:: wikimiki.org ::

Cognom

Cognom

El cognom és el nom oficial que va a continuació del prenom. També se l'anomena nom de família, perquè no es tria, sinó que en els països que se'n fa servir un, que són la majoria, ve donat pel que porta la família del pare. En els països que se'n fan servir dos, com al nostre, el primer és el de la família del pare i el segon, el de la família de la mare. Darrerament s'ha promulgat a l'estat espanyol una [http://www.jurisweb.com/boletin/boletin23/Ley%20sobre%20nombre%20y%20apellidos%20y%20orden%20de%20los%20mismos.htm llei] que permet que els fills puguin dur com a primer cognom el de la mare (abans això només es feia si no hi havia pare legal). A Catalunya, entre els dos cognoms, hi ha el costum d'intercalar-hi la conjunció "i" o un guionet. Avui dia no hi ha cognoms d'home o de dona diferenciats, però antigament se solien masculinitzar o feminitzar: per exemple la dona o la filla d'un "Ferrer" era anomenada "Ferrera" o la d'un "Mir", "Mira"; de la mateixa manera, els cognoms "Barcelona", "Girona", "Tarragona", o "Tàrrega" (originats a partir del nom d'aquestes ciutats) tendien a masculinitzar-se en "Barceló", "Giró", "Tarragó" i "Tàrrech" quan s'aplicaven a un home. Això, encara es fa, avui dia, algunes vegades, de forma no oficial, és clar. El cognom és anàleg al cognomen, el tercer element del nom oficial d'un ciutadà romà, i el mot en deriva. Tanmateix, el nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al segle VII, per donar pas al nom únic, tal com era el costum germànic. A tot estirar, algunes poques persones tenien un sobrenom. La moda, al segle XI, va divulgar certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb un gran empobriment onomàstic: determinats noms únics (avui esdevinguts prenoms) es van fer molt usuals, de tal manera que molts individus de la mateixa població portaven el mateix. Va ser llavors que s'originà el cognom o nom de casa (mots aleshores sinònims) per la necessitat de distingir les moltes persones de nom igual. A l'època moderna, quan el cognom s'oficialitzà, es diferencià del nom de casa, el qual quedà reduït a un nom no oficial. L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del segle XI: Ramon, fill que fores d'Elisabet. L'ús comú, però, va preferir unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al segle IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocat (que anomenen), qui vocatur (que s'anomena), o bé alio nomine (per altre nom), quem alio nomine vocant (que criden amb un altre nom). Sembla que va ser el jutge barceloní, i després bisbe sense seu, que signava Ervigi cognomento (de cognom) Marc qui des del 975 va introduir el mot cognom al català, pel record erudit d'època visigoda. La fórmula es troba, bé que rarament, durant el segle XI i precisament en el seu fill, també jutge, Ponç Bonfill Marc (des del 1017). El sistema de molt el més corrent, però, va ser el de cognomenar-se amb el nom del pare en genitiu. Sembla que podria ésser per imitació de l'ús àrab, com ho indica la fórmula completa: filius qui fuit, filius o prolis seguit de genitiu o del cognom precedit de la preposició de. El vescomte de Barcelona ja apareix en un document secret de la cancelleria califal de Còrdova de la fi del segle X com a Guitard Arnal. La fórmula va ser adoptada pels comtes de Barcelona ja a partir de Ramon Borrell. El sistema va ser imitat de seguida per la gran majoria de persones, nobles o no, del país, la qual cosa sovint en va facilitar la filiació familiar. A la part occidental de Catalunya de vegades apareix com a cognom el nom de la mare. L'alta noblesa i la baixa varen tendir a prendre ben aviat (ja des del segle XI) com a distintiu el nom del seu feu territorial, sigui per mitjà del de + topònim o bé en forma adjectivada. Sobretot al País Valencià, per influència de la forma aragonesa (i com a Navarra, la Gascunya i Castella), s'hi va estendre, al segle XIII, la utilització de la desinència en -is (o -es) en alguns cognoms (Ferrandis, fill de Ferran). Aquesta forma derivativa es usual en cognoms de diverses llengües, com per exemple, en castellà es va utilitzar la desinència -ez (Sánchez, fill de Sancho), en anglès -son (Johnson, fill de John), en alemany -sohn (Mendelsohn o Mendelssohn, fill de Mendel), en danès -sen (Andersen, fill d'Ander), en rus -ov (Casparov, fill de Caspar). D'altres llengües fan servir prefixos de forma anàloga: en escocès Mac (escrit Mc, amb la c petitona) (McArthur, fill d'Arthur), irlandès O' (O'Donnell, fill de Donnell). Tot i que les dones acostumaven a portar cognoms al·lusius a la seva bellesa i també afectius, el més habitual és que els cognoms provinguin de prenoms esdevinguts cognoms, del lloc d'origen, de l'ofici o de trets personals. I això és comú en totes les cultures del món. Categoria:Antroponímia

