:: wikimiki.org ::
| Canal De La Mànega |
Canal de la MànegaEl canal de la Mànega (en anglès English Channel; en francès La Manche ) forma part de l'oceà Atlàntic i el comunica amb el mar del Nord. Situat a l'oest d'Europa, separa el nord-est de França de l'illa de la Gran Bretanya.
El seu punt més estret és al pas de Calais (també anomenat estret de Dover), on només 34 quilòmetres de distància separen Dover del cap francès Gris-Nez.
Al sud-oest de l'estret, prop de la costa francesa, hi ha les illes Anglonormandes, pertanyents al Regne Unit. L'illa francesa d'Ouessant, davant la costa bretona, marca l'extrem occidental del canal. A la zona sud del canal hi destaca la península de Cotentin.
El nom català del canal prové del francès, en què la Manche vol dir "la màniga". Aquest mateix significat és el que s'ha conservat en alemany (Der Ärmelkanal), en portuguès (Canal da Mancha), en italià (la Manica) o en esperanto (Manika Markolo), a diferència de l'anglès, que l'anomena "canal anglès" (English Channel) o el neerlandès, que en diu simplement "el canal" (Het Kanaal); l'espanyol, curiosament, adapta la forma francesa tan sols fonèticament però sense conservar-ne el significat originari, ja que Canal de la Mancha no fa referència a cap màniga.
Formació del canal
Abans del final de l'última glaciació, uns 10.000 anys enrere, el conjunt de les illes Britàniques formava part del continent europeu.
En retirar-se el gel de la glaciació, es va formar un gran llac a la part sud-oriental de l'actual mar del Nord, que drenava cap a l'Atlàntic a través d'un petit canal a l'alçada de Dover i Calais.
Al voltant del 6500 aC, una forta erosió va anar desgastant la roca calcària de l'estret i va crear definitivament el Canal de la Mànega. Des de llavors l'acció de les ones sobre les costes ha augmentat l'amplada de l'estret. Aquest mateix efecte continua avui en dia.
Importància històrica
El canal de la Mànega sempre ha estat la millor defensa de la Gran Bretanya: és l'accident geogràfic que li ha permès d'intervenir i d'evitar possibles entrades en conflictes europeus. Va impedir a Napoleó i Hitler la invasió del país.
S'hi han succeït moltes invasions (o intents d'invasió) com la conquesta normanda, l'Armada Invencible o la batalla de Normandia. També hi ha hagut moltes batalles navals, com la batalla de Portland, la batalla de la Hougue i la topada entre lUSS Kearsarge i el CSS Alabama.
Al mateix temps, la Mànega ha servit com a vincle comú cultural i polític, des de les societats celtes, la cultura imperial romana, la fundació de Bretanya pels colons provinents de la Gran Bretanya, fins a l'estat anglonormand.
El comerç pel canal ha estat un altre element important per a les societats d'ambdues ribes des de temps prehistòrics; producte d'això hi ha un gran nombre de ports d'importància a les dues bandes de l'estret:
- Dover
- Calais
- Dieppe
- Southampton
- Portsmouth
- Le Havre
- Cherbourg
Rutes importants dels transbordadors:
- Dover – Calais
- Newhaven – Dieppe
- Portsmouth – Caen
- Portsmouth – Cherbourg
- Portsmouth – Le Havre
- Poole – Saint-Malo
- Weymouth – Saint-Malo
- Plymouth – Roscoff
A la importància del tràfic comercial i de passatgers que uneix les dues ribes del canal cal afegir-hi la que representa el que travessa el canal i que uneix les economies de l'Europa del nord amb la resta del món. Tot aquest tràfic marítim combinat fa que el canal de la Mànega sigui una de les vies de comunicació més importants del món, i una de les principals pel que fa al comerç marítim (algunes fonts consideren que concentra més de la quarta part del comerç marítim mundial).
Els centres de vacances costaners, com ara Brighton i Deauville, inicalment fomentats per al turisme aristocràtic a començament del segle XIX, s'obriren posteriorment a altres classes socials i han adoptat un estil de complex de lleure que ha influït notablement arreu del món.
L'Eurotúnel
Ara mateix, moltes persones creuen el canal de la Mànega pel "Túnel del Canal", "Chunnel" o "Eurotúnel". Aquesta enorme proesa d'enginyeria, proposada per primer cop per Napoleó, connecta la Gran Bretanya amb el continent mitjançant el tren o l'automòbil.
Ara és normal viatjar entre Brussel·les o París i Londres amb el tren Eurostar.
Travesses importants del Canal
El 7 de gener de 1785, el francès Jean-Pierre Blanchard i el nord-americà John Jeffries viatgen des de Dover (Regne Unit) fins a Calais (França) amb un globus aerostàtic, i són els primers a creuar l'estret per l'aire.
Matthew Webb és, el 1875, la primera persona que creua el canal nedant. El 6 d'agost de 1926, Gertrude Ederle és la primera dona a fer-ho, i supera el rècord masculí en dues hores.
El 1909, Louis Blériot, des de França, fou la primera persona a creuar l'estret amb avió.
El 1979, l'aeroplà Gossamer Albatross guanya les 100.000 lliures de premi que hom havia reservat per al primer enginy que creués el canal mitjançant la força humana. El pilot, Bryan Allen, pedala 3 hores per complir l'objectiu.
Categoria:Estrets
Categoria:Canals
ja:イギリス海峡
ko:영국 해협
Anglès::Aquesta pàgina és per a l'idioma. Si voleu informació sobre el municipi visiteu Anglès (la Selva)
----
L'anglès és una de les llengües més parlades al món, i la més utilitzada internacionalment com a segona llengua. Pertany a la branca germànica occidental de la família indoeuropea, encara que ha estat molt influenciada per llengües llatines, principalment per al dialcte francès de Normandia. La llengua actual que li és més propera és el frisó. L'escocès té un estatus ambigu; hi ha qui el considera una llengua separada de l'anglès, i hi ha qui l'en veu com un dialecte.
Extensió
L'anglès és el primer idioma a Austràlia, les illes Bahames, Barbados, les illes Bermudes, Guyana, Jamaica, Nova Zelanda, Antigua i Barbuda, Saint Kitts i Nevis, Trinitat i Tobago, el Regne Unit i els Estats Units d'Amèrica, encara que a aquest país no és oficial, sinó de facto, i cada estat pot escollir les llengües oficials per al seus territoris.
També és un dels idiomes principals a Belize (amb el castellà), el Canadà (amb el francès), Camerun (amb el francès i diverses llengües africanes), Dominica (amb el francès i el crioll), Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines (amb el francès i el crioll), els Estats Federats de Micronèsia, Irlanda (amb el gaèlic), Libèria (amb diverses llengües africanes), Singapur i Sud-àfrica (amb l'afrikaans i diverses llengües africanes).
És oficial (però sense ser pas un idioma nadiu) a les illes Fiji, Ghana, Gàmbia, l'Índia, Kiribati, Lesotho, Kenya, Namíbia, Nigèria, Malta, les illes Marshall, Pakistan, Papua Nova Guinea, les illes Filipines, les illes Solomon, Samoa, Sierra Leone, Suazilàndia, Tanzània, Zàmbia i Zimbabue.
Història
L'anglès prové de la llengua parlada per les tribus germàniques (Angles, Sets i Saxons) que es van establir a Anglaterra al segle V. L'anglès antic parlat en aquella època és la base de l'anglès modern. La llengua va rebre moltes influències nòrdiques i sobretot del francès, després de la invasió normanda el 1066. L'anglès mitjà (middle English) va incorporar gran quantitat de vocabulari sobretot d'origen llatí. De fet, l'idioma original, l'anglès antic (old English) seria totalment incomprensible per a un parlant actual, i per alguns lingüístes, l'anglès és més proper a les llengües llatines que a les llengües germàniques. Així doncs, hi ha un gran nombre de sinònims, que provenen d'arrels germàniques o llatines, per exemple come o arrive (arribar), sight o vision (visió), freedom o liberty (llibertat). L'anglès modern (modern English) va començar a l'època de Sheakspeare.
