:: wikimiki.org ::

Cometa Halley

Cometa Halley

250px
El cometa Halley captat per la càmera multicolor Halley de la missió Giotto de la ESA. El nucli està encés a l'esquerra, i núvols de gas i pols són visible.

El cometa Halley és un cometa gran i brillant que orbita al voltant del Sol cada 76 anys com a mitjana, encara que el seu període orbital pot oscil·lar entre 74 i 79 anys. És un dels millor coneguts i més brillants dels cometes de "període curt" del cinturó de Kuiper. La seva òrbita va ser calculada per primera vegada per l'astrònom Edmund Halley en 1705. Se'l va observar per primera vegada l'any 239 aC. El seu elements orbitals per a l'època 27 de desembre del 2003, equador i equinocci mitjà J2000.0, són:
- Pas pel periheli (T) = 1986 febrer 6.4067 TT
- Distància perihelica (q) = 0,571623 u.a.
- Moviment mitjà diari (n) = 0º,0130608
- Semieix major (a) = 17,857619 u.a.
- Excentricitat (e) = 0,967990
- Argument del periheli = 111º,6695
- Longitud del node ascendent = 58º,8536
- Inclinació (i) = 162º,2477
- Període de revolució (P) = 75,5 anys
- Designació actual: 1P/Halley

Vegeu també

- Cometa
- núvol d'Oort
- Missió Giotto Halley, Cometa ja:ハレー彗星 simple:Comet Halley

Esaú

En el Gènesi, Esaú era el fill d'Isaac amb Rebeca. El primer que va néixer amb la bessonada i germà de Jacob. Era més aficionat a la caça que el seu germà, de manera que era més estimat pel seu pare, encara que la seva mare estimava més en Jacob. Un dia que estava famolenc, va donar la primogenitura al seu germà a canvi d'un plat de llenties, i el dia en què el seu pare volguè beneir-lo el seu germà el va suplantar disfressant-se amb pells de cabra que li cobrissin els braços per simular la seva peludesa (Isaac ja no tenia bé la vista). Quan va demanar al seu pare que el beneís, li va dir que seria persona d'espasa i que seria sotmès al seu germà. Quan Esaú arribà als quaranta anys, prengué per muller a Jehudit, filla de Beerí i Basmat, filla d’Elon, tots dos hitites. Això va decebre molts a Isaac i Rebeca que veien com es barrejava la seva sang i tradicions amb altres estranyes. Concretament Rebeca estava farta d'aguantar-les. Per això mateix va agafar com a tercera muller a Mahalat, filla d’Ismael. Categoria:Gènesi

Sol

El Sol és la estrela més pròxima a la Terra pel que també és l'astre més brillant. ---- La seva presència o absència en el cel determina el dia o la nit respectivament. La energia radiada pel Sol és aprofitada pels sers fotosintètics que constituïxen la base de la cadena tròfica. Així, és la principal font d'energia de la vida. També aporta l'energia que manté en funcionament els processos climàtics. A pesar de ser una estrela mitjana, és l'única que es resol a simple vista, amb un diàmetre angular de 32' 35" minuts d'arc en el periheli i 31' 31" en el afeli. El que dóna un diàmetre mitjà de 32' 03". Per una estranya coincidència, la combinació de grandàries i distàncies del Sol i la Lluna són tals que es veuen, aproximadament, amb la mateixa grandària aparent en el cel. El planeta Terra i tots els altres planetes del Sistema Solar orbiten el Sol. Altres cossos que orbiten el Sol inclouen asteroides, meteorits, cometes, objectes del cinturó de Kuiper, del Núvol d'Oort i, també, pols. Es va formar fa uns 4500 milions d'anys i al final de la seva vida, dintre d’uns 5000 milions d’anys, s'apagarà.

Característiques

any El Sol és un estel de la seqüència principal, de classe espectral G2, que significa que és una mica més gran i calent que un estel mitjà, però molt menor que un gegant vermell. Una estrella G2 té una vida a la seqüència principal de 10 milers de milions d'anys. En el centre del Sol, la densitat és aproximadament 1,5 × 10⁵ kg/m³, les reaccions termonuclears (fusió) converteixen l'hidrogen en heli. 3,9 × 10⁴⁵ àtoms passen per reaccions nuclears cada segon. Això allibera energia que fuig de la superfície del Sol com a llum. És possible de replicar les reaccions termonuclears amb les anomenades bombes d'hidrogen. En un futur podria esdevenir-se que la energia alliberada per la fusió nuclear en reactors de fusió sigui utilitzada com a font d'energia alternativa per a la producció d'electricitat. Tota la matèria del Sol està en forma de plasma degut a la seva temperatura extrema. Així, el Sol pot girar més ràpidament a l'equador que a latituds altes, ja que no és un sòlid. La rotació diferencial (segons la latitud) del Sol causa que les línies del camp magnètic s'entortolliguin amb el temps, provocant la formació de les dramàtiques taques solars i prominències solars. La corona solar té 10¹¹ àtoms/m³, i la fotosfera té 10²³ àtoms/m³. Durant algun temps es va pensar que el nombre de neutrins produits a les reaccions nuclears al Sol era una tercera part de la predicicó teòrica, un problema que es denominà problema dels neutrins solars. Quan es va descobrir recentment que els neutrins tenien massa, i que es podien transformar en varietats de neutrins més difícils de detectar en el camí de la Terra al Sol, les mesures i la teoria van coincidir. Per a obtenir informació ininterrompuda del Sol, l'Agència Espacial Europea i la NASA van posar en òrbita l'observatori SOHO (Solar and Heliospheric Observatory) el 2 de desembre de 1995.

