Sakhalín (en xinèsKu Ye Dao; en japonèsKarafuto) és una illa allargassada del Pacífic nord, a l'est de Sibèria, pertanyent a la Federació Russa. La capital és Iujno Sakhalinsk, anomenada Toyohara en japonès.
El nom rus Sakhalín deriva del manxúsahaliyan, que significa 'negre', ja que l'illa es troba a l'altra banda de la desembocadura del riu Amur, anomenat Riu Negre en manxú. El nom propi ainu, Karafuto o Krafto, li va ser tornat a l'illa durant l'ocupació japonesa de la part meridional (1905-1945).
L'illa forma la província de Sakhalín (en rus, Sakhalínskaia Óblast), amb una extensió de 85.359 km² i una població (l'any 2002) de 546.695 habitants, província que inclou també les illes Kurils, a l'est de Sakhalín, entre la península de Kamtxatka i l'illa japonesa de Hokkaido.
Història
Des de mitjan segle XIX, l'illa va estar sota sobirania compartida japonesa (la part meridional) i russa (la part nord). Segons el tractat de Sant Petersburg (1875), el Japó va cedir la seva part de l'illa a Rússia a canvi de les illes Kurils. Després de la Guerra Russo-Japonesa, els dos estats van signar el tractat de Portsmouth (1905), segons el qual la part meridional de l'illa tornava a ser cedida al Japó. L'agost de 1945 la Unió Soviètica s'apoderava de l'illa sencera, i des de llavors està sota sobirania russa. La situació internacional actual, però, és confusa: tot i que el Japó va renunciar el 1952 a la seva sobirania sobre Sakhalín, tampoc ha donat la seva aprovació a la sobirania de Rússia.
Geografia
La part oriental de Sakhalín està separada del continent asiàtic per l'estret de Tatària, que sovint es glaça a l'hivern a la seva part nord, que és la més estreta. També està separada de l'illa japonesa de Hokkaido, que es troba al sud de Sakhalín, per l'estret de La Pérouse. Sakhalín és l'illa més llarga de la Federació Russa, ja que fa 948 km de longitud, i una amplada de 25 a 170 km, amb una extensió de 78.000 km².
Per l'illa transcorren dues serralades que la travessen de nord a sud: la serralada Occidental (que culmina en el mont Itxara, de 1.481 m d'altitud) i l'Oriental (que ho fa en el Lopatin, amb 1.609 m, la muntanya més alta de l'illa). La part nord de l'illa, però, és plana.
Els rius principals són el Tim, de 400 km de longitud, que es troba a la part nord i desemboca a la mar d'Okhotsk. El Poronai es troba a la part central i desemboca al gran golf de Terpénia o de Shichiro. A l'extrem sud de l'illa, desguassen al golf d'Aniva o Higashifushimi tres petits cursos d'aigua.
Població
Al començament del segle XX, només vivien a l'illa uns 32.000 russos (dels quals uns 22.150 eren reclusos, ja que els russos feien servir l'illa com a colònia penal), juntament amb uns quants milers de nadius. La població actual de l'illa ha crescut fins al mig milió d'habitants, el 83% dels quals són russos. La població nadiua consisteix en uns 2.000 nivkhs, que habiten a la part nord i viuen de la pesca i la cacera, i uns 1.300 ainus que habiten al sud.
A la capital, Iujno Sakhalinsk, hi viu una important minoria coreana que o bé van emigrar voluntàriament a l'illa o bé hi van ser duts obligatòriament durant la Segona Guerra Mundial per treballar a les mines de carbó. Els 400.000 japonesos de Sakhalín foren deportats arran de la conquesta soviètica de la part sud de l'illa l'any 1945, al final de la Segona Guerra Mundial.
Economia
S'hi extrau una minsa quantitat de carbó i hi creixen una certa quantitat de cereals (sègol, blat, civada, ordi) i hortalisses, tot i que el període en què poden créixer els vegetals és de menys de 100 dies. La pesca hi continua tenint la seva importància.
