:: wikimiki.org ::

Astre

Astre

Un astre és un cos celeste, cos que pot individualitzar-se dels altres en l'Univers. Principals tipus d'astres:
- Satèl·lit
- Planeta
- Asteroide o planetoide
- Estel o estrella
- Estel o estrella de neutrons
- Forat negre Pàgines que s'hi relacionen:
- El sistema solar
- Les galàxies
- Astronomia Categoria:Astronomia

Univers

L'Univers és la totalitat del continu espai-temps en què vivim, juntament amb tota la matèria i energia continguda en ell. A gran escala, es l'objecte d'estudi de la cosmologia, que es basa en la física i l'astronomia, tot i que alguns dels temes d'estudi voregen la metafísica. Avui en dia, els experts no estan d'acord sobre si és possible (en principi) d'arribar a observar la totalitat de l'Univers. Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per referir-se a la part de l'Univers que podem observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan se li considera com un sistema ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir només per a l'univers observat, mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent s'haja descobert o no. En aquest sentit, 'Cosmos' és l'"univers conegut".)

Contingut

La major part de l'univers està format per l'anomenat espai interestelar.Dins d'aquest espai existeixen cúmuls de galàxies, que són grups de galàxies més o menys properes. La nostra galàxia, la Via Làctia, pertany a un d'aquests cúmuls, anomenat grup local, format per unes trenta galàxies, entre les quals hi ha també la Galàxia d'Andròmeda. Al seu temps una galàxia pot contenir de milers a milions de Sistemes solars, a més de Nebuloses, forats negres i tota mena d'astres.

Origen

La majoria de científics estan d'acord que l'univers va començar desprès d'una gran explosió ( el Big Bang), fa 13.7 × 10⁹ anys (amb una precisió de cap a 200 milions d'anys).

Mida

La mida de l'univers és una qüestió oberta. De fet encara no hi ha acord sobre si es finit o infinit. De totes maneres, sí que es pot estimar la mida de l'univers observable, que es finit i consisteix en tot allò que ens podria haver afectat des del Big Bang, tenint en compte la velocitat de la llum. Es calcula que l'univers observable podria ocupar un volum de 5·10³² anys llum cúbics, amb 7·10²² estrelles, organitzades en unes 1010 galàxies. Observacions recents amb el telescopi espacial Hubble indiquen que aquest nombre podria ser superior. Normalment, les referències a l'univers, tant per afeccionats com professionals, solen fer referència per defecte a aquest univers observable o visible. De fet, en contradicció aparent amb les teories de Copèrnic, nosaltres estem situats al centre de l'univers observable. Això és així perquè l'univers visible es precisament tot allò que es troba a una certa distancia de nosaltres, i que pot haver interactuat amb nosaltres durant la història de l'univers.

Forma

Tampoc no se sap amb seguretat la forma de l'univers, però molts científics creuen que l'univers es gairebé pla, finit, però sense límits. És un concepte semblant al de la superfície de la Terra, però en tres dimensions.

Destí

Pel que fa al destí final de l'univers, es consideren dues possibilitats: que es torni a contraure per efecte de la gravetat i acabi implosionant en un punt (el Big Crunch), o que continui expandint-se per sempre, fins arribar a un estat d'entropia màxima. Actualment, té mes pes la segona opció.

Multiplicitat d'universos

Des d'un punt de vista metafísic, hi ha qui ha proposat que el nostre univers només és un d'una col·lecció d'universos independents o paral·lels, que tots plegats formarien un multivers. Com que no hi ha possibilitat científica de comprovar aquesta teoria, el principi de la navalla d'Occam aconsella mantenir la idea d'un sol univers. De fet, la idea dels universos paral·lels es popular sobretot en Ciència-Ficció. Categoria:Cosmologia ja:宇宙 ko:우주 ms:Alam Semesta simple:Universe

Planeta

Un planeta és un cos sense llum pròpia que gira al voltant d'una estrella. Així, es denomina planeta a cadascun dels cossos sòlids que descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol o, en general, d'un estel. El mot planeta, que significa errant, va ser utilitzat en l'antiga astronomia geocèntrica per a designar els set astres que són visibles a ull nu i que es desplacen lentament respecte als estels del firmament. Aquests astres eren el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. Amb l'adveniment de la teoria heliocèntrica de Copèrnic (1543) (que té un precedent en la d'Aristarc de Samos) la Terra va ser considerada com a planeta, i el Sol i la Lluna van deixar de ser-ho. Per tant, el nombre de planetes va ser reduït a sis. L'any 1781 William Herschel va descobrir Urà, l'any 1846 Johann Galle va descobrir Neptú i l'any 1930 Clyde Tombaugh va descobrir Plutó. Actualment, els planetes que millor coneixem són els del nostre Sistema Solar que són nou: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Però s'han descobert altres planetes. Es coneixen com a «planetes extrasolars». Són planetes que orbiten al voltant d'altres estrelles que no són el Sol. L'any 1995, astrònoms de l'observatori de Ginebra van descobrir un planeta extrasolar amb una massa comparable a la de Júpiter orbitant al voltant de 51 Pegasi, una estrella similar al Sol. Anys més tard, astrònoms nord-americans van descobrir dos planetes més grans que Júpiter a les òrbites de dues estrelles similars al Sol, 47 Ursae Maioris i 70 Virginis. Categoria:Astronomia als:Planet ja:惑星 ko:행성 ms:Planet simple:Planet th:ดาวเคราะห์ zh-min-nan:He̍k-chheⁿ