L'ús de l'anglès es va anar escampant al llarg de la Gran Bretanya, i més tard arreu de les colònies de l'Imperi Britànic. El nombre estimat de parlants nadius l'any 2002 és de 402.000.000. El potencial econòmic, polític, científic i cultural dels Estats Units d'Amèrica i el Regne Unit en els darrers dos segles li han donat un estatus preeminent com a llengua internacional de comunicació.
Vocabulari
Atès que l'anglès ha estat força influenciat per diverses llengües (germàniques, llatines, escandinaves, celtes i altres), és la llengua amb el més gran nombre de mots. Les paraules d'origen germànic són usualment més curtes i més informals. Les paraules d'origen llatí són més "educades" o "elegants". L'anglès també adopta noves paraules amb més facilitat que altres llengües. No hi ha un estimat precís del nombre de mots de la llengua, però, el Oxford English Dictionary inclou més de 500.000. Altres organitzacions estimen més de 800.000.
Atès que l'anglès té un vocabulari prou ampli i divers, és difícil establir percentatges per l'origen de les paraules. Però, una estimació feta per Thomas Finkenstaedt i Dieter Wolff (1973) suggereix:
- Mots d'origen francès (inclou francès antic, dialectes del francès i anglo-francès): 28,3%
- Llatí (inclou termes científics o tècnics): 28,24%
- Antic Anglès (origen germànic), Anglès Mitjà, Escandinau o Nòrdic i Neerlandès 25%
- Grec 5,32%
- Sense origen etimològic precís: 3,28%
- Derivats de noms de persones: 3,28%
- Altres llengües: 1%
Sistema d'Escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí en l'escriptura. L'ortografia de l'anglès és històrica i no pas fonètica, especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que n'hi ha excepcions.
Principals dialectes
- Americà
- Australià
- Britànic (incloent-hi l'escocès)
- Canadenc
- Caribeny
- Anglès d'Irlanda
- Jamaicà
- Anglès de Terranova
- Novazelandès
- Sudafricà
- Anglès de Singapur (Singlish)
- Anglès de Malàisia (Manglish)
Altres enllaços
- [http://en.wikipedia.org/wiki/Main_Page Projecte anglès de la Viquipèdia]
- [http://ebbs.english.vt.edu/hel/hel.html Història de l'anglès]
- [http://etext.lib.virginia.edu/english.html Recursos en anglès]
- [http://www.m-w.com Diccionari Merriam-Webster]
- [http://www.catalandictionary.org/engcat/ Diccionari Anglès-Català de Codi Obert]
Categoria:Anglès
als:Englische Sprache
ja:英語
ko:영어
ms:Bahasa Inggeris
simple:English language
th:ภาษาอังกฤษ
zh-min-nan:Eng-gí
Europa:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia).
----
Europa (Mitologia)
Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.
Geografia i geologia
Negra
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega
Divisió política
Onega
Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.
1 Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
2 L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les definicions que consideren com a frontera la principal divisòria d'aigües del Caucas.
3 El nom d'aquest estat és subjecte de discussió internacional, per les reclamacions de Grècia i Bulgària. A l'ONU s'empra la denominació d'Antiga República Iugoslava de Macedònia
4 Només els territoris situats a l'oest dels Urals són considerats part d'Europa.
5 La Turquia europea inclou els terriotris a l'est i nord de l'estret del Bòsfor.
Per últim, cal assenyalar que l'estat asiàtic de Kazakhstan té una petita part del seu territori a l'est del riu Ural, raó per la qual es troba dins del continent europeu.
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la súperfamília indoeuropea. Tanmateix n'hi ha excepcions notables, com ara l'hongarès, l'estonià el finès i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el basc, que no ha pogut ser emparentat amb cap altra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltès i el turc són dos exemples de llengües parlades a Europa que tenen un origen clarament no europeu.
Pàgines que s'hi relacionen
- Unió europea
- Clima d'Europa
- Estat
- Rius d'Europa
- Vegetació d'Europa
External links
- [http://p086.ezboard.com/balbanau Evropa / Europa / Europe]
Categoria:Europa
als:Europa
ja:ヨーロッパ
ko:유럽
ms:Eropah
roa-rup:Evropa
simple:Europe
th:ทวีปยุโรป
zh-min-nan:Europa
França
França és un estat de l'Europa occidental que limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic; al nord amb el canal de la Mànega, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nord; a l'est amb Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sud amb Catalunya, Andorra, Espanya, Mònaco i la mar Mediterrània. La França metropolitana està formada, a més, per l'illa de Còrsega, a la Mediterrània, situada al nord de l'illa italiana de Sardenya. A més a més, inclou tot d'illes i territoris d'ultramar, repartits arreu del món (vegeu més endavant).
França és una democràcia organitzada com una república unitària semipresidencial. És un país desenvolupat amb una economia moderna que el 2003 era la cinquena més important del món. Els seus valors principals es troben expressats en la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.
És membre fundador de la Unió Europea, de la qual és l'estat més extens. França també és membre fundador de l'OTAN i de les Nacions Unides, i membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És una de les set potències nuclears mundials.
Geografia
Consell de Seguretat de les Nacions Unides
Mentre que el territori principal de França (la metròpoli) està localitzat a l'Europa occidental, l'estat francès també el constitueixen territoris de:
- l'Amèrica del Nord: la col·lectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- el Carib: els departaments de Guadeloupe i la Martinica
- l'Amèrica del Sud: el departament de la Guaiana Francesa
- l'oceà Índic occidental: el departament de la Reunió i la col·lectivitat departamental de Mayotte
- l'oceà Pacífic: la col·lectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la col·lectivitat sui gèneris de Nova Caledònia
- l'Antàrtida (tot i que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
::Vegeu Dependències d'ultramar franceses
Orografia i hidrografia
França posseeix una gran varietat de paisatges, que van des de les planes costaneres del nord i l'oest, on França toca amb la mar del Nord i l'Atlàntic, fins a les serralades del sud (els Pirineus) i el sud-est (els Alps), on en aquesta última es troba el punt més alt d'Europa, el Mont Blanc (4.810 m).
Entremig es troben altres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (aquests al nord-est), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, tributaris de l'Atlàntic; el Rin, que serveix de frontera amb Alemanya, i el Roine, que desemboca al Mediterrani.
Demografia
Roine
Segons el padró de 2003 les àrees metropolitanes de més de 500.000 habitants eren:
#París 11.174.743
#Lió 1.648.216
#Marsella 1.516.340
#Lilla 1.182.026
#Bordeus 979.262
#Tolosa 819.507
#Nantes 715.358
#Grenoble 696.326
#Rouen 608.671
#Montpeller 591.646
#Rennes 569.932
#Estrasburg 557.120
#Niça 506.694
Història
Niça]]
Els límits territorials de la França moderna són bastant semblants als de l'antic territori de la Gàl·lia, habitada pels gals, un poble cèltic. La Gàl·lia fou conquerida pels romans al segle primer aC, i els gals van adoptar la llengua i la cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els segles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàl·lia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques al segle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fou un domini feudal dels reis Capets francesos al voltant de París.
Tot i que l'inici de la monarquia francesa sovint es remunta al segle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença amb la divisió de l'Imperi Franc de Carlemany en dues parts, oriental i occidental, al segle IX. La part oriental seria el que donaria origen al que ara és Alemanya, mentre que la part occidental estaria a l'origen de França.
Els descendents de Carlemany van governar França fins al 987, quan Hug Capet, duc de França i comte de París, fou coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien França fins al 1792, quan la Revolució Francesa va establir la república, en un període de transformacions radicals que va començar el 1789.
Napoleó Bonaparte va agafar el control de la República el 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsol. Els seus exèrcits van participar en diverses guerres arreu d'Europa, van conquerir diversos països i van establir nous reialmes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Arran de la seva derrota el 1815, la monarquia francesa fou reestablerta, la qual més endavant va ser abolida legislativament i seguida per una Segona República el 1848. Aquesta segona república va finalitzar quan l'últim nebot de l'Emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, en fou elegit President i va proclamar un Segon Imperi el 1852. No tan ambiciós com el seu oncle, el segon Napoleó també fou finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Tot i que al final resultés vencedora tant a la Primera Guerra Mundial com a la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial com en el seu estatus econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Cinquena República) que no ha sucumbit a la inestabilitat que van experimentar els règims anteriors, de natura més de tipus parlamentari.
