:: wikimiki.org ::

Sàhara Occidental

Sàhara Occidental

El Sàhara Occidental (antic Sàhara Espanyol) és un territori del nord-oest d'Àfrica que es correspon amb la part occidental del desert del Sàhara, amb façana atlàntica; limita al nord amb el Marroc, al nord-est amb Algèria, a l'est i al sud amb Mauritània i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Té una extensió de 266.000 km² i una població d'uns 270.000 habitants (2004). La capital i principal ciutat és El Aaiún o Laayoune, on s'agrupa la majoria de la població. El Sàhara Occidental és un dels territoris de població més dispersa del món, i en algunes classificacions surt com el menys densament poblat. Els recursos minerals hi són extraordinaris, en particular els fosfats (Bu Craa) i el ferro. La sobirania del territori se la disputen el Marroc i la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). Actualment es troba majoritàriament ocupat, i reclamat en la seva totalitat, per l'Estat marroquí, però aquesta reclamació no és reconeguda internacionalment; de fet, la majoria d'estats sobirans no la reconeixen. El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms. En el pla de pau hi ha prevista una futura Autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de l'ONU que s'hauria d'ocupar de la celebració del referèndum d'autodeterminació, però les parts encara no s'han posat d'acord.

Història

Sembla que els primers habitants foren pobles de raça negra, els quals van ser foragitats cap al sud a causa de l'avenç dels berbers nord-africans als segles VIII i IX. A mitjan segle XIX diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa féu que en 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros (l'actual Dakhla). El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. Des del 1970, Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren al govern de Madrid la descolonització del Sàhara. El 14 de novembre de 1975, el govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l’acord de Madrid. Però la població autòctona, els sahrauís, encapçalada pel Front Polisario (organització d’alliberament nacional sahrauí fundada el 1973), hi proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos nous estats ocupants. L'any 1979, Mauritània renuncià als seus territoris, que foren ocupats pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, ha construït un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament, Bu Craa, per protegir-se dels atacs del Polisario, que administra els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tindouf. Tant l'ONU com l'OUA malden per l’alto el foc i per la celebració d’un referèndum sobre el futur del Sàhara. Categoria:Sàhara Occidental Categoria:Àfrica Categoria:Territoris dependents ja:西サハラ ko:서사하라 ms:Sahara Barat zh-min-nan:Sai Sahara

Àfrica

Geografia física

L'Àfrica és un dels cinc continents, el tercer més gran del món, amb una superfície d'uns 30.300.000 km2 i una població de més de 600 milions d'habitants. Limita al nord amb la mar Mediterrània, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l'oceà Índic i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d'Europa per l'estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el Golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socòtora, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors. Els cims principals són el Kilimanjaro i el Mont Kenya, tots dos a l'Àfrica oriental i amb més de 5.000 metres d'altitud. Hi destaquen els deserts del Sàhara, al nord, i del Kalahari, al sud. Els rius més importants són el Nil (el més llarg del món), el Congo, el Níger i el Zambezi. Pel que fa als llacs, cal esmentar el Victòria, el Malawi i el Tanganyika.

Illes

Les illes d'Àfrica són petites, excepció feta de Madagascar, que amb 595,230 km² és la quarta més gran de la Terra (després de Grenlàndia, Nova Guinea i Borneo). Està situada al sud-est de la costa del continent, del qual la separa el canal de Moçambic (de 400 km al punt més estret). Per la seva estructura, flora i fauna, representa un nexe d'unió entre l'Àfrica i el sud de l'Àsia. A l'est de Madagscar hi ha les illes de Maurici i la Reunió. Socòtora rau a l'est-nord-est del cap Guardafui. Al nord-oest del continent hi ha els arxipèlags de Cap Verd i les Canàries, d'origen volcànic (igual que altres petites illes del golf de Guinea).

Nom

L'etimologia del seu nom és controvertida. "Àfrica" ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per dir "pols" i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol". fenícia

Llista d'estats d'Àfrica

- Algèria
- Angola
- Benín
- Botswana
- Burkina Faso
- Burundi
- el Camerun
- Cap Verd
- les Comores
- el Congo
- la Costa d'Ivori
- Djibouti
- Egipte
- Eritrea
- Etiòpia
- el Gabon
- Gàmbia
- Ghana
- Guinea
- Guinea Bissau
- Guinea Equatorial
- Kenya
- Lesotho
- Libèria
- Líbia
- Madagascar
- Malawi
- Mali
- el Marroc
- Maurici
- Mauritània
- Moçambic
- Namíbia
- el Níger
- Nigèria
- la República Centreafricana
- la República Democràtica del Congo
- Rwanda
- São Tomé i Príncipe
- el Senegal
- les Seychelles
- Sierra Leone
- Somàlia
- Sud-àfrica
- el Sudan
- Swazilàndia
- Tanzània
- Togo
- Tunísia
- el Txad
- Uganda
- Zàmbia
- Zimbabwe Categoria:Àfrica ja:アフリカ ko:아프리카 ms:Afrika simple:Africa th:ทวีปแอฟริกา zh-min-nan:Hui-chiu

