.350 tones de Rotterdam a Givet, 250 fins a Freycinet).

Poblacions a les seves ribes

Verdun, Sedan, Charleville-Mézières, Dinant, Namur, Lieja, Maastricht, Roermond, Venlo, 's-Hertogenbosch, Rotterdam (a través del Nieuwe Maas). Categoria:Rius d'Europa ja:マース川

Albí

:Albí (França)

Susumu Tonegawa

Susumu Tonegawa (利根川 進) nació en Nagoya, Japón en 1939. Estudió la licenciatura de Medicina en Japón, trabajando en el departamento de Química de la Universidad de Kyoto. En 1963 se traslada a Estados Unidos comenzando a trabajar en el departamento de Biología de la Universidad de San Diego, California. Fue nombrado miembro del Instituto de Basilea y profesor de Biología en el Centro de Investigación del Cáncer del Instituto de Tecnología de Massachusetts. Descubrió que ciertos elementos de la masa genética(ADN) podían trasferirse y reagruparse en el trascurso del desarrollo al pasar de la célula embrionaria al estado del linfocito B.Demostró que cada linfocito es capaz de formar el anticuerpo necesario, es decir el anticuerpo que el organismo necesita en cada momento. Ante una agresión por un antígeno determinado, se produce una respuesta celular del organismo y produce la recombinación adecuada de genes para formar el anticuerpo específico contra ese antígeno. Ante estos hallazgos Tonegawa llegó a formular la teoría de que la cantidad y calidad de la respuesta inmulógica está condicionada genéticamente. Gracias a sus trabajos se ha podido conocer cuántos genes de inmunoglobulinas tiene el ser humano, y como dan lugar a multitud de anticuerpos espcíficos. Fue galardonado con el Premio Nobel de Fisiología o Medicina en 1987 ja:利根川進

transport biaystok Sennik online zasony elitarne.info sem










































:: RELATED NEWS ::
Rock festival
A rock festival, or rock fest, is a large-scale outdoor rock music concert, featuring multiple acts, often spread out over several days. The first rock festivals were put on in the late 1960s and were important socio-cultural milestones. In the 1980s a minor resurgence of festivals occurred with charity as the goal. Today, many rock festivals are annual
Crusade (TV series)
Crusade is a spin-off TV show from J. Michael Straczynski's Babylon 5. It occurs in the year 2267 C.E., several years after the events in Babylon 5, just after the movie A Call to Arms. A race called the Drakh have released a nanovirus plague on <
Monodontidae

Delphinapterus
Monodon The cetacean family Monodontidae comprises two unusual whale species, the Narwhal, in which the male has a long tusk, and the white Beluga.

Taxonomy


- ORDER Cetacea
  - Suborder
Tel Mardikh
Ebla was an ancient city located in northern Syria, about 55 km southwest of Aleppo. It was an important city-state in two periods, first in the late third millennium BC, then again between 1800 and 1650 BC. The site is known today as Tell Mardikh, and is famous mainly for archives with more than 20,000 cunei
Balaenidae


 Balaena mysticetus, Bowhead Whale
 Eubalaena australis, Southern Right Whale
 Eubalaena glacialis, Atlantic Northern Right Whale
 Eubalaena japonica, Pacific Northern Right Whale The right whales are marine mammals belonging to the family Balaenidae, which contains four species in two genera: Eubalaena — thre
Grand Central Depot
:Grand Central-42nd Street is the New York City Subway station next to and below the terminal. For the former station in Chicago, see Grand Central Station (Chicago). Grand Central Station (Chicago)] Grand Central Terminal (often still called Gran
Pierre Poujade
:Robert Poujade is an unrelated French politician. Pierre Poujade (December 1, 1920–August 27, 2003) was a French populist politician after whom the Poujadist movement was named. Poujadism flourished most vigorously in
French Guyana
French Guiana (French: Guyane française, officially Guyane) is an overseas département (département d'outre-mer, or DOM) of France, located on the Caribbean coast of South America and part of
Mile stone
A milestone or kilometre sign is one of a series of numbered markers placed along a road at regular intervals, typically at the side of the road or in a median. Milestones are constructed both to reassure the traveller that the proper path is being followed and to indicate A milestone or kilometre sign is one of a series of numbered markers placed along a road at regular intervals, typically at the side of the road or in a median. Milestones are constructed both to reassure the traveller that the proper path is being followed and to indicate