Naixement i mort del Sol

Més informació en: Evolució estel·lar El Sol es va formar fa uns 4.500 milions d'anys a partir de núvols de gas i pols que ja contenien residus de generacions anteriors de estrelas. Gràcies a la metalicitat de tal gas, del seu disc circumstelar van sorgir, més tard, els planetas, asteroides i cometes del sistema solar. En l'interior del Sol es produïxen reaccions de fusió en les que els àtoms de hidrogen es transformen en heli produint-se l'energia que irradia la nostra estrela. Actualment, el Sol es troba en plena seqüència principal, fase en què seguirà uns 5.000 milions d'anys més cremant hidrogen de manera estable. Quan l'hidrogen del seu nucli siga molt menys abundant aquest es contraurà i s'encendrà la capa de hidrogen adjacent, però açò no bastarà per a retindre'l. Seguirà compactant-se fins que la seva temperatura siga prou elevada com per a fusionar el heli del nucli (uns 100 milions de graus). Al mateix temps, les capes exteriors de l'embolcall se n'aniran expandint gradualment. S'expandiran tant que, a pesar de l'augment de brillantor de la estrela, el seu temperatura efectiva disminuirà, situant el seu llum en la regió roja del espectre. El Sol s'haurà convertit en una gegant roja. El radi del Sol, per a llavors, serà tan gran que haurà engolit a Mercuri, Venus i, possiblement, a la Terra. Durant la seva etapa com gegant roja (uns 1.000 milions d'anys) el Sol anirà expulsant gas cada vegada amb major intensitat. En els últims moments de la seva vida el vent solar s'intensificarà i el Sol es desprendrà de tot el seu embolcall, la qual, formarà, amb el temps, una nebulosa planetària. El nucli i les seves regions més pròximes es comprimiran més fins a formar un estat de la matèria molt concentrat en el que les repulsions de tipus quàntic entre els electrons extremadament pròxims (degenerats) frenaran el col·lapse. Quedarà llavors, com a romanent estel·lar, una nana blanca de carboni i oxigen que s'anirà refredant gradualment.

Estructura del Sol

El sol no es el sol perque sigui es sol perque ues al sol hi viu deu tot poderos, el sol fa llum esta format per mexeros TONTO EL QUE LO LEA Com tots els cossos de suficient massa el Sol posseeix una forma esfèrica i a causa del seu lent moviment de rotació, té també un lleu aplatament polar. Com en qualsevol gran cos esfèric, totes les partícules que el constituïxen tendeixen a caure cap al centre per la força gravitacional, però no totes poden fer-ho perquè són rebutjades per la força de pressió de radiació i la pressió del gas. Pel fet que estes forces es compensen, l'estrella ni es col·lapsa cap a dins sobre si mateixa ni es disgrega. És l'anomenat equilibri hidrostàtic. El Sol presenta una estructura en capes esfèriques o en "capes de ceba". La frontera física i les diferències químiques entre les distintes capes són difícils d'establir. Sí es pot no obstant establir una funció física que és diferent per a cada una de les capes. En l'actualitat, l'Astronomia disposa d'un model d'estructura solar que explica satisfactòriament la majoria dels fenòmens observats. Segons este model, el Sol està format per: 1) nucli, 2) zona radiant, 3) zona convectiva, 4) fotosfera, 5) cromosfera, 6) corona i 7) vent solar.

Nucli solar

Ocupa uns 139.000 km del radi solar, 1/5 del mateix, i és en esta zona on es verifiquen les reaccions termonuclears que proporcionen tota l'energia que el Sol produïx. La nostra estrela està constituïda per un 81 % de hidrogen, 18 % de heli i l'1 % restant que es reparteix entre altres elements. En el seu centre es calcula que hi ha un 49 % de hidrogen, 49 % de heli i el 2 % restant en altres elements que serveixen com catalitzadors en les reaccions termonuclears. El físic austríac Fritz Houtermans i el astrònom anglès Robert d'Escourt Atkinson (1898-1982) van unir els seus esforços per a veure si la producció d'energia en l'interior del Sol i en les estrelas es podia explicar per les transformacions nuclears que originen les temperatures extremadament altes del seu interior. Temperatures que són de l'orde de 10 a 20 milions de graus. Així, les reaccions de fusió són les fonts d'energia del Sol i les estrelas. Va ser en 1938 quan Hans Albrecht Bethe (1906- ) en Estats Units i Carl Friedrich von Weizsäker, en Alemanya, simultàniament i independentment van trobar el fet notable que el grup de reaccions en què intervenen carboni i nitrogen constituïxen un cicle, que es repetix una vegada i una altra, mentres dura el hidrogen. A este grup de reaccions se les coneix com "cicle de Bethe o del carboni", que és equivalent a la fusió de quatre protons en un nucli de heli. En estes reaccions de fusió hi ha una pèrdua de massa, açò és, el hidrogen consumit pesa més que el heli produït. Eixa diferència de massa es transforma en energia segons l'equació de Einstein. E = mc², on E és l'energia, m la massa i c la velocitat de la llum. Estes reaccions nuclears transformen el 0,7 % de la massa afectada en fotons, amb una longitud d'ona curtíssima i per tant molt energètics i penetrants. El cicle ocorre en les etapes següents: ₁H¹ + ₆C¹² → ₇N¹³; ₇N¹³ → ₆C¹³ + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₆C¹³ → ₇N¹⁴; ₁H¹ + ₇N¹⁴ → ₈O¹⁵; ₆O¹⁵ → ₇N¹⁵ + e⁺ + neutrí, i finalment ₁H¹ + ₇N¹⁵ → ₆C¹² + ₂He⁴. Sumant totes les reaccions i cancel·lant els termes comuns, tenim 4 ₁H¹ → ₂He⁴ + 2e⁺ + 2 neutrins + 26,7 MeV. L'energia neta alliberada en el procés és 26,7 MeV, o siga prop de 6,7 x 10¹⁴ Joules per kg de protons consumits. El carboni actua com a catalitzador, perquè al final del cicle es regenera. Una altra reacció de fusió que ocorre en el Sol i en les estrelas, és el cicle de Critchfiel o protó-protó. Charles Critchfiel en 1938 era un jove físic alumne de George Gamow (1904-1968) en la Universitat de George Washington, va tindre una idea completament diferent, a l'adonar-se que en el xoc entre dos protons molt ràpids pot ocórrer que un dels protons perd la seua càrrega positiva i es convertisca en un neutró, que roman unit a l'altre protó, constituint un deuteró, és a dir un nucli de hidrogen pesat. La reacció és: ₁H¹ + ₁H¹ → ₂H² + e⁺ + neutrí; ₁H¹ + ₁H² → ₂He³; ₂He³ + ₂He³ → ₂He⁴ + 2 ₁H¹.- El primer cicle es dóna en estrelas més calents i amb major massa que el Sol i la cadena protó-protó en les semblants al Sol. Quant al Sol, fins a l'any 1953 es va creure que la seua energia era produïda exclusivament pel enllustre de Bethe, però s'ha demostrat en estos últims anys que la calor solar procedix en un 99 % del cicle protó-protó. Arribarà un dia en què el Sol esgote tot el hidrogen en la regió central al transformar-lo en heli, la pressió serà incapaç de sostindre les capes superiors i la regió central tendirà a contraure's gravitacionalment, calfant-se cada vegada més les capes adjacents. L'excés d'energia produïda farà que les capes exteriors del Sol tendisquen a expandir-se i refredar-se i el nostre astre rei es convertirà en una estrela gegant roja. El diàmetre del Sol pot arribar a arribar i sobrepassar al de l'òrbita de la Terra amb la qual cosa, qualsevol forma de vida s'haurà extingit. Quan la temperatura de la regió central abast aproximadament 100 milions de graus, començarà a produir-se la reacció del heli en carboni, fins que el primera s'esgote, amb la qual cosa es verificarà el mateix procés que a l'esgotar-se el hidrogen. D'esta manera el nucli començarà a contraure's, fins a convertir-se el nostre Sol en una nana blanca i, més tard, al refredar-se totalment, en una nana negra.