Arran de la desaparició de la Unió Soviètica, Sakhalín ha experimentat una extensiva explotació petroliera, gasista i minera a càrrec de diverses multinacionals. L'any 2003, l'illa era el segon màxim receptor d'inversions estrangeres a Rússia, només per darrere de Moscou. L'atur és tan sols del 2%.
Hi ha el projecte de construir un parell de ponts que unirien l'illa al continent i a Hokkaido.
Categoria:IllesCategoria:Rússia
El japonès és una llengua de difícil filiació, relacionada per molts amb el coreà i el manxú i amb les llengües altaiques, però, fins ara és classificada com a llengua aïllada. Té una gran varietat dialectal, i el dialecte de Tòquio és considerat l'idioma oficial.
El japonès és parlat al Japó per uns 120 milions de persones, a les illes Hawaii (més de 250000, el 30% de la població), a Califòrnia (EUA) (uns 300000) i al Brasil (150000). És la llengua oficial de Japó. Hi ha dues formes de la llengua considerats estàndards: hyōjungo 標準語 o japonès estàndard, i kyōtsūgo 共通語 o llengua comuna. Atès que el govern ha modernitzat el japonès, la diferència entre ambdues és cada vegada més petita.
La documentació més antiga en japonès són unes inscripcions fetes en caràcters xinesos al segle V.
Fonologia i Gramàtica
És una llengua d'estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en mots simples. Cadascun d'aquests elements té una significació fixa i apta per a existir separadament.
Té poques vocals i consonants, i la major part de les síl·labes són obertes. La r i la l no es distingeixen l'una de l'altra. No té veritables pronoms, i els verbs són bàsicament impersonals, amb formes especials. Els adjectius verbals tenen una sola forma. L'accent és musical i té tres tons diferents (baix, mitjà i alt). No existeixen articles ni gènere, i el cas és indicat pels sufixos.
right
El sistema fonològic és bastant senzill, consta de cinc vocals, que escrites en caràcters romans són: a, i, u, e, o. Es pronuncien de forma semblant al castellà.
Té 19 consonants que es corresponen amb: k, s, x, t, tx, ts, n, h, f, m, y, r, w, g, z, j, d, b, i p.
L’escriptura japonesa utilitza caràcters xinesos i dos sil·labaris nadius, el katakana i el hiragana. Els japonesos utilitzen els instruments d’escriptura moderns, però el tradicional pinzell és la base per a l’ensenyament de la cal·ligrafia. La bona escriptura a mà es considera al Japó com una clau de la personalitat.
Categoria:Llengüesja:日本語ko:일본어ms:Bahasa Jepunsimple:Japanese languageth:ภาษาญี่ปุ่นzh-min-nan:Ji̍t-pún-oē
El moviment independentista de Sibèria fou fundat per Iadrintsev, Shapov i Potanin. Aquest últim fou un dels fundadors de la "Duma" siberiana a l'agost de 1917 i mes tard president del govern autònom.
El 2 d'agost de 1917 es va hissar a Tomsk, al inici de l’assemblea regional, una bandera blanca i verda amb la inscripció "Visca Sibèria autònoma" (Zazdrastvuyet avtonomnaya Sibir). Aquestos color siberians ja apareixien en un pamflet independentista datat el 21 de maig de 1865. El 5 d'agost de 1917 les organitzacions publiques reunides a l’assemblea regional de Tomsk van adoptar una bandera nacional de Sibèria amb els colors tradicionals: el blanc representant la neu i el verd els boscos (la taiga) dividida en diagonal des la part superior del asta fins a la part inferior del vol, amb la part de dalt verda i la part de baix blanca. El 8 d'octubre de 1917 es va celebrar un congres regional de tota Sibèria.
1917
El desembre de 1917 a Ucrainià es va formar un Comitè Militar revolucionari siberià que va aprovar la creació de regiments siberians separats dins l’octau exèrcit rus estacionat al front romanès. Aquestes unitats van utilitzar cintes blanques i verdes per identificar-se. El 22 de desembre de 1917 la situació es va reproduir al 16 exèrcit estacionat al mateix front.
