:: wikimiki.org ::

Cervesa

Cervesa

La cervesa és una beguda molt antiga producte de la fermentació de l'ordi. Actualment es beu gasificada, i normalment fresca. ordi Per extensió, la cervesa és qualsevol beguda alcohòlica produïda per fermentació de cereals. Històricament la cervesa era coneguda pels sumeris, egipcis,mesopotàmics, Iberia (Vas cerveser segle III a.C. de ceràmica ilergeta de Gebut, Soses)datada almenys des del 4000 aC. La cervesa pot ser diferent segons el lloc on es fa (tipus, gust, color) a causa dels ingredients emprats per fer-la. Sembla ser que les cerveses primitives eren més denses que les actuals. Segons la recepta més antiga coneguda, el Papir de Zòsim de Panòpolis (segle III), els egipicis feien la cervesa a partir de pans d'ordi poc cuits que deixaven fermentar en aigua. Antigament a Orient s'usaba arròs i també bambú. Amb els segles, sobretot a partir de la romanització, la mediterrània es va consolidar com una zona bàsicament vinícola mentre que la cervesa es produia al centre i nord d'Europa i agafava la forma del que entenem avui per cervesa. Així, s'extén l'ús de malta d'ordi com a ingredient principal i també es comença a intriduir l'ús del llúpol com a aromatitzant. Aquesta planta cannabiàcia confereix a la cervesa el seu gust amarg característic alhora que en facilita la conservació. L'any 1516, el duc Guillem IV de Baviera va redactar la primera llei que fixava què s'entenia per cervesa. aquesta "llei de la puresa" o "Reinheitsgebot" establia que només podia utilitzar-se aigua. malta d'ordi i llúpol per a fer cervesa. Aquesta definició encara és la que defineix actualment l'estandard de cervesa a la major part del món. A Catalunya, s'han trobat indicis d'el·laboració de cervesa en jaciments prehistòrics com el de Genó (Lleida) o el de Begues (Barcelona), però no podem parlar d'una veritable industria cervesera fins al segle XIX en que comencen a aparèixer petites fàbriques artesanals. La primera gran fàbrica de cervesa catalana (i també la primera de l'Estat Espanyol) va ser oberta el 1864 per Louis Moritz a Barcelona.

Etimologia

N’existeixen dues versions: la d’en Coromines, que proposa que la nostra CERVESA ve del francès CERVOISE i que aquest prové del llatí CERVISIA (o CEREVISIA) que al seu torn procediria directament del gàl·lic COIRM. Duboë-Laurence i Berger (El libro del Amante de la Cerveza) però ens suggereixen com Coromines que CERVOISE vingui de CERVISIA, però després afegeixen que aquesta veu vindria de CERES, deessa llatina de les messes i dels cereals, i de VIS, la força. En qualsevol cas, en Coromines ens diu que CEREAL prové de CEREALIS, que designa una cosa pertanyent a la deessa CERES, o sigui quelcom en relació amb els cereals i el pa.

Definició

Segons la Gran Enciclopèdia en Català (Ed. 62), la cervesa és una beguda alcohòlica obtinguda per fermentació d’una infusió de malt i/o altres cereals, i aromatitzada amb llúpol. Cal però afegir a aquesta definició que existeixen algunes begudes que s’anomenen cervesa i que són fetes amb fruita (cervesa de plàtan) o de rels (cervesa de mandioca). Possiblement aquesta confusió es degui al fet que aquests vins són efervescents com la cervesa. Existeix també un sector d’experts en cervesa que consideren que la cervesa només seria la beguda que es fa amb cereals tradicionalment considerats “nobles” com ara l’ordi o el forment i que les que es fan amb altres cereals com el panís o l’arròs no mereixen aquest nom. Però aquesta distinció no és estrictament lèxica ni prou general geogràficament. D’altra banda, la història recull que les cerveses sempre han estat aromatitzades amb tota classe d’elements entre els que figura el llúpol: Aquesta és una planta dominant avui en la cerveseria occidental, però ni és, ni ha estat l’única.

Ingredients

Els Cereals

L’elaboració de cervesa es pot fer amb qualsevol cereal. Aquest però ha de ser preparat per tal que els seus sucres siguin fermentescibles. En alguns casos, una simple cocció és suficient (com en el cas del blat de moro) i en altres casos cal “maltejar” el cereal. En l’elaboració de la cervesa es fan servir nombrosos cereals en el seu estat cru o maltejat. L’ORDI és l'únic que ha de ser necessàriament maltejat. I l’Ordi és el principal cereal utilitzat en la cerveseria occidental.

El Malt

(En Català és una veu masculina) Els sucres que conté el gra d’ordi no són immediatament accessibles i, en una fase prèvia, cal activar uns enzims presents en el propi gra que participaran en la reducció de les llargues cadenes de sucre. Aquesta operació consisteix simplement en fer germinar els grans. Quan hom estima que l’activació enzimàtica deguda a la germinació es troba en el seu punt òptim, atura el procés reduint la humitat del gra a la seva mínima expressió. El producte així aconseguit es diu MALT VERD. Després, cal fornejar-lo. A baixes temperatures, la torrefacció és mínima i es parla de Malts Clars (també anomenats “malts Lager” o “malts Pale” segons el país on es produeixen). A mesura que hom augmenta la temperatura del forn, els malts resultants són cada cop més foscos. Poden arribar al punt de cremació produint malts negres. El grau de torrefacció del malt determina el color de la cervesa. Tots els altres cereals coneguts es poden usar en la seva forma maltejada per bé que aquest procediment només sigui indispensable en el cas de l’ordi. En aquest cas, el malteig serveix per a aconseguir aromes diferenciats o efectes tècnics concrets.

Engranada

(neol.) Amb aquest terme es descriu el fet que la massa de gra que hom utilitzarà per a elaborar el most pot ser d’un sol tipus de malt o pot ser el resultat d’una barreja de malts o de malts i de gra cru. Les proporcions i els components d’aquesta barreja (l’engranada) són bàsics en la determinació del tipus o estil de cervesa que es vol produir.

Tipus de gra

Els diversos cereals que s’usen per a la cerveseria presenten cadascú varietats botàniques que multipliquen les possibilitats d’elecció de l’elaborador. Actualment, en el mercat, se’n poden trobar fins a 60 tipus diferents. Però aquesta xifra augmenta considerablement si tenim en compte el malteig casolà. Bàsicament, els cereals es distingeixen en quatre categories:
- Malts base. Malts clars, poc fornejats amb gran poder enzimàtic, que solen formar la més gran part o la totalitat de l’engranada. En concret aquests malts són anomenats LAGER, PALE o PILS, segons el fabricant.
- Malts additius. Són malts de color ambre a negre, molt fornejats i amb poc o gens de poder enzimàtic. Solen ser usats en petites quantitats per incidir sobre el color o el gust de la cervesa o per algun motiu tècnic propi a l’elaboració. N’hi ha doncs una gran varietat entre els que citaríem els Malts “NEGRES”, malts “XOCOLATA” o malts “TORREFACTES”.
- Malts mixts. Aquests malts són més torrats que els malts base però conserven propietats enzimàtiques suficients almenys per als seus propis sucres. De manera que poden ser usats com a base o com a additius. En aquesta categoria entre els malts de color caramel i ambre coneguts a Anglaterra com malts CRYSTAL (i derivats) i a Alemanya com a malts CARAMEL. En aquesta àrea, existeixen dos malts “caramel” particulars anomenats MUNIC i VIENA molt importants en la cerveseria d’aquell país.
- Cereals crus, torrats o gelatinitzats. Com ja ho hem dit, els cereals poden ser usats sense maltejar per tal d’afegir varietat en gustos, aromes, textura i altres característiques a la cervesa. Se solen usar en quantitats testimonials. A tall d’exemple, podem citar el Malt de Forment, l’Ordi torrat, el Sègol Torrefacte, els Flocs d'Avena, el Malt de Sègol o el Malt Vermell de Forment. La qualitat dels cereals, les seves varietats, la qualitat del procés de malteig defineixen en gran mesura la qualitat de la cervesa.

Els Additius aromàtics

El Llúpol

Actualment, en l’elaboració occidental de la cervesa, l’additiu principal que es fa servir per fer contrapès a la dolçor del malt és el llúpol (Humulus Lupulus). D’aquesta planta, el que hom recull, és la flor femella sense fecundar. En ella, a la base de les bractèoles, hi ha unes glàndules que contenen la “lupulina”. Aquest és l’ingredient que aportarà a la cervesa l’amargor i els aromes propis. De l’amargor, en són responsables els anomenats “àcids amargs” i les aromes procedeixen dels olis essencials constituïts en especial de compostos bastant volàtils i delicats a base d’èsters, i de resines. Existeixen nombroses varietats botàniques de llúpol que són l’objecte de recerques intenses. Per la comprensió, també es classifiquen en categories:
- Llúpols amargs: Aquests llúpols són els que aporten més àcids amargs que aromes. Els representants més coneguts d’aquesta categoria són el BREWER’S GOLD i el NORTHERN BREWER o NORDBRAUER.
- Llúpols aromàtics: Lògicament, aquests aporten més elements aromàtics que amargs. En aquest apartat es coneixen especialment el SAAZ/ZATEC que defineix l’estil PILS de cervesa, el SPALT i el TETTNANG en l’àrea alemanya, i els GOLDING i FUGGLES en l’àrea anglòfona. Llúpols mixts que aporten ambdues característiques juntes per bé que menys accentuades. Aquesta categoria és molt variable i mal definida. Tanmateix es podrien citar el HALLERTAU i sobre tot els seus derivats botànics així com el HERSBRUCKER i també derivats. El Llúpol és molt delicat. Només es pot usar en fresc durant els pocs mesos de la seva collita que coincideix amb la de la vinya: finals d’Agost a Octubre segons les varietats i el lloc. Fora d’aquest temps s’ha de condicionar de manera que el mercat presenta diverses formes que van del llúpol assecat a l’extracte de llúpol. Lògicament, a cada manipulació es van perdent característiques i no és el mateix usar un llúpol fresc o congelat que un oli de concentrat de llúpol. L’efecte organolèptic sobre la cervesa és molt diferent. La varietat i la frescor del llúpol influeixen molt sensiblement la qualitat final de la cervesa.

