Home About us Products Services Contact us Bookmark
:: wikimiki.org ::
Castellà

Castellà

El castellà és un idioma originari de la regió de Castella (d'ací el seu nom), també anomenat espanyol, i parlat actualment, a més d'Espanya, en nombrosos països del continent americà per 330 milions de persones, i per 450 milions si s'inclouen els que la parlen com a segona llengua. Pertany al grup de les llengües indoeuropees, prové de l'evolució del llatí vulgar, però evidencia l'ocupació de l'àrab en la gran quantitat d'elements d'aquesta llengua.

Història

La llengua castellana es va desenvolupar a la regió nord-central de la península Ibèrica, a partir del llatí vulgar, amb influència de les llengües cèltiques, del basc i de l'àrab. Algunes característiques del castellà inclouen la lenició (llatí: vita, castellà: vida), la palatalització (llatí: annum, castellà: año), i diftongació de les vocals breus e/o del llatí vulgar (llatí: terra, castellà: tierra; llatí: novo, castellà: nuevo); alguns d'aquests canvis fonològics es troben en altres llengües romàniques. Durant la reconquesta, aquest dialecte del nord es va estendre cap al sud i a altres regions de la península Ibèrica. El primer diccionari Llatí-Castellà (Gramática de la Lengua Castellana), es va publicar a Salamanca el 1492 per Elio Antonio de Nebrija. Després del segle XVI, la llengua es va portar a Amèrica i algunes regions de l'Àsia per la colonització espanyola. El segle XX, es va portar a la Guinea Equatorial i a la Sàhara Occidental.

Distribució Geogràfica

El castellà és una de les llengües oficials de les Nacions Unides, de la Unió Europea i de la Unió Africana. La majoria dels parlants es troben a l'Hemisferi Occidental, Europa i els territoris espanyols de l'Àfrica (Illes Canàries, Ceuta i Melilla). Amb més de 100 milions d'habitants, Mèxic conté la població de parla castellana més gran del món. Les següents quatre poblacions més gran de parla castellana resideixen a Colòmbia (44 milions), Espanya (43 milions), Argentina (39 milions) i els Estats Units (30 milions). El castellà es la llengua oficial de 20 estats: Argentina, Bolívia (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Espanya (co-oficial amb el català, el gallec i el basc), Equador, El Salvador, Guinea Equatorial (co-oficial amb el francès), Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Paraguai (co-oficial amb el guaraní), Perú (co-oficial amb el quítxua i l'aimarà), República Dominicana, Uruguai, Veneçuela i Xile. Als Estats Units, el castellà és parlat per 30 milions de persones, i és co-oficial a l'estat de Nou Mèxic i al territori de Puerto Rico.

Fonologia

El sistema consonant del castellà va sofrir canvis importants que el van separar de la resta de les llegües ibèriques:
- La /f/ inicial va evolucionar a una /h/ suau, so que es va perdre després, encara que a l'ortografia es conserva ("facer"-->"hacer")
- La consonant /b/ i la /v/ tenen el mateix so bilabial oclusiu, encara que l'ortografia conserva la diferència històrica.
- La consonant sonora alveolar fricativa /z/ (que s'escrivia "s" entre dues vocals com el català actual), es va convertir en alveolar fricativa sorda /s/ (que s'escrivia "ss" entre dues vocals, com el català actual). Avui, en castellà s'escriu només "s", i el so és com la "ss" catalana.
- La africada postalveolar sonora // (que s'escrivia "z" amb el mateix so que la z catalana), és va convertir en sorda (/ts/), (com ho eren la "ç", "ce", "ci" del castellà antic), i aquest so /ts/ es va convertir al nord d'Espanya en la consonant interdental /θ/, (que ara s'escriu "z", "ce", "ci"), però al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica es va convertir en el so /s/.
- La fricativa postalveolar sonora // (que s'escrivia "j, "ge", "gi", i que es pronunciava com en el català actual), es va unir amb el la sorda // (que s'escrivia "x", i que es pronunciava com la x en el català actual de la paraula "això"). Posteriorment, va evolucionar a /x/ (so similar a la /h/ però amb més força, inexistent en el català, i que en el castellà actual s'escriu "j", "ge", "gi"). No obstant això, la pronunciació antiga del castellà s'ha preservat en la llengua sefardita, coneguda com a "ladino", que és parlada per els descendents dels jueus sefardites que van ser expulsats d'Espanya el segle XV.

Variacions dialectals

Hi ha importants variacions dialectals a las regions d'Espanya i d'Amèrica. La pronunciació castellana del nord-centre d'Espanya és considerada l'estàndard internacional, encara que hi ha grans diferències amb el castellà de Llatinoamèrica.

s, c, z, x

A la regió nord-central d'Espanya, la c i la z tenen un so interdental vocal fricatiu (θ). Al sud d'Espanya i a Llatinoamèrica, es pronuncien com la s. La x, a Espanya usualment es pronúncia com la s, a Llatinoamèrica manté el seu so ks.

Pronoms personals

El castellà té tres pronoms personals de la segona persona del singular: tú, usted i vos. Tú i vos són informals (encara que a Espanya vos és considerat arcaic i molt formal). Usted és universalment formal. Vos és utilitzat en lloc de tú a l'Argentina, Guatemala, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Equador, Paraguai i Uruguai. El castellà té dos pronoms personals per la a segona persona del plural: vosotros i ustedes. A Espanya, ambdues formes són utilitzades, la primera és informal i la segona és formal. A Llatinoamèrica, només s'utilitza ustedes formal i informalment, (vosotros és considerat molt arcaic). La conjugació de la segona persona del singular difereix força a les diferents regions de parla castellana. Aquestes són algunes formes per a dir "tu parles", utilitzant el pronom que es considera informal a les següents regions o països:
- Espanya i Mèxic: tú hablas
- Argentina i Amèrica Central: vos hablás
- Uruguai: vos hablás, tú hablás
- Xile: tú hablái, vos hablái
- Colòmbia: usted habla, sumercé habla
- Veneçuela (Maracaibo): vos habláis
- Equador: vos hablas, vos hablás, vos habláis Una altra diferència és l'ús del passat pefecte (yo he viajado) a Espanya quan a Llatinoamèrica s'usa el passat simple (yo viajé).