El desembre de 1917 el Congres regional extraordinari de Sibèria va proclamar una autoritat regional autònoma. El gener de 1918 delegats de Sibèria van formar una Duma regional. El 28 de gener de 1918 es va obrir el primer parlament siberià a Tomsk i es va formar un govern de Sibèria dirigit per Piotr Derber que va començar a actuar el març de 1918, però va ser dissolt pels bolxevics el maig quant van ocupar Tomsk (V.V. Zhuravliov. State symbols of "white" Sibèria//History of "white" Sibèria [Istoria "beloi" Sibiri]. Kemerovo, 1995.)
Comissariat de Sibèria Occidental (Maig del 1918)
Las noticies del Tractat de Brest-Litovsk, que suposaven la sortida de Rússia de la guerra, van alarmar als presoners Txecs de Sibèria, partidaris del Consell Nacional txec que desitjaven retornar al seu país per combatre pel Consell nacional i aconseguir la independència. Els bolxevics els van negar el pas. Els txecs es van revoltar i van ocupar Samara on varen formar un govern conegut com Komutx (Comitè de membres de l’assemblea Constituent) amb la pretensió de representar a tota Rússia. Després de la ocupació de Novonikolaevsk (avui Novosibirsk) per la Legió Txeca els delegats siberians van establir el Comissariat de Sibèria Occidental (26 de maig de 1918) dirigit per Piotr Derber que el juny de 1918 va establir la seva residencia a Omsk.
Segon Govern Provisional Siberià (Juny del 1918)
Els blancs, gracies a la rebel•lió dels presos txecs, van poder ocupar Tomsk el juny de 1918, on el dia 23 es va formar el segon govern provisional siberià, en el que va tenir paper destacat Piotr Vologodosky. Poc després a Omsk es va proclamar la independència de Sibèria (4 de Juliol de 1918). El setembre Piotr Vologodoski va trencar amb el govern de Tomsk i se’n va anar a Ufa, on va assumir el poder declarant-se partidari d’una dictadura militar. A Ufa el govern provisional dels Urals va quedar substituit per un directori amb Vologodoski, Avksentiev, el General Boldirev, Vinogradov i Zenzinov (Directori d’Ufa). El govern siberià de Tomsk va fugir cap a Omsk a on l'octubre es va imposar el Directori. El 18 de novembre de 1918 el cop d’estat del almirall Kolchak establí la dictadura i va posar fi de facto al govern independent siberià.
Directori d'Ufa (Setembre del 1918)
Piotr Vologodoski abandona el govern siberià de Tomsk y es trasllada a Ufa on se li entrega el poder i constitueix un Directori que preconitza la Dictadura per fer front als bolxevics (setembre de 1918). El Directori va assumir el poder a Omsk (9 d'octubre de 1918) i va subsistir formalment fins el 18 de novembre de 1918 quant el cop d’estat de Kolchak va entregar-li tot el poder. El Directori fou dissolt.
