:: wikimiki.org ::

Unió De Repúbliques Socialistes Soviètiques

Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), o Unió Soviètica, va ser un estat situat al nord d'Euràsia, que va existir de 1922 a 1991. La URSS va sorgir després de la Revolució d'Octubre, al 1917, i un període posterior de guerra civil, al final del qual els comunistes o bolxevics es van fer amb el poder. El nombre de repúbliques que formaven la Unió va variar amb el temps, però n'hi havia 15 en l'etapa final. La més important, de llarg, era Rússia, tant en termes d'extensió i població, com d'economia i política. L'únic partit reconegut, i que controlava tota la vida política, era el Partit Comunista de la Unió Soviètica.

Presidents

- Lenin
- Stalin
- Khrusxov
- Brejnev
- Andropov
- Mikhaïl Gorbatxov

Repúbliques

La Unió Soviètica fou una federació de Repúbliques Socialistes Soviètiques (RSS). Les primeres repúbliques sorgiren just després de la Revolució d'Octubre del 1917. Al principi les repúbliques eren independents les unes de les altres malgrat que els respectius governs actuaven de forma coordinada dirigits pels líders pel Partit Comunista de la Unió Soviètica. El 1922, quatre repúbliques (República Socialista Federada Soviètica de Rússia, RSS d'Ucraïna, RSS de Bielorússia i RSS de Transcaucàsia) s'uniren formant la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Entre el 1922 i el 1940, el nombre de repúbliques va créixer fins a setze. Algunes de les noves repúbliques es formaren a partir de territoris adquirits o readquirits per la Unió Soviètica, i d'altres de la fragmentació repúbliques ja existents. Els criteris per a l'establiment de noves repúbliques foren els següents: # que estiguéssin situades a la perifèria de la Unió Soviètica per tal que fóssin capaces de poder exercir el dret a la secessió, # que fóssin suficientment fortes econòmicament per tal de poder subsistir de manera independent i # que fóssin anomenades segons el grup ètnic dominant si aquest tenia almenys un milió d'habitants. Aquest sistema va romandre invariable fins el 1940 i no es formaren noves repúbliques. La RSS Carelo-Finesa, fou dissolta el 1956. Les 15 repúbliques restants van romandre fins el 1991. El dret a secessió era només teòric, ja que era molt poc desitjat pel centralisme soviètic fins el col·lapse de la Unió el 1991. A partir del col·lapse de la Unió, onze de les quinze repúbliques formaren la Comunitat d'Estats Independents. Comunitat d'Estats Independents

Economia

Els sistema econòmic de la Unió Soviètica es basava en la propietat de l'estat dels mitjans de producció, dins la teoria general marxista-leninista. L'estat determinava una planificació global de l'economia de forma centralitzada. El màxim òrgan planificador era el Gosplan de la Unió Soviètica. En el seu procés de determinar un desenvolupament futur rebia les directrius del Consell de Ministres de la URSS i dels Gosplan de les repúbliques federades. Seguidament elaborava el pla i l'aprobava després de sotmetre'l al Sòviet Suprem. A partir dels programes de planificació del 1928, la Unió Soviètica va experimentar un període d'esplendor i desenvolupament fins, aproximadament, l'any 1965. El caràcter maximalista dels plans va conduir després del 1965 a greus crisis per l'incompliment reiterat dels objectius establerts. categoria:Unió Soviètica ja:ソビエト連邦 ko:소비에트 연방 simple:Soviet Union th:สหภาพโซเวียต

Estat

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials. L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania Categoria:Geografia ja:国家 simple:State th:รัฐ

1922

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1922年 ko:1922년 ms:1922 simple:1922 th:พ.ศ. 2465

Revolució d'Octubre

La Revolució Russa de 1917 fou un procés polític que culminà el mateix any amb l'establiment d'una república que substituí el sistema Tsarista anterior i que porta a l'establiment de la Unió Soviètica. La revolució es pot distingir en dues fases. La primera, anomenada Revolució de febrer, en la qual s'enderroca el règim autocràtic del Tsar Nicolau II i s'estableix una república de caire liberal. En la segona, anomenada Revolució d'octubre, fou una revolució de tipus socialista en la qual els Soviets (controlats principalment pel partit bolxevic) prengueren el poder. Si bé, els principals focus de la revolució foren Petrograd i Moscou, aviat s'extengué a les àrees rurals on els pagesos col·lectivitzaren i redistribuiren la terra.

Revolució de febrer

La revolució de febrer va néixer d’una forma propera a l’esporàdica, quan la gent va sortir a protestar contra el règim tsarista, per la simple raó de la manca d’aliments, la carestia, la fam que passaven. Aquest no va ser, naturalment l’únic factor, ja que com hem exposat, d’entre totes les causes, hi havien les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. Des de gener, ja hi havien hagut vagues diverses per tot Petrograd (nom russificat del germanòfil Sant Petersburg, i vigent de 1914 fins 1924) això va fer crèixer les protestes de febrer. Durant aquest mes, l’esquerra radical i els liberals, abmdós, es van coordinar per extendre la revolta i dur a terme diverses activitats. El 24 de febrer, les protestes s’havien tornat molt violentes i un llarg nombre de residents de les ciutats van mantenir disturbis i enfrontaments contra les forces policials i els soldats. Quan el gruix dels soldats va guarnir la capital Russa, Sant Petesburg, van agregar-se a les protestes, en contraposició al que havia passat el 1905, i aleshores la protesta va agafar un altre aire més revolucionari aconseguint que el 2 de març, el tsar Nicolau II abdiqués. Se’ls havia demanat que a base de foc, aixafessin les revoltes dels protestants, més els desertors de les seves pròpies files, que anaven en augment. La presó, les estacions policials i els jutjats, van ser fortament atacats i saquejades pels revoltats. Veritablement, la seva dissort, va ser precisament que aquesta vegada la punta de llança que tenia, l’Exèrcit, per reprimir, se li va girar en contra, se l’hi havia polititzat i no a favor. La insurrecció de l’Exèrcit, sense la qual no s’hauria liderat amb suficient força el moviment per expulsar el tsar, fou el 27 de febrer. Un dia abans, però, van morir assassinats 50 manifestants a la plaça de Znamenskaya en un cicle de vagues i manifestacions del 23 al 26 de febrer. Així, el mateix 27 de febrer, la insurrecció de les tropes van dur a l’incendi dels edificis Okhranka (la policia secreta de l’Exèrcit Rus), fent que Garrison s’adherís als revolucionaris, i també la creació del sòviet de Petrograd. A més a més, el Príncep Lvov, va encapçalar el mateix 27, un govern provisional, amb Kerenski com a ministre de guerra. L’objectiu d’aquest govern provisional era el de crear una República parlamentària occidentalista, representaven sectors de la burgesia liberal menxevics.