Pàgines relacionades


- Alfabet castellà

Enllaç extern


- [http://www.rae.es/ Real Academia de la lengua Española] - Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Categoria:Castellà ja:スペイン語 simple:Spanish tokipona:toki Epanja zh-cn:西班牙语 zh-tw:西班牙語

Idioma

Una llengua és un sistema de comunicació verbal propi d'una comunitat humana. Tot i que sovint s'empren erròniament com a sinònims, no és el mateix una llengua o idioma que el llenguatge, la capacitat humana general. Tota llengua intenta representar el món mitjançant les paraules i la seva combinació en frases. Les regles de combinació, la formació de nous mots i el que ells signifiquen, són l'objecte d'estudi de la lingüística. Les llengües naturals, a diferència de les artificials o llenguatges formals, presenten sovint ambigüitats, ja que reflecteixen la manera de veure el món d'un grup de parlants. No hi ha cap definició acceptada universalment per decidir què és una llengua i què no ho és. És per això que la taxonomia de les llengües és sovint conflictiva i polèmica. Alguns exemples són: danès i noruec; gallec i portuguès; o fins i tot alguns parlars èuscars (roncalès) que algunes escoles afirmen que no pertanyen al basc. En el cas de la diferenciació del valencià i el català la polèmica tan sols existeix a nivell polític, car tota la comunitat científica està convençuda que és una mateixa llengua. Aquestes polèmiques sovint tenen l'origen en la identificació de llengua i sentiment nacional.

Les llengües antigues


- Antigues llengües mediterrànies
- Les llengües indoeuropees antigues
- Les llengües semítiques antigues

Les llengües actuals


- Llengües indoeuropees
  - Llengües romàniques
  - Llengües germàniques
  - Llengües eslaves
  - Llengües cèltiques
  - Llengües bàltiques
  - Llengües indoàries
  - Llengües iràniques
  - Llengües anatòliques
- Llengües altaiques
- Llengües dravídiques
- Llengües uràliques
- Llengües austronèsiques
- Llengües semítiques
- Llengües caucàsiques
- Llengües sinotibetanes
- Llengües austroasiàtiques
- Llengües daiques
- Llengües miao-yao
- Llengües paleosiberianes
- Llengües afroasiàtiques
- Llengües niloticosaharianes
- Llengües nigerocongoleses
- Llengües khoisànides
- Llengües ameríndies
- Llengües australianes
- Llengües papús de Nova Guinea
- Llengües criolles
- Basc

Llengües artificials


- Esperanto
- Ido
- Interlingua
- Klingon
- Loglan
- Lojban
- Quenya
- toki pona
- Volapük

Pàgines que s'hi relacionen


- Lingüística general
- Lingüística catalana

Enllaços externs


- [http://www.zompist.com/Langmaps.html Mapes idiomàtics] (en anglès).
- [http://www.proel.org Resum de les llengües i alfabets] (en castellà). Categoria:Lingüística
- [http://www.traduim.com/referencia/obres/idiomes.cfm Llista de llengües de Josep Tarrés Fernández] Categoria:Llengües

Espanya

El Regne d'Espanya és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclou territoris extra-peninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'Oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penons de Vélez i el d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil. En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Borbó, el nom d'Espanya passa substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual se s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional. Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.

Història

Article principal: Història d'Espanya

Edat Antiga

Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers. Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles. Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena). Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.

Edat Mitjana

càntabre]] Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigòtics, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota l'Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Desprès d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures. Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Andalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova, que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No contrastant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica. Marca Hispànica.]] Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó, Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època. A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Andalus, pel pacte de Boabdill amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".

Edat Moderna

Durant l'Edat Moderna, Espanya va estar regida successivament per dues dinasties: primer la dels Habsburg i després la dels Borbó. Dinastia dels Habsburg #Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romà-Germànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de Nueva España (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. En 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romano-germànics al seu germà Ferran. #Felip II. En 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol". #Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà en 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià. Dinastia dels Borbó #Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia. #Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.

Edat Contemporània

Segle XIX

L’Edat contemporània, s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat; de gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1910 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista. Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat. La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868). Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871-1873) i la proclama de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 al gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys. El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà per el turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.

Segle XX

L’inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l’apogeu del catalanisme coma exemple de nacionalismes en alça i l’inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar per el seguit dels fracassos militars a l’Àfrica ( el Desastre d’Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la II República. Aquesta es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L’esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s’extengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant. Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l’Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Trancisió Espanyola. L’actual democràcia espanyola, ha destacat per l’elaboració d’una nova Carta Magna el 1978, l’entrada a la Unió Europea, a l’OTAN i l’intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).

Sistema polític

Espanya és una monarquia parlamentària d'acord a la Constitució de 1978

Altes Institucions

Les Altes institucions de l'Estat són:
- La Casa Reial
- Les Corts Generals
  - El Congrés dels Diputats
  - El Senat
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional

Partits Polítics

Els Partits Polítics amb representació en el Congrés o en el Senat:

Divisions administratives

Espanya està divida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies. Tribunal Constitucional Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella-La Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana Ciutats Autònomes:
- Ceuta
- Melilla

Geografia

Àrees metropolitanes més grans

Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :

Conflictes territorials

Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Així mateix, determinats grups nacionalistes reclamen la independència dels Països Catalans, el País Basc i, amb una presència més minoritaria, de Galícia. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i, paradoxalment, castellans.

