:: wikimiki.org ::

Astrofísica

Astrofísica

L'astrofísica és la branca de la física que estudia l'Univers i els cossos que conté com ara els estels i les reaccions nuclears que es produeixen al seu interior, les galàxies, els forats negres, els púlsars, les estrelles de neutrons i el medi interestel·lar en general. La cosmologia és astrofísica teòrica a gran escala.

Història

Si bé els grans avanços de l'astrofísica s'han produït a l'època contemporània, no podem rebutjar els primers limitats descobriments dels autors clàssics com Eudoxe, Hiparc i Ptolomeu. Aquests astrònoms es decantaren pel geocentrisme. S'hauria d'esperar al segle XVI per trobar un astrònom que posi en qüestió el sistema geocèntric de Ptolomeu. I aquest va ser Copèrnic (Mikolaj Kopernik) astrònom polonès nat el 19 de febrer de 1473 a Torun, Polònia. Entre altres matèries, estudià astronomia a Bolònia amb Domenico Maria Novara. Novara és un dels primers científics que posa en qüestió el sistema geocèntric de Ptolomeu. L'interès de Copernic per la geografia, i l'astronomia fou estimulada pel seu professor. Ells dos observaren nombroses ocultacions: eclipsis de lluna, així com l'ocultació de l'estel Aldebarà el 9 de març de 1947 a Bolònia. Tornà a Polònia i construeix un observatori a Frauenburg (avui Frombork), on fa les seves recerques d'astronomia. Durant set anys escriu Hypothesibus Motuum Coelistium a se Contitutis Commentariolus (conegut amb el títol de Commentariolus), curt tractat d'astronomia, que acaba el 1515, i que no serà publicat fins al segle XIX. És en aquesta obra on anuncia els seus principis de l'astronomia heliocèntrica, que revolucionarà la comunitat científica del seu temps. Escriu l'obra De Revolutionibus Orbium Coelestium, acabada el 1530. Aquesta obra magistral, de la qual va sorgir el pensament cientific modern i la imatge de l'univers més acceptada fins al principi del segle XX, no serà publicada fins el 24 de maig de 1543, poc abans de la seva mort, per un impressor de Nuremberg. El sistema de Copèrnic descansa sobre l'observació de que la Terra volta al torn seu, una volta cada dia, la qual cosa explica el moviment diürn de l'esfera celest. Postula, igualment que la Terra dona una volta al Sol (heliocentrisme) cada any. Afirma també que els altres planetes fan el mateix en torn al Sol. Copèrnic avança igualment que la Terra oscil·la sobre el seu eix, la qual cosa explicaria la precessió. La teoria de Copèrnic ataca la de Ptolomeu, i a la cosmologia, a la física, fins i tot a la filosofia d'Aristòtil. Copèrnic conserva, de totes maneres, alguns elements de l'antic sistema. La idea de les esferes sòlides, o l'esfera dels fixes. El nou sistema proposat per Copèrnic té certs avantatges sobre el del seu predecessor. Explica, entre altres, el moviment diari del Sol, i dels estels per la rotació terrestre. També explica el moviment del Sol durant l'any. Igualment explica el moviment retrògrad dels planetes exteriors, (Mart, Júpiter i Saturn). La seva teoria pren en compte també els planetes interiors, (Venus i Mercuri). Copèrnic avança també una teoria sobre l'ordre dels planetes, les seves distàncies, i, per consegüent, el període de revolució. Copèrnic contradiu a Ptolomeu dient que com més gran és l'òrbita d'un planeta, més gran és el temps que caldrà perquè faça una revolució completa al Sol. Teoria que serà aprofundida, més tard, per Isaac Newton, en els Principia Mathematica, obra publicada el 1687. A la meitat del segle XVI, les teories de Copèrnic, estaven lluny de tenir una ràpida difusió. El primer filòsof que s'hi adherí fou Giordano Bruno, el qual obtingué d'aquestes teories un conjunt de conseqüències que, des del punt de vista de la cosmologia del segle XX, són extremadament clarividents. Giordano Bruno, que no era estrictament un astrònom, sinó un filòsof, fou l'únic que acceptà les tesis copernicanes a la segona meitat del segle XVI. En les seves obres, publicades entre els anys 1584 i 1591, s'hi mostrava entusiasmat. Bruno mantenia la idea que si es restituïa a la Terra el moviment de rotació, el moviment diürn estel·lar esdevenia una il·lusió, i ja no hi havia cap motiu per pensar que els estels equidistaven del centre, ni que la regió estel·lar fos finita. Thomas Digges ja havia arribat a aquesta conclusió el 1576. Però segons ell, la regió estel·lar infinita era la llar de Déu, els àngels i els benaventurats. El 1584 Bruno publicà dos importants diàlegs filosòfics en els quals elimina les esferes planetàries abans que ho fessin Cristoph Rothmann, el 1586, i després Tycho Brahe, el 1587. Concep la idea d'un cel fluid, ple d'una substància (aire pur, èter, o spiritus) que no oposa resistència al moviment dels astres, que es mouen per propi impuls. Abandona la idea de jerarquia dins l'univers. La Terra és un astre més. Bruno afirma també que l'Univers és homogeni, ple dels quatre elements (aigua, terra, foc i aire), que componen també els astres, i sotmesa la matèria a una única llei universal i necessària. Però si no hi ha diferències entre els astres, i entre la Terra i el cel, entre el Sol i els estels, això implica que el Sol és un estel més, i els estels són sols. Si l'Univers és homogeni, com diu Bruno, els altres estels també tenen planetes. Així l'Univers esdevé homogeni, i infinit, tant en l'espai com en el temps. El conjunt format pel Sol i els planetes és la unitat fonamental de l'Univers infinit. Segons Bruno, la potència infinita d'un Déu infinit crea necessàriament un Univers infinit, format per un nombre infinit de sistemes solars, separats per vastes regions plenes d'èter, perquè l'espai buit no existeix. Bruno no arribà al concepte de galàxia. Els cometes són part del synodus ex mundis, astres, i no -com sostenien altres autors- criatures efímeres, instruments divins, nuncis de la providència. El cometa és un món, és a dir, un astre permanent, format pels quatre elements. La seva concepció cosmològica està marcada per la infinitud, l'homogeneïtat, i la isotropia. La unitat és el sistema planetari. La matèria està unida a un principi actiu animista, i intel·ligent, d'estructura discontínua, feta d'àtoms. Amb aquesta perspectiva materialista i animista, infinitista i atomista, Giordano Bruno anticipa les notes essencials de la cosmologia del segle XX. Es pot dir que la mecànica, i la astrofísica, tal com les entenem avui comencen amb Galileu. Amb les seves investigacions neix un corpus de teories que coneixem com Física clàssica. El 1581, Galileu entra a l'universitat de Pisa per estudiar medicina, però acaba interessant-se per les matemàtiques. Demostra que Aristòtil estava equivocat al suposar que la rapidesa de caiguda dels cossos és proporcional al seu pes. Per demostrar-ho, mesura el temps de caiguda de pesos llençats des de la torre inclinada de Pisa; descobreix l'isocronisme del pèndol observant les oscil·lacions d'un candaler a la catedral. El 1592, Galileu esdevé professor de matemàtiques a la universitat de Pàdua, on restà 18 anys. Construí un aparell de mesura, el sextant, treballà en una explicació de les marees basada en les teories copernicanes, i escrigué un tractat de mecànica mostrant que les màquines no creen energia, però la transforman. El 1604, a causa de l'aparició d'una nova, Galileu disputa amb els filòsofs que sostenien la tesi d'Aristòtil sobre la immutabilitat del cel. Kepler postula, (1609) la seva primera, i segona llei. La primera diu: l'òrbita d'un planeta en torn un estel és una el·lipse, amb l'estel a un dels focus. La segona: Una línia que va d'un planeta al seu estel, escombra àrees iguals, durant intervals iguals de temps. Poc temps després enuncia la tercera llei (1618): el quadrat del període sideral, d'un planeta orbitant, és directament proporcional al cub de l'eix semimajor de la seva òrbita. Per un altre costat, Galileu el 1609, ja té un nou telescopi holandès, al qual aplica els seus descobriments científics, i comença a construir els seus propis telescopis totalment diferents dels dels Països Baixos. Al final de 1609, Galileu tenia un telescopi de 20 augments, que li permetia estudiar els cràters de la Lluna i distingir els estels de la Via Làctia. Descobreix quatre satèl·lits de Júpiter. Publica els seus descobriments el 1610, cosa que provocà grans controvèrsies perquè els altres científics no disposen de telescopis que puguen confirmar les seves observacions. Sir Isaac Newton nat el 25 de desembre de 1642, i mort el 20 de març de 1727 va ser un alquimista, matemàtic, cientific, i filòsof, que publicà Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), on descriu la gravitació universal i les tres lleis del moviment, (lleis de la inèrcia), base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governaven els moviments de la terra, i del cel. Newton també creà un model matemàtic per les lleis de Kepler del moviment dels planetes. Volia també ampliar les seves lleis argumentant que les òrbites (com les dels estels amb cua) no eren solament el·líptiques; sinó també podien ser hiperbòliques, i parabòliques. Newton també demostrà que la llum blanca estava composta de una mescla dels altres colors. Son també notables els seus arguments a favor de que la llum està composta de partícules. Laplace creia en el determinisme, segons el qual el món està governat per lleis matemàtiques immutables. Segons aquesta hipòtesi, si un ser conegués la posició de totes las partícules de l'Univers, i les forces que les mouen, podria conèixer tant el passat, com el futur. Amb les primeres dècades del segle XX arribà l'època daurada de l'astronomia, fa un segle hom pensava que l'Univers es limitava a la Via Làctia. Es creia que hi havia, pot ser, uns mil milions d'estels, i entre aquests estels unes taques borroses que pareixien estels emergents, o tal vegada moribunds. Edwin Hubble i altres demostraren que moltes d'aquestes taques eren vertaderes galàxies. En efecte, l'abril de 1920 un viu debat enfrontà els estatunidencs Harlow Shapley, i Heber Doust Curtis. Hubble ho resolgué tres anys més tard, quan demostrà l'existència de galaxies exteriors a la nostra. Lastrofísica moderna està basada en els següents pilars: els descobriments de la mecànica clàssica que donen resultats acurats per explicar algunes observacions astronòmiques; la Teoria de la relativitat general, publicada el 1916; la llei de Hubble, publicada el 1929, que relaciona la distància d'una galàxia amb el desplaçament cap al roig del seu espectre; i el model estàndard de física de partícules, que si bé es basa en descobriments fets des de finals del segle XIX, fou formulat com el coneixem actualment a la dècada de 1970; i la teoria quàntica de camps relativista per sistemes que es mouen a gran velocitat, prop de la velocitat de la llum, i en els que intervé la mecànica quàntica. Categoria:Astrofísica ja:天体物理学 ms:Astrofizik simple:Astrophysics

