:: wikimiki.org ::

Riu Amazones

Riu Amazones

L' Amazones és un riu d'Amèrica del Sud que neix als Andes i desemboca a l'Atlàntic després de travessar el Perú i Brasil. Amb 219,000 m³/s de cabal mitjà a la desembocadura, és el riu més important de la terra. És però el segon en llargada (darrera el Nil),amb 6.296 km. Tot i així, si es consideren certs afluents de naixement interior andí, la llargada total és d'uns 7.200 km. La seva conca, de 6.915.000 km² és també la més grossa de la terra, abraçant el 40% d'Amèrica del Sud i comprèn el Brasil (62.4%), Perú (16.3%), Bolívia (12.0%), Colòmbia (6.3%) i Equador (2.1%). Tot i néixer a 5.597 m, el riu es caracteritza durant bona part del recorregut pel seu poc pendent, baixant només 60 m als darrers 3.000 km de recorregut. Bona part de la seva conca està coberta per una selva coneguda com a Amazònia. Amazònia Amazones ja:アマゾン川 simple:Amazon River th:แม่น้ำแอมะซอน

Riu

:Per informació sobre el poble de la Baixa Cerdanya vegeu Riu de Cerdanya. ---- Riu de Cerdanya.]] Un riu és un corrent natural d'aigua, de cabal variable però continu, que recull l'aigua d'una conca de dimensió significativa. Una riera és un corrent d'aigua intermitent, generalment estacional i de cabal inferior a un riu. Un rierol és un petit corrent natural d'aigua. Un riu te diferents parts. Els rius recullen l'aigua de pluja que cau a la seva conca, i la distribueixen fins arribar al mar o a un llac. Categoria:Hidrografia ja:川 ko:강 ms:Sungai simple:River th:แม่น้ำ zh-min-nan:Hô

Amèrica del Sud

L'Amèrica del Sud és un subcontinent travessat per l'Equador. La major part de la seva àrea es troba a l'hemisferi sud. Està situada entre l'oceà Pacífic i l'oceà Atlàntic. Es va formar juntament amb l'Amèrica del Nord, i només recentment (comptant en èpoques geològiques), amb la formació de l'istme de Panamà. La serralada dels Andes és a la vora occidental del continent; al nord-est del continent hi ha un bosc plujós tropical, drenat pel riu Amazones. Es creu que els indígenes originaris procedien de grups nòmades que creuaren l'estret de Bering, encara que s'ha suggerit la possibilitat de migracions per l'oceà Pacífic. Des del segle XVI fins el segle XIX la major part del continent estava dividit en colònies governades pels països europeus, principalment per Espanya i Portugal. Aquestes colònies actualment són repúbliques independents, exceptuant-ne la Guaiana Francesa, les illes Malvines i altres illes menors.

Geografia

- Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides).
- Extrem septentrional: Punta Gallinas (Colòmbia), 12° 28´ S
- Extrem meridional: Cap d'Hornos (Xile), 55° 59´ Sud
- Extrem oriental: Cap Branco (Brasil), 34° 47´ Oest
- Extrem occidental: Punta Pariñas (Perú), 81° 15´ O
- Lloc més sec (del món): Desert d'Atacama (Xile), < 15 mm/any
- Lloc més alt: Aconcagua (Argentina), 6.960 m.s.n.m.
- Major depressió: Península Valdés (Argentina), - 40 metres
- Riu més llarg: Riu Amazones (Perú, Colòmbia, Brasil), 6.788 km
- Llac més gran i més alt (del món): Llac Titicaca (Perú, Bolívia), 8.300 km², 3.821 metres

Geografia política

Bolívia

Països independents

- Argentina
- Bolívia
- Brasil
- Colòmbia
- Equador
- Guyana
- Paraguai
- Perú
- Surinam
- Uruguai
- Veneçuela
- Xile

Territoris dependents

- Guaiana Francesa (departament d'ultramar de França)
- Illes Malvines (sota sobirania del Regne Unit, però reclamades per l'Argentina)
- Illes de Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud (sota sobirania del Regne Unit, però reclamades per l'Argentina) Categoria:Amèrica del Sud ja:南アメリカ ko:남아메리카 simple:South America th:ทวีปอเมริกาใต้ zh-min-nan:Lâm Bí-chiu

Atlàntic

L'Oceà Atlàntic es un dels cinc oceans de la Terra. És situat entre Amèrica -a l'oest- i Europa i Àfrica -a l'est. Mars que formen part de l'Oceà Atlàntic:
- Tocant a les costes d'Europa:
- Mar del Nord
- Mar Cantàbrica
- Tocant a les costes d'Amèrica
- Mar de les Antilles o del Carib Mars interiors que tenen connexió amb de l'Oceà Atlàntic:
- Mar Bàltica
- Mar Mediterrània L'oceà ocupa una conca allargada, en forma de S, extesa de Nord a Sud i dividida en l'Atlàntic Nord i el Sud pels corrents equatorials a una latitud de 8° nord, aproximadament. Limitat per Nord Amèrica i Sud Amèrica a l'oest i Europa i Àfrica a l'est, l'Atlàntic està lligat a l'Oceà Pacífic per l'Oceà Àrtic al nord i el Pas de Drake al sud. També existeix una connexió artificial entre l'Atlàntic i el Pacífic pel Canal de Panamà . A l'est, la línia que divideix l'Atlàntic i l'Oceà Índic és el meridià 20° est . L'Atlàntic està separat de l'Oceà Àrtic per una línia que va de Groenlàndia al sud de les illes Spitsbergen al nord de Noruega. Cobreix aproximadament el 20% de la superfície terrestre, només l'oceà Pacífic el supera en mida. Amb els seus mars adjacents ocupa una àrea de 106,450,000 km²; sense ells, té una àrea de 82,362,000 km². L'àrea de terra que drena a l'Atlàntic és quatre vegades la del Pacífic o la de l'Índic. El volum d'aigua a l'Atlàntic amb els seus mars adjacents és 354,700,000 km³ i sense ells 323,600,000 km³. La profunditat mitja de l'Atlàntic, amb els seus mars adjacents, és 3332 m; sense ells és de 3,926 m. La profunditat més gran, 8605 m, és la fossa de Puerto Rico. L'amplada de l'Atlàntic varia de 2848 km entre Brasil i Libèria a 4830 km entre els Estats Units i el nord d'Àfrica. L'Oceà Atlàntic té costes irregulars indentades per nombroses badies, golfs, i mars. Inclouen el Mar del Carib, el Golf de Mèxic, Golf de Sant Llorenç, Badia de Hudson, Badia de Baffin, Mar Mediterrani, Mar Negre, Mar del Nord, Mar Bàltic, Mar de Barents, Mar de Noruega-Groenlàndia, i Mar de Weddell. Una altra característica és que el seu nombre d'illes és relativament petit. Inclouen les Svalbard (o Spitsbergen), Groenlàndia, Islàndia, Gran Bretanya, Irlanda, Fernando de Noronha, les Açores, les Illes Madeira, les Canàries, les de Cap Verd, Bermudes, Índies Occidentals, Ascensió, Santa Helena, Tristan da Cunha, les Falkland (o Malvines), i les de Georgia Sud, a més de les del Carib.