Nom oficial

Els noms propis oficials són els reconeguts per les institucions públiques. En el cas dels noms de persona, són els que hom fa constar al registre civil en el moment d'inscriure-hi un nounat, i que constaran en tota la documentació d'aquella la persona a mesura que es vagi generant. Hi ha diferents noms propis oficials: el prenom, el nom del mig, el cognom i el postnom. Categoria:Toponímia

Prenom

Dels noms oficials que duu una persona, el prenom és el nom propi que va en primer lloc. N'hi ha amb variabilitat de gènere (és a dir, amb forma per a home i forma per a dona, com "Joan" / "Joana") i també n'hi ha d'específics per a home ("Abel") i dona ("Marta"); els que poden servir –sense canvis- tant per a home com per a dona són escassos (però n'hi ha algun, com "Bonaventura", "Jovita" o "Trinitat"). És el nom que fem servir en les situacions familiars i col·loquials. També se l'anomena nom de pila o nom de baptisme, perquè és el que els cristians imposen en el baptisme. El trien els pares o altres familiars (la tradició catalana és que el triïn els padrins). Història dels prenoms:
- El prenom intransferible
- La fossilització de la prenonímia Origen dels prenoms:
- Els prenoms d'origen hebreu
- Els prenoms d'origen grec
- Els prenoms d'origen llatí
- Els prenoms d'origen germànic
- Els prenoms d'origen àrab
- Els prenoms teòfors
- Els prenoms que són un concepte religiós
- Els prenoms d'advocació mariana
- Els prenoms procedents de cognoms
- Els prenoms d'origen incert o desconegut Categoria:Antroponímia

Família

La família és la unitat sistemàtica o taxonòmica situada entre l'ordre i el gènere. La desinència llatina de la família es aceae, y en català àcies, excepte algunes famílies degut a l'ús tradicional del nom. Categoria:Taxonomia

País

__NOTOC__ ::Vegeu també: Estat de la matèria (en física i química) Un país o estat és una àrea geogràfica, políticament independent, amb un govern propi, administració, lleis, etcètera. Els termes país, estat i nació estan relacionats i se sobreposen de manera que tot sovint s'utilitzen com a sinònims, però estrictament es refereixen a conceptes diferents:
- un país és una àrea geogràfica.
- una nació és un grup humà.
- un estat és una estructura política. Molts dels països o estats del món es consideren com a estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres països, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions, o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist (per exemple, el Regne Unit i Espanya). Els termes país i estat també s'utilitzen en molts casos per referir-se a entitats que no són reconegudes internacionalment com a estats independents (per exemple Escòcia, Gal·les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit; països com Alemanya, els Estats Units d'Amèrica o Mèxic estan formats per estats federals). Un dels emblemes d'un estat és la bandera. També és distintiu l'escut d'armes.

Organització política de l'estat

L'estat pot adoptar diferents formes:
- Una monarquia és un estat on el cap és un rei. Monarquia absoluta: el poder, d'origen diví resideix en el monarca. Monarquia parlamentària el rei està sotmès a la llei, dictada pel Parlament, representació de la sobirania, que pertany al poble. Una monarquia constitucional és aquella en que el rei deu obediència a la constitució.
- Una dictadura és un estat en que el poder recau en una sola persona, o una oligarquia. Les dictadures es basen en la censura i la represió política.
- Una república és una forma d'estat on el poder resideix en el poble que elegeix un president per sufragi directe, o a través de uns compromissaris. Tant a les repúbliques com a les monarquies parlamentàries hi ha partits polítics que representen diferents ideologies, interessos, o grups socials. L'estat modern té tres poders: El poder legislatiu, que dicta les lleis; el poder executiu, o administració; i el poder judicial, que interpreta i aplica les lleis en cada cas concret. Aquesta divisió fou elaborada per Montesquieu, al seu L'Esperit des Lois.

El estats del món

En aquest apartat hi ha la relació de tots els estats reconeguts internacionalment per l'ONU, sense considerar què és o no una nació.

