:: wikimiki.org ::

Clima

Clima

El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Segons es referisca al món, a una regió o a una localitat concreta es parla de clima global, clima local o microclima respectivament. Per a l'estudi del clima cal analitzar els elements del temps: la temperatura, la humitat, la pressió, els vents, les precipitacions, etc. Hi ha una sèrie de factors que poden influir sobre aquests elements: la latitud geogràfica, l'altitud del lloc o la distància que el separa de l'oceà o del mar.

Latitud geogràfica

La latitud determina el grau d'inclinació dels rajosdel Sol i la diferència de la duració del dia i la nit. Com més directament incideix la radiació solar, més s'escalfa el sòl. Les variacions en latitud són causades, de fet, per la inclinació del eix de rotació de la Terra. El angle d'incidència dels rajos del Sol no és el mateix en estiu que en hivern sent causa de les diferències estacionals. Una major inclinació en els rajos solars provoca que estos hagen de travessar major quantitat de atmosfera atenuant-se més que si incidiren perpendicularment. D'altra banda, a major inclinació major serà la component horitzontal de la intensitat de radiació. Per mitjà de senzills càlculs trigonomètrics pot veure's que: I(incident) = I(total) · cosθ

Altitud

L'altitud del lloc determina la temperatura i la humitat. A les terres altes fa més fred que a les baixes. A més, a les muntanyes plou més que a la plana. En certa manera pujar d'altitud és com pujar en latitud.

Continentalitat

La proximitat del mar influïx sobre les temperatures i dóna més humitat. Les brises que s'originen en les regions costaneres atenuen la temperatura de les diferents estacions. Així, aire càlid quan és hivern i aire fresc quan és estiu. Així, les zones pròximes a la costa reben la influència del mar i tenen temperatures més suaus. A l'hivern fa menys fred i a l'estiu menys calor que en l'interior. Una alta continentalitat , en canvi, accentua l'amplitud tèrmica. Provocarà hiverns freds i secs i estius calorosos i secs. La continentalitat és el resultat de l'alt calor específica del aigua, que li permet mantenir-se a temperatures més fredes a l'estiu i més càlides a l'hivern. El que és el mateix que dir que l'aigua posseïx una gran inèrcia tèrmica. Les masses d'aigua per tant, són el més important agent moderador del clima. És l'oscil·lació tèrmica diària, a major amplitud tèrmica major diferència de temperatures entre el dia i la nit.

Classificació

La classificació climàtica clàssica descriu els climes del món en funció del seu règim de temperatures i de precipitacions.
- Clima àrid:
- Clima tropical:
- Clima mediterrani:
- Clima alpí:
- Clima continental:
- Clima atlàntic:
- Clima polar: També hi ha la Classificació climàtica de Köppen basada en l'observació de la vegetació nativa de cada regió d'estudi.

Microclimes

- Climes urbans:
- Incendis:
- Erupcions:

Variacions en el clima

El clima és un sistema complex pel que el seu comportament és molt difícil de predir. D'una banda hi ha tendència a llarg termini degudes, normalment, a variacions sistemàtiques com l'augment de la radiació solar o les variacions orbitals però, d'una altra, existeixen fluctuacions caòtiques degudes a la interacció entre forçaments, retroalimentacions i moderadors. Ni tan sols els millors models climàtics tenen en compte tot les variables existents pel que, hui en dia, només es pot aventurar una previsió del que serà el clima del futur més pròxim. Així mateix, el coneixement dels climes del passat és, també, més incert a mesura que es retrocedeix en el temps. Esta faceta de la climatologia s'anomena paleoclimatologia i es basa en els registres fòssils, els sediments, les marques de les glaceres i les bambolles closes en els gels polars. De tot això els científics estan traient una visió cada vegada més ajustada dels mecanismes reguladors del sistema climàtic. El clima global requereix l'estudi d'un altre tipus de paràmetres anomenats forçaments externs. Per a conèixer com evoluciona el clima al llarg dels eons cal tenir en compte la influència d'eixos aspectes capaços d'alterar-lo dràsticament. Són els següents:
- Efectes propis de la Terra
- Deriva continental
- Emissions naturals com Vulcanisme
- Corrents oceànics
- Efectes antropogènics
- Emissions humanes:
- Desforestació:
- Hivern nuclear
- Efectes d'origen astronòmic
- Variacions orbitals de la Terra o del Sol com:
- Precessió,
- Variació de l'Excentricitat
- Variació de la Inclinació del eix de rotació
- Variacions en la Lluminositat solar