Fons Oceànic

La principal característica de la topografia del fons (batimetria) de l'Atlàntic és una gran serralada submarina anomenada Dorsal Atlàntica Central. S'extén des d'Islàndia al nord fins aproximadament 58 ° de latitud sud, assolint una amplada màxima de 1,600 km, aproximadament. La profunditat de l'aigua sobre la serralada és inferior a 2700 m a molts llocs, i alguns pics sobresurten de l'aigua, formant illes. L'Atlàntic Sud també té una serralada adicional, la Serralada Walvis . La Dorsal Atlàntica Central separa l'Oceà Atlàntic en dos grans conques, de profunditats entre els 3,660 i 5,485 m de mitjana. Hi ha serralades transversals entre els continents i la Dorsal Atlàntica Central que divideixen el sòl oceànic en nombroses conques. El fons oceànic es creu que és, en general, bastant pla, tot i que hi ha força muntanyes submarines, a mes de rases i fosses de gran profunditat . La Fossa de Puerto Rico, a l'Atlàntic Nord, és la més profunda. A l'Atlantic sud , la Fossa de les Sandwich Sud arriba a una profunditat de 8,428 m. Una tercera fossa, la Fossa Romanche, està situada a prop de l'equator i té 7,760 m. Les plataformes als marges continentals constitueixen al voltant de l'11% del fons. A més, existeix un cert nombre de canals profunds que tallen les plataformes. Els sediments oceànics estan composats de materials terrígens, pelàgics, i autigènics. Els dipòsits terrígens consisteixen en sorra, fang, i partícules rocoses formades per erosió, desgast, i activitat volcànica a la terra i transportada després al mar. Aquests materials es troben abundosament a les plataformes continentals i són més gruixuts davant de les desembocadures dels grans rius o de costes desèrtiques. Els dipòsits pelàgics, contenen restes d'organismes que es van enfonsar al sòl oceànic, inclouen argil·les vermelles i Globigerina, entre altres. Cobreixen la majoria del sòl marí i varien en gruix de 60 m a 3,300 m, són més gruixuts a les zones de convergència i d'aflorament de l'aigua. Els materials autigènics consisteixen en materials com nòduls de manganès. Tenen lloc on hi ha poca sedimentació o bé on els currents graduen els dipòsits.

Característiques de l'Aigua

La salinitat de les aigües superficials a mar obert varia de 33 a 37 parts per mil i varia segons la latitud i l'estació. Encara que els valors mínims de salinitat es troben just al nord de l'equador, en general els valors més baixos estan a les latituds altes i a les costes on els grans rius desemboquen a l'oceà. La salinitat màxima té lloc aproximadament a 25 ° de latitud nord. La salinitat superficial està influenciada per l'evaporació, la precipitació, els fluxos fluvials, i el desglaç. Les temperatures superficials, que varien amb la latitud, els sistemes de currents, les estacions i reflecteixen la distribució del flux solar en funció de la latitud, varia des de menys de 2 ° a 29 °C. Les temperatures màximes tenen lloc al nord de l'equador, i als mínims a les regions polars. A latituds mitges, on hi ha les màximes variacions, els valors poden variar en 7 o 8 ° C. L'Oceà Atlàntic consisteix en quatre masses d'aigua principals. Les aigües centrals són l'aigua de la superfície. L'aigua sub-antàrtica intermèdia s'estén a profunditats de 1000 m. L'aigua profunda nord-atlàntica arriba a profunditats de fins a 4000 m. L'aigua antàrtica ocupa les conques oceàniques a profunditats superiors a 4000 m. Degut a la força de Coriolis, l'aigua a l'Atlàntic Nord circula en el sentit de les agulles del rellotge, mentre que a l'Atlàntic Sud és en contra. Les marees són semi-diurnes; vol dir que hi ha dues marees altes cada 24 hores lunars. Les marees són unes ones que en general es mouen de sud a nord. A les latituds per sobre de 40° nord tenen lloc algunes oscil·lacions est-oest.

Clima

El clima de l'Oceà Atlàntic i les seves terres adjacents està influenciat per les temperatures de les aigües superficials i els corrents d'aigua, a més dels vents. Degut a la gran capacitat dels oceans de retenir la calor, els climes marítims són moderats i sense variacions estacionals extremes. La precipitació es pot aproximar de les dades meteorològiques costaneres i la temperatura de l'aire de la de l'aigua. Els oceans són la font més important d'humitat ambiental (que s'obté per evaporació). Les zones climàtiques varien amb la latitud; les zones més càlides s'estenen a través de l'Atlàntic i al nord de l'equador. Les zones més fredes estan a les latituds altes, i corresponen a àrees cobertes de gel marí. Les corrents oceàniques contribueixen al control climàtic transportant aigües càlides i fredes a altres regions. Les terres adjacents estan afectades pels vents que són refredats o escalfats quan bufen sobre aquestes corrents. La corrent del Golf, per exemple, escalfa l'atmosfera de les Illes Britàniques i el nordoest d'Europa, i les corrents d'aigua freda provoquen la boira persistent a la costa nordest de Canada (els Grans Bancs) i la zona nordoest d'Africa. En general, els vents tendeixen a transportar humitat i escalfen o refreden l'aire a totes les terres. Els huracans es desenvolupen al sud de l'Atlàntic nord.

Història i Economia

L'oceà Atlàntic sembla ser el més jove dels oceans del món. L'evidència indica que no existia fa 100 milions d'anys, quan el supercontinent ancestral que existia, Pangea, es va trencar per la formació del sòl oceànic. L'Atlàntic ha estat explorat extensivament des dels primers assentaments humans a les seves costes. Els vikings, els portuguesos i Cristòfor Colom van ser els més famosos exploradors. Després de Colom, l'exploració europea es va accelerar ràpidament, i moltes rutes de comerç noves es van establir. Com a resultat, l'Atlàntic va ser (i encara és) la principal artèria entre Europa i Amèrica (el vell món i el nou). Nombroses exploracions científiques s'han dut a terme, incloent l'expedició alemanya Meteor, la de la Universitat de Columbia, i les oficines hidrogràfiques de diferents armades. L'oceà també ha contribuit significativament al desenvolupament econòmic dels països que el voregen. A més de ser una via de transport, l'Atlàntic ofereix dipòsits de petroli abundants a les roques sedimentàries de la plataforma continental i els recursos pescaners més rics del món, especialment a les aigües sobre les plataformes. Les àrees més productives són els Grans Bancs de Terranova, la plataforma continental a Nova Escòcia, el Banc de Georges a Cape Cod, els Bancs de Bahamas, les aigües al voltant d' Islàndia, el mar d'Irlanda, el mar del Nord i els Bancs de les Malvines. També s'han pescat anguiles, llagostes i balenes en grans quantitats. Tots aquests factors, donen a l'Atlantic un gran valor comercial. Degut a les amenaces que suposen els abocaments de petroli i hidrocarburs, plàstics, i la incineració de residus tòxics al mar, existeixen diversos tractats internacionals per a reduir algunes formes de contaminació. línia de costa: 111,866 km Clima: Els ciclons tropicals (huracans) es desenvolupen mar endins a la costa d'Àfrica, a prop de Cap Verd i es mouen a l'oest cap al Mar del Carib; els huracans poden tenir lloc de maig a desembre, però són més freqüents d'agost a novembre. Les tempestes són comuns a l'Atlàntic Nord als hiverns, fent les travesses més difícils i perilloses.