Asteroide

i el seu satèl·lit Dactyl.]] Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. Un asteroide és un tipus de planeta menor, encara que sovint ambdós termes s'utilitzen com a sinònims. L'1 de gener del 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat el primer asteroide (Ceres), mentre elaborava un catàleg d'estels. Al descobriment de Piazzi en seguiren d'altres, però cap de tan gran com Ceres. L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Actualment hi ha més de 100.000 asteroides catalogats. El terme "asteroide", que significa "semblant a una estrella", va ser creat per l'astrònom William Herschel el 1802, poc després del descobriment del segon asteroide (Pal·les). La major part dels asteroides coneguts giren, en òrbites el·líptiques, en una regió del sistema solar coneguda amb el nom de cinturó d'asteroides o cinturó principal. Aquesta regió està situada entre les òrbites de Mart i Júpiter, a entre 2 i 3,5 unitats astronòmiques del Sol. Els asteroides del cinturó principal tenen períodes orbitals d'entre 3 i 6 anys. Molts asteroides tenen òrbites molt excèntriques i alguns passen prop de la Terra de tant en tant. Alguns asteroides tenen satèl·lits. Es creu que la majoria d'asteroides són les restes del disc protoplanetari que no es van incorporar a cap planeta durant la formació del sistema solar.

Definició

La definició exacta d'asteroide no està determinada. Això crea certa confusió a l'hora de saber si cert objecte ha de ser denominat com a asteroide, planeta menor o qualsevol altre nom. Actualment la Unió Astronòmica Internacional a través del Centre de Planetes Menors utilitza el terme "planeta menor" (i no asteroide) per referir-se als objectes més petits que un planeta, més grans que un meteoroide i que no són ni satèl·lits ni cometes. Tot i això, el terme "asteroide" continua sent molt utilitzat per la comunitat mundial d'astrònoms. El terme "planeta menor" no porta cap indicació sobre la composició de l'objecte o la seva localització general en el sistema solar. Per raons històriques, el terme "asteroide" porta implícita una composició rocosa de l'objecte i una òrbita interior a la de Júpiter. És per això que, a partir del 1992, amb el descobriment del primer objecte transneptunià (1992 QB₁), i tenint en compte que a partir de llavors s'han descobert centenars d'aquests objectes, la validesa dels termes "asteroide" i "planeta menor" com a sinònims ha estat posada en dubte. Normalment, se sol utilitzar, el terme "asteroide" per referir-se a un tipus de planeta menor compost majoritàriament per roca (i no gel) amb òrbites que no van més enllà de la de Júpiter. El terme "objecte transeptunià" designa un altre tipus de planeta menor compost per gel i amb òrbites més enllà de la de Neptú. A més, també hi ha el grup dels centaures que són un entremig de planeta menor i cometa i que orbiten entre Júpiter i Neptú i el dels damocloides que són objectes amb òrbites cometàries però sense cua.

Asteroides propers a la Terra

Existeix un especial interès per identificar aquests asteroides degut al perill que representen per a la Terra. Els tres grups més importants d'asteroides pròxims a la Terra són els asteroides Amor, els asteroides Apol·lo i els asteroides Aton.

Asteroides troians

Es denomina asteroides troians a un grup d'asteroides que es mouen al llarg de l'òrbita de Júpiter. Estan situats en els dos punts de Lagrange del planeta, a 60 graus per davant (L₄) i per darrere (L₅) de Júpiter. El planeta Mart té almenys un asteroide troià, (5261) Eureka, que ocupa el punt L₅ del sistema Sol - Mart. El planeta Neptú té dos asteroides troians coneguts. Un d'ells és 2001 QR₃₂₂, descobert el 2001, i l'altre és 2004 UP₁₀ que orbita per davant de Neptú en el seu punt de Lagrange L₄.