Física
La Física (del grec φυσικός (phusikos), "natural" i φύσις (phusis), "natura") es la ciència que estudia la natura en el seu sentit més ample, ocupant-se del comportament de la matèria i l'energia, i de les forçes fonamentals de la natura que governen les interaccions entre les partícules. Fou anomenada filosofia natural fins finals del segle XIX. Els físics estudien un ampli espectre de fenòmens físics que van des de les partícules sub-atòmiques de les quals la matèria ordinaria està feta (física de partícules) a l'Univers material com un tot (cosmologia) Els descobriments de la física troben aplicació en totes les altres ciències naturals, ja que la matèria i l'energia són els components bàsics del món natural. Algunes de les propietats estudiades en física són comunes a tots els sistemes materials, com la conservació de l'energia. Aquestes propietats són sovint anomenades lleis físiques. De vegades s'ha dit que la física és la "ciència fonamental", perque les demés ciències (biologia, química, geologia, etc.) tracten amb determinats tipus de sistemes materials que obeixen les lleis de la física. Per exemple, la química és la ciència de les molècules i els components químics que aquestes formen en grans quantitats. Les propietats dels components químics venen determinades per les propietats de les mol·lecules, les quals són descrites amb precisió per distintes àrees de la física com la mecànica quàntica, la termodinàmica i l'electromagnetisme. La física està estretament relacionada amb les matemàtiques, les quals proveixen el marc lògic on les lleis físiques poden ser formaledes amb precisió i les seues prediccions quantificades. Les teories físiques són gairebé sempre expresades relacions matemàtiques, i les matemàtiques requerides són generalment més complicades que en altres ciències. La diferència entre la física i les matemàtiques és que la física s'ocupa en última instancia de les descripcions del món material, mentre que les matemàtiques s'ocupen de patrons abstractes que no necessiten sostenir-se en ell. La distinció, no obstant, no sempre és obvia. Hi ha una gran quantitat de investigació intermitja entre la física i les matemàtiques, coneguda com física matemàtica, dedicada a desenvolupar l'estructura matemàtica de les teories físiques.
Visió general de la investigació en la física