Sàhara

El Sàhara (صحراء , desert) és un desert de tipus tropical a l'Àfrica del Nord. Es el segon desert més gran del món (després de l'Antàrtida), i té cap a 9.000.000 de km². El nom Sàhara prové de la paraula "desert" en àrab. Limita amb l'Oceà Atlàntic, a l'Oest, les muntanyes de l'Atles, al nord, el Mar Roig i Egipte, a l'est, i el Sudan i el riu Níger al sud. Actualment hi viuen cap a 2 milions i mig de persones, sobretot a Mauritània, el Marroc i Algèria. Hi predominen els berbers, els saharauis, i diverses ètnies negres. categoria:Àfrica categoria:Deserts ja:サハラ砂漠 ko:사하라 사막 simple:Sahara Desert th:ทะเลทรายซาฮารา

Algèria

Algèria és un estat de l'Àfrica mediterrània. Limita al nord, precisament, amb la mar Mediterrània, a l'est amb Tunísia i Líbia, a l'oest amb el Marroc i el Sàhara Occidental i al sud amb la part sahariana de Mauritània, Mali i el Níger. La capital és Alger i les ciutats principals són Orà, Constantina i Annaba. Hi ha serralades importants que divideixen el país entre la zona costanera i el desert del Sàhara.

Història

Història antiga

Els primers pobladors van ser els berbers, dels que es conserven restes del 10000 aC. Van patir la dominació de Cartago fins les Guerres Púniques. Al 200 aC van passar a formar part de l'Imperi Romà. Al segle VIII va haver-hi una conversió massiva a l'islam, com a la majoria de països de la zona, si bé els algerians van rebutjar el domini polític àrab amb una resistència ferotge. Al Renaixement diverses ciutats costaneres van ser atacades per Espanya, per la qual cosa Algèria va demanar ajuda a l'Imperi Otomà, que la va annexionar. Diversos paixàs i deis van regnar a la zona durant prop de dos segles

Llista de paixàs i deis

Paixàs (1535-1700):
- Muhammad Hassan 1535-1545
- Hassan I 1545-1552 (fill de Kheir ed Din, el germà de Barba-rossa)
- Sahah Rais 1552-1556
- Hassan II 1556
- Muhammad Kurdogli 1556
- Yusuf I 1556
- Yahyia Paixà 1557
- Hassan I (segona vegada) 1557-1561
- Ahmed Bostandji 1561-1562
- Hassan I (tercera vegada) 1562-1566
- Muhammad I Paixà 1566-1568 (fill de Sahah Rais) 1566-1568
- Alí I l'Apòstata 1568-1571
- Arab Ahmed Paixà 1571-1573
- Ramdan Paixà 1573-1576
- Hassan III 1576-1580
- Djafar Paixà 1580-1581
- Hassan III (segona vegada) 1581-1584
- Mamí Muhammad Paixà 1584-1586
- Dalí Ahmed Paixà 1586
- Hassan III (tercera vegada) 1586-1588
- Kader Paixà 1588-1590
- Hadji Xaban Paixà 1590-1593
- Mustafà Paixà 1593-1594
- Kader Paixà (segona vegada) 1594-1595
- Mustafà II Paixà 1596-1599
- Dalí Hassan Paixà 1599-1601
- Somiman Paixà 1601-1603
- Muhammad II l'Eunuc 1605-1607
- Mustafà III Paixà 1607
- Redwan Paixà 1607-1610
- Kussa Mustafà 1610-1614
- Hasan IV 1614-1616
- Mustafà IV Paixà 1616-1619
- Kassan Kaid Kussa 1619-1621
- Kader Paixà 1621-1626
- Hassan Khodja 1626-1634
- Yusuf II 1634-1645
- Ahmed I Paixà 1645-1651
- Yusuf III Paixà 1651
- Murad Paixà 1651-1656
- Buzenak Muhammad 1656-1657
- Ahmed II Paixà 1657
- Ibrahim Paixà 1657-1659
- Ismaïl Paixà 1659-1686
- Hadji Hussein 1686-1687
- Mustafà V Paixà 1694
- Umar Paixà 1694-1695
- Mussa Paixà 1695-1698
- Umar Paixà (segona vegada) 1698-1700
- paixàs sense poder 1700-1711
- Xarkan Ibr 1711-1718 Deis (1687-1718):
- Ahmed Xarban 1687-1695
- Hadji Ahmed ben al-Hadji 1696-1698
- Baba Hassan 1698-1700
- Hadji Mustafà 1700-1710
- Delí Ibrahim 1710
- Alí Xaux 1710-1718 (paixà 1718) Paixàs Deis:
- Muhammad III ben Hassan 1718-1724
- Abdi Paixà 1724-1732
- Ibrahim ben Ramdan 1732-1745
- Kutxuk Ibrahim 1745-1748
- Muhammed IV Paixà 1748-1754
- Alí II Paixà 1754-1766
- Muhammad V ben Othman 1766-1791
- Baba Hussein 1791-1799
- Mustafà VI ben Ibrahim 1799-1806
- Ahmed ben Alí 1806-1808
- Alí III ben Muhammad 1808
- Hadji Alí ben Khrelil 1808-1815
- Hadji Muhammad 1815
- Umar ben Muhammad 1815-1817
- Alí IV Paixà 1817
- Muhammad VI ben Alí 1817
- Alí V ben Ahmed 1817-1818
- Hussein ben Hassan 1818-1830

