:: wikimiki.org ::

Aranès

Aranès

L' aranès és una variant de l'occità, del grup gascó, afí a les varietats de Comenge. Té rang de llengua cooficial a la Vall d'Aran (era Val d'Aran), conjuntament amb el castellà i el català, i és la llengua vehicular de l'ensenyament des de 1984. El 90% dels aranesos l'entenen i un 65% el poden parlar. Malgrat tot, es troba en una clara situació de minorització en relació al castellà. Alguns trets de l'aranès;
- o, ó: es pronuncia com l' "u" del castellà o català, Arró.
- ò: amb accent greu es pronúncia "o" oberta, com en català, Vilamòs.
- u, ù: es pronuncia com l' "u" del francès: Salardú. En posició del diftong, es pronuncia "u" del castellà o català, mau.
- è: amb accent greu es pronuncia "e" obèrta com en català o francès: Aubèrt.
- lh: es pronuncia com "ll" del català o castellà: Vielha.
- nh: es pronuncia com "ny" en català, "ñ" en castellà e "gn" en francès o italià: Unha.
- sh, ish: es pronuncia com en català "x/ix" e en francès "ch": peish.
- th: es pronuncia sempre com una "t".
- h: és muda, però en qualques pobles es pronuncia aspirada: hum.
- n: és muda als plurals de paraules que tenen "n" final en singular: camins. Categoria:Occità

Occità

L'occità, o llengua d'oc és la llengua romànica pròpia d'Occitània.El domini lingüístic actual de l'occità s'exten per quatre estats:
- El terç sud de França
- Mònaco (Monegue en occità)
- La Vall d'Aran a Espanya
- Una franja del Piemont - la Vall de Susa (en occità Valadas) -, a Itàlia

Introducció i definició

ItàliaEs denomina occità el conjunt de dialectes romànics que es parlen als territòris de l'antiga Occitània. Segons les escoles, aquests dialectes es consideren llengües diferents, o bé diferents dialectes de la mateixa llengua. La llarga persecució per part de l'estat francés i la manca d'un estàndard acceptat majoritàriament han exercit una fragmentació de la llengua tal, que hom podria considerar l'occità com un conjunt de llengües diferents. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius, i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo. L'occità, junt al català, és una llengua occitanoromànica. Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua ve dòc, "sí" en occità, en contrast a les "llengües d'oïl", predecessores del francès actual. Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la llengua més propera al català que existeix.
Extensió
L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla un llistat de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:
- Aquitània: exceptuant-ne la part bascòfona i una xicoteta àrea al nord del departament de la Gironda. Cal fer notar que originàriament les ciutats de Biarritz, Anglet i Baiona eren també occitanòfones, però amb els moviments poblacionals de la Revolució Industrial va passar a predominar-hi el basc.
- Migdia-Pirineus.
- Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, on es parla català.
- Provença-Alps-Costa Blava: exceptuant-ne algunes valls isolades dels Alps Marítims.
- Poitou-Charentes.
- Llemosí.
- Alvèrnia.
- Roine-Alps: exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que abans eren zones de transició i en l'actualitat han esdevingut definitivament francòfones. (francoprovençal)
- Piemont: sols algunes valls altes; a la resta de valls es parla italià i piemontès, un dialecte gal·loromànic.
- Mònaco: originalment sols s'hi parlava el monegasc i el lígur (un dialecte de l'italià), però en el passat hi va haver una forta migració d'occitans.
- Vall d'Aran.
- Regions frontereres de l'Aragó amb França. En el següent llistat es detallen zones on es parla occità a causa de la forta immigració d'occitans fora d'Occitània:
- Calàbria al sud d'Itàlia.
- Sant Sebastià al País Basc.
- Württemberg a Alemanya.
- Argentina.
- Uruguai.
- Idaho i Oregon als Estats Units d'Amèrica.
Característiques de l'occità