Govern Provisional de totes les Russies a Omsk (Novembre del 1918)
Kolchak era considerat el dictador necessari per fer front als bolxevics i va assumir el govern i el comandament de les forces armades. L’assistiren els consellers dels aliats generals Yanin i Knox. Kolchak disposava d’un exèrcit amb 112.00 soldats. Va intentar avançar cap al oest amb ajuda dels txecs i el febrer de 1919 va establir el seu quartell general a Irkutsk. El 6 de març de 1919 Kolchak va iniciar la seva ofensiva entrant a Ufa. L’abrilLenin va fer una crida reforçar el front oriental i 15000 comunistes es van allistar sota el comandament de Kamenetz i amb el General Frunze al ala Sud. Els sagnants xocs del abril van fer retrocedir a Kolchak (maig) i els bolxevics van recuperar Ufa. Kamenetz era partidari d’acabar amb les forces de Kolchak mentre Patsetis i Trotski preferien combatre a Denikin al Caucas. Stalin va afavorir a Kamenetz i va fer prevaldre els seus punts de vista. La mort del cap bolxevic del Ural, Vasili Txapaiev, no va impedir els avanços comunistes que durant l’estiu van ocupar extensos territoris incloent Perm, arribant a nomes 509 kms. d’Omsk. Al agost els txecs van arribar a Kazan però la varen perdre el setembre davant els bolxevics. El 12 de novembre de 1919 Kolchak i el seu primer ministre Pipilaev van sortir d’Omsk cap Irkutsk (en un tren blindat) i els bolxevics van entrar a Omsk el dia 14 de novembre de 1919. A la zona oriental de Sibèria van arribar tropes japoneses a finals de 1919 (vuitanta mil soldats) que van imposar el terror; també van arribar forces de països europeus i dels Estats Units, i de la Xina. Els guerrillers comunistes actuaven a la zona i a finals de 1919 s’acostaren a Irkutsk on es dirigia el tren blindat de Kolchak. La legió txeca va retirar el seu suport a Kolchak. El 4 de gener de 1920 Kolchak va resignar el poder en l’ataman suprem Gregori Semenov (el lloctinent del qual era el general Roman Ungern von Sternberg) el qual era el cap d’un grup d’atamans que dominava tota la regió del Baikal a través de la imposició del terror mitjançant successives massacres (al seu govern se li deia la Atamanxina). El gener de 1920 un comitè revolucionari va prendre el poder a Irkutsk establint el govern anomenat "Centre Polític" que va donar pas al poder bolxevic (febrer).
Centre Polític (gener 1920)
Abans de que Kolchak arribés a Irkutsk, una rebel•lió va portar al poder als menxevics social revolucionaris (gener) que van formar el govern anomenat Centre Polític. El 15 de gener Kolchak fou arrestat pels txecs (els aliats del general Yanin n’estaven assabentats) que el van entregar al Centre Polític.
A finals de gener el Centre Polític va traspassar el poder als bolxevics, i també va entregar al presoner. Com que els blancs havien iniciat un contraofensiva cap Irkutsk, l’almirall Kolchak fou executat sense judici per la Cheka (7 de febrer de 1920) i el seu cadàver llançat al riu Angara.
Categoria:RússiaCategoria:Història de Rússiaja:シベリアko:시베리아
Rússia
La Federació Russa, comunament coneguda com Rússia (en rus Росси́я, Rossia), és l'estat més gran del món, pel que fa a la seva extensió (17.075.400 km²), que gairebé dobla la del segon de la llista, el Canadà. Pel que fa a la població (uns 150 milions) és el setè del món, després de la Xina, l'Índia, els Estats Units, Indonèsia, el Brasil i el Pakistan.
Antigament la república principal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Rússia ha esdevingut un estat independent d'ençà de la dissolució de la Unió el desembre de 1991. Sota el sistema soviètic era anomenada la República Socialista Federada Soviètica Russa (RSFSR).
La major part de l'extensió, la població i la producció industrial de la Unió Soviètica, aleshores una de les dues superpotències mundials, es trobaven a Rússia. En conseqüència, després de la desintegració de l'URSS, Rússia va tornar a competir per mantenir un paper influent en el món. Aquesta influència és avui dia notable, però encara es troba lluny de la que va gaudir l'antiga Unió Soviètica.
Rússia és una federació de 89 entitats: 21 repúbliques, 6 territoris (krai), 49 províncies (óblast), 1 província autònoma (avtonómnaia óblast), 10 districtes autònoms (avtonomni ókrug) i 2 ciutats federals (Moscou i Sant Petersburg). Des del 13 de maig del 2000, totes les entitats han quedat englobades en 7 districtes federals.
Al segle XI sorgeix als voltants de Kíev el primer principat rus, dirigit pels descendents del cabdill Rurik. Destruït aquest estat primitiu per la invasió mongola, apareixeran al Nord diversos principats (Tver, Jaroslav, Moscou, Novgorod...). A finals del segle XV el principat de Moscou adquireix rellevància i aconsegueix sotmetre la resta d'estats.
Ivan IV el Terrible dirigeix l'expansió de Rússia cap als estats tàrtars. A la seva mort s'inicia un període d'inestabilitat que finalitza amb la invasió polonesa. El 1613 és elegit tsar el jove Miquel III, iniciador de la dinastia Romanov.