Història moderna

El 9 de juny de 1830 França va envair el país, seguint els dictats de l'imperialisme de l'època. De nou, la resistència va ser molt dura. Els francesos van reprimir amb brutalitat els líders locals, que clamaven contra una dominació estrangera i a més no musulmana. Molts francesos van traslladar-se al país africà i es van establir a les millors terres de conreu. El règim imposat discriminava els nadius en el terreny social, econòmic i polític. El Front d'Alliberament Nacional va començar una guerra de guerrilles per acosenguir la independència, que va lograr el 3 de juliol de 1962. Va començar un període de relativa estabilitat sota un govern simpatitzant del socialisme. Fins el 1988 no es va permetre la legalització d'altres partits polítics diferents al que detentava el poder. El 1991 el Front Islàmic de Salvació (FIS), un moviment fonamentalista, va guanyar la primera volta d'unes eleccions. Es va declarar l'estat d'emergència per impedir la seva arribada al govern, fet que va acabar en una violenta Guerra Civil. Les massacres generalitzades no van acabar fins la pau i la consegüent celebració d'eleccions al 1997, on va ser escollit l'actual dirigent:Abdelaziz Bouteflika. La Kabília, zona desèrtica, continua sent un focus de rebélions, amb presència de grups terroristes.

Economia

La seva riquesa es basa en l'exportació de gas (els segons del món) i petroli (el 14è país en importància). La pesca abasteix d'aliments bàsics la majoria de la població. Un llast per al creixement és l'enorme deute extern, que diverses iniciatives internacionals miren de reduir, i l'atur, que ronda el 35% (tot i que les xifres oficials són molt menors). És un país d'emigració i bàsicament industrial. Els seus socis comercials principals són França, Anglaterra, els Països Baixos i el Japó. Categoria:Algèria ja:アルジェリア ko:알제리 ms:Algeria simple:Algeria th:ประเทศแอลจีเรีย zh-min-nan:Algeria

Mauritània

Mauritània (la República Islàmica de Mauritània) és un país en el nord-oest d'Àfrica. Limita al sud-oest amb Senegal, al est i sud-est amb Mali, al nord-est amb Algèria i al nord-oest amb el territori del Sàhara Occidental annexionat per Marroc. A l'oest té una extensa costa banyada per l'Oceà Atlàntic. La capital i ciutat més poblada és Nouakchott, localitzada a la costa atlàntica. Categoria:Magrib Categoria:Mauritània ja:モーリタニア ko:모리타니 ms:Mauritania zh-min-nan:Mauritania

El Aaiún

Al-Aaiun (en àrab transcrit El Aaiún o Laâyoune) és la capital no oficial del Sàhara Occidental i d'una de les províncies en què el l'ha dividit Marroc. És també una wilaya de la RASD. La ciutat té una població d'uns 198.200 habitants i és la localitat més gran del Sàhara Occidental. Es troba a 27°9'13" Nord i 13°12'12" Oest. La forma "El Aaiún" és la versió espanyola del topònim àrab i l'única que s'usava abans de la invasió marroquina del Sàhara Occidental. El terme "Laâyoune" és la transcripció francesa que en fa el govern del Marroc. La primera és la preferida pels sahrauís, els habitants tradicionals del territori. Categoria:Sàhara Occidental ja:アイウン

Ferro

Manganès - Ferro - Cobalt
Fe Ru Os
	Imatge:Fe_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Ferro, Fe, 26

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

8, 4 , d

Densitat, duresa Mohs

7874 kg/m³, 4,0

Aparença

Metàl·lic brillant
amb un to grisenc
Imatge:Fe_aparença.jpg

Propietats atòmiques

Pes atòmic

55,845 uma

Radi mig^†

140 pm

Radi atòmic calculat

156 pm

Radi covalent

125 pm

Radi de Van der Waals

Sense dades

Configuració electrònica

Ar]3d⁶4s²

Estats d'oxidació (òxid)

2,3,4,6 (amfòter)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en les cares

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (ferromagnètic)

Punt de fusió

1808 K

Punt d'ebullició

3023 K

calor de vaporització

349,6 kJ/mol

calor de fusió

13,8 kJ/mol

Pressió de vapor

7,05 Pa a 1808 K

Velocitat del so

4910 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,83 (Pauling)

Calor específica

440 J/(kg
- K)

Conductivitat elèctrica

9,93 x 10⁶m^-1·Ω^-1

Conductivitat tèrmica

80,2 W/(m
- K)

1r potencial d'ionització

762,5 kJ/mol

2n potencial d'ionització

1561,9 kJ/mol

3r potencial d'ionització

2957 kJ/mol

4t potencial d'ionització

5290 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁵⁴Fe	5,8%	Fe és estable amb 28 neutrons
⁵⁵Fe	Sintètic	2,73 anys	ε	0,231	⁵⁵Mn
⁵⁶Fe	91,72%	Fe és estable amb 30 neutrons
⁵⁷Fe	2,2%	Fe és estable amb 31 neutrons
⁵⁸Fe	0,28%	Fe és estable amb 32 neutrons
⁵⁹Fe	Sintètic	44,503 dies	β	1,565	⁵⁹CO
⁶⁰Fe	Sintètic	1,5x10⁶ anys	β^-	3,978	⁶⁰CO

El ferro és un element químic de nombre atòmic 26 situat en el grup 8 de la taula periòdica. Es simbolitza com Fe. Aquest metall de transició és el quart element més abundant en la escorça terrestre, representant un 5% i, entre els metalls, només l'alumini és més abundant. Igualment és un dels elements més importants de l'Univers, i el nucli de la Terra està format principalment per ferro i níquel, generant en moure's un camp magnètic. Ha sigut històricament molt important, i un període de la Història rep el nom d' "Edat de Ferro".