Terreny

La superfície del mar està coberta de gel al mar de Labrador, i l'estret de Dinamarca, i el Mar Bàltic d'octubre a juny.

Recursos Naturals

Jaciments de petroli i gas, pesca, mamífers marins (foques i balenes), agregats de sorra i grava, nòduls polimetàl·lics, pedres precioses

Perills Naturals

Els icebergs són comuns a l'estret de Davis , el de Dinamarca, i l'Atlàntic nordoest de febrer a agost i s'han observat algun cop fins i tot a les Bermudes i les illes Madeira; els vaixells estan exposats a gelades en la superestructura d'octubre a maig; la boira persistent pot ser un perill de maig a setembre; hi ha huracans de maig a desembre)

Temes mediambientals actuals

Algunes espècies marines en perill inclouen els manatís, les foques, lleons marins, tortuges, i balenes; la pesca d'arrossegament està provocant la desaparició dels bancs de peixos. Les aigües residuals que s'escampen des de la costa est dels EEUU, el sud del Brasil, i l'est d'Argentina; contaminació per hidrocarburs al Mar Carib, el Golf de Mexic, Venezuela, el Mediterrani, i el mar del Nord; hi ha contaminació industrial al Bàltic, al mar del Nord, i al Mediterrani.

Notes de geografia

Els estrets més importants són els Dardanels, l'Estret de Gibraltar, l'accés al Panama i de Suez; estrets estratègics inclouen el de Dover, els Estrets de Florida, el Pas Mona entre Puerto Rico i la República Dominicana, Oresund entre Dinamarca i Suècia i el Pas Windward; l'Equador divideix l'Atlàntic Ocean en el Nord i el Sud. Durant la Guerra Freda la zona entre Groenlàndia-Islàndia-UK (Regne Unit), anomenada (GIUK) era una zona amb un gran interés estratègic.

Ports

Alexandria (Egipte), Alger (Algèria), Anvers (Bèlgica), Barcelona (Espanya), Buenos Aires (Argentina), Casablanca (Marroc), Colom (Panamà), Copenhaguen (Dinamarca), Cork/Corcaigh Irlanda, Dakar (Senegal), Gdansk (Polònia), Hamburg (Alemanya), Halifax, Nova Scotia (Canadà), Helsinki (Finlàndia), Les Palmes (Illes Canàries, Espanya), Le Havre (França), Lisboa (Portugal), Liverpool (Regne Unit), Londres (Regne Unit), Marsella (França), Montevideo (Uruguai), Montreal (Canadà), Nàpols (Itàlia), Nova Orleans (Estats Units), Nova York (Estats Units), Newport News Virgínia (Estats Units), Oran (Algèria), Oslo (Noruega), Palma de Mallorca (Espanya), Pireu (Grècia), Rio de Janeiro (Brasil), Rotterdam (Països Baixos), Sant Petersburg (Rússia), Southampton (Regne Unit), Estocolm (Suècia) Categoria:Oceans als:Atlantik ja:大西洋 ko:대서양 simple:Atlantic Ocean th:มหาสมุทรแอตแลนติก zh-min-nan:Tāi-se-iûⁿ

Nil

El riu Nil (del grec "Nelios", vall de riu), és el més llarg del món, amb una longitud de 6.695 Km des del seu naixement a Burundi fins a la seva desembocadura en el Mar Mediterrani, flueix a través d'Uganda, Congo, Sudan, Etiòpia i Egipte. Categoria:Rius d'Àfrica Categoria:Egipte ja:ナイル川 ko:나일 강

Brasil

El Brasil és una federació d'estats de l'Amèrica del Sud, d'on és el país més gran. Té una extensió de 8 milions i mig de quilòmetres quadrats i una població de més de 180 milions d'habitants. Té fronteres amb la Guaiana Francesa, el Surinam, la Guyana i Veneçuela al nord; amb Colòmbia, el Perú i Bolívia a l'oest; i amb el Paraguai, l'Argentina i l'Uruguai al sud, i limita a l'est amb l'oceà Atlàntic. La meitat nord del país està ocupada per la conca de l'Amazones. Al sud es troba la conca del Riu de la Plata, amb els rius Paraguai, Paranà i Uruguai. El riu més important de la conca atlàntica és el São Francisco. Al centre del país trobem una zona d'altiplans, on destaca el Mato Grosso, i al sud i a l'est les cadenes de muntanyes. La màxima altitud és el Pico da Bandeira (2.890 m). La capital és Brasília, amb més de dos milions d'habitants. Les ciutats més importants són: São Paulo, amb més de deu milions; Rio de Janeiro, amb vora sis milions; Salvador, Belo Horizonte i Fortaleza, sobre els dos milions; i Recife, Curitiba, Belém, Pôrto Alegre, Manaus i Goiânia, amb més d'un milió d'habitants.

Història

El Brasil havia estat habitat per gairebé 6.000 anys per pobles semi-nòmades, abans de l'arribada dels exploradors portuguesos, dirigits per Pedro Álvares Cabral, qui hi van arribar el 1500. Durant els següents tres segles, el territori va ser poblat pels immigrants portuguesos, els quals van explotar els recursos forestals del país, i més tard dels recursos miners. També van desenvolupar l'agricultora de canya de sucre. La feina durant la colònia estava basada en l'esclavatge. Atès que els pobles indígenes eren poc nombrosos, els hisendats van comprar esclaus africans, els quals canviarien la demografia del país. El 1800 la Reina Maria I de Portugal, i el seu fill i regent, el futur Joan VI de Portugal, fugint de la invasió de Napoleó, es van establir al Brasil, amb tota la família reial. Encara que van retornar a Portugal el 1821, aquest període va obrir els ports comercials al Regne Unit, (que havia quedat aïllat per Napoleó) i l'elevació del Brasil a l'estatus de "Regne Unit" amb la corona portuguesa. El príncep-regent Pere I de Brasil i IV de Portugal va declarar-ne la independència el 7 de setembre, 1822, establint l'imperi independent del Brasil. Ja que el tron romandria en mans de la casa dels Bragança, aquesta era més una divisió de l'imperi portuguès que no pas un moviment d'independència com va ocórrer a la resta del continent americà. Encara que era una monarquia, l'Imperi Brasiler va ser una democràcia a l'estil britànic. La intensa immigració europea va crear les bases per a la industrialització i l'esclavatge va ser gradualment abolit. Pere I, va ser succeït per el seu fill Pere II, el qual es va trobar enmig d'una disputa política entre l'exèrcit i el gabinet, per les crisis causades per la guerra amb el Paraguai (fomentada pel Regne Unit) i no va dubtar en sacrificar el seu poder com a monarca per tal d'evitar una guerra civil entre l'exèrcit i la marina. Va renunciar el 15 de novembre, 1889, i la república federal va ser establerta. A finals del segle XIX i segle XX, Brasil va rebre més de 5 milions d'immigrants europeus i japonesos. En aquest període Brasil es va industrialitzar i va colonitzar i desenvolupar els territoris interiors. La democràcia brasilera va ser reemplaçada per dictadures en tres períodes durant el segle XX. L'últim període, de 1964 al 1985 Brasil va ser governat per generals designats per l'exèrcit. El 1985, la democràcia va ser restablerta.

