:: wikimiki.org ::
| Ciències Humanes |
Ciències humanesLes Ciències socials o humanes són les ciències que s'ocupen d'aspectes de l'home no tant en quant ésser biològic sinó en el seu aspecte d'individu que interacciona amb altres dins un sistema o societat determinada.
Les principals ciències socials són:
- Psicologia
- Antropologia
- Sociologia
- Història
- Filosofia
- Ciències de la Comunicació
Categoria:Ciències socials
ja:社会科学
Ciència
La ciència (del llatí scientia) és, etimològicament, un conjunt de coneixements. No obstant això, tot sovint, i en gran mesura d'ençà de la revolució copernicana, fa referència especialment a l'activitat destinada a adquirir coneixements ("fer ciència"). D'altra banda, a partir del segle XIX, el camp semàntic de la paraula es restringeix a l'esforç organitzat per conèixer la realitat mitjançant el mètode científic, i es desvincula així la filosofia de les ciències exactes i les experimentals.
El conjunt de la ciència es pot dividir en dos grans eixos:
- Ciències pures (el desenvolupament de teories) versus ciències aplicades (l'aplicació de les teories a les necessitats humanes); o
- Ciències naturals (l'estudi del nostre entorn natural) versus ciències socials (l'estudi del comportament dels humans i de les societats).
Què és la ciència?
Article principal: Filosofia de la ciència
L'efectivitat de la ciència com a mètode per adquirir coneixement ha constituit un notable camp d'estudi per la filosofia. La filosofia de la ciència intenta entendre la natura i la justificació del coneixement científic i les seves implicacions ètiques. Ha resultat particularment difícil obtenir una definició del mètode científic que pugui servir per diferenciar el que és ciència del que no. Existeixen diferents teories que intenten explicar què és exactament la ciència. Segons l'empirisme, les teories científiques són objectives, comprovables empíricament i predibles — prediuen resultats empírics que poden ser verificats i possiblement contradits.
Pel contrari, el realisme científic defineix la ciència en termes ontològics: la ciència és l'identificació dels fenòmens i dels elements de l'entorn, de les energies que els causen, dels mecanismes pels quals hi exerceixen aquestes energies, i de les fonts d'aquestes energies en el context de l'estructura o natura interna del subjecte en estudi.
Fins i tot en la tradició empírica, per a ser cautes, s'ha d'entendre la "predicció" com el resultat d'un experiment o estudi, i no literalment la predicció del futur. Per exemple, dir que "un paleontòleg pot realitzar prediccions sobre la trobada d'un determinat tipus de dinosauri" és coherent amb la definició empiricista de predicció. Per altra banda, ciències com la geologia o la meteorologia no necessiten poder fer prediccions precises sobre terratrèmols o l'oratge per a ser considerades com a ciències. El filòsof empiricista Karl Popper també argumentà que una verificació segura és imposible i que les hipòtesis científiques sols poden ser falsades.
El positivisme, una forma d'empirisme, recomana usar la ciència, segons és definida per l'empirisme, per a governar assumptes humans. Donada la seua propera afiliació, els termes "positivisme" i "empirisme" són sovint intercanviables. Ambdós han sigut objetiu de crítiques. Per una banda, W. V. Quine demostrà la imposibilitat d'un llenguatge d'observació independent de la teoria, així que la mateixa idea de comprovar teories amb fets és problemàtic.
Una de les crítiques més importants a l'empirisme, però, prové de Thomas Kuhn. Segons ell les observacions sempre estan "carregades de teoria". Kuhn argumentà que la ciència implica "paradigmes", conjunts d'assumpcions, lleis, pràctiques, etc. (normalment no verificats) i que les transicions d'un paradigma cap a una altra generalitat no impliquen la verificació o falsació d'una teoria científica. En realitat, segons Kuhn, no es pot dir si un paradigma és millor que un altre ja que ambdós són "incommensurables". A més, raonà que la ciència no ha avançat històricament com una acumulació constant de fets, tal i com el model empíric implica.
Tant Popper com Kuhn s'oposen a les posicions positivistes i falsacionistes concedeixen prioritat a la teoria sobre l'observació. Imre Lakatos intentà modificar el falsacionisme de Popper utilitzant alguns dels conceptes de Kuhn, però sense caure en el, per a ell, terrible relativisme implícit en la idea kuhniana de paradigma. Lakatos introduí el concepte de programa d'investigació, format per un nucli central i un conjunt suposicions addicionals, de manera que les observacions experimentals afecten bàsicament a les hipòtesis addicionals però no modifiquen substancialmente el nucli central.