Característiques principals

És un metall mal·leable, tenaç, de color gris platejat i presenta propietats magnètiques; és ferromagnètic a temperatura ambient. Es troba en la naturalesa formant part de nombrosos minerals, molts dels quals són òxids, i rarament es troba lliure. Per a obtenir ferro en estat elemental, els òxids es redueixen amb carboni i després és sotmès a un procés de refinat per a eliminar les impureses presents. L'òxid més abundant és l'òxid de ferro III, de fòrmula Fe₂O₃ Fonamentalment s'empra en la producció d'acers, consistents en aliatges de ferro amb altres elements, tant metàl·lics com no metàl·lics, que confereixen distintes propietats al material. Es considera que un aliatge de ferro és acer si conté menys d'un 2% de carboni; si el percentatge és major, rep el nom de fosa. És l'element més pesat que es produeix exotèrmicament per fusió, i el més lleuger que es produeix a través d'una fissió, pel fet que el seu nucli té la més alta energia d'enllaç per nucleó (energia necessària per a separar del nucli un neutró o un protó); per tant, el nucli més estable és el del ferro-56. Presenta diferents formes estructurals depenent de la temperatura:
- Ferro α: És la que es troba a temperatura ambient; fins als 788 ºC. El sistema cristal·lí és una xarxa cúbica centrada en el cos i és ferromagnètic.
- Ferro β: 788 ºC - 910 ºC; té el mateix sistema cristal·lí que la α, però la temperatura de Curie és de 770 ºC, i passa a ser paramagnètic.
- Ferro γ: 910 ºC - 1400 ºC; presenta una xarxa cúbica centrada en les cares.
- Ferro δ: 1400 ºC - 1539 ºC; torna a presentar una xarxa cúbica centrada en el cos.

Aplicacions

El ferro és el metall més usat, amb el 95% en pes de la producció mundial de metall. És molt popular a causa del seu baix preu i duresa, especialment en automòbils, vaixells i components estructurals d'edificis. L'acer és l'aliatge de ferro més conegut, sent aquest el seu ús més freqüent. Els aliatges ferris presenten una gran varietat de propietats mecàniques depenent de la seva composició o el tractament que s'hagi dut a terme.
- Els acers són aliatges de ferro i carboni, així com altres elements. Depenent del seu contingut en carboni es classifiquen en:
- Acer baix en carboni. Menys del 0.25% de C en pes. Són tous però dúctils. S'utilitzen en vehicles, canonades, elements estructurals, etcètera. També hi ha els acers d'alta resistència i baix aliatge, que contenen altres elements aleats fins a un 10% en pes; tenen una major resistència mecànica i poden ser treballats fàcilment.
- Acer mig en carboni. Entre un 0.25% i un 0.6% de C en pes. Per a millorar les seves propietats són tractats tèrmicament. Són més resistents que els acers baixos en carboni, però menys dúctils; s'empren en peces d'enginyeria que requereixen una alta resistència mecànica i al desgast.
- Acer alt en carboni. Entre un 0.60% i un 1.4% de C en pes. Són encara més resistents, però també menys dúctils. S'afegeixen altres elements perquè formen carburs, per exemple, amb wolframi es forma el carbur de wolframi, WC; aquests carburs són molt durs. Aquests acers s'empren principalment en la fabricació d'eines.
- Un dels inconvenients del ferro és que s'oxida amb facilitat. Hi ha una sèrie d'acers als quals s'afegeixen altres elements aleants (principalment crom) perquè siguin més resistents a la corrosió, s'anomenen acers inoxidables.
- Quan el contingut en carboni és superior a un 2.1% en pes, l'aliatge es denomina fosa. Generalment tenen entre un 3% i un 4.5% de C en pes. Hi ha distints tipus de foses (gris, esferoïdal, blanca i mal·leable); segons el tipus s'utilitzen per a distintes aplicacions: en motors, motor, obtenció de ferro, la magnetita (Fe₃O₄) i l'òxid de ferro III en aplicacions magnètiques, etcètera.

Compostos

magnètiques]] Els estats d'oxidació del Ferro són;
- L'estat Ferro (-II), Fe^2- (p.ex. Fe(CO)₄^2-,Fe(CO)₂(NO)₂.
- L'estat Ferro (0), Fe(CO)₅, Fe(PF₃)₅.
- L'estat Ferro (I), [Fe(H₂O)₅NO]²⁺.
- L'estat Ferro (II), Fe²⁺, anteriorment conegut com ferrós és molt comú.
- L'estat Ferro (III), Fe³⁺, anteriorment conegut com fèrric, és també molt comú, per exemple en el rovell.
- L'estat Ferro (IV), Fe⁴⁺, anteriorment conegut com ferril, estabilitzat en alguns enzims (p.ex. peroxidases).
- L'estat Ferro (VI), Fe⁶⁺ es troba rarament, en el ferrat potàssic. Els òxids de ferro més coneguts són l'òxid de ferro (II), FeO, l'òxid de ferro (III), Fe₂O₃, i l'òxid mixt Fe₃O₄. Forma així mateix nombroses sals i complexos en aquests estats d'oxidació. L'hexacianoferrat (II) de ferro (III), usat en pintures, s'ha denominat blau de Prússia o blau de Turnbull; es pensava que eren substàncies diferents. ferrat potàssic Es coneixen compostos en l'estat d'oxidació +4, +5 i +6, però són poc comuns, i en el cas del +5, no està ben caracteritzat. El ferrat de potassi, K₂FeO₄, en el que el ferro està en estat d'oxidació +6, s'empra com a oxidant. L'estat d'oxidació +4 es troba en uns pocs compostos i també en alguns processos enzimàtics.
- El Fe₃C es coneix com cementita, conté un 6,67 % en carboni, al ferro α se li coneix com ferrita, i a la mescla de ferrita i cementita, perlita o ledeburita depenent del contingut en carboni. L'austenita és el ferro γ.