Altres additius

Al marge del llúpol, la història recull nombrosos additius botànics. Avui en dia podem citar els següents:
- Fruites. Hom considera que fermentant most de fruita aconsegueix vi. Però es descriuen encara avui en dia, cerveses que en una operació ulterior a la fermentació se li afegeix fruita, suc de fruita o xarop, procedint així a una addició de sucres que provoquen una segona fermentació. Els tipus històrics són la cervesa de cirera (KRIEK) i la de gerd (FRAMBOZEN). N’existeixen de molt més recent invenció, de KIWI, d’ALBERCOC, o de PLÀTAN, per exemple. Aquestes especialitats són típiques i gairebé exclusives de la vall del SENNE a Bèlgica.
- Plantes. Ja hem comentat l’ús del llúpol, però a més, es descriuen cerveses aromatitzades, a més d’aquesta planta o en substitució seva, amb cànem, romaní, flor de bruc, vesc, mírica, castanya, etc.
- Espècies. Tant les plantes com les espècies han tingut el seu temps de glòria abans de la generalització de l’ús del llúpol. Avui encara es fan cerveses aromatitzades amb gingebre, coriandre, pela de taronja de Curaçao, pebre, nou moscada, macís, etc.
- Altres. La cervesa pot funcionar com a excipient o suport de moltes coses. I els elaboradors no s’han privat gaire de provar mescles més o menys originals. Citem pel cas la cervesa aromatitzada amb mel bastant en voga en les micro-cerveseries franceses, o la cervesa aromatitzada amb vi de Banyuls elaborada a Argelès de la Marenda.

L’Aigua

Entre el 85 i el 92% de la cervesa és aigua. A part de les característiques bacteriològiques i minerals de potabilitat, cada tipus o estil de cervesa requerirà una qualitat diferent d’aigua. Algunes volen aigua de baixa mineralització, d’altres necessiten aigües dures amb molta calç. Actualment, pràcticament ja no es fan cerveses amb aigües tal com ragen. Gairebé totes les cerveseries tracten les aigües de manera que aquesta sempre tingui les mateixes característiques per a una mateixa recepta de cervesa. Entre els minerals de l’aigua que més interessen els cervesers, hi ha la calç, els sulfats i els clorurs. La calç augmenta l’extracció tant de malt com de llúpol en la maceració i en la cocció, i rebaixa la terbolesa i el color. Els sulfats reforcen l’amargor i la sequedat del llúpol. Els clorurs donen una textura més plena i reforcen la dolçor.

El Ferment

La majoria dels estils de cervesa es fan usant una de les dues espècies unicel·lulars de microorganismes del tipus SACCHAROMYCES, comunament anomenats ferments. Aquest ferment és un fong que com el seu nom ho indica, en una de les seves fases metabòliques, consumeix sucre i produeix alcohol i anhídrid carbònic. D’aquest microorganisme, n’existeixen dos tipus bàsics diferents que defineixen els dos grans grups estilístics de cerveses: ALTA FERMENTACIÓ i BAIXA FERMENTACIÓ.
- El ferment d’alta fermentació és el que es troba normalment en la natura. Taxonòmicament aquest ferment rep el nom de SACCHAROMYCES CERVESIAE. El trobem en les tiges dels cereals i en la boca dels mamífers, per exemple. Va ser descobert per Louis Pasteur en 1852 (data per verificar) en les seves recerques sobre cervesa. Aquesta varietat, l'original, actua a temperatures d’entre 12 a 24 ºC i se situa a la superfície del most. Les cerveses aconseguides amb aquest ferment són dites d’Alta Fermentació o Ales. Existeixen moltes variants d’aquest ferment adaptades a cada estil de cervesa. En especial n’existeix un que hom anomena “ferment Weizen” i que aporta a les cerveses de forment del sud d’Alemanya, el seu gust especial.
- El ferment de baixa fermentació és una varietat del primer desenvolupada involuntàriament pels cervesers del sud d’Alemanya que sotmetien les seves cerveses a una maduració a les baixes temperatures de coves dels Alps. Aquesta varietat, anomenada SACCHAROMYCES UVARUM o S. CARLSBERGENSIS, actua doncs a temperatures d’entre 7 i 13 ºC i sol situar-se al fons del fermentador. Les cerveses aconseguides amb aquesta varietat són dites de Baixa Fermentació o Lager.
- Altres ferments. Bàsicament, els ferments que intervenen en l’elaboració de la cervesa són els que citem més amunt, però també poden intervenir altres ferments, especialment en cerveses dites de “fermentació espontània”. En aquestes cerveses, l’elaborador no selecciona cap ferment sinó que permet que tots els ferments en suspensió a l’aire s’introdueixin dins del most. Així s’instal·len, a més del Saccharomyces, més de 50 altres ferments entre els que cal citar el Lactobacil·lus que produeix àcid làctic, i el Brettanomyces que produeix àcid acètic. Aquestes cerveses són doncs àcides per definició. La seva elaboració requereix procediments especials destinats a rebaixar l’acidesa.

Elaboració

La tradició cervesera va desaparèixer de les nostres terres probablement amb la introducció del cristianisme. De manera que el nostre idioma no disposa del llenguatge especialitzat de l’elaboració. En la descripció de l’elaboració que segueix, hem introduït neologismes indicant les seves equivalències en Alemany i en Anglès.

Les etapes

- Engranada (Neol.) (Al. Schüttung. Angl. Grist) Aquesta etapa consisteix en la barreja en sec dels diversos grans, maltejats o no, que intervenen en la recepta. La proporció dels constituents defineix el perfil del gra, el color i la transparència de la cervesa.
- Empastatge (Neol.) (Al. Einmaischen. Angl. Mash in) Hom tira el gra en aigua a una temperatura de 37ºC.
- Maceració (Al. Maische. Angl. Mash) Cal sotmetre la mestura (Neol.: barreja de gra i aigua) a una sèrie d’operacions destinades activar diversos enzims que redueixen les cadenes llargues de sucres en sucres més simples i fermentescibles. Principalment, es tracta de fer passar la mestura per diverses etapes més o menys llargues de temperatura, cada etapa essent òptima per a enzims diferents.
- Final de maceració (Al. Ausmaischen. Angl. Mash out) Quan l'elaborador considera que la mestura conté tots els elements necessaris per a la seva recepta, atura totes les operacions químiques portant dita mestura a la temperatura de 82ºC destruint així tots els enzims.
- Filtratge. Cal retirar el gra de la mestura. Això es fa per filtratge. El resultat és per una banda el most, un líquid que conté tot allò que l’elaborador a extret del gra i que es troba dissolt en aigua, i per altra banda, el gra sobrer que habitualment serveix de farratge.
- Cocció i addicions de llúpol. L’elaborador sotmet el most a una cocció d’entre ¼ d’hora a 2 hores. Aquesta cocció serveix principalment per destruir tots els microorganismes que hagin pogut introduir-se en el most. Té també altres funcions tècniques com ara el control del pH del most, etc. Durant aquesta etapa s’introdueixen els llúpols. Els que aporten principalment amargor són introduïts al principi mentre que els aromàtics entren cap al final d’aquesta etapa. Acabada aquesta operació, hom procedeix a retirar les restes de llúpol. En aquest moment, el most és un brou de cultiu que podria infectar-se molt ràpidament.
- Refrigeració. Com que no es pot inocular el ferment a temperatures més altes que 35ºC, i per evitar que qualsevol altre microorganisme entri en el most, se’l refreda el més ràpidament possible.
- Inoculació del ferment. L’elaborador introdueix un cultiu del ferment que ell mateix ha desenvolupat o que ha obtingut en un banc de ferment.
- Fermentació. El ferment primer es reprodueix molt activament consumint l’oxigen contingut en el most. És l’etapa espectacular en la que es pot veure una gran quantitat d’escuma i un important bombolleig. Quan s’acaba l’oxigen, el ferment comença a consumir el sucre i el transforma en alcohol i anhídrid carbònic. Aquestes etapes poden cobrir entre una i tres setmanes. Al cap d’aquest temps, les cerveses Lager (de baixa fermentació) industrials són filtrades, pasteuritzades i envasades amb afegit de CO2 i distribuïdes.
- Segones fermentacions. Les cerveses més artesanes són envasades amb addicions de sucre (o de most) i de ferment fresc. Això provoca una segona fermentació en ampolla, responsable de l’efervescència de la cervesa.
- Maduració. Normalment, les millors cerveses reben un temps prudencial de maduració en ambients controlats per tal d’afavorir la segona fermentació i el desenvolupament adequat de gustos i aromes. El temps de maduració pot anar de dues setmanes a tres mesos. Alguns tipus de cervesa ja fets per a ser madurats molt de temps poden ser sotmesos a maduracions de fins a tres anys.

Classificació

Existeixen diversos criteris de classificació de les cerveses. Són distincions útils per a la comprensió d’aquest món. Les diverses associacions i els experts es posaren d’acord en els anys 70 per elaborar una classificació de les cerveses basades en aquests criteris i en les descripcions dels propis elaboradors.

Criteris de classificació

- Fermentació. Com ho hem vist, existeixen tres tipus de ferments que defineixen dos tipus principals de cerveses. Lager (baixa fermentació) i Ale (alta fermentació). Dins d’aquestes darreres es descriu també el grup de les cerveses de fermentació espontània.
- Ingredients. Habitualment, hom indica amb quin gra s’ha fet la cervesa quan no és exclusivament feta amb malt d’ordi: Cervesa de Forment (o de Blat), de Sègol, d’Avena, etc. En la majoria dels casos es tracta d’una barreja de malt d’ordi i del gra esmentat. No se sol indicar amb quin llúpol està feta la cervesa, però existeix un estil particular que es defineix per l’ús d’un llúpol particular: es tracta de la Pils o Pilsener que, originalment ha de ser feta amb ordis de Moravia i llúpols Zatec (o Saaz) de Bohèmia. També li poden dir Pils a algunes imitacions històriques alemanyes elaborades amb ordis i llúpols molt semblants (Spalt) a la Pils txeca original.
- Aspecte. Moltes cerveses reben el distintiu del seu color: cervesa ambre, roja, rossa. D’altres són definides per la seva transparència: cerveses tèrboles. Normalment, la terbolesa d’una cervesa pot ser deguda a les proteïnes en suspensió, procedents del gra (menys de l’ordi), o bé pot ser deguda al fet de ser poc o gens filtrada i de dur ferment en suspensió. Les cerveses negres són dites així per l’ús que es fa en la recepta de malts torrats o cremats. Algunes cerveses negres especialment robustes són anomenades stout (robust en angl.).
- Procediments. Algunes cerveses es defineixen per algun procediment particular: la Rauchbier (cervesa fumada) és feta amb malts que hom ha torrat deixant que el fum de la llenya impregni el gra. La Dampfbier o Steambeer són definides per l’ús de maquinària de vapor en la seva elaboració. No són exactament estils però es defineixen d’aquesta forma. Algunes cerveses d’Alemanya, a l’hivern, eren servides calentes i, a més hom sucava una barreta de ferro (Stachel) roent per augmentar la temperatura i per caramel·litzar alguns sucres: Stachelbier. Aquest procediment també s’ha descrit a Irlanda. La Steinbier és una especialitat en la que hom escalfa el most abocant-hi pedres (Stein) roents.
- Procedència i/o denominació d’origen. Moltes cerveses es defineixen pel seu lloc d’origen o per una denominació d’origen controlada. Cal esmentar en especial les cerveses d’abadia, que solen rebre el seu nom i la seva denominació per la seva relació, no sempre evident ni directa, amb algun cenobi. L’exemple més conegut és el de les cerveses “Trappistes” o “Trapenques” depenents exclusivament de monestirs d’aquest orde. Aquestes cerveses solen ser denses i amb un notable contingut en alcohol. Existeixen dues denominacions d’origen: la “bière de garde” del Nord de França, i la “Kölsch” que només es pot fer a Köln.