Mètode de denominació dels asteroides

L'organisme internacional que es dedica a batejar i catalogar els asteroides és el Centre de Planetes Menors (en anglès, Minor Planet Center o MPC) que pertany a la Unió Astronòmica Internacional. Quan un asteroide és descobert, rep un nom provisional format per l'any del descobriment i una sèrie de dues lletres (i si cal també una o més xifres). Concretament, després de l'any s'afegeixen dues lletres que indiquen: la primera, la quinzena del descobriment i la segona, la seqüència dins de la quinzena. Es comença per AA, es continua fins a AZ i després es passa a AA₁, AB₁, AC₁ i es continua fins a on calgui. D'aquesta manera, 1989 AC, (Tutatis), indica que va ser el tercer (C) asteroide descobert durant la primera quinzena de gener (A) de 1989. Una vegada que l'òrbita s'ha establert amb la suficient precisió com per a poder predir la seua futura trajectòria, se'ls assigna un número (no necessàriament per l'ordre en què van ser descoberts) i, més tard i de forma opcional, un nom permanent triat pel descobridor i aprovat per un comitè de la Unió Astronòmica Internacional. Anteriorment, tots els noms amb els quals es batejaven als asteroides eren de personatges femenins de la mitologia grega i romana però prompte es va acabar optant per formes més modernes. El primer asteroide que va rebre un nom no mitològic va ser el número 125 de la sèrie, Liberatrix (alliberadora en llatí) en honor de Joana d'Arc, encara que també s'especula que tal nom és un homenatge al primer president de la República Francesa, Adolph Thiers. Per la seua banda, el primer nom masculí, el va rebre el número 433, Eros. Avui en dia, les denominacions són molt menys restringides i van des de noms de ciutats i països com (945) Barcelona, (2247) Hiroshima, (132) Àustria, (1215) Xina i (1279) Uganda fins a noms de persones famoses: (2399) Terradas batejat en memòria d'Esteban Terradas i Illa, (1462) Zamenhof per Ludwik Lejzer Zamenhof o (1000) Piazzia en honor a Giuseppe Piazzi, personatges de ficció: (2309) Mr. Spock pel personatge de la sèrie de TV Star Trek, i altres conceptes com raça, gènere, d'animal i planta, etc. Les efemèrides dels mateixos estan arreplegades anualment en un volum titulat "Ephemerides of Minor Planets", que publica l'Institut d'Astronomia Teòrica de l'Acadèmia Russa de Ciències de Sant Petersburg.

Classificació per grup espectral

Els asteroides poden ser classificats segons el seu espectre òptic, que correspon a la composició de la seva superfície, i tenint en compte també el seu albedo. Amb aquest mètode obtenim els tipus següents:
- Tipus C: el 75% dels asteroides coneguts. Tenen albedos menors de 0,04, són extremadament foscos, semblants a meteorits. Sembla que continguen un elevat percentatge de carboni.
- Tipus D: Aquest tipus d'asteroides tenen un albedo molt baix (0,02-0,05). Són molt rojos en longituds d'ona llargues, potser a causa de la presència de materials amb gran quantitat de carboni. Són molt rars de trobar al cinturó principal i se'n troben amb major freqüència a distàncies superiors a 3,3 unitat astronòmiques del Sol. El seu període orbital és la meitat del de Júpiter, és a dir estan en ressonància 2:1 amb aquest planeta.
- Tipus S: Aquest tipus representa al voltant del 17% dels asteroides coneguts. Tenen un albedo de 0,14 de mitjana. La seua composició metàl·lica està formada fonamentalment per silici.
- Tipus M: Inclou la majoria de la resta d'asteroides. Són asteroides brillants (albedo 0,10-0,18), quasi exclusivament formats per níquel i ferro. Hi ha altres grups d'asteriodes rars. El nombre de tipus continua creixent i estan sent estudiats:
- Tipus T: Es caracteritzen per un baix albedo (0,04-0,11).
- Tipus E
- Tipus R
- Tipus V: Per Vesta.

Satèl·lits asteroidals

Alguns asteroides tenen satèl·lits, com per exemple l'asteroide (243) Ida i el seu satèl·lit asteroidal Dactyl. El 10 d'agost de 2005 es va anunciar el descobriment del primer asteroide amb més d'un satèl·lit. Es tracta de l'asteroide (87) Sílvia i els seus dos satèl·lits Ròmul i Rem. Ròmul es va descobrir el 18 de febrer de 2001 amb el Telescopi Keck II de 10 metres de Mauna Kea (Hawaii). Té 18 km de diàmetre i orbita a una distància de 1.370 km de Sílvia en un temps de 87,6 hores. Rem té 7 km de diàmetre i gira a una distància de 710 km, tardant 33 hores en completar una òrbita al voltant de Sílvia.

Vegeu també

- Llista d'asteroides
- Cinturó d'asteroides
- Planeta menor Categoria:Planetes menors ja:׀¡»ף׀ַ ko:¼ַׂא¼÷ ms:Asteroid simple:Asteroid th:´ַׂא₪ֳׂ׀ֻל¹יֲֽ

Estel

Un estel és un aparell lleuger que es pot envolar amb l'ajuda del vent; vegeu estel (joguina). Estel també és un nom propi femení. En Astronomia un estel també pot ser un asteroide, un planeta, una estrella, un cometa o un astre.