Economia

L'economia de Brasil és la més gran de l'Amèrica del Sud. El Producte Intern Brut (PPP) del Brasil és el més gran de Llatinoamèrica, i la segona Renda Nacional Bruta més gran de la regió, després de Mèxic. L'economia brasilera posseix sectors desenvolupats d'agricultura, mineria, manufactura i de serveis, amb una ràpida expansió als mercats mundials. Les exportacions més importants de Brasil són cafè, soia, minerals de ferro, taronges, avions i ordinadors. Brasil és un membre del Mercosur. Del 2001-03 els salaris reals van caure, i l'economia va créixer només 2,2% anual, ja que el país va absorbir una sèrie de xocs econòmics interns i externs. Però, les polítiques econòmiques dels presidents Cardoso i Lula de Silva van enfortir el sistema financer, evitant el col·lapse financer. De fet, el 2004, Brasil va experimentar un major creixement amb un increment en els salaris reals i una dismunició de la taxa d'atur. La depreciació del real durant el 2001 i el 2002, van provocar un ajustament dramàtic de la compta corrent: el 2003 i el 2004 Brasil va experimentar un superàvit comercial. Els guanys productius, particularment en l'agricultura, també van contribuir a l'increment de les exportacions. Avui dia, el nivell de les exportacions del Brasil és el més gran de Sud-Amèrica. Encara que l'administració econòmica ha estat reeixida, hi ha vulnerabilitats econòmiques, sobretot relacionades amb el deute: la deute interna del govern s'ha estat incrementant constantment des de 1994 a 2003. Millorar la distribució de la riquesa, així com el creixement de la renda individual son els reptes del govern brasiler actual.

Política

La constitució de 1988 dóna ampli poder al govern federal, del qual el president i el vicepresident són elegits junts per vot popular per un període de quatre anys. El president té poders executius extensos i és alhora cap d'estat i cap de govern, i té la facultat de designar al gabinet. La branca legislativa brasilera, està composta per un Congrés Nacional (Congresso Nacional, en portuguès), integrat pel Senat amb 81 seients, i la Cambra de Diputats (Câmara dos Deputados), amb 513 seients.

Geografia Politica

Llistat d'estats que formen la República Federativa del Brasil. portuguès
- Acre (AC)
- Alagoas (AL)
- Amapá (AP)
- Amazonas (AM)
- Bahia (BA)
- Ceará (CE)
- Distrito Federal (DF)
- Espírito Santo (ES)
- Goiás (GO)
- Maranhão (MA)
- Mato Grosso do Sul (MS)
- Mato Grosso (MT)
- Minas Gerais (MG)
- Pará (PA)
- Paraíba (PB)
- Paraná (PR)
- Pernambuco (PE)
- Piauí (PI)
- Rio de Janeiro (RJ)
- Rio Grande do Norte (RN)
- Rio Grande do Sul (RS)
- Rondônia (RO)
- Roraima (RR)
- Santa Catarina (SC)
- São Paulo (SP)
- Sergipe (SE)
- Tocantins (TO)

Demografia i religió

Brasil és el país de parla portuguesa més gran del món, amb una població de 180 milions. Les àrees metropolitanes més importants a Brasil són:
- São Paulo, 22 milions d'habitants
- Rio de Janeiro, 13 milions
- Belo Horizonte, 5,2 milions
- Porto Alegre, 4,1 milions
- Recife, 3,5 milions
- Salvador, 3,2 milions
- Fortaleza, 3,2 milions
- Brasília, 3,0 milions La majoria de la població brasilera, el 55%, és d'ascendència europea, principalment de Portugal, i una minoria d'Itàlia i Alemanya. El 38% són d'origen africà i europeu (pardos), i el 6% és d'origen africà. Els amerindis i la immigració d'origen asiàtic representen l'1% de la població. Prop del 75% de la població és catòlica romana, el 15% són protestants, la major part d'esglésias pentecostals, l'1% són espiritistes i el 0,5% són Testimonis de Jehovà. El 7% diu no tenir cap religió.

Llengües

El portuguès és la llengua oficial del Brasil, però, la majoria de la població entén l'espanyol. En petites comunitats es parlen llengües dels immigrants europeus com el vènet a Rio Grande do Sul. Hi ha al menys 190 llengües ameríndies. L'analfabetisme arriba al 15%.

Enllaços externs

- [http://www.brasil.gov.br Govern del Brasil] (en portuguès)
- [http://www.embratur.gov.br Turisme del Brasil] (en diversos idiomes)
- [http://www.geographicguide.com/brazil.htm Imatges sobre el Brasil] (en anglès) Categoria:Brasil fiu-vro:Brasiilia ja:ブラジル ko:브라질 ms:Brazil simple:Brazil th:ประเทศบราซิล zh-min-nan:Pa-se

Perú

El Perú és una república de l'oest d'Amèrica del Sud que limita al nord amb l'Equador i Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacific. El Perú és ric en antropologia cultural i és conegut com el bressol de l'Imperi Inca. La capital és Lima, amb més de sis milions d'habitants, i les ciutats principals són Arequipa, Trujillo i Chiclayo, amb més de mig milió.
Geografia física
Les planes de la costa del Pacífic estan separades de les terres baixes i selvàtiques de la conca de l'Amazones per l'alta serralada dels Andes, al centre del país, que culminen al Huascarán (6.768 m). A la frontera amb Bolívia trobem el Titicaca, el llac navegable més alt del món, a 3.821 d'altitud. Els rius principals són el Marañón i els seus afluents Ucayali i Napo, que van a parar a l'Amazones.
Història
Abans de l'arribada dels espanyols, al Perú hi va haver diverses cultures preincaiques i, més tard, l'Imperi Inca. Francisco Pizarro va arribar a la costa peruana el 1532, i cap al final dels anys 1530 el Perú va esdevenir un virregnat i la major font d'or i argent de l'Imperi Espanyol. Perú es va declarar independent d'Espanya el 28 de juliol de 1821, gràcies a una aliança entre l'exèrcit Argentina de José de San Martín i l'exèrcit de Nova Granada de Simón Bolívar, però, el primer president va ser elegit el 1827. Del 1836 al 1839 Perú i Bolívia van estar units en una Confederació, que es va dissoldre després del conflicte armat contra Xile i l'Argentina. A finals del segle XIX Perú es va involucrar amb Bolívia en la Guerra del Pacífic contra Xile, atès que existia un tractat de defensa mútua. Després d'aquesta guerra, es va iniciar un període de "reconstrucció nacional" de calma relativa que va terminar després del govern d'Augusto B. Leguía. Durant el segle XX el país va experimentar cops d'estat i gran inestabilitat econòmica i crisi social. La democràcia es va restaurar en la dècada dels noranta.
Divisió administrativa
Fins al 2002 el Perú estava dividit en 24 departaments. Avui, el territori peruà està dividit en 25 regions. Aquestes regions estan subdividides en províncies, les quals estan integrades per districtes. Hi ha 180 províncies i 1747 districtes en el Perú. La Província de Lima, localitzada a la costa central del país, es única, ja que no pertany a cap regió. La ciutat de Lima està localitzada en la província, també coneguda com a Lima Metropolitana.
- Amazonas
- Ancash
- Apurímac
- Arequipa
- Ayacucho
- Cajamarca
- Callao
- Cusco
- Huancavelica
- Huánuco
- Ica
- Junín
- La Libertad
- Lambayeque
- Lima
- Loreto
- Madre de Dios
- Moquegua
- Pasco
- Piura
- Puno
- San Martín
- Tacna
- Tumbes
- Ucayali
Economia
L'economia peruana està orientada als mercats, després de que es realitzara la privatització de les empreses més importants: mineria, electricitat i telecomunicacions. Gràcies a la inversió estrangera i la cooperació entre el govern del president Fujimori i el FMI i el Banc Mundial, l'economia va créixer durant els anys 1994-1997, i la inflació es va controlar. El 1998, El Niño va tenir un fort impacte en l'agricultura, a més de la crisis financera de l'Àsia, la qual cosa va afectar negativament l'economia.
Demografia i llengües
Perú és un dels tres països d'Amèrica on la població indígena es majoria (els altres països són Bolívia i Guatemala. Els dos grups ètnics indígenes més grans són els quítxues i els aimarà. Els mestissos representen el 37% de la població. Al Perú l'espanyol i el quítxua són les llengües oficials. L'espanyol és utilitzat per el govern, els mitjans de comunicació, l'educació i el comerç, encara que el govern ha començat a ensenyar el quítxua en les escoles públiques. Categoria:Perú ja:ペルー ko:페루 ms:Peru simple:Peru th:ประเทศเปรู zh-min-nan:Perú

