:: wikimiki.org ::

Xile

Xile

La República de Xile està situada a la franja costanera sud-occidental de Amèrica del Sud, entre els Andes i l'Oceà Pacífic. Limita amb l'Argentina, Bolívia i el Perú.

Geografia

Xile s'estén de nord cap al sud, a l'est dels Andes 4.630 km, però només 430 km d'est aap a l'oest en la seva regió més ampla. Xile és el país més llarg (de nord-sud) del món. La regió del nord és desèrtica (desert d'Atacama), i és rica en minerals, principalment en coure i els nitrats. La petita vall central, la qual inclou la capital, Santiago de Xile, domina el país en termes poblacionals i en producció agrícola. La regió del sud conté nombroses boscos i llacs. També reclama part del territori de l'Antàrtida. Xile també controla l'illa de Pasqua, la qual va incoroporar al seu territori el 1888 i l'illes de l'arxipèlag Juan Fernández.

Història

El 1531 els espanyols van prendre el control del govern central de l'imperi Inca (l'actual Perú) i a partir d'aquest fet s'inicien campanyes per a prendre el control dels territoris al sud de l'Imperi. Un dels primers conqueridors espanyols va ser Diego de Almagro, el qual el 1535 va encapçalar una expedició cap al sud des del Perú, després de disputes territorials amb Francisco Pizarro. Almagro és considerat per això el "descobridor de Xile", malgrat que abans ja era habitat per altres persones. No obstant això, no va deixar cap senyal perdurable sobre el territori, ja que no va ser fins al viatge de Pedro de Valdivia 1540-1541 que s'hi va establir una presència permanent espanyola. De camí cap al sud, després de travessar el desert d'Atacama, Valdivia hi va fundar una sèrie d'establiments: el primer i més important, el 12 de febrer de 1541, va ser Santiago de la Nueva Extremadura -la futura Santiago- als peus del cerro Santa Lucia. Valdivia no es va conformar amb les magres riqueses obtingudes fins aleshores i decideix iniciar una campanya militar cap als territoris de més al sud, on va trobar la mort. Aquesta campanya esdevingué la guerra d'Arauco, que Alonso d'Ercilla relataria magistralment en la seva obra "La Araucana" (1576). La guerra es va allargassar fins al 1609, quan Felip III i els cacics mapuches celebren el Parlament de Quilín en què el primer reconeix als segons una ambigua autonomia com a nació dintre del Regne de Xile. Periòdicament, des de llavors, cada nou governador xilè designat pel rei celebrava aquests "Parlaments", que buscaven de resoldre les diferències entre ambdues parts i perllongar la pau, fent servir el riu Bío-Bío com a límit natural d'ambdós territoris, una zona encara coneguda com "La Frontera". Aquest sistema perdurarà fins a les guerres que, en el segle XIX, enfrontaren l'estat xilè i l'argentí, ja lliures del domini espanyol, procés que culmina amb la Pacificació de l'Araucanía el 1881. Xile va ser una colònia espanyola fins a la fi de la dècada de 1810. Des de la independència, Xile ha intentat d'establir un sistema democràtic diverses vegades, en períodes que han estat interromputs per accions de força. El més llarg i recent va ser el Govern Militar de Pinochet, que va comportar la tortura i la mort de milers de ciutadans, des de 1973 fins a 1990, any que es van restaurar les llibertats i institucions democràtiques.

Economia

:Article principal: Economia de Xile Xile posseeix una de les economies més desenvolupades de tota Llatinoamèrica. L'economia xilena ha estat reconeguda com una de les més estables de la regió; la formalitat de la política macroeconòmica i l'estabilitat democràtica han convertit Xile en un país altament atractiu per a invertir a l'Amèrica Llatina. Santiago, la capital, ha rebut la distinció, en dos anys consecutius, de millor ciutat per a fer negocis a l'Amèrica Llatina, fins i tot superior a la ciutat de Miami, inclosa en l'estudi. Xile compta amb poques riqueses naturals: solament la zona nord és rica en jaciments minerals com coure, ferro i molibdè. La zona central del país viu de la indústria del vi i de la indústria agropecuària en general. A l'àrea del sud predomina l'activitat forestal i pesquera, específicament de la indústria del salmó. És important mencionar que el 40% de la població del país viu a l'àrea metropolitana de Santiago. Per això l'activitat econòmica es troba fortament concentrada a l'àrea central del país, on hi ha la capital. Xile va experimentar un impressionant creixement econòmic sostingut (7% en terme mitjà), des de mitjan dels vuitanta fins al 1997, quan es va iniciar una desacceleració a causa de la crisi Asiàtica. No obstant aquest entrebanc, el país ha recobrat ràpidament la sendera del creixement i l'any 2004 va ser del 6,1%. El país va complir i superar les estratègies de reducció de pobresa i control de la inflació. El repte més gran del govern és diversificar l'economia, ja que el creixement està molt relacionat amb els alts preus del coure, i l'economia depèn força de l'exportació d'aquest mineral així com del gas natural importat de l'Argentina. L'economia xilena és reconeguda internacionalment pel seu grau de competitivitat (el més alt d'Amèrica Llatina) i la seva liberalització. Xile i Mèxic són els únics dos països d'Amèrica que han signat un Tractat de Comerç Lliure amb la Unió Europea. Xile també ha signat un tractat similar amb els Estats Units, amb els quals Xile vol diversificar la seva economia. Xile és membre associat del Mercosur.

Política

Mercosur La constitució de Xile va ser aprovada en un referèndum el setembre de 1980 i va entrar en vigor el març de 1981. Després de la derrota de l'últim dictador, Augusto Pinochet en un plebiscit el 1988, la constitució va ser modificada per a permetre noves modificacions en el futur, ja que la classe política considerava que n'eren necessàries per a completar la transició a la democràcia. Encara hi ha reformes pendents, com l'abolició de l'existència senadors no-elegits (institucionals o vitalicis), i establir el dret presidencial a remoure el comandant en cap de les Forces Armades. La branca legislativa està representada per un congrés bicameral compost per un Senat amb 48 membres (38 d'elegits democràticament, 9 de designats i un de vitalici), i una Cambra de Diputats amb 120 membres. La seu del Congrés és a la ciutat del Valparaíso, 140 km a l'oest de la capital, Santiago.

Divisions Administratives

Santiago Xile està dividit en tretze regions governades per un intendent. Cada regió està dividida en províncies. Les regions es designen amb un nombre romà, de nord a sud del país. L'única excepció és Santiago, que es designa amb les lletres RM, que volen dir "Regió Metropolitana"
- I Regió de Tarapacá (capital Iquique)
- II Regió d'Antofagasta (capital Antofagasta)
- III Regió de Atacama (capital Copiapó)
- IV Regió de Coquimbo (capital La Serena)
- V Regió de Valparaíso (capital Valparaíso)
- Regió Metropolitana (capital Santiago)
- VI Regió del Libertador General Bernardo O'Higgins (capital Rancagua)
- VII Regió del Maule (capital Talca)
- VIII Regió del Bío-Bío (capital Concepción)
- IX Regió de l'Araucania (capital Temuco)
- X Regió dels Llacs (capital Puerto Montt)
- XI Regió Aisén del General Carlos Ibáñez del Campo (capital Coyhaique)
- XII Región de Magallanes i la Antàrtica Xilena (capital Punta Arenas)

Dades demogràfiques

Demogràficament, Xile és força homogeni: el 90% de la població és mestissa, és a dir, d'ascendència mixta, europea i indígena. A Xile van arribar un nombre considerable d'alemanys i italians en el segle XIX. Els pobles indígenes representen el 5% de la població. Encara que només el 5% de la població és d'origen europeu, en general, la població mestissa prefereix de considerar-se europea. Encara que els xilens d'ascendència europea no-espanyola no són nombrosos, alguns grups d'immigrants van canviar l'aspecte demogràfic i fins i tot arquitectònic d'algunes regions. Xile va rebre onadas d'immigrants irlandesos i anglesos abans de la independència (Bernardo O'Higgings, un cabdill de la independència, era d'ascendència irlandesa). El 1848 el govern va començar un programa per a promoure la immigració alemanya. Els immigrants alemanys van transformar les províncies del sud, com ara Valdivia, Llanquihue i Osorno, que encara mostren la influència alemanya en la seva arquitectura. Altres grups d'immigrants inclouen als italians, francesos i de l'Orient Mitjà. Els pobles que s'identifiquen com a membres de grups indígenes (identificació basada en la auto-adscripció) representen el 5%, o 700.000 habitants. El 80% d'aquests són maputxe, i viuen a l'àrea sud-central del país. Els pobles aimara i quítxua viuen a la frontera nord amb el Perú i Bolívia. Hi ha 5.000 habitants d'ascendència polinèsia, que viuen a l'illa Rapanui. La llengua oficial de Xile és el castellà, però també s'hi parlen diverses llengües indígenes.