Sistema Solar

El Sistema Solar és el conjunt de tots els astres que orbiten al voltant del Sol i que, per tant, hi estan gravitatòriament lligats. Està format per 9 planetes, almenys 156 satèl·lits i desenes de milers de planetes menors o planetoides, asteroides, meteoroides i cometes. A més, també hi ha el que s'anomena medi interplanetari, format per gas i pols. Tot aquest conjunt està situat en un dels braços de la galàxia Via Làctia, girant al voltant del seu centre des de 26.000 anys-llum de distància i a una velocitat de 220 km/s.

Cossos del Sistema Solar

Els planetes que formen part del Sistema Solar són (ordenats de menys a més distància al Sol): Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els satèl·lits estan repartits entre les òrbites de diversos planetes de la forma següent: 1 a la Terra, 2 a Mart, 63 a Júpiter, 47 a Saturn, 27 a Urà, 13 a Neptú i 3 a Plutó. Mercuri i Venus no en tenen cap. Aquestes xifres estan contínuament subjectes a canvi degut al descobriment de nous satèl·lits. El satèl·lit més conegut és, naturalment, la Lluna, satèl·lit de la Terra. Altres satèl·lits importants són Ganimedes a Júpiter, Tità a Saturn i Tritó a Neptú. Els meteoroides són petites roques de no més de 10 metres de diàmetre que estan escampades per tot el Sistema Solar. Els planetes menors o planetoides són objectes més grans que els meteoroides però més petits Mercuri (4880 km de diàmetre) i també estan escampats per tot el Sistema Solar. Tècnicament, els asteroides són una classe de planetes menors, encara que a vegades asteroide i planetoide s'utilitzen com a sinònims. Les seves òrbites es concentren en una zona anomenada el Cinturó d'asteroides, situada entre les òrbites de Mart i Júpiter. Els més importants són: (1) Ceres, (2) Pal·les i (4) Vesta. Alguns asteroides tenen els seus propis satèl·lits naturals que s'anomenen satèl·lits d'asteroides. Un exemple és (243) Ida amb el seu asteroide Dàctil. Els objectes trans-neptunians són una altra classe de planetes menors les òrbites dels quals són més llunyanes que la de Neptú. Es concentren majoritàriament en una zona anomenada Cinturó de Kuiper. Alguns exemples de membres d'aquest grup són 2003 UB313 i Quaoar. S'ha suggerit que Plutó pot pertànyer també a aquest grup. Els cometes són enormes blocs de gel i roca amb òrbites molt excèntriques. El més famós dels cometes és el cometa Halley. Finalment, es creu que pot existir una zona molt llunyana anomenada Núvol d'Oort que seria la font d'on provenen els cometes. De moment, l'únic astre descobert que podria pertànyer a aquest grup és Sedna.

Distàncies

Quan parlem de distàncies dins del Sistema Solar les unitats de longitud que fem servir per mesurar distàncies terrestres es queden petites. Per questions pràctiques s'ha definit una unitat anomenada Unitat astronòmica (UA) de forma que 1 UA és igual a la distància mitjana entre el Sol i la Terra, és a dir, uns 150 milions de km. km Distàncies mitjanes (semieix major de l'òrbita) entre el Sol i els planetes:
- Mercuri: 0,39 UA
- Venus: 0,72 UA
- Terra: 1 UA
- Mart: 1,52 UA
- Cinturó d'asteroides: entre 2,3 i 3,3 UA
- Júpiter: 5,20 UA
- Saturn: 9,54 UA
- Urà: 19,18 UA
- Neptú: 30,06 UA
- Plutó: 39,48 UA
- Cinturó de Kuiper: entre 30 i 50 UA
- Núvol d'Oort: ?