Zona radiant

És la zona exterior al nucli en què el transport de l'energia generada en l'interior es produïx per radiació cap al límit exterior de la zona radiativa. Esta zona està composta de plasma, és a dir, grans quantitats de hidrogen i heli ionitzat. Com la temperatura del Sol decreix del centre (10-20 milions de graus) a la perifèria (6000 graus en la fotosfera), és més fàcil que un fotó qualsevol es moga del centre a la perifèria que no al revés. Es calcula que un fotó qualsevol inverteix un milió d'anys, movent-se a la velocitat de la llum a arribar la superfície i manifestar-se com a llum visible.

Zona convectiva

Esta regió s'estén per damunt de la zona radiant i en ella els gasos solars deixen d'estar ionitzats i els fotons són absorbits amb facilitat tornant-se el material opac al transport de radiació. Per tant el transport d'energia es realitza per convecció en la que la calor es transporta de manera no homogènia i turbulenta pel propi fluid. Els fluids es dilaten al ser calfats i disminuïxen la seva densitat per tant es formen corrents ascendents de material des de la zona calfada fins a la zona superior i regions descendents de material des de les zones exteriors freds establint-se corrents convectivas. Així a uns 200.000 quilòmetres baix la fotosfera del Sol, el gas es torna opac per efecte de la disminució de la temperatura; en conseqüència, absorbeix els fotons procedents de les zones inferiors i es calfa a expenses de la seva energia. Es formen així seccions convectives de turbulència, que les parcel·les de gas calent i lleuger pugen fins a la fotosfera, on novament l'atmosfera solar es torna transparent a la radiació i el gas calent cedeix la seva energia en forma de llum visible, refredant-se abans de tornar a descendir a les profunditats. L'anàlisi de les oscil·lacions solars ha permès establir que esta zona s'estén fins a estrats de gas situats a la profunditat indicada anteriorment. L'estudi de les oscil·lacions solars constituïx la heliosismología.

Fotoesfera

La fotosfera és la zona des de la que s'emet pràcticament tota la llum visible del Sol i es considera com la «superfície» solar, la qual, vista amb el telescopi, es presenta formada per grànuls brillants que es projecten sobre un fons mes fosc. A causa de l'agitació de la nostra atmosfera, estos grànuls pareixen estar sempre en agitació. Ja que el Sol és gasós, la fotosfera és un poc transparent: pot ser observada fins una profunditat d'uns centenars de quilòmetres abans de tornar-se completament opaca. Encara que el limbe del Sol apareix prou nítid en una fotografia o en la imatge solar projectada amb un telescopi, es nota fàcilment que la brillantor del disc solar disminuïx cap al limbe. Aquest fenomen d'enfosquiment del limbe és conseqüència que el Sol és un cos gasós amb una temperatura que disminuïx amb la distància al centre. La llum que es veu en el centre procedeix en la major part de les capes inferiors de la fotosfera, més calenta i per tant més lluminosa. Però al mirar cap al limbe, la direcció visual de l'observador és quasi tangent a la vora del disc solar i està mirant cap a les capes superiors de la fotosfera, que estan més fredes i emeten amb una intensitat menor que les capes més profundes en la base de la fotosfera; per esta raó, el limbe apareix menys brillant que el centre. La fotosfera té uns 100 o 200 km de profunditat. El signe mes evident d'activitat en la fotosfera són les taques solars.

Cromosfera

La Cromosfera és la regió de la atmosfera solar situada entre la fotosfera i la corona solar. La seua observació a simple vista només és possible durant la fase total d'un eclipsi de sol.