En les dècades recents, la reconciliació i la cooperació de França amb Alemanya s'han demostrat crucials per a la integració europea, incloent-hi la introducció de l'euro el gener del 1999(fins llavors anava amb el Franc francès. Actualment, França és al capdavant dels estats europeus que intenten aprofitar la incipient unió monetària per avançar en la creació d'un aparell europeu més unificat en aspectes polítics, de seguretat i de defensa.
Llengües
La llengua oficial a França és el francès, provinent del francià, variant lingüística parlada a l'Illa de França que a principis de l'Edat Mitjana i, al llarg dels segles, s'ha imposat a la resta de llengües i variants lingüístiques que es parlen arreu del territori francès. Molt sovint, aquesta imposició del francès ha estat fruit de decisions polítiques preses al llarg de la història, amb l'objectiu de crear una estat francès uniformitzat i centralitzat. De fet, l'article 3 de la Constitució francesa de 1958 diu textualment que La langue de la République c'est le français, és a dir, només es reconeix el francès com a única llengua oficial de la República francesa. Aquest article ha servit de pretext fins els nostres dies per no permetre l'ús normal i oficial als àmbits d'ús cultes de les llengües que avui en dia encara es parlen a França amb més o menys implantació en els seus dominis lingüístics: el català, el bretó, el cors, l'occità, el basc i l'alsacià. Només s'ha permès l'ensenyament d'alguna d'aquestes llengües (com el català) com a segona llengua estrangera optativa a l'escola pública. La immigració provinent de fora del país, així com de regions exclusivament francòfones fa que el percentatge de parlant d'aquestes llengües sigui de cada cop més minso. França és un dels pocs Estats europeus que es nega a signar la Carta europea de les llengües minoritàries.
Malgrat tot, avui en dia, algunes institucions privades han procurat fomentar l'ús d'aquestes llengües creant mitjans de comunicació, creant escoles primàries i secundàries per ensenyar en aquestes llengües o convocant actes reinvindicatius a favor d'una política lingüística alternativa, però tenen molt poc suport de l'administració, ja sia estatal, regional, departamental o municipal. Això fa que els recursos existents per impulsar l'ús d'aquestes llengües siguin molt escassos i insuficients per atendre la demanda, actualment creixent. Per això algunes institucions han demanat ajuda a altres Estats o regions on es parlen aquestes llengües que, molt sovint, els han ofert aquesta ajuda de manera desinteressada.
Tot això fa que, malgrat França sigui un territori lingüísticament ric, sigui un dels Estats europeus menys fomentadors d'aquesta riquesa, juntament amb Grècia.
Vegeu també: Literatura francesa
Economia
Article principal: Economia de França
Enllaços externs
- [http://www.pictures-europe.com/holidays-france.htm Imatges de França]
- [http://www.pictures-europe.com/map/map-france.htm Mapa de França]
Categoria:França
als:Frankreich
fiu-vro:Prantsusmaa
ja:フランス
ko:프랑스
ms:Perancis
simple:France
th:ประเทศฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-kok
Illa:Pel que fa al municipi del Rosselló, seu del vescomtat d'Illa, vegeu Illa (Rosselló).
Una illa és un territori terrestre envoltat d'aigua, ja sigui de mar, de riu o de llacs. El que distingeix les illes marítimes dels continents és el fet que són d'unes dimensions inferiors.
Pàgines que s'hi relacionen:
- Illes del món
categoria:Illes
categoria:Geografia
ja:島
ko:섬
ms:Pulau
simple:Island
th:เกาะ
Gran BretanyaGran Bretanya és l'illa més important de les Illes Britàniques. Està composta per tres nacions, Anglaterra, País de Gal·les i Escòcia, que conformen, conjuntament amb Irlanda del Nord, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit
En conjunt, Gran Bretanya té 229.335 km2. La capital d'Anglaterra i del Regne Unit és Londres (London), mentre que Cardiff (Caerdydd) i Edimburg (Edinburgh) són les capitals de Gal·les i Escòcia respectivament.
Segons la font oficial, http://www.statistics.gov.uk/glance/default.asp, la població de Gran Bretanya el 2001 era de 57 103 927 persones (Anglaterra, 49.138.831; Escòcia 5.062.011; i País de Gal·les 2.903.085). Completa el Regne Unit Irlanda del Nord, amb 1.685.267 habitants.
El punt més elevat de l'illa és la muntanya escocesa Ben Nevis (1.343 m), i el riu més llarg, el Severn (336 km; en gal·lès, Hafren) neix a Ceredigion a l'oest de Gal·les.
Categoria:Regne Unit
ja:グレートブリテン島
simple:Great Britain
Illes AnglonormandesLes illes Anglonormandes o illes del Canal (en anglès Channel Islands, en francès Îles Anglo-normandes) són un grup d'illes del canal de la Mànega situades a l'oest de la península del Cotentin. Pertanyen a la corona d'Anglaterra, si bé no formen part del Regne Unit (ni de la Unió Europea). Administrativament estan separades en dues batllies (bailiwicks): Jersey i Guernsey.
La seva superfície total és d'uns 195 km2, en la qual viuen uns 150.000 habitants, repartits en les illes de:
- Jersey
- Guernsey (Guernesey en francès)
- Alderney (Aurigny en francès)
- Sark (Sercq en francès)
- Jéthou
- Herm
- Brecqhou
- Lihou
Història
Les illes van ser annexades al ducat de Normandia el 933. El 1066 el duc Guillem el Conqueridor envaí Anglaterra i en va esdevenir el monarca. Posteriorment, el 1204, la pèrdua d'altres possessions continentals deixà les illes com l'únic reducte del que fou la Normandia originària de la monarquia anglesa (amb posteriors canvis de dinastia).
Durant la Segona Guerra Mundial les illes foren l'única porció de sòl britànic ocupada per Alemanya.
Cultura
Tradicionalment la cultura dels habitants de l'illa havia estat normanda, això és, els seus habitants parlaven el dialecte normand de la llengua d'Oïl. A partir del segle XIX, una major facilitat de transport amb la Gran Bretanya hi propicià l'assentament d'anglesos, que unit a més comunicacions acabaren per anglicitzar les illes. Actualment, el normand ja està completament extingit a l'illa d'Alderney i a la resta el seu nombre de parlants no arriba al 10%, majoritàriament d'edat avançada. Amb tot, el francès hi segueix sent una llengua (cerimonialment) oficial.
Economia
El turisme és la principal font d'ingressos de les illes més menudes (unit a un xic d'agricultura). Jersey i Guernsey, per la seva banda, han basat la seva economia des dels anys 60 en els serveis financers, si bé Guernsey ha mantingut una certa agricultura (hivernacles, horticultura) i indústria lleugera.
Cada una de les batllies emet els seus propis bitllets i monedes, si bé les divises del Regne Unit emeses pel Banc d'Anglaterra i d'Escòcia també hi són admeses.
Anglonormandes, illes
Categoria:Geografia d'Europa
ja:チャンネル諸島
simple:Channel Islands
Regne Unit
El Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord o simplement Regne Unit és un estat que es troba a l'extrem oest d'Europa (més a l'oest només hi ha Islàndia i la República d'Irlanda, a més d'illes portugueses) en els terrenys que el propi nom indica.
Cal no confondre el Regne Unit amb la Gran Bretanya, que és només l'illa més gran, ni amb l'Anglaterra, que és només la part constituent més gran. Fins l'any 1800 tota l'illa d'Irlanda no formà part del Regne Unit, i fins el 1704 l'Escòcia era un país independent.
Divisió administrativa
El Regne Unit està dividit en tres països:
- Anglaterra, capital: Londres
- Escòcia, capital: Edimburg
- País de Gal·les, capital: Cardiff
i una provincia:
- Irlanda del Nord, capital: Belfast
Principals àrees metropolitanes
Les major àrees metropolitantes del Regne Unit són les següents:
#Londres, 13.945.000
#Birmingham, 2.575.768
#Manchester, 2.244.931
#Leeds, 1.499.465
#Glasgow, 1.168.270
#Newcastle, 879.996
#Liverpool, 816.216
#Nottingham, 666.358
#Sheffield, 640.720
#Bristol, 551.066
Vegeu: Llistat d'aglomeracions de la Unió Europea
Categoria:Regne Unit
Categoria:Unió Europea
ja:イギリス
ko:영국
ms:United Kingdom
simple:United Kingdom
th:สหราชอาณาจักร
zh-min-nan:Liân-ha̍p Ông-kok
Bretanya
Bretanya (en bretó: Breizh; en gallo: Bertaèyn) és una de les 26 regions de França. Ocupa una extensa península al nord-oest de l'estat francès, entre el canal de la Mànega al nord i el golf de Biscaia al sud. La capital és Rennes.