Enllaços externs

- [http://www.gobiernodechile.cl Govern de Xile online, en castellà]
- [http://www.chilephoto.cl Imatges de Xile]
- [http://www.nic.cl NIC Chile - NIC (.cl)]
- [http://www.gov.cl NIC Gov - Govern de Xile (gov.cl)]

Periòdics

- [http://www.elmercurio.com El Mercurio]
- [http://www.latercera.cl La Tercera]
- [http://www.lasegunda.cl La Segunda]
- [http://www.lun.com Las Últimas Noticias]
- [http://www.diariosiete.cl Siete]
- [http://www.australtemuco.cl El Diario Austral]
- [http://www.laprensaaustral.cl La Prensa Austral] Categoria:Xile fiu-vro:Tsiili ja:チリ ko:칠레 ms:Chile simple:Chile th:ประเทศชิลี zh-min-nan:Chile

Amèrica del Sud

L'Amèrica del Sud és un subcontinent travessat per l'Equador. La major part de la seva àrea es troba a l'hemisferi sud. Està situada entre l'oceà Pacífic i l'oceà Atlàntic. Es va formar juntament amb l'Amèrica del Nord, i només recentment (comptant en èpoques geològiques), amb la formació de l'istme de Panamà. La serralada dels Andes és a la vora occidental del continent; al nord-est del continent hi ha un bosc plujós tropical, drenat pel riu Amazones. Es creu que els indígenes originaris procedien de grups nòmades que creuaren l'estret de Bering, encara que s'ha suggerit la possibilitat de migracions per l'oceà Pacífic. Des del segle XVI fins el segle XIX la major part del continent estava dividit en colònies governades pels països europeus, principalment per Espanya i Portugal. Aquestes colònies actualment són repúbliques independents, exceptuant-ne la Guaiana Francesa, les illes Malvines i altres illes menors.

Geografia

- Superfície total: 17.820.770 km² (12% del total de terres emergides).
- Extrem septentrional: Punta Gallinas (Colòmbia), 12° 28´ S
- Extrem meridional: Cap d'Hornos (Xile), 55° 59´ Sud
- Extrem oriental: Cap Branco (Brasil), 34° 47´ Oest
- Extrem occidental: Punta Pariñas (Perú), 81° 15´ O
- Lloc més sec (del món): Desert d'Atacama (Xile), < 15 mm/any
- Lloc més alt: Aconcagua (Argentina), 6.960 m.s.n.m.
- Major depressió: Península Valdés (Argentina), - 40 metres
- Riu més llarg: Riu Amazones (Perú, Colòmbia, Brasil), 6.788 km
- Llac més gran i més alt (del món): Llac Titicaca (Perú, Bolívia), 8.300 km², 3.821 metres

Geografia política

Bolívia

Països independents

- Argentina
- Bolívia
- Brasil
- Colòmbia
- Equador
- Guyana
- Paraguai
- Perú
- Surinam
- Uruguai
- Veneçuela
- Xile

Territoris dependents

- Guaiana Francesa (departament d'ultramar de França)
- Illes Malvines (sota sobirania del Regne Unit, però reclamades per l'Argentina)
- Illes de Geòrgia del Sud i Sandwich del Sud (sota sobirania del Regne Unit, però reclamades per l'Argentina) Categoria:Amèrica del Sud ja:南アメリカ ko:남아메리카 simple:South America th:ทวีปอเมริกาใต้ zh-min-nan:Lâm Bí-chiu

Oceà Pacífic

L'Oceà Pacífic, el cos més gran d'aigua del món, cubreix una tercera part de la superfície terrestre, amb una àrea de 179.7 milions de km². S'extén aproximadament 15,500 km des del Mar de Bering en el nord Àrtic fins als marges gelats de l'Antàrtida (el Mar de Ross) al Sud; el Pacífic ateny la seva màxima amplitud E-O a 5 graus de latitud N, aproximadament, on s'exten per uns 19,800 km, des d'Indonèsia fins a la costa de Colòmbia. El límit oest de l'oceà es posa sovint a l'estret de Malacca. El punt més baix conegut de la superfície terrestre, la fosa de les Marianes està al Pacífic. El Pacífic conté unes 25.000 illes (més que la resta d'oceans junts) la majoria de les quals es troben al sud de l'equador. Al llarg dels marges irregulars del Pacífic hi ha molts mars, els més grans dels quals són el mar de les Celebes, mar del Coral, mar de l'Est de Xina, mar del Japó, mar de Sulu, mar Tasmà i el Mar Groc. L'estret de Malacca uneix el oceà Pacífic i el Índic a l'oest, i l'estret de Magallanes uneix el Pacífic i l'Atlàntic a l'est. L'explorador portugués Fernando de Magallanes va batejar l'oceà com Pacífic, tranquil. En el seu viatge des de l'estret de Magallanes fins a les Filipines, Magallanes va trobar l'oceà tranquil. De tota manera, el Pacífic no està sempre en calma. Hi ha molts tifons i huracans a les illes del Pacífic i les terres al voltant del Pacífic estan plenes de volcans i sovint sacsejades per terratrèmols. Els Tsunamis, deguts a terratrèmols submarins, han devastat moltes illes i escombrat pobles sencers.

Fons oceànic

El fons de l'oceà a la conca del Pacífic és relativament uniforme, amb una profunditat mitjana d'uns 4,270 m. Les irregularitats més grans de l'àrea són pics submarins de pendents molt pronunciades i cims plans, conegudes en anglès com seamounts. La part oest del sòl consisteix en arcs muntanyosos que s'alcen sobre el mar com grups d'illes, com les Illes Solomó i Nova Zelanda, i foses profundes, com la de les Marianes, o de les Filipines, i la de Tonga. La majoria de les foses profundes són adjacents als marges exteriors de l'ampla plataforma continental occidental. Al llarg del límit est de la conca Pacífica està la serralada Pacífica Est, que és una part de la serralada oceànica central. Amb una amplada d'uns 3000 km, té una alçada d'uns 3 km sobre el sòl marí adjacent. Degut a que una àrea relativament petita drena al Pacífic, i degut a la mida inmensa de l'oceà, la majoria dels sediments són autigènics o pelàgics a l'origen. Els sediments autigènics inclouen montmorillonita i filipsita. Els sediments pelàgics derivats de l'aigua de mar inclouen argil·les roges pelàgiques i restes calcàries de vida marina. Els sediments terrígens estan confinats a bandes estretes marginals a prop de la terra.

Característiques de l'aigua

Les temperatures al Pacífic varien des del punt de congelació a prop dels pols a uns 29 graus Celsius prop de l'equador. La salinitat també varia amb la latitud. L'aigua a prop de l'equador és menys salina que la de les latituds mitjanes degut a la precipitació equatorial abundant al llarg de l'any. Cap als pols, la salinitat, com la temperatura, també és baixa, ja que existeix poca evaporació d'aigua de mar a aquestes àrees. La circulació superficial de les aigües del Pacífic és generalment en el sentit de les agulles del rellotge a l'Hemisferi Nord i en contra al Sud. El corrent nord-equatorial, circula cap a l'oest a la latitud de 15º N pels vents alisis, giren cap al nord prop de les Filipines per a esdevenir el càlid corrent de Kuroshio, o del Japó. Girant cap a l'est a uns 450 N el Kuroshio es divideix i algunes aigües es mouen cap al Nord com el corrent Aleutià, mentre que la resta es mouen cap al sud per a reunir-se amb el corrent Nord Equatorial. El corrent Aleutià es divideix al aproximar-se a Nord Amèrica i forma la base de un gir en contra de les agulles del rellotge al mar Bering. El seu braç sud esdevé el lent corrent de Califòrnia, que flueix cap al sud. El Corrent Sud Equatorial, que flueix cap a l'oest al llarg de l'equador, gira cap al sud a l'est de Nova Guinea, gira a l'est a uns 50 graus de latitud sud, i s'uneix al corrent de circulació principal cap a l'oest del Pacífic Sud, que inclou el Corrent Antàrtic Circumpolar que dóna la volta a la Terra. A l'aproximar-se a la costa de Xile, el Current Sud Equatorial es divideix; una branca flueix al voltant del Cap d'Hornos i l'altra gira al nord per formar el corrent del Perú, o de Humboldt.

Clima

Només els interiors de les grans masses d'Austràlia, Nova Guinea, i Nova Zelanda escapen de la influència climàtica del Pacífic. A l'àrea del Pacífic, hi ha cinc zones o regions climàtiques diferents: les latituds mitjanes, els tròpics, la regió del monsó, la dels tifons, i l'equador (zona de calma). Els vents contra-alisis tenen lloc a les latituds mitjanes, al nord i al sud de l'equador, i porten canvis estacionals marcats a les latituds nord i sud. Més a prop de l'equator, on estan la majoria de les illes, els vents constants alisis porten temperatures relativament constants al llarg de l'any de 21-27 graus Celsius. La regió del monsó està lluny al Pacífic oest entre el Japó i Austràlia. Les característiques d'aquesta regió climàtica són vents que bufen de l'interior continental cap a l'oceà a l'hivern i en la direcció oposada a l'estiu. En conseqüència, té lloc una marcada estació de núvols i pluja. Els tifons causen sovint danys extensos a l'oest i al sudoest del Pacífic. La freqüència més gran de tifons existeix a un triangle que va del sud del Japó a les Filipines centrals a la Micronesia oriental.