Corona solar

La corona solar és la part més exterior de la cromosfera solar, mesura més un milió de quilòmetres i pot observar-se durant els eclipsis solars o utilitzant un dispositiu capaç d'ocultar la llum del Sol i denominat coronógraf. Fins a 1930 l'única forma d'observar la corona era possible quan la Lluna eclipsava el Sol totalment. Gràcies a la invenció, en 1930 d'un enginyós dispositiu per a produir eclipsis artificials, els anomenats coronógrafs, es va poder estudiar de forma més accessible el fenomen de la corona solar. La densitat de la corona solar és un bilió de vegades inferior a la de l'atmosfera terrestre i la seua temperatura aconseguix els dos milions de graus (mentres que la fotosfera té una temperatura aproximada de 6000ºC). La corona solar està composta per xicotetes partícules que eventualment són llançades a l'espai per l'intens camp magnètic solar produint el vent solar i, en fenòmens d'ejecció intensos, tempestats elèctriques en la Terra. Estos àtoms llançats, al xocar amb la part superior de la nostra atmosfera són els causants de les aurores en les regions polars Nord i Sud. Tots els detalls estructurals de la corona són degudes al camp magnètic del Sol. Durant un eclipsi, en 1870, Charles Young observant l'espectre de llum de la corona va identificar un traç verd l'origen del qual no va poder ser explicat. Entre les hipòtesis que van circular en l'època es va parlar d'un suposat element químic desconegut que no estaria disponible en la Terra. En 1940 Edlen i de Grotrian van demostrar que les ratlles verdes no eren produïdes per l'espectre de materials desconeguts sinó d'àtoms altament ionitzats d'elements disponibles en la Terra com el ferro.

Vent solar

El vent solar és un flux de partícules (en la seva majoria protons d'alta energia, 500 keV) que sorgeixen de la atmosfera d'una estrela. La composició elemental del vent solar en el nostre sistema solar és idèntica a la de la corona del Sol: un 73% de hidrogen i un 25% de heli, amb algunes traces d'impureses. Les partícules es troben completament ionitzades formant un plasma molt poc dens. En les proximitats de la Terra, la velocitat del vent solar varia entre els 200-889km/s, sent la mitjana d'uns 450 km/s. El Sol perd aproximadament 800 quilograms de matèria cada segon en forma de vent solar. Les partícules de vent solar que són atrapades en el camp magnètic terrestre, mostren tendència a agrupar-se en els cinturons de Van Allen i poden provocar les Aurores boreals i les Aurores australs quan xoquen amb la atmosfera terrestre prop dels pols geogràfics. Altres planetes que tenen camps magnètics semblants als de la Terra també tenen les seves pròpies aurores. El vent solar forma una "bambolla" en el mitjà interestel·lar (hidrogen i heli gasosos en l'espai intergalàctic). El punt en què la força exercida pel vent solar no és prou important com per a desplaçar el mitjà interestel·lar, es coneix com heliopausa i es considera que és el "vora" més exterior del sistema solar. La distància fins a l'heliopausa no és coneguda amb precisió i probablement depèn de la velocitat del vent solar i de la densitat local del mitjà interestel·lar, però se sap que està molt més enllà de l'òrbita de Plutó.

Energia solar

La major part de l'energia utilitzada pels sers vius procedeix del Sol, les plantes l’absorbeixen directament i realitzen la fotosíntesi, els herbívors absorbeixen indirectament una xicoteta quantitat d'esta energia menjant les plantes, i els carnívors absorbeixen indirectament una quantitat més xicoteta menjant als herbívors. La majoria de les fonts d'energia usades per l'home deriven indirectament del Sol. Els combustibles fòssils preserven energia solar capturada fa milions d'anys per mitjà de fotosíntesi, l'energia hidroelèctrica usa l'energia potencial d'aigua que es va condensar en altura després d'haver-se evaporat per la calor del Sol, etc. No obstant, l'ús directe de energia solar per a l'obtenció de energia no està inclús molt estès pel fet que els mecanismes actuals no són prou eficaç.

Precaucions necessàries per a observar el Sol

- No mirar mai directament el Sol sense la deguda protecció, pot causar lesions i cremades greus en els ulls i inclús la ceguera permanent.
- Les ulleres de sol, filtres fets amb pel·lícula fotogràfica velada, polaritzadors, gelatines, CD's o vidres fumats NO ofereixen la suficient protecció als ulls.
- Una bona protecció la proporcionen els filtres MYLAR^® o equivalents. Les ulleres utilitzades per a la soldadura a l'arc amb vidres de densitats 14 a 16, són idònies per a aquest fi. Les mateixes precaucions han de tenir en compte si s'utilitzen aparells òptics. Els filtres han d'anar col·locats en la part frontal i mai en l'ocular.

Precaució: mirar directament el Sol pot danyar la retina, i provoca ceguesa.

Simbolisme

El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l'Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua. Significa la llum i el poder. En l'alquímia es relaciona amb l'or i s'escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l'astrologia). A vegades s'ha usat com a al·legoria de Jesús, ja que "mor" i "ressucita" (es pon i surt cada dia per a l'ull humà), està al Cel i irradia llum. En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d'Amèrica.

Pàgines que s'hi relacionen

- Energia solar
- Corona solar
- Fotosfera
- Cromosfera
- Vent solar
- Lluminositat solar
- Variació solar
- Massa solar
- Taques solars
- Fàcules
- Ejecció de la corona
- Erupcions solar
- Prominències solars
- Ejecció de la corona
- Analema categoria:Estrelles Categoria:Sistema Solar als:Sonne ja:太陽 ko:태양 ms:Matahari simple:Sun th:ดวงอาทิตย์ zh-min-nan:Ji̍t-thâu

Cinturó de Kuiper

El Cinturó de Kuiper és una àrea del sistema solar que s'exté des de l'interior de l'òrbita de Neptú (a 30 UA) fins a 50 UA del Sol, amb una inclinació homogènia amb l'eclíptica. La frontera exterior del cinturó de Kuiper no està definida de manera arbitraria, tot el contrari, a partir d'una certa distància s'observa una desaparició real i sobtada d'objectes. Aquesta zona de vegades s'anomena forat de Kuiper o singlera de Kuiper. La causa es desconeix però una posible explicació seria la presència d'un objecte de la mida de la Terra o Mart que escombraria les restes.