Ortografia
Actualment, hi ha dues ortografies occitanes, l'una coneguda com la clàssica, basada en l'occità medieval i avalada per l'Institut d'Estudis Occitans; i l'altra, de vegades anomenada mistraliana, ja que va ser usada per Frederic Mistral i el Felibritge. Aquesta segona ortografia està basada en l'ortografia del francès modern. Hi ha conflictes entre els seguidors de cada sistema. L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn, però en la mistraliana, pot ser jour, joun o jorn, en funció de la procedència de l'escriptor. En canvi, l'ortografia mistraliana té l'avantatge de no forçar els parlants, que ja estan acostumats al francès, a aprendre un sistema completament nou. També ha estat usat per un nombre important d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal. El dígrafs lh i nh, usats en l'ortografia clàssica, foren adoptats per les normes portugueses.
Vocabulari
Taula de comparació de llengües romàniques:
Diferències amb el català
Als primers estadis de la llengua, hom pot dir que l'occità i el català eren la mateixa llengua. Les diferències van esdevenir a mitjan segle XIII, rere criteris essencialment polítics i geogràfics. En efecte, el gascó és considerat com un dialecte occità, mentre que el català, més proper a altres dialectes des d'un punt de vista lingüístic, és considerat com una llengua diferent. L'occità i el català es distingeixen per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia de la llengua medieval, encara que altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar. També varia molt la pronunciació. Per exemple,
- L' [o] es pronuncia sempre com a [u]
- Quan un mot finalitza amb -a, aquesta es pronuncia com a [o] (plaç/o/) en la majoria dels casos. L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que Catalunya està englobada dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència castellanitzant, mentre que l'occità la té gal·licitzant. Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió ente catalanoparlants i occitanoparlans, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.
Dites en occità
Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador: «Tan m'abellis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor» I traduït al català modern: «Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor» També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.
Dialectes de l'occità
trobadors L'occità presenta diversos dialectes:
- Alvernès
- Alt alvernès
- Baix alvernès
- Gascó
- Landès
- Bearnès
- Ariegès
- Aranès
- Llemosí
- Alt llemosí
- Baix llemosí
- Llenguadocià
- Baix llenguadocià
- Llenguadocià mitjà
- Alt llenguadocià
- Guienès
- Provençal
- Transalpí
- Niçard
- Marítim
- Gavot
- Rodanenc
- Delfinès
- Shoadit o Judeoprovençal (extingit el 1977)
Història de la llengua

Origens de l'occità
L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità ha degut estar influenciat per una sèrie de circumstàncies úniques (a nivell europeu) com són:
- L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per tots els costats per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
- Abundància de zones poc propenses a l'agriculura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
- La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
- Una menor celtització que les regions veïnes.
- Una antiga i llarga romanització.
- Una feble germanització.
L'occità a l'Edat Mitjana
L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època. L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes. Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.
La decadència
La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent. El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charentes, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones. La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble. La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI, no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge. Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.
Les renaixences

Primera Renaixença
Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
- El moviment dels savis :Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
- El moviment obrer :"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Victor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
- El moviment burgès i esteta :Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dimamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
- El moviment utilitari :El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era revindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percursor que va dotar l'occità de coherència.
Segona Renaixença
La segona reinaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge. En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialement per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó. Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en Auguste Forès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prosper Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibèrt va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.
Època contemporània
Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre. Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills. Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
- Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquest filòsof va esdevenir el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
- L'antinarcisisme històric de la gent del Llenguadoc.
- La lògica antiunitarista.
- Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
- Va recordar la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
- Bernat Manciet (1927), aquest diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
- Robèrt Lafont, lingüista, historiador de la literatura occitana, poeta, novel.lista, i dramaturg.
- Pèire Bec, especialista de la llengua i la literatura d'oc i escriptor. Va publicar, el 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
- Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme. Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social. L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.
Situació actual de la llengua
On més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya), Mònaco i el Piemont (Itàlia). Tant a la Vall d'Aran com a Mònaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piamont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius, però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l’Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:
- 1.500.000 (13 %) en són parlants habituals.
- 3.500.000 (30 %) el parlen sovint.
- 4.500.000 (38 %) el parlen rarament.
- 6.000.000 (50 %) no el parlen mai. Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28 %, un 9 % l’usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l’escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50 % l’entenen. L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77 % dels francesos eren partidaris d’adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68 % creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers. Pel que fa a la Vall d’Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l’occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l’aranès només és conseqüència de la presència d’un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19 % són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l’entenia. Ací s’observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirir l'aranès com a segona llengua a partir del grup d’edats comprès entre els 11 i 20 anys (12 %) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4 %). Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d’opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:
- 64 % Aranès
- 28 % Castellà
- 8 % Català
Notícies recents sobre l'occità