Període Interrevolucionari

Després de la revolució de febrer, el 2 de març, el tsar ha d’abdicar, ja no pot fer res més, li han près el govern. Aleshores, un mes i un dia després, torna Lenin, el 3 d’abril de 1917, quan va publicar les famoses “Tesis d’abril”. Van ser publicades en el diari Pravda. En aquestes, va fer un anàlisis de com s’haurien de desenvolupar el polítics, ara que s’iniciava una nova etapa. A més a més, parla d’aconseguir una revolució socialista afavorint el repartiment de terres i rebutjant la guerra. L’experiment, però, acaba aqui, ja que el 30 del mateix mes, s’anuncia en una nota de Miliukov, que el govern es trenca. El 5 de maig, doncs, se’n forma un de nou on Kerensky torna a obtenir el ministeri de guerra i el de la flota. Així, del 3 de juny al 24, es dona el Primer Congrés dels Sòviets russos a Petrograd; mentrestant, Kerensky farà les seves primeres maniobres militars: es decideix el 16 de juny a atacar les forces Austro-Hongareses, una aventura que acabarà el 2 de juliol, casualment, dia en el que Trotsky es fa Bolxevic. Kerensky, a banda de no treure’n res, es guanya un enfrontament amb el sector conservador de l’Exèrcit, liderat per Lavr Kornilov. Dos dies després, hi hauran protestes i manifestacions en contra del govern a Petrograd. Però destaca que, avançant dos dies més en el calendari, L’Imperi Austro-hongarès, juntament amb els Alemanys, contraataquen Rússia, que estarà en un estat de pànic i squejarà la ciutat ucrainesa de Tarnopol. Així, s’ordena l’arrest de líders bolxevics. El set de juliol, el Príncep Lvov, dimiteix, després de ser el primer ministre de dos governs. És l’hora de Kerensky, que el substitueix. Pel que fa a Trotsky, en vint dies d’afiliació, ja va aconseguir ésser detingut, juntament amb Lunacharskii (22 de juliol). El mes d’agost, es desenvolupà en base a dos fets que es varen succeïr; en primer lloc, acabà el segon govern de coalició, en aquest cas de caire socialista, el dia 26, i l’endemà, hi ha un intent de cop d’estat fracassat per el general Lavr Kornilov, que va anar amb tropes de soldats retirats. Aquest fou arrestat i empresonat. Així arribem al mes previ a la Revolució d’Octubre: setembre. El mateix 1 de setembre, Rússia serà declarada una República. Tres dies després, Trotsky, en el seu ascens meteòric dins el bloc bolxevic, en temps rècord, és alliberat juntament amb la resta, de la presó, i esdevé cap del Sòviet de Petrograd. Finalment, el 25 de setembre es forma un tercer govern de coalició.

Revolució d'octubre

La Revolució d'octubre, liderada per Lenin i el partit bolxevic, estava basada en les idees de Karl Marx i marcà el començament d'una onada de revolucions comunistes al llarg del Segle XX. Contrariament a la Revolució de febrer, no fou un procés espontani, sinó que fou fruit de la planificació i la coordinació. Lenin pas a pas, va anar construint la revolució pel seu compte. El 9 d’Octubre de 1917, va aconseguir que el Comitè Central Bolxevic, aprovés per deu vots a dos, l’insurrecció armada. De l’11 al 13 d’octubre, es va donar el Congrés de Sòviets de la regió del Nord. Dos dies després el 15, es forma el Comitè Militar Revolucionari, encapçalat, qui sinó, per Lleó Trotsky. Serà finalment el 25 d’octubre, quan s’iniciarà la presa del Palau d’Hivern. Kerensky, decidí enviar l’Exèrcit, per protegir la ciutat, que estava dispersat per la capital russa. De totes maneres, no es va produïr el 25 d’octubre, sinó el 7 de novembre, el fet és que en aquella època, Rússia encara feia servir el calendari Julià, sense haver adaptat les reformes del Papa Gregori XIII. Aquell 25 d’octubre, els insurrectes es feren amb els punts claus de la ciutat, com per exemple els edificis més rellevants. Sabem, doncs, que a les 21:30 d’aquest dia, les tropes es fan amb el Palau d’Hivern. D’aquesta manera, van provocar la fugida de Kerensky. L’endemà, el 26 d’octubre, es duu a terme el Segon Congrès de Sòviets. Aqui, els menxevics i la dreta social revolucionària, decideixen caminar per separat en protestes unitàries. Mentrestant, el mateix dia, es conformarà el Govern Bolxevic, en el qual serà Lenin el cap visible de l’Estat, president (establint les bases per la creació de la URSS el 1923), junt amb quatre personalitats destacades; en primer lloc, Lleó Trotsky que s’encarregaria dels afers estrangers, Lunacharskii que tractaria el tema de l’educació, Rikov com a ministre d’interior, i un tal Iosif Vissarionovich Stalin, Comissari de la Gent sobre Afers de les Nacionalitats. El seu nom originari, però, era Ioseb Jughashvili. El futur, li deparava un rol importantíssim en el sí de la història russa. Fins el 30 d’Agost de 1918, el govern liderat per Lenin, va dur a terme dues obres importants en el sí de la consolidació de la Revolució, com també del Partit Bolxevic en el poder sota la “dictadura del proletariat”. En primer lloc, Lenin va procedir al repartiment de terres entre els camperols pobres, sense indemnitzar els latifundistes, seguidament, el 3 de març de 1918, signaria la pau amb Alemanya, en el que s’anomena el tractat de Brest-Litovsk. En aquest tractat, Rússia finalment es retirava del tot de la Primera Guerra Mundial, quelcom que es demanava a crits des del poble, ja feia temps. Rússia no en va sortir econòmicament gaire afavorida puix que va perdre regions força fructíferes, però Lenin, pretenia com hem dit, consolidar la Revolució al poder i maniobrar a partir d’allí. Així, qualsevol intervenció de fora era un obstacle que s’havia de treure de sobre. Lenin, que va veure el poder del seu partit, disminuït en les eleccions a l’Assamblea Constituent, a banda de suprimir-la, va decidir anar fent desaparèixer tota la sèrie de partits no bolxevics, com ara els burgesos. Això, va fer crispar aquests sectors. Fanya Kaplan, membre del Partit Socialista Revolucionari, va ser la que el 30 d’agost de 1918, decepcionada per la progressiva retallada de drets, engega tres tres a Lenin durant un míting. L’impacten dos, un a l’espatlla i l’altre al pulmó. Lenin va ser traslladat a la seva residència privada, al Kremlin, rebutjant anar a l’hospital, ja que creia que allí l’esperaven més assassins. Lenin, sobreviuria, tot i que cada cop amb una salut més anormal.El mateix any, el 1918, l’RSDLP, es transforma en l’arxiconegut Partit Comunista de Russia, que el 1925 seria el PC de la URSS, fins adoptar, el 1952, el nom definitiu. Tot i això, no evitarà la Guerra Civil Russa, que es va començar a desenvolupar la primavera de 1918, després de que es creés l’Exèrcit Roig, el 28 de gener de la mà de Lenin, en un intent de controlar un poder clau com er a l’Exèrcit per tal de mantenir el poder. Sabia que això li havia permès arribar allí, com li havia près el tron al tsar. I què se’n va fer del tsar Nicolau II? En un primer moment, quan el març de 1917 abdica, marxa a Tobolsk, Siberia l’agost d’aquell any junt amb la seva família per ordres del govern de Kerenski. Allí van estar fins la Revolució d’Octubre, quan aleshores, presoners del govern bolxevic, es varen moure, juntament amb el seu sèquit a Yekaterinburg al sòtan de la casa de camp de Nicolái Ypatiev. Allí 11 soldats afusellen tota la família alineant-los el 17 de juliol de 1918. En un primer moment no varen morir tots, com per exemple les filles, que es diu que duien tantes joies, que aquestes les varen protegir de les bales. Aleshores haurien mort, incluida Anastàsia, a cops de baioneta i de culata de pistola. Varen ésser enterrats per que no els trobéssin després d’haver-los roixat amb àcid sulfúric.