Orígens

El primer astrònom que va suggerir l'existència d'aquest cinturó va ser Frederick C. Leonard el 1930 i Kenneth E. Edgeworth el 1943. El 1951 Gerard Kuiper va ser una altre astrònom que va postular sobre l'existència d'aquest cinturó. Finalment, l'any 1992, es va descobrir el (15760) 1992 QB₁, primer objecte que formava part d'aquest cinturó. Des de llavors el cinturó es va anomenar cinturó de Kuiper.

Nom

S'han proposat noms alternatius per a reconeixer el mèrit d'altres astrònoms. Alguns grups de científics recomanen fer servir nom de Objecte transneptunià per a evitar controvèrsies, però en aquest cas sembla incloure els objectes situats més enllà del límit de 50 UA.

Objectes del cinturó de Kuiper

Descoberts fins ara

(15760) 1992 QB₁ S'han descobert més de 800 objectes del cinturó de Kuiper o KBO (KBO de l'anglès Kuiper Belt Object) tots a partir de 1992. Els més grans són Plutó i Caront, però des de l'any 2000 s'han identificat altres objectes de similar mida. (50000) Quaoar, discobert el 2002 és més gran que qualsevol asteroid. Ixion, descobert el 2001 i Varuna es pensa que han de tenir una mida similar a Quaoar. I molts altres de més petits. La clasificació exacta d'aquest objectes no està clara perque probablement són molt diferents dels asteroides del cinturó d'asteroides. Però el 15 de març del 2004 el JPL va anunciar el descobriment d'un cos de grans dimensions molt més allunyat que Plutó a qui van denominar Sedna. L'objecte 90337 Sedna podria ser major que Caront pero encara no està clar que es pugui classificar a Sedna com un objete del cinturó de Kuiper ja que alguns astrònoms el consideren un cos massa llunyà, i representant per tant del límit inferior del núvol d'Oort. En este cas, 2000 CR105 pertanyeria també a aquesta classe. La sorpresa va arribar el 29 de juliol de 2005 quan s'anuncia el descobriment de tres nous objectes: 2003 UB313, 2005 FY9 i 2003 EL61, ordenats de major a menor. 2003 UB313 revela ser inclús major que el propi Plutó pel que se li ha dit com el desè planeta arribant-lo a considerar com el llegendari Planeta X.

Trajectòries orbitals

Amb la definició actual els KBO han d'estar a dintre del 30-50 UA del Sol. Alguns KBO que viatgen periòdicament a l'interior de l'òrbita de Neptú estan en resonància orbital 1:2, 2:3 (plutinos), 2:5, 3:4, 3:5, 4:5, o 4:7 amb Neptú. La regió central està formada per objectes semblants a QB1. I la regió exterior hi ha objectes amb òrbites molt excéntriques anomenats scattered disk object o SDO. No s'ha de confondre el cinturó amb el Núvol d'Oort, el qual no està limitat al pla del sistema solar i està encara molt més lluny.

Mida i composició

La majoria de KBO són troços de gel amb matèria orgànica (detectada amb espectroescopia). Tenen, per tant, la mateixa composició queels cometes. No es fàcil estimar el diàmetre dels KBO. Pels objectes amb òrbita molt ben coneguda (com Plutó o Caront), els diàmetres es poden mesusrar per ocultació. Per als KBO grans els diàmetres es poden estimar amb mesures térmiques (d'infraroigs).

Descobertes més importants

Els KBO coneguts més grans són, en funció del diàmetre mesurat:

Enllaços externs

En català:
- [http://www.astrogea.org/asteroides/kuiper_c.htm Astrogea] En anglès:
- [http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/kb.html Dave Jewitt's page @ University of Hawaii]
- [http://www.ifa.hawaii.edu/faculty/jewitt/kb/gerard.html The belt's name]
- [http://www.boulder.swri.edu/ekonews/ The Kuiper Belt Electronic Newsletter]
- [http://www.johnstonsarchive.net/astro/tnos.html Wm. Robert Johnston's TNO page]
- [http://cfa-www.harvard.edu/iau/lists/OuterPlot.html Minor Planet Center: Plot of the Outer Solar System], illustrating Kuiper gap
- [http://www.newscientist.com/channel/space/mg18524911.600 13 Things That Do Not Make Sense - The Kuiper Cliff] Categoria:Planetes menors ja:エッジワース＝カイパー・ベルト ko:카이퍼 대 ms:Lingkaran Kuiper th:แถบไคเปอร์

1705

Esdeveniments:

- 17 d'agost - Dénia (la Marina Alta): el mariscal de camp Joan Baptista Basset desembarca a la vila, ocupada pels filipistes i, amb el suport de la població, hi proclama Carles III com a rei legítim (guerra de Successió).
- 20 d'agost - Vic (Osona): els vigatans es revolten contra les autoritats borbòniques.borbòniques
- 28 de novembre - Barcelona: l'arxiduc Carles d'Àustria hi jura els privilegis de la confederació catalano-aragonesa i n'esdevé rei amb el nom de Carles III.
- 5 de desembre - Barcelona: al Palau de la Generalitat, convocades per l'arxiduc Carles III, fins al 31 de març de l'any següent, s'hi celebren Corts per darrera vegada.

Naixements:

Necrològiques:

Pàgines que s'hi relacionen

- Calendari d'esdeveniments
- Taula anual del segle XVIII ---- Un any abans / Un any després Categoria:Segle XVIII ko:1705년 ms:1705 simple:1705

Equador

La República de l'Equador és un estat de l'Amèrica del Sud. Limita a l'oest amb l'oceà Pacífic, al nord amb Colòmbia i a l'est i al sud amb el Perú; també pertanyen a l'Equador les illes Galápagos, situades uns 1.000 km a l'oest de la costa.