Història.

La invenció. Cervesa i Pa.

L’home va domesticar els cereals entre el 10 000 i el 6000 aJC a la zona de Mesopotàmia. És doncs força probable que tant el pa com la cervesa fossin descobertes al mateix temps. Només és una qüestió de proporcions: si hom posava més farina que aigua i ho deixava fermentar, aconseguia pa, si invertia la proporció i posava més aigua que farina, i ho deixava fermentar, aconseguia cervesa. Els rastres més antics que atesten de l’existència de panificació i de cerveseria es troben a Mesopotàmia, però seria ociós cercar una filiació amb procediments idèntics descoberts a la resta d’Europa. Cal doncs creure que la cervesa es descobrí o inventà a molts llocs de la Mediterrània i de l’Europa continental de forma bastant simultània.

Cervesa aliment

Originalment cal concebre la cervesa com un aliment que oferia dos avantatges bàsics. En primer lloc, permetia una repartició més abundosa d’un ingredient no gaire fàcil de conrear al principi. En efecte, era més fàcil fer molta cervesa amb una mica de gra que fer molt pa amb la mateixa quantitat de gra. De fet, moltes cerveses es feren remullant pans fermentats i cuits en aigua i deixant fermentar la barreja. La cervesa es xarrupava amb canyes per evitar trobar-se els grumolls de pa. En segon lloc, la fermentació produïa alcohol i desinfectava l’aigua oferint així un beuratge net de contaminació bacteriana.

Cervesa beguda

La cervesa es diferencià clarament del pa i passà a ser una beguda independent de la panificació, simplement quan es començà a filtrar i doncs, a beure sense canya. Se solia aromatitzar amb nombroses coses i barrejar amb vi o amb hidromel. Tampoc era rar el fet d’aigualir-la.

Cervesa sagrada

El fenomen de la fermentació era concebut com un acte procedent de les divinitats amb fort caràcter màgic. En certa forma, com els terrissaires o els fargaires, l’home se substituïa a la Mare Terra i provocava i domesticava un fenomen diví. Així és com la cervesa fou concebuda com a beguda sagrada plaent als Déus. I no són rars els texts en els que es descriu una ofrena en la que figura la cervesa com a aliment sagrat.

Cervesa vulgar

Quan la cervesa es pogués en grans quantitats, també baixà sensiblement la seva qualitat. Així és doncs com en molts llocs del Mediterrani clàssic, aparegué la cervesa com a beguda de taverna i tabola. L’únic lloc on sembla que la cervesa no tingué gaire pregó fou la Grècia antiga on dominava el vi. Per tot arreu de la resta de la conca, la cervesa fou la beguda popular i alhora sagrada. En concret, a Roma, en els baixos fons, se’n consumia quantitats ingents. I per elaborar-la es feren arrencar vinyes. Cosa que creà un important conflicte amb els adeptes del vi.

Els ingredients

Originalment, les cerveses solien fer-se amb un cereal antecessor del blat anomenat espelta. Però ben aviat, s’imposaren el blat i l’ordi en la cerveseria. El blat més agradable en la seva forma sòlida fou reservat a la panificació i l’ordi fou destinat a la cervesa. Curiosament però, ja en èpoques molt remotes, l’ordi no es feia servir cru. Es feien uns pans, cuits a diversos nivells i que es conservaven molt bé. Per fer la cervesa, s’esmicolava el pa i es barrejava en aigua. Després d’escalfar i de coure la barreja, es deixava fermentar uns dies. Existeixen molts testimonis gràfics i documentals a la Regió de Mesopotàmia que descriuen com els consumidors usaven d’una canya per a beure la cervesa sense trobar-se amb els trossos de pa. Els Egipcis començaren la seva cerveseria amb pans com els Sumeris, però sembla ser que foren els inventors del malteig. I tant a Mesopotàmia com a Egipte, es feren grans quantitats de cervesa de molts tipus diferents identificats pel seu color, cosa que indica que ja controlaven el grau de torrefacció dels pans o del gra.

Importància social

La cervesa tingué una gran importància social fins no fa gaire. L’ordinari d’un obrer Babiloni era constituït principalment de cervesa, gra, fruites verdures i ceba, dieta poc diferent de la de la majoria de la gent modesta de l’antiguitat. Molts salaris es cobraren en gra o directament en cervesa. La gent amb més poder adquisitiu no canviaren el costum de consum si bé la sofisticaren: filtraven la cervesa, en feien de més densa (més cara) per als rics. Fins i tot es descriu com els pobres bevien cervesa amb canya xiula del riu mentre que els rics disposaven de tubs en or per al mateix servei. Un altre indici de la importància social de la cervesa consisteix en el fet que en aquells països, els elaboradors de cervesa no tenien obligació de combatre en les guerres. En canvi eren obligats a seguir els exèrcits per tal d’assegurar-los l’avituallament en cervesa. Com que era un aliment de primera necessitat, la cervesa, al llarg de la història, va ser l’objecte de cobdicies diverses per part de la gent poderosa que en feu en algun cas monopoli. També en carregà el comerç amb importants impostos o bé encara s’establiren lleis d’ús exclusiu d’algun cereal per tal d’afavorir un monopoli de producció de l’esmentat cereal. Es descriuen alguns aldarulls i revoltes en diversos moments i en diversos llocs quan aquesta pressió es revelà insuportable.

Cervesa monacal, cervesa laica

Al nord del Pirineu, l’Edat mitjana fou l’edat de la cervesa. I produir cervesa fou un negoci favorable. Tothom s’hi apuntà. Inclosos els frares. I ben aviat, s’establí un conflicte d’interessos entre els elaboradors laics que havien de pagar impostos de tota mena i els elaboradors monacals que disposaven de matèria prima en grans quantitats i en condicions molt avantatjoses i d’exempcions fiscals diverses. Un cas flagrant de competència deslleial. Cap al segle XV, els elaboradors laics degueren inventar-se un nou tipus de cervesa, més barat, que els permetés sobreviure malgrat la competència dels frares. Aquí radica la diferència històrica entre la CEREVISIA dels frares, més densa, més aromatitzada i més cara, i la BIER/BEER/BIÈRE des laics, menys alimentosa, més refrescant i barata, aromatitzada només amb llúpol.

Lleis sanitàries i comercials

La història de la cervesa es pot també analitzar sota l’angle de la sanitat. En efecte, ja hem dit que la presència d’alcohol permet des de sempre el consum d’una beguda sense alguns bacteris corrents com la salmonel·la i altres. Però també des de molt antic, els elaboradors han afegit nombroses coses en la cervesa. Estan documentades fins i tot exageracions com el fetge de vedella. Tant és així que des del segle XIV, apareixen a Alemanya i a Anglaterra lleis per regular el que hom afegia a la cervesa. La culminació de totes aquestes lleis és la Llei de Puresa bavaresa (Reinheitsgebot) edictada pel rei Guillem IV de Baviera el dia de Sant Jordi de 1516. En aquest el rei determinava que la cervesa només podia ser feta amb aigua, malt d’ordi i llúpol. Aquesta llei feu desaparèixer moltes receptes particulars de cervesa dels territoris on fou d’aplicació, especialment de les especialitats en les que calia afegir algun sucre o variar en els aromatitzants botànics. En altres països, les lleis no foren tant estrictes i es permeteren conservar receptes en les figuraven alguns additius. La Llei de puresa també contribuí notablement a augmentar la fortuna del rei que detenia el monopoli de la producció de l’ordi.

Cervesa transparent

Durant el XIX segle els cervesers txecs i alemanys inventaren i desenvoluparen una cervesa que havia de tenir “bon” aspecte puix que es començava a escampar l’ús dels recipients transparents. S’inventaren formes diverses i més eficaces de filtrar la cervesa i la feren més clara. Una forma que ja coneixien de “clarificar” la beguda era la d’allargar considerablement la maduració a baixes temperatures. Així aparegué la cervesa “Lager” (de l’Alemany: magatzem) i el propi ferment de baixa fermentació que fou identificat a posteriori. Actualment, la majoria de les cerveses industrials són fetes segons aquest sistema. Dins de la categoria de les cerveses “Lager” les “PILS”, originàries del poble de PLZEÑ (Pilsen en Alemany) són fetes amb malts de Moravia i, sobre tot, llúpol Saaz (en Alem.) o Zatec.

Elaboració industrial

Precisament des de finals de segle XIX la història de la cervesa es confon amb el desenvolupament de mètodes que permeten l’elaboració massiva de la cervesa, en detriment, moltes vegades dels criteris de qualitat. Fins ben entrats els anys 70 del segle XX, van desapareixent grans quantitats de receptes i es va uniformitzant mundialment la producció, principalment de cerveses Lager de qualitat mitjana a baixa, al mateix temps que se’n fan i se’n consumeixen cada cop més grans quantitats. Tot i així, algunes associacions de productors i de consumidors especialment anglesos i americans segueixen exigint cerveses de qualitat.

Elaboració casolana.

Precisament en els anys 1970, es pot dir que torna a aparèixer la idea de produir cervesa casolana. De fet, el 80% de totes les cerveses històriques són casolanes o artesanes. Les dones europees foren fantàstiques cerveseres, però com ho hem dit, el costum de fer-se la cervesa a casa desaparegué. I va tornar a brotar per l’interès que tingueren els elaboradors casolans americans per reproduir les cerveses tradicionals europees. Fins al punt que importants elaboradors de talla mitjana han apostat per produir cerveses històriques i per ressuscitar receptes perdudes. Les associacions d’elaboradors i consumidors desenvoluparen (o propiciaren) també la degustació i l’apreciació científica o professional de la cervesa. Aquesta corrent passà de nou l’Atlàntic en els 80 per arribar primer a Anglaterra i després a la resta de països d’Europa. Categoria:Begudes alcohòliques als:Bier ja:ビール ko:맥주 simple:Beer th:เบียร์

Ordi

Hordeum arizonicum
Hordeum brachyantherum
Hordeum bulbosum
Hordeum californicum
Hordeum depressum
Hordeum distichon
Hordeum hystrix
Hordeum intercedens
Hordeum jubatum
Hordeum marinum
Hordeum murinum
Hordeum pusillum
Hordeum secalinum
Hordeum spontaneum
Hordeum vulgare L'ordi (Hordeum vulgare) és un cereal de gran importància tant per animals com per humans i és el cinquè cereal més cultivat del món (53 milions d'hectàrees o 75 milions de quarterades).