Guerra civil

La Guerra Civil Russa és el període que es desprèn dels fets de la revolució de 1917, al no triomfar en totes les regions el règim bolxevic. Dels llocs on no governaven va sorgir una contrarrevolució després que els bolxevics es fessin amb Petrograd i Moscou. La guerra civil va començar la primavera de 1918 en un context molt complex, i va acabar el 1922 amb la victòria de l'exèrcit bolxevic i la futura fundació de l'URSS.

La Guerra Civil Russa: els dos blocs

La desinabilització de l’antic exèrcit rus va produir l’aparició de bandes organitzades d’oficials i soldats, dedicades al saqueig. Però aquestes van ser reforçades per forces angleses i franceses enviades a Rússia per a la lluita contra els alemanys, que van canviar els seus objectius contra el nou ordre imperant. A aquests exèrcits, s’hi van unir antics oficials tsaristes, aristòcrates, liberals bugesos i també socialistes revolucionaris a més d’estudiants. Amb aquests integrants, va formar-se l’Exèrcit Blanc, que va ser reforçat per partidaris i forces armades dels Estats independitzats. Enfront d’aquests, es trobava una força a penes creada, molt desorganitzada i pitjor fornida: l’Exèrcit Roig. La superioritat inicial dels blancs va ser poc utilitzada per la manca d’una direcció única i un pla concret, fruït de l’heterogeneïtat dels seus components. Al contrari, la gran capacitat de mobilització i resolució dels problemes d’instrucció, d’armament i proveïment, manifestada per la direcció de la revolució, va fer que aconseguíssin rebutjar tots els fronts i arribessin fins i tot a les portes de Varsòvia. L’eficàcia de l’Exèrcit Roig, encara improvisada, va posar de relleu la capacitat organitzativa i el rigor funcional d’un “teòric” com Trotski, de ràpid ascens (una tasca que no fou reconeguda a partir dels anys vint); a més a més va pesar el suport que la pagesia aportava, ja que estava temorosa, el govern revolucionari havua aguditzat els ressorts de l’economia de l’estat, i havia adoptat un seguit de mesures d’excepció. El manteniment d’aquestes mesures en un règim en formació va fer néixer desequilibris crònics i noves oposicions.

Del comunisme de guerra a la NEP (Nova Política Econòmica)

Si a la primera guerra mundial havia indicat la feblesa de l’economia i les infraestructures russes, la guerra civil les va fer enfonsar encara més, a causa de la disminució de la producció industrial, la reducció dels camps conrerats i la impossibilitat d’importació pel bloqueig enemic. Les necessitats de la guerra, com també els principis de govern comunista, van causar l’establiment d’un sistema sòcio-econòmic conegut com a “Comunisme de Guerra”. Les mesures per a l’augment de la producció van centrar-se en la naciónalització de les grans empreses; van posar sota control dels comitès obrers la resta. Els esforços per armar i alimentar l’Exèrcit van absorbir una gran part de la producció. Per assegurar l’abastiment i posar terme al mercat negre, es va crear la figura del Narkomprond, encarregat de realitzar les requises; s’obligava al lliurament dels excedents que els kulaks ocultaven, pagant preus molt baixos. Al mateix temps, va implantar-se un règim de racionament rigorós. Quan la guerra civil va poder considerar-se com a acabada el 1920, la nova república estava esgotada, l’economia, en bancarrota. Els canals de distribució havien desaparegut (les ciutats subministraven manufactures al camp i aquest no alimentava, llevat de fer-ho mitjançant requises als nuclis urbans), la direcció empresarial estava militaritzada, les mines estaven abandonades o arruïnades i els transports es trobaven desmantellats. En el desè Congrés del Partit Comunista de Rússia, celebrat el 1921, la direcció va emprendre la direcció del país mitjançant la Nova Política Econòmica (NEP). No es tracta pas d’un sistema preconcebut i estudiat fins als últims detalls. Ben al contrari, va ser un seguit consecutiu de mesures, no sempre en la mateixa direcció, algunes preses per compensar, consolidar o abandonar-se d’altres. En el punt més important de la NEP, sens dubte, va ser l’acceptació de la iniciativa privada en la petita i mitjana indústria, el comerç minorista i l’agricultura. L’estat es reservava, en canvi, la titularitat dels sectors cabdals i la gran indústria, els tancs, els transports i tot el comerç exterior. El descontentament de la pagesia per l’ús de les requises forçades va solucionar-se substituïnt la coacció per un impost en espècies a partir de 1922, el 10% de la producció; l’excedent restant podia ser venut al mercat lliure, ja conegut. Aquesta mesura va animar la productivitat, a més de potenciar el comerç de productes manufacturats; la indústria es va posar en marxa, sobretot en funció de les necessitats de la pagesia. La gran feblesa era el poc desenvolupament de la indústria pesada, fonament de tota de tota economia moderna i sector principal de formació del proletariat obrer, es base del règim comunista. Encara nacionalitzada, se li va aplicar uns criteris de productivitat capitalista –encontra dels assoliments socials dels mateixos treballadors- així va nèixer l’anomenat “Capitalisme d’Estat”, i nombrosos trusts van confirmar la seva activitat sota control governamental; aquesta tendència va ser reforçada per la inversió estrangera capitalista.

Notes finals

Lenin i Trotsky creien que l'objectiu del socialisme a Rússia no es podia aconseguir sense exportar amb èxit la revolució a altres països. No obstant, amb l'arribada al poder d'Stalin, s'abandonà aquesta idea.

Cronologia de la revolució russa

Les dates són d'acord amb el calendari julià, vigent a Rússia fins el 1918. Va 12 dies per darrere del calendari Gregorià durant el Segle XIX i 13 dies darrere durant el Segle XX.