Pàgines relacionades

- Clima d'Espanya
- Canvi climàtic
- Geografia categoria:clima ja:気候 ko:기후 simple:Climate

Temps atmosfèric

En meteorologia, el temps (o, per a diferenciar-lo del temps físic, l'oratge) comprèn tots els fenòmens que tenen lloc a l'atmosfera d'un planeta, generalment la Terra. El temps es refereix a l'estat de l'atmosfera en un lloc i un moment determinat. En canvi, el clima és el temps que es pot esperar habitualment en una regió determinada. Aquest aspecte del temps s'estudia amb en la Climatologia. Actualment hi ha molt d’interès per la variació del clima (canvi climàtic).

El Temps a la Terra

Veure: Article Meteorologia En la Terra, els fenòmens meteorològics regulars , també anomenats meteors climàtics inclouen vent, tempestats, pluja, neu, i pedra, què ocorre en la troposfera és a dir en la part més baixa de l'atmosfera. El temps canvia mogut per les diferències d'energia rebuda del sol. A causa dels angles amb què la llum del sol incideixen sobre la terra, es calfen de forma distinta les diferents parts del planeta. Açò causa la diferència de temperatures que produïxen la circulació global de l'atmosfera, així com, indirectament, tots els altres fenòmens de temps. Les estacions meteorològiques mesuren les distintes variables locals del temps com la temperatura, la humitat, la pressió atmosfèrica, la capa ennuvolada, la velocitat del vent, i la pluja. Conegudes aquestes variables directes es poden esbrinar altres derivades com la temperatura de rosada, la temperatura de sensació o la temperatura de xafogor. La meteorologia intenta per mitjà de xarxes de estacions meteorològiques locals, estacions en vaixells , i satèl·lit meteorològics esbrinar les variables meteorològiques en els vèrtexs d'una malla tridimensional de grandària el menor possible. A partir d'aquestes condicions inicials i aplicant les lleis de la física s'intenta predir l'evolució del temps a 12 hores, 24, 48, 72,o 96 hores. Per a això cal usar potents ordinadors que s'encarreguen de realitzar els càlculs usant un model. La atmosfera de la Terra és un sistema caòtic on xicotets canvis en les condicions inicials poden tenir grans efectes a l'evolucionar. A este efecte que sempre limitarà la predicció del temps es coneix com efecte papallona. Açò el fa molt difícil de predir amb precisió canvis de temps més enllà d'uns pocs dies, encara que meteoròlegs estan treballant per a millorar aquest límit.

El Temps extraterrestre

meteoròleg Els fenòmens i sistemes en altres planetes es pensa que són semblants als de la Terra, però sovint ocorre en una escala molt més gran. Els sistemes de temps extraterrestres poden ser summament estables; com és el cas de la La Gran Taca Vermella que és una tempestat anticiclònica coneguda per a haver existit durant almenys 300 anys en el planeta, Jupiter. En un altre dels planetes gegants, la falta d'una superfície permet al vent arribar a velocitats enormes: ràfegues de 400 metres per segon han sigut mesures en el planeta Neptú. Açò ha creat un problema per als científics. El temps es produïx per la diferent energia provenint del Sol i la quantitat d'energia rebuda per Neptú és molt xicoteta. Este misteri encara no està resolt. També presenta molt d’interès el temps en Mart amb la variació anual de la pressió atmosfèrica, les tempestats de pols les enormes fluctuacions de la temperatura diürna i una atmosfera que al ser més senzilla serà més previsible per als meteoròlegs marcians.