Bolívia

La República de Bolívia és un dels dos únics estats de l’Amèrica del Sud sense sortida a l’oceà, un dels més pobres de l’Amèrica Llatina i una de les regions més altes del món. Limita al nord i a l’est amb les regions més selvàtiques del Brasil, al sud amb el Paraguai i l’Argentina, al sud-oest amb Xile i a l’oest amb el Perú. Té força població indígena (d'un 56% a un 70%) i manté reivindicacions territorials amb Xile per la franja d’Arica, que li permetria la sortida a l’oceà Pacífic.

Geografia

Orografia

Bolívia està creuada de nord a sud per dues grans serralades que formen part del plegament andí. La serralada Occidental (Cordillera Occidental) separa Bolívia de Xile i està formada per muntanyes volcàniques que superen els 6.000 m d’altitud (la més alta és el Sajama, amb 6.542 m). La serralada Reial (Cordillera Real)surt del llac Titicaca, travessa el centre del país i culmina en el volcà Illimani, amb 6.490 m d'altitud; a partir d'aquí es bifurca en les serralades Central i Oriental. Entre les serralades Occidental i Central s'alça l'Altiplà, de més de 3.600 m d'altitud. Hi ha una gran extensió de boscos, a causa de l’alta pluviositat. Aquesta regió rep el nom de yungas, al nord de la latitud de Cochabamba, i de valles, al sud. Les yungas són un espai de transició entre les serralada andina Oriental i la gran plana amazònica. Als valles la influència de l’Amazònia deixa pas a la plana del Chaco, de clima sec, que es prolonga pel Paraguai i el nord de l’Argentina. A l’est de les yungas i els valles hi ha la gran plana de l’Oriente (o dels llanos), que ocupa dos terços del país. Configura un paisatge variat amb selves tropicals al nord, sabana més cap al sud i pantans pertot arreu.

Hidrografia

Hi ha tres sistemes fluvials: el primer està constituït pels rius més grans de Bolívia, que neixen al vessant est de la serralada Oriental; el segon sistema va des del sud de la serralada Oriental cap al Riu de la Plata, i el tercer està format pels rius de l’Altiplà, que desemboquen al llac Titicaca. Els rius nord-orientals més importants són el Mamoré i el Beni, que a la seva confluència formen el Madeira, tributari de l’Amazones. En aquesta regió hi ha extenses inundacions en els mesos de febrer i març; és una àrea molt desconeguda i amb poca població. El riu sud-oriental Pilcomayo va des del sud de la serralada Central fins al riu Paraguai, del sistema del Riu de la Plata. En aquesta regió hi ha llacs, estanys i pantans. La regió de l’Altiplà, amb moltes menys pluges, forma la conca endorreica més extensa de l’Amèrica del Sud. Per una banda, hi ha el llac Titicaca, al nord. Està situat a una altitud de 3.810 m i cobreix una superfície de 8.300 km²,una tercera part de la qual pertany a Bolívia i la resta al Perú. Del Titicaca surt el riu Desaguadero, que travessa l’Altiplà de nord a sud i desemboca al segon gran llac de Bolívia, el Poopó, del qual encara surt un altre riu, el Lacajahuira, que desemboca al Salar de Coipasa. Més cap al sud-oest, prop de Xile, hi ha el llac salat més extens del país, el Salar de Uyuni.

Clima

Tot i que el país està situat al nord del tròpic de Capricorn, la diversitat de temperatures és extraordinària. Podem trobar des del clima equatorial del departament del Beni fins a les neus perpètues i les glaceres dels Andes passant pel clima continental extremat de l’altiplà, on les temperatures mitjanes són de 7ºC a 15ºC a l’estiu i inferiors a 0ºC a l’hivern. La mitjana de pluges de La Paz (la capital del país) és de 562 mm l’any. A les yungas i als valles les temperatures són molt més suaus (entre 16ºC i 19ºC) i la humitat i les precipitacions són molt altes. A la gran plana de l’Oriente la temperatura és molt alta tot l’any i sovint, cap al sud, bufa un vent fred que puja procedent de la Pampa argentina i que l’anomenen surazo. Parlant en termes generals, Bolívia té un clima Continental Sec, ja que l’estació seca és molt més llarga que la humida. La temperatura és alta i regular tot l’any, però les màximes es donen al final dels mesos secs.

Demografia

Bolívia és un dels tres països de Llatinoamèrica dels quals més de la meitat de la població és ameríndia (els altres són Guatemala i Perú). La distribució ètnica de Bolívia és 33% quítxua, 30% aimara, 25% mestís, i 12% europeu o caucàsic. Els grups amerindis pricipals són els quítxues (2,5 milions), els aimares (2 milions), els txiquitans (180.000) i guaranís (125.000). Hi ha minories de descenents d'immigrants d'Alemanya, Itàlia, Espanya i del Orient Mitjà. La població afro-boliviana és de l'1%. La capital administrativa, seu del govern, és La Paz, amb 800.000 habitants i més d'un milió i mig a l'aglomeració urbana; la constitucional, seu del Tribunal Suprem, és Sucre, amb 200.000 habitants. Altres ciutats importants són Santa Cruz de la Sierra, amb més d'un milió d'habitants; Cochabamba, amb 800.000; Oruro, amb més de 200.000, i Potosí i Tarija amb més de 100.000. La religió predominant és el catolicisme (95%), amb una petita minoria de protestants (2,3%). La població creix a un ritme anual del 2,8% i l'índex d'alfabetització és del 74,2%.