Antecedents previs

- 1855 - Comença el regnat del Tsar Alexandre II
- 1861 - Abolició de la servitud.
- 1881 - Alexandre II és assassinat. El succeeix Alexandre III
- 1883 - Es forma la primera agrupació russa de caire marxista.
- 1894 - Comença el regant de Nicolau II
- 1898 - Primer congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR)
- 1900 - Fundació del Partit Socialrevolucionari Rus (PSR)
- 1903 - Segon congrés del POSDR. Es produeix una divisió entre Bolxevics i Menxevics.
- 1904-1905 - Guerra Russo-Japonesa
- 1905 - Revolució Russa de 1905. :Gener - Diumenge Roig a Petrograd. :Juny - Es produeix l'alçament del Cuirassat Potemkin a Odessa al Mar Negre :Octubre - Vaga general. Es forma el Soviet de Petrograd. :: - El Tsar accepta la constitució d'un parlament, la Duma - Manifest d'octubre
- 1906 - Primera Duma. Primer Ministre - Petr Stolypin. Comença la reforma agraria
- 1907 - Segona Duma, de febrer a juny.
- 1907 - Tercera Duma, fins el 1912.
- 1911 - Stolypin és assassinat.
- 1912 - Quarta Duma, fins el 1917. La divisió entre Bolxevics i Menxevics esdevé definitiva.
- 1914 - Alemanya declara la guerra a Rússia.
- 1915 - Després de serioses derrotes, Nicolau II es declara sí mateix Comandant en cap.
- 1916 - Gregory Rasputin mor.

Cronologia de 1917

Gener :Vagues i detencions a Petrograd Febrer : Revolució de febrer :26 de febrer -- moren 50 manifestants a la plaça Znamenskaya :27 de febrer -- L'exercit es nega a disparar als manifestants i bona part deserta. Presons, tribunals de justícia i casernes policials són preses per les masses revoltades. ::A Okhranka varis edificis són incendiats i la guardia dona suport als revolucionaris. ::A Petrograd es forma el primer Soviet de treballadors. Març :1 de març -- Ordre No.1 del Soviet de Petrograd :2 de març -- Nicolau II abdica. Es forma un govern provisional amb el primer ministre el princep Lvov Abril :3 d'abril -- Lenin retorna del seu exili i publica les seves Tesis d'abril. :20 d'abril -- L'actitut bel·licista del ministre d'affers exteriors Miliukov desestabilitza i fa caure el govern provisional. Maig :5 de maig -- Es forma un nou govern provisional. Kerensky esdevé ministre de la guerra i de la marina. Juny :3 de juny -- Primer congrés dels Soviets de tota Rússia a Petrograd. El congrés durarà fins al 24 de juny. :16 de juny-- Kerensky ordena una ofensiva contra les forces Austro-Hungareses (inicialment amb èxit) Juliol :2 de juliol -- S'acaba l'ofensiva russa. Trotsky s'uneix al partit Bolxevic. :4 de juliol -- Manifestacions en contra del govern provisional a Petrograd :6 de juliol -- Contratac alemany i austro-hongarès. S'ordena la detenció dels principals liders bolxevics. :7 de juliol -- Lvov renuncia al càrrec i Kerensky esdevé el nou Primer Ministre. :22 de juliol -- Trotsky i Lunacharskii són detinguts. Agost :26 d'agost -- S'acaba el segon govern de coalició. :27 d'agost -- Cop d'estat abortat del general Lavr Kornilov el qual és detingut i empresonat. Setembre :1 de setembre -- Russia declara la república. :4 de setembre -- Trotsky i altres liders bolxevics són alliberats. Trotsky esdevé el líder del Consell dels Soviets de Petrograd. :25 de setembre -- Es forma el tercer govern de coal·lició. Octubre :10 d'octubre -- El Comité Central Bolxevic aprova la insurrecció armada. :11 d'octubre -- Congrés dels Soviets del Nord de Rússia, fins al 13 d'ocubre. :20 d'octubre -- Primera trobada del Comité Militar Revolucionari de Petrograd. :25 d'octubre -- S'inicia la Revolució d'octubre. El Comité Militar Revolucionari envia els treballadors armats i els soldats a capturar els edificis claus de Petrograd. El Palau d'hivern és atacat a les 9:40 del matí. Kerensky abandona Petrograd. :26 d'octubre -- Segon Congrés de Soviets. Els Menxevics i el membres del SR se'n van en senyal de protesta amb els actes dels dies anteriors. Es proclama el govern dels soviets - El Consell dels Comissaris del Poble - (dominat pels bolxevics i amb Lenin al capdavant).

Enllaços externs

- [http://www.marxists.org/history/ussr/index.htm Arxiu d'història soviètica a www.marxists.org]
- [http://www.marxists.org/archive/reed/works/1919/10days/index.htm Deu dies que conmogueren el món, de John Reed] Categoria:Rússia Categoria:Revoltes Categoria:Comunisme Categoria:Revolucions ja:ロシア革命

Comunisme

El comunisme és un conjunt d'ideologies, així com el sistema d'organització social, econòmica i política que proposen. Es caracteritzen per la crítica a la propietat privada i l'aposta per la propietat col.lectiva (comunitària). El comunisme modern es basa principalment en les idees de Karl Marx i Friedrich Engels, exposades al Manifest Comunista, però posteriorment ha tingut altres aportacions importants, destacant sobretot l'obra de Lenin. Aquest lligam fa que avui en dia s'identifiqui la paraula comunista amb els marxistes, tot i que existeixen gran quantitat de moviments considerats comunistes allunyats d'algunes de les tesis de Marx, com ara el comunisme llibertari.

Antecedents històrics

La noció de comunisme, de propietat comunitària de la riquesa, apareix molt abans que el Manifest Comunista. Destaca com a una de les primeres obres en aquest vessant La República de Plató. Al segle XVI, Tomàs Moro descriu, a la seva obra Utopia, a una societat basada en la propietat col.lectiva dels bens, gestionats de forma racional pels seus dirigents. La crítica a la propietat privada continua durant la Il·lustració al segle XVIII, amb autors de la talla de Jean-Jacques Rousseau. També els socialistes utòpics, com ara Robert Owen, son considerats de vegades com a comunistes. A la seva forma contemporània, el comunisme va néixer dels moviments obrers del segle XIX a Europa. Durant aquella època, marcada per la revolució industrial, els crítics socialistes acusaven al capitalisme de crear una nova classe d'obrers fabrils empobrits (el proletariat) i d'augmentar cada vegada més les diferències entre rics i pobres.