La regió de Bretanya comprèn el 80% de l'antic ducat de Bretanya. El 20% restant pertany actualment al departament del Loira Atlàntic que forma part de la regió del País del Loira amb capital a Nantes, la capital història del ducat de Bretanya.
Amb una superfície de 27.209 km², comprèn la península homònima, la qual s'extèn uns 240 km fins l'oceà Atlàntic entre el canal de la Mànega, al nord, i el golf de Bizkaia, al sud. Rennes n'és la capital.
El medi físic
El país, també conegut des d’antic com a Armorica (en cèltic, “país dels pobles sobre el mar”), forma una accidentada península a l’Oest de l’antiga província romana d’Aquitània. Hom en pot considerar l'interior dividit en dues parts per la vall de riu Aon (Aulne), que prolonga vers l'est el canal que uneix Nantes (Naoned) amb Brest. Les principals alçàries es troben a l’interior, i la costa és força escarpada. La península es divideix en dues zones orogràfiques força diferenciades:
- Argoad (del cèltic koat, “bosc”), a l’interior, gairebé pla i tradicionalment ple de boscos, com el de Brekilien (en francès, Brocéliande), antic lloc sagrat dels celtes (on hi vivia Merlí). Tanmateix, han estat molt despoblats des del segle XVIII. Entre les seves sotsunitats, comprèn el Talar de Roazhon i el Plateau de Roc’han.
- Armor o Arvor (del cèltic mor ”mar”), a la costa, faixa de terra d’uns 1.300 kilòmetres de llarg, força accidentada i dividida en dues parts pel riu Aon, hi destaquen les principals unitats orogràfiques:
- Menez Arre, amb el Tuchenn Gador o Menez Mikael (384 m), la major alçària del país, i el Menez C’homm (330 m).
- Menezioù Du (Muntanyes Negres), separades de l’anterior per la Conca de Kastellin.
- Lanneier ar Menez (Landes de Menez), que tallen el país d’Argoad, i tenen l’alçària d’Ar Menez (340 m).
- Lanneier Larivoz (Landes de Lanvaux).
La costa és força accidentada, i conté nombroses aber (similars a les ries gallegues) com les Leger (Guer), Trev (Trieux), Gouet, Argenon (Arguenon), Rans (Rance), Oded, Blaouezh (Blavet) i plegmor (badies), que compten amb petites enez (illes), com les de Groe/Groix, Sun, Vaz i Ar Geveur. Els principals ster o rius, tots ells de la conca atlàntica, són el Ligel/Loire, Oust, Blaouezh, Aon, Kastellin, Doursec’h, Semnon, Gwilum/Villaine, Trev, Gouet, Gwilum Elorn, Oded, Skorv, Evel, Leff, Isole i Aulne. També hi ha nombrosos lenn (llacs), la gran majoria petits i sense importància, llevat l’Ar Groazig, Veur, Mikael, Gwerledan i Ar Dug.
A la costa es concentren les principals activitats humanes i econòmiques de Bretanya. La costa nord, vorejada pels altiplans granítics i esquistosos —Pays de Leon, Treger, Penteür—, és marcada per forts espadats. Una gran part de la seva superfície és recoberta per dipòsits de loess que daten dels inicis del Quaternari. Al sud de Brest la costa és més plana, però més retallada de resultes d'una transgressió marina que inundà les parts baixes de les valls fluvials, excavades profundament en un peneplà, i formà nombroses ries i estuaris —Oded, Laita, Blaouezh (Blavet), Vilaine—, així com badies profundes —rada de Brest; badies de Douarnenez i Audierne—. Aquesta part és vorejada d'illes —Glenan, Groe (Groix), Houad (Houat), Hedig (Hoëdic), Gerveur (Belle-Île)—, la majoria de les quals resultat d'una subsidència, i que sovint no són sinó un amuntegament de roques, fragments granítics units a la costa per un tómbolo —Kiberen (Quiberon)—, o bé bancs de sorra que aïllen estanys i aiguamolls —Le Croisic (Ar Groazig), Grande Brière—.
Un factor molt important per a la configuració actual de la costa bretona és la constant erosió marina. El clima és oceànic, amb hiverns temperats i estius frescs i les pluges varien de més a menys de la costa a l'interior. Els vents del sud-oest i del nord-est són coneguts a la costa amb els noms de noroît i suroît. Els sòls, rics en humus, que abans del s V eren coberts de boscs, s'han convertit, a causa de la denudació i l'erosió, en un paisatge de landes damunt sòls àcids, impermeables, que només permeten una vegetació escadussera. Per contra, les àrees costaneres tenen un sòl més ric a causa dels dipòsits de loess i de les aportacions de correctors calcaris al s XIX.
categoria:Bretanya
ja:ブルターニュ
Català
::Aquést article és sobre la llengua catalana. Vegeu també Condició política de català
El català és una llengua romànica parlada per gairebé 9 milions i mig de persones al món. La gran majoria viuen a Catalunya, al País Valencià, a les illes Balears, a Andorra, a la Franja de Ponent (Aragó), a la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya, Itàlia), a la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals, França) i al Carxe (Iecla), un petit territori de Múrcia.
Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot suposar com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 de que
:«és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i les Illes Balears».
Nombre de parlants al món
Territoris on la llengua té estatus oficial
Territoris on la llengua no té ple estatus oficial
Total
Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[http://www.idescat.net/dequavi/Dequavi?TC=444&V0=1&V1=1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/padron/p2002/ini_val.htm]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[http://www.caib.es/ibae/demo/evolucio_poblacio/ccaa.htm].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/docs/catnord2004.pdf]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[http://www.estadistica.ad/indexdee.htm]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[http://www.iecat.net/CRUSCAT/documents/coneixementiusos/index.htm].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[http://www.pauvila.net/]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[http://www.uoc.edu/euromosaic/web/document/catala/an/e19/e19.html]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[http://www6.gencat.net/llengcat/socio/coneix.htm#alguer]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.
Pàgines que s'hi relacionen
- Dialectes del català
Parlars amb empremta de la llengua catalana
- Panotxo (Múrcia)
- Sicilià (Sicília)
- Napolità (Nàpols)
- Xurro (Comarques de l'Interior del País Valencià)
Manifests
- [http://www.fundccc.org/htmdocs/manifest2001.htm Un memorial reial per a passats irreals]
- [http://www.vilaweb.com/www/especials/especial?id=807190 Manifest per la llengua]
- [http://bloc.jovesllengua.org/acampallengua2004/manifest Joves de Mallorca per la llengua]
- [http://www.cercat.com/cinema/plataforma.htm Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català]
- [http://lavanc.com/lavanc/iphp/not1.php?id=646 Manifest per la llengua de valencians residents al Principat]
Categoria:Català
ja:カタルーニャ語
ko:카탈루냐어
simple:Catalan language
FrancèsEl francès és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les llengües nacionals de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés.
A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.
Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.
Enllaços externs
- [http://www.numerique.culture.fr Numérisation du patrimoine culturel] - Catàleg que conté referències a molts textos francesos digitalitzats i disponibles a Internet (en francès)
Categoria:Llengües romàniques
als:Französische Sprache
ja:フランス語
ko:프랑스어
simple:French language
th:ภาษาฝรั่งเศส
zh-min-nan:Hoat-gí
AlemanyL'alemany (Deutsch) és una llengua germànica del grup occidental. És la llengua més parlada nativament dins la Unió Europea, i la novena més parlada del món. El nom en català prové de la tribu germànica dels "alemani", mentre que els alemanys en diuen "Deutsch".