Política

És un país republicà, unitari i presidencialista. El president hi és elegit per sufragi universal directe i obligatori per a un període de quatre anys. Però si cap candidat no obté la majoria absoluta, és el Congrés Nacional el que l’ha d’elegir entre els tres més votats. majoria absoluta

Divisió administrativa

Bolívia es divideix en nou departaments, o departamentos:
- Chuquisaca
- Cochabamba
- El Beni
- La Paz
- Oruro
- Pando
- Potosí
- Santa Cruz
- Tarija Cada departament es divideix en províncies, o provincias.

Economia

El producte interior brut (PIB) bolivià del 2002 fou de 7,9 bilions de dòlars USA. El creixement econòmic és d'un 2,5% anual i la inflació fou entre el 3% i el 4% el 2002 (el 2001 va estar per sota de l'1%). Composició per sectors: primari (24%), secundari (27%), terciari (49%).

Sector primari

L’agricultura ocupa el 45,5% de la població activa. Una bona part de la producció es destina a l’autoconsum, tot i que en alguns departaments hi ha grans explotacions agrícoles i ramaderes. Els principals productes agrícoles són la fulla de coca, el blat de moro, les patates, el blat, l’arròs, l’ordi, la soja, la canya de sucre i el cafè. A l’Altiplà s’hi cultiva la quinoa, un cereal autòcton que ja cultivaven els inques. A les yungas, a part de la coca, s'h conreen tota mena de fruites tropicals i subtropicals. Als valles es produeixen cereals, alfals, préssecs, raïm i verdures. La ramaderia consta de llames i alpaques a l’Altiplà, d’ovins i bovins als valles i de bovins en grans ranxos en algun departament. La pesca té una certa importància al llac Titicaca i en alguns grans rius orientals. També hi ha certa producció forestal.

Indústria

La indústria està poc desenvolupada i es limita a la transformació de minerals, les refineries de petroli, les indústries derivades de l’agricultura i altres indústries alimentàries o tèxtils. Ocupa només el 10% de la població activa. El contraban de mercaderies brasileres, argentines i nord-americanes va ser molt important durant els anys de la inflació, així doncs, no és estrany que la població industrial disminueixi cada cop més. Categoria:Bolívia ja:ボリビア ko:볼리비아 ms:Bolivia zh-min-nan:Bolivia

Equador

La República de l'Equador és un estat de l'Amèrica del Sud. Limita a l'oest amb l'oceà Pacífic, al nord amb Colòmbia i a l'est i al sud amb el Perú; també pertanyen a l'Equador les illes Galápagos, situades uns 1.000 km a l'oest de la costa.

Història

- Vegeu també l'article principal sobre Història de l'Equador El territori del que avui es coneix com l'Equador fou habitat per diverses cultures des d'uns 15.000 anys a.C., i potser fins i tot des d'uns 30.000 anys. El període prehistòric (anterior a l'arribada dels conquistadors espanyols) s'acostuma a dividir en quatre grans etapes: el període paleoindi (fins uns 3.500 anys a.C.), el període formatiu (del 4500 al 300 a.C.), el període de desenvolupament regional (300 a.C. - 800 d.C.) i el període d'integració (800 - 1534). Entre les cultures més importants de l'època prehistòrica podem destacar la cultura Valdivia (3500 - 1500 a.C.), la cultura Chorrera (900 - 300 a.C.), la cultura de La Tolita (600 a.C. - 400 d.C.) i la cultura Cañari (400 -1532), entre altres. Poc abans de la conquesta inca es formaren grans confederacions de pobles, com la quitu o caranqui (coneguda posteriorment amb l'equívoc nom de "Regne de Quito") o la cañari. Pels voltants de 1450, l'inca Túpac Yupanqui començà la conquesta del territori equatorià, completada uns 30 anys després. La dominació incaica s'estroncà amb l'arribada dels espanyols, que sobre l'antic territori del "Regne de Quito" crearen la Reial Audiència de Quito, dins del Virregnat del Perú. El moviment d'independència s'inicià ja al final del segle XVIII, amb els escrits d'Eugenio Espejo i altres il·lustrats. El primer grito d'independència es produí el 10 d'agost de 1809 a Quito, però no fou fins el 24 de maig de 1822, després de la batalla del Pichincha, quan quedà establerta la independència formal de la nova república. Entre aquest any i 1830 l'Equador quedà integrat a la Gran Colòmbia. La nova república independent visqué uns primers anys força inestables, sota el govern del general Juan José Flores i els seus successors. Els darrers anys del segle XIX estan dominats per les grans figures antagòniques de Gabriel García Moreno, conservador, i Eloy Alfaro, progressista. El segle XX es caracteritza per una certa inestabilitat política (57 presidents des del 1900) i per guerres periòdiques amb el Perú (1941, 1981 i 1995) a causa dels drets sobre grans àrees de territori amazònic i de límits fronterers, segellades amb el tractat de pau de 1998 signat pels presidents Alberto Fujimori i Jamil Mahuad. Els anys 1970 i 1980 veuen una certa estabilitat i prosperitat econòmica gràcies a les primeres grans explotacions petroleres de la selva amazònica. El 1978, després de la dictadura de Guillermo Rodríguez Lara (El bombita) s'inicia el període democràtic més llarg que ha viscut el país i que dura (si bé inestablement en molts casos) fins a l'actualitat. El final dels anys 1970 i principis de 1980 el país està dirigit per polítics capaços i dinàmics, com Jaime Roldós o Osvaldo Hurtado, però diversos conflictes i divisions polítiques trenquen aquesta tendència. El darrer període està marcat per la crisi dels anys 1990, que ha donat lloc al fenomen migratori més important del país, i a la dolarització de l'economia l'any 2000, que si bé ha aconseguir deturar la inflació, ha abocat una part de la població a la pobresa.

Divisions administratives

L'Equador està dividit en 22 províncies:

Geografia

Osvaldo HurtadoL'Equador es divideix normalment en quatre regions, distintives geogràficament i culturalment:
- La Costa. La costa del Pacífic és plana amb manglars i de seguida s'aixeca cap a l'est, per formar la serralada dels Andes. Està dominada per les conques dels rius Guayas (al sud) i Esmeraldas (al nord). Hi destaca el port de Guayaquil, la ciutat més gran del país.
- La Sierra. Al centre del país discorren els Andes, amb notables muntanyes i volcans com el Chimborazo (6.267 m), la màxima altitud del país, i el Cotopaxi (5.897 m), el volcà actiu més alt del planeta. A la zona de l'Equador els Andes formen dues serralades paral·lels, separades pel carreró interandí, on es concentra la majoria de població. En aquesta regió es troba la capital, Quito, als peus del volcà Pichincha (4.784 m).
- El Oriente. Els estreps orientals dels Andes hi baixen fins a la conca de l'Amazones. Hi predomina la selva tropical, regada per un bon nombre d'afluents de l'Amazones dels quals detaquen el Napo i el Pastaza.
- Les illes Galápagos. Arxipèlag situat a uns 1.000 km de la costa, en ple oceà Pacífic, famós pel seu paper en la teoria de l'evolució de Darwin.