Malgrat els intents reformistes dels tsars Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Alexandre II, a principis del segle XX Rússia continuarà essent un país bàsicament agrari i poc desenvolupat. La derrota a la guerra russo-japonesa comportarà l'esclat de la Revolució de 1905, que sotragarà el règim autocràtic. El paneslavisme de la política exterior russa motivarà l'entrada a la Gran Guerra al cantó de Sèrbia, França i Gran Bretanya.
L'esclat de la Revolució el 1917 comportarà la caiguda del tsarisme i, passats uns mesos, la presa del poder pels bolxevics.
El manx, o gaèlic manx, és una llengua celta que s'havia parlat a l'illa de Man, un petit país cèltic que avui constitueix una dependència autogovernada de la corona britànica que no pertany al Regne Unit. Es va originar inicialment a partir del gaèlic escocès, amb aportacions nòrdiques.
Al segle V, els goidèlics o gaèlics, procedents d'Irlanda, van envair l'illa i hi van dur la seva llengua cèltica, que amb els segles va evolucionar fins a conformar el gaèlic manx. L'aïllament de l'illa de la parla gaèlica i la dependència d'Anglaterra des del segle XIV va provocar que la llengua escrita (principi del segle XVII) adoptés una grafia basada en l'anglesa i no pas en la gaèlica.
El manx data dels voltants del segle V i els seus parlants l'anomenaven Yn Ghaelg / Yn Ghailck.
Al 1800, a l'illa, gairebé tothom parlava gaèlic manx. Al 1874 els parlants eren 12.000. A principis del segle XX el nombre de parlants només era de 4.400 (el 10% de la població de l'illa).
El darrer parlant nadiu, Ned Maddrell, va morir el 1974. Però hi ha hagut una revifalla de la llengua a nivell escolar i diverses persones l'han après com a segona llengua. Els primers parlants nadius de manx (bilingües amb l'anglès) han aparegut despres de 30 anys, vailets els quals han crescut amb pares els quals els han parlat la llengua als seus fills per tal de reviure'l. L'immersió a l'educació primària en Manx és subvencionada pel govern de l'illa de manx .A les escoles de l'illa existeix l'assignatura de Manx .
El manx s'empra pel Tynwald, el parlament de l'illa, les noves lleis són llegides en manx i anglès
El manx és reconegut per la Carta Europea per a les Llengües Minoritàries. És també una de les llengües reconegudes pel consell Britànic-Irlandès.
Avui dia ja no és pas cap llengua morta, i és parlada per prop de 300 persones.
categoria:llengües celtesals:Manxja:マン島語
Amur
L'Amur (nom rus; en xinès en diuen Heilong Jiang) és un riu de l'Extrem Orient, que marca la frontera est entre Rússia i la Xina. Neix al límit entre aquests dos estats a la confluència dels rius Argun i Xilka. Passa per les ciutats de Blagoveixtxensk, Khabàrovsk i Komsomolsk na Amure. Desemboca a la mar d'Okhotsk, a l'estret de Tatària, davant l'illa de Sakhalín, després d'un recorregut de 4.350 km. Té una conca d'1.850.000 km2.
----
Sakhalín
La província de l'Amur (en rusAmúrskaia Óblast) és una divisió administrativa de la Federació Russa, al sud-est de Sibèria, que limita al nord amb Iacútia, a l'est amb el territori de Khabàrovsk, al sud-est amb la província autònoma dels Hebreus, a l'oest amb la província de Txità i al sud amb el riu Amur, que marca la frontera amb la Xina. Té una extensió de 361.402 km2 i una població (l'any 2002) de 902.844 habitants. La capital és Blagoveixtxensk.
----
Amur és també el nom d’una efímera república que va existir a la regió, des de la primavera a l'estiu de 1918.
El 10 d'abril de 1918, el congrés regional de camperols i cosacs de l'Amur i el soviet de Blagoveixtxensk van crear la República Socialista Laborista de l'Amur (Amúrskaia Trudovaia Sotsialistítxeskaia Respúblika), amb capital a Blagoveixtxensk.