A

Afganistan - Albània - Alemanya - Algèria - Andorra - Angola - Antigua i Barbuda - Aràbia Saudita - Argentina - Armènia - Austràlia - Àustria - Azerbaidjan

B

Bahames - Bahrain - Bangla Desh - Barbados - Bèlgica - Belize - Benín - Bhutan - Bielorússia - Bolívia - Bòsnia i Hercegovina - Botswana - Brasil - Brunei - Bulgària - Burkina Faso - Burundi

C

Cambodja - Camerun - Canadà - Cap Verd - Colòmbia - Comores - Congo - Corea del Nord - Corea del Sud - Costa d'Ivori - Costa Rica - Croàcia - Cuba

D

Dinamarca - Djibouti - Dominica

E

Egipte - El Salvador - Emirats Àrabs Units - Equador - Eritrea - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estats Federats de Micronèsia - Estats Units (vegeu també Illes Mariannes Septentrionals i Puerto Rico, estats lliures associats) - Estònia - Etiòpia

F

Fiji - Filipines - Finlàndia - França

G

Gabon - Gàmbia - Geòrgia - Ghana - Grenada - Grècia - Guatemala - Guinea - Guinea Bissau - Guinea Equatorial - Guyana

H

Haití - Hondures - Hongria

I

Iemen - Illes Marshall - Illes Salomó - Índia - Indonèsia - Iran - Iraq - Irlanda - Islàndia - Israel (vegeu també Palestina) - Itàlia

J

Jamaica - Japó - Jordània

K

Kazakhstan - Kenya - Kirguizistan - Kiribati - Kuwait

L

Laos - Letònia - Lesotho - Líban - Libèria - Líbia - Liechtenstein - Lituània - Luxemburg

M

Macedònia - Madagascar - Malàisia - Malawi - Maldives - Mali - Malta - Marroc (vegeu també Sàhara Occidental) - Maurici - Mauritània - Mèxic - Moçambic - Moldàvia - Mònaco - Mongòlia - Myanmar

N

Namíbia - Nauru - Nepal - Nicaragua - Níger - Nigèria - Noruega - Nova Zelanda

O

Oman

P

Països Baixos - Pakistan - Palau - Panamà - Papua Nova Guinea - Paraguai - Perú - Polònia - Portugal

Q

Qatar

R

Regne Unit - República Centreafricana - República Democràtica del Congo - República Dominicana - República Txeca - Romania - Rússia - Rwanda

S

Samoa Occidental - Saint Kitts i Nevis - Saint Lucia - Saint Vincent i les Grenadines - San Marino - São Tomé i Príncipe - Senegal - Sèrbia i Montenegro - Seychelles - Sierra Leone - Singapur - Síria - Somàlia - Sri Lanka - Sud-àfrica - Sudan - Suècia - Suïssa - Surinam - Swazilàndia

T

Tadjikistan - Tailàndia - Taiwan - Tanzània - Timor Oriental - Togo - Tonga - Trinitat i Tobago - Tunísia - Turkmenistan - Turquia - Tuvalu - Txad

U

Ucraïna - Uganda - Uruguai - Uzbekistan

V

Vanuatu - Vaticà - Veneçuela - Vietnam

X

Xile - Xina - Xipre

Z

Zàmbia - Zimbabwe

Enllaços externs

- [http://www.uvic.es/central/campus/gabinet/aulass/ca/albareda.html Estat i nació a l'Europa moderna] Conferència de Joaquim Albareda

Articles relacionats

- Nació
- Teoria de l'Estat
- Llistats;
- Llistat de països per superfície
- Llistat de països per població
- Llista de països per PIB (PPA)
- Llista de països per PIB (nominal)
- Llista de països per PIB (PPA) per càpita)
- Llista de països per PIB (nominal) per càpita
- Continents
- Àfrica
- Amèrica
- Àsia
- Europa
- Oceania Categoria:Geografia ja:国家 simple:State th:รัฐ

Catalunya

Catalunya, anomenada tradicionalment Principat de Catalunya, és un territori històric situat a la costa nord-est de la península Ibèrica dividit administrativament en dos territoris: la Comunitat Autònoma de Catalunya a Espanya i la Catalunya Nord a França. Hom, quan parla de Catalunya actualment, es refereix sobretot al territori sota l'administració de la Generalitat de Catalunya, que és l'únic que duu aquest nom com a oficial. Per altra banda, diferents territoris del que avui es coneix com a Franja de Ponent han format part en successius moments històrics tant del Principat de Catalunya, com actualment, d'Aragó.