Comunisme marxista

Al igual que els altres autors socialistes, Marx i Engels foren crítics amb el capitalisme, al qual acusaven d'explotar a una classe obrera que s'acabaria revoltant contra la classe dominant i destruint el sistema que aquests han creat. Els trets característics del comunisme marxista son:
- Ús del materialisme dialèctic com a principi filosòfic de superació de l'idealisme humanista i eina metodològica d'anàlisi de la realitat.
- Anàlisi materialista de la història (materialisme històric): el desenvolupament de les forces productives impulsa les diferent fases històriques que ha viscut l'home. En totes les fases hi ha uns actors bàsics (les classes) i una relació d'explotació que apareix a partir de l'aparició d'un excedent, i per la qual es desencadena la lluita de classes.
- L'anàlisi del capitalisme a partir de la teoria del valor-treball i el materialisme històric, segon la qual existeixen unes contradiccions estructurals al capitalisme que duran a la seva destrucció i superació per un sistema d'organització socialista.
- Consideració de l'Estat com a eina imprescindible d'organització política una vegada superada la fase capitalista de la història, que permetrà la desaparició de la societat de classes i amb ella, la seva autodissolució. En altres paraules, el seu objectiu és la substitució de la societat capitalista per una societat sense classes i sense Estat, on tothom hauria de gaudir dels mateixos drets i estatus econòmic, a partir d'una revolució i una dictadura del proletariat, per mitjà de la conquesta de l'Estat, arribant a una societat socialista que hauria de ser una etapa de transició cap a la societat comunista sense classes i sense Estat. Al segle XX, diverses revolucions marxistes varen tenir èxit, i es van crear varis Estats dirigits per partits comunistes (essent el més influent la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques o URSS), principalment en països econòmicament endarrerits i en un context de fustigament imperialista. Al cas de la URSS, una primera etapa de lluita ideològica i d'èxit econòmic van permetre arribar a posicions capdavanteres del ranking mundial, tan pel què fa a conquestes socials com a capacitat productiva. Els anys 60 i 70 van conduir a un procés d'estancament econòmic i polític, culminat per un total enfonsament del sistema a finals dels anys 80. Durant la segona meitat del segle XX es va viure una tensió permanent entre els països capitalistes i socialistes (l'anomenada guerra freda). A finals de segle, juntament amb la URSS, la majoria de règims socialistes, sobretot europeus, es van ensorrar, i aquests països van retornar al capitalisme. Avui en dia, la Xina és l'única gran potència formalment comunista, tot i que en la pràctica està en transició cap a l'economia de mercat. Cuba i Corea del Nord són els exemples més coneguts de països que encara segueixen una doctrina comunista. Sobre l'enfonsament del bloc comunista existeixen diverses interpretacions, segons el grau d'afinitat ideològica:
- Segons els estalinistes, la causa de la caiguda ha estat el revisionisme, considerat un retrocés ideològic cap a tesis més liberals. Al cas de la URSS, aquesta línia ideològica primer passa per una actitud crítica amb Stalin (Jrushov), amb Lenin (Brezhnev), i finalment acabar rebutjant a Marx (Gorbatxov). Tot això condueix, segons aquesta interpretació, a l'enfonsament ideològic i econòmic del socialisme, ja que marca el retrocés polític i econòmic dels Soviets, i la corrupció dels membres del partit, titllats com a "nova classe burgesa".
- Segons els trotskistes la dictadura del proletariat es va substituir per la dictadura del partit, aquesta per la del Comitè Central fins a arribar finalment a la del Secretari General. La novel·la 1984 de George Orwell exposa la visió trotskista de la "degeneració" de la URSS. Aquest corrent intern crític amb el poder establert a la URSS va ser aprofitat puntualment per les potències capitalistes, per a debilitar al seu adversari geopolític.
- Els liberals consideren el comunisme com a sistema inviable a llarg termini, i per tant condemnat al fracàs. Segons aquesta teoria, les traves que el socialisme posa a la iniciativa individual o grupal, així com la falta d'incentius i d'una cibernètica, suposen un ús crònicament ineficient dels recursos. A nivell polític, opinen que la pèrdua del que consideren llibertats civils bàsiques duu necessàriament a la corrupció del poder.
- Alguns analistes historicistes consideren que el sistema soviètic no es va saber adaptar a les noves circumstàncies històriques, especialment al seu paper de gran potència i la diversificació de necessitats econòmiques, criticant així el que consideren una falta d'adequació de les estructures polítiques i econòmiques al seu context històric. Consideren, per tant, insuficients, tardanes o incorrectes les reformes impulsades pels successius caps d'estat.

Marxisme-Leninisme

L'èxit de la Revolució Russa, l'any 1917, implantant el primer govern comunista del món, fou un fet decisiu a la història del segle XX. Pel que fa al marxisme, el va col.locar clarament en posició de lideratge a la lluita anti-capitalista, i va llençar a primera plana la important tasca d'ampliació de la teoria marxista duita a terme des de la mort de Marx, destacant la del dirigent d'aquesta revolució: Vladimir Illich Lenin. Cal mencionar que les aportacions de Lenin van des de l'elaboració de la primera teoria de l'Estat marxista, al seu famós llibre L'Estat i la Revolució, fins a conceptes com la vanguardia revolucionaria on es reclama el lideratge dels partits comunistes a la lluita de classes, i l'adaptació de l'obra de Marx a les noves circumstàncies històriques i l'especifitat de la Rússia zarista.

Estalinisme, trotskisme i bukharinisme

La mort de Lenin al 1924, amb el projecte de l'Estat Soviètic a mig fer, duu als membres més destacats de la revolució a una disputa pel lideratge ideològic i polític de la URSS, per ocupar el lloc buit deixat per Lenin. Aquesta lluita es cristal·litza en tres vessants sobre com continuar la tasca.
- Els trotskistes, o partidaris de Lev Trotsky, consideraven necessària una revolució permanent, i estendre l'exemple rus a altres països i a l'enfrontament obert amb les potències capitalistes, ja que consideraven impossible la supervivència del socialisme només a la URSS.
- Els estalinistes, o partidaris de Josef Stalin, creien que era possible el socialisme a un sol país, però que calia consolidar-ho amb una forta lluita política interna.
- Els bukharinistes, o partidaris de Nikolai Bukharin, estaven convençuts de que una vegada iniciada la flama revolucionària, ja res podia aturar la seva força. Per tant, no era necessària una lluita interna amb els kulaks i koljoses. D'aquesta lluita en surt victoriós Stalin, qui aplica amb mà de ferro les seves propostes, i acusa als primers de temeraris i als tercers de connivència amb el capitalisme. Tant Trotsky com Bukharin cauen víctimes de la repressió estalinista, però els partidaris de Trotsky es varen organitzar en diferents seccions de l'anomenada IV Internacional.

Maoisme

El Marxisme-Leninisme, pensament Mao Zedong, n'és una variant pròpia de l'extrem orient i originària de la Xina. La seva importància històrica prové de l'oposició al creixent comportament de la URSS com a potència imperial després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, els anys 60 i 70, que comportà el conflicte sino-soviètic. Defensa fortament la no-ingerència d'uns països en els assumptes dels altres, així com una completa doctrina de comportament militar, i dóna preponderància a l'entorn rural davant del proletariat urbà. Destaca que la lluita de classes continua durant tota la fase socialista, ja que sempre existeixen elements disposats a restaurar el sistema capitalista, especialment dins la pròpia cúpula del Partit Comunista. Sobre aquesta idea funda la Revolució Cultural (1966 - 1969).

Altres corrents marxistes

Tot i que la vessant estalinista rebutja aquest nom, qualificant-se com a marxistes-leninistes "purs", i consideren no-leninistes als trotskistes, aquests darrers reivindiquen la figura de Lenin i part de la seva obra (a la que també la critiquen parcialment). Per això, el grup majoritari de corrents marxistes no-leninistes son els presents a la II Internacional, de caràcter clarament reformista, i qualificats com a socialdemòcrates. Aquest defensen la possibilitat de la conquesta de l'Estat per la via pacifica, participant als "sistemes parlamentaris burgesos". A més, l'abandonament de les vies revolucionàries fa que sovint no siguin considerats com a comunistes, deixant-los en senzillament socialistes.