Demografia

Amb uns 12.500.000 d'habitants després del flux migratori del 1999, en què prop de tres milions d'equatorians van abandonar el país amb diferents destinacions a la recerca de treball, l'Equador presenta una estructura demogràfica diversa. Els mestissos representen el grup més nombrós i constitueixen una mica més del 65% de la població actual. Els amerindis, pertanyents a diverses nacionalitats indígenes, són el segon grup més nombrós i representen una quarta part de la nació, al voltant del 25%. Els blancs, majoritàriament criolls descendents de colons espanyols, com també immigrants europeus recents, constitueixen el 10% dels equatorians. La resta de la població és composta per una important minoria mulata i afro-equatoriana, concentrada principalment a la província d'Esmeraldas, la vall del Chota (província d'Imbabura) i la província del Guayas (la ciutat de Guayaquil en especial). La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) reconeix l'existència de 27 nacionalitats clarament identificades, que han estat també reconegudes per l'Estat, de forma que aquest els reconeix llurs sistemes d'organització política i econòmica i els concedeix un cert autogovern en els seus territoris. Les nacionalitats reconegudes són:
- Quítxua de la serra. Es divideixen en diversos pobles: Cayambi, Cañari, Chibuleo, Otavalo, Quitu, Panzaleo, Guaranga, Puruhá, Saraguro, Salasaca, Caranqui i Natabuela.
- Achuar habiten a les províncies de Pastaza y Morona Santiago; la seva llengua és l'achuar.
- A'í-Kofán a Sucumbíos; el seu idioma és l'aíngae.
- Huaorani a les províncies de Pastaza i Napo, entre el riu Napo i el Curaray; el seu idioma és el huao tererö.
- Shuar a Pastaza, Morona-Santiago i Zamora-Chinchipe; parlen shuar;
- Siona i Secoya, situats a la província de Sucumbíos; el seu idioma és el baicoca.
- Zápara a la província de Pastaza.
- Quítxua de l'Amazònia, a les províncies de Napo, Pastaza i Sucumbíos; parlen quítxua.
- Afroequatoriana, a la vall del Chota i la província d'Esmeraldas; parlen castellà.
- Chachi-Cayapa a Esmeraldas; el seu idioma és el cha'palaa i l'awapit.
- Épera, també a la zona d'Esmeraldas.
- Huancavilca a la província del Guayas, cantó de Santa Elena.
- Manta a la província de Manabí, als cantons Jipijapa y Montecristi, parlen castellà.
- Tsáchila (o colorados), al voltant de Santo Domingo de Los Colorados.

Economia

L'Equador té nombrosos recursos petroliers i àreas agrícoles molt riques. Atès que les exportacions són productes primaris (petroli, banana, gambes) les fluctuacions en els preus del mercat tenen un impacte considerable en l'economia del país. La indústria està principalment orientada al mercat intern. La situació econòmica es va deteriorar, culminant en una servera crisi econòmica i financera el 1999. Aquesta crisi va ser precipitada per influències externes, com ho van ser els impactes d'El Niño del 1997, la caiguda dels preus del petroli durant els anys 1997-1998, i la inestabilitat global dels mercats emergents el 1998. Tot aquest va causar una caiguda del Producte Intern Brut del 7,3%, una inflació anual del 52,2% i la devaluació de la moneda del 65% el 1999, raons per les quals el país va declarar la cessació dels pagaments del deute extern el any següent. El 9 de gener, 2000, el president Jamil Mahuad va anunciar la intenció del govern d'adoptar el dòlar nord-americà com la moneda oficial de l'Equador. Després de la renúncia de Mahuad, el nou president Gustavo Naboa va adoptar el dòlar dels Estats Units, i va establir negociacions amb el FMI, iniciant la lenta recuperació del país. Avui, el 70% de la població viu en pobresa, però la taxa d'inflació s'ha estabilitzat al voltant del 3-4%. El PIB per càpita el 2002 era de 1.360 dòlars. Actualment la font d'ingressos principal del país és l'exportació de petroli, la segona és les divises enviades pels emigrants (fet que demostra la importància del fenomen migratori). A continuació es troba l'exportació de plàtan, de flors i de gamba.

Cultura

La cultura de l'Equador es correspon amb la demografia del país i forma una rica mescla d'influències diverses. La cultura "nacional" és clarament mestissa, una mescla d'influències europees i amerindies, amb una important aportació de la cultura afroequatoriana en algunes provínicies (Esmeraldas, Manabí). Juntament amb aquesta cultura més "nacional" existeixen nombroses cultures indígenes que mantenen les seves tardicions. Entre els artistes equatorians importants del segle XX, destaquen Enrique Tabara (1930), Oswaldo Guayasamín (1919-1999), Eduardo Kingman (1913-1998), Félix Arauz (1935) o Camilo Egas. Pel que fa a la literatura cal destacar Juan León Mera, a finals del segle XIX i sobretot Jorge Icaza, ja al segle XX.
- Vegeu Equatorians destacats

Festes
Data	Nom en català	Nom local	Notes
27 de febrer	Jornada patriòtica	Jornada Patriótica	Commemora la batalla de Tarqui
1 de maig	Dia del treball	Día del trabajo
24 de maig	Batalla del Pichincha	Batalla del Pichincha
24 de juny	Festa del Sol o de Sant Joan	Inti Raimi	Tradicional festa incaica
10 d'agost	Dia de la Independència	Dia de la Independencia	Commemora el 10 d'agost de 1809
9 d'octubre	Independència de Guayaquil	Dia de la Independencia de Guayaquil	Commemora el 9 d'octubre de 1820
21 de novembre	Verge del Quinche	Virgen del Quinche
6 de desembre	Festa major de Quito	Fiestas de Quito	Només a Quito. Commemora la fundació de la ciutat
25 de desembre	Nadal	Navidad
31 de desembre	Fi d'any	Año viejo	És tradicional cremar el ninot del año viejo

Enllaços externs

- [http://www.presidencia.gov.ec/ Presidencia de la República] - Web del govern de l'Equador
- [http://www.elcomercio.com El Comercio] - El diari més important de Quito.
- [http://www.eluniverso.com El Universo] - El diari més important de Guayaquil.
- [http://www.darwinfoundation.org/Islas_Galapagos.html Fundació Charles Darwin] - Ecarregada de la conservació a les Galàpagos.
- [http://acenecuador.org/ Associació Catalana - Equatoriana de Negocis] Categoria:Equador ja:エクアドル ko:에콰도르 ms:Ecuador zh-min-nan:Ecuador

Amazònia

L'Amazònia és la regió d'Amèrica del Sud definida per la conca del riu Amazones i coberta en gran part per la selva tropical. La conca va ser formada en l'era paleozoica i té una antiguitat de 500 a 200 milions d'anys. El nom d'aquest territori deriva de les llegendàries guerreres amazones de l'antiga Grècia. Els descobridors europeus van anomenar així les dones indígenes de la zona que lluitaven contra ells. S'estén per nou països : Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Guyana, Guaiana Francesa, Perú, Surinam i Veneçuela.