Història

austenita]] Es tenen indicis d'us del ferro, segurament procedent de meteorits, quatre mil·lennis abans de Crist, per part dels sumeris i egipcis. Entre dos i tres mil·lennis abans de Crist van apareixent cada vegada més objectes de ferro (que es distingeix del ferro procedent de meteorits per l'absència de níquel) a Mesopotàmia, Anatòlia i Egipte. No obstant, el seu ús pareix cerimonial, sent un metall molt car, més que l'or. Algunes fonts suggereixen que tal vegada s'obtingués com subproducte de l'obtenció de coure. Entre el 1600 a. de C i el 1200 a. de C., va augmentant el seu ús a l'Orient Mitjà, però no substitueix a l'ús predominant del bronze. Entre els segles XII a. de C i X a. de C., es produeix una ràpida transició a Orient Mitjà des de les armes de bronze a les de ferro. Aquesta ràpida transició tal vegada fora deguda a la falta d'estany, més que a una millora en la tecnologia del treball del ferro. A aquest període, que es va produir en diferents dates segons el lloc, es denomina Edat de Ferro, substituint a l'Edat de Bronze. A Grècia va començar a emprar-se entorn de l'any 1000 a. de C., i no va arribar a Europa occidental fins al segle VII a. de C. La substitució del bronze pel ferro va ser gradual, perquè era difícil fabricar peces de ferro: localitzar el mineral, després fondre-ho a temperatures altes per a finalment forjar-ho. A Europa Central, va sorgir en el segle IX a. de C. la cultura d'Hallstatt (substituint a la cultura dels camps d'urnes, que es denomina primera Edat de Ferro, perquè coincideix amb la introducció d'aquest metall. Cap al 450 a. de C. es va desenvolupar la cultura de La Tène, també denominada segona Edat de Ferro. El ferro s'usa en eines, armes i joieria, encara que segueixen trobant-se objectes de bronze. Junt amb aquesta transició del bronze al ferro es va descobrir el procés de carburització, consistent a afegir carboni al ferro. El ferro s'obtenia com una mescla de ferro i escòria, amb quelcom de carboni o carburs, i era forjat, extraient l'escòria i oxidant el carboni, creant així el producte ja amb una forma. Aquest ferro forjat tenia un contingut en carboni molt baix i no es podia endurir fàcilment al refredar-lo amb aigua. Es va observar que es podia obtenir un producte molt més dur escalfant la peça de ferro forjat en un llit de carbó vegetal, per a llavors submergir-lo en aigua o oli. El producte resultant, que tenia la superfície d'ace, era més dur i menys fràgil que el bronze, al qual va començar a reemplaçar. A la Xina, el primer ferro que es va utilitzar també procedia de meteorits, havent-se trobat objectes de ferro forjat al nord-oest, prop de Xinjiang, del segle VIII a. de C. EL procediment era el mateix que l'utilitzat a Orient Mitjà i Europa. Als últims anys de la Dinastia Zhou (550 a. de C.), a la Xina s'aconsegueix obtenir ferro colat (producte de la fusió de l'arrabi). El mineral trobat allí presenta un alt contingut en fòsfor, amb la qual cosa fon a temperatures menors que a Europa i altres llocs. No obstant durant força temps, fins a la Dinastia Qing (cap a 221 a. de C.), no va tenir una gran repercussió. El ferro colat va tardar més a arribar a Europa, perquè no s'aconseguia la temperatura suficient. Algunes de les primeres mostres de ferro colat s'han trobat a Suècia, a Lapphyttan i Vinarhyttan, del 1150 d. de C i 1350 d. de C. A l'Edat Mitjana, i fins a finals del segle XIX, molts països europeus empraven com a mètode siderúrgic la farga catalana. S'obtenia ferro i acer baix en carboni emprant carbó vegetal i mineral de ferro. Aquest sistema estava ja implantat al segle XV, i s'aconseguien temperatures de fins a uns 1200 ºC. Aquest procediment va ser substituït per l'emprat en els alts forns. En un principi s'usava carbó vegetal per a l'obtenció de ferro com a font de calor i com a agent reductor. Durant el segle XVIII, a Anglaterra, va començar a escassejar i fer-se més car el carbó vegetal, i això va fer que comencés a utilitzar-se coc, un combustible fòssil, com a alternativa. Va ser utilitzat per primera vegada per Abraham Darby, a principis del segle XVIII, que va construir a Coalbrookdale Anglaterra un alt forn. Així mateix, el coc es va emprar com a font d'energia en la Revolució Industrial. En aquest període la demanda de ferro va ser cada vegada major, per exemple per a la seva aplicació en el ferrocarril. L'alt forn va anar evolucionant al llarg dels anys. Henry Cort, al 1784, va aplicar noves tècniques que en van millorar la producció. Al 1826 l'alemany Friedrich Harkot va construïr un alt forn sense maçoneria per als fums. Cap a finals del segle XVIII i començaments del segle XIX es va començar a emprar àmpliament el ferro com a element estructural (en ponts, edificis, etcètera). Entre el1776 i 1779 es construí el primer pont de fosa de ferro, construït per John Wilkinson i Abraham Darby. A Anglaterra s'emprà per primera vegada en la construcció d'edificis, per Mathew Boulton i James Watt, a principis del segle XIX. També són conegudes altres obres d'aqueix segle, per exemple el "Palau de Vidre" construït per a l'Exposició Universal de 1851 a Londres, de l'arquitecte Joseph Paxton, que té una carcassa de ferro, o la Torre Eiffel, a París, construïda al 1889 per a l'Exposició Universal, on es van utilitzar milers de tones de ferro.