Origen
Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i neerlandès s'ha parlat una munió de dialectes germànics relacionats entre ells, formant el que s'anomena un continu lingüístic. Aquest continu es divideix en dos grans àrees dialectals: el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada Benrather Linie que marca el límit septentrional del fenomen de la segona mutació consonàntica. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extingits, mentres que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat.
L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la llengua escrita i normalitzada dels múltiples dialectes. Sempre s'ha pres la traducció de la Bíblia feta per Luter, basada en el dialecte alt saxó, com una peça clau en la normativització de l'alemany.
Encara que s'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al segle XIX, quan es va introduir obligatòriament a les escoles. L'any 1898, una comissió d'experts va redactar la "Deutsche Bühnenaussprache" (pronunciació alemanya per al teatre). Tot i la bona acollida de la norma, ningú no en feia cas, coexistint encara a primers del segle XX amb diverses normes ortogràfiques i de pronunciació a cada país i fins i tot a cada regió.
Varietats de la llengua
Llengua estàndard
Encara que utilitzem el terme "alemany" per a referir-nos a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita.
En la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una mescla entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no ocorre així en Suïssa, on l'alemany estàndard a penes es parla, només a vegades comptades, com a l'hora de parlar amb algú que no entén el dialecte suís. En certes regions alemanyes, sobretot en algunes grans ciutats, una gran part de la població només parla la llengua estàndard.
La llengua estàndard té diferències regionals, especialment en vocabulari, encara que també en pronunciació i gramàtica. Aquestes diferències són molt menors que les que existeixen entre els dialectes locals. No obstant, l'alemany es considera una llengua pluricèntrica, perquè les varietats dels tres majors països germanoparlants són considerades estàndard de la mateixa manera.
Dialectes
Les variacions entre els distints dialectes són considerables; és possible que parlants de distints dialectes no es puguen entendre entre si sense tirar mà de l'alemany estàndard. És més, els dialectes alemanys no solen ser entesos per algú que només coneix l'alemany estàndard. Podem dividir els dialectes entre els dialectes del baix alemany i els de l'alt alemany.
La separació entre ambdues zones ve donada per l'anomenada Línia de Benrath. Aquesta línia separa les zones que van patir la segona mutació consonàntica germànica de què no la van patir. Aquesta mutació es va produir al voltant de l'any 500 d.C. als pobles al sud d'aquesta línia; els dialectes d'aquests pobles han donat lloc a l'alt alemany actual. Els dialectes dels pobles al nord d'aquesta línia han donat lloc al anglès, neerlandès, frisó i els dialectes del baix alemany.
Una altra segona línia destacable seria la marcada pel riu Main, al sud de la qual la segona mutació es dóna totalment (alemany alt o Oberdeutsch), i al nord només parcialment (alemany mitjà o Mitteldeutsch, dels quals es deriva l'alemany estàndard). Un exemple de les variacions fonètiques es veu a continuació:
Aquestes enormes diferències entre els dialectes del baix alemany i de l'alt alemany han dividit a la comunitat filològica. Algunes teories sostenen que el neerlandès no és més que un altre dialecte del baix alemany, que a pesar d'haver adoptat una normativa pròpia, no deixa de ser un dialecte alemany. Altres teories prefereixen considerar al baix alemany i a l'alt alemany com a idiomes distints.
L'alemany suís
L'alemany suís - Schwyzerdütsch
Es dóna el cas curiós dels dialectes d'alemany suís. Hi ha diverses modalitats depèn de la regió geogràfic, per exemple el Züridütsch (alemany suís de Zuric), Bärndütsch (de Berna), Urnerdüütsch (d'Uri), Luzärnerdütsch, (de Lluerna), Baseldiitsch (de Basilea), Sanggallerdüütsch (de Sankt Caponen), Wallisertiitsch (del Valais), ..
En tots aquests casos es tracta de dialectes parlats. És a dir, el seu parla és dialectal, però normalment escriuen en alemany estàndard. Encara que també hi ha una tendència minoritària que intenta reflectir la parla dialectal en edicions escrites (email, sms). El principal problema que es troben en la dita empresa és la gran quantitat de variacions dialectals, que en molts casos difereixen significativament unes de les altres. Per exemple els alemanys no entenen l'alemany suís molt fàcil, però els suïssos al contrari entenen als alemanys sense problema.
Exemples de variacions lèxiques dialectals
- Grüezi (en alemany suís de Zuric zürituusch) > Hallo (en Hochdeutsch) > «hola» (si bé el seu origen és Grüß dich en aléman estàndard que significa «salutació»)
- rüebli (en alemany suís) > Mohrrübe o Karotte (en Hochdeutsch) > «carlota»
- merci vill mal (en alemany suís) > Danke schön (en Hochdeutsch) > «moltes gràcies»
- schnufe (en alemany suís) > atmen (en Hochdeutsch) > «respirar»
- nöd (en alemany suís) > nicht (en Hochdeutsch) > «no»
- chli (en alemany suís) > klein (en alemany estàndard) > glõa (en dialecte bavarès) > lütt (en Niederdeutsch) > «xicotet»
- Weggli (en alemany suís) > Semmel (en Niederdeutsch) > Brötchen (en Hochdeutsch) > «panet»
- Sonnabend (en Niederdeutsch) > Samstag (en Hochdeutsch) > «dissabte»
- Segons la regió, la tardor pot rebre els noms Herbst, Spätjahr, Spätling, entre altres.
En alguns casos, els dialectes suïssos difereixen considerablement els uns dels altres, tal com es pot observar en l'exemple següent:
:és mödeli ankä (en alemany suís de Berna Bärndütsch) >>
: e stückli butter (en alemany suís de Zuric züritüütsch) >>
: eet Stückchen Butter (en Hochdeutsch) >>
: «un poc de mantega»
Exemples de variacions morfològiques
En alemany suís empren -li com a sufix diminutiu en compte de -chen de l'alemany estàndard.
Exemples de variacions fonològiques
En alemany de Zuric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r».
La seqüència ei que es pronuncia en alemany estàndard, es pronuncia en alemany suís.
Gramàtica
L'alemany és una llengua flexiva. A diferència del llatí, la inflexió no sols afecta el final de la paraula, sinó també a la seua arrel, la qual cosa fa la declinació i la conjugació una miqueta més complexa.
Potser serà per la declinació pel que l'alemany té fama d'idioma difícil. La realitat és que no és ni més ni menys complicat que altres idiomes.
Els seus avantatges, a l'hora de l'aprenentatge, són:
- Té una estructura molt rígida, diguem posicional. Per exemple, en una oració principal el verb sempre va en 2n lloc dins de l'oració (i dóna igual que el que vaja en primer lloc siga el subjecte, un complement o una oració subordinada completa) i el subjecte si no ocupa la 1a posició, abans del verb, es col·loca en 3a, després del verb.
- La pronunciació, que també té fama de difícil, és anàloga a la de l'espanyol. Es llig com s'escriu, tenint les lletres alemanyes els seus propis sons (no sempre exactament iguals als de l'espanyol), però amb una sèrie de regles que fan que determinats grups de lletres tinguen una pronunciació prefixada (com en espanyol amb "gui" i "güi"). Per exemple, "eu" es pronuncia .
- La formació de paraules compostes és simple. S'aconsegueix mitjançant l'addició de paraules més simples. Per exemple, "Tisch" significa taula, "Nacht" és nit i "Nachttisch" és taula de nit. Al contrari que en espanyol, no es necessitaria l'ús d'una preposició. L'addició de paraules, d'altra banda, no significa necessàriament l'addició de significats.
Els seus desavantatges:
- És imprescindible aprendre amb cada paraula el seu gènere i el seu plural. No obstant, hi ha regles que ajuden a saber determinar el gènere de moltes paraules o el nombre. Per exemple, aproximadament un 90% de les paraules acabades en "-e" són femenines o tots els diminutius acabats en "-chen" són neutres.
- L'ús de la declinació, que és molt important en alemany i quasi ha desaparegut de l'espanyol.
Flexió nominal
Els noms alemanys es flexionen segons:
- Tres tipus de la declinació (fort, feble o mixta).
- Tres gèneres (masculí, femení o neutre).
- Dos nombres (singular o plural).
- Quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu o datiu). El cas genitiu no s'usa massa en la llengua col·loquial.