Geologia

La Línia d'Andesita és la distinció regional més significativa del Pacífic. Separa la part més profunda, de roques ígnies bàsiques, de les àrees continentals parcialment submergides de roques ígnies àcides dels marges. La línia d'andesita segueix el límit oest de les illes de Califòrnia i passa al sud de les illes Aleutianes, al llarg del límit est de la Península de Kamchatka, les Illes Kurils, Japó, les Marianes, les Salomó, i Nova Zelanda. La discontinuitat continua cap al nordest al llarg del extrem oest de la Serralada Albatross al llarg de Sudamèrica cap a Mèxic, tornant a les illes de Califòrnia. Indonesia, les Filipines, Japó, Nova Guinea, i Nova Zelanda són extensions cap a l'est dels blocs continentals d'Austràlia i Àsia i estan fora de la línia d'Andesita. En el cercle tancat de la línia d'Andesita estan la majoria de foses profundes, muntanyes volcàniques submergides, i illes volcàniques oceàniques que caracteritzen la Conca Pacífica Central. És aquí que les laves basàltiques flueixen lentament per a formar grans muntanyes volcàniques en forma de cúpula els cims erosionats de les quals formen arcs d'illes, cadenes, i arxipèlags. Fora de la línia d'Andesita, el volcanisme és de tipus explosiu, i l'anomenat anell de foc del Pacífic és la zona més volcànica de la Terra.

Masses de terra

La massa més gran de l'Oceà Pacífic és el continent d'Austràlia. A uns 3200 km al sudest es troba el gran grup d'illes de Nova Zelanda. Gairebé totes les illes menors del Pacífic estan entre els 30ºN i 30ºS, extenent-se del Sudeast Asiàtic a l'illa de Pasqua; la resta de la conca pacífica no té illes, gairebé. El gran triangle de la Polinèsia que connecta Hawaii, l'illa de Pasqua, i Nova Zelanda inclou els arxipèlags de les illes Cook, Marqueses, Samoa, illes de la Societat, Tokelau, Tonga, i Tuamotu. Al nord de l'equador i a l'oest de la línia internacional de canvi de dia hi ha nombroses illes petites de Micronèsia, incloent les illes Carolines, les illes Marshall, i les Marianes. En el racó sudoest del Pacífic estan les illes de Melanèsia, dominades per Nova Guinea. Altres arxipèlags de Melanèsia són Bismarck, Fiji, Nova Caledònia, les illes Salomó , i Vanuatu. Les illes del Pacífic són de quatre tipus bàsics: illes continentals, illes altes, esculls de corall, i plataformes de corall aixecades. Entre les illes continentals s'inclou Nova Guinea, Nova Zelanda y les Filipines. Aquestes illes estan estructuralment associades amb els continents propers. Les illes altes són d'origen volcànic , i moltes contenen volcans actius. Entre aquestes estan Bougainville, Hawaii, i les illes Salomó. El tercer i quart tipus de illes són les coral·lines. Els esculls de corall són estructures baixes que han crescut sobre lava basàltica sota la superfície de l'oceà. Un dels més importants és la Gran Barrera al nordest d'Austràlia. Un segon tipus d'illa formada de corall és la plataforma de corall aixecada, normalment més gran que les illes baixes de corall. Per exemple Banaba (abans illes Oceà) i Makatea a les Tuamotu, arxipèlag de la Polinèsia Francesa.

Història i economia

Migracions humanes importants han tingut lloc al Pacífic en temps prehistòrics, notablement a la Polinèsia des de Tahití fins a Hawaii i Nova Zelanda. L'oceà va ser albirat pels europeus a l'inici del segle XVI, primer per Vasco Nuñez de Balboa (1513) i després per Fernando de Magallanes, que el va creuar durant la seva circumnavegació (1519-22). La resta del segle XVI, la influència espanyola va ser creixent, amb vaixells navegant d'Espanya a les Filipines, Nova Guinea, i les illes Solomó. Durant el segle XVII els holandesos, navegant pel sud d'Àfrica, van dominar el comerç i les descobertes; Abel Janszoon Tasman va descobrir Tasmania el (1642) i Nova Zelanda. El segle XVIII va estar marcat per l'exploració per part dels russos d'Alaska i les illes Aleutianes, els francesos a la Polinèsia, i els britànics en els tres viatges de James Cook--al Pacífic Sud i Austràlia, Hawaii, i el nord-oest americà del Pacífic. L'imperialisme del segle XIX va resultar en l'ocupació del Pacífic per les potències occidentals. Es van fer contribucions significants al coneixement oceanogràfic als viatges del H.M.S. Beagle als anys 1830, amb Charles Darwin a bord; el H.M.S. Challenger durant els 1870; la U.S.S. Tuscarora (1873-76); i l'alemany Gazelle (1874-76). Encara que els Estats Units van prendre les Filipines el 1898, el Japó controlava el Pacífic oest el 1914, i va ocupar moltes altres illes durant la II Guerra Mundial. Al final d'aquesta guerra, la flota del Pacífic americana era l'amo virtual de l'oceà. Hi ha disset estats independents al Pacific: Austràlia, Fiji, Japó, Kiribati, Illes Marshall, Estats Federats de Micronèsia, Nauru, Nova Zelanda, Palau, Papua Nova Guinea, Filipines, Samoa, Illes Salomó, República de Xina (Taiwan), Tonga, Tuvalu, i Vanuatu. Onze d'aquestes nacions han arribat a la seva total independència a partir dels anys 1960. Les Illes Marianes Nord s'autogovernen amb la política exterior menada per Estats Units, i les Illes Cook i Niue estan en relacions similars amb Nova Zelanda. També al Pacífic hi ha l'estat americà de Hawaii i diversos territoris i possessions d'Austràlia, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, el Regne Unit, i els Estats Units. L'explotació de la riquesa mineral del Pacífic està atemperada per les grans profunditats oceàniques. En aigües poc profundes lluny de les costes d'Austràlia i Nova Zelanda, s'extreu petroli i gas natural i es cullen perles a les costes d'Austràlia, Japó, Papua Nova Guinea, Nicaragua, Panamà, i les Filipines, encara que cada cop menys. La riquesa més gran del Pacific és la pesca. Les aigües costaneres dels continents i les illes més temperades crien bacallà, salmó, sardina, peix espasa, i tonyina. El 1986, les nacions membres del Forum Pacífic Sud van declarar l'àrea com a zona lliure nuclear en un esforç d'aturar les proves nuclears i prevenir l'abocament de residus nuclears.

Bibliografia

- Barkley, R.A., Oceanographic Atlas of the Pacific Ocean (1969)
- Cameron, I., Lost Paradise (1987)
- Couper, A., Development in the Pacific Islands (1988)
- Crump, D.J., ed., Blue Horizons (1980)
- Gilbert, John, Charting the Vast Pacific (1971)
- Lower, J. Arthur, Ocean of Destiny: A Concise History of the North Pacific, 1500-1978 (1978)
- Oliver, D.L., The Pacific Islands, 3d ed. (1989)
- Ridgell, R., Pacific Nations and Territories, 2d ed. (1988)
- Soule, Gardner, The Greatest Depths (1970)
- Spate, O.H., Paradise Found and Lost (1988)
- Stanley, David, Moon Handbooks South Pacific (2004)
- Terrell, J.E., Prehistory in the Pacific Islands (1986). Basat en el text de domini públic de [http://oceanographer.navy.mil/pacific.html US Naval Oceanographer] Categoria:Oceans ja:太平洋 ko:태평양 simple:Pacific Ocean th:มหาสมุทรแปซิฟิก zh-min-nan:Thài-pêng-iûⁿ

Bolívia

La República de Bolívia és un dels dos únics estats de l’Amèrica del Sud sense sortida a l’oceà, un dels més pobres de l’Amèrica Llatina i una de les regions més altes del món. Limita al nord i a l’est amb les regions més selvàtiques del Brasil, al sud amb el Paraguai i l’Argentina, al sud-oest amb Xile i a l’oest amb el Perú. Té força població indígena (d'un 56% a un 70%) i manté reivindicacions territorials amb Xile per la franja d’Arica, que li permetria la sortida a l’oceà Pacífic.

Geografia

Orografia

Bolívia està creuada de nord a sud per dues grans serralades que formen part del plegament andí. La serralada Occidental (Cordillera Occidental) separa Bolívia de Xile i està formada per muntanyes volcàniques que superen els 6.000 m d’altitud (la més alta és el Sajama, amb 6.542 m). La serralada Reial (Cordillera Real)surt del llac Titicaca, travessa el centre del país i culmina en el volcà Illimani, amb 6.490 m d'altitud; a partir d'aquí es bifurca en les serralades Central i Oriental. Entre les serralades Occidental i Central s'alça l'Altiplà, de més de 3.600 m d'altitud. Hi ha una gran extensió de boscos, a causa de l’alta pluviositat. Aquesta regió rep el nom de yungas, al nord de la latitud de Cochabamba, i de valles, al sud. Les yungas són un espai de transició entre les serralada andina Oriental i la gran plana amazònica. Als valles la influència de l’Amazònia deixa pas a la plana del Chaco, de clima sec, que es prolonga pel Paraguai i el nord de l’Argentina. A l’est de les yungas i els valles hi ha la gran plana de l’Oriente (o dels llanos), que ocupa dos terços del país. Configura un paisatge variat amb selves tropicals al nord, sabana més cap al sud i pantans pertot arreu.