Abundància i obtenció

1889 És el metall de transició més abundant en l'escorça terrestre, i el quart més abundant de tots els elements. També abunda en tot en l'Univers, havent-se trobat meteorits que el contenen. Es troba formant part de nombrosos minerals, entre els que destaquen: l'hematites (Fe₂O₃), la magnetita (Fe₃O₄), la limonita (FeO(OH)), la siderita (FeCO₃), la pirita (FeS₂), ilmenita (FeTiO₃), etcètera. Es pot obtenir ferro a partir dels òxids amb més o menys impureses. Molts dels minerals de ferro són òxids, i els que no ho son, es poden oxidar per a obtenir els corresponents òxids. La reducció dels òxids per a obtenir ferro es du a terme en un forn denominat habitualment alt forn . En ell s'afegeixen els minerals de ferro, en presència de coc i carbonat de calci, CaCO₃ (que actua com a escorificant). Els gasos resultants, poden intervenir en una sèrie de reaccions; el coc pot reaccionar amb l'oxigen per a formar diòxid de carboni: :C + O₂ → CO₂ Al seu torn el diòxid de carboni pot reduir-se per a donar monòxid de carboni: :CO₂ + C → 2CO Encara que també es pot donar el procés contrari en oxidar-se el monòxid de carboni amb oxigen per a tornar a donar diòxid de carboni: :2CO + O₂ → 2CO₂ El procés d'oxidació de coc amb oxigen allibera energia i s'utilitza per a escalfar el forn, arribant-se fins a uns 1900 ºC en la part inferior del forn. La part superior del forn no està tan calenta. En primer lloc els òxids de ferro poden reduir-se, parcial o totalment, amb el monòxid de carboni, CO; per exemple: :Fe₃O₄ + 3CO → 3FeO + CO₂ :FeO + CO → Fe + CO₂ Després, conforme arriba a parts més baixes del forn i la temperatura augmenta, reaccionen amb el coc (carboni en la seva major part), reduint-se els òxids. Per exemple: :Fe₃O₄ + C → 3FeO + CO El carbonat de calci es descompon: :CaCO₃ → CaO + CO₂ I el diòxid de carboni és reduït amb el coc a monòxid de carboni com s'ha vist abans. Més avall es produeixen processos de carburació: :3Fe + 2CO → Fe₃C + CO₂ Finalment es produeix la combustió i desulfuració (elminació de sofre) mitjançant l'entrada d'aire. I finalment es separen dues fraccions: l'escòria i el arrabi (ferro colat, que és la matèria primera que després s'empra en la indústria). L'arrabi sol contenir forces impureses no desitjables, i és necessari sotmetre'l a un procés de refinat en forns anomenats convertidors. A l'any 2000, els cinc majors productors de ferro eren: Xina, Brasil, Austràlia, Rússia i la Índia. Conjuntament sumaven el 70% de la producció mundial.

Paper biològic

El ferro es troba en pràcticament tots els éssers vius i compleix nombroses i variades funcions.
- Hi han diferents proteïnes que contenen el grup hemo, que consisteix en el lligant porfirina amb un àtom de ferro. Alguns exemples:
- La hemoglobina i la mioglobina; la primera transporta oxigen, O₂, i la segona l'emmagatzema.
- Els citocroms; els citocroms c catalitzen la reducció d'oxigen a aigua. Els citocroms P450 catalitzen l'oxidació de compostos hidrofòbics, com a fàrmacs o drogues, perquè puguin ser excretats, i participen en la síntesi de distintes molècules.
- Les peroxidases i catalases catalitzen l'oxidació de peròxids, H₂O₂, que són tòxics.