Principals països productors

Rússia	7,2 milions d'hectàrees
Ucraïna	3,7 milions d'hectàrees
Turquia	3,6 milions d'hectàrees
Canadà	4,5 milions d'hectàrees
Austràlia	3,0 milions d'hectàrees
Espanya	3,3 milions d'hectàrees
Marroc	2,3 milions d'hectàrees
Estats Units	2,1 milions d'hectàrees
Iraq	1,2 milions d'hectàrees
Iran	1,0 milió d'hectàrees

Cultiu

Normalment es sembra a final de la tardor o començament de l'hivern, i la collita sol ser a final de juny o començament de juliol. Una vegada batut, la seva palla es molt apreciada per alimentar el bestiar, mes que la del blat.

Principals usos

- Per l'alimentació del bestiar es fa servir sencera per les ovelles, cabres, conills i aviram; esclafada per els cavalls; i en forma de farina per a porcs i bous.
- Per l'alimentació humana s'utilitza principalment per l'el.laboració de la cervesa i modernament en forma de flocs per berenar al matí. Categoria:Cereals ja:オオムギ

Cereal

Els cereals són plàntes, generalment gramínies cultivades per les seves llavors (o gra) comestibles. Es cultiven arreu del món, més que qualsevol altre vegetal, i constitueixen la base alimentària tradicional de moltes cultures (arròs a l'Orient, blat a Europa i Orient Mitjà, moresc a Amèrica...). En algunes nacions en desenvolupament, constitueixen pràcticament la totalitat de la dieta habitual. El mot cereal prové de la deessa romana del grà; Ceres. Ceres Són molt rics en hidrats de carboni (és a dir, en energia), però deficitaris en proteïnes o lípids. Una vegada triturats, se'n obté farina (de blat, de blat de moro, ...) a partir de la qual s'obté el pa i altres aliments. Alguns cereals són:
- arròs
- blat
- civada
- fajol
- mill
- moresc (blat de moro, panís)
- ordi
- sègol Categoria:Aliments Categoria:Agricultura Categoria:Cereals ja:Ç©?ç?© ms:Bijirin simple:Corn

Egipte

La República Àrab d'Egipte, més coneguda habitualment com a Egipte, és l'estat més poblat de l'Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d'1,020,000 km2, inclou la península del Sinaí (considerada part de l'Àsia sud-occidental), mentre que la majoria del país se situa al nord d'Àfrica. Limita amb Líbia a l'oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l'est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord. La gran majoria de la població d'Egipte viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km2) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara i que molt sovint estan deshabitades. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants, i la segueixen en importància Alexandria, amb més de tres milions i mig, i Gizeh, dins l'aglomeració urbana cairota, amb més de dos milions; Shubra al-Khaymah (també dins l'aglomeració d'El Caire) i Port Saïd passen del mig milió d'habitants. El país és famós per la seva antiga civilització i per alguns dels seus impressionants monuments, com ara les piràmides, el temple de Karnak o la Vall dels Reis. A hores d'ara, Egipte és àmpliament considerat el principal focus polític i cultural del món àrab. El nom Egipte ve del llatí Aegyptus i del grec Αιγυπτος (Aígyptos), provinents de l'antic egipci Hi-ku-ptah, que era el nom d'un temple de Tebes. El nom àrab del país, مصر (Mişr), és d'origen semític, i possiblement vol dir 'país' o 'estat'.

Història

La regularitat i la riquesa de la inundació anual del Nil, junt amb el semiaïllament que oferien les terres desèrtiques a l'est i a l'oest, van permetre el desenvolupament d'una de les grans civilitzacions del món. Pels volts de l'any 3200 aC hi va néixer un regne unificat, governat per una sèrie de dinasties que havien de regir Egipte durant els següents tres mil·lennis. L'última dinastia originària va caure sota els perses el 341 aC, que van excavar el que havia de ser el predecessor del canal de Suez i van connectar la mar Roja amb la Mediterrània. Més endavant Egipte passaria a estar sota el poder dels grecs, els romans, els bizantins i, novament, els perses. Foren els àrabs els qui introduïren l'Islam i la llengua àrab al segle VII, amb la qual cosa Egipte passava a ser un país àrab per sempre més. Governants àrabs nomenats pel Califat Islàmic en van conservar el control durant els següents sis segles. Una casta militar local, els mamelucs, hi va prendre el poder pels volts de 1250 i van continuar governant-hi després de la conquesta d'Egipte pels turcs otomans el 1517. Arran de la inauguració del canal de Suez el 1869, Egipte es va convertir en un important centre mundial del transport marítim, però també va contraure un deute asfixiant. Clarament per protegir-hi les seves inversions, el Regne Unit va agafar el control del govern d'Egipte el 1882, però la fidelitat nominal a l'Imperi Otomà va continuar fins al 1914. Parcialment independent del Regne Unit el 1922, Egipte va adquirir la plena sobirania després de la Segona Guerra Mundial. El 1952, Gamal Abdel Nasser en va assumir el poder i va nacionalitzar el canal de Suez, cosa que va comportar la crisi de Suez del 1956. Entre 1958 i 1961 Egipte va estar formalment unit amb Síria en l'anomenada República Àrab Unida.

Pàgines relacionades

- Antic Egipte
- Història de l'antic Egipte 3000 aC - 332 aC
- Història del Egipte grec i romà 332 aC - 639
- Història del Egipte Àrab 639 - 1517
- Història del Egipte Otomà 1517 - 1882
- Història moderna d'Egipte des 1882

Enllaç extern

- [http://www.eternalegypt.org Història d'Egipte] Categoria:Egipte als:Ägypten ja:エジプト ko:이집트 ms:Mesir simple:Egypt th:ประเทศอียิปต์ zh-min-nan:Ai-ki̍p

Mesopotàmia

Mesopotàmia significa: (país) entre rius, l'Antiga Mesopotàmia localitzada a l'actual Iraq tenia una terra molt fèrtil a causa de la presència dels rius Tigris i Eufrates que desemboquen al Golf Pèrsic, és un terriotori que està envoltat de deserts. Aquestes terres van ser ocupades fa més de 5000 anys aC. pels sumeris, que van construir les primeres ciutats com: Ur i Lagash sobre pujols i les van fortificar per defensar-les d'altres pobles que cercaven un millor lloc per a viure. Cada ciutat es governava a si mateixa, eren estats independents. Les civilitzacions fluvials són les ciutats que es van formar a la riba de grans rius com: el Tigris i l'Éufrates a Mesopotàmia; el Nil a Egipte; l'Indus a Índia; i els rius Groc i Blau a la Xina. Per als grecs entre el Tagos (Tall) i l'Anas (Guadiana) hi havia una mesopotàmia, habitades principalment per Keltikoi. Strabon , Geographica, III, 1, 6.

Història

Neolític i Calcolític

El Neolític comença cap el 7000 aC amb l’eclosió de les primeres cultures agrícoles i després els primers poblets, fins arribar a les ciutats sumèries cap el 3700 aC. Els sumeris es creu que es van desplaçar del nord-oest cap al país entre els dos rius cap el 4000 aC, i van substituir (i es varen barrejar) a les poblacions locals. Vegeu: Cultures Neolítiques i Calcolítiques de Mesopotàmia

Les primeres ciutats

Cultures Neolítiques i Calcolítiques de Mesopotàmia Les primeres ciutats principals esmentades son tretze: Akshak, Sippar, Kish, Nippur, Larak, Adab, Umma, Lagash, Uruk, Badtibira, Ur, Eridu i Larsa.

Els semites a Mesopotàmia

El semites eren nòmades que habitaven a les rodalies de Mesopotàmia i cap a la península aràbiga. Es van estendre per Mesopotàmia i Síria on donaren origen a grups regionals: els Beduins, els Arabi, els Amurru (Amorites o Amorreus) i el Acadians. Sobre el grup dels Amurru cal dir que varen fundar nombrosos estats, i van originar diversos grups regionals: els arameus, els canaanites, els hebreus i els fenicis. Sobre els acadians, que interessen pel seu paper a Mesopotàmia, cal parlar-ne mes detalladament Vegeu: Semites de Mesopotàmia i Akkad

Les primeres hegemonies

La Llista de reis sumeris esmenta gran quantitat de reis. Alguns dels primers tenen una durada de regnat impossible.

Primera dinastia de Kish

Podem suposar que la primera hegemonia va pertànyer a Kish però dels reis de la llista de la primera dinastia de Kish només Mebaragesi (o Enmebaragesi) i el seu fill Aka (Aga) tenen comprovació històrica, i la durada dels regnats de tots ells és impossible. Deu tractar-se doncs en general de figures mitològiques, amb un rerefons veritable que fou el fet que Kish tingués un cert poder regional, perquè se sap que Kish va gaudir del prestigi de primera monarquia durant segles. Mebagaresi de Kish governava cap el 2700 aC. El seu nom és sumeri però d'altres reis de la dinastia ja porten noms semites i és possible que es tractés d'un semita sumeritzat o simplement que adoptés un nom sumeri pel prestigi que devia tenir encara la cultura sumèria. Les inscripcions de Mebagaresi apareixen a la regió al sud del Diyala a l'antic temple de Khafaji (de l'època de Jemdet Nasr). La llista parla de la seva conquesta del país d'Elam, cosa que informa de l'antiguitat del conflicte entre Sumèria i Elam i semblaria doncs que el seu poder s'estenia cap el riu Diyala i cap el sud de Sumèria fins al Elam. Més tard, sobirans com Mesalim de Ur i Eannatum de Lagash utilitzaran el títol de rei de Kish pel prestigi potser guanyat per Mebagaresi. La regió de Diyala que dominava sembla que estava en procés de superposició de l'element semita però que abans no era sumèria, sinó potser irànica com semblen demostrar noms com Ishnun (convertit en Eshnunna, “Santuari del príncep” en sumeri) o Tutub . Inclòs Babilònia es deia llavor Babilla (que es va convertir en Babilim, en acadià semític “porta del deu”).