- El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
- Occità, llengua olímpica (març de 2004): els pròxims Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraran a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità formarà part de les llengües oficials dels Jocs.
- L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.
Enllaços relacionats

- [http://membres.lycos.fr/occitancatala/ Occità i català]
- [http://br.groups.yahoo.com/group/parlar_occitan/ Parlar occitan] Categoria:Occità als:Okzitanische Sprache ja:オック語 ko:오크어

Vall d'Aran

La Vall d'Aran (oficialment en aranès Val d'Aran) és una comarca situada a l'extrem nord-occidental de Catalunya. El nom és un pleonasme amb l'antic mot bascaran (vall), essent doncs la Vall de la Vall. La llengua pròpia d'aquesta comarca és l'aranès, varietat gascona de l'occità.

Geografia

És l'única comarca de Catalunya que pertany en gran part a una conca fluvial atlàntica. La Garona, que neix a la vall i la travessa, desemboca a l'oceà Atlàntic després de travessar tota la Gascunya. També té una petita part de conca mediterrània, ja que la Noguera Pallaresa neix al Pla de Beret, a un centenar de metres de la Garona, però inicia el curs en direcció oposada. Així mateix, la part nord de la Vall de Barravés (Mulleres i Conanglios) pertany administrativament també a l'Aran. Els animals de la Vall d'Aran en perill d'extinció, amb programes de reintroducció o de protecció i conservació són:

- ós bru (Ursus arctos),
- perdiu blanca (Lagopus mutus)
- sargantana aranesa (Lacerta aranica)
- trencalòs (Gypaëtus barbatus)

Història

El 1067 la Vall d'Aran fou incorporada al Regne d'Aragó, però ni Sancho Abarka ni els comtes de Ribagorça en poderen impedir la seva independència. Fins i tot, el 1167 s’hi establí una comunitat càtar. El 1169 fou cedida als comtes de Marsan i Bigorra i el 1172 als de Comenge, cosa que enfortí els lligams amb la Gascunya. El 1312 fou incorporada novament a la corona d’Aragó. El rei establí el 22 de juliol del 1313 la Querimònia (Costums i Privilegis de la Vall d’Aran) o Privilegi de Jaume II, reafirmat el 1325 per Alfons III. Ja havia estat concedit el primer provilegi a Lleida el 4 de juliol del 1306. I endemés, el 26 de juny del 1352, es confirmaria el dret de successió i matrimonial, el contracte legal de guanyadors i la mija gudanheria. El 1389 fou cedia als comtes de Montsó, i durant el periode 1430-1512 pertanyé a França. Tots ells respectaren els furs aranesos. Per l’Acta de Blois del 18 de desembre de 1512 tornà definitivament al regne d’Aragó, que formava part del nou regne d’Espanya, encara que fou invadida temporalment el 1597 pels hugonots comandats pel comte de Sent Jeròni. El 1595 les constitucions catalanes hi foren declarades com a dret supletori (cosa que fou refermada per Ferran VI el 1755), mentre que el 1605 Felip III augmentà els privilegis. Fou ocupada temporalment pels francesos entre el 1808 i el 1815. L'aranès Felip Aner d’Esteve (1781-1812) fou membre de la Junta de Govern de la Vall d’Aran, constituïda pel partit antinapoleònic el 1808 i fou representant aranès a la Junta de Catalunya i fins i tot diputat a les Corts de Cadis. La nova constitució liberal, però, proposava l'abolició dels furs territorials, i per aquest motiu foren derogats el 1824. I pel que feia als privilegis, després de la Compilació Foral Catalana del 1960 només restaven el dret de torneria i el pacte de convinença o mija gudanheria. El 1805 la Vall d'Aran fou posada sotaa la jurisdicció religiosa del bisbat d’Urgell en comptes de la de Comenges, la qual cosa, paradoxalment, la salvà de la política de supressió lingüística que patiren els occitans en territori francès. El 2 de setembre del 1827 es va reunir per darrer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, encara que no fou suprimit per Reial Ordre fins el 1834. Després de la fi del règim franquista, per primer cop, el 1978 es reuní a Vielha l’Associació de Veïns Es Tersús, i amb Felip Solé i Sabarís presentaren esmenes a l’Estatut d’autonomia català de Núria, recollides ala Disposició Adicional Primera del Projecte. El 26 de juliol del 1979 es reuniren a Santa Maria de Cap d’Aran (Tredós) tots els alcaldes, regidors i personalitats araneses, i crearen la Comissió Pro Restauració de les Institucions Històriques de la Vall d’Aran, amb els següents objectius:
- Identificar plenament les institucions antigues, llur funcionament, potestats i forma d’elecció.
- Estudiar llur adequació possible a la realitat actual, i proposar-ho a l’Assemblea de Parlamentaris. D’aquesta manera, el 2 de setembre es constituí el Conselh Generau Provisionau dera Val d’Aran, no reconegut oficialment, però. El 1982 es crearia una Comissió de Normalització Lingüística de l’Aranès, formada per Pèire Bec, Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, qui establiren unes normes lingüístiques oficiaoitzades el 1983, i que seguien les indicacions donades per l’IEO respecte el gascó. Així, des del curs 1984-1985 s’ensenyaria l’aranès de manera regualr a l’escola, alhora que el 1985 es crearia un Centre de Normalització Lingüística per difrondre’n l’ús a tots els nivells possibles. Després de diverses picabaralles polítiques entre partidaris de mantenir-se dins Catalunya amb estatut especial, com Josep Calbetó (aleshores vinculat al PP), i partidaris de formar una comunitat autònoma apart (agrupats dins el Partit Nacionalista Aranès),el 26 de maig del 1991 fou escollit per primer cop el Conselh Generau dera Val d’Aran, format per 13 síndics. El resultat fou:
- Convergencia d'Aran (CA) obté 1.947 vots (37,8 %) i 7 síndics
- Unió Aranesa-Partit Nacionalista Aranès (UA-PNA) obté 1.514 vots (29,4 %) i 6 síndics
- Partido Popular (PP) obté 203 vots (3,9 %) i cap síndic
- Independents de Lairissa obté 58 vots (1,2 %) D’aquesta manera, fou nomenat per primer cop el Síndic d’Aran, en la persona de Pilar Busquets (CA-CiU), contra l'altre candidat, Emili Medan (UA-PNA). La participació fou del 60,7 % sobre 5.142 votants.