Imatge:Ferredoxina_4Fe-4S.png
Exemple de centre d'una proteïna de Fe/S (ferredoxina)

- Les proteïnes de ferro/sofre (Fe/S) participen en processos de transferència d'electrons.
- També es poden trobar proteïnes on àtoms de ferro s'enllacen entre si a través d'enllaços pont d'oxigen. Es denominen proteïnes Fe-O-Fe. Alguns exemples:
- Les bacteries metanotròfiques, que empren el metà, CH₄, com a font d'energia i de carboni, usen proteïnes d'aquest tipus, anomenades monooxigenases, per a catalitzar l'oxidació d'aquest metà.
- La hemeritrina transporta oxigen en alguns organismes marins.
- Algunes ribonucleòtid reductasses contenen ferro. Catalitzen la formació de desoxinucleòtids. Els animals per a transportar el ferro dins del cos empren unes proteïnes anomenades [transferrina|transferrines]]. Per a emmagatzemar-lo empren la ferritina i la hemosiderina. El ferro entra en l'organisme en ser absorbit en l'intestí prim i és transportat o emmagatzemat per aqueixes proteïnes. La major part del ferro es reutilitza i molt poc s'excreta. Tant l'excés com el defecte de ferro pot provocar problemes en l'organisme. L'enverinament per ferro s'anomena hemocromatosis. En les transfusions de sang s'empren lligands que formen amb el ferro complexos d'alta estabilitat per a evitar que quedi massa ferro lliure. Aquests lligants es coneixen com a sideròfors. Molts microorganismes empren aquests sideròfors per a captar el ferro que necessiten. També es poden emprar com a antibiòtics, perquè no deixen ferro lliure disponible.

Isòtops

El ferro té quatre isòtops estables naturals: ⁵⁴Fe, ⁵⁶Fe, ⁵⁷Fe i ⁵⁸Fe. Les abundàncies relatives en què es troben en la naturalesa són d'aproximadament: ⁵⁴Fe (5,8%), ⁵⁶Fe (91,7%), ⁵⁷Fe (2,2%) i ⁵⁸Fe (0,3%).

Precaucions

El ferro en excés és tòxic. El ferro reacciona amb peròxid i produeix radicals lliures; la reacció més important és: :Fe (II) + O₂ → Fe (III) + OH^- + OH^· Quan el ferro es troba dins d'uns nivells normals, els mecanismes antioxidants de l'organisme poden controlar aquest procés. La dosi letal de ferro en un nen de 2 anys és d'uns 3 grams. Quantitats d'1 gram poden provocar un enverinament important. El ferro en excés s'acumula en el fetge i provoca danys en aquest òrgan.

Enllaços externs

- [http://www.coiim.es/enla/Industria/horno_alto.htm Alt forn (en espanyol)]
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Fe/index.html WebElements.com - Ferro (en anglès)]
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Fe.html EnvironmentalChemistry.com - Ferro (en anglès)]
- [http://education.jlab.org/itselemental/ele026.html It's Elemental - Ferro (en anglès)]
- [http://periodic.lanl.gov/elements/26.html Los Alamos National Laboratory - Ferro (en anglès)] Categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:鉄 ko:철 ms:Besi simple:Iron th:เหล็ก

Llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms

Font

- Territoris no autònoms (Non-Self-Governing Territories) segons la llista que en va fer l'Assemblea General de les Nacions Unides el 2002 [http://www.un.org/Depts/dpi/decolonization/trust3.htm] Categoria:Territoris dependents

Autodeterminació

L' autodeterminació és un principi de dret internacional segons el qual els pobles han de poder decidir les seves pròpies formes i estructures de govern lliures d'influències externes.

Antedecents

Aquest principi va ser formulat per primer cop pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts; i va ser important en el Tractat de Versalles per dibuixar les fronteres de l'Europa Oriental i apuntar a la descolonització. Molts dels conceptes resumits en l'ideal d'autodeterminació poden trobar-se en documents anteriors com ara la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. El dret a l'autodeterminació ha estat reclamat en dècades recents per pobles d'arreu del món. En la majoria dels casos es planteja per una minoria ètnica o religiosa que persegueix la independència d'una majoria per evitar la seva discriminació o persecució. La Constitució de la Unió Soviètica reconeixia aquest dret a les seves Repúbliques, però no va posar-se en pràctica fins a la perestroika, i va portar a la disgregació de la Unió Soviètica.

Carta de les Nacions Unides

Quan es va ratificar la Carta de les Nacions Unides el 1951, els signataris van introduir el dret dels pobles a l'autodeterminació en el marc del dret i la diplomàcia internacionals. El propòsit de la clàsula de l'autodeterminació era el de permetre que les antigues colònies que existien abans de la segona guerra mundial poguessin decidir lliurement el seu futur. Tanmateix, després de la descolonització, el dret d'autodeterminació s'entenia aplicable només als estats i no als pobles, i es circumscrivia als principis d'integritat territorial i de no ingerència en els afers interns. Moltes de les antigues colònies que havien accedit a la independència varen enfrontar-se a moviments secessionistes i irredentistes i es va produir un consens internacional que l'autodeterminació no era aplicable a aquests moviments.

Declaració dels drets Humans

La Declaració dels Drets Humans de Nacions Unides del 1970 va circumscriure el dret d'autodeterminació a la doctrina del protocol internacional. En resum, tot poble té dret a la lliure determinació per enfrontar situacions de manca de representació o d'opressió per part d'un govern determinat. Es produeix una tensió entre el concepte d'autodeterminació i el d'integritat territorial. Aquest conflicte ha estat resolt en la pràctica definint que "poble" amb dret a l'autodeterminació són les persones que viuen en un mateix Estat-nació més que les persones que comparteixen una mateixa cultura o llengua. És per això que l'autodeterminació en els inicis del segle XXI no empara les aspiracions polítiques de les minories ètniques oprimides.

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics

Les Nacions Unides van proclamar, l'any 1966, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor l'any 1976 i va ser ratificat per l'Estat Espanyol el 27 de juliol de 1977, segons consta en aquest document, a les Nacions Unides: Status of ratifications El seu Article 1 proclama literalment: :Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. :Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. :Els Estats part en aquest Pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d'administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.