El Temps espacial

No es limita el temps no obstant a simplement cossos planetaris. El nostre Sol expulsa partícules que arriben la Terra (vent solar) i hi ha tempestat solars que afecten les comunicació per ràdio en la Terra i causen les aurores boreals i encara que no és el vertader temps, és conegut com el temps espacial.

Enllaços externs

- [http://www.gencat.net/servmet/index.htm Servei meteorològic de Catalunya]
- [http://www.infomet.fcr.es/ Informació meteorològica de Catalunya (Infomet)]
- [http://www.inm.es/ Institut Nacional de Meteorologia d'Espanya]
- [http://www.wunderground.com/ Informació d'una regió o localitat. Es pot triar idioma]
- [http://www.wunderground.com/weatherstation/WXDailyHistory.asp?ID=IVALENCI5 Temps actual a València (Espanya)]
- [http://personal.telefonica.terra.es/web/xgarciaf/tnormal/temp_Dao5.htm Applet de Java que compara la temperatura real amb la normal a eixe dia i hora]
- [http://www.spaceweather.com El Temps Espacial]

Veure també

- Meteorologia
- Butlletí meteorològic
- Clima
- Atmosfera
- Sol
- Sistema solar categoria:Meteorologia ja:気象 simple:Weather

Temperatura

f. Magnitud termodinàmica que indica el grau de calor d'un cos mesurant-ne l'energia tèrmica en relació amb la d'un altre. Físicament, la temperatura està relacionada directament amb l'energia cinètica dels àtoms, molècules, etc. que formen el cos. Així, les molècules d'un cos calent vibraran amb més rapidesa que les d'un cos fred. Per altra banda la temperatura és el nivell d'escalfor d'un cos. Es mesura emprant un aparell anomenat termòmetre.

Unitats

Per a mesurar la temperatura existeixen diverses escales termomètriques ;
- L'escala de temperatures absolutes, la qual empra la unitat del SI kelvin (k).
- L'escala centígrada (Celsius), que mesura la temperatura en graus centígrads (°C)
- L'escala fahrenheit, que mesura la temperatura en graus fahrenheit (°F), usada sobretot als països de parla anglesa. Categoria:Magnitud física Categoria:Termodinàmica Categoria:Meteorologia ja:温度 ko:온도 th:อุณหภูมิ

Vent

] El vent és un moviment natural, generalment horitzontal, de masses d'aire. Els desequilibris tèrmics entre uns llocs i uns altres provoquen diferències de pressió atmosfèrica, les quals produeixen els vents. Així, es desencadena un flux d'aire des de les pressions altes cap a les baixes, amb tendència a seguir la direcció del gradient de pressió. Els gradients forts de pressió, que es representen en els mapes meteorològics amb isòbares molt pròximes, ocasionen vents forts, mentre que allà on el gradient de pressió és petit, i per tant les isòbares es mostren molt allunyades entre elles, els vents són fluixos. Les calmes esdevenen en aquelles àrees on no hi ha diferències de pressió atmosfèrica, especialment al centre dels anticiclons. L'instrument per a mesurar la direcció i velocitat del vent rep el nom d'anemòmetre. El penell serveix per indicar-ne la direcció i l'anemoscopi a més en mesura la velocitat de manera aproximada. Hi ha diferents tipus de vents. Depenent de la seua força o carecterístiques, podem parlar d'oratge, quan és suau, de brisa, si s'origina per les diferències de temperatura entre la mar i la costa, de vents de muntanya, o de les valls, o de vents més forts i tempestuosos, o fins i tot huracanats.