Economia

:Article principal: Economia d'Espanya Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per cápita.

Demografia

La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estragera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.

Llengua

El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora la oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia. Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya. L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat. La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté la oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants". També són llengües pròpies de l'Estat (a les places nord-africanes), encara que sense cap reconeixement:
- Berber
- Àrab

Religió

Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenòmen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els evangèlics, protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.

Enllaços relacionats


- Autonomies
- Clima d'Espanya
- Relleu d'Espanya
- Vegetació d'Espanya
- Demografia d'Espanya
- Govern i política d'Espanya

Enllaços externs


- [http://www.la-moncloa.es Pàgina del President del Govern d'Espanya]
- [http://www.la-moncloa.es/web/sim05.htm Constitució d'Espanya]
- [http://www.almendron.com/politica/spain/mod_estado.htm Model d'Estat - a debat] - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa Categoria:Espanya fiu-vro:Hispaania ja:スペイン ko:에스파냐 ms:Sepanyol simple:Spain th:ประเทศสเปน zh-min-nan:Se-pan-gâ

Americà

Amèrica, també anomenat el Nou Món, és un dels continents de la Terra. Limita al nord amb l'oceà Glacial Àrtic, a l'est amb l'Atlàntic i a l'oest amb el Pacífic. A l'extrem nord-oest, l'estret de Bering la separa d'Àsia. L'Amèrica del Nord i Central està separada de l'Amèrica del Sud per l'istme de Panamà. Panamà

Geografia

Té un litoral molt accidentat al nord, amb multitud d'illes de gran extensió, com Grenlàndia (la més gran del món si descomptem l'illa continent d'Austràlia), Baffin, Victòria, Ellesmere, Terranova. A l'Amèrica Central s'obre el golf de Mèxic, on hi trobem l'arxipèlag de les Antilles, on destaquen Cuba, la Hispaniola, les Bahames, Jamaica i Puerto Rico. A l'Amèrica del Sud només són destacables la Terra del Foc, les illes Malvines i les Galápagos. Orogràficament, el més rellevant és la serralada dels Andes, que corre paral·lela a la costa sud-americana del Pacífic, amb cims com l'Aconcagua, amb vora 7.000 metres d'altitud, i l'Ojos del Salado, les màximes altures del continent. La serralada del Pacífic s'estén per l'Amèrica de Nord, a Mèxic amb la Sierra Madre i als Estats Units i el Canadà amb les (Muntanyes Rocalloses; a la façana atlàntica de Nord-amèrica s'alcen els Apalatxes. L'Amazones, el riu més llarg d'Amèrica, és també el més cabalós del món; altres rius d'importància són el Paranà i el seu afluent Paraguai, també a Sud-amèrica, i el Mississipí-Missouri, a l'Amèrica del Nord. També a la part nord trobem els cinc grans llacs del continent: Superior, Michigan, Huron, Erie i Ontario, a part d'altres grans llacs com el Winnipeg, el Gran Llac dels Óssos i el Gran Llac dels Esclaus. A l'Amèrica Central i del Sud són remarcables el llac Nicaragua, el Maracaibo i el Titicaca.

Divisió geogràfica i política

Amèrica està dividida tradicionalment en tres subcontinents: Amèrica del Nord, Amèrica Central (inclou les illes del Carib), i Amèrica del Sud. Altres consideren que en realitat són dos continents, Amèrica del Nord (amb el Carib) i Amèrica del Sud. Els següents països són els estats independents del continent americà: Amèrica del Sud Amèrica del Sud Amèrica del Nord
- el Canadà
- els Estats Units
- Mèxic Amèrica Central i el Carib
- Antigua i Barbuda
- les Bahames
- Barbados
- Belize
- Costa Rica
- Cuba
- Dominica
- El Salvador
- Guatemala
- Grenada
- Haití
- Hondures
- Jamaica
- Nicaragua
- Panamà
- Puerto Rico
- la República Dominicana
- Saint Kitts i Nevis
- Saint Lucia
- Saint Vincent i les Grenadines
- Trinitat i Tobago Amèrica del Sud
- l'Argentina
- Bolívia
- el Brasil
- Colòmbia
- l'Equador
- Guyana
- el Paraguai
- el Perú
- Surinam
- l'Uruguai
- Veneçuela
- Xile

Llengües

Llengües amerdíndies

A Amèrica es parlen moltes llengües autòctones o ameríndies. Les més importants són el nàhuatl, el maia, el quítxua i el guaraní.

Llengües indoeuropees

A Amèrica es parlen varies llengües indoeuropees portades pels immigrants. Les llengües indoeuropees oficials als països americans son: anglès, espanyol, portuguès, francès i neerlandès. També es parlen alemany, italià (i diversos dialectes italians), rus i altres llengües indoeuropees per minories d'immigrants.

Llengües asiàtiques

Cap llengua asiàtica és oficial als estats del continent americà, però, es parlen moltes llengües asiàtiques a les grans comunitats d'immigrants, principalment el xinès, el japonès, el coreà i el filipí sobretot als Estats Units i el Canadà.

Llengües criolles

A més, en diversos països es parlen llengües criolles, com el crioll haitià, oficial a Haití, el papiamento, a les antilles neerlandeses o diversos criolls d'anglès i llengües africanes a les antilles anglòfones.

Economia

El continent està dividit en tres blocs comercials principals:
- NAFTA, bloc comercial de Nord-Amèrica
- Comunitat Andina de Nacions, bloc comercial sud-americà
- Mercosur, bloc comercial sud-americà Alguns polítics i economistes han proposat la creació d'un sol bloc comercial a Amèrica entre tots els països, excepte Cuba, anomenat Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA).