Òrbites

Les òrbites dels cossos del Sistema Solar estan determinades per les Lleis de Kepler, descobertes per l'astrònom alemany Johannes Kepler entre el 1609 i el 1618. Aquestes lleis són tres i diuen el següent:
- 1a Llei : Els planetes descriuen òrbites el·líptiques, amb el Sol situat en un dels focus. El grau d'allargament d'una el·lipse es mesura amb l'excentricitat, que val 0 si la corba és una circumferència i 1 si és una paràbola. Per a la majoria de planetes l'excentricitat és menor que 0,1 i, per tant, les seves òrbites són pràcticament circulars. Excepcions: Mercuri amb 0,21 i Plutó amb 0,25.
- 2a Llei: La línia que uneix un planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals. És a dir, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l'afeli. Com que les òrbites dels planetes són quasi-circulars aquest efecte no es nota gaire. És molt més evident, però, en les òrbites dels cometes, que tenen òrbites molt excèntriques.
- 3a Llei: El quadrat del període orbital d'un planeta és directament proporcional al cub de la seva distància mitjana al Sol. Quant menor és la distància mitjana Sol-planeta, menys tarda aquest en completar la seva òrbita: Mercuri es mou més ràpid que Venus, Venus més ràpid que la Terra,... i així successivament fins a Plutó que tarda 248 anys en donar una volta al Sol. Aquestes lleis no només són vàlides per les òrbites dels planetes al voltant del Sol sinó també per les òrbites dels satèl·lits al voltant dels planetes (per exemple, la Terra i la Lluna). La immensa majoria dels cossos del Sistema Solar orbiten «grosso modo» en un mateix pla, anomenat pla de l'eclíptica. El pla de l'eclíptica és el pla de l'òrbita de la Terra al voltant del Sol. Evidentment, el fet d'haver agafat aquest pla com a pla de refèrencia és per comoditat, en podríem haver agafat qualsevol altre. Lo important és que la inclinació dels plans orbitals dels planetes, tant interiors com exteriors, no difereix massa els uns dels altres. La principal excepció és Plutó, l'òrbita del qual està inclinada 17º respecte a l'eclíptica. Els cometes i molts dels objectes trans-neptunians també tenen òrbites molt inclinades. Aquest és un dels motius pels quals es pensa que Plutó podria no ser un verdader planeta sinó un planetoide. Aquest aplanament dels plans de les òrbites és conseqüència del procés de formació del Sistema Solar: la rotació del núvol protoestel·lar va provocar el seu propi aplanament formant un disc perpendicular a l'eix de rotació del Sol. Els cossos amb òrbites molt inclinades s'haurien format molt aviat en el procés de formació, abans que el disc s'aplanés massa.

Planetes interiors i exteriors

Els planetes del Sistema Solar es divideixen en dos grups: planetes interiors i planetes exteriors. Els planetes interiors, també anomenats terrestres o tel·lúrics, són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Es caracteritzen per tenir una atmosfera gasosa (excepte Mercuri), escorça de roca sòlida, un mantell semi-líquid i un nucli de ferro. Tots tenen cràters d'impacte i molts tenen o han tingut activitat tectònica que ha format muntanyes, valls, volcans,... Són relativament densos (~5 gr/cm³) i petits comparats amb els exteriors. No tenen anells i pocs o cap satèl·lit. Els planetes exteriors, també anomenats jovians, són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú. Estan formats majoritàriament per gas, tenen densitats relativament baixes (~1 gr/cm³) i són molt més grossos que els interiors, per això a vegades també se'ls anomena gegants gasosos. La majoria tenen anells i gran quantitat de satèl·lits. Plutó és un cas especial ja que és petit i rocós com un planeta interior però la seva òrbita és llunyana com la d'un planeta exterior. De fet, amb 2.340 km de diàmetre és el més petit dels planetes i és, fins i tot, més petit que el planetoide 2003 UB313, recentment descobert. A més, la seva òrbita és bastant excèntrica i força inclinada respecte a l'eclíptica. Per tot això, en els últims anys s'ha posat en dubte que Plutó hagi de ser classificat com a planeta.

Formació del Sistema Solar

Actualment, la teoria més acceptada pel que fa a la formació del Sistema Solar diu que el Sol i els planetes es van formar al mateix temps. Segons aquesta teoria, el Sistema Solar va començar com un núvol de gas interestel·lar o nebulosa que es va anar contraient degut a la força gravitatòria fins a formar un estel, el Sol i una sèrie de cossos més petits, els planetes. El procés va començar fa uns 4.600 milions d'anys. La nebulosa, que devia tenir unes 100 UA de diàmetre, va ser perturbada per alguna cosa, potser l'explosió d'una supernova no molt llunyana i va començar a contraure's. Tot el material es va anar comprimint, formant una bola de gas en el centre. La nebulosa, com tota la galàxia, estava en rotació i la seva velocitat de rotació va anar augmentant a mesura que es contreia. Això va fer que la nebulosa s'aplanés formant el disc d'acreció, perpendicular al seu eix de rotació. El centre del disc, on el material estava més comprimit, es va començar a escalfar formant una bola de gas calent anomenada protoestel. Lluny del centre del disc, es van formar partícules sòlides; primer metalls com el ferro i el níquel, i després roques com el silici, i a la part més exterior, gel d'aigua, d'amoníac i de metà. A poc a poc, el refredament progressiu va deixar que es formessin petites partícules que, gràcies a la gravetat, es van anar ajuntant formant planetesimals. Amb el temps els planetesimals van anar colisionant entre sí, formant cossos més grans, els planetes. Els planetes més grans van atreure gran quantitat de gas i per això van aconseguir unes denses atmosferes com la de Júpiter. Els satèl·lits i els anells es van formar a partir de discs creats al voltant dels primitius planetes. En cert moment del procés, el nucli del protoestel es va escalfar prou com per donar lloc a reaccions termonuclears de fusió, generant gran quantitat de calor. En conjunt, tot el procés devia durar uns 100 milions d'anys.