Rosa dels vents

Depenent de l'origen geogràfic, en català es fan servir diferents noms per als vents:
- tramuntana el vent del nord.
- gregal el del nord-est.
- llevant el de l'est.
- xaloc el del sud-est.
- migjorn el del sud.
- garbí (o llebeig) el del sud-oest.
- ponent el de l'oest
- mestral (o cerç) el del nord-oest. Si es disposen els noms en un gràfic a l'estil d'un rellotge s'anomena rosa dels vents.

El vent com a font d'energia

rosa dels vents] rosa dels vents La utilització del vent com a font d'energia, s'ha utilitzat al llarg de la història en els vaixells de vela i en els molins de vent. Actualment a més s'usen aereogeneradors per a aprofitar l'energia eòlica.

Vegeu també

- Vent solar

Enllaços externs

- [http://www.terra.es/personal9/susarbar/m2ex1/vent.htm Vent] categoria:clima ja:風

Pluja

La pluja es la condensació i caiguda de l'aigua evaporada en l'atmosfera en moments de depressió. L’atmosfera conté un percentatge important de vapor d'aigua, que prové de la superfície dels oceans, llacs i rius, i de la terra humida. El vapor d'aigua es forma amb el contrast sobtat de temperatura. Aquest vapor ascendeix, i quan més s’eleva més descendeix la seva temperatura. Aquesta disminució de temperatura és conseqüència del descens de la pressió atmosfèrica. A l’haver un descens de la temperatura el vapor es condensa en forma de petites gotetes que formaran els núvols. Per a que es formin les gotetes, a part del refredament, és necessari que partícules microscòpiques de pols serveixin de centres o nuclis de condensació. Aquestes partícules de pols són extraordinàriament abundants en l’atmosfera. Mentre aquestes gotetes diminutes no mesuren més de 0,006 mm són sostingudes pels més lleugers moviments ascendents de l’aire. La pluja es produeix quan a l’interior del núvol es produeix la condensació de forma molt ràpida. Aquelles diminutes gotes d’aigua s’ajunten unes amb les altres formant gotes més grosses, que incapaces de sostenir-se en suspensió, cauen en forma de pluja.

Vegeu també

- Núvol
- Boira
- Huracà
- Tempesta Categoria:meteorologia ja:雨 ko:비 ms:Hujan simple:Rain th:ฝน

Altitud

L’altitud és la distància vertical d'un objecte respecte d'un punt d'origen donat, considerat com nivell zero. En termes geogràfics, com a nivell zero es pren el nivell absolut del mar. En aviació, el terme altitud s'utiliza per a descriure l'elevació sobre el nivell mitjà del mar], a diferència de l'altura que es refereix a l'elevació sobre un punt de referència de la superfície; i el nivell de vol que és l'elevació segons la pressió estàndar mitjana, mesurada amb un altímetre. A l'Europa continental, a gairebé tota Iberoamèrica i en altres països del món, l'altitud es mesura en metres. A Amèrica del Nord i el Regne Unit, generalment es mesura en peus (1 peu = 0,3048 metres). En aviació, generalment s'utilizen els peus a tot el món.

Termes relacionats

- Alçada - Quan es parla de persones
- Altura - Terme aplicat en geometria, geografia i acústica

Enllaços externs

- [http://www.heavens-above.com/countries.asp Altitud de les ciutats del món] Categoria:Cartografia ja:高さ simple:Height

Oceà

Zona d'una superfícies molt gran en què es pot subdividir la mar, limitada per dos o més continents o altres oceans. Els oceans de la Terra: vegeu els diferents oceans amb els diversos mars en què se subdivideixen o que tenen associats.
- Oceà Atlàntic
- Oceà Pacífic
- Oceà Índic
- Oceà Àrtic
- Oceà Antàrtic Categoria:Oceans ja:大洋 ko:대양 ms:Lautan simple:Ocean th:มหาสมุทร zh-min-nan:Hái-iûⁿ