Mesalim

Es coneix també un rei de Kish (al menys es titulava això) que no figura a la llista de reis: Mesalim. El seu origen no està establert. El seu nom sembla semita i tenia com a deïtat tutelar a Ishtaran, venerat a Der, el que fa pensar que venia d’aquesta zona, però com que s’han trobat inscripcions a Adab, a Sumèria Central i a Lagash no pot assegurar-se res. Aquesta difusió de les inscripcions en tot cas correspon a un rei que governava en molts llocs. Se sap que al mateix temps a Lagash governava un Ensi (o millor dit, una sèrie d’ensis) i Mesalim va fer d’àrbitre a una disputa fronterera entre Lagash i Umma de la que es feren reso Eannatum i Entemena, mes tard ensis de Lagash. Cal preguntar-se si no seria el rei de Hamazi que esmenta la llista.

Primera dinastia d'Uruk

El poema èpic de Gilgamesh esmenta les lluites d’aquest rei de Uruk amb Mebaragesi de Kish. A Gilgamesh s’atribueix la construcció de la muralla de Uruk, la mes antiga muralla de Sumèria (cosa que sembla corroborada per l’arqueologia), i el domini sobre Nippur, un centre mes religiós que polític dedicat al culte al deu Enlil. La llista de reis esmenta dos antecessors, Lugalbanda i Enmerkar. A aquest darrer el fa el fundador d’Uruk, de la unió de dos ciutats, una d’elles Eanna o Eana, sobre la que devia governar. Cap d’aquestos reis te comprovació històrica, tot i que Gilgamesh figura a una llista de deus trobada a Shuruppak a la que es diu que el seu pare era Lugalbanda (les llistes diuen que el seu pare era un fantasma) i que foren herois que mes tard foren divinitzats. Aquestos reis de Uruk devien ser doncs contemporanis amb els darrers reis de Kish i anteriors probablement a Mesalim

Primera dinastia d'Ur

La següent hegemonia sembla haver estat a Ur. Les tombes reials d’aquesta ciutat esmenten dos reis, Meskalamdug i Akalamdug, que no son a la llista de reis, i a una reina, Puabi. Sembla que els reis a Ur eren enterrats amb membres del seu servei (es va trobar una tomba amb 80 servidors). Com que els reis son sumeris això devia ser una costum sumèria i no semita, tot i que es dona algun cas semblant a Kish. Mesanapeda, cap el 2490 aC, si que es esmentat per la llista, i sembla que efectivament va voler exercir l’hegemonia ja que es va titular “rei de Kish". Ur estava situada a una llacuna comunicada amb el Golf Pèrsic en una posició estratègica excepcional per el comerç a la part sud de Sumèria. Consta el seu comerç amb Tilmun o Dilmun, que s’identifica amb la costa de Aràbia prop de Bahrain, Magan (possiblement Oman, per d’altres Makran al Pakistan) i Melukhkha (Makran, per altres s’ha de buscar a aquest nom un altra ubicació). Meskiangnana va ser el fill i successor de Mesanapeda, però després varen seguir dos reis de nom semita-acadià, Elulu i Balulu, coincidint el seu regnant amb Eannatum i Entemena de Lagash

Lagash

Melukhkha Melukhkha Melukhkha Melukhkha A diferencia de les hegemonies que em vist fins ara, Lagash no figura a la llista, però la successió de governants esta comprovada per les inscripcions, des Ekhengal i Urnanshe a Urukagina, al haver-se trobat els arxius comercials de la ciutat. La disputa per un territori anomenat Gu-edena (vora del Edèn) entre Lagash i Umma es prolongava per molt temps i Mesalim (“rei de Kish”) que exercia l’hegemonia sobre ambdues ciutats, va exercir d’àrbitre i va fixar una línia fronterera. Però la rivalitat no es va esgotar i sovint ambdues ciutats intentaren resoldre el contenciós per les armes. Això va durar fins a l’època de Lugalzagesi de Umma que va ocupar i devastar Lagash i va destruir els seus temples. Tot i així encara va persistir l’hostilitat per una anys mes. A Lagash destaca la figura del rei Eannatum (cap el 2460 aC) que també va prendre el títol de “Rei de Kish” juntament amb el de “Ensi de Lagash”, simbolitzant segurament la seva aspiració a una hegemonia de la que no estem assabentats dels detalls, però que el va portar a combatre a Ur, Uruk, Kish, Akshak i fins a Mari i Elam. El seu deu, en nom del que deia actuar, era Ningirsu i quant ho va aconseguir es va titular com “El que sotmet a tots els països”. Els seus successors ja nomes porten el títol de “Ensi” de Lagash lo que indica el fi de l’hegemonia, si be del seu successor Entemena encara s’han trobat inscripcions a Ur i Badtibira i es coneix un pacte d’agermanament amb Lugalkingeneshdudu de Uruk, que apareix a la llista de reis. Urukagina de Lagash va ser un legislador que va disminuir el poder econòmic - religiós de la monarquia i va alliberar als ciutadans de les deutes i altres servituds; va prohibir la diandra (una dona es casava amb dos homes) esmentant que l’antiga poliàndria, de la que la diandra era una resta, ja no podia acceptar-se; i es va proclamar defensor de vídues i orfes, amb reducció d’impostos.

Umma

Lugalzagesi de Umma, un rei usurpador, va exercir una breu hegemonia cap el 1350 aC, que després va perdre davant Sargon I de Akkad. Vegeu Umma

L’imperi Acadià

Sargon I rei de Akkad forma a partir del 2338 aC el primer gran Imperi que serà continuat pels seus successors, especialment pel seu net Naramsin, per esvair-se cap el 2220 aC Vegeu: Akkad, Sargon I, Rimush I, Manishtushu, Naramsin i Sharkalisharri

Sumèria al final del Imperi Acadià

L'Imperi Acadià va sucumbir davant els Guti de Qutum (Gutium) als que s’esmenta també com a “dragons de la muntanya”. Els seus reis (que es titulaven “poderós rei de Qutum”) van portar nom semites o semititzats el que indicaria una absorció de la cultura acadiana. Alguns deus sumeri-acadians (com Ishtar i Sin) van ser adoptats pels Guti. Sin Sin Les ciutats sumèries van recuperar la independència. Es suposa una hegemonia de Uruk perquè així s’esmenta a la Llista de reis sumeris, però fora dels noms de la llista no hi ha cap mes dada per afirmar-ho o negar-ho. Les úniques dades venen de Lagash: primer es coneixen els Ensi vassalls del sargonides de Akkad: Kikuid contemporani de Rimush I, Engilsa contemporani de Manishtushu, Uru contemporani de Naramsin, Lugalushumgal contemporani de Naramsin i Sharkalisharri. Després venen una sèrie d’ensis que podrien haver estat subordinats a Uruk: Puzurmama, Urutu, Urmama, Lubaba, Lugula i Kaku. Llavors ve l’ascens de la ciutat cap a l’hegemonia amb Urbaba, Gudea, Urningirsu, Pirigme, Urgar i Mammakhani, que representen una successió familiar continuada (de pare a fill o de sogre a gendre). En aquest temps Lagash, que era el centre de tres ciutats (la pròpia ciutat, Girsu i Nina y 14 ciutats mes de menys importància, i no menys de 40 poblets petits, amb 1600 km2) havia perdut el seu paper central en favor de Girsu, tot i que es continua esmentat l’estat com Lagash. Urbaba (2164 aC a 2144 aC) va ser el primer que va exercir l’hegemonia; la seva filla Enanepeda va ser nomenada sacerdotessa de la deessa Nanna a Ur, el que vol dir que dominava a aquesta ciutat i Eridu (Ur depenia en aquesta època de la ciutat estat de Eridu), cosa que està mes ben establerta al regnat de Gudea, del que consta el domini sobre Nippur, Adab, Uruk i Badtibira. Els reis de Lagash nomes es titulaven Ensi, però Gudea s’anomena una vegada al menys “deu de Lagash”. Es fa esment d’una expedició als regnes d’Elam (Susa) i d’Anshan però sembla que va ser una expedició de càstig per una expedició anterior elamita, mes que de conquesta. Es creu que Gudea va ser doncs un rei relativament pacífic que buscava mes el comerç que la dominació. Va comerciar amb Dilmun, Melukhkha i Magan i un país anomenat Gubin que s’identifica amb el Djebel al-Akhdar al fons del Golf d’Oman. Altres llocs on va arribar el comerç de Lagash foren; la regió muntanyosa de Bakhtiar, Adamdun, Aratta, Kimash, Kalagad (al nord de Djebel al-Hamrin), Magda i Barme (al entorn de Kirkuk), de les regions del Eufrates mitja i Síria, de Basalla o Basar, i de la veïna Tidan, de Urshu, de Ebla al Alt Eufrates; del Taure, de Menua, de Khakhkhum, i de la muntanya Uringeraz (cap a la zona del Taure). Consten al seu regnat la construcció de canals, sistemes de reg, treballs de sanejament , treballs d’urbanisme, construcció de santuaris, fabricació d’objectes d’art. Uns poemes esmenten la reconstrucció i la inauguració del santuari del Eninnu al deu nacional Ningirsu. La prosperitat va continuar amb els reis Urningirsu i Pirigme. Ningirsu Després de la dominació dels Guti a Acadia, el seu penúltim rei Tiriqum sembla que va voler conquerir Lagash, que presentava signes de debilitat amb el rei Urgar (2117 aC a 2113 aC) i amb el seu successor Nammakhani (2113 aC a 2110 aC). El poder ascendent tornava a ser Uruk, amb Utukhengal, que va derrotar als Guti al nord de Sumèria i va exercir l’hegemonia però molt breument, perquè el seu general, Urnammu, al que havia encomanat el govern de Ur, el va enderrocar i va conquerir Lagash (on regnava Nammakhani, últim rei de la dinastia de Gudea) i va exercir l’hegemonia (renaixença sumèria, tercera dinastia d’Ur).