Enllaços externs

- [http://aran.ddl.net/ Lloc web del Conselh Generau d'Aran]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=6&cod=8103980001 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=2&V1=39 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Vall d'Aran

Castellà

El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua. Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.

Història

La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques. Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica. El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.

Distribució Geogràfica

El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla). Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions). El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.

Fonologia

El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi"). No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.

Variacions dialectals

Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.

s, c, z, x

A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.

Pronoms personals

El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai. El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic). La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Categoria:Castellà ja:スペイン語 simple:Spanish tokipona:toki Epanja zh-cn:西班牙语 zh-tw:西班牙語

1984

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1 de febrer - Mequinensa (el Baix Cinca): un grup de batlles signen la Declaració de Mequinensa, un document en què reconeixen que la llengua catalana, parlada a la Franja de Ponent, pertany al patrimoni cultural de l'Aragó. :MÓN
- 25 de març - Nicaragua: s'hi aprova la llei electoral.
- 11 de setembre - La Gomera (illes Canàries): vint persones, entre les quals hi ha el governador civil de Tenerife, moren en un incendi forestal.
- 25 d'octubre - Itaipú (frontera entre el Brasil i el Paraguai): el dictador del Brasil, João Baptista Figueiredo, i el del Paraguai, Alfredo Stroessner inauguren la central hidroelèctrica més potent del món.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS
- 12 de setembre - Tiana (el Maresme): Dolors Anglada i Sarriera, coneguda com Lola Anglada, dibuixant catalana. :MÓN
- 21 d'octubre - Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França): François Truffaut, director de cinema francès.