Referències

- [http://www.amnistiacatalunya.org/educadors/docs/nu-civils-i-politics.htm Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics]
- [http://www.unhchr.ch/pdf/report.pdf Status de ratificació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics] (pdf)

Enllaços externs

- [http://www.focda.catalunyaonline.com/ Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació] Categoria:Dret internacional ja:民族自決

Berber

:Aquest article és sobre el poble berber, per llegir sobre l'idioma, vegeu llengua berber. Els berbers són un poble del nord-oest de l'Àfrica. El seu nom prové del mateix origen que bàrbar; per això prefereixen que se'ls denomini amazight (persona lliure, en plural imazighen), que és com s'autoanomenen. La majoria de berbers són musulmans sunnites, per bé que hi ha hagut tradicionalment minories jueves, i sedentaris, excepte els tuaregs. Estan presents a la regió des de la prehistòria. A partir del segle XI van començar a assimilar-se als àrabs. Categoria:Ètnies ja:ベルベル人

Segle VIII

Esdeveniments:

- 711 - Els àrabs entren a la Península Ibèrica, auge de l'Islam
- Sacre Imperi Romano-Germànic, intent de reconstruir l'Imperi Romà
- Naixement de l'Estat Pontifici (Vaticà), origen del poder polític del Papa
- Auge de les llengües romàniques
- Comença la decadència de l'imperi maia clàssic

Personatges importants

- Carlemany
- Pipí el Breu
- Li Po, poeta xinès

Invents, descobriments, introduccions

- Generalització de l'ús de la ferradura Vegeu la Taula anual del segle VIII ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle VIII ja:8世紀 ko:8세기 th:คริสต์ศตวรรษที่ 8

Segle XIX

Esdeveniments:

- 1806 - Dissolució oficial del Sacre Imperi Romano-Germànic
- 1815 - Congrés de Viena, redefinició del mapa d'Europa
- 1830 - França ocupa Algèria
- 1834 - Desaparició de la Inquisició a Espanya
- 1848 - Publicació del manifest comunista de Karl Marx
- 1885 - Pesentació del Memorial de greuges

Personatges importants

- Karl Marx
- Baudelaire
- Charles Darwin

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XIX ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XIX als:19. Jahrhundert ja:19世紀 ko:19세기 simple:19th century th:คริสต์ศตวรรษที่ 19 zh-min-nan:19 sè-kí

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats

- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs

- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Anglaterra

] Anglaterra (England en anglès) és una de les nacions que formen el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la més gran en extensió i població. La seva bandera és la Creu de Sant Jordi. El nom Anglaterra vol dir "terra dels angles", que era una de les tribus germàniques que van envair Gran Bretanya, al segle V juntament amb els saxons i els juts. Cal no confondre Anglaterra, amb Gran Bretanya, que és una illa que inclou també Escòcia, el País de Gal·les i Cornualla ni amb el Regne Unit, que inclou a més Irlanda del Nord. El nom Albio, d'origen llatí; i que feia referència als penyasegats de Dover, també s'utilitza de vegades en sentit literari.

Història

Abans de l'arribada dels romans, el territori que avui comprèn Anglaterra estava ocupat per tribus cèltiques. Roma va envair la Gran Bretanya al segle I, i s'hi va mantenir fins al segle IV. Durant el segle V, diverses tribus germàniques (principalment angles, juts i saxons), van envair la Gran Bretanya, desplaçant-ne les poblacions celtes originàries cap a l'oest (País de Gal·les i Cornualla) i al Nord (Escòcia). Aquesta invasió es coneix com a conquesta anglosaxona. A partir del segle VIII, Anglaterra va patir incursions constants per part dels vikings. La Batalla de Hastings, el 1066, és un moment crucial de la Història d'Anglaterra: els normands, capitanejats per Guillem el Conqueridor, derroten els saxons i envaeixen Anglaterra. Tot i que no desplacen la població originària, els normands ocupen totes les posicions de poder, formen la nova aristocràcia i imposen el seu sistema legal i fiscal.

Política

Al 1707, amb l'Acte de la Unió, que va crear el Regne Unit, Anglaterra va deixar d'existir com a entitat política independent, si bé; va passar a ser la nació dominant en el Reg

Sàhara Occidental

Història

Àfrica

Geografia física

Illes

Nom

Llista d'estats d'Àfrica

Sàhara

Algèria

Història

Història antiga

Llista de paixàs i deis

Història moderna

Economia

Mauritània

El Aaiún

Ferro

Característiques principals

Aplicacions

Compostos

Història

Abundància i obtenció

Paper biològic

Isòtops

Precaucions

Enllaços externs

Llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms

Àfrica

Amèrica

Europa

Oceania

Font

Autodeterminació

Antedecents

Carta de les Nacions Unides

Declaració dels drets Humans

Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics

Referències

Enllaços externs

Berber

Segle VIII

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Segle XIX

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Espanya

Història

Edat Antiga

Edat Mitjana

Edat Moderna

Edat Contemporània

Segle XIX

Segle XX

Sistema polític

Altes Institucions

Partits Polítics

Divisions administratives

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Conflictes territorials

Economia

Demografia

Llengua

Religió

Enllaços relacionats

Enllaços externs

Anglaterra

Història

Política