Exploració del Sistema Solar

Altres sistemes planetaris

Des de 1992 s'han descobert planetes que orbiten altres estrelles. Aquests sistemes planetaris no es poden anomenar «sistemes solars» ja que la paraula «solar» prové de Sol. Quan parlem d'un d'aquests sistemes planetaris hem de fer-ho afegint el nom de l'estrella corresponent després de la paraula «sistema»; per exemple, Sistema 55 Cancri.

Dades dels principals cossos del Sistema Solar

Vegeu també

Origen dels noms dels planetes

Enllaços externs

- [http://www.solarviews.com Solarviews]
- [http://www.michaelschultz.de/index_en.html Michael Schultz (Sistema Solar)] Animació interactiva (Zoom en 145 passos i efectes temporals) Categoria:Astronomia ja:太陽系 ko:태양계 ms:Sistem suria nb:Solsystem simple:Solar system th:ระบบสุริยะ

Astronomia

L' astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en la esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica). L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden jugar un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com a corbes de llum d'estreles variables, descobriment de asteroides i cometes etc. No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudo-ciència que afirma que el destí de les persones i dels assumptes humans en general es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentres que els astròlegs no. A més els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc.

Branques de l'astronomia

L'Astronomia es troba dividida en quatre grans branques:
- Astronomia de posició: Té com a objecte situar en la esfera celeste la posició dels astres mesurant determinats angles respecte a uns plans fonamentals. És la branca més antiga d'esta ciència. Descriu el moviment dels astres, planetas, satèl·lits i fenòmens com els eclipsis, trànsits dels planetes pel disc del Sol. També estudia el moviment diürn i el anual del Sol i les estreles. Inclou la descripció de cada un dels planetes, asteroides i satèl·lits del Sistema solar. Són tasques fonamentals de la mateixa la determinació de la hora i la determinació per a la navegació de les coordenades geogràfiques.
- Mecànica celeste: Té com a objecte interpretar els moviments de l'Astronomia de posició en l'àmbit de la part de la física coneguda com a mecànica generalment la newtoniana (Llei de la Gravitació Universal de Isaac Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbitas de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra va ser per la seva complexitat molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany de Urà causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut va permetre a Le Verrier i Adams descobrir sobre el paper al planeta Neptú. El descobriment d'una xicoteta desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta pròxim al Sol fins que Einstein amb el seu Teoria de la Relativitat la va explicar.
- Astrofísica és una part moderna de l'Astronomia que estudia els astres com a cossos de la física estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici en el segle XIX quan gràcies als espectres es va poder esbrinar la composició física de les estreles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear (generació de l'energia en l'interior de les estreles) i relativitat.
- Cosmologia és la branca de l'Astrofísica que estudia els orígens, estructura, evolució i naixement de l'Univers en el seu conjunt.

Branques de l'astronomia per la part de l'espectre utilitzada

Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste l'astronomia es divideix en:
- Astronomia òptica quan l'observació utilitza exclusivament la llum en les longituds d'ona que poden ser detectades per l'ull, o molt prop d'elles (al voltant de 400 - 800 nm). És la branca més antiga.
- La radioastronomia usa per a l'observació, radiació amb longituds d'ona de mm a cm, semblant a la usada en radiodifusió. L'Astronomia Òptica i de Ràdio pot realitzar-se usant observatoris terrestres, perquè la atmosfera és transparent en eixes longituds d'ona.
- Astronomia infraroja que utilitza detectors de llum infraroja (longituds d'ona més llargues que el roig). La llum infraroja és fàcilment absorbida pel vapor d'aigua, així que els observatoris d'infrarojos han d'establir-se en llocs alts i secs.
- Astronomia d'Alta Energia: Inclou l'astronomia de rajos X, astronomia de rajos gamma i astronomia ultraviolada, així com l'estudi dels neutrís i els rajos còsmics. Les observacions es poden fer únicament des de globus aerostàtics u observatoris espacials.

Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat

- Astrometria: l'estudi de la posició dels objectes a l'espai i els canvis de posició. Defineix el sistema de coordenades usat i la cinemàtica dels objectes de la nostra galàxia.
- Astrofísica: l'estudi de la física de l'univers, incloent les propietats físiques (lluminositat, densitat, temperatura, composició química) dels objectes astronòmics.
- Cosmologia: l'estudi de l'origen de l'univers i la seua evolució. L'estudi de la cosmologia és astrofísica teòrica a una escala més gran.
- Formació de la galàxia i evolució: l'estudi de la formació de la gàlaxia i llur evolucions.
- Astronomia galàctica: l'estudi de l'estructura i components de la nostra galàxia i altres galàxies.
- Astronomia extragalàctica: l'estudi dels objectes (principalment galàxies) de fora de la nostra galàxia.
- Astronomia estelar: l'estudi dels estels.
- Evolució estelar: l'estudi de l'evolució de les estreles, des de la seua formació fins el seu final.
- Formació estelar: l'estudi de les condicions i processos que han conduït a la formació d'estreles en l'interior de núbols de gas, i el procés de formació en sí mateix.
- Ciències planetàries: l'estudi dels planetes del Sistema Solar i dels planetes extrasolars.
- Astrobiologia (o exobiologia): l'estudi de l'adveniment i evolució de sistemes biològics a l'univers.
- Arqueoastronomia
- Astroquímica

Vegeu també

- Llista d'astrònoms
- Història de l'astronomia és vital en el desenvolupament del pensament humà.

Enllaços externs

- [http://www.astrogea.org/ipa/que_hi_ha_alli_dalt.htm Plana sobre Astronomia]
- [http://www.astroalella.org Agrupació d'Astronomia d'Alella]
- [http://www.ub.es/slc/termens/astronomia.pdf Vocabulari d'astrofísica i astronomia]
- [http://www.palmcat.org PalmCAT - AI (Astro Info)] Aplicació en català per a ordinadors de butxaca que proporciona dades molt completes dels objectes del nostre sistema solar així com catàlegs de tots els tipus d'objectes interestelars. Categoria:Astronomia ja:天文学 ko:천문학 ms:Astronomi simple:Astronomy th:ดาราศาสตร์

Литва

Литовська республіка, Литва (Lietuvous Respublika, Lietuva) - держава в Північній Європі, одна з трьох прибалтійських республік, розташованих на східному узбережжі Балтійського моря. На півночі Литва межує з Латвійською республікою (прояжність кордону 610 км.) на сході - з Білоруссю (протяжність кордону 724 км.), на південному заході з Калініградською обл. Російської Федерації (протяжність кордону 303 км.), на півдні на невеликому відрізку - з Польщею (протяжність кордону 110 км.). На заході природні межі Литовської республіки становить узбережжя Балтійського моря (протяжність 99 км.). Столицею Литовської республіки є Вільнюс (з 1323 до 1919 та з 1940 до сьогодні). З 1919 по 1940 солицею був Каунас. Литовська республіка є членом НАТО та Європейського союзу.

Географія

Головна стаття: Географія Литви right
- Площа: 65 301 км2
- Населення: 3 440 600 (лютий 2005) Литва найбільша за площею та кількістю населення держава з трьох прибалтійських республік. Знаходиться на відрогах Східноєвропейської рівнини, сьогоднішній ландшафт сформувався в останій Льодовиковий період і носить рівнинний характер з невисокими моренами. В Литві налічується понад 3 тис. озер, розташованих в основному в східних частинах країни. Найбільша ріка - Нєман (лит: Nemunas, біл: Нёман). З заходу країна омивається Балтійським морем. Клімат повільно переходить від морського на узбережжі в континентальний на сході країни з вологими і помірними зимою та літом. Лісами вкриті близько 30% території. За розрахунками деяких сучасних географів біля литовського села Пурнушкес (Purnuškės, 26 км на північ від Вільнюса) знаходиться географічний центр Європи ( 54°54′ пн. ш., 25°19′ сх. д.). Литва ділться на чотири великі етнографічні реґіони:
- Аукштота (Верхня Литва, лит:Aukštaitija, пол: Auksztota, біл: Аўкштота)
- Жмудь (Жемайтія, Самоґітія, Нижня Литва, лит: Žemaitija, пол: Żmudź, біл: Жмудзь )
- Сувальщина (лит: Suvalkija, пол: Suwalszczyzna, біл: Сувалкія)
- Дзукія (лит: Dzūkija, пол: Dzukija, біл: Дзукія) П'ятим реґіоном, який сьогодні часто відносять до Жмуті, можна вважати Малу Литву (лит: Mažoji Lietuva, пол: Mała Litwa, біл: Малая Летува ) або, як її ще називають, Клайпедський край (лит: Klaipėdos kraštas, пол: Kraj Kłajpedzki).-

Населення

Головна стаття: Населення Литви Населення Литви

Мовна ситуація

Релігійні конфесії

Історія

Головна стаття: Історія Литви оголошено незалежність в 1918 наприкінці Першої світової війни, була окупована СРСР у 1940. Захоплена Німеччиною в 1941-44. У 1940-50-х партизани боролися проти радянської влади. Національні виступи почалися в 1970-х, загострилися наприкінці 1980-х. Пригнічення виступів в Вільнюсі в 1991. Незалежність визнана у вересні 1991. До складу ООН і НБСЄ ввійшла в 1992. До складу НАТО - у 2002, до Європейскої Спільноти - у 2004.