Estats on s'ha arribat a implantar el comunisme marxista

Després de la creació de l'URSS, la ideologia comunista s’imposà a d'altres llocs durant el segle XX:
- A l'Europa de l'Est Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania, l’Alemanya Oriental, Iugoslàvia i Albània
- A l'Àsia Mongòlia, Xina, Corea del Nord, Iemen del Sud, Vietnam, Cambotja, Laos i Afganistan
- A l'Àfrica Angola, Moçambic i Etiòpia.
- A Amèrica Cuba

El comunisme marxista als Països Catalans

A Catalunya, el partit comunista més important ha estat el PSUC. La desintegració del partit en aquestes darreres dècades ha donat lloc a l'existència de diferents partits d'ideari comunista, però que presenten diferents estratègies:
- PSUC-viu, i el Partit dels Comunistes de Catalunya [PCC], partidaris de la participació en la democràcia liberal, i per tant de l'acció parlamentària i de l'estratègia pactista amb altres formacions polítiques no comunistes de l'arc parlamentari.
- Mesa de refundació Comunista (MRC) (integrada entre d'altres per l'Organització dels Comunistes de Catalunya, OCC i pel Partit Comunista del Poble de Catalunya, PCPC), partidaris de la lluita ideològica i política enfrontada a la via parlamentarista.

Comunisme no-marxista

Essent estrictes, qualsevol sistema on la sobirania no sigui individual compliria els criteris del comunisme, ja que la propietat és en ultima instància del col·lectiu, tenint l'individu un dret d'usufructe. Però descartada aquesta identificació, cal destacar dos corrents comunistes no-marxistes:
- Socialistes no-marxistes, en sentit genuí. Proposen la total gestió dels mitjans de producció per part de l'Estat, però no comparteixen gran quantitat de la ideologia marxista (com per exemple, la dictadura del proletariat, o la creença en que el capitalisme s'autodestruirà).
- Corrents anarquitzants, que refusen una conquesta de l'Estat, i proposen la seva destrucció. Dins d'aquest grup, hi trobaríem el comunisme llibertari

Enllaços externs

- http://marxists.org/
- [http://www.artpolitic.org/marx/catala/index.htm Arxiu virtual dels marxistes]
- [http://www.geocities.com/deulonder2000/contemporania/comunisme/portada.html comunisme] Categoria:Comunisme Categoria:Política ja:共産主義 ko:공산주의 ms:Komunisme simple:Communism zh-min-nan:Kiōng-sán-chú-gī

Rússia

La Federació Russa, comunament coneguda com Rússia (en rus Росси́я, Rossia), és l'estat més gran del món, pel que fa a la seva extensió (17.075.400 km²), que gairebé dobla la del segon de la llista, el Canadà. Pel que fa a la població (uns 150 milions) és el setè del món, després de la Xina, l'Índia, els Estats Units, Indonèsia, el Brasil i el Pakistan. Antigament la república principal de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), Rússia ha esdevingut un estat independent d'ençà de la dissolució de la Unió el desembre de 1991. Sota el sistema soviètic era anomenada la República Socialista Federada Soviètica Russa (RSFSR). La major part de l'extensió, la població i la producció industrial de la Unió Soviètica, aleshores una de les dues superpotències mundials, es trobaven a Rússia. En conseqüència, després de la desintegració de l'URSS, Rússia va tornar a competir per mantenir un paper influent en el món. Aquesta influència és avui dia notable, però encara es troba lluny de la que va gaudir l'antiga Unió Soviètica.
Situació
Rússia està situada a cavall de l'Europa oriental i l'Àsia septentrional (precisament la divisòria entre els dos continents, la serralada dels Urals, es troba en territori rus), i a l'extrem oriental està separada de l'estat nord-americà d'Alaska per l'estret de Bering. Limita al nord amb l'oceà Àrtic a través del mar de Barentsz, el de Kara, el de Làptev, el de la Sibèria Oriental i el dels Txuktxis. Aquí es troben els arxipèlags de Nova Zembla, Terra de Francesc Josep, Terra del Nord i Nova Sibèria, i l'illa de Wrangel. A l'est, limita amb l'estret de Bering que la separa d'Amèrica i amb l'oceà Pacífic a través del mar de Bering, el d'Okhotsk i el del Japó. Aquí es troben l'illa de Sakhalín i les Kurils, i al sud d'aquestes hi ha l'illa japonesa de Hokkaido. Al sud, té límits terrestres amb Corea del Nord, la Xina, Mongòlia i el Kazakhstan. Al sud-oest limita amb el mar Caspi i les muntanyes del Caucas, que separen Rússia de l'Azerbaidjan i Geòrgia. A l'oest, els seus límits són els mars Negre i d'Azov, Ucraïna, Bielorússia, Letònia, Estònia, el mar Bàltic a través del golf de Finlàndia, Finlàndia i Noruega. Separat de Rússia es troba lóblast de Kaliningrad, que limita al nord i a l'est amb Lituània, al sud amb Polònia i a l'oest amb el Bàltic.

Organització territorial

Rússia és una federació de 89 entitats: 21 repúbliques, 6 territoris (krai), 49 províncies (óblast), 1 província autònoma (avtonómnaia óblast), 10 districtes autònoms (avtonomni ókrug) i 2 ciutats federals (Moscou i Sant Petersburg). Des del 13 de maig del 2000, totes les entitats han quedat englobades en 7 districtes federals.

Districtes federals

- Central (capital Moscou)
- Nord-occidental (capital Sant Petersburg)
- Sud (capital Rostov del Don)
- Volga (capital Nijni Nóvgorod)
- Urals (capital Ekaterinburg)
- Sibèria (capital Novosibirsk)
- Extrem Orient (capital Khabàrovsk)

Repúbliques

- Adiguèsia o Adigueia
- Altai
- Baixkíria o Baixkortostan
- Buriàtia
- Calmúquia o Kalmíkia
- Carèlia
- Daguestan
- Iacútia o Sakha
- Ingúixia o Inguixètia
- Kabardino-Balkària
- Karatxai-Txerkèssia
- Khakàssia
- Komi
- Mari El
- Mordòvia
- Ossètia del Nord - Alània
- Tatarstan
- Tuva o Tiva
- Txetxènia
- Txuvàixia
- Udmúrtia

Territoris (krai)

- Altai
- Khabàrovsk
- Krasnodar
- Krasnoiarsk
- Primórie o Litoral
- Stàvropol

Províncies (óblast)

- Amur
- Arkhànguelsk
- Àstrakhan
- Bèlgorod
- Briansk
- Iaroslavl
- Irkutsk
- Ivànovo
- Kaliningrad
- Kaluga
- Kamtxatka
- Kèmerovo
- Kírov
- Kostromà
- Kurgan
- Kursk
- Leningrad
- Lípetsk
- Magadan
- Moscou
- Múrmansk
- Nijni Nóvgorod
- Nóvgorod
- Novosibirsk
- Omsk
- Orenburg
- Oriol
- Penza
- Perm
- Pskov
- Rostov
- Riazan
- Sakhalín
- Samara
- Saràtov
- Smolensk
- Sverdlovsk
- Tambov
- Tiumen
- Tomsk
- Tver
- Tula
- Txeliàbinsk
- Txità
- Uliànovsk
- Vladímir
- Volgograd
- Vólogda
- Vorónej