Història

- Vegeu també l'article principal sobre Història de l'Equador El territori del que avui es coneix com l'Equador fou habitat per diverses cultures des d'uns 15.000 anys a.C., i potser fins i tot des d'uns 30.000 anys. El període prehistòric (anterior a l'arribada dels conquistadors espanyols) s'acostuma a dividir en quatre grans etapes: el període paleoindi (fins uns 3.500 anys a.C.), el període formatiu (del 4500 al 300 a.C.), el període de desenvolupament regional (300 a.C. - 800 d.C.) i el període d'integració (800 - 1534). Entre les cultures més importants de l'època prehistòrica podem destacar la cultura Valdivia (3500 - 1500 a.C.), la cultura Chorrera (900 - 300 a.C.), la cultura de La Tolita (600 a.C. - 400 d.C.) i la cultura Cañari (400 -1532), entre altres. Poc abans de la conquesta inca es formaren grans confederacions de pobles, com la quitu o caranqui (coneguda posteriorment amb l'equívoc nom de "Regne de Quito") o la cañari. Pels voltants de 1450, l'inca Túpac Yupanqui començà la conquesta del territori equatorià, completada uns 30 anys després. La dominació incaica s'estroncà amb l'arribada dels espanyols, que sobre l'antic territori del "Regne de Quito" crearen la Reial Audiència de Quito, dins del Virregnat del Perú. El moviment d'independència s'inicià ja al final del segle XVIII, amb els escrits d'Eugenio Espejo i altres il·lustrats. El primer grito d'independència es produí el 10 d'agost de 1809 a Quito, però no fou fins el 24 de maig de 1822, després de la batalla del Pichincha, quan quedà establerta la independència formal de la nova república. Entre aquest any i 1830 l'Equador quedà integrat a la Gran Colòmbia. La nova república independent visqué uns primers anys força inestables, sota el govern del general Juan José Flores i els seus successors. Els darrers anys del segle XIX estan dominats per les grans figures antagòniques de Gabriel García Moreno, conservador, i Eloy Alfaro, progressista. El segle XX es caracteritza per una certa inestabilitat política (57 presidents des del 1900) i per guerres periòdiques amb el Perú (1941, 1981 i 1995) a causa dels drets sobre grans àrees de territori amazònic i de límits fronterers, segellades amb el tractat de pau de 1998 signat pels presidents Alberto Fujimori i Jamil Mahuad. Els anys 1970 i 1980 veuen una certa estabilitat i prosperitat econòmica gràcies a les primeres grans explotacions petroleres de la selva amazònica. El 1978, després de la dictadura de Guillermo Rodríguez Lara (El bombita) s'inicia el període democràtic més llarg que ha viscut el país i que dura (si bé inestablement en molts casos) fins a l'actualitat. El final dels anys 1970 i principis de 1980 el país està dirigit per polítics capaços i dinàmics, com Jaime Roldós o Osvaldo Hurtado, però diversos conflictes i divisions polítiques trenquen aquesta tendència. El darrer període està marcat per la crisi dels anys 1990, que ha donat lloc al fenomen migratori més important del país, i a la dolarització de l'economia l'any 2000, que si bé ha aconseguir deturar la inflació, ha abocat una part de la població a la pobresa.

Divisions administratives

L'Equador està dividit en 22 províncies:

Geografia

Osvaldo HurtadoL'Equador es divideix normalment en quatre regions, distintives geogràficament i culturalment:
- La Costa. La costa del Pacífic és plana amb manglars i de seguida s'aixeca cap a l'est, per formar la serralada dels Andes. Està dominada per les conques dels rius Guayas (al sud) i Esmeraldas (al nord). Hi destaca el port de Guayaquil, la ciutat més gran del país.
- La Sierra. Al centre del país discorren els Andes, amb notables muntanyes i volcans com el Chimborazo (6.267 m), la màxima altitud del país, i el Cotopaxi (5.897 m), el volcà actiu més alt del planeta. A la zona de l'Equador els Andes formen dues serralades paral·lels, separades pel carreró interandí, on es concentra la majoria de població. En aquesta regió es troba la capital, Quito, als peus del volcà Pichincha (4.784 m).
- El Oriente. Els estreps orientals dels Andes hi baixen fins a la conca de l'Amazones. Hi predomina la selva tropical, regada per un bon nombre d'afluents de l'Amazones dels quals detaquen el Napo i el Pastaza.
- Les illes Galápagos. Arxipèlag situat a uns 1.000 km de la costa, en ple oceà Pacífic, famós pel seu paper en la teoria de l'evolució de Darwin.

Demografia

Amb uns 12.500.000 d'habitants després del flux migratori del 1999, en què prop de tres milions d'equatorians van abandonar el país amb diferents destinacions a la recerca de treball, l'Equador presenta una estructura demogràfica diversa. Els mestissos representen el grup més nombrós i constitueixen una mica més del 65% de la població actual. Els amerindis, pertanyents a diverses nacionalitats indígenes, són el segon grup més nombrós i representen una quarta part de la nació, al voltant del 25%. Els blancs, majoritàriament criolls descendents de colons espanyols, com també immigrants europeus recents, constitueixen el 10% dels equatorians. La resta de la població és composta per una important minoria mulata i afro-equatoriana, concentrada principalment a la província d'Esmeraldas, la vall del Chota (província d'Imbabura) i la província del Guayas (la ciutat de Guayaquil en especial). La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l'Equador (CONAIE) reconeix l'existència de 27 nacionalitats clarament identificades, que han estat també reconegudes per l'Estat, de forma que aquest els reconeix llurs sistemes d'organització política i econòmica i els concedeix un cert autogovern en els seus territoris. Les nacionalitats reconegudes són:
- Quítxua de la serra. Es divideixen en diversos pobles: Cayambi, Cañari, Chibuleo, Otavalo, Quitu, Panzaleo, Guaranga, Puruhá, Saraguro, Salasaca, Caranqui i Natabuela.
- Achuar habiten a les províncies de Pastaza y Morona Santiago; la seva llengua és l'achuar.
- A'í-Kofán a Sucumbíos; el seu idioma és l'aíngae.
- Huaorani a les províncies de Pastaza i Napo, entre el riu Napo i el Curaray; el seu idioma és el huao tererö.
- Shuar a Pastaza, Morona-Santiago i Zamora-Chinchipe; parlen shuar;
- Siona i Secoya, situats a la província de Sucumbíos; el seu idioma és el baicoca.
- Zápara a la província de Pastaza.
- Quítxua de l'Amazònia, a les províncies de Napo, Pastaza i Sucumbíos; parlen quítxua.
- Afroequatoriana, a la vall del Chota i la província d'Esmeraldas; parlen castellà.
- Chachi-Cayapa a Esmeraldas; el seu idioma és el cha'palaa i l'awapit.
- Épera, també a la zona d'Esmeraldas.
- Huancavilca a la província del Guayas, cantó de Santa Elena.
- Manta a la província de Manabí, als cantons Jipijapa y Montecristi, parlen castellà.
- Tsáchila (o colorados), al voltant de Santo Domingo de Los Colorados.