Політичний уклад

Державна влада

Президент

Прламент

Уряд

Адміністративний поділ

Політичні партії

Зовнішня політика

Політика безпеки

Військо

Правовий уклад

Історія литовського права

Система судочинства

Інфраструктура

Господарство

Культура

Національні симоволи

Vytis

Vytis (від слова "vyti", "vytis" - передоганяти, також укр: Пагоня) - вітязь, фігура білого литовського лицаря верхи на білому коні, захищаючого Батьківщину від ворогів. Vytis був символом Великого Князівства Литовського, а в 1918 р. став гербом першої Литовської республіки. В 1988 р. після заборони під час радянської окупації Vytis знову став національним символом відродженої Литовської республіки. Перше зображення білого верщника на білому коні як символу Литовської держави датується 1366 р., тим самим Vytis належить до найдавніших державних гербів Європи.

Rūpintojėlis

Страднецька фігура, зображуюча сидячого Христа, підтримуючого голову парвою рукою. Такі дерев'яні скульптури можна побачити по всій країні на окраїнах міст і на узбіччі доріг (особливо в сільських місцевостях), а також біля костьолів, цвинтарів і приватних будинків. Невеличкі фігурки також продаються як сувеніри в Вільнюсі та інших туристичних центрах.

Kryžių Kalnas

Kryžių Kalnas або "Гора хрестів" знаходиться біля міста Шауляй. Вона символізує боротьбу проти радянської влади і окупації, совєтизації і русифікації.

Бурштин

Бурштин символізує Балтійське море та балтійські племена, які оселили його береги тисячі років тому.

Лелека

Білий лелека є національним птахом литовців. Його часто можна побачити на полях і в селах. Лелеки мостять свої гнізда досить часто на дахах приватних будинків. Лелеку вважають в Литві символом щастя.

Льон

Рослина - символ нації. Народні строї, а особливо хустки, виготовлені з льону, були і є дуже популярними в Литві.

Св. Казимир

Св. Казимир (лит: Kaziemeras) є національним святим Литви. Кожного року в останні сцботу і неділю перед 3 березням в старому скредмісті Вільнюса відбувається ярмарка св. Казимира. Сюди з'їзджаються народні умільці зі всієї Литви, продають свої вироби та демонструють старі, вже призабкті ремесла.

Спорт

Туризм

Категорія:Stub Категорія:Країни Категорія:Литва als:Litauen fiu-vro:Leedu ja:リトアニア ko:리투아니아 ms:Lithuania roa-rup:Litva simple:Lithuania th:ประเทศลิทัวเนีย zh-min-nan:Lietuva

cheap tickets katpar ebay gry sportowe doda

:: RELATED NEWS ::

Boli infecţioase
O boală infecţioasă, sau boală comunicabilă, este o boală cauzată de un agent biologic (adică, virus, bacterie, ş.a.m.d.) în loc de agent fizic sau chimic. Bolile infecţioase se introduc în corp prin transmitere, fie de la om la om, sau prin vectori.

Exemple

- Parotidită epidemică
- Tuberculoză
-

OECD
Organizaţia pentru Cooperare şi Dezvoltare Europeană (OECD) este o organizaţie internaţională a acelor naţiuni dezvoltate care acceptă principiile democraţiei reprezentative şi a economiei de piaţă libere. Organizaţia îşi are originile în anul 1948, sub numele de Organisation for European Economic Co-operation (OEEC), Organizaţia pentru Cooperare Economică Europeană, pentru a ajuta la administrarea planului Marshall pentru reconstrucţia Europei după Cel de-al Doilea Război Mondial. Mai t

WP:RVA
[ Reîmprospătează pagina cu noile modificări] __TOC__

Cuvânt înainte

Alegerile pentru funcţia de administrator al Wikipediei în limba română au devenit un subiect la ordinea zilei. Politica originală de vot a fost foarte puţin alterată pe parcursul existenţei proiectului. Împreună cu comunitatea internaţională (stewarzi) am discutat cerinţele unui vot pentru candidaţi şi a reieşit faptul că este preferabil ca întreaga comunitate trebuie să aibă posibilitatea de a-şi exprima opinia referitor la candidaţii pentru această funcţie, nu doar un anumit g

Alpii Dauphiné
Alpii Dauphiné sunt un lanţ muntos situat în sud-estul Franţei. În estul lor se află Alpii Cotici, de care îi separă Trecătoarea Galibier şi valea râului Durance; în nord-est - Alpii Graici, de care-i separă râul Arc. La vest se află Podişul Vercors şi Munţii Chartreuse, de