Hidrografia

Hi ha tres sistemes fluvials: el primer està constituït pels rius més grans de Bolívia, que neixen al vessant est de la serralada Oriental; el segon sistema va des del sud de la serralada Oriental cap al Riu de la Plata, i el tercer està format pels rius de l’Altiplà, que desemboquen al llac Titicaca. Els rius nord-orientals més importants són el Mamoré i el Beni, que a la seva confluència formen el Madeira, tributari de l’Amazones. En aquesta regió hi ha extenses inundacions en els mesos de febrer i març; és una àrea molt desconeguda i amb poca població. El riu sud-oriental Pilcomayo va des del sud de la serralada Central fins al riu Paraguai, del sistema del Riu de la Plata. En aquesta regió hi ha llacs, estanys i pantans. La regió de l’Altiplà, amb moltes menys pluges, forma la conca endorreica més extensa de l’Amèrica del Sud. Per una banda, hi ha el llac Titicaca, al nord. Està situat a una altitud de 3.810 m i cobreix una superfície de 8.300 km²,una tercera part de la qual pertany a Bolívia i la resta al Perú. Del Titicaca surt el riu Desaguadero, que travessa l’Altiplà de nord a sud i desemboca al segon gran llac de Bolívia, el Poopó, del qual encara surt un altre riu, el Lacajahuira, que desemboca al Salar de Coipasa. Més cap al sud-oest, prop de Xile, hi ha el llac salat més extens del país, el Salar de Uyuni.

Clima

Tot i que el país està situat al nord del tròpic de Capricorn, la diversitat de temperatures és extraordinària. Podem trobar des del clima equatorial del departament del Beni fins a les neus perpètues i les glaceres dels Andes passant pel clima continental extremat de l’altiplà, on les temperatures mitjanes són de 7ºC a 15ºC a l’estiu i inferiors a 0ºC a l’hivern. La mitjana de pluges de La Paz (la capital del país) és de 562 mm l’any. A les yungas i als valles les temperatures són molt més suaus (entre 16ºC i 19ºC) i la humitat i les precipitacions són molt altes. A la gran plana de l’Oriente la temperatura és molt alta tot l’any i sovint, cap al sud, bufa un vent fred que puja procedent de la Pampa argentina i que l’anomenen surazo. Parlant en termes generals, Bolívia té un clima Continental Sec, ja que l’estació seca és molt més llarga que la humida. La temperatura és alta i regular tot l’any, però les màximes es donen al final dels mesos secs.

Demografia

Bolívia és un dels tres països de Llatinoamèrica dels quals més de la meitat de la població és ameríndia (els altres són Guatemala i Perú). La distribució ètnica de Bolívia és 33% quítxua, 30% aimara, 25% mestís, i 12% europeu o caucàsic. Els grups amerindis pricipals són els quítxues (2,5 milions), els aimares (2 milions), els txiquitans (180.000) i guaranís (125.000). Hi ha minories de descenents d'immigrants d'Alemanya, Itàlia, Espanya i del Orient Mitjà. La població afro-boliviana és de l'1%. La capital administrativa, seu del govern, és La Paz, amb 800.000 habitants i més d'un milió i mig a l'aglomeració urbana; la constitucional, seu del Tribunal Suprem, és Sucre, amb 200.000 habitants. Altres ciutats importants són Santa Cruz de la Sierra, amb més d'un milió d'habitants; Cochabamba, amb 800.000; Oruro, amb més de 200.000, i Potosí i Tarija amb més de 100.000. La religió predominant és el catolicisme (95%), amb una petita minoria de protestants (2,3%). La població creix a un ritme anual del 2,8% i l'índex d'alfabetització és del 74,2%.

Política

És un país republicà, unitari i presidencialista. El president hi és elegit per sufragi universal directe i obligatori per a un període de quatre anys. Però si cap candidat no obté la majoria absoluta, és el Congrés Nacional el que l’ha d’elegir entre els tres més votats. majoria absoluta

Divisió administrativa

Bolívia es divideix en nou departaments, o departamentos:
- Chuquisaca
- Cochabamba
- El Beni
- La Paz
- Oruro
- Pando
- Potosí
- Santa Cruz
- Tarija Cada departament es divideix en províncies, o provincias.

Economia

El producte interior brut (PIB) bolivià del 2002 fou de 7,9 bilions de dòlars USA. El creixement econòmic és d'un 2,5% anual i la inflació fou entre el 3% i el 4% el 2002 (el 2001 va estar per sota de l'1%). Composició per sectors: primari (24%), secundari (27%), terciari (49%).

Sector primari

L’agricultura ocupa el 45,5% de la població activa. Una bona part de la producció es destina a l’autoconsum, tot i que en alguns departaments hi ha grans explotacions agrícoles i ramaderes. Els principals productes agrícoles són la fulla de coca, el blat de moro, les patates, el blat, l’arròs, l’ordi, la soja, la canya de sucre i el cafè. A l’Altiplà s’hi cultiva la quinoa, un cereal autòcton que ja cultivaven els inques. A les yungas, a part de la coca, s'h conreen tota mena de fruites tropicals i subtropicals. Als valles es produeixen cereals, alfals, préssecs, raïm i verdures. La ramaderia consta de llames i alpaques a l’Altiplà, d’ovins i bovins als valles i de bovins en grans ranxos en algun departament. La pesca té una certa importància al llac Titicaca i en alguns grans rius orientals. També hi ha certa producció forestal.

Indústria

La indústria està poc desenvolupada i es limita a la transformació de minerals, les refineries de petroli, les indústries derivades de l’agricultura i altres indústries alimentàries o tèxtils. Ocupa només el 10% de la població activa. El contraban de mercaderies brasileres, argentines i nord-americanes va ser molt important durant els anys de la inflació, així doncs, no és estrany que la població industrial disminueixi cada cop més. Categoria:Bolívia ja:ボリビア ko:볼리비아 ms:Bolivia zh-min-nan:Bolivia

Andes

La serralada dels Andes s'estén des de Veneçuela fins a la Patagònia i travessa tot Amèrica del Sud (Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Equador, Colòmbia i Veneçuela). En aquests dos darrers països es ramifica i arriba fins quasi el Carib. La seva part meridional serveix de frontera natural entre Xile i l'Argentina. A la zona central, els Andes s'eixamplen i formen una regió de terres altes coneguda com lAltiplano. L'Altiplano és compartit pel Perú, Bolívia i Xile. La serralada s'estreny de nou al nord del Perú i es torna a eixamplar a Colòmbia. La seva màxima altitud és el cim de l'Aconcagua, la muntanya més alta d'Amèrica. Aconcagua
Principals cims

- Aconcagua
- Sajama
- Illimani
- Huascarán Categoria:Andes ja:アンデス山脈 ko:안데스 산맥

Coure

Níquel - Coure - Zinc
Cu Ag
	Imatge:Cu_taula_periòdica.png Taula completa

General

Nom, símbol, nombre

Coure, Cu, 29

Sèrie química

Metall de transició

Grup, període, bloc

11 , 4 , d

Densitat, duresa Mohs

8920 kg/m³, 3,0

Aparença

Metàl·lic, rogenc
Imatge:Cu_aparença.jpg

Propietats atòmiques

Pes atòmic

63,536 uma

Radi mig ^†

135 pm

Radi atòmic calculat

145 pm

Radi covalent

138 pm

Radi de Van der Waals

140 pm

Configuració electrònica

Ar]3d¹⁰4s¹

Estats d'oxidació (òxid)

2,1 (lleument bàsic)

Estructura cristal·lina

Cúbica centrada en les cares

Propietats físiques

Estat de la matèria

Sòlid (__)

Punt de fusió

1357,6 K

Punt d'ebullició

2840 K

Entalpia de vaporització

300,3 kJ/mol

Entalpia de fusió

13,05 kJ/mol

Pressió de vapor

0,0505 Pa a 1358 K

Velocitat del so

3570 m/s a 293,15 K

Informació diversa

Electronegativitat

1,9 (Pauling)

Calor específica

380 J/(kg·K)

Conductivitat elèctrica

59,6 x 10⁶ m^-1·Ω^-1

Conductivitat tèrmica

401 W/(m·K)

1r potencial d'ionització

745,5 kJ/mol

2n potencial d'ionització

1957,9 kJ/mol

3r potencial d'ionització

3555 kJ/mol

4t potencial d'ionització

5536 kJ/mol

Isòtops més estables

iso.	AN	Període de semidesintegració	CD	ED M eV	PD
⁶³Cu	69,17%	Cu és estable amb 34 neutrons
⁶⁴Cu	Sintètic	12,7 h	ε	1,675	⁶⁴Ni
⁶⁴Cu	Sintètic	12,7 h	β^-	0,579	⁶⁴Zn
⁶⁵Cu	30,83%	Cu és estable amb 36 neutrons

El coure és un element químic de nombre atòmic 29. És un dels metalls més importants. De coloració rogenca és dúctil, mal·leable i bon conductor de la electricitat.