En alemany tots els noms substantius han d'escriure's amb majúscula, independentment que siguen comuns o propis.
Una altra notable (però no exclusiva) característica de l'alemany és l'habilitat per a construir paraules compostes de complexitat teòricament il·limitada. Per això, a molts invents li'ls dóna noms compostos d'aquest tipus, en compte d'inventar paraules noves. Per exemple, "frigorífic" és Kühlschrank (literalment, 'armari fred'); televisor és Fernseher (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és Fernrohr (literalment, 'tub llunyà'). Objectes antics també segueixen el mateix patró, com Handschuhe (guants, literalment 'sabates de mà'). Açò fa a molts pensar que l'alemany és un idioma especialment adequat per a la filosofia, per quant es poden encunyar fàcilment noves paraules que poden ser enteses sense problema pel lector.
Flexió verbal
Així mateix, els verbs alemanys pateixen flexió segons:
- El tipus de conjugació, feble (regular), fort (irregular), o mixta.
- Tres persones, primera, segona o tercera.
- Dos nombres, singular o plural.
- Dues veus, activa o passiva, existint dos tipus de passiva, la d'acció (dinàmica) i la d'estat (estàtica).
- Tres modes, indicatiu, subjuntiu i imperatiu.
- No hi ha distinció aspectual.
El significat dels verbs pot ampliar-se mitjançant diversos prefixos. L'ordre de l'oració és lleugerament flexible, però compta amb alguns punts fixos, com la posició inamovible del verb conjugat dins de l'oració.
La major part del vocabulari alemany prové del germànic, encara que hi ha un important nombre de préstecs del francès, del anglès (més recentment) i, sobretot, del llatí. De fet, qualsevol paraula procedent del llatí pot ser convertida en paraula alemanya seguint unes regles definides i el parlant que usa paraules construïdes d'esta manera partint del llatí sol ser considerat culte pels alemanys.
Sistema d'escritura i Ortografia
L'alemany s'escriu usant el alfabet llatí. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb Umlaut (mutació vocàlica), ä, ö i ü. Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat eszet o scharfes S (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no s'utilitza i és substituït per 'ss'.
El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la Rechtschreibung der Deutschen Sprache (Ortografia de la llengua alemanya). La útima revisió va ser al 1996 on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemana i va ser molt polèmica per part dels lingüístes més conservadors. Aquesta reforma va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada Rechtschreibreform. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del 1996 fins al 2004 on tots els escrits han d'escriure's amb la la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
- La completa regulització de la es-zett "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
- daß -> dass (que -conjunció-).
- der Fluß -> der Fluss (el riu).
- La separació d'alguns verbs compostos formats per un substantiu o verb + verb.
- kennenlernen -> kennen lernen (conèixer).
- radfahren -> Rad fahren (anar en bici).
- Regulació de paraules amb múltiples consonants seguides.
- Schiffahren -> Schifffahren (anar en vaixell) perquè Schiff (vaixell) + fahren (anar, conduir).
- As -> Ass (as) perquè el plural és Asses.
- Adaptació de paraules extrangeres arrelades en l'alemany
- Els sufixos: -phon, -graph i -phot poden ser escrits amb f en comptes de ph.
- Clarifica el criteri de posar majúscula:
- Es pot posar majúscula després d'una coma.
- La majúscula en textos formals de els pronoms personals du, dein, ihr, ihn desapareix.
Noms de l'alemany en altres llengües
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-s'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües.
En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen:
El laosià és únic en el sentit que sota l'influència tant de l'anglès "German" com del francès (la llengua colonial) "Allemand", escollí un entremig: ພາສາເຢຍລະມັນ (phaxa yeylaman), que tant podria aparèixer a la categoria 2 com a la 5. Diverses altres llengües tenen també noms alternatius pertanyents a una altra categoria, si bé no són tan corrents com els mostrats a la llista anteriror:
- En català i castellà, els mots tudesc i tudesco pertanyerien a la primera categoria.
- El romanès emprava tradicionalment el terme eslau "nemţeşte" (grup 4), però "germană" (grup 1) és ara àmpliament usat. L'hongarès "német" és un manlleu eslau, i el nom en àrab d'Àustria, النمسا ("an-namsa"), en deriva.
- El suahili, arran de les influències colonials, compta amb dos noms per a alemany: kidachi (grup 1) i kijerumani (grup 2). En tots dos casos la partícula inicial ki indica que és el nom d'una llengua. Kidachi és una forma arcaica i rara, explicable per la colonització alemanya de Tanzània fins al final de la Primera Guerra Mundial. Kijerumani prové de la colonització anglesa.
Categoria:Alt Alemany
als:Deutsche Sprache
ja:ドイツ語
ko:독일어
ms:Bahasa Jerman
simple:German language
th:ภาษาเยอรมัน
PortuguèsEl portuguès és una llengua romànica, derivada de l'antic galaicoportuguès, que també ha originat el gallec. Continua essent una llengua molt propera al gallec, i també al castellà.
El portuguès és una de les llengües més parlades al món (cap a 176 milions de persones l'any 2000, segons la UNESCO), i la segona llengua romànica en nombre de parlants, després del castellà. Tot i que la llengua té el seu origen a Portugal, el nombre més gran de parlants és al Brasil. També es parla a Angola, Guinea Bissau, São Tomé i Príncipe, Timor Est, Cap Verd, Moçambic i Macau, antiga colònia portuguesa que actualment és una divisió administrativa especial de la Xina. També el parla una minoria de gent a Goa, a l'Índia. El portuguès també és la base de diversos idiomes criolls. És una de les llengües oficials de la Unió Europea i del Mercosur.
Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'unes vocals tan curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.
Expressions bàsiques
- Bom-dia - Bon dia;
- Boa-tarde - Bona tarda;
- Boa-noite - Bona nit;
- Obrigado - Marcès – ;
- Tchau - Adeu;
- Por favor - Si us plau;
- Bem-vindo - Benvingut;
- Não o entendo - No l'entenc;
- Segunda-feira - Dilluns;
- Terça-feira - Dimartes;
- Quarta-feira - Dimecres;
- Quinta-feira - Dijous;
- Sexta-feira - Divendres;
- Sábado - Dissabte;
- Domingo - Diumenge.
Dialectes de la llengua portuguesa
- Caipira
Enllaços externs
- [http://www.travel.to/portuguese101/ Portuguese 101]
- [http://pt.wikipedia.com Wikipedia en portuguès]
- [http://groups.yahoo.com/group/portugues_asia/ português_ásia] Propagar e restaurar o português na Ásia
- [http://www.agal-gz.org/ Associació Gallega de la llengua]
Categoria:Galaicoportuguès
ja:ポルトガル語
ko:포르투갈어
simple:Portuguese language
th:ภาษาโปรตุเกส
zh-min-nan:Portugal-gú
Esperanto
L'esperanto és un idioma artificial creat pel doctor polonès L. L. Zamenhof el 1887 com a resultat de 10 anys de feina. El primer llibre publicat va ser D-ro Esperanto. Lingvo internacia. Antaŭparolo kaj plena lernolibro, que significa "el Doctor Esperançat". Llengua Internacional. Pròleg i Llibre sencer d'aprenentatge". El pseudònim de Zamenhof, Esperanto, molt aviat es va convertir en el nom de l'idioma.
L'idioma
1887
L'esperanto està destinat a servir d'idioma auxiliar internacional, el segon idioma (després de la llengua natal).
La major part del vocabulari està format per arrels de llengües modernes d'origen indoeuropeu i també del llatí i el grec clàssics.
La gramàtica de l'esperanto es basa en 16 regles. L'alfabet és fonètic (cosa que significa que totes les paraules es pronuncien com s'escriuen i viceversa). Posseeix una estructura molt lògica (les mateixes terminacions de paraules per a les mateixes parts del diàleg (per exemple: -o per a substantius, -a per a adjectius, etc.). Presenta caràcter aglutinant, la qual cosa permet de forma sistemàtica la construcció de paraules combinant arrels, prefixos i sufixos. Això implica que a partir d'un nombre relativament petit d'arrels es poden expressar tots els conceptes possibles, cosa que en facilita l'aprenentatge a causa del reduït nombre d'elements que cal memoritzar.