Articles relacionats


- Amèrica del Nord
- Amèrica Central
- Amèrica del Sud
- Amèrica Llatina
- Hispanoamèrica
- Iberoamèrica
- NAFTA
- Mercosur Categoria:Amèrica ja:アメリカ州 ko:아메리카 simple:The Americas th:ทวีปอเมริกา zh-min-nan:Bí-chiu

Indoeuropeu

L'indoeuropeu és la suposada llengua originària de totes les indoeuropees, reconstruïda sobretot a partir de les semblances entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí, i posteriorment, amb les reconstruccions de les altres llengües del grup com l'antic germànic, o llengües força arcaiques que encara es parlen avui com el lituà. L'indoeuropeu es podria datar cap al 3000 aC, i cap al 2000 aC ja es troben característiques de diferenciació notables entre les llengües nascudes d'aquesta llengua (llengües indoeuropees). La lingüística comparada va establir una sèrie de principis bàsics en treballar sobre l'antic indoeuropeu. Entre els més importants hi ha les lleis de Grimm i Verner, que van establir la correspondència fonètica entre alguns fonemes consonàntics de les llengües de la família, cosa que suposa que un determinat so es comporta generalment de la mateixa manera sota idèntiques condicions en qualsevol llengua del mateix grup. Per exemple, en certes subfamílies indoeuropees (l'albanesa, l'armènia, la indoirànica, l'eslava i la bàltica) el suposat fonema /k/ del protoindoeuropeu es transforma en la sibilant /s/. L'exemple més divulgat d'aquesta regla és l'evolució de la paraula /cent/. Aquest mot en llatí s'escriu /centum/ i es pronuncia ['kentum]; en canvi, en l'avèstic la paraula és /satem/, cosa que testimonia el pas de /k/ a /s/. Per això les llengües indoeuropees inicialment es van classificar entre les que pertanyen a la branca occidental (del /centum/), o bé a l'oriental (del /satem/). Però molts lingüistes no van acceptar aquest criteri per dividir la família en dues branques perquè això significava que la fragmentació s'havia produït en èpoques molt primerenques i, a més, perquè, malgrat que és una característica de gran interès, no és l'únic element decisiu que diferencia en dues branques el grup indoeuropeu. I encara més, durant el segle XX es van descobrir llengües indoeuropees (el Tocari) clarament centum a l'àrea oriental (àsia central). categoria:Llengües indoeuropees

Àrab


- Antropologia: Conjunt de gent amb una cultura semítica. Vegeu: Països Àrabs.
- Lingüística: la llengua àrab és una llengua semítica.
- Política: la Lliga Àrab és una organització mundial que reuneix els Països Àrabs.

Llengua


- Lingüística: una llengua és un sistema de comunicació.
- Anatomia: la llengua és l'òrgan utilitzat per la parla.

Basc

El basc, o èuscar, és una llengua no indoeuropea parlada actualment en bona part del País Basc i part de Navarra, a Espanya, i al País Basc Francés (departament de Pirineus Atlàntics, Aquitània) a França. Avui en dia, la llengua basca no s'ha pogut incloure amb seguretat en cap familia lingüística coneguda, i antigament el seu àmbit lingüístic abastà tota Aquitània, La Rioja, i els Pirineus aragonesos i part dels catalans. Alguns creuen que algunes de les paraules que li són pròpies procedeixen de l'edat de pedra, ja que es deriven del mot haitz "penya", per exemple: :aizto o ai(n)zto "ganivet" :aizkora "destral" D'altres dubten d'aquesta etimologia, basant-se la posibilitat que la forma primitiva de haitz fos
- anetz o
- anitz. L'exemple de aizkora sol ser contestat amb què també és probable que provingui del llatí asciola "destral petita". Es creu que la llengua dels bascons, (origen del basc actual) és anterior a l'aparició de les llengües indoeuropees a Europa, i hauria estat estesa per la tota la Península Ibèrica, i per tota Europa. Encara que fins no fa molt es trobava en una situació crítica a la part sud (va estar prohibit parlar-la i ensenyar-la durant la dictadura del general Franco) ha iniciat una lenta milloria. No obstant això a la part nord dels Pirineus hi ha zones en les que està en regressió.

El substrat basc a Catalunya

Segons el filòleg Coromines la llengua basca, o una llengua d'un grup lingüístic bascoide, es conservà parlada a l'Alt Pallars fins els volts de l'any 1000. La toponímia del Pirineu català s'explica fàcilment acudint a unes arrels basques: Esterri i Gerri probablement deriven dherri que vol dir 'poble'. Besiberri podria venir de les paraules bizi berri amb el significat de vida nova. Urgell és possiblement derivat dur (aigua), com el municipi d'Ur. Un cas molt clar és el de la Vall d'Aran (aran en el basc actual vol dir 'vall'). A més la llengua aranesa és un subdialecte del gascó dins la llengua occitana el qual (com el castellà) per haver-se originat en contacte amb l'euskara té algunes característiques on hi ha influit un substrat basc. Aquest és el cas de la fonètica en especial el vocalisme en les cinc vocals bàsiques i l'enmudiment de la "f". Així en aranès "festa" es diu hesta i "farina" harina. El basc en no tenir el fonema "f" o l'enmudien o el convertien en una altra lletra, així la "figa", en llatí clàssic ficus, passa a figo en llati vulgar i en basc a pigo. La paraula catalana esquerra, castellana izquierda i galaicoportuguesa esquerda, provenen de la basca ezkerra (esku vol dir 'mà'). També la samarra o samarreta és una paraula d'origen basc. Una de les maneres de dir ganivet en basc és precisament ganibet, però en aquesta cas tant en català com en basc és tracta d'una derivació de la paraula germànica. Com en anglès knife amb transformació de les consonants k,n,f en g,n,b. Categoria:Llengües als:Baskisch ja:バスク語

Àrab


- Antropologia: Conjunt de gent amb una cultura semítica. Vegeu: Països Àrabs.
- Lingüística: la llengua àrab és una llengua semítica.
- Política: la Lliga Àrab és una organització mundial que reuneix els Països Àrabs.