Característiques principals

El coure és un metall de transició rogenc, que presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica molt alta, només superada per la plata. És possible que el coure hagi estat el metall més antic a haver-se emprat, ja que s'han trobat objectes de coure del 8700 a. de C. A més de poder-se trobar en distints minerals, es pot trobar lliure, en la forma metàl·lica, en alguns llocs. En la majoria dels seus compostos presenta estats d'oxidació baixos, sent el més comú el +2, encara que també hi ha alguns amb estat d'oxidació +1. La conductivitat elèctrica del coure mereix especial menció, per ser l'adoptada per la Comissió Electrotècnica Internacional en 1913 com a base de la norma IACS. Exposat a l'aire, el color roig salmó inicial varia a roig violeta per la formació d'òxid cuprós (Cu₂O) per a ennegrir-se posteriorment durant la formació d'òxid cúpric (CuO). Exposat llargament a l'aire humit forma una capa adherent i impermeable de carbonat bàsic de color verd, característic de les seves sals, denominada «verdet» («pàtina» en el cas del bronze) que és verinós. Quan s'empraven cassoles de coure per a la cocció d'aliments, eren relativament freqüents les intoxicacions. Ja que si els aliments es deixen refredar en la mateixa cassola, l'acció dels àcids presents en el menjar, van oxidant les parets dels recipients de coure, formant òxids que contaminen els aliments. Els halògens ataquen amb facilitat al coure especialment en presència d'humitat; en sec el clor i el brom no reacciona amb el coure i el fluor només l'ataca a temperatures superiors a 500ºC. Els oxiàcids ataquen al coure, aprofitant-se aquesta circumstància per a emprar-los com a decapants (àcid sulfúric) i abrillantadors, (àcid nítric). Amb el sofre forma un sulfur (CuS) de color blanc. Entre les seves propietats mecàniques destaquen el seu excepcional capacitat de deformació i ductilitat. En general les seves propietats milloren amb les baixes temperatures el qual permet utilitzar-lo en aplicacions criogèniques.

Aplicacions

L'aplicació per excel·lència del coure és com a material conductor (cable elèctric, telefonic, televisió, ...), a què es destina al voltant del 45% del consum anual de coure. Altres usos són:
- Tubs de condensadors i llanterneria.
- Electroimants.
- Motors elèctrics.
- Interruptors i relés, tubs de buit, magnetró de forns microones.
- S'estén a l'us del coure en circuits integrats en substitució de l'alumini, de menor conductivitat.
- Encunyació de moneda (aleat amb níquel), escultura (estàtua de la Llibertat), construcció de campanes i altres usos ornamentals en aliatges amb zinc (llautó), estany (bronzes) i plata (en joieria).
- Lents de cristall de coure emprades en radiologia per a la deteccció de tumors.
- El sulfat de coure (II) és el compost de coure de major importància industrial i s'empra com a plaguicida en agricultura (per ensulfatar), en la purificació de l' aigua i com a conservant de la fusta.

Paper biològic

El coure és un oligoelement essencial per a moltes formes de vida, entre elles per als humans en què, igual que el ferro (per a l'absorció del qual és necessari), contribueix a la formació de glòbuls vermells i al manteniment dels vasos sanguinis, nervis, sistema inmunològic i ossos. El coure es troba en alguns enzims com la citocrom c oxidasa, la lisil oxidasa i la superòxid dismutasa i com a element central de la proteïna hemocianina en artròpodes i mol·luscs, equivalent a la hemoglobina humana, per al transport de l'oxigen. El coure és transportat en la seva major part pel fluix sanguini en una proteïna denominada ceruloplasmina; no obstant quan és absorbit en l'intestí és transportat fins al fetge unit a l'albúmina. No hi ha una quantitat diària recomanada de coure, ja que és molt rar que se'n produeixi una deficiència en la dieta, però s'estima que pot ser adequada per a adults una ingesta de 0,9 mg al dia. El coure es troba en ostres, marisc, llegums, visceres i nous entre altres, a més de l'aigua potable. La malaltia de Wilson és un trastorn hereditari que provoca l'acumulació de coure al fetge i en altres òrgans podent produir hepatitis, ateracions renals i altres trastorns si no rep tractament adeqüat.

Història

renals El coure natiu, el primer metall usat per l'home, era conegut per algunes de les civilitzacions més antigues de què es té notícia i ha estat utilitzat des d'almenys fa 10.000 anys (en el que actualment és el nord de Iraq es va trobar un penjoll datat cap a 8700 aC); encara que el descobriment accidental del metall ben va poder produir-se diversos mil·lennis abans. A l'any 5000 aC ja es realitzava la fusió i refinat del coure a partir d'òxids com la malaquita i azurita; per contra, els primers signes d'utilització de l'or no s'albiren fins al 4000 aC. S'han recuperat monedes, armes i utensilis domèstics sumeris de coure i bronze del 3000 aC, així com egipcis de la mateixa època, fins i tot canonades de coure. Els egipcis també van descobrir que al afegir petites quantitats d'estany facilitava la fusió del metall i van perfeccionar els mètodes d'obtenció del bronze; en observar a més la perdurabilitat del material van representar el coure amb lAnkh, símbol de la vida eterna. Ankh A l'antiga Xina es coneix l'us del coure des d'almenys 2000 anys abans de la nostra era i cap a 1200 aC ja es fabricaven bronzes d'excel·lent qualitat posant de manifest un domini de la metal·lúrgia del coure sense comparació a occident. A Europa lhome de gel trobat al Tirol italià al 1991 les restes del qual tenen una antiguitat de 5300 anys, estava acompanyat d'un destral de coure d'una puresa del 99,7% i els elevats índexs d'arsènic trobats en el seu cabell, porta a suposar que ell matiex va fondre el metall per a fabricar l'eina. arsènic] Els fenicis van importar el coure a l'Grècia, els grecs no van tardar a explotar les mines del seu territori com testifiquen els noms de ciutats com a Aceró, Calcis i Calcitis (de χαλκος, bronze). Encara que va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte, per molt de temps el país del coure per excel·lència. Fins al punt que els romans van anomenar al metall aes cyprium o simplement cyprium i cuprum d'on prové el seu nom. Però no sols el nom prové d'aquella illa ja que per la mateixa raó el coure es va representar amb el mateix signe que Venus (l'Afrodita grega) doncs Xipre estava consagrada a la deessa de la bellesa i els miralls es fabricaven d'aquest metall. El símbol, mirall de Venus, modificació de lAnkh egipci, va ser posteriorment adoptat per Carl Linné per a simbolitzar el gènere femení (♀). L'us del bronze va predominar de tal manera durant un període de la història de la humanitat que va acabar denominant-se lEra del Bronze a la que transcorre entre el predomini de la pedra i la popularització del ferro; la transició entre el període neolític (final de la Edat de Pedra) i l'edat del bronze es denomina període calcolític (del grec Chalcos), límit que marca el pas de la Protohistòria a la Història.

Abundància i obtenció

Història] Si bé és un metall menys abundant en l'escorça terrestre que altres (0,12% del més abundant, l'alumini) és de fàcil obtenció encara que aquesta sigui laboriosa, donada la pobresa dels minerals en coure. Es considera econòmicament viable un mineral amb continguts superiors al 0,5% de coure i molt rendible a partir del 2,5%. El coure nadiu sol acompanyar als seus minerals en bosses que afloren a la superfície explotant-se en mines a cel obert. Encara que no sol tenir molta importància com a mena, s'han trobat exemplars notables i fins i tot penyals de coure de 400 tones a Michigan. Generalment a la capa superior es troben els minerals oxidats (cuprita), al costat de coure natiu en petites quantitats el que explica la seva elaboració mil·lenària ja que el metall podia extraure's fàcilment en forns de fossa. A continuació, per sota del nivell freàtic, es troben les pirites (sulfurs) primàries calcosina (S₂Cu) i covellina (SCu) i finalment les secundàries calcopirita (S₂FeCu) l'explotació de les quals és més rendible que la de les anteriors. Acompanyant a aquests minerals es troben altres com la bornita (Cu₅fes₄), els coures grisos i els carbonats azurita i malaquita que solen formar masses importants en les mines de coure per ser la forma en què usualment s'alteren els sulfurs. Els recursos mundials de coure s'estimen que ascendeixen a 1600 milions de tones en l'escorça terrestre i a 700 milions en el llit marí. Les reserves demostrades, segons dades de l'agència nord-americana de prospeccions geològiques (US Geological Survey) a 940 milions de tones, estant quasi el 40% d'elles a Xile, el principal productor miner de coure mundial amb prop de 5 milions de tones anuals (aproximadament el 36% de la producció mundial). Xile La producció del coure comença amb l'extracció del mineral. Aquesta pot realitzar-se a cel obert (l'explotació més comuna) en galeries subterrànies o in situ; aquest últim procediment, minoritari, consisteix a filtrar àcid sulfúric en la mena de coure bombant posteriorment a la superfície les solucions àcides riques en coure. El mineral extret per mètodes mecànics, òxids i sulfurs, es tritura posteriorment obtenint un polsim que conté usualment menys de l'1% de coure. Aquest haurà de ser enriquit o concentrat obtenint una pasta amb un 15% de coure, que posteriorment s'asseca. A partir d'aquest punt poden seguir-se dos mètodes. #El mineral es trasllada a un tanc de lixiviat en el que es filtra àcid sulfúric diluït obtenint una dèbil solució de sulfat de coure de la qual s'obté el coure càtode per electròlisi, procediment que es denomina procediment SX/EW (Solution Extraction/Electrowinning). #O bé, amb el mineral enriquit es prepara una barreja, afegint els fundents necessaris de base sílice per a sulfurs i sulfurs per a òxids, que es fon obtenint el coure blister. Aquest es refina per procediments tèrmics obtenint ànodes de coure que, al seu torn, es refinen mitjançant electròlisi, usant-los al costat de làmines mare de coure com a càtode al medi àcid. Dels fangs es recuperen a més d'or, plata i platí. Els tipus de coure usualment obtinguts són els següents:
- Coure tenaç: amb contingut d'oxigen controlat i que es destina a aplicacions elèctriques ja que és coure d'alta conductivitat (>100% IACS).
- Coure desoxidat: normalment no són d'alta conductivitat pel que s'empren en aplicacions on aquesta no és important, com la caldereria.
- Coure exempt d'oxigen: és el de major qualitat, el més car i el menys utilitzat. És d'alta conductivitat. El coure càtode obtingut mitjançant un o un altre mètode té una puresa entre 99,9% i 99,99% i és l'emprat per a la fabricació dels diferents tipus de coure comercial:
- Lingot fil d'aram de secció trapezoïdal per a laminació i trefilatge.
- Placa per a laminació de xapes o bandes.
- Blocs de secció circular per a punxonat o extrusió seguit de laminació o estirat.