Altres filòsofs, com Paul Feyerabend, tenen una visió molt més "anarquista" de la ciència i fins i tot neguen que existeixi un mètode específicament científic i que res no distingeix la ciència d'altres formes de coneixement.
Ciència i pseudociència
Paul Feyerabend.]]
La ciència es recolza sobretot en la deducció i la demostració, si bé de vegades ha d'usar la inducció, ja que no pot proporcionar una explicació completa del món.
Aquestes "mancances" de la ciència han estat aprofitades per altres disciplines que reivindiquen l'apel·latiu de ciència, si bé la comunitat internacional les denomina pseudociències (és un terme despectiu). Dintre aquest grup s'englobarien l'astrologia, l'ufologia o l'esoterisme, per exemple. La medicina alternativa acostuma a estar classificada també com a pseudociència, si bé sovint és només medicina oriental (homeopatia, acupuntura...)
Les pseudociències no suporten la prova de la falsabilitat ni la de la navalla d'Occam. No s'han de confondre amb disciplines que reivindiquen vies alternatives de coneixement a la raó, amb la protociència o amb postulats populars.
Objectius de la ciència
Abans d'explicar quins són els objectius de la ciència, convé considerar els objectius que sovint se li adjudiquen erròniament:
- Malgrat l'opinió generalitzada, l'objectiu de la ciència no és donar resposta a totes les preguntes. L'objectiu de les ciències físiques és contestar sols a aquelles que pertanyen a la realitat física. A més, la ciència no pot encarregar-se de totes les preguntes possibles; per tant, l'elecció de quines preguntes respondre és important.
- La ciència no pot i no produeix veritats absolutes i inqüestionables. En compte d'això, la ciència física sovint prova hipòtesis sobre alguns aspectes del món físic i quan és necessari les revisa o canvia d'acord amb les noves observacions o dades.
- Segons l'empirisme, la ciència no fa cap declaració sobre com la natura realment "és". La ciència sols pot fer conclusions sobre les nostres observacions de la natura. Tant els científics com la gent que accepta la ciència creuen, actuen com si la natura realment "fora" tal i com la ciència afirma. Nogensmenys, açò sols és un problema si acceptem la noció empírica de la ciència.
- La ciència no és una font de juís subjectius de valor, encara que certament pot parlar d'assumptes d'ètica i política senyalant les conseqüències probables de certes accions. El que hom projecta desde les hipòtesis científiques actuals més raonables cap a altres àrees d'interès no és assumpte de la ciència, i el mètode científic no ofereix assistència a aquells que desitgen fer-ho. No obstant, sovint s'afirma una justificació o rebuig científic per a moltes coses. Per supost, els juís de valor són intrínsecs a la ciència mateixa: per exemple, la ciència valora la veritat i el coneixement.
L'objectiu subjacent o propòsit de la ciència per a la societat i els seus individus és produir models útils de la realitat. S'ha dit que és virtualment impossible fer deduccions a partir dels sentits humans que descriuen el que la natura "és".
Per altra banda, la ciència pot fer prediccions basades en observacions. Amb freqüència aquestes prediccions beneficien la societat o individus humans que fan ús d'elles. Per exemple, la física de Newton i, en casos més extrems, la relativitat, ens permeten predir qualsevol cosa des de l'efecte que tindrà una bola de billar sobre una altra fins a la trajectòria de transbordadors espacials o satèl·lits. Les ciències socials ens permeten predir (amb limitada precisió per ara) coses com turbulències econòmiques, i també ens ajuden a entendre millor el comportament humà i a produir models de la societat i actuacions més empíriques en les polítiques governamentals.
Resumint:
- La ciència produeix models útils, que sovint ens permeten fer prediccions útils: la ciència intenta descriure què és, pero evita intentar determinar què és (el qual és, per raons pràctiques, impossible).
- La ciència és una ferramenta útil, és el cos en creiximent del coneixement que ens permet tractar més efectivament amb el que ens envolta i adaptar-nos i evolucionar com un tot social a més de independentment.