Física clàssica
La física clàssica inclou les branques trdicionals i temes que foren reconeguts i prou ben desenvolupats abans del començament del segle XX:
- Mecànica s'ocupa dels cossos sobre els que actuen les forçes i altres cossos en moviments i es pot dividir en estàtica (estudi de les forçes sobre un cos o cossos en repòs), cinemàtica (estudi del moviment sense importar el que el causa) i dinàmica (estudi del moviment i les forçes que l'afecten); a la vegada la mecànica pot dividir-se en mecànica de sòlids i mecànica de fluids. Aquesta última compren branques com la hidrostàtica, hidrodinàmica, aerodinàmica i pneumànica.
- L'acústica, l'estudi del só, sovint es considera una rama de la mecànica perque el só és degut al moviment de les partícules d'aire, o un altre medi, a través el qual les ones sonores poden viajar i per tant pot explicar-se en termes de lleis de la mecànica. Entre les branques més modernes de l'acústica es troba l'ultrasònica, què és l'estudi de les ones sonores a molt alta freqüència, més enllà del nivell d'audició humà.
- L'òptica, l'estudi de la llum, s'encarrega no sols de la llum visible sino també dels radiació infrarroja i violeta, les quals manifesten tots els fenòmens de la llum visible excepte la visibilitat, és a dir, reflexió, refracció, interferència, difracció, dispersió (vejau espectre electromagnètic) i polarització.
- La termodinàmica s'encarrega de les relacions entre el calor (l'energia interna que poseeixen les partícules de les quals es composa una susbstància) i altres formes d'energia.
- L'electromagnetisme ha sigut estudiat com a una branca de la física desde que fou descoberta la conexió entre l'electricitat i el magnetisme a principis del segle XIX. Un corrent elèctric crea un camp magnètic i un camp magnètic canviant indueix un corrent elèctric. L'electrostàtica tracta de les càrregues elèctriques en repòs, l'electrodinàmica de les càrregues en moviment i la magnetostàtica de pols magnètics en repòs.
Física moderna
La major part de la física clàssica es preocupa per la matèria i l'energia a una escala normal d'observació; per contra, molta de la física moderna (és a dir, els canvis que portaren les revolucionàries teories de principis del segle XX al món dels físics) s'ocupa del comportament de la matèria i l'energia sota condicions extremes (a velocitats llumíniques o pròximes a la de la llum) o en una escala molt gran o molt menuda. Per exemple, la física atòmica i la nuclear estudien la matèria a l'escala més menuda a la que poden identificar-se els elements químics. La física de partícules treballa a una escala més menuda encara, encarregant-se de les unitats més bàsiques de la matèria. Aquesta branca de la física es també coneguda com física d'alta energia per les energies extremadament elevades que són necessàries per produir molts dels tipus de partícules en enormes acceleradors de partícules. A aquesta escala, no són vàlides les nocions d'espai, temps, matèria i energia a les que estem acostumats. Les dues teories principals en la física moderna presenten un diferent panorama dels conceptes de temps, espai i matèria del que presentava la física clàssica. La teoria quàntica s'ocupa de la natura discreta (en comptes de contínua) de molts fenòmens a nivell atòmic i subatòmic, i dels aspectes complementaris de les ones i partícules en la descripció d'aquestos fenòmens. La teoria de la relativitat tracta de la descripció dels fenòmens que ocorren en el marc de referència que es troba en moviment respecte a un observador; la teoria especial de la relativitat s'encarrega del moviment uniforme en un espai-temps plà i d'objectes movent-se a la velocitat de la llum o prop i la teoria general de la relativitat de moviment accelerat relativament en l'espai-temps corbat i la seua conexió amb la gravitació. Tant la teoria quàntica com la de la relativitat troben aplicacions en totes les àrees de la física moderna.
Física teòrica i experimental
La cultura de la investigació física difereix de les altres ciències en la separació de teoria i experiment. Des del segle XX, la major part dels físics s'han especialitzat o bé en física teòrica o bé en física experimental, i en el segle XX molts pocs han tingut èxit en ambdós camps d'investigació. En contrast, quasi tots els teòrics exitosos en biologia i química han sigut també experimentadors. En línies generals, els teòrics busquen desenvolupar teories que descriguen i interpreten resultats experimentals existents i prediguen amb èxit resultats futurs, mentre que els experimentadors ideen i realitzen experiments per a explorar nous fenòmens i comprovar les prediccions teòriques. Encara que teoria i experiment són desenvolupats independentment, depenen en gran mesura un de l'altre. El progrés en física frequentment ve quan els experimentadors fan un descobriment que les teories existents no poden explicar, necessitant-se aleshores noves teories. De forma similar, idees sorgides de la teoria sovint inspiren nous experiments. En absència d'experiment, la investigació teòrica pot anar en la direcció equivocada. Aquesta és una de les crítiques que ha sigut dirigida cap a la teoria de cordes, una popular teoria en la física d'altes energies per a la qual encara no s'ha ideat cap prova experimental.
Enllaços relacionats

- Acústica
- Antimatèria
- Astrofísica
- Constant física
- dinàmica
- Electromagnetisme
- Estàtica
- Física clàssica
- Física moderna
- Mecànica quàntica
- Teoria de la relativitat
- Teoria dels camps quàntics
- Teoria de la xarxa d'espín
- Força feble
- Força nuclear forta
- Gravitació
- Matèria
- Mecànica
- Metrologia
- Òptica
- Radioactivitat
- Termodinàmica
Enllaços externs

- [http://www.scf-iec.org Societat Catalana de Física]
- [http://www.dmoz.org/World/Catal%e0/Ci%e8ncia_i_tecnologia/F%edsica/ Planes web sobre física (en català)]
- [http://sic.uji.es/serveis/slt/asst/vox/fis.html Diccionari castellà-català de física] Categoria:Física als:Physik ja:物理学 ko:물리학 ms:Fizik simple:Physics th:ฟิสิกส์ zh-min-nan:Bu̍t-lí-ha̍k

Estel

Un estel és un aparell lleuger que es pot envolar amb l'ajuda del vent; vegeu estel (joguina). Estel també és un nom propi femení. En Astronomia un estel també pot ser un asteroide, un planeta, una estrella, un cometa o un astre.

Reacció nuclear

Una reacció nuclear és una transformació d'un nucli atòmic que suposa l'alteració d'un o més nucleons. Categoria:Física nuclear

Forat negre

En astronomia, un forat negre és un astre o objecte celeste la densitat del qual és tal, que la força de gravetat que exerceix no deixa escapar ni tan sols la llum. D'ací el nom. Existeixen almenys tres classes de forats negres (per origen). Una classe són els primordials, creats d'hora en la història de l'Univers. Les seves masses poden ser variades, i cap ha estat observat. També existeixen forats negres supermassius, amb masses de diversos milions de masses solars. Aquests es formen en el mateix procés que dóna origen a les components esfèriques de les galàxies. Finalment, una altra classe són els forats negres de massa solar. Un d'aquests es forma quan una estel de massa 2.5 major que la del Sol es converteix en supernova i explota. El seu nucli es concentra en un volum molt petit que cada vegada es va reduint més. La densitat és tan gran que la força gravitatòria crea un horitzó d'esdeveniments del qual res pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se'ls anomenen "negres". La matèria que cau a un forat negre usualment forma un disc d'acreció. L'ergoesfera és la part que queda per fora de l'horitzó d'esdeveniments, de la qual, en teoria, encara es pot escapar. L'horitzó d'esdeveniments és la superfície]] que marca el límit des del qual ja no es pot escapar. Una singularitat és un punt infinitament petit de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. Aquests infinits i zeros el que realment demostren és que la relativitat general no és adequada per descriure'ls, i que probablement es necessita una teoria quàntica de la gravetat. Si el forat negre és adimensional es tracta d'un forat negre de Swarzschild i si és unidimensional d'un forat negre d'Einstein. Una evolució d'aquests darrers són els forats de cuc, que, en teoria, poden ser portes en l'espai-temps que podrien comunicar dos punts llunyans de l'Univers o del temps. Es creu que en el centre de la majoria de les galàxies (entre elles la Via Làctia) hi ha forats negres supermassius, encara que la majoria són actualment inactius. Malgrat la impossibilitat física d'escapament d'un forat negre, aquests acabaran evaporant-se per l'existència de l'anomenada radiació de Hawking. Cal dir que fins ara no hi ha proves directes de l'existència dels forats negres, però és compatible amb les teories actuals de la física, i l'astrofísica, encara que hi alguns físics que no estan d'acord amb la seva existència. Categoria:Forats negres Categoria:Relativitat ja:ブラックホール ko:블랙홀 ms:Lubang gelap simple:Black hole th:หลุมดำ