Segle XVI

Esdeveniments:

Personatges importants


- Miguel de Cervantes, autor del Don Quixot de la Manxa.
- William Shakespeare

Invents, descobriments, introduccions

Vegeu la Taula anual del segle XVI ----
Un segle abans / Un segle després
Categoria:Segle XVI ja:16世紀 ko:16세기

Segle XX

Formalment, el segle XX comprèn el període d'anys entre el 1901 i el 2000 tots dos inclosos. Durant el segle XX, el ritme dels canvis científics, tecnològics i socials s'accelera vertiginosament. Es produeix una explosió demogràfica, i la població mundial arriba als 6000 milions cap a finals de segle. Completada la Revolució Industrial, es desenvolupa una Revolució del Coneixement i de les Comunicacions basada en la Informàtica. Comença la Globalització economica i política del planeta. Els Estats Units esdevenen la potència dominant, sobretot després del col.lapse de la majoria de règims comunistes. Tot i la promulgació dels Drets de l'Home i la constitució de l'ONU, el segle XX ha estat ple de guerres i conflictes, i el respecte als Drets Humans es precari en molts llocs del planeta.

Esdeveniments rellevants

Ciència i Tecnologia


- Física: Teoria de la relativitat, Mecànica quàntica.
- Biologia: Descobriment de l'ADN.
- Astronautica: Exploracio de l'espai, l'home a la lluna.
- Tecnologia: Televisió, Telèfon, Informàtica i Internet, automoció, etc.
- Medicina: descobriment de la penicil.lina

Guerres i Política


- Revolució d'Octubre i creació de la Unio de Republiques Socialistes Sovietiques (1917). Altres revolucions comunistes a la Xina (XXX) i a Cuba (XXX).
- Primera Guerra Mundial (1914 - 1918)
- Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939), Dictadura de Franco (1939-1975)
- Segona Guerra Mundial (1939 - 1945)
- Descolonització d'Àfrica
- Conflicte Àrab-Israelià
- Guerra del Vietnam XXXX-XXXX
- Transició democràtica a Espanya a partir del 1975. Aprovació de la Constitució Espanyola (1977), i els Estatuts d'Autonomia (Catalunya (1980),País Valencià (XXXX),Balears (XXX) )
- Unió Europea
- Caiguda de la U.R.S.S. i règims afins a l'Europa de l'Est, reunificació d'Alemanya
- Guerra del Golf, 1991

Desastres


- Epidemia de grip el 1918.
- Desastre nuclear de Txernobil.
- La SIDA causa milions de morts.
- Tot i les millores tecnologiques, en comensar el segle XXI, gran part de la humanitat continua vivint en la pobresa.

Cultura


- Cultura de masses: premsa, cinema, còmic, televisió, música, internet...
- Normalitzacio de la llengua catalana (Pompeu Fabra i Poch)

Persones rellevants

Cientifics


- Albert Einstein
- Werner Heisenberg
- Schrödinger

Politics i Liders Mundials


- Francesc Macià i Llussà, Lluís Companys i Jover, Jordi Pujol i Soley
- Francisco Franco, Adolfo Suarez, Joan Carles I d'Espanya
- Lenin, Stalin, Gorbatxev
- Fidel Castro
- Winston Churchill
- Franlin D Roosevelt, John Fitgzerald Kennedy
- Benito Mussolini
- Adolf Hitler
- Mao Tse Tung

Artistes


- Joan Miró i Serrà, Picasso, Salvador Dalí i Domènech (pintura)
- Gabriel Garcia Marquez, (literatura)
- The Beatles, Rolling Stones, Bob Dylan (música)
- Charlie Chaplin, Orson Welles (cinema)

Esportistes


- Pele, Johan Cruyff, Diego Armando Maradona (futbol)
- Eddy Merckx, Miguel Indurain (ciclisme)
- Michael Jordan (bàsquet)
- Bob Beamon, Carl Lewis, Sergei Bubka (Atletisme)
Segle anterior - Segle posterior
Categoria:Segle XX ja:20世紀 ko:20세기 simple:20th century

Sàhara Occidental

El Sàhara Occidental (antic Sàhara Espanyol) és un territori del nord-oest d'Àfrica que es correspon amb la part occidental del desert del Sàhara, amb façana atlàntica; limita al nord amb el Marroc, al nord-est amb Algèria, a l'est i al sud amb Mauritània i a l'oest amb l'oceà Atlàntic. Té una extensió de 266.000 km² i una població d'uns 270.000 habitants (2004). La capital i principal ciutat és El Aaiún o Laayoune, on s'agrupa la majoria de la població. El Sàhara Occidental és un dels territoris de població més dispersa del món, i en algunes classificacions surt com el menys densament poblat. Els recursos minerals hi són extraordinaris, en particular els fosfats (Bu Craa) i el ferro. La sobirania del territori se la disputen el Marroc i la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). Actualment es troba majoritàriament ocupat, i reclamat en la seva totalitat, per l'Estat marroquí, però aquesta reclamació no és reconeguda internacionalment; de fet, la majoria d'estats sobirans no la reconeixen. El Sàhara Occidental es troba a la llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms. En el pla de pau hi ha prevista una futura Autoritat del Sàhara Occidental sota els auspicis de l'ONU que s'hauria d'ocupar de la celebració del referèndum d'autodeterminació, però les parts encara no s'han posat d'acord.