Mar

] El mar és una massa d'aigua salada que cobreix una gran part de la superfície de la Terra. A l'hora d'anomenar les diferents zones en què es pot subdividir el mar, les àrees d'una superfície molt gran s'anomenen oceans i les d'una superfície molt més petita s'anomenen mars. Vegeu els diferents oceans amb els diversos mars en què se subdivideixen o que tenen associats. oceans Alguns exemples de mars;
- Mar Mediterrani
- Mar Roig
- Mar Negre Mar Negre

Articles relacionats

- Oceà
- Port
- Platja
- Categoria de mars Categoria:hidrografia ja:海 ko:바다 ms:Laut simple:Sea zh-min-nan:Hái

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 10⁴⁵ àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 10¹¹ àtoms/m³, i la fotosfera té 10²³ àtoms/m³. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc², on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: ₁H¹ + ₆C¹² → ₇N¹³; ₇N¹³ → ₆C¹³ + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₆C¹³ → ₇N¹⁴; ₁H¹ + ₇N¹⁴ → ₈O¹⁵; ₆O¹⁵ → ₇N¹⁵ + e⁺ + neutrí, i finalment ₁H¹ + ₇N¹⁵ → ₆C¹² + ₂He⁴. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 ₁H¹ → ₂He⁴ + 2e⁺ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 10¹⁴ Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: ₁H¹ + ₁H¹ → ₂H² + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₁H² → ₂He³; ₂He³ + ₂He³ → ₂He⁴ + 2 ₁H¹.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol

- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR^® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.

Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

Estiu

L'estiu és una de les quatre estacions de les zones temperades. Astronòmicament, comença amb el solstici d'estiu (al voltant del 21 de desembre en el hemisferi sud i el 21 de juny en l'hemisferi nord), i acaba amb el equinocci de tardor (al voltant del 21 de març en l'hemisferi sud i el 21 de setembre en l'hemisferi nord). No obstant, a vegades és considerat com els mesos sencers de desembre, gener i febrer en l'hemisferi sud i juny, juliol i agost en l'hemisferi nord. Antigament hi havia cinc estacions en comptes de quatre i per tant aquests mesos no són aplicables.

Característiques

Hi ha un augment fort de la temperatura, que s'explica per la inclinació de l'eix de la Terra, que fa que les zones on és estiu estiguin més a prop del Sol. Acostuma a ser l'època de l'any amb menys precipitacions, o de molt curta durada. El risc de sequera augmenta en molts indrets. A la natura, es produeix la fructificació de la majoria de plantes, per això és important per a l'agricultura.

Simbolisme

En la majoria de països es produeix el període vacacional, tant pel que fa a l'escola com a la majoria de feines. Per això s'associa a una època de diversió i de relaxament, oposat a la rutina que impera durant la resta de l'any. Nombrosos llibres s'ocupen de l'estació com un temps de descobertes, de canvi.

Vegeu també

- Primavera
- Tardor
- Hivern categoria:clima ja:夏 simple:Summer

Hivern

L'hivern és una de les quatre estacions de les zones temperades. Astronòmicament, comença amb el solstici d'hivern (al voltant del 21 de juny en el hemisferi sud i el 21 de desembre en l'hemisferi nord), i acaba amb el equinocci de primavera (al voltant del 21 de setembre en l'hemisferi sud i el 21 de març en l'hemisferi nord). No obstant, a vegades és considerat com els mesos sencers de juny, juliol i agost en l'hemisferi sud i desembre, gener i febrer en l'hemisferi nord.

Característiques

Es caracteritza per un descens de la temperatura, més acusat quan més a prop dels pols o a més altitud. Acostuma a ser una època de més precipitacions, si bé això varia en funció de la regió. La natura s'adapta a l'estació, sigui amb la hibernació d'alguns animals o la pèrdua de les fulles en els vegetals de fulla caduca. És un període on moltes espècies migren cap a llocs més càlids.

Simbolisme

En l'art acostuma a relacionar-se amb un temps més pausat, malenconiós i d'espera. El fred i la neu s'associen a l'aïllament personal. L'única excepció és el període de Nadal a l'hemisferi nord. Hi ha diverses explicacions mítiques per a l'hivern. Destaca la història de la mitologia grega associada a la deesa Persèfone.