El president i primer ministre fou Fiódor Mukhin. La república va desaparèixer després de l’ocupació japonesa de Blagoveixtxensk l’estiu de 1918.
Categoria:RússiaCategoria:Història de Rússiaja:アムール川
Kamtxatka és una península de l'extrem oriental de Sibèria, a Àsia. Es prolonga amb les illes Kurils, que arriben fins al nord del Japó, i està voltada per la mar d'Okhotsk a l'oest i la mar de Bering a l'est. La punta meridional n'és el cap Lopatka. Té una extensió d'uns 370.000 km2 i no arriba als 350.000 habitants.
Està travessada de nord a sud per dues altes serralades: l'Srédinni Khrebet (o serralada Central) i la Vostotxni Khrebet (o serralada Oriental), on es troben les majors altituds. El riu principal és el Kamtxatka, que neix a la serralada Central, voreja el volcà Kliutxévskaia Sopka –el pic culminant de la península (4.750 m)– i desemboca a la mar de Bering, a la població d'Ust Kamtxatsk.
Forma part de dues divisions administratives russes: la part nord pertany al districte autònom de Koriàkia, mentre que la part majoritària conforma la província de Kamtxatka (en rusKamtxàtskaia Óblast), de 171.265 km2 d'extensió i 333.644 habitants (2002), amb capital a Petropàvlovsk-Kamtxatski.
- Vegeu Estat lliure de KamtxatkaCategoria:Rússia
Hokkaido
Hokkaido (北海道 Hokkaidō, significat literal: Ruta del mar del Nord; en ainu Mosir), també coneguda com a Ezo, és la segona illa més gran del Japó i forma la prefectura japonesa més gran. L'estret de Tsugaru la separa de Honshu, a la qual està unida a través del túnel subaquàtic de Seikan. La ciutat més gran de Hokkaidō és la capital de la prefectura, Sapporo.
Hokkaidō és una de les dues prefectures del Japó que se subdivideixen en subprefectures (l'altra és la prefectura de Nagasaki). En aquest cas és important a causa de les seves grans dimensions: moltes parts de la prefectura estan simplement massa lluny per ser administrades per Sapporo. Les oficines de les subprefectures de Hokkaidō carreguen amb moltes de les tasques que a la resta del Japó farien les prefectures.
- Abashiri - Hidaka - Hiyama - Iburi - Ishikari - Kamikawa - Kushiro - Nemuro - Oshima - Rumoi - Shiribeshi - Sorachi - Soya - TokachiVegeu també: la llista de ciutats de Hokkaido
Moscou (en rus Москва́, transcrit Moskvà) és la capital de Rússia i està situada vora el riu Moskvà, a 55º 45' N 37º 37' E. La població de la ciutat té un creixement ràpid, i el 2004 s'hi comptaven 11.200.000 habitants (anomenats moscovites), en un territori de 878,7 km2.
La ciutat es troba al districte federal anomenat Rússia Central (que, tot i això, està situat a l'oest de Rússia). Era la capital de l'antiga Unió Soviètica i del principat de Moscòvia, la Rússia preimperial. Avui és la ciutat més gran d'Europa, l'àrea metropolitana de la qual té més de 13 milions d'habitants.
Alberga la famosa ciutadella del Kremlin, seu del govern rus i de les catedrals de la Dormició, l'Anunciació i de l'Arcàngel Sant Miquel. Moscou també és ben coneguda per la catedral de Sant Basili, amb les seves cúpules de coloraines en forma de bulb, situada a la plaça Roja, vora el Kremlin. Hi destaca igualment el metro, amb les seves antigues estacions monumentals.
El patriarca de Moscou és el cap de l'Església Ortodoxa Russa.