Púlsar

(en roig) i l'observatori de raigs-X Chandra (en blau)]]. Un Púlsar és una relíquia estel·lar resultat de la compressió de les parts centrals d'un estel massiu, durant la fase de supernova. Aquests sistemes, molt densos, de poc volum, en torn a una massa solar, i amb un radi d'alguns kilòmetres, amb una velocitat de rotació molt elevada, i emeten periòdicament intensos impulsos radioelèctrics. La emissió de impulsos radioelèctrics es deguda a la rotació i al seu elevat camp magnètic, la qual cosa extreu ràpidament energia de l'estel. Als púlsars la força de gravitació és tan elevada que els electrons entren en els nuclis dels àtoms originant neutrons. Categoria:Astronomia extragalàctica ja:パルサー

Estrella de neutrons

Una estrella de neutrons és un tipus d'estrella degenerada composta bàsicament per neutrons a densitats altíssimes: acostumen a tenir uns 20-30 km de diàmetre i una massa igual a la d'una estrella mitjana. Les estrelles de neutrons representen l'etapa final de la vida de certes estrelles: per a que una estrella es pugui convertir en estrella de neutrons cal que tingui una massa igual o superior a unes 8 masses solars i passar per una fase de supernova (en aquest sentit estan a mig camí entre les nanes blanques i els forats negres). Foren els primers objectes astronòmics l'existència dels quals es predí teòricament (1933) abans d'observar-los (1967), en forma de púlsars. Categoria:Astrofísica Categoria:Estrelles ja:中性子星 th:ดาวนิวตรอน

Cosmologia

La cosmologia o filosofia de la natura és l'estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala. Tracta de l'origen, l'estructura, i les lleis, de l'Univers. Es relaciona amb l'Astronomia, la Filosofia i la Religió. El terme cosmologia fou introduït per l'escolàstica i el racionalisme alemany. La cosmologia és la més antiga de les ciències. La recerca dels nostres orígens no ha deixat de fascinar la humanitat. Històricament se sol dividir en quatre etapes: Grega, Medieval, Moderna i Contemporània.

Cosmologia Grega

Els presocràtics intentaren resoldre la qüestió d'un principi que donés raó dels canvis físics. Això fou ampliat per altres autors (vegeu l'article Cosmologia grega).

Cosmologia Medieval

La concepció Aristotèlica es prolongà durant l'edat mitjana, si bé el cristianisme introduí importants innovacions en la cosmologia, amb idees com providència, creació, miracle, entre d'altres. Vegeu Cosmologia medieval.

Cosmologia Moderna

Les aportacions de Copèrnic, Giordano Bruno, Galileu Galilei, Kepler, i Newton, entre d'altres, revolucionaren les idees de l'antiguitat, i de l'època medieval.Vegeu Cosmologia moderna.

Cosmologia Contemporània

Els descobriments de les ciències van fer que a finals del segle XIX, i principis del segle XX, es pogués crear un corpus en què la cosmologia, lluny de les especulacions de segles anteriors, prèn un contingut científic, basat en els descobriments en astronomia, teoria de la relativitat i mecànica quàntica. La cosmologia contemporània esdevé, des de un conjunt d'especulacions, en una autèntica ciència. Vegeu Cosmologia contemporània. A partir d'aquí, queden una serie de temes d'interes pels cientifics:

El futur de la cosmologia

Vegeu l'article del futur de la cosmologia
- L'abundància de matèria, i falta de antimatèria.
- La forma de l'Univers.
- La teoria inflacionària.
- L'expansió creixent de l'Univers.
- Actualment s'intenten detectar les ones gravitatòries.
- El projecte Supernoves i Cosmologia està preparant la posada en òrbita del telescopi SNAP.
- El projecte d'observatori en òrbita GLAST.

Enllaços externs

- http://www.mallorcaweb.net/spaais/cosmologia/
- http://www.straddle3.net/context/03/ca/2003_02_17.html ---- Categoria:Cosmologia ja:宇宙論 ko:우주론 simple:Cosmology th:จักรวาลวิทยา

Hiparc

Hiparc (Nicea, al voltant de 190 aC - al voltant de 120 aC) va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grec. Naix dos anys abans de la mort de Eratòstenes del que va ser successor en la direcció de la Biblioteca d'Alexandria.

Aportacions

Primer catàleg

Elaboració del primer catàleg d'estreles que contenia la posició en coordenades eclíptiques de 1080 estreles. Va influir en Hiparc l'aparició d'una estrella nova, Nova Scorpii l'any 134 aC i el pretendre fixar la posició del equinocci de primavera sobre el fons d'estreles. Amb el propòsit d'elaborar tal catàleg Hiparc va inventar instruments, especialment un teodolit, per a indicar posicions i magnituds, de manera que fóra fàcil descobrir si les estreles morien o naixien, si es movien o si augmentaven o disminuïen de brillantor. A més va classificar les estreles segons la seva intensitat, classificant-les en magnituds, segons el seu grau de brillantor.

Precessió dels Equinoccis

Gràcies a la classificació sistemàtica de les estreles i a la utilització de coordenades eclíptiques Hiparc va fer el seu gran descobriment: la precessió dels equinoccis. Al comparar les seves coordenades estel·lars amb les registrades per Timocares i Aristilo uns dos segles abans, es va adonar que les longituds havien variat de forma uniforme, sense que s'haguera produït cap variació en les latituds. Va fixar el valor de la precessió en 45 segons d'arc en un any, valor molt pròxim als 50,27 segons acceptats actualment. La posició del punt Àries la va realitzar pel mateix procediment que Timocaris, l'observació d'un eclipsi total de Lluna prop dels equinoccis. Hiparc va interpretar justament este fenomen com un desplaçament del punt equinoccial Àries i no de les estreles.

Distinció entre l'any sideral i l'any tròpic

Després de mesurar el valor de la precessió dels equinoccis, i conseqüència d'això, Hiparc va diferenciar entre l'any sideral i l'any tròpic i va establir la seva duració en 365d 6h 10m i 365d 5h 55m respectivament amb errors d'un minut i 6 minuts 15 segons respectivament. Va entendre que el que s'havia d'adoptar era l'any tròpic per ser el que està en harmonia amb les estacions.

Millora la mesura de la distància a la Lluna

Millora de la mesura de la distància a la Lluna ja realitzada per Aristarc de Samos usant eclipsis lunars totals de duració màxima.

Invenció de la trigonometria

D'altra banda, Hiparc és l'inventor de la trigonometria, la qual consisteix en relacionar les mesures angulars amb les lineals. Les necessitats d'eixe tipus de càlculs és molt freqüent en astronomia. Hiparc va construir una taula de cordes, que equivalia a una moderna taula de sinus. Amb l'ajuda de la dita taula, va poder fàcilment relacionar els costats i els angles de tot triangle pla. Ara bé, els triangles dibuixats sobre la superfície de l'esfera celeste no són plans sinó esfèrics constituint la trigonometria esfèrica.