Aleacions

Els coures dèbilment aleats són aquells que contenen un percentatge inferior al 3% d'algun element afegit per a millorar alguna de les característiques del coure, com la maquinabilitat (facilitat de mecanitzat), resistència mecànica o resistència en calent, conservant l'alta conductibilitat tèrmica i elèctrica del coure. Els elements utilitzats són estany, cadmi, ferro, tel·luri, zirconi, crom i beril·li. Altres aliatges de coure importants són el llautons (zinc), bronze ( estany), cuproaluminis (alumini), Cuproníquels (níquel), cuprosilicis (silici) i alpaques (níquel-zinc).

Isòtops

A la natura, es troben 2 isòtops estables del coure, Cu-63 i Cu-65, essent el més lleuger el més abundant (69,17%). S'han caracteritzat a més, 25 isòtops radioactius del coure, dels quals els més estables són el Cu-67, Cu-64 i Cu-61 amb vides mitjanes de 61,83 hores, 12,7 hores i 3,333 hores respectivament. Els altres radioisòtops, amb masses atòmiques des de 54,966 uma (Cu-55) a 78,955 uma (Cu-79), tenen vides mitges inferiors a 23,7 minuts i la majoria no arriben els 30 segons. El coure té a més dos estats metaestables. Els isòtops més lleugers que el Cu-63 estable es desintegren principalment per captura electrònica originant isòtops de níquel, mentre que els més pesats que l'isòtop Cu-65 estable es desintegren per emissió beta donant lloc a isòtops de zinc. L'isòtop Cu-64 es desintegra seguint els dos modes, per captura electrònica el 69% i desintegració beta el 31% restant.

Precaucions

zinc Abocament de coure i altres metalls. Tots els compostos de coure haurien de tractar-se com si fossin tòxics, una quantitat de 30 g de sulfat de coure és potencialment letal en humans. El metall en pols és combustible i sensibilitzant i la inhalació pot provocar tos, mal de cap, panteig i dolor de gola, per la qual cosa es recomana l'us de guants i ulleres, per a evitar l'exposició laboral. Els valors límit ambientals són de 0,2 mg/m³ per als fums i 1 mg/m³ per al pols i les boires. Reacciona amb oxidants forts tals com clorats, bromats i iodats, originant perill d'explosió. L'aigua amb continguts superiors a 1 mg/l pot embrutar amb coure les robes i objectes rentats amb ella i continguts per damunt de 5 mg/l l'acoloreixen i li donen un sabor desagradable. La Organització Munidal de la Salut en la Guia per a la qualitat de l'aigua potable recomana un nivell màxim de 2 mg/l, el mateix valor adoptat en la Unió Europea com a valor límit, mentre que als Estats Units l'[http://www.epa.gov Agència de Protecció Ambiental] ha establert un límit d'1,3 mg/l. Les activitats mineres poden provocar la contaminació de rius i aigües subterrànies amb coure i altres metalls tant durant la seva explotació com una vegada abandonada. L'abocament mostrat en la foto prové d'una mina abandonada a Idaho (EE.UU.). El color turquesa de l'aigua i les roques es deu a la presència i precipitat del coure.

Enllaços externs

- [http://periodic.lanl.gov/elements/29.html Los Alamos National Laboratory - Coure] (en anglès)
- [http://www.webelements.com/webelements/elements/text/Cu/index.html WebElements.com – Coure] (en anglès)
- [http://environmentalchemistry.com/yogi/periodic/Cu.html EnvironmentalChemistry.com – Coure] (en anglès)
- [http://www.healingedge.net/briefs_copper_tox.html Síndrome tòxic del Coure] (en anglès)
- [http://www.copper.org/ La pàgina del coure] (en anglès)
- [http://www.gindre.com/cours_du_cuivre/l_home.htm Preu actual del coure] (en anglès) Categoria:Elements químics categoria:Metalls ja:銅 simple:Copper

Santiago de Xile

La ciutat de Santiago (coneguda sovint com Santiago de Chile en espanyol i Santiago de Xile en català) és la ciutat més gran i la capital de la República de Xile. Està localitzada en la vall central del país, i té una àrea metropolitana de més de 5 milions d'habitants, més d'un terç de la població total del país. Santiago va ser fundada amb el nom de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de la Nova Extremadura) pel conqueridor extremeny Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541 en la vall de Mapocho, una zona de clima temperat i de fàcil protecció, ja que el riu Mapocho hi origina una illa fluvial. Els primers edificis hi van ser construïts amb el suport del indígenes nadius picunche. Va ser designada com a capital de Xile el 1818. Durant el segle XIX, Santiago va ser una ciutat petita amb pocs edificis importants, excepte el Palau de la Moneda, i altres construccions cíviques i religioses. De 1880 a 1890 l'extracció de guano a la regió nord de Xile va permetre el desenvolupament i la prosperitat de la ciutat. Santiago va començar un procés de modernització durant els anys trenta, amb la construcció del "Barrio Cívico", envoltant el Palau de la Moneda. La ciutat va créixer en població, amb la immigració del nord i sud del país. Després de la transició a la democràcia i del desenvolupament subsegüent del país, Santiago s'ha convertit en un centre financer molt important de Llatinoamèrica, i ha rebut en diverses ocasions la distinció de Millor ciutat per a fer negocis de Llatinoamèrica.

Enllaços externs

- [http://www.ciudad.cl Ajuntament de Santiago de Xile] Categoria:Xile Categoria:Capitals d'estats independents ja:サンティアゴ (チリ) ko:산티아고 (칠레)

Antàrtida

L'Antàrtida és una massa continental que ocupa el Pol Sud Geogràfic del nostre planeta. Està considerat el sisè continent de la Terra atès que sota l'espessa capa de gel hi ha sòl (a diferència del Pol Nord on dessota el gel només hi ha les aigües de l'Oceà Àrtic) i perquè no té cap lligam territorial amb els cinc continents restants.

Descripció de la Regió Antàrtica

Oceà Àrtic Vast espai ignorat a l'antiguitat i que els cartògrafs d'aquells temps anomenaren Terra Incognita Australis o, el que és el mateix: terra incògnita del sur. Fa uns 2500 anys els grecs ja parlaven d'ella, especulant sobre la seva existència. La Regió Antàrtica engloba des dels 60º de latitut sud i conté: l'Oceà Antàrtic, Arxipèlags, Illes i el Continen, el qual té una forma gairebé circular de 4.500 quilòmetres de diàmetre i presenta dues pronunciades entrades que formen una estreta península en forma de "S", projectada sobre l'extrem austral del continent sudamericà. És el continent més elevat del món amb una alçada mitjana de 2.000 metres sobre el nivell mig del mar. El mont Erebus és un volcà actiu de l'Antàrtida situat a la costa oriental de l'illa Ross. La seva elevació és de 3.794 metres sobre el nivell del mar. L'espessor promig del gel que cobreix el continent és de 2-500 metres, essent el seu valor màxim registrat de 4.800 metres. Això equival a gairebé 5 quilòmetres de gel sobre l'estructura rocallosa del continent.

Formació geològica

L'Antàrtida és una massa continental que ocupa el Pol Sud Geogràfic del nostre planeta i que fins fa 160 milions d'anys va estar unida a l'Índia, Àfrica, Austràlia i Amèrica del Sud, formant el supercontinent anomenat Gondwana. Al fragmentar-se Gondwana, els continents es van anar desplaçant ubicant-se en la seva posició actual fins formar-se el que és avui en dia l'Antàrtida. Seguint la teoria de la tectònica de plaques, és fàcil observar que primitivament, el continent americà i l'antàrtic estaven units per la zona, ara disgregada, que conforma la Tierra del Fuego i el que s'anomena com la Península.

L'origen del nom Antàrtica

Antàrtica prové del mot "Arktikos" que significa "Osa Polar" en referència a la constel·lació de l'hemisferi nord, mentre que "Antarktikos" significa oposat a l'Osa Polar, és a dir la constel·lació de l'hemisferi sud on es troba ubicat aquest continent.