Altres

- 1984 és el títol d'una novel·la de George Orwell.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any desprésCategoria:Segle XX als:1984 ja:1984年 ko:1984년 ms:1984 simple:1984 th:พ.ศ. 2527

Castellà

Història

Distribució Geogràfica

Fonologia

Variacions dialectals

s, c, z, x

Pronoms personals

Pàgines relacionades

- Alfabet castellà

Enllaç extern

Gabormedaljen

Gabormedaljen, medalj utdelad av Royal Society varje udda år sedan 1989. Medaljen delas ut för enastående arbete inom någon av de medicinska vetenskaperna, särskilt för insatser inom områdena genetisk ingenjörskonst elller molekylärbiologi. Men i enlighet med donatorns, professor Dennis Gabor, önskan så kan medaljen då och då delas ut till någon som är verksam inom de vetenskapsgrenar där han själv var verksam. Medaljen består av förgyllt silver.

Pristagare

- 2003 - Jean Beggs
- 2001 - Azim Surani
- 1999 - Adrian Bird
- 1997 - Kenneth Holmes
- 1995 - David Hopwood
- 1993 - Charles Weissmann
- 1991 - Alan Fersht
- 1989 - Noreen Murray Kategori:Medaljer

hotels Berlin Randki tablice aliasy Dorota Rabczewska

Val d'Aran


(En detall)	(En detall)

Localització de la Vall d'Aran
Altres comarques catalanes

:: RELATED NEWS ::

F-Minus
F-Minus "Suburban Blight" Logo
F-Minus was a four-piece act formed in 1997 in Huntington Beach. Singer Brad Logan is a member of the New York satanic ska punk outfit Leftover Crack. F-Minus was known for their dueling male and female vocals in songs that were sometimes as short as 12 seconds (Fuck You O.C.). One of their noted primary influences is Nausea, where the vocal stylings no doubt descend from. Before breaking up in 2005, thei

James W. Good
James William Good (September 24 1866 November 18 1929) was an American politician from the state of Iowa. He was a member of the United States Republican Party. Good was born near Cedar

Mozambique metical
The metical (plural: meticais) is the currency of Mozambique. Mozambique

History

The metical replaced the metica in 1980 at par. It is divided into 100 centavos. However, the metical has undergone severe devaluation and centavos are no longer used. Since the revaluation of the

Thomas S. Kleppe
thumb Thomas Savig Kleppe (born July 1, 1919) is a former United States Representative from North Dakota. Born in Kintyre, North Dakota, the son of homesteaders, he graduated from Valley City High School in

Pentagon Memorial
Pentagon Memorial is the memorial design by Julie Beckman and Keith Kaseman of New York City that was chosen from a design competition. The memorial will honor the 184 victims of the September 11, 2001 attacks at The Pentagon. At the heart of the memorial will be 184 illuminated benches, arranged according to the victim's ages, from 3 to 71, in a landscaped 1.93 acre plot. The Pentagon Memorial Fund, Inc. is raising the funds

NAAUC
Image:NAAUC.jpg
The National Association of Australian University Colleges Inc (NAAUC) is the peak representative body for students living on Australian tertiary campuses. As a non-profit association, NAAUC aims to coordinate a network of communication between residences on a national scale, foster goodwill amongst association members, and liaise with college heads and administration in order to provide the best possible advice and referral to Australian colleges and halls of residences. http://www.naauc.edu.au

History

Never Play Covers
Never Play Covers is the title of a live album released by Starflyer 59 in 2005. The album was recorded in 2004 at a live concert in Atlanta, Georgia. It contains mostly live versions of tracks off of the band's 2004 studio album, I Am the Portuguese Blues.

Track Listing

#"Wake Up Early" #"New Wife, New Life" #"Unlucky" #"The Big Idea" #"Not Funny" #"Unbelievers" #"Birthrite

Colposcopic biopsy
A colposcopic biopsy is a gynecologic procedure that typically is used to evaluate a patient who has had an abnormal pap smear. The colposcope is actually a close-focusing telescope that allows the physician to see in detail abnormal areas on the cervix of the uterus, so that a good representation of the abnormal area can

Crane Co.
The Crane Company is a American industrial products company based in Stamford, Connecticut. Founded as Crane Brass & Bell Foundry in 1855, by Richard Teller Crane, the company is best known to the consumer public as a large manufacturer of

Hamilton Square railway station
Hamilton Square railway station is situated in Birkenhead, Merseyside, England, on the Wirral Line of the Merseyrail network.