Menerba fou un vescomtat feudal d'Occitània a França, sorgit com a part del vescomtat de Narbona, del que era una dependència feudal. El seu centre fou el castell de Menerba (Minerve en francès) a la confluència dels rius Cessa i Brian. El 854 ja s’esmenta un vescomte dels comtes de Narbona al Menerbès, anomenat Berard. El 873 un comte anomenat Isembert (a Narbona governaven Francó I i Alaric), va delegar un missus de nom Salomó que va actuar en un judici (cal no confondre’l amb Salomó comte de Cerdanya). Vers el 990 el vescomtat va agafar forma com a delegació dels vescomtes de Narbona i poc després Guillem I, fill del vescomte Ramon, apareix actuant com a vescomte. Va iniciar una dinastia vescomtal pròpia i hereditària que va continuar el seu fill Ramon i després el fill d’aquest Bernat. Aquest es va casar amb Agnès i al morir cap el 1125 va deixar dos fills anomenats Pons i Guillem. El primer es creu que fou el vescomte titular però va viure molts anys a la cort castellana amb el rei Alfons VII de Castella i se’l va conèixer allí com a Rodrigo González de Lara, i mes tard a la cort de Ferran II de Lleó (1140-1161) on va rebre la senyoria de Sandoval i fou a mes governador de Lleó i alferes del rei; es va casar amb Estefania d'Urgell vídua de Fernando Garcíez, i no va deixar successió. Guillem, el seu germà, va rebre el 1125 la senyoria d'Olargues i des el 1135 al menys va regir el vescomtat que devia heretar a la mort del seu germà; es va casar amb Garsenda i va morir el 1166 . Va deixar un fill anomenat Pons (I d’Olargues) que va governar la senyoria d'Olargues i potser el vescomtat. El seu fill Pons II d’Olargues el va seguir i després el fill d’aquest Guillem Bernat. A Menerba s’esmenten Guillem III i Guillem IV. El 1210Simó de Montfort va assetjar el castell de Menerba, el va conquerir (22 de juliol), va cremar vius uns 150 albigesos, i poc després va confiscar el vescomtat. Guillem IV es va fer cavaller hospitalari el 1215 però no va tardar en revoltar-se aliat amb Ramon VIII de Tolosa, fins que va morir el 1219 i el vescomtat va passar als Trencavell vescomtes de Besiers i Carcassona. Guillem V, el seu fill, va participar a la rebel•lió dels Trencavell el 1240 i després va anar amb el rei francès Sant Lluís a Terra Santa
Llista de vescomtes de Menerba
- Guillem I 991-1045
- Ramon (fill) 1045-1098
- Bernat (fill) 1098-1125
- Pons I (fill) 1125-1161
- Guillem II (germà) 1161-1166
- Pons II d’Olergues (fill) 1166- ?
- Guillem III ?-?
- Guillem IV ?-1210
- Simó de Montrfort 1210
- a Carcassona-Besiers
Categoria:Estats feudals de França
Галлон
Галлон — мера объёма, применяемая в странах, где исторически сложилась система мер и весов, отличная от метрической
Перевод в метрическую систему:
- Аргентина: 3,80 л
- open source) дистрибутив TeX для платформы Windows.
В настоящее время в состав MiKTeX включены:
- классический TeX-компилятор
- различные варианты TeX: pdfTeX, e-TeX, pdf-e-TeX, Omega, e-Omega, NTS
- конверторы 16 июля1963 года - британский музыкант в жанре танцевальной музыки. Его стиль - биг бит, комбинация хип-хопа, б
Кук, Квентин Лео
Fatboy Slim (настоящее имя - Квентин Лео Кук, также известен как Норман Кук, родился 16 июля1963 года - британский музыкант в жанре танцевальной музыки. Его стиль - биг бит, комбинация хип-хопа, б
Категория:Актёры Исландии ИКатегория:Кинематограф Исландиимногозначной логики, использующий три истинностных значения:
+1 — истина
0 — неизвестно
-1 — ложь
Если не использовать значение «неизвестно», троичная логика сводится к обычной
Город Катманду (काठमांडौ, Kāthmāndau) с населением 850 тыс (2005) является историческим, экономическим, политическим и культурным центром Непала и долины Катманду.
Долина Катманду высотой около 1300 м - горная долина и ис