Política i Administració

El territori històric de Catalunya està dividit en la Catalunya Nord, o Catalunya del Nord, (administrada per França des del Tractat dels Pirineus, de 1659) i la Catalunya del Sud (administrada pel regne d'Espanya des del Decret de Nova Planta, de 1716).
- La Catalunya del Sud és formada una de les comunitats autònomes d'Espanya, anomenada també Catalunya. Les institucions de govern d'aquesta constitueixen la Generalitat de Catalunya. Aquest territori es troba dividit administrativament en províncies (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i subdividit en comarques. Les llengües oficials son el català i el castellà, i també l'aranès (occità) a la Vall d'Aran.
- En canvi, administrativament, la Catalunya del Nord constitueix, juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, un simple departament de l'estat francès (Pirineus Orientals, el núm. 66).

Ciutats

- Catalunya:
- Barcelona capital de la comunitat autònoma, i de la província del mateix nom.
- Girona, Lleida, Tarragona (altres capitals de província)
- Olot, Sabadell, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet.
- Catalunya del Nord:
- Perpinyà, capital del departament.
- Prada de Conflent

Geografia

Prada de Conflent
- Límits: al nord amb Andorra i França (Occitània), al sud amb el País Valencià, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb l'Aragó. Les coordenades dels seus extrems són 3º 19' 59,94 de longitud est per a l'extrem oriental, 0º 9' 41,69 de longitud est per a l'extrem occidental, 42º 51' 45,97 de latitud nord per a l'extrem septentrional i 40º 31' 27,56 de latitud nord per a l'extrem meridional.
- Sistemes muntanyosos:
- Pirineus, amb el Canigó i la Pica d'Estats, de 3143 metres d'altitud, el cim mes alt de Catalunya.
- Montserrat, Montseny
- Maestrat
- Rius principals
- Tet
- Fluvià
- Ter
- Llobregat
- Foix
- Francolí
- Gaià
- Ebre, i els seus afluents la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana, Segre, Valira.

Història

Aquests són els principals fets de la història de Catalunya (vegeu Història de Catalunya per una exposició més completa).

Edat Mitjana

Formació de Catalunya

La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Marca Hispànica, que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 s'entrega sense lluita Girona, el 801 es recupera Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Perelada i Rosselló. El 897 és la data mítica de l'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, donat que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), nét de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebrà. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però a la pràctica representà la independència "de facto" de Catalunya respecte els francs. Durant els segles X a XII, el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària. El 1258, en el Tractat de Corbeil entre Lluís IX de França i representants de Jaume I, Jaume I renuncia als territoris d’Occitània, excepte Montpeller, a canvi d'una renúncia més teòrica que una altra cosa sobre els hipotètics drets que pogués tenir sobre Catalunya com a hereu dels carolingis. És la independència política reconeguda oficialment, tard, quan ja Catalunya bastia un imperi i feia 3 segles que funcionava autònomament.

Dins de la Corona d'Aragó

1137: Unió dinàstica amb la Corona d'Aragó: en unir-se en matrimoni Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II (el monjo). Peronella tenia un any en ser promesa. segles XIII i XIV: conquesta de Mallorca i València, expansió pel Mediterrani

Edat Moderna

segles XV i XVI: unió dinàstica amb Castella (inicialment el 1492, definitivament el 1714) segle XVII: Guerra dels Segadors. Tractat dels Pirineus (1659) i divisió de Catalunya entre França i Espanya segle XVIII: Guerra de Successió i Decret de Nova Planta. Pèrdua de les llibertats nacionals.

Edat Contemporània

segle XIX: Catalunya és pionera de la industrialització a Espanya. segle XX:
- Mancomunitat de Catalunya
- Segona República Espanyola, i Estatut d'Autonomia de 1932.
- XXXX comentari sobre situació Cat del N durant 2a guerra Mundial ?? XXX
- Guerra Civil Espanyola
- Dictadura de Franco
- Transició democràtica espanyola i Estatut d'Autonomia de 1979.
- Espanya, i amb ella Catalunya Sud, va entrar en la Comunitat Econòmica Europea (precedent de la Unió Europea) el 1986. Catalunya Nord ja hi havia entrat amb França com a membre fundador.

Pàgines que s'hi relacionen

- Bandera catalana
- Comunitat autònoma de Catalunya
- Catalunya del nord
- Comarques de Catalunya
- Embassaments de Catalunya
- Els Segadors
- Història de Catalunya
- Indumentària tradicional
- Llengua catalana
- Marca Hispànica
- Rius de Catalunya
- Zones humides

Enllaços externs

- [http://flickr.com/groups/catalunya/ Imatges de Catalunya]
- [http://www.idescat.net/ Idescat.net] - Lloc web de l'Idescat (Institut d'Estadística de Catalunya) Categoria:Catalunya ja:カタルーニャ州 simple:Catalonia zh-min-nan:Catalunya

Conjunció

- Gramàtica: La conjunció és una paraula que serveix per a enllaçar dues oracions o dos elements d'una oració.
- Astronomia: La conjunció és quan dos astres observats des d'un tercer (generalment la Terra) es troben molt prop en el cel.