Renaixença sumèria

Tercera dinastia d’Ur

Després del set anys de Utukhengal, titulat, a imitació dels reis d’Akkad, “Rei de les quatre zones del mon”, l’hegemonia va passar a Ur. Els ensi de Ur, que governaven sota dependència de Lagash, foren eliminats. El general Urnammu, va ser nomenat Shagin (governador militar o virrei) de Ur, i no va tardar a declarar-se independent. Es troben inscripcions de Urnammu a Ur, Eridu, Uruk, Lagash, Larsa, Adab i Nippur i fins i tot mes al nord d’aquesta ciutat. Una inscripció fou trobada també a la regió del alt Khabur. Les ciutats estaven governades per un Ensi, i les mes llunyanes per un virrei o Shagin (governador civil - militar), els districtes estaven governats per Rabianum (alcaldes) i els poblets per Khazannum (corregidors). La llengua principal era el sumeri però com que la població semita - acadiana era majoritària la seva llengua (l'acadià)era emprada a les regions on es parlava. El seu fill i successor Shulgi va consolidar el regne i el va ampliar cap els estats veïns. Al menys a partir del seu 22 any de regnat (d’un total de 48) s’esmenta un període de pau. La estructura social s’havia modificat una mica: al costat dels Eren, estaven el agaush, un espècie de encarregats de la vigilància dels treballadors del estat i del entrenament militar. Els militars estaven dirigits al nivell mes alt per shagin, general i governador de districte amb una autoritat superior als ensi, o allà on no hi havia ensi, reunint les dues funcions. El pagaments es feien en plata o en espècie (9 grams de plata = 200 litres de civada). La mida de volum era el gur (1 gur = 300 siles = 200 litres). El coure es portava de Magan, l’estany del Caucas. Els afers judicials eren encarregats a un mashkim (comissari) i les sentencies les dictaven 7 jutges: La dona tenia iguals drets que el home. No es coneix la pena de mort ni la llei del talió. Amb Shusin (2036 aC-2028 aC) es va construir una gran muralla, anomenada Muralla dels Martu, que devia tenir com objectiu aturar les incursions dels Martu (Amurru) i dels Tidnum (o Tidanum), un altra tribu semita nòmada. Ibbisin va ser el darrer sobirà. Amb l'invasió dels amurru i les revoltes, el seu regne es va ensorrar. Elam va ocupar Ur que fou destruïda. Ibbisin va ser fet presoner i portat a Elam i una guarnició elamita es va establir a Ur. Pocs anys després Ur va ser conquerida per Ishiberra d'Isin que per uns anys va tenir l'hegemonia

Regne d'Isin

Ishiberra va consolidar el seu poder i els seus successor van governar uns anys. La guerra entre Isin i el nou poder emergent a Kish va començar amb el rei Ishmedagan, que va ser derrotat davant Kish. L’últim rei de la dinastia d’Isin fou Lipiteshtar (1934-1924 aC) del que se sap que va promulgar un important codi de lleis basat en el codi de Urnammu i que fou un precedent del de Hammurabi tot i que mes tolerant. La ciutat de Ur va ser conquerida per Gungunum de Larsa, i amb ella el sud de Sumèria. Després el tron va ser usurpat per Urninurta (1923-1896 aC)

Regne de Larsa

A Larsa, ja en temps de Ibbisin s’havia format una dinastia amorita sota Naplaqum (2025-2005 aC), i va romandre independent. Apareix el rei Gungunum (1932-1906 aC), fill del rei Naplanum (1976-1942 aC) i cinquè successor de Naplaqum, com a contemporani dels reis Lipiteshtar i Urninurta d'Isin. Larsa va conquerir Ur. La llista de sobirans continua fins a Rimsin (1763 aC). L’expansió de Larsa es va dirigir cap a Lagash fora de la zona de influencia de Isin, pero mes tard es van enfrontar per Nippur. Posteriorment vegeu Babilònia Categoria:Sumèria Categoria:Akkad Categoria:Elam Categoria:Síria ja:メソポタミア ko:메소포타미아 문명 th:เมโสโปเตเมีย

Ibers

Es coneix com a cultura ibèrica o ibera el conjunt de pobles que habitaven l'est i sud de la península Ibèrica aproximadament entre el 500 aC (després del periode conegut com l'Orientalitzant) i el 200 dC (amb la colonialització dels romans). romans

Introducció

Els ibers eren un conjunt de pobles que ocupaven la península Ibèrica i el sud de França amb anterioritat a l'arribada dels indoeuropeus (celtes) i romans, en aquest sentit és el sinònim local de "preindoeuropeu". Més freqüentment l'ús d'aquest terme es restringeix als pobles de la franja costera entre el sud de Portugal i el migdia francès passant per la costa mediterrània, parcialment colonitzats per fenicis i grecs. En l'actualitat els historiadors coincideixen en el fet que se li està donant el nom d'iber a un grup de pobles més o menys homogenis en àmbit geogràfic que està en procés d'estudi. El criteri més important per a catalogar aquests pobles en el mateix grup és que posseïen unes llengües d'arrel no indoeuropea. L'origen d'aquestes poblacions ibèriques es va atribuir durant molt de temps a una migració des del nord d'Àfrica, però aquesta idea està essent molt discutida. Fins i tot es defensa una tesi diametralment oposada, la colonització des de la península cap el nord d'Àfrica. Els suposats límits màxims de l'expansió ibera haurien arribat fins el migdia francès i el nord de la costa africana.

Llengua

Àfrica Actualment la majoria dels prehistoriadors distingeixen entre un grup de llengua "tartèsica", a l'Andalusia occidental i sud de Portugal, i un altre de llengua propiament "ibèrica" a la costa mediterrània. Ambdós utilitzaven un alfabet (sil·labari) semblant.

Art

sil·labari Les millors manifestacions de l'art iber són escultòriques, realitzades en pedra i bronze. Les restes conservades en fusta i fang cuit, al ser materials peribles, són escasses. L'àrea d'expansió de l'escultura ibèrica no és molt gran, encara que sí molt diversificada, la qual cosa va afavoréixer una gran varietat regional propiciada, en bona mesura, per les riqueses naturals i els trets culturals de cada zona. Les seues manifestacions se centren en tres àrees: Andalusia, el centre de la península Ibèrica i la zona de llevant. L'àrea andalusa, de Huelva i Granada, és d'una gran complexitat per la influència cultural dels pobles colonitzadors orientals que s'havien instal·lat en ella amb anterioritat (fenicis, grecs, etc.) i per la tradició deixada pels tartesis. La proliferació de restes arquitectòniques i escultòriques, així com mostres de orfebreria i ceràmica són els trets més distintius d'aquesta regió. Junt a aquesta corrent oriental s'aprecia en Andalusia altra d'origen hel·lènic, que s'introdueix des de les costes alacantines cap el sud, present en el Conjunt de Porcuna i en el Jaciment d'Osuna (del segle III aC). En l'interior, en els Santuaris de Despeñaperros i Castellar de Santiesteban, s'han recollit xicotets exvots i figuretes de bronze. Al llevant peninsular, en l'antiga Edetània, les manifestacions ibèriques mostren grans vinculacions, no solament amb les velles tradicions dels primers pobladors del Bronze i del Ferro, com per exemple en la incineració com sistema d'enterrament, sinó també amb les corrents orientals aportades pels colonitzadors grecs, dels que recullen característiques pròpies del periode arcàic grec, tracten els mateixos temes - esfinxs, grifs -, i utilitzen decoració geomètrica en la ceràmica, amb fons grogencs o lleugerament rogencs. Aquesta corrient llevantina es transmet a zones aillades de la vall de l'Ebre on es barreja amb els substractes cèltics i posteriorment romans. L'activitat millor coneguda de l'art ibèric és l'escultura figurativa, amb xicotetes estatuetes de bronze, utilitzades com a ofrenes o exvots, i estatues de pedra de major mida. Els jaciments més importants són els santuaris del Cerro de los Santos i el de Llanos de la Consolación, en Albacete; el santuaris del Collado de los Jardines, en Despeñaperros (Jaén) i el del Cigarralejo en Múrcia. Entre les escultures realitzades en pedra, classificables segons la seua finalitat funerària o religiosa, es troba la Dama de Baza i la Dama d'Elx (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), que presenten una rica decoració i que serviren d'urna funerària. Més primitiva que les anteriors, i amb finalitat religiosa, és la Gran Dama Oferent (del segle VI aC), procedent del Cerro de los Santos, en la que s'aprecien les infuències arcaiques de la plàstica grega en la llarga vestimenta de profunds i geomètrics plegs. D'aquesta mateixa època és la Bicha de Balazote (Museu Arqueològic Nacional de Madrid), relacionada amb els bous antropocefàlics mesopotàmics i éssers d'aspecte ferotge del món hitita. En l'orfebreria, destaca el Tresor de Xàbia format per peces d'or i plata de delicada llavor de influència grega.

Religió

La religió planteja bastants problemes, encara que sens dubte tenia influències greges y púniques. S'adorava la deessa d'origen grec Deméter (encara que aquesta havia estat adoptada també pels cartaginesos, per tant, potser va ser introduïda per aquests) i a altres deus. Sembla ser que es cremava encens als déus en les cases, en xicotetes peces que representaven altars. També adoraven, probablement, al Sol, la Lluna i les estrelles, sent predominant en la Vall de l'Ebre, segons es creu, el culte a la Lluna. Els ibers adoptaren el sistema celta de la cremació dels cadàvers i de guardar les cendres en urnes, si bé no és segur que aquesta pràctica els arribés a través dels celtes, doncs també la practicaven part dels grecs (no obstant els foceus, que foren els principals visitants de les costes ibèriques, no practicaven la incineració sinó la inhumació). Les necròpolis ibèriques es situaven a certa distància dels poblats. Les cendres s'introduïen en urnes i eren enterrades en una fossa juntament amb gerres i gots amb ofrenes, armes i altres utensilis, de manera molt semblant a cultura hallstattica.

Poblats i jaciments

A continuació es presenta un llistat d'alguns jaciments importants ibers del Països Catalans.
- Catalunya
- Sant Sebastià de la Guarda (Palafrugell, Baix Empordà)
- Puig de Sant Andreu d'Ullastret (Ullastret, Baix Empordà)
- Puig Castellet (Lloret de Mar, la Selva)
- País Valencià
- Alcúdia (Elx, Baix Vinalopó)
- Lucentum (Alacant, l'Alacantí)
- Serreta (Alcoi i Penàguila de l'Alcoià; i Cocentaina del Comtat) Categoria:Cultura ibèrica Categoria:Orígens de Catalunya

Gebut

Gebut, poblat ibèric situat al municipi de Soses (Segrià). A la comarca del Segrià va viure un dels pobles més importants dels ibers, els ilergets. Les fonts grecollatines, en especial Polibi i Titus Livi, els citen sovint en relació amb la Segona Guerra Púnica (218-205 aC), i consideren els seus caps Indíbil i Mandoni entre els prínceps de la península Ibèrica. El seu territori tenia el nucli central a les planes de Lleida i s'estenia per les actuals comarques de les Garrigues, l'Urgell, el Segrià i la Noguera, fins a la zona d'Osca. Les seves capitals van ser Atanagrum, de la que no es coneix la seva ubicació exacta, i Iltirta. Categoria:Segrià

Soses

(Bandera)	Escut oficial de Soses
(En detall)	(En detall)

Localització de Soses respecte el Segrià
Segrià

XXX

1.466

30'2 Km²

48'6 hab/Km²

118 m

Entitats de població

Enllaços externs

- [http://soses.ddl.net/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=1&cod=2521080001 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=25210 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya] Categoria:Segrià

4000 aC

Esdeveniments:

- Memfis esdevé la capital d'Egipte
- Ciutat-estat d'Ur domina la regió
- Auge de la civilització minoica a Creta

Personatges importants

Invents, descobriments, introduccions

- Ús del jade a la Xina
- Els més famosos ziggurats
- Desenvolupament de l'escriptura cuneiforme
- Primers drenatges i proto-claveguerams a l'Índia ---- Un mil·lenni abans / Un mil·lenni després Categoria:Mil·lenni IV aC

Bambú

:Molts, vegeu el text Els bambús, tradicionalment coneguts com canya americana o canya d'América pertanyen a la família de les Poaceae, en clasificacions clàssiques (p. ex.: Linneo) anomenades Graminies; constitueixen la subfamília de les bambusoides amb més de 100 gèneres i unes 1500 espècies. Els Bambús són originaris d'Àsia, d'Amèrica, d'Àfrica i d'Oceania, poden adaptar-se a nombrosos climes (Tropical, Mediterràni, Continental, Alpí), a Europa existeixen fòssils però cap espècie endèmica. Les primeres plantacions daten de 1855 a Anglaterra i a França, A Catalunya la primera que tenim notícia és als jardins del Castell de Peralada a 1877. El nom bambús és una onomatopeia de Malàisia, que fou introduït a Europa pels portuguesos al segle XVI. Són plantes molt antigues (Miocè), rústiques i sobretot molt atípiques, han inspirat mitologies i simbologies, extraordinàriament útil, s'han descrit més 1.500 usos i utilitats, molt vàlida en el passat i amb moltes possibilitats en el futur. Per la seva duresa i flexibilitat se l’anomena l’acer vegetal, és un recurs renovable i sostenible.