A vegades es cau en l'error d'extrapolar els resultats o explicacions de la ciència a altres dominis. Un exemple d'aquest error és la fal·làcia naturalista, que consisteix a creure que una cosa és bona si és natural i dolenta si no ho és, sense considerar que la moral no pot ser regida per la ciència. Errors similars estan a la base de les guerres entre ciència i religió, que han durat segles: ni la ciència pot encara resoldre els problemes de la metafísica ni serveix per negar o provar la fe; alhora la creença no podrà ser mai argument de veritat o mentida. A més a més, la ciència canvia i revisa els seus propis postulats, no es pot acceptar com a dogma infalible
L'individualisme és una assumpció tàcita que subjau en la major part dels informes sobre ciència, en els que aquesta es tracta com si es tractés purament d'un sol individu enfrontant-se a la natura, fent experiments i predint hipòtesis. Però de fet, la ciència és sempre una activitat col·lectiva conduida per una comunitat científica. Açò pot demostrar-se de moltes maneres, tal volta la més fonamental i trivial és que els resultats científics deuen comunicar-se amb el llenguatge. Per tant, els valors de les comunitats científiques impregnen la ciència que aquestes produeixen.
El Mètode Científic
Article principal: Mètode científic
El mètode científic és una manera de procedir per tal de trobar explicacins científiques de fenòmens reproduïbles. Els passos essencials del mètode científic són la iteració i recursió dels següents:
#Caracterització (quantificació, observació i presa de mesures)
#Hipòtesi (es proposa una explicació provisional)
#Predicció (deduïda lògicament a partir de la hipòtesi)
#Comprovació de la predicció (amb nous experiments)
El paper de les matemàtiques
hipòtesi]]
Les matemàtiques, apart de constituir una disciplina en elles mateixes, funcionen com a llenguatge de la majoria de ciències. És un llengutage bastant universal, de trets formals, recolzat en la lògica i la racionalitat i amb un significat únic per a cada terme que el fan idoni per a les demostracions i teories, a diferència de moltes paràfrasis en llengües naturals. El paper més important de les matemàtiques en la ciència és l'expressió dels models científics. Observar i recopilar mesuraments, així com fer hipòtesis i prediccions: tot aquest requereix de models matemàtics i de l'ús extensiu d'aquesta disciplina. Les branques aplicades més usades són el càlcul, en sentit ampli, i l'estadística; les branques de matemàtica pura més usades són topologia i l'anàlisi numèric.
Història de la Ciència
Articles principals: Història de la ciència, Revolució científica
La història de la ciència no s'interessa únicament pels fets posteriors a la revolució científica i la implementació del mètode científic, sinó que intenta rastrejar els precursors de la ciència moderna fins a temps prehistòrics.
mètode científic]
A Occident, l'avantsala a la ciència va ser la filosofia de la natura, que desacreditava l'experimentació com a mètode de validació del coneixement i es concentrava en l'observació pura. Un dels més destacats filòsofs de la natura va ser el pensador Aristòtil (384 aC - 322 aC).
Després d'Aristòtil, la ciència grega es va anar independitzant de la filosofia.
El món oriental també va desenvolupar sistemes científics propis, sent aquests més complexes als d'occident durant gran part de la història.
ciència grega]
Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) gran part d'Europa va perdre contacte amb el coneixement escrit. A aquest llarg període d'estancament sovint es coneix com ledat fosca.
El Renaixement (segle XIV a Itàlia), anomenat així pel redescobriment de treballs d'antics pensadors, va marcar la fi de l'Edat Mitjana i va fundar fonaments sòlids per al desenvolupament de nous coneixements. Dels científics d'aquesta època en destaca Copèrnic, a qui se li atribueix haver iniciat la revolució científica amb la seva teoria heliocèntrica.
Entre els pensadors més prominents que van donar forma al mètode científic i a l'origen de la ciència com sistema d'adquisició de coneixement cap destacar a Roger Bacon a Anglaterra, René Descartes a França i Galileo Galilei a Itàlia.
Actualitat
La història recent de la ciència està marcada pel continu refinatge del coneixement adquirit i el desenvolupament tecnològic, accelerat des de l'aparició del mètode científic. El desenvolupament modern de la ciència avança en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic impulsant-se ambdós camps mútuament. Si bé les revolucions científiques de principis del segle XX van estar lligades al camp de la física a través del desenvolupament de la mecànica quàntica i la relativitat general, en el segle XXI la ciència s'enfronta a la revolució biotecnològica i dels nanomaterials, amb el debat de rerafons sobre el principi de precaució, la ciència postnormal i la democratizació de l'activitat tecnocientífica.