Història

Sembla que els primers habitants foren pobles de raça negra, els quals van ser foragitats cap al sud a causa de l'avenç dels berbers nord-africans als segles VIII i IX. A mitjan segle XIX diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització anglesa féu que en 1884-85 una expedició espanyola organitzada per la Societat Espanyola d'Africanistes i Colonistes prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres, una de les quals fou Villa Cisneros (l'actual Dakhla). El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès. El 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. Des del 1970, Algèria, el Marroc i Mauritània exigiren al govern de Madrid la descolonització del Sàhara. El 14 de novembre de 1975, el govern espanyol es retirà del territori, que fou repartit entre el Marroc i Mauritània, a través de l’acord de Madrid. Però la població autòctona, els sahrauís, encapçalada pel Front Polisario (organització d’alliberament nacional sahrauí fundada el 1973), hi proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i, amb el suport libi i algerià, inicià la lluita contra els dos nous estats ocupants. L'any 1979, Mauritània renuncià als seus territoris, que foren ocupats pel Marroc. Aquest estat, per la seva part, ha construït un mur al voltant de la regió més desenvolupada econòmicament, Bu Craa, per protegir-se dels atacs del Polisario, que administra els camps de refugiats establerts a la regió algeriana de Tindouf. Tant l'ONU com l'OUA malden per l’alto el foc i per la celebració d’un referèndum sobre el futur del Sàhara. Categoria:Sàhara Occidental Categoria:Àfrica Categoria:Territoris dependents ja:西サハラ ko:서사하라 ms:Sahara Barat zh-min-nan:Sai Sahara

Nacions Unides

L'Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització intergovernamental mundial, creada per la Carta de San Francisco el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d'igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment més de 191 estats del món en formen part. El 1974 la Comunitat Europea va aconseguir l' estatus d'observador davant l'ONU. La Comissió de la Comunitat té una delegació permanent davant l'ONU a Nova York i Ginebra.

Història

El terme "Nacions Unides" va ser creat per Franklin D. Roosevelt durant la Segona Guerra Mundial, per referir-se als Aliats. Se'n va fer ús per primera vegada el 1942, en la Declaració de les Nacions Unides, la qual establia que els aliats haurien de complir els principis de la Carta de l'Atlàntic, i juraven buscar la pau en conjunció als poders de l'Eix. El nom va ser transferit a l'ONU per les forces victorioses de la guerra i com a condició de la Carta de l'Atlàntic i d'altres acords de guerra. El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional a San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides. Dos messes després, les 50 nacions que van estar representades a la Conferència van firmar la Carta de les Nacions unides, el 26 de juny, i Polònia ho va fer un poc després. Finalment, el 24 d'octubre, 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República Popular de Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres 46 membres. Estats Units]] La seu de les Nacions Unides va ser construïda a Nova York entre 1949-1950 a la vora de l'East River, sobre el terreny comprat amb la donació de 8,5 milions de dòlars de John D. Rockefeller, Jr, i dissenyada pel arquitecte Oscar Niemeyer. La seu va obrir les portes oficialment el 9 de gener, 1951. Encara que les oficines principals es troben a Nova York, n'hi ha agències importants a Ginebra, La Haia, Viena i altres ciutats del món.

Estructura

L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides i, segons el judici de l'organització, tenen la capacitat per complir-les. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat. Viena]] Disposa de cinc òrgans principals:
- L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any; cada estat hi té un representant.
- El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 cada any; s'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat internacional.
- El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
- La Cort Internacional de Justícia (CIJ).
- El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York. L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.

Propòsit

Aquests són alguns dels propòsits i metes de l'ONU:
- Desarmament: el propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
- Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
- Assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que sofreix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algú desastre natural.
- Drets Humans: promouen el respecte als drets humans va ser una de les raons fonamentals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.

Finançament

El finançament de l'ONU prové de les contribucions fixes i voluntàries dels estats membres. L'Assemblea ha establert que l'ONU no ha de dependre més que no cal d'un membre per a financiar les seves operacions, i per això, ha imposat un limit (22% del presupost) a les contribucions dels estats membres. Els principals estats que contribuiexen a l'ONU (amb més d'1% del presupost) són:
- Estats Units, 22%
- Japó, 19,3%
- Alemanya, 9,82%
- França, 6,50%
- Regne Unit, 5,57%
- Itàlia, 5,09%
- Canadà, 2,57%
- Espanya, 2,53%
- Brasil, 2,39 %
- Corea del Sud, 1,85 %
- Països Baixos, 1,73%
- Austràlia, 1,62 %
- Xina, 1,53 %
- Suïssa, 1,27 %
- Rússia, 1,20 %
- Bèlgica, 1,12 %
- Mèxic, 1,08 %
- Suècia, 1,02% Els programes especial de l'ONU no estan inclosos en el pressupost regular (com ho són UNICEF, UNDP, UNHCR i WFP), els qual reben el seu finançament únicament de les contribucions voluntàries dels membres. El principal finançador d'aquests programes és Estats Units.

Enllaços externs


- [http://www.un.org/spanish/ ONU]
- [http://www.derechos.org/nizkor/espana/doc/spa12dec46.html UN General Assembly Resolution 39(I) on the Spanish Question] El 12_de_desembre de 1946 la 50ena Sessió plenària de les Nacions Unides Recomana que el Govern feixista de Franco de Espanya, calcat dels de Hitler i Mussolini sigui exclòs com a membre de les Nacions Unides i la retirada immediata dels embaixadors a Madrid, fins que es constitueixi un nou Govern acceptable.