Totes aquestes característiques fan que l'esperanto sigui més fàcil d'aprendre que qualsevol llengua natural, fins i tot per a parlants de llengües no europees.
-
Vitalitat
És difícil dir quants parlants d'Esperanto hi ha. La majoria de les fonts fan referència a dos milions de parlants al voltant del món. No obstant això aquesta pot ser una estimació molt superficial.
Cada any hi ha centenars de nous títols (tant traduïts com originals) que es publiquen en Esperanto, a més de música i fins i tot pel·lícules. Algunes edicions poden excedir les cent mil còpies. També hi ha un gran nombre de periòdics, revistes, i estacions de ràdio transmetent en Esperanto. Vegeu Literatura esperantista.
La majoria dels esperantistes anhelen tenir contacte internacional i intercultural. Molts d'ells viatgen a convencions a trobar-se amb els seus vells amics i a fer noves amistats, tenir corresponsals en diferents parts del món, i de tant en tant estan disposats a proveir a esperantistes viatgers d'allotjament per alguns dies.
Aquest idioma gaudeix de molt bona salut a internet, on s'han comptabilitzat a la fi de 2001 més de 2.000 pàgines web, uns 200 fòrums de discussió i més de 2.000 adreces de correu electrònic d'esperantòfons de 95 països. Existeixen centenars d'organitzacions especialitzades o de temàtica general que usen aquesta llengua com llengua de treball.
Fins al dia d'avui, l'esperanto és el més reeixit de tots els idiomes artificials que hom ha creat. En 1999 la Universala Esperanto-Associo (l'Associació Mundial d'Esperanto) tenia membres en 119 països del món, i lUniversala Kongreso (Congrés Mundial) reuneix cada any de tres mil a sis mil esperantistes.
Frederic Pujulà i Vallés és considerat l'introductor i màxim difusor de l'esperanto a Catalunya.
Enllaços externs
- [http://esperanto.net/info/index_ca.html esperanto.net]
- [http://www.esperanto-panorama.net Plana web sobre l'esperanto]
- [http://www.lernu.net Un bon lloc per aprendre ràpidament la llengua]
- [http://pacujo.net/esperanto/course/faq.html Free Esperanto Course] - Curs gratuït amb tutor assignat. En anglès.
- [http://www.cursodeesperanto.com.br Kurso de Esperanto] - Curs gratuït en diverses llengües. Amb software i correspondència amb un tutor assignat.
- [http://eo.wikipedia.org Wikipedia en esperanto]
- [http://www.esperanto-ct.org Associació catalana d'Esperanto]
- [http://www.majstro.com/Web/Majstro/dict.php?gebrTaal=epo&prec=1&bronTaal=epo&doelTaal=cat Multlingva tradukvortaro (traductor multilingüe)]
- [http://www.xibalba.demon.co.uk/jbr/ranto Learn Not To Speak Esperanto] - Pàgina molt crítica amb la llengua en to humorístic però amb arguments estrictament lingüístics (en anglès)
- [http://it.groups.yahoo.com/group/ni_parolas_esperante Diskutgrupo "Ni parolas Esperante"]
Categoria:Llengües artificials
als:Esperanto
ja:エスペラント
ko:에스페란토
ms:Bahasa Esperanto
simple:Esperanto
th:ภาษาเอสปรานโต
zh-min-nan:Sè-kài-gí
Neerlandès
El neerlandès és una llengua germànica occidental parlada als Països Baixos (així com ex-colònies) i a Flandes (Bèlgica), on és conegut habitualment com a flamenc.
Noms
El neerlandès ha estat tradicionalment anomenat "holandès" en català per raó de la llarga preeminença econòmica de la província d´Holanda dins de l'àrea neerlandòfona, cosa que també passa amb Holanda (emprat enlloc de Països Baixos). Tanmateix, tant a nivell oficial com per part dels propis neerlandòfons, "holandès" (hollands) no és la paraula més usada habitualment, puix que només correspon a un dialecte concret del neerlandès global. Com en el cas de l'alemany però, el nom d'aquesta idioma no ha estat fix a través dels segles ni és homogeni entre les altres llengües (Nederlandsk en noruec i altres llengües germàniques, Dutch en anglès, holandès entre la majoria de llengües romàniques, flamenc a les àrees del sud de l'àrea neerlandòfona).
El terme neerlandès aparegué per primera vegada el 1482 en un incunable de Gouda, però no s'acabà imposant fins al segle XIX. Anteriorment, la llengua era coneguca com a "theodiscus", un mot llatí que servia per anomenar qualsevol llengua o dialecte germànics i que vol dir "vernacle", "de la gent" (per oposició al llatí o al francès, conegut com "való"). Localment, aquest mot esdevingué "dietsch" o "duutsch". Aquest terme (amb variacions) fou també adoptat a tota l'àrea de parla alemanya, i perviu en el seu nom actual Deutsch. Tanmateix, per poder distingir la llengua parlada al nord de la parlada al sud, hom començà a introduir "Neder" ("baix") al davant, de manera que primer aparagué "Nederduytsch" (baix alemany) i, posteriorment, "Nederlandsch" (literalment: "de les terres baixes", "terrabaixenc"), que, finalment, amb posteriors simplificacions ortogràfiques esdevingué l'actual Nederlands.
Aquest canvi però, no es produí per exemple en l'anglès, on "Dutch" significà durant segles tan alemany com neerlandès, imposant-se al final però aquest darrer significat. Queden reminiscències del primer en el "Pennsylvania Dutch" (un dialecte de l'alt alemany parlat als Estats Units).
Avui en dia, en neerlandès, "Duits" significa "alemany", "Diets" fa referència al neerlandès antic, "Hollands" al dialecte de d'Holanda i "Vlaams" (flamenc) als dialectes (estandaritzats o no) que es parlen o bé a la zona de neerladòfona de Bèlgica o bé només als corresponents a l'antic ducat de Flandes.
Abast i reconeixement oficial
El neerlandès és la llengua materna d'uns 21 milions de persones (15 als Països Baixos, 6 a Bèlgica, 250.000 a Surinam i 10.000 a França) i és a més après per 3 milions de belgues valons. En el marc de la Unió Europea, és la 7a llengua pel que fa el nombre de parlants. A internet, 1 de cada 50 pàgines és en neerlandès, cosa que el situa en 8a posició.
El neerlandès és llengua oficial dels Països Baixos, Bèlgica, Surinam, Aruba i les Antilles Neerlandeses. Les autoritats de tots aquests territoris coordinen les seves activitats lingüístiques a través de la "Unió de la Llengua Neerdlandesa" (Nederlandse Taalunie). Ella estableix una sèrie de normes ortogràfiques i gramaticals que defineixen una llengua estàndard, coneguda com a "neerlandès estàndard" (Standaardnederlands) que és el que s'empra en la majoria de documents oficials, premsa i l'ensenyament. Abans d'utilitzar el citat nom, el neerlandès estàndard s'anomena oficialment Algemeen Beschaafd Nederlands (traducció aproximada: "Neerlandès General Civilitzat/Culte"), però aquest nom fou abandonat perquè tenia connotacions negatives per als dialectes que no s'hi acostessin.
A França el neerlandès és parlat per gent gran al voltant de Dunkerque (departament del Nord), si bé no disposa de gaire suport oficial i recula fortament.
Classificació i relació amb altres llengües
Pertany a la branca germànica occidental, juntament amb l'anglès, el frisó i l'alemany entre d'altres. A diferència d'aquest darrer, no patí la segona mutació consonàntica que separà l'alt alemany (del qual en deriva l'actual alemany estàndard) de la resta de llengües del grup. Alhora, tampoc patí tota bona part de les mutacions ingaveòniques de l'anglès i el frisó. Pot ser considerada doncs una llengua "a mig camí" entre l'anglès i l'alemany: havent simplificat fortament la seva gramàtica (respecte les antigues llengües germàniques o fins l'alemany actual), no ho feu tant com en el cas de l'anglès (desaparicó total del gènere, poquíssima flexió verbal). La fortíssima llatinització/romanització (especialment arran de la influència normanda) que patí l'anglès fa que gloablment el neerlandès actual sigui més proper a l'alemany estàndard que no pas a l'anglès.