Província autònoma (avtonómnaia óblast)

- Óblast Autònom dels Hebreus

Districtes autònoms (avtonomni ókrug)

- Aga Buriàtia
- Evènkia o Evenki
- Iamàlia o Iamalo-Nenets
- Khàntia-Mànsia o Khanti-Mansi
- Permiàkia o Komi-Permiak
- Koriàkia
- Nenètsia o Nenets
- Taimíria o Taimir
- Txukotka
- Ust-Orda Buriàtia

Ciutats federals

- Moscou
- Sant Petersburg

Història

Al segle XI sorgeix als voltants de Kíev el primer principat rus, dirigit pels descendents del cabdill Rurik. Destruït aquest estat primitiu per la invasió mongola, apareixeran al Nord diversos principats (Tver, Jaroslav, Moscou, Novgorod...). A finals del segle XV el principat de Moscou adquireix rellevància i aconsegueix sotmetre la resta d'estats. Ivan IV el Terrible dirigeix l'expansió de Rússia cap als estats tàrtars. A la seva mort s'inicia un període d'inestabilitat que finalitza amb la invasió polonesa. El 1613 és elegit tsar el jove Miquel III, iniciador de la dinastia Romanov. Malgrat els intents reformistes dels tsars Pere I el Gran, Caterina II la Gran i Alexandre II, a principis del segle XX Rússia continuarà essent un país bàsicament agrari i poc desenvolupat. La derrota a la guerra russo-japonesa comportarà l'esclat de la Revolució de 1905, que sotragarà el règim autocràtic. El paneslavisme de la política exterior russa motivarà l'entrada a la Gran Guerra al cantó de Sèrbia, França i Gran Bretanya. L'esclat de la Revolució el 1917 comportarà la caiguda del tsarisme i, passats uns mesos, la presa del poder pels bolxevics.

Vegeu també

Llistat de Tsars Llistat dels prínceps de Moscou Categoria:Rússia als:Russland ja:ロシア ko:러시아 ms:Russia roa-rup:Rusii simple:Russia th:สหพันธรัฐรัสเซีย zh-min-nan:Lō·-se-a

Stalin

Josef Stalin (1880-1953) va ser el màxim dirigent de la URSS entre els anys 1924 i 1953. =Vida i obra= Fill d´un humil sabater georgià, als 15 anys va igressar amb una beca al seminari ortodox de Tbilisi, on es va revelar com un alumne brillant, tot i que va ser expulsat al ser sorprès repartint propaganda del Partit Socialista georgià, del qual n´era membre des del 1898. Tot i això, va proseguir amb les seves activitats revolucionàries, i el 1902 va ser detingut i deportat a Sibèria. Dos anys més tard va regressar a Tbilisi, on es va adherir a la part bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Va intervenir en la revolució del 1905 i en les vagues de Bakú de 1907, després de les quals va ser detingut altre cop i tornat a enviar a Sibèria, d´on va fugir el 1911. Stalin va ingressar llavors en el comité central del POSDR i, designat president del Politburó, va viatjar a Viena, on va escriure "El marxisme i la qüestió nacional". Va contactar amb Lenin i se li va encarregar l´edició de Pravda, però, detingut a Petrograd, va continuar a la presó fins el 1917, quan va esclatar la revolució de febrer. Després del fracàs d´aquesta i de la marxa de Lenin a Finlàndia, Stalin va passar a dirigir el Pravda, al mateix temps que prenia part activa en la preparació d´una nova revolució. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre Stalin va formar part del govern com a comisari de nacionalitats, càrrec que va ocupar fins al 1922. Durant la guerra civil, Stalin va col·laborar en les defenses de Petrograd i Tsaritsin, ciutat que va rebre més tard el nom de Stalingrad. Va ser escollit com a secretari general del Comité Central el 1922. Després de la mort de Lenin, el 1924, es desencadena una lluita política i ideològica dins el partit que es poden resumir així: # Els partidaris de Trotski i Zinoviev que defensen la tesis de la revolució permanent, tot dient que el que cal és engegar altres revolucions a Europa perquè és impossible sostenir el socialisme a la URSS (els koljoses i els kulaks serien els embrions del poder capitalista que enderrocaria als soviets), i d'altra banda defensava l'eliminacó dels kulaks com a única possibilitat per tirar endevant elsocialisme a la URRS. És el corrent que seria titllat per Stalin d'aventuristes d'esquerres perquè una confrontació tan directa amb tots els poder capitalistes era excessivament aventurer i poc realista. # Els partidaris de Boukharin i Rikov que defensen la tesis de l'afebliment de la lluita de classes, tot dient que és innecessari preocupar-se per res perquè el socialisme iniciat és imparable (i per tant que la col·lectivització del Koljoses i la lluita contra el kulaks no cal). És el corrent que seria titllat per Stalin d'oportunistes de dretes perquè subestimava d'una manera sospitosa a les forces capitalistes que encara residien a la URSS # Els partidaris de Stalin i Kamenev que defensen la tesis del socialisme en un sol país, tot dient que si que és possible el socialisme a la URSS i és per el què cal lluitar (i no continuar la revolució, com assenyalen els del punt 1) però amb mesures cautelars i preventives (col·lectivitzant el Koljoses i perseguint al kulaks si s'oposen a això, oposant-se als del punt 1 i 2). Finalment, l'any 1927, en el 15è congrés dels soviets, on participaren 898 delegats amb veu i vot i 771 amb veu només, representant a 887.233 afil·liats i 348.957 aspirants, es van aprovar per majoria absoluta les tesis de Stalin i es va expulsar del partit als defensors de les tesis 1 i 2 qualificant-les d'antisoviètiques. Això els obligava a abandonar la lluita política, ja que la constitució de la URSS aprovada per ells mateixos així ho deia. Però això no va passar, de manera que uns anys més tard van ser detinguts i jutjats, A Trotsky se'l va perseguir fora del país, tractat de terrorista i conspirador antirevolucionari. L'any 1938 escriu l'obra que influiria més en els partits comunistes europeus de l'època (i entre ells al "PSUC"): "El materialisme dialèctic i el materialisme històric" Al 1993, Alexandre Zinoviev va dir d'ell: "Jo era un antistalinista convençut des que vaig tenir disset anys. L'idea d'un atemptat contra Stalin envaïa els meus pensaments i sentiments. Estudiàvem les possibilitats "tècniques" d'un atemptat. Després vem passar a la seva preparació pràctica.[...] Si m'haguessin condemnat a mort en 1939, aquesta decisió hagués estat justa. Havia concebut el pla per a mata Stalin, no era això un crim?[...] Durant l'època de Stalin, jo ceia t0t això d'una manera, però avui, quan puc sobrevolar aquest segle, dic: Stalin ha estat la més grandiosa personalitat del nostre segle, el polític més genial. Adoptar una actitud científica respecte a algú no significa comprometre's en una actitud personal" El pacte de no agresió que Stalin va firmar amb Hitler el 1939 no va ser respectat, i Alemanya va envair la URSS al 1941. Stalin va dirigir la guerra des del Kremlin, i es va negar a abandonar-lo tot i que el govern havia estat traslladat a Kuíbishev. I era, per espantar-se: Les tropes de Hitler van matar 5 milions de presoners que van anar fent a mesura que s'endinsaven en territori soviètic en l'operació més gran que mai cap exèrcit ha engegat: l'operació Barbarossa. Quan va acabar la guerra, el saldo de morts en les files soviètiques era de 23 milions. El país estava devastat i només un miracle podia refer tot allò. L'impuls de les col·lectivitzacions (1927, 15è congrés), i dels plans quinquenals (1929, 16è Congrés), en la política de kolkoses i sovkoses, van conduir al miracle. El país va passar a convertir-se en la 2a economia mundial i per tant una superpotència econòmica i militar. A nivell social, la totalitat de la població va ser alfabetitzada en el laicisme combatent. El sanejament i l'habitatge va ser universal, la jornada laboral va reduir-se progressivament a 37 hores, es va acabar amb la discriminació de gènere secular, es va acabar amb les distincions i desigualtats per raons de raça o religió, i en general, el país va fer un immens salt endavant (infraestructures, recursos, lleis, etc.). La contrapartida va ser una repressió que tot seguit s'analitzarà: =La repressió= Les xifres dels arxius soviètics, desclassificats l'any 1989 En 1939 en camps i colònies hi havia un total de 2 mil·lions de presos, dels quals 454.000 eren acusats de contrarevolucionaris. D'ells moriren 160.000 per causes diverses, especialment epidèmies, malalties contagioses i manca de medicines. Després de la guerra, al 1950, el nombre de contrarevolucionaris presos va pujar a 578.000, però el percentatge de presos que en total acabaven llurs condemnes mai passà del 2,4% de la población adulta d'aquella època (com a referència, actualment a Catalunya aquest percentage és del 2% i a EEUU del 2,8%). En el Gulag estaven compresos 105 camps de treball correccionals, 9 especials, i 97 departaments de camps i colònies de les repúbliques de la unió, autonomies, regions i districtes. Entre 1921 i 1953 passaren 4.060.306 persones pel sistema penal soviètic, incloses 799.455 que foren condemnades a afusellament. Al punt màxim s'arriba entre 1937-1938. En aquest període foren condemnades 1,3 mil·lions de persones, de les quals 681.692 foren executades. Cal tenir en compte que no tots els sentenciats a mort foren efectivament executats. Una gran proporció de condemnes a mort foren conmutades per penes en els camps de traball. També és important distingir entre els delinqüents comuns i els contrarevolucionaris. Molts dels sentenciats a mort havien comès críms violents com assessinat o violació. Fa 60 anys aquest tipus de delictes eren castigats amb la mort en molts països. Diferents sectors socials foren objecte de represàlies polítiques:
- Kulaks: prop de 5 mil·lions foren deportats a col·lonitzacions especials.
- Clergat: més de 200.000 persones.
- Militars: 40.000 entre 1937 i 1941 i 994.000 durant la guerra, d'ells 157.000 afusellats.
- Nacionalitats deportades: 14 pobles per complet, 48 parcialment. =La rehabilitació= La rehabilitació començà amb Jruschov en 1956. Més de 500.000 persones foren "rehabilitades" en els anys 50 i 60. Altres 500.703 ciutadans foren rehabilitats judicialment després de que s'aprovés la llei sobre "rehabilitació de les víctimes de la repressió política" el 18 d'octubre de 1991. En el mateix període els fiscals revisaren 631.000 apel·lacions en les que es rehabilità a 165.717 i es declarà perjudicades a unes altres 309.717. En 1999 es revisaren més de 42.000 processos (1917-1960) que afectaren a 64.362 persones. A més a més foren rehabilitades 7.271 persones i unes altres 12.263 foren declarades perjudicades com a conseqüència d'interpel·lacions de ciutadans i organitzacions. =Dades consultades=
- Agència Tass, 30/10/2000
- ZIMOVIEV. Les confessions d'un homme en trop. [s.l.]: Olivier Orban, 1990, pp.104-120
- ZIMOVIEV. Interview Humo 25 febrero 1993, p.48-49.
- WERTH, Nicolas. Goulag: les vrais chiffres. L'Histoire, 1993, n°169, pp.38-51.
- ARCH GETTY, J; RITTERSPORN, T.; ZEMSKOV, V. N. Victims of the Soviet Penal System in the Prewar Years: A First Approach on the Basis of Archival Evidence. American Historical Review, Oct. 1993.
- [http://www.northstarcompass.org/nsc9912/lies.htm SOUSA, M. Lies Concerning the History of the Soviet Union]