Millora la mesura de l'obliqüitat de l'Eclíptica

Millora de la mesura de l'obliqüitat de l'Eclíptica ja realitzada per Eratòstenes.

Paral·lels i meridians

En geografia va ser el primer a dividir la Terra en meridians i paral·lels, fent usual els conceptes de longitud i latitud d'un lloc i va intentar projectar fidelment la Terra esfèrica en un mapa en dues dimensions. categoria:astrònoms categoria:geògrafs categoria:matemàtics ja:ヒッパルコス

Claudi Ptolomeu

Claudi Ptolemeu (en grec: Klaudios Ptolemaios; circa 85 - circa 165, altres autors diuen c.100-c.170) va ser un astrònom, geògraf i matemàtic grecoegipci, anomenat comunament Ptolemeu o Tolemeu. Va viure i va treballar a Alexandria, Egipte (es creu que en la famosa Biblioteca d'Alexandria). Va ser astròleg i astrònom, activitats que en eixa època estaven íntimament lligades. És autor del tractat astronòmic conegut com Almagest (en grec Hè Megalè Syntaxis, El gran tractat). Es va preservar, com tots els tractats grecs clàssics de ciència, en manuscrits àrabs (d'ací el seu nom) i només disponible en la traducció en llatí de Gerard de Cremona en el segle XII. Hereu de la concepció de l'Univers donada per Plató i Aristòtil, el seu mètode de treball va diferir notablement del d'aquestos, perquè mentres Plató i Aristòtil donen una cosmovisió de l'Univers, Ptolomeu és un empirista. El seu treball va consistir a estudiar la gran quantitat de dades existents sobre el moviment dels planetes a fi de construir un model geomètric que explicara les dites posicions en el passat i fóra capaç de predir les seves posicions futures. La ciència grega tenia dos possibilitats en el seu intent d'explicar la naturalesa: l'explicació realista, que consistiria a expressar de forma rigorosa i racional el que realment es dóna en la naturalesa; i l'explicació positivista, que consistiria en expressar de forma racional l’aparent, sense preocupar-se de la relació entre el que es veu i el que en realitat és. Ptolomeu afirma explícitament que el seu sistema no pretén descobrir la realitat, sent només un mètode de càlcul. És lògic que adoptara un esquema positivista, perquè la seva teoria geocèntrica s'oposa flagrantment a la física aristotèlica: per exemple, les òrbites del seu sistema són excèntriques, en contraposició a les circulars i perfectes de Plató i Aristòtil. Ptolomeu va catalogar molts estels, assignant-los una brillantor i magnitud, i va establir normes per a predir els eclipsis. La seva aportació fonamental va ser el seu model de l'univers: creia que la Terra estava immòbil i ocupava el centre de l'Univers, i que el Sol, la Lluna, els planetes i les estreles, giraven al seu voltant. A pesar d'això, per mitjà de la tècnica de l'epicicle-deferent, la invenció del qual s'atribuïx a Apol·loni, tracta de resoldre amb prou èxit els dos grans problemes del moviment planetari: #La retrogradació dels planetes i el seu augment de brillantor, mentres retrograden. #La distinta duració de les revolucions siderals. Les seves teories astronòmiques van influir en el pensament astrònom i matemàtic científic fins al segle XVI. Va aplicar els seus estudis de trigonometria a la construcció d'astrolabis i rellotges de sol. I també va aplicar l'estudi de l'astronomia al de l'astrologia, creant els horòscops. Totes estes teories i estudis estan escrits en la seua obra Tetrabiblon. Va ser també un bon òptic i geògraf. En el camp de l'òptica va explorar les propietats de la llum, sobretot de la refracció i la reflexió. La seva obra Òptica és un bon tractat sobre la teoria matemàtica de les propietats de la llum. Una altra gran obra seva és la Geografia, que descriu el món de la seva època. Utilitza un sistema de latitud i longitud, pel que va servir d'exemple als cartògrafs durant molts anys. Una de les ciutats descrita en esta obra és La Meca, en la Península Aràbiga, a la que anomena Makoraba. El món de la música tampoc va ser ignorat per Ptolemeu. Va escriure un tractat de teoria musical anomenat Harmònics. Categoria:Astrònoms

Enllaç extern

- [http://baldufa.upc.es/baldufa/parti/a0/a0a0/a0a0b2/a0a0b2.htm Plana sobre Claudi Ptolemeu] Categoria:Matemàtics Categoria:Geògrafs Categoria:Antiga Grècia ja:クラウディオス・プトレマイオス ko:클라우디오스 프톨레마이오스 th:ทอเลมี

Geocentrisme

La teoria geocèntrica (del grec geo: terra; kentros: centre) col·loca la Terra immòbil en el centre del món (univers) i els planetes, inclòs el Sol, girant al voltant d'ella. Esta teoria va ser formulada per Aristòtil al segle IV aC i completada per Claudi Ptolomeu en el segle II en la seua obra L'Almagest, on va introduir els anomenats epicicles i deferents. Es va mantenir vigent fins al segle XVI quan Nicolau Copèrnic la va posar en dubte i va proposar, en lloc seu, la teoria heliocèntrica. Després d'una intensa disputa que va durar anys, i on van participar d'una banda matemàtics i filòsofs com Galileu i Kepler i de l'altra l'Església Catòlica, va ser finalment reemplaçada per la teoria heliocèntrica. Categoria:Sistema Solar ja:天動説

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants

- Miguel de Cervantes, autor del Don Quixot de la Manxa.
- William Shakespeare

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVI ---- Un segle abans / Un segle després Categoria:Segle XVI ja:16世紀 ko:16세기

Claudi Ptolomeu

Enllaç extern

Polonès

El polonès és una llengua eslava, parlada a Polònia, on és oficial. També és llengua oficial al comtat de Vílnius, a Lituània. El polonès s'escriu amb alfabet llatí. Aquest fet distintiu entre les diferents llengües eslaves es deu a la religió. És a dir, si es tracta de cristians ortodoxos (tradicionalment) utilitzen l'alfabet cirílic, i si es tracta de cristians catòlics (tradiconalment) utilitzen l'alfabet llatí. El polonès, com la major part de les llengües eslaves, es declina. Té set casos: nominatiu, acusatiu, genitiu, datiu, instrumental, prepositiu i vocatiu; i tres gèneres: masculí, femení i neutre. La seva riquesa fonètica presenta dificultats als parlants estrangers, sobretot per la gran varietat de sons fricatius i africats que conté. Totes les paraules són planes i no s'utilitza l'accent gràfic tònic, sinó un accent que marca palatalitzacions. Com a curiositat antigament a Polònia la llengua de cultura havia estat el llatí, fins que, entre d'altres, es van començar a traduir obres per a les reines, que no sabien llatí i només les podien entendre en polonès. Categoria:Llengües eslaves ja:ポーランド語 ko:폴란드어 th:ภาษาโปแลนด์

1473

Esdeveniments:

- Expansió de l'imperi asteca a partir de la conquesta de Tlateloco
- La corona catalanoaragonesa recupera el Rosselló
- Comença la construcció de la Capella Sixtina

Naixements:

- Copèrnic, astrònom
- Fernando de Rojas, escriptor castellà (data possible)
- Ariosto, poeta italià