Classificació de les principals disciplines científiques
Article principal: Llista de disciplines científiques
Avui dia ja no es pot parlar de ciència de manera genèrica, ja que l'especialització del saber és tal que han aparegut nombroses disciplines sota aquest terme. Les més rellevants són les que apareixen a:
:Matemàtiques - Lògica
:Astronomia - Biologia - Bioquímica - Biotecnologia - Ciències de la Terra - Ecologia - Física - Geologia - Química
:Antropologia - Arqueologia - Biblioteconomia - Ciències de la informació - Ciències polítiques - Dret - Economia - Geografia - Història - Lingüística - Pedagogia - Psicologia - Sociologia - Filosofia - Religions i creences - Urbanisme
:Agricultura - Astronàutica - Automoció - Ciències de la salut - Comunicacions i transports - Gastronomia - Informàtica - Mineria - Pesca - Ramaderia - Tecnologia Geografia
Enllaços externs
- [http://www.edu365.com/aulanet/comsoc/glossari_index.htm Glossari de ciències]
- [http://www.acclc.es/invitroveritas/vol4/art49.html Catalunya, terra de ciència?]
Referències
- A. F. Chalmers. ¿Qué es esa cosa llamada ciencia? (Siglo XXI editores. Madrid, 1982). Introducció divulgativa i molt entenedora a la filosofia de la ciència i l'epistemologia.
Categoria:Ciència
ja:科学
ko:과학
ms:Sains
simple:Science
th:วิทยาศาสตร์
zh-min-nan:Kho-ha̍k
SocietatS'entén per societat l'agrupació ordenada i permanent d'individus d'una mateixa espècie. Per això la sociobiologia s'ocupa del fet social des d'una perspectiva biològica. De les societats animals de major interès, en podem destacar les societats d'insectes (paneroles, termites, formigues, abelles, vespes, etc.). Per a l'estudi de la sociologia humana és especialment important l'estudi del fet social dels grans simis.
Categoria:Societat
PsicologiaLa piscologia és la ciència que estudia la conducta, com funciona i formes de variar-la.
Origen del terme
L'origen del terme, vé de les paraules gregues psique: "ànima" i logos: "tractat", "ciència". Literalment significa "ciència que estudia l'ànima", entent l'ànima no només des d'un punt de vista religiós, sino com una energia que forma part del nostre cos i que influeix als nostres estats d'ànims.
Dins dels fisifistes, Aristòtil definix en D'Anima l'ànima com "l'
entelèquia primera d'un cos natural que en potència té vida".
En termes moderns es podria entendre açò com la realització de
la capacitat pròpia d'un organisme. Segons esta definició, per
analogia el mateix que l'acte de vore és a l'ull, els és l'ànima
organisme. Es a dir l'ànima seria l'energia que desprén qualsevol cos viu en una major o menor quantitat, i que influeix directament al cos del qual emana.S'ha de dir que això entra de plé en les teories fisifistes que preten l'estudi de la natura com última causa per tot.
Actualment, la psicologia és la ciència que estudia la conducta humana, la qual cosa fa que aquesta ciència, s'estenga a tots els aspectes relacionats amb aquesta i amplia el seu camp d'estudi de forma considerable a qualsevol tipus d'activitat humana.
Com totes les ciències la psicologia utilitza l'esquema Entendre-----Preveure----Intervindre. Es a dir del que es tracta és veure una conducta--- saber perquè es produïx, preveure quan es repetirà---- variar aquelles conductes que no volem.
Els diferents nivells d'Estudi
Actualment a la psicologia es donen 4 nivells d'estudi per tal d'explicar el comportament humà aquests són:
- Nivell biòlogic
Estudia el funcionament de la química del cervell a nivell molecular i químic per tal de esbrinar com són processats els pensaments a l'encèfal, com es trasmeten, les seues malalties, etc.
- Nivell fisiològic
Paregut a l'anterior, i de fet moltes voltes s'ajunten. Estudia el funcionament de les hormones dins del cos humà. Per què ens entengam, el nivell biològic estudia la cpu (o siga el cervell) i després el nivell fisiològic estudia com són interpretades les ordres del cervell al cos (les hormones). Tots dos nivell constituixen el que podriem dir el "maquinari" de la ment humana.