Girona

(Bandera)	Escut oficial de Girona
(En detall)	(En detall)

Localització de Girona respecte el Gironès
Gironès

Gironí, gironina

83.531

39,14 Km²

2.134,16 hab/Km²

70 m

Entitats de població

Girona és una ciutat catalana, capital de la comarca del Gironès i de la província de Girona. Tenia 83.531 habitants l'any 2004. |{| ! colspan="4" | Variació demogràfica entre el 1991 i el 2004 |- bgcolor="#C0C0C0" | align="center" | 2004 | align="center" | 2001 | align="center" | 1996 | align="center" | 1991 |- | align="center" | 83.531 | align="center" | 74.879 | align="center" | 70.576 | align="center" | 68.656 |{

Tarragona

(Bandera)	(Escut)
(En detall)	(En detall)

Localització de Tarragona respecte el Tarragonès
Tarragonès

Gentilici

Tarragoní, tarragonina

123.584

64,6 Km²

1.913 hab/Km²

69 m

Entitats de població

Tarragona és la capital del Tarragonès i de la Província de Tarragona. Els romans la feren capital de la província Tarraconense motiu pel que encara conserva notables ruïnes d'aquesta època tals com l'Amfiteatre o les muralles. Per llavors es deia Tarraco. muralles

Llocs d'interès

Mercat Central de Tarragona

El Mercat Central de Tarragona és de l'any 1915. És un edifici modernista projectat per l'arquitecte municipal Josep Maria Jujol i de Barberà.

Llocs i monuments:

Josep Maria Jujol i de Barberà
- Plaça de la Imperial Tàrraco
- Rambla Nova de Tarragona
- L'Amfiteatre de Tarragona
- Balcó del Mediterrani de Tarragona

Enllaços externs

- [http://www.ajtarragona.es/ Pàgina web de l'Ajuntament]
- [http://www.municat.net:8000/omunicat/owa/mun_p01.dad_ens?via=0&cod=4314820002&err=0 Informació de la Generalitat de Catalunya]
- [http://www.idescat.es/servlet/BasicTerr?TC=3&V0=1&V1=43148 Informació de l'Institut d'Estadística de Catalunya]
- [http://www.lesnostresimatges.org/ Les nostres imatges de Tarragona, pàgina web amb imatges de Tarragona, les festes, etc]
- [http://telecentres.ajtarragona.es/wikimedia Tàrraco Wiki] Categoria:Tarragona

Ciutat

Podríem dir que una ciutat és com un organisme viu on els elements que la constitueixen aporten el que s’ha denominat, metafòricament, l’anatomia social, la forma d’una societat. Dins d’aquesta organització social que és una ciutat, els individus estableixen les seves relacions, a partir de les quals, s’estén una xarxa amb infinitat de camins que van d’un lloc a un altre, es creuen i entrecreuen i on les persones, a través del temps i la repetició d’esquemes, reprodueixen i renoven, en un flux constant, l’organització social de la que formen part. Podem dir que la ciutat és un ens social perquè sense persones no existiria. No existeix un únic model de ciutat perquè tot i que parlem de ciutats, a nivell general, prenent com a principal criteri classificador, el nombre d’habitants, no és el mateix una ciutat comercial, que una minera, o pesquera, turística, universitària, o una ciutat d’una capital política o administrativa. De la mateixa manera, una ciutat amb una sola indústria presentarà una sèrie diferent de característiques socials que una ciutat multiindustrial, el mateix que una zona suburbana i una ciutat satèl·lit, un suburbi residencial i un suburbi industrial, una ciutat situada dins d’una regió metropolitana i una altra que no ho estigui, una ciutat antiga i una de nova… Si bé, però, existeixen diferents tipus de ciutats, s’hauria de poder trobar les característiques essencials que tenen en comú totes les ciutats. Tot i que cada estat té diferents formes de classificar oficialment una localitat en termes de ciutat o senzillament poble. La majoria fan servir sistemes de classificació segons el nombre d'habitants, però d'altres, com el Regne Unit, consideren una població com a ciutat (city en anglès, en oposició al terme més genèric town) en virtut d'un decret reial que ha de ser atorgat pel monarca regnant, i en altres temps, la possessió d'una catedral o seu eclesiàstica. Així, l’urbanisme, com a modus de vida característic, podria abordar-se empíricament des de tres punts de vista interrelacionats: 1 – Com una estructura física amb una base de població, una tecnologia i un ordre ecològic. 2 – Com un sistema d’organització social amb una estructura social característica, una sèrie d’institucions socials i una pauta típica de relacions socials. 3 – Com una sèrie d’actituds i idees i una constel·lació de personalitats amb formes de conducta col·lectiva típiques i sotmeses a mecanismes de control social característics. ja:村落 simple:City tokipona:ma tomo zh-cn:城镇 zh-tw:鎮 categoria:Societat categoria:Geografia