El clima antàrtic

La temperatura mitjana d'aquesta regió és de -17 graus centígrads, i la més baixa es va registrar a Estació Antàrtica Neozelandesa de Vanda, al juliol de 1993, quan el termòmetre va marcar 89.5 graus sota zero, la menor temperatura registrada a la superfície de la terra. Aquestes baixes temperatures es deuen no només al seu emplaçament geogràfic del continent en la zona polar, sinó a la seva gran alçada mitjana i la poca radiació solar que rep aquesta regió. A més a més, entre el 80 i el 90% de la radiació que rep l'Antàrtida és reflectida pel gel novament cap a l'espai, evitant l'escalfament de la superfície polar.

El continent polsant

Durant l'estiu, el continent antàrtic té una superfície de 14 milions de quilòmetres quadrats però a l'hivern, el mar que el voreja es congela i la seva superfície arriba fins als 30 milions de quilòmetres quadrats. Aquesta característica que es repeteix anualment amb el canvi d'estacions l'ha fet ésser anomenat el "Continent Polsant".

Dies i nits

En ple estiu (març), els dies a l'Antàrtida tenen llum gairebé les 24 hores del dia, però en canvi a l'hivern, els dies romanen en una perllongada penombra. Això és degut a que l'eix de rotació de la Terra està inclinat respecte al Pla de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol.

Vida a l'Antàrtida

Flora

Degut a les condicions extremes de la climatologia a l'Antàrtida, existeix poca vegetació i la que hi ha és de formes molt senzilles com algues, molsess i líquens.

Fauna

La fauna és molt escassa al continent propiament però molt abundant a l'oceà que l'envolta. Tan sols el pingüí Emperador ha aconseguit adaptar-se a les extremes condicions de temperatures i vents al continent. Les altres espècies com foques, aus i altres tipus de pingüins només ocupen la zona costanera que descobreix el gel a l'estiu, a vegades en forma de grans colònies, de milers d'exemplars, però quan comença l'hivern migren amb el casquet de gel que es forma al congelar-se el mar que voreja el continent.

El krill

Entre les espècies que viuen a l'Oceà Antàrtic, destaca el krill, un petit crustaci de 3 centímetres de llarg que és la base de la cadena ecològica Antàrtica i la font alimentícia de gairebé la resta de les espècies (foques, balenes, aus, pingüins, etc.). L'abundància de krill i la seva possible explotació com a font alimentícia per a la humanitat ha sigut un tema freqüent de controvèrsia a la comunitat científica Antàrtica. Alguns resultats científics indicarien que la gran quantitat d'aquest crustaci és tan gran que podria explotar-se sense posar en perill la fauna Antàrtica, però d'altres n'opinen el contrari. Un dels programes d'investigació que es realitzen és l'evaluació de l'abundància del krill i la seva fauna associada als voltants de les Illes Shetland del Sud en el marc d'un Programa Internacional d'avaluació a l'Oceà Antàrtic.
Presència de l'ésser humà a l'Antàrtida
L'Antàrtida és l'únic continent on no existeix pas població humana nadiua. Existeixen dubtes encara per esclarir sobre quins exploradors foren els primers en descrobrir part del continent. Les Illes Shetland del Sud foren avistades ja per navegants espanyols al segle XVI però daten els primers registres confirmats a finals del segle XVIII. Els primers homes que visitaren aquest continent a principis del segle XIX foren caçadors de foques i balenes, que restaven el temps necessari per les seves activitats de recol·lecció i després sortien abans de l'hivern polar. És un continent deshabitat, exceptuant els equips de científics i militars de diversos països que reclamen sectors de les terres antàrtiques, alegant drets de proximitat geogràfica, de descobriment o d'ocupació continuada. Avui dia existeixen prop de 100 Estacions Científiques d'uns 20 països al continent, on estan aproximadament 1.000 persones durant l'hivern, duent a terme tasques d'investigació científica. A l'estiu, la població humana es multiplica i arriba probablement fins a 10.000 persones arran de l'obertura de Bases Antàrtiques Estivals. Aquestes darreres Bases, només obren durant els mesos d'estiu (de novembre a març). Un fenòmen actual és el de la gran afluència turística que a bord de vaixells visiten regions antàrtiques. Anualment s'incrementa el nombre de persones que transiten pel continent.
Bases Antàrtiques Espanyoles
Espanya té actualment dues bases estivals situades a les Illes Shetland del Sur. La primera que es va obrir va ser la Juan Carlos I a la Península Hurd [davant la Badía Sud] de l'Illa Livingston [62º39'46' ' latitud sud, 60º23'20' ' longitud oest]. Oberta el gener de 1988, és gestionada pel Ministerio de Ciencia y Tecnología a través de la Unitat de Tecnologia Marina del CSIC i basa les seves activitats als voltants de la Península Hurd així com l'establiment d'un campament temporal a la Península Bayers. La segona és la Gabriel de Castilla, de gestió per part de l'Exèrcit de Terra, situada a l'illa volcànica de Decepción a la latitud 62º 55' sud i longitud 60º 37' longitud oest. Actualment s'estan fent acampades temporals al continent per provar la resistència d'equipament i la viabilitat de fer un campament estival.
Tractat Antàrtic
El Tractat Antàrtic considera dos classes de membres: els consultius o de ple dret (amb veu, vot i veto en la presa de decisions vinculades a l'espai austral) i els membres no consultius, o “adherents”, anomenats també “observadors” (que compten només amb el dret a opinar). Mitjançant aquest tractat internacional, que data de 1959, els països es comprometen a no extraure minerals (urani, or, carbó, coure, hidrocarburs) durant 50 anys. Actualment, donades les seves difícils condicions, la seva explotació mineral no és rentable.
Enllaços externs

- [http://www.utm.csic.es Base Antártica Española Juan Carlos I]
- [http://www.ejercito.mde.es/mexterior/webantartida/ Base Antártica Española Gabriel de Castilla]
- [http://sources.wikipedia.org/wiki/Tratado_Ant%C3%A1rtico Tratado Antártico en Wikisource]
- [http://www.comnap.aq COMNAP - Council of Managers of National Antarctic Programs ]
- [http://www.rree.gob.pe/portal/pexterior.nsf/9E8E96FCAAA762DB05256C29007B87BA/33F639EF0C08D1A605256C2A006512A0?OpenDocument Política de Perú sobre la Antártica] categoria:Antàrtida ja:南極大陸 ko:남극 simple:Antarctica th:ทวีปแอนตาร์กติกา

1888

Esdeveniments:

- 2 de maig - Barcelona: s'hi inaugura l'Exposició Universal.
- 4 de setembre - Rochester (Nova York, EUA): George Eastman patenta la seva càmera amb la marca Kodak i la publicita amb la llegendària frase "You push the button, we do the rest" ("Vostè premi el botó, que nosaltres ja farem la resta").

Naixements:

Necrològiques:

- 11 de setembre - Asunción (el Paraguai) - Domingo Faustino Sarmiento, polític i escriptor argentí.
- 12 d'abril - Ludwig Nobel, industrial suec.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XIX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XIX ko:1888년 ms:1888 simple:1888 th:พ.ศ. 2431

1531

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1531년 simple:1531

Imperi Inca

L'Imperi Inca (Tahuantinsuyo o Tawantinsuyu, en ortografía quítxua clàssica o moderna) fou una entitat política creada per la civilització inca, una de les tres grans civilitzacions d'Amèrica. A partir d'uns origens petits al segle XIII, al voltant de la vall de l'Urubamba i l'Apurímac, es formà al llarg del segle XV un poderós imperi que dominà tota la regió andina. La seva caiguda es produí al segle XVI amb l'arribada dels espanyols. En el moment de màxima expansió, cap al 1530, l'imperi controlava les zones andines i les costes pacífiques dels actuals Perú, Equador, Bolívia i la meitat nord de Xile, així com extensos territoris a l'Argentina i una petita zona de Colòmbia.

Política i administració

El centre i capital de l'imperi fou la ciutat del Cusco. L'idioma oficial de l'imperi era el quítxua. Se sap, a més a més, que entre la noblesa es parlava el puquina com a llengua secreta, anomenada incasimi per ser l'idioma originari d'aquesta ètnia. Més tard fou considerada com la llengua dels déus per la creença de que la familia reial descendia directament d'ells. El criteri de formació de l'Imperi Inca estava basat en la territorialitat que, en resum, consistia a unificar les quatre grans parts del món conegut. D'aquesta manera, l'imperi es va organitzar en quatre grans regions (suyos), que formaven en el seu conjunt el Tahuantinsuyo. Cada suyo estava a càrrec d'un suyuyuq que formava part del Consell Imperial. Els quatre grans suyos eren:
- Dins del grup hanan ("alt"):
- Chinchaysuyo: L'actual Equador i bona part de la costa del Perú.
- Collasuyo: més de la meitat de Xile, l'oest de l'Argentina, noroest de Bolívia i una part del sudest del Perú.
- Dins del grup urin ("baix"):
- Antisuyo: la zona nororiental, limitant amb la selva amazònica.
- Contisuyo: regió molt petita al sud del Perú (actuals Arequipa, Moquegua y Tacna). Cada suyo, al seu torn, es subdividia en províncies (huamanis) corresponents a l'àrea de cada grup ètnic. Aquests, al seu torn, es subdividien en sayas i cada saya incloïa un nombre determinat dayllus o famílies. El tipus de govern era monàrquic teocràtic, amb l'emperador o inca ocupant la posició suprema. A aquests governants, a qui se'ls atribuïa un origen diví, se'ls sol associar els títols d'Apu (Apu Inca) i Sapa (Sapa Inca): "Diví Inca" i "Inca Únic", respectivament. En situació ideal, per sota de l'inca es trobava el consell, format per vuit persones:
- Suyuyuq: els governadors dels suyos. Eren quatre en total.
- Auqui: el príncpe hereu. La tradició de l'auqui fou instaurada per Pachacútec Inca Yupanqui.
- Huillaq Uma: el suprem sacerdot.
- Un dels amautas: noble destacat.
- Apusquipay: general dels exèrcits.
Història