Articles Relacionats


- Unesco Categoria:Organització de les Nacions Unides ja:国際連合 ko:국제 연합 ms:Pertubuhan Bangsa-Bangsa Bersatu simple:United Nations th:สหประชาชาติ zh-min-nan:Liân-ha̍p-kok

Ceuta

Ceuta és una ciutat autònoma d'Espanya, reconeguda per la constitució espanyola de 1978. L'any 1995 es va aprovar a les Corts Generals (Parlament) un estatut específic, que encara que no els hi concedeix capacitat legislativa, sí que els hi permet proposar a les Corts les iniciatives legislatives que considerin oportunes. A diferència de les comunitats autònomes, no té una assemblea legislativa autònoma pròpia. Categoria:Comunitats Autònomes d'Espanya ja:セウタ zh-min-nan:Ceuta

Melilla

Melilla és una ciutat autònoma d'Espanya situada al nord d'Àfrica. És un enclavament de sobirania espanyola. La Constitució espanyola de 1978 reconegué Ceuta i Melilla com a ciutats autònomes. L'any 1995 es va aprovar a les Corts Generals (Parlament) un estatut específic, que encara que no els hi concedeix capacitat legislativa, sí que els hi permet proposar a les Corts les iniciatives legislatives que considerin oportunes. A diferència de les comunitats autònomes, no té una assemblea legislativa autònoma pròpia. Categoria:Comunitats Autònomes d'Espanya ja:メリリャ zh-min-nan:Melilla

Colòmbia

La República de Colòmbia és un país de l'Amèrica del Sud. La seva costa nord i nord-est és al mar Carib, limita amb Veneçuela a l'est, amb el Brasil al sud-est, amb elPerú i l'Equador al sud, i amb Panamà i l'oceà Pacífic a l'oest.

Història

Les Cultures precolombines (Cultures Daurades)

El període Preclàsic, com es conegut el lapse de temps a Colòmbia comprès entre 1200 i 1510, on es formaren les Cultures més complexes a les quals els indígenes colombians arribaren abans de la intervenció cultural espanyola. Complicades jerarquies, eficient estructura político-administrativa, monumentals ciutats, incomptables obres de art, tradicions orals e immaterials que ens revelen el nivell de desenvolupament d’aquestes veritables civilitzacions.
- Els Quimbaies Envoltats per eterns guaduals i yarums, els Quimbaies són famosos por seua habilitat de construcció amb el Bambú Guadua, la seva exquisida orfebreria i els seus valents guerrers. Aquests habitaven la regió del actual Eix Cafeter, en especial en el actual departament. del Quindío. Els Quimbaies, son els creadors de potser la més famosa peça d’or precolombí del Món: el Poporo Quimbaia (Museu del Or), i una de las més impressionants col•leccions d’Art Prehispànic: El Tresor dels Quimbaies (Museu d’ Amèrica - Madrid). Els Quimbaies, es calcula que eren casi 1.00.000, vivien en cabanyes rodones de guadua i teulats de palma. Els fogons eren públics, i eren compartits por tres o quatre famílies cada un i estaven apart en una cabanya propera a les tres cases. Els poblats eren bastant compactes, i era comú que cada poblat Quimbaia no superés tres famílies diferents, fent-se el tracte dins dels poblats molt cordial i familiar. La producció agrícola de los Quimbaies, no era tan eficient com en altres cultures, que ja coneixien i practicaven la rotació de cultius. Ells cultivaven una terra i se la deixava descansar, mentre l’any següent se n’agafava una altre, i així successivament. El seu mètode era cremar la terra, talar el que quedava en peu i llaurar-la per sembrar, lentament matant els nutrients de la terra. Encara que eren experts en fer terrasses les terres en les zones més pendents, de aquesta forma evitaven l’erosió. Però aquests mètodes de crema eren compensats amb la sembra de Bambús Guadues, que a més de ser font de fusta, conservaven molta aigua i restableixíen els nutrients de la terra. Els cultius més comuns, eren els de blat de moro, arracatxa, fríjol, fique i yuca. Els Quimbaies desenvoluparen molt la recol•lecció sistematitzada de fruites i baies, especialment les de guames, pithaies, guaiabes, advocats i caimits. Però la planta que més usaren, fou la guadua. La guadua, es un Bambú abundant en la regió del actual eix cafeter, i fou usada por els Quimbaies des de juguets, fins armes i cases. Els Quimbaies . La sal, fou una de las raons per la qual els Quimbaies no foren conquistats per pobles agressius com els Muzus i els Panzes, les fonts salades de Consota, Cori, Coinza i Caramanta foren monopolitzades per els Quimbaies, que controlaven el comerç del mineral en la zona al occident de Sistema Central. En aquestes fonts salades, el enginy Quimbaia dividia les aigües salades de les dolces i la salada portada per tubs de guadua als forns. on era evaporada i extreta. Els Quimbaies guardaven tota la sal en dipòsits especials propietat de cada família. La sal era usada tan per pagar tribut al cacic i tribus veïnes. Els Quimbaies foren de les últimes cultures en desapareixer, donç les zones que habitaven eren casi inaccessibles, rodejats a cada costat per pics nevats i amb dos taps de selva al nord o al sur. Tot i així els espanyols arrivaren, al comandament de Jorge Robledo, que havia ja conquistat el Nord d’Antioquia. Robledo primer tractà bé als Quimbaies, però desprès començà a enviar-los a les ‘’encomiendas’’ a travallar. Els Quimbaies s’hi resistiren i les tropes de espanyoles els exterminaren.
- Els Tairones Habitaren la zona més septentrional de Colòmbia, exactament a la Serra nevada de Santa Marta. Ells arribaren a un nivell de desenvolupament envejable per altres cultures colombianes, e inclòs d’altres de foranes. Els seus coneixements d’arquitectura, agricultura e hidràulica ens donen la imatge d’una nació ben estructurada, avançada, i que en comparació con algunes nacions europees, amb molts avanços en respecte a elles.
- Els Muiscas Habitaren a la zona central de Colòmbia, específicament el Altiplà Cundiboiacens foren la Cultura que més va evolucionar en el que es refereix a la administració i l’estructura político-administrativa del Estat; fins arribar a la conformació oficial de una Confederació, amb un sistema uniforme de camins, llengua, impostos, religió i lleis.
- Els Zenús En las planes dels actuals departaments de Sucre i Córdoba, existí un poble conegut com els Zenús. Els Zenús foren l’única cultura que va establir un govern centralitzat, concentrant els Zenús en grans ciutats, i no en petits poblats independents.
- Els Narinyo Habitaren el Marcís Colombià en la seva Zona Occidental, la seva orfebreria era propera als patrons artístics dels Inques. Foren exterminats per l’expedició de Sebastián de Belalcázar,
- Els Tumaco, veïns dels Narinyo, se especialitzaren en ceràmica decorada.
- Els Huitotos: Important tribu que habita encara las selves de Colòmbia.