Nom no oficial

Els noms propis no oficials són els noms propis dels quals les institucions públiques no tenen cap constància. En el cas dels antropònims, no es fan constar al registre civil ni en cap altra documentació. Hi ha diferents noms propis no oficials de persona: l'hipocorístic, el renom (que pot ser un nom de casa o sobrenom o un malnom o mot), l'àlies i el pseudònim. En els topònims, la distinció entre nom oficial i nom no oficial no és tan pertinent com en els antropònims, ja que les institucions públiques només donen el caràcter d'oficial als topònims majors, entre els quals hi ha, alguna vegada, duplicitat de topònim per a referir-nos al mateix element geogràfic: un d'oficial -reconegut per les institucions públiques- i un altre de no oficial que no compta amb aquest reconeixement. Vet aquí els exemples més coneguts d'aquest fet; el topònim que apareix en primer lloc és l'oficial i l'altre el no oficial:
- l'Ametlla de Mar / la Cala
- Caldes d'Estrac / Caldetes
- Palau-solità i Plegamans / Palau de Plegamans
- Santa Maria de Corcó / l'Esquirol
- Santa Perpètua de Mogoda / Santa Perpètua de la Moguda Categoria:Toponímia

Imperi romà

L'Imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part d'Europa occidental a partir de l'any 31 aC. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins al 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble. Els governants de varis estats successors de l'Imperi Occidental o Oriental van utilitzar títols adoptats de l'Imperi Romà fins a l'època moderna. = Ciutat = Les ciutats romanes estaven emmurallades i tenien un traçat prou regular. El centre de la ciutat era el fòrum, una gran plaça envoltada de botigues, d'edificis públics i de temples. Per a l'esbarjo i l'entreteniment dels habitants, la ciutat disposava de teatres, termes, amfiteatres i circs. També hi havia monuments, com ara arcs de triomf, per commemorar alguna gesta bèl·lica, i aqüeductes per abastar d'aigua la ciutat. La resta de la ciutat estava ocupada per habitatges. Els rics vivien en una casa unifamiliar que s'anomenava domus. Els més humils habitaven cases de pisos, anomenades insulae (illes). = Economia = Tot i que la vida se centrava a les ciutats, la majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. Els conreus més importants eren els de blat, de vinya i d'oliveres, i també arbres fruiters, hortalisses, llegums i lli. Els romans van millorar les tècniques agrícoles. Van introduir l'arada romana, molins més eficaços, com el de gra, la premsa d'oli, tècniques de regadiu i l'ús d'adobs. = Províncies= Roma converteix en províncies seves els pobles que conquereix. La creació d’aquest conglomerat, geogràfic-polític culmina en temps d'August (segle I), qui, després d’una llarga sèrie de guerres civils, estableix un nou règim: l'Imperi. Amb ell comença una època relativament pacífica, durant la qual té lloc la romanització, o sigui, la difusió de la civilització romana per tots els territoris conquerits. = Religió = Els romans adoraven un gran nombre de déus. Els més venerats eren Júpiter, Minerva i Juno. En honor d'ells construïen temples i oferien sacrificis d'animals. L'emperador era adorat com un déu i a tot l'Imperi es practicava el culte imperial. Els romans també veneraven, a casa, els déus protectors de la llar i de la família: a cada casa hi havia un altar dedicat a aquests déus. A més, els romans eren molt supersticiosos i, abans de prendre una decisió, consultaven la voluntat dels déus, expressada per mitjà dels oracles.

Les festes religioses

El calendari religiós romà reflectia l'hospitalitat de Roma davant dels cultes i divinitats dels territoris conquerits. Originalment eren poques les festivitats religioses romanes. Algunes de les més antigues varen sobreviure fins a finals de l'imperi pagà, preservant la memòria de la fertilitat i els ritus propiciatoris d'un primitiu poble agrícola. Malgrat això, es van introduir noves festes que van assenyalar l'assimilació dels nous déus. Van arribar a incorporar-se tantes festes que els dies festius eren més nombrosos que els feiners. Entre les festes religioses romanes més importants figuraven les Saturnals, les Lupercals, les Equiria i els Jocs Seculars.