Vegeu També

- Primavera
- Estiu
- Tardor categoria:clima ja:冬 simple:Winter

Calor específica

La calor específica o capacitat calorífica específica,

c

, és la quantitat d'energia en forma de calor, que ha de rebre una substància per elevar un grau Kelvin (l'equivalent a un grau centígrad), la temperatura d'un certa massa (a vegades es mesura per un cert volum). Es sol mesurar en les unitats del SI; J/(kg
- K) (Joule per Quilogram Kelvin). En general la quantitat de calor

Q

necessària per elevar la temperatura d'un sistema es pot expressar com: :

Q = m c \Delta T

La calor específica d'una determinada substància es pot determinar escalfant el cos fins a una certa temperatura i, després posant-lo en contacte amb una certa massa d'una substància de calor específica coneguda, de manera que arribin a una temperatura d'equilibri. Si el conjunt està aïllat de l'entorn, l calor cedida pel cos ha de ser igual a l'absorbida per la substància de calor específica coneguda. És a dir: :

Q_ = Q_

m_ c_ (T_ - T_) = m_ c_ (T_ - T_)

on l'única incògnita que tenim és

c_

, precisament el que volem determinar. Aquest procediment s'anomena calorimetria.

Articles relacionats

- Capacitat tèrmica
- Calor específica molar
- Calor específica volumètrica
- Calorimetria Categoria:Propietats químiques Categoria:Magnitud física Categoria:Termodinàmica ja:比熱容量 ko:비열용량

Caos

Originàriament, la paraula caos prové del mot grec Χαος (pronunciat "jaos") i es refereix a la substància primordial a partir de la qual, segons la mitologia grega, va nàixer l'univers.

Ús comú de la paraula Caos

El caos designa tot allò que és o pareix desorganitzat, desordenat, confús i a vegades incoherent o fosc. Segons esta definició, s'aplica a l'esperit o al comportament humà (desordre social, polític o econòmic, estat d'agitació i d'anarquia) o bé a les produccions o creacions de l'esperit i les obres d'art. Sovint s'identifica l'anarquia amb el caos, i este amb la maldat.

El caos en les Matemàtiques i Física

La teoria del caos estudia els sistemes dinàmics que, encara que són en principi deterministes, alberguen comportaments extremadament complexos que pareixen desordenats i caòtics. Henri Poincaré va ser un precursor en el desenvolupament dels conceptes de caos.

Veure també

- Nombre aleatori
- Teoria del caos Categoria:Matemàtiques Categoria:Física

Climatologia

La climatologia és l'estudi de el clima i de el temps ha estat un assumpte que ha ocupat a la Geografia des dels seus començaments. De les condicions atmosfèriques depenen moltes activitats humanes, des de l'agricultura fins un simple passeig pel camp. Per això s'ha fet un esforç ingent per predir el temps tant a curt com a mitjà termini. El primer que hem d'aclarir són els conceptes de temps i clima, que fan referència a escales temporals diferents. Quan una comarca, ciutat, vessant, etc., té un clima diferenciat del clima zonal diem que és un topoclima. A més, anomenem microclima al que no té divisions inferiors, com el qual hi ha en una habitació, sota un arbre o en un determinat cantó d'un carrer. El clima tendeix a ser regular en períodes de temps molt llargs, fins i tot geològics, el que permet el desenvolupament d'una determinada vegetació i un sòl perfectament equilibrat, sòls climàtics. Però, en períodes de temps geològics, el clima també canvia de forma natural, els tipus de temps es modifiquen i es passa d'un clima altre en la mateixa zona. El temps, i el clima té lloc en l'atmosfera. Per a estudiar un clima és necessària l'observació durant un lapse de temps llarg (mínim quinze anys). Les observacions de temperatura, precipitacions, humitat i tipus de temps es recullen en les estacions meteorològiques. Amb aquestes dades s'elaboren taules que s'expressen en climogrames. Categoria:Clima Categoria:Geografia

Glacera

Les glaceres són acumulacions de neu que es formen damunt de terra per acumulació de nevades, als llocs on per l’abundància de precipitacions i les baixes temperatures la neu acumulada no arriba a fondre's completament.