La colonitzacíó i l'independència

Els exploradors espanyols hi varen arribar el 1510 i hi van trobar les tribus indígenes, anomenades genricament txibtxes, les quals foren esterminades o subjugades i conquerides. Els espanyols hi varen construir diversos assentaments que finalment es varen convertir en les províncies que conformaren la Nova Granada, al principi com a Capitania General i des de 1717 com a Virregnat, incloent-hi diverses províncies que havien pertangut fins aquest moment a les jurisdiccions dels virregnats de Nova Espanya i Perú. El moviment d'independència, en gran part liderat per Simón Bolívar i Francisco de Paula Santander des de 1810, finalment va tenir èxit el 1819 quan el territori ocupat pel virregnat de Nova Granada es va convertir en una república federal, la Gran Colòmbia, després de la batalla de Boyacá (7 d'agost de 1819) i el Congrés d'Angostura aquell mateix any. Les divisions cabdillistes internes varen conduir el 1830 a la separació dels departaments que componien la Gran Colòmbia: Veneçuela, Quito (actual Equador) i Cundinamarca el 1830. Cundinamarca es va anomenar Nova Granada fins al 1886, quan va prendre el seu nom actual: República de Colòmbia. Les divisions internes romanien, i de tant en tant encenien la guerra civil i van contribuir a la independència de Panamà el 1903 patrocinada pels Estats Units. El país segueix estant afectat per grups guerrillers com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN). Aquests grups guerrillers, junt amb l'influent narcotràfic, obstaculitzen les reformes polítiques i econòmiques i comporten interrupcions de la vida pública i preocupació internacional.

Govern i política

Colòmbia és una república en què el poder executiu domina l'estructura de govern. El president, escollit junt amb el vicepresident pel vot popular per a un termini de quatre anys, funciona com a cap d'estat i com a cap del govern. El parlament bicameral de Colòmbia és el Congrés, que consisteix en el Senat, de 102 escons, i la Cambra de Representants, de 166 escons. Els membres d'ambdues cambres són decidits pel vot popular per servir en terminis de quatre anys. El sistema judicial ha experimentat reformes significatives en la dècada dels noranta.

Organització política i administrativa

right Colòmbia se subdivideix políticament i administrativament en 32 departaments i un districte capital(
- ), que depèn administrativament del departament de Cundinamarca:

- Amazones (Leticia)
- Antioquia (Medellín)
- Arauca (Arauca)
- Atlàntic (Barranquilla)
- Bogotà
-
- Bolívar (Cartagena (Colòmbia))
- Boyacá (Tunja)
- Caldas (Manizales)
- Caquetá (Florencia)
- Casanare (Yopal)
- Cauca (Popayán)
- Cesar (Valledupar)
- Chocó (Quibdo)
- Córdoba (Montería)
- Cundinamarca (Bogotà)
- Guainía (Puerto Inirida)
- Guajira (Riohacha)
- Guaviare (San José del Guaviare)
- Huila (Neiva)
- Magdalena (Santa Marta)
- Meta (Villavicencio)
- Nariño (Pasto)
- Norte de Santander (Cúcuta)
- Putumayo(Mocoa)
- Quindío (Armenia)
- Risaralda (Pereira)
- San Andrés y Providencia (Departamento) (San Andrés)
- Santander (Bucaramanga)
- Sucre (Sincelejo)
- Tolima (Ibagué)
- Valle del Cauca (Cali)
- Vaupés (Mitú)
- Vichada (Puerto Carreño)
right right

Regions geogràfiques naturals i culturals de Colòmbia

Els departaments colombians estan agrupats en les següents regions geogràfiques naturals i culturals:
- Andina
- Orinòquia
- Amazònica
- Costa Pacífica
- Insular
- Costa Nord (Enllaç extern: [http://fotoalbum.ubbi.com/fotoalbum/fotoampliada_publico.asp?Id_Foto=394373&Id_Album=8825&Pagina=11&Id_categoria=5&Id_subcategoria=31&delivery=no&Pag_Ref=2 Mapa de les regions geogràfiques naturals de Colòmbia])

Geografia

Els Andes dominen la meitat occidental de Colòmbia, i es divideixen en tres grans serralades: l'Occidental, la Central i l'Oriental. Entre les serralades, els rius Magdalena i Cauca flueixen cap a les planícies baixes al llarg de la costa caribenya. En les parts més altes de les serralades s'hi trobe