Festes saturnals

Sota l'Imperi, les saturnals se celebraven durant set dies, del 17 al 23 de desembre, durant el període en el qual comença el solstici d'hivern. Tota l'activitat econòmica s'aturava, els esclaus recuperaven momentàniament la seva llibertat, hi havia intercanvi de regals i es respirava per tot arreu un ambient d'alegria.

Festes lupercals

Era una antiga festa en què originàriament s'honorava a Luperc, un déu pastoral dels ítals. La festa es celebrava el 15 de febrer a la cova del Lupercal al mont Palatí, on es suposava que una lloba havia amamantat als llegendaris fundadors de Roma, els bessons Ròmul i Rem.

Festes equiria

Festival en honor a Mart, se celebrava el 27 de febrer i el 14 de març, tradicionalment l'època de l'any en què es preparaven noves campanyes militars. Al Camp de Mart es feien curses de cavalls, element que definia la celebració.

Festes dels jocs seculars

Durant aquests Jocs es realitzaven tant espectacles atlètics com sacrificis. La tradició deia que s'havien de celebrar un cop cada saeculum (segle), per assenyalar el començament d'un de nou, però en realitat se'n feien més.

Rituals funeraris

Els romans varen practicar, indistintament, durant tota la seva història, dos rituals d'enterrament, o rituals funeraris: la inhumació o la incineració. Els mites grecs que presentaven Hades (conegut també per Plutó) com el déu que exercia el poder sobre els morts al món subterrani eren coneguts pels romans, però només tardanament foren assumits per un petit sector de l'oligarquia. Els primitius déus Manes es mantingueren fins la consolidació del cristianisme com els déus d'ultratomba. Els Manes eren les ànimes dels difunts. El temor als déus Manes es traduïa en la dedicació d'ofrenes anuals de flors, llet, vi i mel en les festes Parentalia del 21 de febrer. Rituals semblants tenien ocasió durant el Novenarium que seguia tots els enterraments. Existia la creença que els dies de mitjans del mes de maig era un temps en el que els fantasmes dels morts es trobaven especialment insatisfets. El pare de família, les nits del 9, 11 i 13 de maig, havia de recórrer la casa pronunciant conjurs per a foragitar-los. El lloc on hi havia dipositat un cadàver era propietat dels déus Manes i tenia caràcter religiós.

Temples i santuaris

13 de maig),]] El temple és la morada inviolable del déu al qual està consagrat. Només els sacerdots tenen accés al Santuari.L’altar, on s'ofereixen els sacrificis, està sempre davant de l’entrada. A l’interior només hi ha l’estàtua del déu, al voltant de la qual els sacerdots dipositen les ofrenes dels devots. Generalment només tenen columnes a la façana davantera i són de planta rectangular. El temple més important era el de la triada capitolina (Júpiter, Juno, Minerva) al Capitoli. Tenia un magnífic pòrtic amb tres fileres de sis columnes cadascuna. L’única estàtua humana que el Senat permeté posar al Capitoli fou la d’Escipió l’Africà. = Societat = La societat romana es configura al voltant de dues classes socials que tenen ciutadania romana: una aristocràcia de propietaris (patricii, els patricis) i una classe popular que lluita per aconseguir drets (plebs, els plebeus). L’economia està basada en el sistema de producció esclavista. Una gran part dels esclaus eren presoners de guerra. Existien mercats d’esclaus, als quals acudien els traficants. Així doncs, tenim una societat estratificada:
- Patricis: la classe dominant que gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Plebeus: el poble, que no gaudia de tots els drets de ciutadania.
- Esclaus: que no tenien drets. = Pàgines que s'hi relacionen =
- Caiguda de l'imperi romà
- Legió Romana Category:Imperi Romà ja:ローマ帝国 ko:로마 제국 simple:Roman Empire

Germànics

Els germànics eren un conjunt de pobles que habitaven al nord de l'Imperi Romà i que van contribuir decisivament a la seva caiguda. En la seva expansió, van formar els regnes de l'Edat Mitjana a Europa. Aquestes tribus eren originàries d'Escandinàvia i parlaven llengües germàniques, una branca de l'indoeuropeu. Tenen una mitologia pròpia coneguda des de l'Antiguitat. Ja des del segle II aC van tenir disputes i batalles amb els romans, que els anomenàven despectivament bàrbars i que els van donar nom com a col·lectiu (Germania era una de les províncies imperials). Les migracions més nombroses van tenir lloc al segle V, a causa dels canvis polítics del continent i l'augment demogràfic. Els líders de cada grup van esdevenir sovint els nobles del feudalisme i atorgaven protecció a una determinada regió sobre la qual tenien tot el poder. Molts d'ells es van convertir al cristianisme, que va suposar la unió cultural i religiosa d'Europa enfront la fragmentació política creixent.