Formació

Aquesta acumulació contínua fa que, en arribar la massa de neu compactada a un gruix determinat –molt variable depenent dels llocs–, es produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat, a favor de la gravetat. Només si es fa palès aquest desplaçament, la massa gelada rep el nom de glacera. Les glaceres actuals són formades totes –segons consideracions científiques– fa uns dos o tres milions d’anys, a la glaciació quaternària, al període anomenat Pleistocè. Aquest període va registrar unes vint oscil•lacions climàtiques importants i la durada de cadascuna d’aquestes podria haver estat d'uns cent mil anys. Més modernament, dels segles XV al XIX, es va fer notar –sobretot a l'hemisferi Nord– un període glacial breu però intens, amb un mínim de temperatures entre els anys 1650 i 1700. Tant és així que el clima de zones boreals ja colonitzades (Groenlàndia, Islàndia) va empitjorar molt notablement, i fins i tot va deixar alguns indrets com a inhabitables. Aquesta petita glaciació es coneix amb el nom de mínim de Maunder. Hi ha teories que impliquen també els moviments de les plaques tectòniques i les diferències en la intensitat de la radiació solar, així com les variacions que pugui haver tingut l’òrbita terrestre i el desplaçament de l'eix de rotació de la Terra en la formació de les glaceres o en l’alternança dels períodes glacials.

Mida i classificació

Islàndia] La mida de les glaceres depèn fonamentalment del lloc on es formen: són molt més grans a les zones polars que a les temperades o càlides. Fora dels cercles Àrtic i Antàrtic les glaceres només es formen en muntanyes elevades, allí on la temperatura és tan baixa que no permet la fusió de la neu. A la Terra les glaceres més importants són a l’Antàrtida, Groenlàndia i Alaska, i reben el nom de glaceres continentals. D'altra mena són les de les planes elevades, que es formen per acumulació de neu en superfícies planes o bé en superfícies muntanyoses però en què l’orografia original resta completament colgada per la neu. En aquesta situació es troben determinades glaceres de grans illes de l'oceà Àrtic i de les regions més australs d’Amèrica. Es diuen glaceres de casquet. Les que es formen a les muntanyes reben el nom de glaceres alpines i són de mides molt més petites. Les més importants són a la serralada de l'Himàlaia i a Alaska. En aquest darrer territori es troba la glacera dita Malaspina, que té origen alpí i, com que no es fon en arribar a la base de la muntanya, ha cobert completament la plana litoral en una superfície de 4.800 quilòmetres quadrats.

Desplaçament

Himàlaia] El gel o la neu comprimida de les glaceres es desplaça sobre si mateixa –unes capes sobre les altres– i sobre el sòl que ho suporta. Això és degut, en primer lloc, a la gravetat, amb què el gel es comporta com un altre fluid. És degut també al pes de les successives capes de neu que s’acumulen a les parts més elevades. La velocitat de desplaçament no és uniforme a tota una glacera; així, les parts centrals es desplacen més de pressa que les que freguen contra el terra o contra les parets laterals. Tampoc és la mateixa velocitat a totes les glaceres: la glacera Byrd, a l’Antàrtida, es desplaça fins a 800 metres cada any. Altres glaceres avancen molts pocs metres l’any. El moviment de les masses de gel a velocitat no uniforme és el que provoca l’aparició de les escletxes i o esquerdes a la superfície de la glacera. Les glaceres alpines de zones temperades (Alps, Andes, Pirineus) tenen una velocitat de desplaçament notable (de 60 a 200 metres l'any) però insuficient actualment per cobrir la zona de fusió; és a dir, la part inferior de la gelera es fon més de pressa que no pas s’acumula la neu a la part superior. La repetició any rere any d’aquest fenomen està donant lloc a la disminució de la mida de les glaceres i en molts casos ha comportat ja la seva desaparició. És precisament el desplaçament de les masses de gel –essencial en les glaceres– el que provoca les formes més importants i característiques de l’erosió glacial: els llacs o cubetes glacials, les morrenes, els fiords tan freqüents a les costes d’Escandinàvia o els cercles lacustres i valls penjades a les zones muntanyoses. Categoria:Ciències de la Terra ja:氷河