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XV ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XV ko:1473년 simple:1473

Sistema geocèntric

Claudi Ptolomeu

Enllaç extern

Astronomia

L' astronomia és la ciència que estudia l'univers i els cossos celestes o astres, a partir de la informació que ens arriba d'ells a través de la radiació electromagnètica, tant pel que fa a la posició i moviment en la esfera celeste com pel que fa a la seva natura, estructura i evolució (Astrofísica). L'astronomia és una de les poques ciències en què els aficionats encara poden jugar un paper actiu, especialment en el descobriment i seguiment de fenòmens com a corbes de llum d'estreles variables, descobriment de asteroides i cometes etc. No ha de confondre's l'astronomia amb l'astrologia, pseudo-ciència que afirma que el destí de les persones i dels assumptes humans en general es troben relacionats amb les posicions aparents dels cossos astronòmics en el cel. Encara que ambdós camps comparteixen un origen comú, són molt diferents; els astrònoms segueixen el mètode científic, mentres que els astròlegs no. A més els astròlegs no han assumit encara la precessió dels equinoccis, un descobriment que es remunta a Hiparc.

Branques de l'astronomia

L'Astronomia es troba dividida en quatre grans branques:
- Astronomia de posició: Té com a objecte situar en la esfera celeste la posició dels astres mesurant determinats angles respecte a uns plans fonamentals. És la branca més antiga d'esta ciència. Descriu el moviment dels astres, planetas, satèl·lits i fenòmens com els eclipsis, trànsits dels planetes pel disc del Sol. També estudia el moviment diürn i el anual del Sol i les estreles. Inclou la descripció de cada un dels planetes, asteroides i satèl·lits del Sistema solar. Són tasques fonamentals de la mateixa la determinació de la hora i la determinació per a la navegació de les coordenades geogràfiques.
- Mecànica celeste: Té com a objecte interpretar els moviments de l'Astronomia de posició en l'àmbit de la part de la física coneguda com a mecànica generalment la newtoniana (Llei de la Gravitació Universal de Isaac Newton). Estudia el moviment dels planetes al voltant del Sol, dels seus satèl·lits, el càlcul de les òrbitas de cometes i asteroides. L'estudi del moviment de la Lluna al voltant de la Terra va ser per la seva complexitat molt important per al desenvolupament de la ciència. El moviment estrany de Urà causat per les pertorbacions d'un planeta fins llavors desconegut va permetre a Le Verrier i Adams descobrir sobre el paper al planeta Neptú. El descobriment d'una xicoteta desviació en l'avanç del periheli de Mercuri es va atribuir inicialment a un planeta pròxim al Sol fins que Einstein amb el seu Teoria de la Relativitat la va explicar.
- Astrofísica és una part moderna de l'Astronomia que estudia els astres com a cossos de la física estudiant la seva composició, estructura i evolució. Només va ser possible el seu inici en el segle XIX quan gràcies als espectres es va poder esbrinar la composició física de les estreles. Les branques de la física implicades en l'estudi són la física nuclear (generació de l'energia en l'interior de les estreles) i relativitat.
- Cosmologia és la branca de l'Astrofísica que estudia els orígens, estructura, evolució i naixement de l'Univers en el seu conjunt.

Branques de l'astronomia per la part de l'espectre utilitzada

Atenent a la longitud d'ona de la radiació electromagnètica amb què s'observa el cos celeste l'astronomia es divideix en:
- Astronomia òptica quan l'observació utilitza exclusivament la llum en les longituds d'ona que poden ser detectades per l'ull, o molt prop d'elles (al voltant de 400 - 800 nm). És la branca més antiga.
- La radioastronomia usa per a l'observació, radiació amb longituds d'ona de mm a cm, semblant a la usada en radiodifusió. L'Astronomia Òptica i de Ràdio pot realitzar-se usant observatoris terrestres, perquè la atmosfera és transparent en eixes longituds d'ona.
- Astronomia infraroja que utilitza detectors de llum infraroja (longituds d'ona més llargues que el roig). La llum infraroja és fàcilment absorbida pel vapor d'aigua, així que els observatoris d'infrarojos han d'establir-se en llocs alts i secs.
- Astronomia d'Alta Energia: Inclou l'astronomia de rajos X, astronomia de rajos gamma i astronomia ultraviolada, així com l'estudi dels neutrís i els rajos còsmics. Les observacions es poden fer únicament des de globus aerostàtics u observatoris espacials.

Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat

- Astrometria: l'estudi de la posició dels objectes a l'espai i els canvis de posició. Defineix el sistema de coordenades usat i la cinemàtica dels objectes de la nostra galàxia.
- Astrofísica: l'estudi de la física de l'univers, incloent les propietats físiques (lluminositat, densitat, temperatura, composició química) dels objectes astronòmics.
- Cosmologia: l'estudi de l'origen de l'univers i la seua evolució. L'estudi de la cosmologia és astrofísica teòrica a una escala més gran.
- Formació de la galàxia i evolució: l'estudi de la formació de la gàlaxia i llur evolucions.
- Astronomia galàctica: l'estudi de l'estructura i components de la nostra galàxia i altres galàxies.
- Astronomia extragalàctica: l'estudi dels objectes (principalment galàxies) de fora de la nostra galàxia.
- Astronomia estelar: l'estudi dels estels.
- Evolució estelar: l'estudi de l'evolució de les estreles, des de la seua formació fins el seu final.
- Formació estelar: l'estudi de les condicions i processos que han conduït a la formació d'estreles en l'interior de núbols de gas, i el procés de formació en sí mateix.
- Ciències planetàries: l'estudi dels planetes del Sistema Solar i dels planetes extrasolars.
- Astrobiologia (o exobiologia): l'estudi de l'adveniment i evolució de sistemes biològics a l'univers.
- Arqueoastronomia
- Astroquímica

Vegeu també

- Llista d'astrònoms
- Història de l'astronomia és vital en el desenvolupament del pensament humà.

Enllaços externs

- [http://www.astrogea.org/ipa/que_hi_ha_alli_dalt.htm Plana sobre Astronomia]
- [http://www.astroalella.org Agrupació d'Astronomia d'Alella]
- [http://www.ub.es/slc/termens/astronomia.pdf Vocabulari d'astrofísica i astronomia]
- [http://www.palmcat.org PalmCAT - AI (Astro Info)] Aplicació en català per a ordinadors de butxaca que proporciona dades molt completes dels objectes del nostre sistema solar així com catàlegs de tots els tipus d'objectes interestelars. Categoria:Astronomia ja:天文学 ko:천문학 ms:Astronomi simple:Astronomy th:ดาราศาสตร์

Estel

9 de març

El 9 de març és el seixanta-vuitè dia de l'any del calendari gregorià i el seixanta-novè en els anys de traspàs. Queden 297 dies per finalitzar l'any. ----

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 1966 - Barcelona: les autoritats franquistes reprimeixen una assemblea d'estudiants que se celebrava al convent dels Caputxins de Sarrià; aquests fets es coneixen com la caputxinada.
- 1990 - Manresa (el Bages), Terrassa (el Vallès Oriental) i Badalona (el Barcelonès): Terra Lliure atempta contra els jutjats d'aquestes ciutats. :MÓN

1947

Esdeveniments:

:PAÏSOS CATALANS
- 27 d'abril - Monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, el Bages): aprofitant la festa d'entronització de la Mare de Déu, s'hi fa una gran manifestació catalanista que la dictadura no pot aturar. :MÓN
- 1 de gener - el Regne Unit: el govern laborista de Clement Attlee nacionalitza les mines de carbó.
- 26 de gener - Paipote (Atacama, Xile): s'hi inaugura la foneria de coure.
- 29 de novembre - seu de les Nacions Unides (Nova York): l'Assemblea General vota favorablement la partició de Palestina entre àrabs i jueus.