- Nivell psicològic
És el que normalment s'entén com a psicologia, i estudia la ment humana a nivell com si diguerem de "programari" es a dir, una persona que per exemple té tot el cervell bé, però té una depressió, perquè la té? com la curem? com evitem que torne a passar?.
- Nivell social
És l'últim nivell de la psicologia, i estudia els èssers humans i les seues interaccions amb la societat.Tanmateix estudia les societats com si fóren èssers vius independents i les diferents formes d'influència de la societat en les persones.
Les diferents Escoles
Des de la seua gènesi com a disciplina, la psicologia s'ha vist immersa en diferents acostaments des dels quals es volia donar saber quin era el funcionament de la ment humana.
Així doncs es poden veure diferents punts de vista segons siga l'objecte d'estudi i l'enfocament que se li dóna.
La Psicoanàlisi
La psicoanàlisi creada per Sigmund Freud, pretén l'estudi de la psicologia des d'un punt de vista "intern" és a dir, s'estudia l'inconscient humà com a causa de pràcticament totes les conductes humanes.
Per fer això, la psicoanàlisi ha utilitzat diferents tècniques com són la hiponòsi, el test de Roschard (test de les taques), interpretació onírica ..ect
Els Conductistes
El conductisme és una disciplina que estudia la psicologia fent referència a que el cos humà funcionaria com si fóra una màquina la qual davant un estímul emetria una resposta, per exemple: si enfoquem un ull amb una llum la parpella es tanca. Les tècniques i teories més comuns derivades d'això, serien el condicionament clàssic, el condicionament operatiu,l'econòmia de fitxes ect...
Els Cognitivistes
A aquesta disciplina s'estudia la ment humana com si fóra un ordinador, supossant en realitat més que una disciplina nova, una evolució dels conductistes, fusionant-se amb dues en l'escola conductista-cognitivista.
La psicologia cognitiva ja no estudia la ment humana com si fóra qualsevol tipus de màquina, (E-----R) si no com si fóra un ordinador, es a dir estímul,processament d'informació,resposta.
Els Humanistes
Deriven els seus estudis des de la concepció de que, si bé la ment humana funciona com un ordinador en uns certs aspectes, també té altres aspectes que no són estudiats pels conductistes, com els sentiments (part emotiva de la ment), així doncs, aquesta disciplina estudia com els sentiments afecten a determinades conductes humanes i a l'inrevés. Particulament interessant, resulta el llibre del psicoanalista Erich Fromm sobre Intel·ligència Emocional.
La Psicologia Evolutiva o del Desenvolupament
Com el seu pròpi nom indica estudia, les diferències psicològiques i de comportament dels èssers humans al llarg de la seua vida. Així doncs trobem que aquesta disciplina, es dividix en les diferents fases segons estiguem a una etapa o un altra de la vida. Aquestes fases serien infantesa,adolescència, edad adulta i gerontopsicologia. Per aprofindir més sobre el tema aneu a psicologia del desenvolupament
La Psicologia Diferencial
Si bé la majoria dels corrents psicològics estudien les característiques comuns de totes les persones, els psicòlegs diferencials estudien precissament el contrari, és a dir intenten determinar quines són les lleies generals que determinen les diferències de comportament de les persones. La tècnica és coneguda dins d'aquesta disciplina és l'anomenat estudi del cas únic.
Altres
Existixen més acostaments i referències a la psicologia des de diferents punts de vista... ect però ací m'he conformat en ficar els importants i reconeguts per no fer-ho massa llarg i per tal de donar una idea general al lector del que és la psicologia actualment.