Genèticament, es pot considerar el neerlandès com una varietat del baix alemany. En el si d'aquest darrer hi ha un continu dialectal que s'estén des de les ribes orientals del mar del Nord (deltes del Mosa i del Rin) fins a l'extrem oriental de l'Alemanya septentrional, tot passant de dialectes del baix fràncic fins a dialectes del baix saxó. Noti's que a l'est de l'IJsselmeer, dins dels propis Països Baixos, s'hi parla el baix saxó (veure més avall). Així doncs establir límits clars entre les seves varietats és complicat, puix que a les regions nord-orientals d'Alemanya el dialecte local és sovint més proper al neerlandès que a l'alemany estàndard que hi predomina a la vida pública i administrariva. Els criteris són sovint doncs, polítics.
Història
IJsselmeer
Diverses tribus germàniques s’establiren al voltant del delta del Rin cap a les acaballes de l’Imperi Romà: els frisons (al nord) els saxons (a l’est) i els francs (al sud). Foren els seus parlars els qui, amb el pas del temps, acabaren donant lloc al neerlandès actual (així com el frisó, al nord).
Els documents escrits més antics que se'n tenen provenen dels segles X i XI. El més conegut n'és la frase Hebban olla vogala, apareguda entremig d'un manuscrit en llatí.Durant el segle XIV els ducs de Borgonya acabaren controlant bona part dels actuals Països Baixos i Bèlgica. Malgrat que el francès era la llengua de l’administració, aquesta unió política permeté l'estandarització del vernacle germànic, basant-se sobretot en els dialectes de les ciutats flamenques. La posterior unió dinàstica al Sacre Imperi Romano-Germànic, unida a la Reforma i l'aparició de la imprempta acceleraren el procés, alhora que el centre cultural neerlandòfon es desplaçava vers Anvers. Tanmateix, el descontentament amb la centralització i les tributàries i l'intolerància religiosa provocaren aixecaments que, començant a les províncies del sud (Flandes, Brabant), s'acabaren extenent cap al nord. Els exèrcits de Felip II segon aconseguiren controlar la revolta al sud, però no al nord, tot apareixent l'estat independent dels Països Baixos del Nord (més conegut com a Províncies Unides o la República Neerlandesa). Cap allà fugiren tots els prohoms del sud descontents amb la política imperial, tot convertint Amsterdam i Holanda en general en el centre econòmic i cultural dels Països Baixos (el segle XVII significà l’apogeu de les Províncies Unides). La llengua que en resultà fou doncs una barreja dels dialectes holandesos que s'hi parlaven i el parlar dels refugiats del sud.
Malgrat la tolerància religiosa, el nord era essencialment protestant (calvinista), de manera que la traducció de la Bíblia al neerlandès (Statenbijbel, 1637) tingué un paper central en l'evolució de la llengua, ja que creà un nou estàndard que s'acabà imposant els següents segles. A banda d'incorporar moltes paraules no neerlandeses arran de la voluntat de cenyir-se als textos originals, l'Statenbijbel es caractertizà per agafar trets lingüístics d’arreu del país, de manera que gent de totes les regions s'hi pogués sentir còmode (per exemple el pronom reflexiu en tercera persona del saxó zich enlloc de hem, haar). A banda d'això, el neerlandès rebé fortes influències del francès (llengua de cultura del moment, sobretot al sud) i el llatí, les diverses llengües d'altres grups que es refugiaren al nord (jueus) i les que es parlaven a les colònies de l'imperi colonial (malai).
La primera ortografia oficial (Siegenbeek, 1804) s'imposà tant al sud com al nord durant l'ocupació napoleònica, si bé posteriors modificacions no foren adoptades arreu, i separaren la novament indepent Bèlgica (catòlica) del nord calvinista. Durant el següent segle hi hagué diversos intents tant de trobar un estàndard comú com d'establir-ne dos de separats. El fet que a Bèlgica, fins ben entrat el segle XX la llengua francesa dominés a la vida pública i l'educació (la primera universitat en ensenyar-hi en neerlandès fou la de Gant, el 1932) provocà una clara diglòssia, i, per exemple a Brussel·les, un canvi en els usos lingüístics (actualment, malgrat ser una àrea tradicionalment neerlandòfona i oficialment bilingüe, el francès hi predomina pel que fa al nombre de parlants). Les tendències unionistes acabaren prevalguen, i foren ratificades amb una sèrie de tractats després de la Segona Guerra Mundial, que culminaren el 1980 amb la Unió de la Llengua Neerlandesa (Nederlandse Taalunie).
Vocabulari
La base lexical del neerlandès és la comuna a la major part de les llengües germàniques. Així, hi ha termes tan comuns com stoel ("cadira"; pronunciat [stul]), boek ("llibre"; pron. [buk]) o werpen ("llançar"; pron. []). És a l'hora de distingir entre els mots més tradicionalment germànics que apareixen diferències, per exemple entre les diferents llengües germàniques occidentals:
A vegades existeixen en neerlandès dues possibilitats per dir un concepte, l'un més proper a l'habitual anglès i l'altre a l'alemany. Així, tot i que en general werk i werken (anàlegs a l'anglès "work") siguin els mots emprats per dir "feina" i "treballar", existeix també arbeider ("treballador"), que és un mot més proper a l'alemany o les llengües escandinaves. Anàlogament, per dir "roda" tant es pot dir rad (alemany "Rad") com wiel (anglès "wheel").
Com gairebé totes les llengües d'Europa, el neerlandès té una part molt important del vocabulari científic provinent del grec o el llatí. En certes branques però, el neerlandès disposa d'un vocabulari propi. Així per exemple el científic Simon Stevin introduí paraules com driehoek (triangle), loodrecht (perpendicular) o evenwijdig (paral.lel) a les wiskunde (matemàtiques). En la gramàtica, el neerlandès adoptà mots particulars per (entre d'altres) anomenar un subjecte (onderwerp), un objecte directe (lijdend voorwerp) o un verb (werkwoord, literalment "paraula de treball").
Gramàtica
La gramàtica del neerlandès és anàloga a la d'altres llengües germàniques, si bé presenta menys simplificacions que l'anglès o el danès però més que l'alemany o l'islandès. A Flandes, hom tendeix a ser més conservador lingüísticament, romanent-hi expressions i declinacions que són vistes com a arcaiques als Països Baixos.
Els tradicionals possibles tres gèneres del substantiu (masculí, femení i neutre) han estat reduïts a dos (comú i neutre), distingibles per l´article singular determinat que els acompanya: de o het respectivament. Aquest fenomen es dóna també en altres llengües germàniques com ara el danès i el suec. Les declinacions per cas han desaparegut de la major part de noms, i només en queden reminiscències en mots especials. Per contra, són mantingudes en els pronoms personals.
Els adjectius tampoc presenten gaire flexió. Si apareixen després de verbs copulatius no duen cap sufix (Exmp: "De water is kald" - "L'aigua és freda"). Per contra, quan fan de complements de nom, porten s'acaben generlament amb -e (Exmp: "De kalde water" - "L'aigua freda"). Només en el singular indeterminat de paraules neutres desapareix aquest sufix (Exmp: "Een groot huis" - "Una casa grossa" contra "Het grote huis" - "La casa grossa").
Els verbs presenten certa inflexió. En present, afecta només les persones del singular. Existeixen dues formes bàsiques de passat, el perfectum i l´imperfectum. El primer es forma a partir de l'arrel del verb mentre que el segon demana un auxiliar (hebben -tenir- o zijn -ser-) davant del participi. Com en alemany, el participi té l'afix ge- al davant (en general). El futur s'expressa mitjançant verbs auxil·liars (zullen, gaan) o bé afegint algun complement circumstancial a una frase en present. Per exemple:
:Morgen reis ik naar Parijs. ("Demà viatjo a París.")
L'ordre predominant a les frases en neerlandès és el SVO, si bé hi ha inversió de subjecte i verb quan la frase comença amb un complement circumstancial. Una altra caracterísitca del neerlandès és la capacitat (com altres llengües germàniques) de construir paraules ben llargues a base d'unir-ne moltes de curtes. A tall d'exemple:
:Afvalwaterzuiveringsinstallatie ("Planta de tractatment d'aigües residuals" | | |