Naixements:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 8 de gener - Brixton (Anglaterra): David Robert Hayward-Jones, conegut com David Bowie, cantant de rock anglès.
- 25 de març - Pinner (Middlesex, Anglaterra): Reginald Kenneth Dwight, conegut com Elton John, cantant i compositor anglès.
- 21 de desembre - Algesires (Cadis, Andalusia): Francisco Sánchez Gómez, conegut com Paco de Lucía, guitarrista andalús.

Necrològiques:

:PAÏSOS CATALANS :MÓN
- 25 de gener - Miami (la Florida, EUA): Al Capone, gangster estatunidenc d'origen napolità, més conegut per Scarface.

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XX ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XX ja:1947年 ko:1947년 ms:1947 simple:1947 th:พ.ศ. 2490

Polònia

Polònia és un estat de l'Europa central que forma part de la Unió Europea. Limita al nord amb el mar Bàltic; a l'est amb Lituània, Bielorússia i Ucraïna; al sud amb Eslovàquia i Txèquia i a l'oest amb Alemanya. Es coneix oficialment com a Rzeczpospolita Polska. Durant la major part de la seva història, Polònia va ser un terme geogràfic utilitzat per designar una àrea ocupada per diversos estats. És membre de la Unió Europea des de Maig 2004.

Història de Polònia

Polònia va ser envaïda per tribus germàniques i eslaves, pels Huns i pels Avars. En el segle X, el príncep Mieszko I, primer membre de la dinastia Piast, va assentar les bases del futur estat polonès: va ser batejat al 966, adoptant la religió cristiana com a nova religió oficial, fent que el gruix de la població l'assimilés com a pròpia en el decurs del següent segle. Al 1384 l'oligarquia polonesa portà al poder la princesa Eduvigis, la qual es casà amb Jagelló, Gran Duc de Lituània. Aquesta unió donà als polonesos força suficient per enfrontar-se als teutons, i formant un poderòs estat les fronteres del qual s'estenien del Bàltic al Mar Negre. El segle XVI va ser conegut com el "segle d'or" de l'estat polonès-lituà. 2004 Un segle més tard, la rebel·lió dels cosacs a Ucraïna, al 1648, va assentar les condicions propícies perquè Rússia envaïra Polònia. Al 1772 la intervenció conjunta de Prússia, Àustria i Rússia va imposar el Primer Repartiment de Polònia, distribuint-se la Pomerània oriental per a Prússia; Galítzia i part de la Petita Polònia per a Àustria i Lituània per a Rússia. Aprofitant la guerra ruso-turca, el congrés polonès va votar una nova constitució monàrquica, però al 1793 novament van intervenir Prússia i Rússia, duent a terme el Segon Repartiment de Polònia, adjudicant-se aquesta Lituània, Ucraïna Occidental, Volinia i Podolia; i aquella Posnania, Danzig (Gdańsk) i Torun. Després del fracàs de la rebel·lió de 1794 torna a repartir-se Polònia suposant la fi com a estat. Gdańsk Gdańsk Gdańsk En finalitzar la I Guerra Mundial, període durant el qual el territori polonès va ser novament envaït per tropes alemanyes i austríaques, Polònia aconsegueix la independència després de més 120 anys sense haver disposat d'un Estat. Això va ser possible gràcies a que els aliats van estar d'acord amb la voluntat del President dels Estats Units, Woodrow Wilson, expressada al Congrés dels EE.UU. abans de que s'acabés la guerra (punt tretzè dels Catorze Punts del seu discurs). Es proclamà doncs la Segona república Polonesa (1918), que de seguida va patir una nova greu amenaça: La guerra amb els Soviets, iniciada al 1919 després de l'agressió de les tropes comunistes. Després d'unes línies de front fluctuants, Polònia va aconseguir retenir la seva independència. I Guerra Mundial I Guerra Mundial I Guerra Mundial L'any 1926 el general Józef Pilsudski va assumir la direcció de l'Estat proclamant-se com a dictador. L'1 de Setembre de 1939 Hitler envaeix Polònia, desencadenant la II Guerra Mundial. En un atac sorpresa l'aviació alemanya va destruir les principals ciutats poloneses i el país va ser envaït pel III Reich i la Unió Soviètica, de manera que en menys d'un mes estava totalment ocupat. Durant la guerra Polònia va perdre sis milions de persones, la meitat d'ells jueus, primer concentrats en els guettos de les ciutats i després exterminats en camps tristament coneguts com el d'Auschwitz, al sud del país. En 1945 Polònia va ser ocupada per les tropes russes que no van respectar al govern en l'exili ni van tornar la independència al país. Es va formar un govern provisional d'alliberament nacional, que va derivar en una democràcia popular, la qual cosa va conduir a les reformes inspirades en el model soviètic. A més les fronteres poloneses es van desplaçar cap a l'oest, perdent les regions de Galítzia oriental i Brest-Litovsk a favor d'Ucraïna i Bielorússia. Amb Alemanya la frontera es va fixar en la línia Oder-Neise, per la qual cosa el territori polonès seria més reduït que el de 1939. Bielorússia L'alçament popular de Poznan en 1956 va obrir una xicoteta esperança d'alliberament. La caiguda de Wladyslaw Gomulka i la seua substitució per Edward Gierek es va deure a les protestes per la falta de llibertats i per la carència dels productes bàsics de supervivència. Però no va haver-hi transformacions radicals i Polònia va seguir davall l'òrbita russa durant les següents dècades. En 1980 es va produir una gran onada de vagues, dirigides per per la central sindical "Solidaritat" i pel seu líder Lech Walesa, que van aconseguir aconseguir reformes profundes. Gierek va ser substituït per Stanislaw Kania i aquest pel general Wojciech Jaruzelski, el qual en 1981 va donar un colp d'estat amb ajuda de l'exèrcit polonès. En 1985 Jaruzelski cedeix el comandament a Zbigniew Messner i assumint la secretaria general del Partit Unificat Obrer Polonès. Per les vagues en 1988, el govern va legalitzar a Solidaritat i va convocar a eleccions per a l'any següent, que van guanyar àmpliament els sindicalistes. En 1990 va ser triat com a President de Polònia Lech Walesa. Recuperada la independència i la democràcia Polònia va dirigir els seus passos a la Unió Europea amb què va signar una sèrie d'acords previs a la seua incorporació com a membre, cosa que es va produir en 2004. En 2005 va morir el Papa Joan Pau II, l'únic polonès de la història que ha aconseguit el pontificat.