La planta

El rizoma

Encara que l’arrel de la paraula rizoma signifiqui arrel no és una arrel. El rizoma és una tija subterrània que creix horitzontalment, es troba en els primers 30 cm. del subsòl, rarament més enfonsat. Té la mateixa estructura que la canya, fistulòs però amb un canal més encongit i igualment separat i amb gemmes a nivell de cada nus, de cada gemma tant pot sortir un nou rizoma que una canya. Una de les funcions més importants dels rizomes és la d'acumular reserves, engreixar-se amb tot l'aliment que assimilen les arrels i les fulles amb la funció clorofíl·lica durant 3 anys, fins el brot d'una nova canya que apareix amb el diàmetre definitiu de planta adulta i amb tots els discos dels entrenusos un a sobre de l'altre, formant un cilindre, llavors gràcies a les reserves del rizoma estira les cèl·lules telescòpicament sense necessitat de nutrients externs en aquests moments, una prova d'això és que les canyes i el desplegament de branques assoleixen la plenitud de creixement sense cap fulla, sense necessitat de funció clorofíl·lica. Existeixen dos tipus de rizoma:
- Simpoidal, paquimorf, cespitòs Els entrenusos són curts i més o menys botits, de seguida creix vertical per convertir-se en canya. Aquest tipus de Bambús solen ser els tropicals, fan mata i no són invasors.
- Monopoidal, leptomorf, corredor (repens) Els entrenusos són llargs i prims. Creix horitzontalment fins a varis metres. en una temporada

La canya

Anomenem canya a la tija principal de les gramínies, aquesta extensa família d'ón formen part els bambús, igual que els cereals, el blat de moro, Arundo, Phragmytes o les herbes de les nostres gespes. La canya és un tronxo fibròs, balmat i regularment separat amb membranes rígides coincidents amb els nusos. Algunes varietats, molt poques (Dendrocalamus strictus, p.ex.), tenen canyes massísses, i els hi solen dir bambús mascles, però no té res a veure amb el sexe de la planta que és hermafrodita. Les canyes no tenen escorça, la part exterior sól ésser llisa, duríssima, i molt flexible la part interna. Els nusos són anells repartits més o menys regularment al llarg de la canya, a cada nus hi ha gemmes que quan es desenvolupin seran branques. Sovint les gemmes dels nusos inferiors no se desenvolupen. Les branques són ramificacions secundàries que es desenvolupen de les canyes a partir dels nusos. Tenen la mateixa estructura de les canyes i també estan ramificades. El nombre de branques que porta cada nus sól ésser un element important per determinar el gènere del bambú, p. ex. els Phyllostachys Té dos branques a cada nus. Les canyes són molt riques en Carboni, Silici, lignina.

Les arrels

Arrels d’ancoratge

Es troben tot al voltant de la base de les canyes.

Arrels assimiladores

Surten de la perifèria dels nusos del rizoma; d’aspecte capil•lar i poden arribar a baixar alguns metres per pujar aigua i aliments indispensables per a la supervivència i el creixement de la planta.

La fulla

Les fulles, es troben a l’extremitat de les branques, tenen un nervi principal molt marcat i nervis secundaris paral·lels, amb forma allargada, arrodonides a la base i més o menys afilades a l’extremitat, amb pecíols molt curts i una lígula a vegades amb pèls que també ajuden a determinar la varietat. La beina de la canya, encara que no tingui cap paper a la funció clorofílica i no se sembli gens a una fulla clàssica, sí que té tots els elements constitutius de la fulla, la seva funció és protectora de les tendres fibres mentre la canya creix, a cada entrenús li correspon una beina que el protegeix de cops i agressions, i és per això que és tan dura i coriàcia, solen caure quan la canya ha acabat de créixer. També són un element important per la determinació d’espècies i solen ésser espectacularment decoratives.

La flor

Es tracta més aviat d’una inflorescència ja que les flors estan agrupades en espigues com la majoria de gramínies. La floració en els bambús no té cap interès estètic, al contrari: quan la floració és important la planta pateix, les fulles groguegen i cauen. La floració és un enigma per resoldre. La majoria dels bambús no floreixen cada any, una gran part d’espècies poden tardar dècades, moltes altres fins a més de 100 anys. La floració d’un bambú pot ésser individual, és a dir, en alguna planta de l’espècie o varietat florint alguna branca o canya sencera o tota la planta, donant grana o no. I un altre tipus de floració és la col•lectiva, en la qual floreixen totes les plantes d’aquella espècie o varietat sense tenir en compte el lloc geogràfic, ni l’estació. Aquest tipus de floració pot durar anys, i el bambú sól morir-se deixant grana.

Gèneres

Arundinaria, Bambusa, Chimonobambusa, Chusquea, Dendrocalamus, Fargesia, Hibanobambusa, Hymalayacalamus, Otatea, Phyllostachys, Pleioblastus, Pseudosasa, Sasa, Semiarundianaria, Shibataea, Sinoambusa, etc.

Utilitats

Per les carectirístiques mecàniques, fisques (tan sols igualades per la fibra de carboni o grafit a partir de 1940), biològiques i facilitat de manipulació, el bambú és utilitzat des dels inicis de la humanitat. Al Vietmam, per exemple, se l'anomena Germà, les construccions rurals tradicionals són de bambú, dorm en llits de bambú, menja bambú en tasses de bambú amb palets de bambú, Pinta bambú amb pinzells de bambú en paper de bambú; Van guanyar la guerra als francesos i als americans, en part gràcies al bambú, que era utilitzat tant per a la construcció d'armes, trampes, presons, tortures, com per a la reconstrucció de ponts, hospitals. Actualment la policía anti-avalots com a defensa utilitza bastons de bambú.
- Llista d'usos i utilitats del bambú Usos humans del bambú

Construcció	Productes químics	Objectes
Cabanya	alcohol	Arma de foc

Temes relacionats

- Botànica
- Ecologia
- Desembolupament
- Cooperació
- Bio-arquitectura

Enllaços externs

- [http://www.bambunera.com/ Web en català]
- [http://www.bambouseraie.fr/ Web en francés]
- [http://www.bambubrasileiro.com/i1.html Web en Portugues (Brasil)]
- [http://fujibamboogarden.com/light/top.htm Web en japonés]
- [http://www.americanbamboo.org/ The American Bamboo Society]
- [http://www.inbar.int/index.htm Xarxa internacional del Bambú i el Ratan (INBAR)]

Bibliografía de referència

- The Book of Bamboo, de David Farrelly, 1996 ed. Thames and Hudson ISBN 0-500-27911-X
- The Bamboos of de world: Annotated Nomenclature and Literature of the Syecies and the Higher and Lower Taxa de D. Ohmberger, Elsevier 1999 ISBN 0444500200
- Bambúes de Yves Crouzet, fotos Paul Starosta, 1998 ed. Tashen ISBN 3-8228-8034-5
- Bambous de Simon Crouzet i Olivier Colin, 2002 ed. Ulmer ISBN 2-84138-127-7
- IL31 Bambus-Bamboo ISBN 3-7828-2031-2
- Maisons de Bambou de Géry Langlais, 2002 ed. Hazan ISBN 2-85025-829-6 Categoria:Canyes ja:竹 th:ไผ่

Romanització

:Vegeu Romanització (desambiguació) per altres significats de romanització. La romanització és un procés de transcripció o transliteració en el qual es representa una paraula o un text amb lletres de l'alfabet llatí on el text original té una escriptura diferent. Se sol entendre per romanització més específicament la dels idiomes xinès, japonès i coreà, encara que es pot aplicar a qualsevol idioma que té una escriptura distinta de la llatina. El procés anàleg en què s'utilitzen lletres de l'alfabet ciríl·lic es coneix com a ciril·lització.

Sistemes de romanització

Xinès mandarí
- Pinyin
- Wade-Giles Japonès (vegeu rômaji)
- Hepburn
- Kunrei-shiki
- Nihon-shiki Categoria:Escriptura

Mediterrània

La mar Mediterrània, o el mar Mediterrani, és una mar interior situada entre Europa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) i Àsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km². L'única connexió natural amb l'oceà és amb l'Atlàntic a través de l'estret de Gibraltar, i artificialment amb la mar Roja (oceà Índic) a través del canal de Suez. Això fa que les marees a la Mediterrània siguin gairebé imperceptibles.

Principals mars incloses en la Mediterrània

- Mar d'Alborán
- Mar Menor
- Mar Catalana o mar Balear
- Mar Tirrena
- Mar Adriàtica
- Mar Jònica
- Mar Egea
- Mar de Màrmara
- Mar d'Azov
- Mar Negra, sovint considerada a part de la Mediterrània

Illes principals de la Mediterrània

- Xipre, Creta i Rodes, a l'est
- Sardenya, Còrsega, Sicília i Malta, al centre
- Mallorca i Menorca, a l'oest

Estats que limiten amb la mar Mediterrània

- Espanya, França, Mònaco, Itàlia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Albània, Grècia i Turquia, a la ribera nord.
- El Líban, Síria, Israel i el territori de l'Autoritat Nacional Palestina (Franja de Gaza), a l'est.
- Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria i el Marroc, a la ribera sud.
- L'estat insular de Malta i, a l'illa de Xipre, la República de Xipre (grega) i la República Turca del Nord de Xipre (no ha aconseguit el reconeixement intenacional, tret del de Turquia).
- La colònia britànica de Gibraltar.