Inicis i primera expansió
puquina Segons el mite, Manco Cápac i Mama Ocllo van sortir del llac Titicaca com una parella divina i es van dirigir al nord en l'afany de trobar la vall "escollida". En arribar al turó Wanakawri (o Huanacaure), a prop del que després seria Cusco, el bastó màgic que posseïa el primer Inca es va enfonsar al terra. Era el senyal esperat, allà fundarien el seu poble. Amb aquesta parella d'herois civilitzadors va arribar l'ordre, la cultura i les arts, i era el mateix Sol el que infonia calor i poder als seus fills. Deixant de banda aquest mite fundador (que conviu amb d'altres, com el dels germans Ayar), poc és el que se sap del cert sobre els orígens del poble inca o quítxua; històricament la seva aparició es pot situar cap al segle XIII. La zona del Cusco estava habitada per diversos grups ètnics. Aquesta informació ha estat recolzada pels treballs arqueològics que han demostrat l'existència d'una llarga ocupació humana. El cronista Sarmiento de Gamboa, esmenta els guallas, els sahuassiray, els antasayas, els alcavizas, els copalimaytas, els culunchimas, els poques i els lares, com els grups humans que habitaven la vall del Cusco abans dels inques. En qualsevol cas sembla clar que la vall del Cusco estava habitada per diversos pobles i cap al segle XIV els inques havien començat a adquirir un cert predomini a la zona.
Època d'esplendor

La guerra civil i la conquesta espanyola
El 1527 morí Huayna Cápac. Sembla que la seva última voluntat fou dividir l'imperi en dos: la part principal seria per al seu primogènit Huàscar i l'altra part, amb els territoris de l'antiga confederació quitu, seria per a Atahualpa. Huàscar exigí a Atahualpa la renuncia als territoris del nord i movilitzà els seus exèrcits, que penetraren en el territori cáñari i s'encaminaren cap a Quito. Les tropes d'Atahualpa se'ls enfrontaren i s'inicià una llarga i esgotadora confrontació, amb diverses batalles de resultat incert. Finalment les tropes d'Atahualpa aconseguiren superar les de Huàscar i dirigir-se sense oposició cap al Cusco, on entraren poc després, proclamaren inca a Atahualpa i es lliuraren al saqueig. Sabudes les noves de la victòria, Atahualpa sortí de Quito per dirigir-se a Cusco; en el camí s'aturà a descansar a Cajamarca, on li arribaren les notícies del desembarcament de Francisco Pizarro. La guerra entre els dos germans tingué gravíssimes conseqüències per a l'imperi inca, i més si considerem que es produeix en el mateix moment que la primera expedició espanyola desembarcava a les seves costes. El conflicte provocà despoblacions massives i matances considerables. La divisió regnant dins de l'imperi (l'aristocràcia cusquenya mai va acceptar Atahualpa) serà hàbilment aprofitada per Pizarro, que s'oferirà com a alliberador dels partidaris de Huàscar enfront de l'usurpador Atahualpa. Sembla que des del moment del desembarcament de Pizarro a Tumbes, aquest fou informat de la guerra civil tot just acabada i intercambià missatges amb Atahualpa. Una vegada arribats a Cajamarca, el novembre de 1532, Atahualpa els allotjà i els concedí audiència. El que sembla cert és que el capellà de Pizarro, fra Vicente Valverde, el comminà a reconèixer la religió catòlica, a permetre l'evangelització dels seus súbdits i a retre homenatge al rei Carles I, que els havia atorgat drets sobre aquelles terres. El discurs, traduït per un local que acompanyà l'expedició, indignà l'inca, que sembla que llençà a terra la Bíblia oferta per Valverde. Pizarro, interpretant el gest com una amenaça directa ordenà als seus homes, ocults no gaire lluny, un assalt desesperat. Aquests capturaren a Atahualpa i els seus nobles i es llençaren a una matança indiscriminada durant tota la nit. Malgrat el rescat ofert pels inques, Atahualpa fou executat al garrot el 26 de juliol de 1533. A continuació Pizarro es dirigí ràpidament cap al Cusco, que caigue definitivament en poder espanyol el 1536. Els espanyols, incapaços materialment de controlar l'imperi per ells sols, mantingueren en el tron a un inca titella, que inicialment fou Manco Yupanqui, però que aviat es revoltà contra la situació. Una part de la noblesa inca es retirà a la vall de Vilcabamba, on romangué durant una trentena d'anys fent incursions contra els espanyols. L'agost de 1572, l'últim dels inques, Túpac Amaru, fou capturat i executat el 22 de setembre. L'imperi inca arribava oficialment a la seva fi.
Vegeu també

- Història del Perú
- Història de Bolívia
- Història de l'Equador
- Història de Xile
- Història de l'Argentina
- Virregnat del Perú
- Tahuantinsuyo
- Llistat d'emperadors inques Categoria:Imperi Inca ja:インカ帝国

Perú

El Perú és una república de l'oest d'Amèrica del Sud que limita al nord amb l'Equador i Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacific. El Perú és ric en antropologia cultural i és conegut com el bressol de l'Imperi Inca. La capital és Lima, amb més de sis milions d'habitants, i les ciutats principals són Arequipa, Trujillo i Chiclayo, amb més de mig milió.
Geografia física
Les planes de la costa del Pacífic estan separades de les terres baixes i selvàtiques de la conca de l'Amazones per l'alta serralada dels Andes, al centre del país, que culminen al Huascarán (6.768 m). A la frontera amb Bolívia trobem el Titicaca, el llac navegable més alt del món, a 3.821 d'altitud. Els rius principals són el Marañón i els seus afluents Ucayali i Napo, que van a parar a l'Amazones.
Història
Abans de l'arribada dels espanyols, al Perú hi va haver diverses cultures preincaiques i, més tard, l'Imperi Inca. Francisco Pizarro va arribar a la costa peruana el 1532, i cap al final dels anys 1530 el Perú va esdevenir un virregnat i la major font d'or i argent de l'Imperi Espanyol. Perú es va declarar independent d'Espanya el 28 de juliol de 1821, gràcies a una aliança entre l'exèrcit Argentina de José de San Martín i l'exèrcit de Nova Granada de Simón Bolívar, però, el primer president va ser elegit el 1827. Del 1836 al 1839 Perú i Bolívia van estar units en una Confederació, que es va dissoldre després del conflicte armat contra Xile i l'Argentina. A finals del segle XIX Perú es va involucrar amb Bolívia en la Guerra del Pacífic contra Xile, atès que existia un tractat de defensa mútua. Després d'aquesta guerra, es va iniciar un període de "reconstrucció nacional" de calma relativa que va terminar després del govern d'Augusto B. Leguía. Durant el segle XX el país va experimentar cops d'estat i gran inestabilitat econòmica i crisi social. La democràcia es va restaurar en la dècada dels noranta.
Divisió administrativa
Fins al 2002 el Perú estava dividit en 24 departaments. Avui, el territori peruà està dividit en 25 regions. Aquestes regions estan subdividides en províncies, les quals estan integrades per districtes. Hi ha 180 províncies i 1747 districtes en el Perú. La Província de Lima, localitzada a la costa central del país, es única, ja que no pertany a cap regió. La ciutat de Lima està localitzada en la província, també coneguda com a Lima Metropolitana.
- Amazonas
- Ancash
- Apurímac
- Arequipa
- Ayacucho
- Cajamarca
- Callao
- Cusco
- Huancavelica
- Huánuco
- Ica
- Junín
- La Libertad
- Lambayeque
- Lima
- Loreto
- Madre de Dios
- Moquegua
- Pasco
- Piura
- Puno
- San Martín
- Tacna
- Tumbes
- Ucayali
Economia
L'economia peruana està orientada als mercats, després de que es realitzara la privatització de les empreses més importants: mineria, electricitat i telecomunicacions. Gràcies a la inversió estrangera i la cooperació entre el govern del president Fujimori i el FMI i el Banc Mundial, l'economia va créixer durant els anys 1994-1997, i la inflació es va controlar. El 1998, El Niño va tenir un fort impacte en l'agricultura, a més de la crisis financera de l'Àsia, la qual cosa va afectar negativament l'economia.
Demografia i llengües
Perú és un dels tres països d'Amèrica on la població indígena es majoria (els altres països són Bolívia i Guatemala. Els dos grups ètnics indígenes més grans són els quítxues i els aimarà. Els mestissos representen el 37% de la població. Al Perú l'espanyol i el quítxua són les llengües oficials. L'espanyol és utilitzat per el govern, els mitjans de comunicació, l'educació i el comerç, encara que el govern ha començat a ensenyar el quítxua en les escoles públiques. Categoria:Perú ja:ペルー ko:페루 ms:Peru simple:Peru th:ประเทศเปรู zh-min-nan:Perú