Enllaços externs

- [http://www.ujc-madrid.org/Archivos/Formacion/MCN.pdf El marxisme i la qüestió nacional]
- [http://www.ujc-madrid.org/Archivos/Fundamentos.rar Fonaments del leninisme]
- [http://www.ujc-madrid.org/Archivos/Formacion/MatHist_Dia.pdf El materialisme dialèctic i el materialisme històric] categoria:Unió Soviètica ja:ヨシフ・スターリン ko:이오시프 스탈린 simple:Josef Stalin th:โจเซฟ สตาลิน

Mikhaïl Gorbatxov

Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov (en rus Михаи́л Серге́евич Горбачёв) va néixer el 2 de març de 1931. Va ser president de la Unió Soviètica des del 1985 fins el 1991. Els seus intents de reforma van permetre el final de la Guerra Freda però també el final de la supremacia del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i la dissolució de la Unió Soviètica. Categoria:Polítics Categoria:Russos Categoria:Unió Soviètica ja:ミハイル・ゴルバチョフ

Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

Presidents

Repúbliques

Economia

Estat

Organització política de l'estat

El estats del món

A

B

C

D

E

F

G

H

I

J

K

L

M

N

O

P

Q

R

S

T

U

V

X

Z

Enllaços externs

Articles relacionats

1922

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Revolució d'Octubre

Revolució de febrer

Període Interrevolucionari

Revolució d'octubre

Guerra civil

La Guerra Civil Russa: els dos blocs

Del comunisme de guerra a la NEP (Nova Política Econòmica)

Notes finals

Cronologia de la revolució russa

Antecedents previs

Cronologia de 1917

Enllaços externs

Comunisme

Antecedents històrics

Comunisme marxista

Marxisme-Leninisme

Estalinisme, trotskisme i bukharinisme

Maoisme

Altres corrents marxistes

Estats on s'ha arribat a implantar el comunisme marxista

El comunisme marxista als Països Catalans

Comunisme no-marxista

Enllaços externs

Rússia

Situació

Organització territorial

Districtes federals

Repúbliques

Territoris (krai)

Províncies (óblast)

Província autònoma (avtonómnaia óblast)

Districtes autònoms (avtonomni ókrug)

Ciutats federals

Història

Vegeu també

Stalin

Enllaços externs

Mikhaïl Gorbatxov

Revolució d'Octubre

Revolució de febrer

Període Interrevolucionari