Pàgines relacionades

- Illes de la mar Mediterrània categoria:Mar Mediterrània Categoria:Mars d'Europa Categoria:Àfrica Categoria:Àsia ja:地中海 ko:지중해 th:ทะเลเมดิเตอร์เรเนียน zh-min-nan:Tē-tiong-hái

Vi

] El vi és una beguda obtinguda de la fermentació alcohòlica, per l'acció dels rents, del suc o most dels fruits (el raïm) de la planta Vitis vinifera (vinya) que transforma els sucres del fruit en alcohol i anhídrid carbònic. Es donarà el nom de "vi" únicament al líquid resultant de la fermentació alcohòlica, total o parcial, del suc de raïm, sense addició de cap substància.

Classes de Vins

- Vins corrents són els elaborats segons la definició anterior, sense que intervinguen substàncies o pràctiques empleades per als "vins especials", sense tindre en compte la seua graduació, sempre que siga natural. Entre ells es distingeixen, almenys:
- Vins negres, son els elaborats majoritàriament a partir de raïm negre, com el color està en la pellofa, normalment la fermentació s'ha de realitzar amb el most sense filtrar (amb pellofes), i només una vegada acabada la fermentació (uns 20 dies) es procedeix al filtrat. El vi negre es pot envellir, i en funció del temps que passe en bótes i en botelles, se sol classificar en:
- Vi Jove, menys de sis mesos en bóta
- Criança, almenys sis mesos en bóta i un altre tant en botella
- Reserva, almenys un any en bóta i dos en botella
- Gran Reserva, més d'un any en bóta i més de dos en botella.
- Vins Blancs Es poden elaborar amb raïm blanc o negre, en aquest segon cas separant el most de la pellofa immediatament, perquè no li done color. En general la fermentació es realitza amb most filtrat (separat de pellofes, llavors, "raspons", etc.), i encara que no és freqüent envellir-ho, hi ha vins blancs amb criança.
- Vins Rosats. Són vins elaborats amb raïm negre en què es permet una certa maceració del raïm abans del premsat del most, d'aquesta manera el most pren una mica de color. Després es fermenta el most filtrat.
- Xacolí és el vi obtingut de la fermentació alcohòlica del suc del raïm, que per causes meteorològiques no maduren normalment.
- Vi generós, sec o dolç és aquell que posseeïx major graduació alcohòlica que el corrent, envellit i elaborat amb mètodes particulars. A més se sol envellir pel sistema de solera en el que les collites de diferents anys es van mesclant gradualment.
- Vi escumós o d'agulla és el que conté anhídrid carbònic produït en el seu si, originat per una segona fermentació alcohòlica en un envàs tancat.
- Vi gasificat és aquell a què se li ha afegit anhídrid carbònic després d'haver acabat la seua elaboració.
- Vins quinats o medicinals són aquells que han rebut l'addició de quina o una altra substància medicinal autoritzada per la legislació.
- Vermut és la beguda en l'elaboració de la qual entra a formar part el vi, amb addició de sucre o most de raïm concentrat i extractes o aromes obtingudes de plantes aromàtiques. Altres begudes anàlogues que no complisquen aquests requisits es diuen "aperitius".

Altres derivats del raïm

- Mistela és el vi resultant de l'addició d'alcohol al most de raïm, sense fermentar o lleugerament fermentat, en quantitat suficient perquè no es produïsca, o es continga, la fermentació del most, sense addició de cap altra substància. De vegades, aquest vi se sol fer de la varietat moscatell.
- Most és el líquid resultant del xafat o premsat del raïm fresc, sempre que no haja començat la seua fermentació natural. Se li denominarà "most apagat" quan la seua fermentació natural haja sigut impedida o detinguda per qualsevol procediment físic, com el fred, o químic, i sempre sense alcohol.
- Most concentrat és l'obtingut del most per procediments industrials, amb alta graduació de sucres sense caramel·litzar.
- Abrigue o arrop és el producte resultant després de concentrar els mostos per la calor, la caramel·lització de sucres quedarà ben definida.
- Vinagre és el líquid resultant de la fermentació acètica del vi, amb un mínim de 40 grams d'àcid acètic cristal·litzable per litre.

Vinificació

Verema

El raïm s'ha de collir (verema) quan hagen aconseguit el grau de maduració que es requerisca, el qual dependrà de la zona, tipus de raïm, climatologia, i del tipus de vi que es vullga elaborar. El nivell de sucre en el raïm determinarà després el grau alcohòlic, entre altres coses. Per a obtindre vins dolços, és freqüent deixar que el raïm adquirisca un grau de sucre superior a què els rents podran transformar en alcohol, arribant-se en alguns casos a la seua pansificació.

Maceració carbònica

El color negre de la pell està en els "antocians", substància que només es dissol bé en alcohol. És per açò que si es vol obtindre un vi negre o rosat és necessari que la pellofa estiga en contacte amb most fermentat. Una alternativa és la maceració carbònica, típica dels rosats i claret, una altra és la vinificació en negre. Després de la verema es pot deixar el raïm en depòsits de poca profunditat a fi que es produïsca la maceració carbònica. En aquest procés s'inicia la fermentació amb el raïm encara en xanglots.

"Despalillat", Masegat Premsat

Per a vinificació en blanc es procedeix al premsat i filtrat, abans de la fermentació. Per a la vinificació en negre, es pot procedir al "despalillat" o no (consistent en separar el raspós del xanglot, que conté excessius tanins i dóna lloc a un sabor un tant d'astringent), després al masegat (per a trencar els grans de raïm i que s'allibere en part el most), després a la fermentació i finalment al premsat. El premsat ha de fer-se sense que s'arriben a trencar les llavors del raïm perquè transferirien un sabor excessivament acre.

Fermentació

La fermentació es produeïx per efecte del rent o llevat. Hi ha moltes espècies de rent, les del vi pertanyen a diversos gèneres i espècies, principalment Saccharomyces ellipsoideus, Kloeckera apiculata i Hanseniaspora uvarum. Totes elles transformen el sucre del most en alcohol i CO₂ En la fermentació dels vins negres, les restes sòlides tendeixen a pujar a la superfície impedint la correcta ventilació. Per això és necessari trencar d'alguna forma eixa capa (anomenada barret), entre les tècniques possibles estan la remenada i el remuntat.

Criança

Aparentment l'observació que els vins milloraven amb el temps es va fer a arrel del seu transport per vaixell, a l'arribar a la destinació després d'una llarga travessia s'observava que el sabor millorava, encara que en açò pot haver-hi quelcom de llegenda. La veritat és que una vegada acabada la fermentació alcohòlica es pot produir una segona transformació denominada fermentació malolàctica, conduïda per bacteris que transformen l'acide màlic en àcid làctic (abaixant el ph), alhora que augmentan els polifenols i el glicerol. Tot açò vol dir que el vi perd acidesa, i guanya en suavitat i aroma. Addicionalment es pot envellir el vi, durant algun temps en bótes de fusta, habitualment roure i de 225 litres. L'intercanvi d'aromes entre el vi i la fusta li confereix a aquest uns trets més complexos. Els períodes de criança en bóta poden anar des dels tres mesos a un parell d'anys, i rarament més temps, almenys en el cas dels vins negres. La criança per solera, típica dels vins de Xerés, de Montilla i de Moriles, és diferent. En ella es disposa d'una sèrie de bótes per pisos. Cada any es trasbalsa una part del vi de cada solera a la inferior, alhora que s'extrau una altra part per al consum i que es reposa la diferència amb vi nou. D'aquesta manera en cada pis de la solera el vi serà "mes vell" encara que no cal parlar d'afiges, ni d'edat del vi. De fet, uns dels avantatges d'aquest mètode és l'homogeneïtat que s'aconsegueix. Una altra característica d'aquest tipus de vinificació és que en ella es promou la formació de la flor, que en altres vins donaria lloc a vins rancis o picats però que en aquests vins forma part del seu personalitat. Després de la criança en bótes el vi s'embotella i l'evolució del vi continua en la botella. categoria:begudes alcohòliques als:Wein ja:ワイン ko:와인 simple:Wine th:ไวน์

Europa

:Aquest article és sobre el continent. Per al satèl·lit de Júpiter vegeu Europa (satèl·lit) i per al ser mitològic vegeu Europa (Mitologia). ---- Europa (Mitologia) Europa és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen a l'oest de la serralada dels Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya i Irlanda a l'Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània) i Islàndia, malgrat que queda més a prop d'Amèrica. La Mediterrània separa Europa d'Àfrica, i les mars Egea, de Màrmara i Negra la separen d'Àsia.

Geografia i geologia

Negra Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paral·lels 36º i 70º latitud nord. Té una superfície de 1.0519.727 Km². Geològicament, el continent europeu ha estat el resultat d'un llarg procés de transformació. Europa és una part de l’antic supercontinent anomenat Pangea. Els sistemes muntanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers amb Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Pètxora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i altres llacs d'extensió considerable com el Làdoga i l'Onega

Divisió política

Onega Aquest apartat recull tots els estats europeus reconeguts actualment per l'ONU. No s'hi han llistat entitats subestatals, ni territoris no reconeguts oficialment, encara que hi hagi algun conflicte de tipus nacional. Molts d'aquests estats formen part de la Unió Europea, una entitat supraestatal que promou el lliure intercanvi de persones i mercaderies entre els països membres, i un procés de convergència social i econòmica.

- Albània
- Alemanya
- Andorra
- Armènia ¹
- Àustria
- Azerbaidjan ²
- Bèlgica
- Bielorússia
- Bòsnia i Hercegovina
- Bulgària
- Ciutat del Vaticà
- Croàcia
- Dinamarca
- Eslovàquia
- Eslovènia
- Estònia
- Espanya
- Finlàndia
- França
- Geòrgia²
- Grècia
- Hongria
- Irlanda
- Islàndia

- Itàlia
- Letònia
- Liechtenstein
- Lituània
- Luxemburg
- Malta
- Macedònia³
- Moldàvia
- Mònaco
- Noruega
- Països Baixos
- Polònia
- Portugal
- Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord
- República Txeca
- Romania
- Rússia⁴
- San Marino
- Sèrbia i Montenegro
- Suècia
- Suïssa
- Turquia⁵
- Ucraïna
- Xipre ¹

¹ Armènia i Xipre estan situats geogràficament a Àsia, però es consideren part d'Europa per raons històriques i culturals.
² L'Azerbaidjan i Geòrgia tenen part del seu territori dins Europa, seguint les def