Economia

L'Equador té nombrosos recursos petroliers i àreas agrícoles molt riques. Atès que les exportacions són productes primaris (petroli, banana, gambes) les fluctuacions en els preus del mercat tenen un impacte considerable en l'economia del país. La indústria està principalment orientada al mercat intern. La situació econòmica es va deteriorar, culminant en una servera crisi econòmica i financera el 1999. Aquesta crisi va ser precipitada per influències externes, com ho van ser els impactes d'El Niño del 1997, la caiguda dels preus del petroli durant els anys 1997-1998, i la inestabilitat global dels mercats emergents el 1998. Tot aquest va causar una caiguda del Producte Intern Brut del 7,3%, una inflació anual del 52,2% i la devaluació de la moneda del 65% el 1999, raons per les quals el país va declarar la cessació dels pagaments del deute extern el any següent. El 9 de gener, 2000, el president Jamil Mahuad va anunciar la intenció del govern d'adoptar el dòlar nord-americà com la moneda oficial de l'Equador. Després de la renúncia de Mahuad, el nou president Gustavo Naboa va adoptar el dòlar dels Estats Units, i va establir negociacions amb el FMI, iniciant la lenta recuperació del país. Avui, el 70% de la població viu en pobresa, però la taxa d'inflació s'ha estabilitzat al voltant del 3-4%. El PIB per càpita el 2002 era de 1.360 dòlars. Actualment la font d'ingressos principal del país és l'exportació de petroli, la segona és les divises enviades pels emigrants (fet que demostra la importància del fenomen migratori). A continuació es troba l'exportació de plàtan, de flors i de gamba.

Cultura

La cultura de l'Equador es correspon amb la demografia del país i forma una rica mescla d'influències diverses. La cultura "nacional" és clarament mestissa, una mescla d'influències europees i amerindies, amb una important aportació de la cultura afroequatoriana en algunes provínicies (Esmeraldas, Manabí). Juntament amb aquesta cultura més "nacional" existeixen nombroses cultures indígenes que mantenen les seves tardicions. Entre els artistes equatorians importants del segle XX, destaquen Enrique Tabara (1930), Oswaldo Guayasamín (1919-1999), Eduardo Kingman (1913-1998), Félix Arauz (1935) o Camilo Egas. Pel que fa a la literatura cal destacar Juan León Mera, a finals del segle XIX i sobretot Jorge Icaza, ja al segle XX.
- Vegeu Equatorians destacats

Festes
Data	Nom en català	Nom local	Notes
27 de febrer	Jornada patriòtica	Jornada Patriótica	Commemora la batalla de Tarqui
1 de maig	Dia del treball	Día del trabajo
24 de maig	Batalla del Pichincha	Batalla del Pichincha
24 de juny	Festa del Sol o de Sant Joan	Inti Raimi	Tradicional festa incaica
10 d'agost	Dia de la Independència	Dia de la Independencia	Commemora el 10 d'agost de 1809
9 d'octubre	Independència de Guayaquil	Dia de la Independencia de Guayaquil	Commemora el 9 d'octubre de 1820
21 de novembre	Verge del Quinche	Virgen del Quinche
6 de desembre	Festa major de Quito	Fiestas de Quito	Només a Quito. Commemora la fundació de la ciutat
25 de desembre	Nadal	Navidad
31 de desembre	Fi d'any	Año viejo	És tradicional cremar el ninot del año viejo

Enllaços externs

- [http://www.presidencia.gov.ec/ Presidencia de la República] - Web del govern de l'Equador
- [http://www.elcomercio.com El Comercio] - El diari més important de Quito.
- [http://www.eluniverso.com El Universo] - El diari més important de Guayaquil.
- [http://www.darwinfoundation.org/Islas_Galapagos.html Fundació Charles Darwin] - Ecarregada de la conservació a les Galàpagos.
- [http://acenecuador.org/ Associació Catalana - Equatoriana de Negocis] Categoria:Equador ja:エクアドル ko:에콰도르 ms:Ecuador zh-min-nan:Ecuador

Equinocci

L'Equinocci és cada un dels dos punts de l'esfera celeste en què l' eclíptica talla a l'equador celest. Durant els equinoccis el Sol està situat sobre l'equador celest , tenint la nit i el dia la mateixa duració en tot el món. La paraula equinocci ve del llatí i significa "nit igual". Hi ha dos equinoccis a l'any,
- Equinocci vernal: En l'hemisferi nord és l'equinocci que es produïx al voltant del 21 de març quan el Sol creua l'equador celeste, passant de l'hemisferi sud al nord. La declinació solar és zero passant de negativa a positiva.
- Equinocci de tardor En l'hemisferi nord és l'equinocci que es produïx al voltant del 23 de setembre quan el Sol creua l'equador celeste passant de l'hemisferi nord al sud. La declinació solar és zero passant de positiva a negativa. En l'hemisferi del sud, estos noms s'intercanvien. Els equinoccis també poden considerar-se com dos punts en el cel. Són els punts on l'equador celeste talla a l'eclíptica. Dos vegades a l'any, el sol, fent el seu moviment aparent anual sobre l'eclíptica, creua el pla de l'equador de la Terra. Estos dos punts són els equinoccis. S'anomenen respectivament punt vernal o Àries i punt autumnal o Balança. L'instant en què el sol travessa cada punt de l'equinocci pot calcular-se amb exactitud. L'equinocci realment és un moment particular, en compte d'un dia sencer.