Extensió

Veneçuela Encara que la conca del riu Amazones ocupa més de set milions de km², la selva amazònica s'estén tan sols per uns sis milions de km². És la selva tropical més extensa del món i representa la meitat de les que encara hi resten.

Condicions biològiques

El clima de tota la zona és equatorial càlid i humit i molt uniforme. La temperatura mitjana anual és d'uns 27 graus. Com que les temperatures mitjanes mensuals només oscil·len entre 28 i 26 graus no hi ha estacions i per aquest motiu els arbres de la selva no tenen una època especial per florir o fer fruit. El total de pluja anual passa dels 2.000 litres i el repartiment de la precipitació, que encara és molt uniforme en el centre de la regió, ja no ho és tant a la perifèria on en els mesos de juny a agost(hivern de l'hemisferi sud) la pluja disminueix a prop d'una tercera part i es va marcant el que seria una estació seca. A l'Amazònia hi viuen al voltant de dos milions i mig d'espècies d'insectes, desenes de milers de plantes i uns 2.000 ocells i mamífers; el què constitueix el conjunt de vida més gran del planeta. La biodiversitat augmenta de nord a sud de la zona. Fins ara han estat estimades unes 438.000 espècies de plantes amb interès econòmic i en queden moltes per registrar. Es considera que el valor de la selva com proveïdora de fruits, làtex i altres activitats sostenibles és 50 vegades superior al del seu ús recent com a pastures de bovins.

Amenaces

L'Amazònia desapareix a raó de 52.000 quilòmetres quadrats cada any i amb la crema d'aquesta selva es fa una emissió de diòxid de carboni a l'atmosfera de 200 a 300 milions de tones anuals que incrementa l'efecte hivernacle de la terra i provoca l'escalfament global i el canvi climàtic mundial. Les autoritats brasileres intenten impedir el procés de deforestació però a la vegada hi ha molta pressió popular per rompre noves terres de conreu i el resultat és que la destrucció de l'ecosistema no s'atura. Les activitats econòmiques, entre elles la mineria d'or, que d'altra banda per l'abocament de mercuri és molt contaminant, estan acabant amb la vida de les ètnies indígenes. Categoria:Amèrica del Sud

Categoria:Rius d'Amèrica

Categoria:Rius Categoria:Amèrica

Diskreetti matematiikka

Diskreetti matematiikka on matematiikan osa-alue, joka keskittyy diskreettien (ei jatkuva-arvoisten) rakenteiden tutkimiseen. Toisin sanoen diskreettimatematiikka tutkii rakenteita, joissa on vain äärellinen määrä alkioita. Suurin osa, ellei kaikki, tutkimus keskittyy numeroituviin joukkoihin, kuten luonnollisten lukujen joukkoon. Diskreetin matematiikan tutkimuksen suosio on viime aikoina noussut sen tietoteknisten sovellutuksien vuoksi. Diskreetin matematiikan merkintäjärjestelmää on saatu sovellutettua tietokonealgoritmien ja ohjelmointikielien tutkimukseen. Katso lukusuora, topologia ja matemaattinen analyysi. Diskreetin matematiikan osa- ja sovellusalueita:
- logiikka
- joukko-oppi
- lukuteoria
- verkko- eli graafiteoria
- algoritmi
- informaatioteoria
- laskettavuus- ja kompleksisuusteoria
- todennäköisyyslaskenta
- lineaarialgebra
- peliteoria
- diskreetti geometria ja diskreetti topologia
- kryptologia ja kryptografia Luokka:Matematiikka ja:離散数学

Biuro Rachunkowe Kielce narty francja Tanie pod�ogi firma tablice

:: RELATED NEWS ::

Cosmochemical Periodic Table of the Elements in the Solar System
In cosmochemistry, the Cosmochemical Periodic Table of the Elements in the Solar System is a periodic table that lists all known chemical elements. In addition, it supplements the standard periodic table with extra information for each element, including its condensation temperature, abundance information in the solar system, and geochemical

Gatling Gun
The Gatling gun was the first successful rapid-repeating fire arm. Unlike previous devices it was the first to combine reliability, high firing rate and ease of loading into a single device. It was designed by the American inventor Richard J. Gatling (a dentist) in 1861 and patented on May 9, 1862. In modern use it often refers to guns of similar rotating barrel design. The Gatling gun is not, however, the fi

Honda Bros/HawkGT NT650
The Honda Bros HawkGT NT650 was designed by Toshiaki Kishi and was the second Honda with Pro-Arm having the model designation RC31 coming immediately after the RC30. The RC model designation is for bikes up to 750cc, though the Pacific Coast (PC800) has an engine of more than 750 cc and a model designation of RC34. The bike's main distinction is in its frame and

Being John Malkovich
Being John Malkovich is a 1999 film written by Charlie Kaufman and directed by Spike Jonze. The film centers around a puppeteer named Craig Schwartz, who gets a job at the Lestercorp company in the fictional Mertin-Flemmer building in New York City. One day he finds a door in the wall of an office; going

List of people by name: Py

- Pyatetskii-Shapiro, Ilya, (fl. 1990s), Soviet-born Israeli mathematician
- Pye, Patrick, Irish artist
- Pym, Barbara, English novelist
- Pym, Francis, (born 1922), British politician
- Pym, John, (1583-1643), English parliamentarian
- Pynchon, Thomas, (born 19

Weasel terms
::For the related Wikipedia style guideline, see Wikipedia:Avoid weasel words. A weasel word is a word that is intended to, or has the effect of, softening the force of a potentially controversial statement, or avoids forming a clear position on a particular issue. Weasel words can be readily identified in a large amount of corporate correspondence, and are frequently used by politicians. A weasel word can be compared with, but is distinct from, a Pyatetskii-Shapiro, Ilya, (fl. 1990s), Soviet-born Israeli mathematician
- Pye, Patrick, Irish artist
- Pym, Barbara, English novelist
- Pym, Francis, (born 1922), British politician
- Pym, John, (1583-1643), English parliamentarian
- Pynchon, Thomas, (born 19

List of people by name: Px

- Pyatetskii-Shapiro, Ilya, (fl. 1990s), Soviet-born Israeli mathematician
- Pye, Patrick, Irish artist
- Pym, Barbara, English novelist
- Pym, Francis, (born 1922), British politician
- Pym, John, (1583-1643), English parliamentarian
- Pynchon, Thomas, (born 19

List of people by name: Pw

- Pyatetskii-Shapiro, Ilya, (fl. 1990s), Soviet-born Israeli mathematician
- Pye, Patrick, Irish artist
- Pym, Barbara, English novelist
- Pym, Francis, (born 1922), British politician
- Pym, John, (1583-1643), English parliamentarian
- Pynchon, Thomas, (born 19

List of people by name: Pv

- Pyatetskii-Shapiro, Ilya, (fl. 1990s), Soviet-born Israeli mathematician
- Pye, Patrick, Irish artist
- Pym, Barbara, English novelist
- Pym, Francis, (born 1922), British politician
- Pym, John, (1583-1643), English parliamentarian
- Pynchon, Thomas, (born 19