Alguns pobles germànics importants

- Alamà
- Alà
- Angle
- Franc
- Frisi
- Got
- Ostrogot
- Querusc
- Saxó
- Sueu
- Teutó
- Vàndal
- Visigot Categoria:Història d'Europa

Nom

En gramàtica tradicional, el substantiu (també nom substantiu) expressa éssers de tota mena concrets, i abstractes, tota substància. El substantiu és un mot que designa éssers que poden ser subjectes o objectes d'una acció, un estat, o qualsevol accident expressable amb un verb. El substantiu admet variacions en la terminació que indiquen el gènere i el nombre. El nom és un mot que es pot dividir en: arrel o lexema que atorga el significat del mot, i morfemes constitutius, o obligatoris (gènere, i nombre), i derivatius o facultatius (prefixos, i sufixos). Els noms substantius poden realitzar les funcions següents:
- Subjecte: En Pere llegeix un llibre.
- Aposició: En Pere, el meu cap, vol el llibre avui.
- Atribut: En Pere és el mestre.
- Predicatiu: Han elegit conseller al meu germà.
- Complement agent: Fou menjat pel lleó.
- Complement directe: El gat menja carn.
- Complement indirecte: En Jordi regalà un gat a la seva germana.
- Complement circumstancial: El vaig trobar ahir a la platja.
- Complement d'un nom: Una taula de fusta.
- Complement d'un adjectiu: Estava plena de ràbia.
- Complement d'un adverbi: Què faràs lluny de casa?
- Vocatiu: Jordi, vés allà. Segons la seva extensió, el nom substantiu es pot classificar en:
- Comú: fa referència a éssers animats o inanimats, o conceptes en general (home, lleó, tomaca, pedra, valor, grandesa, etc.).
- Propi: nom amb el que se destaca la individualitat d'un ésser (Joan, Maria, Ebre, Benidorm, l'Índia, etc.). Segons el significat por ser:
- Concret: s'aplica a elements materials.
- Abstracte: anomena un concepte, qualitat, o estat que només existeix al pensament. Segons la seva formació pot ser:
- Simple: format per un sol mot: mar, coca.
- Compost: caçamosques, para-xocs. Segons el seu origen:
- Primitiu: no format a partir d'altre mot: cor.
- Derivat: té el seu origen en un mot primitiu.
- Patronímics: derivats del nom del pare: Peris, de Pere.
- Gentilicis: del lloc de procedència com anglès, valencià.
- Augmentatius: mitjançant sufixos: animalot, casota, manassa.
- Diminutius: mitjançant sufixes disminueixen el significat: gosset.
- Despectius: amb un sufix expressen menyspreu: gentussa. Categoria:Gramàtica ja:名詞 ko:명사 (품사) simple:Noun

Onomàstica

L' Onomàstica és la part de la Lingüística que estudia els noms propis, és a dir, els no comuns. L'Onomàstica se subdivideix en la Toponímia, que estudia els noms propis d'elements geogràfics, i l'Antroponímia, que estudia els noms propis de persona. A aquestes dues grans disciplines se n'hi afegeixen d'altres que estudien els noms propis que queden fora d'aquestes dues branques principals, com ara l'estudi dels noms propis d'animals (la Zoonímia), l'estudi dels noms propis de les obres d'art, etc. Pàgines que s'hi relacionen:
- Toponímia
- Antroponímia
- Zoonímia
- Lèxic
- Semàntica Categoria:onomàstica

Prenom

Sinònim

Dues paraules són sinònimes quan tenen un significat igual o molt similar. De fet, la sinonímia total no existeix gairebé mai, perquè cada paraula aporta un matís nou o tendeix a usar-se en un context propi. Els sinònims són objecte d'estudi de la semàntica.

Exemples

- Casa: llar, domicili, residència, ...
- Cotxe: vehicle, automòbil, ...
- Costum: hàbit, pràctica, ús, ...
- Persona: induvidu, ésser ... Categoria:Lingüística ja:類義語 simple:Synonym