E

L' E és la cinquena lletra de l'alfabet català i segona de les vocals.El seu nom és e. Es pronuncia /e/ en tot el territori i depenent de la paraula en concret es pot pronunciar /ε/ a qualsevol lloc del domini lingüístic menys en el català septentrional. Aquesta lletra marca la isoglosa entre el dialecte occidental i l'oriental ja que el primer sempre es pronuncia /e/ en posició àtona mentre que en l'altre es pronuncia com a /ə/. A les illes balears pot arribar a prendre el valor de /ə/ fins i tot en posició tònica, característica que es creu que abans podia tenir tot el parlar oriental. En xipella es pot pronuncia /i/ en alguna plurals i en alguerès sempre es pronuncia /a/ en posició àtona.alguerès Quan seguint les normes d'accentuació s'ha de marcar que la e és tònica es marcarà È è quan es pronunciï /ε/ i É é quan es pronunciï /e/. Tot i que la pronunciació en un o altre sentit pot variar segons el dialecte des del diccionari d'en Pomeu Fabra que està força normativitzat i admès com s'ha d'escriure cada mot depenentment de cada paraula. Només els valencians posen en qüestió algunes paraules. Val a dir que els balears mai veuen reflectit en l'escriptura quan han de prounciar /ə/ tònica i quan no.
- Bioquímica: En majúscula símbol de l'àcid glutàmic.
- Física: en majúscula símbol de l'energia
- Matemàtiques: Nombre e, número natural que serveix de base pels logaritmes neperians.
- SI: En majúscula símbol d'exa.
- Símbol de producte alimentari aprovat per la Unió Europea. Se segueix d'un guió i el número del producte. Categoria:alfabet llatí ja:E ko:E simple:E

Stechrochen

Stechrochen (Dasyatidae) sind eine Familie der Rochen. Zu den Stechrochen zählen sowohl marine als auch im Süßwasser lebende Spezies.

Gattungen

- Stachelrochen (Dasyatis)
- Himantura
- Pastinachus
- Pteroplatytrygon
- Fleckenstechrochen (Taenuria)
- Urogymnus

Weblinks

- [http://www.fishbase.org/Summary/FamilySummary.cfm?id=20 Stechrochen bei Fishbase] (en.) Kategorie:Knorpelfische

WARSAW HOTELS wydarzenia prace magisterskie hotels Vienna w�adys�awowo pokoje

:: RELATED NEWS ::

1496. пне.

дани - године
16. век пне. | 15. век пне. | 14. век пне.<

1497. пне.

дани - године
16. век пне. | 15. век пне. | 14. век пне.<

1498. пне.

дани - године
16. век пне. | 15. век пне. | 14. век пне.<

1499. пне.

дани - године
16. век пне. | 15. век пне. | 14. век пне.<

1500. пне.

дани - године
16. век пне. | 15. век пне. | 14. век пне.<

Песимизам

- Песимизам (лат.), мрачно схватање и гледање, философско учење по којем је овај свет и све у њему најгоре што може бити, сва стварност невредна и бесмислена, порицање воље за живот, предавање резигнацији или храбрости без илузија.

Шопенхауер
ШОПЕНХАУЕР АРТУР (22. фебруара године 1788 у Данцигу – 21. септембар године 1860 у ШОПЕНХАУЕР АРТУР (22. фебруара године 1788 у Данцигу – 21. септембар године 1860 у