Temes relacionats
- Filosofia
- Religió
- Sociologia
- Biologia
- Psiquiatria
- Neurologia
- Estadística
----
Pàgines relacionades
- La Psicoanàlisi
- El Conductisme
- Psicologia Cognitiva
- Psicologia del Desenvolupament
- Psicologia del llenguatge
- Història de la Psicologia
- Bulímia
- Droga
Enllaços externs
- [http://www.chelationtherapyonline.com/anatomy/p92.htm Definicio de psicologia segons Gene Zimmer (en anglès)]
- [http://www.portalpsicologia.org/ Portalpsicologia.org]
- [http://www.perfectionnement.info/fr/agenda.php?i_pays=0&i_date=0&keywords=congr International PSY Congressos]
Categoria:Psicologia
ja:心理学
ko:심리학
ms:Psikologi
simple:Psychology
th:จิตวิทยา
SociologiaLa sociologia és la ciència del fet social, i especialment la ciència de la societat humana. La sociologia estudia els processos i les regles socials que governen les interaccions entre les persones, no només com a individus, sinó també com a membres de grups, associacions i institucions amb una determinada ideologia. La sociologia és una de les ciències del significat.
La sociologia va néixer al segle XIX com l'expressió científica del positivisme d'August Comte, i va adquirir la maduresa amb la sociologia marxista. Des d'un bon començament apareixen diverses branques com l'estructuralisme o el funcionalisme, cadascuna amb les seves tesis, hipòtesis i anàlisis.
Paradigmes dominants
La varietat del camp d'estudi explica la varietat d'enfocaments i mètodes d'anàlisi però hi ha dos paradigmes dominants: l'holístic i l'atomista.
- Paradgima holístic: Creu que la societat és un tot superior a la suma de totes les accions, persones i conceptes. Aquest tot preexisteix a l'home, que s'hi ha d'adaptar (procés de socialització), sovint amb coerció, en sigui o no conscient. L'èmfasi de l'estudi estarà en les relacions de la història i les institucions.
- Paradigma atomista: Cada individu és com un àtom de la societat, amb la seva especifictat. La societat s'explica pel conjunt de relacions de les persones, en sentit ampli. L'investigador s'ha de fixar doncs en l'acció social, buscant les causes i conseqüències d'allò que fem com a individus.
Sociòlegs importants
- Herbert Spencer
- Karl Marx i Friedrich Engels
- Ferdinand Tönnies
- Émile Durkheim
- Georg Simmel
- Vilfredo Pareto
- Max Weber
- Pierre Bourdieu
- Manuel Castells
- Ulrich Beck
- Anthony Giddens
- Salvador Giner
- Jesus M. de Miguel
Articles relacionats
- Grups i moviments socials
- Augment demogràfic
- Sociolingüística
- Psicologia
Enllaços externs
- [http://www.cis.es/ Web del Centre de Investigacions Sociològiques]
Categoria:Sociologia
ja:社会学
ko:사회학
ms:Sosiologi
simple:Sociology
th:สังคมวิทยา
FilosofiaLa Filosofia és l'afinitat o l'amor per la saviesa, per la ciència. Però allò que caracteritza la Filosofia, i la diferencia d'allò que modernament anomenem ciència és el fet que la primera cerca una explicació radical i última del seu objecte d'estudi.
Disciplines filosòfiques
En general s'ha classificat la filosofia en relació a quin era l'objecte del seu estudi. Així es parla, per exemple, d'Epistemologia (la filosofia de la ciència), Cosmologia (la filosofia de la natura), Antropologia (la filosofia de l'home), la metafísica o de l'Ètica (la filosofia del comportament humà).
Al llarg dels segles, els diferents sistemes filosòfics han classificat les seves disciplines de forma diferent, però sovint s'han mantingut més o menys les mateixes tres disciplines generals, que en termes moderns s'anomenen lògica, filosofia de la natura i filosofia de l'esperit. No obstant, la terminologia utilitzada per referir-s'hi no ha estat sempre la mateixa. Per exemple, els estoics les anomenaven lògica, física i ètica.
Història
Encara que de vegades es parla de filosofia oriental, la filosofia pròpiament dita va començar amb els grecs. A l'Orient hi havia mites que podien ser més o menys semblants a algunes nocions filosòfiques, però que tenien una base més aviat religiosa.
Se sol dividir la història de la filosofia en els períodes següents:
#Filosofia antiga
#Filosofia medieval
#Filosofia moderna
#Filosofia contemporània
Textos
- [http://wikisource.org/wiki/Wikisource:Biblioth%C3%A8que_philosophique Wikisource]
Categoria:Filosofia
ja:哲学
ko:철학
ms:Falsafah
simple:Philosophy
th:ปรัชญา
Category:Military slang and jargonCategory:Slang
- Slang
Casino pociel hotels Krakow slots Varsovia hotel
|
|
|
|