Regions o Voivonats de Polònia

Des dels principis del segle XIV Polònia està dividida en voivòdies. Des de 1999 Polònia consta de 16 voivòdies. Tant els seus noms com el seu àrees corresponen amb les regions històriques de Polònia. Papa Joan Pau II

Pomerània Occidental (Zachodniopomorskie)
Pomerània (Pomorskie)
Mazúria (Warmińsko-mazurskie)
Podlàquia (Podlaskie)
Lubusz (Lubuskie)
Gran Polònia (Wielkopolskie)
Pomerània Meridional (Kujawsko-pomorskie)
Mazòvia (Mazowieckie)
Lublina (Lubelskie)
Santa Creu (Świętokrzyskie)
Lòdzia (Łódzkie)
Baixa Silèsia (Dolnośląskie)
Opòlia (Opolskie)
Silèsia (Śląskie)
Petita Polònia (Małopolskie)
Subcarpàtia (Podkarpackie)

Vistes

Imatge:Varsovie04-32.jpg|Warszawa Imatge:Warsaw modern buildings.jpg|Warszawa Imatge:Wilanow palace.jpg|Warszawa Imatge:Warsaw palace.jpg|Warszawa Imatge:Warszawa Namiestnikowski.png|Warszawa Imatge:Warszawa Copernicus.png|Warszawa Imatge:Warsaw church.jpg|Warszawa Imatge:Warsaw church1.jpg|Warszawa Imatge:Krakow_Sukiennice.jpg|Krakow Imatge:Piazza_del_Mercato_di_Cracovia.JPG|Krakow Imatge:Krakow-Wawel-Courtyard.jpg|Krakow Imatge:Krakow-Wawel_cathedral.jpg|Krakow Imatge:Kalplica wawel.jpg|Krakow Imatge:Krakow nagrobek Kazimierza W.jpg|Krakow Imatge:Krakau_PeteruPaul.jpg|Krakow Imatge:Krakow_Boze_Cialo-2.jpg|Krakow Imatge:Teatr Slowackiego.JPG|Krakow Imatge:Gothic altar veit stoss.jpg|Krakow Imatge:Pl-gdansk-neptun2004.jpg|Gdansk Imatge:ZURAW-Gdansk 2004 ubt.jpeg|Gdansk Imatge:Bazylika mariacka gdansk ubt.jpeg|Gdansk Imatge:Gdansk Radhuset.jpg|Gdansk Imatge:Oliwa kathedraal.jpg|Gdansk Imatge:Wroclaw 1.jpg|Wroclaw Imatge:Breslau-rathaus.jpg|Wroclaw Imatge:Wroclaw-Katedra-3.jpg|Wroclaw Imatge:Wroclaw-AulaLeopoldina4.jpg|Wroclaw Imatge:Torun-Rynek-ratusz-2.jpg|Torun Imatge:Torun-palac-dambskich.jpg|Torun Imatge:Ratusz Poznan od Wielkiej.jpg|Poznan Imatge:Poznan Fara 106-07.jpg|Poznan Imatge:Lublin Archikatedra.jpg|Lublin Imatge:Bydgoszcz Spichrze.jpg|Bydgoszcz Imatge:Rogalin palac (1).jpg|Rogalin Imatge:Pulawy palac czartoryskich.jpg|Pulawy Imatge:Poland - Ksiaz castle.jpg|Ksiaz Imatge:Zamek w Pszczynie003 kpjas.jpg|Pszczyna Imatge:Jasna Góra 20050919.JPG|Czestochowa Imatge:Kielce palace 2.jpg|Kielce Imatge:Zamosc ratusz.jpg |Zamosc Imatge:Poland Baranow - Castle.jpg|Baranow Sandomierski Imatge:Kazimierz Dolny (kamienica pod sw Mikolajem i Krzysztofem) 01.jpg|Kazimierz Dolny Imatge:Janowiec dziedziniec.jpg|Janowiec Imatge:Nowy Wiśnicz.jpg|Nowy Wisnicz Imatge:Ogrodzieniec.jpg|Ogrodzeniec Imatge:Rzeszów zamek 2004b.jpg|Rzeszow Imatge:Malbork zamek zblizenie.jpg|Malbork Imatge:Poland Frombork - Cathedral Hill.jpg|Frombork Imatge:Golub-Dobrzyn2.jpg|Golub-Dobrzyn Imatge:Kwidzyn zamek.JPG|Kwidzyn Imatge:Moszna zamek4.jpg|Moszna Imatge:Tatry Panorama01xxx.jpg|Tatry Categoria:Polònia Categoria:Unió Europea als:Polen fiu-vro:Poola ja:ポーランド ko:폴란드 ms:Poland simple:Poland th:ประเทศโปแลนด์ zh-min-nan:Polska

1515

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVI ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVI ko:1515년 simple:1515

Navacelles

Navacelles to miejscowość i gmina we Francji, w regionie Langwedocja-Roussillon, w departamencie Gard. Według danych na rok 1990 gminę zamieszkiwało 190 osób, a gęstość zaludnienia wynosiła 17 osób/km² (wśród 1545 gmin Langwedocji-Roussillon Navacelles plasuje się na 718. miejscu pod względem liczby ludności, natomiast pod względem powierzchni na miejscu 693.).

Linki zewnętrzne

- Źródło danych: [http://www.insee.fr Insee]
- Mapy i zdjęcia satelitarne: [http://kvaleberg.com/extensions/mapsources/index.php?params=44_10_N_4_15_E_region:fr_type:city link do Wiki mapsources]
- Zdjęcie satelitarne: [http://maps.google.com/maps?ll=44.1667,4.25&spn=0.1,0.1&t=k Google maps]
- Mapa: [http://maps.msn.com/(cgxnej455qpgxeu5vurxtejz)/map.aspx?&lats1=44.1667&lons1=4.25&alts1=14®n1=2 MSN World Atlas] Kategoria:Miejscowości Francji Kategoria:Departament Gard

kalorie dieta slots hotels edinburgh uk prag hotel

Astrofísica

Història

Física

Visió general de la investigació en la física

Física clàssica

Física moderna

Física teòrica i experimental

Enllaços relacionats

Enllaços externs

Estel

Reacció nuclear

Forat negre

Púlsar

Estrella de neutrons

Cosmologia

Cosmologia Grega

Cosmologia Medieval

Cosmologia Moderna

Cosmologia Contemporània

El futur de la cosmologia

Enllaços externs

Hiparc

Aportacions

Primer catàleg

Precessió dels Equinoccis

Distinció entre l'any sideral i l'any tròpic

Millora la mesura de la distància a la Lluna

Invenció de la trigonometria

Millora la mesura de l'obliqüitat de l'Eclíptica

Paral·lels i meridians

Claudi Ptolomeu

Enllaç extern

Geocentrisme

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

Claudi Ptolomeu

Enllaç extern

Polonès

1473

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Sistema geocèntric

Claudi Ptolomeu

Enllaç extern

Astronomia

Branques de l'astronomia

Branques de l'astronomia per la part de l'espectre utilitzada

Branques de l'astronomia en funció del problema adreçat

Vegeu també

Enllaços externs

Estel

9 de març

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Festes:

1947

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Polònia

Història de Polònia

Regions o Voivonats de Polònia

Vistes

1515

Esdeveniments:

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

Navacelles

Linki zewnętrzne