Moviment diürn del sol

En els equinoccis el sol ix exactament per l'Est i es pon exactament per l'Oest, sent les longituds del dia i la nit iguals. En el moviment diürn mitja circumferència ocorre per dalt de l'horitzó (dia) i l'altra mitja per davall (nit).

L'equinocci de març

- En l'equador el sol eixe dia descriu un semicercle màxim de l'est a l'oest passant pel zenit, del lloc.
- En el Tròpic de Càncer el sol culmina al Sud, on aconseguix la seva altitud màxima d'eixe dia que és 66°33.'
- En el Tròpic de Capricorn el sol culmina al Nord on aconseguix la seva altitud màxima d'eixe dia que és 66°33.'
- En el pol Nord el sol passa d'una nit de 6 mesos de duració a un dia de 6 mesos.
- En el pol Sud el sol passa d'un dia de 6 mesos de duració a una nit de 6 mesos.

L'equinocci de setembre

- En l'equador el sol eixe dia descriu un semicercle màxim de l'est a l'oest passant pel zenit, del lloc.
- En el Tròpic de Càncer el sol culmina al Sud, on aconseguix la seva altitud màxima d'eixe dia que és 66°33.'
- En el Tròpic de Capricorn el sol culmina al Nord on aconseguix la seva altitud màxima d'eixe dia que és 66°33.'
- En el pol Nord el sol passa d'un dia de 6 mesos de duració a una nit de 6 mesos.
- En el pol Sud el sol passa d'un nit de 6 mesos de duració a un dia de 6 mesos.

Vegeu també

- Solstici
- Precessió Categoria: Astronomia ja:分点

Núvol d'Oort

El Núvol d'Oort és un núvol de cometes que es creu que es troben en el límit del Sistema Solar, a una distància aproximada de 100.000 UA o 1 1/2 anys llum del Sol. S'ha calculat estadísticament que pot haver-hi entre un i cent bilions (10¹²-10¹⁴) de cometes. La seva existència va ser inicialment postulada per l'astrònom estonià Ernst Öpik en 1932, qui va proposar que els cometes irregulars provenien d'un núvol extens de material en les fronteres del Sistema Solar. En 1950 aquesta idea va ser represa per l'astrònom holandès Jan Oort per a explicar la persistència dels cometes. Oort va ser capaç d'estudiar les òrbites de 19 cometes i esbrinar d'on procedien. El Núvol d'Oort explica elegantment una antiga aparent paradoxa. Si els cometes són destruïts després de diversos passos pròxims al Sol haurien d'haver estat destruïts completament al llarg de la història del Sistema Solar. El núvol proporciona una font contínua de material cometari que reemplaça als cometes destruïts. L'efecte gravitatori de les estrelles pròximes desvia als cometes de les seves òrbites i els envia cap al Sol, on es tornen visibles. Les teories més acceptades sobre la formació del Sistema Solar consideren que aquests objectes es van formar molt més a prop del Sol com a part del mateix procés que va formar els planetes i asteroides. Els cometes del núvol d'Oort serien projectats en aquesta etapa primitiva després del pas pròxim amb planetes gegants en formació, especialment el jove Júpiter. Aquests passos pròxims van impulsar gravitacionalment els cossos en òrbites extremadament el·líptiques i de gran inclinació explicant per tant la distribució esfèrica d'aquests objectes. Amb el temps, la interacció gravitacional dels mateixos amb estrelles llunyanes va contribuir a fer circulars les seves òrbites. A partir d'aquesta teoria s'estima que la massa total de cometes en el núvol d'Oort podia ser en el seu origen d'unes 40 vegades la massa de la Terra. Els objectes del núvol d'Oort són tan llunyans que de moment tan sols s'ha descobert un possible candidat a formar part d'ella: 2003 VB12 (Sedna) descobert en març del 2004 per astrònoms de Caltech i la Universitat de Yale. Sedna posseeix una òrbita el·líptica de 76 a 850 UA, molt més prop del que s'esperava, pel que podria ser un membre d'un núvol interna d'Oort. UA

Enllaços externs

- [http://www.astrogea.org/asteroides/oort.htm Astrogea]
- [http://www.gps.caltech.edu/~mbrown/sedna/ Descobriment de Sedna]

Vegeu també

- Cometa
- Cometa Halley Categoria:Planetes menors ja:オールトの雲 ko:오르트 구름 ms:Awan Oort th:เมฆออร์ต

Categoria:Cometes

Categoria:Sistema Solar

Catégorie:Naissance en 1096

apartments in Nice sprzet apartment madrid tablice g�od�wka

:: RELATED NEWS ::

Mike O’Callaghan-Pat Tillman Memorial Bridge
The Mike O'Callaghan-Pat Tillman Memorial Bridge is the proposed name of a bridge linking Nevada and Arizona at the Hoover Dam, spanning the Colorado River. Expected to be completed by 2008, the bridge is the centerpiece of the much larger Hoover Dam Bypass project. The bypass and the bridge are being constructed for several different reasons. teenagers from no-loitering zones. Because the ability to hear high frequencies deteriorates with age, the Mosquito works by emitting high-frequency tones. According to Welsh inventor, Howard Stapleton, the tones can only be heard by people younger than 20 and almost no one older than 30. The product has been